Psicologia Social de la Comunicació/D8b
LA COMUNICACIÓ PER AL DESENVOLUPAMENT I EL CANVI SOCIAL: idees principals.
DESENVOLUPAMENT
Per entendre la comunicació dins l’àmbit del desenvolupament, en primer lloc hem de parlar sobre aquesta darrera paraula. Desenvolupament és sinònim de creixement, evolució. Tot desenvolupament suposa un canvi i una direcció. En països i societats, es relaciona amb determinats nivells de benestar de la població. En la mateixa línia, trobem la paraula “progrés”, que té una íntima connexió amb evolució. En aquest punt, ens podem preguntar: “la humanitat ha progressat?” És una pregunta difícil de respondre, ja que és difícil jutjar si la vida humana s’està fent bé o no. Els exemples habituals, com els antibiòtics, la major higiene, els vols transatlàntics, o el correu electrònic, que en principi ens fan veure i creure que la humanitat ha progressat, són aplicables a la vegada només a un petit percentatge de la població mundial. Què passa amb l’altre 95% de la població? Un altre exemple típic és l’evolució de la medicina i, per tant, l’allargament de la vida humana. Tenim tractament per moltes de les malalties pròpies de món subdesenvolupat, però aquesta mateixa població no pot accedir a ells. D’aquesta manera, pels que veuen progrés, la majoria de la gent no compta. Un altre concepte molt relacionat amb el desenvolupament és la tradició. Es tendeix a pensar que en el desenvolupament la tradició queda fora, però en realitat no són termes dicotòmics, sinó que tradició i modernitat conviuen en tota societat i es reforcen mútuament. Amb el temps, s’ha consolidat un concepte de desenvolupament relacionat amb les formes de vida i producció occidentals. És a dir, el desenvolupament s’ha convertit en un procés on la cultura occidental constitueix tant el mitjà com la fita. El model de producció va ser Europa: Ciència i Capitalisme avançaven per camins paral•lels. En el segle XX, les ideologies més extenses, el capitalisme i el marxisme, tenien una concepció similar del desenvolupament; consideraven sobre tot la seva base econòmica i els patrons de creixement occidentals. Un exemple molt clar d’aquesta occidentalització del desenvolupament la trobem a Amèrica Llatina, ja que està plena d’episodis on Estats Units i països europeus han intervingut econòmica, política o militarment amb l’argument d’ajudar a implantar la democràcia, impulsar el desenvolupament i el progrés, contribuir en la lluita contra el narcotràfic o la defensa dels drets humans. Però, per altra banda, trobem la República Popular Xinesa, amb greus acusacions sobre violacions dels drets humans, però aliada comercial dels Estats Units. Així, veiem que les coincidències econòmiques uneixen en la globalització als diferents sistemes polítics. En conclusió, existeix una carrera desigual entre els països en desenvolupament i els països industrialitzats. L’error més gran que implica la concepció actual és que moltes vegades no té en compte que el desenvolupament ve des de dins, ha de ser endogen, des del punt de vista del país o territori en qüestió. Les primeres concepcions del progrés estaven molt lligades al desenvolupament econòmic i polític. Poc a poc, es va anar lligant més al desenvolupament humà, integrant aspectes socials i culturals. Per assolir aquest objectiu, hi ha hagut un alt ús i importància dels mitjans de comunicació. La comunicació és un ingredient indispensable en el disseny de qualsevol projecte de desenvolupament.
LA COMUNICACIÓ I EL DESENVOLUPAMENT
La comunicació pel desenvolupament és un procés que implica la interacció dels mitjans de difusió, electrònics i no electrònics, i personals; així com recursos individuals, institucionals i materials, per a facilitar la consecució d’objectius en àrees com l’agricultura, educació, nutrició, planificació familiar, desenvolupament rural i altres camps connexos.
El seu objectiu és promoure canals a través dels quals les tècniques, les formes de vida, les motivacions i les actituds del sector modernitzat poguessin ser difoses a altres sectors, els tradicionals.
Els mitjans de comunicació han de contribuir a que les poblacions en desenvolupament puguin obtenir un nivell de vida millor del que tenen, que les poblacions adquireixen nous hàbits i deixin els que els hi són nocius, contribuir a la cuida del medi ambient, poder rebre informació sobre els progressos i noves tecnologies que els poden facilitar en el treball.
