Viquillibres

Història de l'art català/Abat Oliba. La seva influència al romànic català

< Història de l'art català

Introducció

modifica

És a l’any 971 que neix Oliba, una persona molt pacífica que reflectirà a la seva carrera l’amor per la cultura i l’art a través de renovacions d’edificis, així com de nova construcció, sent també promotor de la creació de nous manuscrits. Es fa monjo passat els 30 anys per convenciment, encara que no es coneix el perquè. Va ser abat de Ripoll i Cuixà i ràpidament va ser bisbe de Vic.

Respecte a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, data del 879, tot i que inicialment era l’abadia de Sant Andreu d’Eixalada, les quals tenien una estreta relació. Va ser ampliada per l’abat Protasi i anys després, amb l’abat Soniefred, va tenir una època d’expansió. Al 956 es va tornar a ampliar amb l’abat Pons i consagrada per l’abat Garí al 974. L’abat Oliba ho va ser des de 1008 fins la seva mort, al 1046, promovent la Treva de Déu contra les violències feudals. No va ser fins després de l’abat Oliba, amb l’abat Gregori que es va construir el claustre.

El monestir de Santa Maria de Ripoll va ser fundat per Guifré el Pilós, encara que no se sap l’any exacte, consagrat al 888. Va tenir diverses consagracions després d’aquesta a causa de les renovacions que va patir al llarg dels anys. L’abat Oliba comença aquí la seva vida religiosa al 1002, i és al 1008 que és triat abat, consagrant-lo de nou al 1032. Va patir un declivi amb la seva mort, tot i que va ser considerat un dels centres religiosos més importants del territori català. Va patir diverses restauracions, neoclàssiques i historicistes amb Elies Rogent, que va canviar el seu aspecte per intentar-lo fer el màxim romànic possible.

La catedral de Sant Pere de Vic té els seus inicis al 516, que es coneix gràcies als documents dels concilis que es van celebrar a la Tarraconense al s. VI. Formava part de la diòcesi d’Ausona que va desaparèixer al 717 aproximadament a causa de la invasió dels sarraïns, tot i que va ser reconquistada pels carolingis al s. IX. Va ser construïda pel comte Guifre al 898, amb canvis i consagracions posteriors fins a l’abat Oliba al 1017, la renovació de la qual va ser molt rellevant. Entre els s. XVII i XVIII té una ampliació, feta per Damià Bolló i un projecte que no va veure la llum de fra Josep de la Concepció. El que podem veure actualment es obra de Josep Moretó i Codina, d’entre 1781 i 1803.

Biografia de l'abat Oliba

modifica
 
Escultura de l'abat Oliba, a la Plaça de Bisbe Oliba, davant el Museu Episcopal de Vic.

Durant la seva joventut és una persona centrada en la meditació i l’esperit. Se l’anomena monjo, abat i bisbe de Vic, tot i que amb la seva mort, es fa una successió comtal als dos germans, de Besalú i Cerdanya. La seva mare es queda vídua i tenia el títol de comtessa sense valor, que es passa a l’abat Oliba. El que més li preocupa era establir la convivència i pau, que s’aprecia a través de les cartes que escrivia.

Al 998 es separa de la família i actua de manera individual, amb una butlla de Gregori V a l’any 1000, dotant la canonja de Sant Genís de Besalú, sent un testimoni. És al 1020 que es torna monjo i reparteix els seus béns entre els seus germans, tal com diu la regla de Sant Benet. El fill destinat al servei eclesiàstic havia de ser el seu germà Berenguer, tot i que ell decideix ser monjo passat els 30 anys d’edat. Es fa monjo per convenciment però no sabem el perquè.[1]

Té un paper destacat com a emprenedor cultural, amb un centre de ciència i estudi, destacant la biblioteca del monestir de Ripoll.[2] Ja era un centre important abans de la seva arribada. Inicialment hi havia 120 llibres, i quan va morir, se’n compten uns 240. Escriu treballs molt interessants, destacant el “Sermó a honor de Sant Narcís”, tot i que destaca més la seva actitud de professor i l’interès per ensenyar i saber transmetre. És abat entre 1008-1018, de Ripoll i Cuixà, encara que per la mala traducció de documents es creia que va ser abat d’altres monestirs. En aquest darrer anys es nomenat bisbe, ocupant el càrrec per la mort de l’abat Sunifred de Ripoll.

