Els Països Catalans/Vers la catalanitat moderna (1700 - 1814)


La revolta de la Segona Germania (1693)

modifica
 
Comarques centrals del País Valencià.

La Segona Germania fou un alçament armat desenvolupat majoritàriament en les comarques centrals del Regne de València —a la comarca de la Marina i voltants, entre Dénia a la costa i Alcoi a l'interior i entre Gandia i Xàtiva al nord i Altea al sud— el 1693.

Les comarques meridionals del País Valencià compreses entre la Vall d'Albaida i l'horta de Gandia, al nord, la serra d'Aitana al sud, la mar a l'est i la serra de Mariola a l’oest eren, en llur major part, pertinença dels ducs de Gandia i Maqueda, dels marquesos de Guadalest, Dénia i Albaida, dels comtes de Cocentaina i del Real, els quals, rere l'expulsió dels moriscs (1609-1615), començaren a repoblar llurs indrets deshabitats en iniciar-se les feines de l'any agrícola del 1610. El dimarts 26 d'abril de 1611 acudiren a l'església de Sant Joan del municipi de Muro del Comtat —que havia estat el poble moresc més gran dels estesos entre la Muntanya i la Marina— els setze primers veïns convocats per rebre lectura de les condicions del comte de Cocentaina i senyor del lloc, Gaspar Ríos de Corella, «que havia tardat un any i mig a trobar un grup d'homes que acceptés les clàusules ferotges de la carta de repoblació, els efectes de les quals havien d'arribar en part fins a la nostra època».

Fins a la recuperació econòmica de la perifèria ibèrica, els orígens de la qual poden datar-se vers el 1860, coincident amb l'afluència de l'or brasiler, que restablia a l'Occident europeu la situació dels metalls preciosos, els repobladors d'aquestes contrades meridionals visqueren en condicions summament difícils, tot i que l'autonomia monetària del País Valencià i el Principat —tinguem-ho present— els havia alliberat, en gran part, de la contradansa d'inflacions i deflacions que caracteritzaren el segle 17 castellà. A les fortes exaccions senyorívoles —impostos, tributs, multes que exigien els senyors feudals—, cal afegir, tanmateix, —entre finals de 1647 fins a mitjans de 1648, una prolongada plaga de llagosta, el reclutament per a les guerres de separació de Portugal (1640-1668) i el Principat (Guerra dels Segadors, 1640-1652), i, com a producte de la misèria imperant, l'auge del bandolerisme.

A partir del 1680, els símptomes de recuperació citats ara mateix animaren els pagesos a plantejar una batalla jurídica sobre els drets senyorials. Els senyors, laics i eclesiàstics, constituïren un bloc compacte, disposat a no cedir, mentre els pagesos, guiats per Francesc Garcia, procurador de la població de Ràfol de l'Almúnia, al·legaven (gener de 1693) que per privilegi dels reis de València —de la corona catalanoaragonesa— eren francs dels pechos —tribut feudal característic de la corona de Castella— que pagaven a llurs senyors. Una carta pastoral de l'arquebisbe de València, el català Joan Tomàs de Rocabertí (1691) i diverses «crides» del lloctinent de València, marquès de Castelo Rodrigo, insistien a negar les peticions dels llauradors, adduint que els senyors, arran de la repoblació subsegüent a l'expulsió moresca, havien adquirit els béns per donació reial i podien lliurement i legítima disposar-ne com a cosa pròpia i establir-hi els repobladors, i que, en tal virtut, les cases i les terres restaven obligades al pagament dels tributs i drets que en el moment d'ésser concedides foren imposats pels senyors i acceptats pels nous vassalls.

Denegades llurs peticions, els pagesos es rebel·laren (9-15 juliol del 1693). En la recol·lecció del 1693, es negaren a repartir la collita segons les cartes de repoblament, i el batlle de Gandia —a requeriment del duc—, en represàlia, ordenà l'empresonament de quatre llauradors del municipi de Vilallonga de la Safor, situat al sud-oest de Gandia. Això feu moure en estat de guerra els pagesos del ducat. Ben aviat la situació de revolta fou general de la Marina a la Muntanya, de les possessions del duc de Gandia a les del comte de Cocentaina, a les del marquès d'Albaida, a les d'altres barons.

Francesc Garcia, esdevingut síndic per a defensar els interessos dels llauradors, assumí la direcció política del moviment camperol, i Josep Navarro, un barber de Muro, n'esdevingué el cap militar amb el títol de General de l'exèrcit dels agermanats. Els camperols van enarborar, a tall d'ensenyes, les imatges de la Verge del Remei i de Sant Vicent Ferrer, i van adoptar com a crits de guerra: «Visca el rei i muira el mal govern!» «Franquesa volem, arca, arca, arca!». És a dir: exigim el nostre dret per força. Fer harca, vol dir fer guerra.

Però els pagesos foren severament derrotats per les forces del lloctinent, el marquès de Castelo Rodrigo, a la pedania de Muro, Setla de Nunyes (15 de juliol de 1693). La subsegüent repressió fou molt dura i gran nombre de camperols foren condemnats a galeres. El lloctinent va prometre de prendre cura de les reclamacions justes. Algunes poblacions acudiren a ell, però no en tragueren absolutament res.

