Viquillibres

Història de l'art català/Barcelona olímpica. Arquitectura i urbanisme

< Història de l'art català

Introducció

modifica
 
Logo dels Jocs Olímpics de Barcelona representats a la Plaça d'Espanya, Barcelona.

La jornada dels Jocs de la XXV Olimpíada de 1992, va ser l'esdeveniment Esportiu internacional que es va celebrar a la ciutat de Barcelona entre el 25 de juliol i el 9 d'agost. A la ciutat espanyola van poder participar aproximadament 169 països, fet que va establir un record, que mai havia succeït amb anterioritat. Però a més d'aquesta importància per la història dels Jocs Olímpics, que aquests es realitzessin a la ciutat de Barcelona també va suposar un canvi per la urbanística i la imatge de la capital catalana.

Context històric

modifica

Antecedents

modifica

Barcelona en el segle XX va patir a causa dels esdeveniments socials i polítics. A principis del segle la ciutat estava creixent de manera rellevant, tant industrialment com demogràficament. Però el 1936, esclatava la Guerra Civil Espanyola, i el 1938 Barcelona va ser bombardejada per l'aviació italiana. En aquest atac la catedral i els seus carrers contigus van quedar molt afectats, a més que es va produir la mort d'unes 42 persones. Després de la Guerra Civil la situació no va millorar, ja que es va instaurar la dictadura general de Francisco Franco, que va sotmetre a la població i a la cultura catalana a una forta repressió. Com per exemple, l'abolició de la Generalitat. I l'afusellament del president de la Generalitat, Lluís Companys. A més va prohibir la llengua catalana en qualsevol àmbit públic.

Encara el règim, la ciutat de Barcelona va començar a tenir un auge en l'economia a partir de 1950. Amb la instal·lació a la Zona Franca de la Seat. La instal·lació d'aquesta fàbrica automobilística, va crear un gran creixement d'empreses que a la vegada va comportar una onada de migracions. A causa de l'alt increment de la població es van haver de construir nous barris per la gent que estava arribat a Barcelona.

Durant 1960 i 1970 es va intentar mitjançant un moviment de protesta, reclamar la democràcia, els drets perduts, la cultura i llengua catalana. Aquest moviment no va generar cap efecte, i tot el que la ciutadania de l'època estava demanant, no es complirà fins a la mort de Franco i la restauració de la democràcia a l'estat espanyol.

Finalment amb la mort del general Franco, el 1975, Catalunya va poder restaurar la Generalitat el 1977. Aquest fet va suposar la restauració de la identitat, la llengua i la cultura catalana. A més es va tornar a atorgar el poder democràtic a les comunitats, perquè aquestes poguessin escollir democràticament els seus alcaldes i presidents.

I als anys vuitanta es va començar un nou gran desenvolupament urbanístic, sobretot a causa de la designació de la ciutat de Barcelona com a seu per als Jocs Olímpics de 1992. Que Barcelona sigues la seu dels Jocs Olímpics, a més de generar complexos esportius, també amb aquestes noves construccions va aconseguir la creació de nous barris, ampliacions en diferents instal·lacions com per exemple l'Aeroport, una millora en els transports urbans, i una recuperació de les platges urbanes per a l'ús dels ciutadans.

Gràcies a l'assignació de Barcelona com a Seu dels Jocs Olímpics, no només va canviar l'aspecte i la urbanística de la ciutat, sinó que aquests canvis van fer que l'economia i la imatge de la ciutat fos de gran referent per a altres ciutats internacionals.[1]

Candidatura als Jocs Olímpics de 1992

modifica

Aquest període de candidatura per presentar la ciutat de Barcelona als Jocs Olímpics va començar el 31 de gener de 1981, quan l'alcalde Narcís Serra va proclamar públicament la seva voluntat de presentar-se. Tot i el canvi polític que va patir Espanya en aquests anys, també estava embolicada en una greu crisi econòmica. El nou govern de Barcelona va veure en la sol·licitud d'uns Jocs Olímpics la possibilitat d'emprendre nous projectes de modernització de la ciutat i que suposessin una nova empenta a l'economia local i nacional.[2]

L'any 1982 es va redactar el primer document de la seva Candidatura anomenat: Barcelona pretén els jocs de 1992[3]. L'any següent es van iniciar els primers projectes encarregats per l'alcalde Maragall a través de l'Oficina Olímpica de l'Ajuntament i el Consell Rector amb representació municipal, de l'Estat i la Generalitat. Aquesta oficina va ser l'òrgan executiu coordinant tots els projectes i estudis urbanístics i redactant el Dossier de la Candidatura. Al costat d'aquesta concòrdia institucional, també va resultar vital la constitució de l'Associació d'Empresaris, que va reunir gairebé a més de cent empreses que van prestar el seu suport financer de forma desinteressada, i la creació de la Comissió Hotelera.

