Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 24:
Alejandro Lerroux i el seu Partit Republicà Radical durant els anys de repressió primoriverista, moderaren un punt llurs posicions anticatalanistes. Lerroux havia comprès que, si volia tenir un lloc en un Principat republicà, havia de parar esment en les reivindicacions autonòmiques. Així, no sols participà en el pacte de Sant Sebastià, sinó que hi meravellà els altres polítics republicans amb autoproclamacions de federalisme i adhesió a les exigències autonòmiques dels catalans.
En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (les que provocaren la renúncia del rei Alfons XIII i l’arribada de la Segona República), el Partit Republicà Radical es presentà en coalició amb socialistes i federals. El mateix Lerroux havia confegit la llista barcelonina de candidats del partit amb una majoria d’«homes nous», procedents del comerç i de la menestralia, que no plagué gens els seus addictes més veterans, «la vella guàrdia lerrouxista», en expressió de l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, disconformes amb la nova manera d’esguardar la qüestió catalana. Fos comsevulla, els resultats electorals constituïren una franca derrota per als radicals, que perderen la situació hegemònica del 1923 i es veieren reduïts a la tercera força política de l’ajuntament barceloní, a molta distància de l’ERC i la Lliga. En fer-se públics els primers resultats, van adherir-se a l’afirmació republicana, sense ocultar, però, llur recel davant el signe de catalanitat que havia pres la situació i davant la preeminència guanyada per l’ERC a la diputació provincial i a l’ajuntament de Barcelona. Fou aleshores que degué sorgir dins la vella guàrdia lerrouxista, com explica Culla i Clarà, «el projecte d’apropiar-se de l’únic centre de poder important que encara restava «lliure» a Barcelona: el govern civil».
| |||