Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

Contingut suprimit Contingut afegit
Línia 241:
Macià esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit.
 
L’evolució ideològica de Francesc Macià anà lligada íntimament amb la seva biografia. Era fill d’un modest negociant de vins i olis, emigrat de les Borges Blanques a Vilanova i la Geltrú, en la marina del Garraf. Francesc Macià escollí la professió d’enginyer militar, el cos més tecnificat de l’exèrcit, un camí d’ascensió social important en el segle XIX això és, el camí de les institucions de l’estat central. La seva promoció social li va permetre de casar-se amb una pubilla de la burgesia agrària (1888), l’hereva de l’arquitecte Lamarca, terratinent lleidatà. L’oficial Francesc Macià assumí la nova posició de classe. I a partir de l’enfrontament entre la burgesia representada per la [[w:ca:Lliga Regionalista|Lliga Regionalista]] i un exèrcit espanyol sempre més abocat a la intervenció política, Macià va endinsar-se en els interessos de la seva classe. Forçat a triar entre la milícia i els interessos de classe, abandonà les institucions estatals i entrà, «d’una forma més nominal que efectiva», a la Lliga fins al 1912, quan «s’apropà progressivament al republicanisme catalanista». Va presentar-se com a diputat de la [[w:ca:Solidaritat Catalana|Solidaritat Catalana]] (1906) per les Borges Blanques i Barcelona i guanyà tots dos escons.
 
De la barreja de regionalismes que era la Solidaritat Catalana, Francesc Macià va treure una idea fonamental: un concepte del pacte, segons una idea central de l’antic federalisme republicà elaborada sobretot per [[w:ca:Valentí Almirall i Llozer|Valentí Almirall i Llozer]] (1841 - 1904), el qual havia representat una primera alternativa catalanista a la burgesia que fou abandonada per la visió conservadora i historicista, però més adaptable, de [[w:ca:Enric Prat de la Riba i Sarrà|Prat de la Riba i Sarrà]] (1870 - 1917). L’essència del pacte era la igualtat establerta entre les parts per mitjà d’un tracte. Per tant, el pacte implicava la separació prèvia. El separatisme, en aquest sentit, seria el fil conductor del pensament polític de Francesc Macià. La seva definició del separatisme passà per tres formulacions successives de la noció del pacte, sortides de la seva progressiva experiència política.