Psicologia Social de la Comunicació/D3b
'''PARODIA JURÍDICA INTERNACIONAL EN SUS MÚLTIPLES CONTEXTOS DE SENTIDO O SIN SENTIDO.'''
Érase una vez en un lugar del África Negra de cuyo nombre no logro acordarme....vivía un pobre mendigo hijo de la gran....cuyo nombre no logro acordar-me, que harto de mendigar negramente decidió hincarle el diente a su gran amigo moribundo de cuyo nombre sí logro acordarme pero no os lo diré porque es secreto de sumario. Y cuando digo hincarle el diente me refiero a su sentido más literal, es decir, lo descuartizó en pedacitos con su machete oxidado y posteriormente lo ingirió de buena gana, y saboreando la zona más suculenta del cuerpo de su amigo moribundo le sorprendió la FUERZA DE LA REPRESIÓN, para que me entiendan la FUERZA DE LA REPRESIÓN. Poniéndole estos hijos de la gran autoridad-represora-torturadora una denuncia por canibalismo con posterior citación a juicio por el tremendo altercado acaecido. El pobre mendigo-negro-hijo de la gran...recurrió con total éxito a la denuncia alegando con la siguiente afirmación:
“Ponérseme en mi lugar hijos de la justicia...ponérseme en la situación en la que me hallaba....hambriento y casi muerto...y permítanme la siguiente reflexión ¿Acaso ustedes hijos de la gran madre justiciera no hincan el diente en los animales muertos en vuestras propias manos???? Si existe un culpable aquí lo somos todos!!!!”
Unos años después en Catalunya…
Juez (Ojo que todo lo ve): ¡Se levanta la sesión! (tatarareig de la cançó Misión imposible). Estamos aquí presentes para sentenciar el caso 98.48. AVE. BOE del código penal 43.5/4 del volumen 3 de la biblioteca justiciera, artículo 5 del apartado C.2. Pueden proceder las partes.
Abogado defensor: Señores, señoras, Ojo que todo lo ve... Le cedo la palabra al Sr. fiscal.
Fiscal (Al atakerll):Llavontes yo le cedo la palabra al OJO QUE TODO LO VE.
Juez: La historia procede de la siguiente manera. El día 5 de Enero del año 2006, el culpable que responde al nombre de Annibalete...
Acusado (Annibalette) : Queeeé!!!!
Juez: Fuerzas de la represión y la tortura procedan a encajarle el bozal eléctrico....y ¡silencio en la sala! Vamos a proseguir... el día 5 de Enero del año 2006 el culpable fue sorprendido por la guardia misil descuartizando, en la Calle Riera Matamoros entre los números 32-36, el cadáver de “Paquirrín el sin techo”. Según los únicos e infalibles testimonios de la GUARDIA MISIL, Annibalette (el culpable) estaba devorando primitivamente a su homologo Paquirri el sin Techo. Éste fue detenido mediante dardos sedantes y llevado al cuartelillo dónde 4 horas después ingresó en una de las superpobladas cárceles del Estado Español, conocida como la Modelo. Dos meses después pasa a disposición judicial. Procedan las partes.
Fiscal: Le cedo la palabra al sr. Defensor.
Abogado defensor: Ante todo dar las gracias al Fiscal por cederme la palabra y a su vez dar los buenos días a la plebe, al ojo que todo lo ve, a Annibalette y a mi rival; el sr. Fiscal. Y ahora permítanme introducirles, si más no hablar-les del amplio concepto del término sufrimiento: (expresar en veu el patiment: ahhhh!) Pues este mismo padecer experimentaba día tras día mi cliente por no poder sucumbir sus necesidades más básicas.
Fiscal: ¡PROTESTO!
Juez: ¡Se acepta la protesta! Prosiga sr. Fiscal.
Fiscal: No veo en le discurso del Sr. Defensor un argumento que justifique lo acontecido, ¿Acaso no existen instituciones públicas dónde poder acceder a la comida?
A.Defensor: Srs., Sras., Ojo que todo lo ve... en medio del espectacular frío invernal del día 5 de Enero del 2006, con una temperatura inferior a los 0 grados, mi cliente se vio obligado a devorar a su amigo muerto. Permítanme una reflexión..., ¿estaríamos hoy en los tribunales si el muerto hubiera sido un animal? Por ejemplo, ¿un pollo? O ¿un perro? ¿No son todos ellos, es decir, pollos, perros, humanos, seres vivos que se les hace sentir el mismo sufrimiento? ¿O acaso nos creemos con la superioridad divina hacia otras especies?
Fiscal: ¡PROTESTO!
Juez: No se aceptan las protestas.
A.D: Srs., Sras., Ojo que todo lo ve....¿Acaso no somos nosotros animales?
Fiscal: Sí, animales. ¡pero racionales...!
A.D: Y emocionales...entre muchas otras cosas al igual que los animales ¿o es usted tan primitivo sr. Fiscal que sólo piensa en los animales como manjares?
Fiscal: No, al contrario.... no soy primitivo, soy muy humano pues considero que matar a un humano es muy inhumano...
A.D: Me parece redundante... ¡Protesto!