En esclatar la guerra de Successió (1702-1714) —una lluita civil, doblada d'un conflicte internacional[1]—, els camperols de les contrades del sud van decidir-se, naturalment, pel partit contrari a l'adoptat pels seus senyors, i com que aquests, en llur quasi totalitat, van adherir-se a Felip V, els pagesos es proclamaren austriacistes. Així començà la lluita entre «maulets», partidaris del rei-arxiduc Carles III, i «botiflers», partidaris de Felip V de Castella, dins el marc social descrit.

De bon antuvi, i arran del desembarcament de forces de l'arxiduc a Altea (1705), els maulets van imposar-se i obtingueren la incorporació a la Corona dels pobles de senyoria, cosa que comportà la desaparició de les exaccions feudals de les cartes de repoblació. Però el triomf de la causa de Felip V en la guerra de Successió fou també el triomf dels barons, dels senyors del lloc, els quals veieren restablerts llurs privilegis. Això explica que el problema mantingué la seva roentor fins a la crisi de l'Antic Règim, a principis del segle XIX, tal com s’explica en un altre lloc (La revolució burgesa (1833 – 1868)).

Felip V va impulsar un projecte de centralització de l'estat centrant-se en la Corona de Castella. La idea era la fusió de les dues corones existents a la península (la de Castella i la d’Aragó) sota un mateix marc legal i constitucional en unes úniques corts. Això suposava la fi dels furs, la legislació i del sistema polític existent fins aquell moment als territoris de la Corona d'Aragó. Aquest projecte uniformista borbònic —decrets de Nova Planta (1707-1716)— fou sostingut per l'aristocràcia latifundista valenciana, la qual, a son torn, per tal de diferenciar-se del poble que havia gosat de revoltar-se contra ella, abandonà totalment la llengua catalana per adoptar el castellà. El procés de castellanització de les classes elevades havia començat una centúria abans, després de les Germanies (1519-1523[2]) i per idèntics motius, és a dir, l'interès de l'aristocràcia a diferenciar-se de la burgesia que s'havia aixecat contra seu.

Formació del mercat català del segle XVIII (1680-1808)

modifica

Els catalans, que havien tingut un paper de primer ordre en l'expansió del gran comerç fins a la darreria del segle 15, se'n mantingueren gairebé absents quan les grans descobertes geogràfiques del segle 16 —el descobriment d’Amèrica— n'ampliaren el volum, el radi d'activitat i el profit. L'articulació d'un mercat mundial constituí un dels factors que contribuïren a la formació d'una economia capitalista. En relació amb els canvis profunds introduïts en l'estructura productiva, així en la indústria com en el sector agrari, ningú no nega, avui, que la participació en el comerç ultramarí d'una Anglaterra o d'una Holanda, d'ençà de finals del segle 16, contribuí decisivament a la ruptura de llurs estructures feudals. El tràfic d'esclaus, el conreu i l'explotació de productes colonials, la introducció creixent de manufactures europees a terres tropicals, així com la massa de capitals que reportaren, foren a l'origen de l'economia i la indústria modernes.

La migrada participació, si no absència, dels catalans en el primer comerç modern ha d'ésser cercada en el declivi pregon de la societat i l'economia catalanes de finals de la baixa edat mitjana (segle 15) i en el desplaçament del comerç cap a l'Atlàntic. La historiografia romàntica explicava l'absència de catalans en la ruta de les Índies, per exemple, pel fet que aquesta era reservada a les naus castellanes. En realitat, però, el dinamisme o el decaïment del comerç exterior no poden deslligar-se de les estructures productives internes que foren les que, en definitiva, en marcaren el ritme.

Els primers símptomes clars de recuperació aparegueren vers 1680: creixement i especialització agrícola, reactivació manufacturera, construcció naval, relacions atlàntiques. A Cadis, Gibraltar, Lisboa, els mariners catalans intercanviaven productes colonials per productes agraris, especialment vi, aiguardent, fruita seca. A principis del segle següent, hom pensà en la creació de companyies comercials per tractar directament amb els mercats americans. La guerra de Successió a la corona de les Espanyes (1704-1715) no en va interrompre pas el procés.

Durant la primera etapa de represa, prevalen els mecanismes medievals. Els patrons de cabotatge feien la venda de partides agràries a, per exemple, Cadis, Gibraltar o Lisboa i retornaven amb productes colonials, que venien a les escales de tornada. A partir del 1714, hom introduí els «corresponsals», catalans establerts a la badia de Cadis i encarregats d'efectuar les transaccions ultramarines a través de cases andaluses. En 1730, va fer-se un altre pas: un comerciant català es va inscriure a la Casa de la Contratación de Indias, l'organisme que controlava i fiscalitzava el comerç amb les colònies d'Amèriques. Durant el decenni 1740-1750, naus catalanes freqüentaren la carrera d'Amèrica, encara que contractades per negociants de Cadis. En 1745, un vaixell català efectuà per primer cop un viatge a les Amèriques organitzat directament des de Barcelona i que sols tocà Cadis per qüestions administratives. A partir del 1750, corresponsals catalans van establir-se a diverses contrades d'Amèrica.

