El medi natural

del llibre Els Països Catalans

El territori català, país mediterraniModifica

Els Països Catalans són constituïts per les illes Balears i una llenca de terres continentals, de forma vagament triangular, situades vers la part occidental de la Mediterrània. Componen un conjunt d’uns 69 000 quilòmetres quadrats i limiten cap al sud amb el Sistema Bètic i cap al nord amb el massís de les Corberes, situat entre Narbona i Perpinyà. Estant repartits políticament, avui, entre l’Estat espanyol i l’Estat francès, tret de les Valls d’Andorra, que formen un petit estat. En territori català, viuen uns 14 milions i mig d’habitants.

 
Figura 1: Territoris que conformen els Països Catalans

Les terres catalanes són de forma força muntanyosa, encapçalades, al nord, pel sector oriental dels Pirineus, d’on davallen esglaonadament fins arran de mar per les muntanyes més modestes de la Serralada de Marina o Sistema Mediterrani, paral·leles a la costa, les quals, per mitjà del Maestrat —la comarca que s’estén pel nord de la província de Castelló—, enllacen amb les muntanyes de la Serralada Ibèrica, que voreja el límit oriental del gran altiplà de Castella. Vers el sud, el Sistema Ibèric enllaça amb el Sistema Bètic, que fineix al cap de la Nau i es prolonga de mode submarí devers les Illes.

Les terres continentals catalanes formen, doncs, un conjunt de muntanyes descendent cap a la mar, on, aigües endins, es troben les illes Balears, visibles en dies clars des del cim de Montserrat, o des de les muntanyes valencianes del cap de la Nau. En realitat, només des del cap damunt de Sant Jeroni es pot veure la punta del Puig Major —el pic més alt de l’illa—. Quan es veu tota la costa de l’illa és per un fenomen de refracció de la llum, perquè directament no es pot veure per la curvatura de la Terra.

L’arxipèlag balear és format per tres illes principals: Mallorca, Menorca i Eivissa, i altres dues de menors, Formentera i Cabrera.

La distribució territorial dels Països Catalans és, en nombres rodons, la següent:

El Principat 32.000
País Valencià 28.000
Les Illes 5.000
Catalunya del Nord (comarques del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir i Fenollet) 3.700
Franja de Ponent (comarques de la Ribagorça, la Llitera, la Ribera del Cinca i el Matarranya) 5.000
Valls d’Andorra 460
Total: 69.160

En tot l’espai que comprenen els Països Catalans, les terres planeres són escasses, més aviat són planes no gaire extenses o clotades entre el muntanyam, accidentades per petits turons o tossals, si fem excepció de l’interior de Catalunya, que és obert cap a l’oest per les planes de Ponent, la terra ferma, solcada pel Segre i pels seus afluents, i de les planes de l’Empordà i el Rosselló, esteses simètricament al nord i al sud del Pirineu. Vers el sud, el Camp de Tarragona i la Plana de València s’obren vastament a la mar i es prolonguen en àmplies andanes litorals o plataformes de peu de muntanya, ben conreades i poblades, esteses ran de la costa.

La terra catalana participa, en general, dels caràcters comuns dels països trencats de la Mediterrània, tant per l’accidentalitat del seu relleu com per les seves condicions agrícoles, sovint compensades per una certa concentració industrial i per l’activitat marinera que permeten un contacte fàcil amb l’exterior. La situació geogràfica dels Països Catalans, dins el continent europeu, correspon a l’orientació NE-SW (del nord-est al sud-oest), una ruta humana secular i també, com ha observat Xavier Ferrer, l’eix general de les grans migracions ornitològiques europees.

