El Mestre

Hola, El Mestre! Sigues benvingut a Viquillibres i al coneixement lliure. A la columna de la dreta tens alguns enllaços bàsics per començar.

Aquesta pàgina on et trobes ara mateix és la pàgina de discussió del teu compte d'usuari, que et servirà per rebre missatges d'altres col·laboradors. Pots contestar a la pàgina de discussió de l'usuari que t'ha escrit i que trobaràs enllaçada més avall en la seva signatura. Recorda que si ho fas, has de prémer el botó per a signar per a què sàpiga qui ets!

A més, també disposes de la teva pàgina d'usuari (ara deu estar en vermell; l'hauràs de crear) on pots descriure't i presentar-te, posar-hi gustos, interessos, idiomes que parles, etc. Esperem veure't sovint per aquí!

	Guia d'ajuda Tutorials d'edició i consulta
	Plantejament de preguntes Dubtes enciclopèdics o de novell
	Usuaris mentors Unapersona · Gerardduenas · Xavier Dengra
	Proves La teva pàgina de proves

Don't speak Catalan?

Et comento una cosa a la part de baix de la plana.--Unapersona (discussió) 21:22, 31 març 2014 (CEST)Respon

La Inquisició al Regne de València al segle XV

En aquest vell territori de la Corona catalano-aragonesa n’hi ha tot un exemple del delicat moment viscut pels valencians,singularment entre la inicial remodelació de la Inquisició dels Reis Catòlics i la introducció de la nova Inquisició a Castella.Al Regne de València,eentre els anys 1477 i 1478, alguns conversos valencians van portar a terme una Edició primerenca d’una Bìblia en llengua catalana amb destinació a la capa sòcio-cultural,étnica i religiosa.

Es tractava d’una Edició catalana de les primeres traduccions impreses,molt anterior a les traduccions franceses,les ingleses i españoles.Aquesta Edició en català de la Bíblia valenciana,será un dels primers Incunables en llengua catalana del llibre més traduït arreu i de les traduccions del qual van tenir,també arreu,una gran importancia en la consolidació de les respectives llengües (sic).

La Bíblia era un llibre tant dels jueus com dels cristians,però la Doctrina Oficial de l’època va ésser-ne que “divulgar la Bíblia era sembrar l’heretgia,ai las…!.Ben bé de pressa i tot seguit dels primers intents renovadors de la Inquisició,fets pel Rei Ferran el Catòlic,es va iniciar la dolorosa persecució de la Bíblia valenciana,escrita en llengua catalana al segle XV.

L’any 1483,una de les persones valencianes involucrades en l’Edició de la Bíblia en català,inicialment del tot legal,en Daniel Vives ,va patir un cruel interrogatori.La Inquisició no estaba per bromes.La recollida i posterior crema de les Bíblies començava tot seguit.La cremadissa d’aquestes Bíblies valencianes en llengua catalana,era tot un acte que els Inquisidors repetien un dia sí i un altre també,solemnement.

No va deure abastar amb una sola Bíblia per tal d’acabar amb l’existència de tots els exemplars d’un Llibre que,pel que tothom sap,era ben bé prou estimat i molt preat.Ens hi consta que des d’Àvila,la Seu de Torquemada,l’any 1497,en reclamaven a València que “sin dilación…mandéis a todos los…que tienen los dichos libros ( també incloïen els llibres de de Medicina,Cirurgia i d’altres escrits en hebreu) e bribias…trayan e presenten…so pena de ser sospechosos en la Fe e de Excomunión mayor,e de perdición de todos sus bienes para la Cámara e Fisco de Sus Altezas…y los mandeys quemar e se quemen públicamente…”

Els principals lectors de la Bíblia valenciana en llengua catalana eren els Menestrals i els Mercaders valencians: “En perdre ells el seu Poder econòmic i la seva Ifluència social i reduïts olímpicament tant a la miseria com a l’exili,si no van ésser eliminats fins i tot físicament,va desaparèixer un bon Sector del Segment social que tanmateix,era el sustentacle i el fonament de gran part d’aquella cultura valenciana.

Calia marxar perquè estar sota la Inquisició era,clar i valencià,”estar com ovelles i conills al Degollador”,hom deia al segle XV a València.Així,doncs,amb la crema i cremadissa de l’Edició de la Bíblia valenciana en llengua catalana,un dels primers llibres impresos en català,és a dir,”la llengua catalana va perdre una única ocasió i un repte de tocar les clases populars,tot plegat amb les burgeses i els nobles,d’aquell segle dels inicis de la seva Decadència.

Només s’han conservat,segons els debats a la clase d’Ètica de 8è d’EGB a l’Escola Esteve Barrachina de Sitges,d’aquella Excel.lent Bília valenciana en català uns pocs Salms,és a dir,el darrer full d’un Llibre que va tenir centenars de fulls en llengua catalana.Clar i sitgetà s’ha de mantener la mirada perquè al segle XXI podem córrer el risc de la Desactivació social i política de la Història o no…?

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Història de l'Escola Pública Esteve Barrachina a Sitges (1960-2010)

PÒRTIC Iniciem aquesta Monografia sobre la Història de l’Escola Pública Esteve Barrachina en els seus 50 anys de presència a Sitges sota el lema fet servir pel Mestre de mestres,l’Esteve Barrachina i Benages, als seus escrits: “NON ESCOLAE,SED VITAE DISCIMUS” Repassar la Història sempre resulta una fascinant aventura.Em plau i agraeixo poder fer aquestes breus línies de presentació.Desitjo que la lectura d’aquest quadern contribueixi a valorar encara més l’esforç educatiu,realitzat a l’emblemàtica Vila de Sitges tant pel Consistori municipal com per altres entitats culturals que hi treballen.

Aconseguir els terrenys al C/Rafael Llopart S/n,guanyats en un Concurs de Terrenys l’any 1926 per en Pau Barrabeitg i ja comprats per l’alcalde en Josep Porta i Canal,l’any 1932 i ara ocupats per una família sitgetana Virella-.Sent Alcalde de Sitges el en Simó Llauradó i Planas informa la Corporació Municipal de la possibilitat de compensar el sitgetà en Bartomeu Virella pels terrenys-solar per al projectat Grup Escolar en règim graduat,desitat i somniat a Sitgers des de l’any 1883 (segle XIX).

Tanmateix com a Alcalde encarrega l’Arquitecte Municipal, en Josep-Antoni Codech i Sentmenat que en formalitzi un Projecte de Grup escolar nou de trinca,però amb un pressupost i una memòria econòmica que no passi d’un milió quatre-centes mil ptes (1.400.000).En Josep-Anton Coderch i Sentmenat,en data de l1 Gener 1947, redacta el seu Projecte escolar amb un Pressupost de 1.369’125 ptes-.No cal dir-ne que l’Ajuntament ple l’aprova definitivament-.En Simó Llaurador i Planas el gestiona personalment i directa a Madrid en el Ministeri d’Educació Nacional,tot i demanant amb urgència una ajuda econòmica-.

Serà en Juli Martínez i Àvila nou Alcalde de Sitges,que en data del 30 Octubre 1947,qui recolza la mateixa política escolar del Sr Llauradó, així com l’Arquitecte Sr Coderch i Sentmenat ,com també el pressupost redactat del Grup Escolar-.I,no faltaria més,que també viatja Madrid,també,però,aquest cop amb la Memòria ,el Pressupost i el Plec de Condicions,realitzat i dictat per l’Arquitecte Municipal Sr Coderch a l’Oficina Tècnica de l’Ajuntament de Sitges.

El Ministeri d’Educació Nacional (MEN),en data del dia 20 Gener de 1948 publica les condicions que són necessàries perquè Sitges hi tingués un primer Grup Escolar estatal per primera vegada: A) Aportar un terrenys-solar pel municipi sitgetà.B) L’Ajuntament de Sitges haurà de pagar el 20% de l’Import total del Pressupost.C) Els honoraris de la Redacció del Projecte de Grup Escolar enrègim graduat serà a càrrec de l’Ajuntament de Sitges-.

Els Serveis Tècnics del MEN (Ministeri d’Educació Nacional) ,davant la petició d’ajuda del Municipi sitgetà en redueixen l’Import establert de 1.369’125 ptes del tan desitjat Grup Escolar al mesquí i ridicul 1.319.401 ptes i per tant l’Ajuntament de Sitges pagarà les 263.880 ptes.Un cop acceptat per les dues parts,el MEN i Sitges el conveni,en data del 16 Febrer de 1949,la Comissió Tècnica del Ministeri d’Educació Nacional,definitivament aprova el Projecte de Grup Escolar de l’Arquitecte Municipal en Josep-Antoni Coderch i Sentmenat,tot i conformat a les estrictes condicions ministerials-.

Un nou alcalde,elegit a dit com els anteriors l’any 1952,el patrici Antoni Almirall i Carbonell,serà qui sol.licitarà un sucós Préstec per a les obres i construcció del Grup Escolar,ja aprovat pel MEN-.S’hi adreça al Director General del Banc de Crèdit Local d’Espanya a Madrid,bo i acompanyant l’obligada i demanada Documentació,com ara els Plànols de l’Arquitecte Municipal Sr Coderch i Sentmenat, a més del Certificat de l’Aprovació del Grup Escolar de Sitges pel Ministeri d’Educació Nacional-.Respecte al Pressupost i aportació econòmica no serà el mateix sinó aquest: l’Estat espanyol pagarà 1.689.648’42 ptes 337.928’68 ptes l’aportació municipal de la Vila de Sitges-.

Froilan Franco,àlies El Mestre Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995

Cinquantenari de l'Escola Pública Esteve Barrachina a Sitges (1960-2010)

El dia 24 d'octubre de 2010,és a dir,hores d'ara fa cinquanta anys,s’hi inaugurava solemnement el primer Grup Escolar estatal.

A través d’aquest Cinquantè Aniversari o Noces d’Or de la primerea Escola pública a Sitges hem de buscar les arrels sitgtanes,hem d’enfondir seriosament per on estem units a la nostra terra sitgetana.
Aquesta invitació imperativa haurà d’enllaçar amb aquella altra recomanació del bisbe català Torras i Bages: “Penseu en la pedrera d’on heu estat tallats”,és a dir,que totes dues memòries,les arrels,la pedrera,ens porten a recordar d’on venim,on es movem i qui són els sitgetans.
Les Noces d’Or o mig segle de vida escolar de l'Escola Pública Esteve Barrachina (1960.2010) i el seu Cicle de Tardor (octubre i novembre) als voltants del dia 24 Octubre 2010,ens hi convida a parlar d’ella mateixa.
De bell antuvi,hom pensa:“Bé,jo he estat mestre públic d’aquest centre escolar durant 16 cursos com a Tutor de la Segona Etapa d’EGB i Coordinador dels diversos Cicles d’ensenyament com a membre del Claustre de Professors,és a dir,que de sempre ha estat propera a mi,tot i fent recerca i estudi de la corresponent documentació,sobretot la més propera a l’any 1960-.Vaig extreure tant dels llibres d’actes dels arxius escolars i dels arxius municipals,sempre tan apassionants i apassionats,i d’alguns llibres de comptes,que són la versió numérica de les mateixes passions-.Els papers,els llibres d’actes sempre comprometen-.
Tots els que tenim i teniu paperam sabreu com era convenient de desprendre-se’n-.Una llibreta,una simple llista de noms podien ésser motiu de molèsties que hores d’ara poden ésser divertides,això fa que del primer Grup Escolar estatal de Sitges,anterior als anys 60,durant la primera dècada de la dictadura franquista (1939-1950) més pura i més dura ben poca cosa en resta de papers-. *Així,doncs, vaig anar espigolant les col.leccions de premsa de Sitges a la Biblioteca Santiago Rusiñol i alguna cosa s’ he trobat-.Són les mostres que conservo en volums enquadernats durant més de 10 anys de recerca arxivística-.Però la la reconstrucció d’aquesta història escolar i educativa a Sitges,de debò que no pot ser la labor personal d’un afeccionat que hi passi estones i anys sempre que no hi hagi vancances o festes de guardar,perquè la família tira i molt-.
Per tant,jo crec que tant la Regidoria Municipal d’Educació com el Consell Escolar del CEIP Esteve Barrachina i la Coordinadora de les AMPAS dels establiments escolars de la Vila sitgetana haurien de cercar totes les aportacions amb què ex-alumnes o antics membres del Claustre de Professors,dels Consells Directius i dels antics membres de la Junta Directiva de l’AMPA per tal d’enriquir aquesta historia dels cinquanta anys de vida i així,entre tots,podrìem reconstruir alguna cosa de tot el que va significar l’establiment-després de cinquanta anys del primer grup escolar en règim graduat,qui era el problema escolar a l’emblemàtica Vila de Sitges,quina és la prehistòria de l’Escola pública sitgetana i quina va ser la solució a què van arribar les diferents Corporacions Municipals de Sitges,que volien i lluitaven per l’establiment d’un primer edifici escolar propi i no tants lloguers d’edificis estranys per a l’ensenyament de la población infantil en edat escolar-.
He pocurat limitar el marge d’aquest tema: el paper que va fer i encara fa a Sitges la Regidoria d’Educació,el Consell Municipal d’Ensenyament i el Consell Escolar de Centre,tot i partint de l’any 1958 en què es col.loca la primera pedra al C/ Rafael Llopart,en uns terrenys en forma de trapezoide fins a l’any 1960,en què ja podem cantar victoria per unes Noces d’Or i mig segle d’un edifici propi i sitgetà-.Per algunes altres coses he hagut d’omplir els buits de la feinada,acdint a les golfes dels meus records (són 16 cursos (1983-1999) de docent al CEIP Esteve Barrachina) que he procurat encabir-hi com a mals endreços-.
Durant els més de 12 anys de recerca a l’AHMS,en algún moment m’hi he trobat amb un escrit en una capsa,que pot servir d’encapçalament per plantejar el problema de la qüestió escolar a Sitges-.És un escrit amb data del 19 Setembre 1906,(any en què n’arriba a Sitges el titular de l’escola l’Esteve Barrachina i Benages com a mestre de l’Escola pública de nois amb una nova metodologia com ara l’ "Escola Nova",a més de creador de la revista La Fita,(butlletí de la Comunió Tradicionalista de Sitges),i que en Josep Planes i Robert informa el Diputat del Districte,en Josep Bertran i Musitu i que descriu el fet sense embuts,dient-ne:“La necessitat en què es veu tot pare de familia de regular posición d’emigrar del nostre Sitges quan desitja que els seus fills coneguin alguna cosa més que les Primeres Lletres”-.
Una qüestió escolar força anguniosa per als escolars sitgetans que a l’edat de l’Educació Secundària,només li quedaven l’Escola Nacional al C/ Sant Pau del Magí Casanova,àlies el Col.legi Sant Josep i el de Sant Joan del mossèn Joan Lloveres a Can Fals-.Però arribats els nois i noies als 12 anys i encaminats al Batxillerat haurien d’emigrar fora de Sitges-.
Tot repassant la prensa local i el Diari de Vilanova a la Biblioteca Santiago Rusiñol n’hi ha l’eterna cançó sobre el Problema Escolar a Sitges,amb escrits d’en Miquel Utrillo a l’Eco,l’Antoni Maria Canals al Baluard amés d’una conferencia d’en Josep Martino i Arroyo l’any 1932 sobre els moderns edificis escolars,ell que ja era autor del projecte de Grup Escolar que l’Ajuntament republicà li va encarregar.

Emili Picó i Bonmatí,un destacadíssim mestre públic a Sitges

Va nèixer als Països Catalans,concretament a Valls de Vinalopó(Alacant)-.Va ser Director de l’Escola Pública de Sant Pere de Ribes al C/ El Pi-.Per concurs de Trasllats va arribar a Sitges l’any 1934,on va exercir de Mestre fins a la seva Jubilació per malaltia,l’any 1966-.

Un altre dels destacadíssims mestres de l’Escola Pública de Sitges,antic seminarista,molt espiritual,poeta i conferenciant sobre els valors humans;així com un promotor de l’Estalvi Escolar al centre escolar entre la població infantil en edat escolar-.Les classes les feia al C/Jesús-.Encara no hi havia Grup Escolar a Sitges-. L’Emili Picó,l’enamorat tant de la vila de Sitges com de l’Ensenyament primari no dubtarà mai en introduir la Diada de l’Estalvi al centre escolar de nois que dirigeix amb una singular pedagogia-.N’hi havia un precedent l’any 1922 a la vila amb el mestre en Francesc Navés,sent Batlle de Sitges,en Josep Cordero i Àlvarez,es va celebrar a Sitges la Diada de l’Estalvi a l’Escola Nacional de nens-.En el seu discurs resalta l’esperit social i ciutadà de la festa de l’estalvi-.. En un dia com aquest,des de l’Ajuntament desfilen les Autoritats Locals,els mestres i els 400 alumnes,acompanyats per la Banda de Música,dirigida pel Sr Torrents fins al Pabelló de Mar,on s’hi canta l’Himne de l’Estalvi-.Molts nens reben ,per una altra banda,moltes Llibretes d’Estalvi-. Exposició escolar dels treballs En nom dels mestres públics de les Escoles públiques de la Vila de Sitges convida tant l’Ajuntament de Sitges com el Consell Local d’Instrucció Pública a la solemne inauguració de les Expsicions escolars de final de curs-.Se celebra el dia 14 de juliol a les 11 del matí iniciant-s’hi per l’Exposició de l’Escola de Pàrvuls al C/ Santiago Rusiñol,1,continuant per l’Escola Pública de noies en una aula del mateix local “La Palma”,acabant-ne a l’escola Pública de nois,al C/ Jesús,66,1r-. Director del -Grup escolar “U.R.R.S.”-.A Sitges existien dos Grups Escolars organitzats per la Generalitat Republicana i l’alcaldia de Sitges presidida per en Salvador Olivella i Carreras;El Grup Escola “Mèxic”,ubicat al Patronat d’Acció Social al C/ Parellades 62,dirigit per en Daniel-Paulino Bailo i el Grup Escolar “Moscou” o “URSS”,ubicat a l’Edifici Vidal i Cuadras,el director del qual va ser Emili Picó i Bonmatí-.Es tractava de recollir els nois i les noies a causa de la Guerra Civil-.Dos edificis apropiats per la Generalitat que el CENU converteix en Escoles públiques-. A més,l’Emili Picó,director interí del Grup Escolar,s’encarregava de distribuir els nois/es procedents de la Colònia dels Refugiats,nens orfes o extraviats entre els Dos Grups escolars;4o alumnes al Grup URSS i 30 alumnes al Grup Mèxic-.Ell mateix s’encarregava de sol.licitat a l’Ajuntament el material escolar per a aquests Refugiats,repartint llibretes,llapis,plomes,etc-.A cada alumne admès calculava una despesa de 3’50 pts-. El 20 de març de 1942 va dissertar a la Biblioteca “Santiago Rusiñol” sobre el tema de l’Educació de la Voluntat-.Va ser molt aplaudit amb assistència de nombrós pùblic-.Sent Alcalde de Sitges,el Sr Felip Soler i Font,el 6 de Febrer de 1944,funda la Mutualitat Escolar “Estalvi i Virtut”,el seu objectiu és ensenyar els nens a estalviar-.Cada alumne es fa soci ,voluntàriament-.En aquest any hi ha 81 socis-. L’any 1948,el 4 de gener la Mutualitat Escolar tenia ingressat a la Caixa de Pensions 475 pts a favor de les Llibretes d’Estalvi i Dot Infantil-.En aquest moment n’hi ha 54 Mutualistes amb una sola imposició,10 més amb dues imposicions,12 més amb tres imposicions,9 més amb 4’2 imposicions, i 5 més amb sis imposicions-.L’Institut Nacional de Previsió (I.N.P.) fa una nova imposició de 25 pts per a les seves Llibretes de Dot Infantil a favor dels 6 mutualistes-.El mestre Emili Picó,mestre de Quart Grau de l’escola Nacional de nens va establir que tots els nens que pertanyen a la Mutualitat Escolar “Estalvi i Virtut” han de passar pel seu domicili particular al C/ Sant Francesc,8 per recollir els Rebuts i la Liquidació de les Imposicions-. Creada la Junta Municipal d’Ensenyança Primària pel Batlle de Sitges,en Juli Martínez i Àvila,va ser com a Mestre nomenat Secretari de la Junta,on es debatien els problemes i les solucions de l’Ensenyament Primari,com l’any 1952 en què per ordre de l’Inspector de Zona,Sr Josep-Maria Villegas les 4 Escoles Unitàries de nens s’agrupen en Graduada sota la direcció del mestre en Salvador Fontdevila i Carbó-. Durant els anys 1950 en endavant és el Representant del Servei Espanyol de Magisteri (SEM),una institució Falangista i de les J.O.N.S.- L’any 1952,advertit junt un altre mestre,l’Enric Valls i Vidal perquè feien classes particulars a alumnes no matriculats,mentre entravel els escolars a les classes durant 20 minuts,la seva resposta va ser que no haurien de fer cap advertència,sinó més bé agrair els mestres la responsabilitat de no oblidar els alumnes mai-. També en aquest any 1952 en una reunió provocada per l’Inspector de Zona,Sr Villegas,perquè la Junta Municipal actués contra un mestre company,l’Enric Valls i Vida per les ves actuacions dolentes tant a l’Aula com al carrer parlant massa contra l’Autoritat constituïda,va confirmar que el tal mestre hi feia campanya a favor de “Solidaritat Nacional” amb Catalunya,recolzant el Batlle de Sitges en Juli Martínez i Àvila i el Delegat de l’Ajuntament,el Sr Gregori Hill i Carbó-. L’any 1953,sent Batlle de Sitges l’Antoni Almirtall i Carbonell,forma part de la Comissió Municipal d’Analfabetisme en unió dels mestres l’Enric Valls i Vidal i la Maria-Montserrat Ossó i Massip-.D’acord amb la Junta Provincial d’Analfabetisme de Barcelona-. Homenatge al Mestre “L’Emili Picó”-.L’any 1954 les Autoritats de Sitges que presideixen la Corporació Municipal,presidint l’Alcalde Antoni Almirall i Carbonell,l’Inspector de Zona,SrVirgili Pérez i l’Habilitat de la Provincia de Barcelona es fac un homenatge d’agraïment al Sr Picó-.L’ofrena la va fer un altre mestre,el Sr Paulino Bailo-.Va ser obsequiat amb un Joc d’Escriptori,un Àlbum amb totes les signatures dels seus alumnes de l’escola Nacional de nens-.Par part dels alumnes,l’ofrena la va fer el Pere Ossó,que agraeix la seva entrega i amor als alumnes-.El fan molts regals-. L’Any 1956,definitivament es jubila el Sr Emili Picó-.Havia exercit a Sitges,com a mestre,durant 22 anys del 1934 al 1956-.Molt estimat a Sitges per la seva labor com a escriptor,com a poeta i per la creació de la Mutualitat Escolar “Ahorro y Virtud”-.L’Alcalde l’acomiada és el Sr Juli Martinez i Àvila,en representació de l’autoritat provincial-.El Secretari de l’Ajuntament és en Josep Maria Farrerons i Tarragó-.L’Homenatge es va fer sota la presidència de l’Autoritat Municipal,acompanyat de la Inspecció de Zona-. L’Inspector de Zona va enaltir la figura del mestre Emili Picó i Bonmatí com una Figura de l’Escola Pública-.El mestre,com a acomiadament,va agrair a tothom aquest homenatge,bo i oferint el seu domicili a la ciutat de Barcelona al C/ Andrade,159,1-3r-. C/Emili Picó i Bonmatí-. El 26 del Juny de 1976,sent Alcalde de Sitges en Vicenç Ibáñez i Olivella,a petició dels seus alumnes,l’Emili Picó rep un altre homenatge de tot Sitges,sent col.locada una Placa a la prolongació del C/ Jesús fin al final del C/Isabel Julià-.Presideix l’homenatge el Sr Regidor de Cultura,en Jordi Panyella i Virella i la Directora del Col.legi La Vila,Srtª Pràxedes Villalonga i Morro-

L'Amic de les Arts:pòrtic de l'Escola Pública Esteve Barrachina (1926-2010)

Els viatges de l’Alcalde de Sitges en Pau Barrabeitg i Bertran al Ministeri d’Instrucció Pública a Madrid per tal de rebre orientacions sobre la construcció d’un establiment escolar són constants i urgents.

