Història espanyola i catalana

La història: Conceptes, fonts i mètodes

Concepte i objectius de la història

Què és la història? Per a què serveix? La història és una ciència que té com a objectiu reconstruir el passat de l'home per a poder comprendre el present i preveure el futur. La història recull tots els esdeveniments protagonitzats per l'home en el passat i que han configurat la civilització actual (esdeveniments polítics, socials, econòmics i culturals). La història serveix per conèixer-nos millor. Som hereus dels nostres avantpassats i els errors del passat han de servir per evitar-los (la història és mestre de la vida).

La investigació Històrica (mètodes)

Com és la història? Com s'interpreta? L'historiador consulta unes fonts d'informació o documents, analitza uns fets i els interpreta elaborant una hipòtesi o explicació de les causes i conseqüències d'aquells fets. L'historiador ha de ser crític i imparcial. Consultar diverses fonts i contrastar-les. Ha d'investigar amb llibertat i evitar la manipulació.

1. La interpretació històrica:

   El mètode científic:

   Es basa en analitzar els fets investigant:

   1. Les causes i conseqüències a curt, mitjà i llarg termini, és a dir l'encadenament dels fets o causalitat històrica.
   2. S'analitza la connexió dels diversos fenòmens històrics: Polítics, socials, econòmics i culturals.
2. Les fonts i els documents:
   1. Cal fer-ne un estudi crític, verificar-les i contrastar-les.
   2. Es poden classificar en fonts primàries i fonts secundàries. Les primàries són les que s'interpreten directament per 'historiador i les secundàries són generalment investigacions escrites d'altres historiadors que consulta l'historiador.
   3. També es pot classificar les fonts de diverses maneres:

      Documents escrits, objectes arqueològics, obres d'art, testimonis orals i material fotogràfic i audiovisual.

3. La cronologia i l'espai:

   Els fets humans tenen valor històric si poden situar-se en un lloc i un moment determinats (quan, on, com i per què). La cronologia serveix a l'historiador per ordenar els fets i encadenar-los.

   Els sistemes de datació poden ser els següents:

   1. Arqueològics: S'utilitzen la cronologia relativa o l'estudi de l'estratigrafia (estrats o capes del terreny) i la cronologia absoluta basada en anàlisis químiques com el C14.
   2. Documentació escrita: Es pot classificar segons les eres o sistemes de datació de les diverses civilitzacions (a Roma es comptava a partir de la fundació de la ciutat, l'any 1 era el 753 aC, l'era cristiana compta com a any 1 el del naixement de crist i actualment es troba en el 2006. L'era musulmana anomenada hègira que es basa en la fugida de Mahoma de La Meca situa l'any 1 en el 622 dC).
   3. El calendari nostre actual es basa en el calendari romà corregit per Juli Cèsar i pel Papa Gregori (anomenat ara calendari gregorià). És un calendari solar d'origen egipci dividit en 365 dies i dotze mesos (els musulmans utilitzen el calendari lunar).
   4. Les divisions de l'historiador més usades són:

      Eres, edats, períodes, èpoques, mil·lennis, segles, generacions, dècades, cicles.

   5. Els historiadors tenen en compte el tipus de temps per l'anàlisi de les causes:

      El temps curt (esdeveniments pròxims, actuals) el temps mitjà (per les crisis, els canvis, les conjuntures) i el temps llarg (economia, estructures, mentalitats). El temps històric registra una acceleració al llarg del temps. En l'actualitat els canvis són més ràpids.

La història i les ciències auxiliars són imprescindibles per la recerca.

Historiografia i filosofia de la història

1. El naixement de la història com a ciència:

   Apareix a Grècia al s. V aC. Heròdot (pare de la història) considerat el primer historiador, utilitza la paraula història la qual en grec significa investigació. Fa una història sobre els grecs i els pobles veïns recollint relats de nombrosos testimonis en els seus viatges. Tucídides s. IV aC és historiador en el sentit més científic, modern, ja que estableix un mètode per investigar basat en la crítica, l'objectivitat i l'encadenament causal (anàlisi de les causes dels fets immediats, profundes i llunyanes). Fa una història sobre la guerra del Peloponès entre Atenes i Esparta en la qual va participar. Polibi s. II aC estableix el mètode basat en l'anàlisi del mode, temps i causa (com, quan i per què). Fa una història sobre Roma i dels conflictes que té en la seva expansió.

