Els Països Catalans/La República dins la crisi de les democràcies (1931 – 1936)
Introducció modifica
| 1902 | Alfons XIII, als setze anys, inicia el regnat |
| 1906 | Fundació de la Solidaritat Catalana, primer gran moviment unitari català format per diversos grups polítics que tenien en comú el seu catalanisme, des de llurs respectives posicions polítiques. |
| 09-1923 a 01-1930 | Dictadura del general Miguel Primo de Rivera |
| Octubre de 1929 | Crac de la borsa de Nova York |
| 12-04-1931 | Eleccions municipals amb una victòria dels republicans a les grans ciutats. Alfons XIII renuncia i marxa a França. |
| 14-04-1931 | Francesc Macià (ERC) proclama la República Catalana i constitució de governs provisionals republicà a Catalunya i a Espanya |
| 28-04-1931 | Govern provisional de la Generalitat presidit per Francesc Macià |
| 28-06-1931 | Eleccions a les corts constituents espanyoles amb victòria aclaparadora de les esquerres. Govern de Manuel Azaña a l'Estat espanyol |
| 9-09-1932 | Aprovació per les Corts espanyoles de l’Estatut de Catalunya, després d’haver estat retallat i desvirtuat. |
| 20-11-1932 | Primeres eleccions al Parlament que guanya l'ERC de Francesc Macià (en coalició en partits republicans i socialistes) essent segon, a gran distància, la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. |
| 19-11-1933 | Eleccions generals que guanya la dreta. |
| 25-12-1933 | Defunció Francesc Macià. Lluís Companys el succeeix. |
| 6-10-1934 | Fets del sis d'octubre: en resposta a l'entrada de les dretes de la CEDA al govern espanyol, el president Companys va proclamar unilateralment un «Estat Català de la República Federal espanyola». Companys destituït i empresonat. L’Estatut d’autonomia suspès. |
| 16-02-1936 | Eleccions generals que guanya l'esquerra del Front Popular. Companys és alliberat i el Govern és restituït l’1 de març de 1936. |
| 18-07-1936 | Sublevació militar i inici Guerra Civil espanyola |
| 1939, abr. | Fi de la Guerra Civil. Dictadura del general Francisco Franco. |
| 1939, set. | Inici de la Segona Guerra Mundial. |
| 1945, set. | Fi de la Segona Guerra Mundial. |
| 1975, nov. | Mort el dictador Francisco Franco. |
| 2017, oct. | Referèndum d'Autodeterminació de Catalunya. Agents de la policia estatal carregaren amb violència contra els votants. |
| 2019, oct | Condemnat per sedició a 99 anys de presó dos líders d’entitats cíviques catalanes, la presidenta del Parlament de Catalunya i a sis membres del govern de Catalunya. |
El 1931 ja fa poc més d’un any que es va iniciar la pitjor depressió econòmica del segle 20 (El Crac de l’octubre de 1929), que apareix quan encara molts països no han superat la greu crisi econòmica subsegüent a la Primera Guerra Mundial. La crisi comença als EUA i, a poc a poc s'estén a molts països on apareixen milions d’aturats. La crisi té un doble efecte. Per una part, i en contra dels dogmes lliberals, els estats intervenen en l’economia per revitalitzar-la i per l’altre, la crisi atia els nacionalismes que aplana el camí a les dictadures. Els governs imposen mesures proteccionistes com la implantació d’aranzels a les importacions. El 1933, els EUA estableixen una política de regulació de l’economia anomenada New Deal. A Alemanya, el Crac colpeix com enlloc i provoca un gran cataclisme econòmic amb un atur de gairebé la meitat de la població activa. La societat alemanya es polaritza i puja el suport als comunistes i, sobretot, al partit nazi. Hitler és posat al front d’Alemanya el 1933[1]. En paral·lel, en gran part d’Europa o Llatinoamèrica, en estar els règims parlamentaris definitivament associats al desastre econòmic, s’instauren règims nacionalistes basats en dictadures monàrquiques, militars o de partit. Els impulsos imperialistes porten al Japó, que ja s’ha annexionat Corea (1910) i ocupat algunes de les concessions estrangeres a la Xina, a envair Manxúria el 1931 i a Itàlia a ocupar Abissínia (Etiòpia) el 1935. La Xina continua sotmesa al caos iniciat el segle 19. Els comunistes des de 1927 creen zones autònomes desafiant el govern nacionalista de la República instaurada el 1912. En ser forçats pel govern a abandonar aquestes zones, comença el 1934 l’anomenada Llarga Marxa, des de les zones autònomes situades al sud cap a Yan'an, al nord i en la que Mao Zedong aconsegueix el control del partit. El 1936, la Xina se la disputen els nacionalistes del govern, els comunistes i el Japó, que progressivament es va expandint per les zones més riques de la Xina.
A la Península, a Portugal l’economista António de Salazar, nomenat cap del govern el 1932, instaura nou règim polític amb un únic partit (la Unió Nacional) i un sistema econòmic intervencionista. A Espanya s'instaura la Segona República.
L’època de la Segona República massa sovint es dibuixa, falsa i interessadament, com un període d’aldarulls i caos, quan són uns anys de progrés i llibertat. És cert que hi ha episodis puntuals de violència, tant de la dreta com de l’esquerra. La dreta pel pànic a perdre els immerescuts i injustos privilegis de què ha gaudit les elits des de sempre i que deixen en la misèria a la gran majoria de la població. La de les classes populars, per lluitar contra aquests injustos privilegis que les condemnen a la pobresa i que són violentament defensats per l’estat —jutges, Guàrdia Civil o exèrcit—, o pels propis terratinents i empresaris, amb l’important suport de l’Església —l’anticlericalisme és un sentiment tan generalitzat i intens en l’època.
La fi de la dictadura del general Primo de Ribera el 1930, representa la mort de la monarquia d’Alfons XIII. En mig d’una important crisi econòmica, política i social, el rei perd suports en tornar-se republicans els socialistes i molts monàrquics. Davant d’aquesta situació, el govern conservador monàrquic, en un intent desesperat de salvar la monarquia, decidí convocar unes eleccions municipals per abril de 1931 que atorguessin un marc constitucional favorable a la monarquia. Com a reacció, les diverses forces republicanes i socialistes de l’estat acorden a Sant Sebastià, l’agost de 1930, la instauració d’una república (Pacte de Sant Sebastià). Els representants catalans subscriuen el pacte amb la condició que es reconeguin les aspiracions d’autogovern que s’havien de traduir en l’acceptació per part del govern de Madrid d’un Estatut d’Autonomia.
A Catalunya, els partits republicans també s’organitzen. En Francesc Macià, exiliat arran del cop d’estat de Primo de Ribera, torna dos mesos abans de les eleccions municipals, quan ja tenia més de setanta anys —d’aquí el sobrenom popular de l’Avi. Poques setmanes després, les forces republicanes i catalanistes s’agrupen i funden el partit Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) que absorbeix l’Estat Català d’en Macià i uneix diversos moviments d’esquerres i federalistes. Aquest partit és l’expressió política de les classes populars catalanistes del Principat, tant urbanes com rurals. El seu programa concilia catalanisme, republicanisme i democràcia. Tanmateix, la integració d’Estat Català dintre d’Esquerra Republicana de Catalunya no és acceptada pels seus sectors més esquerrans i obreristes. Aquests, un any després (1932) creen el partit comunista Estat Català-Partit Proletari, que intenta bastir un únic partit obrer catalanista. Com que no ho aconsegueixen, el gener del 1934 dona lloc al Partit Català Proletari (PCP), embrió al seu torn, del futur Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
El govern provisional de la república i el «Bienni Reformista» (1931-1933) modifica
Les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 donen el triomf als partits republicans a les principals ciutats de l’estat i als Països Catalans. Al Principat triomfa Esquerra Republicana de Catalunya presidida per Macià. Al País Valencià, la coalició antimonàrquica encapçalada pel Partido de Unión Republicana Autonomista, el partit blasquista, és a dir, inspirat en les idees autonomistes del polític, ja retirat en aquella època, Vicente Blasco Ibáñez. A les illes, la coalició republicanosocialista.
En divulgar-se els resultats de les eleccions, unes multituds entusiastes realitzen fetes populars i pronunciaments republicans i contra la Monarquia, primer en el municipi guipuscoà d’Eibar i després en molts altres arreu de l’estat. Els polítics republicans prenen el poder i proclamen la república, primer a Barcelona i després a Madrid. El rei Alfons XIII, com que no troba suports ni socials ni institucionals, decideix renunciar i marxar a França. Ja no torna mai més i deu anys després mor a Roma a l’edat de cinquanta-quatre anys, no sense abans aprovar el cop d’estat dels militars de 1936.
A Barcelona, el 14 d’abril, Francesc Macià proclama la «República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques». Aquest moviment inquieta als republicans de Madrid. Aquests, tres dies després, aconsegueixen que Macià renunciï a la República Catalana a canvi d’un règim autonòmic amb el nom de Generalitat de Catalunya i d’un estatut d’autonomia per regir les relacions entre el govern català i el govern central que hauria de ser aprovat per les Corts espanyoles.
Abans de continuar, cal esmentar que la república no arriba en els millors dels moments. Per una part, malgrat que l’obra de govern de la república no es diferencia de la de les altres democràcies europees., genera una gran hostilitat internacional. El món, espantat pel perill soviètic —no feia ni quinze anys de la Revolució Russa que instaura un estat socialista—, vira a la dreta de manera que els governs de les grans potències consideren al nou govern gairebé bolxevic i que calia aïllar. Par altre, s’està en plena crisi econòmica mundial a conseqüència del Crac de la borsa de Nova York de 1929 i que tingué una gran repercussió en l’economia dels altres països. A l’estat disminueixen les exportacions, tant dels tèxtils catalans com de les taronges i l’arròs valencià i la banca catalana entra en crisi (el Banc de Catalunya fa suspensió de pagaments el juliol de 1931, al cap de tres mesos de proclamar-se la república). Cal assenyalar, però, que així i tot, el govern aconsegueix esmorteir l’impacte de la crisi mundial sobre Espanya i la situació és lluny de la de milions d’aturats dels EUA o Alemanya. Els índexs econòmics espanyols durant la república mostren unes disminucions moderades, o una estabilitat, i fins i tot un lleuger creixement en alguns sectors. Inclús la renda nacional puja entorn d’un 10 %. Això, en bona part, és a conseqüència de què els sindicats ja no es reprimeixen, el que fa que els salaris pugin i augmenti la capacitat de consum de la població, provocant una demanda interior, deslligada de la conjuntura dels mercats mundials.
Arreu dels Països Catalans, la vinguda de la república permet expressar els sentiments nacionals. Al Principat s’inicia un període de llibertats nacionals que trenca amb la política instaurada d’ençà del 1714 arran de la victòria militar del borbó Felip V i que comporta, entre altres coses, la fi de la independència política de la Corona d’Aragó i la prohibició de l’ús del català. Al País Valencià i a les Illes, la república també permet que es consolidi una tendència política de recuperació de les llibertats perdudes.
A Mallorca, amb la caiguda de la monarquia, l’Associació per a la Cultura de Mallorca inicia una campanya per tal de redactar un avantprojecte d’estatut d’autonomia per a les Balears, a la que no s’adhereix Menorca. Aquesta, atemorida de restar en un règim autonòmic dirigit per forces dretanes, desitja integrar-se a l’estatut del Principat. El text s’aprova en una assemblea de municipis i entitats de l’Illa el juliol del 1931, però no prospera per diverses causes.
També el País Valencià coneix una tímida iniciativa dels blasquistes per la consecució d’un règim d’autonomia que no arriba a res. El juliol de 1931, l’Ajuntament de València, dirigit pel blasquisme, presenta un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia, amb la pretensió —no duta a terme— de sotmetre’l a un plebiscit dels municipis del País Valencià. Al final, es fa pales la incapacitat política del blasquisme per adoptar posicions autonomistes coherents. Per aquest motiu, apareix, el setembre de 1932, una segona iniciativa autonomista valenciana encapçalada per l’Agrupació Valencianista Republicana, organització integrada en el bloc esquerrà. Tampoc aquesta iniciativa reïx.
