La crisi de l'antic règim i el procés revolucionari liberal: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
m Bot: substitució automàtica de text (- gobern + govern , - es s + se s, - exitós + reeixit , - exitosa + reeixida , -ïnt +int, -ïsme +isme, -ïsta +ista, - derrotar als + derrotar els , - derrotar al + derrotar el , - per tal de que + per |
|||
Línia 31:
Finalment, la corona espanyola va arribar a un pacte amb Napoleó; la coneguda [[Pau de Basilea]], per la qual Espanya passava a ser un Estat subordinat a França. Aquest fet evidencia la incapacitat d’Espanya per defensar el seu territori.
La Pau de Basilea evidencia una època d’incertesa dins la corona espanyola. França, en guerra amb Europa, cada cop pressiona més a Espanya. França va guanyant batalles, la qual cosa acaba portant a Espanya la signatura d’un altre pacte amb França, el de Sant Ildefons (1796),
L’economia espanyola no podia suportar això, i si s’ajunta amb la batalla naval contra Gran Bretanya a [[batalla de Trafalgar|Trafalgar]] (1805), que va suposar la derrota de la flota franco-espanyola, encara es va agreujar més la situació. França es va recuperar ràpidament del desastre, no va ser el cas d’Espanya (desastre polític i econòmic).
Línia 37:
Al 1807 Napoleó va rebre el consentiment espanyol per creuar Espanya i conquerir [[Portugal]], aliat de Gran Bretanya. Napoleó va signar amb Espanya el [[Tractat de Fontainebleau (1807)|tractat de Fontainebleau]] que indicava el repartiment de Portugal entre França i Espanya. Realment, el que buscava Napoleó ocupar Espanya, fet que el propi [[motí d’Aranjuez]] va acabar portant per si sol al 1808.
Aquest motí fou dirigit pels nobles i
Napoleó considerà que amb el canvi de dinastia i amb la liquidació de l’antic règim i una nova constitució, el país veuria amb bons ulls la ocupació. El que realment va veure la població, fou un exèrcit que saquejava a la població.
Línia 87:
Cal destacar a partir de 1816 un fenomen que es va anar repetint, anys endavant, el del “pronunciamiento”. La diferència entre un Cop d’Estat i un Pronunciamiento és que al cop d’Estat es canvia de règim i en canvi al Pronunciamiento es busca un canvi de govern.
El Pronunciamiento consisteix en
Parlant de l’exèrcit, cal dir que era de base liberal, format bàsicament per les guerrilles de la Guerra del Francès. La majoria de la oficialitat no procedia de la noblesa i simpatitzava amb la causa liberal. L’absolutisme va destruir la opció d’una participació política, això feia que l’única via dels liberals per accedir al poder fos per via militar.
Línia 97:
Tot i això, cal tenir en compte que la constitució seguia acceptant el [[dret de veto]] del rei durant dos anys, fet del qual es va aprofitar Ferran VII per anar guanyant temps per buscar algun aliat del [[Congrés de Viena]] i poder retornar a l’absolutisme.
Cal dir que no tothom va estar satisfet amb les reformes liberals. Per exemple, els pagesos es queixaven de
== Liberals moderats i radicals ==
Línia 119:
Tot això, òbviament, va generar reformes econòmiques: nou [[codi de comerç]], proteccionisme agrari i industrial, etc.
En l’àmbit polític no es va fer cap reforma. L’únic que es va fer va ser dissoldre les partides d’absolutistes que s’havien aixecat ja que s’havia convertit en pur bandolerisme. També es va acceptar a reformistes a l’exèrcit i finalment es va suspendre la [[Inquisició]], encara que no es va dissoldre. Aquesta última reforma va provocar que els absolutistes més profunds
Al moment de la descendència de Ferran VII va tenir una filla, Isabel, a l’entorn de 1830 – 1831. Aquesta no podia accedir a la corona l’any 1832 per la [[Llei Sàlica]]. Al mateix 1832 el monarca va anular la llei sàlica, permetent així governar a Isabel, provocant això una crisis dinàstica ja que els sectors absolutistes donaven suport a [[Carles Maria Isidre]]. Per tant, vist qui donava suport a qui, està clar que la guerra carlina no era un problema dinàstic, era una guerra entre dos models de societat; l’absolutista, defensat per Carles Maria Isidre, i el liberal, defensat per Ferran VII.
