Els Països Catalans/El creixement econòmic (1960 - 1974)

El creixement econòmic (1960 - 1974)

L'autarquia franquista (1950 - 1960) Portada

del llibre Els Països Catalans

Introducció

Món

Cronologia bàsica
1939	Fi de la Guerra Civil Espanyola
1939, set.	Inici de la Segona Guerra Mundial.
1945, set.	Fi de la Segona Guerra Mundial.
1960	Fi de l’autarquia.
1964	Fundació de Comissions Obreres a Catalunya.
1968	Franco designa Joan Carles de Borbó com a successor.
1973, nov.	Luis Carrero Blanco mor en un atemptat d’ETA.
1974, mar.	Execució de Salvador Puig Antich.
1974, nov.	Creació de Convergència Democràtica de Catalunya.
1975, nov.	Mor del general Franco.
2017, oct.	Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya declarat il·legal per l’estat. Agents de la policia estatal carregaren amb violència contra els votants.
2019, oct.	Condemna per sedició a 99 anys de presó a dos líders d’entitats cíviques catalanes, a la presidenta del Parlament de Catalunya i a sis membres del govern de Catalunya.

Aquests són els anys de l’assassinat de Kennedy (1963), de Martin Luther King (1968) i Salvador Allende (1973) i també de l’arribada de l’home a la Lluna (1969). El món continua marcat per l’enfrontament entre els EUA i la Unió Soviètica (la Guerra Freda). Les dues defensen les seves àrees d’influència amb importants ingerències que respecten mútuament. Es poden recordar algunes de les més notòries. Abans que comencés aquest període, el 1958, la Unió Soviètica esclafa un projecte democràtic-popular a Hongria, per voler portar la revolució socialista massa lluny. Els seus dirigents van ser penjats pel nou govern hongarès imposat pels soviètics. El 1960, el desplegament oportú de tropes americanes atura l’avanç dels rebels congolesos en direcció a la capital del dictador Mobutu. El 1964 els EUA comencen a intervenir al Vietnam per impedir que els comunistes prenguin el poder. El mateix any l’exèrcit dels EUA envaeixen la República Dominicana per impedir que s’implementés un suposat govern comunista. També el mateix any, té lloc un cop militar a Brasil amb el suport dels EUA. El 1967, els EUA auspicien un altre cop d’estat a Grècia i donen suport a l’anomenada Dictadura dels Coronels (1967-1974). El 1968, la Unió Soviètica envaeix Txecoslovàquia per aturar l’anomenada Primavera de Praga impulsada per Alexander Dubček. El 1973, els EUA promouen un sagnant cop d’estat a Xile per enderrocar el govern socialista. Mentre el líder txecoslovac mor a Praga vint-i-quatre anys després de ser enderrocat, el de Xile, Salvador Allende és assassinat el mateix dia del cop d’estat. Però el moment de màxima tensió entre les dues potències, els EUA i la Unió Soviètica, té lloc el 1962 amb la crisi dels míssils a Cuba. La rivalitat entre les dues potències comporta també una carrera espacial. Comença el 1957 amb el llançament per part de la Unió Soviètica del primer satèl·lit artificial de la història i s’accentua pocs anys després amb el llançament el 1961 del primer home a l’espai, el soviètic Iuri Gagarin. Aquesta darrera proesa és superada amb escreix pels EUA, només vuit anys després, amb l’arribada del primer home a la Lluna, l’americà Neil Armstrong. Entretant, la Xina comunista, que ha trencat amb la Unió Soviètica, comença a obrir-se al món. El president dels EUA, Richard Nixon la visita el 1972. Però l'obertura és lenta i passen sis anys fins que el líder xinès Deng Xiaoping visita el Japó i Singapur per informar-se de primera mà sobre com aquests dos països han pilotat administrativament l'exitós desenvolupament de la indústria i l'economia. A l’Orient Mitjà —en estat d’agitació gairebé permanent d'ençà de la fi de la Guerra Mundial —, des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948 i la consegüent expulsió progressiva dels àrabs que vivien a Palestina, els conflictes entre àrabs i jueus estan a l’ordre del dia. Esclaten successives guerres entre els dos el 1948, 1956, 1967 —arran de la qual Israel ocupa il·legalment Cisjordània— i 1973, totes guanyades per Israel. Aquest període finalitza amb una gran recessió econòmica als EUA el 1973 accentuada per una pujada del preu del petroli.

Península Ibèrica

A Portugal segueix la dictadura d’Oliveira Salazar fins a l’abril de 1974, quan té lloc un cop militar que acaba amb quaranta-vuit anys de dictadura. S’obre un període transitori de dos anys d'inestabilitat i possible guerra civil. Els comunistes estan a punt d’entrar en un Govern de l’OTAN —Portugal hi havia ingressat el 1949. El gener de 1975 els EUA anomena com ambaixador al veterà de la «manipulació de crisis» i conegut per les seves intervencions al Congo i al Brasil, Frank Carlucci. Aquest incita a l’extrema esquerra a cometre aldarulls —com l'assalt i crema de l'ambaixada espanyola a Lisboa— per espantar i dretanitzar a l’opinió pública, objectiu que assoleix. Les primeres eleccions democràtiques allunyen el consumisme del poder.

A Espanya, el govern de 1957, amb un grup de ministres de l’Opus Dei, renuncia a l’autarquia i impulsa l’aprovació, el 1959, del Pla Nacional d’Estabilització Econòmica que obre l’Estat al turisme i l’incorpora en els marcats europeus. Aquest canvi econòmic i polític era molt esperat pels empresaris dels Països Catalans, condemnats a l’estancament pel tancament dels mercats exteriors. Sostingut per diversos plans de desenvolupament, s’inicia en 1960 un creixement econòmic espectacular.

Països catalans

El canvi de 1960 té les seves conseqüències socials i polítiques i la societat espanyola comença a canviar de forma important. És a Catalunya on les transformacions són, en un primer moment, les més ràpides i més palpables. El creixement econòmic s’acompanya de la creació d’immenses zones industrials a la perifèria de Barcelona. De forma caòtica es construeixen grans blocs de pisos per obrers per acollir la immigració dels «altres catalans». Barcelona es transforma a poc a poc en una enorme aglomeració envoltada de ciutats-satèl·lits del tot hispanòfones. L’especulació immobiliària s’apodera del litoral que es desfigura per les alineacions d’hotels i blocs d’apartament d’estiueig. Les reivindicacions socials, que els desacreditats sindicats oficials ja no poden contenir més, es tradueixen en una sèrie de vagues l’any 1962. En 1964, 800 delegats de 59 empreses, creen en la clandestinitat les primeres comissions obreres a Catalunya. Dirigides per militants comunistes, esdevenen un instrument eficaç al servei dels assalariats de les indústries. Tanmateix, el món dels treballadors es manté fora del combat del catalanisme.

Un esbós de vida política reapareix a l’ombra de les poques mesures de liberalització, com la llei de premsa de Manuel Fraga Iribarne de 1966. Al Principat, la major part de l’Església i l’opinió catòlica trenca obertament amb el règim. Els moviments catòlics de joves o de famílies associen reflexió política i exigència nacional. L’abadia de Montserrat, on des de 1959 es publicava la revista Serra d’or de reflexió cultural i política escrita en català, es converteix en el lloc de defensa permanent de la identitat catalana. L’any 1963, l’abat de Montserrat Aureli Escarré concedeix una entrevista al diari francès Le Monde on denuncia obertament la política del règim franquista: «No hem viscut 25 anys de pau, sinó 25 anys de victòria […]». L’agitació estudiantil aboca al naixement el 1966 del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona en contra del sindicat d’estudiants oficial. Fragmentat en una nebulosa d’organitzacions, el moviment antifranquista es difon per molts sectors de la societat. Associant l’exigència de la democràcia a la lluita pel reconeixement nacional, Catalunya es converteix en els anys 1960 i 1970 en el focus més important de la lluita contra el règim. Algunes de les accions tenen una gran ressonància, com el boicot al diari La Vanguardia l’any 1959 arran les paraules pronunciades pel seu director, Luis Martínez de Galinsoga —«Todos los catalanes son una mierda»—, després d’assistir a una missa en què l’homilia s’havia impartit en català. O els Fets del Palau de la Música en què es van produir uns aldarulls catalanistes en el transcurs de la celebració del centenari del naixement del poeta Joan Maragall.

La vida cultural coneix una sorprenent renaixença gràcies a un mecenatge actiu. El 1961 es crea l’Òmnium Cultural que promociona moltes manifestacions artístiques i ajuda a l’edició de llibres en català. El mateix any es crea l’editorial Edicions 62, que l’any 1968 començar a editar la Gran Enciclopèdia Catalana. L’Institut d’Estudis Catalans, fundat el 1907 per Enric Prat de la Riba, reprèn discretament les seves activitats. Sota l’aixopluc legal dels bisbats de Vic, Girona i Solsona, el 1961 neix la revista Cavall Fort perquè la canalla pogués aprendre a llegir en català. En l’àmbit de la música, la nova cançó aplega un públic considerable.

Els darrers anys del franquisme es viuen en una atmosfera d’impaciència. Impaciència per tants anys de franquisme i les darreres pulsions sanguinàries d’aquest (execució de Salvador Puig Antich el 1974 i de tres militants del FRAP i dos d'ETA el 1975). Impaciència per la persistència d’un règim, al final del qual ja es veu pròxim, i més després de l’execució del president del Govern, Carrero Blanco el desembre de 1973. El 7 de novembre de 1971 s'havia creat l’Assemblea de Catalunya a l’església de Sant Agustí, al barri del Raval de Barcelona, reunint totes les organitzacions polítiques i els moviments socials d’oposició així com nombroses associacions professionals representants de la societat civil. L’Assemblea defineix un programa de reivindicacions que es resumia en l’eslògan «llibertat, amnistia i estatut d’autonomia» que es crida als carrers des de la mort del general Franco el 20 de novembre de 1975.

El llarg apogeu

El creixement important de l’economia catalana entre 1962 i 1973-74 només pot explicar-se per dos fets. Primer, l’existència prèvia d’un teixit industrial i d’una classe obrera ensinistrada en el treball i en la lluita sindical de més de cent anys. Segon, la interposició de l’economia catalana, i tota l’economia del nou estat, dins el model europeu de creixement definit en 1945 —per via del turisme, les remeses d’emigrants i el capital estranger.

És d’una gran importància, doncs, definir aquest model, discutir-ne les característiques centrals, destriar-ne les forces originadores i els mecanismes del seu funcionament.

Comencem per la descripció dels mecanismes. És possible enumerar-ne quatre de fonamentals i que han actuat de forma articulada.

En primer lloc, hi ha l’objectiu politicoeconòmic de garantir la plena ocupació dels recursos productius i, en especial, del recurs «força de treball». El sector públic estatal va fer-se, per primera vegada en la història del capitalisme, responsable d’aconseguir i de mantenir la plena ocupació, és a dir, de reduir els nivells d’atur a mínims perfectament tolerables. Si la Gran Depressió dels anys trenta havia significat l’atur en massa d’homes i de màquines, la nova política iniciada l’any 1945 pugnà per la plena ocupació. La incidència d’aquesta premissa en el creixement econòmic fou, és clar, positiva.

En segon lloc i en connexió amb aquest objectiu, molts països de capitalisme avançat iniciaren, l’any 1945, formes de planejament, o d’ordenació, de llurs conjunts econòmics particulars per endegar, després, assaigs de coordinació de conjunts econòmics interestatals —fins aleshores dirigits a «ensorrar-el-veí». La planificació es basaria en l’existència d’un sector públic creixent i en determinades nacionalitzacions de sectors —i fins i tot d’empreses— d’un paper estratègic sovint capital. Fins i tot en aquells casos en què es tractava de cancel·lar la maquinària intervencionista de l’economia nazi o feixista, hom encomanà la reconstrucció del mercat a la competència estatal, que així esdevenia un element decisiu en la direcció de la vida econòmica.

En tercer lloc, la presència de les forces d’esquerra en el procés de reconstrucció de la postguerra tendia a garantir la producció de béns i serveis bàsics —ensenyament, sanitat, oci i consums col·lectius. Aquestes forces influïen positivament sobre la productivitat de la força de treball i així mateix sobre el desenvolupament de la demanda de consum —cosa que significava, certament, un bon tiratge per a la inversió.

Figura 1: Equipo Crónica (Rafael Solbes, 1940-1981 i Manuel Valdés, 1942-2009): El Telegrama: Serigrafia sobre paper Arches 73 x 105 cm (1976). L’efervescència social i política coincidí amb un desvetllament cultural i de presa de posició. El País Valencià fou el capdavanter d’aquest compromís per obra dels nombrosos grups que hi aparegueren: Grup Parpalló, Estampa Popular, Grup Realitat, Equip Crònica, esdevingut aquest darrer un dels més representatius. La mistificació que artistes nord-americans i anglesos del Pop Art havien fet de la banalitat i de la societat de consum protagonitzà la producció de l’Equip Crònica, amb el to irònic, crític i divertit de la sublimació dels herois del còmic al costat d’imatges procedents de la pintura espanyola dels segles XVII i XVIII i fins i tot dels mateixos artistes del Pop Art (com, per exemple, Andy Warhol, Roy Lichtenstein o Tom Wesselmann).