Al Principat, el camí autonomista està més avançat, malgrat que la negociació de l’estatut amb l’estat és complicada. Una comissió de representants de les municipalitats catalanes elabora un avantprojecte (l’Estatut de Núria) que el presenta el mes de juny de 1931. A principis d’agost del mateix any és aprovat unànimement en referèndum. Després s’envia a Madrid per la seva aprovació per les Corts espanyoles, però aquestes no el comencen discutir fins gairebé un any després. Simultàniament es comença una, en paraules d’en Josep Fontana, «nova campanya anticatalana amb una gran projecció a la premsa, mentre a les Corts es posava tota mena d’obstacles a la discussió de l’estatut. Cambres de comerç, col·legis de notaris, ajuntaments, les universitats de Valladolid i de Sevilla i moltes altres institucions enviaven protestes contra l’estatut. Manifestacions als crits de «Castilla, siempre Castilla se alza contra la afrenta». Editorials de periòdics que deien que l’estatut és «un quiste purulento que no tiene más terapéutica que la cirugía», i que suggerien que el remei més fàcil és el d’enviar l’exèrcit.» Al final, el setembre de 1932 les Corts aproven un Estatut de Catalunya visiblement retallat. Entre altres coses, impossibilita formar un govern comú dels Països Catalans, instaura la cooficialitat del català i redueix les competències de la Generalitat en matèria d’ensenyament, ordre públic i hisenda. Malgrat aquestes limitacions, és rebut a Catalunya com una gran conquesta, ja que consagra el retorn de Catalunya a una existència institucional, amb un president, un govern i un Parlament. L’Estatut transforma l’organització política i administrativa del Principat.
El novembre del 1932 se celebren les primeres eleccions al Parlament català que guanya Esquerra Republicana de Catalunya per majoria absoluta, amb 56 escons seguida, a gran distància, per la dretana Lliga Regionalista amb només 16 escons. A finals d’any, Macià és elegit president de la Generalitat. Durant tota la república, Esquerra Republicana de Catalunya juga un paper polític predominant. En canvi, el partit de dretes, la Lliga Regionalista d’en Francesc Cambó, perd l’hegemonia i acaba transformant-se en un partit clarament conservador, fins al punt que Cambó i els principals membres dirigents de la Lliga col·laboraren amb els militars que es revolten el 1936.[2]
La Generalitat es troba amb moltes dificultats, té molt enemics i el seu poder és limitat, ja que el traspàs de competències de l’estat és molt lent. Inclús, gairebé quatre anys després de ser aprovar l’Estatut per les Corts espanyoles, quan els militats es revolten contra la república i s’inicia la Guerra Civil, hi ha molts traspassos pendents. Tanmateix, el govern de la Generalitat executa una obra política i cultural molt important i encoratja les cooperatives i el mutualisme, però topa amb la persistència de considerables antagonismes socials. També ha de solucionar problemes que s’arrosseguen des de fa molt de temps com, per exemple, el dels rabassaires. Aquests des de l’agost del 1931 demanen la revisió dels arrendaments rurals. El problema més important és el de l’anomenada rabassa morta, un contracte en què el propietari cedeix la seva terra al rabassaire, perquè hi planti vinya, a canvi de rebre una part de la collita. La cessió s’acaba quan els ceps moren o els cinquanta anys. Els rabassaires, representats per la Unió de Rabassaires, demanen que el contracte sigui perpetu i la possibilitat de redimir-lo com un cens.
A més, el govern de la Generalitat ha de fer front a les creixents reivindicacions obreres impulsades per la crisi econòmica i el continuo enfortiment del moviment obrer. Per una part, les dificultats econòmiques, conseqüència d’una situació econòmica nefasta (important inflació, atur obrer i retorn d’emigrants), provoquen una radicalització d’un moviment obrer. Per l’altra, amb l’adveniment del règim republicà, el sindicalisme creix de manera important, en especial el corrent anarco-sindicalista. Aquest, després del parèntesi dictatorial de Primo de Rivera, esdevé de nou hegemònic als Països Catalans en ésser la Confederació Nacional del Treball (CNT) la primera força política i sindical —l’estiu del 1931, té més de 300 mil afiliats al Principat, uns 50 mil al País Valencià i uns mil a les Balears. Inscrits a la Confederació Nacional del Treball hi ha molts membres de la Federació Anarquista Ibèrica (els «faistes») que s’esforcen a què el sindicat no s’allunyi dels postulats àcrates, propugni l’abstenció política i prioritzi la via insurreccional. Però no tots dintre de la Confederació Nacional del Treball comparteixen aquestes posicions insurreccionals. L’estiu de l’any 1931 les divergències existents dins la Confederació Nacional del Treball es fan públiques amb el «Manifest dels Trenta», on alguns sindicalistes —com Joan Peiró i Belis— ataquen les tesis insurreccionals dels membres de la Federació Anarquista Ibèrica —com Buenaventura Durruti, Francisco Ascaso Abadía o Joan Garcia i Oliver. Els faistes —amb gran audiència entre els immigrats que constitueixen més del 19 % de la població de Catalunya en proclamar-se la república— aconsegueixen el control d’òrgans d’expressió de la Confederació Nacional del Treball, com Solidaridad Obrera. Amb el temps, la direcció del sindicat està cada vegada més dominada pels faistes. El març del 1933, els «trentistes» creen els Sindicats d’Oposició, una organització sindical escindida de la Confederació Nacional del Treball.
Moltes de les multituds que surten al carrer l’abril del 1931 per proclamar la república, esperen un canvi radical que no es dona. I com que la situació econòmica tampoc millora prou, hi ha un gran malestar social amb revoltes de caràcter anarco-sindicalistes. Aquestes són també el resultat del creixent predomini, dins la Confederació Nacional del Treball, de la Federació Anarquista Ibèrica. Aquests, conseqüents amb els seus propis plantejaments, posen en pràctica la seva tàctica insurreccional. Uns primers aixecaments es produeixen, el gener de 1932, a l’Alt Llobregat, a la vall del Cardener, a la conca de la Safor i a la Ribera Baixa del Xúquer. Esclafada la revolta, els sindicats comarcals són clausurats i un centenar de sindicalistes i anarquistes, entre els quals Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, són deportats. Un any després, els membres de la Federació Anarquista Ibèrica fan un segon alçament, en suport d’una vaga ferroviària. Aquest moviment és esclafat en sang, amb morts a diversos indrets com Lleida, Sallent o Terrassa. A Barcelona i València, la insurrecció també és sufocada brutalment. A Ripollet, Bétera, Pedralba, Riba-roja de Túria i Bugarra és proclama el comunisme llibertari i hom aboleix la propietat i la moneda. Aquest mateix any 1933, i malgrat la repressió, a Barcelona, la Confederació Nacional del Treball encara impulsa algunes grans vagues, com la del port —els mesos d’abril i març—, la dels ebenistes, la de la construcció —de l’abril a l’agost—, o la dels tramvies, els mesos de novembre i desembre.
El «Bienni Negre» (1933-1936) modifica
El novembre de 1933 tenen lloc les segones eleccions generals de la República en les que, per raó del seu apoliticisme, no participa la Confederació Nacional del Treball. En el conjunt de l’estat espanyol, guanyà la dreta. Al País Valencià, els blasquistes del Partido de Unión Republicana Autonomista, ja allunyat del front esquerrà, treu la majoria dels vots de la seva demarcació (València), seguit de la Dreta Regional Valenciana, partit de la burgesia agrària. A les Illes, triomfa el Partit Republicà de Centre, dirigit per l’home de negocis Joan March. En el Principat, Esquerra Republicana de Catalunya experimenta un retrocés i es posa en equilibri amb la Lliga, que només la supera de dues actes. Això atorga una força moral innegable a la Lliga dins del parlament de Barcelona, on es troba, tanmateix, en franca minoria. Alejandro Lerroux, una espècie d’Inés Arrimadas d’aquella època, és a dir, un andalús anticatalanista establert Catalunya, forma govern a Madrid. Aquest canvi en el govern central provoca un important antagonisme entre el govern de Madrid de dretes i el de la Generalitat de centreesquerra.
El 25 de desembre del mateix any mor Francesc Macià amb setanta-quatre anys. El succeeix en Lluís Companys a la presidència de Govern. Aquest constitueix un govern d’unitat d’esquerres. Aquest govern és reforçat per l’èxit de les seves candidatures a les eleccions municipals de gener de 1934.
En els sectors obrers de Catalunya creix el temor que el nou govern dretà de Madrid iniciï un procés involucionista. Per fer-hi front, el mateix mes de la mort d’en Macià, es crea, per iniciativa del partit comunista antiestalinista Bloc Obrer i Camperol, l’Aliança Obrera[3], un front obrer que té com a objectiu la defensa de les llibertats democràtiques contra un possible cop d’estat. L’Aliança s’estén per tot el territori de la república, consolidant-se el 1934. Però és un moviment relativament feble perquè el sindicat majoritari, la Confederació Nacional del Treball, no s’hi uneix, amb l’excepció d’Astúries.
Entre tant, el govern de la Generalitat intenta fer front al gran problema agrari dels contractes de conreu. El mes d’abril de 1934, el parlament de Catalunya aprova la llei de Contractes de Conreu, de caràcter reformista i que afavoreix les reivindicacions de la Unió de Rabassaires. Els propietaris agraris i la Lliga aconsegueixen que el Tribunal de Garanties Constitucionals de Madrid declari al parlament català incompetent per legislar en aquesta matèria i la retorna al Parlament, el qual la torna a votar sense fer-hi cap esmena. Els propietaris de les terres, representats per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (IACSI), no ho accepten i decideixen organitzar una marxa a Madrid per protestar i dissuadir al govern central de seguir una política de negociació amb els rabassaires. A la vigília de la marxa, un grup cala foc a l’edifici de l’Institut Agrícola a Barcelona. L’octubre de 1934 el cap del govern espanyol arriba a un acord amb la Generalitat per fer cabre la Llei de contractes de conreu dins del marc constitucional. És immediatament atacat per grups de la dreta com la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), que fins llavors donaven suport al govern central. En trobar-se amb menys suports, el cap del govern dimiteix. El president de la república no pot gestionar aquesta doble crisi, la del govern i la del bloc de la dreta, més que dissolent les Corts o reforçant el govern amb l’entrada en el mateix de la CEDA. Escull aquesta darrera opció.
L’entrada, el mes d’octubre, de tres ministres de la CEDA en el govern de Lerroux de Madrid, es produeix en un entorn internacional d’avenç del feixisme a Europa: des de 1922 Mussolini és al poder a Itàlia i des del gener del 1933, Hitler és el primer ministre d’Alemanya. A escala de tot l’estat, els dirigents del Partit Socialista Obrer Espanyol, atemorits de què la pujada del nazisme a Itàlia i Alemanya es reprodueix aquí, preparen, des de fa un any, un moviment revolucionari. Volen establir una gran aliança obrera revolucionària amb el convenciment de «que el temps de la revolució burgesa s’havia acabat i que tocava ara el de la revolució socialista». El viratge encara més cap a la dreta del govern de Madrid amb l’entrada de la CEDA al govern, empeny al Partit Socialista Obrer Espanyol a iniciar el seu moviment insurreccional (Revolución de octubre de 1934) convocant una vaga general revolucionaria que s’inicia el 5 d’octubre de 1934 a tot l’estat espanyol, però sense el suport de la Confederació Nacional del Treball. Malgrat l’èxit inicial de la vaga, no assoleix els objectius de convertir-se en una revolució. A Madrid, la vaga és un èxit, però la revolució fracassa, ja que no s’aconsegueix ni prendre el ministeri de Governació, com és previst, ni que els guàrdies d’assalt s’uneixin a la revolució com s’espera. A la resta de l’estat tenen lloc manifestacions per tot arreu i alguna revolta, però l’intent revolucionari també fracassa, amb l’excepció d’Astúries.
És a Astúries i en el Principat on el moviment és més intens. En el primer, el Govern de Madrid envia l’exèrcit colonial del Marroc, ensinistrades a dominar les poblacions mitjançant el terror. El resultat és d’almenys mil morts entre els revoltats i uns 300 entre les forces governamentals, en un dels episodis més negres de la Segona República. Irònicament en cap d’aquests dos llocs el moviment és liderat pel Partit Socialista Obrer Espanyol. A Astúries ho és per l’Aliança Obrera, que aglutina socialistes i als anarquistes de la Confederació Nacional del Treball. A Catalunya, per la Generalitat, els rabassaires i diverses forces obreres.