Línia 163:
Tant els liberals moderats com els absolutistes sabien que els liberals progressistes anaven en augment. Fou per aquesta raó que s’inicià una persecució contra aquests últims.
A partir de l’any 1835 trobem el fenomen de la bullanga, que es defineix com aldarulls duts a terme
Les bullangues de 1835 comencen a Reus i ben aviat s'estenen per la resta del territori fins arribar a Barcelona. El poble menut presenta una alternativa a l’Estatut Reial de Martínez de la Rosa.
Línia 200:
Aquesta nova constitució va ser rebuda amb una profunda decepció:
*No ofereix mecanismes de
*No fa un salt per acabar amb el sufragi censatari.
*Descrèdit de la societat sobre les institucions.
Línia 215:
El nou capità general fou el [[Ramon de Meer i Kindelán|Baró de Meer]], que inicia un període de dos anys en el que la ciutat és governada com si fos una dictadura. Al juliol de 1837 esclata una nova bullanga, en un context de guerra civil. Davant d’això Ramon de Meer liquida a tots els progressistes produint-se afusellaments i exilis. A l’octubre va haver-hi eleccions i van guanyar els moderats, fruit del vot censatari i de la militarització de la vida política.
Ramon de Meer estableix una gran reforma de l’exèrcit a Catalunya per fer una tropa més ofensiva. Desmembra la milícia nacional i crea el Consell Superior de Catalunya i la Junta Central Administrativa. Aquests organismes tenien funcions fiscals i de recaptació, amb la funció de recaptar fons per derrotar
Aquestes Corts eren moderades. Busquen la proximitat amb el poble potenciant els governs locals. Els alcaldes passen a ser nomenats per la corona, i a les ciutats de més de 500 habitants, l’alcalde era elegit pel cap polític de la capital. També es duu a terme una restricció del cens a les eleccions municipals. També
La reina regent es trasllada a Barcelona per aconseguir el suport d’[[Espartero]], que era progressista. Aquest no li diu ni que si ni que no. Això fa que la reina sancioni la llei de les Corts moderades i a canvi a Barcelona s’aixeca una revolta que s’expandeix per tot Espanya i que obliga a la reina exiliar-se provocant un buit de poder i la creació de nou d’unes juntes que aclamen a Espartero i que li ofereixen la regència que accepta el 1840. quan aquest accepta la regència comença a actuar de forma despòtica.
Línia 225:
Aquest fet provoca una repressió general de Van Halen que s'esten fins al sindicalisme obrer, prohibint qualsevol tipus d’associacionisme. A més, Espartero signa un tractat de lliure comerç amb [[Gran Bretanya]], que suposa la decepció de la burgesia industrial, portant a una nova bullanga. Davant d’això, Espartero respon bombardejant la ciutat.
Davant d’això es forma una coalició en la que s’accepta a Isabel II com a reina, es duu a terme una acceptació de la legalitat constitucional i
La opció insurreccional havia perdut el seu efecte, però l’únic que podia canviar la situació era un nou pronunciamiento dut a terme el 27 de maig de 1843 per Milans del Bosch i Prim. Aquest pronunciamiento es va dur a terme a Reus i va suposar la caiguda d’Espartero.
Línia 259:
Políticament, el partit parla d’una [[República Federal]]. El liberalisme es vol a partir d’una distribució de poders del territori.
Els moderats també van tenir una escissió el 1854; la [[Unió Liberal]]. Va aplegar als sectors més progressistes dels moderats i els més moderats dels progressistes. No presenten cap novetat ideològica. Era un partit que estava equidistant als altres dos. Actua amb la finalitat de
Cal tenir en compte que l’exèrcit és la peça nuclear del sistema liberal. Aquest exèrcit estava format per les partides guerrilleres en contra de l’oposició francesa, a més no tenien cap simpatia en front de l’absolutisme.
Línia 267:
L’atribució principal que es dóna a la corona és la de poder nomenar el senat i els ministres i poder dissoldre les corts.
El govern moderat va millorar les relacions amb l’església. La nova constitució accepta l’exclusivitat de l’església catòlica i al 1851
Es duu a terme una revisió de la llei de distribució territorial de 1833 buscant una centralització. Es reforça el poder dels governadors civils de cada província.
| |||