2. Evolució i sentit de la història, teories i lleis:
   1. La interpretació cíclica:

      Teoria de Polibi segons la qual les societats evolucionen com un ésser viu, neixen, es desenvolupen, envelleixen i moren. És un procés determinista.

   2. La interpretació lineal:

      És una interpretació oposada a la cíclica i destaquen 3 interpretacions:

      1. La interpretació cristiana: establerta per Sant Agustí a principis de l'edat mitjana segons la qual la humanitat avança cap a la divinitat i salvació (cap a deu).
      2. La interpretació positivista: apareix en el s. XIX on segons Comte la humanitat ha passat per 3 estadis, el teològic (Déu), el metafísic (idees) i el positiu (ciència). La humanitat és guiada per la raó i la ciència. La raó i la ciència és cap a on evolucionarà la humanitat.
      3. La interpretació marxista: de Karl Marx en la qual la humanitat evoluciona a través de la lluita de classes cap a una societat igualitària i comunista.
      4. La interpretació de síntesi:

         Segons l'anglès Toynbee: Les civilitzacions segueixen el procés cíclic, però tenen un nexe entre elles i deixen la seva herència, per tant l'evolució històrica tendeix cap a una comunitat mundial, basada en la solidaritat i la tolerància (nova religió).

3. Les forces actives de la història:

   Són materials (economia) i espirituals o intel·lectuals (ideologia, psicologia). Per al marxisme les forces actives són materials, en canvi pel cristianisme i el positivisme són espirituals (Déu, la raó). En el segle XX, els historiadors de l'escola francesa tenen una postura eclèctica i consideren que són tan importants els factors materials com els espirituals.

4. Els protagonistes:

   Són els homes, els individus excepcionals, les elits i les masses socials. Ja Tucídides deia que alguns individus amb intel·ligència i audàcia influeixen en les masses socials.

   Marx considerava que són protagonistes les masses socials. Altres com Ortega y Gasset consideraven que les elits o les generacions (minories innovadores) mouen les masses socials. En cada època hi ha dues generacions que actuen: la que té el poder i la que vol aconseguir el poder.

5. Teoria de l'Imperialisme o llei del més fort:

   L'estableix Tucídides i es basa en 3 punts:

   1. Qualsevol imperialisme és odiat pels seus súbdits.
   2. L'ambició humana no té límits.
   3. El més fort s'imposa sobre el més dèbil i fa la llei que li convé.
6. Teoria de corrupció del poder polític

   El poder polític canvia i degenera segons Polibi que estudia els sistemes polítics grecs.

   1. Monarquia (un rei) -> Tirania
   2. Aristocràcia (el govern dels millors) -> Oligarquia (el poder d'uns pocs)
   3. Democràcia (poder del poble) -> Oclocràcia (el poble no sap aprofitar la democràcia)
7. Teoria de la lluita de classes:

   Segons Karl Marx la història avança a través de la lluita de classes o revolucions. Estableix la tesi que la burgesia són els explotadors i l'antítesi és el proletariat i la síntesi és la societat socialista.

   Teoria determinista i revolucionaria basada en la dialèctica.

   1. Tesi = burgesia
   2. Antítesi = proletariat
   3. Síntesi = societat socialista
8. Teoria del desafiament i la resposta:

   Segons Toynbee les dificultats empenyen l'home a cercar una solució més intel·ligent per a cobrir les seves necessitats (així la civilització egípcia o grega entre altres, s'hauria desenvolupat més donades les dificultats geogràfiques i l'agricultura s'hauria desenvolupat quan el clima hagués provocat una gran sequera i la desaparició dels aliments espontanis).

9. Teoria de la llibertat i la riquesa:

   Braudel i altres historiadores demostren que la democràcia només es pot donar en països rics o en èpoques de prosperitat perquè no es respecten les llibertats si no hi ha benestar econòmic.