Un “Grup Escolar Estatal en règim graduat” és el tema escolar prioritari per al Consistori que hi presideix.Amb aquesta veritat s’hi assajava un nou posat,un nou tó i una nova veu,és a dir,un ample esperit de convivència a la Casa pairal de la intel.ligència sitgetana,a la Redacció de la revista L’Amic de les Arts-.En motiu de la solemne inauguració de la Casa-correus al C/ Farncesc Gumà es convoca un Concurs sobre la “L’Escola pública que ens cal a Sitges” ,amb la finalitat d’aportar-hi iniciatives per a l’inici de la construcció escolar-.
L’Amic de les Arts és el guanyador.En Domenech Forment i Milà,administrador de la revista hi concorre amb el tema : “Fretura d’escoles públiques a Sitges”,publicat al tercer número de l’Amic de les Arts de l’intel.lectual i escriptor sitgetà,en Josep Carbonell i Gener-.La llavor de la futura Escola Esteve Barrachina va quedar sembrada-.Un Accessit al Mestre de mestres i regidor de Cultura,l’Esteve Barrachina i Benages amb el tema: “Gratiam de coelis”,la lluminositat d’unes idees pedagògiques-.I,un especialíssim esment a la mestra pública,la Franceca Pons i Grau,amb el tema: “Una necessitat força sentida per Sitges és la construcció del Grup escolar” un clamor de la societat sitgetana, necessitada de la ciència escolar del coneixement.
Les idees emeses des de L’Amic de les Arts l’any 1926 sobre la “Necessitat d’escoles públiques a Sitges” seran la gènesi de com prerfilar el Grup Escolar Estatal per a la Vila sitgetana:a)L’Estat espanyol i l’Escola a Sitges.b) El Municipi sitgetà i l’Escola.c) L’Escola que ens cal als sitgetans i d) Els mitjans per aconseguir-la.Tot i finalitzant que la solució és: un terreny-solar,propietat del Municipi,edifici escolar amb un Prèstec de la Caixa i interessos del Prèstec al 5%.Amortització de dues a vint Anualitats a voluntat del Municipi i Garanties:la hipoteca del terreny i de l’edifici escolar,suficient per a cobrir el Cànon Anyal de capital i interessos compresos a pagar per quarts parts.
De nou un Concurs de terrenys per al Grup Escolar en règim graduat.

Tant el Rector de la Universitat de Barcelona com l’Inspector Provincial en Cap d’Instrucció Primària ofereixen el seu recolzament a la Vila de Sitges,però,una necessària condició de l’Estat és l’oferiment dels terrenys per a la construcció escolar-.

Hi participen en aquest Concurs de terrenys els següents propietaris benestants:
En Rafael Llopart i Ferret, ofereix un terreny amb una superfície de 50.529 pams quadrats,que limita amb el carrer que porta el seu nom-.El cedeix al comptat a 0’60 cms el pam,amb un import de 30.137’85 ptes-.
En Lluís Garcia i Peña,,fa doble oferta: a) Un terreny de 215.000 pams quadrats entre els camins de Santa Bàrbara i el Vinyet,a prop la Plaça Espanya,a raó de 0’45 cms per pam,cobrant al comptat l’import de 96.750 ptes,b) O també rebre les 129.000 pts pel terreny a raó de 0’60 cms per pams quadrats a raó de 0’60 cms,rebent cada mes 645 ptes en concepte d’interessos,amb una amortització als 30 anys-.
En Bernat Fernández i Valdès,ofereix 80.521 pams quadrats dels seus terrenys a 0’50 cms el pam,procedents dels solars 20 i 21 que limiten amb l’antic camí del Vinyet-.
En Josep Soler i Cortès,domicilat a Sant Vicenç de Sarrià,ofereix els seus terrenys emplaçats a la carretera de Vilanova,unida a ells per un pont,adjuntant un plànol amb 11 solars,d’una total superfície de 1730’74 m2,equivalents a 45.839’62 pams quadrats ,llevat de l’aigua viva-.
No cal dir-ne que el guanyador del Concurs de terrenys és en Rafael Llopart i Ferret,casat amb la Maria Vidaud a la Guantànamo (Illa de Cuba),com el millor emplaçament del Grup escolar a més del bon preu de compravenda.La seva superfície té forma de trapezoide.
En Pau Barrabeitg,presidint el Consistori fa compte del seu viatge a Madrid per interessar-se de les dades per a la ràpida i urgent construcció de l’edifici escolar;tot i fent la lectura,per una altra banda,als Regidors municipals del Testament-llegat de la vídua del Sr Navarro,Josepa Brell,segons el qual,als quatre anys de la seva mort s’ha de constituir un Patronat,presidit per l’alcalde de la Vila amb la facultat d’alienar la casa nº 6 al C/ Joan Tarrida,a més de les 59 Accions de Ferrocarrils Madrid-Saragossa,i les 24 Accions de la Companyia Gas i Electricitat a Alacant,destinant el seu producte a la construcció a la Vila de Sitges de l’Escola Graduada a infants pobres,gratuïtament,amb formació religiosa,amb el nom “Escola Josepa Brell”-.
Sembla propi pensar que uns anys altament pedagògics,plens d’esdeveniments socials,no poguessin ésser els idonis per a fer-ne importants aportacions en el terreny escolar i l’ensenyament públic,tot i superant les no gaires adversitats –any rere any- a Sitges es va donant forma a un model d’escola inspirat –clar i sitgetà- en L’Amic de les Arts-.Cercar els Origens del primer Grup Escolar Estatal,àlies l’actual Escola Pública Esteve Barrachina en L’Amic de les Arts,és un fet objectiu i equival a remuntar-nos a l’any 1926,data d’excel.lència.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

L'Escola Pública Esteve Barrachina celebra el seu 50è Aniversari (1960-2010)

Poc temps després que Sitges estrenés la primera escola pública l’any 1960, aquesta va ser novament batejada amb el nom de qui havia estat un conegut Mestre de mestres:Esteve Barrachina i Benages. Les cinc dècades que han transcorregut de d’aleshores han transformat l'escola en el que és al segle XXI:un centre modern i socialment avançat.

Els cinquanta anys de dedicació a l’ensenyament ha fet que el centre decidís impulsar la celebració d'aquesta efemèride. Una comissió integrada per ex-alumnes, mestres, l’AMPA, l’Ajuntament i l’equip directiu del centre, ha dissenyat un programa d'actes que té com a principal una gran festa a la qual s'hi vol convidar a tothom qui ha passat pel centre a una retrobada amb dinar, a la qual l'organització demana que tothom porti la fotocòpia d'una foto realitzada al centre, per fer-hi un Gran Mural.
Els joves escolars seran els protagonistes amb els partits de handbol, la xocolatada o el bateig d'un gegant d'Esteve Barrachina, que porten fent tota la setmana. En quan als ex-alumnes, s'espera una gran presència, inclosa la dels alumnes que van viure la inauguració l'any 60, i que rebran un homenatge.
Un altre dels apartats especials de la commemoració són les conferències, que mostraran diferents apartats de l’evolució de l’escola. En la primera de les xerrades, que va tenir lloc ahir a la tarda, la directora de l’escola, Neus Canyelles, va recordar que la inauguració de l’escola va poder fer-se després de moltes reclamacions d’una escola pública a Sitges, iniciades el Segle XIX i de manera periòdica al llarg del Segle XX, fins a finals de la dècada dels anys-50, quan es va iniciar el procés de construcció.
Des d’aleshores l’escola ha estat testimoni del procés històric del món de l’educació des de la dictadura i la democràcia, que van incidir sobretot en la utilització de la llengua catalana. L’actual directora de l’escola,la Neus Canyella i Daurell, va recordar especialment la gran quantitat d’activitats que s’han organitzat en el centre educatiu, com els Concursos de Biblioteca Escolar,organitzats pel mestre-bibliotecari Froilan Franco,àlies El Mestre, els Jocs Florals –que s’organitzen des de fa més de 30 anys- o la participació en el popular concurs “Filiprim” de Televisió de Catalunya (TV3), mercès al qual es va poder adquirir el primer ordinador,a càrrec del curs de 6è A d'Egb i el seu Tutor en Froilan Franco.
El cicle de xerrades continuarà el proper dijous 18 de novembre, a càrrec del Mestre Especialista en Ciències Socials i Humanisme en Froilan Franco (Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995) sobre els "Orígens del Primer Grup Escolar Estatal a Sitges" a la Biblioteca Santiago Rusiñol , i la tercera, a càrrec del mestre i escriptor en Jaume Cela i el Professor de la UB i escriptor en Juli Palou sobre l'educació al segle XXI.

Programa d'actes

Del 5 al 12 novembre. L’alumnat de l’escola fa la Construcció del Gegant Esteve Barrachina
12 Novembre a les 21h al Retiro. Concessió del premi Especial 2010 a l'escola Esteve Barrachina que serà lliurat en el decurs del sopar de la Nit de Premis de Sitges
Del 15 al 28 de novembre. Exposició “Escoles d'altres móns” del fotògraf Kim Manresa a la Sala Estudi Vidal (C/ d’en Bosc).Inauguració el 15 de novembre a les 16h amb l'assistència de l'alumnat de 6è.De dilluns a divendres reservat per a les escoles, el públic en general podrà visitar-la durant els caps de setmana.
18 de novembre a les 20h a la biblioteca Santiago Rusiñol. Conferència “Els orígens del Primer Grup Escolar Estatal a Sitges: L'actual escola Esteve Barrachina 1960-2010” a càrrec del Mestre de Català en Froilan Franco.
20 de Novembre de 10 a 16h. Festa de Celebració oberta a tothom.
10.00h. Inici amb la retrobada d'antics ex-alumnes, ex- pares i ex-mestres, i els alumnes, pares/mares, mestres d'ara, personal no docent
10.15h. Benvinguda.
10.30h. Partit de Handbol Benjamins Escola E. Barrachina- EH Gavà DBA
11.30h Xocolatada
12.00h. Partit de Handbol Alevins Escola E. Barrachina- H. St. Joan Despí “D”
13.00h. Bateig del gegant Esteve Barrachina, amb l’apadrinament dels Cubanitos
13.30h. Descobriment d’una rajola commemorativa. Acompanyament de la Subur Band Sitges
14.00h. Homenatge als primers alumnes que van inaugurar l'escola.
14.30h. Gran dinar al pati. Cal comprar el tiquets a l’escola de l’11 al 19 novembre. Preu pels infants: 4€. Pels adults: 6€.

Durant la Jornada, els assistents podran portar fotocòpies de fotografies que recordin el pas per l'escola per fer un Gran Mural. Hi haurà jocs i venda de samarretes commemoratives del 50è Aniversari.

30 de Novembre a les 20h a la Biblioteca Santiago Rusiñol. Conferència “L'Educació avui” a càrrec del mestre i escriptor, Jaume Cela,i del professor de la UB i escriptor, Juli Palou.
22 desembre. Festival de Cloenda amb les actuacions de l’alumnat a l'auditori de l'Hotel Melià.

Titular del primer Grup Escolar Estatal a Sitges-1985,àlies Escola Pública Esteve Barrachina-2010

""Agrupació Escolar Mixta i Col.legi la Vila (1960-1965).Col.legi Públic Mixt (1966-1975).Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morlius (1976-1978).Col.legi Públic Sitges (1979-1984) i Escola Pública Esteve Barrachina (1985-2010...)""

L’Esteve Barrachina i Benages,Mestre d’Ensenyament Primari (1905-1914),Regidor Municipal d’Ensenyament (1915-1920) i Fundador de l’Agrupació Tradicionalista a la Vila de Sitges El seu Lema:“Educar non Scholae, sed vitae”

Va néixer l’any 1853 a Rubiols de Mora (Terol)i va morir l’any 1939 a Sitges-.Sent el primer enterrament catòlic a la Vila,després del 1936-.El seu taüt era envoltat per la bandera espanyola i la senyera del Requeté i damunt una boina vermella del Requeté,propietat d’en Marià Camps,forner al C/ Major,totalment foradada de metralla,ja que sent soldat del Terç de Requetés del Pilar,en l’ofensiva de l’Aragó,amb altres compsanys va prendre un polvorí,i,poc després hi queia un obús;en Marià Camps es va salvar,però tot el seu cos va ser un cribell de forats-.Sobre aquesta boina vermella,un Oficial de l’Exèrcit d’en Yagüe va posar les insignies de Tinent,conforme Decret de 1938:tots els excombatents de la tercera guerra carlina,de la de Cuba i Filipines,van ésser anomenats Tinents Honoraris de l’Exèrcit-.El vehicle funerari va ésser escoltat per quatre soldats amb armes,el canó del fusell cap avall vers el Cementiri-.

Volem celebrar-ne amb dignitat i devoció el Primer Centenari –1906 / 2006- de la seva arribada a Sitges com a Mestre-director de l’Escola Pública de nois-..L’any 1906,va ser un any emblemàtic per la coincidència d’uns fets culturals,polítics i socials a Catalunya,viscuts pel mestre públic l’Esteve Barrachina i Benages-.En arribar a Sitges s’hi troba al bell mig d’un moviment unitari entre els grups polítics catalans,que va desembocar en l’anomenada Solidaritat Catalana,integrada per la Lliga Regionalista,els republicans nacionalistes i federals,la Unió Catalanista i els Carlins:el grup ideològic del senyor Barrachina-.També,l’any 1906,dins l’Espanya gran,ja s’afirmava que Catalunya era una nació, tant se val el signe polític que la governi,per damunt d’ideologies o creences-.I,mireu per on,cent anys després,l’any 2006,Catalunya és de nou proclamada nació dins l’Espanya gran-.I,així, l’Esteve Barrachina,que el va viure,encara és un punt de referència cívic i escolar per als que no han jubilat la memòria històrica-.

La temàtica educativa,sortosament,més que mai és força d’actualitat a Sitges-.Si l’any 2005 vam celebrar el Centenari del naixement de la mestra reüsenca Maria Montserrat Massó i Massip i la inauguració del CEIP Maria Ossó,també l’any 2006 n’és un any escolar,bo i celebrant l’Any Barrachina així com els quatre nous centres escolars a la vista: la 4ª escola pública,el 2n IES,l’Escola les Botigues,la 2ª Llar d’Infants als Plans d’Aiguadolç i,singularment,tot s’ha de dir,la gran il.lusió i l’embranzida educativa de la nostra Regidora Municipal d’Educació i Cultura, l’Àngels Parés i Corretgé,una professional de l’Educació, addicta al modern Moviment Inclusor Educatiu o Escola inclusiva com a innovació educativa progressista als establiments escolars de Sitges-.

Val a dir,i,torno a repetir,si encara no hem jubilat la Memòria històrica,que les institucions sitgetanes, l’any 1906,commemoraven una data clau per a la cultura catalana,com ara la Institució de les Lletres Catalanes i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana,l’organitzador del qual era el mossèn Antoni Alcover-.S’iniciava,llavors, la normalització de la llengua catalana,i,mireu de quina manera,també l’any 1906: un pioner de la nova pedagogia catalana , en Joan Bardina,un pedagog protegit per l’Enric Prat de la Riba i conegut per l’Esteve Barrachina a Batea (Alt Camp),va organitzar els primers anys del segle XX una Campanya des de les pàgines de La Veu de Catalunya (Periòdic de la Lliga Regionalista),destinada a remoure les conciències vers el baix nivell cultural existent,bo i pregonant que l’única solució per a les futures generacions catalanes residia en l’Educació i l’Educació-.

I,precisament,l’any 1906,en Joan Bardina ,conscient de la necessària formació dels mestres públics i privats va crear una Escola Normal de Magisteri,conforme als principis i metodologia de l’Escola Nova Europea que només va durar quatre anys per dificultats econòmiques-.L’Esteve Barrachina ,que no vivia d’esquena a la Revolució Educativa,que es descabellava arreu d’Europa, com a bon pedagog, molt ben integrat a la Catalunya acollidora,introduïa a Sitges la metodologia de l’Escola Nova Europea,o la total diferència dels plantejaments educatius aleshores vigents.Aquesta Escola Nova Europea,un regal didàctic del Sr Barrachina a Sitges, contempla els infants com una etapa pròpia de la vida amb un significat propi,que col.locava els nois,en lloc dels mestres com a protagonistes del procés educatiu-.El mestre Esteve Barrachina basava l’aprenentatge en l’activitat de l’alumne,com ara els treballs manuals,la gimnàstica,l’esport i el joc,les visites i sortides didàctiques,la música,la supressió de premis i càstigs,la disciplina basada en la responsabilitat i confraternitat humana-.

De la seva saviesa i forma d’ensenyar,en resten múltiples escrits al setmanari “La Fita”,la Geografia Local de Sitges i la “Invenció de la Mare de Dèu del Vinyet”,en la redacció dels quals va ser un avançat en el recull de dades sobre Sitges-.

L’any 1908,a la Sala de Juntes de l’Ajuntament de Sitges,en el discurs d’entrega dels Premis Municipals Escolars el 25 d’agost , davant La Junta Local d’Instrucció Pública i famílies dels alumnes més avantatjats,citava el pedagog en Joan Palau Vera, el fundador del Col.legi Mont d’Or,per confirmar-hi que,també, a la seva Escola Pública de Nois,formava homes d’iniciativa,d’inventiva,de salut,de força,en una paraula de sitgetans que trionfin en la vida,bo i seguint una metodologia europea,basada en l’educació viril, estimulant de la llibertat,d’hàbits sòlids de moral i sincers sentiments religiosos a través de la Història Sagrada i el Catecisme,en definitiva que hi formava els homes que Sitges necessitava,és a dir,uns homes d’acció-.

Els cursos portats a terme com a treballador de l’Ensenyament Primari a l’Escola Pública de Nois com a l’Escola Nocturna d’Adults a la Casa d’en Rafael Llopart,66,llogada per l’Ajuntament,s’hi manifestava en una línia pedagògica d’Educació humanista com a element essencial per un canvi social progressista-.No li agradava l’educació popular,aquella que generava els Ateneus,entitats que no seguien cap ideologia,i que no desenvolupaven una tasca pedagògica concreta-.

I,per descomptat,evita la metodologia de l’Escola Moderna,creada i divulgada per la “Confederació anticlerical de la Lliga de Lliurepensadors”,ja instal.lada a Vilanova i la Geltrú per obra del pedagog català universal,en Francesc Ferrer i Guàrdia-.L’Escola Moderna,ben bé oposada a l’Escola Nova Europea,era l’expressió dels ideals de l’anarquisme esquerrà,bo i prenent,també,com a important mitjà,l’Educació-.A l’Escola Moderna la metodologia era racional,contrari a la Religió a la Fe i als privilegis-.Segons en Ferrer i Guàrdia de l’Escola deu desapàreixer el prejudici religiós,perquè els prejudicis impideixen l’emancipació de l’individu,és a dir, s’ha d’inculcar als alumnes,sense distinció de classe ni sexe,la necessitat de conèixer l’origen de les injustícies socials,racionalment, per poder lluitar contra elles-.

