Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936): diferència entre les revisions

 

La culminació de l’obra política de Macià fou la creació del govern autònom del Principat i del partit que l’emmarcava, l’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest obtingué l’èxit electoral més sorollós de la història dels catalans —en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931—, quan encara no tenia un mes d’existència. Era un partit de síntesi, fusió d’unes quantes alternatives polítiques. Era, sobretot, un partit local, sorgit de la federació d’una multitud de casals, penyes i ''casinets'' per constituir allò que els especialistes anomenen una força de «militància indirecta». És a dir, configurada pels membres de munió de centres socials adherits, aqueixos sí, a l’Esquerra Republicana. Aquest aparent gran mosaic constituïa, de fet, un gran avantatge, car conduïa a la integració de les comarques dins la política de barris de la metròpoli catalana per donar lloc a una identificació de camp i ciutat, de política de carrer i política de gabinet. De tot plegat, Francesc Macià n’era el símbol perfecte.