El quart mecanisme definidor del nou model de creixement econòmic de 1945 va ser la temptativa —reeixida— d’ordenació del sistema monetari internacional —amb tot el que això implicava. Per això, es va restablir una moneda internacional única, el dòlar-or, que permeté de fugir dels esculls de la fragmentació en múltiples àrees monetàries que havia caracteritzat el període de la Gran Depressió i fins i tot els períodes anteriors. L’existència d’un sistema monetari internacional era una garantia mútua entre els estats i obria les portes a la cooperació real en aspectes molt diversos de les relacions econòmiques entre els estats.

Quines eren les forces socials i polítiques que bastien aquest model? La resposta a una qüestió així és cabdal i, per això, caldria matisar-la moltíssim. El nou model de 1945 era oposat, alhora, al model lliberal pur —que havia conduït a múltiples crisis, davallades, enfrontaments i a la Gran Depressió mateixa— i al model de l’economia nazi, el qual, per mantenir la plena ocupació i poc interessada en la satisfacció de les necessitats bàsiques de la població, militaritzava l’economia i duia a la guerra.

El nou model era el resultat d’un procés en què es perfilava un acord entre reformistes liberals, cristians demòcrates, socialistes o laboristes i comunistes.

És ben cert que aquell acord havia de trencar-se aviat, arran de la creació artificial de la guerra freda, amb la difusió del maccarthisme i la solidificació dels blocs politicomilitars. Però allò que cal remarcar és el caràcter qualitativament diferent d’aquest model de creixença, produït pel fet que en la seva definició inicial hi havia el pes considerable de la presència socialista i comunista, tant en el pla estrictament polític com en el pla de les elaboracions tècnico-econòmiques.

Ara bé, el model de 1945 fora encara inexplicable sense l’existència, d’ençà del 1917 —any de la revolució socialista a Rússia—, d’un altre model a part: el de la transició al socialisme a partir d’una societat agrària tradicional. En quin sentit «el 1917» explica parcialment «el 1945»? Com a mínim, en tres direccions. Una, en quant l’experiència de la planificació soviètica —el seu èxit en el terreny productiu i en la satisfacció de necessitats elementals— havia estat un esperó constant per als governs d’un nou món capitalista en què la força del moviment obrer creixia. No oblidéssim que hom havia obtingut el sufragi universal, el dret de vaga, la jornada de vuit hores. La segona, en quant, tècnicament, la política econòmica soviètica, tot i adaptada a les condicions de l’enorme retard de l’Imperi rus, havia suscitat nombroses reflexions i elements que es revelaren útils en situacions tan distintes com les dels estats capitalistes avançats.

La tercera, l’exposava l’historiador Josep Fontana amb la seva habitual clarividència: «des de la Revolució Francesa fins cap a 1970 les classes dominants de la nostra societat van viure atemorides per fantasmes que els pertorbaven el son, fent-los témer que ho podien perdre a conseqüència d’un daltabaix revolucionari. Els seus enemics fantasmals van anar canviant de rostre; primer eren els jacobins, després els carbonaris i els maçons, més endavant els anarquistes, els comunistes finalment.» I a continuació cita l’economista Nouriel Roubini per exposar com van reaccionar les elits davant d’aquesta por: «Fins i tot abans de la Gran Depressió, les classes burgeses il·lustrades d’Europa reconeixien que, per tal d’evitar revolucions, calia protegir els drets dels treballadors, millorar els salaris i les condicions de treball i crear un estat del benestar per redistribuir la riquesa i finançar béns socials —educació, sanitat i una xarxa social de protecció. […] L’ascens de l’estat del benestar va ser, per tant, una resposta […] al temor a les revolucions populars, al socialisme i al comunisme […]. Tres dècades de relativa estabilitat econòmica i social van seguir, dels darrers anys 40 s als mitjans del 70 s: un període en què la desigualtat va caure considerablement i els ingressos mitjans van créixer ràpidament.» I pocs anys, després el mateix Fontana després concretava l’origen més recent d’aquesta por: «L’avenç imparable del capitalisme […] va semblar aturar-se entre el 1917 i el 1975, a conseqüència de la por engendrada per la revolució soviètica del 1917 […]»

L’èxit del model de 1945 ha estat considerable. El període de 1945-1973 ha configurat l’època de major, més llarga i més contínua creixença de la història de la societat humana. Aquest èxit no pot ésser atribuït mai a una hipotètica derrota del moviment obrer i popular, l’endemà del triomf dels aliats.

La reconstrucció de l’economia i la societat va fer-se amb una intensa i en certs països assídua presència de l’esquerra socialista i comunista. Les divergències de l’esquerra impedien que la seva presència fos més decisiva, però no es traduïren en la seva desaparició total d’escena.

Figura 2: Les torres d'oficines "Trade", situades en un dels nous sectors terciaris de Barcelona, foren projectades per J. A. Coderch de Sentmenat (1913-1984 )i Manuel Valls (1912-2000), i acabades de construir el 1969. Les quatre torres, de planta lliure, que conformen aquest conjunt són la demostració de les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies: profusió de la flexibilitat espacial, murs que esdevenen com un mur calat que actua a manera «debrise-soleil» i un excel·lent joc visual que la façana de vidre permet, entre exterior-interior. Coderch s'ha caracteritzat per la voluntat de renovació i actualització dels seus projectes. Durant el període dels anys cinquanta formà part del renovador Grup R, després del TEAM 10 i, el 1951, obtingué el Gran Premi de la Triennale de Milà.

El llarg apogeu del període 1945-1973 no és atribuïble a un desenvolupament espontani, «anàrquic», de les forces del mercat, al joc sovint sanguinari de les diverses burgesies estatals entestades a depauperar-se mútuament i alhora maldar contra un moviment obrer progressivament articulat. Els nous mecanismes introductors d’un tipus «altre» de funcionament de l’economia, generadors d’un nou model de creixement, foren fruit d’unes forces que no podem identificar amb el vell pacte establert entre la burgesia i l’aristocràcia. Foren fruit de la presència en grau i forma diversos de l’esquerra en l’orientació del procés econòmic.

Agricultura industrial

El procés industrialitzador de la dècada dels seixanta generà un seguit de transformacions en el sector agrícola que conduïren a la integració de l’agricultura dins el desenvolupament econòmic. Aquesta integració convertí el sector industrial en el màxim beneficiari de l’augment de la productivitat agrícola. Només una quarta part del preu pagat pels consumidors de productes del camp revertí pròpiament en el sector primari. La resta correspongué a les indústries de maquinària, productes químics, empreses de comercialització i transformació, etc. A més de comportar la crisi de les formes de producció agrària tradicional, suposà l’assumpció de nous criteris de rendibilitat, fonamentats en l’adopció d’una major especialització agrícola i en la recerca d’una intensificació productiva a partir de la mecanització i de la utilització d’adobs. Així, hom intensificà les especialitats fructicultures tradicionals i en començà de noves, en les terres de regadiu, mentre que en terres de secà explotà la ramaderia industrial porquina i avícola.

Les grans explotacions especialitzades en produccions d’arbres fruiters afecten sobretot el País Valencià i la regió de Lleida - Urgell, el Segrià, així com el Baix Cinca, que, tot i pertànyer administrativament a l’Aragó, forma amb Lleida una mateixa entitat econòmica. Al País Valencià, on ja existia anteriorment una agricultura de regadiu, de conreus altament comercials i amb una propietat de tipus petit i mitjà, hom hi dedicà, durant els seixanta, noves terres guanyades als camps de secà —l’aspre—, mercès a la construcció de grans embassaments i a l’excavació de pous per la iniciativa privada. A Lleida, la intensificació de les terres de regadiu —d’estructura minifundista— ha arribat a ocupar, l’any 1970, 200 000 hectàrees. L’elevada mecanització ha possibilitat d’assolir-hi també uns nivells de productivitat i comercialització molt elevats.

Els cítrics, especialment el taronger, han romàs l’explotació principal a les comarques de la Plana, la Ribera Alta, la Safor, l’Horta, el Baix Maestrat, el Baix Segura. Entre 1958 i 1968, l’augment de superfície dedicada al conreu de cítrics va augmentar un 59 %, fonamentalment en la varietat de mandarines. El 1968, els tarongers ocupaven més de 120 000 ha i el 1975 prop de 140 000 ha. Dins els conreus de regadiu, cal esmentar la davallada de la producció d’arròs de la Ribera Baixa i el notable increment de la ceba de l’Horta i el Camp de Morvedre, del tomàquet de la Safor, l’Alacantí i el Baix Vinalopó, així com l’extensió del moresc destinat a farratges per a la ramaderia avícola i porcina, fortament desenvolupades.

A Lleida, els fruiters, que ocupaven l’any 1954 un 5 % de l’àrea conreada, han arribat, vers el 1975, a ocupar el 70 % sotmesos a pregona especialització productiva, centrada en les peres llimoneres, les pomes i els préssecs. Al mateix temps, la producció d’hortalissa i la ramaderia, sobretot porcina, hi han esdevingut explotacions d’un gran interès.

El resultat de tot aquest procés de transformació agrícola ha consistit en la creació d’un volum global d’estalvi, provinent tant de la producció fruitera com de la seva comercialització. Això ha comportat el problema de com donar sortida a aquesta acumulació de capital cap a sectors més dinàmics que el de la fruita, que ja ha tocat sostre. El camí seguit per la massa d’estalvi, segons Ernest Lluch, ha estat triple: el primer, les inversions, per damunt de l’òptim tècnic, en la fruita mateixa, el segon, la compra de sòl agrícola com a reserva de valor amb fins especulatius, el tercer, l’adquisició d’actius de societat amb seu i instal·lacions lluny de les comarques d’origen. La continuïtat d’aquest model de funcionament ha abocat el País Valencià i Lleida a una mateixa «decadència relativa», donada la impossibilitat d’establir unes noves vies d’inversió.

Una evolució agrícola així no ha trobat pas lloc a les zones turístiques. En aquestes, la manca de rendibilitats, l’absorció de capital i de mà d’obra per part del turisme, i l’encariment de la terra —perquè la demanda hi esdevé molt superior a l’oferta— n’ha estroncat el procés, tret el cas d’algunes granges avícoles o porcines —per exemple, a Mallorca o l’Empordà—, però d’una dimensió més aviat migrada.

Agricultura rossellonesa

A la segona meitat del segle XIX es produí, arran de l’arribada del ferrocarril a Perpinyà, la integració de l’agricultura rossellonesa en el mercat francès, cosa que comportà l’expansió d’aquells productes que esdevingueren objecte de demanda a París i a les grans ciutats. La superfície de fruiterars de l’antiga horta de Perpinyà passà de 451 ha., el 1856, a 7 120 ha., el 1937, mentre que l’any 1970 els fruiterars ocupaven 12 000 ha. i les hortalisses 30 000 ha.

On s’ha produït, però, una major especialització ha estat en el conreu de la vinya, que, l’any 1970, ha arribat a ocupar 63 000 ha. del total de 110 760 ha. de terra conreada. L’especialització ha permès a l’agricultura rossellonesa d’adquirir un pes considerable dins l’economia agrícola de l’Estat francès. Vers el 1970, el 90 % del vi dolç, el 40 % dels albercocs, el 10 % dels préssecs i dels enciams, i el 6 % dels tomàquets francesos provenien del Rosselló.

La reduïda dimensió de les explotacions agrícoles ha empès els pagesos a cercar una font complementària de guanys. Tan sols un 33 %, l’any 1970, vivien només de la seva terra. Llur baix nivell de vida ha provocat, d’ençà dels anys cinquanta, la fugida de la població jove devers la indústria —de poca entitat— o bé devers els cossos de funcionaris i, al final, devers la França industrial.

Aquesta migració, que ha afectat sobretot les zones de muntanya —alt Conflent, alt Vallespir— ha permès a un gran nombre d’estrangers, belgues, holandesos, alemanys, de comprar a baix preu les terres abandonades, de superfície generalment considerable, com a destinació turística i, en tot cas, com a inversió segura. Sembla que l’any 1970 un 10 % de les terres del Rosselló eren a mans estrangeres. Dins aquesta problemàtica, font de conflicte permanent és el fet que mentre les exportacions agrícoles originàries de l’Estat espanyol passen fàcilment la frontera del Pertús, aquesta resta tancada per als productes agrícoles rossellonesos.

Aquesta manca de reciprocitat s’explica a partir dels convenis d’exportació recíproca entre l’Estat francès i l’Estat espanyol, els quals determinen que les exportacions industrials de França poden duplicar les d’Espanya i les agrícoles espanyoles poden duplicar les agrícoles franceses.

El naixement d’una gran ciutat: València

Aquella ciutat que tan bé va descriure Blasco i Ibáñez en Arroz y tartana començà a morir en iniciar-se la industrialització dels anys seixanta. La ciutat dels botiguers, dels rendistes —radicals o clericals, tant li fa—, capital rural d’un món agrícola, començà de fer pas a una nova concepció de les funcions urbanes.

