Els Països Catalans/El despertar regionalista, el catalanisme i la lluita de classes (1898 - 1923)

Introducció modifica

Món modifica

Aquest període va d'ençà de la Crisi de 1898 desencadenada per la derrota espanyola en la guerra hispanoamericana i la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar fins al cop d’estat del general Primo de Ribera el 1923. Els fets més remarcables d’aquests anys són l’anomenada Primera Guerra Mundial (1914-1918) i la revolució soviètica (1917). Aquests dos esdeveniments tenen un fort impacte en canviar la configuració del món de forma pregona.

Malgrat que aquest període està ben delimitats en la història dels Països Catalans, a escala mundial seria millor parlar del període que va des de 1890 —quan s’inicia una embranzida en els canvis que provoquen que es passi del món antic al món modern— fins a l’inici de la Primera Guerra Mundial (1914) o fins a l’any 1923 —en què el món modern ja s’ha consolidat. Són anys en què el món continua experimentant els grans canvis polítics, econòmics, tecnològics, científics i socials iniciats a principis del segle 19, que el porten vers al que coneixem com «món modern» i que s'acceleren entre 1890 i 1914. A finals del segle 19, es produeix un gran augment en la industrialització i la urbanització, canviant la forma de vida de moltes persones. En paral·lel, a escala mundial s’imposa la idea que els ciutadans tenen drets i no són pas mers súbdits d’un sobirà. Europa continua el procés de superar a Àsia com la regió hegemònica mundial —sense que quedin clares les causes d’aquest canvi[1]—, estatus que perd clarament al final de la Segona Guerra Mundial (1945) a favor dels EUA. Continua l'expansió imperialista dels països europeus i dels EUA justificada moral i intel·lectualment amb les teories racistes de l’època. Hom té el convenciment que la «raça» blanca europea[2] és la superior i té el deure de tutelar i educar a les «inferiors». A més, té por de caure en una decadència pel mestissatge amb altres «races». Són els anys també en què a l’Orient es consolida una nova gran potència mundial: el Japó. Les reformes de la Restauració Meiji (1868) modernitzen el país que abraça les idees occidentals i deixa de cantó la «tradició» feudal.

Les tensions socioeconòmiques en aquests anys són molt importants i s’incrementen les vagues, l’acció sindical i floreixen els moviments socialistes i comunistes contra el capitalisme. Per lluitar contra ells, les elits promouen el feixisme i el nazisme. A Rússia arriba a triomfar una revolució socialista (1917) que acaba amb el règim tsarista.

Aquesta època ve d’uns anys en què els països més desenvolupats busquen nous espais per ampliar els seus mercats i cercar matèries primeres. Això es tradueix en un rellevant creixement dels imperis colonials europeus (sobretot entre 1880 i 1914)[3] i japonès. El Japó ja ha ocupat Formosa (1895) i s’annexiona Corea el 1910. Al final d’aquest període (1923), l’imperi japonès ja està totalment consolidat amb considerables colònies a Àsia. Els EUA que ja s’ha convertit en la potència hegemònica del continent americà en aplicació de la Doctrina Monroe —«Amèrica pels americans»— i que ha conquerit la meitat de Mèxic (guerra de Mèxic-EUA 1846-48), el 1898, després de guanyar la Guerra Hispano-estatunidenca, adquireix o s'annexiona Puerto Rico, Guam, les Filipines, Hawaii i la Samoa Nord-americana. Això marcar l'inici de l'expansió territorial ultramarina dels EUA i de llur paper com a potència mundial. Aquesta expansió dels imperis colonials s’enfronta amb una resistència armada prolongada, però en general militarment infructuosa, tant a l’Àfrica com a Àsia. Els francesos, que el 1858 comencen la conquesta d’Indoxina, continuen combatent una important resistència iniciada el 1885. A Filipines, els EUA s’enfronten als nacionalistes en una cruenta guerra. A l’Àfrica, els europeus ha de fer front diversos moviments de resistència.

 
Àrees controlades pels poders colonials europeus el 1913.
  •  Bèlgica
  •  Imperi Britànic
  •  Imperi colonial francès
  •  Imperi Alemany
  •  Itàlia
  •  Imperi Portuguès
  •  Imperi Espanyol
  •  Independent
  • A Europa els efectes dels nacionalismes populistes i la creixent rivalitat econòmica i imperial, provoca que, a poc a poc, es formin dos blocs armats, la Triple Aliança —l'imperi Austrohongarès, Alemanya i Itàlia— i la Triple Entesa —França, Rússia i el Regne Unit— que acaben enfrontant-se el 1914 en la Primera Guerra Mundial. Aquesta guerra acaba amb darrers els imperis multinacionals que existeixen a Europa (l'Austrohongarès i l’Otomà). A més, d’ençà de fa uns anys té lloc una lenta modificació de les hegemonies, el que sempre és una font de tensions: Alemanya i Itàlia estan en alça i l’Imperi austrohongarès dels Habsburg (que domina el centre d’Europa des de fa segles) i el turc otomà estan en declivi i descomposició. En els Balcans té lloc una pugna per apoderar-se dels territoris europeus desmembrats de l’Imperi Otomà. A l’Àfrica, Alemanya, França i el Regne Unit s’enfronten pel domini de les colònies. El darrer gran enfrontament a Europa entre les grans potències es dona en la Guerra de Crimea (1853-1856) i ara es preparen per al proper —la Primera Guerra Mundial. El 1898, el Kaiser Guillem II de Prússia comença la política d’expansió d’Alemanya i inicia una cursa armamentística naval amb el Regne Unit i un altre terrestre amb Rússia. Això provoca inquietud en països com França que es rearmen.

    La Xina continua la seva llarga fase d'eclipsi iniciada a principis del segle 19 a causa de la conjunció de pressions colonials externes —primer europees i ara també japoneses— i dislocacions internes —fams, catàstrofes naturals, revoltes. La crisi s’agreuja en ser derrotada el 1895 per un Japó en plena expansió imperial i en incrementar-se la penetració estrangera. S’intenta modernitzar el país (Reforma dels Cent Dies el 1898) sense èxit. Dos anys més tard (1900), té lloc la revolta dels bòxers contra la influència dels occidentals que és sufocada pels exèrcits estrangers. Els xinesos perceben que la institució imperial és un obstacle per la modernització i el 1911 una revolta militar instaura una república nacionalista que acaba amb dos mil anys de règim imperial.

     
    Impressió artística del motí per part de la tripulació del cuirassat Potemkin contra els oficials del vaixell el 14 de juny de 1905.

    A Rússia —una de les grans potències europees, però endarrerida econòmica, tecnològica i militarment—, a l'inici d’aquest període encara es té molt present la derrota soferta a mitjans del segle 19 en la guerra de Crimea a mans de, fonamentalment, França i el Regne Unit. Rússia se sent rebutjada per Europa i concentra la seva expansió a Àsia enfrontant-se al Japó. Entre 1904 i 1905 té lloc la guerra entre els dos, provocada per les ambicions imperials rivals a Corea i Manxúria. La perd Rússia el 1905 en ser derrotada el març en una batalla terrestre a Mukden (al nord-est de la Xina) i el maig en una batalla naval a l'estret de Tsushima (entre la Península de Corea i el sud del Japó). Com comenta l'assagista hindú Pankaj Mishra «per primera vegada des de l’edat mitjana, un país no europeu havia derrotat a una potència europea en una guerra rellevant. La notícia [de la derrota de Tsushima] es va propagar ràpidament per tot el món [...]». Si durant el segle 19 els asiàtics pateixen la dominació d'Occident, a principis del segle 20, amb la derrota de Rússia a mans del Japó, prenen consciència que els occidentals no són invencibles militarment i que és possible la revenja. Aquest triomf del Japó té fortes implicacions psicològiques i esperona encara més el nacionalisme asiàtic contra els colonitzadors occidentals. El ressò del triomf d’un país asiàtic sobre un europeu, arriba, per exemple, a l'Índia anglesa —on nadons són batejats amb noms de militars japonesos—, a la Indoxina francesa o inclús a països tan llunyans com Abissínia (Etiòpia). Per altra banda, a Rússia, aquesta derrota provoca revoltes contra el tsar (la Revolución rusa de 1905), però sense aconseguir enderrocar-ho. Un dels episodis més coneguts d’aquesta és la insurrecció del cuirassat Potemkin a Odessa immortalitzada per la pel·lícula de 1925 El cuirassat Potemkin de Serguei Eisenstein.

    Com ja s’ha citat, continua la crisi i la desintegració de l’Imperi turc otomà iniciada a finals del segle 18. Al principi d’aquest període, l’imperi encara s'estén des del mar Adriàtic fins al sud-oest de la península aràbiga passant per Anatòlia i l’Orient Pròxim. Part de les possessions europees (Grècia, Sèrbia, Romania, i Montenegro) ja s’han independitzat. Entre 1912 i 1913 té lloc la Primera Guerra Balcànica en la qual l’imperi perd la majoria dels seus territoris que encara tenia a Europa. El 1917, en plena Primera Guerra Mundial, comença una revolta àrab (teló de fons de la famosa pel·lícula Lawrence d'Aràbia de 1962) que provoca que l’imperi perdi els territoris de l’Orient Mitjà. Finalment, la seva derrota en la Primera Guerra Mundial provoca la desaparició de l’Imperi Otomà. Les restes del mateix o l'Orient Mitjà (Líban, Síria, Iraq, Palestina i Jordània) se les reparteixen secretament França i el Regne Unit com àrees d’influència (acord de Sykes-Picot). Molt desconegut actualment a l’Europa occidental, és un dels imperis més grans, més poderosos i més duradors de la història del món (d’ençà de la seva fundació el 1299 fins a la seva dissolució el 1922 transcorren sis segles). Però les seves rels es poden cercar en el segle cinquè de la nostra era, ja que és tant hereu com enterrador de l'Imperi Romà d'Orient (395-1453). A cavall entre tres continents, arriba a controlar des del Danubi fins al Golf Pèrsic, i des de Líbia fins al mar Negre i durant segles és la potència dominant a Europa. D'ençà que el turc otomà Mehmet II entra a Constantinoble (l’antiga Bizanci i l’actual Istanbul) el 1453 i l’estat otomà es converteix en un estat poderós, fins al 1830 que comença la seva desmembració amb la independència de Grècia, transcorren gairebé quatre segles d’existència com a potència mundial. El nou estat de Turquia queda reduït pràcticament a la península d’Anatòlia i al continent europeu només conserva la regió de la Tràcia oriental on està la part occidental d’Istanbul. Aquesta, que durant segles és una ciutat amb múltiples confessions, símbol d'una forma de coexistència i centre important de la civilització, de les arts i de la ciència, deixa de ser la capital administrativa de Turquia a favor d’Ankara, situada al bell mig d’Anatòlia.

     
    Poders imperials l'any 1914

    Més a l’orient, en l’Índia, la principal colònia del Regne Unit, augmenta la resistència a la colonització i sobre el 1904 tenen lloc manifestacions nacionalistes —però encara molt minoritàries— i entre 1920 i 1922 Gandhi ja lidera un primer moviment de desobediència civil.

    Les tensions nacionalistes i imperialistes entre els països europeus esclaten el 1914 en decidir els austrohongaresos envair Sèrbia per l’assassinat de l’hereter dels Habsburg a Sarajevo a mans d’uns nacionalistes serbis. Un joc d'aliances entre les potències europees fa que Alemanya doni suport als austrohongaresos i Rússia a Sèrbia, desencadenant-se absurdament la Primera Guerra Mundial que enfronta la Triple Aliança —l'imperi Austrohongarès, Alemanya i Itàlia— a la Triple Entesa —França, Rússia i el Regne Unit. Malgrat llur nom, pràcticament només es lluita a Europa. Al començament la guerra és molt popular i tothom pensa que la victòria serà fàcil i ràpida i que la guerra serà breu, però dura quatre anys i inaugura un nou tipus de guerra. Fins ara, aquestes consisteixen fonamentalment en enfrontaments entre els exèrcits rivals en cruentes batalles, com la de Waterloo o la ja oblidada d’Alma[4], que tenen lloc en una zona limitada fins al punt que els comandaments pràcticament poden seguir el seu desenvolupament amb la seva mirada. Com a màxim duren uns pocs dies i deixen de banda a la població civil. En la Primera Guerra Mundial, els enfrontaments tenen lloc en un ampli i immens front i la població i la vida civil són un blanc no només legítim, sinó que, circumstancialment, són el blanc principal. La guerra s’estanca perquè cap bàndol aconsegueix imposar-se clarament sobre l’altre. Només la intervenció dels EUA el 1917 a favor de l’Entesa, decanta la balança a favor d’aquesta. No per la seva eficàcia militar, més aviat irrellevant, sinó per tornar l’esperança a la Triple Entesa.

    Paral·lelament, a Rússia, les derrotes de les seves tropes en els camps de batalla de la Primera Guerra Mundial, la fam en les ciutats (els camps deixen de conrear-se), l’atur i la corrupció provoquen la revolució de febrer de 1917 que enderroca el tsar i instaura un govern provisional liberal. Però aquest govern no soluciona cap dels problemes presents i l’octubre, els camperols ocupen les terres i les ciutats s’ofeguen en el caos. A finals d’octubre de 1917 els bolxevics liderats per Lenin ocupen els llocs estratègics Petrograd (Sant Petersburg) i assalten el Palau d’Hivern, seu del govern. El cap de govern ja l’ha abandonat en un automòbil de l'ambaixada dels Estats Units per anar a buscar ajuda i el govern, en paraules de l’historiador britànic, Eric Hobsbawm, «es va dissoldre com una bombolla en l’aire». Però els revolucionaris només controlen punts concrets de Rússia i comença una guerra civil de tres anys entre els bolxevics i els exèrcits Blancs contrarevolucionaris i que guanyen els primers. Cinc anys després es funda la Unió Soviètica. Les elits dels països s’esglaien i les classes populars s’omplen d’esperança: una revolució anticapitalista és factible i pot triomfar. Les elits ja no dormen tranquil·les fins que, entre els anys setanta i vuitanta del segle 20, aconsegueixen convèncer a les masses que el comunisme no és cap opció. Per altra banda, la Unió Soviètica no arriba ni a durar setanta anys, ja que el 25 de desembre de 1991 s’arria la bandera roja del Kremlin. A principis del segle 21, el multimilionari Warren Buffett pot afirmar, irònicament, però tranquil·litzat, que «la lluita de classes existeix i la nostra classe l’està guanyant»[5].

    La Primera Guerra Mundial finalitza —provisionalment, ja que, en certa manera, es pot dir que continua el 1939 amb la Segona[6]— a finals de 1918 amb el triomf de l’Entesa. Causa milions de morts i canvia el mapa d’Europa. En el tractat de pau de Versalles (1919) s’imposen unes condicions[7] als països derrotats que provoquen un gran malestar a Alemanya i altres països, i contribueix a augmentar el nacionalisme a Europa en les dècades següents. Aquest increment del nacionalisme i la necessitat que tenen les elits d'aturar el creixement dels cada vegada més populars moviments socialistes i comunistes, creen les condicions per la pujada de règims autoritaris o clarament feixistes. El 1922 Mussolini pren el poder a Itàlia i el 1933 Hitler és nomenat cap del govern alemany. La fi de la guerra té un doble fort impacte. En primer lloc, en la política, en facilitar la Revolució bolxevic a Rússia i en fer desaparèixer els grans imperis europeus (els imperis Austrohongarès, Alemany i, quatre anys més tard, l’Otomà) creant-se molts països nous en Europa, com, per exemple, Polònia, Txecoslovàquia o Iugoslàvia i trastocant les fronteres històriques de, per exemple, Polònia o Hongria. En segon, en l’economia mundial, en fer explotar el marc monetari, el marc pressupostari i el marc productiu. Els països europeus durant la guerra s’han endeutat amb crèdits dels EUA que han de tornar i tenen un gran dèficit públic; la inflació es generalitza.

    A partir de 1917 i abans d’acabar-se la Primera Guerra Mundial, té lloc al centre d’Europa (sobretot a Alemanya, la Revolució de Novembre, i a les actuals Àustria i Hongria) una ampla onada revolucionària. Apareixen a Berlín, Vienne, Budapest, Munic, Leipzig, Graz, però també a Praga, Varsòvia i en altres ciutats més petites, un potent moviment de consells d’obrers i de soldats molt similars als soviets que es creen a Rússia durant la revolució de 1905 i de la de febrer de 1917. Tenen la voluntat de trencar les estructures de poder i de permetre als treballadors de defensar els seus interessos. A voltes copen el poder o són un poder paral·lel. A Budapest, per exemple, el poder l'exerceix durant algunes setmanes per un govern «soviètic» que és feroçment reprimit per forces contrarevolucionàries que venen sobretot de Romania[8]. Entre 1918 i 1919 les situacions de doble poder es multiplica en nombroses ciutats. Des de Lübeck fins a Bremen, des de Rostock fins a Frankfurt, arreu tenen lloc manifestacions i aixecaments que impliquen la impugnació de les autoritats civils i militars, que a vegades són pura i simplement destituïdes. Ajuntaments, estacions, seus de comandament militar, redaccions de diaris: llocs estratègics i simbòlics són ocupats pels comitès. Tant a Alemanya com a Àustria, el govern i la patronal es veu obligada a fer importants concessions. La seva eclosió permet comprendre la violència de la contrarevolució feixista iniciada a principis dels anys 1930. Els consells es van acabar mitjançant una dura repressió, com a Hongria o Alemanya (amb l'assassinat de Rosa Luxemburg o Karl Liebknecht el gener de 1919) o l’assimilació pels partits socialdemòcrates.

    La fi de la Guerra comporta el final definitiu de l’antic règim i l’eclosió del nou, la gestació del qual s’inicia a finals del segle 18 a escala planetària i amb contribucions de tots els països —i no només a Occident com sovint es pretén— i que ha sigut magistralment descrita per l’historiador britànic Christopher Bayly[9].

    1880-1914: Progressos tècnic-científics
    A les societats industrials (Gran Bretanya, Alemanya, Estats Units d'Amèrica, França, Japó, Rússia, Itàlia), l'edat de l'imperialisme (1880-1914) és marcada per progressos en el camp tecnocientífic i en el sector dels transports i de les comunicacions. Entre les conquestes d'aquest període es poden citar: transport del corrent altern a gran distància (Alemanya, 1891); construcció de grans centrals elèctriques (Niàgara, 1896); motor d'olis pesants Diesel (1893-1897); naixement de l'automòbil (Daimler i Benz, 1885, Ford, 1896); descoberta del radi (matrimoni Curie, 1898); ús de l'acer (Torre Eiffel, 1899) i del ciment armat en les construccions; fabricació de fibres sintètiques (raió, 1902), de matèries plàstiques (baquelita, 1909), de cautxú sintètic (1909); electrificació dels trens (1900-1914); cinematògraf (germans Lumière, 1895); telègraf sense fils (Marconi, 1895); enregistrament de so sobre fil magnètic (Poulsen, 1898); vol d'aeròstat dirigible rígid (Zeppelin, 1900) i d'aerodines (germans Orville i Wilbur Wright, 1903; Blériot, 1909); tub termoiònic díode (Fleming, 1904); engegador automàtic del motor (Xettering, 1911); locomotora Diesel-elèctrica (Suècia, 1913). En camps de l'organització del treball, junt amb els avenços tècnics, es produeix la introducció del sistema Taylor (1899) i de la producció en sèrie amb l'ús de cintes transportadores (Ford, 1914).

    Península Ibèrica modifica

    Portugal, on d’ençà de 1820 regeix una monarquia constitucional, surt d’un conflicte amb el Regne Unit per les colònies africanes i el 1908 té lloc una revolució republicana que acaba amb la monarquia. El 1910 s’instaura la Primera República que dura fins al 1926, quan té lloc un cop d’estat militar.

    Espanya està en l’època de la Restauració borbònica que comença fa uns vint-i-cinc anys (1874) quan els militars posen fi a la Primera República Espanyola (1873-1874) i restableixen la monarquia i la dinastia borbònica. En aquesta Restauració s’implementa un sistema polític basat en l’alternança en el poder dels dos grans partits, el conservador i el liberal. Aquesta alternança s’assoleix amb unes eleccions totalment falsejades, ja que el govern de torn controla al voltant del 80 % dels resultats a través del caciquisme i vots falsos (per exemple, d'electors ja morts). Aquests són també els anys en què el catalanisme es converteix en un dels grans afers espanyols del segle 20 i que a principi del 21, encara no està resolt, en enfrontar-lo l’estat espanyol com una qüestió d'ordre públic i no una crisi institucional i no tenir el Principat ni la força ni els recursos suficients per fer canviar l'acomodada posició de l’estat.

    La política espanyola d’aquest període està marcada per l’anomenada Crisi de 1898 i pel creixent desprestigi tant de la monarquia com forma d’estat com del sistema polític de la Restauració borbònica. L’economia, en paraules de Pierre Vilar «es manté dominada per un sector agrícola igualment irregular i mediocrement productiu; les seves mines estan a la venda; les seves indústries lleugeres, localitzades; posseeix poca mà d’obra qualificada, car el percentatge d’analfabets és considerable dins de la massa popular.» A més, l'economia d’aquests anys està molt influenciada per tres esdeveniments: la pèrdua dels mercats de les colònies (1898), la Primera Guerra Mundial (1914-1918) —que, en incrementar-se les exportacions de productes als països bel·ligerants, provoca una forta inflació amb la consegüent pèrdua del poder adquisitiu de les classes populars— i la fi de la Guerra —que provoca una forta crisi industrial en acabar-se les exportacions. Tot plegat, tensa el règim monàrquic i fa que el curs polític i social d’aquests anys siguin molt complex i difícil de resumir, si es vol anar més enllà de proporcionar algunes pinzellades.

    La Crisi de 98 s’inicia quan Espanya reacciona contra els EUA que posen en dubte l’hegemonia espanyola sobre unes illes que tenien ben a prop: Cuba i Puerto Rico. La reacció enfurismada per defensar-les els impedeix mesurar bé les forces d’un contrincant cada vegada més fort. Això condueix a la derrota de l’exèrcit espanyol en l’anomenada Guerra Hispano-estatunidenca (o Guerra de Cuba) i la consegüent signatura de l’humiliant Tractat de París de 1998. Aquest implica la pèrdua de les darreres colònies d’ultramar (fonamentalment Cuba, Puerto Rico i Filipines). En una atmosfera on l’imperialisme és la mesura de les coses, aquesta dilució del vell imperi espanyol en mans d’un imperi adolescent, és viscuda per les elits castellanes com una tragèdia. Tanmateix, la pèrdua de les colònies és la conseqüència lògica del progressiu afebliment de la supremacia espanyola en l'ordre mundial que s’inicia a la guerra de Successió (1701-1715) i s’accentua amb les guerres napoleòniques (1803-1815) i que la porta a la irrellevància en el concert dels estats. Mentre els grans imperis colonials s'acaben majoritàriament en finalitzar la Segona Guerra Mundial (1945), Espanya deixa de ser una potència colonial mig segle abans, ja que només li resten la Guinea Espanyola, altres territoris del Sàhara occidental i unes petites posicions a la costa del nord de l’Àfrica que controla des de finals del segle 15. Aquestes darreres, malgrat ser colònies menors, no deixen de provocar problemes, com el 1920, quan comença la Guerra del Rif (1920-1926), provocada per una insurrecció contra la colonització espanyola del nord del Marroc. En el decurs d’ella, el 1921, té lloc l’anomenat Desastre d'Annual, una humiliant derrota de l’exèrcit en la que moren al voltant d’uns 10 mil soldats espanyols. Aquest fet provoca una gran crisi política que erosiona la monarquia d'Alfons XIII i prepara el camí perquè dos anys després (1923) tingui lloc el cop d'estat de Primo de Rivera i la instauració d’una dictadura que assenyala la fi d’aquest període.

    Països catalans modifica

    Cronologia bàsica
    1833-1892 La Renaixença moviment cultural i literari de recuperació del català.
    1873-1874 Primera República Espanyola.
    1874 Fi a la Primera República i restauració borbònica.
    1898, agost Crisi de 1998: derrotat a Cuba i pèrdua de les darreres colònies transoceàniques.
    1900 Es fa pública la teoria genètica de Mendel, 16 anys després de la seva mort.
    1901, maig Primer triomf electoral d’una candidatura estrictament catalana (la Lliga) en unes eleccions generals.
    1902 Als setze anys, Alfons XIII, inicia el regnat.
    1903, desembre Primer vol d’un avió (Germans Wright, als EUA).
    1905, setembre Albert Einstein publica la Teoria especial de la relativitat on s’estableix que la velocitat de la llum en el buit és la mateixa per tots els observadors.
    1905, novembre Fets del ¡Cu-Cut!: militars espanyols destrossen les redaccions del setmanari ¡Cu-Cut! i del diari La Veu de Catalunya. Els seus responsables no són castigats.
    1906 Inici del moviment cultural i ideològic Noucentisme.
    1906, octubre Primer Congrés de la Llengua Catalana
    1907, abril Triomf de Solidaritat Catalana a les eleccions provincials i nacionals.
    1908, febrer Inauguració del Palau de la Música Catalana, de Lluís Domènech i Montaner.
    1909, juliol Setmana Tràgica.
    1910, octubre Constitució de la Confederació Nacional del Treball, CNT.
    1913, gener Publicació de les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra.
    1914, abril Constitució de la Mancomunitat de Catalunya. Prat de la Riba, primer president
    1914, juliol Inici Primera Guerra Mundial.
    1917, febrer i octubre Revolució Russa.
    1917, juny l’Assemblea de Parlamentaris demana un règim autonòmic per a Catalunya. El govern central la titlla sediciosa i declara a Barcelona la llei marcial.
    1917, agost Mort Prat de la Riba.
    1918, març Francesc Cambó entra com a ministre del govern central.
    1918, novembre Fi Primera Guerra Mundial. Desaparició dels Imperis Alemanys (1918) Austrohongarès (1918) i Otomà (el 1922).
    1919, febrer Vaga de La Canadenca.
    1919 - 1923 Pistolerisme: l’empresariat utilitza pistolers per assassinar a dirigents sindicals.
    1921, juliol Desastre d’Annual: l’exèrcit espanyol pateix una humiliant derrota al Marroc.
    1922, octubre Itàlia entrega el poder als feixistes de Benito Mussolini.
    1923, setembre Cop d’estat del general Primo de Rivera i inici de la Dictadura.
    1931, abril Segona República Espanyola.
    1933, gener Hitler és nomenat Canceller (cap del govern d’Alemanya).
    1936, juliol Cop d’estat militar i inici de la Guerra Civil Espanyola.
    1939, abril Fi de la Guerra Civil. Dictadura del general Francisco Franco.
    1939, setembre Inici de la Segona Guerra Mundial.
    1945, setembre Fi de la Segona Guerra Mundial.
    1975, nov. Mort el dictador Francisco Franco.
    2017, oct. Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya. Agents de la policia estatal carregaren amb violència contra els votants.
    2019, oct Condemnat per sedició a 99 anys de presó dos líders d’entitats cíviques catalanes, la presidenta del Parlament de Catalunya i a sis membres del govern de Catalunya.

    En el Principat, la situació política i social d’aquests anys està, en bona part, condicionada per, en paraules de Borja de Riquer, «l’existència d’una mena de triangle amb tres vèrtexs, conformats pel catalanisme, el conservadorisme burgès i l’obrerisme [...]. El primer d’aquests moviments bascula entre la idea d’aconseguir una certa influència en la política espanyola i la de fer-se fort dins la societat catalana amb una clara voluntat nacionalitzadora. [...]. El conservadorisme burgès, fortament condicionat per la pressió obrerista i per la por dels canvis socials, adopta actituds cada cop més defensives; és reticent a l’experiència republicana i acaba donant suport al [futur] cop militar del general Franco [1936], ja que el considera un mal menor. L’obrerisme, per la seva banda, adquireix una força molt considerable i es radicalitza ideològicament [...]».

    En els primers anys d’aquest període, que va des de la Crisi del 1898 —provocada per la pèrdua de les colònies d’ultramar en perdre l’exèrcit espanyol la Guerra Hispanoamericana— fins al cop d’estat de Primo de Ribera, dels tres vèrtexs anteriors, preval el primer (el catalanisme). Les classes dominants catalanes, en certa manera com a resposta a l’abatiment de les elits castellanes i d’una Espanya que veuen decadent, alimenten projectes de reforma, tant en l'àmbit del Principat com de tot l’estat i augmenten el catalanisme que tímidament va començar a créixer pocs anys abans. Això es tradueix en un increment de la seva política reivindicativa —tant econòmica com política i nacional— i en un major intervencionisme en els afers polítics espanyols. Aquests moviments són exitosos en obtenir del govern central el permís per crear, l’abril de 1914, la Mancomunitat de Catalunya que inclou les quatre províncies catalanes. Tanmateix, la creixent força del moviment obrer al Principat —més lligat en aquests anys amb l’anarquisme internacional que amb el socialisme—, junt amb el menyspreu amb què el govern central respon a moltes de les reivindicacions autonomistes catalanes, fan que les elits més catalanistes del Principat vagin adoptant les postures del conservadorisme burgès de suport a les tesis més dretanes i reaccionàries.

    La pèrdua de les colònies (1898) modifica

    Pels Països Catalans, la pèrdua de les colònies té un important impacte econòmic, tant en la indústria del Principat, que perd els mercats del Carib i que aviat entra en una crisi de superproducció, com en el comerç entre les Balears i les Antilles. Per tant, no és d'estranyar que la nova situació provoqui una gran inquietud en els industrials i comerciants dels Països Catalans.

    El «Tancament de caixes» (1899) i la creació de la Lliga Regionalista (1901) modifica

    En l'àmbit econòmic, els industrials catalans, d'ençà de 1898, manifesten la necessitat de sortir de l’estancament. Les seves demandes, per incrementar la competitivitat de la producció catalana respecte a la dels països europeus més avançats, són sobre la creació d’un port franc a Barcelona, la descentralització de les duanes i la definició d’una política econòmica. Sostenen el projecte de descentralització administrativa que proposa el general Polavieja[10] el setembre de 1898 com una eina per aconseguir la necessària modernització de l’Estat. Però el govern central, no només es nega a atendre aquestes reivindicacions econòmiques, sinó que procedeix a augmentar els impostos. Com a reacció, els empresaris catalans decideixen no pagar la contribució del tercer trimestre de 1899 (el «Tancament de caixes») amb l’argúcia de donar de baixa els establiments comercials i les indústries, per tal que la protesta no sigui il·legal. El clam és sobretot contra l'impost d'Utilitats del capital i del treball i el de cèdules personals, amb uns tipus més alts a Barcelona que a Madrid. La resposta del govern central és declarar l’estat de guerra i empresonar els que no paguen. Probablement, aquests fets impulsen als empresaris a començar a intervenir en política amb la creació, l’octubre de 1899, del seu propi partit, la Unió Regionalista, favorable a l’autonomia administrativa del Principat. Aquesta evolució devers l’autonomia afavoreix un acostament amb l’associació política catalanista, Centre Nacional Català, on militen, entre altres, Prat de la Riba o Francesc Cambó. Les dues organitzacions decideixen presentar una candidatura única a les eleccions generals de 1901, que triomfa a la província de Barcelona per sobre dels partits tradicionals. La candidatura autonòmica fa trontollar el caciquisme que garanteix una alternança en el poder entre el Partit Conservador i el Liberal, en ser el primer triomf, en unes eleccions generals espanyoles, d’una candidatura que defensa els interessos de les elits catalanes. Poc després els dos partits es fusionen formalment en la Lliga Regionalista de Catalunya, primer gran partit polític d’àmbit estrictament català i que juga un paper decisiu en la vida política en convertir-se en el partit hegemònic del Principat. La Lliga domina l’escena política catalana fins, si s’exclou la dictadura de Primo de Ribera (1923-1930), l’arribada de la Segona República el 1931, quan és substituïda per l’Esquerra Republicana de Catalunya de Francesc Macià i Lluís Companys. El partit es presenta com una formació catalana i autonomista i és el representant de la burgesia urbana i industrial del Principat. Neix amb la idea de, en paraules de l’historiador Borja de Riquer, «regenerar Catalunya i transformar Espanya». Té a Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó com a líders més destacats. El primer és un advocat i periodista i un dels principals artífexs del ressorgiment del sentiment nacional català del segle 19. El segon és un advocat, un polític, un ric empresari i un mecenes. Es converteix en un empresari milionari en comprar, en finalitzar la Primera Guerra Mundial i en condicions especialment favorables (el marc estava molt enfonsat respecte a la pesseta), una participació en l'empresa alemanya Compañía Hispano Americana de Electricidad (CHADE), l’elèctrica més important de Llatinoamèrica. Això li permet deixar d’exercir d’advocat i dedicar-se exclusivament a l’acció política i al mecenatge.

    La dura vaga general de 1902 modifica

    La difusió dels principis del sindicalisme revolucionari i el desig d’obtenir una millora de les condicions de treball arcaiques, desemboquen, a principis de l’any següent de la creació de la Lliga (1902), en una vaga general. Aquesta té lloc a Barcelona i és d’una intensitat inusual, tant pel seguiment com per la duresa amb què es reprimeix. La secunden més de 100.000 treballadors i paralitza tota la indústria de la ciutat i del pla de Barcelona durant una setmana. La repressió de la mateixa comporta disset morts, dues-centes detencions i mil cinc-cents acomiadats. Per solidaritat, s’estén a altres ciutats industrials com Reus, Sabadell, Sants, Terrassa o Valls. El vicecònsol francès de Tarragona fa un informe sobre la mateixa on escriu:

    «Ahir es va proclamar l’estat de setge a la província de Tarragona. També ahir hi va haver una breu reunió en què les societats obreres decidiren iniciar avui una vaga secundant la de la capital de Catalunya i mentre aquesta duri. Avui hi ha vaga general, també en les botigues i fins i tot en els forns. [...] També hi ha aturada en els diaris. [...] És la primera vegada que els obrers se solidaritzen així en aquesta província i mai havien fet vagues que no fossin parcials sense preocupar-se de secundar els seus germans de Barcelona o d’altres ciutats de Catalunya, encara que fossin del mateix cos d’ofici. Hom no pot explicar-se aquest gran moviment de solidaritat general que existeix en aquest moment entre tots els obrers si no és per llur perfecta organització sindical i per la gran misèria que regna en totes aquestes regions a causa del cost de la vida provocat per l’alça del canvi facilitant l’exportació de tots aquests articles alimentaris i la paralització gairebé completa de la mà d’obra en aquest país després de malvendre els vins.»

    L'extensió de la vaga posa de manifest la força que està adquirint el moviment obrer a principis del segle vint, i al mateix temps les seves febleses, ja que la vaga se salda amb un fracàs al no aconseguir cap millora laboral.

    La desil·lusió consegüent al fracàs de la vaga, per una part, obliga els sindicats obrers a reorganitzar-se i, per l’altra, alimenta la demagògia obrerista d’Alejandro Lerroux, un polític andalús anticatalanista, que l’any anterior és elegit diputat per Barcelona.

    Després d’aquesta vaga general, la Lliga és derrotada en les eleccions generals de 1903 i 1905 pel partit d’Alejandro Lerroux i Nicolás Salmerón (Unión Republicana). Aquest es presenta amb un programa radical, «obrerista», anticlerical i espanyol que allunya el món obrer de la temptació catalanista i burgesa. Obligada a precisar els seus objectius, la Lliga afirma la seva doble voluntat de «salvar» Catalunya i «regenerar» Espanya («Catalunya ha de partir a la conquesta d’Espanya», es deia). Francesc Cambó s’imposa com a principal teòric d’aquest moviment.

