Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

 
=== La superació del mite ===
 
El 7 de juny, en La Veu de Catalunya, el polític conservador Francesc Cambó declarava: «la gent diu que tot rebenti». A la primeria de juliol, el periodista també conservador Manuel Brunet, encunyador de l’inefable oasi català —en darrer terme, una carcassa literària per al projecte conservador de «salvació nacional»—, feia aquesta reconsideració dels propis mots:
 
<blockquote>«No em faig pas la il·lusió de cobrar el petit dret sobre la teoria de la meva invenció, segons la qual Catalunya podria ésser un oasi. Constatant, però, que els esquerrans treuen molt de suc i molts de dàtils d’aquest oasi, em sembla que hom té un cert dret a fer alguns aclariments sobre una metàfora tan notable.</blockquote>
 
<blockquote>«Hauré de fer constar, primerament, que no és pas ben exacte que jo hagi dit que Catalunya és un oasi. He dit que la comparança entre la situació de Catalunya i la de la resta d’Espanya permetia esperar que no seria difícil convertir aquest país en un oasi […]. I em sembla que us deia que si no hi havia una mica d’autoritat i de policia, en aquest oasi, aviat no hi hauria aigua ni palmeres […]. No és lícit, doncs, continuar fent apologia de l’oasi. Perquè ni Catalunya és un oasi, ni els esquerrans tenen dret a deixar entendre que més enllà d’aquest suposat oasi no es pot viure».</blockquote>
 
Desemparada del padrinatge dretà, la tesi de l’oasi va ésser reivindicada per una historiografia i un catalanisme romàntics que han anat del liberalisme democràtic al moviment marxista, necessitats, en la seva lluita antifranquista, de fer més abominable la insurrecció militar del 19 de juliol. Avui, en un marc de revisió de la historiografia dels Països Catalans, la superació d’aquesta idea d’oasi català ha permès de contemplar el període en qüestió segons una altra perspectiva. Hom hi veu, avui, la progressiva puixança d’un moviment popular, cada cop més hegemònic, posseïdor d’una capacitat política suficient per ordenar el territori autònom del Principat segons una economia nova, basada en formes d’integració política de tots els seus sectors, inusual a l’Europa de l’època, i per dotar la Generalitat de Catalunya del més alt grau de llibertat nacional que del 1714 ençà havien obtingut els Països Catalans i que el mateix moviment popular defensà amb les armes fins a la derrota del 1939.
 
== El pensament econòmic pre-revolucionari ==
598

modificacions