En 1756, els comerciants barcelonins obtingueren un instrument d'actuació col·lectiva, la Reial Companyia de Comerç de Barcelona a les Índies, autoritzada a comerciar amb les illes de les Antilles de Santo Domingo, Puerto Rico i Margarita, i a enviar deu vaixells anuals a Hondures. En 1761, el seu radi d'acció fou ampliat a la ciutat veneçolana de Cumaná, sempre amb obligació, tanmateix, de fer escala a Cadis per sotmetre's a un control administratiu. Fins a l'any 1765, els vaixells catalans no pogueren fer legalment la travessia de l'Atlàntic i triar qualsevol dels ports habilitats com a punt d'arribada.

Fou en 1778, però, en què va consagrar-se el lliure comerç amb Amèrica, que començà l'etapa d'esplendor del comerç atlàntic català. Al costat de les grans cases comercials, hi participaren munió de petits comerciants. A partir del 1793, els conflictes bèl·lics espanyols amb França (1793-1795) i el Regne Unit (1796-1808) crearen entrebancs per a l'activitat comercial i refrenaren aquesta prosperitat, que ja no fou recuperada.

L'obertura de les colònies espanyoles a les potències mundials (1797-1798), la restricció de crèdits, un cert nombre de collites dolentes i de crisi productiva de les fàbriques allargassaren aquesta etapa inestable fins a la Guerra del Francès (1808-1814) i els inicis de l'emancipació colonial el 1808.

Extensió de la indústria tradicional

modifica

El progrés econòmic iniciat a finals del 17 i fet palès vers el 1720, finalitzada la guerra de Successió (1701 –1715), obeí a una impulsió interna, és a dir, a l'existència d'un mercat en grau d'esperonar els mitjans de producció i, doncs, les seculars tradicions artesanals catalanes. Fins ara hi havia la producció artesana controlada pels gremis que atenia les necessitats de vestit, calçat i eines de treball. Ara prospera, sobretot per la llana i a la seda, el tipus d'indústria dispersa fora dels nuclis tradicionals saltant-se els gremis i basat en els preus baixos de la mà d'obra rural. La manufactura dispersa de la llana de la conca del riu Llobregat, per exemple, era organitzada des de Barcelona, així com la de la conca del riu Ter des de la vila de Centelles o d'altres nuclis. Devien correspondre a les característiques d'una protoindústria, és a dir, basada en el treball en el domicili dels pagesos que així completaven els magres ingressos de les terres. No sabem pas si generà una relació directa amb la nova indústria barcelonina o vallesana del segle XIX, O si només contribuí a formar-ne els capitals.

La «protoindústria» constituí un factor decisiu en l'evolució industrial —en l'evolució de les formes industrials europees més conegudes—, sobretot considerada com a nexe entre el capitalisme comercial i el capitalisme industrial. La figura del comerciant hi havia estat primordial en afavorir l'establiment d'artesans fora ciutat i la utilització de mà d'obra rural, per tal com a partir d'ací va fer-se possible l'evolució cap a formes centralitzades de producció industrial. Per arribar-hi, emperò, havien de donar-se certes variables necessàries, en primer lloc, la condició que el producte aconseguís el mercat extraregional, cosa que implicava xarxes comercials en grau d'alliberar la producció de conjuntures locals i d'incrementar l'acumulació, i, en segon lloc, la coexistència de productors agrícoles amb excedent comercialitzable i de camperols amb una explotació familiar deficitària, cosa que volia dir complementarietat entre agricultura de subsistència i agricultura mercantívola —conreu destinat a la venda—, o sia, acumulació agrària i flux constant de mà d'obra cap a la protoindústria.

 
Comarques del nord del País Valencià

En aquestes circumstàncies, l'expansió productiva del segle 18 de les terres catalanes no superà, sovint, l'estadi d'indústria dispersa. Així, al País Valencià, a les comarques del nord de l'Alt Maestrat i dels Ports, on havia arrelat la manufactura de la llana, l'exigüitat dels diversos capitals, les oneroses càrregues feudals i les dificultats dels productors a introduir-se en els circuits comercials en determinaren l'estagnació i la consecutiva desaparició. La manufactura de la seda no esdevingué tampoc una indústria moderna a cap regió dels Països Catalans, tot i haver conegut un innegable progrés a l'Horta de València, durant el segle XVIII, basada en el treball domiciliari i en la seva inserció en els mercats colonials espanyols. La seva producció era controlada per petits comerciants que distribuïen els cucs i la morera i en recollien després la seda filada per fer-la teixir i acabar a les manufactures de la ciutat. Però val a dir que només es teixia una part, car n'exportaven una porció notable en rama o filada, en manifesta divergència amb els fabricants, però ensems en detriment dels mateixos comerciants, que no es convertien mai en industrials. Una altra dependència del sector estava en la seva situació dins l'òrbita dels interessos de l'aristocràcia, de la qual moltes vegades els colliters eren arrendataris i amb la qual el comerciant arribà a sostenir relacions estretes. Vers la darreria del segle, el sector inicià el punt d'inflexió i, a partir del 1830, davallà d'un mode irresistible. El País Valencià, perdé l’oportunitat, en un principi més favorable que al Principat, de la industrialització.

