Ciències de la Naturalesa (nivell ESO)/Els sentits

Els sentits són les funcions fisiològiques per les quals els éssers vius perceben el seu entorn i les seves característiques.

Els animals tenen normalment òrgans especialitzats per aquestes funcions. En l'home, hom hi reconeix tradicionalment els següents cinc sentits.

• Vista (als ulls)
• Oïda (a l'orella mitjana i interna, després de la recepció sonora a través de l'orella externa)
• Olfacte (a la pituïtària, al final dels conductes nasals)
• Gust (a la llengua)
• Tacte (a les terminals nervioses de la pell)

Col·loquialment es parla del sisè sentit com a sinònim d'intuïció, si bé no es pot considerar un sentit perquè no correspon a cap òrgan.

Vista

El sistema visual dels mamífers està compost del conjunt d'elements receptors, transmissors i processadors que permeten la visió. Es tracta d'un sistema de processament d'informació.

L'ull capta les característiques de la llum reflectida en els objectes. Els ulls poden moure's i adaptar-se a les característiques de la llum i al moviment dels objectes.

La visió binocular o en relleu és una fusió que es produeix en el cervell de les imatges molt similars que es capten a cadascun dels dos ulls.

L'enfocament correcte es deu a l'acció de diafragma de la pupil·la que adapta la seva mida a les condicions de lluminositat existents determinant la profunditat de camp i el sistema òptic el projectarà sobre la retina.

Quan arriben les imatges, en forma d'energia lumínica de l'espectre visible, a la retina les cèl·lules d'aquesta, conus i bastons, la transformen en energia electroquímica. Les fibres nervioses condueixen els impulsos visuals cap el sistema nerviós central, en el qual les característiques d'aquests impulsos són analitzades i processades.

Oïda

El sistema auditiu és l'encarregat de l'audició i consta de tres parts: l'orella externa, l'orella mitjana i l'orella interna.

Orella externa

Les ones sonores arriben al pavelló auricular, que les dirigeix cap al conducte auditiu extern, on resulten amplificades a certes freqüències. Finalment, el so arriba a la membrana timpànica, a partir de la qual les vibracions es transmeten per mitjà sòlid. La cera que es forma en el canal auditiu té la funció de mantenir-lo net i humit.

Orella mitjana

L'orella mitjana, també anomenada caixa timànica, inclou la trompa d'Eustaqui, un conducte que la comunica directament amb la faringe, igualant la pressió entre les dues bandes del timpà. D'altra banda també hi trobem la cadena ossicular conformada pel martell, l'enclusa i l'estrep, que és el camí de les vibracions mecàniques envers la finestra oval, una altra membrana, la qual provoca una vibració en el líquid que omple el cargol.

Orella interna

S'hi troba la còclea o caragol; un tub ossi enrotllat de la mida d'un pèsol, que principalment permet diferenciar i interpretar sons. En ella els estímuls mecànics es transformen en impulsos elèctrics que es dirigeixen pel nervi auditiu cap el cervell.

També a l'orella interna es troba el laberint vestibular format pel sàcul i el ventricle que són els òrgans del sentit de l'equilibri.

Llindars d'audició

Els llindars d'audició considerats estàndard, per a una freqüència de 1000 Hz, corresponen a intensitats a partir de 0 dB (20 microPa) el d'audició i a 140 dB (200Pa) el de dolor. El llindar de molèstia se situa cap als 120 dB.

El rang de freqüències audibles es considera de 20 Hz a 20000 Hz, i al llarg de tot aquest espectre varia la sensació d'intensitat. La sonoritat és la sensació d'intensitat en relació a la freqüència, i per a determinar-la s'empra el gràfic de Fletcher-Munson (corbes isofòniques). La unitat de sonoritat és el fon.

Els humans disposen d'un múscul que tensa o relaxa el timpà automàticament en funció de la intensitat dels nivells suportats, i a més canvia la disposició dels ossets de l'orella mitjana. L'únic inconvenient d'aquest sistema és el seu temps d'adaptació, durant el qual l'orella pot patir danys seriosos.