Del seu passat, en romandran els monuments, les fites històriques que també contribueixen, en el sentit de Rossi, a conformar les referències, l’ambient urbà, el retrobament de les senyes d’identitat de tot un poble, tot buidant-ne, però, els elements folkloritzants, retrògrads. A aquests darrers ara s’aferren, justament, les capes socials en decadència. I ho fan amb la virulència que els dona la manca de perspectives, és clar.

Figura 3: Miquel Navarro: «Vestigi industrial» (2005, Museo Würth La Rioja, Agoncillo, La Rioja, Espanya). L'escultor valencià Miquel Navarro (1945) ha esdevingut un dels principals artífexs de la recuperació d'un material extremadament vinculat a la nostra tradició: la ceràmica: tot servint-se de formes d'expressió que s'alliberaven dels dogmes establerts en el camp de l'escultura i potenciant-ne la part lúdica.

La ciutat ha multiplicat per tres la població del seu terme, tot arribant a la pràctica urbanització del territori, entre 1900 i 1975. Tot i ser significativa la xifra, ho és més encara l’evolució a l’interior del seu territori. La ciutat creix a costa de la seva horta, de velles partides de regadiu, i fins i tot alguna de les séquies ha deixat d’acomplir la seva funció secular. És la fi del camp en benefici de la ciutat. Els districtes centrals són buidats, en termes relatius i absoluts, per tal d’encabir-hi una terciarització creixent. La ciutat deshabitada de nits —l’aparició del clàssic centre comercial— ha esdevingut un fet entre 1960 i 1975. És un fet la degradació i successiva destrucció dels barris antics de la ciutat, mitjançant una articulada operació de renovació interior en servei del capital.

La fi del vell mode de vida es consuma fins i tot de manera brutal. El trasllat de la població cap als nous barris perifèrics, amb la seqüela de manca d’equipaments col·lectius i fins i tot dels serveis mínims indispensables, es conjumina amb l’afluència d’una allau immigratòria creixent, paral·lela a la dels nuclis tradicionals d’horta. El resultat és una nova ciutat, nada de canvis pregons pel que fa a les ocupacions dels seus habitants, a l’estructura de la població, i una dinàmica, sobretot pel que respecta a la seva influència en el conjunt de la formació social del País Valencià. Així, entre la ciutat de Blasco Ibáñez, a penes canviada durant decennis, on predominaven les ocupacions primàries (44 % dels actius en 1900) i les activitats artesanals i comercials (23 %), hom passa a la ciutat centre de producció i sobretot de funcions terciàries del 1970: el 57 % dels residents actius del municipi es dediquen al sector terciari. I les xifres no prenen en compte el fenomen metropolità: les migracions quotidianes assoleixen nivells elevadíssims, i les interrelacions centre-nuclis perifèrics s’estableixen a escala de continu fins i tot edificat.

El desplaçament productiu, malgrat tot, sembla evident. Primer fou l’agricultura, a la qual gairebé no resta espai físic, engolit per l’expansió urbana. Després d’una intensificació, la indústria ha emprès també el camí de l’assentament perifèric, ja que la demanda de sòl residencial exerceix el seu paper en un mercat «lliure» on especulació i destrucció es conjuminen de manera perfecta. La mateixa estructura urbana, en termes físics, i els plantejaments vigents propicien una hipertròfia dels equipaments centrals, impulsant, potenciant i acreixent les dificultats d’un centre sobresaturat. Aquesta ciutat ha arribat a reproduir el model de la ciutat capitalista moderna.

El 20 % dels valencians resideix a ciutat de València, i el 35 % fa a l’Horta. La nova estructura i dinàmica urbana, la composició i origen d’aquesta població ens hauria de fer pensar en la transcendència que per al conjunt valencià tenen aquestes proporcions, a part, és clar, les repercussions que per a aquesta població té la mateixa aglomeració.

És ben conegut que els hàbits i les formes socials varien amb menys plasticitat que no les magnituds quantitatives. Les capes dominants d’aquesta gran ciutat, malgrat els pregons canvis que ja hem vist, mantenen una ideologia arrelada en el passat. Un passat que, a més, mitifiquen en la mida que no poden encarar-se a una destrucció inevitable. Afegim-hi el grau de desarticulació urbana i social que suposa un creixement ràpid, intens i extens, on l’aportació de nova gent pot produir fenòmens de dispersió propis d’un context poc favorable a la integració social i cultural. Només això permet d’explicar la virulència amb què certs aspectes són escomesos pels qui no travessen el Camí de Trànsits. Perquè la nova funció de València és la d’articular tot un país, i no una comarca, reprenent així el gloriós passat del segle XV.

Un nou valencianisme

Tots aquells estereotips que han definit contemporàniament el País Valencià, com ara la paella, la barraca o l’himne regional, foren obra de la burgesia agrària que havia fet la seva ascensió durant el període isabelí —1833-1868, Regnat d’Isabel II d’Espanya—, gràcies a les transformacions jurídiques i econòmiques operades en el sector agrícola. El fet que els clixés esmentats, tot i la seva inconsistència, encara avui se sostinguin prodigiosament fa pensar que l’empremta cultural i ideològica d’aquesta classe ha estat realment enorme.

El grup en qüestió, però, no pogué encarnar de forma indiscutible el seu paper de classe dominant del País Valencià fins que no va entrar a formar part de l’aliança oligàrquica que portà i sostingué la Restauració borbònica (1874-1931, pujada al tron d’Alfons XII després del cop d’estat militar contra la Primera República), tot i que ja en ocasió de la Revolució de Setembre (1868, que suposà el destronament i l'exili de la reina Isabel II) havia refermat la seva presa de consciència i adoptat una actitud inequívocament conservadora.

Obra d’aquesta classe fou una assumpció restringida de la Renaixença —en la seva dimensió pairalista, és a dir, pagesa—, així com la formulació d’un valencianisme, en paraules de Lluís V. Aracil, «vagament regional, sucursalment centrípet i intoxicat per una rústica malfiança anticatalana», reflex de les seves pròpies incoherències. També ella ha estat la responsable —ha denunciat el mateix autor— del «deficient desenvolupament econòmic valencià i de la formidable immobilització històrica en què sembla que estem encallats», I conclou: «Llorente i Blasco, Sorolla i el mestre Serrano semblen d’ahir mateix; de fet, no han estat mai superats i és com si fossin vius encara»

El colossal immobilisme imposat a la vida valenciana ha exacerbat una intolerable consciència de paralització que ha fet que les noves generacions reaccionessin de forma contundent. La classe dominant, blanc de llurs atacs, només ha estat capaç de prendre consciència de la realitat d’una manera defensiva, d’ací que tot aferrant-se a les velles mistificacions, que tan útils li havien estat fins ara, acusi els crítics de traïdors, nihilistes antisocials o antipatriòtics.

Aquesta dinàmica ha provocat que en el curs dels anys seixanta es definís una clara polarització de la ideologia patriòtica. D’una banda, es configurà un patriotisme quietista cada cop més anacrònic, d’altra, es perfilà una posició de sentit contrari, crítica, reformista, de caràcter progressiu. Per tal d’explicar aquest procés, apunta el mateix Lluís V. Aracil, «caldria recórrer segurament a la pregonesa social, però també a la cronologia. Classes i generacions hi exerceixen un paper combinat».

Progressió del moviment obrer

De mitjan decenni de 1950-60 fins a la gran expansió vaguística i sindical dels primers anys setanta, el moviment obrer progressà sobretot en uns pocs grans sectors industrials: metal·lúrgic, tèxtil i de la construcció, i encara en un nombre reduït d’empreses cabdals, que tenien milers de treballadors, com ara SEAT, La Maquinista Terrestre i Marítima, ENASA-Pegaso, Hispano-Olivetti, a Barcelona, Siemens, Pirelli, Roca, al Baix Llobregat, AEG, a Terrassa, Unitat Hermètica, a Sabadell; Alts Forns de la Mediterrània, a Sagunt, MACOSA, a València, el sector tèxtil d’Alcoi.

De fet, la participació vaguística, fins a l’any 1973, es reduí a una àmplia minoria obrera concentrada en els grans nuclis industrials. Els moments de màxima agitació obrera, en aquella època, foren:

Les vagues dels sectors tèxtil i metal·lúrgic del 1956 i del 1958, que reportaren augments importants de salaris.
El boicot popular contra la Companyia de Tramvies, a Barcelona, el 1957, que intentà de reprendre l’experiència del 1951 d’on havia derivat una vaga obrera general.
Les jornades de solidaritat amb els minaires en vaga d’Astúries i amb els vaguistes de l’empresa Siemens, de Cornellà de Llobregat, l’any 1962.
Les vagues en solidaritat amb els nacionalistes bascs sotmesos al consell de guerra de Burgos, del 1970.
L’atur en protesta de la mort d’un vaguista de la SEAT per la policia, del 1971, amb participació d’uns cent cinquanta mil treballadors.
Un altre atur, el 1973, en solidaritat amb els treballadors de la construcció de la Central Tèrmica del Besòs que també perderen un company per intervenció policial.
Vaga general de Cerdanyola i de Ripollet, el mateix 1973, i jornades en protesta pel cèlebre «procés 1001» contra els principals dirigents de les Comissions Obreres de tot l’Estat espanyol.

El moviment obrer d’aquells anys, bé que ascendent en termes generals, mancava d’organització. Estava basat en nuclis clandestins (força limitats) i en la capacitat de reacció de la massa obrera arran d’una contingència o d’un esdeveniment determinat. No era una organització sindical capaç de constituir una alternativa contra la CNS (Central Nacional Sindicalista, l’única organització sindical legal a Espanya durant el franquisme) i era molt difícil de mantenir en la clandestinitat. Hi havia —com deien les Comissions Obreres mateixes— només un «moviment organitzat».

La conjuntura de creixement econòmic, d’una banda, i la capacitat negociadora dels treballadors derivada de la situació de quasi plena ocupació, d’una altra, permeteren l’obtenció de successives millores salarials, que menà, consecutivament, a una progressiva confiança de la massa obrera en el sindicalisme i obrí via a nous moviments socials.

El rígid control salarial del període franquista autàrquic havia fet fallida arran de les primeres vagues dels anys cinquanta. El Pla d’Estabilització els havia congelat de nou. Però entre 1962 i 1965, els salaris reals havien pujat per terme mitjà un 10 % anual. Entre 1966 i 1973, les pujades se situaren vers el 5 %. Val a dir que l’ordre institucional de relacions laborals del franquisme, en aquesta etapa, també havia canviat, sobretot a partir de la Llei de Convenis Col·lectius, del 1958, que regulà la negociació laboral, en resposta a la recomanació del Banc Mundial de crear canals per «vincular els salaris a la productivitat».

Tot plegat corresponia a un canvi de signe economicosocial i en resultava afectada la configuració mateixa de la classe obrera i, doncs, el seu pes dins el complex social. En el decurs dels anys seixanta, hi hagué un augment important dels assalariats, significativament en la indústria i en els serveis, fins a compondre les tres quartes parts, i més, de la població activa. En el conjunt dels Països Catalans, es produïren fortíssims moviments immigratoris, originaris de tot Espanya, sobretot del migdia espanyol, que dugueren a les rodalies industrials de les grans ciutats contingents enormes de treballadors gairebé sempre d’origen camperol. En els serveis i en l’administració, la procedència major era de professions liberals, dels medis menestrals o de famílies obreres ben arrelades. Aquest sector arribà a constituir més d’un terç de la població activa.

Taula 1: La fi de la immigració espanyola als Països Catalans
	Saldo migratori en milers d’habitants
	1974	1975	1976	1977	1978	1979	1980
Barcelona	47,2	26,8	4,9	12	1	-2,2	-8,7
Tarragona	6,6	4,6	2,6	4,3	3,2	3,1	-0,7
València	15,4	11,1	5,3	7,6	6,2	4,5	1,2
Alacant	5,8	3,4	1	5,3	2,9	2,5	1,9
La immigració espanyola en la vida catalana va ésser un dels grans temes que irromperen en el carrer, durant els anys seixanta, sobretot arran de l’aparició d’un llibre de gran èxit Els altres catalans, de Francesc Candel, el 1964. Però l’any 1978 assenyalà un canvi radical en el fluix migratori: hom pot parlar de la pràctica fi de la immigració. Si aquesta interrupció arribava a tenir una llarga durada, ens trobaríem davant un canvi històric profund, nou d’ençà de finals del segle XVIII. Un altre fenomen demogràfic transcendental, produït a la segona meitat de la dècada dels setanta, havia estat la caiguda de la taxa de natalitat. En el període 1966-1975, les pautes de fecunditat de la població immigrada —peculiars de les seves cultures d’origen— revolucionaren la demografia dels Països Catalans, en fer créixer la taxa bruta de natalitat fins a uns elevats percentatges desconeguts en tot el segle. D’ençà del 1975, entraren en edat fecunda generacions nascudes després del 1960, ja en terra catalana i, per tant, influïdes per unes pautes culturals —costums sexuals, ús d’anticonceptius, models de fecunditat de societat industrial— propis de la societat catalana. La penetració d’aquestes pautes de conducta en el cos social de la immigració fou, al costat de la crisi econòmica, un fet decisiu en la igualació de les taxes de natalitat catalana amb les baixes taxes nord-europees. Aquest fenomen pot servir com a indicador a l’hora de mesurar el grau d’integració d’uns individus en una cultura distinta de la seva original i com a mostra de la capacitat d’hegemonia —en aconseguir canviar unes pautes de conducta tan íntimes com són les de fecunditat— de la societat que els ha rebut.

