Història de l'art català/Escola gratuïta de dibuix de la Junta de Comerç
Antecedents i creació de l’Escola gratuïta de dibuix
modifica
La creació de l’Escola de Dibuix (figura externa 1) ve afavorida pels enfrontaments que hi havia entre el Col·legi de Pintors de Barcelona i els pintors que no eren llicenciats, ja que aquests últims havien de dur a terme un examen segons la normativa del Sistema Gremial per tal d'assolir el grau d'oficial de pintor. D'aquesta manera, era obligatori passar l'examen si volien obtenir el grau i exercir de "maestro licenciado" en el seu propi taller.
Una de les figures importants va ser el pintor Antoni Viladomat. Aquest va ingressar al Col·legi com a llicenciat el dia 31 de juliol de 1721 realitzant un examen. Per a obtenir el grau de mestre, Viladomat havia de fer un altre examen, però aquest, es va negar a fer-lo. Tot i això, finalment a poder desenvolupar el seu treball gràcies al fet que l’any 1739 va guanyar una sentència contra el Col·legi de Pintors.
L’any 1750, onze anys més tard, Manel i Francesc Tramulles antics alumnes de Viladomat van tenir una altra disputa contra el Col·legi, ja que tampoc volien dur a terme l'examen. En aquest cas, els germans Tramulles no van guanyar la sentència contra el Col·legi que va tenir lloc el dia 6 de juliol de 1754. En perdre-la, van haver de passar l'examen de "maestro licenciado".
El conflicte es fa encara més gran l’any 1747 quan els germans Tramulles creen una petita acadèmia, fet que porta al Col·legi a posar una demanda judicial contra ells. A més a més, aquest organisme es va plantejar la creació d’una acadèmia per a oposar-se a l’ensenyament que impartien els dos germans.[1]
Gràcies a la creació de la Real Academia de Madrid i al fort control que exercia el Col·legi, els pintors de Barcelona van decidir crear una acadèmia completament desvinculada del Col·legi de Pintors entre els anys 1750 i 1754.
Francesc Tramulles es va posar en contacte amb altres acadèmies i va assistir un any a la de París i dos anys a la de Madrid. A partir d’aquí Francesc va sol·licitar a l’Acadèmia el grau acadèmic supernumerari, i després d’alguns tràmits més l’any 1761 el senyor Ignacio Hermosilla i de Sandoval, secretari de l'Acadèmia de Madrid, li va concedir el títol d'acadèmic de mèrit i director honorífic de l’Acadèmia de San Fernando. Va ser un personatge clau a l'hora de legalitzar l'Acadèmia de Barcelona.[2]
Francesc Tramulles li envia una primera sol·licitud a Ignacio Hermosilla el 24 d’agost de 1754 on comunica la data de l’inici de l’Acadèmia de Barcelona (1747), com també els estatuts de l’Acadèmia dels Tramulles per a ser aprovats. En aquests estatuts es reflecteix que l'Acadèmia estava formada per 14 professors i que havia estat en funcionament fins a l'any 1754, any que es va escriure la carta adreçada a Hermosilla.[3] Però per a poder obrir l’Acadèmia Tramulles va haver d'enviar més sol·licituds:
La segona sol·licitud va ser enviada l’any 1758 i va ser a causa de la desaprovació de l’article 33 del nou reglament de San Fernando, el qual prohibeix “l’existència d’altres centres públics d’ensenyament”. Aleshores, Francesc Tramulles contacta amb el senyor Ignacio Hermosilla perquè sigui ell qui presenti la documentació pertinent a l’Acadèmia de San Fernando. Entre els documents enviats s'hi trobava l'acta notarial que es va fer el 9 d'agost de 1758 del notari Jacinto Baramón. Però aquesta sol·licitud no serà suficient, ja que no tenien cap institució que l’avalés i, a més a més, l’únic sol·licitant que tenia el grau acadèmic era Francesc.[4]
L’abril de 1763 els germans envien una tercera sol·licitud a Madrid de reclamació desesperada davant dels anys de silenci administratiu, a causa que la Secretaria d’Estat retenia un expedient amb l’aprovació de l’Acadèmia de Madrid, només feia falta l’aprovació real.[5] Aquest mateix any, Carreras Pujal, va enviar una sol·licitud de formació d’Acadèmia imitant la de San Fernando. Malauradament, l’Ajuntament no va aprovar l'obertura de l’Acadèmia per l'estreta relació que hi havia amb els gremis.[6]
La quarta sol·licitud va ser realitzada per la Junta de Comerç i adreçada a l’Acadèmia de Madrid el dia 3 de novembre de l’any 1767, la qual va ser signada pel marquès de Grimaldi i pel comte de Ricla. En aquesta, la Junta proposava com a mestres els pintors Francesc i Manel Tramulles, a més a més, va posar en manifest que acceptaria que tots els mestres fossin de l'Acadèmia de Madrid. Aquest document contenia informació sobre la creació d'una nova acadèmia a València, la qual es proposa com a exemple per a poder obrir la de Barcelona.[6]
La cinquena sol·licitud va ser l’any 1769. Aquesta explicava el mateix que la quarta sol·licitud enviada per la Junta de Comerç l'any 1767, però afegia l’argumentació del sistema per a aconseguir diners per al funcionament de l'Escola.