Fiscal: Se aceptan las protestas... proceda la parte defensora.
A.D: Y aquí no se acaban nuestros argumentos ....; mi cliente Annibalette no cometió ningún homicidio, simplemente comió carne humana, ¡muerta! ¡NO ATÓ A NADIE! ¡ERA SU NECESIDAD! Y me remito al caso del pobre-mendigo-hijo-negro hijo de la gran... que sucedió en África negra. ¿Os acordáis?
Juez: Si viste..., nos acordamos todos...no procedan a la redundancia otra vez... ¡prosiga la parte defensora!
Fiscal: ¡Protesto Sr. Ojo que todo lo ve!! África Negra no tiene nada que ver con la selva de asfalto de Barcelona...me voy a explicar mejor: ni el lenguaje, ni la mirada, ni los sentimientos, ni el ambiente, ni el orden de la pirámide de Maslow..., ni la cultura son los mismos... ¡estamos delante de 2 contextos diferentes!!!
A.D: ¡Me lo dejaste a huevo, payo! En el caso de mi cliente Annibalette la pirámide de Maslow y su orden pueden parecerse... ¡por no decirle que es el mismo!!
Fiscal: ¡PROTESTO!
Juez: No se aceptan las protestas, ¡panda de reprotestones!
A.D: Srs., Sras., ojo que todo lo ve...le cedo la palabra al Sr. Fiscal.
Fiscal: ¡REPITO! No se puede trasladar el discurso que me está vendiendo de un lugar a otro. ¡Es una frivolidad!
Juez: ¡Un poco de orden en la sala! ¿Podría explicarme Sr. Fiscal que entiende usted por discurso? ¿Es el discurso el que cambia en función del contexto? O, ¿es el contexto que se crea a partir de los discursos? O, ¿es la persona la que crea el discurso en función del contexto? O, ¿se modifica el contexto en función a los discursos que uno defiende? ¿QUÉ ES DISCURSO? ¿QUÉ ES CONCURSO? ¡Ay no! ¿QUÉ ES CONTEXTO?
Fiscal: ... ejemmmm... ¡le cedo la palabra al Sr. Defensor!
A.D: Payo... ejemmm, le cedo la palabra al ojo que todo lo ve.
Juez: Oka panda de re-tarados...vayan a deliberar...y ustedes plebe acuerden el veredicto...la verdad está en vuestras manos.... ¡SE LEVANTA LA SESIÓN!!! '''ARTICLE 1: Contexts de Sentit, un apropament al marc teòric'''
¿Cómo evitar que una gota de agua se evapore?
Podríem fer el símil i imaginar-nos que cada ésser humà és com una gota d’aigua que té cert significat i forma com a unitat individual, però adquireix sentit complet amb la totalitat i en funció al conjunt: l’aigua. L’aigua està constituïda de multitud de gotes i les gotes, a la vegada estan formades per la substància aquosa, l’aigua. Nosaltres som constituents i constituïts per una realitat concreta que coneixem amb l’etiqueta de Societat, on el sentit absolut està configurat per la multitud de persones, individus que la configuren i cada un de nosaltres per separat aporta la seva individualitat i transmissió d’una cultura creada dins d’aquest marc social concret. Així doncs, som éssers (individualitat) socials (col•lectivitat) i per anar configurant i ser construïts per la realitat concreta necessitem eines que ens ajudin a adaptar-nos i entendre’ns. Com éssers socials que construeixen i constitueixen una societat necessitem anar adquirint un concret capital cultural i simbòlic per poder-nos adaptar al camp cultural corresponent. En aquest apartat el que farem és una breu introducció a tots aquells elements que creiem importants per poder entendre les lectures corresponents al tema tres. D’aquesta manera farem més fàcil la comprensió i adquisició dels conceptes que poden anar sortint en aquest treball.
Per començar podríem fer una breu explicació del socioconstruccionisme com a corrent teòrica que considera que la realitat social és construïda a través de les pràctiques socials, mitjançant l’acció de les persones. El coneixement no és construït per ments individuals sinó que està constituït pel col•lectiu social i l’intercanvi, no sent fruit de la individualitat sinó de la interdependència. És per això que tot coneixement s’ha d’entendre dins d’un marc sociohistòric concret. El que en un moment determinat apareix com a veritat absoluta no és més que una valoració concreta i emmarcada en una realitat social determinada, a partir de processos i interaccions socials. Tot és provisional perquè tota cultura o societat és variable, dinàmica i va canviant. Aquesta teoria justifica i dóna explicacions per exemple al fet d’atribuir una causa a fets delictius per anomalia física i legitimar una determinada forma d’intervenció (electro-shocks o lobotomies). O en canvi, actualment la concepció de delinqüència considerada com una desviació de la norma socialment acceptada (construcció social a la vegada) posa de manifest el disseny de programes de ‘resocialització’ dels suposats agents delictius. Un dels aspectes més importants d’aquesta tendència teòrica és a considerar el llenguatge com una eina per construir realitats concretes. El llenguatge és el que ens posa en relació amb el món social que habitem i és per això que és el vehicle que ens ajudarà a comunicar-nos i a adaptar-nos millor al món social. És mitjançant l’anàlisi del discurs com es pot anar accedint al coneixement social de cada realitat concreta.
