Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

 
=== El pànic patronal ===
 
La pressió social insinuada vers febrer i març anà en augment i va empènyer el govern a separar-se ben clarament de l’afany conciliador de la Lliga, que es delia per frenar els símptomes de pànic al·ludits per Brunet. El mes de maig transcorregué entre vagues i disturbis que augmentaren el mes següent, no només a la pagesia i a la vida consistorial, sinó també a les ciutats. El moviment vaguista, obert dins el ram del metall, prosperà en altres rams. Afectà fins i tot el comerç i la recollida d’escombraries de la capital, cosa que influí, probablement, en la conscienciació ciutadana que no tot era tranquil·litat. En feia testimoni ben significatiu, per més que anecdòtic, el cèlebre, inalterable analgèsic Cerebrino Mandri, que era anunciat amb els mots: «Què faríeu si el Cerebrino Mandri es declarés en vaga?», La sensació de vaga, d’intranquil·litat, era en l’ambient quotidià.
 
En aquesta convergència de factors diversos, la segona condició del metafòric oasi —frenar el pànic patronal— esdevenia irrealitzable. Aquell «salvar Catalunya» apareixia com un recurs malabar, i Joan Fronjosa no s’havia estat de qualificar-lo com a «un cant de sirenes que la dreta reaccionària xiula a les vostres orelles». La pressió social empenyia. El discurs de Lluís Companys en presentar el nou govern, que prescindia dels socialistes i incorporava un «tècnic», reflectia la situació: prometia de complir el programa del Front d’Esquerres sense treure’n ni una coma: a continuació prometia de mantenir l’autoritat, fos com fos. Això no podia significar, tanmateix, la repressió per als seus votants, que creixien en força al carrer. Era necessària una política d’apaivagament, que va concretar-se a resoldre les vagues amb laudes a favor dels obrers, però els laudes no eren acomplerts mai pels empresaris i això provocava noves vagues. Es concretà també en l’agilització de la llei de Contractes de Conreu i en la formació accelerada de juntes arbitrals encarregades de pronunciar-se en qüestions com la conflictiva reposició de fruits.
 
Amb la propagació de les vagues, el mes de juny, aparegué un símptoma clar de pànic patronal, preludi d’un locaut general: la publicació del ''Manifest de les Entitats Econòmiques de Catalunya'', signat per totes les organitzacions patronals, era una exposició del grau a què havia arribat la conflictivitat social. Hom hi constatava que s’havia desencadenat «una intensa agitació social, a través d’una veritable pluja de bases de treball i d’un nombre incalculable de conflictes singulars o generals, i de reclamacions, tant de caràcter individual com col·lectives, que exigeixen la nostra màxima atenció [...] Les conseqüències d’aquesta agitació i la proporció que pren dona lloc perquè s’estengui per totes les classes socials un profund malestar […]».
 
=== La superació del mite ===
598

modificacions