La Generalitat, que també veu en la formació del nou govern central un perill pel règim republicà mateix, decidí unir-se al moviment d’insurrecció iniciat i s’enfronta al poder central (Fets del Sis d’Octubre de 1934). El 5 d’octubre hom declara la vaga general amb el suport tàcit de la mateixa Generalitat i en els carrers de Barcelona, per protegir la insurrecció, patrullen constantment escamots de catalanistes i la Guàrdia d’Assalt. La principal amenaça és l’exèrcit, però Companys té la quimèrica esperança que es posi del seu costat i contra el govern de dretes de Madrid. La Generalitat aparta a la Federació Anarquista Ibèrica de la insurrecció i per tant la Confederació Nacional del Treball es manté neutral. L’any demà, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Companys proclama, sense gran convicció segons Pierre Vilar, l’estat català dins la república federal espanyola i trenca les relacions amb la república espanyola. Però sense el suport de les masses obreres de la Confederació Nacional del Treball, el moviment és molt feble i és fàcilment ofegat per una actuació ràpida i contundent de l’exèrcit. Es declara l’estat de guerra i Lluís Companys i el seu govern són empresonats i forçats a dimitir. L’estatut d’autonomia de Catalunya se suspèn, el parlament es clausura, la majoria de regidors dels ajuntaments del Principat són destituïts i el Principat és regit per un governador general (el valencià Ignasi Villalonga i Villalba). La llei de Contractes de Conreu és anul·lada i, com a conseqüència, molts rabassaires són expulsats de la terra.
Arreu comencen les detencions dels implicats en el moviment vaguista i insurreccional. Al Principat, el nombre de persones empresonades és d’uns quants milers. L’ajuntament de Ciutat de Mallorca és dissolt i substituït per una comissió gestora integrada per radicals, regionalistes de dreta, partidaris de la CEDA i republicans de centre. A València, els regidors valencianistes són suspesos per llur participació en la insurrecció.
El creixement del feixisme internacional i el desenllaç dels fets del sis d’octubre de 1934, provoca que les organitzacions d’esquerra s’agrupin en fronts de defensa. Ja s’ha esmentat la creació el 1933 de l’Aliança Obrera contra el feixisme. El 1935, es crea a Barcelona, el trotskista Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), fruit de la unió del Bloc Obrer i Camperol i Esquerra Comunista. A més, diversos partits comunistes inicien converses per fusionar-se en un únic partit comunista estalinista. Les negociacions, a les quals acaba integrant-se també la Federació Catalana del Partit Socialista Obrer Espanyol, quallen el juliol de 1936 (pocs dies després del cop d’estat militar) i creen el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).
Al País Valencià, la repressió arran dels fets del 6 d’octubre i els casos de corrupció política (com l’anomenat escàndol de l’estraperlo que es produeix entre 1934 i 1935), desprestigia al blasquista Partido de Unión Republicana Autonomista i enforteix els partits valencianistes d’esquerra identificats amb la causa autonòmica. El 1935 es crea Partit Valencianista d’Esquerra, fruit de la fusió del partit Agrupació Valencianista Republicana amb diverses entitats valencianistes. Tanmateix, poc després, un grup més radical de militants s’escindeix d’aquest partit per constituir la Nova Germania-Esquerra Nacionalista Valenciana. És de línia marxista i nacionalista valencià i té la intenció, fracassada, de crear un Partit Socialista Unificat del País Valencià a l’estil del futur Partit Socialista Unificat de Catalunya.
Però el moviment d’agrupació més important es dona arran de les eleccions generals del febrer de 1936. A fi d’evitar que les dretes tornin a guanyar les eleccions, totes les forces republicanes, des dels partits burgesos liberals o de centreesquerra (radicals o republicans) fins als partits d’esquerra (socialistes i comunistes), creen una coalició electoral amb el nom de Front Popular. Motius per evitar que la dreta torni a guanyar no en falten. La repressió arran de la insurrecció de l’octubre va ser duríssima, amb detencions, tortures i execucions, sobretot a Astúries, on s’envia a les tropes de l’exèrcit d’Àfrica para esclafar la revolució. Aquesta repressió provoca un gran ressentiment entre les capes populars. Per altra banda, la situació econòmica es desatrossa amb una important deflació. A més el president del govern de Madrid, Alejandro Lerroux, no té cap crèdit davant l’opinió pública per una sèrie d’escàndols de corrupció (l’escàndol de l’estraperlo).
El Front Popular (1936) modifica
Les eleccions generals del 16 de febrer de 1936 les guanya l’esquerra del Front Popular. A Catalunya, el Front d’Esquerres, integrat per les esquerres republicanes, els socialistes i els comunistes, aconsegueix el triomf electoral, contra el dretà Front Català d’Ordre dirigit per la Lliga. El Front Popular el lidera el president d’Esquerra Republicana de Catalunya i de la Generalitat, Lluís Companys, en aquell moment condemnat i empresonat per la justícia espanyola per rebel·lió i sedició arran dels Fets del Sis d’Octubre de 1934. El Front té per objectiu el restabliment de l’estatut, dels ajuntaments destituïts i de la llei de Contractes de Conreu i concedir una amnistia als presos polítics. També al País Valencià, el Front d’Esquerres s’imposa al Bloque Nacional integrat per la Dreta Regional Valenciana, els tradicionalistes, els agraristes i els monàrquics. L’abans totpoderós partit blasquista, el Partido de Unión Republicana Autonomista, que es presenta en solitari, s’enfonsa definitivament. A les Illes, malgrat el progrés esquerrà, guanya la coalició dretana formada per Joan March i els seus republicans de centre, els cedistes i algun regionalista.
En les eleccions, la Confederació Nacional del Treball pregona la necessitat d’aconseguir l’amnistia i de barrar el pas a les dretes, tot i que aconsella l’abstenció als seus afiliats.
Catalunya recobra l’Estatut d'Autonomia i, alliberats, retornen a Barcelona Lluís Companys i el seu govern. El primer de març Lluís Companys pronuncia des del balcó de la plaça Sant Jaume el famós: «Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer». L’endemà es restableix la Llei de contractes de conreu.
Arran d’aquesta victòria de Front Popular, en la resta de l’estat el clima social es deteriora de pressa per la radicalització de les violències de dreta i esquerra. En la dreta es desfermen les pors als «rojos» i, encara més, als separatistes que volen trencar Espanya («Antes una España roja que una España rota», exclamava el polític de dretes José Calvo Sotelo). Les formacions feixistes es comporten com pistolers. Per exemple, quan el vicepresident socialista de les Corts és agredit, el jutge que condemna als agressors és assassinat. De febrer a juliol de 1936, es multipliquen les ocupacions de terres, les vagues, els incendis i els assassinats polítics, tant per part de la dreta com de l’esquerra. Al País Valencià, els resultats electorals generen un clima de violència general i són assaltats diferents edificis religiosos. Més tard, el dia 11 de juliol, els falangistes —un grupuscle d’extrema dreta i feixista creat fa dos anys per un dels fills del dictador Miguel Primo de Rivera— assalten l’emissora Unió Ràdio de València i aconsegueixen difondre una proclama subversiva. A Mallorca, un altre grup falangista atempta contra una Casa del Poble, acte que és replicat pels sindicats amb una vaga general de 24 hores.
Al Principat, ans al contrari, no es dona aquesta violència. L’esquerra no practica la revenja i la dreta de la Lliga deixa governar. Inclús el mes de maig, la major part del sector trentista es reintegra a la Confederació Nacional del Treball.
Cop d’estat militar contra la República modifica
Les elits d’arreu de l’estat mai paeixen la disminució de la seva influència arran de la instauració de la república i, gairebé d’ençà que s’instaura, conspiren contra ella amb l’exèrcit. Per aquesta època, el complot ja és ben madur i el 17 de juliol de 1936, les tropes del Marroc es revolten a les ordres del general Franco. Aquest és un militar mediocre (número 251 d’una promoció de 312 de l’Acadèmia d’infanteria), que aconsegueix arribar a general, en paraules de Josep Fontana, «com a premi de la fredor amb què havia dut els seus homes a la mort». El 18, la revolta s’estén a la Península i bona part de l’Exèrcit de Terra espanyol s’alça contra la república. Els militars pensen que la presa de poder és qüestió d’hores. Però, en la major part de ciutats, els militats de la Confederació Nacional del Treball, de la Unió General de Treballadors (UGT) i dels partits obrers, prenen la iniciativa d’apoderar-se de les casernes i desarmar als soldats. Amb els fusells que aconsegueixen sostraure s’enfronten als revoltats. El cop d’estat fracassa al País Valencià i Menorca. Les altres illes cauen en mans dels revoltats. En la resta de l’estat, el cop triomfa a Galícia i a Castella la Vella.
Al Principat, el 19 de juliol, les unitats militars de Barcelona surten de les casernes per ocupar els centres vitals de la ciutat. Però la resposta de les milícies anarcosindicalistes i de les forces fidels a la república és immediata i s’enfronten als militars revoltats. Un dels llocs on es produeixen combats és a la Plaça Catalunya de Barcelona. Els militars revoltats, situats a l’extrem muntanya i Besos de la plaça, són sorpresos per les forces lleials a la república que arriben a la plaça pels túnels del metro. Encara avui en dia a la plaça es poden veure impactes de bala d’aquesta batalla, com ho mostra un reportatge publicat al diari La Vanguardia del 17 de setembre de 2022. Després d’un dia de combats, els caps de la rebel·lió són capturats.
En resum, l’alçament militar fracassa perquè no pot triomfar en ciutats claus com Madrid, Barcelona o València i el que ha de ser un cop d’estat, es transforma en una llarga guerra civil.
S’ha dit i suggerit que l’alçament militar es produeix com una «resolució desesperada que una part del país va adoptar per por d’un risc imminent» (l’eventual revolució proletària que encetaria el Front Popular). Això és del tot falç, ja que els militars, amb alguns sectors de la dreta, conspiren contra la república des de gairebé la seva instauració i no només arran de la victòria del Front Popular.
El cop d’estat militar contra la República condiciona el destí dels Països Catalans i de la resta de l’Estat durant els quaranta anys següents. A la cruenta guerra civil, que dura uns tres anys, li segueix el llarg hivern de la postguerra i la dictadura del militar gallec Francisco Franco que no finalitza fins al 1975 amb la mort d’aquest.
La cultura durant la república modifica
Durant la curta vida de la Segona República, la vida cultural en català és molt intensa. La renaixença cultural i literària iniciada tímidament sobre l’any 1874, evoluciona fins a arribar a la quasi normalitat a partir de les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913) i de la política de la Mancomunitat (1914 – 1923) per l’expansió, popularització i protecció oficial de la llengua i la cultura. Amb l’establiment de la dictadura de Primo de Rivera, el moviment català és d’antuvi frenat i mediatitzat, però l’impuls que du no es pot frenar. A l’adveniment de la república, el 1931, aviat reprèn la marxa i es creen multitud d’editorials i s’editen més llibres que abans de la dictadura.
Al Principat, la cultura i la llengua catalana assoleix una situació de normalitat i una força social que no produeix cap problema ni conflicte en ser declarada oficial pel nou règim. Amb el català com a llengua oficial, la cultura catalana aconsegueix els màxims nivells en literatura, ciència i investigació. El 1932 Pompeu Fabra publica el Diccionari General de la Llengua Catalana, que és el diccionari normatiu del català fins a finals del segle vint, quan apareix el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Al País Valencià, i a les Illes, sorgeixen noves empreses editorials i culturals que fan avançar a passes de gegant la normalització de la llengua.
En la literatura, destaquen Mercè Rodoreda i Gurguí —Sóc una dona honrada?—, Pere Quart (Joan Oliver i Sallarès), Miquel Llor i Forcada —Laura a la ciutat dels sants—, o Francesc Trabal i Benessat —L’home que es va perdre—, Al País Valencià, la revista literària Taula de Lletres Valencianes, fundada el 1927 durant la dictadura de Primo de Ribera, dona veu a escriptors com Eduard Martínez i Ferrando, Francesc Almela i Vives o Carles Salvador i Gimeno. El 1934 es comença a publicar a València la revista trimestral La República de les Lletres, d’orientació republicana i antimonàrquica, L’any següent es funda la institució cívica i cultural, Proa. Consell de Cultura i Relacions Valencianes, per integrar totes les entitats culturals valencianistes per tal d’afavorir les relacions i contactes entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans.