No obstant, com interpretem, accedim i estructurem els significats culturals per poder adaptar-nos i fer-nos coherent la nostra existència en una realitat social determinada? Entren en escena els conceptes narratives, gèneres i discursos per acabar d’arrodonir el marc teòric d’aquest treball i facilitar la seva comprensió. Però abans considerem que seria important explicar els termes de camp cultural i capital simbòlic i cultural de Pierre Bourdieu.
Bourdieu considera el camp cultural com ‘universos sociales relativamente autónomos’ que es defineixen a partir del capital que entra en joc. Sent el capital, simbòlic i cultural, “El capital simbólico es una propiedad cualquiera, fuerza física, valor guerrero, que, percibida por unos agentes sociales dotados de las categorías de percepción y de valoración que permiten percibirla, conocerla y reconocerla, se vuelve simbólicamente eficiente, como una verdadera fuerza mágica: una propiedad que, porque responde a unas "expectativas colectivas", socialmente constituidas, a unas creencias, ejerce una especie de acción a distancia, sin contacto físico”. (Bourdieu, La economía de los bienes simbólicos, pp. 171172) A més, el capital cultural està relacionat directament amb l’habilitat de la persona per identificar què es pot fer i què és valorat dins del camp cultural al qual pertany.
D’aquesta manera, una vegada entenem la concepció d’una realitat concreta (camp cultural) en la que hem de veure’ns immersos i ens hem d’anar adaptant contínuament, mitjançant el domini i comprensió de certs capitals simbòlics i culturals corresponents, com es construeix i es transmet tot aquest coneixement? Quines eines ens ajuden a construir i ser construïts coherentment amb el món que experimentem? Les narratives són formes d’estructurar el coneixement en format d’història per tal com segueixen un cert ordre lògic. Són les eines que ens ajuden a entendre la realitat, a crear-nos un cert hàbit dels fets del nostre entorn i que no ens sorprenem cada vegada. És a dir, ens creen una certa estabilitat en la realitat, un cert ordre, podríem dir que són les que estructuren donant un cert sentit al caos de la realitat creant un aparent ordre i facilitant la seva interpretació. Un exemple de narrativa en el nostre cas seria, un acusat d’homicidi va a judici, presenten una prova aparentment objectiva i clau per esclarir els fets i és jutjat com a culpable. Va a la presó. Els gèneres serien les pràctiques comunicatives que donen sentit i ens ajuden a organitzar les narratives. Vindria a ser un sinònim de context. És a dir, els gèneres serien el marc i les narratives la foto, el conjunt té un significat diferent a si la foto està en un àlbum (que seria un altre gènere). És com si fos el baix d’un grup de música, és l’element que li dóna significat i sentit complet harmonitzant tots els elements en un únic sentit dins d’un marc contextual concret. Dóna el detall, o matís a la interpretació, ajuda a matissar la percepció del món. Per exemple, un fet com ‘reunir-se un grup de gent’, en una situació (context) de manifestació per alguna injustícia social (LOU, procés de Bolonya, etc.) on certes institucions (autoritats) ho interpreten com una amenaça o revolta estudiantil és interpretada i adquireix un sentit diferent a per exemple, una situació de celebració per una victòria futbolística on la bogeria de la massa és superior però acceptada per tots. I els discursos ‘organitzen sistemàticament conjunts d’afirmacions que donen expressió als significats i valors de les institucions. Defineixen, descriuen i limiten el que és possible dir (i, conseqüentment, el que és possible fer), respecte d’una àrea de preocupació de la institució.’ (Kress, 1985:7). ‘Son grups d’idees o maneres de pensar socialment produïdes que poden ser identificades en texts individuals o grups de texts, però que demanen de ser localitzats dins d’estructures o relacions històriques més amplies (Turner,1990:3233).’ Un exemple de discurs seria la manera de comunicar-se i dirigir-se uns als altres en un judici, es crea una realitat concreta amb conceptes com ‘señor juez’ (juez que ve de justícia, és a dir, qui fa justícia), i la manera de parlar en aquest gènere fa que es construeixin unes relacions socials i uns significats diferents als que es generarien en altres contextos. El discurs crea realitats, crea unes relacions de poder i regula les interaccions socials.
Doncs, les narratives, gèneres i discursos són marcs intertextuals que juntament amb el context immediat ajuden a donar sentit al tot que experimentem. A tota acció, fet o situació social de la nostra realitat més propera. Donen sentit a la realitat que habitem i per aquest motiu formen part de nosaltres, són naturalitzats i utilitzats de manera tan automàtica com el respirar. Impregnen la nostra vida social i individual, ens creen i nosaltres les creem. Són com les nostres ulleres de visió al món ens ajuden a interpretar donant-los un sentit coherent amb la vida social i veure el que ens envolta. Fins i tot podríem analitzar-ho fins l’extrem de veure aquest treball també ple d’aquests elements, també està impregnat.