La sisena sol·licitud va ser enviada a la Junta per part dels germans Tramulles el 25 de gener de 1772. En aquesta es demana la possibilitat de fer classes mitjançant una subvenció. Va ser l'última que els germans Tramulles realitzen amb el grup de pintors. En aquest cas és acceptada per la Junta justificant-ho com a què “sirve este estudio para el adelantamiento de las diferentes fábricas y perfeccionamiento de sus manufacturas”,[7] de manera que començaran a fer classe a uns 50 alumnes en el seu taller.[8]
L'altra qüestió era aconseguir l’aprovació real, per a fer-ho els Tramulles havien de complir següents requisits: que la manutenció no gravés l’erari públic, que hi hagués l’elecció d’un protector i que una institució il·lustrada els donés suport. Tot i això els germans no van complir cap dels tres requisits.[9]
Un cop finalitzades les obres que es van realitzar a la casa de la Llotja, iniciades el dia 15 de maig de 1771, la Junta vol crear dues escoles: l’Escola Nàutica i l’Escola de Dibuix. La Junta no sabia les característiques necessàries per a crear una acadèmia, però en cavi si sabia que per impartir l’ensenyament de dibuix que millorés la qualitat del producte de les seves indústries, es necessitava un organisme oficial.
Aleshores, van decidir construir un edifici i crear una escola per a aconseguir un major control.
El procediment inicial per a la creació de l'escola va ser declarar mitjançant una sol·licitud que la Junta "col·laboraria amb la promoció de les arts i de les ciències pel be de l'Estat", i a més, que Pasqual Pere Moles -gravador del Rei de França i pensionat a París per Madrid i la Junta de comerços-[10] serà l'encarregat d'organitzar l'Escola i impartirà classes de dibuix i de gravat.
El 8 d'octubre arriba una carta al ministre de la Real Junta de Comerç de Madrid, Luís Alvarado, en la qual Antonio Marín notifica a la Junta l'Aprovació de fundar una escola de dibuix.[11]
El principal director escollit va ser Francesc Tramulles, però la seva mort (29 de juny de 1773) no ho va fer possible, d'altra banda tampoc van poder comptar amb Manel Tramulles per causa de la seva relació amb els gremis.
Finalment l'escollit va ser Pasqual Pere Moles.
El dia 23 de gener de 1775 l'Escola es va instal·lar a l'edifici de la Llotja i aquest mateix any es posa en marxa l'Escola Gratuïta de Dibuix. Les obres van començar el 15 de maig de 1771 i es van finalitzar el 31 de desembre de 1775. Les obres es van haver d'allargar quasi un any més per a construir l'Escola de Nàutica i les oficines.[12]
L'ensenyament i el funcionament de l'Escola
modificaEls alumnes aprenien les diferents tècniques copiant models de les estampes o les cartilles. Aquestes eren precedents d'Itàlia; de França; i de l'Acadèmia de San Fernando on trobem estampes de Ribera, de Vilafranca i de García Hidalgo;[13] d'algunes donacions del director de l'Escola Pasqual Pere Moles: set dibuixos i dues estàtues; de la Sra. Mº Eugènia de las Casas; tres busts de guix; i de l'escultor Carlos Salas: una estàtua de fang cuinat.[14] Com també podrien ser precedents dels mateixos mestres de l'Escola, és el cas de las hojas de estudios, unes col·leccions de dibuix que havien fet durant les seves etapes del sistema gremial.[15]
Tot això va ser fonamental per a l'evolució de l'escola, de manera que van ser oportuns per a la creació de més assignatures, ja que en un primer moment només n'hi havia dos.
Un altre tipus d'aprenentatge era copiar els models mitjançant la tècnica del gravat, la qual introdueix noves formes i models iconogràfics, com és el cas de la introducció del clarobscur i de diversos matisos.[16]
A l'Escola hi havia una sèrie d’assignatures que s’havien de cursar durant el curs amb un ordre establert. L’inici del curs començava amb una única assignatura la qual havia de ser superada notablement per aconseguir un premi i passar a cursar la següent assignatura.
