Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana».
 
L’arquebisbe de Tarragona, [[w:ca:Francesc d'Assís Vidal i Barraquer|Francesc Vidal i Barraquer]] (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat.
 
La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana.
598

modificacions