Fa un pelegrinatge a Roma al 1011 per rebre les butlles papals dels monestirs de Cuixà i Ripoll, i 5 anys més tard hi torna amb el germà Bernat per l’endegament del monestir de Sant Joan de les Abadesses i la creació d’un bisbat que reunís en una diòcesi el conjunt de Besalú i la Cerdanya. Va tornar-hi per estar una llarga estada, que el treu de la vida amagada que portava cap a una vida activa i pública.

La iniciativa de ser bisbe de Vic sorgeix de la comtessa Ermessenda de Barcelona, mestressa de Vic, ja que Oliba no tenia cap relació amb Vic.[3] És abat de Montserrat perquè era cel·la de Ripoll. Un dels primers actes d’autoritat episcopal és la promulgació d’un decret contra els usurpadors de béns de Ripoll, havent de fer diverses queixes i va recuperar els patrimonis de les cases que tenia encomanades, havent d’acudir a la cort comtal per recuperació al 1023. Tot i que és una persona molt tranquil·la, té diverses baralles pel territori català per la propietat de les terres de frontera.

La cura administrativa és molt eficient que li permet renovar els tres edificis que regenta.[4] També construeix l’església de Manresa que queda devastada, així com l’ampliació i renovació del monestir de Ripoll, consagrat de nou al 1032, amb grans semblances a Sant Pere del Vaticà, en relació a tots els anys que va viure a Roma. Renova l’església de Santa Maria de la Seu d’Urgell i altres esglésies que eren molt pobres i calia reformar.[5]

Abadia de Sant Miquel de Cuixà

modifica

Història

modifica

Sant Miquel de Cuixà és una abadia benedictina, que està situada a Codalet a la comarca de Conflent a França. Data del 879 i va ser fundada per l'arxipreste Protasi.

La història de Sant Miquel de Cuixa va començar inicialment en l'abadia de Sant Andreu d'Eixalada, que estaria situada no molt lluny de Sant Miquel de Cuixà però avui en dia desapareguda. L'abadia d'Eixalada data del 840, on al voltant d'aquesta es van començar a reunir fidels religiosos que seguien a Protasi. La comunitat d'Eixalada i aquesta petita comunitat tenien relació des de l'any 864. Però l'abadia d'Eixalada va patir una gran riuada, el riu pròxim (Tet) va créixer i va fer malbé l'edifici, fent-lo desaparèixer. [6]

 
Planta de Sant Miquel de Cuixà

Protasi que en aquell moment era una persona molt important en el monestir d'Eixalada, encara que no va arribar a ser abat. Va decidir moure la comunitat de monjos una mica més avall, i portar-la a Cuixà. Allí ell i els altres monjos es van instal·lar en una església de Sant Germà, però es dedueix que aquesta no era prou gran per a acollir a tota la comunitat. I a poc a poc van haver d'aixecar una nova comunitat monasterial, a més de l'ampliació de l'església orinal. I que es va poder acabar el 879, amb Protasi com abat, i sota la protecció del compte Miró I de Conflent. A partir d'aquest moment no es té cap informació o acta del monestir fins central el 940. Però se sap que en l'època de Sunifred de Cerdanya l'abadia havia entrat en una època d'expansió, i en diferents documents està esmentada com Sant Miquel o Sant Germà de Cuixà. I va començar un moment de creixement molt àlgid. Amb molta disposició de territori i d'esglésies que depenien del monestir. A més durant aquesta època és quan va aconseguir des de Roma el privilegi d'exempció, el primer monestir Català a rebre aquest privilegi. [7]