    Els Fets del ¡Cu-Cut!, la Llei de jurisdiccions i Solidaritat Catalana (1905-1906) modifica

    En aquest context d’un creixement de la influència del lerrouxisme i un cert estancament del catalanisme, a finals de 1905, un grup d’oficials de l’Exèrcit espanyol assalta la seu del setmanari satíric ¡Cu-Cut! —dirigit per l’advocat Manel Folch i Torres, germà del conegut escriptor Josep Maria Folch i Torres, autor de la més representada versió de l’obra teatral nadalenca Els Pastorets— i del diari de la Lliga, La Veu de Catalunya. El motiu és la publicació en el setmanari d’un acudit en què, partint del títol d’una celebració, Banquet de la Victòria, ironitza sobre la incapacitat dels militars espanyols d’obtenir “victòries” (en referència a la derrota del 1898 a Cuba). Els culpables, no sols no són castigats, sinó que s’engega una campanya a favor d’ells i inclús reben el suport del mateix rei, Alfons XIII. El fort anticatalanisme de l’exèrcit espanyol es fa palès, per exemple, en la frase publicada en la revista Ejército y Armada en aquella època: «Hay que castellanizar Cataluña. Se debe pensar en español, hablar en español, conducirse como español, y esto de grado o por la fuerza».

    La reacció del govern de Madrid a l’atemptat dels militars és suspendre les garanties constitucionals a Barcelona i prohibir la publicació del ¡Cu-Cut!. A més, arran d’aquests fets, al mes de març de 1906, les Corts espanyoles aproven la Llei de jurisdiccions, no per evitar nous atacs de militars contra el periodisme, sinó per evitar el contrari, que els periodistes publiquessin acudits o el que fos que molestés els militars, perquè en cas de fer-ho, no serien jutjats per la justícia ordinària, sinó per la militar, i això sempre són paraules majors. La llei castiga amb l’aplicació del Codi Militar els delictes d’opinió que suposin una ofensa contra l’Exèrcit i la pàtria. A la pràctica significa que els mateixos militars poden jutjar allò que considerin que atempta contra ells mateixos o contra, per exemple, la unitat de la «Patria». Això s'entén en els cercles catalanistes com una provocació i s’organitza una gran campanya contra aquesta llei a Catalunya.

    L’abril del mateix 1906, després dels Fets del ¡Cu-Cut! i de la Llei de jurisdiccions, es presenta una gran aliança electoral dels principals partits del Principat amb el nom de Solidaritat Catalana i dirigida per Enric Prat de la Riba. Agrupa a tots els partits, amb excepció del lerrouxista. És el primer moviment unitari català creat a partir del fet nacional. El seu primer acte és organitzar una manifestació de rebuig de la Llei de jurisdiccions. Es converteix en la «més multitudinària de la història de Catalunya fins aleshores: es calcula que més de 150.000 persones desfilaren durant vuit hores, ocupant els carrers de Barcelona, i més de 1.300 entitats i associacions s’hi adheriren. El cònsol francès, Bellissen-Bénac, va quedar admirat per ‘l’espectacle inesperat d’una manifestació grandiosa que va transcórrer en l’ordre més complet i en calma, i pel silenci de la massa vinguda per contribuir a les Festes de l’Homenatge de la Solidaritat Catalana’». En les eleccions generals d'abril de 1907, la coalició aconsegueix una aclaparadora victòria. A partir de llavors, els partits dinàstics deixen de dominar les eleccions a Catalunya.

    Les temptatives de lligar la política mallorquina i valenciana amb la Solidaritat Catalana fracassen. A Mallorca, el maurisme —en referència al polític mallorquí Antoni Maura que és, entre 1903 i 1922, cinc vegades president del govern de Madrid durant el regnat d'Alfons XIII— d'índole espanyol i sucursalista, és encara massa poderós. Al País Valencià, el 1907 es convoca, arran del ressò de l'èxit de la Solidaritat Catalana, l’Assemblea Regionalista Valenciana amb la idea de crear una Solidaritat Valenciana. Obté l’adhesió de tendències ben diverses, des del carlisme als republicans del sorianisme[11]. Però aquest moviment topa amb l’oposició dels radicals de Blasco Ibáñez (en cert sentit, un paral·lel valencià del lerrouxisme barceloní) que qualifiquen la iniciativa de catalanista. Tanmateix, aquesta experiència és l’inici del valencianisme polític, que enceta, el 1908, una tendència nacionalista, burgesa i minoritària amb la creació de la Joventut Valencianista, primera associació obertament nacionalista del País Valencià.

    Solidaridad Obrera (1907), la mobilització de reservistes i la Setmana Tràgica (1909) modifica

    Entretant, el moviment obrer, força afeblit per la dura repressió que ha sofert en el darrer decenni del segle dinou i per la demagògia lerrouxista, continua reorganitzant-se. Els sindicats es modernitzen i el moviment es reanima amb nombroses vagues i accions de masses. El 1907, és a dir, cinc anys després del fracàs de la vaga del 1902, es crea en l’àmbit de Barcelona una organització sindical unitària, la Solidaridad Obrera. Neix amb la intenció d’unir els moviments socialistes, anarquistes i republicans d’esquerres i com una alternativa genuïnament obrera al lerrouxisme i al catalanisme dretà de Solidaritat Catalana. Aquesta organització juga un paper cabdal en els esdeveniments que es presenten a continuació.

    Després de la pèrdua de les colònies d’ultramar el 1898, Espanya encara controla una zona al nord del Marroc (el Rif) on hi ha importants jaciments minerals. A mitjans de 1909, els rifenys ataquen uns obrers espanyols, fet que desencadena una verdadera guerra entre els espanyols i rifenys (Segona Guerra de Melilla). Dies després —el 26 de juliol—, el govern de Madrid anuncia la mobilització de reservistes per tal d'enviar més tropes al Marroc. Les circumstàncies fan que la majoria dels cridats a files són catalans, casats i amb famílies a mantenir. Això, junt amb el fet que hom pot quedar exempti d’anar a files si paga una bona quantitat de diners a l’Estat, provoca una gran indignació. Solidaridad Obrera convoca la vaga general a Barcelona que es converteix en una setmana de violents enfrontaments —la Setmana Tràgica— on les bandes d’obrers imposen el terror a la ciutat, fonamentalment cremant esglésies i convents. Les protestes s’estenen arreu de Catalunya, en especial, a Sabadell, Mataró i Granollers. La insurrecció és esclafada per un exèrcit remès per preservar la unitat de la pàtria, ja que el govern de Madrid explica els aldarulls com una revolta separatista a fi d’evitar eventuals solidaritats espanyoles amb els vaguistes de la regió de Barcelona. A l'esclafament li segueix una repressió cega contra els anarquistes i el conjunt del món obrer que comporta l’execució de cinc persones. Entre aquestes, el pedagog llibertari, francmaçó i fundador (1901) de l’Escola Modern, Francesc Ferrer i Guàrdia, malgrat no haver participat en els esdeveniments. En protesta de la seva execució tenen lloc manifestacions a ciutat com París, Milà, Roma, Brussel·les, Londres, Berlín, Ginebra o Lisboa.

    El 1910, Solidaridad Obrera es transforma en un ens confederal de tota Espanya —i no només de Catalunya—, la Confederació Nacional del Treball (CNT), o no hi havia ni els republicans ni els socialistes. És el sindicat anarquista que juga un paper fonamental en les lluites socials fins a la fi de la Guerra Civil el 1939.

    La Mancomunitat de Catalunya (1914) modifica

    A partir de 1911, la Lliga concentra els seus esforços en la formació d’una unió que reagrupi els diputats de les quatre províncies catalanes i que s’encarregui de coordinar l’obra pública, la beneficència i la cultura. Aquest projecte desperta moltes reticències en l’espanyolisme, provocant situacions esperpèntiques com quan, el 1912, el dirigent de la Lliga, Francesc Cambó visita el rei. Cambó li presenta a Alfons XIII la proposta d'unir les quatre diputacions catalanes en la Mancomunitat. El rei, reflectint «la seva manca de cultura política i la seva frivolitat, li diu»:

    «Lo comprendo, lo comprendo perfectamente; pero para calmar los recelos que existen, ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca. Así ya tendrían fuera el argumento del peligro de la unidad de España. ¿Qué le parece a usted?»

    La resposta de Cambó és dir-li que això és una «beneiteria». I el rei, ofès, dona per finalitzada la visita. Després de moltes discussions amb el govern central, el 6 d’abril de 1914, és a dir, pocs mesos abans del començament de la Primera Guerra Mundial, la Lliga aconsegueix que es constitueixi la Mancomunitat de Catalunya al palau de la Generalitat. Agrupa en una única administració les quatre diputacions provincials catalanes. Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista, és elegit president. Si bé la Mancomunitat no té competències polítiques, té un gran valor simbòlic, en ser la primera vegada, dos segles després dels Decrets de Nova Planta promulgats pel borbó Felip V, que l’Estat espanyol reconeix una forma inicial d’identitat col·lectiva catalana. En els límits del poder atorgat a la Mancomunitat, la Lliga acompleix una tasca rellevant en matèria administrativa, comunicacions, transport, educació, beneficència o cultura. Per exemple, potencia el teixit institucional i administratiu, millora els serveis públics, impulsa l’ensenyament professional (l’Escola Elemental del Treball situada a l'Escola Industrial del carrer Comte Urgell de Barcelona), o promociona la cultura catalana i la ciència (creació de l’Institut d’Estudis Catalans). També realitza una «modernització cultural en què tindrien un paper fonamental homes com Eugeni d’Ors —inspirador de la renovació del «noucentisme» a través de llur «Glosari»[12]— o com Jaume Bofill i Mates.» En l'àmbit de comunicacions, segons el periodista i escriptor Francesc Canosa [13]:

    «[…] el 1914, la meitat de Catalunya estava aïllada: dels 1.087 municipis, a 518 no hi arribava cap camí: el 31,2% de pobles de Barcelona; el 43,1% de Girona; el 73,6% de Lleida i el 37,9% de Tarragona. […] la Mancomunitat de Catalunya, redueix la Catalunya incomunicada en menys de deu anys: de 518 a 218 municipis.»

    Tres mesos després de constituir-se la Mancomunitat, esclata la Primera Guerra Mundial (1914-1917). Els tres anys inicials de guerra són un parèntesi en la història dels Països Catalans. La neutralitat del govern espanyol i la duració de les hostilitats fan que augmentin considerablement les exportacions de la indústria i l’agricultura i provoca una eufòria entre la burgesia industrial i arrossera. En canvi, els taronjaires valencians s’enfonsen en una greu crisi en ensorrar-se les exportacions (la taronja no és un producte de primera necessitat). Com a contrapartida de l’increment de la demanda per l’augment de les exportacions, els preus augmenten de forma molt important, castigant fonamentalment a les classes populars. Al mateix temps, Barcelona es converteix en un cau d’espies. Agents alemanys arriben a reclutar al cap de la policia de Drassanes, Manuel Bravo Portillo, perquè els ajudi a dificultar que les fàbriques catalanes i el port de Barcelona serveixin per aprovisionar les potències de l’Entesa[14]. Se li atribueix l’assassinat, a principis de 1918, de l’enginyer, fabricant d’armes pels aliats i director de l'Escola del Treball, Josep Albert Barret i Moner.

    En paral·lel, els anys 1915 i 1916 foren de progressiva agitació social, nodrida per la inflació i l'encariment general de la vida —derivats del curs de la guerra—, en relació amb el mínim augment dels sous. Les elits catalanes atribueixen aquest malestar econòmic, a la manca d’eines per afrontar-ho, és a dir, per la manca de serveis públics.

    Tot plegat combina un procés revolucionari de doble sentit. Per una part el 1916, a conseqüència del malestar obrer per l’encariment de la vida i l’estancament dels salaris, la Confederació Nacional de Treballadors i la Unió General de Treballadors s'alien per convocar una vaga general revolucionària l’agost de 1917. Per l’altre, la burgesia del Principat reivindica una reforma constitucional per adequar-la a la nova estructura socioeconòmica del país, industrialitzat i europeïtzat i que esborri definitivament l’organització arcaica i anacrònica de l’estat espanyol.

    La crisi de 1917, la represa de la reivindicació autonòmica i la vaga general de 1917 modifica

    Després d’anys de derrotes al Principat, les eleccions generals de 1916 les torna a guanyar la Lliga de Prat de la Riba. Amb aquest triomf i els importants negocis amb els països bel·ligerants de la Primera Guerra Mundial, la Lliga creu que ha arribat el moment d'aconseguir modernitzar l’organització de l’estat i més quan el 1917, aquest viu tres crisis simultànies: una important agitació dintre de l'exèrcit que exigeix canvis polítics i un augment salarial; una aguda crisi econòmica provocada per la forta inflació i les reivindicacions del republicanisme que reclama la fi de l'obsolet sistema bipartidista de torns establert amb la restauració borbònica del 1874.

    A Barcelona, la Lliga convoca una Assemblea de Parlamentaris que el govern declara il·legal. Però, malgrat això, es reuneix el mes de juliol de 1917 i demana: «un règim autonòmic per a Catalunya, la convocatòria d'unes Corts Constituents per refundar l'estat, l'aprovació d'un sistema autonòmic per Espanya, i la resolució dels problemes de l'exèrcit i l'economia.» Aquesta nova iniciativa sembla ser l’assalt final i definitiu d’aquesta insatisfeta burgesia catalana per reformar l’estat espanyol. Però, com en altes ocasions, davant de les reivindicacions del catalanisme, el govern de Madrid, en lloc d’afrontar-les com un problema polític i reconèixer una crisi constitucional, ho interpreta com un problema d’ordre públic. Simple cuestión de guardia civil, diu el govern de Madrid, fórmula utilitzada amb massa freqüència i que mesura malament la gravetat de la crisi amb Catalunya. El govern central titlla a l'Assemblea de sediciosa i separatista, i declara a Barcelona la llei marcial i la censura de la premsa. Els diaris catalanistes i republicans són clausurats. Poc després (primer d’agost) mor Prat de la Riba. El succeeix a la presidència de la Mancomunitat el polític i arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, però el lideratge del moviment catalanista l'exerceix Francesc Cambó.

    Malgrat la repressió del govern central, el moviment reivindicatiu burgès al Principat estimula a la burgesia de les Illes i del País Valencià en la represa de les reivindicacions nacionals: el 1917, Guillem Forteza crea el Centre Regionalista de Mallorca i al País Valencià, el 1918, el banquer Ignasi Villalonga, funda la Unió Valencianista Regional, ambdós d’un caràcter conservador similar al de la Lliga Regionalista.

    Paral·lelament, en l’àmbit de tot l’estat, republicans i socialistes planegen un gran moviment de vaga revolucionària per provocar una crisi institucional que desemboqui en un procés constituent i l’eventual instauració d’una república. La convocatòria de la vaga es precipita per una vaga de ferroviaris prematura a València que comença el juliol de 1917, probablement orquestrada pel govern per dinamitar la vaga general. El mes d’agost, sense que la vaga estigués del tot preparada, es convoca la vaga general indefinida revolucionària. Els republicans i socialistes esperen que la protesta obrera prengui la via política per tal de poder pressionar més el govern, però dirigents sindicals que tenen els seus propis plans inspirats en la primera Revolució Russa que ha tingut lloc cinc mesos abans (febrer 1917), prenen la via insureccional. A Catalunya, en la regió minera del nord, tenen lloc verdaderes batalles. L'exèrcit reprimeix amb violència el moviment, produint-se, en els cinc dies que dura la vaga, uns 70 morts i uns 2.000 detinguts.

    Aquesta revolta social de les classes obreres espanta la burgesia catalana que fa marxa enredera en llur enfrontament amb el govern central i passa a posicions exageradament dretanes de col·laboració amb Madrid, fins al punt de donar suport al govern central. En efecte, davant d’aquest embat obrer, a Madrid els partits polítics monàrquics arriben a un acord amb el rei per formar un «govern de concentració» en el que participa la Lliga. Francesc Cambó, el màxim dirigent de la Lliga d'ençà de la mort d’Enric Prat de la Riba, és anomenat, en primer lloc, ministre de Foment i, posteriorment, de finances en successius governs de Madrid presidits pel mallorquí Antoni Maura. El suport de la Lliga al govern de Madrid entre 1917 i 1922 representa la salvació d’aquest règim atàvic i estantís que pocs mesos abans havia intentat destruir.

    L’any 1918 les aspiracions autonomistes de la Lliga reben, arran de la fi de la Primera Guerra Mundial, un suport inesperat amb el reconeixement de l'anomenat «principi de la nacionalitat». El gener de 1918, és a dir, uns mesos abans de finalitzar la Guerra, el president dels EUA, Woodrow Wilson, presenta, una llista de catorze punts com les condicions necessàries per assolir la pau. En uns dels punts defensa l'autonomia dels pobles de l'Imperi austrohongarès i Otomà. La Lliga, contagiada d’aquests nous aires a Europa i amb el fet que es creen a Europa nous estats en virtut d’aquest principi de la nacionalitat, cada cop es mostra més sensible a les teories sobre el dret a l’autodeterminació de les nacionalitats. Cambó, en consonància, inicia a finals de 1918, una vasta campanya sobre el tema de l’autonomia d’una «Catalunya catalana». Com a resultat, a finals de 1918 els parlamentaris catalans presenten al govern central unes bases per l’autonomia de Catalunya. Però, una vegada més, la reacció de Madrid contra aquest programa és d’una extraordinària duresa que culmina amb una gran manifestació en contra del projecte a Madrid el mes de novembre. Vista la intransigent reacció, el mes de desembre, la Lliga decideix retirar la iniciativa.

    Però el moviment autonomista al Principat no s’atura i, pocs mesos després, a principis de 1919, la Mancomunitat aprova, amb un ampli suport dels partits i refrendat pel 97 % dels ajuntaments catalans, un nou projecte d’estatut d’autonomia, més moderat. A finals de gener, la Lliga presenta a Madrid el Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919. Però ni amb el seu líder en el govern central, la Lliga aconsegueix que Madrid l’aprovi. De fet, el Congrés només s’ofereix a debatre'l. Així i tot, ni això s’arriba a fer. Amb l’excusa dels nous esdeveniments laborals que s’inicien a Barcelona dies després de presentar l’Estatut al Congrés —la vaga de La Canadenca, com es veurà a continuació— el govern de Madrid suspèn les sessions parlamentàries i convoca eleccions a finals del febrer de 1919. La Lliga cada vegada està més convençuda de la impossibilitat de reformar l’estat espanyol, malgrat estar present en el govern de Madrid. Cambó només obté desil·lusions en el seu pas pel poder central.

    El viratge polític de la burgesia industrial catalana a finals de l’any 1917 de donar suport al govern de Madrid amb l’entrada de Cambó en el govern de Madrid sense assolir res a canvi palesa les seves contradiccions i la incapacitat de dirigir el moviment nacional al Principat. La Lliga va perdent la seva influència i prestigi i el moviment nacional lentament passa a mans d’altres grups més esquerrans que acosten el nacionalisme català als plantejaments reivindicatius populars. Així, quan la lliga el 1919 presenta al govern de Madrid el Projecte d’autonomia, ja fa gairebé dos anys que s’ha fundat el catalanista Partit Republicà Català on milita Francesc Layret, Marcel·lí Domingo o Gabriel Alomar —i que anys després, el 1931, es fusiona amb altres organitzacions per formar Esquerra Republicana de Catalunya, partit que substitueix a la Lliga com a partit hegemònic. A més, sorgeixen nous partits, més radicals i més pròxims al moviment obrer, que assumeixen la responsabilitat de dirigir el moviment popular de reivindicació de les llibertats catalanes. Per exemple, a principis de 1919, Francesc Macià —un tinent coronel que havia abandonat l’exèrcit espanyol indignat per la Llei de jurisdiccions— crea la Federació Democràtica Nacionalista. És una organització ja independentista que defensa l'autodeterminació de Catalunya. Dos anys més tard, és dissolt en integrar-se en Estat Català.

    La vaga de la «La Canadenca» modifica

    L'efervescència catalanista dels anys 1918 i 1919 coincideix amb la radicalització del sindicalisme que s’aguditza en finalitzar la Primera Guerra Mundial el 1918. Les exportacions disminueixen i els beneficis dels empresaris industrials comencen a minvar, fins al punt de produir-se una important crisi industrial el 1919, que esperona al moviment obrer. Una de les mobilitzacions més rellevants és la vaga de «La Canadenca» —la Barcelona Traction, Light and Power—, empresa dedicada a la producció i distribució d'electricitat així com a l’explotació de tramvies i trens elèctrics. Aquesta vaga comença quan l’empresa pretén introduir el 1919 canvis en les condicions de treball del personal que comporten un empitjorament del sou. A principis del mes de febrer, els treballadors es declaren en vaga i l’empresa respon amb acomiadaments. Això, ans d'apaivagar les reivindicacions, estén la vaga primer a tota La Canadenca i dies més tard, per solidaritat, a altres sectors, convertint-se en una vaga general. Aquesta provoca la paràlisi de la ciutat en quedar-se sense electricitat ni transports. Les autoritats reaccionen amb detencions i les empreses amb acomiadaments massius, sense que s’aconsegueixi aturar la vaga. El govern de Madrid, amoïnat per una eventual extensió del conflicte a fora de la capital catalana, decideix intervenir i destitueix al governador civil. S’obliga a les empreses a negociar i a mostrar-se més flexible a les reivindicacions laborals. La vaga dura quaranta-quatre dies i els obrers assoleixen totes les reivindicacions, entre les quals destaca la jornada laboral de vuit hores.

    A finals de febrer, encara en plena vaga i crisi propiciada, en bona part, per la resposta violenta de les autoritats governatives, el govern de Madrid, amb el pretext de la gravetat de la situació, dissolt el parlament i convoca eleccions. Per tant, com ja s’ha esmentat anteriorment, la tramitació del Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919 queda en via morta i s’acaba l’oportunitat d’un Estatut fins als anys trenta. És llavors, quan Francesc Cambó pronuncia la seva frase de “Monarquia? República? Catalunya!”. Però la realitat és que la vaga i la crisi econòmica de postguerra espanta la burgesia i la porta a abandonar les seves dèries reformistes i nacionalistes i les propostes d'estatuts i referèndums. Acaba adoptant una duríssima confrontació de classes al carrer i abandonant l'oasi cultural de la Mancomunitat, que acabaria sucumbint, sota les botes militars, l'any 1923.

    El pistolerisme (1919-1923) modifica

    La vaga de La Canadenca palesa a la patronal catalana l’amplitud que pot arribar a tenir el moviment obrer. Per apaivagar-ho, l’empresariat decideix crear una Federació Patronal, amb la voluntat d’endurir la seva postura i promocionar la creació dels Sindicats Lliures —una organització obrera totalment controlada per la patronal i per l'autoritat militar de Catalunya. També comença a utilitzar pistolers protegits per la policia, per anar contra els obrers i assassinar a dirigents sindicals. En paral·lel, la policia comença a liquidar a sang freda a obrers després de ser arrestats o, arran d’un trasllat, amb una bala a l’esquena. Estan emparats per la llei de fugues de 1920 —que autoritza a la policia a disparar als convictes que fugin— encara que moltes d’aquestes fugides són simulades pels mateixos agents. Com a reacció, s’inicia una violència obrera i centenars d’atemptats, d’un costat i l'altre, tenen lloc a Barcelona i a la zona industrial catalana. És l’època de pistolerisme que provoca una verdadera guerra social, sobretot a Catalunya, entre 1919 i 1923. En comptar amb molts més recursos materials la patronal que els sindicats, els més perjudicats per aquesta violència, són del moviment obrer (entre 1921 i 1923, són assassinats 24 patrons o policies i 128 obrers o defensors d'aquests). Entre aquests, moren assassinats Francesc Layret (30 de novembre de 1920) —un polític i advocat, defensor del moviment obrer— o Salvador Seguí, El Noi del Sucre (10 de març de 1923) —anarcosindicalista i principal líder de la Confederació Nacional del Treball. En el mateix atemptat contra Seguí resulta greument ferit el també anarcosindicalista Francesc Comas, que mor pocs dies després.

    Tots aquests conflictes socials que esclaten al Principat mostren encara més la incapacitat de la Lliga, que representa l’ala més conservadora del nacionalisme català, de reunir tot el moviment catalanista. El 1922 sorgeixen organitzacions més radicals. Per una banda, Francesc Macià, constitueix el partit independentista Estat Català que pretén agrupar el catalanisme radical i proclamar la República catalana. Per altre, les joventuts de la Lliga Regionalista, en veure que la participació en el govern de Madrid es fa sense contrapartides, s’escindeixen de la Lliga formant un nou partit, Acció Catalana. A les primeres eleccions en què participa (1923) aconsegueix uns resultats excel·lents. Cambó se sent superar i desautoritzat i decideix renunciar a la seva acta de diputat al parlament espanyol i es retira de la política activa.

    Finalment, el cop d'estat del general Primo de Rivera (setembre de 1923), que Cambó no desaprova, però tampoc hi col·labora activament, posa fi el catalanisme polític, ja que el cop d’estat és vers el moviment obrer i el nacionalisme català.

    Regeneracionisme espanyol i catalanisme modifica

    Els Estats Units d’Amèrica, en vèncer la guerra hispano-estatunidenca (la tercera de les guerres de Cuba), imposaren a l’antic Imperi hispànic un acord humiliant —tractat de París, 10 de desembre de 1898—, en virtut del qual aquest renunciava a la sobirania i propietat de Cuba i cedia als Estats Units l’illa de Puerto Rico i les illes occidentals, això és, Guam, Marianes i Filipines. La Corona hispànica restava, així, reduïda a son estricte domini europeu, a l’arxipèlag de Canàries i a unes quantes terres de l’Àfrica. Era l’anomenat desastre colonial, que durant el segle vint ha fet omplir tones de paper, i en derivà, d’antuvi, una profunda commoció ideològica, així com una extensa reacció de censura contra el sistema dinàstic de govern, encapçalada per les cambres agràries i mercantils espanyoles —agricultors, comerciants, petits negociants— i sostinguda pel «regeneracionisme», corrent d’idees que aleshores prengué un vigor apressat i àdhuc culpà l’oligarquia decadent estatal de la desfeta de l’Imperi. Els regeneracionistes preconitzaren una política de «realitats» enfront de l’oportunisme i el desgavell administratiu, així com la necessitat d’un règim autoritari, un «cirurgià d’acer», això és, de fer la revolució des de dalt. El regeneracionisme espanyol no es resolgué, però —a despit de l’acció d’homes de vàlua com Joaquín Costa Martínez (1846-1911)—, en una efectiva organització política i restà en utòpica pretensió de convertir Espanya en una gran potència europea. Fins i tot la galiassa dinàstica permeté l’ascensió d’un gobierno de regeneración nacional, el març del 1899, format per Francisco Silvela i la seu Partit Liberal Conservador i que oferí el programa «d’una gestió més honesta i una descentralització administrativa».

    En la política catalana, el nou govern espanyol de regeneració, dins el qual fou admès un ministre català com el conservador liberal Manuel Duran i Bas (1823-1907), tenia el suport de la burgesia industrial, agullonada per una expectativa de reformes estatals i de protecció de la indústria. També tenia el suport del regionalisme conservador valencià, presidit per figures com el poeta renaixentista Teodor Llorente Olivares (1836-1911), afí al Partit Liberal Conservador de Francisco Silvela i defensor d’una major autenticitat parlamentarista. Però no aconseguí d’apaivagar les ànsies de pregona transformació social de les classes mitjanes i del proletariat. Per una banda, el radicalisme republicà i, per una altra, l’agitació social i la preparació de la vaga general revolucionària presidiren la vida catalana del període silvelista. Cal afegir-hi l’escepticisme, la desconfiança o l’oposició d’un ampli domini ideològic català envers els principis regeneracionistes, amarats de xovinisme espanyolista, sempre creixent, aquell mateix que sempre bressolaria la Generación del 98 i que faria escriure a estilistes com Ortega y Gasset —fal·laciosament, segons Vicens Vives— que només els castellans tenien cervell per imaginar Espanya i proposar una alternativa a l’estat de l’antic règim. Finalment, la decepció dels burgesos del Principat i la dimissió ministerial del català Duran i Bas (1899) davant la indisposició de Madrid a satisfer el compromís descentralitzador contribuïren resoludament a la defecció del ministeri regeneracionista (1900).

    La Lliga Regionalista (1901) modifica

     
    Interior del Palau de la Música de Barcelona. La idea de bastir, per a Barcelona, el Palau de la Música, considerat com «Temple de l'art català, Palau del seu renaixement», sorgí el 1905, encarregant-ne el projecte a un dels principals arquitectes del moment Lluís Domènech i Montaner (1850-1923) qui projectà l'obra com un veritable «temple de les arts». Domènech i Montaner mitjançant una estructura, feta en retícula metàl·lica de peus drets i jàsseres, alliberà la planta i els paraments, assolint així d'integrar amb plena llibertat les arts aplicades. Els vitralls que corren al llarg de tots els murs laterals confereixen a l'interior una modulació de la llum plena d'efectes simbòlics i deixen que els mosaics i el trencadís produeixin un efecte diferent quan la il·luminació prové de l'interior mateix del Palau. Escultors com Miquel Blay, Eusebi Arnau i Pau Gargallo, entre d'altres, hi col·laboraren. El 15 de febrer de 1908 el Palau de la Música Catalana era inaugurat amb tota solemnitat.

    La vicissitud dels governs regeneracionistes de 1899-1901 va moure, finalment, els sectors burgesos del Principat a crear un instrument propi per afirmar llur significació social i elaborar una esfera política amb independència de les formacions partidistes tradicionals que presidien la vida política de l’Estat espanyol. També pretén rompre el cercle del sucursalisme polític que tendia a perpetuar el caciquisme dinàstic i l’omnipresència política de Madrid. Aquest instrument fou la Lliga Regionalista, constituïda l’abril de 1901 per la fusió del Centre Nacional Català i de la Unió Regionalista i amb adhesió de les principals corporacions econòmiques del Principat. Es presentà com a partit reformador —el primer partit polític modern de caràcter burgès de l’Estat espanyol, com han indicat Joseph Harrisson, Vicenç Vives, Isidre Molas i altres autors— i exponent de l’afany industrial dels catalans. De bon antuvi, intentà la formació, per dir-ho en termes de l’historiador Borja de Riquer, «d’un front interclassista representatiu d’amplis sectors de la societat catalana: les classes altes i mitjanes urbanes, els fabricants i els comerciants, els propietaris rurals, tot el corrent tradicionalista i catòlic de la Catalunya pairal, la intel·lectualitat nacionalista i liberal, el petit comerç, etc. Volia oferir un programa polític força ambigu que acoblés tots aquells que estiguessin disposats a lluitar contra el corrupte i ineficaç sistema centralista». La Lliga entrava en contacte públic a bon cor del seu èxit inicial, a la ciutat de Barcelona, en ocasió de les eleccions legislatives estatals del mateix 1901.

    L’any 1901 barceloní comportà un trenc decisiu en el caciquisme monàrquic. I no en fou protagonista sols la Lliga, hi entrà l’embranzida de la Coalició Republicana de Nicolás Salmerón i Alejandro Lerroux, que en les mateixes eleccions obtingué dues cartes de diputat, darrere les quatre de la Lliga i sobre una única carta assolida per l’aliança monàrquica. Hi ajudaren els interventors electorals republicanistes que de flanc a l’estol d’interventors de la Lliga vigilaren les operacions d’escrutini. Foren les primeres eleccions, diu Santiago Albertí, en què els partits dinàstics perderen el control electoral sobre la ciutat de Barcelona. Hom pogué imposar els resultats aconseguits a les urnes i hom ensorrà amb un sorollós descrèdit el determinisme electoral que existia fins aleshores. A partir del 1901, només tupinades de poc gruix hi serien possibles. «Dues grans forces, conclou Albertí, aconseguiren aquesta mena de miracle, després d’un quart de segle de prostitució descarada del sufragi: el catalanisme i el republicanisme».

    Consecutivament, hom rompia el torn ominós de liberals i conservadors basat en el caciquisme. Finia una època i en començava una altra. I és significatiu, ha escrit Isidre Molas, que en aquell mateix any morissin alguns homes clau del segle XIX, com el periodista Joan Mañé i Flaquer (1823-1901) —un dels articulistes més influents del seu temps—, el bisbe Morgades (1826-1901) —defensor de la llengua catalana— o el polític federalista Francesc Pi i Margall (1824-1901). En els districtes rurals del Principat, els partits de torn mantindrien encara llur força, però la fallida del sistema de partits a Barcelona i la posterior formació de Solidaritat Catalana va fer-los caure dins els braços de la Lliga Regionalista, que imposà no sols una nova elit i un nou programa, sinó també una nova ideologia i unes noves formes d'actuació política.

    La vaga general de 1901-1902 modifica

     
    Ramon Casas (1866-1932): Barcelona 1902 (coneguda popularment com La Càrrega). Des de ben jove Casas està en relació amb el grup més avançat políticament i cultural del Modernisme, el de la revista L'Avenç, després, a partir de les seves estades a París, la seva obra es mou en una línia, des del punt de vista estilístic, gairebé revolucionària, però amb el temps es convertirà en un pintor acceptat i ben assimilat per la burgesia per a la qual farà excel·lents retrats o plafons decoratius (com els del Cercle del Liceu). No obstant això, hi ha una sèrie d'obres de tema: social, on hom hi ha volgut veure només una modernització del gènere d'història, però en tot cas són bons testimonis del seu temps i a més amb uns procediments gens acadèmics. Aquesta sèrie d'obres s'inicia el 1894 amb Garrote vil, segueix La sortida de la processó de Santa Maria del Mar, de 1898, que al·ludeix un atemptat anarquista i, sobretot, destaca Barcelona 1902, coneguda popularment com La Càrrega, datada el 1903, però sembla que fou pintada el 1899.

    Entrant el segle XX, ningú no podia pas dir que les condicions de vida de la classe treballadora oferissin gaires perspectives de millora, a desgrat de les transformacions econòmiques i de la creixença extraordinària dels centres industrials. Miseriosa qualitat dels habitatges, indigència sanitària, manca angoixosa de protecció social, insuficiència alimentària, copiós analfabetisme —que en algunes barriades obreres afectava la meitat de la població— mantenen llur vigència, com si fossin trets característics del món obrer. Tampoc les aspres circumstàncies de treball, sota un risc molt considerable d'accidents i amb horaris exhauridors, no encomanaven gaires optimismes. Encara el 1901, les disposicions oficials de caràcter laboral no farien sinó limitar la jornada de treball a onze hores, i això sense garantia ferma que pogués fer-se efectiva a totes les fàbriques. L'expansió urbanística mateixa, amb son esclat pragmatista guarnit de monumentalisme, no havia fet sinó dissociar la munió ciutadana en barris cada cop més deslligats. Eren sempre més definibles per llur opulència, misèria o neuliment gradual, per llur esplendor arquitectònica o per llur progressiva decrepitud, sigui devers l'estretor d'un vell raval o sgui devers la grisor del suburbi— sense clavegueres ni enllumenat, sense serveis mínims.