Història d'Espanya

La Prehistòria

1. Paleolític inferior (800.000 a 90000 aC)
   1. Apareixen les primeres restes d'homes a la península destacant el jaciment d'Atapuerca.
   2. Homo antecessor. El més antic trobat a Atapuerca.
   3. Es troben restes de l'Home de Neandertal que hauria viscut cap als cent mil anys aC en una època de clima fred i que vivien en coves. Es dediquen a la caça i recol·lecció. Utilitzen el foc, viuen en coves, tenen armes de sílex i viuen en petits grups.
   4. L'Homo heidelbergensis és una mica més modern i es troba a la fi del període de l'home neandertal. Fabricava armes de sílex, coneixia el foc i tindria certes creences religioses perquè enterrava als seus morts.
2. Paleolític mitjà (90.000 a 35000 aC)
   1. Es troben els Homes del Neandertal. Es dediquen a la caça i utilitzen armes de sílex perfeccionades anomenades Mosterianes (indústria lítica) i tenen algunes creences religioses perquè enterren els seus morts. Viuen en coves i es vesteixen amb pells.
3. Paleolític superior (35.000 a 7000 aC)
   1. Destaca l'home de Cromanyó molt similar a l'actual, alt i d'aspecte modern el qual conviu amb altres grups d'homes. La indústria de les armes es perfecciona, són de sílex o os (arpons, puntes de fletxes, ganivets. Apareix l'art rupestre en les coves que tenia un caràcter màgic per afavorir la fertilitat i la caça d'animals. Es calculen en uns 50.000 habitants aprox. que estarien a la península Ibèrica. Conviuen en coves o cabanes. Època de clima fred.
4. Neolític (7.000 a 2500 aC)
   1. Neolític vol dir pedra nova, en aquesta època es troben les primeres destrals per tallar arbres, amb una superfície molt polida.
   2. Arriba l'agricultura, la ramaderia a la península des d'orient. Aquests pobles se situen a les costes en coves o petits poblats. Practiquen el comerç, la mineria (Gavà). Tenen unes destrals polides. Fan ceràmica decorada o llisa destacant la ceràmica cardial (decorada), tenen pintures rupestres amb escenes de caça o recol·lecció que es troben en abrics de les ostes de llevant. Enterren els morts de vegades en fosses.
5. Època dels metalls: El bronze i el ferro (2.500 a 800 aC)
   1. Es produeixen diverses innovacions de pobles alguns de procedència oriental, que porten la metal·lúrgia del bronze que s'estableixen a llevant, a Andalusia, Mallorca i Menorca.
   2. S'estableixen a les costes en poblats fortificats (destaca la cultura de "Los Millares", "El Argar", "Baleàrica").
   3. Venen armes de bronze (coure + estany), practiquen el comerç i poden explotar els minerals. Enterra'n als seus morts en aixovars amb les seves joies d'or i plata, armes, ceràmica, etc. en tombes megalítiques: dòlmens i tombes de corredor trobades per tota la península. ## A Mallorca es troben Taules i Navetes (pg. 13). Tenen ceràmica llisa o decorada.
   4. Més endavant arriben invasions indoeuropees dels Pirineus que portaran el ferro i que tenen un tipus d'enterrament d'incineració i camps d'urnes o bé inhumació i túmuls.

La història Antiga: Orígens d'Espanya, les colonitzacions i els pobles preromans (800 a 200 a.C.)

1. Els primers noms d'Espanya

   Els textos més antics que parlen de la península són a la bíblia, on li donen diversos noms com el de tarsis. Els primers colonitzadors són els fenicis que li donen el nom de "SPHAN" que significa terra de conills i derivarà a "HISPÀNIA" que utilitzaran els Romans i del qual vindrà el nom actual, Espanya. Després també arriben els grecs que tenen 3 noms "Ofiusa" terra de serps, "Ibèria" terra de l'Ebre (Iber) i "Hespèria" terra d'occident o cap a ponent.

2. Els pobles colonitzadors històrics (800 a 200 aC)

   Arriben pel mediterrani els fenicis procedents de l'actual Líban i els grecs, busquen metalls i matèries primeres. No conquisten el territori, ni fan la guerra, perquè es dediquen al comerç de tota mena de productes pacíficament. Els fenicis són els primers a arribar i funden colònies, la més antiga Cadis (Gal·les) formada entre 1.000 i 800 anys a.C. Porten un nivell culte, superior, escriptura amb un alfabet antecedent de l'actual, religió, art, luxe. Destaquen en la fabricació de teixits (monopoli de color púrpura). Fabriquen i intercanvien o fan d'intermediaris amb altres pobles (Egipcis) amb armes, joies, etc. i fins i tot trafiquen amb esclaus. S'estableixen a Llevant i Andalusia.

   Entren en competència amb els grecs (es reparteixen les zones d'influència) al sud els fenicis i al nord els grecs. Els grecs s'estableixen a Catalunya i llevant a l'època 800 a 600 aC. Funden Empúries i altres colònies i comercien amb tota mena de ceràmiques.