En el 956 es va decidir fer una ampliació de l'església principal, iniciada per l'abat Pons, però finalment la va acabar i consagrar l'Abat Garí el 974. El 1008 és abat Oliba, i ho serà fins a la seva mort el 1046. L'any 1026 l'Abat Oliba va promoure la Treva de Déu contra les violències feudals, aquest posicionament va enriquir el monestir, i va començar a ser un lloc de pelegrinatge molt rellevant. En aquest monestir va realitzar diferents modificacions com el deambulatori del voltant del cor, els campanars, la cripta i la Capella de la Trinitat. Després de l'Abat Oliba el van seguir l'Abat Gregori, qui va construir el claustre.[8]

Els anys posteriors van seguir sent esplèndids, aconseguint a finals del segle XII la independència i es va convertir en un monestir feudal. Però va començar a decaure fins a arribar a la seva extinció el 1793. A causa d'aquest abandonament el conjunt monàstic va començar a deteriorar-se fins al punt de l'enderrocament del sostre de l'església el 1835 i un dels campanars uns anys després. A més degut a La Revolució es van començar a vendre parts del monestir com per exemple moltes de les escultures del claustre. La vida monàstica es va anar recuperant a partir del segle XX, quan s'hi van instal·lar uns monjos cistercencs. I anys més tard es va començar una restauració feta per Josep Puig i Cadafalch.[9]

Descripcions

modifica
 
Abadia de Sant Miquel de Cuixà

L'església del monestir va patir diverses modificacions al llarg del temps. Però el que podem veure és una planta dividida en tres naus, de grans dimensions, les naus estan separades per murs més gruixuts amb arcs de ferradura. L'absis quadrat i amb dos abissis circulars oberts als braços del creuer. En època de l'abat Oliba, va modificar la planta. Afegint a la façana posterior, és a dir, al presbiteri, dos corredors i tres absidioles, creant així una mena de deambulatori entorn del presbiteri. A més va afegir a l'altar major un cimbori que és sostén per columnes de marbre rosat i capitells de marbre blanc.[10]

A més d'aquests canvis, l'abat Oliba també va realitzar la Cripta de la Nativitat. Construïdes entre el 1030 i el 1035.[11] Aquesta te planta circular, amb absis i un gran pilar central redó que està acabat amb volta de canó. Aquesta cripta té una altra capella a cada costat, dedicats als arcàngels Rafael i Gabriel. Sobre de la Cripta de la Nativitat, es trobava la capella de la nativitat que també va ser construcció de l'Abat Oliba, però del qual només es conserva la seva base.[12]

 
Cripta de la Nativitat, Sant Miquel de Cuixà

Altres construccions que va realitzar l'Abat Oliba, van ser les dues torres del campanar. Encara que es pensa que aquestes es van realitzar un cop mort l'Abat Oliba. Aquests campanars van ser molt rellevants, com les altres modificacions que va realitzar l'Abat Oliba, són clars exemples del primer art romànic. A més és una tipologia de campanar que va servir de model per altres esglésies realitzades en l'època. Els dos campanars estaven situats a cada un dels costats del creuer. I actualment només es conserva el del costat sud. El campanar que veiem avui en dia està separat en diferents pisos. Començant per la part de baix, on podem veure la part més inferior només té una oberta, un tipus de finestral amb un acabat d'arc de punt rodó. En les dues plantes superiors trobem dues obertures amb la mateixa forma, però són visiblement més grans. I aquests pisos estan emmarcats en un fris que té forma de petites arcuacions. A mesura que va pujant trobem que els dos pisos superiors, tenen dos finestrons, un a cada meitat de la torre, i estan separats per una columna. El pis acaba amb quatre obertures de forma circular.[13]