    Entrant el segle XX, dins un període alcista i certament de represa econòmica —reflex del vòrtex depressiu mundial de la fi del segle marcat per intenses i breus escletxes intercícliques—, però connectat, en la societat catalana, amb les conseqüències de la desfeta colonial, que obstruí les exportacions a ultramar i determinà una crisi de sobreproducció, els obrers catalans hagueren de suportar, per una banda, un encariment de la vida i, per una altra, minves salarials i el flagell de la reducció de feina o l'atur forçós, imposat per l'exigència empresarial de reduir costos. Aleshores anaren fent via en els medis sindicals i societaris la noció de solidaritat i la idea de la vaga general, que trobaren, el 1899, un testimoniatge encoratjador en els moviments vaguistes declarats inesperadament en la conca tèxtil del Ter i el Freser. Tot seguit rebrotaren a Barcelona, on prengué pulsió una intensa activitat sindical que dugué a l'endreç, la tardor del 1900, d'una agrupació de caixes de resistència al capital, la qual pogué reunir 50.000 treballadors. En aquesta atmosfera, aparegué, el novembre de 1901, el periòdic La Huelga General, promogut pel pedagog anarquista i lliurepensador, Ferrer i Guàrdia, i sostenidor del concepte anarquista de vaga general, «que no té per objecte la consecució de reformes laborals sinó la Revolució mateixa». És a dir: basat en la confiança que si els treballadors deixaven de treballar, es desfaria el sistema burgès. La vaga dels obrers metal·lúrgics en reivindicació de la jornada de nou hores, declarada el 16 de desembre de 1901, es prolongà dos mesos davant la intransigència dels organismes patronals —malgrat que nombrosos empresaris es mostraren disposats a consentir-hi— i, finalment, el 17 de febrer de 1902, es convertí en vaga general. Per primer cop, la ciutat de Barcelona aconseguia de romandre en un atur total, només interromput per la guàrdia civil i l'exèrcit, que ocuparen els carrers. Hom ha calculat que afectà gairebé 100.000 treballadors i va dir-se que era l'atur més vast de la història europea. Després de set dies, però, els treballadors se sentiren desconfiats, lligats de peus i mans, i deixaren de resistir. Les col·lisions entre els vaguistes i les forces armades havien produït disset morts i nombrosos ferits. L'endemà irrompé la repressió: 200 dirigents detinguts, 1.500 acomiadats, prohibició i clausura de locals, societats i òrgans de premsa.

    Però el fracàs últim de la vaga desconcertà, sobretot, els principals teòrics anarquistes, els quals se sorprengueren, per dir-ho en termes de l'historiador Pere Gabriel, «davant el fet que una vaga general no fos necessàriament revolucionària». La premsa dretana publicà que la vaga havia ultrapassat els límits d'un «conflicte entre amos i treballadors», per esdevenir solament —La Veu de Catalunya, dia 23— «una manifestació d'anarquisme pur». Els anarquistes criticaren el sentimentalisme reformista subjacent en la massa treballadora. En el curs de 1902-1903, tingueren lloc altres rebrolls vaguistes que es resolgueren de modes diversos. Entre el purisme anarquista i l'estricte reformisme, es configurà l'opció d'un nou sindicalisme català, però que deixà, tanmateix, un àmbit extens de confusió.

    Solidaritat Catalana (1906) modifica

     
    Acudit de Junceda que acabaria desencadenant els Fets del ¡Cu-Cut!. El ¡Cu-cut! —setmanari satíric fundat el 1902 —publicà el novembre de 1905 una caricatura de Junceda al·lusiva al banquet amb què la Lliga Regionalista va celebrar, al Frontó Comtal de Barcelona, la seva victòria en les eleccions municipals. Partint del títol d’aquesta celebració, Banquet de la Victòria, ironitza sobre la incapacitat dels militars espanyols d’obtenir “victòries” (en referència al fet que el 1898 és derrotat a Cuba a mans dels EUA). Als culpables, no sols no són castigats, sinó que s’engega una campanya a favor d’ells i inclús reben el suport del mateix rei, Alfons XIII. Aquest acudit motivà l'assalt i destrucció de la revista per part d'un grup nombrós de militars que se sentiren ofesos. Això desfermà una crisi política, amb la suspensió de les garanties constitucionals i la caiguda del govern Montero Ríos.

    La suspensió de les garanties constitucionals dins el Principat —arran del tràngol dels Fets del ¡Cu-cut! (25 de novembre de 1905)—, aprovada en el parlament de Madrid a despit i amb estupor de les minories antidinàstiques (30 de novembre), aplegà els parlamentaris catalans en un comú sentiment d'enervació que va dur-los, enllà de llurs oposicions ideològiques, a pactar entre ells «una treva en nom de la pau de Catalunya», que fou assumida enèrgicament pel president d'Unió Republicana, Nicolàs Salmerón (1830-1908). Però Montero Ríos, cap del govern, ultra castigar el catalanisme i humiliar tot el Principat, pretengué de sancionar també l'acció dels militars i en aquest punt trobà l'oposició personal del rei d'Espanya, que va destituir-lo. Fou substituït per Segismundo Moret (1 de desembre), el qual afegí a la suspensió de garanties l'anunci del famós projecte de llei de Jurisdiccions —en què tots els delictes contra l'exèrcit i la pàtria, compresos els ultratges a llurs símbols i emblemes, eren sotmesos a la jurisdicció militar. Això no feu sinó refermar la treva de pau antidinàstica i, comsevulla, la urgència de fer mans i mànigues per significar a una majoria parlamentària decadent la necessitat de refusar una llei com aquella. I, en efecte, el restabliment de les garanties constitucionals. I la retirada del projecte de llei de Jurisdiccions foren els objectius formals de la Solidaritat Catalana, erigida (Barcelona, febrer del 1906) com un moviment d'opinió popular, interclassista i en grau d'interposar els interessos catalans a l'interès uniformador de la política monàrquica, per liberal o conservador que fos. La Solidaritat Catalana fou constituïda per la majoria de forces polítiques i agrupacions ideològiques: carlins, nacionalistes de la Lliga, nacionalistes republicans, republicans federals, republicans unionistes, la Unió Catalanista, independents d'Amadeu Hurtado. A més, rebé de bon antuvi la confiança dels republicans mallorquins, representats a les convencions solidàries de Barcelona per Lluís Martí i Xamena (1856-1922), que proclamà la necessitat d'un parlament interprovincial de les terres de llengua catalana. A València, els republicans sorianistes —seguidors de Rodrigo Soriano—, mostraren simpaties envers la Solidaritat sense arribar, tanmateix, a l'adhesió. El solidarisme del Principat envigorí, de totes maneres, escriu l’historiador Alfons Cucó, la primera engegada efectiva del valencianisme polític i l'Assemblea Regionalista Valenciana (1907), intent de pacte solidari i primer designi valencià de superació de l'apoliticisme renaixentista.

     
    Comissió executiva de la junta de Solidaritat Catalana: Josep Roca, Francesc Cambó i Miquel Junyent, foto Mas. La Ilustració Catalana, Barcelona, 20 de maig de 1906, any IV, núm. 155. La fotografia va servir també de portada al fullet Solidaritat Catalana (Recort de les festas del homenatge), Barcelona 20 de maig de 1906.

    La Solidaritat Catalana era la primera coalició política decididament nacional que coneixien els Països Catalans. Hi restaren aliens els dos partits dinàstics, el liberal perquè ostentava el color del govern i el conservador, com anota Santiago Albertí, perquè no volia oposar-se a Madrid en un afer que comprometia el règim mateix. El sistema dinàstic, en progressiva decadència d'ençà del 1901 dins la política del Principat, es mantenia, això no obstant, hegemònic a les Illes i País Valencià, és a dir, hi mantenia el cercle del sucursalisme polític centralista. Homes com el poeta Teodor Llorente, que en 1899-1901 havien avalat el regeneracionisme del partit Unión Conservadora de Francisco Silvela —l'anomenat regeneracionisme silvelista—, no assumiren el pacte de solidarista de l'Assemblea Regionalista Valenciana: Teodor Llorente en refusà, el 1907, la presidència honorària que hom li havia ofert. Hi romangueren únicament els carlins, els regionalistes de València Nova i, provisionalment, els republicans sorianistes. Hi restaren aliens també el lerrouxisme i el blasquisme o, més ben dit, s'hi manifestaren en contra, brandant un anticatalanisme ferotge tothora revestit de verbalisme esquerranós. El diari blasquista El Pueblo arribaria a vituperar l'assemblea solidarista de València amb un cèlebre escrit que titulà La lepra catalanista (juny del 1907).

     
    Solidaritat Catalana, creada arran dels incidents del ¡Cu-cut!, fou un moviment reivindicatiu i alhora una aliança electoral. El 20 de maig de 1906 organitzà el seu primer acte públic i de masses: la Festa de l'Homenatge als parlamentaris espanyols que havien combatut la llei de Jurisdiccions, a la qual assistiren unes dues-centes mil persones. En la fotografia, míting de Solidaritat Catalana a Girona - Torin - 1906.

    Després del primer míting solidari de mobilització ciutadana celebrat a Girona (11 de febrer del 1906), en seguiren moltíssims arreu del Principat. El 25 d'abril de 1906 Madrid publicà el restabliment de les garanties constitucionals, però alhora l'entrada en vigor de la llei de Jurisdiccions. El 12 de maig la Solidaritat es proclamà no sols un moviment reivindicatiu sinó una aliança electoral. Arran d'aquest extrem, esclataria amargament la fúria d’Alejandro Lerroux. El 20 de maig, els solidaris organitzaren, a Barcelona, una memorable Festa de l'Homenatge a tots els parlamentaris espanyols que havien combatut la llei de Jurisdiccions, a la qual assistiren més de 150.000 persones, la manifestació de masses més gran que recordava la ciutat. Aleshores Lerroux partí peres amb Nicolàs Salmerón —que dona suport a Solidaritat i condemna els fets ¡Cu-Cut!— i oposà la Fraternidad Republicana a la Unió Republicana —el partit fundat per Nicolás Salmerón i el mateix Alejandro Lerroux. Hagué de retirar-se del diari La Publicidad —era el seu director des de 1903—, però fundà El Progreso (juny del 1906) per endegar una veritable operació d'antisolidarisme espanyolista, que danyà seriosament la confiança dels republicans espanyols en la Solidaritat Catalana i, d'un mode especial, deteriorà la imatge del vell republicà Salmerón, fervent solidarista, el qual es veié obligat al capdavall a deixar la presidència de la Unió Republicana (1907). Ultra El Progreso, Lerroux se serví del setmanari La Rebeldía (1906-1911), òrgan de la Joventut Republicana radical, autodenominada Jóvenes Bárbaros, en les pàgines del qual publicà bona part dels seus discursos més agres i demagògics.

     
    El progrés de Solidaritat Catalana va fer-se evident en les eleccions legislatives de 1907. La seva candidatura triomfà a Barcelona i a tot el Principat. En la fotografia, els senadors de Solidaritat Catalana.

    El progrés de la Solidaritat Catalana va fer-se irresistible en ocasió de les eleccions legislatives del 1907, convocades per al mes d'abril pel nou govern dinàstic del mallorquí Antoni Maura. Llur candidatura triomfà a Barcelona i tot el Principat. Dels 44 escons parlamentaris que pertocaven a les quatre provincias del Principat, n'obtingueren 41. Lerroux es trobà sense acta de diputat.

    La victòria electoral de Solidaritat Catalana confluïa, políticament, amb un nou projecte regeneracionista del govern estatal dirigit per Antoni Maura i Montaner (1853-1925), un català de Mallorca d'origen menestral que havia fet sort política a Madrid; en el terreny econòmic, confluïa amb la crisi depressiva intercíclica de 1907-1909 i una situació social marcada per un creixent malestar laboral.

    Un cop a Madrid, en un parlament de majoria conservadora, els diputats solidaristes feren sentir la seva veu contra el vici inveterat del frau electoral de la tupinada, contra els mètodes d'ordre públic, en qüestions com el paper del rei d'Espanya en el poder i, sobretot, invocaren una autonomia catalana en la contextura d'una transformació estatal respectuosa de tots els pobles del Regne. Maura presentà, en canvi, un programa amplíssim de reformes, l'anomenada «solució Maura», amb elements destinats a remoure coïssors pregones com la reforma de l'administració local, que no fou aprovada mai. Sota el miratge d'una nova Espanya gran, però sobre bases que excloïen qualsevulla subversió, pretengué d'abastar la competència d'un estat parlamentari europeu, sense assumir-ne, tanmateix, el germen revolucionari. De nou, «la revolució des de dalt», però ara amb un esglai d'urgència, massa tardà, irremeiablement tardà —«si no fem la revolució, ens la imposaran des de baix»—, quan el polític Joaquín Costa mateix, des del seu retir, concloïa que «les revolucions es fan des de baix o no es fan». El mateix Maura feu recurs de la tupinada i de l'abús d'autoritat. Admeté un principi descentralitzador, però d'estricte caràcter administratiu i sense cap detriment de l'unitarisme restauracionista. El seu programa es basava, sobretot, en una remoció dels interessos tradicionals per emmenar-los vers una línia de compromís reformista i en aquest punt volgué involucrar l'exèrcit, el cos eclesiàstic i la gran burgesia.

    En el moment de la moció solidarista per abolir la llei de Jurisdiccions —que fou derrotada per àmplia majoria— Maura afirmà que, en efecte, ell era també partidari d'aquella abolició, però en temps avinent. Els elements dretans del grup solidarista, fonamentalment la Lliga, tendiren a fer-hi anuència ni que fos per apel·lació tàctica. Hi hagué diverses instàncies per acostar la Lliga i Maura. Ho preconitzà el periodista mallorquí Miquel dels Sants Oliver, les simpaties solidaristes del qual van obligar-lo a deixar la direcció de Diario de Barcelona.

     
    Enric Prat de la Riba fou, amb Francesc Cambó, un dels dirigents més destacat de la Lliga Regionalista i el primer president de la Mancomunitat de Catalunya. Aquí està retratat com a president de la Diputació de Barcelona. Obra de Josep Gallés i Malats

    Durant els debats sobre la llei d'administració local, que contenia conceptes descentralitzadors, trontollà seriosament l'unitarisme solidarista. La Lliga pretengué d'entrar-hi per tal de millorar-la. Però el projecte de llei preveia la introducció del sufragi corporatiu —el vot està restringit a determinats ciutadans que compleixen una sèrie de característiques— en l'àmbit local i provincial. Això era inacceptable per als solidaristes esquerrans, ben altrament que per als nacionalistes de la Lliga, els quals, precisament, tot i no compartir l'orientació del corporativisme maurista, negaven igualment el sufragi universal. Explícitament, en articles com L'atemptat contra el sufragi, aparegut a propòsit de la contesa en l'òrgan nacionalista La Veu de Catalunya (10 de gener del 1908), el polític de la Lliga, Enric Prat de la Riba, propugnava, contra el sufragi universal «inorgànic», el sufragi orgànic o «sufragi universal dels caps de casa, per gremis o professions, a fi d'acabar amb el parlamentarisme que lliura els governs dels estats als xerraires d'ofici».

    Efectivament, com afirma Solé Tura, «aquesta fou la gran qüestió debatuda, el centre de les polèmiques entre la dreta i l'esquerra del nacionalisme català. És ben sabut que fou la causa immediata de la separació de la Lliga del corrent liberal i republicà encapçalat per Sunyol, Lluhí i Rissech, Carner i d'altres, i un dels motius de la ruptura de la Solidaritat». Un altre motiu va ésser el projecte de pressupost de cultura de l'Ajuntament de Barcelona, presentat (febrer del 1908) en ponència de republicans i nacionalistes, que fou atacat pels sectors catolicistes de la Lliga. Redactat pel federal solidarista Pere Coromines (1870-1939), però amb avinença d'homes de la Lliga, el projecte introduïa el català en l'ensenyament, la coeducació i la neutralitat religiosa. Mai no fou aprovat. Les forces reaccionàries de la ciutat, aplegades entorn del cardenal Casañas, que regia la diòcesi, juntament amb els elements catolicistes de la Solidaritat, desplegaren una croada violenta que ofegà les aspiracions dels solidaristes laïcistes.

    La Solidaritat Catalana deixà d'ésser efectiva la primavera del 1909, dividida en dos llocs: l'esquerra solidària o nova esquerra, i la Lliga, que arrossegà, en les eleccions municipals barcelonines del 1909, els carlins i els monàrquics. Hom feu responsable a la Lliga, el nucli hegemònic, de la ruptura solidarista. En realitat, l'afirmació nacionalista catalana exigia, en mots de l’historiador Vicens Vives, «la formació de dos grans corrents d'opinió». Si, per una banda, «la burgesia conservadora veia en la Lliga l'encarnació de son ideal, era lògic que la petita burgesia i els obrers cerquessin una solució més liberal i més esquerrana». Els homes de la Lliga, ufanosos de llur puixança política preeminent, van autoproclamar-se herois dels principis catalanistes i blasmaren ensems tota altra opció política, que titllaven de sucursalista respecte a Madrid o de sucursalista internacionalitzant. Però això no responia sinó a la necessitat de cercar un espai polític peculiar i, comsevulla, d'avorrir en altri la pròpia nafra, per tal com llur imperatiu de classe a pactar amb Madrid no feia sinó reflectir, com diu Borja de Riquer, el to moderat del seu catalanisme i el notori «sucursalisme econòmic» de la burgesia autòctona respecte a l'oligarquia restauracionista.

    La Solidaritat Obrera (1907) modifica

    Les inferències repressives de la vaga general del 1902 deixaren en gran postració les instàncies organitzatives de la classe obrera del Principat, sumida en basardes i en dissidències internes, especialment entre anarquistes purs i anarquistes sindicalistes. En oposició dels debats anguniosos heretats del fracàs del 1902, brollaren amb insistència, a Barcelona, nombroses temptatives d'agrupar novament les societats obreres locals. L'any 1907 començà un cicle depressiu i una escomesa de malestar social. El 1907 fou també el període vigorós —de la victòria electoral— de la Solidaritat Catalana. El juny de 1907, hom aconseguia de reunir les societats obreres barcelonines —Unió local de Societats Obreres— sota la rúbrica de Solidaritat Obrera. Ningú no dubtà sobre el tipus de correlació que l'esdeveniment establia respecte a la Solidaritat Catalana, que havia atret nombrosos obrers: «si com a catalans podem fer part d'una Solidaritat Catalana, com a treballadors ens convé de constituir la nostra Solidaritat».

    Un punt comú estava en la respectiva proclamació de neutralisme ideològic per tal d'aplegar una màxima aquiescència. En el cas de Solidaritat Obrera, anarquistes, socialistes i republicans radicals, enllà de llurs ortodòxies i de tota altra qüestió, volgueren anteposar els interessos sindicals per tal «de facilitar la unió de tots els treballadors i llur acció econòmica».

     
    Solidaridad Obrera fou l'òrgan de premsa de la federació de Societats Obreres de Barcelona. Aparegué des de l'octubre de 1907 fins al 1939. En la primera època (1907-1909) hi col·laboraren anarquistes, sindicalistes i socialistes. Reproducció de la portada del 4 novembre de 1910

    Ben aviat, tanmateix, aquesta convinença revelà clivelles i una insuficiència per apaivagar totes les expectatives, primordialment les mires radicals, d’inspiració lerrouxista, les quals, de totes maneres, maldaren per romandre-hi i per mantenir llur influència dins el moviment obrer. El 19 d’octubre, la nova formació va treure son òrgan de premsa, el setmanari Solidaridad Obrera, destinat a convertir-se en el quotidià més important del sindicalisme català. Dirigit per l’anarquista Jaume Bisbe i amb assistència econòmica inicial de Ferrer i Guàrdia, fou nodrit per sindicalistes, anarquistes i socialistes.

    No cal dir que els inicis de Solidaritat Obrera foren treballosos per raó del defalliment obrerista arrossegat d’ençà del fracàs de la vaga de 1902. Aquest estat d’abatiment propiciava que les classes populars estiguessin més receptives a les demandes del lerrouxisme demagògic, que no pas a un immediat compromís de classe. Presentant-se ell mateix com un obrer, i un obrer revolucionari, Lerroux havia predicat entre els proletaris barcelonins —mancats d’organismes propis, estables i eficaços— un bullit ideal de nocions antiburgeses, anticlericals, republicanes, revestides d’alliberaments i conceptes àcrates. El lerrouxisme havia pogut assaborir un èxit sorollós, altrament explicable i, com diu Manuel Cruells, «conseqüència lògica en un clima de gran dispersió i de gran desorganització originat vers la darreria de segle a ròssec del terrorisme individualista exaltat i de les grans repressions posteriors». Un èxit, però, sempre contestat, àdhuc de bon començament, d’ençà de l’intent revolucionari de la vaga de 1902, en la qual, com observa Amadeu Hurtado, hi havia una protesta sorda precisament contra el lerrouxisme. Es tractà d’un èxit certament escandalós, però en progressiva minva i, finalment, en trànsit d’ésser ofegat per la implantació de Solidaritat Obrera.

    En el moment de la seva constitució, la nova formació obrera aplegava 36 societats, que no arribaven a representar, però, la xifra de 10.000 afiliats en una població de 200.000 obrers i n’era amb gran escreix el col·lectiu més gran de treballadors. El 1908 aconseguí de superar els límits locals i convocà (assemblea de Badalona, 25 de març) el Congrés Obrer del Principat. Aquesta tingué efecte el mes de setembre a Barcelona, on assistiren delegats de 110 societats obreres i hom hi acordà l’adopció de la tàctica directa, sense detriment, però, de qualsevulla altra opció imposada per les circumstàncies. La preeminència de les instàncies sindicalistes d’anarquistes i socialistes, que es reflectí en l'ambigüitat de la resolució, representà, sens dubte, un veritable aturall per a les pretensions lerrouxistes. En 1909, en vigílies de la Setmana Tràgica, Solidaritat Obrera assolia uns 15.000 afiliats. La Setmana Tràgica va interrompre el portant ascendent de la Solidaritat, així com la seva preparació d’un segon congrés (convocat el setembre de 1909) concebut per estendre l’experiència obrera de la Solidaritat Obrera a tots els pobles de l’Estat. Aquesta pretensió que, per altra banda, no era prou ben vista pel Partido Socialista Obrero Español (PSOE). Madrid preferia veure Solidaritat Obrera en un estricte àmbit «regional», en idèntica proporció que no hi havia beneit una Solidaritat Catalana unida amb el republicanisme espanyol.

    La Setmana Tràgica (1909) modifica

     
    Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.

    Per aprofundir la penetració militar a l’Àfrica del Nord, encara que sota pretext de preservar els interessos miners espanyols a la regió del Rif i al·legant una agressió infligida per forces cabilenques contra el ferrocarril en construcció de la Compañía española de minas del Rif, el govern de Madrid acordà d’enviar-hi una «expedició punitiva» formada per més de 40.000 homes. Aquests foren reclutats en gran part entre els reservistes catalans —dins la circumscripció castrense barcelonina hom en mobilitzà tres lleves seguides—, bon nombre dels quals eren casats i amb mainada. La mobilització de reservistes i la mateixa expedició bèl·lica no podien sinó desfermar la protesta d'extensos sectors de població. Era una mesura que encara avui astora els historiadors, com ara Albert Balcells: «Resulta sorprenent que el govern Maura no preveiés el que podia succeir». Hom ha adduït en aquest respecte el pes que exercia l'estament militar en el govern i la disposició d'Antoni Maura a fer-ne recurs sota una perspectiva transaccional i d'integració de les forces tradicionals en la seva política regeneracionista.

     
    Una de les nombroses barricades aixecades a la barriada de Gràcia de Barcelona (aquesta en concret a la cruïlla entre el Torrent de l'Olla i la Travessera de Gràcia), l'endemà d'haver estat declarat l'estat de guerra pel capità general el dimarts 27 de juliol de 1909.

    Els parlamentaris de Solidaritat Catalana i totes les instàncies esquerranes es van moure en accions i campanyes per deturar les disposicions oficials. Que la campanya del Rif representava, en efecte, una agressió per a les classes populars era un sentiment que va fer-se explícit arreu de l'Estat espanyol. Pablo Iglesias, des de Madrid i en veu orgànica del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), en feia així l'argumentació: «Els enemics del poble espanyol no són els moros, sinó el govern mateix. Cal, doncs, combatre el govern acudint a tots els mitjans. No feu caure els de baix, feu caure els de dalt. Si és necessari, els obrers aniran a la vaga general».

    El burgès català i una part de la classe mitjana —ha tractat d'explicar García Venero— «reaccionava contra l'exèrcit per una motivació nacionalista». I fent èmfasi de la seva atribolada visió de la història moderna del Principat, García Venero conjectura: «el botiguer de la Rambla de les Flors i l'anarquista de Terrassa votarien, sens dubte, per l'expulsió d'Espanya [dels territoris nord-africans], humiliada, en o aquell cas, fins a no més dir, fins a la claveguera, per tal de no haver de compartir la defensa d'allò que, en veritat, eren l'honor i la necessitat nacionals». En realitat, els treballadors catalans reberen les mesures del govern de Madrid com una fuetada classista i com una provocació. Ací entra la tesi que la mobilització forçosa de reservistes catalans responia a una expressa resolució disciplinària, en darrer terme contra el reivindicacionisme popular. En qualsevol cas, disciplinària o no, la resolució perjudicava, en primer lloc, els treballadors, ja que, com diu Xavier Quadrat, «tornarien a ésser els més afectats per l'aventura colonial, per una guerra feta al servei dels propietaris de les mines del Rif i dels que encara tenien manies de grandesa.» Les classes populars es veien obligades a lluitar pels interessos dels rics, perquè dins les imposicions d'ordre militar, no podent comprar la condició legal de «soldat de quota» —que permetia reduir o evitar el servei a canvi d'una contribució econòmica— feien sempre de soldats en files, de reservistes actius, de soldados de haber —els que no podien pagar per ser redimits del servei.

     
    El 26 de juliol de 1909 es convocà una vaga general a Barcelona com a protesta contra la guerra del Marroc. L'acció va ser seguida per tothom, a excepció dels tramviaires. Els vaguistes, en intentar aconseguir l'adhesió d'aquests, toparen amb la força pública, cosa que portà a una veritable insurrecció popular. La imatge mostra un tramvia bolcat per la gent.

    Anarquistes i socialistes, amb participació del PSOE, convingueren l'articulació d'un moviment vaguístic en oposició a la guerra del Rif. L'onze de juliol de 1909 començà, a Barcelona, l'embarcament de soldats reservistes cap a l'Àfrica, dins un clima de malestar cívic i de manifestacions antibel·licistes. En dies successius, la irritació popular cresqué aquí i allà del Principat, al País Valencià i a les Balears. El dilluns dia 26, la vaga esclatà a Barcelona amb caràcter general i decretada en principi per vint-i-quatre hores, però que es convertí en incontenible avalot. L'any demà, el 27, la situació de vaga arrelà a nombrosos centres industrials, com ara Alcoi, on igualment es convertí en insurrecció l'endemà, el dia 28, tot seguit de la formidable explosió ciutadana de l'estació del Nord davant un tren de reservistes destinats a l'Àfrica. La insurrecció desencadenà una declaració d'estat de guerra i la subsegüent ocupació militar de la ciutat.

    Barcelona patia l'estat de guerra des del mateix dia 26, decretat pel capità general de Catalunya en disconformitat amb el governador civil de Barcelona, Angel Ossorio y Gallardo —jurisconsult i partidari d'una entesa entre Maura i la Lliga, futur defensor de Lluís Companys—, que, no volent ser part de mecanismes repressius, dimití. El capità general, tanmateix, no pogué prendre la capital i les poblacions del Principat revoltades, probablement per insuficiència d'efectius militars. Però també per desconfiança en els soldats, que en un primer moment, en efecte, propiciaren episodis de confraternització amb els insurrectes, els quals eriçonaren Barcelona de barricades i mantingueren llur domini sobre carrers i places. A mig matí del dimarts, dia 27, esclatà la crema d'esglésies i convents, àdhuc l'exhumació de cadàvers de religioses, exhibits per la ciutat en expressió de primari i tètric anticlericalisme, que consternà la ciutat. Actuaven arreu escamots molt petits, diu Santiago Albertí, «que no representaven cap força organitzada, però que actuaven sense oposició».

    Diversos autors —Joan Connelly Ullman, Pere Gabriel i altres— han remarcat el protagonisme que hi exerciren els Jóvenes Bárbaros lerrouxistes en un intent de deflectir devers l'anticlericalisme la protesta antimilitarista popular. Aquells mateixos Jóvenes Bárbaros davant els quals Alejandro Lerroux havia predicat d'irrompre dins els temples i violar les monges —«Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, [...]», havia dit en un discurs el 1906. L'evasió anticlerical era de sempre, certament, un cabdal cavall de Troia amb què Lerroux temptava l'obrerisme per tal de dominar-lo. I de fet, en aquella circumstància, com han escrit Gustau Barbat i Jordi Estivill, hom es figurà que l'Església era la causa principal dels mals del poble: «una església econòmicament agressiva que exercia un domini social a través de la beneficència, que propiciava l'esquirolatge, que atacava els esforços de formació i cultura obrera, que legitimava el sistema social establert, que refermava les activitats insurreccionals dels sectors integristes, bé justificava aquesta creença.» Sindicalistes, anarquistes, socialistes, republicans no saberen trobar sortida a la situació. Van alçar-se veus en favor d'una proclamació de república. Hom va proclamar-la, per exemple, en el municipi de Sabadell. Però, no s’aconseguí aglutinar un front polític prou ampli, ni tan sols d'emmenar-hi una resolució majoritària dels sectors esquerrans de Solidaritat Catalana. Tampoc es va assolir modificar l'estat imperant d'insurrecció radical, nascut «de les entranyes de la població obrera —opina Vicens Vives— com a fruit del darrer decenni de misèries».

     
    Francesc Ferrer i Guàrdia detingut és conduït per la Guàrdia Civil a Montjuïc el 1909

    Entretant, amb objecte de refredar solidaritats espanyoles amb els vaguistes de la regió de Barcelona, «el govern de Madrid difonia la versió que es tractava d’un moviment separatista (amb el consegüent boicot als productes catalans).» El ministre de governació de Madrid, Juan de la Cierva (1864-1938), sota l'estratègic precepte de «sufocar la rebel·lió separatista del Principat», ordenava la tramesa de reforços militars a la capitania general de Catalunya, la qual esclafà la insurrecció, finalment, el dilluns dia 2 d'agost de 1909. Era just el dilluns següent a l’inici de la vaga. El resultat fou un centenar de morts i un altre de ferits, i, en dies successius, una operació repressiva de gran abast, arbitrària i de contumàcia esglaiadora: suspensió de periòdics obreristes i republicans, clausura d'institucions culturals obreres i del menor signe esquerrà o laic. Va haver-hi milers de detinguts, en gran nombre processats per la jurisdicció militar, que dictà copioses condemnes. Es dictaren 59 de cadena perpètua i 17 penes de mort, 5 de les quals foren executades. Un dels afusellats va ser el pedagog lliurepensador, Francesc Ferrer i Guàrdia, acusat d'inspirador dels rebels, sense proves formals concloents i, com se sol dir, en qualitat de boc expiatori.

     
    Manifestació a París per protestar per l'execució de Ferrer i Guàrdia (17 d'octubre de 1909).

    L'execució de Ferrer i Guàrdia (13 d'octubre de 1909) desfermà un corrent internacional de protesta. Hom parlà «d'inquisició», diu Pierre Vilar, no pas sense raó perquè va tractar-se d'una mort «per responsabilitat moral», però la por i la revenja de classe hi havien influït més que no l'odi religiós. I en efecte, a desgrat d'actituds de concòrdia com ara la del poeta Joan Maragall, l'onada repressiva no fou contestada pels òrgans d'opinió burgesa i precipità, en darrera instància, la ruptura entre dretans i esquerrans de la unió Solidaritat Catalana pactada el 1907. Altrament, el corrent de protesta internacional, que prengué caires d'una gran campanya, es convertí en causa, a Madrid, de la caiguda del govern regeneracionista d'Antoni Maura (22 d'octubre de 1909), impulsada principalment pels liberals de Segismundo Moret. Una altra repercussió seria la separació del si de Solidaritat Obrera dels elements socialistes, instats pel PSOE, que prengué, l'any següent, com a objectiu imminent la via parlamentària estatal en coalició amb el republicanisme.

    El nom de la Setmana Tràgica modifica

    Diverses denominacions, d'acord amb orientacions distintes, han estat proposades per rellevar el nom prou arrelat de Setmana Tràgica: «Setmana Gloriosa», «Setmana Roja»... Sectors del republicanisme tendiren a servir-se d'advocacions com «Setmana de Juliol» o «Fets de Juliol». García Venero, en mesura que ell mateix qualifica d'enemiga del melodrama, també n'exclou l'adjectiu «tràgica», tot afirmant que en la seva «latitud hispana aprenguérem a nomenar-la Semana Sangrienta, que ens pareix el nom més convenient». L'historiador i polític Josep Benet (1920-2008), advocant a favor del nom més arrelat, explicava, el 1977, que és molt arduós de desbatejar un fet històric.

    Argumentava Josep Benet: «En la Setmana Tràgica hi hagué la manifestació d'un anticlericalisme latent, existent en el poble i que va traduir-se en la cremació d'esglésies. Però el poble no assaltà cap banc, ni assaltà les botigues, ni s'apoderà de les fàbriques. Aquesta fou la tragèdia, no saber canalitzar la revolta. El problema, avui, és no quedar-nos en la crema d'esglésies, sinó analitzar les raons de fons». L’historiador Vicens Vives (1910-1960) explicitava, vers el 1960, que la Setmana Tràgica era encara «un dels episodis més estranys de la vida política i social de Barcelona, sobre el qual estem molt poc assabentats científicament».

    Precisament el títol de Setmana Tràgica, tanmateix —diu Benet—, té un gran sentit en la perspectiva de les classes populars. «I té sentit per diverses raons i, entre moltes, la setmana esdevingué tràgica perquè fou demostració de la impotència de passar, en un moment donat, d'una revolta a la revolució. Les classes populars tenien la ciutat a les seves mans i no sabien què fer-ne, no sabien organitzar la revolució. En tota la setmana, no sortí ni un manifest, ni una crida, res, això és una de les coses que sempre me n'ha colpit més. En tot cas, la setmana esdevingué tràgica també per a les monges i capellans, però per a la burgesia no fou tràgica en absolut. Però no ens hem de deixar enganyar, perquè la cremació d'esglésies és una cosa purament anecdòtica, malgrat la tragèdia que suposà la crema de moltes coses que, des d'un punt de vista artístic, avui, ens fan molta falta. Per l'historiador, quan analitza els fets, això és purament secundari, perquè tot hagués pogut succeir igualment sense la cremació dels convents. Més que aquest problema, a l'historiador li interessa l'anticlericalisme, l'anticlericalisme latent del poble. I que no foren, tanmateix, les masses qui perpetraren la cremació, sinó una minoria, i que les masses restaren en carrers i places sense saber què fer de la seva revolta. I a més, que fins i tot els dirigents de la vaga estaven en contra de l'incendi d'esglésies, perquè s'adonaven que no era per allí on calia anar».

    Confederació Nacional del Treball, CNT (1910-1919) modifica

     
    Congrés fundacional de la CNT el 1910. Per iniciativa de Solidaritat Obrera se celebrà a Barcelona un congrés obrer d'àmbit estatal que decidí constituir una confederació general de treballadors sota el nom de Confederació Nacional del Treball, CNT. En la foto, un moment del congrés reunit al Saló de Belles Arts a la tardor de 1910.