Encara faltava un any perquè es portés a terme les votacions per ser amfitriona dels Jocs 1992, quan Barcelona encara estava fent les obres de remodelació de l'Estadi de Montjuïc i la construcció del Palau Sant Jordi, amb el que Barcelona demostrava la seva aposta per les instal·lacions esportives amb independència de la designació, això podria suposar un atractiu per als membres del Comite Olímpic Internacional.

El Dossie que va presentar Barcelona per a la seva candidatura presentava la ferma voluntat i compromís de la ciutat de Barcelona, presentant totes les garanties: des de la seguretat al desenvolupament del pla urbanístic. Aquest dossier es va redactar l'any 1986 i presentat el mes de març.r[4][3]

Barcelona va quedar finalista junt amb Amsterdam, Belgrad, Birmingham, Brisbane i París. Aquest procés va finalitzar el 17 d'octubre de 1986, moment en què van nomenar a la ciutat de Barcelona com a seu dels Jocs de 1992, sent la seu XXV de l'era moderna.[5]

Resultats de la nominació, en nombre de vots

La nominació vinculava la ciutat amb el CIO (Comité Internacional Olímpic) a través d’un contracte per signar la Carta Olímpica, on també apareixia el Comitè Olímpic Espanyol. Aquí es van formalitzar los obligacions que com a Seu d’uns Jocs Olímpics havia de cumplir. Això significava que Barcelona havia d’assumir uns compromisos específics amb la Família Olímpica, la qual havia de ser atesa tal i com el Comité Internacional Olímpic disposava.

Els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992

modifica

L'any 1992 Barcelona va acollir els XXV Jocs Olímpics que van tenir lloc entre el 25 de juliol i el 9 d'agost. Barcelona ja va intentar sé la seu dels jocs l'any 1936, però va perdre en la final amb l'Alemanya nazi de Hitler, tot i que es va intentar fer un boicot fent les "Olimpíades Populars" que anaven a disputar-se abans de les oficials de Berlín en forma de protesta, però amb l'inici de la Guerra Civil Espanyola es va paralitzar.

El 1992, mentre que a Sevilla s'organitzava l'Exposició Universal, a Barcelona es van dur a terme els Jocs Olímpics. Després de la caiguda del mur de Berlín, a aquests Jocs va participar una única Alemanya, i la desaparició de l'URSS va donar pas a l'equip unificat de Rússia. També va estar la participació de Sud Àfrica després de 32 anys vetada per una política racista. Van participar 9.364 atletes de 169 països diferents. Durant la celebració dels jocs, es van batre 32 rècords mundials i 73 rècords olímpics, que detallen aquesta competició com una de les millors olimpíades de la història.

La torxa Olímpica va arribar a la ciutat comtal després de passar per més de 9.000 portadors recorrent més de 3.000 km, fins a arribar a Barcelona el 24 de juliol. Finalment la torxa va arribar a l'Estadi Olímpic, on l'arquer Espanyol, Antonio Rebollo, va protagonitzar un dels moments més emblemàtics d'aquestes olimpíades llançant una fletxa en flames al vetero olímpic, i donar així per inaugurats els Jocs Olímpics.[6]

 
Figureta d'en Cobi al Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch de Barcelona.

L'himne d'aquests jocs és una de les cançons més conegudes de Freddie Mercury que va interpretar al costat de Montserrat Caballé anomenada Barcelona. Al principi, els dos artistes anaven a representar junts la cançó en la inauguració, però la mort de Freddie Mercury el 1991 no ho va permetre, de manera que es va emetre una gravació de tots dos artistes cantant la cançó a Montjuïc.[7] També hi va haver una mascota oficial en els jocs, anomenada "Cobi" i creada per Javier Mariscal. Va ser presentada públicament el 1988, que inicialment el públic no la va acceptar molt, però a poc a poc es va anar convertint en una de les mascotes amb més acceptació de la història dels Jocs Olímpics, que va arribar a tenir la seva pròpia sèrie de dibuixos animats. El nom de "Cobi" té d'origen les sigles de Comitè Olímpic de Barcelona.[8]

Aquest esdeveniment va suposar un salt de millores en urbanisme, instal·lacions i accessos a la ciutat de Barcelona, ​​com la construcció del Palau Sant Jordi.[9] Des de la preparació de la candidatura, i sobretot, des de la designació l'octubre de 1986, va poder dur-se a terme per la col·laboració entre les institucions de Govern Espanyol, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona, ​​a més de la ciutat civil. Tots van remar cap a la mateixa direcció. La complicitat ciutadana va ser una de les claus de l'èxit de l'organització, ja que es va comptar amb l'ajuda de les de 35.000 voluntaris.[10]