Un altre dels elements més destacats del monestir és el seu claustre. Que es va construir posteriorment a l'Abat Oliba. A causa que el claustre es va vendre a l'estranger, i que actualment el podem veure al The Cloisters a Nova York, es va poder reconstruir entre el 1949 i el 1955. Es va reconstruir amb arcuacions i capitells que s'anaven trobant per la zona. Encara que originalment aquest en forma quadrada, i tots els edificis monàstics destinats a la vida col·lectiva dels monjos es trobava al seu voltant. I és tan important per l'escultura dels seus capitells que va donar gran importància a l'art romànic, a més d'introduir el marbre pel desenvolupament de l'escultura. Aquests capitells es caracteritzen per poca representació narrativa i també poques figures humanes. Té una inspiració més ben simbòlica, amb elements vegetals i animals.[14]

Monestir de Santa Maria de Ripoll

modifica

Història

modifica
 
Façana del cos occidental del monestir de Santa Maria de Ripoll

Entre els s. VIII i X hi ha un repoblament, amb la creació de construccions religioses, seguint la regla de Sant Benet.[15] Es fundat per Guifré el Pilós, però es dubta de la data, 879, 880 o 874, tot i que es coneix la data de consagració, al 888. Al 935 es torna a consagrar, reedificat amb les donacions i testaments. Amb l’abat Arnulf, que ho és entre 954 i 970, es renova una altra vegada, i demana una butlla al papa, per poder dependre directament de Roma i evitar-se els comtes com a intercessors, que acaba amb la consagració al 977.

A l’any 1002 l’abat Oliba renuncia als comtats que rep dels testaments per ingressar al monestir de Ripoll, on és escollit abat al 1008. És un promotor d’art amb ampliacions al monestir i la consagració al 1032, amb una ampliació del nombre d’absis a la capçalera i un gran transsepte.[16] A les fonts hi ha una contradicció, segons Barral, es va consagrar una església de nova planta, sense reaprofitaments.[17]

Té un declivi des del 1070, amb la mort de l’abat Oliba, quan comença a dependre de l’abadia de Sant Víctor de Marsella, fins al 1169.[18] Fins al s. XIV és el centre religiós més important de les terres catalanes, però pateix la Pesta Negra al 1348 i un terratrèmol al 1428, que duu a l’enderrocament total d’un campanar i la reconstrucció gòtica. Cal sumar, al s. XVI, una oposició dels monjos cap a les reformes fetes pel concili de Trento, que comporta la seva expulsió. Va patir també les invasions franceses, de les que ja no se’n van sortir.

Entre 1826 i 1830 es va fer una restauració neoclàssica per l’arquitecte Josep Moretó i Codina, amb decoracions de guix. Pateix una exclaustració al 1835 i al 1847 s’esfondra part del claustre, seguit de la torre del palau abacial al 1856, utilitzant-se de pedrera.

 
Planta del monestir de Santa Maria de Ripoll

La Real Academia de Bellas Artes de San Fernando proposa un projecte de Martí Sureda, mentre que la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi ofereix el projecte d’Elies Rogent, que s’inicia al 1863 amb el bisbe Josep Morgades i consagrant-se al 1893. Només es va reconstruir l’església i el claustre, ja que la resta d’edificis es va demolir. Aquestes obres es van paralitzar al 1868, i es volien fer només les reparacions necessàries, com si fos una arquitectura antiga.[19] Es fa un fals cadirat al claustre amb cement pòrtland, un dels primers usos de cement a Catalunya.[20] S’imita les consagracions de l’Edat Mitjana per rememorar els bons temps que passava Catalunya.[21]

 
Interior del monestir de Santa Maria de Ripoll

Descripcions

modifica

L’església té 5 naus de 7 trams amb volta de canó amb columnes i pilars quadrangulars, amb arcs que tenen un fris amb petites arcuacions amb un llenguatge llombard. Té un total de 7 absis amb creuers, amb les tombes de Guifré el Pelós i Ramon Berenguer III. Al transsepte hi ha un cimbori d’Elies Rogent, amb dos torres-campanars al cos occidental. Elies Rogent es va basar en les idees d’Eugène Viollet-le-Duc en recuperar l’arquitectura medieval amb un sentiment nacionalista.[22] Es considera un edifici d’estil romànic i historicista, ja que les reconstruccions no van deixar la imatge romànica.[23]

