L'autarquia franquista (1950 - 1960)

(S'ha redirigit des de: L'autarquia franquista)

La vaga del 1951Modifica

L’1 de març de 1951 es va iniciar l’anomenada vaga de tramvies, el boicot dels usuaris del principal transport urbà del moment —el tramvia. La protesta es transformaria en una vaga dels treballadors de Barcelona en estendre’s a les fàbriques de la zona industrial, fins a arribar a assolir una xifra de tres-cents mil vaguistes. La situació va desbordar per complet la capacitat de control del règim. Per sufocar-la s’emprà la Guàrdia Civil i hi va haver durs enfrontaments els dies 12 i 13 de març amb morts. Al final, es va destituir al governador civil i l’alcalde de Barcelona i la pujada de preus fou anul·lada.

Com molts dels moviments realment multitudinaris, la vaga del 1951 fou un moviment complex i fins a cert punt contradictori, on la sentimentalitat popular jugà un paper rellevant. Fou una vaga contra la misèria motivada d’entrada per un augment discriminatori dels bitllets de tramvia de Barcelona. Discriminatori en comparació de Madrid, on els preus no eren augmentats. El preu d’un bitllet de tramvia esdevingué, així, símbol ocult d’opressió nacional i de classe.

La vaga tingué un cert ressò en els moviments d’esquerra i provocà una sensació general de temperància, de respir. Per exemple, en la revista Per Catalunya, núm. 97, publicada a Cuba es va escriure:

«Barcelona, nostra gran capital, que l’any 1714 lluità aferrissadament contra les tropes de Berwick i Felip V en defensa de les llibertats nacionals catalanes, que s’alçà l’any 1909 contra la guerra injusta del Marroc, que participà l’any 1917 en la vaga general revolucionària de tot Espanya contra la monarquia borbònica, que derrotà, el juliol del 1936, els insurrectes feixistes contra la república…, aquesta Barcelona combatent, patriòtica i revolucionària, ha tornat novament a commoure el món. Barcelona, amb la seva gesta dels dies 12 i 13 de març, ha assenyalat el camí de la victòria contra el règim de Franco i la Falange…»

Per a Pablo Neruda, la vaga de Barcelona fou una eclosió, una primavera:

Comencen a capllevar els brots en els arbres de vora el riu, la llum pugna contra l’obscuritat humida de l’hivern.

I en aquesta hora arriben del sud les notícies, amb un nou signe del temps. En nom de la primavera, salut germans!

Heu de saber que el nom de Barcelona és en lla. Vis de tots els pobles del món.

Avui he saludat en tu l’esperança, l’esperança que en els carrers de Barcelona ha irromput de sobte com el puny del poble contra la tirania, com el cop de sang i de saba de la primavera que torna!

Arreu dels Països Catalans, la vaga del 1951 tingué efectes concrets. Jesús Sanz, estudiós del moviment obrer valencià, en recull el testimoni d’un treballador de la fàbrica de la Paperera del barri de la Malva-rosa, de València:

«A la Paperera en treballàvem 1300. Vam fer unes quantes vagues: la primera, a la primavera de 1951. En aquell moment, hi havia importants moviments obrers a Catalunya. La vaga del Principat havia paralitzat els transports i una pila d’empreses: a Barcelona, a Terrassa, a Sabadell… Érem tocant a Setmana Santa. Un dia, coincidint amb les vagues del Principat, vam parar els de la fàbrica i els paletes de l’ampliació d’obres. No demanàvem res per a nosaltres, només volíem solidaritzar-nos amb els obrers barcelonins.

—Estem en solidaritat amb els del Prat de Llobregat— vam dir molt decidits a Cerdà i a Ojea, delegats de "Sindicatos" i de "Trabajo", quan van arribar, a migdia, per veure què passava...

Nosaltres havíem parat quasi instintivament: un camioner que venia del Prat, on hi havia una altra fàbrica de cel·lulosa, ens havia explicat què succeïa i aleshores vam decidir de parar… Fou la primera vaga.»

Algunes conseqüències del 1951Modifica

Les conseqüències de la vaga general de Barcelona foren diverses. Algunes van tenir caràcter lamentable, com ara les sancions, els acomiadaments i les detencions subsegüents. D’altres van tenir un caràcter vagament còmic, com és el cas del descobriment per part del govern d’una conjura comunista internacional, dirigida naturalment des de Moscou. D’altres —per exemple la destitució fulminant del governador civil, del delegat provincial de sindicats i del cap de la policia armada —resultaven previsibles.