Configuració del territoriModifica

L’estructura del territori català és coneguda de no fa gaires anys, fins que els geòlegs no disposaren de bons mapes no se’n sabé amb força exactitud la disposició del relleu. Els qui se n’havien ocupat abans havien quedat impressionats pel caràcter dominant de la serralada pirinenca i per això deien que tot Catalunya era Pirineu, car creien que àdhuc les modestes serres de la costa no n’eren més que branques. Així, el Pirineu era considerat com una gran serralada en forma d’espina de peix, amb una aresta més alta al centre, orientada d’est a oest, i una sèrie de ramificacions que davallaven esglaonadament cap a mar, enmig de les quals hi havien valls o clotades més o menys importants. Foren els geòlegs els primers que, a començament d’aquest segle, intentaren posar ordre a l’estudi del relleu, aparentment una mica anàrquic, i endevinaren que la carcassa de Catalunya obeeix a unes línies directives que revelen els mapes geològics. Encara no fa pas massa anys, els nostres excursionistes parlaven de la «serralada de la Segarra» en el centre de Catalunya, allò que no és més que un altiplà entallat pels rius que hi neixen i que s’escolen en direcció oposada, els uns encaminant-se cap a la costa i els altres cap a l’Ebre.

En realitat les muntanyes catalanes formen un ventall de barnilles —és a dir, de varetes—, les unes al Pirineu, constituïdes per un gruix de serralades paral·leles dirigides d’est a oest, i les altres les muntanyes del Sistema Mediterrani —les Serralades Costaneres—, orientades de nord-est a sud-oest, paral·leles a la costa (figura 2). Aquestes línies dels dos sistemes muntanyencs convergeixen en direcció a llevant, cap a l’Empordà, i s’obren àmpliament en direcció oest, entremig de les quals hi ha la Depressió Central catalana estesa al peu dels Pirineus i integrada en la Gran Depressió de l’Ebre.

 
Figura 2: Unitats orogràfiques de Catalunya: Pirineus, Prepirineu, Serralades Costaneres (Serralada Prelitoral, Serralada Litoral, Depressió Litoral) (Serralada Transversal) i Depressió central amb els petits contraforts de la Depressió Central.

En el sector central, els Pirineus s’enlairen fins a prop dels 3 000 metres (Aneto, 3 404 m), però van perdent alçada cap a l’est fins a desaparèixer suaument sota el mar a la península del cap de Creus. El conjunt de serralades pirinenques és de constitució molt heterogènia, i en el seu eix predomina la llicorella o pissarres i el granit, roques antigues que es formaren en els primers temps de la Terra. Les altres serralades del Prepirineu, paral·leles a l’eix, com el Cadí, el Montsec o el Pedraforca, són de menor altitud i es van escalonant fins a les terres baixes de la Depressió de l’Ebre. A més, la seva constitució és diferent de la de la zona axial, i entre elles hi deixen algunes clotades, com la Conca de Tremp i la Cerdanya, aprofitades pels conreus, segons les possibilitats que permet el clima i que facilita la penetració dels conreus mediterranis, com l’olivera i la vinya. En general, però, a la muntanya pirinenca dominen els farratges que l’home utilitza per alimentar el bestiar de llana i el de pèl. La població hi és escassa i a penes ultrapassa en les comarques més poblades els 50 habitants per quilòmetre quadrat, mentre en moltes d’altres amb prou feines arriba als 20 habitants per quilòmetre quadrat. Modernament, malgrat la davallada, el turisme i les centrals hidroelèctriques sostenen algunes contrades. Les més poblades són les de l’est i les menys, les tocant a l’Aragó (figura 3).

 
Figura 3: Densitat de població de les comarques catalanes. Xifres relatives de població Any 2005.

Al peu dels Pirineus s’estenen les terres baixes i planeres de la Depressió Central, les quals constitueixen l’extrem oriental de la plana més extensa de la Depressió de l’Ebre, solcada per aquest riu, el Segre i llurs afluents, el Cinca i la Noguera Pallaresa, que drenen bona part del Pirineu català. La plana de la Depressió Central és constituïda, principalment, per materials de consistència argilosa o de gres —pedra sorrenca—, molt aptes per al conreu dels cereals, la vinya, l’olivera i els ametllers. Antigament era la terra del blat a Catalunya i avui dia, gràcies a les obres d’irrigació, que venen sobretot del temps de l’ocupació musulmana i que modernament s’han ampliat amb els canals, s’ha transformat en oasis hortícoles, com a l’Urgell (figura

 
Figura 4: Recorregut del Canal d’Urgell. El pla d’Urgell és prova de com el regadiu —en aquest cas a través del sistema de canals del Segre— ha transformat unes terres pobres de secà en una zona d’explotació agrícola moderna i comercial. Les especialitats més esteses són els cereals i la fruita.

