Ciències de la Naturalesa (nivell ESO)/Fórmules i nomenclatura

La nomenclatura química és el conjunt de normes que estableixen la forma de designar les diferents substàncies químiques simples o compostes i els noms trivals admesos o rebutjats. Les normes són establertes per la IUPAC (Unió Internacional de Química Pura i Aplicada) i adaptades a cada llengua.

Història

Els alquimistes i els primers químics anomenaven, en general, els composts fent referència al seu origen. Això donà lloc a la nomenclatura vulgar, que encara avui s'utilitza. Exemples: sucre de Saturn, flors de bismut, guix de Paris, sal admirable, blanc d'Espanya, pedra blava, salfumant...

A finals del segle XVIII Lavoisier va treballar per crear una nova nomenclatura amb l'objectiu de racionalitzar els noms de les substàncies en base a les seves noves teories i, juntament amb Guyton de Morveau, Berthollet i Fourcroy, va publicar l'any 1787 l'obra Métode de nomenclature chimie, en què s'establien les normes que s'utilitzaven per anomenar cada compost químic, basades en els elements químics que contenia. La idea fou identificar la composició química amb el nom assignat. El sistema era tan clar i lògic, que els químics l'adoptaren a l'instant i encara constitueix la base de la nomenclatura tradicional actual. Varen aparèixer així els coneguts sulfats, nitrats, clorits... I s'eliminaren els noms antics dels alquimistes.

A mesura que s'anà augmentant el nombre de composts orgànics coneguts, es va fer evident la necessitat de sistematitzar el mètode de nomenclatura, fent que amb ell es pogués indicar l'estructura del compost. Aquesta feina s'inicià el 1892 a Ginebra per un Comitè Internacional de Químics, amb el qual els seus acords se signaren com a Sistema de Nomenclatura de Ginebra. La nomenclatura s'està revisant constantment.

Tipus de nomenclatura

Actualment s'utilitzen tres tipus de nomenclatura en química inorgànica: la tradicional, la sistemàtica i la de Stock.

Nomenclatura tradicional

Aquesta nomenclatura utilitza un codi de prefixos i sufixos per identificar la valència amb la qual actua algun dels elements que formen part del compost. Hi ha elements que poden actuar amb una, dues, tres, quatre o fins i tot més valències distintes. Amb aquesta nomenclatura es pot diferenciar elements que tenguin fins a quatre valències diferents. S'empra actualment en la nomenclatura d'àcids i de les sals derivades i es correspon amb la nomenclatura de Lavoisier. Exemples:

H₂SO₄: àcid sulfúric
NaNO₃: nitrat de sodi
HCl: àcid clorhídric

Nomenclatura sistemàtica

La nomenclatura sistemàtica utilitza un codi de prefixos numerals grecs (mono-, di-, tri-, tetra-, penta-, hexa-, hepta-, etc.) per indicar la quantitat d'àtoms de cada element que hi ha en la fórmula d'un determinat compost. També hi ha els prefixos hemi (1/2) i sesqui (2/3). El prefix mono- es pot suprimir si no es necessari, per això es denomina també nomenclatura de proporcions. S'empra especialment en els composts entre no metalls. Exemples:

CO₂: diòxid de carboni
PCl₅: pentaclorur de fòsfor

Nomenclatura de Stock

Segons aquesta nomenclatura, els òxids s'anomenen amb la paraula òxid, seguida del nombre del metall (o no metall) i a continuació el nombre d'oxidacions de metall amb nombres romans entre parèntesis. S'empra a les sals, els òxids i els hidròxids. Exemple:

CuCl₂: clorur de coure (II)
Fe(OH)₃: hidròxid de ferro (III)

IUPAC

La Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC), de l'anglès (International Union of Pure and Applied Chemistry) és una organització no governamental dedicada als progressos de la química. És l'autoritat reconeguda en el desenvolupament d'estandars per la nomenclatura de compostos químics, a través del seu comitè interdivisional de nomenclatura i símbols. La IUPAC és una entitat membre del Consell Internacional per a la Ciència (ICSU, de l'anglès International Council for Science).