D’altres, en fi, van ser favorables al poble de Barcelona, de manera que la seva lluita i el seu sacrifici no foren endebades. Per exemple, van acabar-se les restriccions, els mercats començaren de presentar tot un altre aspecte —fins i tot la carn feu acte de presència— o s’acabà el racionament.

Els fets de Barcelona, d’altra banda, van resultar la primera anella d’una cadena de protesta, vagues i manifestacions que, contra la vida cara, es va anar formant en el curs dels mesos següents arreu dels Països Catalans. I també a Euskadi: el 23 d’abril es declarava una vaga general de 48 hores a Biscaia i Guipúscoa, vaga que va afectar uns 250 000 treballadors. Dues setmanes després, una acció del mateix tipus i d’idèntica durada es produïa a Vitòria. El 9 de maig, quasi encavalcant-se amb l’anterior, la vaga general esclatava a Pamplona amb una durada de més de tres dies.

Totes aquestes vagues abocarien en la crisi del govern de Madrid del 18 de juliol d’aquell mateix any. El nou equip ministerial que eixiria d’aquesta crisi va ser el dels acords amb el Vaticà i els Estats Units, és a dir, el del final de l’autarquia.

En aquest punt, acabava l’itinerari de la primera pedra llançada contra el primer tramvia a Barcelona, a mitjan febrer del 1951. Havia acabat la postguerra i començava la llarga marxa sota el franquisme.

El Primer de Maig durant l’autarquiaModifica

En la vasta i porfidiosa opressió que el franquisme exercí en la classe obrera, la data del «Primer de Maig» conservà la seva significació com a diada de lluita. Cal distingir, òbviament, en la seva celebració, etapes, canvis i àdhuc modes commemoratius diversos, coincidents, en certa manera —com explica Llibert Ferri—, amb els estadis successius viscuts pel moviment obrer sota el franquisme.

 
Figura 1: Cartilla de racionament de la postguerra espanyola, any1945. La penúria econòmica de la postguerra i el sistema de racionament, que es perllongà fins als anys cinquanta, afavorí el desenvolupament de l’estraperlo que en poc temps proporcionà grans fortunes a uns pocs. Mentrestant, la majoria de la població havia de recórrer a sistemes també extralegals i sovint pintorescos per obtenir productes bàsics d’alimentació —com la farina, el sucre i l’oli.

A partir del 1939, en la immediata postguerra, transcorregué la fase que Llibert Ferri anomena «alta autarquia» o de «resistència amb objectius d’enderrocament de la dictadura en un termini mitjà». Aquesta fase va allargar-se fins a l’any 1950, en què el general Franco va refermar-se, afavorit per la guerra freda i l’ajut nord-americà. La resistència obrera d’aquesta fase tingué un signe vivament antifeixista, bé que nodrit, fonamentalment, pel malestar social: per la gana, per la misèria de la vida quotidiana.

En un panorama de penúria i d’extenses prohibicions, en una conjuntura de prosternació laboral i nacionalitària, la data del Primer de Maig constituí una evocació necessària de la llibertat sindical i el dret de manifestació, que mai no deixà de promoure, ni que fos en nuclis reduïts i en circumstàncies precises, temptatives, inicis de protesta, de vaga, de trobades clandestines.

Aquesta fase desembocà en la vaga general de Barcelona del 1951, que inaugurà el període que Llibert Ferri anomena «baixa autarquia», estesa fins a l’època del Pla estatal d’estabilització (1957-1959). La vaga general barcelonina del 1951 —«la vaga dels tramvies»— fou encara una resposta contra la necessitat, contra una puja del bitllet de tramvia, i reflectí un canemàs urbà de consentiments antifranquistes. L’espontaneïtat fou, segons Llibert Ferri, gran protagonista d’aquelles lluites i, ensems, respecte a l’antifranquisme, l’inici d’un «procés de reconversió organitzativa». La celebració del Primer de Maig romandria encara dies i dies en clandestinitat, on representà una exigència de lluita, un principi d’identitat sindicalista.

Obrerisme i crisi de l’autarquiaModifica

La crisi de l’autarquia, que generalment ha estat entesa com una crisi del model econòmic feixista, fou també la crisi d’un model productiu basat en la utilització intensiva de la mà d’obra i, per tant, d’una forma particular d’acumulació de capital.

Aquesta va ser una de les bases del ressorgiment del moviment obrer amb les característiques que ha tingut en el nostre país. Perquè la crisi del sistema productiu creà —no pas d’una manera automàtica, però sí en el termini de pocs anys— la crisi completa d’unes determinades relacions jurídiques de treball. És a dir, tot el sistema jurídic en què basava el franquisme les relacions laborals —i fonamentalment, les reglamentaciones nacionales de trabajo— feu fallida.