En l’arquitectura, membres del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC) estan al darrere de diversos projectes urbanístics, com el Pla Macià o la Ciutat de repòs i vacances. El Pla Macià és un projecte urbanístic per a la ciutat de Barcelona dissenyat entre 1932 i 1935 pels arquitectes Josep Lluís Sert i Le Corbusier, que mai s’implementa. Estableix una remodelació de l’Eixample de Barcelona, el sanejament del barri antic i la divisió de la ciutat en zones. Tampoc mai es va construir la Ciutat de repòs i vacances que es projecta bastir a les platges del Baix Llobregat com una zona de lleure per a les classes populars. A València cal destacar els arquitectes Joaquín Rieta Síster i Luis Albert Ballesteros.
Repercussions del Gran Crac modifica
El decenni de 1930 coincidí amb la depressió més gran mai coneguda per l’economia capitalista i que havia tingut son esclat en el crac de la borsa de Nova York del 1929. Tot i que, com ha assenyalat Jordi Palafox, els problemes econòmics autòctons dels anys trenta no n’eren conseqüència exclusiva —per tal com llur inserció en l’autarquisme econòmic espanyol i la forta devaluació de la pesseta els isolaren en certa manera de la conjuntura internacional—, la depressió econòmica feu sentir-se vivament, sobretot en la reducció de les exportacions, especialment agrícoles, en la minva de les inversions estrangeres, en la repatriació de la mà d’obra emigrada.
L’augment de salaris produït durant el primer bienni republicà (1931-1933), les bones collites bladeres del 1932 i la tendència deflacionista dels preus adjacent a la pujada salarial, que d’antuvi beneficiaren el consum interior, només aconseguiren de retardar l’onada de crisi.
L’exportació agrícola en rebé primer les conseqüències, car la conjuntura general havia obligat els estats a reforçar llurs aranzels. El País Valencià, per raó de la seva agricultura abocada a l’Europa industrial, veié davallar els seus intercanvis comercials, entre 1929 i 1932, en un 60 %. I davallaren més, en 1933, a conseqüència dels nous aranzels britànics sobre l’arròs i les taronges, productes bàsics de l’agricultura valenciana, el 68 % de la qual, quant a preus, depenia de l’exportació. L’augment dels salaris agrícoles afavorit pel règim republicà restringí els ingressos de l’agricultura i en dificultà en major grau les exportacions. Entre 1930 i 1935, les exportacions d’arròs minvaren, en milers de quintars, de 47,3 a 23,2 i les de taronges de 908,8 a 583,6. En pessetes-or, la minva fou de 2.408.800 a 421.500, per a l’arròs, i de 27 milions a 8 milions, per a les taronges.
Però els efectes de la crisi també arribaren a la indústria, en primer lloc a la metal·lúrgica, i a la construcció. La indústria tèxtil se sostingué durant el primer bienni republicà per començar a decaure, però, a partir del 1933, tant a causa de la reducció de la demanda exterior, com de la contracció general que sofriren el mercat català i tot el mercat espanyol.
Un altre sector afectat fou la banca, sobretot a la Catalunya estricta i a les Illes. L’any 1931, colpits ensems per les dificultats financeres i per la seva inadequació a la política econòmica del govern de Madrid, feren fallida el Banc de Catalunya i els seus associats Banc de Reus i Banc de Tortosa. A les Illes, d’economia assentada en l’agricultura, en el comerç i en una indústria de tipus artesanal —sectors de gran dependència exterior i basats en una mà d’obra rural de baix cost—, falliren el Banc de Crèdit Balear, el Banc Agrícola i la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca, fets que intensificaren encara més les dependències econòmiques balears.
Francesc Cambó i el fracàs del continuisme monàrquic modifica
Sota el regnat d’Alfons XIII, i en mig d’una ingestibilitat política molt important (governs inestables amb constants dimissions i creixent impopularitat del rei), el govern convocà unes eleccions municipals pel dia 12 d’abril de 1931 on els conservadors esperava que guanyessin les forces monàrquiques. Però el sector republicà, malgrat perdre en el món rural, obtingué una important victòria en totes les grans ciutats. A tot l’Estat espanyol, fracassà l’alternativa plantejada pel conjunt de les classes dominants: el continuisme monàrquic. La crisi ja no era de govern, era de tot el sistema polític. El fet que els polítics monàrquics no volguessin adonar-se’n, afegit a la timidesa de llurs propostes, dues coses ja previstes i temudes per Francesc Cambó, significà la desfeta del continuisme reformista.
Cambó, i amb ell la Lliga Regionalista, representà en tot aquest procés polític la clara renúncia de la burgesia catalana a fer una política seriosament nacionalista. Ell i el seu grup polític demostraren amb la seva actuació llur dependència —de fet, llur sucursalisme— de les classes dominants espanyoles, fins al punt de centrar tota la seva política, el 1931, en la defensa de la monarquia. El «drama» de la Lliga fou aquest: rebutjada d’entrada per les forces burgeses espanyoles tradicionals, que la consideraven poc espanyolista, sols fou acceptada en el poder quan el règim polític era a les acaballes i en plena descomposició. Francesc Cambó i la Lliga, al final, dirigiren el conjunt de la política de la classe dominant espanyola, però sols a condició de jugar la carta de la defensa del règim monàrquic espanyol. És a dir, no podien fer de veritables reformadors, sinó de defensors últims del sistema. Per contra, la bandera de les reformes de l’estat i de l’autonomia catalana era portada per les forces d’esquerra i populars. El conservadorisme havia acabat per ofegar les aspiracions nacionalistes que existien en el programa inicial de la Lliga, el programa de 1901.
El 12 d’abril de 1931, doncs, la candidatura de la Lliga Regionalista era, dins el Principat, la candidatura oficial monàrquica. I no fou per atzar que dos dies després els carrers de Barcelona sentissin els crits de «Mori en Cambó! Visca en Macià!». Eren dos noms simbòlics. L’un, de tot un nou món polític que naixia amb la República catalana i la Generalitat, i l’altre, del món caigut de la monarquia i del conservadorisme. L’arribada de la república va agafar a Cambó amb el peu canviat. El seu protagonisme es va frenar en sec i, políticament, ja mai més es recuperaria.
Proclamació de la República Catalana i Generalitat modifica
Les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 —que determinaren la caiguda de la monarquia d’Alfons XIII—, varen ser guanyades al Principat per Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril, el seu líder, Francesc Macià, proclamà de manera unilateral i des del balcó del Palau de la Generalitat de Catalunya, la «República Catalana dins d’una federació de Repúbliques ibèriques» en compliment del Pacte de Sant Sebastià (1930). Això succeïa poques hores abans que a Madrid es procedís a proclamar la República Espanyola. Es creà un govern republicà presidit pel mateix Macià que a prou feines durà dues setmanes, ja que aquesta proclamació unilateral de la «República Catalana» preocupà molt el govern provisional espanyol. El dia 17, Macià arribà a un pacte els representants del govern provisional espanyol, en virtut del qual, la República catalana era rebatejada amb el nom més ambigu de Generalitat de Catalunya i es dissolia el govern republicà essent substituït per un Govern provisional de la Generalitat.
El nou Govern provisional de la Generalitat i que havia substituït el de l’efímera República catalana, es constituí com a govern de concentració, per assegurar així el suport de totes les forces polítiques catalanes a l’Estatut. La seva elaboració es posà en marxa de pressa. L’avantprojecte, preparat a Núria per una comissió presidida per Jaume Carner, fou aprovat l’agost de 1931 per referèndum popular. Després de llargues i treballoses discussions a les Corts de Madrid, el 9 de setembre de 1932 s’aprovà l’Estatut, que resulta ésser molt més restrictiu que el refrendat pel poble català.
Macià morí el 25 de desembre de 1933 i el succeí com a president de la Generalitat Lluís Companys. Aquest, recompongué un govern d’unitat d’esquerres (format per Esquerra Republicana de Catalunya, Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya i Acció Catalana Republicana) que es veié reforçat per l’èxit de les seves candidatures a les eleccions municipals de gener de 1934.
El novembre de 1933 hi ha eleccions generals en l’àmbit de tot l’Estat que guanya la dreta. Davant la situació creada arreu de l’Estat espanyol pel viratge a la dreta del govern i que provocà la vaga general iniciada el 5 d’octubre de 1934, el govern de la Generalitat decidí enfrontar-se amb el poder central i el dia 6, davant la multitud aplegada a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, Companys proclamà l’Estat Català dins la República federal espanyola. A aquest moviment insurreccional del govern de la Generalitat s’anomena els «fets del 6 d’octubre». L’actuació ràpida i contundent de l’exèrcit comandat pel general Batet ofegà tot seguit la iniciativa.
El lerrouxisme davant la proclamació de la República catalana modifica
Alejandro Lerroux i el seu Partit Republicà Radical durant els anys de repressió primoriverista, moderaren un punt llurs posicions anticatalanistes. Lerroux havia comprès que, si volia tenir un lloc en un Principat republicà, havia de parar esment en les reivindicacions autonòmiques. Així, no sols participà en el pacte de Sant Sebastià, sinó que hi meravellà els altres polítics republicans amb autoproclamacions de federalisme i adhesió a les exigències autonòmiques dels catalans.
En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 (les que provocaren la renúncia del rei Alfons XIII i l’arribada de la Segona República), el Partit Republicà Radical es presentà en coalició amb socialistes i federals. El mateix Lerroux havia confegit la llista barcelonina de candidats del partit amb una majoria d’«homes nous», procedents del comerç i de la menestralia, que no plagué gens els seus addictes més veterans, «la vella guàrdia lerrouxista», en expressió de l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, disconformes amb la nova manera d’esguardar la qüestió catalana. Fos comsevulla, els resultats electorals constituïren una franca derrota per als radicals, que perderen la situació hegemònica del 1923 i es veieren reduïts a la tercera força política de l’ajuntament barceloní, a molta distància de l’ERC i la Lliga. En fer-se públics els primers resultats, van adherir-se a l’afirmació republicana, sense ocultar, però, llur recel davant el signe de catalanitat que havia pres la situació i davant la preeminència guanyada per l’ERC a la diputació provincial i a l’ajuntament de Barcelona. Fou aleshores que degué sorgir dins la vella guàrdia lerrouxista, com explica Culla i Clarà, «el projecte d’apropiar-se de l’únic centre de poder important que encara restava «lliure» a Barcelona: el govern civil».
I, en efecte, Emiliano Iglesias, vell radical, inveterat segon d’Alejandro Lerroux, va prendre possessió, «en nom» de la República espanyola, de l’edifici i les funcions de la governació provincial de Barcelona. Allà es proclamà defensor del «sentit espanyol» de la República i, cercant sens dubte de fer-se inexcusable per a Madrid, acusà Francesc Macià i l’ERC de separatisme, la República catalana de facciosa.
La seva possessió del càrrec, però, durà només unes hores, al cap de les quals, interceptades les seves línies telefòniques pels homes de Francesc Macià i confinat ell mateix amb el seu escamot de veterans Jóvenes Bárbaros en l’edifici de governació, hagué de cedir-la a Lluís Companys, que se li presentà amb aquest objecte i acompanyat d’una colla convincent de sindicalistes. L’endemà, els antics «Joves Bàrbars» maldaren per fer moure les institucions de poder estatal, adduint sempre la defensa de «la unitat sagrada de la nació espanyola». Recorregueren les casernes de la força pública a fer-hi exhort de patriotisme. Per fer-se sentir, tragueren a la via pública tots els seus efectius, organitzaren manifestacions populars i feren recurs de l’avalot. A l’últim, el dia 16, Emiliano Iglesias, amb una cohort de radicals i psoeistes, viatjà a Madrid per dur la denúncia contra la República catalana davant el mateix president de la República espanyola. La contenció política entre Madrid i Barcelona havia de discórrer per altre conducte que Emiliano Iglesias. En això i en la manca de suport popular al missatge espanyolista dels lerrouxistes residí el fracàs d’Iglesias. Amb un pur espanyolisme no s’anava enlloc. Li mancava l’argument social, el tret populista i, vulgues que no, expressat amb un èmfasi més sorollós que no feien els republicans de Macià. Però Macià i l’ERC havien guanyat a les places i carrers del Principat, i no era hora que Madrid enviés ningú, o bé autoritzés el mateix Iglesias, a prevenir els obrers de Barcelona contra el conservadorisme amagat en pell de xai de Francesc Macià. Per últim, Iglesias arribava tard a Madrid, en un moment en què Francesc Macià, com a president de la República catalana, havia obert un pont amb l’exèrcit en conduir ell mateix el relleu de titulars de la capitania general de Barcelona.