Com menciona Murciano (1979), podem destacar tres factors que van contribuir al naixement de la comunicació per al desenvolupament:
- Emergència en l’àrea internacional de noves nacions independents, és a dir, els països en camí al desenvolupament es trobaven en un marc on els països desenvolupats els oferien models de planificació econòmica, política i social inspirats en ells mateixos i que el podien servir per poder desenvolupar-se. - Problemes vinculats al desenvolupament econòmic, els països industrialitzats van poder integrar plans d’ajuda al desenvolupament dins de les seves polítiques de expansió econòmica. - Les ciències socials com a mitjà per intervenir en els processos socials, des de la perspectiva funcionalista, es considera que la societat és un sistema de conducta complex, i si es coneixen els seus mecanismes i processos, teòricament es pot intervenir per a modificar-ho, aquesta modificació és a través dels mitjans de comunicació. És a dir, les ciències socials funcionalistes van subministrar als organismes internacionals les propostes teòriques per elaborar programes d’ajuda al desenvolupament dels països emergents.
D’altra banda, creiem que no podem oblidar la inversió realitzada per part d’organismes internacionals en projectes en els quals els mitjans de comunicació eren el suport de campanyes d’agricultura, salut... Organismes internacionals com FAO,USAID – Agència Internacional per al Desenvolupament dels Estats Units- Unicef, PNUD – Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament – van promoure durant els anys 50 i 60 una gran quantitat de projectes on s’utilitzaven els mitjans de comunicació per aconseguir un desenvolupament.
Sorgiment de la Comunicació pel desenvolupament.
La comunicació per al desenvolupament va sorgir entre la dècada de 1940 i 1950. Aquesta sorgiment va ser gràcies a tres iniciatives o programes de desenvolupament: - Les Radioescoles de Colòmbia; en la regió de Sutatenza (Andes), un programa de desenvolupament va fundar una emissora de ràdio amb la finalitat de fomentar la comunicació massiva educativa. El programa consistia en la creació i difusió de programes produïts per ells, per ser escoltats posteriorment en grups i veïns. - Les Ràdios mineres de Bolívia; un grup miner, fa apostar per la creació d’una xarxa de comunicació al servei de tots els ciutadans. A partir d’aquesta xarxa de comunicació les persones podien expressar les seves problemàtiques, inquietuds... - Extensió Agrícola, educació sanitària i educació audiovisual; entre els anys 40 i 50, i sota el patronat dels Estats Units, van sorgir programes de desenvolupament destinats a Amèrica Llatina en agricultura, educació i salut a través d’emissió d’informació de noves tecnologies i programes a les poblacions. En 1961, el informe denominat “els mitjans de comunicació en els països en desenvolupament” realitzat per la UNESCO es recomanava considerar el desenvolupament de les comunicacions com part imprescindible per aconseguir un canvi en la societat, aquest informe es basava en la correlació que hi havia entre els nivells de desenvolupament dels mitjans de comunicació i els nivells de desenvolupament econòmic i cultural, tant en els països industrialitzats com en els països en vies de desenvolupament.
Els mitjans de comunicació.
Material Imprès.
Aspectes a Favor
- La seva producció és relativament econòmica i senzilla. - Es pot utilitzar en diferents contextos i ambients. - És tracta d’un material que pot ser guardat i reutilitzat quan es desitgi. - La informació que conté pot ser adaptada a una regió específica sense que això suposi un problema.
Aspectes en contra - Ús en grups població analfabeta.
Televisió.
Aspectes a Favor
- És un mitjà de comunicació massiu.
- La imatge en moviment i amb sons permet un alt nivell de informació.
- Posseeix un gran prestigi i és un mitjà molt atractiu.
Aspectes en contra
- És un mitjà costós tant en la producció i en la recepció. - Tendeix a ser monopolitzada per grans grups d’interès a causa del seu prestigi e influència. - Els grups que la controlen difícilment ofereixen espais que no els hi són rentables. - És difícil adaptar a cada regió la informació que rebrà, a no ser que s’utilitzin estacions locals. - En molts llocs no hi ha la tecnologia necessària per aplicar aquesta eina.
Ràdio.
Aspectes a Favor
- Té una ampla cobertura en àmbits rurals. - Producció i recepció relativament senzilles i econòmiques. - És un mitjà de comunicació massiu i amb una alta capacitat per poder difondre informació.
Aspectes en contra
- Requereix l’existència d’estacions emissores locals. - Com que es tracta d’un mitjà auditiu pot ser que es perdi informació. - La seva efectivitat està condicionada per la competència en el programa en què es troba immers degut a l’existència del gran nombre d’emissores que existeixen.