El claustre s’inicia al 1170 i s’acaba als inicis del s. XVI amb un pis superior. Es data amb el retrat de l’abat Ramon de Berga en un pilar. Els capitells estan inspirats en l’estil corinti, mentre que els capitells del pis superior són figuratius posteriors, d’un taller de Rosselló. Hi ha 2 capitells de 1032 al monument a Ramon Berenguer III a l’interior de l’església. Es restaura al 2010 i es troben restes preromàniques i una imatge romànica de la Mare de Déu de guix. Al s. XX es va trobar una necròpoli amb ceràmica romana entre el creuer i el transsepte. Finalment es va trobar la cripta de l’abat Oliba, que es troba sota l’altar.

La portalada es construeix al s. XII amb blocs de pedra. La part frontal es divideix en 7 registres, amb Crist amb els 4 evangelistes i els 24 ancians de l’Apocalipsi a la part superior, on hi ha restes de policromia. Hi ha escenes del llibre de l’Èxode, així com hi ha David músic i els 7 pecats capitals. Als muntants hi ha Sant Pere i Sant Pau en molt mal estat.

Va tenir un important scriptorium gràcies a l’abat Oliba. Va fer 3 bíblies, la Bíblia de Fluvià, que va ser cremada al 1835, la Bíblia de Rodes i la Bíblia de Ripoll, datades d’entre 1010 i 1020. Aquesta darrera ha estat escrita pel monjo Guifred, i es coneix un il·lustrador peculiar i un tercer monjo, identificat amb les cares rodones.[24] Avui en dia hi ha un centre d’interpretació del monestir, així com una exposició de l’scriptorium.[25]

Catedral de Sant Pere de Vic

modifica

La Catedral de Sant Pere de Vic, situada al centre històric de Vic, Osona. És una construcció molt important, ja que és la seu de la Diòcesi de Vic, però a la vegada en trobem davant d'un conjunt amb diferents estils. Començant pel seu estil romànic original, passant pel gòtic, el barroc, i fins a arribar al neoclassicisme.

Història

modifica
 
Façana principal de la Catedral de San Pere de Vic

Els primers documents que es conserven que deixen constància de la creació del Bisbat de Vic és del 516. I el primer dels seus bisbes es coneix que va ser Cinidi. Aquesta informació es coneix gràcies a les actes de sis concilis que es van celebrar a la Tarraconense durant el segle VI. El Bisbe Cinidi va participar en el concili de Tarragona, i l'any següent al concili que es va celebrar a Girona, i en els dos es va parlar sobre l'aplicació les reformes de la clerecia i de la litúrgia emanades del concili nacional d'Adge. En els concilis posteriors del 527, 540 i 546, el primer bisbe d'Ausona no es va presentar, ja que no és té constància de la seva presencia. I no és fins a l'any 589 quan es coneix el segon bisbe d'Ausona, Aquilí, que va assistir al tercer concili de Toledo.

La diòcesi d'Ausona desapareix sobre el 717 o el 718, a causa de la invasió dels sarraïns, establerts a la península des del 711. Aquest van anar ocupant territori fins a arribar també al territori de la Tarraconense i de les ciutats principals, com Tarragona. Els bisbes, arquebisbes i els seus clergues es van veure obligats a exiliar-se de les ciutats. I no és fins al segle IX quan les ciutats van tornar a ser reconquistades pels carolingis. Auso (Osona), a partir del segle IX va esdevenir feudatària, i passa d'anomenar-se Auso a Vicus Ausonae, que és d'on prové el nom actual de Vic. Finalment a finals del segle IX, concretament el 886 la seu de Vic va ser restaurada. I el seu bisbe va ser Gotmar de Vic.