    La vicissitud de la Setmana Tràgica retragué la classe obrera devers ella mateixa, que decantà l'esguard de l'equívoc de la lluita espontània, del miratge anticlerical, del catalanisme polític —que havia comportat, al capdavall, la repressió oficial després dels fets de juliol. «La radicalització dels conflictes entre obrers i patrons —argumenta Xavier Quadrat—, la malfiança i el rebuig de la política, agreujats per l'engany del lerrouxisme, la derivació electoralista del PSOE i la seva campanya contra l'anarquisme, juntament amb la desaparició dels socialistes catalans partidaris de col·laborar amb els sindicalistes i anarquistes —Badia i Matamala, Gas i Belenguer, Fabra i Ribas, exiliat— obriren les portes a la formació de la CNT».

    Els dies 30 i 31 d'octubre i primer de novembre del 1910 pogué celebrar-se a la fi, a Barcelona —Saló de Belles Arts—, el congrés obrer d'àmbit estatal, que la Setmana Tràgica havia fet ajornar, requerit per la confederació regional de sindicats del Principat que constituïen la Solidaritat Obrera. Ultra les representacions catalanes —de Ciutat de Mallorca, País Valencià i el Principat, que hi aportà la veu de 70 entitats obreres—, hi assistiren delegats de tot l'Estat espanyol, principalment d'Andalusia, Múrcia, Astúries i Galícia. El congrés reuní de nou sindicalistes, anarquistes i socialistes orgànics. Però els darrers acabarien per separar-se'n en raó, sobretot, de la decisió que hom hi prengué per gran majoria de constituir una confederació general de treballadors —que prendria el nom de Confederació Nacional del Treball (CNT). Aquesta havia d’aplegar temporalment totes aquelles societats obreres no adherides a la UGT i a fi d'arribar a un acord amb la UGT mateixa per tal d'unir tota la classe obrera de l'Estat espanyol «en una sola organització». El congrés definí el sindicalisme com un mitjà de lluita per aconseguir un canvi revolucionari i la consegüent direcció sindical de la producció. Precisà el concepte de vaga general en el sentit que no podia figurar com un recurs per obtenir millores laborals, sinó en consideració del seu caràcter revolucionari. Aquesta s’havia de proposar-se solament quan podia ésser assumida per la generalitat dels treballadors o bé, excepcionalment, quan es tractava d'anar contra la guerra. Transformada Solidaritat Obrera, doncs, en central sindical d'àmbit estatal, celebrà un nou congrés, el setembre del 1911, en el mateix palau barceloní de Belles Arts. Aquesta vegada sense assistència dels socialistes, els quals havien vist progressar la UGT, sota llur influència, especialment a Madrid, Astúries i País Basc, bé que no pas en terres de llengua catalana ni a Andalusia, àmbits on la CNT, en canvi, era en ascensió. D'un total de 26.571 cenetistes, l'any 1911, més de 14.000 eren de terres catalanes i uns 6.000 d'Andalusia. La UGT, el mateix any, assolia a tot l'Estat uns 78.000 adherits, dels quals eren catalans uns 2.600. El congrés cenetista del 1911 tenia lloc en un clima de gran tensió social, agreujat per la represa de l'acció militar a Africa del Nord, pel creixent malestar dels camperols valencians, per la mobilització dels obrers tèxtils del Vallès occidental i, encara, per les notícies de vaga dels miners de Biscaia.

    El congrés decidí de convocar la vaga general contra la guerra del Marroc i en solidaritat amb els vaguistes, comptant amb una convocatòria paral·lela de la UGT, com, en efecte, va produir-se. L'acció de vaga (18-23 de setembre) no fou, tanmateix, harmònica ni generalitzada arreu on es convocà. Mentre a Barcelona la vaga era avortada per la detenció preventiva de 500 persones, mentre els radicals sostenien, aquesta vegada, en oposició de la conjunció republicanosocialista, l'acció bèl·lica a l'Àfrica del Nord. Mentrestant, la UGT tractava de frenar en el darrer moment la generalització vaguística, la CNT es veié isolada i, finalment, rere els fets tràgics de Cullera —on la vaga general havia esdevingut violenta revolta—, col·locada fora llei pel govern estatal que aleshores presidia Canalejas.

    La il·legalitat per la CNT comportà una nova dispersió de treballadors i, successivament, un arduós treball clandestí de recuperació, que fructificà en vigílies de la Primera Guerra Mundial i entorn de la commoció social que aquesta provocà. L'octubre de 1915 era reconstituïda i presentada legalment, a Barcelona, la CNT. Aquesta data enceta el període pròpiament sindicalista de l'obrerisme català, impulsat per l'anomenada «segona generació sindicalista» que oferí personalitats cabdals com Salvador Seguí. Sense abandonar les posicions antiparlamentàries i de refús radical del sistema espanyol de partits, però alhora sense romandre en purismes àcrates, la nova generació de solidaristes obrers treballà a favor d'un sindicalisme robust, resolutiu, reconstituïble en compromís amb el dinamisme intrínsec de les entitats obreres de base. En aquest sentit, i desdient en certa manera de l'estricte apoliticisme tradicional, els solidaristes confederals, escriu Pere Gabriel, «dibuixaren una estratègia obrera flexible: organització i lluita política per arribar a una situació que permetés la consolidació de l'estructura sindical; de moment, fer sentir el pes social dels obrers en el país; més endavant, segurament, arribaria una explosió clarament revolucionària». Lluita política i no pas apoliticisme cec; lluita política i no pas intervenció parlamentària; compromís revolucionari i refús de reformismes republicanosocialistes. El progrés del sindicalisme cenetista, on confluïren les tradicions sindicals i llibertàries, es reflectí, sobretot a partir del 1911, en la minva progressiva de participació electoral popular, en detriment —és clar!— del republicanisme.

    En el si de la classe obrera, l'anarco-sindicalisme cenetista esdevingué hegemònic fins a la Desfeta Civil del 1939. Sota mots d'ordre directes i entenedors, va imposar-se en uns moments en què les inferències econòmiques de la Primera Guerra Mundial tenallaven els treballadors. «En aquelles dates —escriu Joan Romero, historiador de l'obrerisme valencià—, la base obrera, que anys enrere havia estat atreta vers el republicanisme radical i que n'havia engruixit les files, decebuda adés per la demagògia dels líders, adés per la buidor de llurs programes, i a causa d'una consciència major de classe, n'abandonava en massa els rengles i passava al camp de l'anarco-sindicalisme.»

    Els anys 1915 i 1916 foren de progressiva agitació social, nodrida per la inflació i l'encariment general de la vida derivats del curs de la guerra. En afluixar la competitivitat del mercat internacional, els sectors industrials del país es beneficiaren d'una pluja de comandes que imprimiren un capteniment econòmic trepidant i que va originar una pujada incontenible de preus. Bon nombre de vagues es resolgueren en avantatge dels treballadors, per tal com els empresaris preferien de fer concessions laborals abans d'interrompre els ritmes productius, especialment quan depenien de compromisos puntuals amb els països bel·ligerants. Vicens Vives ha anomenat aquell lapse «eufòria de guerra», que percudí onerosament en les classes populars: «Els afers foren fabulosos. La riuada d'or permeté de fer progressar l'establiment de les centrals pirinenques i de procurar noves disponibilitats a la indústria. L'augment del ritme econòmic i l'afluència d'argent desfermà una ràpida onada d'alça de preus: l'índex de la moneda, a Barcelona, passà de 100, el 1913, a 223 l'any 1920, és a dir, que en cinc anys la pesseta perdé més de la meitat del seu valor adquisitiu. Això explica l'abrivada de descontentament social que esclatà aquells anys.»

    Mentre, però, uns sectors prosperaven, d'altres es desdineraven, o bé un tipus de producció es beneficiava de les comandes de guerra per trobar-se sobtadament sense alè. Així, els calçats mallorquins, estimulats pels encàrrecs de l'exèrcit francès, acabaren per originar atur, l'any 1917, quan el govern francès n'interrompé la importació. En la producció agrària —en general, menys afavorida que les manufactures—, els arrossaires beneïren l'augment dels preus. Les taronges, en canvi, no constituint un aliment bàsic, entraren en pregona crisi a proporció que avançava la guerra i deixaven sense feina a una multitud de jornalers.

    En aquesta conjuntura, els cenetistes proposaren (conferència de València, maig de 1916) a la UGT un pacte d'actuació comuna, d'abast estatal, que fou discutit per totes dues centrals (juliol de 1916). El pacte possibilità, de primer, la convocatòria d'una diada d'atur general (18 de desembre de 1916) en protesta contra l'encariment de la vida i contra la incapacitat del govern de Madrid de posar-hi solució, resolta amb èxit i amb la clausura del parlament de l'Estat.

    Més endavant, aquesta entesa sindical va permetre la publicació d'un manifest —redactat amb intervenció del Partido Socialista Obrero Español i signat per ambdues centrals— en reclamació de «canvis substancials en el sistema» (27 de març del 1917). També feu possible la participació de la CNT en la vaga general de l'agost de 1917 (veure abans), connectada amb el cop democràtic i revolucionari preparat pel Partit Socialista Obrer Espanyol i resolt, tanmateix, en fracàs i consecutivament en repressió. La vaga fou esclafada per l'exèrcit —contràriament a allò que havia succeït cinc mesos abans a Petrograd —l’actual Sant Petersburg—, durant la Revolució de Febrer de 1917 de Rússia, on els soldats es negaren a disparar contra els treballadors. La vaga tampoc fou reconeguda per l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona (veure després), que en temia una deriva de signe roig i que en remeté la responsabilitat a la imprevisió del govern de Madrid.

     
    Angel Pestaña (1886-1937), nascut a la província de Lleó, arribà a Barcelona el 1914 on destacà aviat com a organitzador sindical. S'alineà amb els anarquistes i col·laborà amb Solidaridad Obrera —òrgan de premsa del grup Solidaridad Obrera i després de la CNT— des del 1915. Anà a Moscou en el II Congrés de la III Internacional (juny de 1920) i tornà amb una actitud molt crítica respecte als bolxevics. A partir del 1923 es decantà per un anarcosindicalisme més moderat.

    La Confederació va refermar-se en les seves exigències organitzatives, en la recerca d'un major dinamisme sindical i en la prossecució de pactes amb els ugetistes —especialment instats per Salvador Seguí—, però també en el seu apoliticisme fonamental, significativament en el refús de tota política de caràcter professional. En aquesta orientació cal situar el congrés de Sants (28 de juny-1 de juliol del 1918), primera afirmació orgànica d'ençà del 1911. En ells es decidí la substitució de les societats obreres d'ofici tradicionals pels sindicats d'indústria, és a dir, pel «sindicat únic», òrgan bàsic que agrupava tots els treballadors d'un mateix ram, fos quin fos llur ofici, i que pretenia envigorir l'operativitat de les forces sindicals. El congrés confirmà els sindicalistes com a nucli dirigent cenetista: Salvador Seguí, Joan Peiró, Simó Piera, Joan Pey, Salvador Quemades, Ángel Pestaña, Camil Piñón, Enric Rueda, Josep Viadiu, Manuel Buenacasa, Martí Barrera o Àngel Pallejà. Els sindicats únics despertaren una gran vibració en els medis obrers, on obriren perspectives esperançadores.

    La Confederació no cessà de créixer, nodrida per l'onada obrerista connexa a la conjuntura d'expansió industrial. Una conferència espanyola anarquista, celebrada a Barcelona els primers dies d'octubre del mateix any, recomanà l'ingrés de tots els treballadors anarquistes en la Confederació. Però d'una importància capital fou la integració dins la CNT, el desembre de 1918, de les societats obreres de la pagesia valenciana. «A partir d'aquí, escriu Joan Romero, l'anarco-sindicalisme valencià, que havia estat un fenomen lligat sobretot al proletariat industrial i al sector de serveis, era refermat per una importantíssima base agrària —la Federació de Treballadors Agrícoles de Llevant comptava en aquells moments amb 30 seccions i més de 10.000 federats— i aconseguia de comprendre i traduir la qüestió agrària en termes d'aliança i com a problema polític general. D'aquesta manera, l'anarco-sindicalisme restava definitivament confirmat i iniciava un període (1919-1921) d'intensa agitació social, tant a la ciutat com al camp».

    Aquesta etapa reconstituent de l'anarco-sindicalisme es distingí, així mateix, per un esforç i una decisió indelebles dels sindicalistes catalans, singularment dels sindicalistes barcelonins, a dur arreu d'Espanya, amb llur solidarisme, llur imperatiu d'abolició de l'Estat establert. «Anarquisme andalús, sindicalisme català s'interpreten mútuament», observa l’historiador Pierre Vilar. A finals del 1919, la CNT fregava la ratlla dels 770.000 afiliats: 113.579 corresponien al País Valencià, 433.757 al Principat i 420 a les Balears. Però tot seguit venien Andalusia i Extremadura —la Confederació Regional Andalusa— amb uns 90.000 confederats; Galícia, 28.000; País Basc, 24.000; Astúries, 18.000; Aragó, 15.000; les dues Castelles, 26.000, etc. A Barcelona, on havia esdevingut l'únic sindicat obrer, hi era afiliada el 25 % de la classe obrera.

    La Mancomunitat de Catalunya (1914-) modifica

    La Mancomunitat de les quatre diputacions provincials del Principat de Catalunya durà deu anys, de 1914 a 1925, durant els quals sostingué una política econòmica de notable continuïtat i un grau elevat de coherència interna. Probablement, és això el que més ha atret l’atenció dels estudiosos, els polítics i els erudits. Més que donar, però, una notícia valorativa dels diversos aspectes de la seva política econòmica, es tractarà d’exposar, ací, el nexe entre allò que es considera l’aspecte central de l’actuació de la Mancomunitat. És a dir, la seva política territorial, i els pressupòsits generals del pensament econòmic del partit industrial, tals com, per exemple, el paper de l’estat en el procés econòmic.

    La història política concreta de la gestació de la Mancomunitat ha estat escrita i reescrita. Però l’anècdota política esdevé quasi buida de contingut si és separada de la mateixa mesura general. Resulta, per exemple, de difícil comprensió el debat parlamentari de Madrid sobre la llei de Mancomunitats (1912), si hom no parteix de la contradicció entre «industrials» i «agraris», o entre partit industrial i partits agraris, posicions que, més endavant, Joaquim Maurín explicà amb agudesa. Així no resulta inversemblant que un diputat agrarista per Granollers, Francesc Tomàs, formés part, temps a venir, de la comissió liquidadora de la Mancomunitat creada per la Dictadura espanyola, car l’oposició dels agraris hi fou, per definició, permanent.

     
    Francesc Cambó (1876-1947) va ser un destacat polític monàrquic i conservador de la Lliga Regionalista, un ric home de negocis i un gran mecenes. Representa el catalanisme que vol reformar Espanya per aconseguir l’autonomia. Aquí en un retrat fet per Ramon Casas i conservat al MNAC a Barcelona.

    Francesc Cambó relacionava la Mancomunitat amb la crisi del 1909, és a dir, amb l’esclat de la Setmana Tràgica, que feu rodolar el govern Maura i el seu projecte de reforma local i regional, en què ja sorgia una idea de la Mancomunitat. Hi ha un salt, segons Cambó, entre abans i després del 1909. La iniciativa d’Enric Prat de la Riba (1870-1917), des de la presidència de la Diputació de Barcelona, a formular les bases de la Mancomunitat «preparà una nova Solidaritat, menys aparatosa, però més sòlida i fecunda». «Aquesta cristal·lització de l'opinió catalana», com escriuria Francesc Cambó, tingué, per damunt del Programa del Tívoli —manifest electoral i programàtic de la Solidaritat Catalana per a les eleccions generals de l’any 1907 i bandera comuna de la desfeta Solidaritat—, l'avantatge de «la seva precisió». Després de la crisi de la Setmana Tràgica, doncs, Francesc Cambó veia necessària una rectificació. Calia, certament, «una nova Solidaritat, menys aparatosa», d'una major precisió, a saber, calia deixar de banda determinats elements del Programa del Tívoli, que, per la vaguetat de llur promulgació, podien obrir les portes a formulacions excessivament radicals. La Mancomunitat seria la «nova Solidaritat», més moderada, menys desballestadora.

    Un estat regional en projecte modifica

    Si admetem que la Mancomunitat era un estat regional en projecte de constitució a partir d'unes bases mínimes inicials, aleshores, pren un interès fora de dubte la concepció que tenia el partit industrial català sobre la qüestió de l'estat i de la intervenció estatal en el procés econòmic. En aquest sentit, un debat en què participaren els economistes de la Lliga, sobre allò que Sans i Buïgas anomena «catalanisme estatista», pot ser clarificador. La participació en el debat d'economistes i administrativistes que serien importants dins la Mancomunitat —com M. Vidal i Guardiola, Josep M. Tallada i Paulí, F. Sans i Buïgas— i la data del debat (1910, després de la crisi derivada de la Setmana Tràgica, doncs) són dues notes que en subratllen, a priori, l'interès.

    Per a Sans i Buïgas, el primer punt a aclarir era el significat del «1901», és a dir, el significat de la derrota dels partits governamentals en les eleccions municipals de Barcelona. «El moviment regionalista, tal com sorgí el 1901 —afirmava—, per més que sembli un absurd, sols era exclusivament regionalista en la forma, perquè en el fons, tant com regionalista, era la revolada d'un poble que se sentia viu i no es resignava a morir». Aleshores «els primers polítics catalanistes es trobaven [...] [davant el fet que] per aconseguir que el poble es redimís calia oferir-li una bandera [...] i com sia que aital bandera no podia ésser cap de les que tenen els pobles moderns educats, enarborà la bandera única que sentia i coneixia [...], la bandera de l'autonomia encarnada aleshores en les famoses Bases de Manresa». I conclou: «Però el catalanisme, que en realitat no era això [...], ha anat depurant-se dels seus primitius defectes i perfeccionant-se [...] Així ve un dia en què afirma la necessitat d'estudiar qüestions administratives, més endavant les economicosocials i, finalment, les pertanyents a l'ordre culturals».

    Sans i Buïgas oposava, doncs, «els pobles moderns educats» dels països capitalistes més avançats a la situació del poble català. Aquest només entenia, el 1901, el programa de les Bases de Manresa (1892). Els intel·lectuals del partit industrial feren seu, mentrestant, un altre bagatge científic: el dels economistes, de la jove escola històrica, amb Gustav von Schmoller i Adolph Wagner al davant. No deixava de sorprendre que l'economista i polític, Vidal i Guardiola, digués «no amaguem a ningú que les doctrines de Cambó ens porten de dret vers el socialisme i, en el sentit elevat d'aquesta expressió, tots som un xic socialistes», i explicava tot seguit que «el nostre socialisme és lluita organitzada en nom de la societat contra la misèria i la ignorància», car «traieu-li al socialisme el llast marxista que li és accidental i en subsistirà la seva essència (Karl Marx, bé que digne d'estudi, no és el nostre ídol)». El liberalisme econòmic de Cambó s'hauria transformat, en boca d'un dels seus col·laboradors, en socialisme, encara que no fos marxista. En realitat, però, aquell socialisme no representava sinó la necessitat de tenir —o de construir— un cert aparell estatal. Aquesta necessitat es manifestaria en dos camps: en el camp de l'ensenyament —la «lluita contra la ignorància»— i en el camp de la producció. Envers el primer, Vidal i Guardiola esbossava «un programa cultural i educatiu» que suposava la «nacionalització de l'escola primària» i excloïa ensems l'ensenyament de l'Església i l'ensenyament de l'Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia —que pretenia l'autonomia intel·lectual dels treballadors urbans. En el segon camp, l'esbós era més detallat. Hi havia un enfrontament amb els «agraris» —«els latifundis prenen al poble la seva terra»— i un programa per a l'agricultura, la producció industrial i el comerç exterior.

    Per a la posada en marxa d'una política global d'aquesta envergadura, calia, evidentment, un cert tipus d'estat amb unes funcions que ultrapassessin les de l'estat del laissez faire. El «catalanisme» del 1910, això és, el catalanisme de després de la revolta popular del 1909 i de just abans de la Mancomunitat, era un «catalanisme estatista». Entre altres raons perquè, com repetia insistentment Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, «l'obra estatal pròpia del segle XIX està per fer».

    Però la Mancomunitat fou un fet ben ficat en el segle XX: volgué recuperar el temps perdut a base de realitzar l'obra d'un estat europeu avançat del XIX i de proposar-se, alhora, altres objectius, altres camps, tenint molt presents les lliçons d'actualitat del progrés nord-americà i del triomf bolxevic a Rússia.

    Una terra estructurada modifica

     
    L'arquitecte i matemàtic, Josep Puig i Calafalch, aquí fotografiat per Pau Audouard, com a president de la Mancomunitat de Catalunya va desplegar les polítiques iniciades per Enric Prat de la Riba creant institucions culturals, expandint les infraestructures viàries, telefòniques i elèctriques, i millorant els models d'explotació agrària catalans.

    Per a Puig i Cadafalch, la Mancomunitat era, en primer lloc, una resposta a la crisi econòmica que la guerra europea feu esclatar. Però aquesta crisi hauria estat menys greu si no hagués existit «la tradició dels mals governs [...] una omissió secular que ha fet que el país no tingui les «eines», que li calen per al seu desenrotllament». Aquestes eines tenien un nom: «serveis públics». De fet, «l'endarreriment històric en els serveis públics és causa del nostre malestar econòmic. Els serveis públics han de contribuir a la formació d'una terra estructurada», és a dir, comunicada, productiva i, en definitiva, habitable.

    I això corresponia a l'Estat: «No cal pensar en una indústria florent sense [...] els serveis que ha d'organitzar l'Estat».

    Quins eren aquests serveis públics? En primer lloc, el «sistema viari», car «tenim encara a Catalunya de dos a tres-cents pobles incomunicats».

    En segon lloc, els serveis públics eren les «obres hidràuliques»: dessecació, sanejament, irrigació, canalització dels rius, aprofitament dels salts d'aigua. Es tractava, deia Puig i Cadafalch, d'un «programa immens».

    En tercer lloc, la «base tècnica» a saber, «els estudis». Car «el país no és estructurat, perquè hom no pot estructurar-lo sense conèixer-lo». Només la manca d'estudis pot explicar l'endarreriment cronològic dels «descobriments dels fets de més transcendència econòmica del segle XX: els grans salts d'aigua [...] i els jaciments immensos de sals potàssiques». Calia, com a primer pas, confeccionar un mapa geogràfic i un mapa geològic de Catalunya, inexistents fins aleshores.

    En resum, els mínims d'actuació propis de l'estat liberal del segle XIX no existien a Catalunya i, per tant, els primers «serveis públics» que calia endegar eren precisament els esmentats: sistema viari, xarxa ferroviària, obres hidràuliques, estudi geogràfic i geològic del país.

    Ara bé, Puig i Cadafalch explicava que aquests «serveis públics» que mancaven al Principat eren possibles des de l'angle del pressupost d'ingressos. Puig i Cadafalch recollí, en efecte, xifres sobre la balança de pagaments interior, tot seguint una vella tradició iniciada pels economistes catalans del XIX. Sense especificar-ne massa el càlcul, afirmà que «no és exagerada una xifra de 250 milions, com a suma dels impostos de l'Estat a Catalunya, l'any 1920». Però la despesa total de l'Estat espanyol hi era només de 20 milions.

     
    Josep Puig i Cadafalch (1867-1957), segon president de la Mancomunitat, insistí en què «l'endarreriment històric és causa del nostre malestar econòmic. Els serveis públics han de contribuir a la formació d'una terra estructurada», és a dir, comunicada, productiva i, en definitiva, habitable. En la fotografia, carro a l'alçada de la creu de terme al camí de Ciutadilla, comarca de l’Urgell, a principis del segle 20. Foto de Josep Salvany i Blanch (1917).

    La manca d'un nivell europeu de serveis públics homogèniament distribuïts en tot l'espai del Principat tenia, també, una altra conseqüència: la concentració de les activitats econòmiques a l'àrea de Barcelona i la infrautilització de la resta del territori: «per la manca d'estructuració de la terra, Catalunya es concentra en una sola ciutat». Puig i Cadafalch, és clar, era perfectament capaç d'explicar la dialèctica històrica Barcelona-Principat de Catalunya: «No ens doldrem mai —escrivia— que existeixi la Barcelona immensa, inquieta, poblada de més d'un milió d'habitants [...] Barcelona ens ha deslliurat [...] de la mediocritat perpètua en relació amb Madrid». Ara bé, «la nostra tasca havia de ser d'intentar restablir la unitat del país» i «el primer objectiu era la unitat econòmica per anar a l'estructuració material i a l'ordenació espiritual». El pol de desenvolupament de Barcelona ha estat enormement útil per no caure en l'estagnació econòmica —i política— i per tornar a equilibrar el pes específic de la capital de l'Estat espanyol. Ara bé, la carència d'una «terra estructurada» —o si es vol, d'una unitat econòmica— a una escala regional tenia un seguit de connotacions negatives, un signe gens menyspreable de les quals era el «despoblament» d'extenses àrees de l'espai mancomunitari. En aquell moment, l'existència d'una ciutat única en tot el Principat representava ja un obstacle per al desenvolupament del conjunt mancomunitari. I els efectes difusors del pol de Barcelona es trobaven neutralitzats pel marc politicoadministratiu: «la riquesa de tot el Principat es concentrava, i en voler-se difondre arreu del país, trobava les fronteres d'una província infranquejable». Sota la Mancomunitat, «el diner concentrat a Barcelona s'estén arreu del Principat».

    Difusió, extensió, distribució de la «riquesa avui concentrada a Barcelona» eren uns objectius prou clars, que posaven en un primer pla la necessitat d'un nou equilibri territorial de la regió econòmica del Principat. Aquest era un fi perfectament diferenciable de les més elementals obres públiques de l'estat del segle XIX. De fet, durant el segle XIX interessava el creixement desigual del territori, la creació de polaritats —i ensems d'economies externes— i l'enllaç entre els pols mitjançant les vies de comunicació. Aquesta política territorial, sobretot en països relativament petits, es trobà, aviat, davant els límits que imposaven les deseconomies d'aglomeració —l’increment dels costos pel fet de ser una gran aglomeració en comparació a una ciutat petita. A partir d'aleshores, va imposar-se el procés invers: la difusió dels serveis urbans arreu del territori.

    Per tant, si en una primera etapa la Mancomunitat operà com un estat del segle XIX, hagué d'iniciar, paral·lelament, una segona etapa d'actuacions orientades a la integració i recompensació del conjunt mancomunitari. De fet, una bona part de les obres públiques previstes en la primera etapa ja tenien per objectiu la integració territorial. La segona etapa, només possible amb una autonomia financera més gran, havia de correspondre a unes actuacions d'altre tipus que caldria superposar a les primeres. Així, en aquesta segona etapa, seria possible de situar l'«acció agrària», car, com explica Puig i Cadafalch, «no cal oblidar que l'agricultura és encara la primera riquesa catalana». Ara bé, l'acció agrària de la Mancomunitat tingué unes característiques que la diferenciaren totalment de la política dels «agraris» que imperaven en la política econòmica espanyola i que tan bé ha explicat l’economista reusenc, Romà Perpinyà i Grau. L'acció agrària de la Mancomunitat fou «l'acció agrària dels industrials». Per tant, la seva obsessió fou d'augmentar-ne constantment la productivitat i fer de l'agricultura i la ramaderia uns sectors competitius a una escala internacional. Com? Hom posà l'accent en la formació de tècnics, en l'experimentació i recerca, en la previsió —àdhuc meteorològica—, en la creació de cooperatives i sindicats agrícoles, en els serveis tècnics d'assistència, etc. Tot plegat era ben lluny de la política agrària dels «cavallers» castellans i dels «boiars» andalusos de què parla Joaquim Maurín.

     
    La Mancomunitat de Catalunya i la Universitat de Barcelona invitaren Albert Einstein a donar un curs sobre la teoria de la relativitat, el febrer de l'any 1923. En la fotografia, Placa en record de la visita d'Einstein a l'Escola Industrial barcelonina.

    En aquesta segona etapa, se situà, en segon lloc, «l'organització de l'ensenyança», car «construir les escoles de tot el Principat no és cap empresa fora de les nostres forces». La política educativa de la Mancomunitat tingué dos trets específics: la seva territorialitat —tots els mitjans eren esmerçats per arribar arreu del territori mancomunitari: des de la construcció d'edificis escolars i biblioteques fins a la difusió màxima de l'ensenyament ambulant i per correspondència— i la seva tecnificació, per tal de respondre fins a un màxim a les necessitats d'una economia enormement diversificada. En tercer lloc, la difusió d'economies extenses arreu del territori mancomunitari a realitzar mitjançant l'electrificació i l'extensió paral·lela de la xarxa telefònica —«cap poble sense comunicació elèctrica». Com de passada, Puig i Cadafalch proposava «els grans salts d'aigua, nacionalitzats», bé que sense dilucidar, després, la proposta de «nacionalització». Finalment, Puig i Cadafalch suggerí —però no definí plenament— la necessitat de reforçar una certa xarxa urbana: «Un esforç col·lectiu portaria la riquesa als municipis. El nostre petit banc d'auxilis als municipis —la Caixa de Crèdit Comunal— facilitaria son esforç. Automàticament disminuiria la mortalitat [...]. Jo em figuro, llavors, que les nostres grans ciutats creixerien». I això no seria contradictori, segons ell, amb un creixement basat en el model de ciutat-jardí, de Barcelona, car quan parla de la urbanització de grans sectors de Catalunya diu: «de Barcelona a Arenys, de Barcelona a Gavà, es podrien preveure les grans ratlles d'una immensa ciutat-jardí».

    L'objectiu final era un Principat «creuat de carreteres», amb 4.000 km de ferrocarrils, amb rius navegables, una Catalunya electrificada i urbanitzada. La Mancomunitat proporcionaria les «eines», l'«utillatge» per al desenvolupament econòmic propi dels països capitalistes avançats. Car «hi ha dues solucions: tots pobres —digué en el discurs del 12 de setembre de 1919— és la solució russa, tots rics és la solució nord-americana i ha de ser la catalana».

    Un pla sexennal modifica

    Pressupost
    Pressupost d’ingressos
    Producte líquid dels títols emesos 50.000.000
    Pressupost de despeses
    Primera etapa
    1. Carreteres i camins 17.115.800
    2. Ferrocarrils 10.980.000
    3. Obres hidràuliques 1.751.300
    4. Rutes aèries 220.000
    Total primera etapa 30.067.100
    Segona etapa
    5. Instrucció Pública 5.435.500
    6. Agricultura 2.324.000
    7. Telèfons 4.208.400
    Total segona etapa 11.967.900
    Altres
    8. Beneficència i Sanitat 5.675.000
    9. Condicionament 300.000
    10. Monument a Verdaguer 40.000
    11. Obres del Palau de la Generalitat 200.000
    12. Adquisició de finques 1.500.000
    13. Exposició de Barcelona 250.000
    Total 50.000.000

    Possiblement, la formulació més completa de la política econòmica de la Mancomunitat està en el pla per a 6 anys del 1920, connex a l'aparició de l'emprèstit dels 50 milions, resultat de la difusió dels diferents plans sectorials elaborats pels serveis tècnics de la Mancomunitat.

    L’«obre a fer» de la Mancomunitat es divideix en els capítols següents:

    Primera etapa intervenció Mancomunitat: A) D) Pla de ferrocarrils i Rutes aèries de Catalunya; B) E) Construcció (i conservació) de carreteres, camins i ponts; C) F) Obres hidràuliques i de Sanejament; Segona etapa intervenció Mancomunitat: D) A) Serveis d'Instrucció Pública; E) B) Serveis d'Agricultura; F) C) Telèfons; Altres G) Beneficència i Sanitat; H) Servei financer.

    El projecte aprovat per al pla fou el de la taula adjacent. Fins a quin punt aquest pla sexennal responia als objectius que Puig i Cadafalch definia i sintetitzava en els textos analitzats anteriorment? Fins a quin punt la distribució del pressupost de despeses s'orientà vers les opcions de la primera etapa (polarització, eixos) o de la segona (nou equilibri, difusió)? En el plantejament general (capítols A a F), hi ha un cert equilibri entre les dues etapes (primera etapa: capítols A, B i C, segona etapa: capítols D, E i F). En el pressupost de despeses, en canvi, predomina la primera etapa, car els punts 1 i 2 representen conjuntament el 56 % de les despeses previstes.

    Ara bé, aquestes obres públiques, que corresponien tòpicament a l'estat del segle XIX, tenien unes característiques diferenciadores. El mot d'ordre de Puig i Cadafalch, «que el carro arribi a tots els pobles», tenia com a finalitat «fomentar, augmentant-la considerablement, la riquesa del país», fent «que es recobri a si mateix i estigui en condicions d'emprendre el desenvolupament agrícola, industrial i comercial que tots desitgem», car «74 municipis de Barcelona, 69 de Girona, 154 de Lleida i 34 de Tarragona poden considerar-se isolats per falta dels mitjans de comunicació». Quan es parla de dissenyar, «racionalment estesa una xarxa de vies de comunicació degudament conservades», sembla òbvia la territorialitat del propòsit en aquest camp.

    Pel que fa als ferrocarrils, la xarxa existent de 1.000 km era absolutament insuficient. L'òptima (3.200 km) costaria una quantitat (500.000.000 pessetes) impossible «en el nostre estat polític i econòmic». Donades les condicions pressupostàries generals i partint d'una certa enquesta tècnica i d'opinió, la proposta final fou la construcció, dintre el pla sexennal, de 230 km, distribuïts segons la taula adjacent.

    Proposta construcció de ferrocarrils
    Reus-Mont-roig 15 km
    Balaguer-Tàrrega 50 km
    Tarragona-Cervera-Ponts 125 km
    Lleida-Fraga 40 km
    Total 230 km

    En aquest pla de ferrocarrils, era perfectament visible la voluntat de reforçar ciutats mitjanes com Reus, Valls, Cervera, Balaguer, i d'establir un eix vertical (Ponts-Tarragona), que trenqués la radialitat imperant a partir de Barcelona.

    En canvi, el projecte de rutes aèries era radial. Les obres hidràuliques, tercer rengló de la primera etapa, es definien relativament —per oposició— a la política hidràulica de Madrid (establerta per llei del 1883 i el 1913). Suposaven un abast més general com, per exemple, grans obres d'irrigació, dessecació o sanejament. A curt termini, però, les possibilitats reals de la Mancomunitat eren reduïbles. Es limitaven a la creació de serveis tècnics de coordinació entre l'Estat, els municipis, els regants i els propietaris, a l'estudi i reconeixement hidràulic i mineralògic del subsol, a la dessecació de zones de maresme per motius de salut pública aprofitant una llei sanitària del 1918, promoguda per Francesc Cambó, ministre de Foment a Madrid. La Mancomunitat, doncs, es veia financerament incapaç de realitzar la «deixada de fer» política hidràulica de l'Estat i oferia els seus serveis i mitjans tècnics per coadjuvar en el compliment de les lleis hidràuliques. El Principat de Catalunya continuava desproveït d'una de les aportacions de l'estat del segle XX, però inicià, tanmateix, un estudi sistemàtic del mateix subsol. Ací retrobem la tendència que hem considerat central: l'assaig d'usar econòmicament la totalitat del territori —sòl i subsol— mancomunitari.