Per analitzar-ho de manera més simple seria com si un/a intentés saber com funciona un aparell que no sap què és, només veu la carcassa però no sap què ni com. Bé, llavors el que faria seria agafar el manual d’instruccions i en funció a la explicació i descripció podria saber fer-la funcionar i donar-li un sentit a la màquina, passant poder a concebre-la com a màquina d’escriure. Els éssers humans arribem a un món ple de significats i de realitats creades i en procés continu i dinàmic, per això és bàsic poder aprendre tots els elements que ens ajudin a adaptar-nos per (sobre-)viure en aquesta realitat, anomenada Societat. Crear relacions amb sentit amb el tot que ens envolta i ens influencia.
¿Cómo evitar que una gota de agua se evapore? Arrojándola al mar
'''ARTICLE 2: Referències Teòriques: estudis d’ investigació'''
Apartat A.
Construcció social del delicte: un estudi etnogràfic en la pràctica del dret penal.
La tesi que tenim a les mans versa sobre el discurs i la creació d’espais en la pràctica del dret penal. L’autora fa un análisis de com aquests elements poden influir a l’hora de crear relacions de poder, de submissió, de por, de impotència, d’impersonalització…
La pràctica del dret penal sovint ens és descrita com a única veritat absoluta on els termes d’objectivitat i imparcialitat la revesteixen fins al punt de considerar-la divina.
L’etnografia jurídica, el socio-construccionisme, l’anàlisi del discurs, les idees de Foucault, de Batjin, entre d’altres són materials a partir dels quals treballa l’autora de la tesi amb la finalitat d’analitzar aquesta pràctica social del delicte.
En l’etnometodología que utilitza l’autora hi trobem el recull del interaccionisme simbòlic on tots esdevenim actors de la construcció de la vida cuotidiana. La indexicalitat , la noció de membre i la reflexivitat s’integren en la metodología emprada.
• La importància dels significats de l’espai. En la sala d’un judici i en la posterior pràctica d’aquest podem observar la distribució de l’espai i com a partir d’aquesta s’estableixen uns rols, identitats i relacions de poder. En un sistema de confrontació (diferent al sistema inquisitorial) el Jutge, que manté la característica de qualitat divina (en la paròdia vàrem anomenar-lo “EL OJO QUE TODO LO VE”) es situa al centre de Sala i per damunt de tots els presents, amb una vestimenta anomenada toga de color negre, és també ell qui ordena la Sala mitjançant un instrument similar a un martell de fusta. Seguidament en la seva part esquerra però en una zona més inferior hi trobem la part particular, al costat d’aquest mantenint una diferència hi trobem la part defensora, i al costat d’aquesta però més a baix l’acusat. Davant d’ells el jurat. Veiem doncs que aquell que està més alt i en una posició més central rep el poder, i mentres anem baixant, com s’hi d’una piràmide es tractés, la impersonalitat i el estatus van en augment en contrapartida del poder. En aquest procés l’acusat sembla desvincular-se totalment del procés, el tracte inhumà es fa patent degut al manteniment de les esposes, la distància tan emocional com el contacte visual de la seva família o d’aquells éssers que l’envolten, entre d’altres. Són espais (tals com la presó, psiquiàtrics, comissaries, sales de justícia...etc) que expressen desconfiança i per tant indecisió de quant i com actuar. És doncs com a partir de l’espai es crea tota una xarxa de poder, de rols i d’identitats. • La pràctica del discurs. Gran part de la tesi es centra en els efectes del discurs jurídic, aquests efectes són estudiats mitjançant l’anàlisi del discurs. Els documents que selecciona l’autora del text alhora de portar a terme aquest anàlisi són: frases del procés penal, retòrica jurídica, construcció dels fets, la construcció de l’identitat de l’acusat, valors i normes sustentats pel sistema penal i les relacions del dret en altres disciplines. S’obté com a punt de partida la funcionalitat del llenguatge com a element CONSTRUCTIU, és a a dir, el llenguatge és una forma d’acció. El discurs, en la seva totalitat, contribueix a la construcció d’identitats i rols dels subjectes, a la relació entre els subjectes, a la construcció del coneixement i dels sistemes de creencies. Tal com assenyala Foucault el discurs són les pràctiques que formen els objectes dels quals parlem, construeixen i constitueixen les entitats socials i les relacions. Podríem conscloure, tal com assenyala l’autora, que el discurs jurídic és irrefutable mitjançant arguments amb autoritat. Les seves estratègies retòriques atenen al dialoguisme intertextual, de manera que els discursos anteriors són modificats i actualitzats amb la finalitat de construir arguments d’autoritat.
És d’aquesta manera pràctica com l’autora ens vol fer obrir els ulls davant de certes institucions que són revestides de divines, neutrals i úniques en la tinença de la clau que obra la veritat absoluta. És d’aquesta manera, mitjançant un acurat anàlisis de l’espai i del discurs en l’àmbit d’un context jurídic (aplicable però en altres camps) que ens ensenya (o si més no ens hi fa pensar) com aquest elements que moltes vegades passem per alt (bé per normalització o bé per conformisme) són creadors de relacions de poder, d’identitats i de rols.