Els lerrouxistes, tanmateix, encara no desistiren ,en llur porfídia. Reberen de Madrid nombrosos càrrecs oficials, com ara de governador civil, a diverses ciutats espanyoles. Però la llarga carrera política d’Emiliano Iglesias en terra catalana, com posa en relleu l’historiador Joan Baptista Culla i Clarà, havia finit.
L’Església, de la dictadura de 1923-31 a la insurrecció militar de 1936 modifica
En declarar-se la dictadura del general Primo de Rivera (1923 - 1930) els bisbes espanyols hi mostraren en general llur adhesió, tanmateix no pas compartida per l’església catalana. La ideologia i el tarannà del dictador van afuar-se en una sistemàtica ofensiva anticatalana. Segons Manuel Brunet (1889-1956), «cap partit ni cap grup polític no van ésser perseguits amb tanta tenacitat com la clerecia catalana».
L’arquebisbe de Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943), fou un dels objectius primordials de la persecució, malgrat que, segons Ramon Muntanyola (1917-1973), mai no se situà per principi enfront de l’autoritat, sinó que sempre remarcà ostensiblement la seva línia de conducta davant els poders públics. Fou aleshores quan es revelà la seva independència infrangible, virtut que constituí la nota més característica del seu pontificat.
La dictadura de Primo de Rivera volia englobar-ho tot. Diu Carles Cardó (1884-1958) que les coses més innocents «excitaven la seva catalanofòbia», com vedar la pronunciació del llatí «a la romana», que era precisament la recomanada pel Vaticà, però que es feia difícil per al clergat castellà, i prohibir l’ús de les casulles «gòtiques» que començaven a predominar en l’ambient de la renovació litúrgica catalana.
Els abusos es feren nombrosos. Es va multar a una església de Barcelona per haver admès unes noies que portaven la caputxeta distintiva dels Pomells de Joventut, moviment fundat, el 1920, per l’escriptor Josep Maria Folch i Torres (Barcelona, 1880-1950). Un jesuïta, per indicar en un sermó contra la blasfèmia que aquesta abundava dins l’exèrcit, fou detingut sota acusació d’injúries al rei i a l’estament militar.
El general Barrera, capità general del Principat, manifestà al cardenal Vidal i Barraquer que volia escarmentar tots els capellans que prediquessin en català i així defensar «la unidad de la Patria».
Foren considerables els atacs de la dictadura als clergues que excel·liren en el camp intel·lectual, com el musicòleg Francesc de Paula Baldelló i Benosa (1887-1977) i d’altres que sofriren registres domiciliaris. L’abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet i Poal (1878-1946), i alguns bisbes, com ara Josep Miralles i Sbert (Ciutat de Mallorca, 1860-1947) —titular aleshores de la diòcesi de Barcelona i, des del 1930, de la de Mallorca, on esdevingué, després de 1936, franquista convençut però defensor de l’ús pastoral del català— resultaren també afectats per la persecució.
La institució Foment de Pietat Catalana fundada el 1916 per Eudald Serra i Buixó (1882-1967) i Ignasi Casanovas i Camprubí (1872-1936), dedicada ensems a l’apostolat popular i al conreu de les ciències eclesiàstiques, va ser sotmesa a vigilància civil i hagué de suprimir la «C» de catalana.
La dictadura aconseguí curiosos decrets del Vaticà contra la cultura i la llengua catalana. El lèxic de les decisions romanes recordava sospitosament l’estil del directori militar i tothom es preguntava d’on treia la Cúria romana «una idea tan precisa de la unitat de la pàtria». L’any 1929, Vidal i Barraquer viatjà a Roma i exposà a Pius XI la manca de base dels decrets pontificis, bo i lamentant la ingerència del poder civil en els afers de l’Església.
D’aquell període, cal destacar el pensament social catòlic autòcton expressat en l’obra de Josep M. Llovera (1874-1949), Ramon Rucabado (1884-1966) i Àngel Carbonell (1877-1940). Carles Cardó s’hi feu molt present, per mitjà de diverses publicacions pastorals. L’any 1931, arribaren una mica de sobte la República Catalana i la Segona República Espanyola, que segons Alcalà Zamora, havia d’ésser «una república de bisbes», és a dir, sense anticlericalismes detonants. Els catòlics, en esguard del règim republicà, oscil·laren entre la intervenció, la col·laboració crítica o l’oposició. El cardenal Vidal i Barraquer hi actuà com a conciliador. La Unió Democràtica de Catalunya (1931), sota el guiatge de Manuel Carrasco i Formiguera (1890-1938) i Joan B. Roca i Cavall (1898-1976), mantingué una actitud democràtica i cristiana, i una lleial i constructiva col·laboració envers el govern de Barcelona i les mateixes autoritats republicanes de Madrid. La Federació de Joves Cristians (1931), el diari El Matí i l’Obra dels Exercicis Parroquials, del pare Vallet (1883-1947), representaren un intent de recristianització que tanmateix no reeixí en esclatar la guerra civil. La insurrecció militar del Divuit de Juliol ocasionà, arreu dels Països Catalans, una forta sotragada a l’Església. Molts elements van considerar-la implicada en la mateixa rebel·lió militar i cremaren temples i assassinaren quatre bisbes i uns dos mil cinc-cents capellans i religiosos. Durant la guerra, una església clandestina d’antuvi i, a partir del 1937, una església tolerada fou força activa en el culte i en activitats humanitàries. A València, de vint-i-dues cases de les «germanetes dels pobres», catorze van restar sempre obertes.
L’oasi català. De la victòria del Front Popular al cop d’estat modifica
L’anunci de les eleccions legislatives de febrer de 1936 fou rebut per les esquerres com la gran oportunitat per a refer-se. L’enfortiment, arreu d’Europa, dels sectors més conservadors, i àdhuc feixistes, i la crisi econòmica com a teló de fons menà les esquerres a crear fronts d’actuació comuna. Així sorgiren els Fronts Populars. La victòria del Front d’Esquerres de Catalunya obrí les portes de la presó al president Companys i als altres condemnats pels fets del sis d’octubre de 1934 (la proclamació unilateralment de l’«Estat Català de la República Federal espanyola» per part de Companys). Companys tornà a la presidència de la Generalitat.
Els cinc mesos que van escolar-se entre la victòria electoral del Front d’Esquerres i el triomf revolucionari del 19 de juliol de 1936 han estat adduïts, sovint, com un exemple de calma social davant la violenta quotidianitat espanyola coetània. Aquesta estimació ha estat encunyada i difosa amb una frase incisiva: «l’oasi català».
Però el contrast entre una «pau catalana i un desgavell espanyols» no mereix, avui, sinó la consideració d’un lloc comú de la historiografia romàntica, sia de base liberal conservadora o de base catalanista i radical tan sols en les seves expressions formals.
Aquesta comparació, llevat de constatar que Catalunya —«la regió autònoma catalana»— conegué un nombre menor d’atemptats d’homes notables, és insuficient per explicar el ritme propi de la societat catalana durant aquells cinc mesos, període històric que precedí l’única revolució social europea dels decennis de 1920 i 1930. Si fèiem atenció, tanmateix, a la contextura i al dinamisme intrínsec d’aquell moment històric català, veuríem que no es tractà d’un oasi, una idealització nacional del seny, ni tampoc, com altrament ha pretès la tradició conservadora autòctona, d’un període caòtic que no podia menar sinó a la insurrecció militar. Lluny d’una acotació i l’altra, es tractà, probablement, d’un període marcat per una pregona pulsió de canvi associada a un moviment social poderós, el moviment frontpopulista, i desclosa el 19 de juliol arran de la conjuntura històrica imposada per l’aixecament del general Franco.
Les tensions socials modifica
L’escissió civil del Principat català no pot ésser expressada estadísticament, car les xifres parlen ben poc. Per exemple, no fou conseqüència d’un increment de l’atur, com ha estat suggerit en qualitat de causa mecànica i unívoca —increment, d’altra banda, gens espectacular. La crispació social sorgí més aviat de les condicions ambientals, perfectament detectables en la població, en la vida social i posades de manifest en l’acció governamental i en les actituds parlamentàries. Certament, Lluís Companys i la minoria parlamentària de la Lliga Regionalista d’en Francesc Cambó, després de la victòria del Front d’Esquerres, van esforçar-se en la ponderació. El mateix president Companys, en formar un nou govern (28 de maig del 1936), refusà qualsevol opció extrema i àdhuc va integrar-hi un «tècnic» independent —Manuel Corachan i Garcia (Xiva de Bunyol, 1881-Barcelona, 1942). L’anhel de donar una sensació de prudència governamental era evident. En el carrer, però, imperà la irritació dels uns —dels seguidors de la Lliga— per haver perdut en unes eleccions la preeminència aconseguida per via repressiva arran del Sis d’Octubre —irritació posada en relleu per conservadors liberals com Maurici Serrahima (Barcelona, 1902-1979) en El Matí i Carles Cardó (Valls, 1884-Barcelona, 1958) en La Veu de Catalunya. I també va haver-hi el deler i l’exigència dels altres —dels qui havien patit la repressió, dels sectors del Front d’Esquerres, dels guanyadors de les eleccions— a veure concretat llur triomf en la vida quotidiana, en l’execució d’unes mesures que fessin real llur victòria. Els enfrontaments, de violència creixent, es manifestaven l’endemà mateix de les eleccions, sobre tot a les comarques agrícoles, més afectades per la repressió emanada del 6 d’octubre, però també a centres urbans, a bon nombre de consistoris municipals, etc. Les topades de carrer entre delators i acusats que el resultat electoral havia alliberat han romàs registrades en la premsa, tan d’esquerres com de signe conservador. Hi hagué casos d’alcaldes d’elecció popular que foren agredits físicament, en retornar afranquits a llurs pobles. Feren nova presència les disputes violentes derivades de les relacions de propietat agrícola, sobre velles qüestions com ara la reposició de fruits o la renovació de contractes. A Martorell, un partit de futbol va convertir-se en una manifestació que exigí la destitució del consistori, el qual hagué de ser protegit per la guàrdia civil. La menor avinentesa era aprofitada per clausurar els centres de la Lliga de Cambó i les entitats afins. La situació no es resolia en mitja dotzena de casos: Joan Fronjosa (Barcelona, 1892-Caracas, 1972), diputat de la Unió Socialista, presentà en un debat parlamentari, un extens recompte de casos i queixes.
L’acord tàcit de pacificació, que les dues formacions polítiques cabdals —Esquerra i Lliga— temptaren de bell antuvi no es va correspondre amb el neguit social de tons violents que vivia el Principat. Així és que el govern procurà, amb la Llei d’Il·legitimitat dels Acords —referent al regiment municipal del període comprès entre el 6 d’octubre de 1934 i el 19 de febrer de 1936—, d’anticipar-se a allò que esdevenia realitat de manera violenta i que podia arribar a paralitzar la vida municipal del Principat. El caràcter expiatori d’aquesta llei era obvi, sobretot en el seu article setè. En ell es declarava incapacitats per ser consellers municipals o per exercir qualsevol càrrec d’elecció pública durant cinc anys tots els qui havien acceptat càrrecs de nomenament governatiu o militar en substitució de les autoritats d’elecció popular.
La paràbola de l’oasi modifica
Quan el parlament reprengué les seves sessions, el mes de març, la premsa conservadora adoptà un silenci prudent sobre la política de la Generalitat a l’espera de temps millors i a fi de facilitar les gestions d’entesa entre tots dos partits, que per a la Lliga podien representar una forma d’aturar el cop que es veia venir de part dels guanyadors de les eleccions.