    Intensificar la producció agrària modifica

    Els Serveis d'Agricultura de la Mancomunitat, previstos en el pla sexennal, corresponien de ple a l'actuació novadora de la segona etapa. L'argumentació inicial utilitzada en establir els serveis és d'un cert interès: «en les darreries del segle passat, amb el rapidíssim creixement de l'industrialisme, quedava aparentment l'agricultura, per a l'observador superficial, com una activitat de segon ordre: prest ha vingut la reacció, portada fatalment per les ciutats fabrils [...].» La política agrària de la Mancomunitat fou, doncs, motivada com una «reacció» enfront de la política industrialista precedent, però portada, dirigida per la burgesia industrial. «No és prou —deien— produir com fins avui: fa falta d'intensificar la producció, valent-se de les aplicacions de les ciències biològiques, químiques i mecàniques, organitzar-la per entrar en el corrent dels mercats mundials [...] i saber transformar els productes agrícoles». És a dir: calia augmentar la productivitat i la competitivitat de l'agricultura a una escala internacional i, alhora, desenvolupar el sector de les indústries alimentàries. Aquests objectius feien part de l'horitzó mental dels «industrials» i, en certa forma, esborraven les contradiccions entre indústria i agricultura.

    Quins eren els mitjans per assolir aquest objectiu? Tres: a) «una elevació general de cultura agrícola»; b) «la preparació de tècnics que facin donar a la terra el seu màxim rendiment», i c) «una acció tutelar de govern que reculli les activitats disperses en una orientació fecunda». En concret: ampliació de l'Escola Superior d'Agricultura, organització dels Serveis tècnics agrupats en Seccions annexes, creació de l'Escola Superior de Zootècnia. Les Seccions foren: Secció de Viticultura i Enologia, Laboratori d'anàlisis, Secció d'arbres fruiters i Oleïcultura, Secció de Terra Campa, Institut de Mecànica aplicada agrícola, Secció de Servei forestal.

    Construcció de línies de ferrocarril previstes
    Línia Barcelona-Ripoll-Seu d'Urgell 184 km
    Línia Lleida-Tremp-Sort-la Seu 166 km
    Línia Lleida-Gandesa 114 km
    Línia Barcelona-Gandesa 229 km
    Línia Barcelona-Lleida 178 km
    Línia Barcelona-Ripoll-Figueres 189 km
    Línia Barcelona-Girona 110 km
    Total 1.170 km

    Els Serveis educatius o d'Instrucció Pública ocupaven un lloc peculiar, si no en el pressupost de despeses, sí, en canvi, en la concepció dels creadors de la política econòmica de la Mancomunitat. Aquests serveis tenien uns objectius molt diversos. Per un costat, culturitzar i tecnificar la població treballadora de tot el Principat —i no únicament de Barcelona— augmentant, per tant, la seva productivitat. Per un altre costat, certs serveis tenien unes finalitats cientificotècniques prou clars —com era el cas dels serveis cartogràfics, meteorològics, d'assaigs i condicionaments de matèries industrials, de construcció de monuments. Finalment, el darrer, però no últim objectiu, era ideològic: mitjançant les institucions d'alta cultura, recrear un pensament filosòfic general, modernitzant la vella tradició de l'idealisme en tots els seus vessants. A més dels Serveis d'Agricultura i dels Serveis d'Instrucció Pública, l'altre gran camp d'actuació de la segona etapa fou el Servei de Telèfons. Un percentatge relativament important del pressupost de despeses del pla de 1920 hi era dedicat. El telèfon era un element fonamental per assolir, en un moment determinat, un cert nivell d'integració econòmica i espacial. Les línies a construir per la Mancomunitat tenien una triple finalitat: «1r, dotar de comunicació els pobles que no en posseïen; 2n, fer que les comunicacions fossin estables i en perfectes condicions tècniques, i 3r, popularitzar el servei amb un tarifatge convenient i adequats». Per estudiar la xarxa telefònica, hom preveié la construcció de les línies de la taula.

    En resum, el pla sexennal del 1920, desideràtum d'obres extraordinàries a realitzar, respon plenament —tot introduint-hi matisos importants— als objectius generals assenyalats. Era, sobretot, una concreció —qualitativa i quantitativa— d'un cúmul de propostes i de suggeriments sorgits de l'ampli debat obert entorn del Programa del Tívoli —el programa polític de Solidaritat Catalana per a les eleccions generals de l’any 1907—, que, el 1910, rebé unes aportacions essencials. L'objectiu central del pla fou el creixement econòmic equilibrat del conjunt del territori mancomunitari. «Equilibrat», perquè es considerava que només seria possible el «creixement» global amb una política de recompensació de l'espai mancomunitari. Val la pena de notar, per fi, l'escassa «originalitat» d'aquestes formulacions: eren paral·leles a les que circulaven arreu dels països industrialitzats o en camí d'una industrialització accelerada.

    Obres de govern de la Mancomunitat de Catalunya
    Dins l'ordre de permissió legal de què disposava, la Mancomunitat desenvolupà un procés ambiciós de realitzacions, moltes de les quals han perdurat fins avui. Mancada d'altres competències que les estrictament administratives, concentrà la seva dedicació, per una banda, en les funcions heretades de les antigues diputacions provincials i, per una altra, en l'execució de projectes nous referits, sobretot, a la promoció de serveis generals i de la vida cultural del Principat. Les obres principals foren:

    Institucions acadèmiques, docents, professionals i de cultura

    — Institut d'Estudis Catalans (1907). Encarregat de la investigació científica de tots els elements de la cultura catalana. Comptava amb tres seccions, la Històrico-Arqueològica, la Filològica i la de Ciències.

    — Biblioteca de Catalunya (1907). Complement de l'Institut.

    — Consell de Pedagogia (1913).

    — Comissió d'Educació General (1918).

    — Ponència d'Educació Física.

    — Germanor dels Orfeons de Catalunya (1917).

    — Escola de Bibliotecàries (1915).

    — Escola d'Estiu (1914).

    — Escola d'Infermeres (1917).

    — Escola Catalana d'Art Dramàtic (1913).

    — Creació de Biblioteques Populars (1915) i ensenyança per correspondència.

    — Universitat Industrial (1910).

    — Escola del Treball (1913).

    — Escola Superior dels Bells Oficis (1914).

    — Escola d'Administració Pública (1914).

    — Escola d'Alts Estudis Comercials (1918).

    Agricultura

    — Escola d'Agricultura (1911).

    — Servei Tècnic d'Agricultura.

    — Servei de Ramaderia.

    — Servei Forestal.

    Obres Públiques

    — Carreteres i camins.

    — Obres hidràuliques.

    — Ferrocarrils secundaris.

    — Abastament d'aigües potables.

    — Telèfons. Creació d'una ampla xarxa de 190 centrals i 115 estacions.

    Política social

    — Borsa del Treball (1912).

    — Assegurança a favor dels infants asilats.

    — Oficina d'informació Econòmica i Social.

    Servei de mapes

    — Mapa geogràfic (escala 1:100 000).

    — Mapa geològic (escala (1:100 000).

    — Mapa agronòmic.

    — Mapa meteorològic.

    Altres obres

    — Oficina d'Estudis Jurídics.

    — Junta de Ciències Naturals-Museu de Ciències Naturals.

    — Servei de Conservació i de Catalogació de Monuments (1914).

    — Caixa de Crèdit Comunal (1914).

    — Lliga Nacional d'Associacions de Música.

    — Junta de Museus de Barcelona (1907).

    L'ocasió fallida per al bloc industrial barceloní (1914-1918) modifica

    La Primera Guerra Mundial representà un moment excepcional per a l'economia catalana. La neutralitat de la corona d'Espanya en el conflicte militar va fer possible un augment molt important de les vendes als països bel·ligerants i als mercats que deixaven, momentàniament, abandonats. Durant cinc anys seguits, del 1915 al 1919, la balança comercial de l'Estat espanyol oferí superàvit, cosa insòlita, que no havia passat mai i que no s'ha repetit mai més. Aquest creixement extraordinari del mercat —extraordinari en el doble sentit de la paraula: molt gran i limitat en el temps— permeté als fabricants catalans actuar sense allò que ha estat el seu problema crònic, a saber, una capacitat d'incrementar la producció superior a la capacitat de vendre-la. Els beneficis de l'exportació situaven la indústria catalana en una posició favorable per afrontar les transformacions que la guerra i les seves conseqüències havien de provocar en l'estructura del capitalisme europeu. Efectivament, a partir dels anys vint, les variables explicatives del procés econòmic —el consum, l'estalvi, l'acumulació— ja no tindrien el mateix significat que durant el segle XIX, el del capitalisme de competència dominat per la necessitat d'acumulació, on l'estalvi era la «virtut» que feia possible el creixement.

    Dins aquest marc, els representants polítics de la burgesia industrial —la Lliga Regionalista— elaboraren i presentaren tota una sèrie de mesures amb la intenció d'aprofitar els avantatges de la situació de guerra per fer un pas endavant, quantitativament i qualitativa, en el procés d'industrialització. Es tractava de crear un context en què els beneficis derivats de les vendes a l'exterior a bon preu és transformessin en un nou capital fix.

    El primer problema que calia afrontar era la migradesa del mercat hispànic que posava uns límits molt estrets a la col·locació de manufactures. Els representants polítics dels industrials catalans es plantejaven, com una necessitat de primer ordre, el desenvolupament hispànic. Calia que els espanyols compressin i per això era necessari que prèviament produïssin i venguessin, calia, en definitiva, industrialitzar l'Estat espanyol. Aquesta era una idea present en els discursos dels polítics de la Lliga contraris al manteniment de la imatge d'una Espanya agrària i frugal, perquè tenien una visió, Keynesiana ja, sobre el paper positiu del consum —de l'augment de la capacitat adquisitiva de la gran majoria de la població com a motor de la inversió. Per això l'empresari i polític, Lluís Ferrer-Vidal, recrimina que el rei d'Espanya en un gest de simpatia, es presenti com el «primer agricultor» del reialme quan hauria estat millor que hagués dit el «primer productor».

    Però, a curt termini, una ampliació del mercat exigia exportar. Es tractava d'aprofitar l'avinentesa d'haver arribat a nous mercats per adquirir la condició de venedor habitual a l'estranger. Per això eren necessàries mesures que afavorissin la competitivitat de la producció catalana respecte a la dels països europeus més avançats. Calia obtenir ajudes directes a l'exportació —i una política de bons a l'exportació va ésser reivindicada durant tot el període de guerra, amb molt poc èxit—, però també mesures que fessin possible l'arribada a bon preu de les primeres matèries necessàries —un sector d'un pes primordial com era el tèxtil funcionava amb fibres que calia importar—, una millora de la xarxa de transports i, d'una manera molt especial, una zona neutral dins el port de Barcelona. Si hom aconseguia de rebaixar el cost de producció, les exportacions propiciades per la guerra es convertirien, almenys en part, en un fet habitual.

    Per imposar aquestes mesures calia que el govern de Madrid assumís els interessos industrialitzadors. I no fou així. Els industrials catalans no arribaren a tenir prou força per imposar llurs criteris, de manera que llur programa no va convertir-se en realitat política i econòmica. Només aconseguiren la introducció de mesures aïllades i, circumstancialment, la suspensió de mesures especialment contràries a llurs interessos —com ara el projecte de llei del govern de Madrid sobre els beneficis de guerra. Joan Ventosa i Calvell, diputat de la Lliga, clamava, en una conferència (abril del 1915), que els governs de Madrid ignoraven l'esperit català i que, «per això, en aquesta lluita entre l'economia pastorívola i primitiva i la nostra economia industrial i avançada, els governs es decanten quasi sempre a favor de la primera».

    A conseqüència de la manca d'hegemonia política dels elements industrialistes, es va frustrar la possibilitat d'un programa que hauria pogut aglutinar sota l'ensenya de la «industrialització» àmplies capes de la població catalana. Aquesta possibilitat es feia palesa en actes com les manifestacions interclassistes en pro de la zona portuària neutral.

    Mancats, tanmateix, de la política econòmica que necessitaven, els industrials no trobaren altra solució que pressionar sobre aquell element del cost que depenia directament d'ells mateixos: el salari. Efectivament, durant els anys d'eufòria productiva ocasionada per la guerra mundial, la reacció de les forces patronals fou molt dura envers les reivindicacions dels treballadors que reclamaven la part que els pertocava de l'augment dels ingressos industrials. En la indústria llanera de Sabadell, per exemple, els salaris augmentaren en poc més d'un 36 % entre 1914 i 1918, mentre que el cost de la vida s'havia encarit, durant els mateixos anys, gairebé en un 60 %. És a dir, es deteriorava el salari real. I això permet afirmar que els negocis del temps de guerra mundial s'expliquen en bona part per la reducció del nivell de consum dels treballadors. En aquestes condicions d'agudització de la lluita de classes, era difícil que els polítics de la Lliga aconseguissin de convertir-se en els dirigents d'un procés on els diversos sectors de la societat catalana identifiquessin els interessos de la indústria amb els objectius nacionals del país.

    L'Assemblea de Parlamentaris i la Crisi espanyola de 1917 modifica

    A la primeria del 1917, l'exèrcit espanyol donà mostres d'insubordinació: l'oficialitat constituí juntes de defensa i desafià ordres superiors. Aquest fet inicia l’anomenada «Crisi espanyola de 1917» provocada per tres circumstàncies que tenen lloc l’estiu de 1917: una important crisi econòmica provocada per la forta inflació a causa de la fi de la Primera Guerra Mundial; una important agitació dintre de l'exèrcit que exigia canvis polítics i un augment salarial; i les reivindicacions del republicanisme que reclamava la fi de l'obsolet sistema bipartidista de torns establert amb la restauració borbònica del 1874. Amb la crisi oberta pels oficials, era com si comencés a desfer-se l'aparell estatal: a Madrid, el mes de juny, caigué el govern liberal de García Prieto i es formà un gabinet conservador dirigit per Eduardo Dato. Pocs dies de prendre el poder, el 25 de juny decreta la suspensió de les garanties constitucionals par tot l’estat per fer front a la greu agitació política i sindical que apareix quan es van començar a notar els primers signes de recessió econòmica després de la bonança dels anys de la Primer Guerra Mundial. Va ser un any revolucionari arreu del món: el gener, es consolidaven constitucionalment els progressos antiimperialistes de la Revolució Mexicana; el febrer, l'Imperi rus esdevenia república. Als Països Catalans, després d'uns quants anys d'expansió industrial determinats per la Primera Guerra Mundial (1914-1918), la burgesia regionalista hagué de recapitular sobre si mateixa. Els dirigents de la Lliga podien percebre les fissures de l'aparell polític espanyol. En tot cas, el conflicte de les juntes militars de defensa se centrà a Barcelona. D'altra banda, els canvis socials, urbans i econòmics de la guerra alteraven el joc de forces polítiques del Principat català. Cada dia era més evident la puixança dels joves «sindicats únics» i, a la Lliga, li convenia de fer-hi resposta abans que un moviment obrer en reconstitució no trobés una veu política —àdhuc fent costat a l'antiga esquerra catalana, desarticulada d'ençà del 1914.

    En resposta a les mesures repressives del nou govern de Madrid, aparegué un «comitè revolucionari» d'abast estatal i constituït per reformistes, republicans, socialistes i sindicalistes de la UGT. El moviment pretenia organitzar una gran vaga que fes caure el govern i que fos substituït per un govern provisional i iniciar un procés constituent, que podia desembocar en una república. I aleshores, per barrar el pas a aquesta amenaça revolucionària de dimensió estatal, la Lliga intentà de canalitzar tota la vida espanyola per un camí essencialment polític. Per això, sondejà les forces que estaven en contradicció amb el status quo: exèrcit —les juntes de defensa—, sectors liberals, republicans i socialistes plegats, mauristes —en referència al polític Antoni Maura. Davant l'esmentada amenaça revolucionària potencial, la Lliga convocà una «assemblea de parlamentaris catalans» per formar novament una espècie de solidaritat catalana: carlins, republicans, nacionalistes, regionalistes i monàrquics liberals. El pas següent era la conversió d'aqueixa renascuda «solidaritat catalana» en una «solidaritat espanyola», mitjançant la convocatòria d'una «assemblea de parlamentaris espanyols», si Dato no volgués obrir les corts en sessió d'emergència. El propòsit implícit era de canviar la natura de l'estat i verificar d'una manera duradora una «revolució burgesa». Tal com indica Solé Tura, la burgesia catalana aspirava a refer l'Estat espanyol a imatge pròpia, a convertir-lo en un estat burgès.

    La burgesia industrial intentava de refer l'estat —en aliança amb tots els sectors que podien estar-hi d'acord— quan les juntes de defensa ja n'havien posat en dubte la natura de les institucions i quan el proletariat començava a pensar en una alternativa molt més dramàtica. Per a la burgesia, per al seu projecte de consolidació —més que no revolució— burgesa, la necessitat de canviar la base de l'estat era urgent. L'estat tenia unes implicacions de classe concretes. L'estat «era» a Madrid, representava «oligarquia i caciquisme». La monarquia de la restauració borbònica —entre la fi de la Primera República Espanyola i la Segona República— era un estat central de base ruralitzant. Un nou estat, descentralitzat, tindria una nova base burgesa, seria més flexible políticament i podria respondre a necessitats de canvi econòmic i a les amenaces de baix.

    Ara, canviar l'estat tenia implicacions revolucionàries. Francesc Cambó —líder de la Lliga— cercà el suport de la CNT per a l'assemblea, i el moviment polític fou desbordat per la vaga general ulterior. Davant les implicacions revolucionàries, el sector primordial per obtenir l'assentiment de l'oligarquia central, el maurisme, els de la «revolució des de dalt», recularen, mentre que el sector esquerrà, de Lerroux als socialistes, acceptà la premissa de canviar l'estat. Es trencà l'acord tàcit el 19 de juliol entre exèrcit, socialistes i assemblea. El 13 d'agost, els obrers van declarar-se en vaga revolucionària, que fou reprimida per l'exèrcit, mentre l'Assemblea claudicava de la seva demanda de corts constituents.

    La negació d'Antoni Maura a romandre en el moviment implicava que el projecte de la Lliga d'un canvi imminent era impossible, puix que l'exèrcit no la secundaria sense Maura com a garantia. Els mauristes i els regionalistes abandonaren l'Assemblea —en sessió del 30 d'octubre de 1917, a Madrid— per entrar en els governs anomenats, respectivament, de «concentració» de García Prieto (1917-1918) i «nacional» d'Antoni Maura (1918), tot interpretant d'una manera oportuna la noció de «solidaritat espanyola». Si la burgesia industrial no podia canviar l'estat, podia almenys tractar de dominar-lo. Així, a partir de l'entrada de Francesc Cambó en el gabinet d'Antoni Maura (març del 1918), la Lliga començà la campanya «per l'Espanya Gran».

    Un projecte de reforma de l'Estat espanyol des de dalt no era, però, factible. Era refusat per l'exèrcit i pel rei d'Espanya, el projecte dels quals va ésser expressat, efectivament, uns anys més endavant, en la Dictadura de Primo de Rivera, que només deixà a la burgesia del Principat un espai esquifit i n'eliminà els somnis hegemònics. No obstant això, l'experiència del 1917 —creació d'una base mínima d'unitat esquerrana per transformar l'estat— no restava validesa a un projecte genuïnament «revolucionari» d'oposició a l'estat existent que es consolidà durant la resistència a la Dictadura: ens referim al projecte republicà.

    Les vagues de La Canadenca (1919) modifica

     
    Avinguda Paral·lel de Barcelona el 1913 amb les xemenèies fumejant de La Canadenca a ma dreta. La vaga de La Canadenca, va estendre el pànic entre la burgesia, que rememorava la violència i destrucció generada durant la Setmana Tràgica (1909), exacerbat per les històries que arribaven de Rússia després de la Revolució de 1917. El temor era que la revolució comunista es podia desencadenar d’un moment a l’altre.

    La nova organització dels sindicats per rams productius i no per oficis —el «sindicat únic»—, sorgida en el congrés de Sants (juny de 1918) es posa a prova arran del conflicte de La Canadenca (5 de febrer-20 de març del 1919). La Canadenca —o, com se li deia llavors, la Canadiense— era el nom popular de l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro, SA, filial del hòlding Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, una societat de capital anglocanadenc, constituïda el 1911 a Toronto (Canadà) sota impuls de l'enginyer americà Frederick Stark Pearson i que es dedicava a la producció i distribució d’energia elèctrica. El 2 de febrer de 1919, acomiadà vuit escrivents de l'oficina de facturació que no havien acceptat la reducció de sou imposada pel fet de passar d'eventuals a personal de plantilla. Precisament en aquells dies els obrers i empleats de l'empresa feien llur inscripció en el sindicat del ram, això és, en llur «sindicat únic» del ram d'aigua, gas i electricitat —el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT. La nova estructura sindical afavoria el concert de les distintes categories professionals, del peó a l'escrivent, que l'antic sindicat d'ofici remarcava i tendia a distanciar. El dia 5 se solidaritzaren amb els acomiadats 140 oficinistes de l'empresa, i en ésser a llur torn amenaçats de comiat, el dia 8, va declarar-se en vaga quasi tota La Canadenca. En accions successives, sempre articulades pel nou dinamisme sindical, s'hi afegiren altres empreses del ram: centrals elèctriques, tramvies, enllumenat públic —Barcelona va trobar-se a les fosques—, gas i aigua, mentre gran nombre de fàbriques de tota mena es veien obligades a plegar per falta d'energia. Vers el 21 de febrer, un 70 % de fàbriques de Barcelona i les seves rodalies hagueren de suspendre llurs activitats. Per poder mantenir la vaga, els sindicats i les cooperatives contribueixen que la gent que en vaga pugui menjar. A més a més de la caixa de solidaritat econòmica (es van reunir 185.000 pessetes pels treballadors de La Canadenca en vaga i les famílies dels sindicalistes empresonats), es crea el que avui dia s’anomenaria «un banc d’aliments i de carbó», a fi que els vaguistes disposin de menjar. També arriba ajuda d’altres llocs d’Espanya, per exemple, en forma d’aliments. Va irrompre el pànic, fou declarat l'estat de guerra i foren detinguts gran nombre de vaguistes. Llavors noves empreses se sumaren a la vaga i el sindicat únic d'arts gràfiques establí, amb sorpresa d'autoritats i gerències de premsa, la «censura roja» per impedir la publicació de missatges desfavorables a la causa dels vaguistes. El dia 7 de març, els directors dels diaris de Barcelona, van rebre una carta del Sindicat d’Arts Gràfiques perquè publiquessin el següent text:

    «Señor director...
    Muy señor nuestro: obedeciendo a la razón y justicia que en todo momento debe guiar el buen criterio en las cosas, tenemos el deber de comunicar a usted que la Junta del Sindicado de Artes Gráficas ha tomado el acuerdo de suprimir de la redacción del periódico de su dirección toda nota o comentario relacionada con el movimiento de La Canadiense, venga por conducto de quien sea, en la inteligencia de que en el momento que aparezca algo de dicho asunto, nos arrogaremos el derecho de retirar el personal de esa casa, sin perjuicio de exigir una indemnización como correctivo de dicha infracción. Por el sindicato de Artes Gráficas.- Barcelona 7/03/1919»

    La Canadenca hagué de claudicar. La vaga suposà una gran victòria de la classe obrera. Hi exercí un paper decisiu el dirigent sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre, que en un míting a la plaça barcelonina de Les Arenes (19 de març), desbancant extremismes, convencé un auditori de 20 000 vaguistes d'acceptar una via transaccional i de presentar-se l'endemà a la feina. Se n'obtingué la readmissió dels acomiadats i dels vaguistes, un augment general dels sous, la jornada de vuit hores i la promesa d'alliberament dels empresonats —més de tres mil. La forma que es va portar la vaga, en quaranta-cinc dies de resistència metòdica i renúncia organitzada a la insurrecció, constituïa un aspecte primordial, una conquesta efectiva, dins l'èxit final de la llarguíssima vaga. Havia admirat tothom i afavorit un respir d'autoconfiança en la classe treballadora. I havia enlluernat un sector del sindicalisme, remordit de no fer-se valer més. Però sobretot havia enutjat fortament els sectors més intransigents del poder establert. Els obrers pagarien car aquesta victòria i, entre ells, Salvador Seguí, que ho faria amb la seva vida.

    I així, la intransigència de l'autoritat militar, que mantingué reclosos cert nombre de vaguistes fora dels terminis tractats, provocà una nova vaga, aquesta vegada de caràcter general (24 de març-12 d'abril). Tot i decidida sense unanimitat pels delegats sindicals que en formaven el comitè —per majoria d'un sol vot—, la declaració de vaga general fou acatada per tots els treballadors i àdhuc estesa a diverses ciutats industrials dels Països Catalans. Arran d'aquesta decisió, se suscità i ha subsistit fins avui un contenciós dialèctic a propòsit del seu desencert o la seva congruència. Els mateixos delegats sindicals ho debateren fins a la matinada del dia 24, abans de fer recurs de la votació.

    Els treballadors en vaga no abandonaren mai llur actitud d'irrevocable pacifisme. Es veieren encerclats de bon antuvi per un autèntic esclat amenaçador de força —declaració de l'estat de guerra, establiment de canons i metralladores sobre els carrers de Barcelona, mobilització de 8.000 sometents comandats per un ultraista de la Lliga com Josep Bertran i Musitu, detenció de sindicalistes—, tal com sol ocasionar, efectivament, tota proclama de vaga general. En les tres setmanes que durà, no hi hagué cap avalot, sinó, tanmateix, una aferrissada repressió contra la CNT i l'assassinat del sindicalista Miquel Burgos (31 de març), secretari del sindicat d'adobadors, mort a trets de la guàrdia civil, que s'havia presentat a casa seva per detenir-lo, en intentar de fer-se'n escàpol.

    La manifestació de força oficial, invocant tothora la «pau social» introduí en la població la inquietud i, comsevulla, exercí un efecte disgregador en la massa obrera. «Pau, pau i sempre pau» era precisament el lema d'un cos repressiu com el sometent. En un moment donat, les instàncies patronals plantejaren la tornada a la feina en termes d'ultimàtum, això és, sota amenaça de comiats discrecionals —«contra la vaga, el locaut». Aquesta escomesa feia part del pla estratègic pactat el primer dia, a les dependències de la Capitanía General de Cataluña, entre burgesos, exèrcit i policia. Era la manifestació amenaçadora de força armada, caució oficial dels serveis abandonats pels treballadors —fins a la militarització d'empreses, fins a fer esbotzar pels soldats les portes de les botigues—, immobilització de l'activitat sindical, ultimàtum laboral i conducció de l'atur general a la frontera del locaut.

    El dia 27 de febrer, el quart de començada la segona vaga general, els treballadors proposaren al governador civil de Barcelona —aleshores l'enginyer Carles Montanyès— la tornada a la feina a canvi d'una extensa amnistia sindical. Reberen com a resposta que no era moment d'esperar que les autoritats demostressin senyals de feblesa. Aleshores el comitè de vaga retornà la llibertat d'acció a cada sindicat per tal que temptegessin en els diversos rams les condicions òptimes d'una represa del treball o bé, mal per mal, per resistir en espera d'una altra avinentesa. Pocs dies a venir, el mateix Montanyès s’afanyaria per retrobar la via conciliadora, quan un ample sector patronal li feu palès el caire insostenible que havia adquirit la nova aturada de producció.

    De moment, però, la tàctica patronal es concentrava a separar la massa obrera dels seus dirigents, a isolar els sindicalistes, a perseguir, encegament, la desarticulació del sindicat únic. En el decurs de la primera setmana de la segona vaga general, fou constituïda la Federació Patronal de Catalunya. Estava impulsada des dels sectors més intransigents de la burgesia industrial barcelonina, desitjosos de constituir un front —«contra el sindicat únic, un front únic»— més radical i més enèrgic que no eren les organitzacions patronals tradicionals com el Foment del Treball. Volien portar llur acció més enllà de la capacitat repressiva del mateix poder factitiu de la burgesia, que no pretenia d'aniquilar l'associacionisme obrer, sinó desproveir-lo de continguts revolucionaris i constrènyer-lo, com escriu León Ignacio, «a resoldre qüestions purament laborals dins el marc del sistema capitalista». Mentre la policia escorcollava els barris obrers en recerca obstinada de responsables sindicals, el radicalisme patronal martellejava la consigna de negar tota proposta d'origen sindicalista. Refusaven qualsevol transacció que no fos individual i a la porta de cada fàbrica —«un obrer es fa valent quan li escalfen el cap, però de tu a tu, es torna com un xaiet, fins i tot davant un tros d'encarregat».

    La duresa mateixa d'aquestes condicions va impedir-ne la viabilitat. El dimarts, primer d'abril, 200 delegats sindicals del comitè de vaga foren sorpresos en reunió i, sempre sota cobert de l'estat de guerra, conduïts presos a Montjuïc. Però aquell mateix dimarts van sumar-se a la vaga general les ciutats de Palafrugell i Girona. En començar la segona setmana de vaga, es constatà un cert moviment de retorn a la feina, nombrosos treballadors disposats a cedir. Però, fins i tot havent reprès el treball, tornaren a plegar quan constataren la imposició de llistes negres o veieren la policia detenir els delegats obrers a l'entrada dels tallers. Els sindicats, fent el cor fort, refermaren llurs posicions de resistència, refiats d'una imminent dissidència de signe moderador en els rengles patronals. Aquest, en efecte, tingué lloc i, com dèiem més amunt, va fer-se sentir per l'autoritat civil, que hi veié una recuperació del mateix ascendent i s’afanyà a fer-li costat. Aleshores, en plena repressió sindical, el dia 3 d'abril, en un intent d'apaivagar la renitència obrera, fou confirmada i estesa a tots els oficis, per decret del govern de Madrid, la jornada de vuit hores. Era una reivindicació de més de trenta anys del moviment obrer internacional que els treballadors barcelonins feien reconèixer per primer cop a un poder establert.

    Ningú no podia passar per alt, tanmateix, que es tractava d'una conquesta pertanyent a una lluita anterior ni que encara estaven en joc les altres conquestes del dia 20. Els sindicats només abandonaren llur actitud pertinaç a proporció que els empresaris es comprometeren a mantenir les condicions que regien en el moment d'esclatar la vaga general. Sense estendre cap acord formal —per tal com eren suspeses judicialment les funcions sindicals—, empresaris i treballadors anaren pactant, ara un ram i ara un altre ram, el retorn a la feina. A la darreria de la segona setmana, les opcions de normalització laboral havien avançat decisivament. El dilluns, dia 7, l'atur era gairebé acabat, car només restaren tancades les indústries que no volien respectar les condicions que regien en el moment d'esclatar la vaga general. Finalment, la Federació Patronal posà com a termini màxim de tornada a la feina el dijous, dia 10, intimidatòriament, però amb el sou i hores de treball que regien en esclatar la vaga general.

    Els treballadors havien reconquerit unes millores laborals, però havien perdut la llibertat sindical, no havien aconseguit l'alliberació dels presos, objecte rigorós del conflicte, sinó que n'havien sentit créixer el nombre, més de 15.000. Ramon Pla i Armengol (1880-1956), un metge de simpaties cenetistes que observà amb atenció els fets, va escriure: «Probablement, el fet d'haver resistit la segona setmana ha servit als treballadors perquè les condicions no hagin resultat tan dures com podrien haver estat. Els patrons han afluixat bastant en veure la resistència inesperada de la classe obrera. Però les condicions han estat dures. En general, els salaris es mantenen tal com eren abans de la vaga general. Diuen, però, que algú l'ha aprofitada per rebaixar-los... Hom no reconeix els delegats dels sindicats. En algunes bandes, ni se n'ha parlat, però tàcitament no hi són reconeguts. En altres bandes, aquesta manca de reconeixement s'ha fet constar explícitament. I això, durarà gaire? Probablement, fins que la normalitat constitucional sigui restablerta. Perquè els sindicats existeixen i els delegats continuen... La vaga ha finit i com tota vaga general que no es planteja per cooperar amb un moviment polític, com totes les vagues generals pures, aquesta vaga general ha fracassat». Al cap de dos dies de finir la vaga, Joaquim Milans del Bosch, capitán general de Cataluña (1918-1920), sostingut per les Juntes Militars i per la flamant Federació Patronal —sòlida i sempre temptada aliança—, acomiadà sense contemplacions el governador civil de Barcelona Carles Montanyès i el cap de policia de la capital Gerardo Doval, per llurs posicions conciliadores en el conflicte. Això va ser un gran menyspreu de l'autoritat del comte de Romanones, president del govern de Madrid, que es veié en urgència d'haver de presentar la dimissió davant el rei d'Espanya, el qual la hi acceptà així mateix sense contemplacions.

    Milans del Bosch, Bertran i Musitu —fundador i dirigent de la Lliga Regionalista i cap del sometent de Barcelona— i els sectors més radicals de la patronal, no se sentiren satisfets dels resultats d'aquelles grans vagues: haurien volgut infligir un escarment definitiu a les classes populars, un càstig gros a tots els dirigents sindicals i, dit com cal, escombrar la CNT.