Quan aquestes relacions jurídiques de treball, que eren un dels elements bàsics del feixisme, entraren en crisi, va imposar-se un altre sistema: el dels «convenis col·lectius», element fonamental d’acceleració de la lluita de classes, que empenyé els treballadors a organitzar-se per tal de poder negociar-los. Aquesta llei dels convenis col·lectius era de l’any 1958. Però, per què va produir-se aquesta crisi del model autàrquic? Probablement, no fou només per un fenomen internacional —pel fet que l’Estat franquista entrés a l’òrbita directa dels Estats Units—, sinó que hi jugà també com a element decisiu la lluita de masses. En aquest sentit, hom no ha valorat prou la importància que van tenir les mobilitzacions del 1956. Les lluites obreres del Principat de Catalunya —l’any 1956—, d’Euskadi i d’altres indrets de l’Estat, van provocar que J. A. Girón de Velasco (1911-1995), aleshores ministre de Treball, acceptés o convencés el govern de Madrid que calia concedir unes puges de sou fortes. I aquell mateix any van concedir-se dos augments salarials molt importants, que van arribar a un 33 %, xifra enorme per aquells anys de certa estabilitat de preus.

Això contribuí a generar, per primera vegada a l’Estat espanyol, una acceleració considerable de la inflació i va afeblir tot el sistema de l’autarquia amb una crisi profunda. Aquesta es va accelerar en el decurs de 1957 i 1958 i obligà, en 1959, a plantejar una política econòmica de nova planta palesa en el «Pla Nacional d’Estabilització Econòmica». Aquest, sota la direcció del català madrileny, Laureano López Rodó (1920 – 2000), va ser elaborat amb la participació dels economistes Joan Sardà i Dexeus (1910 - 1995) i Enrique Fuentes Quintana (1924 - 2007).

Plataformes de coordinació antifranquistaModifica

Vers el 1950, l’acció política dels exiliats republicans començà debilitar-se a França i a Mèxic, en esdevenir impossible l’expectativa d’una intervenció contra el general Franco dels estats aliats vencedors de la Segona Guerra Mundial. Llur audiència a l’interior havia anat minvant força. Fins i tot les antigues institucions republicanes endutes a l’exili havien estat dissoltes o reduïdes a representacions nominals.

 
Figura 2: Joan Comorera i Soler (1895-1958), secretari general del PSUC, ocupà diverses conselleries de la Generalitat. El 1947 se l'apartà de la direcció del PSUC, acusat de ser partidari de la política de Tito. L'abril de 1951 entrà clandestinament a Catalunya per tal de guanyar adeptes i fugir de la persecució estalinista. Detingut a Barcelona (1954), fou jutjat i sotmès a una condemna de trenta anys. El seu estat de salut, ja delicat, s'agreujà al penal de Burgos on morí.

La Generalitat de Catalunya es concretava en una estricta presidència destinada només a mantenir un simbòlic poder català a l’exili. A l’interior, aleshores, hi havia un activisme naixent. Republicans, demòcrata-cristians i socialistes organitzaven comitès de coordinació, a Barcelona. N’eren exclosos els comunistes i d’altres grups socialistes revolucionaris, de nou encuny, que actuaven pel seu compte. Aquesta divisió era un reflex dels conflictes de la darrera etapa de la guerra que eren agreujats, a més, pel clima tibant de la guerra freda internacional.

El canvi economicosocial que traspuntà a la darreria del decenni de 1940-50 i el desplegament de nous moviments socials, en què l’opció socialista revolucionària va fer-se sentir decisivament, constituïren, en darrera instància, l’incentiu d’un acostament entre socialistes i comunistes en la lluita antifranquista, no pas sense discrepàncies, tanmateix, de republicans i demòcrata-cristians ni sense el desacord, òbviament, del sector social-demòcrata exiliat. Fou una passa ferma cap a una política unitària en grau d’articular una nova etapa de l’antifranquisme, que prosperà en avançar els anys seixanta. A la tardor de 1959, aparegué l’Associació Democràtica Popular de Catalunya, d’inspiració socialista revolucionària i defensora d’una acció unitarista de tota l’esquerra. Vers el 1962, es convertí en Front Obrer de Catalunya, que contactà federativament amb el Frente de Liberación Popular, de Madrid, i amb Euskadiko Sozialisten Batasuna (ESBA). Un altre nucli de convergència, enfora igualment dels esquemes d’oposició postbèl·lica, fou el Partit Socialista Valencià (1960-1968), que aplegà interessos socialistes i nacionals. Arrelà sobretot a la universitat valenciana, on va promoure l’associacionisme antifranquista estudiantil. A partir del 1966, les celebracions del Primer de Maig, en manifestacions clandestines sobtades i fugaces, en concentracions fora ciutat, aconseguiren de mobilitzar generacions que d’antuvi sumaren uns quants milers de persones, sovint de diversa procedència social. Així mateix, les convocatòries catalanistes de l’Onze de Setembre, sobretot a Barcelona, conegueren, vers el mateix temps, la participació conjunta de treballadors, estudiants, intel·lectuals i professionals.