Creixença obrerista i nous moviments socials

Malgrat els esforços dels anys darrers, no fou sinó l’any 1974 que se superaren, per primer cop, les xifres de vagues i vaguistes dels primers anys vint i dels anys trenta del segle XX, fases àlgids de l’anarco-sindicalisme. A promoure accions col·lectives ja no foren només els obrers industrials de les grans empreses o dels rams avesats d’antic a la lluita, sinó també sectors obrers nous i sense experiència sindicalista: gent de serveis, de la banca, capes nombroses de tècnics i professionals, ensenyants, sanitaris, funcionaris. Aquesta diversificació tornà encara més rígids els mecanismes de control del règim —concebuts, en definitiva, per salvaguardar la pau social amb la força—, fins a l’extrem que propicià el passatge de les aturades reivindicatiu a les aturades solidàries i, sovint, a les manifestacions de carrer. Les estadístiques indiquen que, en efecte, a diferència dels anys precedents, presidits per vagues econòmiques —augment de salaris, reducció de jornada, assegurança social—, a la darreria del franquisme, quasi la meitat dels conflictes laborals consistiren en vagues de solidaritat i de caràcter polític: amnistia, llibertat d’associació, dret de vaga llibertat d’expressió.

Figura 4: El moviment de la Nova Cançó aparegué a les darreries dels anys cinquanta, inspirat en la necessitat d’aconseguir una projecció popular de l’esforç de redreçament cultural. Tingué origen en els Setze Jutges, denominació que prengué el grup que ajustava Josep M. Espinàs, Remei: Margarit, Miquel Porter, Delfí Abella, Francesc Pi de la Serra, Enric Barbat, Guillermina Motta, Maria del Carme Girau, Xavier Elies, Martí Llaurador, Joan Ramon Bonet, Maria Amèlia Pedrerol, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs i Lluís Llach. L’èxit popular de la Nova Cançó arribà l’any 1963 amb la cançó Se’n va anar, d’Andreu i Borrell, guanyadora, per aclamació popular, del Cinquè Festival de la Cançó Mediterrània, en la doble interpretació de Salomé i Raimon, aquest incorporat de nou al moviment. Aquell triomf primerenc en possibilità l’expansió i animà el sorgiment de nous cantants, com ara Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Pere Tàpies, el rossellonès Jordi Barre, Marina Rossell, Josep Tero, la formació de grups com Els Pavesos. El seu desenvolupament, a desgrat de les restriccions imposades pel règim franquista, li conferí un caràcter resistencialista que es manifestà explícitament en els recitals, convertits en veritables concentracions polítiques i, per això, sotmesos a constants censures i prohibicions. El sector més combatiu, integrat per gent com Raimon o Lluís Llach, reeixí a dur la cançó fora dels Països Catalans, a França, País Basc, Alemanya, Estats Units, Japó, Xile o Cuba. D’altres cantants, com Núria Feliu o la Trinca, optaren per introduir-la al cabaret i a les festes majors.

Entre les fases d’agitació màxima, notem:

Vaga general del Baix Llobregat en solidaritat amb els acomiadats de les empreses Elsa i Solvay, l’estiu de 1974.
Vagues generals entorn del tèxtil a la comarca d’Alcoi, el 1974 i el 1975.
Accions de suport a la vaga de la SEAT de primers del 1975, declarada contra el primer projecte empresarial de reducció de plantilla i de jornada laboral.
Esclat vaguístic de gener i febrer del 1976.
Vaga general de Sabadell, de març del mateix 1976
A Mallorca, el 12 de novembre, hi hagué una gran manifestació convocada unitàriament per Comissions Obreres (CCOO), UGT i USO.

La composició plural dels assalariats, feta de treballadors industrials i de serveis, de grans i petites empreses, de distintes qualificacions professionals, de nivells salarials i nivells d’estudis diversos, de medis familiars i de fases immigratòries també diverses, donà lloc a múltiples formes d’acció col·lectiva i a una progressiva interrelació social. El creixement mateix dels medis urbans comportà tangències ambientals entre la petita burgesia tradicional i les noves fornades d’obrers industrials, treballadors de serveis, mestresses de casa, professionals, grups de joves, etc.

El desgavell urbanístic originat pel creixement anàrquic dels anys seixanta i els primers setanta, agreujats per raó de l’especulació consentida pels administradors locals, determinà unes bases de solidaritat fins a cert punt interclassistes, en les quals havien prevalgut, d’antuvi, imperatius urbanístics com, per exemple, expropiació d’habitatges determinada per l’obertura de vies ràpides, trasplantació forçada de barraquistes, deterioració de condicions ambientals, introducció de plans fragmentaris mancats d’espai verd, obertura de nous abocadors d’escombraries o permissió d’indústries contaminadores. Successivament, hi entrà la reivindicació de béns públics, sobretot escoles i equips sanitaris. Tota aquesta agitació prengué dimensió política pel sol fet d’anar encarada contra les enrevessades estructures municipals franquistes de les grans ciutats catalanes. Entre 1972 i 1974, es generalitzaren les associacions de veïns, en les quals els grups antifranquistes trobaren plataforma legal d’expressió de llurs projectes.

Un altre moviment va ser el de pagesos i ramaders, representat per la Unió de Pagesos del Principat, iniciada formalment en 1974, la Unió de Llauradors valenciana, la Unió de Pagesos illenca. Eren sindicats democràtics, independents, unitaris i conformats per les diverses capes camperoles —petits i mitjans propietaris, arrendataris, parcers, masovers i jornalers—, excepció feta dels rendistes i dels grans propietaris. Llur acció estigué orientada, substancialment, a l’obtenció de preus mínims de garantia per als preus agraris i a qüestions d’ordenació territorial, des de la defensa d’aigües i terres comunals fins a la discussió i contesta de projectes urbanístics i d’actuacions oficials.

Aquella emergència social era, doncs, a l’origen dels grups antifranquistes, que durant els anys setanta es coordinaren en plataformes unitàries. Hi tingueren un paper decisiu els facultatius arran del moviment universitari del decenni de 1950-60, planter precipu d’un nou personal polític d’oposició destinat a configurar la massa de càrrecs institucionals i partidistes del postfranquisme. L’amplitud relativa de l’antifranquisme dels catalans, superior a la del conjunt espanyol —sense comptar el País Basc, on prengué formes d’acció i horitzons polítics força divergents—, i la seva capacitat de ruptura envers els aparells estatals del franquisme —continuadors dels introduïts a mitjan segle XIX— trobaren la dimensió precisa en l’abast de la concitació social en què se sostenien.

El moviment de Comissions Obreres

D’ençà de les vagues del 1956, a diverses empreses, hi haguera experiències d’elecció de comissions de treballadors per tractar directament amb els patrons, enfora del règim de la Central Nacional Sindicalista (CNS) això és, del sindicat vertical oficial. Les experiències, en circumstàncies successives, es repetiren i es difongueren entre un nombre major de centres de treball. Hi ajudà la «llei de convenis col·lectius» del 1958, que introduí la negociació laboral col·lectiva, bé que circumscrita institucionalment dins el sistema del sindicat vertical. Obrers i empresaris podien intercanviar «legalment» un mot; el treballador era reconegut quelcom més que un productor.

En les eleccions sindicals del 1963, la CNS aplicà un reglament electoral que introduïa una línia de participació «representativa», a més de la inveterada «línia de comandament» —designada a dit. Va resultar-ne una major participació, sobretot del ram tèxtil i des de posicions decididament reivindicatives, destinades a constituir, junt amb les «comissions» elegides en indrets de treball, un dels pilars articuladors del moviment obrer.

Fora dels Països Catalans, els obrers d’Astúries desenvoluparen un tipus de «comissió» similar, a partir del 1958 i, sobretot, durant les vagues de 1962-63. Posades en comú unes i altres experiències, hom intentà de fer-ne un model sindical en grau de ser estès a tot l’Estat espanyol.

Una constitució formal de les Comissions Obreres fou duta a terme a la barriada barcelonina de Sants, a finals del 1964, per un grup d’uns 300 sindicalistes comunistes, catòlics —militants d’ACO (Acción Católica Obrera), JOC (Joventut Obrera Cristiana), HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica)— i socialistes, reunits clandestinament a redós de l’església de Sant Medir. El febrer següent mateix, feren aparició pública en una manifestació —de les primeres grans manifestacions obreristes de Barcelona— davant la seu de la CNS, on fou deixada una plataforma reivindicativa centrada en l’augment de salaris, la llibertat sindical i el dret de vaga. El 1966, hom organitzà la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, de la qual emanà l’«operació rastells» consistent a promoure la formació de «comissions» a tota l’àrea metropolitana de Barcelona i a la resta del Principat.

L’estructura organitzativa es fonamentava, substancialment, en un esquema confederatiu que integrava les comissions obreres locals, coordinades en rams, i la comissió obrera general o Comissió Obrera Nacional. Aquesta era integrada en una comissió coordinadora de les Comissions Obreres d’abast estatal.

En determinades circumstàncies, l’esquema prengué un caràcter estrictament territorial, que relegava el ram i partia de les empreses mateixes, articulades en zones, des del barri a les comarques. El 1966 mateix, les Comissions Obreres foren constituïdes a València per un grup d’obrers reunits en la institució Lo Rat Penat. A Ciutat de Mallorca, els primers nuclis obrers clandestins, procedents de la construcció i de l’hoteleria, sorgiren el 1967, en l’avinentesa de commemorar el Primer de Maig. Les eleccions sindicals del 1966, en les quals les Comissions Obreres irromperen amb força, representaren una generalització de l’experiència de participació reivindicativa, afavorida, a més, per un reglament electoral que establia una separació major entre seccions obreres i seccions patronals i que incloïa l’esment d’un «sufragi igual, lliure i secret». En general, els càrrecs d’empresa anaren, en una gran proporció, a mans de treballadors propers a les reivindicacions de les Comissions Obreres. Però els càrrecs de nivell superior, sobretot en els consells provincials i nacionals del Sindicat Vertical, per raó del control rigorós que mantenia la CNS sobre les pròpies estructures de comandament, romangueren en possessió dels funcionaris franquistes.

Aquest desequilibri de representació i l’onada repressiva del 1967 feren augmentar el pes de les xarxes de coordinació clandestina dins el conjunt del moviment de Comissions Obreres i això hi accentuà els factors d’activisme, en detriment de la força organitzativa sindical. La reacció oficial no va deturar-se. El mateix 1967, foren detinguts i condemnats a penes de presó els principals dirigents de les Comissions, les quals foren declarades expressament il·legals i qualificades «d’organitzacions filials del Partit Comunista d’Espanya» pel Tribunal Suprem de Madrid. A partir d’aleshores, va acabar-se la tolerància de què havien estat objecte, des del moment d’aparèixer, en tant que formes espontànies d’organització dels treballadors d’unes determinades empreses importants. A l’arribada del decenni de 1960-70, varen generalitzar-se les destitucions de càrrecs sindicals, els comiats, les detencions i els empresonaments.

L’any 1971, aparegué la proclamadíssima «llei sindical», reguladora d’algunes garanties sobre els càrrecs sindicals electes, així com de l’exercici del dret de reunió, però que mantingué substantivament l’estructura vertical de la CNS. Efectivament, clogué tota esperança en una evolució interna del règim, en aquest terreny, que pogués canalitzar l’impuls reivindicatiu dels treballadors.

Els anys setanta veieren una gran expansió del moviment sindical i vaguístic, el qual féu sortir de mare la CNS i constituí un factor important de les transformacions polítiques descloses a la mort del general Franco.

Assemblees i taules democràtiques unitàries

Constituïda per representants dels diversos grups antifranquistes, es fundà, el 1971, l’Assemblea de Catalunya, que elaborà un mot d’ordre destinat a fer fortuna: «llibertat, amnistia, estatut d’autonomia». A les Illes, el 1972, es constituí la Taula Democràtica de Mallorca i, el 1973, la Taula Democràtica d’Eivissa i Formentera. També València tingué la seva Taula Democràtica. Només l’organisme unitari del Principat, però, dugué la seva acció més enllà de l’abast testimonial i propagandista. Dugué a terme concentracions multitudinàries i pacífiques a les comarques del Principat, entre les quals destacaren la de Ripoll, del 1972, amb assistència d’unes 3 000 persones; la del Primer de Maig de 1973, a Sant Cugat del Vallès, amb uns 8 000 assistents i una tercera, en protesta per la detenció de 113 comissionats assembleistes, mobilitzà unes quinze mil persones, a la ciutat de Vic, el novembre de 1973. Se solen avaluar els límits de resistència antifranquista de l’Assemblea de Catalunya, vers les vigílies de la mort del general Franco, en uns quaranta mil militants.

Quant a la composició d’aquesta militància organitzada, hi predominaren els assalariats de serveis, administratius i tècnics, intel·lectuals, professionals, ensenyants, estudiants i, en proporció menor, obrers industrials i membres de la petita burgesia tradicional.