TEORIES DE LA COMUNICACIÓ PEL DESENVOLUPAMENT
Hi ha quatre teories de la comunicació pel desenvolupament, que explicarem segons el seu ordre de sorgiment. En primer lloc, explicarem la Modernització i la Difusió d’Innovacions, seguida de la Teoria de la Dependència i el NOMIC. En tercer lloc, la Teoria del desenvolupament alternatiu i la Comunicació Participativa i, en darrer lloc, la Neo-modernització i l’Especialització.
1. LA MODERNITZACIÓ I LA DIFUSIÓ D’INNOVACIONS.
Aquests marc teòric va sorgir en ambients acadèmics entre el 1945 i el 1965. Segons aquest model, totes les societats passarien per etapes similars en el procés d’evolució fins a arribar a ser una societat moderna. Per poder arribar a aquest tipus de societat, les poblacions han de poder canviar les seves actituds tradicionals, per tant, el problema del subdesenvolupament es deu a l’endarreriment de les societats, les cultures locals i les estructures socials que són la essència de la societat.
Un dels objectius fonamentals en el desenvolupament és eliminar la diferenciació que s’estableix entre els sectors rics i els pobres, que segons aquest paradigma són vistos com els sectors moderns i els tradicionals. Per poder-ho aconseguir, els passos que han de seguir aquests països, són trencar les barreres culturals tradicionals, democratitzar les seves polítiques, y fomentar el comerç i les inversions estrangeres.
Aquesta situació es pot resoldre aplicant els sistemes econòmics i polítics d’Occident, les seves experiències històriques són un exemple a seguir per les societats en desenvolupament. Per tant ens trobem davant un model que considera el desenvolupament com un factor unidireccional, i que pot ser estimulat per factors externs i endògens, com la transferència de capital, tecnologia, l’experiència i les tècniques, d’una població a una altra.
Un altre aspecte que hem de destacar d’aquest model, és el tipus de comunicació que defensa; ens trobem davant un procés de comunicació verticalitzat i centralitzat, és a dir, els mitjans de comunicació han d’estar sota el control de les classes modernitzades, les quals es troben educades sota els models occidentals i en llocs dirigents.
L’objectiu d’aquest procés de comunicació és estimular i difondre noves pràctiques i possibilitats; així com, afavorir la mobilitat, el consum, la innovació.
Aquest model ha rebut nombroses crítiques, entre les quals podem destacar el fet de no tenir en compte variables de caràcter històric, social, polític, econòmic i cultural de les societats en períodes de desenvolupament.
Una altra crítica realitzada a aquest model, va encaminada a que la modernització d’una societat no ha de conduir a l’occidentalització d’aquesta, una societat pot arribar-se a desenvolupar a través d’uns processos i vies específiques i útils per a ella. Un exemple el podem trobar en Japó, aquest país ha conservat les seves tradicions i la seva cultura introduint els nous avenços tecnològics i culturals provinents d’occident.
Finalment s’ha qualificat aquest paradigma com a una extensió del capitalisme provinent dels països desenvolupats, principalment dels Estats Units i d’Europa, és a dir, es considera aquest model com la continuació del model colonial, però sota el teló d’ajuda i col·laboració.
Difusió de Innovacions
La Difusió d’Innovacions és un àmbit d’acció específic del model de la Modernitat. Va tenir un certa apogeu en el tercer món durant la dècade de 1960.
Inspirat en les teories evolucionistes i en els models econòmics liberals, la comunicació és vista com un procés unidireccional i vertical, i el públic com individus aïllats e indefensos pertaneixents a un conjunt que pot ser persuadida o manipulada. Relació entre modernització i comunicació, utilització dels mitjans de comunicació per a poder transmetre informació per obtenir un desenvolupament econòmic.
Els principals elements en aquesta difusió són la innovació, que és comunicada a través de certs canals, durant un temps determinat, a un membre o sistema social. Una innovació és una idea, pràctica o objecte, com pot ser per exemple la tecnologia.
2. LA TEORIA DE LA DEPENDÈNCIA I EL NOMIC.
La teoria de la Dependència va ser un corrent del pensament polític-econòmic que proposava una explicació del subdesenvolupament. Estava vinculada als postulats del moviment pel Nou Ordre Mundial de la Informació i les Comunicacions (NOMIC), sorgit a la dècada de 1970.