Cap exasperació, doncs: cap inconveniència, ans una actitud tranquil·la, simplement testimonial i menyspreadora envers els governants. En aquella situació en què la Lliga esperava tant del seu silenci fou quan el periodista Manuel Brunet i Solà (Vic, 1889-Figueres, 1956), des de la seva columna de La Veu de Catalunya, l’any 1936 formulà la inefable tesi de l’oasi, una metàfora de la proposta política conservadora. L’oasi, per a Brunet, no era pas una realitat, sinó un desig, un oferiment: «Si l’Esquerra sap mantenir a ratlla quatre alcaldes de poble indesitjables que fomenten el terrorisme, i si nosaltres no ens deixem encomanar el pànic, l’Estatut pot fer el miracle de salvar-nos d’una catàstrofe. I sense assegurar-vos que gràcies a l’Estatut ho trobarem tot pagat, i sense oblidar que els temps són molt durs, em sembla que aquest oasi de Catalunya ens podrà assegurar entre temporal i temporal els quatre dàtils i l’aigua necessària per viure».
La paràbola de Brunet explicitava els elements polítics que esmerçaria la dreta per tal de frenar la seva pèrdua d’hegemonia en la vida política. Efectivament, l’oasi depenia de tres condicions: «control» del partit governant sobre l’allau de conflictes que es preveien tant en la vida institucional com en la convivència ciutadana. El control havia de conjurar un perill gens negligible, el «pànic», el de la dreta, és clar. Un tercer element coordinaria els altres dos, la «salvació nacional», en nom d’un país abstracte, irreal. L’intent de la Lliga de recuperar la seva hegemonia no comportà, però, cap superació dels seus plantejaments clàssics, tret d’una certa laïcització del regionalisme ja corcat de bisbe Josep Torres i Bages (1846 – 1916). Aquest consistia, en síntesi, en una acrítica afirmació que l’essència dels catalans era conservadora i que, consecutivament, tot nacionalisme de signe progressista, tant si liberal com si marxista, era circumstancial, «poc sentit», segons el polític i periodista conservador Lluís Duran i Ventosa (Barcelona, 1870-1954). Això no feia sinó confirmar la davallada del liberalisme autoritari en l’hegemonia catalanista i en la vida nacional. Era un discurs gens convincent, sobretot després de l’onada repressiva d’octubre i de la col·laboració de la Lliga amb les forces més hostils envers els drets nacionals dels catalans. El polític socialista Joan Fronjosà i Salomó criticà, des del seu escó parlamentari, aquell hipotètic projecte de «salvació nacional» que ometia una realitat feta de gravíssimes tensions.
El pànic patronal modifica
La pressió social insinuada vers febrer i març anà en augment i va empènyer el govern a separar-se ben clarament de l’afany conciliador de la Lliga, que es delia per frenar els símptomes de pànic al·ludits per Brunet. El mes de maig transcorregué entre vagues i disturbis que augmentaren el mes següent, no només a la pagesia i a la vida consistorial, sinó també a les ciutats. El moviment vaguista, obert dins el ram del metall, prosperà en altres rams. Afectà fins i tot el comerç i la recollida d’escombraries de la capital, cosa que influí, probablement, en la conscienciació ciutadana que no tot era tranquil·litat. En feia testimoni ben significatiu, per més que anecdòtic, el cèlebre, inalterable analgèsic Cerebrino Mandri, que era anunciat amb els mots: «Què faríeu si el Cerebrino Mandri es declarés en vaga?», La sensació de vaga, d’intranquil·litat, era en l’ambient quotidià.
En aquesta convergència de factors diversos, la segona condició del metafòric oasi —frenar el pànic patronal— esdevenia irrealitzable. Aquell «salvar Catalunya» apareixia com un recurs malabar, i Joan Fronjosa no s’havia estat de qualificar-lo com a «un cant de sirenes que la dreta reaccionària xiula a les vostres orelles». La pressió social empenyia. El discurs de Lluís Companys en presentar el nou govern, que prescindia dels socialistes i incorporava un «tècnic», reflectia la situació: prometia de complir el programa del Front d’Esquerres sense treure’n ni una coma: a continuació prometia de mantenir l’autoritat, fos com fos. Això no podia significar, tanmateix, la repressió per als seus votants, que creixien en força al carrer. Era necessària una política d’apaivagament, que va concretar-se a resoldre les vagues amb laudes a favor dels obrers, però els laudes no eren acomplerts mai pels empresaris i això provocava noves vagues. Es concretà també en l’agilització de la llei de Contractes de Conreu i en la formació accelerada de juntes arbitrals encarregades de pronunciar-se en qüestions com la conflictiva reposició de fruits.
Amb la propagació de les vagues, el mes de juny, aparegué un símptoma clar de pànic patronal, preludi d’un locaut general: la publicació del Manifest de les Entitats Econòmiques de Catalunya, signat per totes les organitzacions patronals, era una exposició del grau a què havia arribat la conflictivitat social. Hom hi constatava que s’havia desencadenat «una intensa agitació social, a través d’una veritable pluja de bases de treball i d’un nombre incalculable de conflictes singulars o generals, i de reclamacions, tant de caràcter individual com col·lectives, que exigeixen la nostra màxima atenció [...] Les conseqüències d’aquesta agitació i la proporció que pren dona lloc perquè s’estengui per totes les classes socials un profund malestar […]».
La superació del mite modifica
El 7 de juny, en La Veu de Catalunya, el polític conservador Francesc Cambó declarava: «la gent diu que tot rebenti». A la primeria de juliol, el periodista també conservador Manuel Brunet, encunyador de l’inefable oasi català —en darrer terme, una carcassa literària per al projecte conservador de «salvació nacional»—, feia aquesta reconsideració dels propis mots:
«No em faig pas la il·lusió de cobrar el petit dret sobre la teoria de la meva invenció, segons la qual Catalunya podria ésser un oasi. Constatant, però, que els esquerrans treuen molt de suc i molts de dàtils d’aquest oasi, em sembla que hom té un cert dret a fer alguns aclariments sobre una metàfora tan notable.
«Hauré de fer constar, primerament, que no és pas ben exacte que jo hagi dit que Catalunya és un oasi. He dit que la comparança entre la situació de Catalunya i la de la resta d’Espanya permetia esperar que no seria difícil convertir aquest país en un oasi […]. I em sembla que us deia que si no hi havia una mica d’autoritat i de policia, en aquest oasi, aviat no hi hauria aigua ni palmeres […]. No és lícit, doncs, continuar fent apologia de l’oasi. Perquè ni Catalunya és un oasi, ni els esquerrans tenen dret a deixar entendre que més enllà d’aquest suposat oasi no es pot viure».
Desemparada del padrinatge dretà, la tesi de l’oasi va ésser reivindicada per una historiografia i un catalanisme romàntics que han anat del liberalisme democràtic al moviment marxista, necessitats, en la seva lluita antifranquista, de fer més abominable la insurrecció militar del 19 de juliol. Avui, en un marc de revisió de la historiografia dels Països Catalans, la superació d’aquesta idea d’oasi català ha permès de contemplar el període en qüestió segons una altra perspectiva. Hom hi veu, avui, la progressiva puixança d’un moviment popular, cada cop més hegemònic, posseïdor d’una capacitat política suficient per ordenar el territori autònom del Principat segons una economia nova, basada en formes d’integració política de tots els seus sectors, inusual a l’Europa de l’època, i per dotar la Generalitat de Catalunya del més alt grau de llibertat nacional que del 1714 ençà havien obtingut els Països Catalans i que el mateix moviment popular defensà amb les armes fins a la derrota del 1939.
El pensament econòmic prerevolucionari modifica
D’ençà de l’etapa de la Mancomunitat de Catalunya (1914 - 1923), es produí una expansió del coneixement de la ciència econòmica, impulsada per un seguit d’institucions, com l’Escola d’Alts Estudis Comercials o l’Escola d’Administració Pública, de Barcelona, fundades el 1914. En rigor, hom no podia parlar encara de l’existència d’economistes, sinó de polítics especialitzats en economia. Aquest era el cas de Jaume Carner i Romeu (el Vendrell, 1867 - Barcelona, 1934), doctor en dret i bon coneixedor del món econòmic. Fou qui inicià el procés de formulació política d’un nacionalisme republicà d’esquerra i d’oposició a l’hegemonia del bloc industrial dirigit per la Lliga Regionalista, de la qual s’havia separat el 1904. També en una línia política de conjunció entre republicanisme i catalanisme, bé que més esquerrà, Pere Coromines i Montanya (Barcelona, 1870-Buenos Aires, 1939). Centrà son interès en la qüestió monetària, influït segurament per la situació d’inestabilitat de la postguerra mundial, quan la majoria de monedes perderen la paritat amb l’or i aquest tendí a concentrar-se a Nord-amèrica. Els fenòmens monetaris atragueren l’atenció, així mateix, de Josep Maria Tallada i Paulí (Barcelona 1884-1946), advocat i enginyer industrial, elegit, el 1932, diputat del Parlament Català com a representant de la Lliga, de la qual ocupà llocs de direcció. En obrir-se el període roig, abandonà el país i col·laborà amb el govern de Burgos. Després de la victòria franquista manifestà la conveniència de la intervenció estatal en economia, d’acord amb el model keynesià.
Potser el polític especialitzat en economia més característic fou Francesc Cambó (Verges, 1876-Buenos Aires, 1947), màxim dirigent de la Lliga d’ençà del 1917. Concebé una catalanització econòmica d’Espanya basada, com expliquen Francesc Artal i Francesc Roca, en la construcció d’infraestructures de transport, la concentració i modernització del sistema financer, la constitució d’una estructura industrial innovadora i independent de capitals aliens, és a dir, basada en la transformació dels pobles espanyols en una societat industrial.
Esment a part mereix l’intel·lectual Joan Crexells i Vallhonrat (Barcelona, 1896-1926). Els seus estudis econòmics, sostinguts en sòlida base teòrica, assoliren un nivell de rigor insòlit en aquells moments, com demostren els seus articles apareguts en La Publicitat. El seu ideari, de tendència demòcrata liberal, comportava en ell una acceptació del sistema capitalista, sense excloure’n, però, la crítica d’alguns aspectes i l’exigència d’introduir-hi mesures de caràcter reformista. Referent a la seva circumstància social, Josep Pla ha escrit que «tan tràgica i horrible com l’acció directa de l’anarquisme, considerava l’aparició intermitent, en els carrers de Barcelona, de la burgesia armada del sometent». Es distingí com a promotor de l’estadística econòmica i com a excel·lent hel·lenista. Fou el traductor dels Diàlegs de Plató, en tres volums (1924-28).
Respecte a les institucions econòmiques, cal esmentar l’Institut d’Investigacions Econòmiques de Barcelona, fundat per Joan Maluquer i Viladot (Barcelona 1856 - 1940), però dut endavant en els anys trenta per Josep Anton Vandellós i Solà (Figueres, 1899-Nova York, 1950). Vandellós fou un economista professional, especialista en estadística, i no pas un home de negocis o un polític. Amb ell treballaren els joves Joan Sardà i Dexeus (Barcelona, 1910 - 1995) i Lluc Beltran i Flórez (Sant Carles de la Ràpita, 1911 - Madrid, 1997). Aquests dos publicaren en col·laboració, el 1933, Els problemes de la banca catalana, obra que suposà una innovació en el diagnòstic de les causes que havien provocat el fracàs de la banca del Principat català.
Les idees econòmiques alemanyes foren dominants fins als anys trenta, hom aplicava els mètodes d’anàlisi de l’Institut für Konjunkturforschung, de Berlín. En l’extensió d’aquesta tendència, excel·lí l’economista Antonio Flores de Lemus (Jaén, 1876-Madrid, 1941), home format a Alemanya, estadístic, historiador de l’economia i estudiós de la legislació duanera i de l’Administració espanyola. La seva estada a Barcelona, el 1904, en guanyar la càtedra d’economia política, influí perquè un grup d’economistes ampliés estudis a Alemanya, amb Gustav von Schmoller, cap de la jove escola històrica. Entre ells, Miguel Vidal i Guardiola (Barcelona 1891-Lisboa, 1950) i Manuel Reventós i Bordoy (Barcelona, 1889-1942). El primer, políticament adscrit a la Lliga Regionalista, feu una recreació per al cas català del model prussià de gestió urbana i territorial, i defensà un liberalisme amesurat amb un sector públic important per a la millora de les condicions generals de la producció. A l’adveniment de la República Catalana, es convertí en un defensor aferrissat del capitalisme liberal. El segon, adscrit a Acció Catalana, fou director general de Comerç del primer govern republicà de Madrid i com a tal participà en la Conferència Monetària de Londres (1933), on va descobrir J. M. Keynes. El 1925, havia publicat Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX, un dels primers estudis sobre el moviment obrer.