El Mestre de mestres l'Esteve Barrachina i Benages,d’ ideologia carlina,és a dir,addicte a la Tradició,la Religió i la Pàtria no accepta gens ni mica per a Sitges un programa pedagògic,el fonament del qual,fos que l’alumne pogués arribar a les coses per només la raó sense la Fe,que l’obligui a ésser racional en els seus actes,pel laïcisme i la coeducació de les classes socials-.

La seva Escola Pública de Nois era unitària,amb un nombre d’alumnes molt alt,atesa només per ell i un Auxiliar,el primer any en una casa al C/ Sant Bartomeu,2 i ben aviat a la Casa d’en Rafael Llopart al C/ Jesús,66,de planta baixa i dos pisos,llogada per l’Ajuntament,on cohabitaven les dues escoles de nois i de noies més les habitacions dels mestres en les tres plantes de la Casa.Va ser tant gran el seu prestigi acadèmic i social,sempre en augment no només a la Vila,sinó fins i tot a la comarca,singularment entre els mestres més compromesos amb l’escola pública-.I,així,en aquest any 1908 és elegit pels mestres de la Comarca, President de l’Associació de Mestres Nacionals del Garraf-.

Una Associació amb orígens a les comarques de Girona quan l’any 1901 un grup de mestres públics intercanviaven parers i experiències escolars en reunions que aviat van ser batejades i conegudes amb el nom de “Converses Pedagògiques”-.Es van estendre arreu de Catalunya ràpidament i a Barcelona es van convertir en la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya,és a dir,una Federació que neixia de la fusió de les Associacions de les provincies de Girona,Lleida i Tarragona,on el Sr Barrachina,mestre de Batea (Alt Camp) va conéixer com un embrió d’un Sindicat Professional,que intervenia a favor dels mestres públics-.La Federació de Mestres Nacionals,va col.laborar força amb la Mancomunitat de Catalunya i amb els ajuntaments catalans en l’organització de les Escoles d’Estiu-.

L’Any 1911 edita la Geografia Local de Sitges,on manifesta una intuició didàctica de primer ordre i excel.lent línia pedagogica-.La forta pressió de la Història de Sitges envers la Geografia Local,que va escriure amb la col.laboració dels seus alumnes i famílies,era molt palesa a l’escola obligatòria regentada pel mestre Esteve Barrachina i com que aquella pressió era encara més palesa en la seva decisió de crear una Geografia local amb les dades que tant els seus deixebles com les famílies d’arreu del terme municipal,bescanviaven,sabia com a professional de l’Educació que la Geografia escolar adquiria una funcionalitat contextualitzadora-.

En sabia,perfectament,el senyor Barrachina que la geografia és un element natural,un model físic que influeix sobre la vida humana-. i,aqui,cal fer un record molt humà i geogràfic del fundador de l’Eco de Sitges,en Josep Soler i Cartró i la seva Geografia i Guia de la vila de Sitges i són terme municipal,potser llegida pel mestre Barrachina;és un vertader estudi dels “escenaris geogràfics-històrics” que pretenia transmetre a la societat sitgetana una idea de conjunt-.

Clar i sitgetà,quan l’Esteve Barrachina bescanviava coneixements geogràfics amb els seus deixebles,tenia aquests objectius escolars:a)l’adquisició d’una cultura escolar d’establiment de correlacions entre les herències de la història,l’estat del medi ambient i l’eficàcia de les estructures així com el descobrir “allò que era local”,tot i fent-los-en capaços de comprendre que si en un barri sitgetà canvia la societat,posteriorment hi canvia tota la geografia local-.

I,entesa així la geografia local pel Mestre,en retrobava el sentit ideològic que posseix,perquè la Geografia -com a saber ideològic- li serviria per força,com a educador de sitgetans,a crear una societat sitgetana molt més tolerant i molt més democràtica,ja que desenvoluparia en els infants una actitud natural i social,és a dir,l’esforç del mestre senyor Barrachina i els seus deixebles,en conèixer pam a pam el terme municipal de Sitges,va ser comportar el desenvolupament d’actituds,conforme al pensament educatiu:que “L’Educació és per la vida i per a la vida”-.

El Mestre de mestres,fa recerca sobre la Història de Sitges (Monografia de 22 pàgines)un recull de dades i sucosos apunts que al segle XXI els joves sitgetans hi estudien a l'Assignatura Sitges.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

"Premis Barrachina" per a l'Escola Inclusiva de Sitges

“Premi especial” per a l’Escola Esteve Barrachina en les seves Noces d’Or

Sitges va celebrar el divendres dia 12 novembre 2010 la “XIII Nit de Premis Sitges” a la Societat Recreativa El Retiro, una celebració que reconeix la tasca en matèria cultural de persones i entitats de la vila. Enguany, el Premi Especial recau en mans de l’Escola Esteve Barrachina (primer Grup Escolar estatal en règim graduat 1960-2010) per la seva trajectòria al llarg dels seus 50 anys L’acte, presidit per l’alcalde de Sitges, Jordi Baijet i Vidal,mestre-director que va ser del centre escolar i el regidor de Cultura, Gabi Serrano, comptarà amb la presència de representants culturals de la vila.
L’Ajuntament de Sitges entregarà el Premi Especial a l'Escola Pública Esteve Barrachina pels seus cinquanta anys d’història i de dedicació a l’ensenyament, amb una trajectòria molt vinculada a la vida sitgetana i socialment avançada. Es tracta del primer centre educatiu propi a Sitges, que rebrà el guardó el proper divendres a la Nit de Premis Sitges, coincidint amb l'inici de la celebració del seu 50è Aniversari que l'ha portat ha planificar un ampli programa d'activitats.
L’Ajuntament de Sitges reconeix des de l’any 1998 a través d’aquesta Nit de Premis Sitges la tasca educativa de l’entitat escolar sitgetana per l’organització d’activitats que hagin tingut ressò en la nostra població o per haver contribuït desinteressadament a millorar la cultura del poble.
Fruit del “Premi Especial al primer Grup Escolar Estatal (1960-2010),hom demana també els "Premis Barrachina" i fruit del Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva a les escoles sitgetanes,en torno a demanar la creació dels “Premis Barrachina”,en un dia tan clarivident i motivador,ressò de l’esperit de la població infantil sitgetana,que des de l’any 1838 la Junta Local d’Educació,honorava els infants de l’escola pública més avantatjats dels exàmens públics fets a la cloenda de curs els 15 de juliol da cada any,amb premis i diplomes el dia 25 d’Agost,tot seguit de la Festa Major.
La població infantil sitgetana en edat escolar a través del temps ,van encertar el pinyol,recolzada per la Junta Local d’Educació Pública,fen sagrat el dia 25 d’agost com la seva Festa Major dels Infants-.Molt bé el va entendre el mecenes en Rafael Llopart i Ferret,primer col.laborant amb els Premis Municipals i aviat amb els “Premis Llopart”,paral.lelament-.

I,per què el segle XXI els “Premis Barrachina”?

Treballador de l’Educació Pública a Sitges,d’excel.lent dedicació educativa,curs rere curs,els seus deixebles se’n portaven gairebé tots els premis escolars,efecte d’uns exàmens públics a l’escola pública de nois,que deixaven bocabadats els membres de la Junta Local,bo i destacant per activa i per passiva els dots i la professionalitat del seu mestre,l’Esteve Barrachina i Benages-.

La seva metodología era l’Escola Nova.Un mestre innovador que fa la Geografia Local de Sitges,amb la participación dels seus deixebles que li portaven noms,rieres i paratges dels seus pares així com també una petita Història de Sitges,un recull de dades històriques,que al segle XXI integren l’Assignatura Sitges.

El “Premis Barrachina” pels que hom lluita des de l’any 2006 per als alumnes del Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva són per aquesta població infantil en edat escolar i amb Necessitats Educatives Especials (NEE),una població que no ha d’admetre el terrme “Especial”,sinó “Inclusió”,no gaire nombrosa.Als alumnes més avantatjats el dia 25 Agost el 23 Setembre,premiar-los amb diplomes,llibres i d’altres,sota el nom del Mestre de mestres “Premis Barrachina”.

L'Escola Esteve Barrachina reflecteix el Perfil dels Sitgetans

Avui,dia 24 octubre 2010 (una data sagrada i consagrada) la nostra Vila celebra una efemèride molt important i significativa: el 50è Aniversari de la inauguració del Col.legi la Vila,l’actual CEIP Esteve Barrachina-.I n’estic així,en mmajúscules,per subratllar-lo,per significar d’alguna manera la importància que té,ja que considero que inaugurar el primer Grup Escolar de la Història de l’Educació de Sitges és un fet cabdal en la vida d’un poble.

No sé si als sitgetans us passa el mateix,però quan visito una població catalana per primera vegada,sobretot si és d’unes característiques semblants a la nostra,una de les coses que primer vaig a veure,encara que només sigui el seu aspecte exterior,és l’Escola.Deu ser per deformació professional,però el cas és que l’Escola reflecteix bastant bé quin és el grau de preocupació d’aquell municipi per la Cultura-.
Ara bé,és que abans de l’any 1960 no tenía Sitges cap edifici escolar ni municipal propi ni estatal ?-.Doncs sí i no,m’explico-.Les noies i els nois anàven a col.legi,però no teníem un edifici específic amb el nom d’Escola Pública-.Les noies ocupaven un edifici La Palma al C/ Santiago Rusiñol,llogat per l’Ajuntament i els nois un altre que havia esta propietat d’en Rafael Llopart i llogat també al C/ Jesús i que en l’actualitat és un edifici més de la Vila-.Ens haurìem de remuntar al segle XIX,per trobar ja els primers intents de fer un Grup Escolar per a l’acolliment de lescoles en règim graduat-.Pensem que finsc aleshores els nens i nenes eren educats pels capellans a les seves parròquies-.
Amb la República hi havia tres grups escolars,depenent del CENU,on es va implantar la coeducació i anaven barrejats nois i noies i aquí és de justícia retre homenatge als mestres republicans sitgetans,que mercès als seus esforços van poder millorar en molts aspectes escolars i no patir tant els efectes de la guerra civil-.Hai d’esmentar,però, que entre el final de la guerra (1939) i el començament del règim franquista hi ha un perìode escolar molt confús per la depuració dels mestres pel Règim-.Els qui els vàreu conèixer i tractar,ja em direu dev què els havien de depurar ?-.
És a dir,que d’intents de construir un edifici idoni que funcionés com a Escola Pública a Sitges,ja n’hi havia hagut abans de l’any 1960-.També en el perìode que va del 1932 al 1935,hi va haver negociacions per construir a Sitges el Grup Escolar Santiago Rusiñol,però quan semblava que la cosa ja estava força avançada va esclatar la Guerra Civil i tot se’n va en orris-.I quan dic tot,no només l’escola-.

I,l’entorn social i polític de l’època,haig de dir que lo’any 1931 hi havia hagut eleccions municipals i havien guanyat les forces republicanes-.El 14 Abril,Francesc Macià i Llussà proclama la República Catalana,per bé que tres dies després es va haver de canviar per la Generalitat de Catalunya-.Comença una etapa republicana molt fructífera pel que fa a l’ensenyament i a la cultura-.Es despleguen innovadors moviments pedagògics a Barcelona: l’Escola del Mar,l’Escola del Bosc i l’Escola del Psarc del Guinardó,que van irradiar la seva influència a tot Catalunya.

Malauradament,ja sabem que això va durar poc-.Arriba l’any 1939,final de la Guerra Civil,i sobtada interrupció d’aquest Moviment de Renovació del món educatiu i comença la llarg Nit Franquista,se suprimeixen tots els centres culturals i educatius creats a Sitges durant l’època republicana i l’Estat espanyol,per mitjà del “Frente de Juventudes” i la “Sección Femenina”,passa a controlar tot el Sistema Educatiu-.
Els mestres sitgetans com els catalans s’integren en el S.E.M. (Servicio Español del Movimiento),vinculat a F.E.T. i de les J.O.N.S. (Falange Española Tradicionalista y de las Juntas Ofensivas Nacinal/Sindicalistes)-.I així fins al 1975,amb la mort del dictador,no torna un altre canvi: coeducació,ús oficial del català,Escoles d’Estiu perv a mestres –que ens pagavem de la butxaca-en fi,va significar una alenada d’airev fresc,la millor època de la vida escolar,professionalment parlant-.
Des de la inauguració de l’Agrupació Escolar Mixta,el que ara coneixem per CEIP Esteve Barrachina,ha passat per nombrosos canvis i successives ampliacions,la primera el 1981-.Però ha estat un no parar,un conviure permanentment amb les obres fins arribar a com la coneixem l’any 2010,que compta amb 500 alumnes distribuïts en 20 grups: 7 a l’Educació Infantil i 12 a l’Educació Primària-.
Les instal.lacions estan pensades per a dues línies (2 aules per nivell)però ja fa temps que està aprovada l’ampliació amb el menjador i la cuina a Can Coll i poder prescindir de les olors als menjars a la planta baixa del vell edifici-.Perquè,a més,s’0ha de tenir encompte que el CEIP Esteve Barrachina no la formen només les aules,sinó que també s’ha de comptar amb unn tot un seguit d’espais complementaris: menjador,gimnàs,vestidors,biblioteca,laboratori,etc-.Per tant,en la meva opinió i tenint en compte el Flux Immigratori i el progressiu augment de la Població Infantil en edat escolar,s’haria de pensar ja en la cinquena escola pública,ubicada en unn altre indret de la població,per tal de congestionar més els actuals espais escolars-.

És a partir de la dècada dels quaranta del segle passat,és a dir,i per a situar-nos,després de la Guerra Civil,que l’Estat obliga els municipis a tenir una escola pública en un edifici destinat només a aquesta finalitat-.

És així com furgant en les Actes Municipals de l’Ajuntament de la dècada a l’Arxiu Històric Municipal de l’any 1945,podem llegir que el Secretari municipal es va personar a les dependències de l’Instituto Nacional de la Vivienda per tal d’informar-se de la possibilitat de la construcció d’escoles i habitatges per als mestres públics-.Allà l’informaven que no era possible fer escoles,però que es podrien fer més endavant un Grup Escolar i Habitatges per als mestres-.

Celebrem la Diada del Mestre,el 27 Novembre 2010

La Memòria Històrica,més que mai de moda a Sitges i a Catalunya,m’exigeix un homenatge al Magisteri republicà de la primera i segona República,que va ser un col.lectiu renovador (sic),però que els regimens dictatorials s’imposaran com a resultat de terribles conflictes,en què va haver-hi vencedors i vençuts,bo i actuant de manera contundent contra el Magisteri,formador de ciutadans del futur-.

Possiblement,pels meus coneixements,els mestres com a col.lectiu,és el que més va patir,directament,l’acció repressora dels nous governants com va passar a Sitges,que no citaré noms de mestres tant per respecte a les seves famlies com per no obrir ferides innecessàries-.Clar i sitgetà,el Magisteri republicà,singularment a Sitges i a Catalunya,serà en general un col.lectiu amb una clara dimensió social de la seva feina i vol transformar la societat mitjançant el treball ben fet a l’escola pública-.
Amb l’arribada dels regimens dictatorials,el col.lectiu de mestres es transforma en un col.lectiu censurat i autoreprimit,obedient i dócil,acrític i esporuguit-.D’un col.lectiu que a Catalunya estava influït pels ensenyaments de la Institución Libre de Enseñanza (ILE),que inculcava en els mestres la importància d’un ensenyament científic,el respecte a l’alumne,la tolerància i la pluralitat ideològica mitjançant uns ensenyaments actius i per a tothom,es passa olímpicament a un col.lectiu sense vida,dócil competidor del nou model escolar fonamentat en el nacionalcatolicisme-.
El del Magisteri republicà,era un col.lectiu plural ideològicament i pedagògica i que es transformarà en un altre col.lectiu silenciat i silenciós,obedient i resignat-.La pluralitat política es manifestava en la pertinença als diferents partits polítics,sobretot els que podríen anomenar republicans i catalanistes com es definien alguns mestres i en sindicats de tendència anarquista de dreta com el Carlí o d’esquerra com la FETE-.
Pel que fa a l’aspecte pedagògic,en la Diada del Mestre i Sant Josep Calassanç,el ventall d’opcions era molt ample-.N’hi havia mestres freinetistes treballant activament en poblacions rurals catalanes,estimulats pels inspectors de zona-.Els Ateneus Obrers escampats per Catalunya obrien escoles per a la formació dels seus fills/es,dirigides,molt sovint, per un mestre d’idees racionalistes,com va passar a Vilanova i la Geltrú,sota la protecció d’en Francesc Ferrer i Guàrdia i l’Escola Moderna-.
Els principis pedagògics de l’Escola Nova eren força coneguts així com aplicats-.Les aportacions metodològiques de la Dr Montessori,Decroly,Frinet,etc eren molt conegudes i a les Escoles d’Estiu amb la Mancomunitat i amb la Segona República s’havien fet pràctiques d’Escola Nova per estimular els assistents a canviar l’ensenyament tradicional-.
Publicacions com Quaderns d’Estudi i Butlletí dels Mestres,a més de les dels diferents col.lectius professionals i sindicals,ajudaven a la formació dels ensenyants-.Podem fer una distinció en l’època republicana: l’obra del Magisteri republicà,en la República en pau i en la República en guerra,quan a Catalunya el Juliol 1936,es crearà el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada),un intent d’una escola pública per a tothom que no quallarà a causa de la situació anòmala que vivia Catalunya;aixi com l’acció que molts mestres van fer al Front a través de les Milícies de Cultura-.Només es tractava de recordar alguns aspectes que es permetin d’entendre la gravetat de la depuració-.

Salvador Fontdevila i Carbó versus Mª Montserrat Ossó i Massip a Sitges

L’Agrupació Escolar Mixta,àlies el Col.legi la Vila,primer Grup Escolar estatal construït a la Vila de Sitges i inaugurat oficialment el 24 d’octubre de 1960 i horesd'ara celebrat el seu Cinquantenari amb il.lusió el 24 d’octubre de 2010,àlies les seves Noces d’Or i mig segle educant escolars sitgetans, mai no pot oblidar-ne i per tant ha de fer la memòria histórica dels dos Director i Directora, en paral.lel i diferent despatx, segons la llei del nou règim dictatorial,en Salvador Fontdevila i Carbó de la secció de nois i la Maria Montserrat Ossó i Massip de la secció de noies.

Amb el constant vist-i-plau de l’Inspector de Zona,en Virgili Pérez i Hernàndez,qui segons la Reforma Escolar 1938 i 1945 ,presideix la Junta de Mestres (no claustre de professors) mensualment amb tots el ets i els uts de l’Educació establerta pel franquisme.A destacar,en primer lloc,al Grup Escolar en règim graduat,el Mestre i la Mestra que per excel.lència fan de l’escola pública a Sitges,un taller no d’esterilització de les ments sinó de normalització intel.lectual.
De debò que a Sitges hi han estat uns tècnics de la docència,uns artistas de la formació,uns treballadors de l’ensenyament,uns missioners,uns intel.lectuals,uns professionals de l’educació pública i no pas uns ambigús semiprofessionals.

Ara bé,el Mestre-director (1958-1964) i la Mestra-directora (1934-1965) són d’un diferent i autèntic tarannà segons el temps i les visions ideològiques i educatives.El col.lectiu de mestres sitgetans de l’ensenyament primari,dissortadament ha estat ben bé poc estudiat.

No hi ha recerques globals i sistemàtiques que ens permetin conèixer i valorar força l’evolució histórica dels mestres sitgetans integrats a la Nació catalana,que en destaquin el grau d’homogeneïtat i d’heterogeneïtat,i també els seus atributs comuns i diferents en relació als mestres de l’Estat español.
En tractaré de definir i caracteritzar els perfils dels dos mestres-directors que posen en marxa el primer Grup Escolar Estatal a Sitges,la seva identitat profesional,els models de la seva professionalització docent,les tendències com a mestres ben formats i el trajecte de les seves carreres docents,globalment.

