Distopies feministes: una anàlisi de gènere del llibre els Desposseits d'Ursula K. Le Guin: diferència entre les revisions

Tal com indica Paul Brian a l' ''Study Guide'' dels Desposseits, poc després de la primera guerra mundial l'escriptura d'utopies positives en el gènere de ficció tendí a declinar fins arribar pràcticament a desaparèixer, en el seu lloc van prendre força les distopies com a encarnació del sentiment de desencís post-conflicte bèlic. Trobem exemples de distopies en ''1984'' de George orwell o ''Un Món Feliç'' d'Aldous Huxley. No serà fins als anys seixanta i setanta que dins la nova onada contracultural nordamericana s'experimenterà amb la creació de noves utopies, ja siguin literàries com ''Ecotopia'' d'[[w:en:Ernest Callenbach|Ernest Callenbach]] o ''Tritó'' de [[w:en:Samuel Delany|Samuel R. Delany]] o divulgatives-socials com ''L'experiment Walden Dos'' d'en [[w:en:B.F. Skinner|B.F. Skinner]]. A diferència de la fornada anterior, la nova literatura utòpica es caracteritzarà per mostrar també les contradiccions i debilitats dels nous models de societat proposats. Es tractaria doncs en certa manera d'''utopies ambigues'', si bé la primera que prendrà aquest nom com a autodefinitori serà precissamentprecisament ''Els Desposseïts''. LeGuin al subtitular aixi el seu llibre ens apunta a que més enllà d'una plana descripció del model de societat on serien resoltes totes les contradiccions, la societat anarquista narrativitzada es veu afectada per les tensions entre l'individu creador i les tendències burocratizadores presents, entre els desitjos i els resultats.

És justament en aquesta tensió entre tradició i creació on s'expressa amb major crudesa el caràcter ambigu de l'utopia leguiniana. Podríem en aquest sentit contraposar l'interpretació de Gadamer amb la de Cornelius Castoriadis. El pensador alemany continua el pensament encetat per Heidegger, però no obstant això, les seves idees no se centren en la investigació del sentit del ser, sinó en l'exploració hermenèutica de l'ésser històric a través del llenguatge, entroncant amb la fenomenologia diltheyniana. Per Gadamer des de la seva concepció de l'ésser com a ésser històric podríem afirmar que prejudici i tradició constitueixen possibilitats que ens permeten obrir nous camins dins l'esdevenir històric. El ésser històric es caracteirza per viure dins d'una tradició i només per què hi ha tradició històrica donada, poden obrir-se aquests nous senderis. Per contra, Castoriadis considera que precissamentprecisament l'ontologia heredada és el que ens impedeix pensar la dimensió instituent de la societat.

Podriem establir dos leit motivs centrals en el desenvolupament del llibre: la problemàtica de la comunicació entre dos móns i la tensió entre individu i societat. Pel que fa al primer, ens trobem doncs davant d'una reflexió hermenèutica que gira al voltant de la comprensió de l'altre. Le Guin sempre ha tingut una orientació envers la problemàtica de traducció cultural, possiblement hi influí el seu context familiar. El pare que dóna la K. al cognom era Alfred Kroeber, reconegut antropòleg. Els prejudicis presents entre urrasti i anarresti constitueixen les bases de la dificultat de la comprensió, no només entre dos llenguatges diferents el pràvic i l'urrasti, sinó entre dues interpretacions del món radicalment diferents. Cadascuna d'aquestes visions representaria pels seus integrants un horitzó "l'àmbit de visió que abarca i tanca tot el que és visible des d'un determinat punt" (Gadamer: 372) L'exigència hermenèutica implica que "cadascú es posi en el lloc de l'altre per poder-se entendre" (Gadamer: 373) Shevek considera que el llenguatge de la ciència podria assolir una "fussió d'horitzons" que ens permeti posar a prova els prejudicis sobre els quals es basen ambdues interpretacions. No es tracta d'arribar a una situació d'indiscernibilitat, sinó precissamentprecisament de prendre la ciència com a motor per fer possible aquesta mútua comprensió. Tanmateix, i malgrat l'invenció de l'ansible, el desig de Shevek fracassa.