Fou a partir del 1974 i, sobretot, rere la mort del general Franco el novembre de 1975 que hi cresqué la participació. Fins a mitjan 1977, l’organisme unitari avançà de 14 a 98 assemblees d’àmbit comarcal i rebé l’adhesió de 189 entitats. Aquesta avançada no tingué parangó, tanmateix, en el conjunt espanyol, on fou difícil d’establir una coordinació antifranquista sòlida. La presentació, el 1974, a Madrid i a París, d’una Junta Democrática de España, inspirada pel Partit Comunista d’Espanya, no resolgué la qüestió. Les taules democràtiques del País Valencià, de Mallorca, d’Eivissa es convertiren en «juntes democràtiques», coordinades per aquella junta central, però no pas l’assemblea del Principat, on la proposta comunista espanyola no quallà, precisament per la superior base social i el més ample ventall d'assembleisma. Les coses es complicaren en aparèixer, el 1975, la Plataforma de Convergencia Democràtica, d’àmbit espanyol, impulsada per socialistes i cristians demòcrates, que es resolgué, en les terres catalanes, en un Consell Democràtic del País Valencià. A Mallorca fou creada, en canvi (gener del 1975), una plataforma de diàleg, «Tramuntana», que reuní elements de tota l’oposició.

L’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals catalans

El 12 de desembre de 1970, tres-centes persones procedents del món de la cultura i de les professions liberals es constituïren en Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, Professionals i Artistes Catalans a Montserrat. Durant tres dies foren assetjats per la policia i es convertiren en centre d’atenció internacional de la resistència antifranquista, nacional i democràtica d’aquell moment. Però segurament el fet més important, fou que durant tres dies va mantenir-se en acció una parcel·la social com la dels facultatius, professionals i artistes considerada molt conflictiva, adés per les seves interrelacions subjectivistes i adés pel caire radical de les seves posicions ideològiques, sovint excloent; refractària a concertar-se en compromisos altres que l’acció esporàdica. El fet que no es produís cap trencament, sinó que arrelés un clima de discussions que desembocaren en una declaració unitària sobre el fet nacional, la repressió i les llibertats democràtiques fonamentals, constituí l’incentiu que permeté d’imaginar com a possibilitat immediata la convocatòria d’una assemblea de tots els catalans, no sols a través de les forces polítiques, sinó de tota mena de moviments i d’institucions.

Figura 5: Els dies 12, 13 i 14 de desembre de 1970 un nombrós grup d'intel·lectuals es tancaren al monestir de Montserrat i s'hi constituïren en assemblea: reclamaven l'anul·lació de les penes de mort dictades pel tribunal militar de Burgos contra setze nacionalistes bascs: exigien també l'abolició del «Decreto Ley de Bandidaje y Terrorismo» i l'establiment d'un estat de llibertats democràtiques.

La idea d’una assemblea dels catalans feu via. D’antuvi hi hagué polèmiques, la més dura de les quals fou potser a propòsit de l’àmbit que havia de comprendre, si la Catalunya estricta o totes les terres catalanes. Fins a l’últim va mantenir-se la proposta mínima que hi hauria una presència estable d’observadors de les Illes i del País Valencià. A l’Assemblea d’Intel·lectuals, que partia de la unitat lingüística i cultural dels Països Catalans, hi eren representades totes les regions catalanes. Però la nova assemblea —que s’anomenà Assemblea de Catalunya— pretenia constituir un instrument polític unitari en funció d’una estratègia majoritàriament antifranquista i, en aquell moment, allò d’apromptar la qüestió dels Països Catalans era un salt endavant que dificultava la unitat. Aquesta i altres polèmiques foren superades amb autèntica bona volença, perquè tothom tenia clara la necessitat d’arribar a un acord unitari com fos. La constitució de l’Assemblea de Catalunya, consumada el 7 de novembre de 1971, va fer-se a partir de dos projectes. Un de la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques i un altre de l’Assemblea d’Intel·lectuals Catalans. Aquest darrer hi exercí, a més, un paper moderador, sempre sota els imperatius d’unitarisme i defensa de les llibertats populars, relativament a les quals va introduir-hi, per exemple, «l’accés del poble al poder econòmic i polítics» i la «reivindicació autonòmica com a via del dret d’autodeterminació».

L’Assemblea d’Intel·lectuals, ultra la seva presència en nova i unitària Assemblea de Catalunya, mantingué vida pròpia. Col·laborà amb el moviment obrer, no només en termes polítics, sinó també de solidaritat econòmica amb obrers en vaga i empresonats. Intervingué en mobilitzacions per la llibertat d’expressió. Establí relacions amb intel·lectuals d’Euskadi i d’altres nacionalitats ibèriques a propòsit de la qüestió nacional. Promogué accions de protesta contra les activitats repressives.

L’Assemblea d’Intel·lectuals Catalans només havia de dissoldre’s per una iniciativa de més abast: el Congrés de Cultura Catalana, la idea del qual havia nascut en el si de l’Assemblea mateixa, a la primeria del 1975. D’antuvi, hi participaren gran nombre d’instàncies particulars i institucionals, sobretot els collegis professionals, el Col·legi d’Advocats barceloní en primer lloc, el secretari de la junta del qual, Josep Pi-Sunyer, n’assumí la convocatòria pública. L’Assemblea d’Intel·lectuals feu part de la comissió organitzadora del Congrés de Cultura Catalana —que tingué per àmbit, com era lícit, els Països Catalans— i en les seves activitats, doncs, va deixar pròpiament d’existir.

La Universitat Catalana d’Estiu

Les anomenades Diades d’Estudi de Setembre, dedicades a la cultura autòctona i organitzades pel Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), que començaren el 1963 i van durar fins al 1968 —moment en què la seva organització anà a càrrec del Grup Cultural de la Joventut Catalana (GCJC)— foren el precedent de la Universitat Catalana d’Estiu.

Aquestes jornades havien centrat la seva dedicació, atesa la situació lingüística de la Catalunya del Nord, en la realització de cursos de llengua i literatura catalanes. L’any 1969, però, a bon compte del canvi de perspectives polítiques afavorides, segons Miquel de Març, arran del maig de 1968, el GCJC i el GREC projectaren d’iniciar, a la vila de Prada, la primera Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Va obrir-se amb una sola secció i comptà amb una assistència de 120 persones d’arreu dels Països Catalans.

En anys successius, anà creixent així en el nombre de seccions com en el d’assistents, que arribaren, l’estiu de 1975, a mil dos-cents.

L’èxit dels primers cursos feu que els seus organitzadors pensessin en l’extensió de l’experiència nord-catalana a diversos indrets del Principat, del País Valencià i de les Illes. La celebració, el 1976 i el 1977, d’unes sessions paral·leles a les de Prada, a Vic, seguia aquesta orientació, que finalment, però, fou deixada de banda.

Sobre el caràcter que l’UCE havia de tenir, el criteri preeminent fou que calia conciliar el seu caràcter avantguardista i la necessitat de ser útil a la col·lectivitat, és a dir, d’enaltir la llengua, la cultura i la ciència catalanes. Hom partí de la idea, expressada per Pere Verdaguer, que «la universitat en general —i l’UCE en particular —hauria d’omplir dues funcions: una, la tradicional, de preparació d’especialistes del saber: metges, etc. La segona funció hauria de ser de divulgació, en el sentit noble del terme». Ell mateix ha explicat la raó d’aquesta doble funció: «si la divisió del treball és necessària en la productivitat, la coneixença dels problemes essencials és necessària en la vida política. Els homes i les dones són, des d’un punt de vista, engranatges de la societat, però han de poder adaptar la màquina social i canviar-la si és necessari, i això no ho poden fer en un sistema tecnocràtic». En un moment en què els estats coneixen crisis profundes i en què la societat basada en la producció i el consum és contestada, «la funció cívica de l’home esdevé preponderant». En un moment, addueix el mateix Pere Verdaguer, «en què la separació entre treballadors intel·lectuals i treballadors manuals restableix en certa manera, o continua, els bruixots i els mags enfront d’una massa respectuosa, bocabadada i explotada».

La submissió cultural

En la introducció de Manipuladors de cervells, el professor nord-americà Herbert Schiller diu: «Els directius dels mitjans de comunicació dels Estats Units creen, processen, refinen i governen la circulació d’imatges i la informació que determinen les nostres conviccions, actituds i, en última instància, la nostra conducta.» El subjecte passiu d’aquesta mediatització no és solament el receptor nord-americà, sinó la població dels altres països.

Paulo Freire, en Pedagogia de l’oprimit, es planteja la distinció entre «manipulació» i «subjugació» com a estratègies distintes per mantenir el control de les masses.

La subjugació correspon a situacions d’una quasi indefensió total de les masses per tenir identitat i «consciència» de les seves necessitats històriques.

La manipulació es produeix quan les masses «comencen a emergir del procés social», i àdhuc comencen a donar-se instruments capaços de tenir un cert control sobre el procés social. Per exemple, les lleis democràtiques o les manifestacions de cultura emancipatòria. Existeix una correspondència entre sistema democràtic-capitalista i cultura de la manipulació i, com a conseqüència, existeix una correspondència entre el centre d’aquesta cultura de la manipulació (el centre hegemònic: els Estats Units) i la seva perifèria, allunyada progressivament a semblança dels cercles oberts a partir del centre emissor originat per la caiguda d’una pedra a l’aigua. Els Estats Units han desenvolupat una cultura de la manipulació de consciències dirigida a controlar la formació del consentiment de les masses, sotmeses a la condició passiva de receptores de missatges. I en parlar de missatges, no ens hem de referir al missatge com a proposta informativa o comunicativa tipificada, sinó al missatge com a proposta ideològica polimòrfica que de vegades pot ser la submissió a la lògica del llenguatge publicitari, l’esclavatge de la mateixa sentimentalitat sota el jou dels mites i símbols de la cultura dominant i ja completament integrats com el pantaló texà, el dònut, el telefilm o el best-seller. Tot allò que pugui ser llenguatge comunicat esdevé una eina manipulada i de manipulació. La necessitat de controlar el mercat democràtic de les ideologies és la «prova del nou» de l’afirmació marxista que les idees es converteixen en factors de canvi quan s’encarnen en les masses.

Figura 6: El carrer de Tuset (en una foto del 2020), de Barcelona, esnob, neomodernista, freqüentat per la «gauche divine». El terme «gauche divine», que es popularitzà en els últims anys seixanta, més que designar un grup coherent, s'identificà amb un seguit d'actituds de certs medis intel·lectuals. Agrupava elements d'extracció burgesa, adés mantenidors de posicions pròximes a una concepció progressista del procés històric, adés exponents d'esnobisme. Sovint, tot i mostrar-se atrets per una moral revolucionària, practicaven una moral hedonista que els duia a coincidir objectivament amb els interessos de la burgesia neocapitalista. Els caracteritzava l'afany d'anar a l'última moda internacional, l'adquisició de notorietat pública a raó d'una determinada aparença o tipus de vida, el refús de la moral i de la ideologia tradicional a partir de posicions ètiques i estètiques. En resum, l'intent de donar una solució individualista als problemes de la societat, amb un refús de tota lluita política organitzada. Aquesta posició divinista fou aprofitada per la dreta immobilista, àvida d'utilitzar pejorativament el concepte «esquerra divina» per tal de desqualificar tota l'oposició intel·lectual. Així va néixer una concepció que tendí a confondre el compromís polític esquerrà de certs intel·lectuals, tècnics i artistes amb actituds de pur elitisme.

Des de l’origen, la indústria cultural de les grans metròpolis capitalistes ha estat aplicada al control de la resposta als seus missatges. I avui no només es troba en condicions d’emetre missatges refinadíssims, «sofisticadíssims», com diuen els comunicòlegs, sinó també de preveure el feedback, el ressò o la resposta de tal i tal missatge. S’ha generalitzat el mercat receptor d’aqueixos productes elaborats en el centre o en els centres hegemònics. I la intenció del centre emissor es reprodueix a través dels centres repetidors de les multinacionals de la indústria de la cultura de massa. Aquesta indústria té un catàleg no només de productes convencionalment culturals (com telefilms, pel·lícules, llibres, revistes o discos), sinó també subterràniament culturals, com han estat en els seus inicis el pantaló texà o el dònut. Aquestes darreres propostes culturals ofereixen programes de vida alternatius o que, a tot estirar, responen a programes de vida alternatius que abonen la imatge del centre hegemònic, del sistema de dominació. En el cas dels Països Catalans, la penetració cultural ha estat inodora, incolora i insípida. I això que, aparentment, calgué que traspassés la barrera de l’autarquia cultural franquista, entestada en la creació d’una «cultura nacional espanyola» superadora de la cultura crítica materialitzada en les reivindicacions de les nacionalitats oprimides i en la consciència de classe com a primera pedra de l’alternativa d’una cultura socialista de massa. Si el feixisme s’entossudia a crear cultures nacionals depuradores de qualsevol estrangerisme, era per tal d’instrumentalitzar el reclam d’una consciència superestructural de les masses, situada per damunt de qualsevol procés d’identificació antagònic. En el cas de l’Estat franquista, aquests processos d’identificació antagònics eren la presa de consciència progressiva de la classe obrera i els moviments d’emancipació de les nacionalitats oprimides.