El turisme va ser un dels sectors més beneficiats, i d'aquesta manera es va impulsar el sector serveis i turisme, ja que en els cinc anys previs a l'Olimpíada, la ciutat va passar de disposar 16.000 llits hotelers a 25.000. Entre la família olímpica, i els visitants que van arribar a la ciutat va rebre més d'un milió i mig de visitants, xifres que des de llavors no han fet més que créixer, sent actualment el turisme una de les preocupacions més important per a Barcelona.[9]

Aquest esdeveniment que va marcar un abans i després en la història de la ciutat. Es va convertir en un dels grans símbols de modernització de l'Espanya de finals de segle XX i va servir com una gran publicitat de país en l'àmbit internacional. A més va ser un fet que va sufocar els conflictes nacionalistes i problemes econòmics, ja que els espanyols eren conscients que si aquest esdeveniment sortia bé, podria resultar beneficiós per al País: el ressorgiment d'Espanya, la millora econòmica i la seva integració a Europa. El principal objectiu dels Jocs Olímpics de 1992 era reflectir en l'àmbit internacional la modernització que el país estava portant a terme, i d'aquesta manera rehabilitar la ciutat de Barcelona. En l'obertura dels jocs, el color blau, el flamenc, el bou i els castellers va tenir gran importància com a símbol de la cultura espanyola.[11]

Barcelona va fer dels jocs un èxit, i actualment l'organització d'aquests jocs són d'estudi a l'hora de formar candidatures per a les pròximes Olimpíades. Aquest esdeveniment va donar a conèixer el potencial de la ciutat catalana i va servir com a carta de presentació de l'Espanya democràtica davant la comunitat internacional. Són considerats els millors Jocs Olímpics de l'era moderna.[12]

Instal·lacions olímpiques

modifica

Àrea de Sants-Montjuïc

modifica
 
Esplanada Olímpica de Montjuïc amb l'Estadi Olímpic al fons.

De les quatre àrees olímpiques projectades, l’Àrea de Montjuic va ser la més important, la qual es trobava distribuïda per tota la muntanya de Montjuic, al litoral barceloní. Dividida en dues grans subàrees, la part nord es va constituir a partir del que ja hi havia aixecat des de l’Exposició Universal de 1929, com són els pavellons, el Palau d’Esports, diversos jardins, i equipaments culturals com el Poble Espanyol o el Teatre Grec. A la zona sud es van ubicar les construccions pròpies de l’Anella Olímpica com el Palau Sant Jordi.[13]

Aquesta àrea i l'Àrea de Parc de Mar conformen les Àrees Olímpiques de costa, mentre que l'àrea de la Diagonal i la Vall d’Hebron eren les de muntanya. La inversió total per a la construcció de l'Àrea de Montjuïc va ser d’uns 272 milions d’euros.

Anella Olímpica de Montjuïc

modifica

L'Anella Olímpica de Montjuïc és l'espai i el conjunt d'instal·lacions esportives situades a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, remodelades amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Ocupa una superfície aproximada de 400 hectàrees.

Estadi Olímpic de Montjuïc
 
Estadi Olímpic de Montjuïc.

L'Estadi Olímpic de Montjuïc és un recinte esportiu situat a la muntanya de Montjuïc. Actualment, des de l'any 2001, l'estadi a pasar a tenir el nom de l'Estadi Olímpic Lluís Companys. L'estadi original va ser inaugurat el 20 de maig del 1929 pel rei Alfons XIII, al dia de la inauguració de l'Exposició Internacional. Però amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 a la ciutat de Barcelona, l'estadi va ser reconstruït completament entre 1985-1989. Va tornar a ser inaugurat amb el sobrenom "estadi olímpic" el 8 de setembre de 1989 pel rei Juan Carlos I, amb motiu de la celebració de la Copa del Món d'Atletisme de 1989.[14]

Aquest estadi va ser disseny de l'arquitecte Pere Domènech i Roura, fill del conegut arquitecte modernista Lluis Domènech i Montaner. Va ser projectat per albergar uns Jocs Olímpics, però que després de quatre intents de candidatura, no serà fins a la candidatura dels Jocs Olímpics de 1992, després de 63 anys. La configuració de la grada de l'estadi està composta per dos semicercles, que connecten dues línies rectes, seguint l'estil arquitectònic del circ romà i l'amfiteatre, que just a l'interior acull la pista d'atletisme. En aquest moment, podia albergar a 60.000 espectadors, sent el segon estadi amb més capacitat.[15]

Quan el 17 d'octubre de 1986 es va aprovar Barcelona per albergar els Jocs Olímpics de 1992 es va començar la reconstrucció de l'estadi, a càrrec del grup d'arquitectes Correa-Milà-Margarit-Buxadé amb la participació de l'italià Vittorio Gregotti. A finals de 1985 van començar les obres, buidant l'estadi i conservant únicament les façanes exteriors. Es van aixecar unes noves graderies amb una capacitat de més de 55.000 espectadors, reduint més espai respecte de l'estadi original.[16]

