So/Natura del so: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 158:
La unitat per a mesurar este so seria el bel (B), però com és una unitat molt gran, s'utilitza normalment el seu submúltiple, el decibel (dB), per la qual cosa per a obtindre el resultat directament caldria multiplicar el segon terme de la fórmula per 10.
==Atributs, característiques o qualitats del So==
===To===
L'oïda humana és capaç de captar vibracions d'un ampli espectre de freqüències (aproximadament entre 20 i 20.000 hertzs), marge d'audiofreqüències que determina l'anomenat espectre audible. Tradicionalmente, aqueste marge es subividix en tres franjes.
====Tons greus o Baixos====
Els baixos, greus o tons greus són la l'interval de les baixes freqüències, que l'oïda humana és capaç d'interpretar. Este marge està compreses entre els 20 i 500 Hertz.
===Intensitat===
A intensitat del so es definix com la quantitat d'energia (potència acústica) que travessa per segon una superfície que conté un so.
La intensitat depèn de l'amplitud de l'ona, perquè quant major siga l'amplitud de l'ona, major és la quantitat d'energia (potència acústica) que genera i, per tant, major és la intensitat del so.
La intensitat del so que es percep subjectivament que és el que es denomina sonoritat i permet ordenar sons en una escala del més fort al més dèbil.
La intensitat sonora disminuïx amb la distància de la font. Disminuïx 6dB cada vegada que es duplica la distància a què es troba la font sonora (llei de la inversa del quadrat).
===Timbre===
El timbre, és la qualitat del so que permet distingir la font del mateix, perquè, a través del timbre l'home es capaç de diferenciar, dos sons d'igual freqüència (to) e intensitat. Aixina, el timbre és la qualitat del so que ens permet distingir la mateixa nota produïda per dos instruments musicals diferents.
Un Do emès per una flauta és distint al Do que emet una trompeta, encara que estiguen tocant la mateixa nota, perquè tenen distints harmònics. En la flauta, els harmònics sos xicotets en comparació amb la fonamental, mentres que en la trompeta els harmònics sos molt més marcats, per això la flauta té un so suau, mentres que la trompeta té un so estrident.
Físicament, el timbre és la qualitat que conferixen al so els harmònics que acompanyen a la freqüència fonamental. Estos harmònics generen variacions en l'ona sinusoïdal base.
Els sons simples o tons purs contenen una única freqüència. És el cas del diapasó de ganxo, utilitzat per a afinar instruments. No obstant, en la naturalesa, no hi ha eixe so pur, lliure d'harmònics.
El Teorema de Fourier afirma que qualsevol forma d'ona periòdica pot descompondré en una sèrie d'ones (harmònics) que té una freqüència que és múltiple de la freqüència de l'ona original (freqüència fonamental). Aixina, els harmònics sos múltiples de la freqüència fonamental, a la que acompanyen
El timbre veu determinat per la quantitat i intensitat estos harmònics. A vegades, com en el cas de l'oboè, estos harmònics poden ser més alts que la pròpia nota fonamental.
Els harmònics varien segons la font, segons el tipus d'instrument, segons el disseny del propi instrument, e, inclús, segons la forma de tocar este instrument. En un sentit figurat, podríem afirmar que els harmònics sos el “ADN” de cada so.
[[Categoria:So]]
| |||