Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

 
=== Les tensions socials ===
 
L’escissió civil del Principat català no pot ésser expressada estadísticament, car les xifres parlen ben poc. Per exemple, no fou conseqüència d’un increment de l’atur, com ha estat suggerit en qualitat de causa mecànica i unívoca —increment, d’altra banda, gens espectacular. La crispació social sorgí més aviat de les condicions ambientals, perfectament detectables en la població, en la vida social i posades de manifest en l’acció governamental i en les actituds parlamentàries. Certament, Lluís Companys i la minoria parlamentària de la Lliga Regionalista d’en Francesc Cambó, després de la victòria del Front d’Esquerres, van esforçar-se en la ponderació. El mateix president Companys, en formar un nou govern (28 de maig del 1936), refusà qualsevol opció extrema i àdhuc va integrar-hi un «tècnic» independent —Manuel Corachan i Garcia (Xiva de Bunyol, 1881-Barcelona, 1942). L’anhel de donar una sensació de prudència governamental era evident. En el carrer, però, imperà la irritació dels uns —dels seguidors de la Lliga— per haver perdut en unes eleccions la preeminència aconseguida per via repressiva arran del Sis d’Octubre —irritació posada en relleu per conservadors liberals com Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) en ''El Matí'' i Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958) en ''La Veu de Catalunya''. I també va haver-hi el deler i l’exigència dels altres —dels qui havien patit la repressió, dels sectors del Front d’Esquerres, dels guanyadors de les eleccions— a veure concretat llur triomf en la vida quotidiana, en l’execució d’unes mesures que fessin real llur victòria. Els enfrontaments, de violència creixent, es manifestaven l’endemà mateix de les eleccions, sobre tot a les comarques agrícoles, més afectades per la repressió emanada del 6 d’octubre, però també a centres urbans, a bon nombre de consistoris municipals, etc. Les topades de carrer entre delators i acusats que el resultat electoral havia alliberat han romàs registrades en la premsa, tan d’esquerres com de signe conservador. Hi hagué casos d’alcaldes d’elecció popular que foren agredits físicament, en retornar afranquits a llurs pobles. Feren nova presència les disputes violentes derivades de les relacions de propietat agrícola, sobre velles qüestions com ara la reposició de fruits o la renovació de contractes. A Martorell, un partit de futbol va convertir-se en una manifestació que exigí la destitució del consistori, el qual hagué de ser protegit per la guàrdia civil. La menor avinentesa era aprofitada per clausurar els centres de la Lliga de Cambó i les entitats afins. La situació no es resolia en mitja dotzena de casos: Joan Fronjosa (Barcelona, 1892-Caracas, 1972), diputat de la Unió Socialista, presentà en un debat parlamentari, un extens recompte de casos i queixes.
 
L’acord tàcit de pacificació, que les dues formacions polítiques cabdals —Esquerra i Lliga— temptaren de bell antuvi no es va correspondre amb el neguit social de tons violents que vivia el Principat. Així és que el govern procurà, amb la Llei d’Il·legitimitat dels Acords —referent al regiment municipal del període comprès entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de febrer de 1936—, d’anticipar-se a allò que esdevenia realitat de manera violenta i que podia arribar a paralitzar la vida municipal del Principat. El caràcter expiatori d’aquesta llei era obvi, sobretot en el seu article setè. En ell es declarava incapacitats per ser consellers municipals o per exercir qualsevol càrrec d’elecció pública durant cinc anys tots els qui havien acceptat càrrecs de nomenament governatiu o militar en substitució de les autoritats d’elecció popular.
 
=== La paràbola de l’oasi ===
598

modificacions