El seu postulat principal diu que els països subdesenvolupats no poden aconseguir el desenvolupament econòmic mitjançant la implantació del capitalisme, ja que aquest requereix per la seva existència precisament àrees subdesenvolupades (fons de matèries primes i mà d’obra barata). Per tant, per a aquesta teoria, desenvolupament i subdesenvolupament estan interrelacionats, són dos aspectes d’un únic procés global. D’aquesta manera, el domini dels països avançats (centre) està relacionat amb el retard econòmic i social dels països subdesenvolupats (perifèria). És per això que el subdesenvolupament estructural dels països llatinoamericans és conseqüència del desenvolupament capitalista que es va introduir al període colonial. Per tant, els països subdesenvolupats donen suport als desenvolupats, de manera que el procés de desenvolupament ha de ser analitzat en termes de relacions entre regions. Finalment, la teoria afegeix que, seguint la mateixa línia, veiem que moltes de les causes del subdesenvolupament són externes a les nacions subdesenvolupades, tot i que estudis posteriors consideren també causes internes, com la distribució desigual de la riquesa, la ràpida urbanització i la vinculació entre capitals domèstics i internacionals.
Davant aquest problema, la teoria proposa dues solucions: la primera surt de la premissa de que el progrés durador només pot assolir-se mitjançant la dissociació econòmica i cultural dels mercats mundials a través del creixement auto-sostingut i dóna com a solució el model socialista, ja que considera que amb el capitalisme s’aconsegueix major retard i pobresa. Un exemple n’és la política que ha adoptat darrerament Evo Morales, president de Bolívia, amb el comerç del petroli. La segona solució és nacionalista i parla d’un desenvolupament capitalista no subordinat als centres de poder.
La Teoria de la Dependència ha rebut diverses crítiques. La primera diu que la teoria assigna massa pes als factors externs per explicar el desenvolupament dels països. La segona, critica que el paradigma es centra en aspectes internacionals del desenvolupament, principalment en les relacions d’explotació entre països, sense oferir solucions concretes al problema. La tercera anuncia que al dividir el món entre centre i perifèria, la teoria no té en compte la classe interna ni les estructures productives dels països perifèrics. La quarta assegura que aquest model atribueix als països centrals i al capital internacional les causes de la pobresa i el retard, en lloc d’atribuir-ho a la formació de classes local. Una cinquena crítica diu que aquest paradigma ignora la productivitat en el treball com a punt central del desenvolupament econòmic. Finalment, les crítiques es queixen de que es tracta d’un model estàtic, incapaç d’explicar els canvis en les economies subdesenvolupades en el temps i també de que utilitza paràmetres econòmics i tecnològics però ignora consideracions culturals, estètiques, ambientals...
Segons aquesta teoria, la comunicació d’informació, entreteniment, publicitat, capital i equips va des del centre a la perifèria.
Tot i les seves limitacions i crítiques, la Teoria de la Dependència també ha tingut les seves aportacions. La més important és que al denunciar la dependència econòmica i cultural, va servir per crear accions polítiques antiimperialistes i contra el neo-colonialisme, com la creació del NOMIC. El NOMIC és un model de comunicació antiimperialista, a favor de la sobirania nacional i l’autonomia cultural. Una altra aportació important és que inspirà investigacions sobre el funcionament dels mitjans de comunicació com a afavoridors de la dependència i l’imperialisme cultural.
La realitat actual és que la tesi dependentista pot explicar el retard dels països subdesenvolupats, sobretot quan considera també els factors interns (polítics, econòmics i culturals). Tot i així, el seu model de desenvolupament proposat, basat en el socialisme o en els nacionalismes, està destinat a fracassar en un món cada vegada més interdependent en allò econòmic i polític, i on la dinàmica capitalista segueix afavorint als països més rics en detriment dels més pobres. Per tant, es segueix necessitant un nou ordre econòmic més just i un nou ordre informatiu més equilibrat, sobre tot pels països en desenvolupament.
3. EL DESENVOLUPAMENT ALTERNATIU I LA COMUNICACIÓ PARTICIPATIVA.
Les teories emmarcades sota el model del desenvolupament alternatiu i la comunicació participativa, sorgeixen del qüestionament als models de desenvolupament que fan èmfasis en paràmetres econòmics. Per aquest model la qualitat de vida de les persones i de les societats, va més enllà de l’àmbit econòmic i el benestar material.
Aquest model de desenvolupament nega l’existència d’un model universal, cada país, regió i societat ha de ser definir les seves metes de desenvolupament i les formes d’obtenir-ho, basant-se en la seva ecologia, cultura... sense imitar programes o estratègies d’altres països.