Altres indústries tradicionals en expansió foren, per exemple, la corderia i la fabricació d'espardenyes, derivades del cànem i de l'espart, esteses arreu i especialment pròsperes a les contrades del sud del País Valencià; També al País Valencià rajoleria i la ceràmica —ja el 1727 el comte d'Aranda estableix la fàbrica de ceràmica a la vila del Castelló de l'Alcora—, que se situaren dins el tràfic americà; la fabricació de sabó o la destil·lació d'aiguardent, tant al Principat —Reus, l'Empordà— com al País Valencià —el Camp de Morvedre, el Baix Maestrat— o les contrades mallorquines —Felanitx—, que interessà els mercats nord-europeus i americans. També hi hagué una proliferació de molins paperers i d'oli, que no degué comportar, tanmateix, grans innovacions tècniques i això mateix ocorregué envers les fargues i martinets del Pirineu, que, després d'una etapa durant el segle 18 puixant, no arribaren a constituir-se en una siderúrgia moderna.

Transformació agrícola i arrencada industrial

modifica

El creixement català del segle XVIII es caracteritzà per una àmplia expansió demogràfica, per l'eixamplament i la intensificació dels conreus, per la formació d'un mercat interior, per la presència de productes catalans en els circuits del món i, com a fase última qualitativa, per una veritable arrencada industrial que tingué expressió, sobretot, en la fabricació barcelonina d'un tipus de roba estampada de cotó dita «indiana».

Barcelona, el seu pla i les contrades orientals del Principat constituïren el solar capdavanter dels canvis experimentats per l'economia i la societat catalanes. L'acumulació de beneficis procedents de les exportacions agràries hi trobà, en bona part, formes de canalització devers les activitats comercials i manufactureres. Hem de remarcar la importància que en aquestes contrades prengué el conreu de la vinya com a factor de transformació agrària. Bon punt acabada la guerra de Successió el 1715 i durant el decenni 1720-1730, els preus del blat giraren entorn de llurs mínims seculars —cosa que n'afavorí el consum popular i la recuperació geogràfica. En canvi, el vi no sols va encarir-se, donada la més lenta recuperació de la vinya, sinó que inicià un progrés destinat a no decaure en tot el segle.

L'aplicació financera de què fou objecte el conreu de la vinya afavorí jornalers i petits propietaris, els quals, en virtut de l'arrendament de les terres per a conrear-hi vinya segons el contracte de «a primer cep» o «rabassa morta»[3], participaren en la colonització de noves terres. Però el progrés de la viticultura afectà no sols terres marginals, sinó fins i tot terra campa[4] i comportà inversions i especialització laboral creixents.

Junt amb això, prosperà una intensificació general de conreus diversos i de llurs rendiments, gràcies a la introducció de millores tecnològiques: regadius, noves formes d'explotació, millors instruments agrícoles, ús d'adobs, alternança de conreus, especialització comarcal. Els beneficis que en resultaren no sols foren invertits en el millorament agrícola, sinó que estigueren també a l'origen de les activitats mercantils i industrials modernes. Efectivament, vers els anys setanta, l'augment dels salaris agrícoles —produït en emergir les generacions buides determinades pels desequilibris demogràfics de mitjan segle— empenyé preferentment els capitals cap a l'activitat industrial en recerca de majors beneficis.

La Barcelona de finals del segle 18 era ja una ciutat industrial. L'historiador francès Pierre Vilar n'ha establert les bases i la cronologia. La demanda de vins i aiguardents a partir del decenni 1720-1730, encara que iniciada a mitjan segle 17, i l'encariment posterior del blat i dels aliments condicionat per l'extensió de la vinya, incrementaren el valor de la renda de la terra. Una bona part d'aquesta renda restà en mans dels arrendadors de drets nobiliaris d'origen urbà, generalment botiguers i negociants. Junt amb això, l'estancament dels salaris, allargassada fins a enllà de mitjan segle, contribuí a una acumulació de capitals, que foren invertits en el comerç d'importació-exportació i, inicialment tímidament, en les primeres fàbriques d'indianes. El primer permís per una «fàbrica d'indianes» —terreny i aigua— fou de finals dels trenta, però vers 1750 hi havia presències industrials barcelonines a Cadis, per comercialitzar amb les Amèriques, i a Castella. El 1768, es fabricaven 80.000 peces i el 1784 se'n feren 450.000. Hom n'havia resolt un problema cabdal, el del filat —la transformació del cotó brut o en floca en un fil apte per fer teixits—, car en 1772 negociants i fabricants d’indianes funden la Companyia de Filats de Cotó. Estava destinada a importar cotó brut d'Amèrica per ser filat en terra catalana, fent ús, precisament, de la mà d'obra rural dispersa a la qual ens hem referit més amunt i que filava a casa seva. Era una indústria domèstica la filatura del cotó que a poc a poc va ser substituïda per fàbriques de filar que es van construir a Barcelona. Per exemple, Erasme de Gònima, el més important fabricant d’indianes i llenços pintats de la ciutat, primer encarregà el filat a filadors particulars de poblacions properes a la capital, però a partir de 1793, ja es realitzava a la fàbrica de filats que va instal·lar a Barcelona[5]. Hom acomplia, així, tot el procés productiu: primer, a Barcelona només es feia l’estampació; després ja només s'importava el cotó filat i a la ciutat es feia el tissatge i l’estampació; finalment es feia el filat, el tissatge i l’estampat. Respecte a les Illes, no podem pas parlar de transformacions agràries ni del paper de l'agricultura en la capitalització de la indústria, tal com hem fet en referir-nos a les regions continentals. A Mallorca, l'agricultura del segle 18 es caracteritzà pel predomini socioeconòmic de la noblesa i l'extremada explotació dels pagesos. Com activitat extraagrària, ultra la destil·lació d'aiguardent, hi tingué una certa importància la indústria dispersa tèxtil del cànem, el lli i la llana.