El moviment obrer i els estudiants protagonitzaren altres accions polítiques, com ara la del boicot contra el referèndum franquista del 1966 —per l’aprovació de la Llei Orgànica de l’Estat— i la jornada del 27 d’octubre del 1967 —una jornada de protesta convocada en tota Espanya per les Comissions Obreres i que tingué a Terrassa, després de Madrid, un dels escenaris més virulents—, sempre sota consignes que incloïen la denúncia de la repressió i l’objectiu de llibertats democràtiques.

Aquesta projecció política dels moviments socials va empènyer a l’establiment d’organismes successius de coordinació dels diversos nuclis d’oposició a la dictadura.

El març de 1966, quatre-cents delegats dels estudiants del districte universitari del Principat i les Illes, juntament amb tres-cents professors i intel·lectuals van fer una assemblea clandestina al convent dels caputxins de Sarrià. Redactaren el Manifest per una Universitat Democràtica i crearen el Sindicat Democràtic d’Estudiants, culminació dels anys de lluita contra el falangista Sindicato Español Universitario (SEU). En ser encerclada l’assemblea per la policia durant tres dies, se suscità arreu del país un ampli corrent d’opinió antigovernamental i de solidaritat amb els assetjats. Això donà lloc a la formació d’una Taula Rodona Democràtica, en la qual van aplegar-se diverses instàncies antifranquistes, sense exclusió de les Comissions Obreres i dels comunistes.

Aquesta mateixa composició —que incloïa els comunistes— tingueren altres organismes unitaris d’objectiu sectorial, com ara les Comissions de Solidaritat encarregades d’organitzar l’assistència a presos i baldats per les represàlies de l’estat d’excepció de 1969, com la Comissió Pro-Amnistia o la Comissió Pro-Vietnam. La persistència i combativitat de múltiples organismes unitaris havien de conduir a les concentracions d’opinió que originaren l’Assemblea de Catalunya i la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià. Aquesta darrera sorgí, l’any 1976, de la fusió de la Junta Democràtica, inspirada pel Partit Comunista d’Espanya (PCE), i del Consell Democràtic del País Valencià. Totes dues plataformes auspiciaven una «ruptura democràtica» amb el règim. A les Illes, una de les primeres propostes unitaristes va ésser formulada pel Partit Carlí, el 1968, i fructificà laboriosament, el 1972, en la Taula Democràtica de Mallorca. L’Assemblea de Catalunya tenia un antecedent en la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, constituïda el 1969, amb participació de socialistes, comunistes, demòcrata-cristians i republicanistes. Formularen un programa de set punts que especificaven els objectius de llibertats polítiques, amnistia, llibertat sindical, dret de vaga, millorament de les condicions laborals, restabliment de l’autonomia política —Estatut del 1932— i elecció d’unes corts constituents espanyoles per determinar les institucions polítiques de l’Estat.

Entre el corporativisme i les perspectives neocapitalistesModifica

Els darrers anys cinquanta constituïren, en l’evolució socioeconòmica catalana, un punt d’inflexió de signe liberal determinat per les mesures noves, per més que limitades, que l’Estat franquista havia adoptat amb objecte d’incorporar-se a la marxa ascendent de les economies dels estats occidentals. La subordinació i el distanciament de l’aparell de l’estat que patien les classes oligàrquiques dels Països Catalans no foren sinó refermats pel règim franquista. A més, la composició de les oligarquies autòctones es caracteritzava, en relació amb llurs homònimes del conjunt espanyol, pel relleu limitat que hi tenien els grups financers.
Fitxer:Miquel Mila llum peu TMC.jpg
Figura 4: Llum de peu TMC, dissenyat el 1960 per Miquel Milà. Obtingué el "Delta d’Or" en la primera manifestació pública promoguda des de l’ADI/FAD l’any 1961. De fet, els Països Catalans compten en el camp del disseny des del 1957, quan es crea l'IDIB (Institut del Disseny Industrial de Barcelona), quan es comença a participar, amb productes autòctons, en congressos internacionals i quan, alguns anys després, són creades escoles de disseny (Eina, Elisava i Escola Massana).