La feblesa de la construcció cultural autàrquica va ser envestida per la penetració cultural nord-americana. El pacte EUA-Franco saltà, fins i tot, per sobre del culte a la identitat paranoica de «poble escollit», de «poble imperial» que els teòrics franquistes van regalar a un abstracte poble espanyol. En el terreny de la cultura popular, el pacte arribava a implicar la destrucció de la història reinterpretada pel franquisme. Només per sobreviure sota el paraigua nord-americà, el franquisme retirà la ideologia de la peculiaritat espanyola, bo i demostrant d’una manera prou curiosa que Brecht tenia raó quan deia que primer és l’estómac i en acabat la moral. La penetració cultural nord-americana va operar-se en l’àmbit català anorreant les senyes d’identitat populars, aprofitant-se de l’anorreament previ que n’havia fet el franquisme. Aquest va ser un anorreament implacable i impecable pel que fa a la desorientació històrica de les masses, la clau més determinant que les instàncies hegemòniques saben fer girar per falsificar la memòria dels pobles, manipular la seva aprehensió del present i condicionar el seu projecte de futur. La colonització feta a través de la cultura de la imatge pretenia d’assolir l’efecte de l’hipnotisme persuasiu, i es va engegar sistemàticament el dia mateix que, confirmada la davallada nazi en la Segona Guerra Mundial, el franquisme repintà la pròpia façana, buscà la protecció nord-americana i vengué, amb una certa visió de futur, la seva imatge de dic anticomunista adequada a la guerra freda previsible. Gairebé es pot establir una correlació entre les primeres disposicions aliadòfiles de Franco i la penetració de productes culturals nord-americans (el cinema, preferentment) que substituïen acceleradament els productes culturals del nazisme o del feixisme i, progressivament, els mateixos productes culturals «espanyols» introduïts el primer dia de la victòria franquista.

Aquesta correlació apareix constantment en tots els tombants de la dependència progressiva de l’Estat franquista envers els Estats Units. El pla d’estabilització dels últims anys cinquanta es corresponia amb el punt més alt de la influència cinematogràfica de Hollywood. No oblidem que el pla d’estabilització i les bases del desenvolupisme posterior foren empreses segons unes pautes marcades per l’OCDE o per la Banca internacional. El desenvolupisme dels anys seixanta es correspongué amb l’hegemonia de la publicitat i de la televisió. La primera assenyalant les pautes de la conformació d’una ideologia de consum entre les masses i proposant una disposició receptora hipnotitzada, anihiladora d’una relació autènticament comunicacional entre l’emissor i el receptor del missatge. La segona, la televisió, desplegant una parada de propostes de comportament i de criteris sobre la realitat que es corresponien, no pas amb les coordenades culturals del Hollywood-emissor, sinó amb el seu propi projecte de dominació històrica. Durant quinze anys, els catalans van viure, no pas manipulats, sinó subjugats per la dictadura de les propostes mitològiques de la televisió creada en els Estats Units. Perquè aquestes propostes no arribaven vestides d’informació o d’opinió, sinó vestides amb la carn i l’os dels personatges del telefilm. I d’aquesta manera van inocular l’apologia ferotge de la propietat privada del «mas» i la solidaritat de la propietat amb la llei projectant Bonanza, o l’apologia de la depressió i de la delació mitjançant Los intocables, o la necessitat d’estar alerta davant l’enemic «exterior» tramesa a través d’una història de marcians suposada en Los invasores. I per acabar de fer el pes, sempre en llengua aliena. El catàleg és d’allò més extens, encara que per haver-n’hi una mostra n’hi hauria prou de dir que tota la innocent, en aparença, programació de telefilms nord-americans comportava l’apologia d’una consciència social defensiva, en què el policia, l’advocat i el psiquiatre eren el mediador decidit a preservar l’home de ser destruït pels altres. Perquè l’home, al capdavall, és un llop per als altres homes i la societat sobreviu i progressa si es fa seva aquesta evidència. La publicitat, presentant al consumidor hipnotitzat per horitzons de grandesa, i la televisió reduint-lo en el seu cau, proposant-se com a mirall trucat de la mateixa identitat del receptor o com finestra selectiva i falsificadora de la realitat exterior universalitzada, feien una funció complementària.

La primera —la publicitat— destruïa la capacitat de defensa i d’orientació.

La segona —la televisió— canviava l’alimentació que alteraria el metabolisme de les masses.

Annexos

La derogació del franquisme

La mort del general Franco, el 20 de novembre de 1975, obrí un període de gran vitalitat política en què la població catalana va lliurar-se, per mitjà de tota mena de manifestacions individuals i col·lectives, de caràcter cívic, laboral i de cultura, a la reclamació incondicional de l’autonomia política i de les llibertats formals que el règim franquista tenia segrestades. Aquesta iniciativa popular esmerçà fins a l’exhauriment les dues úniques vies que tenia a l’abast: les manifestacions a la via pública i l’organització incessant d’instàncies polítiques. El 22 de novembre, les corts de Madrid proclamaren rei d’Espanya Joan Carles I, el qual atorgà un exigu indult que produí una gran decepció i una onada de protesta duta a terme per obrers, estudiants, les universitats mateixes o organitzacions com l’Assemblea de Catalunya, Justícia i Pau, Captaires de la Pau; per individualitats com Lluís Maria Xirinacs, cèlebre escolapi desafecte a la jerarquia eclesiàstica i antifranquista pacífic que es declarà en vaga de fam; per les associacions de veïns, que tingueren una influència cabdal en tot el període que comentem. Protesta pública i afirmació cívica eren indestriables. El desembre mateix, es produïren el Manifest del País Valencià en declaració de la catalanitat dels valencians, i la convocatòria del Congrés de Cultura Catalana, que aplegà la majoria dels intel·lectuals catalans.

Per raons metòdiques, la fi del període de derogació del franquisme se sol situar en el 15 de juny de 1977, data de la celebració, a tot l’Estat espanyol, d’eleccions legislatives, però encara amb partits il·legalitzats (Esquerra Republicana de Catalunya, Acción Republicana i Izquierda Republicana). Irresistible progrés dels rengles antifranquistes i gran duresa repressiva foren dues constants del període, una dialèctica entre el poble i el poder que sols es resolgué en taules, les quals trobaren expressió en una «llei de reforma política», del novembre de 1976, propiciada per Adolfo Suárez, cap del govern espanyol per designi reial i partidari de transformar el règim autàrquic espanyol en una democràcia de tipus occidental.

Durant el 1976, no hi hagué dia sense manifestació. El discurs del president del govern de Madrid, Carlos Arias Navarro, del 28 de gener, amb el seu anunci que arribaria la democràcia, però «democràcia a l’espanyola», decebí un cop més els catalans. Les manifestacions populars es redoblaren; per mitjà de la cançó, com els recitals multitudinaris de Raimon, de Lluís Llach i d’altres; amb manifestacions en exigència de la llibertat d’expressió; amb la reclamació d’ajuntaments democràtics. El mes de maig es caracteritzà per la campanya de Pax Christi contra la tortura, així com per la celebració, a Barcelona, de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, d’un ressò notable.

Durant l’estiu, tingué lloc la Marxa de la Llibertat, iniciativa política unitària sostinguda per diverses entitats cíviques i partits polítics, que recorregué el Principat, el País Valencià i la Catalunya del Nord en reivindicació dels drets nacionals i democràtics dels Països Catalans. A Gandia, tingué lloc el Primer Encontre d’Escriptors Catalans. Tampoc no cessaren les expressions a favor de l’objecció de consciència.

A finals d’any, hom aconseguia un succés memorable: la supressió del sinistre Tribunal d’Ordre Públic. Ultra que de crisi política, l’any 1976 fou de pregona conflictivitat social, desfermada per una àmplia irrupció dels efectes recessius de la depressió econòmica occidental. El 1976 ha estat l’any de major nombre de vagues dels Països Catalans. La mort mateixa del general Franco degué actuar com estímul psicològic que feu esclatar les energies acumulades durant anys de conspiració i reconstrucció d’unes substantives xarxes organitzatives de treballadors. D’aquell esclat vaguístic, havia de sorgir, paral·lelament a la dels partits polítics i de les associacions populars, la legitimació dels sindicats i del marc institucional i jurídic de les relacions laborals de signe democràtic. La jornada del Primer de Maig encara fou salvatgement reprimida per les forces de l’ordre, a tot arreu. I encara per reivindicació laboral, a Elda, la policia feu un mort. A frec de l’acció policial, hi havia l’extrema dreta, organitzada en grups diversos, tenaç, que actuava com a força repressora amb impunitat, adés contra persones i adés contra institucions. Les seves ràtzies anaven de calar foc a llibreries o assaltar locals d’associacions de veïns fins a la persecució i agressió individual.

El juliol de 1976, el govern de Madrid, presidit per Adolfo Suárez, atorgà una amnistia més àmplia que l’indult reial del 1975, però no pas l’amnistia plena que hom reclamava. Tot l’esforç popular en exigència de l’amnistia i la justícia social, en defensa de la llengua i les llibertats polítiques no havia guanyat sinó una fita, per més que decisiva, dins un procés reivindicatiu que encara continuà bastants anys. El 1978 s’aprova una nova Constitució espanyola i es va articulant un model polític que dona molta força als partits polítics i que provoca que d'ençà de llavors, busquin estar en qualsevol interstici de la societat, fins i tot allà on seria més convenient que no hi estiguessin. Fins avui, lluiten entre ell per poder tenir un control malaltís de, no només dels mitjans de comunicació, sinó també, per exemple, dels col·legits professionals, associacions social o organitzacions no governamentals.

Després d’uns anys agitats en els quals s’intenta passar del franquisme a la democràcia, en els que inclús es produeix un intent de cop d’estat el 23 de febrer de 1981, l’any 1982 el PSOE de Felipe González i Alfonso Guerra guanyen d’una forma contundent les eleccions generals. Un cop en el poder, González, es preocupa més per consolidar el règim, que de «dotar aquest país de la llibertat i de la cultura democràtica que no tenia»^[1]. Va deixar caure la indústria («la millor política industrial és la que no existeix», diuen que deia el seu ministre d’indústria)^[2] i, en uns primers moments, també els ferrocarrils —en creure que era un mitjà de transport sense futur. Intentà modernitzar la universitat, però els banquers li van negar el fiançament que necessitava, malgrat que aquests estaven en deute amb ell per haver instaurat un fort blindatge per protegir una banca antiquada de la competència estrangera. Cau envoltat d'escàndols de corrupció i de terrorisme d’estat i pujà la dreta desacomplexada d’Aznar (Partit Popular).

Cipriano Martos, el darrer desaparegut

L’any 2018 el periodista Roger Mateos publica el llibre Caso Cipriano Martos. Vida y muerte de un militante antifranquista on treu a la llum el cas d’aquest comunista desaparegut a Reus el 1973 després ser detingut i torturat per la guàrdia civil a Reus (Baix Camp). En contrast amb l'escàndol internacional suscitat pel cas de Puig Antich executat uns cinc mesos després de la mort de Martos, aquest cas va passar pràcticament desapercebut davant de l'interès de les autoritats franquistes per silenciar l'assumpte.

Martos, militant del Partit Comunista d'Espanya (marxista-leninista) i del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota, va ser detingut per la guàrdia civil a Reus l’agost de 1973. Després de ser interrogat i torturat, li van fer ingerir una combinació corrosiva d'àcid sulfúric i gasolina, semblant als ingredients del còctel Molotov. Davant del seu estat gravíssim, va ser portat per la guàrdia civil a l'Hospital de Sant Joan de Reus, on, vint-i-tres dies després de ser detingut moria entre terribles patiments. Va ser enterrat secretament en una fossa de beneficència, al cementiri de Reus, el 20 de setembre de 1973.

Les seves despulles van ser localitzades el gener del 2023 al cementiri de Reus.

La narrativa contemporània

El triomf del franquisme en 1939 significà un tall molt perjudicial per a l’ascensió de la narrativa catalana. S’havien creat diverses col·leccions de novella, es traduïa narrativa estrangera, hom incorporava les noves estructures de la novella, així com temes fins aleshores no abordats. L’any 1939, però, com diu Joan Fuster, «el desmantellament és total». La novella catalana es veu reduïda, per la prohibició absoluta dels primers anys, a l’edició en la clandestinitat o bé a l’exili.

Pel que fa a l’interior del país, fins a l’any 1947 no és autoritzada la publicació d’una novel·la inèdita en català: fou Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó, novel·lista de les terres de l’Ebre, que sap barrejar el realisme amb un innegable alè poètic. La segueix El somriure dels sants de Miquel Llor. L’any 1951 les edicions Proa continuen la sèrie El pelegrí apassionat, de Joan Puig i Ferreter, alguns escriptors procedents encara dels moviments modernista i noucentista reemprenen la seva obra. S’hi afegeixen nous escriptors que encara no havien publicat, o que tot just havien començat a fer-ho abans de la guerra civil. La represa, de primer lenta i difícil, es consolidà cap a la dècada dels seixanters, amb l’ajuda dels premis literaris, i donà certament algunes obres importants i significatives. Quatre figures tenen un relleu especial: Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Joan Sales.