Menorca fou domini britànic entre la guerra de Successió i l'any 1802, i durant aquest període experimentà una ampliació dels conreus, entre els quals la vinya, i un creixement del comerç, que atansà els patrons de mar i els productes agraris menorquins a les costes itàliques —Gènova, Liorna—, d'on es proveïen de cereals i teixits. Eivissa conreà cotó, enviat en certa manera a Barcelona, tingué manufactures de terrissa i corderia. Vers el 1780, el treball de les seves salines es basà en els condemnats a presidi. A la darreria del segle, els comerciants balears finançaren i organitzaren operacions corsàries amb el doble objecte de protegir llurs vaixells i de treure'n profits.

La indústria surera

modifica

L'abundor d'alzines sureres a les comarques mediterrànies del sud-est de la França actual (l'Albera i a les del nord-est de les del Principat (la part de tramuntana de la serralada litoral) havia originat des d'antic, a les contrades del Rosselló, l'Empordà i la Selva, una artesania del suro —bucs d'abelles, elements de pesca o taps per a gerres—, que conegué una certa extensió en ésser englobada per la represa econòmica general. La seva conversió en indústria esdevingué possible, tanmateix, arran de la difusió creixent que conegueren les ampolles de xampany, començats a comercialitzar a gran escala vers el 1730. El suro era la primera matèria industrial que proporcionava un tipus de tap lleuger, elàstic, durador i hermètic, i els taps catalans foren considerats de bon antuvi de qualitat singular. La historiadora i geògrafa francesa Yvette Barbaza situa l'inici de llur fabricació entre 1730 i 1740.

La indústria surera es caracteritzà per la qualitat i el veïnatge de la seva matèria primera; per la modèstia dels seus capitals inicials i pel seu precoç interès internacional; per la simplicitat de l'utillatge compensada per una destresa i una especialització creixent dels seus obrers, sempre poc inclinats a l'adopció del maquinisme, com ho eren els patrons, que no hi foren empesos per la competència internacional fins a la fi del segle 19.

Altres focus industrials: Alcoi i Elx

modifica

Les terres del sud del País Valencià —el Comtat, la Vall d'Albaida, la conca del riu Vinalopó, la comarca alcoiana— constituïren una àrea industrial de base llanera que tingué com a centre la ciutat d'Alcoi. L'expansió de la manufactura tèxtil alcoiana —que provenia d'una pregona tradició artesanal— començà a mitjan segle 18, en què doblà la producció i els treballadors industrials de la ciutat en constituïren el 53 % de la població activa total. En aquesta proporció, eren incloses, òbviament, altres activitats secundàries, entre les quals la fabricació de paper, iniciada en 1755 per l'industrial (i mossèn) d'Alcoi Vicent Albors (1719-1785) i que arribà a comprendre 600 molins, a principis del segle 19.

A la vall del Vinalopó —fonamentalment a Elx—, originada en la fabricació artesanal d'espardenyes i a partir d'una incipient organització dispersa, es formà una indústria del calçat competitiva i que, a la darreria del segle XIX, introduí els seus productes arreu del món.

Ciència, tècnica, ensenyament i indústria

modifica
 
L'ordit (els fils verticals) i la trama (els fils horitzontals) en un teixit normal.

El procés de producció de la «indiana» passava per les fases següents: filatura del cotó en floca —la fibra de cotó en brut— per crear el fil de cotó; tissatge o combinació de fils en sentit vertical i horitzontal, mitjançant el teler; blanqueig o depuració del producte, i pintat o estampat final de la peça teixida. Fins a mitjan segle 18, encara tots aquests processos eren manuals i calia una vintena de filadors, per exemple, per abastar un teixidor. La mecanització de la filatura, doncs, representaria un salt endavant de gran importància i permetria de superar la dependència del treball domiciliari. A la dècada dels vuitanta, un fuster de Berga, Ramon Farguell, introduí una màquina tèxtil, la «berguedana», inspirada en la spinning-jenny —una màquina de filar inventada per l’anglès James Hargreaves el 1764— i de la qual multiplicava per tres el rendiment. Tot i que la berguedana es mantindria encara durant el primer terç del segle 19, vers el 1790 la tecnologia tèxtil s'anà millorant i començà a funcionar a Barcelona, Martorell i Manresa, per als filats destinats a l'ordit[6], la water frame, de l'industrial anglès Arkwright. Uns anys més endavant, probablement d'ençà de 1805, fou introduïda la mule-jenny, de l'inventor, també anglès, Samuel Crompton, que produïa, indistintament, ordit i trama[7] i que subsistí fins a mitjan segle 19, encara que ja comencés a utilitzar-se, des del 1844, la màquina de filar selfactina, de l'empresa Sharp, Roberts & Company.