D’aquí, el recel amb què les noves mesures foren rebudes d’antuvi pels empresaris catalans, acomodats volguessin o no a l’ordre autàrquic, basat en un mercat negre fornidor d’algunes fortunes espectaculars i en lleis que permetien la sobreexplotació obrera. D’aquí, així mateix, la consideració de providència inevitable, si no de malfiança, que meresqué l’aplicació del Pla Espanyol d’Estabilització, del 1959, sobretot a raó de les seves imposicions restrictives monetàries. Només en fer-se palesos els seus efectes positius va merèixer una adhesió general. Aquesta retirada econòmica va ser difosa arreu, amb abstracció de tota referència ideològica, com un estat d’opinió reduït a un axioma: «desenrotllisme». La promoció de pols industrials de nova planta o la introducció de capital públic en el ram tèxtil causaren neguit, encara, entre un cert nombre d’empresaris catalans, sobretot de l’àrea barcelonina. Sols la participació de prohoms, de tècnics i polítics del Principat o del País Valencià —sempre, però, en mesura discreta— en l’orientació del desenrotllisme, impulsà iniciatives bàsiques i ambicioses dins el món empresarial català, com ara la renovació de la Cambra de Comerç de Barcelona o l’establiment a Sagunt d’una planta siderúrgica integral.

La crisi de la imatge d’un Levante feliz agrari atià la febre industrialista entre les forces vives del País Valencià, centrades a captar la implantació de grans factories i la concessió estatal de nous pols industrials, en detriment d’una expansió endògena basada en les manufactures tradicionals. Aquesta industrialització valenciana arrencà, comsevulla, sota indiscutible hegemonia agrícola. Indestriable del desenrotllisme, cal assenyalar el turisme multitudinari, generador de nous grups ascendents, sobretot a Mallorca, Eivissa, l’Empordà i la Selva i la Marina d’Alacant, que maldaren a proclamar-ne el caràcter messiànic per tal de condicionar-hi tota la resta de recursos econòmics i socials.

Els nous grups emergentsModifica

El desenrotllisme i la consecutiva evolució de l’estructura productiva comportaren l’ascensió de sectors nous a posicions de predomini, la penetració de capital forà, la irrupció de petites i mitjanes empreses novelles i l’aparició de nous quadres professionals significadors de la dissociació entre l’empresari i el propietari.

 
Figura 5: Escultura d'Eduard Toldrà al Palau de la Música de Barcelona. Acabada la guerra, el panorama musical català era, com sembla lògic després del desastre, migrat. Hom estrenà o donà a conèixer diverses obres de tradició romàntica (Antoni Massana, 1890-1966, Joan Manén, 1883-1971). Però hi havia també la música de la generació dita de 1920,: Frederic Mompou (1893), Eduard Toldrà (1895-1962), Manuel Blancafort (1897) i Robert Gerhard (1895-1970). Tenien com objectiu comú deslliurar-se de la influència de Wagner i crear una música específicament catalana. Lluís Millet (1867-1941) i Juli Garreta (1875-1925) són exemples prou reeixits d'una música de caràcter català espontàniament expressada i sense massa preocupacions teòriques. Una síntesi de les harmonies francesa i germànica és la que realitzà Ricard Lamote de Grignon (1899-1962). El 1944 es creà l'Orquestra Municipal de Barcelona. El 1947 començà a reunir-se a l'Institut Francès de Barcelona el Cercle Manuel de Falla, el 1950 nasqueren les Joventuts Musicals, d'on han sortit compositors com Narcís Bonet (1933) i Xavier Benguerel (1931). Entre els músics catalans més avantguardistes cal citar: Anna Bofill, Josep Casanovas, Joan Guinjoan, Josep M. Mestres, David Padrós, Miquel Roger, Josep Soler, Llorenç Balsach, Josep Cercós i Jordi Cervelló.

La proliferació de petites i mitjanes empreses se sustentava en activitats tradicionals o en la unió d’indústries auxiliars que aprofitaven la demanda interna en expansió i encara protegida, sense superar mai, però, la doble dependència de les entitats financeres i de la política econòmica estatal. Paral·lelament, les grans nissagues industrials tendiren a transferir la part substantiva de llurs empreses a socis forasters o deixar-ne la gestió directa a gerents professionals, sovint d’origen menestral. A llur costat, treballaren executius estrangers arribats arran de les inversions multinacionals, introductors dels conceptes neocapitalistes d’organització del treball i de racionalitat en la gestió.