   Porten una cultura superior, escriptura perfeccionant l'alfabet (que després l'heretaran els grecs i més tard els romans convertint-se així en el que utilitzem actualment), moneda, ceràmica (decorada i de gran qualitat) i tota mena d'objectes luxosos. Utilitzen un sistema d'intercanvi basat en una mena de modes, peces d'or, plata i bronze. Escriuen sobre la península descrivint les seves riqueses, pobles i costums. Tenen religió la seva relació amb els indígenes són en principi pacífiques, però tenen enfrontaments amb els grecs per motius comercials i per controlar els territoris.

   Els cartaginesos són fenicis procedents de Cartago (Tunísia actual) que arriben a la península i la conquereixen explotant les seves mines de plata. Funden una colònia Cartago Nova (Cartagena) l'any 230 aC. Estan enfrontats amb grecs i després amb els romans pel domini comercial del mediterrani. Són anomenades guerres púniques que van acabar amb la victòria de roma i la destrucció de Cartago. Amb motiu d'aquestes guerres els cartaginesos comencen a ocupar el sud de la península (2a guerra púnica) ocupen la ciutat de Saun, colònia grega aliada dels romans, i els romans vindran a la península derrotaran als cartaginesos i destruiran Cartago ocupant així tota la península.

   1. 1a Guerra Púnica (264 – 242 aC) s. III aC
   2. 2a Guerra Púnica (218 – 202 aC) s. III aC
   3. 3a Guerra Púnica (149 – 146 aC) s. II aC.

   Els generals cartaginesos que venen a Espanya són Amilcar Barca, Asdrubal i Anibal. Anibal estén la conquesta per llevant, ocupa Sagunt.

3. El primer regne històric: Tartessos (1000 a 500 aC)

   Tartessos és un regne integrat per 200 ciutats. Estat ciutat a Andalusia a la Vall del Guadalquivir. La capital es deia Tortesos, però no s'ha trobat mai, possible procedència oriental, ja que aquesta cultura desapareix cap al 530 aC. Tenien reis Gargoris, Habis, Gerion, Argantoni ... (els grecs parlen de la riquesa del rei Argantoni). Es dedicaven a l'agricultura, comerciaven amb fenicis i grecs. Controlaven les rutes dels metalls: plata, coure, estany, ferro. Tenien escriptura, lleis, art i religió d'influència oriental.

4. Els Ibers (600 a 200 aC)

   És un poble que arriba a Espanya d'origen desconegut i es veurà influït pels fenicis i els grecs. Sabem moltes coses dels Ibers a través dels Romans que conqueriran Espanya.

   Viuen en poblats o ciutats independents, que a vegades estan federades. Al sud els Ibers són més rics. Tenen una societat jerarquitzada i fins i tot esclaus en alguns casos. Els ibers de llevant i Catalunya tenen una vida més austera i senzilla.

   Estan governats per reis o prínceps, cabdills, i assemblees magistrals.

   Un caràcter independent, orgullós, guerrers.

   Un sentit de la fidelitat al cabdill que pot arriba a la mort.

   En temps de pau practiquen la caça i la dansa. Fan la guerra i fins i tot són mercenaris.

   Tenen unes armes característiques i fan una ceràmica decorada amb pintures.

   Tenen art, religió, escriptura. Hi ha diversos pobles o tribus al sud i llevant.

   Són morenos de cabells negres i molt jerarquitzats.

   1. Turdetans (Sevilla)
   2. Bastetans (Granada)
   3. Oretans (Jaén)
   4. Laietans (Barcelona)
   5. Ausetans (Girona)
   6. Cessetans (Tarragona)
5. Els celtes i celtibers (600 a 200 aC)

   Se situen al centre i nord de la península. Estan organitzats en tribus i clans.

   Tenen cabdills o reis, assemblees, consells i clienteles militars (juren fidelitat al cabdill)

   Viuen en pobles o ciutats una mica fortificades.

   És una societat més igualitària cap al nord, perquè són més pobres. I més aristocràtica cap al centre i sud.

   Són molt guerrers, de vegades lluiten com a mercenaris o es dediquen al saqueig (bandolers).

   Els celtes són rossos amb ulls blaus i tenen una democràcia primitiva i els celtibers són barrejats i tenen una societat jerarquitzada.