“El mestre i la mestra no es fan,sinó que neixen”

Per tant haig de confirmar que els nostres director i directora de l’Agrupació Escolar Mixta de Sitges assimilen els objectius educatius als morals i fins i tot als religiosos.En aquest context,és molt fácil entendre i comprendre l’escassa atenció dels Plans d’Estudi per a la qualificació profesional dels dos mestres que programen amb sentit pràctic i motivador els inicis acadèmics del primer Grup Escolar Estatal a Sitges,àlies l’actual Escola Pública Esteve Barrachina,ubicada al C/ Rafael Llopart, S/n.Sempre ha costat molt modernitzar el Magisteri.
De tota manera,l’assaig experimental més reexit i,del que que en Salvador Fontdevila i Carbó i la Maria Montserrat Ossó i Massip hi participen,és el de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya,que segueix les orientacions del Pla Professional de l’any 1931.
Per primer cop s’observa un reconeixement social del mestre i la mestra,que es converteixen-en paraules del Ministre d’Instrucció Pública de la II República- en el “Primer Ciutadà de la República”,d’ací que el director i la directora-d’ideolgia republicana- a Sitges s’han valorat “suàviter,però fòrtiter”.
Aquesta dosi d’idealisme i de confiança en els nostres mestres sitgetans,com a agents de regeneració i de canvi moral,cultural i social,influïts per la metodología Escola Nova i per l’Ideari d’en Giner de los Rios i altres educadors de la Institució Libre de Ensenñanza (ILE).
Instaurada la dictadura franquista,l’Agrupació Escolar Mixta de Sitges inaugrada l’any 1960,sí que tindrà efectes traumàtics per al Magisteri sitgetà i català amb la demanda dels informes de bona conducta a les autoritats civil,eclesiástica i militar,breus cursets de perfeccionament profesional i orientació escolar.
Clar i sitgetà,la celebració del Cinquantenari i Noces d’Or de l’Escola Pública Esteve Barrachina,la Vila de Sitges honora i homenatja el Cinquantenari virtual i el mig segle d’aquella Inauguració Oficial el 24 d’octubre de 1960,representada tant per Don Salvador Fontdevila com per Dña Maria Ossó,els millors representants socials i escolars davant la societat sitgetana i el Magisteri català.
Hi celebrem,també el 24 octubre de 2010 el,virtual Cinquantenari de l’Inspector de Zona d’Ensenyament Primasri,en Virgili Pérez i Hernàndez,entranyable amic dels dos directors i alhora President de la Junta de Mestres del centre escolar fins l’any 1964,un excel.lent profesional que aviat será nomenat Inspector Central en Cap al Ministeri d’Educació Nacional.Un Inspector d’Ensenyament Primari força valorat pel seu gran amic en Salvador Fontdevila i Carbó, com a cavaller de la docència,profesional de l'ensenyament primari i artista.Enhorabona,Sitges!!

Els Mestres Públics que van fer Sitges (1800-2010)

Cap ni un escriptor i historiador sitgetà ha escrit un llibre o novel.la sobre els “Mestres públics que han fet Sitges”.

N’hi ha hagut,durant els segles XIX i XX molts mestres particulars,molt creatius,que obrien locals a carrers i places per tal d’informar i educar,sota l’ideal de tenir un treball per poder sobreviure,davant la mesquinesa estatal i municipal de construir edificis escolars d’emprenta acadèmica.També,a Sitges,van existir-hi mestres d’escola privada-religiosa,amb força empenta tant de monges (MM Concepcionistes i MM Mercedàries) com de frares (Maristes,Escolapis)per enaltir Sitges amb la prestància d’un bon ensenyament privat per a les classes socials sitgetanes més benestants.

Però,els veritables mestres d’ensenyament públic,com ara comunals,municipals i estatals han estat els qui han informat,educat i perfeccionat la massa popular,la ingent munió de nois/noies que demanaven no ésser-hi al carrer.Sobre aquests mestres públics,comunals,municipals,estatals a la Vila de Sitges n’hi ha nombrosos que setmana rere setmana,curs rere curs instruïen i educaven des d’una perspectiva local sitgetana molt més real,objectiva i eficient amb mitjans

obsolets,pobríssims,antipedagògics i molts cops antigiènics.

Un conjunt de biografies de diversos mestres públics de Sitges,des dels inicis del segle XIX a l’últim Noucentisme -d’en Joan Tarrida i Tardà a l’Esteve Barrachina i Benages,passant per en Vicenç Fornells i Estevanell,Francesca Pons i Grau,Maria Montserra Ossó i Massis,Enric Valls i Vidal,Salvador Fontdevila i Carbó,etc,uns mestres que van marcar la Renaixença Pedagògica a la Vila de Sitges.

M’interessen,sobretot, els que durant la primera meitat del segle XX,van ésser,a través de l’emnsenyament públic,uns importantíssims i excel.lents professionals de l’intent de redreçament de Sitges,dolorosament estroncat amb la Guerra Civil.Gairebé tots aquests mestres públics van ser durament castigats-depurats pel franquisme més dur de la primera dècada (1939-1948).Estudiar aquests mestres públics,hores d’ara que es discuteix a Catalunya una nova Reforma Educativa ,la segona Llei Catalana de l’Educació (LEC)(la primera va ser el CENU-1936),és molt útil.

En aquest debat català es parla de revàlides,de llibres de text,de continguts obligatoris,però veig que els temes fonamentals no surten mai.No es parla de la qualitat,de la dedicació dels mestres ni de les condicions desamoralitzadores en què han de treballar.No es parla del desordre dels responsables de l’organització dels cursos,de la construcció d’escoles que substitueixin els barracons com els de la Plana del Vinyet a Sitges i de l’eficaç estructura de les plantilles.

Amb bons mestres,amb bons alumnes interessats pels coneixements,amb famílies responsables i respectuoses amb els mestres i amb institucions que resolguin el suport material no caldrien gaires Lleis que hi establissin continguts.Només en caldria una Llei que anul.lés la injustícia tan preeminent a Sitges i a Catalunya,durant dos segles de la separació entre Escola pública i Escola privada concertada,una segregació que és una de les causes de la impotència regeneradora de l’Escola Pública,on s’acumulen tots aquells problemes.

Com eren aquells benemèrits mestres dels segles XIX i XX i com era la societat sitgetana que els hi promovia i els hi acollia...?.Tenien el convenciment que amb l’Escola Pública es canviava el perfil de la Vila i no només amb la divulgació de coneixements,sinó amb la impulsió d’un canvi de vida que comunicava a través dels escolars.He llegit als nostres antics setmanaris sitgetans com intentaven introduir-hi a Sitges l’"Escola del Mar" al "Pabelló de Mar"(Francesca Pons i Grau) per tal d’educar nens i nenes a través de la metodologia Montessori,l’Escola en règim de graus o l’Escola Nova o Escola Activa,tot adoptant nous models d’higiene,d’afeccions culturals per tal d’influir en les famílies sitgetanes.

Això era possible perquè va haver-hi mestres (Francesc Navès i Català,Francesca Pons i Grau ,l’Esteve Barrachina i Benages,la Maria-Montserrat Ossó i Massip,el Salvador Fontdevila i Carbó,la Pràxedes Villalonga i Morro,la Vinyet Rosés i Àlvarez,en Froilan Franco i d’altres” que se l’han proposat i perquè tenien entre els sitgetans una gran autoritat popular-paral.lela a la que tenien,en línia negativa pura i dura,les monges i els capellans entre la burgesia sitgetana-recolzada en una acció catalana que l’explicava com un acte o de fundació catalana i com un esforç d’igualació social.

Aquesta visió catalana de l’activitat educativa a Sitges s’estenia a molts altres camps de la societat sitgetana,per exemple,els excel.lents museus locals.Tothom sap que a la Vila de Sitges els Museus s’han fet i s’han prosperat mercès a la flama d’il.lusió i a l’empenta de consens que va reunir col.leccions,bo i inventant-se uns fons que quasi no existien.Amb la democràcia,ni l’escola pública i no en sé si ni els museus ja no es consideren instruments de consolidació d’un Sitges de futur.

El que si sabem és que al segle XXI n’hi ha molts mestres públics: abnegats,intel.ligents,fins i tot patriotes-sitgetans.Però,en dubto que trobin un ambient adequat per “construir Sitges des d’una Escola pública,d’una Escola Nova,de qualitat,per a tohom,moderna,sense prejudicis ni exclusions”.Uns projectes que van donar realitats tan interessants com ara l’Escola Nova amb el Mestre de mestres l'Esteve Barrachina i Benages,l’Escola de Mar no portada a terme,però en potència,el Patronat Escolar “més pedagògic,del mestre Antoni Canals,tampoc portat a terme,però també en potència de realitzar-s’hi".Una tasca educativa dels mestres públics van tenir força embrancida i protagonisme a l'emblemàtic Vila de Sitges.

L'Agraïment és la Memòria del Cor (2010)

Voldria començar, abans de res, donant les gràcies a la Comissió de l’Ajuntament de Sitges, per haver tingut l’amabilitat i la generositat de convidar-me a llegir la Conferencia a la Biblioteca Santiago Rusiñol sobre els "Origens de l’Escola Pública Esteve Barrachina" i les seves Noces d’Or (1960-2010).L’interpreto com una mostra d’amabilitat cap a la meva persona.

He rebut aquest encàrrec perquè sóc un home del món de l’educació vinculat a Sitges des de l’any 1976, quan el Col.legi la Vila era l’Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morlius.La vostra Escola Esteve Barrachina.Fa molts anys que sóc mestre i em plau recordar aquells meravellosos anys de la meva infantesa quan, sota la mirada dels pares al meu poble natal o en aquells estius a Ponferrada, jo feia de mestre dels meus amics.Per a mi, aquest ofici ha estat més una vocació i una passió que una manera de guanyar-me la vida. Què, també!

Sovint penso en les dificultats ancestrals d’aquesta professió de mestre, poc reconeguda i víctima freqüent dels avenirs de la política i de la història. Professió sobre la qual tothom, malgrat manquin la formació i els coneixements, es veu amb ànims de qüestionar, valorar, donar consell, orientar i criticar.

Recordeu l’excel•lent pel•lícula de José Luis Cuerda, “La llengua de les papallones”, on es narra la vida escolar en un poble de la Galícia de 1936. Un nen, Moncho, comença l’escola, però té por. Ha sentit a dir que els mestres són gent que maltracta i pega. Però es troba amb un bon home, Don Gregorio, simpatitzant d’idees liberals i republicanes que serà víctima dels terribles esdeveniments de l’època, en concret del triomf de la revolta feixista.Va ser desterrat a Catalunya (sic) per fer la seva feina de manera honesta.

Així doncs, en aquesta pel•lícula se’ns presenta un retrat de les escoles, amb el rerefons d’un temps i d’un poble que, en la seva essència, podria ser el vostre.Per això, fem una mica d’història. Només una mica...!

La Llei Moyano de l’any 1857 establia l’escolarització obligatòria dels sis als nou anys i obligava a obrir una escola de nens i una altra de nenes per cada 500 habitants. L’únic que no preveia era que els mestres i la seva família també havien de menjar i, en els pressupostos de l’Estat espanyol, no s’hi contemplava un salari suficient per a ells. Gràcies a la generositat d’alguns veïns, els mestres podien tirar endavant i cobrir les seves necessitats. Alguns ajuntaments també hi col•laboraven, sobretot facilitant un habitatge que, en algunes ocasions, no era prou digne per acollir l’educador que ensenyava, amb molt pocs recursos, valors tan preuats com la generositat, la solidaritat, l’estima i la dignitat.

La referència escrita més antiga trobada sobre una escola a Sitges és un document del 1849 on es fa esment de l’existència d’una escola de primària probablement es refereix a la dels nois.L’any 1891 l’escola de nenes de Sitges es trasllada al Castell de la Vila-.Durant un temps, també, les escoles es van ubicar al Teatre Vell del C/ Sant Fulgenci-. Quants pelegrinatges ha hagut de viure la cultura sitgetana...!

Cadascun dels que avui compartiu carrers i places a Sitges podríeu evocar les vivències i records personals dels vostres anys d’escola. Seria fantàstic recollir els testimonis per a poder escriure la Història de l’Educació d’aquesta Vila de Sitges, per aplegar un seguit d’històries individuals que palesarien el tarannà d’una època i conformarien la vostra memòria col•lectiva.

Escola sitgetana que acollia més de cinquanta nois al voltant d’un sol mestre. Els més grans seien al davant en bancs de dos i els més petits, al darrere, en bancs de sis. Com ha canviat Sitges! El poble anava a missa els diumenges, els homes seien a la banda dreta i les dones, a l’esquerra. Sitges era vida. La vida de la Vila de Sitges.D’altra banda, la història es forma a partir de les gestes de les persones; malgrat siguin més memorables o més insignificants.

Per això, voldria dedicar un temps al record d’aquestes persones, als mestres d’aquells temps. El Sr Salvador Jornet,el Sr Salvador Fondevila i Carbó.Quins anys! Hom recorda haver fet servir un llibre que es deia "Escritura bilingüe" on el text estava mig en castellà, mig en català. Aquells anys en els quals els cops de regle a les mans eren càstig freqüent. De tota manera, els més grans recorden que el càstig més rigorós que s'hi aplicava el era posar-los de genolls al damunt del pupitre i aguantar una cadira a cada mà.

La canalla d’aleshores recorda el dia que els va sobrevolar un “aeroplano” a baixa alçada i el mestre Salvador Fontdevila va fer sortir tothom per veure aquell espectacle. Érem als anys vint i veure un avió significava un fet excepcional. L’escola estava bruta i hi havia un forat a terra, fora de l’aula, que feia les funcions de wàter.Era l’època del cartipàs, de no tenir deures per casa, d’escriptura “redondilla” i anglesa, de no fer excursions i d’anar a escola dels 6 als 12 o 13 anys, i "tant pron podies lligar-te les espardenyes estreveres, de vetes blanques, havies d’anar ajudar el pare al camp". Les noies també anaven a aprendre de cosir i a fer labors.

Els bons Mestres i els grans Alumnes

La Historiadora de l'Art,Beli Artigas escriu el següent:cada un té les seves “neures”, i les meves les coneixeu tots. Desprès d’un cap de setmana intentant anar amunt i avall per Sitges, millor que no en parli gaire, ja que les darreres obres que s’estan realitzant al centre del poble no ens posen les coses gens fàcils….. no us podeu ni imaginar que difícil és fer passar una cadireta de nen per sobre dels carrers de pedretes….. callo!!!!

Seguint amb el meu buidatge de diaris antic (tranquils que ja em queda poc), aquest dies he pensat molt enFroilan Franco. A les pàgines del Baluard de Sitges de la dècada dels anys trenta del segle passat, constantment apareixen notícies que fan referència al clamor popular que en aquells anys 20 i 30 hi havia al poble reclamant la fundació i construcció d’unes Escoles Graduades a Sitges. No m’hi posaré més a fons en el tema, ja que si voleu saber-ne més, només cal dirigir-se al Blog del Mestre Froilan Franco, on hi podeu llegir tota mena d’informacions…!!

Doncs aquest matí, just quan llegia un text de l’1 de febrer de 1931 en el que es parla de l’Escola Graduada construïda a Sant Pere de Ribes “amb el qual dona una lliçó contundent a la Vila de Sitges, que encara té per resoldre aquest afer”, justament he rebut un missatge del mestre Froilan Franco-.Deixant de banda la seva “neura” escolar, el Mestre en Froilan Franco, em recomanava una interessant notícia publicada a la revista sitgetana “ On “, sobre una de les tradicions més significatives del nostre poble,el Xató i el guanyador Valentí Mongay,el seu alumne.

Evidentment aquí us poso el link de la notícia, però en aquest moments en que es posa tant en dubte la política educativa del país, així com la relació entre alumnes-mestres-pares, m’ha agradat moltíssim el veritable rerefons del missatge que m’ha enviat el mestre Froilan Franco. Les seves paraules, que espero no li molesti que les hagi publicat aquí, em mostren una professor orgullós dels seus alumnes i que tot i els anys passats, mai els hi perd el camí i desitja els millors èxits i propòsits.

“Tu que t’interesses per tot allò que olori a sitgetà,t’adjunto l’homenatge al meu deixeble en Valentí Mongay perquè facis algun comentari sobre ell. És una persona que jo me l’estimo por dos conceptes sitgetans:és un personatge autodidacta que s’ha fet a ell mateix i un cavaller de la paraula. El curs 1976-1977 va ésser alumne meu a l’Escola Miquel Utrillo i no vegis l’interès i la humilitat d’aquest simpàtic noi. No faria carrera superior,però sempre l’he catalogatamb un futur obert,com l’està demostrant al segle XXI. Hom diu que “Els premis no són ètics”,però en dic que en Valentí Mongay mereix quelcom més que un premi d’aquests dels “PremisSitges”.

Evidentment en cap moment he dubtat en parlar de Valentí Mongay en el meu blog, guanyador del XXIII premi Jofre Vilà de Folklore de Sitges 2009, guardó que li va ser entregat el passat dissabte durant la Nit de Premis Sitges, ja que ell també és una persona que des de la seva cuina i des dels arxius treballa per la conservació del patrimoni sitgetà, tant sigui gastronòmic com cultural.

Jo no puc dir que conegui molt el Valentí Mongay, ja que tot i que hem estat tota la vida veïns del carrer Sant Pau, els pocs anys que ens separen no ens han permès coincidir en altres llocs. Se que li diuen Valen, que és un gran cuiner i també un obsessionat per la recerca sobre la cultura tradicional i impulsor de la renovació dels balls populars a Sitges. Segueixo i conservo articles seus publicats en diverses revistes locals i nacionals, però, tot i que ara ja no em passa tant, durant els primers anys del seu Restaurant “La Salseta”, en un primer moment sempre em venia al cap la imatge dels seus pares i la barberia… ara, passats els anys, al passar per davant ja se m’obre la gana.

Així doncs que, des del meu blog m’afegeixo a les felicitacions a Valentí Mongay pel seu premi, i seguint l’estela del Mestre Froilan Franco, desitjo que aquest sigui el primer reconeixement de molts ciutadans sitgetans.

Memòria Històrica del Titular Esteve Barrachina (1905-2010)

Des de fa temps comencen a proliferar els estudis i els llibres de Memòries a la nostra vila, que constitueixen el material indispensable perquè no es torni a produir a Sitges una d’aquelles ruptures que són la causa principal perquè no puguem arribar mai a quallar del tot.

Ja no és cap secret que els estudis sobre la nostra Escola pública, el nostre ensenyament públic primari, els nostres Mestres públics del segle XIX,XX i XXI són més que escassos, si més no a la llarga llista de llibres editats a la nostra vila.Però, encara no sé el perquè, sembla que l’ensenyament públic primari sigui una activitat de recerca i d’estudi de segona divisió, ai las! *No en puc estar de fer-me una comparació estructural amb un altre llibre que no fa gaires dies he llegit,l’estudi sobre el general català Batet.L’activitat militar és una activitat considerada no ja de segona divisió,sinó de tercera regional (sic) i això quan no és simplement execrada i,resulta que hom ens presenta una figura de gran qualitat que Catalunya pot ben bé reivindicar com a seva. Bé, perdoneu la digressió.
La necessitat que les generacions es relliguin, si Sitges vol continu, és absoluta.Sitges és un continuat de generacions.Convèncer-se d’això és singularment apressant en la nostra vila, on les ruptures generacionals, poques, han estat una de les principals causes que no hàgim aconseguit resoldre encara d’una manera mínimament satisfactòria els problemas de relació amb altres nuclis sitgetans de població de vida sitgetana, amb Catalunya i amb els pobles germans de la comarca del Garraf.
Ara bé, cal no confondre ruptura generacional amb successió generacional i amb enfrontament generacional. La successió generacional és un fet natural,que comporta moltes vegades,també de manera natural enfrontaments,però ni successió ni enfrontaments no haurien de comportar ruptures empobridores a conseqüència de les quals cada generació sembla que ha de tornar a començar de zero. La saviesa popular, una de les poquíssimes coses en què hi crec, expressa el fet natural amb aquella successió de tots coneguda, 105 anys de l’arribada de D. Esteban Barrachina Benages a Sitges, com a mestre públic (1905-2010).
La necessitat d’incorporar a la Galeria de Ciutadans Il•lustres el Mestre de mestres públic Don Esteban Barrachina Benages serà el reclam,també,l'any 2010 en el Cinquantenari de l’Escola Pública Esteve Barrachina i,Noces d'Or, com a il•lustre sitgetà immigrant.El Mestre de mestres, jutge, periodista, polític,regidor municipal i pedagog d’excel.lència l'Esteve Barrachina i Benages va ser el millor paisatgista sitgetà del segle XX. Sentia una autèntica passió per la natura sitgetana,s’hi extasiava. S’hi sentia tan íntimament lligat com si ell mateix en formés part indisoluble.
I és potser aquesta identificació,allò que li va provocar fer una "Geografia Local de Sitges", amb la col•laboració dels seus deixebles i famílies sitgetanes.Un sistema de Geografia Local Irradiant amb una magnífica incidència en la Geografia General de Catalunya.Ell va ser el que va aplicar per primer cop a Sitges aquest sistema de "Geografia Irradiant",és a dir: començant per l’aula, passant pel barri i a la jurisdicció comarcal, a l’aire lliure. Una mena de Frontó Geogràfic ,on els seus deixebles amb pilotes de paper o de drap havien de fer caure zones concretes d’un mapa sitgetà clavat a la paret, un cop aportades les dades de la jurisdicció sitgetana.A més,una "Història de Sitges",elaborada per ell mateix amb un recull de dades i així una "Geografia i Història de Sitges",hi ha estat la llavor de la moderna "Assignatura Sitges"
En Ramon Planas i Izàbal,intel.lectual i escriptor sitgetà, tan caçador d’imatges, però tan poc disposat a deixar-se capturar per la seducció del món fora d’ell mateix, sabia com n’era d’observador de la natura sitgetana el Mestre de mestres.
L’any 2010, el Mestre de mestres l’Esteve Barrachina i Benages es mereix el nostre record i el nostre homenatge,tot plegat amb les Noces d'Or de l'Escola Pública Esteve Barrachina. Aquest personatge històric a Sitges és el resultat de totes les experiències del passat de la primera meitat del segle XX. La figura del senyor Barrachina és molt estimada a Sitges i sent titular d’una escola pública a la nostra vila ha servit des de l’any 1985 per reactivar,especialment a l’Escola Pública en general, el debat al voltant del destacadíssim mestre públic immigrat. *L’Escola Pública Esteve Barrachina ha estat el repte, més ben dit, un tast del deute que Sitges té amb Don Esteban Barrachina Benages. La ressonància de la mostra ha estat molt important, malgrat que algun deixeble, l’any 2010 viu, manifesti que no només hauria de ser titular d’un centre d’ensenyament, sinó d’una plaça sitgetana amb el seu nom.En Robert Teixidor dixit!.
Remarcar la relació estreta familiar,social, política i pedagógica de l’Esteve Barrachina amb Sitges és un repte amb molta passió. Hom no pot parlar del Mestre de mestres,l’Esteve Barrachina. sense fer-lo de Sitges,ni de Sitges sense fer-lo de l’Esteve Barrachina. Aquest mestre públic immigrant va esdevenir un dels referents ètics del futur ecositgetanisme dels vilatans. Deixem-ne que parli el temps.
L’Esteve Barrachina i Benages, que coneixia pam a pam el terme municipal de Sitges, a més de ser un tenaç excursionista tenia una veritable inquietud per saber el funcionament de la natura a través dels seus deixebles sitgetans,tot i introduint-hi moltes teories geogràfiques sitgetanes sense contradir gaire la seva humanitat envers la naturalesa i la biodiversitat.