En aquest segle el comte Guifre destina per a la seu episcopal uns terrenys per edificar tres esglésies de la seu episcopal. Uns terrenys prop del riu Mèder, o per la zona de Vico, que és com es coneixia l'actual Vic al 889. En aquest indret és on es va construir la Catedral de Sant Pere. Aquesta Catedral denominada basílica des del 898, va ser reconstruïda posteriorment l'any 925 pel Bisbe Jordi. A més pot ser que el Bisbe Jordi construís les dues esglésies del grup episcopal: Santa Maria i Sant Miquel. Santa Maria devia estar en la part de ponent vers a la catedral de Sant Pere. I l'església de Sant miquel, devia estar aixecada a la part llevant. Aquestes dues edificacions, posteriorment amb la reconstrucció que va realitzar l'Abat Oliba seran edificis totalment diferents.

Durant els anys posteriors, es van realitzar diferents restauracions a les esglésies esmentades i consagrades anteriorment. Com per exemple la renovació de la capçalera de la catedral de Sant Pere, ampliada amb les capelles de Sant Joan i Sant Feliu. Aquesta renovació data del 958 i es va estar fet pel Bisbe Ató. I novament amb l'arribada de l'elecció de l'Abat Oliba el 1017, la Catedral de Sant Pere i les altres edificacions contigües, patiran una altra transformació. Per tant, aquesta transformació serà molt rellevant, ja que no va ser l'única renovació, sinó que el segle XI, va suposar un gran canvi per la ciutat de Vic, pel creixement urbanístic de la ciutat.[26]

Però el conjunt tornarà a partir remodelacions durant el segle XVII i XVIII. Aquesta ampliació es va veure donada pel fet que la seu romànica no donava cabuda a un gran nombre de persones durant les misses de diumenge i dies festiu. I el primer projecte es va realitzar sobre el 1632 per Damià Bolló. Altres personatges com Jaume Vendrell també van realitzar diferents plànols d'ampliació, i la construcció de la capella de Sant Bernat Calvó. Però en la segona meitat del segle XVIII es va demanar a fra Josep de la Concepció un temple de nova planta, però no es va construir. I la construcció que tenim avui en dia data entre el 1781 i 1803, i es va realitzar per l'arquitecte Josep Moretó i Codina, que la va realitzar en estil neoclàssic.[27]

Descripcions

modifica
 
Planta de la Catedral de Sant Pere de Vic

El conjunt de Sant Pere de Vic presenta diferents estils que es poden veure diferenciats a simple vista, ja que combina les restes de l'antic edifici romànic amb elements propis del neoclassicisme.

El conjunt romànic que va realitzar l'Abat Oliba entre el 1018 i el 1046, però consagrada el 1038. Era de planta única, on s'obria un gran transsepte que culminava amb una capella major profunda i articulada en dos nivells. No se sap molta cosa sobre la planta de l'església romànica, però la planta de l'església romànica coincideix amb l'actual. El que es conserva plenament romànic és el campanar de la Catedral de Vic i la Cripta.[28]

 
Campanar de Sant Pere de Vic

El campanar de la catedral romànica és una de les úniques restes que es conserven d'aquesta època. Es tracta d'una torre de planta quadrada, amb una alçada de 37 metres, repartits entre set pisos. El material exterior que veiem és pedra sorrenca de la zona. Està tallada en carreus, que podem veure que té una mida més gran a les cantonades però de tall més petit pels elements decoratius. Exteriorment veiem que en cada pis podem veure com s'obren uns arcs, que són diferents segons els pisos. En els dos pisos de baix, trobem unes obertures més senzilles amb un arc de punt rodó. Estan emmarcades amb un fris en forma de petits arquets, aquest patró el podem veure a tots els pisos de la torre. Al tercer nivell cada façana podem veure com s'obra una obertura però amb dues finestres d'arc de mig punt, separades per una columna monolítica. En els dos pisos superiors, trobem el mateix, però en lloc de dues finestres, ens trobem amb tres i separades per dues columnes monolítiques. I per últim el pis superior on es troba la campana. Aquest campanar és un clar exemple del que s'anomena com el primer art romànic. Tant en estil constructiu i decoratius, però també perquè va ser exemple per la construcció d'altres campanars de la zona. I a més és dels campanars de torre més primerencs del territori.[29]