Un altre aspecte en què aquest model fa èmfasis, és que el desenvolupament d’una societat ha de ser concebut com un procés integral, multidimensional, ecològic, endogen, autosuficient, diferent d’una societat a una altra, és a dir, en lloc del increment del producte nacional brut com a meta universal del desenvolupament, la qualitat de vida de les persones en el seu objectiu principal. Per això s’han de satisfer les necessitats humanes, materials i no materials, començant amb la eradicació de la pobresa
Les comunitats tenen la tasca d’identificar les seves pròpies necessitats, proposar mitjans per a resoldre i utilitzar forces satisfactòries. Els projectes de desenvolupament han de sorgir de cada societat, sustentades en els seus propis valors i expressar la creativitat i equilibri de les persones.
Aquest paradigma teòric posa molt èmfasis en la participació dels individus, grups i comunitats de la societat on es troba implantat el programa de comunicació. Aquesta participació ha de ser activa, és a dir, han de ser les mateixes persones de les comunitats les que creïn, transmetin, desenvolupin i rebin la informació transmesa pels canals de comunicació; per tant, ens trobem davant d’un models de comunicació horitzontals i descentralitzats. La mateixa comunitat ha de poder escollir aquella informació que ha de ser difosa pels seus similars, així com les canals que creuen que són més adequats.
Per poder portar a terme aquests programes, s’ha de poder formar a la població perquè pugui desenvolupar de forma òptima les tasques de difusió d’informació. També és important destacar que els mitjans de comunicació que són utilitzats, han de ser senzills i econòmics, ja que han de ser utilitzats i desenvolupats pels mateixos membres de la comunitat.
La principal crítica que s’ha realitzat a aquest paradigma teòric, fa referència a que no té en compte als mitjans de comunicació de masses i a les noves tecnologies de la comunicació ja existents. Aquest model teòric, potencia els canals de comunicació creats especialment pels programes de desenvolupament, però ignora els canals ja existents.
4. LA NEO-MODERNITZACIÓ I L’ESPECIALTZACIÓ.
En el present, els mitjans de comunicació segueixen sent considerats elements que poden contribuir al desenvolupament. Ens trobem, avui dia, davant un impressionant desenvolupament tecnològic, que està present en cada vegada més objectes i processos. Les tecnologies vinculades a la informació i les comunicacions són el motor i un element omnipresent en els països industrialitzats, que, paral•lelament, estan assolint cada vegada majors nivells de productivitat, riquesa, educació, ciència, benestar material...
El nou paradigma de desenvolupament és la Neo-Modernització. Com la Modernització, es basa en un desenvolupament econòmic de tipus liberal capitalista i dóna una gran importància a l’adquisició i desenvolupament de tecnologies de la informació i la comunicació, dins del context de la globalització. Per tant, per entendre el paradigma actual del desenvolupament, hem d’entendre què és la globalització. Significa la liberalització dels mercats nacionals i mundials, sota la creença que els corrents lliures de comerç, finances i informació produiran el millor resultat pel creixement del benestar humà. Així, és un procés de canvi que col•loca com a valors primaris les innovacions científiques, tecnològiques, socials, econòmiques, polítiques i culturals, per assolir progressivament majors nivells de productivitat, salut, ingressos, consum, participació política i pluralisme cultural. La Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola la defineix com "la tendència dels mercats i les empreses a estendre's assolint una dimensió mundial que sobrepassa les fronteres nacionals". D’altra banda, Wikipedia, l'enciclopèdia d’Internet, diu que és “el procés pel qual la creixent comunicació i interdependència entre els diferents països del món unifica mercats, societats i cultures, a través d’una sèrie de transformacions socials, econòmiques i polítiques que els donen un caràcter global. Així, els mètodes de producció i de moviments de capital es configuren a escala planetària, mentre els governs van perdent atribucions davant el que s’ha denominat la societat en xarxa”.
La Neo-Modernització també postula que tradició i modernitat no són mútuament excloents, sinó que es necessiten i s’interrelacionen. També considera que hi ha múltiples patrons de desenvolupament i que s’ha de parar especial atenció a les condicions externes que poden incidir en aquest. Finalment, postula que som testimonis del naixement d’una societat post-industrial: la societat de la informació, on la nova font de poder és la informació i el coneixement.