Apartado B. La noció d'espai en la definició dels contextos de la recepció dels mitjans de comunicació.
En aquesta lectura, l’objectiu principal de l’autora és reconsiderar o replantejar els termes que constitueixen l’argot en l’estudi d’audiències; ja que l’autora ens parla d’una “normalització” d’aquests termes.
Alternatives que es proposen al determinisme dels corrents d’investigació:
Interdisciplinarietat Combinació de metodologies Major reflexió sobre la contextualitat de l’objecte d’estudi Major reflexió sobre la relació objecte-subjecte en el treball de camp
Primeres aproximacions:
- Jensen i Rosengren “anàlisi de la recepció” (punt de confluència entre les ciències socials-humanitats).
- Alasuutari parla de tres generacions o fases de recerca sobre audiències dins del corrent d’estudis culturals: 1. Màxima difusió de la semiòtica. 2. Estudis etnogràfics de l’audiència. 3. Audiències com a “construccions” del discurs social i acadèmic.
Limitació
- Evolució acadèmica només en el context anglosaxó - Estudis culturals internacionalitzats
La Solució que planteja és defugir de definicions exclusivistes i estàtiques i una inclusió de la geografia cultural (ubicar objecte).
Geografia cultural
- Es demana més reflexió sobre l’espai. Ni l’espai, ni les relacions socials poden ser considerats de manera fixa. - Doble sentit: en l’espai les definicions adquireixen significat concret i d’altra banda a l’hora de definir considerem l’espai. - Multiculturalitat: espai representat diferent en funció de com és percebut i viscut culturalment i històricament.
Crítica al capitalisme
Ja que produeix un discurs cultural hegemònic i s’amaga tot allò diferent en la mesura que és vist com a problemàtic. També desproblematitza les desigualtats per la creació d’una forma de representar-les en l’espai (incorporar-les al discurs, naturalitzar-les) a través de termes, com ara, multiculturalisme.
Postmodernisme
El defineix com l’expressió cultural del capitalisme que fa creure que les desigualtats socials no tenen res a veure amb el sistema (condicions materials de vida, modes de producció...). El paper dels mitjans de comunicació en aquest discurs és la deslocalització dels esdeveniments.
Cartografia social (Jameson)
Es parla de la necessitat de mapes que permetin la representació situacional de les persones, és a dir, relacionar imaginaris dels éssers socials amb condicions reals d’existència. Existeix el problema de la dicotomia realitat-ideal, per tant s’ha de reflexionar sobre el paper articulador que juga la ideologia en la nostra forma d’experimentar, percebre i representar la realitat.
Privatització mòbil
Silverstone redefineix els espais on tenen lloc les relacions de les persones en el seu dia a dia. Dóna principal importància a l’espai domèstic i defineix l’espai suburbà, que s’entén com un espai que representa la manifestació del capitalisme avançat a través de l’expansió de les ciutats. Se li critica la parla d’una realitat (la britànica); no tria un espai públic; poc crítica i amb poca voluntat de canviar.
Audiències
En lloc de parlar de la configuració d’una audiència sense fronteres, hauríem d’aplicar-nos més a fons a estudiar com la nostra definició com a audiències passa per la nostra forma de definir el món i participar en ell. La nostra relació amb el món és indirecta ( culturalment mediada ) i alhora directa( som actors ).
Tipus d’audiències
- Com a mercat: les cadenes venen als publicistes i les empreses encarregades de fer ràtings venen a les cadenes. - Com a públic: el rol social que els és atribuït. - Com a fans: la recerca d’un signe d’identitat - Com a grup social: comparteixen característiques (localització classe social, etc) - Com a audiència involucrada: persones actives que penses sobre els significats i els valoren.
Els mitjans i la construcció d’identitats
Estudis culturals han analitzat el paper del mitjans de comunicació en la construcció d’identitats. Han utilitzat el terme identitat des de diferents perspectives:
- Com a pertinença dels individus a grups socials(raça, gènere) - Com sentiment de pertinença o arrelament a un lloc. Aquest últim punt ha estat criticat pel fet que consideren l’estudi de la configuració de les identitats al voltant dels llocs , enlloc de fer-ho com construccions històriques, amb caràcter mòbil.
Crítica al nou sistema comunicatiu
- Identitat i lloc com a coses que existeixen per se i no com a representacions polítiques i socials històriques - Atribuir a les noves tecnologies els canvis en la construcció d’identitats, suposa no tenir en compte que aquests canvis poden formar part d’un procés estructural més ampli - Innovacions tecnològiques i polítiques “desrreguladores” contribueixen a la “supressió de fronteres”, duu a pensar que la comunicació només s’enten com comunicació tecnològicament mediada.
Crítica a la globalització
S’ha de qüestionar fins a quin punt la reterritorialització significa la nova configuració d’espais comuns i d’unió o bé, significa la reafirmació d’estats nació. A més, segons exposa Giménez, la globalització es difon de manera desigual per diverses perifèries segons el seu major o menor grau d’integració al mateix.