L'Eco de Sitges fa 125 anys (1886-2011)

El Setmanari L’ECO DE SITGES fa 125 anys dins el món de la premsa catalana,creat per l'il.lustríssim en Josep Soler i Cartró l'any 1886,és a dir,un Setmanari a cavall entre tres segles (XIX,XX i XXI.

A les meves classes de Català i Literatura catalana,a més de Ciències Socials,l'Eco de Sitges hi representava la Cultura Escolar Periodística com a la “Premsa a l’Escola” i Déu n'hi dó,com els meus deixebles n'hi col.laboraven,de tal manera que ells van ésser els responsables de la creació d'un Taller d'Escriptura,anomenat per ells mateixos "Club Amics de l'Eco de Sitges,àlies EcoClub",amb sorprenents resultats tant per a la parla en català com per a l'escriptura en català sobre temes sitgetans.Una mena d'Assignatura Sitges en potència.

El nostre setmanari l’Eco de Sitges,un setmanari de força empenta a l’Escola Pública Esteve Barrachina,que els escolars de la Segona Etapa d’EGB el tractaven i estudiaven paral.lelament amb l’assignatura obligatòria de Ciències Socials ,durant ben bé 7 curos (1992-1998)tot i aprofitant la millor informació d’allò que es cou a la Vila de Sitges-.

El seu paper tant a l’Escola Pública Barrachina com entre la població infantil en edat escolar de Sitges,que tenien il.lusió per saber escriure i parlar en català al Taller d’Escriptura o Club Amics de l’Eco,hi va ser trascendental en l’expressió de les dèries i les pretensions creatives d’uns escolars lletraferits amb encert o no,a dir quelcom als sitgetans.

Sense anar més enllà,el Setmanari crea una nova secció per tal d’afavorir aquest Club d’Escriptura i Club de Parla en català,la secció Club Amics de l’Eco,on setamana rere setmana (1992-1998),diferents nois i noies en edat escolar i de l’Escola Pública o de l’Escola Pia n'hi escriuen articles d’opinió sobre Sitges i des de Sitges.

Aquell Club Amics de l’Eco,guanyador de la Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes,primer a les classes de Socials i de Català i Literatura,durant els primers anys,sense publicar res al Setmanari (1988-1991) i després en una segona fase publicant ja al Setmanari,absolutamewnt els estudiants de la Segona Etapa d’EGB van tenir ""l’escola gratuïta (sic) on fer opinions i esmolar l’eina d’escriure i parlar en català i estimar la Cultura sitgetana""...!

Sense trascendències,sense grandiloqüències,el Club Amics de l’Eco,àlies el Taller d’Escriptura i Club de Parla amb la seva Seu, primer a la Biblioteca Escolar Esteve Barrachina i després al Centre Cultural Joan Maragall,àlies l’Escorxador,amb totes les grans limitacions i els possibles errors,va passar durant gairebé vuit anys apostant per la cultura sitgetana,només i sense cap fallida en llengua catalana,com es demostra repassant el setmanari i els articles d'opinió setmanals,divendres rere divendres ,escrits pels escolars amb molta passió sitgetana.

Són 125 anys,que hem de celebrar tots els sitgetans (homes,dones i joves,a més d'entitats fins i tot comarcals,com a premsa comarcal),tots plegats amb la Família més que honorabílíssima,sota la direcció intel.lectual,espiritual i ètica de l'actual Director de nostre setmanari l'Eco de Sitges.Enhorabona per l'excel.lència del nostre Setmanari,que dura a cavall entre tres segles...!!

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Ressò Biblioteca Santiago Rusiñol a l'Escola Esteve Barrachina

La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges,celebra l'any 2011 les Bodes de Diamant (1936-2011) i l'Escola Pública Esteve Barrachina les Bodes d'Or (1960-2010).Parlem-ne de les seves interaccions al llarg del segle XX...!

Hom va voler crear una petita Biblioteca Escolar al Col.legi Públic Mixt,C/La Fita S/n,l’any 1979,quan "de jure" i no "de facto", desapareix l’Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morlius (1975-1979),integrada pels dos edificis al C/ Rafael Llopart S/n i C/ La Fita S/n,respectivament.

La Núria Amigó i Fornells,l'actual Directora,any 2011, de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol,una membre activíssima de l'única AMPA d'aquella Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morlius (1975-1980) amb dos eficis:C/ La Fita i C/ Rafael Llopart,amb una sola Direcció i un sol Claustre de Professors,que hi acollia alumnes de Vallcarca i Canyelles,tot i essent-ne,en nom de l'AMPA la primera Bibliotecària Escolar a la Vila de Sitges.

L’any 1979,la Núria Amigó i Fornells,membre de la Comissió de Cultura de l’AMPA, és autoritzada a fer i a demanar un Pressupost per gestionar el muntatge de la Biblioteca Escolar al Col.legi Públic Mixt,al C/ Rafael Llopart,S/n,àlies l'actual Escola Pública Esteve Barrachina.Ella mateixa s’encarrega de demanar a diferents Editorials els llibres per a la constitució de la Biblioteca Escolar Barrachina,com ara l’Editorial Castells i d’altres.A més,que ella mateixa faria sessions de llengua catalana.

El periòdic La Vanguàrdia envia la col.lecció des de la fundació fins aquest any 1979.Un cop més la Núria Amigó manifesta les seves qualitats de líder cultural a travès de la Junta de l’Associació de Pares d’Alumnes per l’Escola Pública (AMPA).

La Comissió de Cultura de l’AMPA de l’Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morlius s’esforça per formar la Biblioteca Escolar a l’Escola Pública “Esteve Barrachina”,com també ampliar la de Miquel Utrillo amb un Horari de Lectura i de Consulta-.

N’hi haurà mares, que voluntàriament atenen l’horari bibliotecari de l’Escola Pública mixta-.A la Miquel Utrillo,el mestre bibliotecari és en Josep-Lluís Fafian-.

Per a la Diada de Reis, la Biblioteca Barrachina sol.licita llibres,a regalar pels pares de l’Centre Escolar-.L’Ajuntament de Sitges col.labora amb dues Enciclopèdies Larouse i dos més Espasa Calpe de dotze volums,així com un bon lot de llibres per a cada edifici escolar als C/ Rafael Llopart i C/ La Fita respectivament.

Davant l’absència total d’espai escolar al Col.legi Públic Mixt “Sitges”,el President de la Junta Directiva de l’AMPA,l'Alfons Lügstenmann fa el suggeriment als membres de l’AMPA d’ubicar la Biblioteca Escolar en una Aula de les dues prefabricades al bell mig del pati d’esbargiment-.Aules que no tardarà, una,en ser cremada intenciondament més endavant per mans juvenívoles-.

La Junta Directiva de l’AMPA del Col.legi Públic Mixt “Sitges”,presidida per l’Abraham Verdejo i Elias ,informa el Claustre de Professors que entre les activitats culturals per al curs 1981-82,una de les més importants haurà de ser la nova creació de la Biblioteca Escolar al centre escolar,per la qual cosa en demana que els Professors de Plàstica de 7è i de 8è d’EGB hauran de restaurar i enquadernar a les seves classes tots els llibres en mal estat,que hi hagi tant els llibres de lectura com les possibles enciclopèdies i diccionaris -.

Que el que cal,també és classificar-los si n’hi ha mestres que el sàpiguen fer tant per matèries com per autors-.Importatíssim el demanar llibres de lectura a les Editorials que venen els Llibres de Text a l’Escola per tal per omplir-la de literatura tant castellana com catalana,encara que de castellana ja n’hi ha-.Si la nostra escola pública està passant de l’ensenyament del català a l’Escola catalana (sic) ens cal tant a l’AMPA com al Claustre fer-nos-hi amb llibres de lectura en català-.

A hores d’ara,ja en tenim Bibliotecària,una mare de l’AMPA i membre de la Junta Directiva s’encarregarà de formar i il.lustrar la nova Biblioteca Escolar Barrachina,a més que la Núria Amigó i Fornells,que ha estudiat la llengua catalana i ben formada en català,tot i podent ella mateixa informar-ne sobre els llibres en català-.Ens consta que la Núria Amigó,fins i tot podria aconseguir molts llibres en català de la Diputació Provincial de Barcelona a través de la Biblioteca Popular “Santiago Rusiñol”-.

Llicenciada com és en Pedagogia pot ajudar a la formació de la Biblioteca escolar de centre-.A més que hom diu que fa Estudis de Biblioteconomia a la Universitat de Barcelona (UB).El President de l’AMPA de l’Escola Pública “Esteve Barrachina”,l’Abraham Verdejo i Elias,confirma davant la Junta Directiva: que la Biblioteca Escolar Barrachina entra en funcionament a les tardes de les 5 a les 7 de la tarda,a partir del mes d’Octubre d’enguany-.

El procés bibliotecari segueix indefininidament estancat-.La llengua catalana encara no en té motivacions escolars-.La Núria Amigó i Fornells no s'atura en fer classes i sessions en català-.Els antics llibres d’una classe-biblioteca,allà arraconats,afermen la Ventafocs de sempre-.Passaran cursos-.

L’any 1983 sota la presidència de la Junta Directiva de l’AMPA amb la col.laboració del Consell de Direcció de l’Escola pública es crea la “Comissió de Biblioteca” integrada per membres tant de l’AMPA com del Claustre de Professors per tal d’establir les operacions que calia fer per a l’entrada dels llibres al centre escolar-.

Una Comissió que va durar molt poc de temps,però,que sí va deixar escrites unes senzilla normativa de com és el tractament dels llibres en una Biblioteca Escolar...!

Val a dir,que tant la Núria Amigó i Fornells,primera Bibliotecària escolar al centre com la Directora de la Biblioteca Popular “Santiago Rusiñol” de Sitges,la Lolita Mirabent i Muntaner,sempre molt diligent envers la Cultura bibliotecària a Sitges van col.laborar, singularment, en el referent a consultes sobre els llibres de lectura tant en català com en castellà.

S’instal•la a la planta baixa de la que fou casa de Miquel Utrillo dins del conjunt arquitectònic del Maricel. Compta amb poc més de 3.000 volums.Els inicis, marcats per la Guerra Civil, no van ser gens fàcils i la postguerra va ser llarga i difícil. Les novetats que ingressaven eren escasses, les restriccions elèctriques constants, tant que es va haver, fins i tot, de modificar l’horari d’obertura al públic.

Entre 1948 i 1957, la biblioteca fou traslladada i instal•lada a l’edifici del Museu Romàntic, a can Llopis. L’any 1958 fou traslladada novament al seu emplaçament original. S’inicia així un període d’estabilitat i de creixement. Al davant hi ha una gran professional,l'excel.lent i magnífica Lolita Mirabent i Muntaner,activíssima, ànima i motor cultural de la Biblioteca Popular S.Rusiñol i força interessada que a l'Escola Esteve Barrachina hi hagués una Biblioteca Escolar,recolzada per lla mateixa i hi serà durant més de 40 anys.

Només en resta als sitgetans i a qui hi subscriu (mestre-bibliotecari de la Biblioteca Escolar Esteve Barrachina,ja en català "1985-1983")donar infinites gràcies tant a la Lolita Mirabent i Fontaner com a la Núria Amigó i Fornells per la il.lusió i l'empenta perquè,també a l'Escola Pública de Sitges hi hagués biblioteca escolar amb llibres en català i castellà.No oblidem gens ni mica l'obra d'excel.lència de la Directora Maria Saborit,Presidenta d'una Comissió de Lectura,integrada per les diferents biblioteques de la Vila i aquella Maleta Viatgera

plena de llibres a cada centre escolar.Moltes mercès,Maria Saborit i que aviat hi consti la "Sala Maria Saborit",semblant a la "Sala Lolita Mirabent" a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol !!

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

L'Eco de Sitges,potser el més antic als Països Catalans (1886-2011)...?

El Periòdic català,l’Eco de Sitges,és un dels Setmanaris Locals més antics de Catalunya i potser dels Països Catalans,s’edita i es distribueix a la Vila de Sitges des de l’any 1886,és a dir,un Setmanari a cavall entre tres segles XIX,XX i XXI-.En l’actualitat sembla ser que té més de 1000 subscriptors,que reben el seu exemplar a domicili-.

Les mesures físiques de l’Eco de Sitges són 270x400 mm, es publica els divendres a partir de la segona dècada del segle XXI i està escrit íntegrament en llengua catalana;també-com qualsevol periòdic- en rep Subvencions per part de la Generalitat de Catalunya. L’Eco de Sitges només es pot trobar als quioscos del Terme municipal de Sitges,en diversos establiments de Sant Pere de Ribes,Vilanova i la Geltrú i al F.N.A.C. de la Plaça Catalunya de Barcelona.Respecte dels continguts del Setmanari local,són la combinació de la feina dels Periodistes del Consell de Redacció,a més d’articles d’opinió i força comentaris locals i comarcals tramesos pels lectors. *Aquesta generosa i sucosa obertura a les Col•laboracions,prioritàriament dels sitgetans n'ha fet, del setmanari local l’Eco de Sitges, tot un Vehicle d'Expressió en llengua vehicular catalana, que ha sobreviscut les èpoques més dures,molt dures i força difícils que ha travessat la vila de Sitges en aquests tres segles XIX,XX i XXI viscuts. El seu actual Director,un director periodístic d’excel.lència,des de fa més de cinquanta anys i escaig, és en Josep-Manel Soler i Soler.
Per aquest motiu,a més dels homenatges més generosos que l'Ajuntament de Sitges va fer-li als 50 i 100 anys d’aniversari,hores d’ara els 125 anys, seria més que de justícia,reclamar tant per a en Josep de l’Eco com per al Setmanari familiar dels Il.lustríssims Srs Soler la " CREU de SANT JORDI-2011" a la Generalitat de Catalunya,com a un homenatge d’eminència i durada periodística.En sóc un viu testimoni d’una Col•lecció completa del Setmanari Local a la Biblioteca Santiago Rusiñol,que vaig repassar durant la meva recerca i estudi sobre la “Trajectòria de l’Escola Pùblica a Sitges,vista des d’una Perspectiva Local (1775-2010) així com una altra Col.lecció per a la consulta a l'Arxiu Històric Municipal de Sitges (Plaça de l'Ajuntament 18).
L’Eco de Sitges (1886-2011),va ésser per a qui subscriu,com a estudiós de l’ensenyament primari i l’escola pública a Sitges, la millor eina possible per a la recerca i l’estudi també dels canvis i de les notícies que s’hi van produir a la Vila de Sitges al llarg dels 125 anys,que hi celebrem l’any 2011.Com a sitgetà força arrelat a la nostra Vila,no fa gaire vam proposar la Digitalització de les dues Col.leccions de l’Eco de Sitges amb la finalitat de facilitar-ne l'accés,encara que aquesta digitalització suposaria unes despeses que potser frenarien aquesta nobilíssima iniciativa.

De moment,en volem "La Creu de Sant Jordi-2011" per a l'Eco de Sitges i la Família Soler,que va durar el nostre Setmanari a cavall entre tres segles:XIX,XX i XXI.Per llogar-hi cadires,Sitges i Catalunya !! Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Funciona la Immersió Lingüística a Catalunya...?

Fa més de vint-i-cinc anys que als Centres educatius no-universitaris s’aplica la Llei d'Immersió Lingüística a Catalunya-.Les lliçons magistrals de retòrica que ens van impartir a les Escoles d’Estiu de la Facultat de Geografia de Pedralbes,al Patronat Ribes i a l'Escola Blanqerna, esgrimiré raons per dir que Sí ha funcionat i unes altres raons per dir que ha estat un fracàs...!

HA FUNCIONAT:

Mercès a aquesta Llei de la Immersió Lingüística,els nostres alumnes no han estat separats per motius d’origen, ni de llengua,ni polítics-.Tots a la mateixa aula i a la mateixa escola, com ha de ser per cohesionar la societat sitgetana i catalana.
Ha funcionat perquè alguns alumnes que no haurien estat mai en contacte amb el català han tingut l’oportunitat de conèixer-lo.
Ha funcionat perquè, fins ara, gairebé tothom ha dit que era una metodologia exemplar i ha generat un fort consens.De fet, la Llei d'Immersió Lingüística va ser aprovada pel Parlament de Catalunya i com a tal va funcionar fins ara.
Ha funcionat perquè si observem una mica,hi trobem joves d’origen no catalanoparlant que ara s’expressen en la llengua catalana amb total normalitat i respecte.

NO HA FUNCIONAT:

Ha estat un fracàs perquè continua havent-hi una important part de la societat catalana que mostra un notori rebuig envers el català,i perquè certs alumnes apliquen el blingüisme passiu, és a dir, el mestre i el professor se'ls dirigeix en català i ells responen en espanyol.I santes pasqües...!
Ha estat un fracàs perquè pots anar a un bar, demanar un cafè amb gel i que et posin un cafè amb llet.Però no només,és cosa dels immigrants, no ens enganyem...Ep!
Ha estat un fracàs perquè a Catalunya hi ha la meitat de la població que és bilingüe i l’altra meitat que és monolingüe, i si són monolingües sempre són castellanoparlants-.I així,tard o d’hora, la llengua que tothom sap parlar és la que preval i l’altra mor (sic i resic)
Ha fracassat perquè la llengua catalana continua esent per sota de la llengua castellana,pel que fa a l’ús, i el que pretenia aquesta Llei de la Immersió Lingüística era aconseguir situar-les en un punt de notable igualtat.
Ha fracassat perquè malgrat el que dicta la Llei, se sap i és profecia que no a tot arreu es compleix, i hi ha Centres educatius en què els mestres i els professors es dirigeixen en espanyol als alumnes, en què els llibres no són en català i en què les cartes als pares/mares s’escriuen en altres llengües-normalment una de concreta-.

I tot això,per ser pràctics i educats,hom diu: Sí, per ser pràctics i educats a curt termini, però a la llarga... a la llarga és continuar condemnant la llengua catalana a l’ostracisme,al folklorisme, no necessari,però que és l’única manera de potenciar-lo de veritat.

És a dir,que la qüestió no és ni el Tribunal Suprem o si les famílies es queixen i tenen raó.Clar i català,amb un mínim coneixement de Sociolingüística,tot s’ha de dir:que no...!
El tema és claríssim:" Si amb una Llei d’Immersió Lingüística,n’hi ha prou per salvar la llengua catalana, l'única llengua pròpia i d'excel.lència de Catalunya.Per llogar-hi cadires !!

Vinyet Rosés i Àlvarez,Directora de l'Escola Esteve Barrachina i Professora a l'IES

Nascuda i domiciliada a Sitges al C/ Santiago Rusiñol,després de crear la seva llar de foc amb dos fills,tot i treballant a Viatges Sitges S.A. i essent membre de l’Associació de Pares de l’Escola Pública “Esteve Barrachina” decideix ingressar al Magisteri d’Ensenyament Primari a Barcelona-.

És molt gran l’interès,la il.lusió i l’esforç per aconseguir els seus objectius pedagògics,que ben aviat aconsegueix la intitulació de Diplomada de l’EGB-.Tot seguit per ’Accès Directe,número u,ingressa en el Cos de Professors d’Egb,com a Especialista en Literatura Castellana i Llengua Francesa-.

Val la pena esbrinar una mica per sobre la Cursa Acadèmica d’aquesta Mestra,sitgetana de soca-rel, tot una professional amb moltes iniciatives escolars portades a efecte a la Vila de Sitges-.Pedagoga i Inspectora d’Ensenyament,Mestra d’Ensenyament Primari,Diplomada en Llengua Francesa i Llicenciada en Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona-.Durant dos cursos,1977-78 i 1978-79 va ser un membre destacat de l’Associació de Pares d’Alumnes (AMPA) de l’Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morlius a Sitges,ubicada en dos edificisun per acda Etapa d’EGB,amb el càrrec de Sots-Presidenta-.