Aquest estadi va ser l'escenari de les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics de 1992, com també el protagonista de les proves d'atletisme. També va ser l'escenari de les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Paralímpics. Però a més d'haver-hi acollit els Jocs Olímpics del 1992, a posterior, va ser escenari de partits de futbol de la Selecció Espanyola, de campionats mundials, europeus i nacionals d'atletisme, i de concerts musicals d'artistes de prestigi com Pink Floyd, Ed Sheeran, Michael Jackson i Prince.[15]

Palau Sant Jordi
 
Palau Sant Jordi.

El Palau de Sant Jordi és un pavelló d'esports construït amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992. La seva construcció va finalitzar l'any 1990, mateix any que el van inaugurar. Va ser un projecte de l'arquitecte japonès Arata Isozaki. El Palau va ser concebut com un espai polivalent on, a més de les competicions esportives, també fos escenari d'espectacles musicals i altres esdeveniments. És considerat la instal·lació més important de "l'anella olímpica de Montjuïc", a més de ser la instal·lació olímpica més utilitzada de Barcelona en l'actualitat. Té una capacitat d'entre 16.000 (esdeveniments esportius) i 18.000 (concerts) persones.[17]

És considerat una obra mestra de l'arquitectura i l'enginyeria moderna. La seva estructura i materials mecanitzats li confereixen una gran flexibilitat que permet adaptar el recinte per a acollir els més variats esdeveniments.[18][19]

Piscines Bernat Picornell
 
Piscines Bernat Picornell.

Les Piscines Bernat Picornell són una instal·lació esportiva situada a l'Anella Olímpica de Montjuïc a Barcelona. Consten de tres piscines, una interior i altra exterior, dues piscines de 50 m de llarg, i altra piscina destinada al busseig. El seu nom és un homenatge al gran nedador català i fundador de la Real Associació Espanyola de Natació, Bernat Picornell i Richier. Van ser inaugurades l'any 1969 amb motiu del Campionat d'Europa de Natació de 1970. Va ser disseny dels arquitectes Antoni Lozoya i Joan Ricard.[20]

El 1990, sota el projecte dels arquitectes Franc Fernández i Moisés Gallego, es va iniciar la renovació integral de la piscina per a albergar les competències de natació dels pròxims Jocs Olímpics de 1992. Una de les modificacions més importants va ser cobrir la piscina d'entrenament per adaptar-la a l'entorn i utilitzar-la a l'hivern. També es va augmentar la profunditat de la piscina principal per possibilitar les competicions de natació sincronitzada. Es va instal·lar temporalment una plataforma amb seients per al públic sobre la piscina de busseig, pel que pot acomodar a més de 10,000 espectadors.[21]

INEFC (Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya)
 
Edifici de l'INEFC a Barcelona.

L'edifici de l'Institut Nacional d'Educació Física de Catalunya, més conegut per les seves sigles, INEFC, està adscrit a la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat de Catalunya. La seva funció principal és promoure l'educació i la pràctica física a Catalunya, així com la formació acadèmica en gestió esportiva, salut i condició física i rendiment físic.[22]

És obra de l'arquitecte Ricard Bofill, executada per la constructora catalana Copisa. La construcció de l'edifici va començar l'abril de 1988 i va continuar fins a juny de 1991. El 21 de juny de 1991, l'edifici va ser inaugurat per Jordi Pujol Soley, president de la General Catalana. Aquest edifici va ser el lloc de la lluita olímpica de 1992. A més dels Jocs Olímpics, també és seu d'altres competicions esportives, com campionats de gimnàstica.[23]

Àrea olímpica de la Vall d'Hebron

modifica

L’Àrea olímpica de la Vall d’Hebron va ser una de les quatre Àrees Olímpiques projectades urbanísticament per a la XXVa Olimpíada de Barcelona 1992, i va ser encarregada a l’arquitecte Eduard Bru. Aquesta se situa a la part nord de Barcelona, va ser reestructurada per als Jocs Olímpics fins a convertir-se en una gran àrea de lleure. En aquesta àrea s’hi van instal·lar les competicions de ciclisme, tennis, tir amb arc i voleibol, a més de les proves de pilota basca, que era esport de demostració. En aquesta àrea es situa el Velòdrom d'Horta, el qual va ser construït el 1984, i a partir d’aquí es va projectar la construcció de les noves instal·lacions com són el Camp de Tir amb Arc, i el Pavelló i les Pistes de Tennis de la Vall d’Hebron.[24]

