Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 93:
 
Els abusos es feren nombrosos. Es va multar a una església de Barcelona per haver admès unes noies que portaven la caputxeta distintiva dels [[w:ca:Pomells de Joventut|Pomells de Joventut]], moviment fundat, el 1920, per l’escriptor [[w:ca:Josep Maria Folch i Torres|Josep Maria Folch i Torres]] (Barcelona, 1880-1950). Un jesuïta, per indicar en un sermó contra la blasfèmia que aquesta abundava dins l’exèrcit, fou detingut sota acusació d’injúries al rei i a l’estament militar.
 
El general Barrera, capità general del Principat, manifestà al cardenal Vidal i Barraquer que volia escarmentar tots els capellans que prediquessin en català i així defensar «la unidad de la Patria».
 
Foren considerables els atacs de la dictadura als clergues que excel·liren en el camp intel·lectual, com el musicòleg [[w:ca:Francesc de Paula Baldelló i Benosa|Francesc de Paula Baldelló i Benosa]] (1887-1977) i d’altres que sofriren registres domiciliaris. L’abat de Montserrat, [[w:ca:Antoni Maria Marcet i Poal|Antoni Maria Marcet i Poal]] (1878-1946), i alguns bisbes, com ara [[w:ca:Josep Miralles i Sbert|Josep Miralles i Sbert]] (Ciutat de Mallorca, 1860-1947) —titular aleshores de la diòcesi de Barcelona i, des del 1930, de la de Mallorca, on esdevingué, després de 1936, franquista convençut però defensor de l’ús pastoral del català— resultaren també afectats per la persecució.
 
La institució [[w:ca:Foment de Pietat Catalana|Foment de Pietat Catalana]] fundada el 1916 per [[w:ca:Eudald Serra i Buixó|Eudald Serra i Buixó]] (1882-1967) i [[w:ca:Ignasi Casanovas i Camprubí|Ignasi Casanovas i Camprubí]] (1872-1936), dedicada ensems a l’apostolat popular i al conreu de les ciències eclesiàstiques, va ser sotmesa a vigilància civil i hagué de suprimir la «C» de catalana.
 
La dictadura aconseguí curiosos decrets del Vaticà contra la cultura i la llengua catalana. El lèxic de les decisions romanes recordava sospitosament l’estil del directori militar i tothom es preguntava d’on treia la Cúria romana «una idea tan precisa de la unitat de la pàtria». L’any 1929, Vidal i Barraquer viatjà a Roma i exposà a Pius XI la manca de base dels decrets pontificis, bo i lamentant la ingerència del poder civil en els afers de l’Església.
 
[[Fitxer:Dispensari antituberculós - pati2.jpg|thumb|right|top|''El Dispensari Antituberculós, construït al barri del Raval de Barcelona durant 1934-1938, fou encarregat al [[w:ca:GATCPAC|GATCPAC]], el febrer de 1934, pel Govern de la Generalitat, com a resposta a un intent de socialització assistencial. L’obra, portada a terme per tres membres del grup: Josep Lluís Sert (1902-1983), Joan B. Subirana (1904) i Josep Torres Clavé (1906-1939), s’organitza entorn d’un pati i en l’edifici hom ha emprat de forma molt encertada tant els nous materials com els materials tradicionals com el vidre, ferro o la rajola. El Dispensari representa a més el plantejament de la nova arquitectura a partir de la realitat social i les seves necessitats, en aquest cas, la necessitat assistencial en un barril vell de Barcelona.'']]D’aquell període, cal destacar el pensament social catòlic autòcton expressat en l’obra de Josep M. Llovera (1874-1949), Ramon Rucabado (1884-1966) i Àngel Carbonell (1877-1940). Carles Cardó s’hi feu molt present, per mitjà de diverses publicacions pastorals. L’any 1931, arribaren una mica de sobte la República Catalana i la Segona República Espanyola, que segons Alcalà Zamora, havia d’ésser «una república de bisbes», és a dir, sense anticlericalismes detonants. Els catòlics, en esguard del règim republicà, oscil·laren entre la intervenció, la col·laboració crítica o l’oposició. El cardenal Vidal i Barraquer hi actuà com a conciliador. La Unió Democràtica de Catalunya (1931), sota el guiatge de Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) i Joan B. Roca i Cavall (1898-1976), mantingué una actitud democràtica i cristiana, i una lleial i constructiva col·laboració envers el govern de Barcelona i les mateixes autoritats republicanes de Madrid. La Federació de Joves Cristians (1931), el diari El Matí i l’Obra dels Exercicis Parroquials, del pare Vallet (1883-1947), representaren un intent de recristianització que tanmateix no reeixí en esclatar la guerra civil. La insurrecció militar del Divuit de Juliol ocasionà, arreu dels Països Catalans, una forta sotragada a l’Església. Molts elements van considerar-la implicada en la mateixa rebel·lió militar i cremaren temples i assassinaren quatre bisbes i uns dos mil cinc-cents capellans i religiosos. Durant la guerra, una església clandestina d’antuvi i, a partir del 1937, una església tolerada fou força activa en el culte i en activitats humanitàries. A València, de vint-i-dues cases de les «germanetes dels pobres», catorze van restar sempre obertes.
 
== L’oasi català ==