Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 36:
 
La seva possessió del càrrec, però, durà només unes hores, al cap de les quals, interceptades les seves línies telefòniques pels homes de Francesc Macià i confinat ell mateix amb el seu escamot de veterans ''Jóvenes Bárbaros'' en l’edifici de governació, hagué de cedir-la a Lluís Companys, que se li presentà amb aquest objecte i acompanyat d’una colla convincent de sindicalistes. L’endemà, els antics «Joves Bàrbars» maldaren per fer moure les institucions de poder estatal, adduint sempre la defensa de «la unitat sagrada de la nació espanyola». Recorregueren les casernes de la força pública a fer-hi exhort de patriotisme. Per fer-se sentir, tragueren a la via pública tots els seus efectius, organitzaren manifestacions populars i feren recurs de l’avalot. A l’últim, el dia 16, Emiliano Iglesias, amb una cohort de radicals i ''psoeistes'', viatjà a Madrid per dur la denúncia contra la República catalana davant el mateix president de la República espanyola. La contenció política entre Madrid i Barcelona havia de discórrer per altre conducte que Emiliano Iglesias. En això i en la manca de suport popular al missatge espanyolista dels lerrouxistes residí el fracàs d’Iglesias. Amb un pur espanyolisme no s’anava enlloc. Li mancava l’argument social, el tret populista i, vulgues que no, expressat amb un èmfasi més sorollós que no feien els republicans de Macià. Però Macià i l’ERC havien guanyat a les places i carrers del Principat, i no era hora que Madrid enviés ningú, o bé autoritzés el mateix Iglesias, a prevenir els obrers de Barcelona contra el conservadorisme amagat en pell de xai de Francesc Macià. Per últim, Iglesias arribava tard a Madrid, en un moment en què Francesc Macià, com a president de la República catalana, havia obert un pont amb l’exèrcit en conduir ell mateix el relleu de titulars de la capitania general de Barcelona.
 
Els lerrouxistes, tanmateix, encara no desistiren ,en llur porfídia. Reberen de Madrid nombrosos càrrecs oficials, com ara de governador civil, a diverses ciutats espanyoles. Però la llarga carrera política d’Emiliano Iglesias en terra catalana, com posa en relleu l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, havia finit.
 
== L’Església, de la dictadura de 1923-31 a la insurrecció militar de 1936 ==