Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

 
==== Les conseqüències del gran crac de Wall Street ====
 
Tota una sèrie d’estats europeus —Anglaterra, França, Alemanya, Espanya, Itàlia, per citar els més grans— depenien dels crèdits nord-americans, de manera que la caiguda de les accions i dels títols nord-americans fou corresposta per la caiguda de les economies que hi estaven lligades i en depenien. La fallida de la banca i de les empreses anà seguida per l’augment vertiginós dels desocupats, que pujaren a deu milions entre Alemanya, Anglaterra i els Estats Units. Mentre, davant aquesta tragèdia, la flor i la nata de la ciència econòmica anava predicant la inevitabilitat d’una concertació automàtica de la crisi. I això, quan la crisi en qüestió era justament el fruit d’una precisa política econòmica propugnada pel capitalisme internacional. En concret, un increment lent, quan no era disminució, del poder d’adquisició, amb la consecutiva crisi de sobreproducció —i d’ací, els reflexos sobre el mercat borsari, política de salaris baixos i de manteniment d’un gran «exèrcit industrial de reserva», expressió elegant inventada per no usar el terme desagradable d’«aturats». La crisi es va abatre sobre els Estats Units i Europa amb una violència tal, que els vells prejudicis i les idees consolidades no pogueren sinó resultar-ne colpits. El mite de la prosperitat nord-americana experimentà un declivi espantós i sobtat. William E. Leuchtenburg ha escrit recentment: «Un milió de persones, potser dos, vagarejaven pel país cercant vanament un treball o algun enginy per viure, o senzillament per moure’s [...]. De Klamath Falls a Sporks i a Iuma, per tot el seguit de la línia ferroviària, compartien amb els vagabunds els refugis esparsos entre els matolls i els abocadors de deixalles [...]. A diferència dels vagabunds tradicionals, aquesta gent no volia defugir la feina, sinó trobar-ne. Però estava desesperada. Sabien que no anaven cap a Xauxa, i anaven a cap lloc precís: simplement, fugien dels llocs on havien viscut fins aleshores. I això succeïa mentre els productes agrícoles eren destruïts o deixats podrir al camp, i mentre es cremava gra com a combustible, perquè costava menys que el carbó, i les riqueses incorporades a la tecnologia i en els productes del treball humà romanien inactives i queien en un ràpid envelliment.»
 
Les dades del Gran Crac de l’economia dels Estats Units són impressionants. Entre 1929 i 1932, la renda agrària baixà de 7 a 2 bilions de dòlars, i la renda industrial, d’11 a 2, la renda nacional, en conjunt, descendí de 82 a 40 bilions de dòlars, les fallides augmentaren, entre el 1929 i el 1932, de 20.000 a 31.000.
 
Per a la major part dels altres països industrials, la gran crisi significà una aturada de la importació de capitals, la retirada dels crèdits a curt termini i una caiguda de la demanda d’exportacions, tot plegat factors que augmentaven la desocupació.
 
Davant aquell panorama, per força nasqué la consciència que era imprescindible d’instaurar processos de regulació i de control del mecanisme econòmic. Contràriament a certes expectatives, el sistema capitalista no posseïa cap mecanisme automàtic per eliminar aquelles terribles contraccions dels rèdits, de l’activitat productiva i de les possibilitats ocupacionals, que el món veié en els anys 1921-23, 1929-32 i, encara a Nord-amèrica, durant el període 1937-38.
 
Cada govern dels països interessats es va comprometre, doncs, a contrarestar la crisi i a promoure la represa. Pot afirmar-se, en resum, des del punt de vista de la instauració de polítiques econòmiques noves a conseqüència del Gran Crac, que se seguiren, en el món industrialitzat, cinc grans vies. Primer de tot, cada país tractà de millorar la balança comercial, reduint les importacions i estimulant les exportacions, augmentant les barreres proteccionistes i provocant una caiguda dràstica del comerç exterior. Alguns estats intentaren de combatre la depressió amb una política de «diners a bon preu»: reduïren les taxes d’interès i deixaren disponible una liquiditat abundant, centralitzaren les institucions creditícies.
 
Aquestes dues línies d’intervenció, tanmateix, tingueren poc èxit, perquè no atacaven el veritable nus del problema de la crisi de sobreproducció: la insuficiència de la demanda interna efectiva. Per resoldre la qüestió, hom esmerçà mètodes diversos. Els Estats Units, per exemple, foren l’únic país en el qual, en el decurs del ''New Deal'', «Nova Oportunitat», es perseguí una política dedicada a expandir la demanda interna amb una redistribució de la renda a favor de les classes menys capaces de consum, hom emprengué la distribució del diner públic directament entre consumidors, sota forma de diversos tipus d’assistència social. El mètode, tanmateix, no assolí els efectes esperats, perquè les indústries proveïdores de béns de producció, de les quals depenien les sortides laborals de la major part dels obrers, no pogueren fonamentar llur represa en l’ampliació de la demanda dels consumidors. Per aconseguir-ho, va caldre seguir d’altres vies. Sobretot Suïssa, Estats Units, Alemanya, cercaren de desvetllar la demanda interna i les inversions privades mitjançant l’adopció d’intervencions públiques per tal de compensar les oscil·lacions de l’activitat de les inversions privades, malgrat que en el curs de la Gran Crisi l’eficàcia d’aquesta política resultés molt reduïda per raó del retard que es produïa entre la ideació i la realització dels projectes.
 
Un altre mètode consistí a controlar directament per l’estat les inversions privades, i fou aplicat en temps de pau sols a l’Alemanya nazi, i esdevingué més endavant l’instrument universal anticíclic de l’economia de guerra. Qualsevulla que fossin, però, les vies seguides per fer front a la Gran Crisi, totes foren importants, per tal com, en primer lloc, les últimes dues estratègies d’intervenció econòmica iniciaren un període històric caracteritzat per la consciència que no sols calia seguir una sola o diverses polítiques econòmiques, sinó que aquestes polítiques havien de tenir com a suport el control i la regulació d’un nombre més o menys consistent de factors econòmics essencials per desenvolupar el sistema productiu i financer.
 
Si tals eren les conseqüències econòmiques de la Gran Crisi, és fàcil de comprendre quines foren les polítiques, que van evidenciar-se, sobretot, en la societat alemanya, en la qual marcaren, multiplicant el rol exercit per altres importants elements, la fi de la república de Weimar. La base social de la socialdemocràcia, el factor d’estabilització democràtica més decisiu del país, fou esberlada per la desocupació, que comportà, ensems, la pulverització d’un sector conscient del proletariat, mentre els petits burgesos, colpits per la misèria i la davallada del nivell de vida, esdevenien proclius a constituir —amb els aturats— la base de massa del nazisme i del seu exèrcit subversiu i reaccionari. La depauperació econòmica de la petita burgesia, de costat amb la desocupació obrera, fou a la base de l’expansió del fenomen feixista, àdhuc en aquells països on el feixisme no conegué, comsevulla, una estabilització institucional, mes on, nogensmenys, constituí l’herència més feixuga i perillosa del Gran Crac.
598

modificacions