   1. Gàl·lics (Galícia)
   2. Asturs (Astúries) (no se sap si són celtes) eren matriarcals (no escrivien)
   3. Càntabres (Cantàbria)
   4. Vacceus (Castella – Valladolid)
   5. Celtibers (Castella – Sòria)
   6. Lusitans (Portugal) saquejaven les ciutats de Sevilla

   Als asturs i càntabres, els romans els van esclavitzar i portar a Bèlgica. Però ells es van escapar i tornar i finalment els romans els van exterminar envoltant la seva ciutat amb una muralla per incomunicar-los i que així es debilitessin per la fam, i uns altres es van suïcidar.

Hispània romana (218 a.C. a 409 d. C)

Els romans ocupen la península en la segona guerra púnica, en la qual s'enfronten amb els cartaginesos. Gneu Escipió (general romà) desembarca amb tropes a Empúries l'any 218 aC amb les primeres tropes i va ocupar el litoral fins a Andalusia derrotant els cartaginesos. Després continua la conquesta de l'imperi romà a l'interior de la península. Les tribus hispàniques oposen una gran resistència: comencen amb la rebel·lió dels ilergets (Lleida) cabdills Indíbil i Mandoni, després són els activers com els lusitans (Viriat). I després els arevacs (Numància), els càntabres i els asturs (Campanyes dirigides per Octavi Cèsar August 29 a 19 aC) i es tardarà dos segles a pacificar i romanitzar el territori. La romanització d'Espanya va consistir que es va adoptar la llengua llatina desapareixent les llengües anteriors (excepte el basc) per primera vegada Espanya va ser administrada per un sol poble, els romans, una sola cultura, el mateix dret, els mateixos costums. També es va unificar en la religió, primer la romana (politeista) i després la cristiana (monoteista). La cultura, el dret els costums dels romans, l'economia va experimentar un desenvolupament important. Es van crear noves ciutats i es van fer moltes obres públiques: ponts, carreteres, calçades, amfiteatres, circs, aqüeductes, teatres, monuments commemoratius. Hispània al principi es va dividir en 2 províncies annexionant-se a l'imperi romà. Després es van fer més divisions fins a arribar a 6, incorporant-se a l'imperi romà. Províncies (Capital)

1. Tarraconense (Tàrraco) - La més important
2. Gal·lècia (Bracara Augusta) - Actualment Braga
3. Lusitània (Augusta Emèrita) - Actualment Mérida
4. Bètica (Corduba) - Actualment Córdoba
5. Cartaginense (Nova Cartago)
6. Baleàrica (Pollentia)

Els romans ho censaven tot i feien cadastres (cens de les terres). Demanen tributs que envien a Roma. A la diòcesi de la Hispània s'afegeix una província Africana. Mauritània Tingitana (Tingis). També s'afegeix una província del nord del Marroc (Tànger). Colònia Favència Júlia Augusta Paterna Barceino L'herència de Roma ha arribat fins als nostres dies: El dret, la llengua, la religió, les ciutats o municipis, algunes construccions, els ponts entre altes, l'art, els costums, etc. Els habitants d'Hispània es calculen en uns milions, Barcelona tenia 4.000 habitants i el nom oficial era "Colònia Favència Júlia Augusta Paterna Barcino". D'Hispània van ser 2 importants emperadors romans. Trajà (98-117) i Adrià (117-138) s. II. També ban destacar alguns escriptors o filòsofs com Sèneca, Marcial, Quintilià i Lucà. També va ser hispà l'emperador Teodosi (s. IV) el qual va convertir el cristianisme en la religió oficial de l'imperi. I també va dividir l'imperi en 2 parts per administrar-lo millor, encara que els resultats van ser la decadència i desaparició de l'imperi occidental. A partir del s. XIII comença la crisi i decadència de roma i entren a Espanya les primeres invasions bàrbares entrant a la península els Francs i els Alemanys. Els quals saquegen i destrueixen algunes ciutats com Barcelona. L'economia comença a empobrir-se, la gent abandona les ciutats. I a grups de bandolers, els quals estenen l'anarquia i bandolerisme (Bagaudes). El s.V hi ha noves invasions bàrbares i s'enfonsa l'imperi d'occident (476). L'art de l'època romana és influït pel grec. L'economia, tenen l'agricultura molt semblant. Hi havia 2 llatins, el clàssic i el búlgar. Les llengües romàniques descendeixen del llatí vulgar. Com herència ens van deixar el dret, les lleis (moltes es conserven avui en dia).