En terres valencianes, la burgesia comercial agrària, a conseqüència de la seva incapacitat per esdevenir classe dirigent autòctona, persistia en l’intent de distanciar el País Valencià del Principat. Malgrat que aquesta posició era la majoritària en el si de la burgesia mercantil, existia també una postura minoritària representada per una burgesia dinàmica que volia vincular-se a la burgesia barcelonina. L’obra de José Bellver Mustieles, Esbozo de la futura economia valenciana (1933), era una mostra de la primera tendència, dins la qual hom podia també adscriure els escrits sobre la realitat valenciana del murcià Manuel de Torres —introductor decisiu a Espanya de la comptabilitat nacional i de les taules input-output. El reusenc Romà Perpinyà i Grau (Reus, 1902 - 1991) i el grup d’economistes del Centre d’Estudis Econòmics Valencians, fundat el 1929, expressaven la posició minoritària.
Annexos modifica
El Crac del 29 modifica
«Durant la setmana que subseguí el Dijous Negre [dia que la borsa de Nova York, només obrir-se, va perdre l’11 % del seu valor], i en els dies següents, la premsa sensacionalista londinenca referí alegrement escenes que havien tingut lloc en el centre de Nova York. Els especuladors es tiraven daltabaix de les finestres, els transeünts havien de mirar de no trepitjar els cadàvers dels financers arruïnats… L’onada de suïcidis que va produir-se tot seguit del crac financer dels Estats Units fa part de la llegenda del 1929.»
Amb aquestes paraules, John Kenneth Galbraith (1908 - 2006) enceta el vuitè capítol d’una obra seva, avui ja clàssica: The Great Crash (1952), «El gran crac». Són paraules que donen, millor que cap altra descripció, una idea del trasbals i el desvari col·lectiu que la caiguda de la Borsa de Nova York provocà en el públic de l’època.
Els economistes discuteixen aferrissadament, avui, finides les grans emocions i estès sobre aquells fets el vel pulcre de l’anàlisi científica, sobre quines havien estat les causes de la Gran Crisi, que esclatà l’octubre de 1929, a Nord-amèrica, i va propagar-se immediatament arreu del món. I discuteixen, sobretot, a propòsit de quina fou l’àrea econòmica del món en què començaren a manifestar-se les primeres motivacions de la crisi, les primeres contradiccions: els Estats Units o bé, com sosté una tesi heterodoxa i més refinada, Europa? En tot cas, és indubtable que si el crac de la Borsa novaiorquesa tingué conseqüències tan importants, fou perquè l’economia mundial havia ja iniciat un formidable procés d’integració. I a la base d’aital procés, hi havia ja aquell irreversible desplaçament del baricentre de l’economia mundial de Londres a Nova York i la seva lògica conseqüència: el capital nord-americà havia esdevingut arreu l’àrbitre i el sostenidor de la represa econòmica del vell món.
Les conseqüències del gran crac de Wall Street modifica
Tota una sèrie d’estats europeus —Anglaterra, França, Alemanya, Espanya, Itàlia, per citar els més grans— depenien dels crèdits nord-americans, de manera que la caiguda de les accions i dels títols nord-americans fou corresposta per la caiguda de les economies que hi estaven lligades i en depenien. La fallida de la banca i de les empreses anà seguida per l’augment vertiginós dels desocupats, que pujaren a deu milions entre Alemanya, Anglaterra i els Estats Units. Mentre, davant aquesta tragèdia, la flor i la nata de la ciència econòmica anava predicant la inevitabilitat d’una concertació automàtica de la crisi. I això, quan la crisi en qüestió era justament el fruit d’una precisa política econòmica propugnada pel capitalisme internacional. En concret, un increment lent, quan no era disminució, del poder d’adquisició, amb la consecutiva crisi de sobreproducció —i d’ací, els reflexos sobre el mercat borsari, política de salaris baixos i de manteniment d’un gran «exèrcit industrial de reserva», expressió elegant inventada per no usar el terme desagradable d’«aturats». La crisi es va abatre sobre els Estats Units i Europa amb una violència tal, que els vells prejudicis i les idees consolidades no pogueren sinó resultar-ne colpits. El mite de la prosperitat nord-americana experimentà un declivi espantós i sobtat. William E. Leuchtenburg ha escrit recentment: «Un milió de persones, potser dos, vagarejaven pel país cercant vanament un treball o algun enginy per viure, o senzillament per moure’s [...]. De Klamath Falls a Sporks i a Iuma, per tot el seguit de la línia ferroviària, compartien amb els vagabunds els refugis esparsos entre els matolls i els abocadors de deixalles [...]. A diferència dels vagabunds tradicionals, aquesta gent no volia defugir la feina, sinó trobar-ne. Però estava desesperada. Sabien que no anaven cap a Xauxa, i anaven a cap lloc precís: simplement, fugien dels llocs on havien viscut fins aleshores. I això succeïa mentre els productes agrícoles eren destruïts o deixats podrir al camp, i mentre es cremava gra com a combustible, perquè costava menys que el carbó, i les riqueses incorporades a la tecnologia i en els productes del treball humà romanien inactives i queien en un ràpid envelliment.»
Les dades del Gran Crac de l’economia dels Estats Units són impressionants. Entre 1929 i 1932, la renda agrària baixà de 7 a 2 bilions de dòlars, i la renda industrial, d’11 a 2, la renda nacional, en conjunt, descendí de 82 a 40 bilions de dòlars, les fallides augmentaren, entre el 1929 i el 1932, de 20.000 a 31.000.
Per a la major part dels altres països industrials, la gran crisi significà una aturada de la importació de capitals, la retirada dels crèdits a curt termini i una caiguda de la demanda d’exportacions, tot plegat factors que augmentaven la desocupació.
Davant aquell panorama, per força nasqué la consciència que era imprescindible d’instaurar processos de regulació i de control del mecanisme econòmic. Contràriament a certes expectatives, el sistema capitalista no posseïa cap mecanisme automàtic per eliminar aquelles terribles contraccions dels rèdits, de l’activitat productiva i de les possibilitats ocupacionals, que el món veié en els anys 1921-23, 1929-32 i, encara a Nord-amèrica, durant el període 1937-38.
Cada govern dels països interessats es va comprometre, doncs, a contrarestar la crisi i a promoure la represa. Pot afirmar-se, en resum, des del punt de vista de la instauració de polítiques econòmiques noves a conseqüència del Gran Crac, que se seguiren, en el món industrialitzat, cinc grans vies. Primer de tot, cada país tractà de millorar la balança comercial, reduint les importacions i estimulant les exportacions, augmentant les barreres proteccionistes i provocant una caiguda dràstica del comerç exterior. Alguns estats intentaren de combatre la depressió amb una política de «diners a bon preu»: reduïren les taxes d’interès i deixaren disponible una liquiditat abundant, centralitzaren les institucions creditícies.
Aquestes dues línies d’intervenció, tanmateix, tingueren poc èxit, perquè no atacaven el veritable nus del problema de la crisi de sobreproducció: la insuficiència de la demanda interna efectiva. Per resoldre la qüestió, hom esmerçà mètodes diversos. Els Estats Units, per exemple, foren l’únic país en el qual, en el decurs del New Deal, «Nova Oportunitat», es perseguí una política dedicada a expandir la demanda interna amb una redistribució de la renda a favor de les classes menys capaces de consum, hom emprengué la distribució del diner públic directament entre consumidors, sota forma de diversos tipus d’assistència social. El mètode, tanmateix, no assolí els efectes esperats, perquè les indústries proveïdores de béns de producció, de les quals depenien les sortides laborals de la major part dels obrers, no pogueren fonamentar llur represa en l’ampliació de la demanda dels consumidors. Per aconseguir-ho, va caldre seguir d’altres vies. Sobretot Suïssa, Estats Units, Alemanya, cercaren de desvetllar la demanda interna i les inversions privades mitjançant l’adopció d’intervencions públiques per tal de compensar les oscil·lacions de l’activitat de les inversions privades, malgrat que en el curs de la Gran Crisi l’eficàcia d’aquesta política resultés molt reduïda per raó del retard que es produïa entre la ideació i la realització dels projectes.
Un altre mètode consistí a controlar directament per l’estat les inversions privades, i fou aplicat en temps de pau sols a l’Alemanya nazi, i esdevingué més endavant l’instrument universal anticíclic de l’economia de guerra. Qualsevulla que fossin, però, les vies seguides per fer front a la Gran Crisi, totes foren importants, per tal com, en primer lloc, les últimes dues estratègies d’intervenció econòmica iniciaren un període històric caracteritzat per la consciència que no sols calia seguir una sola o diverses polítiques econòmiques, sinó que aquestes polítiques havien de tenir com a suport el control i la regulació d’un nombre més o menys consistent de factors econòmics essencials per desenvolupar el sistema productiu i financer.
Si tals eren les conseqüències econòmiques de la Gran Crisi, és fàcil de comprendre quines foren les polítiques, que van evidenciar-se, sobretot, en la societat alemanya, en la qual marcaren, multiplicant el rol exercit per altres importants elements, la fi de la república de Weimar. La base social de la socialdemocràcia, el factor d’estabilització democràtica més decisiu del país, fou esberlada per la desocupació, que comportà, ensems, la pulverització d’un sector conscient del proletariat, mentre els petits burgesos, colpits per la misèria i la davallada del nivell de vida, esdevenien proclius a constituir —amb els aturats— la base de massa del nazisme i del seu exèrcit subversiu i reaccionari. La depauperació econòmica de la petita burgesia, de costat amb la desocupació obrera, fou a la base de l’expansió del fenomen feixista, àdhuc en aquells països on el feixisme no conegué, comsevulla, una estabilització institucional, mes on, nogensmenys, constituí l’herència més feixuga i perillosa del Gran Crac.
Francesc Macià i Lluçà (1859-1933) modifica
El polític modifica
Cal que d’entrada deixem una cosa clara. Francesc Macià, primer president del partit Esquerra Republicana de Catalunya, fou un polític ben diferent dels polítics d’ofici, sorgits de les professions liberals, advocats, catedràtics o metges. Era un terratinent, gràcies a les propietats de la seva dona, Eugènia Lamarca i de Mier (1866 - 1937). Com a polític, no era un messiànic, sinó un home de contactes, de relacions polítiques. Es movia amb naturalitat en el món de les tertúlies burgeses i en l’ambient de les penyes obreres. Tenia també el conjunt de coneixences militars —bé que afectades per la seva renúncia a l’exèrcit espanyol en interès de la militància catalanista— que la carrera d’armes comportava en la societat del seu temps. I Macià sabia treure’n profit. El 14 d’abril de 1931, podia consultar un sindicalista com Ángel Pestaña Nuñez (1886 - 1937) o un advocat conservador com Amadeu Hurtado i Miró (1875 - 1950), un general espanyol com Eduard López de Ochoa (1877-1936) no trobava cap inconvenient, en qualitat de capità general del Principat, a reconèixer Francesc Macià com a president del poder català.
En un país de governants freds i de polítics distants, Macià, amb un sentit instintiu de la prospectiva política, pogué projectar la imatge càlida de L’Avi. No era bon orador. Això representava una feblesa en grau de mostrar que no era com els altres polítics, que duia quelcom més humà o més accessible. Per escalfar els ànims de la gent, homes com el poeta Ventura Gassol (1893 - 1980) —company incondicional de Macià en la conspiració, en la vibrant República Catalana, en la Generalitat subsegüent— podien fer un abrandat discurs abans i després de l’aparició del president. L’Avi apareixia, deia quatre paraules i després entrava en contacte directe amb el públic, saludant, fent petons a les criatures. Era un estil polític gairebé nord-americà, gens usual en terra catalana —desconegut per la política espanyola. Francesc Macià prenia figura d’un elegant —sempre fou impecable en el vestir— patriarca de cabells blancs que personificava els valors rurals en un Principat català que perdia ràpidament les arrels pageses i era urbanitzat a batzegades. Amb el seu radicalisme polític, Francesc Macià es convertia en un símbol popular i complex dels valors antics de la terra i dels valors nous dels treballadors de ciutat, tot ensems.
Evolució política modifica
Macià esdevingué un personatge mític perquè la seva evolució, en un quart de segle d’activitat política, coincidí, a grans trets, amb uns canvis fonamentals de la societat catalana. I Macià va saber, intuïtivament, adaptar-s’hi amb èxit.
