Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 14:
== Francesc Cambó i el fracàs del continuisme monàrquic ==
El 12 d’abril de 1931, a tot l’Estat espanyol, fracassà l’alternativa plantejada pel conjunt de les classes dominants: el continuisme monàrquic. La crisi ja no era de govern, era de tot el sistema polític. El fet que els polítics monàrquics no volguessin adonar-se’n, afegit a la timidesa de llurs propostes, dues coses ja previstes i temudes per Francesc Cambó, significà la desfeta del continuisme reformista.
[[File:Bundesarchiv Bild 102-11543, Madrid, Ausrufung der Zweiten Spanischen Republik.jpg|thumb|Celebració a Barcelona de la proclamació de la Segona República Espanyola el 14 d’abril de 1931. L’adveniment del règim republicà havia d’afavorir en gran manera el desenvolupament del moviment obrer, en especial el corrent anarco-sindicalista, que, després del parèntesi dictatorial, esdevingué de nou hegemònic als Països Catalans. La CNT, la primera força política i sindical —amb 321.394 afiliats al Principat, 51.831 al País Valencià i 1.025 a les Balears, l’estiu del 1931— es col·locà de bell antuvi a favor del règim republicà.]]Cambó, i amb ell la Lliga Regionalista, representà en tot aquest procés polític la clara renúncia de la burgesia catalana a fer una política seriosament nacionalista. Ell i el seu grup polític demostraren amb la seva actuació llur dependència —de fet, llur sucursalisme— de les classes dominants espanyoles, fins al punt de centrar tota la seva política, el 1931, en la defensa de la monarquia. El «drama» de la Lliga fou aquest: rebutjada d’entrada per les forces burgeses espanyoles tradicionals, que la consideraven poc espanyolista, sols fou acceptada en el poder quan el règim polític era a les acaballes i en plena descomposició. Francesc Cambó i la Lliga, al final, dirigiren el conjunt de la política de la classe dominant espanyola, però sols a condició de jugar la carta de la defensa del règim monàrquic espanyol. És a dir, no podien fer de veritables reformadors, sinó de defensors últims del sistema. Per contra, la bandera de les reformes de l’estat i de l’autonomia catalana era portada per les forces d’esquerra i populars. El conservadorisme havia acabat per ofegar les aspiracions nacionalistes que existien en el programa inicial de la Lliga, el programa de 1901.
| |||