    La vaga de La Canadenca: cronologia modifica

    Gener
    Censura prèvia a Barcelona que no culmina fins al 17-07-1920.[15]
    16 El Govern espanyol suspèn les garanties constitucionals, amb l'aparença d’acotar el moviment autonomista catalanista. Però aquest estat s’aprofita per desencadenar una repressió contra la CNT, amb l’empresonament dels seus líders.[16]
    19 Detenen a tots els redactors del diari de la CNT Solidaridad Obrera, excepte el director, Ángel Pestaña, que escapa de la policia.[15]
    Febrer
    2 La Canadenca acomiada a vuit treballadors que no accepten la reducció de sou imposada pel fet de passar d'eventuals a personal de plantilla.[16]
    5 Vaga de braços caiguts dels oficinistes de l’empresa en solidaritat amb els companys acomiadats. La direcció respon, amb cent quaranta treballadors acomiadats.
    8 Vaga en quasi tota l’empresa. [17]
    10 La direcció de l’empresa llença un ultimàtum als vaguistes perquè tornessin a la feina.[15]
    Un grup de desconeguts fereix greument al delegat sindical de Terrassa, Santiago Pascual, de 29 anys.[18]
    15 Els obrers de La Canadenca es reuneixen amb els directius d’aquesta per fer peticions favorables als seus interessos.[15]
    Mor Joaquim Baró Valero, recaptador de l’empresa, assaltat per tres emmascarats. És l’únic cobrador que no feia vaga.[18]
    16 Barcelona es queda a les fosques i és paralitzen les indústries i els tramvies.[16]
    La direcció de La Canadenca refusa de reunir-se amb la delegació de treballadors perquè hi havia membres de la CNT —del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat— que no treballaven a la companyia, i la resposta del moviment obrer va ser l’aturada de 20.000 treballadors de la indústria tèxtil en solidaritat amb els vaguistes.[16]
    20 El comitè de vaga escala el conflicte i declara la vaga a totes les empreses de distribució d’electricitat que els obrers segueixen majoritàriament. Barcelona, sense llum ni tramvies, queda paralitzada. El govern respon confiscant la Canadenca fins a la fi de la vaga, quan l’empresa va tornar als seus propietaris.[16] Els enginyers militars restableixen, uns dies més tard i mal que bé, el servei elèctric.[17]
    26 Els obrers del gas (Catalana de Gas i Electricitat, i els de la Companyia de Gas Lebón) i de l’aigua (Societat General d’Aigües de Barcelona) se sumen a la vaga. Això va provocar que aquells dies més d’un 70% de la indústria de Barcelona es paralitzés.[16]
    27 Els treballadors dels tramvies també s’uneixen a la vaga.[17]
    Març
    1 Les companyies d’aigua, llum i electricitat donen un ultimàtum als vaguistes perquè tornin a la feina. Els que no tornin a la feina abans del dia 6 seran acomiadats.[15]
    6 El Sindicat Únic d’Arts Gràfiques aprova dur a terme la «censura roja».[15] Impedia la publicació de qualsevol informació hostil envers la posició dels treballadors, fins i tot els bans publicats pels militars.
    7 Els diaris i demeses publicacions reben la carta de la «censura roja».[15]
    8 El capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, publica un ban on es decreta la militarització obligatòria de tots els reservistes de les fàbriques en edat militar (entre els 21 i els 31 anys).[16] Tots els treballadors han de presentar-se a les zones de reclutament. La resistència a això va portar a nombroses detencions, i al voltant de 3.000 treballadors foren empresonats al castell de Montjuïc.
    12 Sota la pressió de Milans, el capità general, s’aprova la declaració de llei marcial.[16]
    13 Declaració de l’estat de guerra a Barcelona.[16]
    L’intransigent Gonzálex Rothwos deixa el càrrec de governador civil reemplaçat per l’enginyer i directiu a La Canadenca, Carles Emili Montañès i Criquillion.
    El gallec Gerardo Doval nou cap de la policia.
    15-16 Es reuneixen, en presència d’un emissari del govern central, José Morote -sotssecretari de governació-, els representants de La Canadenca i el comitè de la vaga per trobar una sortida a la vaga.[17]
    17 El Govern imposa un acord que accepten les dues parts: augment dels jornals, la jornada de vuit hores, la readmissió dels vaguistes acomiadats, el pagament de la meitat de la mesada que havia durat la vagal i l’alliberament dels sindicalistes presos. La direcció de La Canadenca cedeix en totes les reclamacions dels vaguistes.[17]
    18 El govern retira l’estat de guerra.[15]
    19 Gran assemblea a la plaça de braus de les Arenes amb la presència de més de 20.000 treballadors. Els primers dels líders de la CNT que parlen no aconsegueixen convèncer els obrers de tornar a la feina. El darrer en parlar fou Salvador Seguí, secretari de la Regional catalana de la CNT, que no feia ni dotze hores que era lliure. Pronuncia un històric discurs que convenç els vaguistes d’acceptar l’acord i tornar a la feina.[17] També donen 3 dies al govern per alliberar els empresonats.
    20 Es torna victoriosament al treball
    24 La CNT declara una segona vaga general perquè Milans del Bosch, amb el beneplàcit de la patronal i en desacord amb el pacte, no compleix el tracte d’alliberar tots els presos en tres dies.[16]
    Milans reimposar la llei marcial sense cap mena de consulta prèvia al Govern. Alhora impulsa la creació de milícies cíviques autoritàries formades pels sectors reaccionaris de la ciutat, el Sometent i Acción Ciudadana, que actuen com un grup parapolicial i aconsegueixen el control dels carrers de la ciutat.[16]
    El capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, sense tenir en compte el govern, confisca l’empresa fins al 2 d’abril.[16]
    25 El Govern suspèn les garanties constitucionals a tot l’estat, tal com passa a Barcelona. L’exèrcit i el Sometent ocupen els carrers de Barcelona per trencar la vaga i imposar l’ordre.[16]
    El Sometent es desplega per primera vegada i trenca la vaga de Barcelona, col·laborant amb les tropes en l’arrest de sindicalistes i obligant a reobrir els botiguers que havien abaixat la persiana.[16]
    La majoria de la premsa diu prou a la censura i deixa de publicar fins al 15 d’abril.[15]
    Abril
    2 Tots els sindicats queden clausurats i els seus responsables empresonats.[15]
    3 Un decret del govern estableix la jornada de treball de 8 hores per tots els oficis, però l’aplicació real d’aquesta mesura va ser molt lenta i amb reiterats incompliments.[17]
    El director del diari de la CNT, Solidaridad Obrera, Ángel Pestaña, és detingut.[17]
    7 La majoria d’obrers tornen als seus llocs de treball. La vaga general es pot donar per acabada. La segona vaga general finalitza amb una derrota de la CNT.[19]
    9 Neix la Federació Patronal de Barcelona amb l’objectiu de contrarestar la força creixent de la CNT.
    14 El capità general expulsa el governador civil i el cap de policia de la ciutat, a fi d’enterrar la via conciliadora amb la CNT.[16]
    15 El cap de govern espanyol, Romanones, dimiteix. El Govern claudica davant l’aliança entre industrials i l’exèrcit a Catalunya.[16]
    Maig
    1 Finalitza la censura roja a Barcelona.[15]
    Setembre
    2 Fi del segon estat de guerra a Catalunya.

    El terrorisme blanc (1919-1923) modifica

    La fi de les vagues de La Canadenca no comportà, doncs, un acord formal ni tan sols una treva entre patrons i sindicats. No derogat l'estat de guerra ni a l'adveniment d'un nou govern de Madrid —govern de concentració d'Antoni Maura, abril-juliol del 1919—, que en mantingué la vigència en entesa amb el capità general Milans del Bosch i la mateixa burgesia barcelonina. Les disposicions militars i civils mantingueren la prohibició absoluta de les funcions sindicals, i el sometent i la policia prosseguiren, d'un mode sempre més definit, llur persecució de la CNT. El sometent havia estat investit, de més del encàrrec reglamentària de «fer respectar les lleis i les autoritats legalment constituïdes» com a milícia que era de la burgesia, d'una funció inquisitiva de les pertorbacions socials. En un mes d'existir —assolí la xifra de 9.414 homes armats—, va formar-se en el seu si un veritable esperit policíac: practicà la vigilància de domicilis, reclutà confidents, àdhuc pistolers, i desenvolupà, en col·laboració directa amb l'autoritat militar, una persecució dels sindicats i de l'anarquisme.

     
    Manuel Bravo Portillo era, segons Rafael Vidiella «un agent de l'espionatge alemany: indicava als submarins alemanys la sortida i ruta dels vaixells espanyols que duien càrrega destinada a les potències aliades, a fi que fossin enfonsats, o feia assassinar els patrons disposats a transigir amb reivindicacions obreres i que, en la Federació Patronal, defensaven una actitud conciliadora. Els alemanys volien que les vagues s'eternitzessin, perquè moltes de les indústries treballaven pels països de l’Entesa[20]. Per saber secrets naviliers i portuaris, Bravo Portillo es valia d'un tal Royo Vallés, ficat en diverses companyies de navegació que de vegades asseguraven per valor de milions càrregues inexistents dels vaixells que serien torpedinats: per assassinar patrons es valia d'un alemany aventurer, atracador i assassí que es feia anomenar «Baró de König» i que dirigia una banda de facinerosos catalans i estrangers, reclutats a les cases de prostitució i cafès-concert del districte de Drassanes.»

    Son capitost, l’advocat i dirigent de la Lliga, Bertran i Musitu, no dubtà a servir-se, en aquesta empresa, de consultors com Manuel Bravo Portillo. Aquest era extinent de guerrilles en les campanyes colonials de Filipines, antiobrerista consumat, excomissari de policia de Barcelona (1909-1918) i espia alemany. Va ser el responsable de la mort (8 de gener del 1918) de l’enginyer industrial professor, Josep Albert Barret i Moner. Aquest era un home fort dels rengles patronals, que, aprofitant la conjuntura excepcional de la guerra europea, fabricava espoletes d'artilleria per l'Entesa[21]. Bravo Portillo finalment va ser sotmès a procés i destituït com a comissari de policia (juny-desembre del 1918) a conseqüència de la campanya acusatòria que engegà contra ell, des dels fulls de Solidaridad Obrera—diari de la CNT—, el sindicalista Ángel Pestaña[22]. El paper de Bravo Portillo fou rehabilitat a mesura que creixia la conflictivitat social. En plena vaga general de La Canadenca, quan Milans del Bosch entrava en discrepància amb el governador civil Carles Montanyès, Bertran i Musitu l'empenyé fins a la Capitania General barcelonina, on el contractaren com a informador de cambra. Arrecerat en l'autoritat militar, Bravo Portillo constituí amb els seus confidents i pistolers una veritable policia social paral·lela, en estret contacte amb el sometent i el radicalisme patronal.

    Les pistoles i el terrorisme, fins aleshores al servei de l'espionatge alemany, canviaren de blanc i esdevingueren un instrument de classe dins l'òrbita del bloc industrial barceloní. Poc més ençà dels fets de La Canadenca, i per apaivagar els paletes que aixecaven massa la veu, Bravo Portillo i els seus pinxos perpetraren un atemptat contra Pere Massoni (23 d'abril), president del sindicat de rajolers, que se'n sortí per miracle i malferit. El 5 de setembre, emperò, en represàlia per l'assassinat (18 de juliol) de Pau Sabater, president de secció del sindicat tèxtil, Bravo Portillo fou executat pels germans Ródenas Domínguez (Libertad, Progreso i Volney).

    Quinze mil sindicalistes presos o escapats, setanta mil treballadors en atur ara per la vaga, ara pel locaut i la ignominiosa persistència de l'estat de guerra dugueren, finalment, a les instàncies conciliadores de la burgesia a reclamar pau i treva, una entesa, entre empresaris i sindicalistes. El 23 de juliol de 1919, Francesc Cambó explicità davant les corts de Madrid la inutilitat d'un estat de guerra que no havia arribat a reduir, ans havia augmentat, la pugnacitat social. El dia 2 de setembre fou aixecat, en efecte, l'estat de guerra i hom convocà representants de la Federació Patronal i dels sindicats per constituir una Comissió Mixta de patrons i treballadors encarregada d'exercir l'arbitratge en els conflictes laborals: «Heu de tenir present, obrers i patrons —diria Francesc Cambó—, que és la prosperitat i l'esdevenidor de Catalunya allò que està en litigi. I Catalunya és de tots.» Per un temps brevíssim, va fer-se efectiva una situació de treva, que comportà la suspensió de tota disputa laboral i l'obertura d'una amnistia general, sota condició d'excloure l'acció directa anarco-sindicalista. Però la Federació Patronal, en compliment de les recomanacions del segon congrés de la Confederación Patronal Española (celebrat el mes d'octubre a Barcelona), entitat que l'organització patronal barcelonina havia impulsat i contribuït a estructurar, declarà, el novembre, el locaut general. D'aquell congrés havia emanat no sols l'orientació d'adoptar el locaut com a resposta contra la vaga, sinó de recórrer a la utilització sistemàtica d'esquirols, del sindicalisme groc i, si calia, del pistolerisme. La deserció patronal de la Comissió Mixta posava en preeminència els sectors més intransigents de la burgesia. També afavoria, dins la CNT, l'exaltació de les posicions extremes, l'accés dels grups d'afinitat anarquista, sempre enduts per la idea d'una imminència revolucionària, que convertiren el principi d'acció directa anarco-sindicalista en estricte activisme i no dubtaren a fer recurs de les pistoles.

     
    Benedicció d’una bandera del Sometent pel canonja penitenciari de Barcelona el 5 de juliol de 1919 a Ripollet. Aquesta organització armada de civils intervingué al costat de les autoritats en la repressió de les lluites obreres. El general Primo de Rivera intentà estendre-la a tot l'Estat espanyol. El franquisme l'utilitzà també per combatre el maquis. No ha estat definitivament desarmada fins al 1978. Foto de Casañas.

    Bon nombre de les vagues del darrer trimestre de 1919 foren contestades amb el locaut patronal. Per exemple, a ciutat de València, Alcoi o Castelló de la Plana. A la regió de Barcelona, el locaut general (23 de novembre de 1919-26 de gener de 1920) declarat pel president de la Federació Patronal Catalana, Fèlix Graupera —un empresari modest i tipus fort, desconegut fins aleshores, probable home de palla—, afectà uns 200 000 treballadors i representà un cop duríssim per a la CNT.

    La ufanor burgesa dels anys de la Primera Guerra Mundial, l'eufòria de guerra de les indústries catalanes —que foren el rebost de l'Entesa— es veié aviat interrompuda. Vers la segona meitat del 1920, és produir una davallada de les exportacions i l'inici d'un període de vaques seques entrellaçat amb la crisi europea de reconstrucció postbèl·lica que va caracteritzar-se per una frenada violenta del ritme econòmic, per les sotragades de la superproducció i l'atur forçós.

    La crisi econòmica declarada a l'eclosió d'una etapa d'expansió obrera i en un moment de sorda i dura conflictivitat social, espantar la burgesia industrial, prou inquieta davant el fantasma comunista que «plana damunt d'Europa», irritada, confosa per l’envergadura de les vagues de La Canadenca.

    La idea de la revolució no sols era en la ment dels activistes àcrates; esglaiava la burgesia, fermava la cautela governativa: «En arribar a Barcelona —escriuria Julio Amado, governador civil de Barcelona Entre agost i desembre de 1919—, vaig ensopegar, a més, amb la preparació d'un gran moviment revolucionari.» Després de l'alacantí Julio Amado, home conciliador, fou governador civil de Barcelona el valencià Francesc Maestre (desembre de 1919-maig de 1920), comte de Salvatierra, el qual, per la seva banda, portà a terme una política repressiva del moviment obrer: protecció del fals Baró de König —Nom de l’aventurer, estafador i espia alemany, Rudolf Stallmann—, tenebrós successor de Bravo Portillo; detenció de sindicalistes; clausura de la Confederació. Aquesta política —repressió oficial per una banda i pistolerisme oficiós per l'altra— fou, en definitiva, la causa de la seva destitució i del seu assassinat (4 d'agost a València) junt amb la seva cunyada la marquesa de Tejares.

    El desembre de 1919, havia nascut la Unió de Sindicats Lliures, sindicat groc —es a dir, controlat per la patronal—, de la mà del requetè Ramon Sales i amb el suport de polítics com Josep Bertran, cap del sometent de Barcelona aquell any, col·laborador de Francesc Cambó i dirigent del partir conservador, la Lliga Regionalista. El seu objectiu era dividir la classe obrera i esdevenir una nova força de xoc de la burgesia, la qual, satisfeta per la política del governador, aixecà el locaut i proposà l'augment del sou dels obrers no afiliats als sindicats únics de la CNT amb objecte de combatre l'hegemonia cenetista. L'entitat patronal, amb les espatlles guardades per la Unió, pogué, per altra part, desempallegar-se del Baró de König, que havia pretès d'extorsionar alguns patrons i que finalment fou expulsat d'Espanya després de perpetrar (maig del 1920) un atemptat contra sindicalistes en ple dia.

     
    Severiano Martínez Anido. Vers 1917, l'espionatge alemany —amb la intenció de pertorbar les activitats dels industrials catalans que treballaven per l'Entesa— i el doble joc policíac, desencadenaren la contagiosa sèrie d'assassinats de patrons i atracaments, i la sanguinària repressió dels generals Severiano Martínez Anido —governador militar i després civil de Barcelona— i Miguel Arlegui —cap de la policia espanyola de Barcelona— contra dirigents sindicals i obrers revolucionaris.

    Amb el retorn (març de 1920) d'Eduardo Dato al govern de Madrid, el terrorisme blanc rebé encara més protecció. D'acord amb la Federació Patronal, descontenta de la política de tolerància del governador Frederic Carles Bas (juny-novembre), Dato nomenà governador civil de Barcelona el general Severiano Martínez Anido (novembre de 1920-octubre de 1922). Governador militar de Barcelona des de 1917, Martínez Anido, amb el nou càrrec, assolí una gran notorietat, tal com havia donat a entendre en el moment de prendre'n possessió: «He estat a Cuba i Filipines. Hauria de ser ara a l'Àfrica. El Govern m'envia a Barcelona i obraré com si estigués en campanya.» Juntament amb el cap de policia de la ciutat, Miguel Arlegui (setembre de 1919-octubre de 1922), Martínez Anido afavorí l'acció de les bandes afectes a la patronal i als sindicats lliures, que actuaren a les ciutats industrials del Principat: Barcelona, Badalona, Berga, Manresa, Sabadell, Mataró o Reus. Feu practicar abundosament la «llei de fugues» que havia tingut un precedent en la mort de sindicalista Miquel Burgos —mort el 31 de març de 1919 pels trets de la guàrdia civil—, i que donava autorització legal a la policia per disparar contra aquells que s'escapessin. No cal dir que a partir d'aleshores els «casos de fugida» sovintejaren.

    Tot plegat exacerbava els sectors més extremistes del moviment obrer, que organitzaven llurs propis grups contraterroristes, víctima dels quals fou el mateix cap del govern. Efectivament, el 8 de març de 1921, damunt el quilòmetre zero de Madrid, els anarquistes Ramon Casanellas, Pere Mateu i Lluís Nicolau assassinaren Eduardo Dato. «Jo no vaig disparar contra Dato, sinó contra el governant que autoritzà la llei de fugues», declarà Pere Mateu.

    Aquells mateixos mesos i en resposta contra el terrorisme patronal, dels sindicats lliures, del sometent urbà i de la policia, un grup d'anarquistes, entre els quals Francisco Ascaso, Buenaventura Durruti i Joan Garcia Oliver, crearen a Barcelona un grup d'acció: Los Solidarios, que estengué l'enfrontament a la resta de l'Estat: atemptat contra Joan Laguia, dels sindicats lliures (abril de 1923, Manresa), atemptat frustrat a Martínez Anido (maig de 1923, Sant Sebastià), mort de l'exgovernador civil Faustino González Regueral (17 de maig, Lleó), mort de l'arquebisbe de Saragossa José Soldevila (4 de juny) i assalt al Banc d'Espanya de Gijón (1 de setembre).

    Només a Barcelona, entre els anys 1917-1923, les xifres de la violència es traduïren en 809 atemptats: 440 contra obrers, 218 contra industrials i contramestres i la resta contra autoritats.

    D'altra banda, l'acord politicoeconòmic que la burgesia havia mantingut fins aleshores amb l'oligarquia financera espanyola es trencà amb motiu dels tractats de comerç del 1923, que representaren una certa liberalització del proteccionisme. La Lliga Regionalista havia col·laborat amb el govern espanyol —Francesc Cambó hi fou ministre de Foment (març-novembre del 1918) i de Finances (agost 1921-març 1922). Totes dues vegades amb Maura com a cap de govern. Aquest col·laboracionisme minorà el fervor catalanista de la Lliga i en provocà l'escissió d'un grup d'intel·lectuals, que el juny de 1922 crearen Acció Catalana. Per una altra banda, un mes després, a fi d'agrupar el catalanisme radical, nasqué Estat Català, organitzat per Francesc Macià.

    La crisi social catalana i el fracàs de la guerra del Marroc (21 de juliol de 1921: desastre d'Annual[23]) contribuïren a la descomposició del règim parlamentari de la restauració borbònica de després de la Primera República (alternança fraudulenta del partit Conservador i del Liberal). Les contradiccions a l'interior de la Lliga entre els seus interessos de classe i el desig de representar el nacionalisme català s'anaren aprofundint a causa de l'agitació social dels anys 1920-1923 i es resolgueren definitivament a favor dels primers amb el suport que el partit atorgà a l'imminent cop d'estat de Primo de Ribera (el 1923). Davant aquesta conjuntura reaccionària, la CNT es trobava doblement afeblida. Per un costat, colpejada per la repressió —tot i això, encara fou capaç d'endegar la vaga del transport de maig-juny del 1923 a Barcelona, que, tanmateix, fracassà—, que ocasionà la pèrdua de molts quadres i en debilità el sistema organitzatiu. Per un altre, dividida per les tensions internes entre sindicalistes moderats, arco-sindicalistes o radicals, anarquistes purs o d'acció i comunistes o partidaris del bolxevisme de Lenin.

    En la conferència de Saragossa (juny de 1922), la Confederació trencà l'adhesió a la Tercera Internacional —que havia signat provisionalment en el congrés del Teatro de la Comedia, a Madrid, el desembre de 1919— arran de l'Informe de mi estancia en la URSS, d'Ángel Pestaña, per adherir-se a l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), anarquista, que havia d'ésser reconstituïda a la darreria de l'any, a Berlín. Els moderats, que veien esmunyir-se les possibilitats d'una revolució pròxima —oi més quan el pacte CNT-UGT, condició necessària perquè fos triomfant, s'havia trencat a finals del 1920—, semblaven imposar-se amb Salvador Seguí. El Noi del Sucre, però, morí assassinat damunt el carrer barceloní de la Cadena (actual Rambla del Raval), el 10 de març de 1923, a mans de pistolers blancs dels Sindicats Lliures.

    El 13 de setembre de 1923, uns mesos després que la CNT advertís, en el ple secret de València, del perill que els militars espanyols perpetressin un cop d'estat, el capità general del Principat, Miguel Primo de Rivera, amb aquiescència de la burgesia, establí el poder de les armes damunt de la corona i d'acord amb ella.

    El moviment sindical i la revolució Russa de 1917 modifica

    Fer com a Rússia modifica

    L'endemà de la Revolució d'Octubre de 1917 —novembre, segons el calendari gregorià—, quan Lenin i els bolxevics proclamaven llur confiança en un succés imminent del socialisme a tots els països, especialment en les àrees industrials més avançades, brollà arreu d'Europa, en el si de l'obrerisme, una onada d'entusiasme. Els bolxevics estaven convençuts que llur èxit consistia en una precipitació en el temps de la revolució mundial. Per això no dubtaren a reclamar la col·laboració de les organitzacions revolucionàries de tots els països en la destrucció dels estats burgesos. Mentre el nou Estat soviètic conferia la terra en mans dels pagesos —«la terra per a qui la treballa»— i decretava la nacionalització de la banca, la cancel·lació del deute públic i el control obrer de les fàbriques, en un moment en què la Primera Guerra Mundial ensinistrava ciutadans per a la mort, creixia entre l'obrerisme una proposta novadora: «fer com a Rússia.».

    L'efecte de l'Octubre rus incidia, dins la societat catalana, sobre el ressò i l'influx creixent dels fets bèl·lics mundials, i coincidia amb una situació de greu crisi política, la qual havia dut a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona (juliol) i precipitat la Vaga General revolucionària d'agost (del 13 al 17), durament reprimida per l'exèrcit —contràriament a allò que havia succeït a Petrograd (l’actual Sant Petersburg), on els soldats es negaren a disparar contra els obrers. Si la proclamació de la República russa (el mes de març) havia suscitat la simpatia de l'opinió petit burgesa, generalment aliadòfila, ara, el sotrac revolucionari d'Octubre constituïa un reclam encoratjador per al món obrer, que hi respongué fervorosament, àdhuc de mode incondicional i en major grau entre els sectors més compromesos, altrament ni aliadòfils ni germanòfils, sinó internacionalistes i, en tot cas, partidaris d'un armistici —«guerra a la guerra», mot d'ordre socialista (Basilea, 1912) que, tanmateix, havia anat perdent força, en els països bel·ligerants, en la mesura que la urgència bèl·lica imposava la clàusula «defensar la pàtria». Manuel Ardit ha destacat l'impacte d'Octubre entre els jornalers anarquistes de la ruralia valenciana, que reprengueren tenaçment llur esforç de mobilització social. Solidaritat, doncs, fonamentalment de base, hi coincideix el testimoni d'un ugetista, Marià Martínez i Cuenca, en cita de l'historiador Jesús M. Rodés:

    «Els darrers dies el tema més apassionat, més fins i tot que la guerra, era la revolució russa [...] jo estava íntimament amb la revolució russa. Podia adonar-me que tots els obrers de base estaven entusiasmats amb els bolxevics, sense importar quina fos la nostra central sindical, i tots n'esperàvem grans coses. No sabíem com ni de quina manera, però els bolxevics ens semblaven una poderosa avançada de les nostres ànsies de millora.»

    Els òrgans d'expressió anarquista i anarco-sindicalista —és a dir, els òrgans del contingent substancial de l'obrerisme organitzat— saludaren sense reserves l'exemple bolxevic: «els russos ens ensenyen la via a seguir». Hom ha posat en relleu —autors com Josep Termes i Pere Gabriel— que la revolució soviètica fou més ben acollida en els nuclis narco-sindicalistes que no pas en els medis marxistes. El fet és que no existien unes arrels socialistes comparables a les de l'anarco-sindicalisme i que les agrupacions socialistes catalanes es debatien entre llur migrada implantació popular i la dependència ideològica envers el Partido Socialista Obrero Español, de caràcter reformista i que havia anat assumint una posició sempre més aliadòfila. És cert, com explica Pere Gabriel, que mentre Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad, portaveus de la CNT i dels anarquistes respectivament, s'apressaven a comentar molt favorablement la Revolució Russa des del mateix mes de novembre de 1917, en El Socialista, de Madrid, el ressò de la revolució fou mínim durant els primers mesos i àdhuc n'expressà (el 10 de novembre) un cert desencant: «Las noticias de Rusia nos llenan de amargura [...].» Però també és cert que El Socialista reflectia la posició orgànica del PSOE i no expressava l’opinió de tots els medis marxistes catalans, ni probablement el parer general de les agrupacions catalanes —del Principat, País Valencià i les illes Balears— del mateix PSOE, el qual, per dir-ho en frase de Santiago Albertí, havia aconseguit «menys èxit que el simple pensament socialista». Sens dubte, la menor i àdhuc escassa adhesió socialista era una condició del PSOE i era més una condició orgànica que no viscuda en l'àmbit de la base, tal com il·lustra el testimoni de l'ugetista Martínez i Cuenca. I naturalment, posava de manifest l'exigua dimensió organitzativa dels socialistes catalans i llur manca de mitjans d'expressió propis.

    La realitat és que arran d'aquell 1917, i fossin quines fossin llurs posicions doctrinals, com ha escrit l’historiador Vicens Vives, «els treballadors contemplaven l'acció dels bolxevics com a primera passa de l'emancipació universal del treball». Més endavant hom hi faria a bastament confrontacions ideològiques i polítiques. Més endavant, a cobert del caire que prengués el procés revolucionari soviètic, hi seria proclamada l'avinença o la separació de les diverses organitzacions marxistes, sindicalistes i àcrates, o, com diu Vicens Vives, «després vindrien els desenganys; però en aquells anys la consigna era de veure què feien els comunistes a Rússia i mirar d'enllaçar amb la Tercera Internacional». Es tractà, expliquen Emili Gasch i Francesc Roca, «d'un impacte emocional, basat més en la forma com es destruïa l'ordre burgès que no en una identificació ideològica i política». Comsevulla, determinà l'adhesió —bé que provisional— de la CNT a la Tercera Internacional. Aquesta es va crear a Moscou, el març de 1919, com un òrgan de participació de totes les organitzacions revolucionàries en la superació de l'ordre burgès i alhora com un instrument defensiu de la revolució i de l'Estat soviètic mateix, encerclat, a la fi del conflicte bèl·lic, per una mena de «cordó sanitari» imposat pels estats capitalistes guanyadors de la guerra.

    Apoliticisme o acció de partit modifica

    Angel Pestaña, capdavanter sindical i reorganitzador del diari Solidaridad Obrera (entre 1916 i 1919), viatjà a Rússia per assistir al segon congrés de la Tercera Internacional (juny del 1920) i establir un primer contacte amb la realitat soviètica. Pestaña hi acudia tenint ben entès que duia de la mà els imperatius de la Primera Internacional —primera gran organització de treballadors fondada el 1864 a Londres— i del comunisme llibertari, i en tornà decebut de l'estatisme soviètic, refermat en el seu «anarquisme pur». Després de Pestaña, altres anarco-sindicalistes viatjaren a Rússia i llurs conclusions —que foren diverses— contribuïren a mantenir, dins el sindicalisme revolucionari català, un clima crític i de revisió de l'inveterat apoliticisme anarco-sindicalista, on subsistiren, en mots de Termes, «un marcat confusionisme i clares diferències». El juliol de 1921, Hilari Arlandis (1888-1939), Joaquim Maurín (1896-1937), Andreu Nin (1892-1937) amb l'asturià Jesús Ibáñez i l'anarquista francès establert a Barcelona, Gaston Leval, hi viatjaren per prendre part en la constitució de la Internacional Sindical Roja —agrupació mundial de sindicats establerta en connexió orgànica amb la Tercera Internacional— en qualitat de delegats de la CNT, que hi havia estat convidada com a membre de la Tercera Internacional. En l'estat actual dels estudis sobre aquell clima de «marcat confusionisme», fa de mal dir quines eren en rigor les seves posicions ideològiques prèvies, ultra llur confiança o llur escepticisme respecte a l'experiència soviètica. El mateix Pestaña propugnaria un adreçament polític de la CNT —de costat a sindicalistes com Salvador Seguí, Joan Peiró, Josep Viadiu— i àdhuc evolucionaria cap a posicions de reformisme i de col·laboració amb el republicanisme. En els delegats cenetistes del 1921, restava clar, tanmateix, llur sindicalisme revolucionari, explícitament en Andreu Nin, el qual declarava a Der Syndicalist, de Berlín, abans d'arribar a Moscou, que els sindicalistes cenetistes «entenen que la dictadura del proletariat, que accepten com a mesura transitòria inevitable, ha de ser exercida no pas per un partit polític o contra la classe treballadora, sinó pel proletariat mateix per mitjà de les seves organitzacions sindicals. El sindicalisme revolucionari és prou capaç de realitzar l'obra prerevolucionària i, sobretot, d'edificar sobre bases fermes la lliure societat comunista del dia de demà». Però fa de mal especificar, igualment, l'íntima resposta dels delegats cenetistes davant el corrent de reacció antibolxevic que en aquell moment, a conseqüència de l'animositat dels anarquistes russos —acció de l’anarquista ucraïnès Nèstor Makhno (juny del 1919), insurrecció dels mariners soviètics a Kronstadt (març del 1921)[24]—, feia via dins l'espai anarquista mundial. «Un dels problemes, potser el principal —escriuria més endavant el polític comunista, Joaquim Maurín—, que tenia plantejats la delegació de la CNT era la qüestió anarquista [...]. La qüestió de les relacions entre els anarquistes russos i el partit comunista». Ací residia una de les diferències entre els anarquistes purs i el sindicalisme revolucionari, un sector del qual s’esforçà per associar les aspiracions anarco-sindicalistes a l'embranzida soviètica. Dels cinc delegats, probablement només Leval tenia un imperatiu ideològic prou concloent per refusar de bell antuvi qualsevulla acció política que tendís a confiar, ni que fos transitòriament, la direcció revolucionària a un partit. Així, Leval cercà contactes amb els anarquistes russos i estrangers, cercà testimonis d'un règim que es distingia, en mots del mateix Leval, per un «totalitarisme que s'accentuava cada dia». Es relacionà, com Pestaña, amb l’anarquista Emma Goldman (1869-1940), que havia acudit a Rússia el 1919 i, decebuda, congriava la campanya antibolxevic que hauria de fer-la cèlebre. Les conclusions de la Internacional Sindical Roja sobre el paper primordial del partit comunista en la lluita per aconseguir la victòria de la classe obrera i sobre el compromís dels sindicats a sostenir-lo com a pròpia avantguarda deixaren escèptic Leval, el qual, en darrera rèplica, se sentí més inclinat a criticar els procediments del règim bolxevic i, en veritat, no feu cas del sindicalisme rus, com explicaria més endavant: «El sindicalisme revolucionari rus no existia pas a Rússia, on les persecucions del tsarisme havien impedit la constitució de sindicats obrers comparables a la CGT francesa. Uns quants revolucionaris russos, més aviat intel·lectuals esdevinguts sindicalistes en sojorn forçat a l'estranger no podien pas, en aquest règim estàtic enfollit, organitzar un tal moviment ni propagar-ne els principis».

    Els altres delegats, en canvi, coincidiren en la possibilitat d'una via de treball en comú dins el sindicalisme roig internacional. Andreu Nin restà a Moscou com a col·laborador del secretariat de la Internacional Sindical Roja. Joaquim Maurín, de retorn a Catalunya, sojornà a París, on contactà amb el sindicalisme revolucionari francès. Un cop a Barcelona (octubre del 1921), i secretari provisional del comitè de la CNT, topà amb una pressió insistent dels anarquistes i sectors antibolxevics anarco-sindicalistes, els quals, sobretot arran de la seva detenció (febrer del 1922), prepararen la separació de la CNT de la Tercera Internacional, no pas sense aferrissades oposicions, que tingueren llurs òrgans d'expressió, principalment, en Lucha Social, Acción Social Obrera, Lucha i Lucha Social, publicacions cenetistes de tendència pro bolxevic. Quan hom optà, finalment, per consumar la separació —conferència de Saragossa, maig del 1922—, Hilari Arlandis, que en el congrés sindicalista de Moscou havia ostentat la representació dels anarco-sindicalistes valencians, hi votà en contra. El propi Arlandis, Maurín i altres no s'hi resignaren, conceberen, per fer-hi resposta, la revista La Batalla (1922-37) i organitzaren els Comitès Sindicalistes Revolucionaris (desembre del 1922) a Lleida, València i Barcelona. Era, però, un afer perdut i restaren en minoria, tot i que enviarien, el 1923, una delegació —Maurín, Jové, Trilles i Pérez Solís — al tercer congrés de la Internacional Sindical Roja.

    Dins l'anarco-sindicalisme restava, tanmateix, sense resoldre la qüestió d'una via revolucionària pròpia. Anys a venir, aquesta irresolució pesaria encara en homes com Gaston Leval, el qual, en lletra adreçada a l'estudiós Xavier Paniagua, l'any 1972, escrivia: «no teníem dret a criticar els bolxevics si no érem capaços de fer-ho millor que no pas ells. Era per a mi un imperatiu moral no limitar-nos a una crítica fàcil, per justificada que fos, i recordo haver sorprès més d'un company que refiat de les meves revelacions criticava els bolxevics i que en demanar-li jo què oposàvem a llur organització i venir ell a respondre que "no res", jo li replicava durament que aleshores no tenia dret a criticar».

    Llegir la revolució modifica

    Després del tercer congrés de la Internacional Sindical Roja (1923), els sindicalistes revolucionaris catalans del Principat agrupats entorn de La Batalla prengueren una decidida opció de partit i constituïren (tardor del 1924) la Federació Comunista Catalanobalear (dependent del PCE). Aquesta, després de la Federació Comunista de Llevant (1923) i ultra una precoç agrupació comunista de Ciutat de Mallorca —que havia editat El Comunista Balear (1921-1922)— figurà entre les primeres proposicions catalanes d'organització política inspirada en el leninisme. Bon punt les circumstàncies legals ho permeteren, revistes com La Batalla i La Nueva Era, de Barcelona, Nueva Palabra, de Ciutat de Mallorca, La Verdad, de València —que més endavant dirigiria Josep Renau— donaren a conèixer textos fonamentals sobre la revolució del proletariat. Una primera traducció de Lenin, La revolución y el estado (1920) havia sortit a València, arran de l'onada d'entusiasme revolucionari suscitat per la revolució d'Octubre rus. Però és a partir del 1930 que n'abundaren les traduccions. Hom pot dir que Joaquim Maurín i els sindicalistes revolucionaris introduïren Lenin no sols en l'àmbit català, sinó també en la cultura espanyola. Maurín fou, segons un contemporani, el doctor Torrallola, «l'adaptador del leninisme a Espanya». En qualsevol cas, ultra les traduccions, les anàlisis contingudes en bona part de la seva obra en són tributàries. Maurín en feu reeditar per Edicions Europa-Amèrica Las tres fuentes y los tres elementos del marxismo, que ell havia publicat el 1930, en La Nueva Era. En aquest propòsit, Edicions Europa-Amèrica de Barcelona i Madrid, excel·lí, pel nombre de títols que n'edità, en la publicació espanyola de l'obra de Lenin, en especial durant els anys de la Guerra Civil. També edità Fundamentos de leninismo, de J. V. Stalin, que conté una peculiar interpretació de Lenin, igualment donada a conèixer abans, el 1930, com a «arrels històriques del leninismes» en La Nueva Era. Així mateix, Andreu Nin feu publicar per Cenit, de Madrid, la seva traducció d'unes Cartas íntimas, de Lenin, i Ediciones Comunismo, dirigides per ell mateix, en publicaren Estado y comunismo, Democracia burguesa y dictadura del proletariado.