L'Espanya visigoda (s.V al s.VIII)

Les invasions bàrbares: En el 409 entren a la península diversos pobles. Els Alans que després desapareixen poc després. Els vàndals, que després passen a l'Àfrica. Els Sueus que s'estableixen a Galícia. En el 415 entren els visigots que venen com aliats i federats de roma, i s'estableixen al Sud de França i a Espanya creant un regne amb capital a Tolosa (Toulose). El rei visigot Alaric va saquejar roma l'any 410, el primer rei visigot d'Hispània, Ataülf, es va establir a Tarragona. Els visigots van ser expulsats de França al 507 pels francs. Llavors es queden a Espanya i el seu regne tindrà la capital a Toledo, fins que desapareixen l'any 712 sota la invasió dels musulmans El rei Leovigild, va sotmetre als jueus de Galícia. El regne visigot serà docs el primer estat o regne independent i unificat de la península. Sota el rei Recevint es van fer les primeres lleis hispanes medievals, o "Fuero Juzgo". (primeres lleis d'Espanya) L'economia d'Aquesta etapa és rural, pobre, les ciutats decauen, el comerç també. Algunes s'abandonen totalment. És una època d'esplendor econòmica. La cultura la manté l'església cristiana, bisbes cristians. Els visigots són arrians (no catòlics) i de moment no es barregen amb els hispans, però després es converteixen sota Recared. Una de les figures més importants va ser Sant Isidor, la personalitat intel·lectual més important de l'etapa de Sevilla que va escriure una enciclopèdia "les etimologies". El regne visigot desapareix amb una gran rapidesa quan arriben els invasors musulmans. Debilitat del poder reial. Els visigots no escrivien i van aprendre el llatí. Els gots eren suecs Gots

• Visigots: Espanya
• Ostrogots: Itàlia

Els reis visigots van ser escollits

Espanya musulmana: Al-Andalús (711 a 1492)

1. La invasió musulmana

   Entren els musulmans procedents del Marroc a través de Gibraltar dirigits per Tàriq l'any 1711 amb uns 12 mil soldats que derroten el rei Roderic en la batalla de Guadalete. I els musulmans en poc temps ocupen Espanya desapareixent el regne visigot.

   L'any 712 arriben 18 mil soldats comandats per Mussa ibn Nussayr.

   Després travessen els Pirineus i envaeixen França en la batalla de Poitiers l'any 732 per Carles Martell i expulsats de França retirant-se a Espanya.

   Les causes d'aquesta conquesta tan ràpida i desaparició del regne visigot es deuen a les divisions internes polítiques (rivalitats entre els nobles visigots) i també socials (persecució de jueus) dels visigots.

   Al nord d'Espanya queden alguns nuclis sense ocupar. A Astúries els cristians dirigits per Pelai derrota als musulmans en la batalla de Covadonga l'any 722.

   És el primer nucli cristià que existeix.

2. Evolució i organització política:

   Al principi la península depèn políticament de Damasc (711 a 756) i és governada per Valis. Amb Abd-ar-Rahman I es crea un emirat independent (756 a 912), l'emir és com un rei de poder polític religiós. Al-Àndalus es converteix en un estat ric i poderós comparant amb el nord d'Espanya cristià, pobre i endarrerit.

   Abd-ar-Rahman III es crea un califat independent (912 a 1031) destacant la ciutat de Córdoba per la seva riquesa cultural i econòmica. #: En aquest període apareixen les campanyes destructives Al-Mansur contra les ciutats d'Espanya, Barcelona és saquejada entre d'altres. Al-Àndalus segueix sent superior a l'Espanya cristiana, però els cristians s'han anat organitzant en regnes avançant les seves conquestes.

   En els segles XI el califat es desintegra i apareixen els regnes Taifes, independents i amb lluites entre ells.

   Això provoca la seva debilitat i l'expansió dels cristians cap al sud. Al s. XI vénen del Marroc els Almoràvits que reunifiquen al-Àndalus, després venen unes segones Taifes, al s. XII venen els almohades i almoràvits, però seran derrotats pels regnes cristians (Batalla de les Navas de Tolosa 1212).

   La reconquesta cristiana avança i només quedarà un regne musulmà, Granada, fins a 1492 quan els reis catòlics acaben la reconquesta amb l'ocupació de Granada.

   Hi havia 2 tipus de musulmans

   1. Àrabs (Aràbia) eren cavallers -> es van establir a Andalusia.
   2. Berbers (Marroc) eren els d'infanteria

   Califa (per damunt de tots, religiós que l'Emir)

   Taifa (reis independents controlats per Valis).