Llorenç Villalonga (Ciutat de Mallorca, 1897-1980), havia publicat Mort de dama (1931), amb el pseudònim de Dhey, sàtira molt afinada de la societat mallorquina. Molts anys més tard, donà a l’estampa Bearn o la sala de les nines, justament considerada com la seva obra mestra (edició castellana, 1956; edició catalana, 1961). Novel·la mito-poètica, és una elegia del món d’una aristocràcia illenca del tot recreada per l’autor. Villalonga ha continuat aquest tema a través d’altres novelles: L’hereva de donya Obdúlia (1964), Les fures (1967), Un estiu a Mallorca (1975). Una variant en el marc ambiental el constitueix El misantrop (1972) i Andrea Victrix (1973), on Mallorca ha perdut totalment la seva identitat.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1909-Girona, 1983). De la seva primera època cal remarcar Aloma (1938). La guerra i l’exili significà un llarg silenci, que no es trencà fins a l’any 1958, amb Vint-i-dos contes. La plaça del Diamant (1962) constituí una autèntica revelació. En una llengua que sembla col·loquial narra els esdeveniments del temps de la república i de la guerra civil, trenats amb els de la vida personal d’una dona de la petita menestralia barcelonina. S’hi insinua el tema del fracàs de la veritable comunicació amorosa, que continua en El carrer de les Camèlies (1966). Un nou camí l’inicia la novel·la Jardí vora el mar (1967) que desemboca en els llibres Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra (1980). Mirall trencat (1974) presenta un canvi notable en la personalitat de la protagonista, una dona decidida i hàbil, alhora que tendra. Mercè Rodoreda ha escrit molts contes, amb algunes incursions en el realisme màgic com en La meva Cristina i altres contes (1967).

Joan Sales (Barcelona, 1912-1983) ocupa un lloc albirador entre els novel·listes per una única obra: Incerta glòria. L’any 1955 sortia la primera i fragmentària versió. La traducció francesa (Gallimard, 1962) era més extensa. L’edició definitiva és del 1970. L’arrel de la seva vàlua rau en el fet que uneix els trets d’una narració de personatges concrets amb els d’una veritable obra de personatge col·lectiu: el jovent que participa en la «glòria incerta» i en la certa angoixa de la guerra, i que viu després l’amarguesa de l’exili i de la repressió.

També és un cas excepcional en la nostra literatura Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918-Barcelona, 1990), per l’extensió de la seva obra i la diversitat dels seus registres. Entre els textos d’estructura relativament clàssica podem citar: Cendra per Martina (1952) i Balanç fins a la matinada (1953). Entre la narrativa d’aprenentatge, la sèrie Temps obert, amb un protagonista únic i divers, Daniel Bastida. A la ciència-ficció pertany Mecanoscrit del segon origen (1974). De la narració simbòlica n’és un exemple força espectacular el relat Totes les bèsties de càrrega (1965). Pedrolo és, també, un excel·lent contista i autor de relats policíacs i de novel·les humorístiques com Cops de bec a Pasadena (1972).

L’exili

Entre els narradors que van continuar —o començar— la seva obra des de l’exili, es compten Francesc Trabal: Vals (1945) i Temperatura (1947). Avellí Artís-Gener (Barcelona, 1912-2000) donava la seva visió dels fets de la guerra amb 556 Brigada Mixta (1945), i molts anys més tard, el mateix autor publicava Paraules d’Opoton el Vell (1968).

De Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1913-1994) cal destacar L’ombra de l’atzavara (1964), Cròniques de la veritat oculta (1955), Gent de l’alta vall (1957) i Aquí descansa Nevares (1967), reunits en el volum Tots els contes (1968). Vicenç Riera i Llorca (Barcelona, 1903-Pineda de Mar, 1991) publicà Tots tres surten per l’Ozama (1946), Amb permís de l’enterramorts (1970). De Maria dels Àngels Vayreda i Trullol és Encara no sé com sóc (1970).

Aurora Bertrana (Girona, 1906-Berga, 1974) és un dels pocs escriptors catalans per a adults que ha dedicat atenció al món de la infantesa, amb Camins de somni (1955). Altres obres d’aquesta autora són Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958) i Vent de grop (1967).

Xavier Benguerel i Llobet (Barcelona, 1905-1990) s’havia estrenat amb Pàgines d’un adolescent (1929), seguida entre altres, de Suburbi (1936). Amb La família Rouquier (1953), segueix els passos de la novella psicològica. De 1954 (data de la seva repatriació) ençà ha publicat, entre altres El testament (1955), Gorra de plat (1967), Els vençuts (1969), Llibre del retorn (1977) i Appassionata (1984).

Cal afegir a aquest grup d’obres i d’autors una novella testimoni sovint oblidada K. L. Reich (1963), d’Amat Piniella i Crist de 200 000 braços (1968) del poeta Agustí Bartra.

La generació intermèdia

Un nou grup d’escriptors ha rebut el nom de «generació intermèdia». L’únic punt de contacte entre ells és que tots comencen a escriure després de la guerra.

Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991) ha escrit Necessitem morir (1952), El cel no és transparent (1953), El gust de la pols (1962), Un lloc entre els morts (1967), Feliçment jo sóc una dona (1969), Quim/Quima (1971), El jaqué de la democràcia (1972) i Lo color més blau (1983).

Ramon Folch i Camarasa (Barcelona, 1926-Mollet del Vallès, 2019), d’obra extensa i amena, amb atenció al món de la infantesa: El meu germà gran (1958), L’estiu més bonic (1967) i Sala de miralls (1982). Estanislau Torres: Els ulls i la cendra (1966), La derrota (1966) i Estimada Teresa (1974). Joaquim Carbó ha cercat un llenguatge col·loquial a Els orangutans (1967). La immigració és el tema central de Gent del sud (1964) de Concepció Maluquer.

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919-Granada, 2012) inicià amb Testament a Praga (1970) la seva narrativa autobiogràfica, continuada a Quan érem capitans (1974), Dona de pres (1975) i Memòria dels morts (1981).

Uns quants autors se separen d’aquesta línia realista: Joan Perucho i Gutiérrez (Barcelona, 1920-2003) i un cert realisme màgic, Les històries naturals (1960), Aparicions i fantasmes (1968), Les aventures del cavaller Rosmas (1981) i Pamela (1983). Jordi Sarsanedas crea un món de ficció amb Mites. Jaume Vidal Alcover i la recreació d’un ambient cultural del passat a Sophie o els mals de la discreció (1971). Maria Dolors Orriols passa de l’evasió i el lirisme de Retorn a la vall (1950) al realisme de Cop de porta (1980).

Dos autors que no són novel·listes han tingut, però, un pes considerable en l’àmbit de la narrativa: Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985) i Josep Pla i Casadevall.

El poeta de «Sinera» —el nom del món propi que creà i que és el nom d’Arenys llegit al revés— ha conreat la narració, a la qual aportà un canvi total d’estil en esguard del noucentisme, així com una renovació en el to. La concentració lírica de les seves obres és feta d’una gran sobrietat i despullament: Aspectes (1934), Laia (1932), Ariadna al laberint grotesc (1935), Les ombres (1974), Les roques i el mar i El blau (1981). Tot i que els quatre primers llibres van ser escrits abans de la guerra i durant el seu transcurs, s’han reeditat en anys força pròxims, un cop reelaborats per l’autor.

Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu 1981), el gran prosista de Palafrugell havia afirmat sovint que allò que a ell li interessava era la realitat i no la ficció. Així i tot, la seva immensa tasca de prosista ha tingut una forta influència en la novel·lística actual, per la seva elaboració d’una llengua fluent i entenedora, separada amb el seu aparent to col·loquial del noucentisme estricte: llengua, però, filla d’un treball d’estil constant, sobretot en l’adjectivació i en la matisació molt treballada de retrats i descripcions. Josep Pla ha escrit narracions breus d’impecable ritme, sobretot en Aigua de mar (1966), relats de mariners i de contraban. Pla ens ha donat algunes novelles realistes, El carrer Estret (1951), L’àlbum de Fontclara (1972) i L’herència (1972).

Noves generacions

Amb Baltasar Porcel i Pujol (Andratx, 1937-Barcelona, 2009), arribem a una generació que comença a publicar en la dècada dels anys seixanta. Es fa conèixer amb Solnegre (1960), seguida de La lluna (1963) i Cala Llamp (1963). Entre les seves narracions més destacades tenim Els argonautes (1968), Difunts sota els ametllers en flor (1970), Cavalls cap a la fosca (1975) i Reivindicació de la vídua Txing (1979).

Robert Saladrigas i Riera (Barcelona, 1940-2018) és autor de novelles i contes molt ben estructurats: Boires (1970), Aquell gust agre de l’estel (1976), Sota la volta del temps (1980) i Sóc Emma (1983).

Terenci Moix i Meseguer (Barcelona, 1945-2003) irromp amb força en el camp de la narrativa: El dia que va morir MariIyn (1970) i Onades sobre una roca deserta (1969), donen entrada als mites moderns així com a un erotisme que més endavant trenca els límits amb el sadisme.

Jaume Fuster i Guillemó (Barcelona, 1945-l’Hospitalet de Llobregat, 1998) és, justament, un novel·lista «de gènere», car s’ha afermat en el conreu de la narració policíaca «negra»: De mica en mica s’omple la pica (1972), Tarda, sessió contínua, 3,45 (1976), La Corona valenciana (1982) i L’illa de les Tres Taronges (1983).

Maria-Antònia Oliver Cabrer (Manacor, 1946-Sencelles, 2022) ha fabulat el canvi i la invasió turística de Mallorca a Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) i El vaixell d’Iràs i no Tornaràs (1976).

Pere Verdaguer i Juanola (Banyoles, 1929-Perpinyà, 2017), escriptor de Perpinyà s’ha dedicat a la ciència-ficció amb El mirall dels protozous (1966) i El cronomòbil (1966).

D’ençà dels anys 1972-1973 el panorama de la novel·la s’amplia i es diversifica, fins a arribar a un ventall molt extens, semblant al de la prosa narrativa europea.

En aquesta etapa, al costat dels autors consagrats, que continuen editant novel·les, es produeix una doble irrupció narrativa: la de la promoció més jove i la d’una colla d’escriptors més grans que fins ara no havien tingut accés a l’edició. Entre els narradors joves cal assenyalar l’aparició dels novel·listes valencians.

Ramona, adéu (1972), de Montserrat Roig i Fransitorra (Barcelona, 1946-1991), introdueix el tema de la lluita dels estudiants. L’autora ha continuat la seva tasca en El temps de les cireres (1977), L’hora violeta (1980) i L’òpera quotidiana (1982).

Són alguns exemples d’aquesta nova narrativa catalana: Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973) d’Oriol Pi de Cabanyes; Un regne per a mi (1975) de Pau Faner; Te deix, amor, la mar com a penyora (1974) de Carme Riera; Ventada de morts (1978) de Josep Albanell; Uf, va dir ell (1978) de Quim Monzò; Toquen a morts (1977) de Jaume Cabré i Fabré; L’adolescent de sal (1975) de Biel Mesquida.

Entre els escriptors que arriben al públic a partir de 1973 esmentem: Miquel-Àngel Riera, Fuita i martiri de Sant Andreu Milà (1973), L’endemà de mai (1978) i Panorama amb dona; Núria Albó, Agapi mou (1980), Fes-te repicar (1979).

Dins la novella de marc històric podem mencionar Les closes (1979) de Maria Àngels Anglada; Júlia (1982) d’Isabel-Clara Simó; Josep Lozano, Crim de Germania (1980) i Joan Monjo, Ducat d’ombres (1982).

Isa Tròlec, pseudònim de J. B. Mengual Llull, publicà a València Ramona Rosbif (1980). L’escriptor portuguès Manuel de Seabra ha escrit en català Els exèrcits de Paluzie: Ignasi Riera ha publicat el 1984 No arrenqueu els geranis i El rellotge del pont d’Esplugues. El poeta i assagista Pere Gimferrer publicà l’insòlit relat Fortuny (1983) amb el qual s’estrenà com a novel·lista.

Poesia catalana contemporània

Corrents nous removien de temps el món de la poesia catalana. Com a fita literària, posem l’aparició de la revista Tarotdequinze, a càrrec d’un grup de poetes arrecerats a la Universitat de Bellaterra, l’any 1972, i també la formació d’un altre esbart molt actiu d’escriptors aplegats entorn de la col·lecció editorial Llibres del Mall, l’any 1973, sorgida a la Universitat de Barcelona i que ha assolit una continuïtat, sota la direcció de Ramon Balasch i Pinyol (Cornellà de Llobregat, 1950). A frec d’aquesta fita, comptaren els grups o, per esmentar-los amb una expressió de llarga tradició literària, les «escoles poètiques» de Vic, Mallorca, València, Girona, Tarragona, Manresa, Lleida i Sabadell.

Signes d’aquesta etapa foren: la renovació dels temes i les formes, la publicació de diverses revistes de poesia, l’aparició d’un nombre important de llibres escrits per dones, un canvi molt marcat de «models literaris».