4). Aquesta plana central es va enlairant suaument cap a l’est i s’escanya a mesura que s’apropa a les muntanyes que la limiten, el Pirineu al nord i les del Sistema Mediterrani —les Serralades Costaneres— al sud (figura 2), i ofereix menys possibilitats agrícoles, sobretot a causa de l’altitud, puix que arriba prop dels 900 metres i, per tant, alguns dels conreus, com l’olivera i l’ametller, troben dificultats per a estendre-s’hi. Però, en canvi, a mesura que s’apropa a la costa, augmenta la pluviositat i són possibles conreus més delicats com la vinya, el moresc o les patates, que dominen en el sector oriental, com a la Plana de Vic, per exemple.

Les muntanyes que formen el Sistema Mediterrani —és a dir, les Serralades Costaneres (figura 2)—, són d’altures molt més modestes que les del Pirineu, ja que, excepte el Montseny (1 717 metres). Es mantenen entre els 500 i el miler de metres d’altitud, és a dir, algunes d’elles àdhuc són més baixes que els altiplans de la Depressió Central i per això els planells de la Segarra i del Solsonès foren interpretats com a serralades. Aquestes muntanyes mediterrànies formen dues alineacions paral·leles a la costa, no massa robustes, separades per una fossa intermèdia, la Depressió Litoral (figura 2), llarga d’uns dos-cents quilòmetres i tan sols d’una vintena d’amplària, amb les comarques de la Selva, els Vallès i Penedès, molt densament poblades i conreades. Aquesta fossa longitudinal ha jugat un gran paper en la geografia de Catalunya, com ho ha estat la fossa similar del Rin, a l’Alsàcia. Enmig d’un país trencat per les muntanyes, ha estat sempre un lloc de pas, seguit ja per la via romana a Tarragona, pel qual han circulat els homes, els exèrcits i les invasions.

Un cop traspassades les altures modestes de la serralada costanera o de marina, gairebé tot el litoral català fins a l’Ebre corre arran dels seus relleus muntanyosos, i això fa que les ones sovint els freguin i originin sectors escarpats com la nostra Costa Brava per antonomàsia. Només en els sectors on desemboquen els rius es formen deltes com el de la Tordera, el Llobregat i el Besòs, i d’altres més petits encara. Tan sols el cabalós Ebre arriba a formar un dels deltes més importants de tota la Mediterrània — és el tercer de la Mediterrània, després dels del Nil i del Roine.

Al sud de l’Ebre, les serralades del Sistema Mediterrani enllacen, a través de les muntanyes dels Ports de Beseit i del Maestrat, amb les alineacions de la Serralada Ibèrica (figura

 
Figura 5: Serralada Ibèrica.

5), les quals van dirigides de nord a sud i contornegen la vora oriental de la gran Meseta castellana. Les seves muntanyes sovint depassen el miler de metres (Penyagolosa, 1.831 m). La Serralada Ibèrica —o Sistema Ibèric— és una muntanya robusta i ampla, la qual pel seu extrem sud enllaça amb una serralada més important encara, les Serralades Bètiques (figura

 
Figura 6: Serralades Bètiques. Se submergeix al cap de la Nau, a la província d’Alacant i emergeix a Eivissa i Mallorca.

6). La punta oriental d’aquestes forma el cap de la Nau que està situat en el municipi de Xàbia i que tanca al sud el gran golf de València. Aquest cap contribueix a retenir els materials dipositats pels rius valencians i a eixamplar l’andana litoral que forma una àmplia plana costanera, la Plana pròpiament dita, on es concentren la població i les màximes activitats econòmiques del país valencià. A la punta del cap de la Nau la serralada se submergeix en la mar Mediterrània i emergeix a les Illes Balears, a Eivissa i Mallorca (figura 7).