Globalització segons García Canclini
- La globalització implica l’homogeneïtzació de la cultura per evitar ho, s’ha de donar a conèixer allò que és mestís, diferent, no reivindicar la identitat. - S’ha d’intentar imaginar de diferents maneres allò global en funció de la forma com la gent viu la globalització en el seu dia a dia. - El paper dels mitjans de comunicació és fonamental per la culturalització d’aquest discurs. Substituir la paraula homogeneïtzació per multiculturalitat o hibridació.
Crítica a la societat de la informació
- Dóna per suposat que en aquest món tothom està connectat. Exemple: ADSL. - Les noves tecnologies, no esborren els espais tradicionals on la gent interactua, sinó que crea nous espais. No obstant cal que ens aturem a preguntar nos qui, per a qui i sota quines condicions són creats aquests espais.
Ciberespai - Suposa la supressió de fronteres - Es representa com la terra promesa on gènere, raça i tota mena d’indicadors d’alteritat seran esborrats per les imatges on line. - Per concluir, això implica, que sempre hauran de ser els altres que s’hauran d’adaptar al sistema comunicatiu occidental i al seu llenguatge. '''ARTICLE 3: Contribució del públic assistent'''
Una de les pautes d’aquest procés anomenat Psicologia social de la Comunicació era que cadascú contribuís a la exposició dels companys/es i fes un comentari útil per poder ajudar a desenvolupar aquest treball. Doncs bé a continuació farem un breu passeig per totes aquelles aportacions que ens han semblat útils i ens han ajudat a enfocar el tema amb més perspectiva i més àmpliament.
Per exemple, una de les aportacions venia a dir que ‘la realitat es construeix, i que l’objectivitat és una subjectivitat consensuada’ . Defensava que constituïa un delicte o no era una construcció en funció a la cultura que la jutjava, ja que la justícia és una construcció social. En funció a un exemple que ens va posar ella, ‘Cal aplicar això, especialment, a dos casos pròxims i candents: Otegi i Parot. Pel que fa al primer, la branca més progressista de la legislatura opina que és interessant que es contempli la seva llibertat condicional, tot i la polèmica que saben que això comportaria. Aquest sector de la fiscalia argumenta que la “reiteració delictiva” perd força en un context d’alto el foc, com és el que sembla que tenim actualment. Aquests dos casos, especialment el primer per la polèmica aixecada i el revol social, conformen una concreció del que argumentava en el primer paràgraf.
D’altra banda, les associacions judicials diuen que no s’ha de canviar el criteri per jutjar a membres d’ETA i a l’esquerra abertzale que tenen processos oberts (entre ells podem considerar Arnaldo Otegi, Joseba Permach o Pernando Barrena). Com un portaveu dels magistrats ha dit: "Los jueces aplicamos las leyes en vigor y no hacemos política"’.
Nosaltres arrel d’aquest comentari vam reflexionar que depenen de la visió i de la institució que valori el que succeeix, els fets seran interpretats d’una manera o d’una altra. És a dir, aquest és un exemple de com el camp cultural influencia al tipus de capital simbòlic i cultural, de manera que en funció a aquest un fet pot adquirir i suposar diferents significats, i en conseqüència diferents maneres de percebre la realitat i actuar en ella. Ens planteja el fet que tot coneixement és relatiu al context, incloent-hi la font que ho diu, en el que és desenvolupa i es gesta. I per això, per tenir un coneixement més adequat al que és realment cal tenir en compte Totes les Variables que intervenen. ‘Un t’estimo’ pot tenir i significar moltes coses diferents en funció a qui va dirigit, en quin moment, a on, a la distribució de l’espai, en el temps o època, històricament parlant, en el que es digui, en quin to de veu i tenint en compte el que ha precedit a la frase, etc. És a dir, tot trosset de la realitat té una infinitat de possibilitats, però només n’hi una de més veritable: la que ha estat en funció a tot el que ha succeït. Relacionat amb aquest, hi ha un altre comentari del cas de l’ Èric i l’Exèrcit del Fènix. Amb el que s’intenta justificar que l’àmbit jurídic mai és perfecte i està condicionat per molts valors socials i culturals que determinen què és delicte i què no ho és. Un altre exemple de que la Justícia és una construcció social i com a tal la pràctica del dret no és més que una pràctica social que incideix en el comportament dels individus, tenint una eficàcia productiva de subjectivitats i materialitats és la contribucio que posa l’exemple de la noia de la ‘minifalda’. Si recordem que va ser declarada culpable pel jutge que va entendre que ella per anar provocativa amb ‘minifalda’ era la causantde què es produís una tensió sexual per part de l’acusat. És a dir, podem veure que les lleis a part de ser construïdes socialment també són interpretables, de manera que en una situació de fets “iguals” o similars, podem trobar dues resolucions contràries o oposades depenen de la interpretació que cada part li doni. Això també dependrà directament del camp cultural i el capital que es tingui en compte com hem dit anteriorment. En aquest cas el jutge creu que la víctima és la culpable per exhibicionisme i el suposat culpable seria la víctima. D’aquesta manera podem afirmar que un mateix fet pot ser interpretat de diverses maneres, i per tant la llei pot ser utilitzada (jugar) en dos sentits diferents. A favor o en contra. En aquest cas concret, el jutge estaria jutjant el