I,durant tot el curs 1980-81,ja desfeta oficialment l’escola concentrada,és una eficient Cap d’Estudis del Col.legi la Vila al C/ Rafael Llopart S/n,encara sense titular-.La Junta Directiva de l’AMPA de l’Escola Pública “Esteve Barrachina”,presidida pel president suís l’Alfons Lügstenmann,en acabar el curs 1980-81,amb data del 9 de juliol de 1981 fa un comunicat al Cap dels Serveis Territorials del Departament d’Ensenyament de Barcelona,tot i sol.licitant-ne la presència de la mestra Maria-Vinyet Rosés i Àlvarez per a la impartició de la Llengua Catalana,sent-li concedida una plaça en aquesta escola pública per a la impartició del Català,per la seva titulació en Filologia Catalana i Mestre de Català-.

A causa de la Reforma Escolar,la LOGSE i la liquidació de la Segona Etapa d’EGB,el curs 1994-95,que es converteix en l’ESO,com a llicenciada en Pedagogia i per Concurs de Mèrits és nomenada professora a l’Institut de Sitges “J.R.Benaprès”,per la seva trajectòria pedagògica i intel.lectual,tot un emblema de pedagoga sitgetana-.

La Vinyet Rosés i Álvarez és,també,Perit Mercantil,promoció nª 1 a l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials de Barcelona-.Mestra de Català-. Llicenciada en Filosofia i Ciències de l’Educació en l’Especialitat “Organització i noves Tecnologies a la Universitat de Barcelona-.Matrícula d’Honor en “Teoria de l’Educació,organització i direcció escolar,Sistemes i models didàctics,Avaluació de Programes i de Centres-.Certificat de Llengua Francesa per l’Institut Francès de Barcelona/Universitat de Toulouse-.

Diploma 1r curs experimental,direcció,organització i administració escolar pel Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya-.Màster en Direcció i Gestió de Centres Educatius pel Departament de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat de Barcelona-.Capacitacions:Per a l’Ensenyament de Llengua Catalana,de la Llengua Castellana,de la Llengua Francesa,de Ciències Socials i per a Ciències de l’Educació-.Participació en Cursos de Formació:Cursos 1983-84 i 1984-85-.”Museus de Sitges a l’Escola”,programats per l’I.C.E. de la Universitat de Barcelona-.

Curs 1983-84-.”Tècniques de Treball a les Ciències Socials”-.ICE Universitat de Barcelona-.Curs-.1985-86-.Diploma,1r Curs experimental de Direcció-Organització i Administració Escolar-.-.Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya-.Curs 1986-87-.”Acció Tutorial i Tècniques d’Estudi”-.ICE Universitat de Barcelona”-.(1)-.Curs-.1987-88-.”Acció Tutorial i Tècniques d’Estudi-.ICE Universitat de Barcelona-.-.(2)

Curs-.1988-89-.”Seminari “Directors del Garraf”-.ICE Universitat de Barcelona-.Curs-.1989-90-.“Formació de Formadors en Organització i Gestió de Centres Escolars-.ICE Universitat de Barcelona-.

Curs-.1990-91-.Seminari “Actualització en Marc Curricular”-.ICE Universitat de Barcelona-.(1).Curs-.1992-93- Curs de Formació Bàsica per a la Reforma-.Pla de Formació -Professorat-.Curs-.1993-94-.Formació de Formadors en el Marc Curricular-.ICE Universitat de Barcelona,2-.Assistència a Jornades i Congressos:Llengua de l’Alumne i Llengua de l’Escola-.ICE Universitat de Barcelona-.Primer Congrès Interuniversitari d’Organització Escolar-.III Jornades estatals del Forum Europeum “ Administració educativa,sobre l’Avaluació educativa”

I Jornades de Direcció Escolar-.Membre Comité Executiu-.Bellaterra-.I Jornades sobre l’atenció als alumnes amb Necessitats Educatives Especials (NEE) als Centres escolars-.Jornades Internacionals del Forum Europeum d’Administradors Educatius,sobre el Bilingüisme-.II Jornades Direcció Escolar-.Membre Comité Executiu Barcelona-.Bellaterra-.Jornades Estatals del Forum Europeum Administradors educatius sobre “Autonomía de les Institucions Educatives”

Uns altres mèrits d’aquesta destacada i benemèrita Mestra de l’Escola Pública “Esteve Barrachina”:L’any 1976 al 1978-.Sots-presidenta de l’AMPA de l’Escola Pública “Esteve Barrachina-.Membre actiu de la Comissió d’Avaluació de les Persones Adultes-.Membre,-durant dos cursos-,del CEM (Consell Escolar Municipal de Sitges),com a Representant dels Directors Escolars de la Vila sitgetana-.

Membre actiu de la Junta Executiva,-durant tres cursos-,del Forum Europeum d’Administradors Educatius de Catalunya-.Coneixements específics del Francès,de l’Anglès i de l’Italià,a més del Català i el Castellà-.Haver aprovat,sense l’obtenció de Plaça,el Concurs-Oposició per a la funció Inspectora de l’any 1992 per les Especialitats d’Organització,Orientació,educació Infantil,Llengua Catalana,Ciències Socials i Llengua Francesa-.

L’any 2004 deixa la Docència per a dedicar-se a la Política Municipal com a Independent en el Partit dels Socialistes de Sitges-.Sent Alcalde en Jordi Baijet i Vidal,la nomena Cap de Personal i Regidora Municipal d’Hisenda,càrrec que abandonarà per raons personals i familiars l’any 2008.

Una trajectòria sociològica i pedagògicca-cultural i didàctica d'un personatge femení sitgetà,que l'hem de valorar i com a tal destacar en excel.lència en la celebració de les Noces d'Or del primer Grup Escolar estatal,l'actual Escola Esteve Barrachina,que la Vinyet Rosés tant com a Cap d'Estudis i com a directora i Inspectora d'Ensenyament Primari va revolucionar en tots els aspectes pedagògico-didàctics aquesta comunitat educativa.Enhorabona i agraïts !!

Poemes sobre la Llengua Catalana a l'Escola

El Tribunal Suprem ha volgut,deliberadament,es posa amb la peça fonamental del Sistema Educatiu Català i, tanmateix,minimitzar l'Autogovern i la cultura catalana.L'atac contra la Llengua Catalana ha estat molt lleig de nou, propi del Sistema Colonial que fa imperar l’Estat espanyol des de fa tres segles (1714-2014)-.Lògicament i natural sí que pot guanyar,perquè pot imposar la seva política com van fer en aquesta darrera triple Sentència.Ara bé,el que no podran fer mai és silenciar la Ciutadania catalana.N’hi ha dos Poemes força coneguts,molt vibrants,que hi reflectessin l’activa i passiva Resistència dels catalans arreu dels Països Catalans i el crit a favor de la llengua catalana tant a l’escola pública com a la societat.

El primer Poema és d’en Tomàs Bosque.

Un veï de la Codonyera (Matarranya), on s'escriu la clara Llengua d’en Salvador Espriu:”Lluït i blanc és lo meu idioma,/ fet de música i combats,/ en centúries passades de paraules./ De lluny ens ve la veu a gola/ i anomenem les plantes i animals/ en encertades lletres heretades./Diuen els que no ho sabent tot/ i els que hi saben ben poc,/ que esta llengua és basta./ Oh! per favor, savis de cagalló,/ opineu si voleu,/ arremangueu-tos i descobrirem vostres misèries./ Vols dir, amic cantor,/ que el vostre Chapurreau de l'Aragó,/ és clara llengua, és català del bo?/ Així mateix, respectable senyor,/ veniu ...només al Guadalop,/ i els camperols d'allí,/ sens cap esforç,/ us donaran una lliçó.

Un altre poema-cançó, del grup valencià Al Tall.

En la Pobla hi ha un vell/ en la pobla hi ha un vell/ que li diuen tio Canya:/ porta gorra i brusa negra,porta gorra i brusa negra,/ i una faixa morellana./ Tres voltes només va anar/ el tio Canya a València:/ primer quan va entrar en Quintes i en casar-se amb la seva sa femella./ La tercera va jurar/ de no tornar a xafar-la;/ que a un home que ve del poble,ningú fa abaixar la cara./ Set vegades va fer cua,/ set vegades va fer cua,en presentar uns papers,/ per no saber expressar-se,/ per no saber expressar-se,en llengua de forasters./ Aguantà totes les burles,/ les paraules agrejades,/ i a la Pobla va tornar. Tio Canya, tio Canya,/ no tens les claus de ta casa: posa-li un forrellat nou/ o et farà fum la teulada.Tio Canya tingué un fill/ Tio Canya tingué un fill/ que li diuen tio Canya:porta gorra i brusa negra/ porta gorra i brusa negra,/ i una faixa morellana. Bé recorda el tio Canya/ quan varen portar-lo a escola/set anys, la cara ben neta,ulls oberts, camisa nova./ Però molt més va obrir els ulls/ el xiquet del tio Canya,quan va sentir aquell mestre/ parlant de manera estranya.Cada dia que passava,/ Cada dia que passava/ anava encollint els muscles per por a que el senyor mestre/ per por a que el senyor mestre / l fes alguna pregunta./ Aguantà càstigs i renyes/ sens gosar d´obrir la boca/ i l' escola va odiar.Tio Canya, tio Canya,/ no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou/ o et farà fum la teulada./ Cròniques del carrer diuen Cròniques del carrer diuen/ d´uns nets que té el tio Canya/ que són metges a Valènciaque són metges a València/ professors i gent lletrada./ Quan a estiu vénen al poble,/visiten el tio Canya i el pobre vell se´ls escolta/ parlant llengua castellana.

Però cròniques més noves/ expliquen que el tio Canya/ ja compta amb besnéts molt joves que alegren la seua cara./ Mai parlen en castellà/ mai parlen en castellà/ com han après dels seus pares,/sinó com la gent del poble,/sinó com la gent del poblela llengua del tio Canya./ Reviscola, tio Canya,/ amb gaiato si et fa falta/ que a València has de tornar/ Tio Canya Tio Canya/ no tens les claus de ta casa:/ posa-li un forrellat nou,/ perquè avui tens temps encara-.

Gràcies mil cops Mestres i Professors:cada dia féu un petit miracle (el català) en realitat

La Llengua Catalana:“Gràcies mil cops Mestres i Professors, perquè cada dia convertiu un petit miracle en realitat”.

I el Miracle és l'ensenyament del català a milers de nens i nenes d'arreu de Catalunya, que sense l'Escola en serien aliens a la llengua catalana.I aquest petit miracle l'ha aconseguit la “Llei d'Immersió Lingüística” que ha estat la base del Sistema Educatiu de Catalunya, i que ha permès dignificar la Llengua catalana i projectar-lo entre tots/es els i les estudiants durant les darreres tres passades dècades (1990-2010).A la Comarca del Garraf i el Gran Penedès la gran majoria d'alumnes parla la llengua catalana,però alguns escolars deixen constància que l'únic contacte que tenen amb la llengua catalana és l’Escola i l'Institut.
Catalunya ja va sortir al carrer cridant "Independència" com mai no s'havia vist abans.Però,aquell "Independentisme" ben poquet s'ha vist reflectit a les urnes.Ara el que cal és la llengua catalana...com a eix vertebrador de la identitat catalana, el pilar de la Cultura catalana i de l'ensenyament...!-.Hom intenta enrunar el Sistema d'Immersió Lingüística al Tribunal Suprem, el dels espanyols i espanyolistes. Sembla com si no l’importés l’Educació en català dels seus fills i filles, sinó la xenofòbia cultural.N’hi ha gent,senzillament carregada d'odi, que vol alterar l'Educació Catalana per la xenofòbia militant.
El Sistema Educatiu Català,al segle XXI,permet realitzar amb les Aules d'Acollida a totes les Escoles i als IES,l’aprenentatge de la llengua catalana.Fa goig veure i sentir milers de nouvinguts amb uns bons coneixements de català-.
Al Tribunal Suprem,no sembla que li importa l’avançament del català,l’idioma propi a Catalunya-.Totes les causes del món tenen força defensors,però Catalunya i els Països Catalans, només ens té a nosaltres els de soca-rel i els altres catalans-.La llengua catalana,ja en té,centenars de Mestres i de Professors a més d’alumnes al seu costat, i part de la societat civil, només “els autoexclosos” s'hi sentiran al marge-.
La llengua i la Literatura catalanes sempre a les Escoles i als IES.L’Ensenyament del català i en català arreu dels Països Catalans-.Com a Portugal i França l’Ensenyament del portuguès i el francés-.Clar i sitgetà,on rau la diferencia…?

Toponímia Barratxinera (1908)

El Mestre de Mestres,l’Esteve Barrachina i Benages (1905-1939),actual Titular del primer Grup Escolar EStatal a Sitges (1960-2010), en un afany de crear la "Toponímia com a Ciencia Sitgetana"a l’Escola Pública de Nois,que dirigeix del curs 1905-1906 al curs 1913-1914 i tanmateix com a docent ben bé integrat a la Vila de Sitges,no dubta gens ni mica en dedicar-se a la recerca i l’estudi tant de la Història de Sitges (un recull de dades) com la Geografia Local de Sitges a base d’una activa metodología,l’ ”Escola Nova” (l’alumne és el centre i el mestre l’observador),a base d’intercanvis entre els seus alumnes sitgetans i especialmente les seves famílies,que els hi informaven tant de les diverses zones del terme municipal com d’alguns itineraris i dreceres més freqüents.

El Mestre de Mestres fa la presentació d’una Innovació Educativa envers l’entorn més proper sitgetà i el medi ambient dels voltants vilatans,més propis de l’actual segle XXI que no pas dels primers anys del segle XX.Naturalment i lógica:el Mestre de Mestres crea amb els seus escolars el Pòrtic de l’actual “Assignatura Sitges”,obligatòria a tots els centres escolars de la Vila.
Va de debò que l’intercanvi i anotació a les llibretes escolars dels “Topònims” aconseguits tant pels diàlegs pares-fills-mestre no n’arribaran fins als 35 quilòmetres quadrats de la Vila,però sí envers les zones més properes i alguns Itineraris,camins i sendes del Terme Municipal.

Som-hi,doncs i a partir de la Secció “Las Plàticas del Abuelo”,secció del periòdic La Fita,fundat per ell mateix con a Butlletí de la seva Fundació Carlina a Sitges

Garraf…un pare informa el seu fill (en aquesta escola no hi ha noies) que Garra és la part més alta de la muntanya,paraula que prové de Gar=aigua i per tant Garraf és la ribera per l’aigua.
Costes i marines:un altre alumne presenta a la seva llibreta els topònims: la Cova Fumada,la Punta pas trencat,Riera de Vallbona,Riu la Falconera,d’un pare pescador que acostuma a prendre aigua dolça-.El bosc de l’Aigua Puda,que un alumne informa el Mestre de Mestres que hi és entre la Cova Fumada i la Riera de Vallbona.
El llogarret Campdàsens,que el Mestre de mestres,coneix assintint a la Festa patronal i explica sobre el seu Castell als seus alumnes.
L’Aiguadolç i les fonts d’aigua dolça que a l’escola se’n parla sobre els romans,camí de Tarraco,s’aturaven per omplir-ne els seus vaixells.
A les diverses llibretes,el Mestre de mestres hi llegia aquests noms:Cala de Vallcarca,Punta FerrosaLes Forques,La Bufera,Llit de Nostre Senyor,Maricel,La Punta,L’Anquina,el Cap de Grills,les Coves i la Punta Grossa,noms aportats a l’Escola de nois per alguns patricis sitgetans.
Rieres i Torrents,com ara la Riera de Vallbona,el Torrent del Garraf,la Riera de Vallcarca,la Cocona Sastrella,el Torrent d’en Misses i la Riera de Ribes.El Torrent dels Ases,freqüentat pel Mestre de mestres i els seus deixebles.

Itineraris,camins i dreceres,no pas carreteres a Sitges: Tant per les sortides escolars del Mestre de mestres amb els seus deixebles com per l’aportació de dades per les mares i pares,la Geografia Local de Sitges del Sr Barrachina,que no es publicarà aviat,caminen cap al Santuari de la Mare de Déu del Vinyet-.També el Camí de Santa Bàrbara envers Ribes.Travessant la Riera de Ribes caminen algún cop a l’Autòdrom i passant pel turó de Miralpeix.Enllà visiten la Capella de la Mare de Dèu de Gràcia,la capella de Santa Margarida,pro de can Girona. El Picorb,turó que que baixa al mar,desenbocanyt en Aiguadolç.

Tant les famílies sitgetanes (Vallcarca,Garraf i Sitges) a través de l’Eco de Sitges informe i descriuen les Xarmades,els Corrals i la Trinitat,un material que el Mestre de mestres,fa servir per a la seva Geografia Local de Sitges,independentment del que escriurà al seu Butlletí carlista La Fita,un setmanari propi i dirigit per L’Esteve Barrachina i Benages.

De debò que són molts els Topònims aconseguits pel Mestre de mestres,a través de converses amb els alumnes i els diàlegs als carrers sitgetans amb massovers,menestrals,botiguers,ferrers,patricis cults,etc.Ara bé,tot s’ha de dir els Topònims barratxiners,com a formes lingüístiques que segueixen les lleis fonètiques.si bé ofereixen dificultats,tenen modificacions en el seu ús. Don Esteban Barrachina Benages,de Rubelos de Mora (Terol) és un bon polític carlí i lluitador per l’espanyol i tradicionalista,no domina la llengua sitgetano-catalana i per tant l’ortografia de força topònims no és correcta,però també passa que aquests noms amb massa anys d’existència a Sitges,també pateixen modificacions a causa de la prohibició de la llengua sitgetana. Addenda: Que els actuals sectors de la Comunitat Educativa de l'Escola Pública Esteve Barrachina,volen crear el Gegant ESteve Barrachina amb la finalitat de passejar-lo a la processó cívica en la Diada de Santa Tecla,copatrona de Sitges,perfecte,però que s’hi abillés pels alumnes del Cinquantenari i Noces d’Or del primer Grup Escolar Estatal a Sitges amb el millor perfil sitgetà i català.Enhorabona!. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges.

L'Eco de Sitges fa 125 anys (1 Març 2011):la Creu de Sant Jordi...?

1 de març de l'any 2011.La Vila de Sitges celebra els 125 anys de la presència del Setmanari L'Eco de Sitges a la Vila,fundat l'any 1886 per la "Família Soler",àlies la saga integrada pel fundador Josep Soler i Cartró,corresponsal de La Renaixença,Josep Soler i Tasis,Josep-Manuel Soler i Soler,actual Director i Josep Soler i Fernàndez,qui amb el seu germà Ramon,il.lusionats porten l'empresa periodística.

El tot Sitges espera que la Creu de Sant Jordi-2011 sigui el premi a la "Saga Família Soler" o al seu actual Director Josep-Manuel Soler i Soler,que porta més de 40 anys al peu del canó i hores d'ara a punt de fer els 90 anys.La Generalitat de Catalunya i concretament La Conselleria de Cultura ha de ser generosa i acceptar de Sitges aquest repte:La Creu de Sant Jordi-2011.

""Cultura escolar periodística amb l’Eco de Sitges,setmanari a l'Escola Pública Esteve Barrachina com a la “Premsa a l’Escola” (1990-1996)""

El Setmanari l’Eco de Sitges,que els escolars de la Segona Etapa d’EGB l’estudien paral.lelament amb l’Assignatura de Ciències Socials i també amb l’Assignatura de Llengua i Literatura catalanes,durant gairebé deu anys,seria al centre escolar a més de la “Premsa a l’Escola” la millor informació d’allò que es cou a la Vila de Sitges.El seu paper tant a l’Escola Pública Barrachina com entre la població infantil en edat escolar de Sitges,que tenien il.lusió per saber escriure i parlar en català al Taller d’Escriptura o Club Amics de l’Eco,era trascendental en l’expressió de les dèries i les pretensions creatives d’uns escolars lletraferits amb encert o no,a dir quelcom als sitgetans-.
Sense anar més enllà,el Setmanari crea una nova secció:Club Amics de l’Eco o EcoClub,on setamana rere setmana,diferents nois i noies en edat escolar i de l’Escola Pública o de l’Escola Pia hi escriuen articles d’opinió sobre Sitges i des de Sitges-.
El Club Amics de l’Eco o EcoClub,primer a les classes de Socials i de Català i Literatura,durant els primers anys,sense publicar res al Setmanari i després en una segona fase publicant ja al Setmanari,absolutamewnt els estudiants de la Segona Etapa d’EGB van tenir l’escola gratuïta (sic) on fer opinions i esmolar l’eina d’escriure i parlar en català i estimar la Cultura sitgetana-.
Sense trascendències,sense grandiloqüències,el Club Amics de l’Eco,àlies el Taller d’Escriptura i Club de Parla amb seu primer a la Biblioteca Escolar Esteve Barrachina i després al Centre Cultural Joan Maragall,àlies l’Escorxador,amb totes les grans limitacions i els serrors,va passar durant gairebé 10 anys apostant per la cultura sitgetana en llengua catalana i tanmateix iniciant els escolars a parlar i escriure en català com a primer pas per una Escola Pública en llengua catalana i continguts dels Països Catalans.

La Innovació versus la Transformació (2010)

“Com innovar sense morir en l’intent”,tota una “frase feta” que convida a transformar i cionvertir les idees ens fets i en resultats concrets.A Catalunya encara hi teneim una Assignatura molt pendent:l’Educació i l’Ensenyament.Passa que encara als centres públics com ara les escoles i els IES i la FP,a més de les Escoles de les Persones adultes i les Llars d’Infants,no hi ha una vertdera correlació entre el poder econòmic i la seva fama i emblema d’innovadora,gairebé mesquina. Tothom parla de la Innovació i en penso que hom encara ni ha entès ni ha comprès de la realitat pura i dura d’allò que és innovar (sic).De bell antuvi la Política Educativa especula amb la Tecnologia a les aules,però és que la Innovació és quelcom més que els edificis i espais escolars i aules a dojo.