Les cartilles van ser una col·lecció d’estampes utilitzades a l’Escola amb unes finalitats pedagògiques mitjançant la instrucció visual, de manera que els alumnes aprenien copiant un model del natural. Tot i això, van ser prohibides a partir del 1900 per un decret promogut per Manuel B. Cossío, ja que considerava que “Más fácil es copiar la forma de un cuerpo ya interpretado -la estampa- que el cuerpo mismo.”[17]
Aquest fet va comportar que les cartilles realitzades després de la prohibició siguin caracteritzades amb una pèrdua d’unitat, de proporció i de qualitat del dibuix, per tant, aquesta tècnica d’aprenentatge es va anar degradant.[18]
La realització de cartilles es van dividir en tres etapes, una primera etapa realitzada a la Sala de Principios, una segona a la Sala de Yeso i una tercera a la Sala del Modelo vivo, natural, figura o academia. A partir d’aquestes es distribuïen les diferents assignatures: Simetría, Perspectiva, Geometría i Anatomía, de manera que s’anaven alternant i incloent en successius plans d’estudis.[19]
Cada Sala era dividida per diverses aules o classes i aquestes servien per dividir el nivell de dificultat els alumnes.[19]
En aquesta Sala s’hi cursava la primera assignatura: Principios de Geometria, aquesta es considerava fonamental i, per tant, havia de ser la primera a cursar per agafar pràctica amb el dibuix i poder passa a cursar la següent assignatura. L’aprenentatge consistia a copiar models del natural mitjançant les cartilles.[20]
Per a ser superada, primerament s’havia de començar a dibuixar un sol ull i anant progressant amb el temps i la formació, per tant, s’havia de dibuixar de forma geomètrica i esquematitzada; més endavant havien de dibuixar l’ull en diverses postures i angulació; seguidament pel rostre i el cap aplicant-hi l’ombreig i; finalment, dibuixaven caps de nens/es, d’adults/es i d’ancians/es.
Quan ja tenien aquest nivell superat, passaven al següent: Classe del dibujo (figures externes 2 i 3) de pies y manos, incloent-hi el dibuix de les cames i els braços; després el de torsos y medias figuras, i finalment el de figuras enteras.[21]
La següent etapa dins l’etapa de la Sala de Principios era la Clase de Flores, la qual consistia a copiar les estampes de flors, que a més també s’havia de crear els patrons de flors per a la Fàbrica de les Indianes de Barcelona.[22]
Un cop passat el nivell de la còpia d’estampes de flors, es passava a copiar en tercera dimensió; seguit per dibuixar ornamentació floral i; finalment, es passava a la composició d’objectes ornamentals que consistia en “dibujar molduras, hojas, arabescos, frisos, capiteles, bases, lámparas, vasos, candelabros, sillas, mesas, y otros objetos de utilidad”.[23]
En uns primers inicis aquesta classe no era dirigida per un professional, fins a l’any 1796 quan van incorporar un pintor de flors com a professional: Salvador Molet.[24]
A partir d’aquí havien de fer una oposició que si era superada comportava ser premiat amb una estampa i passar a la Sala de Yeso.
En aquesta Sala s’hi cursava la Classe de dibujar la figura Anatómica, en la qual es dibuixava mitjançant l’estampa i el guix on es copiava algunes làmines d’anatomia sense cap precedent. El següent pas era dur a terme un estudi de les proporcions de l’anatomia en tercera dimensió, el qual havia de ser dibuixat en dues dimensions.[25]
A més d’aquesta, també es cursava l’assignatura de Dibujo de figura sección yeso, la qual consistia a copiar models d’estampes o dibuixar sobre estàtues de guix i copiar de models tridimensionals; com també la de Copia de yeso on només s’utilitzava models de guix per a ser copiats; o la Classe de Estatua, de Modelo blanco i del Antiguo.
Les tres últimes havien de ser cursades tan sols pels futurs artistes, els quals havien de fer un examen premiat amb un premi per poder cursar-les.
Consistien en: “Procederá a dibujar y copiar -el alumno- el modelo en papel blanco por los mismos extremos principiando por Pies, Manos, y Cabezas y ascendiendo a piernas, brazos y torso según el director tenga por más oportuno para facilitar al discípulo la mayor comprensión en la belleza del antiguo.”[26]
Altres assignatures eren les del Estudio de ropajes (figura externa 4) que consistia a copiar un model que era un maniquí vestit amb robes molt precises per a l’estudi dels plecs;[27] i la Clase del Natural (figura externa 5), la qual s’estudiava mitjançant les formes tridimensionals amb l’objectiu de dotar a l’alumnat de posicions i actituds naturals.[28]
El considerable progrés de l’Escola Gratuïta de Disseny va comportar a la creació d’unes ordenances i reglaments:[12]
- Primer Reglament, 1775
- Segon Reglament, 1787-1789
- Tercer Reglament, 1825
- Quart Reglament, 1839
I aquests a la creació de noves assignatures:[29]
- Invención de artefactos útiles y practicables
- Pintura al óleo
- Escultura (figura externa 6)
- Perspectiva
- Modelo natural en diseño
- Modelo natural en escultura
- Modelo de yeso en diseño
- Modelo de yeso en escultura
- Figuras copiadas de diseño, flores y adornos
- Artefactos útiles
- Flores del natural
- Dibujo de la figura humana amb pintura, escultura, arquitectura, gravat, perspectiva i paisatge, flors, ornament, dibuix aplicable a la fabricació de teixits estampats de les indianes, blondes i brodats
- Enseñanza de vaciar el yeso
Cal tenir en compte que per a definir aquesta pedagogia l'Escola va utilitzar les següents fonts:[30]
- Tractat de Cennino Cennini, 1930: Tratado de la Pintura, El libro del arte. Proposa la utilització dels models i dibuixar amb guix.