La cripta es va descobrir en a principis del segle XX, a causa d'Eduard Junyet. Ja que l'estructura havia estat tapada a inicis del segle XV. Aquesta cripta situada en el subterrani coincideix a la perfecció amb l'absis major de l'església romànica que hi havia damunt. Aquesta cripta costa de tres naus i quatre trams, coberts amb voltes d'aresta. En la zona oriental els murs estan adaptats de forma més arrodonida per l'absis que tenia en la part superior. Com hem vist en el campanar, podem veure molts elements del primer art romànic, com per exemple els murs. En la part inferior tenim uns sòcols formats per llambordins, aquest sòcol permet que el mur s'articuli, i entre ells tenim petites columnes que separem un mur de l'altre. Aquestes columnes adossades al mur suporten a la vegada els naixements de les arestes del sostre. Aquestes columnes petites adossades tenen gravats en la part superior per similar el capitell d'una columna. Una altra decoració la trobem en les columnes monolítiques que separen les naus de la cripta, que tenen capitell corinti. A més en la part oriental trobem tres obertures que permeten l'entrada de llum. I estan fetes per dovelles de pedra concèntriques.[30]

Igual que el campanar, la cripta també té la seva importància històrica, ja que és molt comparable a criptes contemporànies com la de Cardona, Olius o Roda d'Isàvena. I segurament aquesta cripta va ser una de les primeres tipologies de cripta construïda a Catalunya en l'època.

 
Cripta de la Catedral de Sant Pere de Vic

La planta que podem veure en l'actualitat d'estil neoclàssic, amb una planta dividida en tres naus iguals, les naus estan separades per columnes, o més bé pilastres estriades i quadrades amb capitells compostos, i les naus estan cobertes amb voltes esfèriques, i una cúpula. Està acabada amb un absis poligonal. I en ambdós costats trobem sis capelles a cada banda, són les capelles d'estil barroc que es van conservar en la construcció de la nova planta. L'interior està decorat amb pintures, realitzades pel pintor Josep Maria Sert.[31]

Adossat en aquesta església podem veure un claustre, que no és del segle XVIII, sinó que es va construir entre el 1318 i 1400. Es va construir sobre el claustre romànic, i aquest és d'estil gòtic. Aquest estil ho veiem en les grans arcuacions, separades en grups de tres arcs sobre columnes. Aquestes tenen capitells esculpits amb temes bíblics. El claustre gòtic es va modificar també en època moderna, es va reduir, i amb les columnes tretes del claustre es va construir una galeria en la part meridional. A més s'hi va construir un segon pis damunt del claustre que avui en dia estan les dependències de l'Arxiu Diocesà i la Biblioteca Episcopal.[32]

Exteriorment, la façana principal que veiem en l'actualitat també és d'estil neoclàssic. I està dividida en tres cossos verticals. La central on està la porta de la nau principal, on a sobre podem veure una rosassa, que està envoltada per motllures de motius vegetals. La façana està acabada amb una balustrada, a banda i banda del frontó triangular. Que està culminat per una creu. La porta principal, en la part baixa composta per quatre columnes de marbre, i al mig se situa la porta. En la part superior trobem una fornícula central amb una estàtua que representa a Sant Pere. Les dues portes de les naus laterals, també estan emmarcades amb pilastres estriades, amb una cornisa i frontó. En la part superior, trobem dues finestres o balcons, rematades per un frontó circular.[33]