fet de portar “minifalda” com un comportament “delictuós” segons el seu capital cultural. Novament, creiem que aquest cas és un exemple més de que el delicte és una construcció social i el que es considera delicte en un context o, per una persona determinada, pot no ser-ho si canvíem el context o ho percep una altra persona. Aquí també caldria afegir que el tema de la prova en un judici ve a ser el mateix, una construcció social. Una contribució que ens van fer i que també va ser objecte de comentari en la presentació del nostre treball va ser el tema de la Prova. És a dir, del que representa la prova en un judici pel valor que se li dóna com a fet irrefutable. Arrel del comentari de la presentació i de la contribució nosaltres ens hem plantejat què representa la prova? I per què se li dóna tanta importància? Realment, la justícia fa i desfà el que vol, només cal pensar que una prova és la selecció de molts fets en el temps i que no pot representar la sentència definitiva d’un judici. Considerem que els fets precisament no se’ls pot interpretar sense tenir en compte totes les variables possibles, i que així com el que estem dient, els fets no deixen de ser una construcció social. Amb això volem dir que al ser una construcció social, també li donarem més importància i uns valors determinats a certs aspectes en detriment d’altres que podrien intervenir però no considerem perquè no entren dins del nostre capital cultural o simbòlic. És a dir, les proves d’un judici no són més que construccions socials característiques d’un camp cultural concret. Per exemple, així com en la nostra més realitat propera se li pot donar una rellevància especial a la presència de testimonis, en una altra realitat poden interpretar-la com massa poc important per la seva inexactitud i valorin més proves científiques com anàlisis de sang, o de les ditades, etc. Una prova no pot ser tant omnipresent com representa, sinó que s’ha de valorar com un aspecte més a tenir en compte dins del context en el que s’està jutjant a la persona.
Un altre comentari que vam tenir en consideració va ser el que venia a remarcar la importància de la distribució de l’espai i la col•locació de cadascú dels participants en un acte jurídic i com això influenciava a l’hora de crear relacions de poder, tipus de comunicació i construcció del discurs. Per exemple, al jutge com se l’anomena (remarca la importància de la justícia), com s’han de dirigir a ell/a, la col•locació dalt d’una tarima, la possessió d’un isntrument que el permet posar ordre a la sala, etc. Tot són elements que denoten la importància d’aquell individu en l’acte que tindrà lloc. O bé, l’acusat que està cara a la justícia i donant l’esquena a tot el públic assistent, incloent-hi els seus familiars. Esposat (símbol poder de No llibertat, d’estar agafat per les mans) i observat per tots/es sent objecte de judicis i sentències. En una situació tan aparentment objectiva com un judici s’estableixen uns significats, unes relacions de poder i una comunicació i interacció social concrets a partir de la conjunció de tots els elements que hem tractar a l’article 1.
Un aspecte que ens ha semblat molt interessant és la possibilitat de comentar el pas del temps i com la interpretació de l’espai ha anat canviant any rere any. Per exemple, se’ns diu que abans l’acusat situat més o menys de la mateixa manera quan era sentenciat, tenia la família just darrere i això també significava que la família sencera estava sent jutjada. És a dir, poder les sentències no anaven tan dirigides al individu sinó al col•lectiu en el que ell pertanyia. Anar a judici era quasi una obligació, sent mal vist si no assistien. O fins i tot, se’ns comenta que podríem parlar de la diferència que hi ha de situacions on l’espai està distribuït de manera molt similar com podrien ser un judici o un casament.
Un altre comentari que ens va cridar l’atenció va ser el que anomenava la fundació del Grupo Latino Americano de Criminología Crítica que es qüestiona tots aquests elements de objectivitat i pseudodiví que aparenta la justícia, així com el control social que es crea a partir de les representacions socials de Justícia, Delinqüents, vandalisme, etc. I es planteja intentar fer un Sistema de Justícia Penal més humà. En aquest comentari, es parlava de la Teoria de les Representacions Socials de Moscovici considerant aquestes un conjunt d’idees, pràctiques i valors que permeten a l’individu guiar-se en el seu món quotidià i entendre la realitat que habita, així com fer viable la comunicació entre els integrants de la societat.
El tema que tractem en aquest treball està sustentat per una teoria de la agenda- setting o tematització que ve a dir que els mitjans de comunicació ens marquen el que és notícia i la perspectiva que s’ha de tenir davant de la notícia. Són els altaveus que determinen l’opinió del públic. Només poden marcar l’agenda de la notícia si aquesta és percebuda com rellevant en l’àmbit social, és a dir pel col•lectiu de gent que forma la societat. Un aspecte que es comenta es que aquesta teoria de l’espiral del silenci només té sentit en societats on els mitjans de comunicació tenen una influència molt important en la societat. Ja que en societats on no tenen rellevància, la teoria perd utilitat, no és verifica. Per exemple, en una petita localitat d’Àfrica no tindran el mateix ressò les notícies perquè els seus habitants estaran més desperts davant la novetat més immediata i local.