A part de les noves instal·lacions esportives, es van edificar uns 500 habitatges de nova construcció projectats per l’arquitecte Carles Ferrater i impulsats per l’Institut Municipal de l’Habitatge. Aquests habitatges van ser destinats a acollir la premsa durant el gran esdeveniment, la qual cosa va ajudar a ordenar una zona urbanísticament encara poc definida. Conjuntament amb l’Àrea de la Diagonal,  conformaven les anomenades Àrees Olímpiques de muntanya, mentre que la de Parc de Mar i Montjuïc eren les Àrees Olímpiques de la costa. La inversió en aquesta edificació de l’Àrea de la Vall d’Hebron va ser un total d’uns 130 milions.[25]

 
Velòdrom d'Horta.
Velòdrom d'Horta - Ciclisme en pista

El Velòdrom, obra dels arquitectes Esteve Bonell i Francesc Rius, va ser inaugurat l'any 1984 amb motiu de la celebració del Campionat Mundial de Ciclisme en Pista. El mateix any de la seva inauguració, la instal·lació va rebre el premi FAD d’Arquitectura. Actualment la instal·lació és la seu de la Federació Catalana de Ciclisme i de l’Escola Municipal de Ciclisme. La pista té una corda de 250 metres i està construïda amb fusta africana. Entre les grades i la façana s'aixequen quatre torres obliqües per il·luminar l'espai. A l'interior de la pista hi ha un camp de futbol sala i una pista poliesportiva per a bàsquet o handbol.[26][27]

Camp Olímpic de Tir amb Arc - Tir amb arc

El Camp Olímpic de Tir va ser una instal·lació esportiva aixecada temporalment per a la realització de les proves de tir amb arc per a la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Se situa en un solar sobre la Ronda de Dalt, prop del Pavelló de la Vall d'Hebron, en el districte d'Horta-Guinardó de la ciutat comtal.[28][29]

 
Interior del Pavelló de la Vall de l'Hebron.
Pavelló de la Vall d'Hebron - Voleibol (fase prèvia), pilota basca (esport de demostració)

El Pavelló de la Vall d'Hebron va ser una instal·lació esportiva aixecada per a la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Va ser obra dels arquitectes Jordi Garcés i Enric Sòria.

L'edifici es divideix en dos recintes autònoms: el Palau Municipal d'Esports i el Centre Municipal de Pilota. En conjunt és un edifici rectangular de 122m x 75m, amb una superfície total de més de 18.000 m². El Palau Municipal d'Esports compta amb un ampli saló amb pistes per a la pràctica de voleibol, bàsquet, handbol o futbol sala; i el Centre Municipal de Pilota està compost per tres frontons, sota els frontons hi ha una piscina climatitzada.[30][31]

Centre Municipal de Tennis Vall d'Hebron - Tennis

El Centre Municipal de Tennis de la Vall d'Hebron va ser una instal·lació esportiva aixecada per a la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Es van construir 17 pistes de tennis de terra batuda. La pista principal, que compta amb graderies per a 3.400 espectadors, es va ampliar fins a arribar a 8.000 durant els Jocs. Les pistes menors actualment tenen unes graderies per a 1.000 persones.

A més de les 17 pistes de tennis, les instal·lacions compten amb set pistes de pàdel, un frontó, una pista de bàsquet i una piscina, totes elles instal·lacions exteriors. També hi ha instal·lacions interiors com són les sales per a la pràctica de l'aeròbic, el fitness o balls de saló.[32][33]

Àrea olímpica de la Diagonal

modifica

Aquesta Àrea Olímpica va ser encarregada als arquitectes Maria Rubert de Ventós i Oriol Clos. Aquesta àrea potser va ser la que menys treball va portar, ja que les instal·lacions esportives construïdes amb anterioritat es van poder millorar i van ser aprofitats pels Jocs Olímpics. El que es va fer va ser remodelar l'àrea per poder donar una bona entrada cap a Barcelona. El que van fer Rubert i Clos és donar un sentit a tots els elements situats en aquesta àrea.[34] Van crear una nova xarxa de carrers, i van reorganitzar els espais buits. Perquè es va considerar el carrer com un element arquitectònic. I amb aquest enllaç de carreteres, ponts i espais verds que van crear, van fer que carreteres i carrers connectessin amb les instal·lacions esportives ja existents, el Real Club de Polo, l'Estadi de la RCD Espanyol, el Palau Blaugrana, i l'Estadi del FC Barcelona.[35]

Real Club de Polo

Originalment es va crear el 1897, té unes 29 hectàrees de terreny. Consta a més de pistes d'hípica, tres pistes d'hoquei, pistes de tenis, dues piscines exterior i dues pistes esportives polivalents. En els Jocs Olímpics del '92 es va utilitzar per disputar les competicions hípiques. Com hem vist no es va construir de nou expressament pels Jocs Olímpics. Si no que es va remodelar a través d'un projecte de l'arquitecte Alfonso Navarro. I el que va realitzar és suprimir aquelles infraestructures que no complien els requisits de la Federació Eqüestre Internacional. Així va quedar més espais per incorporar un número més gran de boxes pels cavalls.