Emergència cabdal fou la de nous sectors d’especialització productiva, com ara el químic, els sectors energètics i el ciment, els transformats metàl·lics, l’alimentació, etc., que suplantaren la preeminència de la vella burgesia tèxtil o comercial. Dins el negoci turístic, els grups en emergència esdevingueren hegemònics entre les classes dominants, aristocràtiques o mercantívoles, de les distintes «zones turístiques» catalanes per més que dependents tothora de l’exterior —a través dels tour operadors— i sempre condicionats per l’aparell de l’estat.

Devers una expressió col·lectiva burgesaModifica

Els canals d’expressió col·lectiva de la burgesia, durant la fase autàrquica del franquisme foren ofegats per la proscripció política de tota associació patronal a part dels sindicats verticals. Institucions com el Foment del Treball només eren tolerades a condició de la seva pràctica hibernació.

 
Figura 6: Els projectes de l'equip d'arquitectes conegut com M.B.M. (Josep M. Martorell, Oriol Bohigas i David MacRay), s'inscriuen dins la via de renovació que hom intenta endegar després dels anys de postguerra. El conjunt d'habitatges del carrer Pallars, 301-319, de Barcelona (1955-1959), foren projectats per Josep M. Martorell (1925-2017) i Oriol Bohigas (1925-2021). Són habitatges mínims, d'una superfície aproximada de 65 metres quadrats, en els quals hom ha intentat d'aplicar-hi els índexs de racionalitat del Moviment Modern (serveis centralitzats, ventilació, insolació), a la vegada que recorre a elements i sistemes constructius artesanals que s'emparenten amb la tradició constructiva local: el resultat últim és dotar del màxim d'economia el repertori final. Aquest projecte, com algun altre de l'equip, s'inscriu en el que hom ha denominat «arquitectura realista».

En 1958, però, un grup de joves empresaris fundaren, a l’empara d’un club distingit, però amb el patrocini de l’historiador Jaume Vicens i Vives, i l’ajuda de l’economista Fabià Estapé, a Barcelona, el Círculo de Economía, entitat d’innegable signe liberal i europeista, articulada com a corrent d’opinió experta per incidir en la política econòmica de l’administració estatal espanyola. Jugà la carta de la renovació professional d’una generació d’empresaris, que, en efecte, exerciren una influència novadora entre les classes que dirigiren el creixement econòmic dels anys seixanta. Tractà de refermar el Foment del Treball, promogué el Manifest de les tretze entitats en defensa de la integració econòmica de l’Estat espanyol a l’Europa occidental. Més endavant, els seus homes, situats en organismes patronals i en l’administració pública, contribuïren a la derogació del franquisme.

Llur presència feu sentir-se en la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació, on promogué la fusió, el 1967, de les antigues cambres barcelonines de comerç i d’indústria. Aquesta mena d’organismes eren els únics que mantenien una certa expressivitat burgesa, gràcies a la mínima autonomia que els permetia llur adscripció al ministeri de comerç. La nova cambra barcelonina prengué d’antuvi caràcter representatiu i esdevingué un interlocutor oficiós amb l’administració, envigorí els serveis d’assistència a l’empresari i creà un servei d’estudis pioner.

 
Figura 7: Andreu Alfaro: escultura a la Caleta, Xàbia. L'informalisme,que va representar el primer intent important d'integrar-se a l'avantguarda europea del moment, va tenir al País Valencià la primera manifestació amb el Grup Parpalló, sorgit el 1957. Andreu Alfaro, que tot primer conreava el dibuix i la pintura, es va integrar molt aviat en el grup i es va orientar tot seguit cap a la que seria la seva activitat definitiva: l'escultura. Amb planxes metàl·liques retallades i plegades i després amb barres industrials elabora una escultura de formes abstractes però de clara voluntat simbòlica, reforçada pels títols de les peces, en els quals posa de manifest la seva consciència social i nacional dins una àmplia gamma de vivències personals.

A València, en general, encara que sense l’abast que implicava la dimensió industrial barcelonina, totes les cambres de comerç i les entitats que impulsaren —com ara l’Instituto de Promoción Industrial de València— constituïren una certa alternativa a la CNS. A totes les demarcacions provincials, tanmateix, foren els homes dels Consejos Provinciales de Empresarios del sindicat vertical els primers a situar-se dins les noves organitzacions patronals sorgides arran del procés derogatori del franquisme.