Com totes les teories, la Neo-Modernització també ha rebut les seves crítiques. És cert que la Modernització millora la qualitat de vida en aspectes com la salut, l’educació, el transport, les comunicacions i els serveis, però ho fa a costa de destruir els coneixements i les cultures tradicionals, de contaminar l’ambient i d’esgotar recursos naturals i espècies animals. D’altra banda, la realitat mostra que la Neo-Modernització no admet els perills de les tecnologies de la comunicació: no poden deslligar-se de la societat on neixen, estan repartides de manera desigual, no són neutrals (depenen de decisions polítiques, donen prioritat a continguts a costa d’altres), no sempre contribueixen a millorar els continguts dels medis... Cal tenir clar que ni la ciència ni la tecnologia generen desenvolupament per si mateixes. Per exemple, les xarxes que transporten informació sobre avenços científics serveixen per a aprendre a fer explosius casers. Un altre exemple és que els mateixos virus que s’usen per fer vacunes es poden utilitzar com a armes químiques. És a dir, és l’ús que se’n faci, i no la tecnologia en si mateixa, el que determinarà que serveixi o no per al desenvolupament social. A més, les desigualtats socials impedeixen l’aprofitament equitatiu de les tecnologies de la comunicació i aquestes no aconsegueixen altra cosa en molts casos que ressaltar les diferències i distàncies socials, entre els diferents països i regions i, fins i tot, a l’interior de cada un d’ells.
Tornant al tema d’Amèrica Llatina, l’actualitat mostra que l’estratègia sobre comunicació pel desenvolupament més adequada per a aquesta regió és la proposada per la Unesco, ja que promou l’ús de les tecnologies de la informació i comunicació considerant tant les seves possibilitats com els perills que tanca, en funció de la democratització de la societat, des d’una perspectiva local i global.
La gran majoria d’aportacions que hem rebut fan referència a aquest últim punt del text. Ens hem adonat que per la gent és molt més temptador analitzar la situació actual que estem vivint i no remuntar-se a teories o situacions anteriors.
El tema que més interessa als estudiants de l’assignatura és la globalització. Dins de les seves contribucions, hem trobat que el concepte de globalització pot ser analitzat com a fenomen, i també com a teoria de desenvolupament. Com a fenomen, implica que existeix cada vegada un major grau d’interdependència entre les diferents regions i països del món, en particular en les àrees de relacions comercials, financeres i de comunicació. Com a teoria de desenvolupament, pretén augmentar el nivell d’integració entre les diferents regions del món, per tal que augmentin també les condicions socials i econòmiques dels països.
Totes les diferents definicions que donen coincideixen que els sistemes de comunicació són bàsics per a la globalització. Una diu: “Els mitjans de comunicació tenen el seu origen en la constitució de la modernitat i, vinculats a les classes emergents, han tingut un protagonisme fonamental en el desenvolupament de l’escenari de mediació on assenta les seves bases la societat capitalista. La indústria de la comunicació participa d’una manera activa en la construcció de la globalitat. Està implicada en el procés d’interconnexió econòmica, política i cultural que fa possible la globalització”.
En efecte, globalització i comunicació semblen ser termes inseparables. En aquesta unió trobem diverses contribucions amb un clar posicionament crític cap a la globalització. Aquesta, és entesa per un gran sector d’estudiants com una imposició d’uns models d’economia i comunicació des d’una petita part del món a la resta. Molts la defineixen a arrel de les paraules de Bauman, un important sociòleg contemporani, que postula que les claus per entendre-la són el sentit i el poder i que allò que la caracteritza és la mobilitat i la llibertat de moviment del capital. “Té raó Bauman al dir que la globalització globalitza als rics però localitza als pobres”. En aquest punt, els mitjans de comunicació es poden veure com a resultats positius de la globalització, o bé com a culpables de que aquesta es pugui dur a terme. La majoria d’alumnes es posicionen cap a la segona premissa. Són molts els que pensen que la introducció de nous mitjans de comunicació en països subdesenvolupats només demostren la necessitat de control i dependència que volen crear els països capitalistes en aquests territoris. Pensen que el progrés no pot néixer de la dependència amb països desenvolupats. A més, moltes persones asseguren que la comunicació està sotmesa a una gran manipulació, i que la comunicació ràpida i estesa per tot el planeta és incontrolable, no es pot verificar, i és per això que hi ha una majoritària tendència a acceptar-la. En conclusió, es veu que la globalització a través dels mitjans de comunicació comporta dependència, manipulació i control. Altres estudiants afegeixen que la globalització comporta també una important pèrdua de les diferents cultures del món.
EXEMPLES.
Els exemples que hem trobat i que han estats mostrats en la nostra exposició són tres, molt diferents entre si. Això sí; tots van a favor de la comunicació pel desenvolupament, entesa com a mitjà per a aconseguir el progrés dels països desenvolupats.
