Llatí/L'Alfabet llatí: Pronunciació

L'alfabet llatí està compost per 23 lletres. Antigament n'hi havien només 21, però durant els segles I i II aC es van introduir la y i la z per poder transcriure les paraules gregues. Durant el renaixement es van afegir les lletres v i j per poder distingir els sons vocàlics dels consonàntics (la v es pronunciava com una u, i la j com una i). D'aquesta manera, l'alfabet ha quedat així:

A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T V X Y Z
a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u x y z

Pronunciació

Fonemes vocàlics

En el llatí clàssic hi ha deu fonemes vocàlics. Cinc d'aquests són vocals breus (/a/, /e/, /i/, /o/, /u/) i cinc vocals llargues (/ā/, /ē/, /ī/, /ō/, /ū/). S'ha de tenir en compte que l'escriptura llatina no fa diferència entre unes i altres. La representació d'aquests fonemes és: A(a), E(e), I(i), O(o), V(u). També s'han trobat uns pocs textos en els quals les vocals llargues són representades com a á, é, i, ó, ú.

Fonètica i fonologia llatina

Lletra		Pronunciació
Lletra		Clàssica	Vulgar
ă	A breu	[a]	[a]
ā	A llarga	[aː]	[a]
ĕ	E breu	[e]	[ɛ]
ē	E llarga	[eː]	[e]
ĭ	I breu	[i]	[e]
ī	I llarga	[iː]	[i]
ŏ	O breu	[o]	[ɔ]
ō	O llarga	[oː]	[o]
ŭ	V breu	[u]	[o]
ū	V llarga	[uː]	[u]
y̆	Y breu	[y]	[e]
ȳ	Y llarga	[yː]	[i]
æ	AE	[ai]	[ɛ]
œ	OE	[oi]	[e]
au	AV	[au]	[au] > [ɔ]
A l'article de la Viquipèdia Alfabet Fonètic Internacional hi ha més informació sobre els símbols utilitzats.

La fonètica llatina ha anat canviant durant els temps antics i clàssics, i el llatí culte també era diferent del vulgar. S'ha discutit bastant per decidir quina és la pronunciació normativa, però finalment s'ha decidit fer oficial la pronunciació eclesiàstica (o italiana), que s'acosta més a la pronunciació del llatí tardà que el clàssic. L'intent de reconstruir la pronunciació llatina s'anomena pronuntiato restitua (pronunciació reconstruïda), i resulta bastant difícil, a causa dels detalls a l'hora d'articular alguns fonemes i la major o menor obertura de boca en les vocals.

Prosòdia

Quantitat vocàlica

La quantitat vocàlica es refereix a la durada de les vocals. El llatí només té dos tipus de quantitats vocàliques: les llargues i les breus. Actualment, s'acostuma a marcar aquesta diferència de la següent manera:

Per les vocals llargues s'utilitza l'accent llarg: ¯
Per les vocals curtes s'utilitza l'accent curt: ˘

En aquest llibres només s'indicaran les vocals llargues, i les curtes les escriurem sense accent.

S'ha de tenir en compte que la quantitat vocàlica és molt important en el llatí, ja que la diferència entre dues paraules totalment diferents pot venir precisament d'això. Un parell d'exemples:

Distinció lèxica: mālum (poma) / malum (dolent).
Distinció gramatical: cum reginā (amb la reina) / cum regina... (quan la reina...)

Quantitat sil·làbica

La quantitat sil·làbica està relacionada amb la presència de vocals llargues i, evidentment, de les síl·labes. La posició de l'accent tònic està determinat per la quantitat sil·làbica de la penúltima síl·laba. L'anàlisi tradicional estableix quatre regles per determinar quines vocals són llargues i quines curtes, i per tant per dir a quina síl·laba recau l'accent:

Són llargues:
- Les síl·labes que per naturalesa tenen una vocal llarga o diftong: Rōma, amās.
- Les síl·labes seguides de dues consonants o per consonant doble (x, z): est, gaza (< *gat-sa).
Són curtes:
- Les síl·labes que per naturalesa tenen una vocal breu i que no està seguida de dues consonants: anima, deus.
- Les síl·labes acabades en vocal i seguides d'una altra vocal: iūstitia, deārum.

A més, s'ha de tenir en compre que la "ae" (æ) i la "oe" (œ), que es llegeixen "ai" i "oi" respectivament sempre són llargues.

Accentuació

En llatí no existeix l'accent gràfic però sí que existeix l'accent fonètic d'intensitat, sent les paraules planes o esdrúixoles. Les regles d'accentuació són les següents:

Totes les paraules de dues síl·labes són planes.
Totes les paraules de tres o més síl·labes són:
- Planes si l'última síl·laba és llarga.
- Esdrúixoles si la penúltima síl·laba és breu.