Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

Desemparada del padrinatge dretà, la tesi de l’oasi va ésser reivindicada per una historiografia i un catalanisme romàntics que han anat del liberalisme democràtic al moviment marxista, necessitats, en la seva lluita antifranquista, de fer més abominable la insurrecció militar del 19 de juliol. Avui, en un marc de revisió de la historiografia dels Països Catalans, la superació d’aquesta idea d’oasi català ha permès de contemplar el període en qüestió segons una altra perspectiva. Hom hi veu, avui, la progressiva puixança d’un moviment popular, cada cop més hegemònic, posseïdor d’una capacitat política suficient per ordenar el territori autònom del Principat segons una economia nova, basada en formes d’integració política de tots els seus sectors, inusual a l’Europa de l’època, i per dotar la Generalitat de Catalunya del més alt grau de llibertat nacional que del 1714 ençà havien obtingut els Països Catalans i que el mateix moviment popular defensà amb les armes fins a la derrota del 1939.
 
== El pensament econòmic pre-revolucionariprerevolucionari ==
 
D’ençà de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1923), es produí una expansió del coneixement de la ciència econòmica, impulsada per un seguit d’institucions, com l’Escola d’Alts Estudis Comercials o l’Escola d’Administració Pública, de Barcelona, fundades el 1914. En rigor, hom no podia parlar encara de l’existència d’economistes, sinó de polítics especialitzats en economia. Aquest era el cas de [[w:ca:Jaume Carner i Romeu|Jaume Carner i Romeu]] (el Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934), doctor en dret i bon coneixedor del món econòmic. Fou qui inicià el procés de formulació política d’un nacionalisme republicà d’esquerra i d’oposició a l’hegemonia del bloc industrial dirigit per la Lliga Regionalista, de la qual s’havia separat el 1904. També en una línia política de conjunció entre republicanisme i catalanisme, bé que més esquerrà, [[w:ca:Pere Coromines i Montanya|Pere Coromines i Montanya]] (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939). Centrà son interès en la qüestió monetària, influït segurament per la situació d’inestabilitat de la postguerra mundial, quan la majoria de monedes perderen la paritat amb l’or i aquest tendí a concentrar-se a Nord-amèrica. Els fenòmens monetaris atragueren l’atenció, així mateix, de [[w:ca:Josep Maria Tallada i Paulí|Josep Maria Tallada i Paulí]] (Barcelona 1884-1946), advocat i enginyer industrial, elegit, el 1932, diputat del Parlament Català com a representant de la Lliga, de la qual ocupà llocs de direcció. En obrir-se el període roig, abandonà el país i col·laborà amb el govern de Burgos. Després de la victòria franquista manifestà la conveniència de la intervenció estatal en economia, d’acord amb el model keynesià.
 
Potser el polític especialitzat en economia més característic fou Francesc Cambó (Verges, 1876-Buenos Aires, 1947), màxim dirigent de la Lliga d’ençà del 1917. Concebé una catalanització econòmica d’Espanya basada, com expliquen Francesc Artal i Francesc Roca, en la construcció d’infraestructures de transport, la concentració i modernització del sistema financer, la constitució d’una estructura industrial innovadora i independent de capitals aliens, és a dir, basada en la transformació dels pobles espanyols en una societat industrial.
 
Esment a part mereix l’intel·lectual [[w:ca:Joan Crexells i Vallhonrat|Joan Crexells i Vallhonrat]] (Barcelona, 1896-1926). Els seus estudis econòmics, sostinguts en sòlida base teòrica, assoliren un nivell de rigor insòlit en aquells moments, com demostren els seus articles apareguts en ''La Publicitat''. El seu ideari, de tendència demòcrata liberal, comportava en ell una acceptació del sistema capitalista, sense excloure’n, però, la crítica d’alguns aspectes i l’exigència d’introduir-hi mesures de caràcter reformista. Referent a la seva circumstància social, Josep Pla ha escrit que «tan tràgica i horrible com l’acció directa de l’anarquisme, considerava l’aparició intermitent, en els carrers de Barcelona, de la burgesia armada del sometent». Es distingí com a promotor de l’estadística econòmica i com a excel·lent hel·lenista. Fou el traductor dels ''Diàlegs'' de Plató, en tres volums (1924-28).
 
Respecte a les institucions econòmiques, cal esmentar l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Barcelona, fundat per Joan Maluquer i Viladot (Barcelona 1856 - 1940), però dut endavant en els anys trenta per [[w:ca:Josep Anton Vandellós i Solà|Josep Anton Vandellós i Solà]] (Figueres, 1899-Nova York, 1950). Vandellós fou un economista professional, especialista en estadística, i no pas un home de negocis o un polític. Amb ell treballaren els joves [[w:ca:Joan Sardà i Dexeus|Joan Sardà i Dexeus]] (Barcelona, 1910 - 1995) i [[w:ca:Lluc Beltran i Flórez|Lluc Beltran i Flórez]] (Sant Carles de la Ràpita, 1911 - Madrid, 1997). Aquests dos publicaren en col·laboració, el 1933, ''Els problemes de la banca catalana'', obra que suposà una innovació en el diagnòstic de les causes que havien provocat el fracàs de la banca del Principat català.
 
Les idees econòmiques alemanyes foren dominants fins als anys trenta, hom aplicava els mètodes d’anàlisi de l’''Institut für Konjunkturforschung'', de Berlín. En l’extensió d’aquesta tendència, excel·lí l’economista [[w:ca:Antonio Flores de Lemus|Antonio Flores de Lemus] (Jaén, 1876-Madrid, 1941), home format a Alemanya, estadístic, historiador de l’economia i estudiós de la legislació duanera i de l’Administració espanyola. La seva estada a Barcelona, el 1904, en guanyar la càtedra d’economia política, influí perquè un grup d’economistes ampliés estudis a Alemanya, amb Gustav von Schmoller, cap de la jove escola històrica. Entre ells, Miguel Vidal i Guardiola (Barcelona 1891-Lisboa, 1950) i [[w:ca:Manuel Reventós i Bordoy|Manuel Reventós i Bordoy]] (Barcelona, 1889-1942). El primer, políticament adscrit a la Lliga Regionalista, feu una recreació per al cas català del model prussià de gestió urbana i territorial, i defensà un liberalisme amesurat amb un sector públic important per a la millora de les condicions generals de la producció. A l’adveniment de la República Catalana, es convertí en un defensor aferrissat del capitalisme liberal. El segon, adscrit a Acció Catalana, fou director general de Comerç del primer govern republicà de Madrid i com a tal participà en la Conferència Monetària de Londres (1933), on va descobrir J. M. Keynes. El 1925, havia publicat ''Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX'', un dels primers estudis sobre el moviment obrer.
 
En terres valencianes, la burgesia comercial agrària, a conseqüència de la seva incapacitat per esdevenir classe dirigent autòctona, persistia en l’intent de distanciar el País Valencià del Principat. Malgrat que aquesta posició era la majoritària en el si de la burgesia mercantil, existia també una postura minoritària representada per una burgesia dinàmica que volia vincular-se a la burgesia barcelonina. L’obra de José Bellver Mustieles, Esbozo de la futura economia valenciana (1933), era una mostra de la primera tendència, dins la qual hom podia també adscriure els escrits sobre la realitat valenciana del murcià Manuel de Torres —introductor decisiu a Espanya de la comptabilitat nacional i de les taules input-output. El reusenc [[w:ca:Romà Perpinyà i Grau|Romà Perpinyà i Grau]] (Reus, 1902 - 1991) i el grup d’economistes del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, fundat el 1929, expressaven la posició minoritària.
598

modificacions