Els aplecs del Puig de ValènciaModifica

A l’origen, eren aplecs de la joventut del País Valencià i es van celebrar a Llíria, Castelló de la Plana, Bocairent, etc. Al final, foren localitzats al monestir del Puig, punt avinent per la seva significació històrica —commemoratiu de la conquesta de València pel rei Jaume I, indret de devoció popular i de romiatges— i per la seva situació a la part central del País Valencià, cosa que va permetre d’instituir-hi la marxa a peu des de València i que aquesta fos seguida amb expectació pels pobles del seu itinerari. Fins i tot hi era celebrada amb domassos i senyeres en balcons i finestres. L’any 1963, començà a tenir problemes, a Bocairent: la guàrdia civil tallà totes les entrades de la població i obligà la marxa a dissoldre’s i a reprendre el camí de València. En l’aplec del 1966, hom multà l’escriptor Vicent Ventura, a causa del parlament que va fer-hi. Les convocatòries següents donaren lloc a intervencions violentes de la força pública.

En aquells temps gairebé clandestins del moviment nacional del País Valencià, els aplecs del Puig permetien, substancialment, que uns quants centenars de persones, catalanistes, «es reunissen, que fessen acte de presència, escoltassen parlaments i cançons». A més, hom hi convidava sempre gent del Principat i de les Illes, la qual cosa donava als aplecs un caràcter unitari, d’aplec dels Països Catalans. Era una forma de provar que hom existia i que hom resistia. Era també una forma de provar-se cadascú davant ell mateix i de provar les forces d’on hom feia part i com aquestes creixien. Fou, sens dubte, aquest creixement allò que portà les autoritats a interrompre en sec els aplecs del Puig.

Només al cap de deu anys i dos després de la mort de Franco, el darrer diumenge d’octubre del 1977, fou possible de prosseguir-los, en uns moments en què la reivindicació de l’autonomia per al País Valencià entrava en un punt positiu i crític.

L'Església catòlica durant l’autarquiaModifica

El cardenal Gomà (1869-1940), cardenal primat d'Espanya durant la Guerra Civil, batejà la Guerra d’Espanya amb el nom de Cruzada. El primer d’abril de 1939 arribà a Madrid la felicitació de Pius XII per la victòria franquista. El 23 d’octubre, el nou règim feu el reconeixement oficial del catolicisme com a religió de l’Estat espanyol. El setembre de 1939, començà la Segona Guerra Mundial i, a València, Josemaría Escrivà de Balaguer, sacerdot aragonès i fundador de l'Opus Dei l'any 1928, publicà un llibret intitulat Camino.

Els sermons, discursos i butlletins dels bisbats iniciaren la restauració cristiana, nasqueren moltes vocacions i el fervor cristià multitudinari omplí places i viles. Les escoles i les parròquies sofriren la inflació de missions, exercicis i pràctiques pietoses. Segons el bisbe administrador apostòlic de Barcelona, Díaz de Gómara, el poble patia anèmia espiritual i encomanà a l’Acción Católica Española la tasca d’evangelització. Tota la pastoral menava cap al pietisme més exacerbat i a una manca notòria de realisme. L’exiliat cardenal Vidal i Barraquer, l’any 1940, es queixava perquè els bisbes espanyols entraven en el joc polític de fer una «religió patriòtica» a base de «misses de campanya, tedèums i peregrinacions al Pilar de Saragossa». Ja no hi havia una església catalana pròpiament dita. No podien reaparèixer les publicacions en català ni els moviments apostòlics anteriors a la desfeta de la guerra. La majoria de bisbes eren forans. El llarg pontificat del bisbe Modrego, a Barcelona, se centrà, en general, en una acció pastoral externa i neutra. Girona, Vic i la Seu d’Urgell tenien bisbes del país, el doctor Masnou, a Vic, molt preocupat pel moralisme, actuava, però, en una línia constant i decidida de catalanitat. A Girona, el doctor Cartanyà era al capdavant d’una diòcesi sense trasbalsos aparents, fora d’un fet molt comentat aquells anys, el de l’excomunió d’un capellà per apostasia pública. El doctor Iglesias Navarri hagué d’afrontar la crisi del seminari de la Seu d’Urgell, de llarga incubació, en relació amb la qual el Vaticà denuncià actituds que afectaven l’autoritat doctrinal del bisbe, l’obediència als superiors, l’educació sexual, els contactes amb la societat i la pràctica de l’amor fratern. A Tarragona, l’Església visqué un període de postguerra en l’enyorament d’un arquebisbe exiliat i en la impossibilitat de connectar amb veus i estils imposats, amb el rígid i primari tancament del cardenal Benjamín Arriba y Castro. Solsona presencià l’activisme del seu bisbe Tarancón i les contradiccions d’una gestió que es movia entre uns documents pastorals escrits amb una certa acceptació per part de l’opinió pública i les peregrinacions de la Verge de Fàtima arreu de la diòcesi. Lleida contemplà l’ortodòxia estricta d’un Castàn Lacoma i el franquisme absolut del bisbe Aurelio del Pino. Tortosa tingué en el bisbe Moll un enemic de la llengua catalana, el canonge tortosí Joan B. Manyà (1884-1977) en va sofrir les conseqüències.

