Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 104:
[[Fitxer:Dispensari antituberculós - pati2.jpg|thumb|right|top|''El Dispensari Antituberculós, construït al barri del Raval de Barcelona durant 1934-1938, fou encarregat al [[w:ca:GATCPAC|GATCPAC]], el febrer de 1934, pel Govern de la Generalitat, com a resposta a un intent de socialització assistencial. L’obra, portada a terme per tres membres del grup: Josep Lluís Sert (1902-1983), Joan B. Subirana (1904) i Josep Torres Clavé (1906-1939), s’organitza entorn d’un pati i en l’edifici hom ha emprat de forma molt encertada tant els nous materials com els materials tradicionals com el vidre, ferro o la rajola. El Dispensari representa a més el plantejament de la nova arquitectura a partir de la realitat social i les seves necessitats, en aquest cas, la necessitat assistencial en un barril vell de Barcelona.'']]D’aquell període, cal destacar el pensament social catòlic autòcton expressat en l’obra de Josep M. Llovera (1874-1949), Ramon Rucabado (1884-1966) i Àngel Carbonell (1877-1940). Carles Cardó s’hi feu molt present, per mitjà de diverses publicacions pastorals. L’any 1931, arribaren una mica de sobte la República Catalana i la Segona República Espanyola, que segons Alcalà Zamora, havia d’ésser «una república de bisbes», és a dir, sense anticlericalismes detonants. Els catòlics, en esguard del règim republicà, oscil·laren entre la intervenció, la col·laboració crítica o l’oposició. El cardenal Vidal i Barraquer hi actuà com a conciliador. La Unió Democràtica de Catalunya (1931), sota el guiatge de Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) i Joan B. Roca i Cavall (1898-1976), mantingué una actitud democràtica i cristiana, i una lleial i constructiva col·laboració envers el govern de Barcelona i les mateixes autoritats republicanes de Madrid. La Federació de Joves Cristians (1931), el diari El Matí i l’Obra dels Exercicis Parroquials, del pare Vallet (1883-1947), representaren un intent de recristianització que tanmateix no reeixí en esclatar la guerra civil. La insurrecció militar del Divuit de Juliol ocasionà, arreu dels Països Catalans, una forta sotragada a l’Església. Molts elements van considerar-la implicada en la mateixa rebel·lió militar i cremaren temples i assassinaren quatre bisbes i uns dos mil cinc-cents capellans i religiosos. Durant la guerra, una església clandestina d’antuvi i, a partir del 1937, una església tolerada fou força activa en el culte i en activitats humanitàries. A València, de vint-i-dues cases de les «germanetes dels pobres», catorze van restar sempre obertes.
 
== L’oasi català. Entre la victòria del Front Popular i el cop d’estat ==
 
Els cinc mesos que van escolar-se entre la victòria electoral del Front d’Esquerres i el triomf revolucionari del 19 de juliol de 1936 han estat adduïts, sovint, com un exemple de calma social davant la violenta quotidianitat espanyola coetània. Aquesta estimació ha estat encunyada i difosa amb una frase incisiva: «l’oasi català».