A part es van construir edificis de serveis pels palafreners, els cuidadors dels cavalls, un seguit d'oficines d'administració, una àrea de servei per als genets. A més també es va instal·lar una clínica veterinària de primers auxilis. I finalment, van construir temporalment més grades per donar més cabuda en l'estadi.[36]

Estadi de la RCD Espanyol

Aquest edifici es va construir el 1923, i estava al barri de Sarrià de Barcelona. Encara que el 1936 es va ampliar. Uns anys després dels Jocs Olímpics el RCD Espanyol va vendre els terrenys del camp i posteriorment es van construir edificis residencials i uns grans jardins públics. En el 1997 es van enderrocar l'estadi per realitzar les reformes, i es va construir un nou estadi, l'Estadi Cornellà- El Prat.

Duran els jocs Olímpics de 1992 també es van fer diverses ampliacions. Com per exemple aixecar més tribunes per donar cabuda a més espectadors. A més es van realitzar ampliacions per poder garantir més seguretat, més espai per la premsa. Aquí es van jugar un total de 5 partits clasificatoris pel campionat de futbol.[37]

Palau Blaugrana
 
Palau Blaugrana

Les instal·lacions del palau blaugrana es van edificar el 1971, amb un projecte dels arquitectes Josep Soteras i Francesc Caballero. Junt amb aquest edifici també es troba el Palau de Gel, connectat directament amb les instal·lacions del Palau Blaugrana. Els dos edificis es van utilitzar durant els Jocs Olímpics. Les instal·lacions d'aquests dos edificis ja estaven molt condicionades, però encara així es va decidir reformar els vestuaris i els paviments esportius, així com el sistema de refrigeració i la megafonia. Aquí es van disputar les competicions de judo, taekwondo i les finals d'hoquei sobre patins.[38]

Estadi del FC Barcelona
 
Estadi del FC Barcelona o Camp Nou

L'Estadi del FC Barcelona va ser un projecte originalment de l'arquitecte Francesc Mitjans, i es va inaugurar el 1957. Actualment és un dels estadis amb més aforament d'Europa. Encara que el nom originalment era Estadi FC Barcelona, el 2001 es va decidir entre els socis un canvi de nom, i es va anomenar Camp Nou.

Durant els Jocs Olímpics l'Estadi va acollir les competicions de futbol. I en ser un estadi en el qual ja es disputava competicions d'alt nivell, les seves instal·lacions eren quasi immillorables. I les instal·lacions no es van modificar, sinó que només es van fer canvis estètics pels Jocs Olímpics. Encara que altres instal·lacions es van haver de remodelar com la sala de seguretat, les oficines per les federacions i altres organitzacions, les cabines de ràdio i les dels comentaristes.[39]

Àrea olímpica del Poblenou

modifica

Aquesta zona es coneix també com El Parc del Mar. Antigament i abans de crear el projecte per acollir els Jocs Olímpics de 1992, aquesta zona era una àmplia zona industrial del Poblenou o Icària. Aquesta zona marítima estava despoblada i molt allunyada de la zona urbanística de Barcelona. L'objectiu en començar el projecte era a més de perfeccionar la zona per realitzar una Vila Olímpica, també es volia crear una nova àrea residencial, volien reformar el front marítim, reordenar les connexions per accedir a la zona. Tot això es va haver de realitzar a través d'unes propostes urbanístiques, que no només albergarien els Jocs Olímpics sinó que posteriorment havia de seguir sent un lloc que servís per activitat de lleure i serveis a la població. Es va realitzar el Pla especial d'ordenació urbana de la façana al mar de Barcelona en sector del passeig de Carles I i l'avinguda Icària. Redactat per l'equip d'arquitectes, Josep Martorell, Oriol Bohigas, David Mackay i Albert Puigdomènech. I es va aprovar el 1986.[40]

Per tant, la construcció d'aquesta àrea olímpica del port havia de complir diverses funcions, havia de ser una bona base esportiva i de lleure marítim, s'havien de construir edificis per albergar les competicions olímpiques. A més havia de ser un espai nou que albergués una gran activitat ciutadana, i que dónes vida del barri de la Nova Icària.[41]

Les instal·lacions olímpiques que es van construir van ser: el Port Olímpic, el Pavelló de la Mar Bella i el Poliesportiu Estació del Nord. I aquesta àrea juntament amb l'àrea Olímpica de Montjuïc es consideraven les Àrees Olímpiques de mar.[42]

Port Olímpic
 
Port Olímpic, Barcelona.