 
Figura 7: Cap de Formentor. El penya-segat de la península de Formentor —amb uns 400 metres sobre el mar— constitueix l’extrem oriental de la serra de Tramuntana que recorre tota l’illa de Mallorca, de sud-oest a nord-est, des de l’illa sa Dragonera fins al cap de Formentor. Aquesta serra és un perllongament de les serralades Bètiques i assoleix els pics més alts de les Balears.

Però a partir dels massissos d’Alcoi les alineacions muntanyoses canvien d’orientació en direcció a Andalusia, per a prendre el rumb aproximadament est-oest, soldant-se les muntanyes ibèriques amb les bètiques. Es tracta d’un dels accidents fonamentals de l’arquitectura del sòl de la Península. També el català es detura aquí, arran del baix Segura, car arriba fins a les hortes d’Elx i Oriola.

Aquest accident arquitectural separa les serralades peninsulars d’edat i estructures diferents. Les bètiques són més joves i els geòlegs hi distingeixen de nord a sud una sèrie d’unitats: el prebètic, el subbètic i el bètic, però amb més personalitat geològica que geogràfica. Les unitats ibèriques estan formades per plecs relativament suaus que donen lloc a moles calcàries, unes moles suaument bombades, només tallades per l’acció erosiva dels rius com el Vinalopó i el Segura, la capçalera dels quals arrenca en plena Meseta castellana, gràcies a la intercalació de filades margoses i argiloses que han facilitat la seva penetració terra endins. En canvi, les unitats del Sistema Bètic estan plegades intensament i les valls s’hi enfonsen en els materials tendres formant les clotades o «foies», com les d’Alcoi i la de Xixona. Algunes d’aquestes valls depressionàries arriben amples fins al mar i originen golfs i planes litorals prolongats terra endins per valls amples on s’hi dona bé l’agricultura, a condició que els regadius atenuïn l’extrema sequedat del país, la qual es va intensificant cap al sud, a les valls del Segura i del Vinalopó, comarques extremes dels Països Catalans, frontereres amb la regió més seca de la Península, i que pertanyen ja al domini castellà. Guardamar és el darrer poble de parla catalana.

El segon conjunt hidrogràfic del Principat és format pels rius pirinencs de la conca del Segre (figura

 
Figura 8: Conca del riu Segre.

8), afluent principal de l’Ebre, amb els seus afluents principals, la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa i el Cinca. La carena de la serra del Cadí separa el conjunt hidrogràfic del Segre dels rius que desguassen directament a la Mediterrània, de la mateixa manera que divideix els camins tradicionals de transhumància entre els ramats que a l’hivern davallen cap a la costa i els que hivernen a les terres no conreades i àrides i sense gaire vegetació de les planes de l’Ebre. Són rius de recorregut més llarg, de 200 a 250 km, nascuts en les muntanyes més elevades del Pirineu, nodrits abundantment per neus i fins i tot per geleres. Rius, doncs, de cabals abundosos i aigües regulars que tenen llurs principals revingudes a la primavera, quan es fonen les neus acumulades a la muntanya. Els muntanyencs d’antany els aprofitaven els rius per a transportar en tramades la fusta dels boscos fins a Lleida i Tortosa, però avui dia aquesta mena de transport fluvial queda obstruït pels barratges imposats per les obres hidroelèctriques de què Catalunya extreu la major part de l’energia elèctrica. Són rius que menen els homes i les vies de comunicació cap a Lleida.

L’únic riu important dels Països Catalans és l’Ebre (figura 8). Després de solcar la gran plana interior de la Depressió del seu nom es veu obligat a obrir-se pas en el muntanyam litoral, a través d’un parell de congosts que li impedeixen en gran part d’ésser navegable més amunt de Tortosa, abans d’arribar a mar, on, amb els seus arrossegalls, ha format la plana del delta.