L'Espanya medieval Cristiana (s.IIX a XV)

1. Evolució política

   Espanya queda dividida en dues parts diferenciades el nord cristià, muntanyós, pobre i fragmentat políticament i el sud musulmà, ric, organitzat i unificat durant els primers segles.

   Els cristians comencen la reconquesta del territori cap al sud en un procés que dura els primers segles, però que és constant i que es basarà en la guerra i la repoblació. De vegades s'atura per falta de gent i de recursos econòmics. L'ideal de croada apareix a partir del segle XI per influència de les croades a terra santa, i això dóna més unitat i força a la reconquesta.

   Els motius religiosos sempre seran secundaris.

   L'Espanya cristiana està dividida en diversos nuclis aïllats:

   1. Astúries: apareix el primer regne, la primera resistència armada (Covadonga, Pelai, 722 l'any de la batalla). Des d'Astúries s'inicia una expansió cap a Galícia i Lleó. Convertint-se en territori en regne de Lleó.
   2. Castella és un comtat que és independent a partir del s.X. Lleó i Castella de vegades estan units per raons familiars i o de conquesta, però de vegades se separen, a causa de les arenàcies, fins que s'uneixen definitivament amb el rei Ferran II el Sant l'any 1230.

      És el regne més gran poblat i que consta de més territoris.

   3. Aragó i Navarra: també apareixen dos regnes que van expandint-se cap al sud que de vegades també estan units o se separen.
   4. A Catalunya els francs conquisten la zona del nord creant la marca hispànica. Que depèn de França i està governada per comtes destacant el comte de Barcelona el qual es va annexionar els altres contats. Guifré "El Pilós" actua amb certa independència respecte del rei de França (s. IX). Més endavant el principat de Catalunya s'uneix al regne d'Aragó mitjançant el matrimoni de Ramon Berenguer IV comte de Barcelona 1150 amb Peronella filla del rei d'Aragó que destaca per la seva expansió conqueridora va ser Jaume I. Que conquesta Mallorca i València. Aquest rei signa amb França el tractat de Corbeil (1258) en el qual el rei francès reconeix la independència de Catalunya. Catalunya accepta les conquestes de Castella sobre Múrcia tancant-se l'expansió a la península i desenvolupant-se després un imperi comercial pel mediterrani. Amb els reis catòlics s'uneixen el regne de Castella i el Ferran d'Aragó casant-se Sevilla de Castella.

   Posteriorment s'incorporen Navarra i Granada.

2. Expansió cultural i econòmica

   Es produeix a partir dels s. XI i XII igual que a Europa. És una època de feudalisme i d'expansió de l'art romànic. Creixen les ciutats, milloren l'economia. En especial el s. XIII apareix la burgesia, les corts, les universitats i l'art gòtic. En el s. XIV, guerres, lluites feudals, fam i pestes.

   Durant aquest període es formen les llengües romàniques derivades de l'antic llatí vulgar, castellà, gallec, català.

   Apareixen els textos en llengües romàniques, però també busca encara el llatí en els textos oficials o religiosos.

L'Espanya dels reis Catòlics (1469 a 1514)

1. La unió de les dues corones

   Isabel i Ferran es van casar el 1469. Isabel es va convertir en reina de Castella 1474, però va entrar en guerra amb Joana "La Beltraneja" i el rei de Portugal per la qüestió dinàstica (Joana era filla d'Enric IV, l'impotent, germà d'Isabel). La guerra acaba amb la victòria d'Isabel el 1479 i aquell mateix any es converteix en rei d'Aragó, el rei Ferran.

   La unió dels dos regnes no va ser total, ja que cada territori conservava les seves lleis fronteres i institucions. Però Espanya només tindrà una dinastia monàrquica i per tant presenta una unificació.

2. La monarquia autoritària i l'Estat

   Els reis van concentrar els poders en les seves mans, sotmeten a la noblesa després de la guerra civil, controlant també a l'església i centralitzant l'administració, els impostos i la justícia.

   Es creen les bases i l'estat modern i de la monarquia autoritària.

   Les tropes passen de ser particulars a ser reials.

   Se centren les bases de l'autoritat de l'estat

3. Política Religiosa i social:

   És molt enèrgica per evitar les tensions socials. La noblesa va ser sotmesa, però no van perdre ni els seus privilegis ni les seves riqueses. Es va crear el tribunal del "Santo oficio" o inquisició per perseguir els jueus conversos. Els jueus van ser obligats a convertir-se i els que no van voler van ser expulsats d'Espanya l'any 1492, es calculen uns 500 mil jueus expulsats. També els moriscos de granada van ser obligats a convertir-se, i ho van fer massivament per quedar-se però sense convicció.