El primer, es tracta d’un vídeo d’una escola situada en un poble rural d’Uruguai, on gràcies a un projecte del Banc Interamericà de desenvolupament, s’hi van instal·lar ordinadors amb Internet. El vídeo mostra l’alegria dels nens, dels mestres i dels pares, i deixa veure com gràcies a Internet aquests nens i nenes poden ampliar els seus horitzons d’aprenentatge. El link és: www.iadb.org/news/videos.cfm?language=SP.
Un segon exemple que presentem presenta un programa d’integració que es porta a terme en a Chile. Sota les directrius d’un programa d’integració anomenat “Origenes”, es va crear una sèrie de vídeos i material audiovisual amb la intenció de poder mostrar com diferents iniciatives tenien com a objectiu fomentar la integració dels membres de la comunitat “Mapuche” a la societat Chilena moderna. En aquests materials, és mostra el resultat de diferents programes, i van ser creats per poder difondre els programes de desenvolupament. http://www.origenes.cl/multimedia.htm D’una de les contribucions hem pogut extreure un exemple molt diferent als nostres. Es tracta de la comunicació pel desenvolupament a Guatemala. L’hem escrit quasi tot degut a la claredat amb què exemplifica la relació entre un país subdesenvolupat, la globalització i els mitjans de comunicació. L’exemple explica que aquesta proposta suggereix incrementar l’impacte educatiu de programes de desenvolupament introduint les noves tecnologies i models d’ensenyament propis dels països desenvolupats. Però afegeix que hi ha països on aquesta proposta és molt difícilment aplicable perquè l’estat del sistema educatiu és de per si deficient. A Guatemala, diversos factors contribueixen a la precarietat i la poca popularitat de l’educació, tant primària com secundària. En aquest cas, la proposta de “Desenvolupament Alternatiu i la Comunicació Participativa” és l’alternativa més viable, tot i que continua sent difícil d’aplicar. També és l’alternativa més respectuosa amb les cultures de les diferents comunitats. El text també afegeix que entrar en la cadena de la globalització, les noves tecnologies, el progrés...no ha de ser necessàriament la millor solució per als països subdesenvolupats. El problema és que el no inserir-te significa ser-hi inserit però sense gaudir dels avantatges. Guatemala pateix els efectes negatius de la globalització. La incapacitat de reacció que té en l’actualitat davant les diferents adversitats té font en diversos factors. Les causes internes són la pobresa, l’analfabetisme i la precarietat laboral. Guatemala és un dels dos països més pobres de la regió iberoamericana. És majoritàriament rural i té un repartiment de la terra molt desigual. Els nivells de pobresa augmenten. L’alt percentatge d’analfabetisme explica la major part dels problemes actuals. Al ser els salaris molt baixos, la col·laboració infantil és considerada essencial i el sistema educatiu no és realment obligatori ni gratuït. A la vegada, la subocupació impedeix la rendibilitat, i la dedicació a una tasca fixa impossibilita que s’adquireixin destreses i habilitats pel seu desenvolupament rentable. A més, el sistema educatiu és ineficaç, ja que els mestres no compleixen laboralment, i falten infraestructures i personal. A més, la quarta part dels alumnes pertany a una ètnia indígena de la qual els mestres no en coneixen l’idioma. Però a Guatemala també se li afegeixen causes externes que la fan incapaç de reaccionar i organitzar-se. La globalització ha fet que es desplacin indústries a zones de menor cost laboral, com Guatemala. També ha imposat nous models educatius i necessitats normatives, a on sobretot en les zones rurals hi ha escassetat de llibres i material escolar bàsic. Aquest fet ha creat encara més desigualtats socials i econòmiques dins del país, ja que aquells amb recursos poden aprofitar l’entrada del progrés, formant-se i creixent econòmicament, a costa d’aquells que no tenen recursos per adaptar-s’hi. A Guatemala hi ha un altre fenomen, anomenat Monopoli informatiu. Els mitjans de comunicació provoquen la continuïtat d’aquesta estructura disfuncional i, a la vegada, degut a la precarietat de recursos educatius, hi ha una falta de preparació social. Aquesta falta de preparació es converteix en una incapacitat crítica d’allò que es mostra als informatius o en una impossibilitat per introduir-se en el món dels mitjans de comunicació. Això permet que els mitjans imposin normes de conducta i instal•lin el conformisme social, canalitzant actituds. Aprofitant la incultura, la informació modela comportaments al estar mediatitzada per poders polítics estatals o privats ideològics. Els mitjans de comunicació cometen una imposició ideològica, mitjançant espirals de silenci, maneres d’explicar i seleccionar la informació, manipulant les imatges... D’altra banda, els mitjans, ni estructuren la vida social ni regeneren coneixements. Així, gaudeixen d’una situació privilegiada, sense oposició a la difusió de valors o imatges públiques, sense contrapropaganda... En conclusió, en una societat com la de Guatemala, aplicar el mètode globalitzador és contraproduent i va en contra de les necessitats existents. En les societats industrialitzades les noves infraestructures de comunicació descarreguen feina, proporcionen majors quotes de llibertat i flexibilitat social i introdueixen noves formes de relació social. A Guatemala la dinàmica és a la inversa.