Innovar,clar i català,és incloure.N’hi ha moltes coses prèvies a la Innovació,per tant,hem d’incloure-hi l’economia,el poder econòmic a cada centre esmentat i l’economia i el poder econòmic són les empreses,les pimes,que consta molt canviar-les,és a dir,molt poc innovadores.Els hi costa molt creure en les seves possibilitats i d’ací n’arriba que la recerca i la investigació ben bé no hi funciona gaire.

Des de la Pedagogia,obligatòria en tot docent i en profunditat,tot s’ha de canviar i sobretot anar en compte amb el que funciona,perquè si el fet que vagi bé,és una excel.lent excusa per dir-ne “Ara no toca”,una actitud força reveladora que algú,mestre,professor,investigador i estudiós en la recerca,n’hauran al darrere com a professionals.Canviar les Regles de cada Sector de les comunitats educatives catalanes,és la millor revolució,que de debò,hi aniria tot tan ràpid,que no ens deixaria adormir,però,si funciona,scal canviar-hi perquè la Innovació sigui el millor repte de la Transformació de les idees en fets i en resultats.

Ara bé,el canvi ha de ser constant tal com s’observa a Catalunya en la Xarxa empresarial,molt més modernitzada que a l’Estat espanyol,encara que la ació Catalana al segle XXI no és encara un poble innovador al segle XXI, a escala de l’educació i l’ensenyament.I,el que cal és que tant l’educació com l’empresa han de seguir un ordre i una estructura ben bé definides.Tot ha de canviar des de la Pedagogia me’n torno a dir. I no perquè el digui qualsevol aventurer,sinó perquè tant l’empresa com el Sistema Escolar més invovadors d’Europa, trenquen molt sovint les clàssiques premisses del seu funcionament-.

La base de la Innovació és la inquietud,l’actitud humil i saber escoltar els altres.Especialment i clara saber que el simple i senzill fet de “tenir una idea,no és gens innovar,sinó transformar i convertir la idea en determinats resultats,és a dir,idea que afegeix valor,sota una real iobjectiva fe.Un tal Edward de Bono deia: “Si no creus...no crees”.Cal creure en les pròpies possibilitats,lógicament.

La Innovació tant a l’empresa com a l’ensenyament públics,sempre i per nsempre parteix de dalt i per tant s’haurà de baixar com una cascada,perquè si tot és massa jeràrquic,en diria que seguríssim i probable la Innovació no se’n sortirà bé.Per tant hem de ser força optimistes tanmateix,primer fent-ne correctament els deures i després vindrà la Transformació de l’empresa i de l’educació-ensenyament i aleshores sí que Catalunya i el perfil català,més que mai al segle XXI serà una Nació puntera com a país.

La Llengua Sitgetana (català) a l'Escola Esteve Barrachina

Recordo una frase molt emotiva del periodista Antoni Bassas, en el seu programa matinal radiofònic, en què comentava: “Gràcies mil cops Mestres i Professors, perquè cada dia convertiu un petit miracle en realitat”.

I el Miracle era l'ensenyament del català a milers nens i nenes de Sitgres i d'arreu de Catalunya, que sense l'Escola en serien aliens a la llengua catalana. I aquest petit miracle l'ha aconseguit la “Immersió Lingüística” que ha estat la base del Sistema Educatiu de Catalunya, i que ha permès dignificar la Llengua catalana i projectar-lo entre tots/es els i les estudiants durant les darreres tres passades dècades (1990-2010).A la Comarca del Garraf i el Gran Penedès la gran majoria d'alumnes parla la llengua catalana,però alguns escolars deixen constància que l'únic contacte que tenen amb la llengua catalana és l’escola i l'institut.

*Catalunya ja va sortir al carrer cridant Independència com mai no s'havia vist abans.Aquell independentisme ,però, no s'ha vist reflectit a les urnes i van donar suport a Artur Mas, el primer en rebaixar l'estatut…!

I ara els calia la Llengua... L'eix vertebrador de la identitat catalana, el pilar de la Cultura catalana i de l'ensenyament...hom intenta enrunar atacant el Sistema d'Immersió al seu Tribunal Suprem, el dels espanyols i espanyolistes. Sembla com si no l’importés l’Educació dels seus filles, sinó la xenofòbia cultural.N’hi ha gent,senzillament carregada d'odi, que vol alterar l'Educació Catalana per la xenofòbia militant.
El Sistema Educatiu Català,al segle XXI,permet realitzar amb les Aules d'Acollida a totes les escoles i els IES,l’aprenentatge de la llengua catalana.Fa goig veure i sentir milers de nouvinguts amb uns bons coneixements de català-.Al Tribunal Suprem,no sembla que li importa l’avançament del català,l’idioma propi a Catalunya-.
Totes les causes del món tenen força defensors,però Catalunya i els Països Catalans, només ens té a nosaltres els de soca-rel i els altres catalans-.La llengua catalana,ja en té,centenars de mestres i professors a més d’alumnes al seu costat, i part de la societat civil, només “els autoexclosos” s'hi sentiran al marge-.
La llengua i la Literatura catalanes sempre a les escoles i als IES.L’Ensenyament del català i en català arreu dels Països Catalans-. Com a Portugal i França l’Ensenyament del portuguès i el francés-.Clar i sitgetà,on rau la diferencia…?

Els sitgetans a l'espera de la Creu de Sant Jordi-2011 per a l'Eco de Sitges

L’Eco de Sitges és un Setmanari local i comarcal,creat per la "Família Soler", que sempre es va sentir compromesa amb la nostra societat sitgetana.La Nissaga Soler la formen persones actives que demostren tenir iniciatives i que sabe portar-les a terme, inspirades per l’esperit comunicatiu, però no instal•lades mai en la crítica.

L’Eco de Sitges va nèixer l’any 1886 per en Josep Soler i Cartró per ésser una “àgora pública”, que mira i explica la vila i el món, des de la societat sitgetana i de Catalunya.El món digital i les xarxes socials del segle XXI estan transformant els mitjans de comunicació escrits,desplaçant els lectors sitgetans cap a un protagonisme més gran. És en aquest sentit que L’Eco de Sitges,com a setmanari,va nèixer com quelcom més que un Setmanari convencional,va nèixer al sele XIX com una comunitat de sitgetans lectors, connectats pel paper escrit.

L’Eco de Sitges és un Setmanari local que evoluciona tecnològicament,tot un setmanari local i comarcal sense fronteres mentals,és a dir,força plural.Al mateix temps,vol ésser,una setmana sí i una altra també una resposta als moments fàcils i difícils que afecten la premsa escrita. És per això que l’Eco de Sitges,sempre assumeix amb nosaltres,els seus lectors, el compromís de recuperar els valors que ha donat al llarg de la història el periodisme de Catalunya: la màxima qualitat i rigor ètic com a garant dels valors de la nostra societat sitgetana durant els seus 125 anys de vida.I per tot això la Família Soler, també es compromet a fer un setmanari local i comarcal a favor del que ens fa grans, en contra del que ens empetiteix, amb l’autoexigència màxima i la recerca de l’excel•lència, valors indispensables que els ha donat l’autoritat moral-.

L’Eco de Sitges és al segle XXI un Setmanari optimista perquè els lectors i els subcriptors constatem amb orgull que els darrers anys de la Història Local de Sitges ha estat un èxit i creiem que celebrar-ne els 125 anys de vida, a més de ser molt just envers la nissaga Família Soler,els qui l’han fet possible, ens fa ales a l’hora d’escriure els articles d’opinió sobre Sitges,a Sitges i desde Sitges,tot i contribuint a construir un futur sitgetà en què tindrem plena confiança.

Després d’un segle XX,ple de guerres,de dictadures i d’exilis,l’1 de març de 2011,diada de la celebració dels 125 anys de vida de l’Eco de Sitges,clar i sitgetà,els sitgetans tenim una Vila amb concòrdia i cohesió social, dinàmic i plenament integrat tant a Catalunya com a Europa, amb una cultura sitgetana i una llengua catalana,força vives que ens fan ser nosaltres mateixos, i ,una Vila barcelonina, que ens hi projecta no només a l’Estat espanyol,sinó a Europa.

L’Eco de Sitges,després de 125 anys,vol ser el Setmanari,seguríssim, dels qui, ben bé orgullosos amb el passat, no es volen quedar aquí, dels que volen anar més enllà, de les decenes de ciutadans sitgetans que són motor d’una Vila en marxa.L’Eco de Sitges,jo també n’estic segur, vol adreçar-se en aquesta dada dels 125 anys,a la part més activa de la societat sitgetana i molt particularment als Educadors (mestres, pares, mares i educadors en el lleure) conscients de la nostra alta missió, als emprenedors, empresaris i professionals compromesos, als promotors de l’associacionisme,a la gent que fa la cultura sitgetana, i a la comunitat en general.

A més,Sitges com Catalunya,al segle XXI i l’any 2011,quan travessem el tràngol de la delicada situació econòmica internacional,hi vivim també la mutació dels paradigmes socials sorgits de la Transició espanyola, tot preguntant-se una setmana sí i una altra també,sobre l’articulació de Catalunya com a poble, mentre al carrer la realitat és cada vegada més mestissa i descohesionada-.

Per tot això,L’Eco de Sitges,també vol ser el referent informatiu,ès a dir,que vol ser la certesa diària dels que busquen noves fonts i noves visions, que concordin amb les que es van obrint pas amb naturalitat al compàs del canvi generacional i el curs de la història.Ara bé,L’Eco de Sitges com a setmanari local i comarcal ens hi farà contribució amb humilitat i amb llibertat,com des de sempre va fer a Sitges.

Enhorabona per endavant i a partir del dia 1 de març de l'any 2011 amb la Creu de Sant Jordi per a la Nissaga Família Soler i l'Eco de Sitges.Per llogar-hi cadires!

Gaudir i admirar l'Art de la Forja del ferro a Sitges

L’any 1933 (segle XIX),la Junta Provincial de Museus de Barcelona va projectar convertir el Cau Ferrat de Sitges en un Museu de referència internacional sobre l’Art de la Forja,és a dir,tot un projecte sitgetà que incloïa una Biblioteca especialitzada i tanmateix una Escola de l’Art de la Forja,dedicada al mecenes sitgetà Santiago Rusiñol.

Dissortadament ni al segle XXI,encara no hi existeix arreu de Catalunya –la coneguda internacionalment per la “Forja Catalana” cap Centre Museístic que ens expliqui aquesta rica Història de Catalunya versus el Patrimoni de la Farga Catalana.Sí,va de debò que a Besalú,durant una Setmana Santa es va convertir en la Capital del Ferro.Es tractava d'una mostra única a Catalunya que durant deu diez va reunir les obres d'una vuitantena d'Artistes del Ferro, procedents del Principat,de la Catalunya Nord i de fins i tot d'Ucraïna, Itàlia i Argentina, a l’edifici Can Llaudes, un edifici romànic ubicat al Cor Medieval de la Vila de Besalú, que i tant que també mereixia una visita. De la mostra destacava, entre altres, un Drac molt gran i impressionant, fet pels nois de 16 anys d'una Escola d'Art de Manlleu,el poble de Santiago Rusiñol-.Als afores es podría veure i també gaudir de les “Demostracions en Directe” d'una colla d'Artesans. Hom diu que a banda de veure com treballaven aquesta quinzena d’Artesans, es podien comprar les Peces a un bon preu-.
També a Sitges,l’any 1926,es van preparar els plànols per a la creació d’un “Patronat de Cultura”, amb un pensionat,unes classes per al perfeccionament dels diversos oficis a aprendre,i l’Aula-Escola de l’Art de la Forja i una altra Aula per al perfeccionament de les indústries locals , com ara el calçat,el tèxtil-.
Un Patronat de Cultura,creat pel mestre màrtir de Vallcarca i Alcalde accidental de Sitges durant la República,en un moment que els sitgetans somniaven en el “Grup Escolar Santiago Rusiñol” com a homenatge al seu mecenes cultural.L’Antoni Canals i Porta,mestre de l’Escola particular-privada de l’Empresa Cimentera de Vallcarca,davant el greu problema escolar fa la proposta de crear al municipi de Sitges un “Patronat de Cultura”,molt similar al que regeix el Sant Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges
El modernisme fou un moviment cultural i estètic que es va produir a occident a la fi del segle XIX i començament del XX. En l’aspecte artístic sol designar uns corrents de l’Art Occidental especialment arquitectònics i decoratius. Fou un estil caracteritzat pel predomini de la corba sobre la recta, la riquesa i el detallisme de la decoració, l’ús freqüent de motius vegetals, el gust per l’asimetria, l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.
Els arquitectes modernistes més destacats foren: Antoni Gaudí i Cornet, Josep Maria Puig i Cadafalc i Lluis Domènec i Montaner. Els arquitectes foren conscients que les qualitats dels artesans eren imprescindibles per a dur a terme els seus projectes arquitectònics. Els forjadors varen ésser uns dels artesans que s’integraren en el corrent modernista i representaren un magnífic complement per a l’arquitectura. Fabricaren baranes per a balcons i escales, bigam, llums d’escala, mènsules i tota mena de peces artístiqes de decoració. En aquests treballs els forjadors retrobaren els seus origens, els seus símbols i llegendes. I en la seva obra van deixar l’empremta de l’home senzill, però creatiu, lligat amb la tradició, recolzat en un passat que ha heredat dels seus pares i avis.
Val la pena fer esment de que el moviment modernista no solament afectà a l’Arquitectura i la Forja. A Barcelona el moviment artístic tingué ressò en una plèiade d’il.lustradors, cartellistes, pintors, escultors i escriptors.La utilització del ferro forjat (la matèria de l’Escola de l’Art de la Forja) a la construcció va continuar després del període modernista i durant uns anys es feren balconades i portes d’escala. Però les noves tecnologies van anar canviant la fisonomia de les cases i l’ús del ferro forjat s’en resentí. En aquest últim període, hi ha constància de l’existència d’uns tallers on treballaven forjadors, que feren pensar en la possibilitat de tornar a una altra època daurada de la Forja-.
Però els canvis tecnològics no solament fan possibles noves coses sinó que fan impossibles les velles. I la Forja és un art ja vell. I va desapareixent aquella feina tan lligada amb la tradició: la de la Forja i els Forjadors catalans.També Sitges perd l'Escola de l'Art de la Forja Santiago Rusiñol,ubicada a la cantonada del C/D'en Bosch i el C/ La Davallada.
Són dues escoles a Sitges amb la titularitat Santiago Rusiñol,el predilecte mecenes que va projectar la Vila de Sitges internacionalment,però el primer Grup Escolar Estatal Santiago Rusiñol (1932) i l'Escola de l'Art de la Forja Santiago Rusiñol,no hi van romandre.Déu n'hi dó...!

El Cinquantenari de la "Nova Cançó" a Sitges (1960-2010)

Pura i dura coincidència a la nostra Vila de Sitges són els dos Cinquantenaris (1960-2010) del Primer Grup Escolar Estatal,àlies l'Agrupació escolar Mixta,popularment el "Col.legi la Vila" i la "Nova Cançó" a Catalunya,que sortosament va sonar de nou en les Noces d'Or de l'Escola Pública Esteve Barrachina.

D’ençà el 3 de juny fins el 31 d’Octubre el Museu d’història de Catalunya ha presentat la exposició “La Nova cançó - La veu d’un poble” per tal d’homenatjar els 50 anys d’aquell moviment iniciat i impulsat pel grup “Setze Jutges” l’any 1960 influenciats i esperonats pel article “Ens calen cançons d’ara” que Lluís Serrahima va publicar a la revista “Germinabit” el gener de 1959

La “Nova Cançó”, va esdevenir el moviment cultural català de masses més important des de la fi de la guerra civil.

L’any 1960 el repertori de cançons cantables en llengua catalana similar a qualsevol cançó que es pogués sentir cada dia pels mitjans de comunicació era pràcticament inexistent i amb més il•lusió que professionalisme és va anar omplint aquesta mancança que tenia la societat catalana de cançons que és poguessin cantar en català.
Van sorgir cantants catalans en català per arreu, aficionats i professionals, alguns van arribar a assolir nivell internacional, i cantant en català oferien recitals, i apareixien sovint a les ones de ràdio i omplien sales, i envelats de les Festes Majors i també eren presents als nostres àlbums discogràfics i als nostres repertoris particulars de cançons en la nostra llengua. I així, ens feien viure una normalitat cultural amb una forma humana i natural cantant a la nostra manera i a on fos cançons com: “Cançó de matinada”, “Paraules d’amor”, “Diguem no”, “La Estaca”, “Qualsevol nit pot sortir el sol” o “ L’home ve de la patata”, “Eternitat”, “Puff el drac màgic”… i així podíem expressar, reivindicar i enfortir sense adonar-nos la nostra identitat cultural catalana.
El temps daurat de la “Nova Cançó” va ser entre els anys 1967-1976, i si ara ens parem a pensar, sembla ser que es tracta d’una cosa antiquíssima, o gairebé un somni. Em consta que actualment a molts companys que treballen a les emissores de ràdio tenen veritables dificultats per poder “punxar” cançons actuals catalanes de qualitat.
A l’exposició que ens ha ofert el Museu d’Història de Catalunya en homenatge a aquests 50 anys de la “Nova Cançó”, diuen que no hi ha anat gaire jovent, que la mitjana d’edat dels visitants es pot situar al voltant dels 50 anys, tants com ara ha complert la “ Nova Cançó”. Davant d’això cal preguntar-nos quines cançons catalanes cantaran els homes, dones, els nens i les nenes catalans d’aquí 50 anys? Caldrà que algú torni a escriure un article com aquell que deia “Ens calen cançons d’ara”?

A més sentències contra la Immersió Lingüística,més fermesa sitgetana

Ens hi hem d’acostumar a Catalunya que hem entrat en una fase, que es preveu sigui llarga, on haurem de conviure amb Sentències i Resolucions judicials que interferiran el nostre Cos Legislatiu i Executiu en molts aspectes del desplegament de l’autogovern de Catalunya i també, per tant, en matèria educativa i de l'Ensenyament públic.

Tanmateix, si hi ha algun factor que representa el nervi central de la nostra cohesió nacional aquest no és altre que la llengua i, molt especialment, el de la llengua en l’ensenyament. Per això esdevé el principal blanc de l’ofensiva dels de sempre. El model d’immersió lingüística aplicat a Catalunya, no només ha estat un èxit sinó que representa el coixí de la cohesió social del país i la vacuna contra la fractura lingüística i la doble xarxa escolar per motius de llengua. Més que mai tota la comunitat educativa ha de reaccionar amb una especial fermesa i convicció.
La democràcia és l’acceptació de la voluntat majoritària d’un poble. I la immensa majoria de la ciutadania de Catalunya, a través del seu Parlament, la seva legislació i la majoria de forces polítiques, socials i membres de la comunitat educativa, recolzen sense fissures el model educatiu vigent a Catalunya on es prima el català, com a llengua vehicular de l’educació, perquè es considera que és la millor fórmula per a preservar la llengua pròpia del país i per assegurar el coneixement de les dues llengües oficials a la finalització de l’educació obligatòria i, a més, perquè representa l’instrument que permet mantenir una sola comunitat educativa com a pas previ per a preservar una sola comunitat catalana.
Per tant, si tots ho tenim clar, si estem disposats a protegir els valors de cohesió del país i del nostre sistema educatiu cal actuar amb la màxima fermesa davant les sentències i les provocacions. Les normes jurídiques que es volen aplicar en contra de la voluntat majoritària dels pobles mai podran reeixir en les societats democràtiques, donat que la voluntat dels ciutadans units gesta el poder necessari per a canviar lleis i reglaments si aquests no respecten la voluntat de la majoria.
Els partits racistes i xenòfobs estan proliferant per tota Europa.

Aquesta és una constatació veritablement lamentable, però una realitat política que costa d'assimilar, atès que la lluita per la democràcia i per la dignitat de l'èsser humà ha estat una constant al llarg dels segles, tot i que darrerament sembla que s'hagi posat la marxa enrere en alguns països europeus. Si a França el fenomen Le Pen va esclatar i espantar a finals dels 1980, avui dia Àustria o Holanda, dos països desenvolupats, viuen immersos en aquest terratrèmol polític que busca l'odi contra l'estranger com a únic ideari. De fet, un dels eslògans d'un dels líders racistes catalans és: ell no és racista, sinó realista.