   Els reis van abolir la servitud dels pagesos de remença per la sentència de Guadalupe l'any 1486.

   La noblesa va ser sotmesa al poder reial per a no perdre els privilegis i fins i tot es van establir les proves de sang per accedir als càrrecs municipals o de cort.

   Pagesos de remença estaven adscrits a la terra, no podien marxar

4. Política exterior, les guerres i les aliances.

   El rei Ferran és el que porta la política exterior. I estenent el seu poder amb la guerra preparant el futur imperi espanyol.

   Amb la guerra de Granada s'acaba la reconquesta, el 1492 ocupen la ciutat de Granada. Els reis catòlics ocuparan pocs anys després el nord d'Àfrica amb l'ocupació de Melilla i Orà per evitar noves invasions.

   El 1492 Colon al servei dels reis catòlics descobreix Amèrica i s'inicia l'expansió colonial que donarà un gran prestigi i riquesa a Espanya.

   Les guerres d'Itàlia (1494 – 1516) van suposar l'ocupació del regne de Nàpols i la derrota dels Francesos per l'exèrcit espanyol, els tersos espanyols, dirigits per Gonzalo de Córdoba, el gran capità.

   El 1512 les tropes dirigides pel Duc d'Alba van ocupar Navarra a la corona espanyola definitivament.

   Les aliances van consistir sobretot a casar els fills dels reis catòlics amb prínceps hereus d'altres regnes. Amb Portugal l'aliança va ser amb el casament de les princeses Isabel i Maria amb els prínceps Alfons i Manel. Els prínceps Joan i Joana es van casar amb Margarida i Felip d'Habsburg fills de l'emperador alemany. Catalina la van casar amb Enric IX d'Anglaterra. D'aquests matrimonis derivarà l'Imperi de Carles I rei d'Espanya i Emperador d'Alemanya i de Joana (La Loca) i de Felip (El Hermoso).

L'Imperi de Carles I (1517 a 1556)

1. L'Herència:

   De part de la seva mare Joana Carles governarà Castella, Aragó, Nàpols i terres d'Americà. De part del seu pare Felip d'Habsburg, hereta Àustria, Països Baixos i el franc comtat. També hereta el dret de ser elegit Emperador d'Alemanya i per tant es convertirà en Carles V emperador.

2. Els conflictes i les guerres imperials.

   És un imperi molt extens, que inclou països diversos d'Europa i era causa de molts conflictes, rivalitats, lluites territorials i guerres.

   L'emperador va mantenir els territoris que havia heretat.

   Carles es passarà la seva vida lluitant per Europa. Aquestes guerres es pagaven amb l'or que venia d'Americà cap a Espanya, i que malgrat tot van deixar arruïnades les finances reials.

   Les guerres amb França. N'hi ha 4. Per qüestions territorials (fronteres) i per rivalitat personal entre el rei Francesc I i Carles cosí seu.

   Generalment Espanya guanya les guerres i controla l'expansionisme francès.

   Les guerres a Itàlia es produeixen per diverses qüestions territorials. Les tropes imperials saquegen Roma i empresonen el Papa. L'emperador ocupa el ducat de Milà.

   Les guerres amb els turcs. Es produeixen enfrontaments amb els Balcans, ja que els turcs des de Constantinoble van envaint Europa i xoquen amb els territoris d'Àustria. També es lluita amb els turcs en el Mediterrani i en el Nord d'Àfrica.

   Les guerres d'Alemanya van ser constants i es produeixen per qüestions nacionalistes i religioses (alguns prínceps electors defensen els protestants). I també de tipus nacionalista, volen ser independents de l'emperador. Sucaven els conflictes quan l'emperador dóna llibertat religiosa.

3. Els conflictes a Espanya:

   Quan arriba Carles no parla castellà, porta una cort d'estrangers i reclama molts diners. Es produeix una rebel·lió de les ciutats contra el rei anomenada comunitats (comuneros). Exigeixen al rei que canviï i s'adapti als costums castellans, parli castellà, etc.

   Els comuneros perden, però el rei canvia de política i aprèn castellà (es retirarà i morirà a Espanya).

   A València també es va produir una rebel·lió de tipus socials, protestaven els artesans contra els nobles, s'anomenaven les Germanies. Van ser derrotats.