Per acabar aquest article ens agradaria fer menció del comentari que ens sembla que conté un xic tot el que hem anat dient i que podríem resumir en: la justícia és una construcció social. La justícia no és més que un conjunt de significats construïts en cada cultura. i es basa en un sistema de normes que es creen segons la ideologia d’un camp cultural concret. “El sistema legal espanyol ( i en conseqüència el seu sistema de justícia) forma part de la tradició civilista o “romano-canònica” o “napoleònica”, característica del conjunt de països del sud d’Europa (...) Emana del poble i s’administra en nom del rei, s’autogoverna, (...) Es impartida per jutges professionals, independents i responsables (...) sotmesos només a l’imperi de la llei ...” Com podem veure NO hi ha una única manera de fer justícia, tot i que això és el que se’ns vol transmetre des de l’omnipotència de la Justícia. Fer justícia és un procés subjectiu on diferents individus emmarcats dins d’un camp cultural concret determinen en funció a la realitat que experimenten unes decisions o altres, tenint present uns valors i unes pautes ‘justes’ coherents dins del context on neixen. Els jutges són persones humanes que també estan travessades per les normes socials i per la quotidianitat més humana i terrenal que pot existir. Per això no escapen al ús de narratives, discursos i de la influència dels gèneres. No poden ser objectius i omnipotents. Són éssers socials que també estan influenciats per l’entorn que habiten. La Constitució marca que tots som iguals davant la llei, però no són tractades i jutjades igual les persones amb antecedents que sense.
'''Article 4: Exemples aplicats de la temàtica'''
En l’àmbit hospitalari( mèdic), en un geriàtric, a les presons...podem veure aplicats els conceptes definits anteriorment. Agafant com a exemple l’àmbit hospitalari, podem veure com la distribució de les habitacions dels pacients, situades una al cantó de l’altre, les dotacions de les habitacions: llit, botó per avisar en cas d’emergència, la decoració, la safata per menjar...marquen les relacions posteriors. Quan estàs a l’hospital, entres en el context hospitalari i prens consciència i et converteixes en membre d’aquest context. Quan vas a l’hospital adquireixes el rol de pacient, actues i interacciones, és llavors quan interpretes i dons significat al discurs (en aquest cas seria mèdic); amb aquest procés es construeixen fets i identitats: el metge pren el rol de “curador” ”savi”...i tu prens el rol de “malalt”... ; i totes les altres parts: habitacions amb el llit estirat,el fet de portar-te el menjar, la bata blanca que duen en sentit de puresa, saviesa, importància, respecte....ajuden a marcar les relacions posteriors i a donar significat al discurs.
Finalment, a partir de tota la informació: de les lectures, dels temes de classe, de les exposicions, de les aportacions, de la teoria, etc. arribem a la conclusió de que tot allò que produeix l’ésser humà sigui en el context que sigui el discurs que utilitza, el gènere i/o la narrativa és una construcció social, mediatitzada pel seu pensament, per la seva cultura, pel moment actual en el que viu, etc. Es per tant, que qualsevol pràctica sigui del àmbit que sigui: mèdica, jurídica, política, educativa, etc. No està desvinculada de la perspectiva de l’actor que la dirigeix ni de l’actor que la rep.
Cal destacar la propietat constructora del llenguatge que es fa patent en la creació, la transmissió, la recepció del missatge. És per tant, que no podem concebre el llenguatge com a simple emissió (i recepció) de sons, sinó com a un constructor constant de realitats. El discurs, al incloure el llenguatge, s’ha d’analitzar com a constructor d’identitats i de rols socials, alhora també crea relacions de poder. Això es fa patent en els discursos jurídics, mèdics, psiquiàtrics, eclesiàstics, acadèmics, psicològics, etc. On tots ells combinen altres discursos (intertextualitat) i a la vegada defineixen el propi discurs. Els conceptes que tots ells comporten es desvinculen d’una realitat social tangible i pròxima, en detriment de la societat a la qual van a parar o van dirigits. Alhora aquests discursos són defensats des de l’òptica d’una bona entesa professional i que estructuren i pseudonormalitzen el món social. Tot discurs està interrelacionat amb un o diversos espais (camps culturals) que tindran un capital simbòlic i cultural concret i determinat. Aquests discursos aplicats al seu context de sentit comporten diferents pràctiques socials. El fet que aquests discursos i aquests espais estan implicats en la pràctica social no poden desvicular-se d’aquesta revestint-se de termes com: imparcialitat, objectivitat, neutralitat, etc. No existeix tot això. La veritat no és absoluta en cap àmbit, sinó relativa al context.
Per això, us invitem a reflexionar, a pensar, en les pràctiques que cadascú realitza ja sigui des d’una posició de psicòleg, d’adult, d’alternatiu, de conservador, de pare, de mare, de germà gran, etc. És a dir, tots aquells rols que puguin denotar en algun sentit superioritat en vers a un altre ésser. Hem de ser respectuosos i no creure’ns per damunt de ningú, només llavors el nostre discurs obtindrà un caire subjectiu, amb el que tot això comporta: errors, encerts, confusions i contradiccions. I serà per tant que el nostre discurs podrà ser sensible al canvi i despullat d’un cert dogmatisme.