L’evolució ideològica de Francesc Macià anà lligada íntimament amb la seva biografia. Era fill d’un modest negociant de vins i olis, emigrat de les Borges Blanques a Vilanova i la Geltrú, en la marina del Garraf. Francesc Macià escollí la professió d’enginyer militar, el cos més tecnificat de l’exèrcit, un camí d’ascensió social important en el segle XIX això és, el camí de les institucions de l’estat central. La seva promoció social li va permetre de casar-se amb una pubilla de la burgesia agrària (1888), l’hereva de l’arquitecte Lamarca, terratinent lleidatà. L’oficial Francesc Macià assumí la nova posició de classe. I a partir de l’enfrontament entre la burgesia representada per la Lliga Regionalista i un exèrcit espanyol sempre més abocat a la intervenció política, Macià va endinsar-se en els interessos de la seva classe. Forçat a triar entre la milícia i els interessos de classe, abandonà les institucions estatals i entrà, «d’una forma més nominal que efectiva», a la Lliga fins al 1912, quan «s’apropà progressivament al republicanisme catalanista». Va presentar-se com a diputat de la Solidaritat Catalana (1906) per les Borges Blanques i Barcelona i guanyà tots dos escons.
De la barreja de regionalismes que era la Solidaritat Catalana, Francesc Macià va treure una idea fonamental: un concepte del pacte, segons una idea central de l’antic federalisme republicà elaborada sobretot per Valentí Almirall i Llozer (1841 - 1904), el qual havia representat una primera alternativa catalanista a la burgesia que fou abandonada per la visió conservadora i historicista, però més adaptable, de Prat de la Riba i Sarrà (1870 - 1917). L’essència del pacte era la igualtat establerta entre les parts per mitjà d’un tracte. Per tant, el pacte implicava la separació prèvia. El separatisme, en aquest sentit, seria el fil conductor del pensament polític de Francesc Macià. La seva definició del separatisme passà per tres formulacions successives de la noció del pacte, sortides de la seva progressiva experiència política.
Tres definicions successives de la noció de pacte modifica
| Fou el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que posà fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Restauració_borbònica). |
El primer pas, sorgit de l’impacte de la Solidaritat Catalana i de la seva primera activitat política fou el pacte nacional. Aquest pacte era l’acord de totes les forces polítiques de la nació per la consecució de l’autonomia i per la resolució, a la llarga, del conflicte de classe. L’èxit d’aquest acord —en l’àmbit del Principat— implicà el col·lapse del sistema de partits alternants i buits del període anomenat «Restauració borbònica».
El segon pas fou el pacte social. El fracàs de la Solidaritat Catalana el 1908 i les implicacions negatives de l’hegemonia de la Lliga —el fet que la Lliga no trencà el sistema espanyol de partits, ans hi entrà— dugueren Macià a deixar, de primer, la Lliga i, després, el parlament espanyol mateix. L’impacte de la Primera Guerra Mundial (1914 - 1918) i sobretot els seus efectes econòmics modificaven la fesomia del país. L’increment de producció industrial atreia immigrants indígenes i forasters cap a les ciutats i, d’una manera especial, cap a Barcelona. Va accentuar-se la lluita de classes, i la burgesia, després d’intentar tímidament d’encapçalar el descontentament popular, es llançà als braços de l’aparell repressiu de l’estat central, fins a l’extrem d’abandonar les seves pretensions d’un estatut d’autonomia. Aquestes claudicacions menaren Francesc Macià a separar-se totalment de la burgesia i a establir contactes amb dirigents obrers.
Veié com el pacte social només era possible pel camí de la reforma social, immediata i dràstica. És a dir, atraient les noves masses de treballadors cap a un catalanisme nou de caràcter radical. També era conscient que la reforma social profunda només era possible a partir d’una actuació independent respecte a l’Estat espanyol. Macià, doncs, es plantejà el pacte nacional en funció del pacte social.
Les realitats polítiques, però sobretot la Dictadura de Primo de Ribera (1923 - 1930), forçaren Macià a continuar la seva evolució fins a una tercera etapa: el pacte revolucionari d’abast estatal. Només una entesa —havent preparat el camí amb una aliança política— de totes aquelles forces polítiques revolucionàries disposades no pas només a derrocar l’estat, ans a trencar-ne també les estructures centralitzadores, podria fer possible en terra catalana un pacte nacional basat en el pacte social. Macià, doncs, ultrapassava l’ideal de revolució burgesa de la Lliga i, en certa manera, el capgirava. Prat de la Riba, Cambó i la Lliga volien adaptar les realitats espanyoles a la consciència de la burgesia moderna que hi havia al Principat de Catalunya, però no hi reeixiren. Macià, partint d’aquest punt, arribà a la idea que una situació genuïnament democràtica només seria possible en l’apartament d’Espanya, tot i que només podria verificar-se conjuntament amb aquells elements de l’Estat espanyol interessats a desfer-ne la trama centralitzadora.
Aquesta idea era ja present en Macià quan participà la temptativa de fusionar, l’any 1923, dues forces polítiques com Estat Català i el Partit Republicà Català. També quan intervingué en els incidents de la Triple Aliança o Galeusca —Galícia, Euskadi, Principat de Catalunya—, que forniren l’excusa formal del cop d’estat de Primo de Rivera. Organitzant la resistència nacionalista contra la Dictadura, Francesc Macià entrà de pressa en contacte amb la CNT i refusà, en 1925, l’alternativa d’una aliança nacional amb la burgesia. Es decantà per l’aliança revolucionària amb anarco-sindicalistes i comunistes —ultra el pacte amb els nacionalistes bascs.
Aquesta conjunció de nacionalisme radical i reformisme social en un tronc ideològic essencialment federal, donà a Francesc Macià un marc ideològic estret, però suficient, per estructurar un ampli partit petit-burgès i capaç d’oferir una direcció política dins el Principat català, vist que, segons la tesi de Joaquim Maurín (1896 - 1973), la CNT, apolítica —però que exercia un predomini real en l’obrerisme— no podia fer-ho.
La culminació de l’obra política de Macià fou la creació del govern autònom del Principat i del partit que l’emmarcava, l’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest obtingué l’èxit electoral més sorollós de la història dels catalans —en les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931—, quan encara no tenia un mes d’existència. Era un partit de síntesi, fusió d’unes quantes alternatives polítiques. Era, sobretot, un partit local, sorgit de la federació d’una multitud de casals, penyes i casinets per constituir allò que els especialistes anomenen una força de «militància indirecta». És a dir, configurada pels membres de munió de centres socials adherits, aqueixos sí, a l’Esquerra Republicana. Aquest aparent gran mosaic constituïa, de fet, un gran avantatge, car conduïa a la integració de les comarques dins la política de barris de la metròpoli catalana per donar lloc a una identificació de camp i ciutat, de política de carrer i política de gabinet. De tot plegat, Francesc Macià n’era el símbol perfecte.
Altres sis d’octubre: Episodis de «sobreescalfaments» del catalanisme modifica
Els fets del sis d’Octubre de 1934 són, en paraules de l’incisiu biòleg, convertit en historiador, Joan Esculies, un important «sobreescalfaments» de la societat catalana. Aquest recordava en un article a La Vanguardia del 16 de setembre de 2022, altres episodis similars:
1906: neix Solidaritat Catalana, que agrupa la majoria dels partits catalans, excepte el lerrouxista, com a resposta a la llei de Jurisdiccions (que reprimeix els delictes contra la unitat espanyola), i la negativa del govern central a mancomunar les quatre províncies catalanes.
1917: l’Assemblea de Parlamentaris de Barcelona demana, entre altres coses, un règim autonòmic per a Catalunya, la convocatòria d’unes Corts Constituents per refundar l’estat i l’aprovació d’un sistema autonòmic per Espanya. La resposta del govern fou acusar a l’Assemblea de sediciosa i separatista, i declarar a Barcelona la llei marcial i instaurar la censura de premsa.
1918-1919: campanya per reclamar un estatut d’autonomia per a Catalunya que rebutja el govern de Madrid. En els dos anys, els diputats catalans porten a les Corts sengles projectes d’estatut d’autonomia que ni tan sols volen debatre.
1931: les reivindicacions catalanes aconsegueixen que, en mig d’una forta campanya anticatalanista, les Corts aprovin un estatut d’autonomia força retallat respecte a l’aprovat prèviament en un referèndum pel poble català.
1934: com a reacció a la involució conservadora del règim republicà, el 6 d’octubre de 1934 té lloc la insurrecció del govern de Catalunya per assolir un estat català dins de la República Federal Espanyola. El govern de la Generalitat és detingut i l’autonomia catalana suspesa.
1936: arran de la Guerra Civil, la Generalitat sobrepassa les atribucions definides en l’Estatut del 1932. A partir del maig del 1937 el govern central inicia una política recentralitzadora.
1977: un nou clam aconsegueix recuperar el poder autonòmic. El govern espanyol ho fa extensible als altres territoris de l’estat i estabilitza els problemes territorials durant gairebé tres dècades.
2006: després d’haver-lo retallat significativament, les Corts aproven la reforma l’Estatut d’Autonomia del 1979. El 2010 patí una altra retallada per part del Tribunal Constitucional.
2017: darrer episodi fins ara. El 10 d’octubre, el president de la Generalitat, Puigdemont, declara la independència de Catalunya i tot seguit en suspèn els efectes. El 27 d’octubre, el Parlament de Catalunya insta el govern a aplicar els efectes de la declaració d’independència i obrir un procés constituent. L’estat, incapaç d’afrontar el problema políticament, en lloc de reconèixer una crisi constitucional, prefereixen fer un diagnòstic de «cop d’Estat» i «rebel·lió» i respon amb brutalitat repressiva. No només acaben polítics a la presó o a l’exili, sinó també persones sense cap responsabilitat governamental.
Com afirmava l’historiador Borja de Riquer en una entrevista al diari Ara (19-11-2022), «Tots els projectes catalans de concòrdia amb Espanya han fracassat».
Notes modifica
Les dades de la situació econòmica durant la república i algunes idees s’han tret de Josep Fontana, Recuperar la història de la Segona República Espanyola (https://ddd.uab.cat/record/28892?ln=ca, consultat el 24-09-2022). La frase de la campanya anticatalana per l’estatut de Núria s’ha tret del capítol 9, pàgina 350 de l’edició del 2016 de La formació d’una identitat de Josep Fontana. La idea de la revolució socialista del 1933-34 s’ha tret del capítol 9, pàg. 356, del mateix llibre. L’opinió de Pierre Vilar sobre la poca convicció de Companys el sis d’octubre és de la seva Història d’Espanya. Les paraules sobre com havia ascendit Franco, s’han tret de l’article ja esmentat Recuperar la història de la Segona República Espanyola. La informació sobre l’afiliació de Francesc Macià a la lliga està treta de La República Catalana i el Macià president (consultat 13-08-2022).
Referències modifica
- ↑ És anomenat cap del govern (Canceller, Kanzler), sense haver guanyat clarament cap elecció, ja que en les darreres democràtiques —el novembre de 1932— si bé el seu partit és el més votat, el percentatge que obté (33%) és insuficient per governar. A més, aconsegueix menys vots que la suma dels vots socialistes i comunistes. De fet, aquestes darreres eleccions són un fracàs pel partit nazi en perdre 34 escons respecte a les eleccions anteriors i dos tercis dels electors rebutgen el nazisme. Malgrat això, per la por a l’avançament del comunisme, dos mesos després de tenir lloc les eleccions (gener de 1933) el president de la República, Paul von Hindenburg, nomena a dit a Hitler com a cap del govern. Per cert, que un any abans, el març i l’abril del 1932, en dues eleccions presidencials, Hitler havia quedat segon al darrere de Hindenburg. En aquest sentit, és molt suggeridor el llibre de l’historiador Henry A. Turner traduït al castellà amb el títol de A treinta días del poder.
- ↑ Cambó "va acabar els seus dies a Buenos Aires el 1947, aïllat, sense que la causa de Franco que va defensar amb diners, influències i propaganda li tornés els serveis prestats." Lluís Foix. L’últim retrat de Cambó. La Vanguardia, 12-07-2023, pàg. 21
- ↑ Integrat pels Sindicats d’Oposició, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), la Unió General de Treballadors (UGT), l’Esquerra Comunista d’Andreu Nin, el Partit Català Proletari i, per poc temps, la Unió Socialista de Catalunya i la Unió de Rabassaires.