Els rius nascuts a les muntanyes del País Valencià, malgrat llur longitud, són de caràcter torrencial i de curs irregular. Les seves avingudes són més freqüents que les crescudes dels rius del Principat i nombroses vegades catastròfiques, com els desbordaments de la tardor de 1982. Aquesta, anomenada «Pantanada de Tous» es va produir en cedir la presa de Tous a causa de les pluges torrencials dels dies anteriors i originar-se una riuada que arrasà la Ribera del Xúquer.

Els rius més llargs, com el Túria, el Xúquer, el Segura i el Vinalopó, es formen en ple altiplà castellà. Altres de més curts, com el Millars i el Palància, han de trencar el graó escarpat del sistema muntanyós que contorneja la Meseta, mitjançant gorges llargues i angostes, abans d’estendre’s per l’ampla andana litoral. En aquesta muntanya, en general, la població hi és escassa i es concentra en les valls més obertes originades per fractures, algunes de les quals formen part d’una antiga zona conformada per petits fenòmens volcànics que es prolonga mar endins fins a les illes Columbretes, situades enfront de Castelló de la Plana. Són depressions on hi ha petites hortes i centres industrials com els de la Vall d’Uixó, Xàtiva, Alcoi, Elx o Sogorb.

La màxima concentració humana és a la plana que ressegueix tot el llarg de l’àmplia curvatura del golf de València (figura

 
Figura 9: Golf de València, des del cap de la Nau al sud fins al d’Orpesa o fins al delta de l’Ebre.

9), on es fa abundant l’extensa horta dita «de la tarongina», que, ultra els camps de tarongers, és productora d’una sèrie variada de productes agrícoles. Per la naturalesa del clima i per aquesta mena de cultius, l’aigua és un element imprescindible i es necessita contínuament per al regadiu. Hom aprofita amb mirament la que aporten els rius, la dels pantans de muntanya que en regulen els cabals i per acabar de fer el fet n’ha d’extreure dels pous. Per això l’aigua és aquí una preocupació constant, la qual cosa ha donat lloc a la jurisprudència del «Tribunal de les aigües». Aquest es reuneix un cop a la setmana a les portes de la catedral de València per tal de jutjar en els litigis que puguin produir-se sobre l’ús de les aigües de les set séquies de l’horta de la ciutat. En aquesta plana convertida en un verger, batejada pel geògraf francès Pierre Deffontaines (1894 – 1978) «le croissant fertile», hi ha també nombroses concentracions industrials. Una de les més importants era la de Sagunt, amb la seva manufactura metal·lúrgica. Però que va ser tancada pel Govern de Felipe Gonzalez l’any 1984, en consonància amb la seva política neoliberal de «la millor política industrial és la que no existeix» (paraules de Carlos Solchaga, ministre d’indústria del Govern de Gonzalez).