A la regió d'Alcoi, els industrials procuraven adoptar les innovacions que creien útils. Vers 1764, l’industrial i mossèn alcoià Vicent Albors escrivia a l'historiador valencià Gregori Maians i Siscar (1699-1781) —el principal exponent d'una il·lustració autòctona, oberta al món europeu i contraposada a la il·lustració espanyola d'inspiració francesa i oficial— que, d'acord amb un tècnic estranger que havia treballat a Holanda, estava construint un cilindre per augmentar la producció de paper i abaratir-ne el cost. Es tractava del cilindre o pila holandesa, un aparell que esmicolava els draps utilitzats per a fabricar el paper, que quedaven reduïts a pasta o polpa. La indústria llanera alcoiana des dels primers anys del segle 19, contractà tècnics forasters per millorar la fabricació i, a més, intentà la construcció de màquines copiades del Principat i de l'estranger. L'adquisició de màquines de filar i cardar —pentinar la llana per poder-la filar millor—, en 1818, donaren lloc a l'inici de la crisi de la indústria domèstica i al «luddisme» de 1821 [8]. De fet, la millora del procés productiu, mitjançant els avenços científics i tècnics, es va fer a través d'un triple procés: perfeccionament dels tints, adquisició de noves màquines i adopció del vapor a les mateixes dates que Barcelona i, per fi, elevació del nivell teòric dels especialistes locals.

En la difusió científica i tècnica, així com en la divulgació de l'ensenyament, jugà un paper cabdal la Junta Particular de Comerç de Barcelona[9], els antecedents de la qual es remuntaven al Consolat de Mar. Creà i amplià diversitat d'institucions científiques i d'ensenyament; establí una Escola de Nàutica; una de Química, entre les més brillants; una altra de Cirurgia, que tingué entre els seus becaris el químic i metge menorquí, nacionalitzat francès, Mateu Orfila. Ultra l'Escola de Comerç —tancada i reoberta diverses vegades—, l'Escola de Belles Arts (1775) i la de Taquigrafia, inaugurada el 1805, mereix especial interès l'experiència de l'Escola de Mecànica (1808), que feu diversos plànols de màquines i tingué com a professors l’especialitzat en maquinària Gaietà Faralt, i el metge i inventor Francesc Santponç que era membre de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Centrà la seva actuació en el camp de la mecànica teòrica i pràctica; projectà i construí tres màquines de vapor aplicades a la indústria tèxtil, la primera de les quals instal·lada en 1805.

La Junta de Comerç —sempre contrastant amb el defalliment de les societats econòmiques d'amics del país, potenciades pel govern de Madrid d'ençà de 1776— encarregà a l'historiador barceloní Antoni de Capmany les Memorias históricas sobre la marina, comercio y artes de la antigua ciudad de Barcelona (1779-1792), que havia d'ésser un dels estudis primerencs europeus d'història econòmica, redactat en col·laboració amb l'historiador i eclesiàstic Jaume Caresmar. Vegeu en l’annex «Alguns il·lustrats catalans».

Al País Valencià, la innovació tècnica en la indústria sedera topà amb el conservadorisme i la rigidesa gremials, que en dificultaven tota iniciativa original. Així i tot, la Societat d'Amics del País, la Junta de Comerç de València i alguns particulars intentaren de millorar-ne els teixits i la tecnologia. Cal citar homes com Luis Lamarca, que millorà la màquina de fabricar mitges[10]; el tècnic d'origen francès Guillermo Reboull, cofundador d'una fàbrica de seda amb torn de filar o Joaquín Manuel Fos, que fundà una escola d'aprenents al municipi d'Aiora. Malgrat aquestes i altres innovacions, entre les quals la millora, des del 1830, del filat i del teixit o la utilització del vapor en la sedera de Santiago Dupuy, hom no superà la competència amb la ciutat francesa de Lió o amb la regió italiana de la Llombardia.

La generació literària de la guerra de Successió

modifica

Al llarg del segle 17, la literatura catalana perdé vitalitat de manera progressiva. Encara durant la primera meitat del segle 18, un grup prou interessant d'escriptors que van viure de joves la guerra de Successió es destacà en el conreu de la poesia catalana al voltant de la que, més endavant, fou l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Moltes de les composicions dels seus membres, però, ja van ésser en castellà. En llengua catalana sobresortiren el frare dominic Joan Tomàs de Boixadors (Barcelona, 1703-Roma, 1780), que escriví un Soliloqui d'Eneas, d'inspiració de calderoniana, però sobretot el prelat Agustí Eura (Barcelona, 1684-Orense, 1763). Tot i que no conservem les seves poesies de joventut, de caràcter profà, ens n'han pervingut diverses composicions de maduresa, quasi totes de tema religiós, efectistes i patètiques. Cal esmentar també Francesc Tegell (?, finals del segle 17 - Barcelona, 1767), autor de relacions satíriques d'esdeveniments contemporanis.

Els epígons del Barroc

modifica

Ens trobem en uns moments en què els models barrocs ja han perdut la seva vigència. Malgrat això encara es troben autors que el segueixen com el comerciant Francesc Martí i Sociats. Almenys entre 1780 i 1808 va escriure composicions dins el corrent del vallfogonisme[11]. Els autors que encara els segueixen són els epígons del moviment, que, incapaços d'assimilar els valors del neoclassicisme, continuen en la rutina de les convencions literàries del passat. Amb tot, un autor mereix d'ésser destacat en aquest període: l’eclesiàstic i poeta Jaume Vada (Barcelona, 1764-Mataró, 1821), que, amb La fama en lo Parnàs (1802), feu un elogi retòric del rei Carles IV i la dinastia borbònica.

