So/Audició i sistema auditiu: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
mCap resum de modificació |
|||
Línia 14:
==Breu resum del procés d'audició==
L'orella capta les ones sonores que es transmeten a través del conducte auditiu fins al timpà. El timpà és una membrana flexible que vibra quan li arriben les ones sonores, esta vibració arriba a la cadena d'
==Sistema auditiu perifèric==
'''El Sistema auditiu perifèric''' és el responsable dels processos fisiològics de l'audició. Estos processos permeten captar el so i transforma-ho en impulsos elèctrics suceptibles de ser enviats al cervell a través dels nervis auditius.
El sistema auditiu perifèric el constituïx l'oïda. L'oïda humana es dividix en tres parts:
#'''L'oïda externa''', que canalitza l'energia acústica.
#L'oïda mig, que transforma l'energia acústica en energia mecànica, transmetent-la - i amplificant-la- fins a l'oïda interna.
#'''L'oïda interna''', on es realitza la definitiva transformació de l'energia mecànica en impulsos elèctrics.
===Oïda Externa===
Quan el so arriba a l'orella, les ones sonores són arreplegades pel pavelló auricular (o aurícula). El pavelló auricular, per la seua forma helicoïdal, funciona com una espècie de "embut" que ajuda a dirigir el so cap a l'interior de l'oïda.
Sense l'existència del pavelló auricular, els fronts d'ona arribarien de forma perpendicularment i el procés d'audició resultaria ineficaç (gran part del so es perdria):
* Part de la vibració penetraria en l'oïda.
* Part de la vibració rebotaria sobre el cap i tornaria en la direcció de què procedia. (reflexió).
* Part de la vibració aconseguiria rodejar el cap i continuar el seu camí. (difracció).
El pavelló auricular humà és molt menys direccional que el d'altres animals (com els gossos) que posseïxen un control voluntari de la seua orientació. (Els gossos poden moure les orelles a voluntat, els humans no).
Una vegada que el so ha sigut arreplegat el so, les vibracions provocades per la variació de pressió de l'aire creuen el canal auditiu extern i arriben a la membrana del timpà, ja en l'oïda mig.
El conducte auditiu actua com una etapa de potència natural que amplifica automàticament els sons més baixos que procedixen de l'exterior. Al mateix temps, en el cas contrari, si es produïx un so molt intens que pot danyar l'oïda, el conducte auditiu segrega cerumen (cera), amb la qual cosa tanca parcialment el conducte, protegint-lo.
===Oïda Mitja===
En l'oïda mitja, es produïx la transducció, és a dir, la transformació l'energia acústica en energia mecànica. En este sentit, l'oïda mig és un transductor mecanicoacústic.
A més de transformar el senyal, abans que esta arribe a l'orella interna, l'oïda mitja l'haurà amplificat.
La pressió de les ones sonores fa que el timpà vibre espentant als ossículs, que, al seu torn, transmeten el moviment del timpà a l'orella interna. Cada ossícul espenta al seu adjacent i, finalment a través de la finestra oval. És un procés mecànic, el peu de l'estrep espenta a la finestra oval, ja en l'oïda interna.
===Oïda Interna===
la força que espenta la venda oval és unes 20 vegades major que la que espentava a la membrana del timpà, la qual cosa es deu a la diferència de tamany entre ambdós.
Esta pressió exercida sobre la finestra oval, gràcies a l'helicotrema penetra en l'interior de la còclea (caragol) i posa en moviment el líquid limfàtic (endolinfa o limfa) que esta conté.
El líquid limfàtic es mou com una espècie d'onada i , transmet les vibracions a les dos membranes que conformen la clòcea (membrana tectorial, la superior, i la membrana basilar, la inferior).
Entre ambdós membranes es troba l'òrgan de Corti, que és el transductor pròpiament dit. En l'òrgan de Corti es troben les cèl·lules receptores. Existixen aproximadament 24.000 D'estes fibres piloses, disposades en 4 llargues files que són les que arrepleguen la vibració de la membrana basilar.
Com la membrana basilar varia en massa i rigidesa al llarg de la seua longitud la seua freqüència de ressonància no és la mateixa en tots els punts:
* En l'extrem més pròxim a la finestra oval i al timpà, la membrana és rígida i lleugera, per la qual cosa la seua freqüència de ressonància és alta.
* Al contrari, en l'extrem més distant, la membrana basilar és pesada i suau, amb la qual cosa la seua ressonància és baixa freqüència.
El marge de freqüències de ressonància disponible en la membrana basilar determina la resposta en freqüència de l'oïda humana, les audiofreqüències que van des dels 20 Hz fins als 20 kHz. Dins d'este marge d'audiofreqüències, la zona de major sensibilitat de l'oïda humana es troba en els 1.000 I els 5.000 Hz.
Esta resposta en freqüència de l'oïda humana, permet que siguem capaços de tolerar un rang dinàmic que va des dels 0 dB (llindar d'audició) als 120 dB (llindar de dolor)
El moviment de la membrana basilar afecta les cèl·lules de l'òrgan de Corti de forma diferencial, en funció de la seua freqüència de ressonància. Al ser espentades contra la membrana tectorial, les cèl·lules piloses generen patrons característics de cada to o (freqüència), que a l'arribar ací, al final del procés fisiològic, són idèntiques a la so original.
En funció d'estos patrons, al ser estimulades les cèl·lules piloses produïxen un component químic que genera els impulsos elèctrics que són transmesos als teixits nerviosos adjacents (nervi auditiu i, d'ací, al cervell), on es produirà la percepció del so gràcies al sistema auditiu central.
Les cèl·lules de l'òrgan de Corti, (cèl·lules ciliars, capil·lars o piloses), no tenen capacitat regeneradora, és a dir, quan es lesionen es perd audició de forma irremeiable. A més, amb l'edat, descendix l'agudesa auditiva dels sers humans.
[[Categoria:So]]
| |||