Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

 
==== Tres definicions successives de la noció de pacte ====
 
{| class="wikitable" style="float: right;width: 33%;text-align: center;"
|+ La Restauració borbònica
|-
| Fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Restauració_borbònica).
|}El primer pas, sorgit de l’impacte de la Solidaritat Catalana i de la seva primera activitat política fou el pacte nacional. Aquest pacte era l’acord de totes les forces polítiques de la nació per la consecució de l’autonomia i per la resolució, a la llarga, del conflicte de classe. L’èxit d’aquest acord —en l’àmbit del Principat— implicà el col·lapse del sistema de partits alternants i buits del període anomenat «Restauració borbònica».
 
El segon pas fou el pacte social. El [[w:ca:Solidaritat Catalana#Crisi (1907-1908)|fracàs de la Solidaritat Catalana el 1908]] i les implicacions negatives de l’hegemonia de la Lliga —el fet que la Lliga no trencà el sistema espanyol de partits, ans hi entrà— dugueren Macià a deixar, de primer, la Lliga i, després, el parlament espanyol mateix. L’impacte de la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918) i sobretot els seus efectes econòmics modificaven la fesomia del país. L’increment de producció industrial atreia immigrants indígenes i forasters cap a les ciutats i, d’una manera especial, cap a Barcelona. Va accentuar-se la lluita de classes, i la burgesia, després d’intentar tímidament d’encapçalar el descontentament popular, es llançà als braços de l’aparell repressiu de l’estat central, fins a l’extrem d’abandonar les seves pretensions d’un estatut d’autonomia. Aquestes claudicacions menaren Francesc Macià a separar-se totalment de la burgesia i a establir contactes amb dirigents obrers.
 
Veié com el pacte social només era possible pel camí de la reforma social, immediata i dràstica. És a dir, atraient les noves masses de treballadors cap a un catalanisme nou de caràcter radical. També era conscient que la reforma social profunda només era possible a partir d’una actuació independent respecte a l’Estat espanyol. Macià, doncs, es plantejà el pacte nacional en funció del pacte social.
 
Les realitats polítiques, però sobretot la Dictadura de Primo de Ribera (1923 - 1930), forçaren Macià a continuar la seva evolució fins a una tercera etapa: el pacte revolucionari d’abast estatal. Només una entesa —havent preparat el camí amb una aliança política— de totes aquelles forces polítiques revolucionàries disposades no pas només a derrocar l’estat, ans a trencar-ne també les estructures centralitzadores, podria fer possible en terra catalana un pacte nacional basat en el pacte social. Macià, doncs, ultrapassava l’ideal de revolució burgesa de la Lliga i, en certa manera, el capgirava. Prat de la Riba, Cambó i la Lliga volien adaptar les realitats espanyoles a la consciència de la burgesia moderna que hi havia al Principat de Catalunya, però no hi reeixiren. Macià, partint d’aquest punt, arribà a la idea que una situació genuïnament democràtica només seria possible en l’apartament d’Espanya, tot i que només podria verificar-se conjuntament amb aquells elements de l’Estat espanyol interessats a desfer-ne la trama centralitzadora.
 
Aquesta idea era ja present en Macià quan participà la temptativa de fusionar, l’any 1923, dues forces polítiques com Estat Català i el Partit Republicà Català. També quan intervingué en els incidents de la [[w:ca:Galeusca#El Pacte Galeusca de 1923|Triple Aliança o Galeusca]] —Galícia, Euskadi, Principat de Catalunya—, que forniren l’excusa formal del cop d’estat de Primo de Rivera. Organitzant la resistència nacionalista contra la Dictadura, Francesc Macià entrà de pressa en contacte amb la CNT i refusà, en 1925, l’alternativa d’una aliança nacional amb la burgesia. Es decantà per l’aliança revolucionària amb anarco-sindicalistes i comunistes —ultra el pacte amb els nacionalistes bascs.
 
Aquesta conjunció de nacionalisme radical i reformisme social en un tronc ideològic essencialment federal, donà a Francesc Macià un marc ideològic estret, però suficient, per estructurar un ampli partit petit-burgès i capaç d’oferir una direcció política dins el Principat català, vist que, segons la tesi de [[w:ca:Joaquim Maurín i Julià|Joaquim Maurín]] (1896 - 1973), la CNT, apolítica —però que exercia un predomini real en l’obrerisme— no podia fer-ho.
 
La culminació de l’obra política de Macià fou la creació del govern autònom del Principat i del partit que l’emmarcava, l’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest obtingué l’èxit electoral més sorollós de la història dels catalans —en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931—, quan encara no tenia un mes d’existència. Era un partit de síntesi, fusió d’unes quantes alternatives polítiques. Era, sobretot, un partit local, sorgit de la federació d’una multitud de casals, penyes i ''casinets'' per constituir allò que els especialistes anomenen una força de «militància indirecta». És a dir, configurada pels membres de munió de centres socials adherits, aqueixos sí, a l’Esquerra Republicana. Aquest aparent gran mosaic constituïa, de fet, un gran avantatge, car conduïa a la integració de les comarques dins la política de barris de la metròpoli catalana per donar lloc a una identificació de camp i ciutat, de política de carrer i política de gabinet. De tot plegat, Francesc Macià n’era el símbol perfecte.
598

modificacions