Fi de l'Antic Règim a la Catalunya Nord

modifica

Podem dir que les propostes rupturistes parisenques de la gran Revolució Francesa de 1789 triomfaren àmpliament a l'Alta Cerdanya i el comtat del Rosselló, car hom uní a la causa antiabsolutista, la reivindicació de les constitucions catalanes posposades per la monarquia francesa. En caure la Bastilla, el 14 de juliol de 1789, en mans de la població de París, els «patriotes» nord-catalans —o partidaris d'abolir de soca-arrel l'absolutisme— clausuraren els organismes reials i es feren preeminents a les assemblees municipals, amb l'única oposició dels aristòcrates, ric-burgesos i un sector de la clerecia conduït pel bisbe Antoine-Felix de Leyris, d'un conservadorisme que la seva intervenció en els estats generals de París com a diputat del braç eclesiàstic havia fet notori. Proclamades la Declaració dels drets de l'home i la Constitució civil del clergat, el 1791, la situació dels nobles i clergues absolutistes es feu insostenible, i el Rosselló, a causa del seu veïnatge amb la corona d'Espanya, esdevingué un passadís d'emigrants devers l'exili. Destituït el bisbe de Leyris, ocupà la seu rossellonesa Gabriel Deville, partidari de la revolució i que governà amb un consell episcopal de clergues constitucionals. El mateix 1791 va fer-se la liquidació dels béns dels absolutistes emigrats, operació on exercí de funcionari judicial Guillem Agell, del «grup de Tuïr», editor del Calendari curiós i útil almanac rossellonès, iniciat el 1792, però fet en francès a partir de 1795.

La propaganda antirevolucionària del sud de les Alberes, la declaració de guerra contra París de Carles IV d'Espanya —que formà part de coalició europea contra la Revolució Francesa— i, finalment, la invasió de la Catalunya del Nord per les tropes espanyoles no feren sinó impulsar les idees republicanes entre els rossellonesos. Des del sud de l'Albera el conflicte fou anomenat la Guerra Gran, amb innegable ressò apostòlic.

En aquell moment, a la Catalunya del Nord, hi hagué un projecte de difusió revolucionària entre els catalans subjectes a la monarquia espanyola, en la formulació del qual es destacà el religiós nord-català Llorenç Delcasso, que proposà a la Convenció de París —el govern de la França sorgida de la Revolució Francesa—, el 1794, l'annexió de Catalunya. Defensà la llengua catalana com a instrument revolucionari i la identificació de causa catalana i causa de la llibertat. Per la seva part, els caps de l'exèrcit espanyol que envaí la terra nord-catalana durant la Guerra Gran, en llurs edictes, junt amb el francès i l'espanyol, no s'estigueren pas d'usar també el català.

L'abril de 1794, els espanyols foren derrotats la Batalla del Voló i després els francesos envaïren l'Alt Empordà, la Cerdanya i la Vall d'Aran, on romangueren fins a la pau de Basilea (1795) —que, entre altres, posa fi a la Guerra Gran contra la Revolució Francesa. Més endavant Napoleó, durant l’ocupació de part del territori espanyol entre 1808 i 1814, havia d'afavorir de nou el català en el Principat amb objectiu estratègic. Superats el període revolucionari i la Guerra Gran, restablerta la pau religiosa i garantit l'estat burgès per Napoleó, els rossellonesos reprengueren arduosament la seva agricultura, el seu comerç i les seves activitats artesanals. Entre les classes de l'antic tercer braç —els que no havien sigut ni del clergat ni de la noblesa—, per bé que definitivament derogat, però en un país sense expectatives ambicioses d'industrialització, l'ascensió social de grups i d'individus continuà difícil i aquesta condició constituí l'argument per a una emigració multicolor i persistent.