Diversitat climàtica i el paisatge vegetalModifica

En una regió muntanyosa com la dels Països Catalans, que va des de les riberes temperades de la Mediterrània fins a altituds que freguen els límits de les neus permanents, cal esperar que s’hi trobi una gran diversitat climàtica, la qual es tradueix en la vegetació espontània i en els conreus que són sempre un reflex fidel del clima, i en les possibilitats agrícoles condicionades en gran part per les temperatures i les pluges. La vegetació és, doncs, una altra de les causes de la gran varietat paisatgística de les terres catalanes. Així, en un territori de reduïdes dimensions com el nostre, s’hi dona gairebé la mateixa gamma climàtica i de paisatge vegetal que en el conjunt de la península Ibèrica i que en bona part d’Europa, des de l’anomenada estepa ibèrica de l’interior fins als boscos de faigs, bedolls i avets, i dels prats de la muntanya pirinenca a les palmeres del sud. Aquesta diversitat repercuteix també en molts d’altres aspectes de les activitats agrícoles dels seus habitants. En línies generals el clima del nostre país s’escau dintre de l’àrea o domini climàtic de la Mediterrània, caracteritzat per les seves temperatures benignes a l’hivern i una pluviositat moderada, però mal distribuïda durant l’any, amb precipitacions dominants de primavera i sobretot de tardor, i estius bastant secs i calorosos especialment vers l’interior i el sud. L’allunyament del mar i l’altura imposen modificacions a aquestes característiques climàtiques generals, de forma que en el primer cas s’accentua el to continental del clima, sobretot a les terres baixes de Lleida, i en el segon es creen unes característiques pròpies de la muntanya, sempre més humida i freda. En síntesi, cal distingir en els Països Catalans tres grans àrees climàtiques: la mediterrània litoral, sotmesa directament a les influències del clima mediterrani; la interior, que participa de les característiques continentals ibèriques, i el clima muntanyenc estès pel Pirineu i els relleus importants de les muntanyes litorals. A més, cap al sud del país català les temperatures són més altes i les pluges més escasses, en una zona mediterrània de transició al clima extremadament sec del sud-est de la península.

A tota la costa dominen les temperatures benignes durant tot l’any, de 15ºC a 18ºC. A l’hivern les gelades són tan escasses, àdhuc en els mesos de gener i febrer, que permeten el conreu del taronger, el llimoner i l’ametller. Aquests dos primers, abans estesos més al nord de Barcelona i encara avui a les riberes de l’Ebre, assenyalen el veïnatge dels vergers valencians. Arreu es fan també arbres delicats com els garrofers i l’olivera, i més al sud les palmeres datileres constitueixen plantacions com les d’Elx. Però la influència temperant de la Mediterrània s’estén poc vers l’interior, car els estius són tant o més calorosos que a la costa, mentre que a l’hivern hi gela sovint. Aquesta continentalitat climàtica s’accentua cap a les terres lleidatanes, i les temperatures es fan més extremades l’hivern i estiu, en tant que les pluges minven fins a reduir-se als mínims anuals de 300 a 400 litres per metre quadrat (abreviat, «mm», ja que correspon a 1 litre d’aigua en 1 m2 de superfície, el que suposa un gruix de 1 mm, sobre aquesta mateixa superfície), gairebé iguals als de l’interior de la Meseta castellana.

La modificació del paisatge vegetal és paral·lela a la variació climàtica. Els boscos de pins i alzines i el sotabosc de matolls espinosos que dominen en tota l’àrea litoral i prelitoral es van aclarint cada cop més vers l’interior, i són substituïts cap als extrems fronterers amb Aragó per la mal anomenada estepa ibèrica, de petits matolls adaptats a la sequedat. Els botànics discuteixen sobre si algunes d’aquestes zones, amb alguns claps isolats d’alzines i savines, hagin estat mai poblades de bosc.

A la muntanya, l’altitud modifica progressivament el clima. Tan sols a pocs quilòmetres de les terres de secà de Lleida, les pluges assoleixen els 600 mm i a l’alt Pirineu arriben als 1.000 mm, sobretot en el sector més oriental, com cap a la banda d’Olot, on les precipitacions sobrepassen aquesta xifra. A l’alta muntanya, les precipitacions són en forma de neu bona part de l’any, puix que les màximes elevacions s’acosten al límit de les neus perpètues, les petites clapes de congestes i geleres del massís de la Maladeta ja són pròpies d’aquesta zona. Ambdós elements climàtics, precipitacions i temperatures, s’escalonen i determinen una successió altitudinal de les condicions de vida de les plantes. En primer terme, la massa forestal que cobreix les muntanyes més baixes acusa l’abundància de pluges, els boscos espessos i ufanosos de pins, faigs, roures i avets no es troba enlloc més de la nostra terra. En altres temps subministraven de combustible les fargues pirinenques, destinades a l’obtenció i al treball del ferro o del coure; els troncs rectes i la fusta de bona talla fornien el material per a les arboradures i els cascs dels vaixells de vela, mentre que els alzinars eren reservats a l’obtenció de carbó.