Al País Valencià i a les Illes, les lluites i els esforços foren remarcables, tot i que els signes renovadors eren minoritaris. El mateix problema de la llengua catalana a l’Església es va trobar «en una fase de resolució endarrerida». Des de la immediata postguerra, els Cursets de Cristiandat, els cursillos, foren el moviment més intensiu i extensiu a Mallorca, en foren capdavanters Joan Capó, Guillem Payeras i Eduard Bonnín, el bisbe Juan Hervàs advocà tothora pel moviment cursillista.

El Congrés Internacional de Congregacions Marianes de 1947, celebrat a Barcelona, feu palesa la importància i la implantació d’aquest moviment sota el guiatge dels jesuïtes, entre els quals cal destacar Manuel Vergés.

El moviment de Minyons de Muntanya trobà en el capellà Antoni Batlle i Mestre (1888-1955) un impulsor, un pedagog i un dirigent, ell i els seus col·laboradors, malgrat les dificultats, aconseguiren un moviment escolta català de gran prestigi.

L’esperit triomfal i apologètic assoleix el seu punt culminant en el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona (1952). El 1953, se signà el Concordat entre el Vaticà i l’Estat espanyol. El 1958, moria Pius XII i el 28 d’octubre del mateix any n’era elegit successor Angelo Giuseppe Roncalli, Joan XXIII.

L’església al final de l’autarquia (1950-60)Modifica

Hom pogué constatar una substitució gradual de l’Acción Católica Española triomfalista per l’eficàcia i realisme dels diversos moviments d’A.C. anomenats especialitzats. L’HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica) i la JOC (Juventud Obrera Católica) es feren presents en la lluita per un catolicisme compromès. Publicacions com el setmanari Tú, nascut a València, feren de portaveu i de sensibilització pel que fa als problemes reals del món obrer. Això ocasionà conflictes. El cardenal Pla i Deniel (1876-1968), malgrat la seva total adhesió al règim franquista, sortí en defensa de les publicacions obreres cristianes, com el mateix Tú i Signo, i desmentí davant el ministre Castiella que la HOAC i la JOC fossin l’origen de les vagues del 1962. Capdavanters del moviment obrer cristià foren Guillem Rovirosa (1897-1964), Francesc Mera i d’altres.

Emergiren també els valors dels Països Catalans. El Concili II del Vaticà (1962-1965) revalidà els ferments actius del catolicisme català, tot i les reticències dels seus bisbes, com el de València, Marcelino Olaechea, que manifestà públicament als capellans de la seva diòcesi que el document conciliar sobre llibertat religiosa representava un desastre per a l’Església.

A les darreries del decenni de 1950-60, en una carta adreçada als bisbes catalans per més de 400 religiosos i capellans qualificats, es manifestaren els grans problemes del catolicisme català: crisis de fe entre les minories progressistes i entre els obrers conscients, fatiga dels militants cristians d’arrossegar una Església preocupada per la conservació de les pràctiques religioses més que no pas per la vivència religiosa del present i de l’esdevenidor. Tots aquests problemes es complicaven pel fet de congriar-se sota un règim autoanomenat «catòlic».

Una perllongada tasca de suplència i, alhora, d’acolliment duta a terme pel monestir de Montserrat, ajudà al redreçament de l’església catalana. També una estimable presència de llibres de teologia i de divulgació cristiana en català i de revistes i portaveus diversos —com Serra d’Or, Critèrion o Qüestions de Vida Cristiana— hi aportaren llur suport.

La manifestació de l’onze de maig de 1966, protagonitzada per uns 130 sacerdots i religiosos del bisbat de Barcelona, que foren dispersats amb violència i l’endemà calumniats pels mitjans de comunicació, representà en certa manera el final d’una Església en plena conxorxa amb el règim franquista i un enfortiment del procés de renovació catòlica emmenat per la idea del compromís social i de la fidelitat a les arrels dels Països Catalans.