Annexos

modifica

La invasió napoleònica

modifica
1808 D'acord amb el tractat de Fontainebleau (1807) d'aliança entre Napoleó i el rei d'Espanya i per tal d'operar una campanya conjunta contra Portugal (aliat d’Anglaterra, enemiga de França), el mes de febrer l'exèrcit napoleònic, dirigit pel general Duhesme, entra a la península Ibèrica i a Catalunya i —el 9 de febrer toca l'Empordà— i n'ocupa, per sorpresa, les ciutats principals. Comença la guerra del Francès (1808-1814).
El mes de maig, Ferran VII abdica, a Baiona, i, el mes següent, Josep I esdevé rei d'Espanya d'acord amb la constitució de Baiona, aprovada, el juny, per una assemblea espanyola de partidaris de Napoleó.
Comença la guerra del Francès (1808-1814) en formar-se escamots de guerrillers i amb l’aparició, en oposició a les institucions oficials, de juntes insurreccionals a València i Mallorca, el maig, i una Junta Superior de Govern del Principat, creada a Lleida el 18 de juny.
Les Illes esdevenen centre de refugi i de debat polític, ja que, arran de la signatura d'una aliança amb els anglesos, són protegides per l'armada britànica i resten enfora de les confrontacions bèl·liques.
Les tropes napoleòniques —que han sofert durant la primera quinzena de juny les dues escomeses del Bruc (Anoia)— responen amb una expedició contra València, dirigida pel mariscal Moncey, que fracassa.
1809 El mes d'abril, els regidors de l'Ajuntament de Barcelona són empresonats per haver-se negat a fer el jurament de fidelitat a Josep I. Antoni de Ferrater presideix el nou ajuntament.
El 10 de desembre, Girona capitula, després d'un setge de set mesos, davant el mariscal Augereau.
1810 Napoleó, el febrer, segrega el Principat de Catalunya de la corona espanyola de Josep I i en nomena governador el mariscal Augereau, el qual emprèn una política de signe catalanista: declaració de l'oficialitat de la llengua catalana, catalanització del Diario de Barcelona —hi canvià el nom per «Diari del Govern de Catalunya i Barcelona»—, publicació d'amnistia, repatriació de presoners, reforma fiscal, etc. La seva desatenció a la guerra i l'èxit discutible de la seva administració, car només una minoria avançada ha cregut en el seu reformisme, fan que Napoleó es determini a rellevar-lo, el maig, del govern de Catalunya.
Lleida (abril) i Mequinensa (juny) passen a mans de les forces napoleòniques.
Inici, el setembre, de les corts espanyoles de Cadis, que s’erigeixen en dipositàries de la sobirania nacional i en contra del poder de Josep I, germà de Napoleó.
1811 Tortosa, el gener, i Tarragona, el juny, cauen en poder napoleònic.
El general d'origen irlandès Blake és derrotat, l'octubre, a Puçol, prop de Sagunt, pel general Suchet, que inicia el setge de València.
1812 Capitulació de València, el gener, i ràpida ocupació de la resta del País Valencià, excepció feta d'Alacant.
Napoleó annexa de facto el Principat a França en decretar, el 26 de gener, la divisió de Catalunya en departaments: el del Ter, amb capital a Girona; el del Segre, a Puigcerdà; el de Montserrat, a Barcelona; i el de les Boques de l'Ebre, amb capital a Lleida. Andorra i la Franja de Ponent formen part, respectivament, dels departaments del Segre i Boques de l'Ebre.
El 8 de maig es proclama, a Cadis, una primera Constitució espanyola, de caràcter centralista i liberal. Els delegats catalans no troben manera d'introduir-hi la reivindicació, comanada per la Junta Superior de Govern del Principat, de les llibertats catalanes arrabassades per Felip V.
A Mallorca, l'agost, apareix el Diari de Buja, satíric i anticonstitucional (absolutista) i el primer intent de periodisme polític en català.
1813 D'ençà de l'abril, el poder napoleònic comença a minvar arreu d'Europa. En terres catalanes, a causa de la retirada de notables contingents armats que Napoleó efectua per cobrir altres fronts i de la contraofensiva anglo-siciliana-espanyola, el predomini francès acaba pràcticament anihilat.
El 5 de juliol, les tropes napoleòniques abandonen València, on, tot seguit, esclata una eufòria liberal, caracteritzada per la resistència general a la satisfacció dels drets senyorials. El mateix mes, és evacuada Tarragona. Lord Bentinck ocupa Vilafranca del Penedès; el general Copons, Martorell i Sant Sadurní; Lord Wittingham, Reus i Valls. A finals d'any, s'inicia l'èxode de caps militars, prefectes i intendents napoleònics.
1814 El 10 de març, és evacuada Girona. El mateix mes, el dia 22, retorna Ferran VII. L'armistici, però, entre el mariscal Soult i el duc de Wellington, se signa el 19 d'abril i fins al 28 de maig no evacuen de Barcelona.

Alguns il·lustrats catalans

modifica

Anotacions

modifica

Notes i referències

modifica
  1. En morir el rei Carles II de Castella i d'Aragó —el darrer monarca espanyol de la Casa d'Àustria— sense descendència, esclatà una guerra entre els partidaris del net de Lluís XIV de França, l’absolutista Felip de Borbó i els de l’arxiduc Carles d’Àustria, secundat per Anglaterra, l’emperador germànic Leopold I i Holanda.
  2. Rebel·lió armada que es va produir en el Regne de València i a les Illes Balears, amb un intent, fracassat, de la burgesia de prendre el poder.
  3. Les terres se solen cedir segons l'anomenat contracte de rabassa morta, que estableix que el propietari cedeix la terra, amb la condició que el contracte resta dissolt en haver mort dos terços dels primers ceps plantats.
  4. Terra sense arbres, destinada únicament a la producció de cereals.
  5. Sánchez, Àlex; Valls-Junyent, Francesc «L’altre pa de la indústria. La procedència del cotó descarregat al port de Barcelona, 1790-1840». XIII Congrés d’Història de Barcelona. En memòria d’Antoni de Capmany (1742-1813), November 2013.
  6. El conjunt de fils verticals llargs que es mantenen en tensió en un marc o teler (vegeu figura).
  7. El fil horitzontal que s'insereix transversalment entremig dels fils de l'ordit (vegeu figura).
  8. El març de 1821, a l'Alcoi, un motí enfurit, compost per més de 1.200 persones arribades de pobles pròxims, destrueixen 17 màquines de cardar i filar la llana instal·lades en la zona industrial del Molinar d'Alcoi («la Revolta obrera d'Alcoi»).
  9. A Barcelona en aquella època no existia universitat perquè havia sigut suprimida per Felip V després de la guerra de Successió.
  10. Dictamen de la Junta de Comisiones sobre la invención de Luis Lamarca para tejer medias inglesas, http://hdl.handle.net/10251/18584
  11. Nom amb què hom coneix el fenomen d’imitació de les obres humorístiques i sobretot escatològiques de Francesc Vicent Garcia, Rector de Vallfogona (https://www.diccionari.cat/GDLC/vallfogonisme).