Referències

modifica
  1. ↑ Abadal, 1962, p. 64.
  2. ↑ Abadal, 1962, p. 72.
  3. ↑ Abadal, 1962, p. 120.
  4. ↑ Abadal, 1962, p. 193.
  5. ↑ Abadal, 1962, p. 208.
  6. ↑ «Abadia de Sant Miquel de Cuixà» (en català), 2014. [Consulta: 11/12/2020].
  7. ↑ D'Abadal i de Vinyales, Ramon. Com neix i com creix un gran monestir pirinenc abans del any mil. Eixalada - Cuixà (en català). Barcelona: Abadia de Montserrat, 1954, p. 32-56. 
  8. ↑ «Història. Abadia de Sant Miquel de Cuixà» (en francès). [Consulta: 11/12/2020].
  9. ↑ «Monestir de Cuixà» (en català). [Consulta: 11/12/2020].
  10. ↑ «Arquitectura. Abadia de Sant Miquel de Cuixà» (en francès). [Consulta: 11/12/2020].
  11. ↑ «Sant Miquel de Cuixà» (en català). [Consulta: 11/12/2020].
  12. ↑ «Arquitectura. Abadia de Sant Miquel de Cuixà» (en francès). [Consulta: 11/12/2020].
  13. ↑ «Sant Miquel de Cuixà» (en català). [Consulta: 11/12/2020].
  14. ↑ «Arquitectura. Abadia de Sant Miquel de Cuixà» (en francès). [Consulta: 11/12/2020].
  15. ↑ «Monestir de Santa Maria de Ripoll. Viquipèdia» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  16. ↑ «Monestir de Santa Maria de Ripoll» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  17. ↑ Barral, 2009, p. 26.
  18. ↑ «Monestir de Ripoll. Enciclopèdia» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  19. ↑ Barral, 1988, p. 396.
  20. ↑ Colls, 2015, p. 144.
  21. ↑ González, 1996, p. 256.
  22. ↑ «Elies Rogent i Amat. Viquipèdia» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  23. ↑ «Cercador Inventari del Patrimoni Arquitectònic.» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  24. ↑ «Bíblia de Ripoll. Viquipèdia» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  25. ↑ «Monestir de Santa Maria de Ripoll. Patrimoni Cultural» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  26. ↑ Crispí, 2019, p. 11-41.
  27. ↑ Crispí, 2019, p. 205-237.
  28. ↑ Crispí, 2019, p. 55-63.
  29. ↑ Crispí, 2019, p. 59-61.
  30. ↑ Crispí, 2019, p. 62-64.
  31. ↑ Crispí, 2019, p. 261-262.
  32. ↑ «[arteguias.com/catedral/catedralvic.htm Catedral de Vic]» (en castellà), 2008. [Consulta: 10/12/2020].
  33. ↑ Crispí, 2019, p. 266-267.

Bibliografia

modifica
  • Abadal, Ramon. L'Abat Oliba, bisbe de Vic, i la seva època (en català). Barcelona: Aedos, 1962, p. 316. ISBN 9788493247997. 
  • Barral, Xavier. «Santa Maria de Ripoll: arquitectura romànica o neoromànica». A: L'art romànic català a debat (en català). Barcelona: Edicions 62, 2009, p. 25-39. ISBN 978-84-297-6044-6. 
  • Barral, Xavier. «Un intent fallit per fer del Monestir de Ripoll una "ruïna arqueològica romàntica». A: Espacio, Tiempo y Forma. Serie II Hª Antigua (en català). Madrid: UNED, 1988, p. 395-401. 
  • Colls, Esther. «La restauración del claustro del monasterio de Santa Maria de Ripoll». A: Papeles del partal. 7 (en castellà), 2015, p. 143-159. 
  • Crispí, Marta; Fuentes; Sergio; Urbano, Judith. La catedral de Sant Pere de Vic (en català). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2019, p. 500. ISBN 9788491910596. 
  • D'Abadal i de Vinyales, Ramon. Com neix i com creic un gran monestir pirinenc bans de l'any mil. Eixalada-Cuixà. (en català). Barcelona: Abadia de Montserrat, 1954. 
  • González, Ignacio. «La reconstrucción de Santa María de Ripoll por Martín Sureda y Elías Rogent (1880-1893)». A: Espacio, tiempo y forma. Serie VII, Historia del arte (en castellà), 1996, p. 249-296. 

Enllaços externs

modifica
Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Abat_Oliba._La_seva_influència_al_romànic_català&oldid=72281»