Les instal·lacions del port olímpic es va construir especialment per la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. I no només suposava la creació d'un espai on realitzar els Jocs Olímpics, sinó també se suposava obrir aquesta zona marítima a la resta de la ciutat de Barcelona.

Com que havia d'acollir la competició de vela, es va haver de crear un port esportiu. El disseny inicial es va fer pels arquitectes Bohigas, Martorell, Mackay i Puigdomènech. Però en tractar-se d'un port esportiu es va requerir l'ajuda de l'enginyer Joan Ramon de Clascà. El que es va realitzar va ser la construcció de tres dics marítims, aquest tenien una gran altura (7,35 m per damunt del nivell del mar). Aquests dics van permetre la creació d'una espècie de grans esglaons pensats per a l'oci dels vianants. A més de la creació del nou port, també es van construir diferents edificis com les dependències de la Comandància de Marina, el Centre Municipal de Vela, les dependències duaneres, i un gran equipament destinat a la promoció de l'esport.

Des del 1993, el Port Olímpic és on es realitza el Trofeu de Vela de la Ciutat de Barcelona, una competició molt important en l'àmbit internacional.

Avui en dia, la gran majoria dels locals que trobem al voltant del Port Olímpic són locals d'oci, de gran activitat d'oci i turisme.[43]

Pavelló de la Mar Bella
 
Pavelló de la Mar Bella, Barcelona.

De nou ens trobem davant d'una nova construcció, i va ser un projecte realitzat pels arquitectes Manuel Rui Sánchez i Xavier Vendrell. L'edifici està situat al costat de la platja del barri de Poble Nou. L'edifici consta de dues construccions, d'una banda el pavelló, un edifici de planta rectangular amb una pista esportiva polivalent. I l'altra construcció és la pista d'atletisme que està al costat del pavelló.

Aquest edifici es va inaugurar el mateix any que els Jocs Olímpics, però es va estrenar amb el Torneig Internacions de Bàdminton de la Ciutat de Barcelona. Amb aquesta celebració es va poder provar amb antelació totes les instal·lacions de l'edifici. I durant els Jocs Olímpics, també es van celebrar els torneigs de bàdminton, però es va realitzar una ampliació de l'aforament.

Avui en dia el Pavelló de la Mar Bella és la seu del Consell de l'Esport Escolar de Barcelona, on es realitzen durant l'any diverses competicions esportives de caràcter infantil i juvenil. A més també alberga diverses pràctiques esportives federades, de l'atletisme fins al taekwondo, entre molts altres. I per últim, també és on es realitzen les proves fisques d'accés als cossos de policia bombers de la Generalitat de Catalunya.[44]

Poliesportiu Estació del Nord
 
Façana exterior del Poliesportiu Estació del Nord

Aquest edifici va ser una remodelació, ja que amb anterioritat era l'estació de ferrocarril, i data del 1961. Per l'habilitació de l'edifici es va seguir un projecte d'Enric Tous, que es va restaurar només interiorment.

Les competicions que es van dur a terme en aquest pavelló, van ser les de tenis de taula. Com que en aquesta mensa de competicions es juguen diversos partits a la vegada, i hi havia diverses taules repartides pel poliesportiu, les grades van ser dissenyades manera variable, per poder tenir més visibilitat dels partits a mesura que aquests anaven disminuint.

El poliesportiu avui en dia també s'utilitza com a poliesportiu en el qual es practiquen diversos esports, les instal·lacions a més han anat variant després del 1992, i s'han afegit elements com una piscina, un gimnàs, serveis d'oci i una pista de voleibol platja.[45]

Barcelona després dels Jocs Olímpics

modifica

Totes aquestes instal·lacions van comportar diversos canvis en la traça de la ciutat. A més que la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona de 1992, van llençar la ciutat a un gran coneixement mundial. No només es van crear instal·lacions que alberguessin els torneigs esportius, sinó que es van realitzar diferents canvis en la ciutat. Com per exemple la rehabilitació de l'aeroport del Prat, aprofitant per expandir-lo amb dues terminals. Es van modernitzar diverses zones de la ciutat, i algunes van desaparèixer.

 
L'hotel Arts, la Torre Mapfre i el Peix Daurat, Barcelona.

La construcció d'aquestes àrees olímpiques també va canviar la traça i la mobilitat de la ciutat. Com per exemple va variar la xarxa viaria de la ciutat, i es va afegir vies com les glòries, la Ronda Litoral i la ronda de Dalt. Es va fer a més una renovació a la ciutat donant-li un aspecte renovat.