- Tractat de L. B. Alberti, 1436: El tratado de la pintura por Leonardo da Vinci y los tres libros que sobre el mismo arte escribió Leon Bautista Alberti, on al llibre II estableix les bases dels sistemes teòrics que permetran en els s. XVIII-XIX desenvolupar l’estètica classicista.
- Tractat de Jusepe Martínez, 1673 (?): Los discursos practicables del Nobilisímo Arte de la Pintura, sus rudimentos, medios y fines que enseña la experiencia, con los ejemplares de otras insignes de artífices ilustres.
- Tractats de Antonio Palomino de Castro i Velasco, concretament els capítols dedicats a l'aprenentatge del dibuix: Museo Pictórico, 1715 i Escala Óptica, 1724.
- Tractat de Francisco Preciado de la Vega, 1789: Arcadia Pictórica en sueño, alegoría ó poema prosaico sobre la teórica y práctica de la pintura.
A banda de la pedagogia establerta l'Escola també funcionava amb un sistema de pensions que es tractava d'enviar els alumnes més premiats a Madrid i a Roma on acabaven de completar els seus estudis. Entre els quals alumnes trobem els més destacats:[31]
- Tomàs Solanes (pintor)
- Francisco Bover (escultor)
- Blas Ametller (gravador)
- Francisco Rodríguez (pintor)
- Damià Campeny (escultor)
El Sistema Gremial
modificaL'ensenyament de la pintura es va començar a integrar al s. XII dins del sistema gremial.[32] D'aquesta manera, per aprendre l'ofici de pintor s'havia d'assistir, entre els deu i dotze anys, a un taller on t'associaven un mestre amb un contracte de sis mesos on s'especificava els deures i les obligacions tant de l'aprenent com del mestre. El mestre t'ensenyava l'ofici, no necessàriament impartint classes i començant des dels coneixements més senzills i anant pujant de nivell, sinó que la intenció era ensenyar des dels coneixements més alts tot donant un rellevant rendiment a l'aprenent, per tant, el mestre ensenyava les tècniques del dibuix a quadrícula, el paper oliós, el paper fregat amb carbó per una banda per ser utilitzat a l'hora de fer calcs, etc.;[33] a dibuixar mitjançant els dibuixos que el mateix mestre va realitzar durant la seva etapa d'aprenent; i ajudava al mestre a executar les seves obres, com també activitats secundàries a l'ofici.[34]
En passar els sis mesos de contracte assolies el grau d'oficial, abans, però era necessari passar un examen davant d'un tribunal format per membres del sistema gremial, en cas contrari no es podia exercir de pintor ni de mestre de pintor amb el corresponent taller.
Referències
modifica- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 111.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 113.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 116.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 121.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 122.
- ↑ 6,0 6,1 Ruiz Ortega, 1999, p. 124.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 125-126.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 125.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 126.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 130.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 127.
- ↑ 12,0 12,1 Ruiz Ortega, 1999, p. 131.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 187.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 188.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 199.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 194.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 204.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 207.
- ↑ 19,0 19,1 Ruiz Ortega, 1999, p. 209.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 210.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 211.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 216.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 218.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 217.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 222.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 224.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 229.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 237.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 152-153.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 165,173,179.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 278-279.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 70.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 68.
- ↑ Ruiz Ortega, 1999, p. 65.
Bibliografia
modifica- Comalada Negre, Ángel. «Una escuela gratuita de diseño: La "LLotja"». Pedralbes: revista d'història moderna, 1988-01-13, pàg. 275–283. ISSN: 2385-4391.
- Ruiz Ortega, Manuel. La Escuela Gratuita de Diseño de Barcelona, 1775-1808. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1999. ISBN 84-7845-107-2.
Imatges Externes
modifica- Figura 1: Escola la Llotja, s. XX
- Figura 2: Classe del dibujo
- Figura 3: Aula de dibujo
- Figura 4: Estudio de ropajes
- Figura 5: Clase del Natural:
- Figura 6: Escultura
