Estratègies de millora educativa/El diagnòstic de la realitat educativa
Un dels passos inicials en tota intervenció és el de la fase de diagnòstic de la realitat. Conèixer la realitat sobre la qual es vol intervenir és indispensable per tenir els elements necessaris per saber en què cal actuar i quina és la millor manera de fer-ho. Les polítiques públiques, per naturalesa, tenen la intenció de generar un impacte sobre la realitat en la qual actuen per millorar-la. Aquesta transformació serà realment efectiva quan s’hagi identificat les tecles que cal tocar per generar els canvis desitjats. En el camp de l’educació és probable que abans d’intervenir-hi convingui, per exemple, conèixer quines són les necessitats educatives de la població i de quina manera estan cobertes, quines són les dificultats en l’accés als recursos educatius, les desigualtats entre els joves o les oportunitats i limitacions en la relació entre l’oferta educativa i la realitat del món laboral.
L’eina del diagnòstic és tan necessària i vàlida a l’hora de fer plantejar projectes de gran abast –per exemple, per fer la planificació de les polítiques educatives del municipi– com a l’hora de dissenyar actuacions més puntuals sobre temes concrets –per exemple, la implementació d’un servei d’orientació als instituts o l’habilitació d’espais d’estudi en equipaments municipals. En qualsevol d’aquests casos, per tal que els projectes generin un canvi en la realitat i les oportunitats dels joves cal fer-ho des del coneixement de les seves realitats, les del seu entorn i les polítiques que se’ls adrecen. Això fa també evident que cada diagnòstic és diferent: varien en el seu abast, en les preguntes que es plantegen, en les eines que cal utilitzar o en els agents a implicar en el procés.
Tanmateix, hi ha alguns elements que tots els diagnòstics dirigits a orientar un pla o projecte de política pública haurien de tenir:
- El primer pas de tota diagnosi consisteix a fer evident quina és la intenció de l’anàlisi i formular la pregunta o les preguntes que es volen respondre. Malgrat que això és força evident, aquestes preguntes sovint no queden explicitades i se sobreentenen. Cal, per tant, fer l’exercici d’explicitar què és allò que es vol analitzar a través d’un plantejament previ que evidenciï la intenció de la diagnosi. Això significa que abans de començar l’anàlisi, cal pensar i explicar què s’analitzarà i com justificar-ho. Aquests objectius o preguntes d’anàlisis són els que han de guiar totes les decisions que s’han d’anar prenent. Cal tenir en compte també que les preguntes més concretes, més acotades, permeten una anàlisi més aprofundida que les preguntes més genèriques, que habitualment només permeten anàlisis de tipus descriptiu.
- Un diagnòstic hauria d’incorporar una anàlisi basada en l’observació de la realitat. El professional de les polítiques de joventut té un coneixement quotidià de la situació de les persones joves que és molt vàlid també per incorporar-lo a l’anàlisi. Però plantejar-se un diagnòstic significa voler anar més enllà d’aquest coneixement i contrastar el coneixement generat des de l’experiència amb altres fonts. Per això un diagnòstic és un procediment sistemàtic que ha d’incorporar sempre una dimensió empírica, és a dir, que reculli informació. Aquesta recollida d’informació es pot dur a terme a través de diverses eines i tècniques de recerca com l’anàlisi de dades estadístiques, les entrevistes en profunditat, els tallers, els grups de discussió, els sociogrames, etc.; la llista d’eines disponibles és interminable. Per això cal tenir present que cadascuna d’aquestes eines dóna un tipus d’informació diferent i, per tant, cal seleccionar l’eina més idònia tenint en compte les preguntes d’anàlisi i la disponibilitat de recursos econòmics i de temps. Per tal de facilitar la selecció de la tècnica més indicada es pot consultar la Guia breu de tècniques i eines d’anàlisi per a les polítiques de joventut, on es fa un recull de les tècniques més habituals i es destaca el tipus d’informació que ofereix cadascuna.
- A més de formular uns objectius o preguntes d’anàlisi i de recollir informació, cal interpretar la informació obtinguda (dades, discur¬sos, documents, entrevistes...). Aquesta interpretació té la funció justament de posar en relació els objectius d’anàlisi amb la informació que s’ha anat recollint. La interpretació és un exercici que demana sempre una certa dosi de creativitat per vincular allò observat amb les preguntes i els debats teòrics més generals. Per això no hi ha receptes universals per a la interpretació, no és mai una tasca mecànica però és del tot imprescindible per fer útil tot el procés de diagnòstic. La interpretació dels resultats és el que condueix a les conclusions, que són les que han de donar orientacions perquè el projecte o política a desenvolupar s’ajusti millor a la realitat de les persones joves i de l’entorn i respongui a les necessitats detectades.
- Les anàlisis del diagnòstic seran més riques a mesura que incorporin la diversitat de visions i perspectives de la gent jove i els agents educatius. La participació dels joves i altres agents vinculats a l’educació en el procés d’anàlisi és també una oportunitat per generar espais de comunicació amb les persones joves del municipi i per crear dinàmiques de treball en xarxa amb altres agents que intervenen en la realitat de les persones joves i les polítiques de joventut. Es tracta, doncs, d’afavorir les diagnosis compartides on el professional, les persones joves i els agents educatius del territori dialoguen per integrar les diferents visions de la joventut i el seu context.