Zones com la Vila Olímpica, s'han convertit en llocs molt rellevants de la modernitat. On abans hi trobàvem una gran zona industrial sense cap mena d'estil artístic, avui en dia hi trobem grans avingudes, escultures, passejos a la vora del mar, sent així una gran localitat pel turisme i l'oci socials. En aquesta zona és trobem dos dels edificis més coneguts l'Hotel les Arts i la Torre Mapfre. I en aquesta zona també trobem el Peix Daurat, va esdevenir una icona pel Port Olímpic.[46]

Les platges gràcies a les construccions i les reformes de l'Àrea Olímpica de Poble Nou, van poder ser habilitades, fet que ha repercutit en un gran impacte de turisme per la ciutat. A més que el Port Olímpic de la zona s'ha convertit en un gran centre d'oci.

Totes les àrees olímpiques tenen instal·lacions, parcs, jardins que són visitades pels ciutadans de la ciutat cada dia, a més dels milions de turistes que visiten la ciutat anualment.

En definitiva, les remodelacions i millores que es van realitzar, van mostrar la ciutat a la resta d'Europa com una ciutat moderna i cultural.[47]

Bibliografia

modifica

Referències

modifica
  1. ↑ «La Barcelona contemporània» (en català). [Consulta: 20/11/2020].
  2. ↑ «La designación de Barcelona para los Juegos de 1992» (en castellà). [Consulta: 29/11/2020].
  3. ↑ 3,0 3,1 Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 59. 
  4. ↑ Cuyàs Sol. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. I, 1992, p. 261-292. 
  5. ↑ «Candidatura i nominació» (en català). [Consulta: 29/11/2020].
  6. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. III, 1992, p. 33-37. 
  7. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 346-353. 
  8. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. III, 1992, p. 321-333. 
  9. ↑ 9,0 9,1 Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. I, 1992, p. 69-93. 
  10. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 118. 
  11. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. I, 1992, p. 31-57. 
  12. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. I, 1992, p. 103-106. 
  13. ↑ «Àrea de Montjuïc» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  14. ↑ «Inauguración del estadio monjuïc». [Consulta: 16/12/2020].
  15. ↑ 15,0 15,1 «Estadio Olímpico de Lluís Companys» (en castellà). [Consulta: 16/12/2020].
  16. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 160-168. 
  17. ↑ «Palau Sant Jordi - Història» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  18. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 168-176. 
  19. ↑ «Palau Sant Jordi» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  20. ↑ «Piscinas Bernat Picornell» (en castellà). [Consulta: 16/12/2020].
  21. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 181-185. 
  22. ↑ «INEFC Barcelona» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  23. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 177-181. 
  24. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 231-233. 
  25. ↑ «Àrea de la Vall de l'Hebrón» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  26. ↑ «El Velòdrom d'Horta» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  27. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 233-239. 
  28. ↑ «Camp Olímpic de Tir amb Arc» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  29. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 239-242. 
  30. ↑ «Pavelló Municipal d'Esports de la Vall d'Hebron» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  31. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 242-246. 
  32. ↑ «Centre Municipal de Tennis Vall d'Hebron» (en català). [Consulta: 16/12/2020].
  33. ↑ Cuyàs Sol, Romà. Official Report of the Games of the XXV Olympiad. II, 1992, p. 246-253. 
  34. ↑ «Área de la Diagonal» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  35. ↑ Llagostera, Antoni; Selga, Maria Lluïsa. Barcelona Olímpica: La ciutat renovada (en català). Barcelona: Holsa: Àmbit serveis editorials., 1992, p. 261-265. ISBN 84-87342-72-8. 
  36. ↑ «Real Club de Polo» (en castellà). Barcelona Olímpica, 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  37. ↑ «Estadio del RCD Epanyol» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  38. ↑ «Palua Blaugrana» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  39. ↑ «Estadio de FC Barcelona o Camp Nou» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  40. ↑ Llagostera, Antoni; Selga, Maria Lluïsa. Barcelona Olímpica: La ciutat renovada (en català). Barcelona: Holasa: Àmbits Serveis Adicionals, 1992, p. 161-165. ISBN 8487342728. 
  41. ↑ Martorell, Josep; Bohigas, Oriol; Mackay, David; Puigdomènech, Albert. La Villa Olímpica. Barcelona 92. Arquitectura. Parques. Puerto deportivo. (en castellà/anglès). Barcelona: Gustavo Gili, 1992, p. 30-38. ISBN 84-252-1485-8. 
  42. ↑ «Área del Parc de Mar» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  43. ↑ «Puerto Olímpico» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  44. ↑ «Pabellón de la Mar Bella» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  45. ↑ «Polideportivo Estació del Nord» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  46. ↑ «Legado Urbanístico» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].
  47. ↑ «Legado Social» (en castellà), 2017. [Consulta: 18/12/2020].

Enllaços externs

modifica
Obtingut de «https://ca.wikibooks.org/w/index.php?title=Història_de_l%27art_català/Barcelona_olímpica._Arquitectura_i_urbanisme&oldid=73240»