Avui els millors boscos comencen a ser explotats en l’obtenció de pasta de paper i per tota mena d’indústries forestals. Però el bosc no s’enfila més enllà dels 2.500 m d’altitud, al Pirineu, a partir de la qual únicament subsisteixen petits matolls i finalment els prats de muntanya que són utilitzats per a péixer el bestiar durant l’estiu. La mateixa successió vertical que experimenta la vegetació espontània s’observa en l’escalonament dels conreus. Les plantes típicament mediterrànies, com l’olivera, l’ametller i la vinya, arriben a les fondalades assolellades o protegides del fred i únicament el blat de moro, les patates i els cereals més resistents i alguns pocs arbres fruiters escalen les altures mitjanes. A les parts enlairades només es troben els cereals més resistents o els prats. Igual gradació s’observa a les muntanyes més meridionals, però com que són més càlides els conreus arriben prop dels cims en els massissos del país valencià, i així afavoreixen el domini de l’agricultura, la qual, en canvi, requereix cada cop més el regatge a mesura que augmenta la sequedat; aquí el problema essencial és l’aigua, capaç de crear, on abunda, veritables oasis hortícoles.

Illes BalearsModifica

En l’àrea dels Països Catalans la insularitat de les Balears ha condicionat unes particularitats un xic diferents. En primer lloc cada una de les tres illes principals, Mallorca, Menorca i Eivissa, tenen una forta personalitat ben marcada, d’acord amb les característiques geogràfiques de cada una d’elles.

La major, Mallorca, compta amb una plana central, bastant extensa, adequada a l’agricultura, i pel clima a tota mena de conreus mediterranis, avui convertida en hortes i en ametllerars, conreus que únicament necessiten l’aigua de regadiu, car les aigües de pluja són moderades (uns 500 mm anuals) i els petits cursos que davallen de les muntanyes són eixuts gairebé tot l’any, únicament les aigües subterrànies elevades per sínies i molins de vent contribueixen a mitigar-ne la carència. Per les muntanyes importants del nord (Puig Major, 1.445 m) i les més baixes del sud, que limiten la plana central, s’escalonen les oliveres entre bancals de conreu i algunes clotades interiors aprofiten delerosament l’aigua, com a Banyalbufar amb regadius escalonats, i a l’horta de Sóller reblerta de tarongers.

En total les Balears reuneixen una població propera als 1.200.000 habitants, dels quals Mallorca en conté el 80 %, la majoria concentrada a la ciutat de Palma. Actualment el turisme ha enfortit els recursos econòmics sobretot de Mallorca, convertint-la en un dels centres turístics principals del Mediterrani. L’illa rep, anualment uns 12 milions de visitants; això fa que a l’estiu la població dels municipis turístics es multipliqui (en temporada alta es pot arribar a duplicar). Destaca, igualment, un elevat nombre d’estrangers residents.

A Menorca les condicions són molt diferents. La meitat nord de l’illa és de muntanyes discretament ponderades (Toro, 358 m), batudes fortament per la tramuntana, mentre la meitat sud o de migjorn és una plataforma rocosa on àdhuc els conreus no s’hi donen massa bé. La pluviositat relativament alta (uns 700 mm) permet el complement dels recursos agrícoles en una terra mitjanament productora. La costa retallada, amb les bones ries de Ciutadella i especialment de Maó, facilita la vocació marinera, la pesca i el tràfic marí. La petita artesania local, a més dels recursos enumerats i el turisme, permet la vida a una població d’uns 95.000 habitants.

Eivissa, l’illa més pròxima a la Península, de la qual dista un centenar de quilòmetres, és mitjanament montuosa (Sa Talaiassa o sa Talaia de Sant Josep, 475 m), però les seves terres són més acollidores per l’agricultura que les de Menorca. També aquí la costa, molt articulada, facilita el tràfic marí amb les terres valencianes pròximes. La vida, ara fortament estimulada pel turisme internacional, permet la subsistència a uns 134.000 habitants.