    Per una altra part, i amb una importància cabdal pel fet d'utilitzar resoludament la llengua catalana, contribuí a la difusió del leninisme el nucli d'estudis marxistes format en 1926-1927 a l’abric de l'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Va ser també el configurador del Partit Comunista Català (constituït clandestinament, el 1928, fora de la disciplina del PCE), impulsat per Jordi Arquer i que tingué son òrgan d'expressió, a partir del 1930, en el periòdic Treball. Del mateix any és El comunisme i la qüestió nacional i colonial, antologia de textos de Lenin, Stalin i Nikolai Bukharin traduïda al català, prologada i anotada per Jordi Arquer en publicació de les Edicions de l'Arc de Berà. En aquesta mateixa editorial, hom publicà les semblances de Lenin, de Nadejda Krúpskaia.

    En el camp de les arts plàstiques, reflectiren continguts leninistes homes com el pintor i grafista Josep Renau (1907-1982), no solament en qualitat de polític sinó també en l'àrea artística, especialment a través dels seus fotomuntatges, dins un cartellisme avantguardista i en recerca d'un llenguatge vívid, empès per exigències que Renau mateix explicaria, exiliat a la República Democràtica alemanya, en l'article, La cua de Lenin i l'art del fotomuntatge.

    En realitat, l'atracció del pensament de Lenin es produí no pas estrictament en els medis revolucionaris del moviment obrer. Un sector del nacionalisme català radical veié en les solucions donades a les qüestions nacionals de la Unió Soviètica un exemple per ser aplicat a la problemàtica catalana. Inclusivament, el Partit Republicà Català, futur integrant de l'Esquerra Republicana de Catalunya, havia proposat d'afiliar-se, el 1919, a la Tercera Internacional, a instància de membres com Francesc Layret i Lluís Companys. Així mateix, entre els catalanistes de tendència socialitzant —desenganyats del nacionalisme de caràcter burgès— i entre els socialistes catalans decebuts de l'espanyolisme del PSOE. El 1924, un literat i socialista, Roure i Torrent, escrivia que la Revolució Russa era considerable «com ho seria tota altra revolució que dugués un progrés humà» i en el mateix context confessava: «nosaltres sortírem a la llum pública amb una bandera roja, sense lema, dient que portàvem en principi el programa del socialisme internacional, però que calia posar-hi les vestidures escaients a casa nostra». Allò que interessava sobretot de Lenin eren les seves idees sobre la construcció d'un partit obrer, sobre la qüestió nacional i sobre l'economia de transició al socialisme. Dins un tal complex d'interessos cal veure el viatge del polític Francesc Macià a la Unió Soviètica, el 1925, en sol·licitud d'ajuda per a la causa catalana.

    Entre modernisme i noucentisme modifica

    El fet que cal destacar, en primer lloc, és que el segle XX català va iniciar-se amb la lluita ideològica entre la concepció modernista i la concepció noucentista de la cultura i de les relacions entre l'artista i la societat. Una lluita, doncs, entre dos moviments que es proposaven uns mateixos objectius. Car el contingut dels termes «modernisme» i «noucentisme» en tant que definidors de les actituds que engloben, no difereixen pas gaire. El modernisme va ésser un moviment que responia exactament a l'actitud que el terme tradueix: la voluntat de posar al dia la cultura catalana, de configurar-la d’acord amb la «modernitat» i, per tant, d'incorporar son país a l'avantguarda cultural de l'Europa del moment. El mateix, de fet, significa noucentisme, tal com el definia l'escriptor i filòsof català Eugeni d'Ors (1881-1954): «seguir les palpitacions del temps», és a dir, escriure i viure d'acord amb el «nou-cents». L'un moviment i l'altre, doncs, es proposaven de solucionar el problema de l'endarreriment de la cultura catalana respecte a les altres cultures europees. Òbviament, en un cas i en l'altre, el problema transcendia de molt el camp artístic i literari: era un problema polític i social del país. Doncs bé: d'aquí és d'on surten les diferències. Perquè, malgrat proposar-se uns mateixos objectius, donaven solucions diverses a les relacions entre l'artista i la societat. D'aquest fet deriva que, sovint, unes mateixes influències i una mateixa voluntat estètica es presentin, a la pràctica, en versions no tan sols diverses, sinó també antitètiques. Modernisme i noucentisme són com dues etapes en la configuració de la cultura i de la intel·lectualitat catalanes. Dues etapes: la segona, el noucentisme, surt del modernisme. Però a tot allò que aquest moviment havia plantejat, hi dona una solució diferent. En conseqüència, les dues etapes d'un mateix procés resulten, en realitat, la cara i la creu d'una mateixa moneda. Vegem-ho en alguns dels aspectes.

     
    La carn fa carn e lo pa fa pança, mas lo vi mena la dança. Les Galeries Laietanes, que fundà el 1915 Santiago Segura, marxant i promotor d'art, foren un dels cenacles dels noucentistes. A les seves sales d'exposició es presentaren els millors artistes de l'època, i en el celler, lloc dedicat a les tertúlies, Xavier Nogués realitzà un conjunt mural (avui en gran part al Museu d'Art Modern de Barcelona). En el conjunt domina el tema del vi i presenta tota una galeria arquetípica dels afeccionats al vi de tots els estaments socials, en caricatures amables i populars. També hi ha, però, en l'anomenada «sèrie blava», sota uns arcs rodons, depurats i simples, com trets dels porxets tan freqüents a l'arquitectura noucentista, algunes escenes de la vida popular, fent una mena de poesia de les petites coses, i un paisatge de la costa que és com un cant a la Mediterrània, tan cara a la ideologia noucentista.

    Devers el noucentisme modifica

    La renovació que el modernisme portà a terme en el camp de la creació literària no trobà la correspondència que li calia en la transformació de la societat. Per això, molt aviat, sorgí el problema: ¿com l'artista, l'individu aïllat, pot transformar la societat? Es veu en la novella: l'individu, personalment, pot salvar-se amb la revolta: però la societat continua sempre igual. La cultura catalana no podria assolir la normalització que li calia si la societat no sofria una profunda transformació. I l'artista aïllat, revoltat, no tan sols no tenia els mitjans per transformar la societat, sinó que, a més a més, elaborava, per sostenir-se, una ideologia individualista que, a la pràctica, resultava antisocial. Amb les concepcions de l'art com activitat aristocràtica, separada del comú dels mortals, difícilment es podria portar a terme la renovació desitjada. Per això, el modernisme quedà abocat a un carreró sense sortida. Sense el poder polític, contra el poder polític, no era possible la construcció d'una cultura «normal». Un exemple prou clar va ésser el de l'aplicació de la reforma ortogràfica proposada, per primera vegada, per Pompeu Fabra i companyia a L'Avenç, el 1890. Allí la reforma havia estat plantejada de manera radical: fer correspondre el sistema ortogràfic —amb la seva màxima simplificació: supressió total de la h, per exemple— al sistema fonètic, i adequar fonamentalment la llengua literària a la llengua parlada. Doncs, bé: el modernisme no aconseguí d'imposar el nou sistema, ni tan sols entre els mateixos modernistes. Per contra, el moviment que els seguí, el noucentisme, imposà la reforma, la mateixa reforma de Fabra, bé que amb una colla de concessions als costums establerts. Per què? Doncs, perquè els noucentistes comptaven amb un ajut, el de la burgesia catalana, que havia assolit un incipient poder polític. La reforma obtingué el crèdit de l'«oficialitat» i, per tant, va imposar-se.

    El noucentisme (1906-1921) modifica

     
    Eugeni d'Ors, principal teòric del noucentisme, menà des del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat una veritable «lluita per la cultura». El 1917 fou nomenat director d'Instrucció Pública de la Mancomunitat, càrrec del qual dimití a finals del 1919. El jove Eugeni d'Ors retratat per Ramon Casas (MNAC).

    És clar que, entretant, moltes coses anaren sofrint canvis. Aquella burgesia de la Restauració anà desenganyant-se del poder central i, arran de la pèrdua de les colònies, va promoure un moviment polític que desembocà, el 1901, en la creació de la Lliga Regionalista, un partit polític que aglutinava el poder econòmic del Principat i un sector catalanista que trencava amb la tradició abstencionista que caracteritzà el catalanisme del segle XIX. La Lliga, dirigida per Prat de la Riba, Cambó i companyia, fou el motor d'aquell ampli moviment solidari del 1906. Actuà, òbviament, en funció d'uns interessos de classe; ara bé, aquests interessos eren renovadors, veritablement renovadors, dintre la societat del moment. En el seu afany per construir una catalanitat burgesa, liberal, educada, europea, etc., necessitaven uns intel·lectuals actius, renovadors també. Els trobaren entre els grups més joves del moment: joves universitaris, alguns d'ells bastant marginals respecte a les actituds de revolta del modernisme; d'altres menys. Però, en conjunt, s'adonaven de l'oportunitat de portar a terme una acció efectiva. Artista i societat, doncs, tornaven a confluir. L'escriptor i filòsof, Eugeni d'Ors (Barcelona, 1881-Vilanova i la Geltrú, 1954), que fou el principal ideòleg del moviment, explica aquesta adhesió a la burgesia no pas com un servilisme de l'intel·lectual, sinó com una conjunció d'interessos: l'intel·lectual vol una Catalunya instruïda, una Catalunya liberal, amb una cultura i una literatura autònomes, perquè és la garantia per tenir un lloc dins la societat, és a dir, per tal d'assolir la professionalització imprescindible. La burgesia, per altres motius, persegueix la mateixa finalitat. D'Ors, com si volgués defensar-se dels atacs d'haver-se venut al poder que els modernistes dirigien als noucentistes, escriu: «Servir significa obra d'albir d'home, cosa voluntària, acceptada lliurement, cosa "pacifista", "federal"... Es pot servir el designi d'un altre; es pot també servir el designi propi [...] Així s'ha pogut dir que el valor d'un home consistia a estar adherit a una funció i executar-la amb entusiasme. En l'obediència simple, aquests nobles elements voluntaris són absents.» L'intel·lectual, doncs, segons ell, no obeeix, no se sotmet; només lliga, coordina els seus interessos als de la burgesia. Diria que fa bastant més: proporciona a la burgesia tota una ideologia d'acció, de combat. A canvi, els intel·lectuals compten amb un lloc de treball segur, com a intel·lectuals, i tenen la seguretat que la seva activitat es porta a terme de manera efectiva. És clar que no tot l'estament; només uns quants; aquells que «estan d'acord»: els noucentistes. Ells podien aprofitar les àrees de poder polític que la burgesia catalana anava aconseguint. Inicialment, el 1907, la Diputació de Barcelona que presidí Enric Prat de la Riba. Després, presidida també per Prat, el 1914, la Mancomunitat de Catalunya.

    Amb aquest poder polític, petit però real, i que va ser ben aprofitat, va engegar-se tot un procés de renovació cultural, possiblement el més important de tota la història del país. Se centrà, és clar, en els nivells en què podia intervenir l'«oficialitat» del poder —cosa que era urgentíssim de fer— i descuidà els altres aspectes culturals. Es tractava de crear una infraestructura cultural moderna i efectiva, destinada a produir una consciència ciutadana, cívica, conjunta, de tots els catalans per tal d'assolir la Catalunya Ideal, la Catalunya-Ciutat, producte de l'adhesió voluntària de cadascun dels seus membres. Així, es portà a terme una institucionalització que va afectar des de l'ensenyament primari a l'alta investigació. Com que la universitat i l'estructura docent de l'Estat no els eren útils, encarcarades com es trobaven i plenes d'interessos creats, la burgesia del Principat, a través de la Mancomunitat, creà els seus propis òrgans docents, per tal de poder comptar amb tècnics preparats o, simplement, amb ciutadans conscients. Així, fou renovat tot l'ensenyament primari: s’organitzaren les escoles de la Mancomunitat, sota la direcció d'Alexandre Galí (Camprodon, 1886-Barcelona, 1969) i de Pau Vila (Sabadell, 1881-Barcelona, 1980); es feu venir a la pedagoga italiana Maria Montessori a professar uns cursos per als mestres; es potencià l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana o es creà una revista per a mestres, Quaderns d'Estudi (1915-1924), que dirigia Eugeni d'Ors. Dins l'ensenyament tècnic i professional, es creà la Universitat Industrial, l'Escola Superior dels Bells Oficis, l'Escola d'Agricultura o l'Escola de Funcionaris de l'Administració Local. En l'àmbit universitari, es recollí la iniciativa del Primer Congrés Universitari Català i es crearen els Estudis Universitaris Catalans, que hom intentà d'establir dins la universitat. La universitat napoleònica, però, no els va admetre i hagueren de refugiar-se als locals de l'Ateneu. Es tractava d'una sèrie de càtedres sobre temes catalans com literatura, llengua, art, història o economia. D'elles han sortit, pràcticament, tots els investigadors catalans d'aquesta centúria. Al costat de tota aquesta estructura docent, hom intentà d'organitzar la investigació científica, històrica i literària, per tal de situar la cultura catalana al mateix nivell de les grans cultures europees. I es creà una institució modèlica, l'Institut d'Estudis Catalans, fundat el 1907 i ampliat el 1911. Havia d'ésser la punta de la piràmide de múltiples i diverses institucions lliurades a la investigació científica en ciències naturals, biologia, climatologia, psicologia, filologia, arqueologia o filosofia. Amb la voluntat de proporcionar els mitjans necessaris per a la investigació, l'IEC creà una gran biblioteca, la Biblioteca de Catalunya i, amb ella, tota una xarxa de biblioteques populars. Perquè també l'educació pública els preocupava: per això potenciaren la Junta de Museus i s'intentà protegir i reunir el patrimoni artístic català.

    Cal destacar, encara, una altra cosa: el director general d'Instrucció Pública fou ni més ni menys que un escriptor: Eugeni d'Ors. Es a dir, el principal teòric del noucentisme. Ell mateix, en el Glosari, havia explicat el sentit de tot aquest esforç de culturització del país. Segons ell, calia portar a terme una feina intensa, contínua —allò que anomenà «santa continuïtat»—, per tal de recuperar tots els segles en què Catalunya s'havia mantingut morta culturalment. Calia tornar a entroncar amb l'humanisme, amb el Renaixement. Així, prenent la imatge de l'embarcament de Pantagruel i els seus amics, escrivia: «Ai, que en partir la bella expedició, nosaltres, catalans, no hi érem! I, ai, que el Toisó d'Or d'aital empresa no és no menys que l'humanisme.» I continuava: «I nosaltres, catalans, restats en terra, ¿ens hi conformarem? Renunciarem, amb resignació covarda, a la nostra part en el botí de l'humanisme? No!... Au, de pressa, de pressa, vinguen Museus, vinguen Acadèmies, vinguen Exposicions, vinga Educació, vinga Cultura, vinga Vida Civil, vinga Urbanitat, vinga Frivolitat, vinga Galeria de catalanes hermoses» —passem-li les manies personals—, «vinga el desig de tots, i el valor de tots, i l'esforç de tots, perquè avui, en el mes de juny, en el jorn de les vestals, els catalans, santament ambiciosos, ens hem posat al cap d'aconseguir, en la ruta vers l'humanisme, els navilis de Pantagruel, fill de Gargantua!» Remarco la insistència en el «tots»: des de l'obrer al burgès i l'intel·lectual. Tots. L'intel·lectual modernista, dissolvent perquè el que pretén és actuar com a revulsiu, ha de desaparèixer. Cal un intel·lectual que segueixi un ordre, unes directrius conjuntes i, per tant, que es posi al servei d'una política determinada que, segons els que la fan, també és la seva. El mateix, amb l'obrer.

    La Catalunya-Ciutat modifica

     
    Barcelona, 1908 - Jocs Florals al Palau de les Belles Arts, edifici construït amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 i situat davant del Parc de la Ciutadella. Fou enderrocat al principi de franquisme, el 1942.

    El bany de cultura que el noucentisme volia donar al país en el camí de construcció d'una Catalunya modèlica, era definit per Eugeni d'Ors amb una sèrie de mots-clau que anava repetint contínuament per tal d'imposar-los i, amb ells, imposar allò que significaven. Aturem-nos en dos d'ells: imperialisme i arbitrarisme. Imperialisme, per a ell, era una de les funcions que havia d'exercir qualsevol grup per tal d'imposar el seu domini. Així, entrar en la maduresa, per a Catalunya, significava assolir la funció imperialista. En el pla polític, el mot, indubtablement, té el contingut originari: fer-se amb els mercats exteriors —estatals o no— i, probablement, tal com ha indicat el filòleg Murgades, comporta un matís antiseparatista que evidencia la voluntat d'aconseguir el poder polític de l'estat, no pas de separar Catalunya. Ara bé, si aquest és el contingut d’«imperialisme» quan el mot es refereix a les activitats per portar a terme «cap enfora» de Catalunya, n'hi ha un altre de sentit per quan el mot s'aplica a les activitats dirigides «cap endintre» de Catalunya mateix: es tracta de fer arribar aquella voluntat de conjunció, d'unificació, dels ideals de tots i cadascun dels individus i de totes i cadascuna de les classes socials. És a dir, la culturització que proposa el noucentisme pretén de superar els conflictes de classe en uns moments en què aquests es manifesten agudament, en nom d'una Catalunya quimèrica, ideal. No assolirem mai l'imperialisme exterior si, prèviament, no assolim la unitat interna. Per això D'Ors, reclamant aquella «Catalunya intervenint en els afers del món» de l'època de Jaume I, afirma: «el nostre Rei va ésser gran per haver fet la Unió catalana, per haver vessat sobre els afers del món la seva acció. La nostra pàtria va ésser gran, perquè era una, perquè era Imperi...» Per a ells, doncs, el model de l'intel·lectual és Ramon Llull. En reivindicar-lo, reivindiquen, en primer lloc, la tradició mostrada enfront de l'estrangerisme dels modernistes (Pijoan, el 1899, havia contraposat Llull a Nietzsche) i, en segon lloc, un universalisme cultural intervencionista que s'aboca a Europa.

    L'imperialisme, en el camp de la creació literària, s'anomena arbitrarisme. Arbitrarisme, no en l'accepció vulgar del mot —cosa sense norma—, sinó com a «arbitri», és a dir, com a domini de la voluntat humana sobre la realitat. Així, l'arbitrarisme tradueix la voluntat d'una minoria que, en l'acció conjunta, veu la possibilitat de transformar Catalunya, de civilitzar-la: «L'obra del nou-cents, a Catalunya, és —potser millor dit: serà— l'obra civilista.» Civilitzar és imposar el domini de la voluntat. Creien —santa ingenuïtat!— que el ciutadà era el model de l'home lliure, perquè adoptava unes formes de vida voluntàries i escapava del determinisme de la natura, no pas com el pagès, lligat sempre a les condicions que li dicten la terra i el clima. Per això, la Catalunya Ideal s'identifica amb la Catalunya-Ciutat: fer de cada poble, de cada masia, com un carrer de Barcelona. La Catalunya-Ciutat és, doncs, la Catalunya adherida a uns ideals comuns.

    La poètica arbitrària modifica

    L'arbitrarisme, reprenent el tema, es traduïa així en la voluntat de construir una literatura que respongués al domini del creador sobre la matèria, sobre la realitat. No pas, doncs, que es dirigís a dinamitzar els elements renovadors que són dins de la realitat —com pretenia el modernisme. L'ordre, la norma, és en l'home: cal imposar-lo sobre la realitat. Per això reivindicaven el classicisme, l'obra que es regeix per uns models ideals. Un determinat classicisme, és clar. L'apol·lini del filòsof alemany, Nietzsche, portador de l'harmonia, portador de l'ordre. Enfront de les boires, de les pors, de les negrors de l'irracionalisme nòrdic que havia afectat el modernisme, el noucentisme reivindicava el seny, la raó, la claredat i la llum de la Mediterrània, del paisatge dominable, vestit de vinya i d'olivera. Eduard Valentí (Pals, 1910-Barcelona, 1971) relacionava tota aquesta mitologia mediterrània amb la reacció dels pobles meridionals enfront de l'agressivitat del nacionalisme ari. Darrera hi havia Mistral i la recuperació de moltes idees de la Renaixença. «De vegades penso, escrivia Eugeni d'Ors, que tot el sentit ideal d'una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se a descobrir el Mediterrani.» Descobrir-lo com a cultura, com a forma de vida i de convivència dels homes. Recollir, així, l'herència de la polis grega, subjacent a la nostra cultura (s'estaven, aleshores, portant a terme les excavacions d'Empúries), que, en siguem o no conscients, marca encara el nostre gest. Així ho poetitzava Josep Carner en Camperola llatina:

    Alada, véns al solc i a la sembrada
    i decantes el cap a la claror,
    i mig augusta, mig espellifada,
    et corones amb l'or de la tardor.
    Tens la cintura fina i abrivada
    i el si d'una naixent promissió:
    canta la teva boca, incendiada
    com una rosa de l'Anacreó.
    I fas anar la teva grana en doina
    com sobirana que escampés almoina
    i et rius del pobre Gàlata ferest.
    Mai no sabràs que dins la gleva amiga
    jeu enterrada una deessa antiga
    que et vetlla encara, compassant-te el gest.

    La idea, per a ells, té més importància que no la realitat. És l'element que ha de transformar la realitat, perquè no es tracta ja de reproduir, d'imitar en art el que ens envolta per tal de conèixer-ho, controlar-ho, com havia fet el realisme. No. La seva és una literatura antirealista. La matèria, la realitat, no forma part de l'obra d'art, que és forma, idea pura. Mireu, sinó, La Ben Plantada, una novella d'Eugeni d'Ors escrita el 1911, en la qual ens presenta un personatge femení que reuneix la sèrie de valors defensats pel noucentisme. Mentre aquests valors estan incorporats en una noia concreta, «real», de carn i ossos, no és vàlid com a ideal de la col·lectivitat. És «anècdota», que diria Ors. Arriba un moment que aquesta noia té un promès i tot s'ensorra: allò que representava, els ideals de tot Catalunya, passa a ésser propietat d'un sol home (en darrer terme és una típica novel·la). És després, quan tots els ideals semblen haver-se ensorrat, que es realitza el miracle: La Ben Plantada s'apareix a Xènius[25] (en somnis i fora de Catalunya, és a dir, separada de la «realitat»), no ja com una noia, sinó com arquetipus, com model, com idea pura. No és ja «anècdota», sinó «categoria». Des d'aquest pla superior, diu a Eugeni d'Ors que vagi i que, en nom d'ella, La Ben Plantada, bategi Catalunya, és a dir, porti a terme la seva funció ideològica. La novel·la és una lliçó d'estètica antirealista: només quan l'obra ben feta, l'obra d'art, està separada de la realitat, pot ésser efectiva. Car, només la idea podrà transformar la societat. D'Ors, en el Glosari, utilitza un símil per explicar com ha d'actuar l'ideal sobre la realitat.

    L'extreu d'una obra d'un escriptor anglès, Max Beerbohm, L'hipòcrita santificat. Narra la història d'un llibertí dissipat, un personatge que, d'entre les seves múltiples accions dissolutes, en fa una de grossa: posar-se una màscara de sant i simular davant de tothom, durant un temps, la santedat perfecta. Resulta que aquest personatge, quan es treu la màscara, es troba convertit en sant. La seva simulació l'havia afectat tan íntimament que tot ell s'havia transformat per dintre. Ors comenta: «Els sentiments generen els actes. Però els actes, a son torn, poden generar, per la repetició, sentiments. I com a la intel·ligència directriu li és més fàcil de produir l'exterioritat d'un acte, que la interioritat d'un sentiment, utilitzarà hàbilment una sèrie d'actes, encara que sigui buida, per adquirir un sentiment que més tard es traduirà en actes, i llavors els omplirà de substància». Es tractaria, doncs, de traslladar aquesta estratègia al camp de la cultura: de construir, sobreposada a la real, una Catalunya Ideal, pura, instruïda, moderna..., que acabi per convertir-se en la veritable Catalunya.

    I, això, és l'art i la literatura qui ha de fer-ho. Car, és més fàcil transformar les idees i les formes, que no pas la realitat. Partint, és clar, d'una filosofia idealista i d'una fe absoluta en la capacitat creativa del llenguatge. A l'hora de la veritat, la Catalunya real se sobreposarà, entorn del 1920, sobre tot aquest ideari, i l'escombrarà. Perquè, en realitat, la lluita de classes seguia el seu curs i la gent es matava pels carrers al mateix temps que Guerau de Liost (Olot, 1878-Barcelona, 1933) escrivia els esculturals poemes de La ciutat d'ivori (1918).

    La fi del noucentisme modifica

    El noucentisme, doncs, s'acabà com a moviment històric, entorn del 1920. S'acabà perquè la burgesia, davant el procés creixent de la lluita obrera i de la progressiva radicalització catalanista de la petita burgesia, passà a la defensiva i perdé l'hegemonia política que havia anat mantenint. La Lliga Regionalista començà a decaure, sobretot a partir de la mort de Prat de la Riba, el 1917, i es convertí, cada vegada més, en un partit de dreta que abandonava, per la defensa dels seus interessos de classe, el que tenia de portantveu dels interessos del país. Això féu que també els intel·lectuals noucentistes comencessin a desfer l'aliança que havien mantingut. Des del famós conflicte d'Eugeni d'Ors amb Puig i Cadafalch —segon president de la Mancomunitat—, per uns motius aparentment administratius, d'Ors adoptà unes posicions sindicalistes —potser més demagògiques i oportunistes que no pas revolucionàries— i acabà marxant de Catalunya, l'any 1923, i escrivint en castellà. Era, doncs, la reaparició del vell conflicte artista-societat. Àdhuc Josep Carner, sense exterioritzar la ruptura, abandonà Catalunya i se'n va anar a fer de diplomàtic. I Jaume Bofill i Mates (Olot, 1878-Barcelona, 1933) —que signava els seus poemes amb el pseudònim Guerau de Liost— sortí de les files de la Lliga Regionalista per crear, amb Rovira i Virgili i altres, un nou partit, Acció Catalana. Sigui com sigui, aquests intel·lectuals anaren essent rellevats per unes noves generacions que prenien actituds ideològiques molt més obertes. Unes noves generacions que trencaren amb els esquemes, excessivament rígids, del noucentisme. Amb ells, continuà la lluita per tots aquells objectius que s'havien proposat modernistes i noucentistes: la construcció d'una Catalunya culta, civilitzada, europea i conscient d'ella mateixa; conscient de quina és la mateixa cultura i de quins són els seus intel·lectuals. Quan, a partir del 1925, reaparegué la novella que el noucentisme havia menystingut, perquè la considerava excessivament lligada al realisme, i, amb ella, tornaven a tenir un paper rellevant molts d'aquells modernistes que s'havien vist marginats, podíem dir ja clarament que modernisme i noucentisme havien servit per fer entrar Catalunya en la cultura moderna, dotant-la d'institucions i mitjans que permeten sentir, viure i intervenir en els grans problemes de l'Europa contemporània. Que s'ha assolit una cultura que acompleix la funció que pertoca a tota cultura si és realment viva. No dubtaríem a afirmar que, en bona part, a Catalunya, en els últims anys de la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i durant la República (1931–1939) i la Guerra Civil (1936-1939), el compromís de l'intel·lectual amb la seva societat i de la societat amb els seus intel·lectuals havia entrat en vies de normalització.

    Intel·lectuals i socialisme modifica

    En la societat catalana, el socialisme fou durant anys, i concretament els primers del segle, una flor d'hivernacle, dèbil i sense perspectives. Els corrents majoritaris de la classe obrera, per raons que no és aquest el lloc d'elucidar, havien tendit cap a formulacions anarco-sindicalistes que cristal·litzarien, en la segona dècada, en una organització gegantina, que alguna vegada descobriria els seus peus de sorra, la CNT.

    Aquest fet situava els escassos militants del PSOE —no sempre, ni majoritàriament catalans d'origen— en una posició incòmoda que generava una estratègia a la defensiva, la qual, freqüentment, no tenia altra «sortida» que la retreta en «clausures» com esdevingueren les «cases del poble».

    Aïllats del moviment obrer, marginats del conjunt de la societat civil catalana, que, revifada, començava a desenvolupar-se en múltiples formes, els socialistes trobaven un sostre polític, ideològic i d'implantació extraordinàriament baix.

    A partir del 1914 es produí un canvi que fou substantiu en l'esdevenidor del socialisme català. I per entendre el procés, cal retenir dos fets com essencials: un d'intern, la concessió del règim de la Mancomunitat; l'altre, d'abast internacional, l'esclat de la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Fou a partir d'aleshores que va iniciar-se una via catalana específica, fet no pas prou subratllat i, fins i tot, oblidat —no gosaríem dir que intencionadament— en la temptativa, a posteriori, de construir passats comuns allà on els itineraris històrics eren diferents.

    L'experiència de la Mancomunitat de Catalunya comportà, entre moltes altres coses, l'entrada en la vida pública i, més estrictament, en la vida política de la intel·liguèntsia catalana com a tal.

    La burgesia catalana, per mitjà del seu partit, la Lliga —el primer partit polític «modern» de l'Estat espanyol—, apel·là als intel·lectuals catalans de totes les tendències per tal de menar un procés de «vertebració nacional» sobre el qual bastir l'estructura d'un autogovern, el sentit i sobretot la pràctica del qual era estroncat d'ençà del terrabastall del 1714 —any que el borbó Felip V sotmet a Catalunya a l’ocupació militar i és privada de tota existència institucional pròpia.

    Els intel·lectuals catalans, que durant el segle XIX havien protagonitzat la recuperació de la història i la cultura nacionals, impulsada la modernització i desenvolupament de la llengua popular, es convertiren ara, per delegació de l'Estat regional —i, per tant, condicionadament, tot i que de fet llur grau d'autonomia fos bastant gran—, en motor d'un procés que encara avui continua.

    Tot i que ja entorn del «cas Rull»[26] homes com Gabriel Alomar i Eugeni d'Ors havien intentat, val a dir sense gaire èxit, de reproduir un afer Dreyfuss, la veritat és que fins als anys de la guerra mundial no es produí un decantament d'un cert nombre d'intel·lectuals cap a posicions d'esquerra. Precisament, els debats entre els partidaris de l’Entesa[20] i dels imperis Centrals[27] contribuïren a un tal despertar.

     
    Antoni Rovira i Virgili (1882-1949). Alguns intel·lectuals catalans, com Antoni Rovira i Virgili, van reflexionar sobre com el catalanisme polític podia treure profit del context internacional. Existia una confiança de què la Primera Guerra Mundial suposaria una ruptura amb el vell ordre i que de les cendres de la guerra sorgiria una Europa de les nacionalitats, en la qual Catalunya estaria cridada a tenir un protagonisme propi.

    Entre aquestes dues posicions, va destacar-se un petit nucli entorn d'Eugeni d'Ors que compartí formulacions paral·leles a les zimmervvaldianes[28] o a les pacifistes dels socialistes italians. El mateix escriptor Romain Rolland, que a França seria considerat com un dels capdavanters del moviment contra la guerra, destacaria el caràcter «precursor» de les posicions antibel·licistes que tingueren els intel·lectuals catalans. A les darreries del novembre de 1914 van signar, del Manifest dels Amics de la Unitat Moral d'Europa. Aquest petit nucli obria una «tercera via» que aniria a raure, cap al final de la guerra, en el «wilsonisme»[29] i en la referència a la Societat de Nacions, espai polític, aquest, que els permeté fins i tot imaginar una solució internacional a la causa catalana.

    La Mancomunitat com a quadre institucional i la crisi de civilització produïda per la guerra eren l'engir sobre el qual començà a bastir-se el model d'intervenció cultural militant dels «nous» socialistes catalans.

    Un model que difícilment hauria pogut sortir dels rengles del PSOE, per les raons indicades, i que caldria cercar en l'activitat que a partir d'aquells anys duien homes com Cristòfor de Domènech, Feliu Elias o Alfons Maseras, tots ells vinculats a les tasques culturals de la Mancomunitat i, sobretot, personalitats com Manuel Serra i Moret o Rafael Campalans i àdhuc el propi Alomar.

    Campalans constituïa l'arquetipus de què Josep Pla ha denominat el «noucentisme-socialista». Enginyer, proveït d'una cultura tècnica i d'una vocació pedagògica que el durien a la direcció de l'Escola de Treball i a la secretaria general d'Ensenyament Tècnic i Professional de la Mancomunitat, elaborà en aquells anys algunes línies de pensament que convé recordar. En un país com el nostre, abocat a un procés de recerca de la pròpia identitat, Campalans havia jugat a fons la carta de la «col·laboració», bàsicament centrada en la «lluita per la cultura», ideal caríssim en els noucentistes, però que en la perspectiva de Campalans era la premissa necessària perquè la classe obrera pogués assumir en el seu dia una vocació «nacional» tendencialment hegemònica.

    En aquest sentit, Campalans adoptava una de les vies tradicionalment admeses pel moviment obrer i que pot fer-se arrencar del «segle de les llums», una línia que atribuïa a l'educació un caràcter progressista i concedia a la coneixença una funció revolucionària, per situar-se molt a prop de les formulacions de «revolució lenta» preconitzades per l’intel·lectual marxista i polític, Otto Bauer.

    En aquest sentit, el pensament de Campalans, que no ocultava les seves arrels «jauresianes»[30], se situava als antípodes del «guesdisme»[31] tradicionalment adoptat pel PSOE —que reduïa l'escola a un pur instrument de les classes dominants— i alhora es distanciava de l'anarco-sindicalisme majoritari, que rebutjava tot impuls cultural exterior a bo de l'autodidactisme proletari.

    En la mesura que l'acció cultural de l'Estat regional prefigurava una realitat que podríem qualificar com a «nacional popular», la tasca dels socialistes es concentrava més i més a participar-hi per tal d'accelerar-la i aprofundir-la.

    Hom no podia fer-hi res, doncs, des de posicions marginals ni a partir de l'acció directa anarco-sindicalista, però sí des del sindicat, on eren els obrers, valorat, per aquesta raó mateixa, com a terreny excel·lent des d'on actuar sobre el projecte nacionalista. Per una via «capil·lar», l'acció socialista —en una situació mundial, com dèiem, de reflux revolucionari— es dirigí devers una lenta implantació de les idees socialistes en un teixit social com el català poc propici a cultivar-les.

    Fou en la lluita per la cultura que es fongueren obrers i intel·lectuals («els plasmadors de la matèria i els laborants de l'intel·lecte»), potenciant fins a un màxim el caràcter pedagògic de l'acció política: «La tasca més revolucionària, més fecundament revolucionària, que pot fer-se avui en el món és la d'instruir el poble. I aquesta és la nostra», assegurava Campalans.