Hi hagué, en aquells anys, figures poètiques importants que, fets conèixer en dates força anteriors, assolien aleshores difusió i reconeixement. Vicent Andrés i Estellés (Burjassot, 1924-València, 1993), del qual parlem en altre capítol es convertia, en mots d’Antoni Comas, en un dels poetes cabdals de la literatura catalana. Segons Joan Fuster, en el poeta valencià més important des d’Ausiàs Marc. En 1935, havia editat Ciutat a cau d’orella. Després d’un llarg silenci, edità quatre llibres escalonats entre 1956 i 1970, però la veritable anomenada d’Andrés i Estellés es produí arran de Llibre de les meravelles (1971), el qual anà seguit d’un conjunt d’obres de força abassegadora que aconseguiren diverses edicions. En Llibre de les meravelles, destaca la intensitat i la nuesa d’una crònica dels anys de la postguerra. El sexe i la mort són també dos temes de pes en la seva obra. La publicació de la seva Obra Completa començà amb el volum Recomane tenebres (1972) i ha confirmat l’esperança posada en l’eclosió d’un esplèndid poeta, puixant en la rotunditat de les seves afirmacions i en l’expressió del pas del temps. La seva lírica entronca amb la vida quotidiana: L’hotel París (1973), Hamburg (1974), Les illes i altres volums completen, per ara, la seva obra lírica. Cal afegir-hi el poema llarg, èpic, Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, que fou assassinat a Paterna el 24 de maig de 1941. Fet conèixer també en altra època, Josep M. Llompart (la Ciutat de Mallorca, 1925-1993) veié publicat, en 1972, el seu llibre Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona. Les seves Obres Completes no apareixerien fins al 1983. Ja en el primer recull esmentat, revela una lírica madura connexa a una autobiografia compromesa en viaranys de poesia civil, com ara els palesos en els homenatges a Galícia, a Pablo Neruda. El poeta hi edifica sense barroquisme, amb acurat rigor verbal. Sovint la seva «biografia poètica» ultrapassa els límits personals i familiars i es trasmuda en crònica d’una llengua i d’un país.

Com Vicent Andrés i Estellés i com Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-Vic, 2003) no fou divulgat entre un públic extens sinó vers els anys setanta. Pot dir-se que d’aleshores ençà ha donat a l’estampa un llibre cada any. La seva lírica és d’un realisme afinat per la malaltia i d’arrels molt profundes, dins un accent molt personal i un gran poder de comunicació, en Vint-i-set poemes en tres temps (1972), Estimada Marta (1978), El llarg viatge (1976), Les clares paraules (1980).

També Miquel Bauçà Rosselló (Felanitx, 1940-Barcelona, 2004) aconseguí un públic més ampli amb el seu llibre El noble joc, editat el 1972, fita molt representativa, altrament, de la seva poètica. Bauçà no contradiu l’intimisme, el compromís civil i el realisme, aquest darrer dut a voltes fins a «una vibració màgica». La seva lucidesa i el paper de testimoni crític no destorba mai, en ell, el joc de la imaginació. Bon coneixedor de la natura, del paisatge, arriba a fer-ne personificació.

Després, a Mallorca, un grup de poetes, amb un ver esforç personal, començà una nova col·lecció editorial, Tafal, oberta a totes les formes innovadores. Entre els nombrosos poetes que s’hi han fet conèixer, cal esmentar Àngel Terron, amb la seva Iniciació a la química (1978), Andreu Vidal, autor d’Exercicis de despoblació (1978), i Andreu Terrades, que duu la poesia visual fins al grafisme dels signes.

La renovació poètica provenia també de València, difosa per l’editor Eliseu Climent, emanada d’un estol de poetes —Salvador Jàfer i Sanxis (Ràfol de Salem, 1954), Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952), Joan Navarro Tercero (Oliva, 1951), Marc Granell i Rodríguez (València, 1953) i bon nombre d’altres—, entre els quals remarquem Carmelina Sànchez-Cutillas i Martínez (Madrid, 1921-València, 2009), autora de Conjugació en primera persona (1969), Els jeroglífics i la pedra de Rosetta (1976), Llibre d’amic e amada (1980), plens de força i del do de la imatge poètica, i Josep Piera i Rubió (Beniopa, 1947), promotor cultural, col·laborador en diverses revistes, autor d’El somriure de l’herba, premi Carles Riba 1979: traductor, novel·lista, autor d’El cigne verd, obra guardonada amb el premi de narrativa Josep Pla (1982).

Osona, terra considerada fecunda en poetes, veié publicar l’any 1979, tres revistes de poesia, a la ciutat de Vic, una de les quals, Reduccions, de periodicitat trimestral, assolí una continuïtat i un alt nivell de qualitat des del moment de la seva aparició, el 1977. Congregà poetes de diverses tendències, entre els quals Antoni Pous (Vic, 1932-Suïssa, 1976), Lluís Solà (Barcelona, 1932), Anton Carrera i Busquets (Vic, 1943), Jaume Medina, Josep Grau, Núria Albó (La Garriga, 1930), Maria Àngels Anglada i d’Abadal (Vic, 1930-Figueres, 1999) i joves innovadors com ara Víctor Sunyol. Segimon Serrallonga i Morer (Torelló, 1930-Badalona, 2002) destaca per la diversitat de les seves fonts i de la seva veu, primer amb el llibre Eixarms (1974), d’inspiració en antigues poesies populars i, més endavant, amb el conjunt de la seva Obra completa (1979), molt menys divulgada del que caldria esperar. De lèxic riquíssim, mostra un domini de les variacions rítmiques molt digne d’atenció.

En intentar dibuixar uns quants signes de l’efervescència poètica iniciada vers 1972, esmentàvem el canvi de «models» o de mestres. A la influència de Carles Riba i de Salvador Espriu, se sobreposà, pel que fa als joves poetes, la de Joan Brossa, J. V. Foix, i, potser més minoritàriament, la de Gabriel Ferrater i Josep Carner. Pere Gimferrer i Torrens (Barcelona, 1945) es destacà per la reivindicació dels dos primers poetes, així com d’alguns noms del Renaixement i del Barroc catalans —Roís de Corella, Francesc Fontanella. Cal recordar, però, la seva obra lírica original: Hora foscant (1972), Foc cec (1973) i darrerament L’espai desert (1977), meditació sobre l’ofici de poeta i la relació amorosa, en conjunt, amb una innegable influència del poeta anglès T. S. Eliot (1888-1965).

El mestratge de Gabriel Ferrater decantà uns quants escriptors devers una lírica de to reflexiu, intimista,inscrita en òrbita influïda per la poesia anglesa contemporània, com ara per l’obra d’W. H. Auden (York, 1907-Viena, 1973). Entre aquests, esmentem Jaume Vallcorba i Plana (Tarragona, 1949-Barcelona, 2014), amb Onades i estels (1973) i Postals (1981), i Francesc Parcerises i Vázquez (Begues, 1944), autor d’un corpus líric —Discurs sobre les matèries terrestres (1972), L’edat d’or (1983), etc.— on es complau en el joc de la imatge. A voltes, recorda maneres de fer properes a Xonstandinos Ravafis (Alexandria, 1863-1933). Marta Pessarrodona i Artigues (Terrassa, 1941) es pot inscriure dins aquest corrent, amb trets, però, molt personals, d’elaboració culta i amb absència de qualsevol fredor: Vida privada (1972), Memòria (1979) i A favor meu, nostre (1981) són els reculls més destacats de l’autora, crítica i traductora també de la literatura anglosaxona. Alguns poetes vinculats a Girona, Salvador Oliva i Llinàs (Banyoles, 1942), traductor de W. H. Auden i autor d’una oportuna Mètrica catalana (1980), Pep Vila (Girona, 1954), Narcís Comadira i Moragriega (Girona, 1942), tenen una semblança parcial amb els anteriors, a voltes amb una accentuada nostàlgia, com la reflectida per Comadira en Desdesig (1976), Terra natal (1978) o Àlbum de família (1980), dins una evolució molt marcada a partir del carnerià El jardí verd (1972).

Independent d’aquest grup, el gironí Miquel de Palol i Muntanyola (Barcelona, 1953), amb un trencament absolut en esguard del llenguatge —palès ja en Arxiu de poemes independents (1975)—, centra el seu treball en la creació d’un veritable dialecte líric personal, que continua i enriqueix en els seus llibres posteriors, com ara Quan? (1979). Més clàssic i en possessió d’un bagatge formal i musical molt ric, Joan M. Puigvert i Romaguera (la Bisbal d’Empordà, 1959) ha cercat l’expressió rotunda en Pleniluni (1980), en Metamorfosi del silenci (1982).

Un cenacle combatiu de joves poetes es reuní entorn de les revistes Tarotdequinze i de Llibres del Mall, encara que després alguns se’n separaren. Proclamaren el mestratge de Foix i de Brossa, el retorn als jocs fònics, a l’estrofisme refinat i vari, al conreu de la bellesa formal. Entre els continguts, reivindicaren l’erotisme, eficaç en l’etapa de crisi final del franquisme, de la censura i de la més perillosa autocensura. Un altre contingut fou la reflexió sobre la pròpia poesia, que fregava de vegades el pur textualisme. Amb una ampliació del lèxic, que incloïa formes arcaïtzants, hi hagué, en alguns components del grup, una afecció per les formes neopopulars i nous estils de cançó. L’acceptació d’imatges surrealistes ja era habitual i no implicava, com els altres trets, cap innovació. No es pot fer una classificació d’aquests poetes, per tal com es troben en plena ebullició. Entre els més coneguts, amb diversos llibres de versos publicats, esmentem Miquel Desclot —nom literari de Miquel Creus i Muñoz (Barcelona, 1952)—, Xavier Bru de Sala (Barcelona, 1952), Pere Fonts, Ramon Pinyol, esmentat més amunt, i Maria Mercè Marçal i Serra (Ivars d’Urgell, 1952). Aquesta darrera, autora de Cau de llunes (1977) i Bruixa de dol (1979), esplaia maneres originals, alegres i desimboltes d’inspiració amorosa. Introdueix els temes de l’embaràs i el part, només tractats per les poetesses russes modernes. Josep M. Sala i Valldaura (Gironella, 1947) —estudiós, en col·laboració amb Vicenç Altaió, de la moderna lírica— es pot incloure en tot aquest cenacle.

Amb una posició més marginal respecte a tradicions i models, addictes a una poesia «de la transgressió», tenim l’esmentat Vicenç Altaió i Morral (Santa Perpètua de Mogoda, 1954), Jaume Creus i del Castillo (Barcelona, 1950) —coautor amb Vicenç Altaió de Poesia, és a dir la follia (1975)— així com el reusenc Joan de la Rúbia i García (Reus, 1952). Una obra insòlita en la nostra literatura és la del poeta gitano Miquel Escuredo i Clavaguera (Reus, 1945-1978), home d’extensa cultura: Terres de Llum (1982), aplec editat a cura de Joan de la Rúbia.

A la Terra Ferma, a Lleida, el grup La Dalla i la Gralla —format per poetes com Josep Borrell i Figuera (Xerric) (Lleida, 1954), Francesc Hilari Pané i Sans (Les Borges Blanques, 1955), Toni Castellseguer (Mollerussa, 1954), Esteve Mestre i Roig (Linyola, 1953)— treu la revista L’estrof i es proposa d’obrir camí per als poetes. Una tasca semblant realitza la colla tarragonina L’espiadimonis, de la qual fan part poetes com Olga Xirinacs Díaz (Tarragona, 1936), autora d’un corpus poètic —Botons de tiges grises (1977), Llençol de noces (1979)— en què sap unir intimisme i una lírica coral, de to clàssic, que no exclou pas la metàfora.

Existeix un nombre considerable de poetes fidels a formes d’un cert realisme i guanyadors de major audiència, ells també, en els anys «d’eclosió de la nova poesia», com Joan Argenter i Artigal (Badalona, 1931-2015), experimentador verbal, premi Carles Riba 1975 per Seminocturn, semidiúrn; Antoni Sala-Cornadó (Tàrrega, 1929-Barcelona, 2011), compromès amb els canvis socials de Ponent, Ricard Creus i Marzo (Barcelona, 1928-Anglès, la Selva, 2021); Jordi Pàmies i Grau (Guissona, 1938), autor de Flauta del sol, premi Carles Riba 1979, Carles Miralles i Solà (Barcelona, 1944-2015), assagista i traductor de poesia clàssica, a més de poeta, de noble preocupació per la seva terra, guardonat amb el premi Salvat-Papasseit 1976 per On m’he fet home; Feliu Formosa i Torres (Sabadell, 1934), conegut també com a director escènic, havia publicat, en 1967, A la paret, escrit amb guix, una antologia de poesia alemanya de combat, en col·laboració amb Artur Quintana; guardonat amb el premi Carles Riba 1977, per Llibre de viatges, la seva poesia entronca compromís civil i expressió íntima, de vegades estremidora:

Darrera el blat madur corre la vida.
Darrera la pared corre la mort.

Notes i referències

↑ Josep Ramoneda. Miratge. Ara, 4 de febrer de 2024, pàg. 2.
↑ Hom es podria preguntar si era en pagament del generós finançament que rebia del partit socialdemòcrata alemany.

[1] Josep Ramoneda. Miratge. Ara, 4 de febrer de 2024, pàg. 2.

[2] Hom es podria preguntar si era en pagament del generós finançament que rebia del partit socialdemòcrata alemany.

[1]

[2]