Altres programes de comunicació pel desenvolupament, són per exemple el programa Mahawelli Ganga en Sri Lanka, en el que es va instal·lar una emissora de ràdio que tenia com a objectiu proporcionar a les comunitats un canal de comunicació per poder intercanviar informació sobre el projecte de desenvolupament que s’estava portant a terme. A través d’aquests canals de comunicació les iniciatives, accions, experiències entre els membres de les comunitats podien ser transmeses de forma ràpida i sense interferències.
Un segon projecte que ens agradaria destacar, és el projecte PRODERITH (Programa de Desenvolupament Rural Integrat per al Tròpic Humit); sota les directrius del Banc Mundial, el Govern Mexicà i la FAO, es va crear una sèrie de material audiovisual sobre les tasques que es portaven a terme en diferents zones de Mèxic. Aquests materials, eren reproduïts a les diferents comunitats de forma conjunta per fomentar el diàleg e il•lustrar les diferents pràctiques que es portaven a terme en regions específiques i que també es podien aplicar a altres zones.
CONCLUSIONS
Els mitjans de comunicació són una eina fonamental pel desenvolupament global. A través de diferents canals de comunicació es pot transmetre informació d’una forma ràpida i que serà rebuda de forma òptima. Ara bé, hem de tenir en compte les diferents tècniques, mètodes i tecnologies que es poden utilitzar per poder portar a terme aquesta comunicació.
Amèrica Llatina ha set el blanc de nombrosos projectes de comunicació pel desenvolupament; alguns han set un èxit com és el cas del projecte PRODERITH en Mèxic, però també nombrosos fracassos com és el cas del programa o Pla de Chontalpa, també desenvolupat en les regions de Mèxic.
La comunicació pel desenvolupament es va crear sota la idea de fomentar el desenvolupament rural de les diferents comunitats a través de la seva participació activa, per tant, s’intenta crear un canvi d’actitud als destinataris del programes de desenvolupament.
I és amb aquesta idea amb la qual hem de poder analitzar el programes que s’han portat a terme; no tots els plans de desenvolupament tenien aquests objectiu, sinó que solament intentaven expandir el model consumista, ara bé, no podem oblidar que hi ha nombrosos projectes de comunicació que han contribuït a millorar la qualitat de vida de moltes persones i comunitats.
D’una de les contribucions hem extret dues preguntes que ens han semblat d’allò més interessant. La primera diu: “Com podem aconseguir que aquest saber que circula per tot arreu i crea noves riqueses, sigui beneficiós per tots, en lloc de produir formes noves i extremes d’exclusió i marginació?” I la segona diu: “Com podem aconseguir, tanmateix, que en aquest univers d’intercanvis d’informació, coneixements, signes i símbols, tots els individus siguin a la vegada receptors, remitents i productors? No podem oblidar que els mitjans de comunicació poden funcionar com una eina més en els desenvolupament de les diferents societats, ja que cada cop, aquests mitjans de comunicació estan més presents entre els procés de comunicació.
BIBLIOGRAFIA
- Ferrer Escalona, A. Periodismo Científico y Desarrollo. Una mirada desde América Latina. Tesis Doctoral. - Murciano, M. El caso Europeo. Globalización y políticas de comunicación regionales. 1998. Comunicación. Caracas. - Lopez de la Roche, F. Las ciencias sociales y la formación de comunicadores. 1997. Signo y Pensamiento (31) Bogotà. Pontificia Universidad Javeriana, Facultad de Comunicación y Lenguaje.
- http://www.alejandria.cl/ - http://ares.cnice.mec.es/informes/13/contenido/45.htm - http://www.origenes.cl/multimedia.htm - http://dgtve.sep.gob.mx/tve/red_edusat/TVeducativa/in_tv.htm - http://www.fao.org/documents/show_cdr.asp?url_file=/docrep/T1815S/t1815s01.htm