    El treball, la ciència —i l'amor a la ciència— foren la base del nou ordre moral preconitzat pels socialistes.

    Com Gramsci o Martinet, contemporàniament, Campalans rebutjà la dicotomia entre cultura popular i cultura superior i, va desfer-se tant de la via proletkult[32], d'estil soviètic, com del paternalisme que havien suposat les experiències d'«extensió universitària» tenyides de krausisme a l'Estat espanyol o les universitats populars a l'Estat francès.

    Una estratègia de llarg abast havia de basar-se, i Campalans citava el propi Salvador Seguí, en el compromís d'afegir a les reivindicacions obreres, que constituïen l'eix del moviment sindical, una reivindicació més alta —«simbolitzada en una estrella d'or al mig de les banderes roges»—, la reivindicació de la Cultura. I adoptant un cert to moralitzant, afirmava: «S'ha de dir al poble clarament, sense covardies, que, assolida la vella aspiració de la jornada de vuit hores, ara li pertoca demostrar, si no vol que demà li sigui arrabassada violentament la seva cobejada conquesta, que és digne d'ella. Que no reclamava lleures majors per embrutir-se en espectacles degradants, ni per bestialitzar-se en la taverna, ni simplement per jeure a l'ombra, sinó per freqüentar les escoles i els centres de cultura, per visitar els museus, per tenir cura de l'educació dels seus fills, per honorar, en una paraula, les potencialitats de la vida interior, per assolir el ple gaudi de les riqueses espirituals».

    Però el procés de conquesta popular de la cultura i la seva socialització final serien inabordables sense la col·laboració dels intel·lectuals.

    I d'aquí que, citant Lenin, en concret alguna de les seves intervencions davant el VIII Congrés del Partit Comunista de Rússia, el març de 1919, reforcés, Campalans, el protagonisme dels intel·lectuals en la lluita pel socialisme i no tan sols la utilització tàctica dels «especialistes burgesos»: «És solament en l'amistat amb els intel·lectuals que la democràcia podrà fer triomfar la revolució. Insensats els qui creuen que la multitud pot crear res, pot governar el país».

    En una realitat com la catalana, repartida i sotmesa sota dos poders aliens, no resulta estrany que Campalans acceptés de dirigir l'Escola del Treball i que intentés convertir-la en una experiència capaç de generar alternatives, les quals, evidentment, només podrien realitzar-se a partir d'una acció de govern que en els anys vint resultava llunyana.

    Però l'experiència li feu conèixer no solament els seus límits, que s'accentuarien a partir de 1919-1920, quan les conseqüències de la crisi econòmica de la postguerra de la Primera Guerra Mundial portarien la burgesia del Principat a un abandó de les seves dèries reformistes i nacionalistes per adoptar una duríssima confrontació de classes al carrer i abandonar l'oasi cultural de la Mancomunitat, que acabaria sucumbint, sota les botes militars, l'any 1923, amb la dictadura de Primo de Ribera. L'experiència va permetre així mateix de configurar amb molta claredat un bloc històric nou, basat en l'aliança d'intel·lectuals i obrers, que possibilità «la naixença de l'únic esperit constructiu revolucionari possible— i mai cap altra unió de dues forces fora tan perillosa».

    Organitzativament, això conduïa a «l'enquadrament de les masses d'intel·lectuals i obrers dins un partit d'encuny europeu». A diferència de Lenin o de Gramsci, i fora d'alguna referència als «treballadors del camp i de la ciutat», el cert és que Campalans obvià, per un costat, el paper de la pagesia, mentre que, per un altre, emfasitzà, més que no Lenin, la funció dels intel·lectuals, bé que d'una forma similar a l'esmerçada pels primers escrits de Gramsci.

    La influència dels noucentistes és aquí palesa. Campalans hi compartia la mística de la «urbanitat», un element fonamental en l'elaboració del concepte de nació «moderna i europea» per oposició a l'estricta restauració tradicionalista, tenyida de matisos ruralistes, de les generacions anteriors.

    Una «Catalunya-ciutat» era també, doncs, l'objectiu dels socialistes noucentistes i, per tant, no pot resultar estrany que el protagonisme de la construcció de la catalanitat futura fos atribuït en preeminència a les classes socials urbanes.

    La fundació, l'any 1923, de la Unió Socialista de Catalunya —el partit que l'any 1936 es convertiria en l'eix de la creació del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) —dirigit per Rafael Campalans i Joan Comorera, significà el primer pas per a la construcció d'un partit en grau d'aglutinar obrers i intel·lectuals en la lluita pel socialisme.

    Entre 1923 i 1936, el debat sobre el paper d'uns i altres romangué contínuament obert.

    Educació i moviment llibertari modifica

    Revolució social i transformació individual —en un sentit gairebé ascètic de perfeccionament personal— anaren sempre lligats en el discurs llibertari, que insistia en l'associació del braç i l'acció, i aquesta doctrina tingué un amplíssim ressò entre els treballadors industrials, immigrats de procedència rural, i els camperols pobres.

    En la premsa llibertària de sempre, la crida a una formació, o autoformació, crítica, autònoma de la classe obrera i tanmateix de vocació universal, racionalista, científica no defallí ni un moment. No era un fenomen secundari o una excrescència ideològica, ni una «cobertura culturalista» de les activitats insurreccionals, com ha cregut algun autor, sinó un aspecte consubstancial d'un moviment que cercava de transformar la societat tot transformant els homes. Aquesta aspiració cultural, emancipadora i inseparable, doncs, de la praxi obrerista llibertària, comportà projectes i realitzacions d'una importància substantiva dins la cultura popular catalana i sovint negligida pels tractadistes dels fenòmens artístico-culturals.

    Una de les manifestacions cabdals de les inquietuds culturals populars va ésser l'ateneisme, de gran vitalitat entre 1900 i 1939, i ho fou també dels projectes llibertaris.

    La insistència proverbial en una cultura de classe emancipadora no fou sinó insistida per la CNT, on predominaren de bon començament les propostes d'inspiració àcrata. Els diversos congressos cenetistes, d'abast local o general, recomanaren i àdhuc «reglamentaren», tant per a la ciutat com per a la ruralia, la direcció que havien de prendre les iniciatives culturals i escolars sindicals, entre les quals hi havia la instrucció d'adults i els ateneus.

    En l'ateneisme, en els ateneus racionalistes —nom que prenien els centres de formació popular influïts per la militància anarquista—, se cercà fins i tot la capacitació tècnica, com palesa una iniciativa del Sindicat Únic del Metall, a Barcelona, que anuncià, començada la dictadura primoriverista, junt a les classes de formació elemental, uns cursets de «cultura tècnica»: mecànica, electricitat, comptabilitat i primeres lletres— això és, alfabetització. El discurs educatiu continuà a les catacumbes anarco-sindicalistes, sota la Dictadura, i més enllà de les dissidències que enfrontaven polítics i antipolítics, revolucionaris i reformistes, insurreccionals i sindicalistes. L'ateneisme sabé omplir encara el temps lliure dels obrers amb activitats com el teatre ideològic o l'excursionisme. Naturisme, vegetarianisme, excursionisme constituïren aspectes no pas accessoris de posicions àcrates genuïnes, envers les quals el jovent obrer no era pas insensible.

    Annexos modifica

    L'aportació de l'Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia (1901-1906) modifica

     
    Retrat de Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), pedagog i lliurepensador català.

    Avui se sol convenir que Francesc Ferrer i Guàrdia (Alella, 1854-Barcelona, 1909) i els seus col·laboradors, l'Escola Moderna, iniciaren el llarg camí de la renovació pedagògica autòctona. Segons el biòleg i epistemològec Joan Senent-Josa, el mestre d'Alella fou el primer a notar plenament que la ciència podia esdevenir un instrument de mistificació, d'alienació i dominació o bé d'alliberament del poble. Els assagistes sobre educació i els historiadors conservadors han negligit aquest aspecte fonamental de la lliçó de Francesc Ferrer. Assagistes progressistes, per llur costat, no han fet gaire més que dedicar-hi un discret respecte. En el moment de la seva fundació, l'Escola Moderna era per a Fernández Almagro un delicte, segons Josep Peirats, un institut comparable, en el pla intel·lectual, a les millors institucions d'ensenyament liberal. Segons Amadeu Hurtado, un republicà federal, no fou sinó un centre escolar d'un dogmatisme extremat que revelava una mentalitat doctrinària de segon ordre.

     
    Portada d’estil modernista del butlletí de l’Escola Moderna del 31 de desembre de 1905, publicació iniciada l’octubre de 1910. Estava editada per Ferrer i Guàrdia.

    L'Escola Moderna obrí les portes, l'agost de 1901, amb uns trenta alumnes, fills d'anarquistes, lliurepensadors, vegetarians. El 1905, en tenia cent vint. La institució va expandir-se en bona colla de sucursals: a Barcelona, catorze, i a la resta del Principat i al País Valencià, trenta-quatre més. Cercà d'introduir en la societat de l'època un ensenyament «racional» i «científic» en oberta oposició amb el sistema escolar que vigia aleshores, tradicionalista i clerical. Però també en oposició amb el cientifisme burgès que pugnava contra el sistema d'ensenyament establert amb una finalitat reformista i supeditat a l'empresa política de l'industrialisme barceloní que aleshores elaborava el seu projecte d'Estat regional.

    L'Escola Moderna volia dur la seva reforma pedagògica enllà de l'esquema tradicional i enllà de l'esquema burgès, un i altre alienadors, per tal com llurs interessos, lluny de coincidir amb els interessos del poble, es basaven en l'explotació del poble mateix. Per això, Francesc Ferrer i l'Escola Moderna sostenien que tota educació que no fos genuïna, que no emanés del poble mateix, comportava una subjecció social d'un o altre signe. Educació i vocació de llibertat eren inseparables, i així tota tasca educativa solament tenia sentit dins un pressupòsit d'emancipació social. El mestre d'Alella —ha escrit Jordi Moners— qüestionava una escola burgesa que encara no existia en les terres catalanes.

     
    A Brussel·les el 1911 s'erigí, per subscripció popular internacional, un monument a la memòria de Francesc Ferrer i Guàrdia. Destruït dues vegades —el 1919 i el 1940— avui refet, segueix en peu al davant de la Universitat Lliure de Brussel·les, com a homenatge al pensament lliure i a l'Escola Moderna.

    Fill de pagès i meritori de comerç a catorze anys, republicà radical, francmaçó perseguit a vint anys, comunista llibertari vers la fi del segle, Francesc Ferrer refusà la dialèctica de l'agressió i adoptà l'anarquia i l'ensenyament llibertari com armes úniques per aconseguir l'alliberació social. El caràcter revolucionari del seu sistema educatiu li reportà l'animositat de les institucions establertes, i el maig de 1906, arran de l'atemptat anarquista contra el rei d'Espanya[33], veié prohibida la seva escola i ell mateix fou detingut com a presumpte implicat en l'intent regicida. Hom l'absolgué per manca de proves, en 1907, però això només havia de ser un ajornament del seu destí: la revolada de la Setmana Tràgica, com dèiem més amunt, serví d'avinentesa per a la seva detenció, condemna i execució, a Montjuïc, el 13 d'octubre de 1909.

    Tot i reconeixent el caràcter renovador de l'obra de Francesc Ferrer, hom sol objectar-hi, avui, l'absència de propostes nacionals. Aquesta objecció, tanmateix, hauria d'adreçar-se a tota l'esquerra revolucionària de finals del segle XIX. Cal tenir present que les grans propostes nacionals eren fetes aleshores pel moviment burgès. I a Francesc Ferrer li pertocà de posar-se en antonímia indiscutible amb el catalanisme burgès aleshores en puixança. Pere Solà, estudiós de l'afany educador del sindicalisme llibertari, addueix, en aquest respecte, que només entrant el segle XX, a partir de Lenin, Stalin i altres, l'esquerra revolucionària va emparar-se de tota una reflexió sobre la qüestió nacional. En l'esquerra autòctona, vers 1920, Joan Comorera situava Francesc Ferrer entre els pedagogs importants. Àdhuc l'avantguarda burgesa, com remarca Pere Solà, hauria de fer seus punts de vista i pràctiques escolars de l'Escola Moderna, com eren la coeducació o els intercanvis escolars.

    Els catorze punts de Wilson (1918) modifica

     
    Discurs de Woodrow Wilson al Congrés el 8 de gener de 1918.

    Enfront de les nacions europees, els governs de les quals estaven dividits per profundes rivalitats i, des de l'estiu del 1914, en conflicte armat entre elles, els Estats Units d'Amèrica, sota l'administració de Thomas Woodrow Wilson, president des del març de 1913, havien adoptat una política que hom podria definir com de «neutralitat mediadora», per via de la qual es disposaven a exercir el paper d'àrbitre, pel damunt de les parts, que un creixent poder econòmic els permetia. El fet d'entrar en guerra al costat dels altres estats de l'Entesa, l'abril i del 1917, no modificà substancialment aquesta actitud que, més aviat, trobà una solemne confirmació el 8 de gener del 1918, quan Wilson, en un missatge al Congrés, inspirant-se en enunciats ideològics de democràcia i de llibertat, dibuixà un nou model d'organització mundial, traçat a prescindir de les forces reals en joc. Reivindicant «per a tota nació pacífica que desitja viure la pròpia vida» el dret i d'«establir lliurement les pròpies institucions, de confiar en la justícia i el respecte dels altres pobles del món, així com de viure segura contra la força i les agressions egoistes», el president nord-americà enunciava un projecte articulat en catorze punts, dels quals els cinc primers, de caràcter general, definien unes noves normes de comportament internacional:

    1. tractats de pau públics, estipulats obertament, sense acords secrets;
    2. llibertat absoluta de navegació per la mar, més enllà de les aigües territorials;
    3. supressió de les barreres econòmiques «en la mesura del possible» i fixació de condicions comercials pariones per a totes les nacions;
    4. armaments reduïts a l'extrem mínim compatible amb la seguretat interior;
    5. composició lliure de totes les reivindicacions colonials, posant en un mateix pla «els interessos de les poblacions afectades» i «els interessos raonables del govern el títol del qual caldrà definir».

    Del sisè al tretzè punt, es fixaven criteris particulars per a alguns estats o àrees geogràfiques europees: per a Rússia, evacuació de tots els territoris, cooperació de les altres nacions, dret de fixar en plena independència el seu desenvolupament polític i nacional; per a Bèlgica, evacuació, restabliment de la plena sobirania; per a França, el problema d'Alsàcia-Lorena; per a Itàlia, rectificació de les fronteres; per als territoris de la monarquia austrohongaresa, desenvolupament autònom dels diversos pobles; per als estats de Romania, Sèrbia i Montenegro, independència política i econòmica, integritat territorial; per a l'Imperi otomà, autonomia de les diverses nacionalitats, pas lliure pels Dardanels, i per a Polònia, dret de constituir un estat independent. El punt darrer, el 14, preveia una Societat General de les Nacions que s'havia de constituir «en virtut de convencions formals», per tal de «fornir garanties recíproques d'independència política i territorial tant envers els estats petits com els grans».

    Les esperances suscitades per aquest programa, especialment entre els pobles oprimits, no trobaren mode de concretar-se, perquè toparen amb les pretensions dels estats vencedors, els quals, en la Conferència de Pau de París, intentaren de fer valer les mateixes raons de prestigi i de força. D'altra banda, el projecte de Wilson era tan abstracte que no fou acceptat ni al seu país: malgrat l'interès personal del president, el Senat refusà el Covenant (pacte) de la Societat de Nacions que comsevulla s'havia constituït a París, de manera que els Estats Units en restaren fora.

    Els catorze punts, en definitiva, restaren un fet de propaganda utopista que conegué l'homenatge de diversos organismes i personalitats polítiques, però del qual no pogué venir un impuls real per a l'expansió de la democràcia i de les relacions entre les diverses nacions, com sia que hi mancava una consideració realista de la situació nacional i internacional.

    L'assassinat del Noi del Sucre (1923) modifica

     
    Salvador Segui

    A partir de la mort de Salvador Seguí «el Noi del Sucre» (Tornabous, 1886-Barcelona, 1923), els «homes d'acció de l'anarco-sindicalisme» assolien definitivament llocs de comandament dins l'estructuració de la CNT. L'historiador de l'anarquisme, César M. Lorenzo descriu, a grans trets, l'horitzó anarquista majoritari dels anys vint: «segons els llibertaris, fer la revolució social, destruir l'estat, instaurar una societat en què els homes serien lliures i feliços, era fàcil; odiaven l'exèrcit, "organització del crim col·lectiu", i els policies, "sicaris de la burgesia"; no sentien sinó menyspreu per la política, "art d'enganyar els pobres", per les eleccions, "superxeries", pels partits, "tots iguals", pel parlament, "lloc de corrupció"; ignoraven l'existència de la petita burgesia, massa de maniobra de l'alta burgesia... En canvi, un militant gosava dir que les coses no eren tan senzilles, que calia elaborar una teoria revolucionària, buscar aliats eventuals, que el proletariat no canviaria el món de cop... Aquest militant era Salvador Seguí». Tot indica que durant la seva estada a la presó de la Mola, a Maó[34], Salvador Seguí reflexionà sobre les perspectives del sindicalisme i les relacions anarco-sindicalistes. El 31 de desembre de 1920, parlà davant els companys de presó sobre «anarquisme i sindicalisme». Dos anys després, en una conferència sindicalista de Saragossa, tornà sobre el tema i parlà de «possibilisme llibertari». El també membre de la CNT, Joan Garcia Oliver li retrauria que hom no pot anomenar «possibilisme» la llarga via de les etapes de la revolució social i que no s'havia mostrat gens clar envers aquestes etapes. Salvador Seguí no tingué temps de concretar etapes: uns mesos després, el 10 de març de 1923, queia assassinat en una cruïlla del districte cinquè barceloní (el del barri del Raval), baluard de l'anarco-sindicalisme.

     
    Seguí 1923

    Molts pensaren que allò era el final de tot. Segons Garcia Oliver, però, «podia ésser el final o podia ésser el començament». I, en efecte, fou l'inici de la supeditació de la CNT a les posicions anarquistes més radicals. Fou l'hora dels homes d'acció. Cal considerar l'assassinat de Salvador Seguí com el darrer episodi d'un període de lluita violenta entre patrons i obrers desfermat a partir del 1916 (vegeu El terrorisme blanc (1919-1923)). Havien precedit Seguí 40 esquirols, 523 obrers assassinats, entre els quals, com diu l’historiador anglès, Hugh Thomas, «quasi tots els líders anarquistes de Barcelona». En aquest estat, la CNT hagué d'afrontar l'adveniment del règim republicà deu anys després (1931) i així fou trobada per la insurrecció militar de 1936.

    Els líders moderats cenetistes es veieren superats per l'activisme dels «homes d'acció» i hagueren de provocar una escissió a principis dels anys 1930, la dels «trentistes», encapçalada per Joan Peiró i Ángel Pestaña, curta en el temps, però fonda en els continguts. La manifestació davant el Palau de la Generalitat, a Barcelona, del Primer de Maig de 1931, dirigida per Garcia Oliver i altres elements de la FAI, fou el primer signe contundent de bona part dels cenetistes davant la nova república.

    Hom no sap estar-se de considerar que tal volta els homes d'acció haurien vacil·lat a desbancar Salvador Seguí. En primer lloc, perquè ell també havia estat un home d'acció i no tan sols perquè de jove havia fet part del grup «Els fills de puta». En segon lloc, pel finíssim instint que tenia Seguí per conèixer fins on podia arribar. Finalment, perquè a la seva mort, els homes que el voltaven restaven ensorrats, atrapats entre la miopia d'una burgesia, aquella mateixa que l'havia fet matar, i el radicalisme dels nous quadres cenetistes. «Mai no s'havia vist tanta buidor sobre allò que calia fer», reconeixeria Joan Garcia Oliver.

    El mecenatge de Francesc Cambó modifica

    L’historiador Borja de Riquer, en la seva monumental biografia de Cambó publicada el 2022 —Francesc Cambó. L’últim retrat—, cita les accions de mecenatge, «clarament vinculats a la seva estratègia política personal», següents:

    • Crea una important col·lecció de pintura europea oberta al públic per prestigiar la ciutat de Barcelona.
    • Finança la creació de grans institucions culturals, com la Fundació Bernat Metge (1922) —amb la col·laboració del felanitxer Joan Estelrich i del barceloní Carles Riba i dedicada a la traducció al català de les obres més remarcables dels autors clàssics grecollatins—, l’Editorial Alpha —que, sota la direcció de Joan Estelrich, publicà les obres promogudes per ell, entre d’altres les de la Fundació Bernat Metge—, la Fundació Bíblica Catalana —per publicar en català llibres bíblics—, la Fundació Cambó de París i el Centre d’Études de l’Art Catalan et de la Civilisation Catalane (CEACC) de la Sorbona —per donar a la cultura catalana una categoria internacional.
    • Ajuda a institucions culturals ja existents, com ara l’Institut d’Estudis Catalans per a l’elaboració i publicació d’obres d’alt nivell artístic i científic.
    • Contracta i fa encàrrecs a diversos intel·lectuals o artistes de la seva època, com l’historiador Ferran Soldevila (1894-1971) —a qui va encarregar la redacció d’una síntesi de la història de Catalunya per a un gran públic; l'arqueòleg Pere Bosch Gimpera —a qui encarregar de dirigir una obra sobre el món ibèric preromà; els escriptors i periodistes Agustí Calvet, Gaziel —director del diari La Vanguardia— o Josep Pla —a qui va encarregar que li escrivís una biografia; l’escriptor i poeta Carles Riba —va treballar en la Fundació Bernat Metge; el lingüista Pompeu Fabra —el suport econòmic de Cambó va permetre que es publiqués el seu Diccionari general de la llengua catalana; l’escriptor Josep Maria de Sagarra —a qui va encarregar la traducció al català de la Divina Comèdia de Dante; l’historiador de l’art, Josep Pijoan —a qui encarregar la direcció de la col·lecció Monumenta Cataloniae. Materials per a la història de l’art català, col·lecció de llibres de l’Editorial Alpha, destinada a publicar el corpus de l’art català— o el pintor Josep M. Sert —a qui li finança les pintures murals que fa a la catedral de Vic.

    Referències modifica

    La cita de Pankaj Mishra és del seu llibre De las ruinas del imperio. La frase de Buffett la cita l’economista Ben Stein a In Class Warfare, Guess Which Class Is Winning (https://www.nytimes.com/2006/11/26/business/yourmoney/26every.html, consultat el 29 de gener de 2023). La reflexió d’en Josep Fontana sobre el Tractat de Versalles del 1919 s’ha tret de la pàgina 54 del llibre El siglo de la Revolución (primera edició de 1917). La frase de Borja de Riquer sobre el triangle català és de la tercera edició (2018) de la Història Mundial de Catalunya, pàg. 630. L’informe del vicecònsol francès de Tarragona sobre la vaga general de 1902 s’ha tret de https://blocs.xtec.cat/dossierscatalans/1896-1931/3-la-vaga-general-de-1902/ i la xifra de vaguistes és de https://www.elnacional.cat/ca/efemerides/efemeride-vaga-general-jornada-9-hores_138069_102.html (les dues consultades el 25-10-2022), Les xifres de la repressió de la vaga s’han tret de nou de la Història Mundial de Catalunya, pàg. 641. També d’aquest llibre (pàg. 656 i 657) és les frases de la revista Ejército y Armada i la de sobre la manifestació del 1906. L’anècdota i frase de la topada entre Alfons XIII i Cambó són del diari Ara (19-11-2022, pàg. 40) i del llibre de Borja de Riquer, Francesc Cambó, l’últim retrat. La frase sobre la tasca cultural modernitzadora de la Mancomunitat és d’en Josep Fontana (La formació d’una identitat, capítol 8, pàg. 336, de l’edició del 2016). Les xifres de víctimes del pistolerisme són de la pàgina 339 del mateix llibre. La informació sobre l’abandonament de la política activa de Cambó s’ha tret de l’article de Borja de Riquer i Permanyer, Francesc Cambó: un regeneracionista desbordado por la política de masas, Ayer núm. 28, pàg. 91-125 (https://www.revistaayer.com/sites/default/files/articulos/28-4-ayer28_ElReinoAlfonsoXIII_Carnero.pdf consultat el 6-11-2022). Algunes frases s’han copiat literalment del corresponent article de la Viquipèdia en català, com, per exemple, el de Prat de la Riba, el de la Llei de Jurisdiccions o el de l’Assemblea de Parlamentaris. La frase del discurs d’Alejandro Lerroux està treta de Ramón Álvarez, Alejandro Lerroux, el presidente que había instado a forzar novicias (La Vanguardia 14/01/2022 06:00 actualizado a 14/01/2022 09:39, https://www.lavanguardia.com/historiayvida/historia-contemporanea/20220114/7985898/alejandro-lerroux-presidente-gobierno-habia-instado-forzar-novicias-violar-monjas-anticlericalismo-republica-ceda.html consultat el 14-11-2022). Les paraules d’en Josep Fontana sobre convertir la protesta de la Setmana Tràgica en un «moviment separatista» s’ha tret del capítol 8, pàg. 335, l’edició del 2016 de La formació d’una identitat. La carta del Sindicat d’Arts Gràfiques, Paper, Cartró i Similars que s’envia als diaris durant la Vaga de La Canadenca, s’ha tret de Dídac Piñol, Diari d’una vaga. La Canadenca, 1919 (https://vagacanadenca.blogspot.com/2010/11/vols-saber-ne-mes_02.html, consultat el 27-11-2022). La frase del peu de la foto d’Antoni Rovira i Virgili és de l’historiador Alejandro Acosta Lòpez, Els voluntaris catalans, Sapiens núm 249. Algunes frases són copia literal del corresponent article de la versió catalana de la Viquipèdia. Per exemple, el text del peu de la foto del Puig i Calafalch s’ha tret del corresponent article de la wikipedia en català (https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Puig_i_Cadafalch#Mancomunitat_de_Catalunya, consultat el 16-11-2022) o el de la foto de comissió executiva de la junta de Solidaritat Catalana, és de l’article de Francesc Cambó (https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Cambó_i_Batlle#Política_durant_la_Restauració). El peu de foto de Ferrer i Guàrdia és de l’article Història de Catalunya (https://ca.wikipedia.org/wiki/Història_de_Catalunya).

    Notes modifica

    1. Al cap i a la fi, com diu l’historiador anglès Christopher Bayly en el seu llibre sobre el naixement del món modern, pel que fa al creixement econòmic, el que distingeix Europa de la Xina abans de 1800 és només el seu ús intensiu de carbó i l'existència d’immenses regions a l’interior d'Amèrica del Nord obertes als europeus
    2. Per diferenciar-se de la «races» blanques de l’Àsia, «s’inventa» la «raça» groga a finals del segle 18. Aquesta estratificació no és exclusiva dels europeus, ja que, per exemple, la cultura xinesa clàssica considera la seva «raça» la superior i associava als «blancs» amb malalties mentals i els negres amb passions incontrolades.
    3. Quan s’inicia la Primera Guerra Mundial el 1914, les potències europees han ocupat pràcticament tota l’Àfrica (només Abissínia —Etiòpia— i Libèria són plenament independents) i gran part d’Àsia.
    4. La batalla del riu Almà es produeix durant la guerra de Crimea (1853-1856) i enfronta tropes franceses, britàniques i turques amb les russes. En el seu moment es considera tan important que dona el nom a un pont a París (1856) i a dues localitats al Canadà i a diversos carrers i places arreu del món occidental.
    5. La frase completa, publicada en la web del The New York Times el 2006 és “There’s class warfare, all right, but it’s my class, the rich class, that’s making war, and we’re winning.” («Realment existeix una guerra de classes, però és la meva classe, la classe rica, qui l’està fent i l’estem guanyant»).
    6. L’historiador Eric Hobsbaw, en el seu llibre Guerra y paz en el siglo XXI, apunta que es pot considerar el període entre 1914 (inici de la Primera Guerra Mundial) i 1945 (final de la Segona) com una sola guerra, només interrompuda «per una pausa en els anys vint; una pausa que s’inicià amb la retirada final dels japonesos de les regions més orientals de la Unió Soviètica, en 1922, i que va concloure amb la invasió de Manxúria en 1931.»
    7. Segons Josep Fontana : «Contra el que vol el tòpic, el Tractat de Versalles no va castigar durament a Alemanya. No té comparació amb les exigències que els alemanys van imposar a França després de la seva derrota en 1871, ni amb les que van sofrir els països ocupats per ells durant la Segona Guerra Mundial. Es volia frenar la seva arrogància sense afeblir-la en excés, ja que s'esperava que servís de barrera a l'amenaça del comunisme soviètic.»
    8. Dossier: La naissance des premiers partis communistes, Molcer, n° 3, Aulnay-sous-Bois, 2021 (https://molcer.fr/2022/10/molcer-n-3.html).
    9. The Birth of the Modern World: Global Connections and Comparisons, 1780–1914 (2004).
    10. Aquest, un militar molt popular, quan torna del seu càrrec de governador general a les Filipines, promou una regeneració conservadora amb propostes de descentralització. El 1899 entra en el govern.
    11. Moviment polític republicà que rep aquest nom pel seu líder, el periodista i polític Rodrigo Soriano y Barroeta-Aldamar.
    12. D’Ors, sota el pseudònim de «Xènius», escriu al diari La Veu de Catalunya la columna periodística «Glosari», la més influent del segle passat i on posà en circulació el concepte de noucentisme.
    13. Canosa Francesc. Les infraestructures són violència. Ara, 18-03-2024, pàg. 31
    14. França, l’imperi britànic, Sèrbia, l’imperi rus, el Regne d’Itàlia —a partir del maig de 1915— i els Estats Units d’Amèrica —a partir d'abril 1917.
    15. 15,00 15,01 15,02 15,03 15,04 15,05 15,06 15,07 15,08 15,09 15,10 «Fris cronològic 1919». [Consulta: 27 nov 2022].
    16. 16,00 16,01 16,02 16,03 16,04 16,05 16,06 16,07 16,08 16,09 16,10 16,11 16,12 16,13 16,14 16,15 Roca Vernet, Jordi. «La vaga de La Canadenca: el Waterloo de la CNT i la jornada laboral de les vuit hores». Barcelona Quaderns d’Història [Barcelona], núm. 26, 2020, pàg. 99-118. ISSN: 1135-3058 [Consulta: 27 novembre 2022].
    17. 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 17,7 Abelló, Teresa. «La vaga de la Canadenca. Reivindicació obrera i intransigència patronal». Eines per a l’esquerra nacional [Barcelona], núm. 34, 2019, pàg. 98-107 [Consulta: 27 novembre 2022].
    18. 18,0 18,1 Taibo II, Paco Ignacio. «La huelga de La Canadiense». Memoria [Mèxico], núm. 255, 2015-3, pàg. 62-72 [Consulta: 27 novembre 2022].
    19. Dídac Piñol. «Diari d’una vaga. La Canadenca, 1919». [Consulta: 27 nov 2022].
    20. 20,0 20,1 França, l’Imperi britànic, Sèrbia, l’Imperi rus, el Regne d’Itàlia —a partir del maig de 1915— i els Estats Units d’Amèrica —a partir d'abril 1917.
    21. Bravo Portillo, amb grup d’agents alemanys, assassinaren a Barret per pertorbar les activitats dels industrials catalans que treballaven per l'Entesa durant la Primera Guerra Mundial.
    22. El 9 de juny de 1918 la Solidaridad Obrera, va publicar un parell de cartes de Bravo Portillo, amb el segell de la delegació de policia de Drassanes, on es facilitava informació als alemanys sobre els vaixells que transportaven material per l'Entesa, a fi que els submarins alemanys els poguessin enfonsar. En el suplement Cultura|s de La Vanguardia del 30 de juliol de 2022 (pàg. 1-3), l’historiador Joan Esculies va revelar que va ser el cenetista i el periodista de la Solidaridad Obrera, Enric Carbó, qui va aconseguir les cartes, arrancant-les de les mans de la mestressa de Bravo Portillo.
    23. Una humiliant derrota de l’exèrcit espanyol en la que moren al voltant d’uns 10 mil soldats espanyols en la Guerra del Rif, al Marroc.
    24. Els mariners de Kronstadt —una fortalesa naval eu una illa del Golf de Finlàndia i a prop de Petrograd i que havia sigut un dels centres militars majors de l'efervescència bolxevics en 1917—, es revolten acusant el govern revolucionari de ser el responsable del nivell inaudit de pobresa de la població.
    25. Eugeni d’Ors publicada, amb el pseudònim de Xènius, la rúbrica diària “Glosari” a La Veu de Catalunya i allà va anar publicat La Ben plantada..
    26. En referència a Joan Rull i Queraltó, un confident de la policia jutjat i executat el 1908 acusat de fer esclatar diverses bombes a Barcelona. En el judici, l’inspector Lleó Antoni Tressols va declarar que «detrás de Rull hay otras personas más altas; no sé quienes son». El fet és que en el judici restaren molts aspectes per aclarir, en especial el paper de l’empresari Eusebi Güell. Eugeni d’Ors, va voler denunciar el veredicte en la seva quotidiana Glosa al diari La Veu de Catalunya, però el seu director, Enric Prat de la Riba, el va aturar. El cas Rull serví d'excusa al govern d'Antoni Maura per implementar una llei contra el terrorisme.
    27. L'Imperi alemany, l'Imperi Austrohongarès, l'Imperi turc i Bulgària —a partir de l'octubre 1915.
    28. En referència al moviment pacifista i antimilitarista de El Manifest de Zimmervvald. El Partit Socialista Italià, juntament amb el suís Robert Grimm (1881-1958) i el menxevic Iuli Màrtov (1873-1923), convocaren el setembre de 1915, a la ciutat suïssa de Zimmerwald, els partits i els corrents que s'havien pronunciat contra la Primera Guerra Mundial. En aquell encontre, participaren representants de sis partits: ultra l'italià, els de Rússia, Bulgària, Polònia, Romania i Letònia, i els representants de les minories i grups d'esquerra provinents de França, Alemanya, Noruega, Holanda i Suècia.
    29. En referència al president dels EUA, Woodrow Wilson, que presentà, uns mesos abans de finalitzar la Guerra, una llista de catorze punts que eren les condicions necessàries per assolir la pau.
    30. En referència a Jean Jaurès (1859-1914), polític socialista francès i fundador i primer director del diari L’Humanité. Propugnava un socialisme que sovint es qualifica de «humanista», amb referències constants a la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà i a la Revolució francesa.
    31. La doctrina política dominant del socialisme francès fins al 1914. El nom prové del líder socialista Jules Guesde (1845-1922).
    32. Proletkult, que en rus significa «cultura del proletariat», va ser una organització artística i literària activa a la Unió Soviètica entre 1917 i 1925. El seu objectiu era ser posar les bases d’un verdader art proletari, lliure de tota influència burgesa.
    33. El dia del casament d’Alfons XIII amb Victòria Eugènia de Battenberg, l'anarquista català Mateu Morral els hi llençà un ram de flors amb una bomba que explotà damunt del cotxe de cavalls de la parella que sortí il·lesa de l'atemptat.
    34. En plena repressió després de finalitzada la vaga de La Canadenca feia poc més un any i mig, el novembre del 1920, va ser deportat, juntament amb l'advocat i futur president de la Generalitat, Lluís Companys, el sindicalista Martí Barrera i 36 activistes més al castell de la Mola de Maó.