Olfacte

El sistema olfactiu converteix les estructures químiques en olor.

Els mamífers perceben una gran quantitat de substàncies químiques volàtils i transmeten la informació captada pel nas al cervell.

L'inici del procés olfactiu és la detecció dels odorants, que són les molècules químiques responsables de la olor, pels receptors d'odorants que es troben en les neurones olfactives del nas.

El segon pas és la transmissió a través del bulb olfactiu del cervell i després pel còrtex olfactiu fins a arribar a zones del cervell importants en la discriminació d'olors així com a altres àrees anomenades límbiques que arbitren els efectes emocionals i fisiològics generats per aquestes olors.

Gust

El sistema gustatiu d'un mamífer és el procés que va des de la recepció a la identificació del sabor d'un producte tastat.

Els cinc sabors bàsics són: dolç, amarg, salat, àcid i umami (del glutamat). La resta de sabors són sensacions producte de la combinació d'aquests cinc estimulats per les olors emeses.

La llengua és el principal òrgan gustatiu del cos, en la seva superfície es troben les papil·les gustatives, les quals estan formades per una agrupació de cèl·lules receptores envoltades de cèl·lules de suport que estan proveïdes d'un petit porus a través del qual es projecten fines perllongacions de les cèl·lules sensorials exposades a la saliva que entra per aquest porus.

L'impuls nerviós es transmet al cervell mitjançant els quatre nervis del crani.

La sensació del sabor s'obté quan al cervell s'han rebut els senyals corresponents al conjunt de cèl·lules sensorials per a totes les substàncies químiques i el cervell les transforma mitjançant un complex sistema de reconeixement en un gust concret. La freqüència amb què es repeteixen els impulsos indica la intensitat del sabor.

Tacte

El sentit del tacte o sentit tàctil permet percebre qualitats dels objectes i medis com la pressió, temperatura, aspror o suavitat, duresa, etc.

Aquest sentit es troba principalment a la pell, a la qual es troben diferents classes de receptors que s'encarreguen de transformar els distints tipus d'estímuls de l'exterior en informació susceptible de ser interpretada pel cervell. Els principals receptors són els corpuscles del tacte i els corpuscles o discos de Merkel. Per exemple, els corpuscles de Ruffini són els encarregats de percebre la pressió.

Malalties

• Miopia
• Hipermetropia
• Astigmatisme
• Sordesa. És la condició de la persona privada del sentit de l'oïda; una disminució total o parcial en la capacitat de detectar o comprendre els sons.[2] Aquesta afectació pot ser parcial o total, transitòria o permanent, guarible amb tractament mèdic o no. Les persones amb problemes de sordesa presenten dificultats especials per a percebre i comprendre la informació i per a desenvolupar unes habilitats socials de tipus comunicatiu.
• Vertigen. El vertigen és una sensació de falta d'estabilitat o de situació en l'espai. El pacient sent que les coses giren al seu voltant o que és ell qui gira al voltant de les coses. Generalment és de caràcter rotatori i es pot acompanyar de manifestacions vegetatives (nàusees, vòmits, fred, calor, sudoració, percepció de sorolls, pèrdua d'audició...).

Altres sentits

Actualment, es consideren sentits també els següents: la termocepció, que percep la temperatura dels cossos; l'equilibri; la propiocepció, que percep el propi cos amb les diferents parts i que permet situar-se al món físic.

Hi ha sentits que estan presents en altres animals però no en els humans, com ara:

• Electrocepció: Capacitat de detectar camps elèctrics (present en els ocells)
• Magnetocepció: Capacitat de detectar camps magnètics (present en els taurons)
• Ecolocació: Capacitat d'orientar-se i desplaçar-se tot emetent sons, i rebent-ne i interpretant-ne l'eco (com poden fer els ratpenats)