No fa gaire un alumne meu de 15 anys, de l'institut Benaprès de Sitges, em va repetir aquest eslogan, i he de dir que em va preocupar d'allò més sentir-lo en boca d'un xavalet jovenet. El missatge racista està penetrant entre el jovent. És fàcil, és la demagògica barata i crua, que entra entre els més joves que s'arriben a creure que tot el mal prové dels immigants. I és molt preocupant pel problema social que pot crear, però també per l'ideari que els nostres joves van conreant.
Estem vivint en una societat multicultural, on cal aquest esforç d'integració i de convivència de tots plegats. Aquest ideari racista implica tota mena de valors negatius, amb els quals han de conviure els més joves: la societat del futur.
A Sitges tots els immigrants parlen català i conviuen sense problema amb la resta. Ser que això no és la norma, i no vull ser utòpic en aquest tema. Hi ha indrets on hi ha molta delinqüència, on alguns nouvinguts no accepten les normes de convivència i provoquen un daltabaix social. No plantejo en cap moment un ideari idíl•lic, perquè la convivència mai no ho és. Fa uns mesos en una reunió un membre d'un grup alternatiu criticava qe es parlès dels deures dels immigrants, com si aquests no n'haguessin de tenir. Això tampoc no és xafar de peus a terra. Com tampoc no ho és alguns comportaments que tenim a les escoles, ni la idea de viure de la subvenció, tot i que molts em negarien aquest fet, és una trista realitat. De fet, cada cop que escric sobre aquest tema vaig repetint els mateixos conceptes...
Tot això no treu, però, que haguem de seguir lluitant per una societat on imperin els valors humans i humanitzants, on es deixen de costat totalment idearis aliens a la decència humana, on els joves cresquin sabent que tots hem de saber conviure. Els crits racistes al camp de futbol són una lacra contra la dignitat humana, i pensem que els més joves són proclius a aquestes actituds, les veues i les senten, els alliçonen.
Sembla evident que a les properes eleccions els grups racistes tindran una forta participació a la vida política i entraran en molts ajuntaments, també a les Terres de l'Ebre. Primer els de casa... és un missatge realment d'espant, perquè se'l creuen i perquè pot captar gent. No és gaire diferent al que està passant a la resta d'Europa, però ens posa en estat d'alerta. Al Parlament de Catalunya ja hi ha un partit amb un ideari únic: antillengua catalana. Aquest racisme lingüístic és recolzat per més de cent mil ciutadans d'aquesta terra. Racisme lingüístic i racisme genètic o racial forma part d'un mateix tot.
Esperem que els partits polítics puguin plantar cara al racisme i no permetin que es difongui un ideari tan degradant contra l'èsser humà ni contra la nostra cultura. Fa por, el seu missatge. Fa por pensar que atrauen tants joves. I fa por la simple idea que el seu ideari pot tenir una aplicació futura...

Salvador Fontdevila i Carbó versus Maria Montserrat Ossó i Massip

L’Agrupació Escolar Mixta,àlies el Col.legi la Vila,primer Grup Escolar Estatal construït a la Vila de Sitges i inaugurat oficialment el 24 d’octubre de 1960 i hores d'ara celebrant el seu Cinquantenari amb il.lusió el 24 d’octubre de 2010,àlies les seves Noces d’Or i mig segle educant escolars sitgetans, mai no pot oblidar-ne i per tant ha de fer la memòria histórica dels dos Director i Directora, en paral.lel i amb diferent despatx, segons la Llei del nou règim dictatorial (1938),en Salvador Fontdevila i Carbó de la Secció de nois amb Despatx a l’espai que avui és la Consergeria i la Maria Montserrat Ossó i Massip de la Secció de noies amb Despatx a l’espai ocupat avui per la Junta de l’AMPA.

Amb el constant vist-i-plau de l’Inspector de Zona,en Virgili Pérez i Hernàndez,qui segons la Reforma Escolar 1938 i 1945 ,presideix la Junta de Mestres (no claustre de professors) mensualment amb tots el ets i els uts de l’Educació establerta pel franquisme.A destacar,en primer lloc,al Grup Escolar en règim graduat,el Mestre i la Mestra que per excel.lència fan de l’escola pública a Sitges,un taller no d’esterilització de les ments sinó de normalització intel.lectual.
De debò que a Sitges les dues Direccions escolars hi han estat uns tècnics de la docència,uns artistas de la formació,uns treballadors de l’ensenyament,uns missioners,uns intel.lectuals,uns professionals de l’educació pública i no pas uns ambigus semiprofessionals.Exalumnes,testimonis ja adults al segle XXI el confirmen. Ara bé,el Mestre-director (1958-1964) i la Mestra-directora (1934-1965) són d’un diferent i autèntic tarannà segons el temps i les visions ideològiques i educatives.El col.lectiu de mestres sitgetans de l’ensenyament primari,dissortadament ha estat ben bé poc estudiat i per tant valorat.
No hi ha recerques globals i sistemàtiques que ens hi permetin conèixer i valorar força l’evolució histórica dels mestres sitgetans integrats a la Vila de Sitges,que en destaquin el grau d’homogeneïtat i d’heterogeneïtat,i també els seus atributs comuns i diferents en relació als mestres de la Comarca del Garraf i als mestres de Catalunya.
En tractaré de definir i caracteritzar els perfils dels dos mestres-directors que posen en marxa el primer Grup Escolar Estatal a Sitges,la seva identitat profesional,els models de la seva professionalització docent,les tendències com a mestres ben formats i el trajecte de les seves carreres docents,globalment.“El mestre i la mestra no es fan,sinó que neixen”-.Per tant haig de confirmar-ne que els nostres director i directora de l’Agrupació Escolar Mixta de Sitges van assimilar els Objectius Educatius als morals i fins i tot als religiosos.En aquest context,és molt fácil entendre i comprendre l’escassa atenció dels Plans d’Estudi per a la qualificació profesional dels dos mestres que programen amb sentit pràctic i motivador els inicis acadèmics del primer Grup Escolar Estatal a Sitges,àlies l’actual Escola Pública Esteve Barrachina,ubicada al C/ Rafael Llopart,S/n.

Sempre ha costat molt modernitzar el Magisteri. De tota manera,l’assaig experimental més reexit i,del que que en Salvador Fontdevila i Carbó i la Maria Montserrat Ossó i Massip hi participen,és el de l’Escola Normal de la Generalitat Republicana de Catalunya,que segueix les orientacions del Pla Professional de l’any 1931.Per primer cop s’observa un reconeixement social del mestre i la mestra,que es converteixen en paraules del Ministre d’Instrucció Pública de la República - en el “Primer Ciutadà de la República”- i d’ací que el director i la directora del Primer Grup Escolar Estatal -d’ideolgia republicana- a Sitges s’han valorat “suàviter,però fòrtiter”.Aquesta dosi d’idealisme i de confiança en els nostres mestres sitgetans,com a agents de regeneració i de canvi moral,cultural i social,influïts per la metodología Escola Nova i per l’Ideari d’en Giner de los Rios i altres educadors de la Institució Libre de Ensenñanza (ILE). Instaurada la dictadura franquista,l’Agrupació Escolar Mixta de Sitges inaugurada l’any 1960,sí que tindrà efectes traumàtics per al magisteri sitgetà i per tant per als mestres sitgetans amb la demanda dels Informes de bona Conducta a les Autoritats civil,eclesiástica i militar,breus cursets de perfeccionament profesional i orientació escolar en la línia pedagògica de la Falange espanyola. Hi acabem de celebrar a Sitges el Cinquantenari i Noces d’Or de l’Escola Pública Esteve Barrachina (1960-2010)-.La Vila de Sitges va honorar i homenatjar el Cinquantenari virtual i el mig segle d’aquella Inauguració Oficial el 24 d’octubre de 1960,representada tant per Don Salvador Fontdevila i Carbó com per Dña Maria Montserrat Ossó i Massip,els millors representants socials i escolars davant la societat sitgetana i el Magisteri sitgetà. Hi celebrem,també el 24 octubre de 2010 el,virtual Cinquantenari de l’Inspector de Zona d’Ensenyament Primasri,en Virgili Pérez i Hernàndez,entranyable amic dels dos directors i alhora President de la Junta de Mestres del centre escolar fins l’any 1964,un Excel.lent profesional que aviat será nomenat Inspector Central en Cap al Ministeri d’Educació Nacional.Un Inspector d’Ensenyament Primari força valorat com a cavaller,profesional i artista de la paraula.Enhorabona,Sitges!!

Viquipèdia en Català celebra els 10 anys a l'espai vilanoví "Neàpolis"

El Desè Aniversari de la Viquipèdia en català se celebrarà a Vilanova i la Geltrú amb un taller i diverses sessions informatives al llarg d'aquest dijous, 17 de març. La Jornada tindrà lloc a la Sala de Formació de Neàpolis Cowork, l'espai emprenedor estrenat la setmana passada a l'edifici Neàpolis.

Amb aquest fet l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú se suma a la llarga llista de Ciutats de Catalunya, Andorra, Catalunya Nord, País València i Illes Balears que entre el 16 i el 20 de març celebren aquest Aniversari.L'objectiu és fer una presentació pública i oberta del que és la Viquipèdia, de com s'edita i també animar a formar part dels Usuaris i de les Usuàries que vulguin col·laborar a superar el "rècord de 2.000 persones editant", proposat per aquest dissabte 19 de març.
Vilanova i la Geltrú,capital de la Comarca del Garraf, acollirà el dijous 17 de març, des de les 10 fins les 14 h un Taller d'Edició obert i gratuït, orientat a totes aquelles persones, entitats o associacions que estiguin interessades en conèixer el funcionament de la Viquipèdia en català. A la tarda, a partir de les 15 h, se celebraran diverses sessions informatives sobre el tema i es respondran els dubtes que puguin formular els usuaris i les usuàries o els editors d'aquesta eina. El 15 de gener de 2001 va néixer "Wikipedia", mentre que el 16 de març del mateix any 2001 també començava les seves primeres passes la "Viquipèdia en català".
Personalment,només felicitar i donar mil enhorabones a tots els responsables i col.laboradors que durant 10 anys,als Països Catalans hi han col.laborat,primer a la difusió de la llengua catalana,la Literatura Catalana,la Història de Catalunya i dels Països Catalans i amb especialitat la Cultura Catalana.N'estic molt més que agraït tan a Wiquipèdia com a Viquipèdia Llibres per la meva participació amb temes com ara l'Escola Pùblica,l'Ensenyament Públic i la Història de Sitges i de Catalunya amb temes molt concrets.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges Mestre Especialista en Ciències Socials i Humanisme Mestre de Català i Pedagog Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1990

L'Eco de Sitges rep la Creu de Sant Jordi-2011 de la Generalitat de Catalunya

El Setmanari L’Eco de Sitges rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya-.El president de la Generalitat Artur Mas recorda que la distinció “premia l’obertura al món d’un poble, una nació i un país concret: la nació catalana” El nostre setmanari L’Eco de Sitges va viure un dels grans moments de la nostra història en rebre un dels màxims guardons del món de la cultura catalana: la Creu de Sant Jordi, atorgada per la Generalitat, i que vol premiar la tasca de la Família Soler,que de l'any 1876,i durany 125 anys,aquesta Família sitgetana:en Josep Soler i Cartró,fundador,en Josep Soler i Tasis,fill,en Josep-Manel Soler i Soler,actual Director i els seus fills en Josep i en Ramon,com a empresaris i els seus familiars més jovenets,com a persones i entitat són en favor d’un col.lectiu i el seu servei a Sitges i a Catalunya. En un acte molt emotiu, el President de la Generalitat Artur Mas, va fer entrega dels guardonats amb la Creu de Sant Jordi, les primeres de la seva legislatura, que van rebre 29 ciutadans i 15 entitats, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. La distinció a L’Eco de Sitges la va rebre el nostre director Josep Manuel Soler i Soler, de mans del President de la Generalitat l’Honorable Sr. Artur Mas, amb qui va establir un petit diàleg, remarcant l’emoció d’aquell moment. Un cop acabat l’acte, l’Eco de Sitges va ser felicitat per l’ex-president de la Generalitat Pasqual Margall i Mira,expresident de la Generalitat. L’ex-alcalde de Sitges en Jordi Serra, i l’actual alcalde de la Vila deSitges en Jordi Baijet, que no es va voler perdre aquest moment històric tant pel nostre Stetmanari com per a la nostra Vila. El President de la Generalitat Artur Mas va comentar en el seu discurs que la Creu de Sant Jordi vol premiar “L’obertura al món d’un poble, una nació i un país concret: la nació catalana”, recordant també els valors que tenen cadascuna de les entitats i ciutadans en favor de la nostra identitat,com ara el periódic local l'Eco de Sitges amb 125 anys de vida (1 març 1876 i 1 març 2011" Froilan Franco,àlies El Mestre. Part activa en la concessió de la Creu de Sant Jordi. Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995 Historiador de la "Trajectòria de l'Escola Pública a Sitges 1775-2011" Autor de la "Història de l'Escola Pública Esteve Barrachina (1960-2010)"

Teixir i Desteixir:Cinc canvis en Sis mesos a Catalunya

Teixir i desteixir: els cinc canvis de la Consellera Irene Rigau a Ensenyament La Consellera d’Ensenyament,la Irene Rigau, només ha necessitat sis mesos per desfer els grans canvis educatius del tripartit que governva Catalunya. El programa de CiU ja prometia redreçar el rumb de molts dels aspectes aprovats per l’anterior govern socialista. L’objectiu de la Consellera d’Ensenyament és reduir dràsticament el fracàs escolar. La Consellera defensa recuperar “els valors cabdals de l’esforç i del treball ben fet”-.Posa en dubte diverses vegades els a l’hora de parlar sobre l’ensenyament a Catalunya els “mètodes suaus” d’ensenyament.

La Setmana Blanca

Una de les primeres decisions que va prendre la Consellera Irene Rigau després d’arribar al Govern va ser suspendre la vulgo dicto “Setmana Blanca”.I de bell antuvi la va mantenir –amb menys ajudes– pel curs 2010-2011-en marxa, però sense continuïtat.

La Sisena Hora a la tarda.

L’ampliació horària a l’Escola Pública que va introduir el primer Govern tripartit també ha quedat com un canvi truncat. El Govern va aprovar al maig la seva supressió, i la va mantenir només als centres d’entorns més desfavorits.

El Calendari escolar

L’aprovació, del Calendari Escolar per al curs vinent també va fer marxa enrere en l’aposta del govern d’Entesa per avançar l’inici de curs i escurçar les vacances d’estiu. El curs vinent 2011-2012 començarà el dia 12 de setembre,tot seguit de la Diada..

El Programa 1×1

Un dels grans projectes educatius del que va ser Conseller Ernest Maragall i Mira va ser el “Projecte de Digitalització 1×1”, que,clar i català, pretenia acabar donant a cada alumne de l’Educació Secundària un Ordinador Portàtil personal com a principal eina de treball. Un altre canvi que es queda ,si més no a mig camí.

El Nom de la Conselleria

El primer canvi a la Conselleria d’Educació de la Gen eralitat es va produir el mateix dia que Artur Mas va signar el Decret de Nomenament dels nous membres del Consell Executiu.I així el vulgo dicto Departament d’Educació de sempre, passava a dir-se Departament d’Ensenyament.El nou President de la Generalitat va recuperar, per tant, aquella Denominació Històrica dels governs catalans d’en Jordi Pujol i Soley, amb les clares i diverses connotacions que això implica.Segons la Pedagogia de sempre, L’Educació és un terme molt més ampli que implicava els dos termes “ensenyament i també aprenentatge”.

"Premi Especial" per a l'Escola Esteve Barrachina en les seves Noces d'Or (1960-2010)

Sitges va celebrar el divendres dia 12 novembre 2010 la “XIII Nit de Premis Sitges” a la Societat Recreativa El Retiro, una celebració que reconeix la tasca en matèria cultural de persones i entitats de la vila. Enguany, el Premi Especial recau en mans de l’Escola Esteve Barrachina (primer Grup Escolar estatal en règim graduat 1960-2010) per la seva trajectòria al llarg dels seus 50 anys L’acte, presidit per l’alcalde de Sitges, Jordi Baijet i Vidal,mestre-director que va ser del centre escolar i el regidor de Cultura, Gabi Serrano, comptarà amb la presència de representants culturals de la vila.

L’Ajuntament de Sitges entregarà el Premi Especial a l'Escola Pública Esteve Barrachina pels seus cinquanta anys d’història i de dedicació a l’ensenyament, amb una trajectòria molt vinculada a la vida sitgetana i socialment avançada. Es tracta del primer centre educatiu propi a Sitges, que rebrà el guardó el proper divendres a la Nit de Premis Sitges, coincidint amb l'inici de la celebració del seu 50è Aniversari que l'ha portat ha planificar un ampli programa d'activitats.

L’Ajuntament de Sitges reconeix des de l’any 1998 a través d’aquesta Nit de Premis Sitges la tasca educativa de l’entitat escolar sitgetana per l’organització d’activitats que hagin tingut ressò en la nostra població o per haver contribuït desinteressadament a millorar la cultura del poble.Fruit del “Premi Especial al primer Grup Escolar Estatal (1960-2010),hom demana també els "Premis Barrachina" i fruit del Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva a les escoles sitgetanes,en torno a demanar la creació dels “Premis Barrachina”,en un dia tan clarivident i motivador,ressò de l’esperit de la població infantil sitgetana,que des de l’any 1838 la Junta Local d’Educació,honorava els infants de l’escola pública més avantatjats dels exàmens públics fets a la cloenda de curs els 15 de juliol da cada any,amb premis i diplomes el dia 25 d’Agost,tot seguit de la Festa Major.

La població infantil sitgetana en edat escolar a través del temps ,van encertar el pinyol,recolzada per la Junta Local d’Educació Pública,fen sagrat el dia 25 d’agost com la seva Festa Major dels Infants-.Molt bé el va entendre el mecenes en Rafael Llopart i Ferret,primer col.laborant amb els Premis Municipals i aviat amb els “Premis Llopart”,paral.lelament-.

I,per què el segle XXI els “Premis Barrachina”?

Treballador de l’Educació Pública a Sitges,d’excel.lent dedicació educativa,curs rere curs,els seus deixebles se’n portaven gairebé tots els premis escolars,efecte d’uns exàmens públics a l’escola pública de nois,que deixaven bocabadats els membres de la Junta Local,bo i destacant per activa i per passiva els dots i la professionalitat del seu mestre,l’Esteve Barrachina i Benages-.

La seva metodología era l’Escola Nova.Un mestre innovador que fa la Geografia Local de Sitges,amb la participación dels seus deixebles que li portaven noms,rieres i paratges dels seus pares així com també una petita Història de Sitges,un recull de dades històriques,que al segle XXI integren l’Assignatura Sitges.

El “Premis Barrachina” pels que hom lluita des de l’any 2006 per als alumnes del Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva són per aquesta població infantil en edat escolar i amb Necessitats Educatives Especials (NEE),una població que no ha d’admetre el terrme “Especial”,sinó “Inclusió”,no gaire nombrosa.Als alumnes més avantatjats el dia 25 Agost el 23 Setembre,premiar-los amb diplomes,llibres i d’altres,sota el nom del Mestre de mestres “Premis Barrachina”.exclou tot allò d’educació especial-.No n’hi ha a l’escola nens i nenes “especials”,sinó una munió d’escolars amb ganas d’aprendre més o menys-.

L’Escola Inclusiva és la nova manera d’instruir i educar-.Els nostres infants revifen amb les seves famílies a través de l’Escola Inclusiva-.El Moviment Inclusor és la joia de les famílies i la integració real dins l’aula-.El Moviment Inclusor vol una educación de prioritat per al Govern municipal de Sitges, que es treballi seriosament per crear entorn inclusiu en tots els àmbits-.Una Escola Inclusiva permet assimilar models de comportament amb totanormalitat-.Si es fa bé,l’alumne acaba tenint un lloc,pertany a un grup humà-.El alumnes sense cap discapacitat aprenen dels discapacitats capacitats,habilitats,valors positius,prenen a entendre el que l’altre vol dir i s’enriqueix el seu bagatge de possibilitats de comunicació-.

Hom es va manifestar pel Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva,però és d’agrair-li la possibilitat de la creació dels “Premis Barrachina”,si no per a la població infantil en edat escolar,que ja són milers,sí per als escolars amb Necessitats Educatives Especialsats

per l’Escola Inclusiva-.Tant l’escola pública com la privada de la Vila de Sitges, “ja trencada la uniformitat pel Moviment Inclusor”,potser acceptin la nostra proposta:els Premis Barrachina,atorgar-los-hi amb excel.lència,el 25 d’Agost,als alumnes més avantatjosos,més destacats,millor integrats a l’escola pel Moviment Inclusor-.Seguríssim,serà el dia més motivador per una quantitat d’alumnes ,el més uniformador de les famílies i sense cap mena de dubte per a la Junta Local d’Educació l’exclamació “Per què no el vam fer molt abans”

L’extraordinari mestre públic D.Esteban Barrachina Benages,immigrant,essencialment integrat en la vida i ideals sitgetans.mai no vivia d’esquena a la revolució educativa i la

innovació pedagògica,que es descabellava arreu de Catalunya i Europa:Escola Catalana,Escola Nova, Escola en Català,Llibertat de l’Educand,Català a l’Escola i Escola Activa, n’eren els termes més viscuts,evidentment amb limitacions-.Us hi imagineu els noms Moviment Inclusor,Escola Inclusiva en els seus anys de mestre a Villafranca del Campo,a Batea i a Sitges en els seus actius anys de mestre i de regidor d’Educació,quina seria la seva reacció pedagògica...?

Només en les contradiccions polítiques i ideològiques,potser els “Premis Barrachina” pel recolzament del Moviment Inclusor i l’Escola Inclusiva a la Vila de Sitges,no tirarien endavant,però la renovació metodològica,que cronològicament apareix en l’Educació Pública i Privada,haurà d’ésser la força pedagògica tant dels Claustres del

Professors com de les AMPAs i la seva Coordinació,en fer un primer pas envers els Premis Barrachina sota la direcció de la lluitadora empedreïda per l’Educació,l’Àngels Parés i Corretgé-Singularment i particular,en defenso els Premis Barrachina al Moviment Inclusor,tant com a veneració i estima dels alumnes de l’Escola Inclusiva com un homenatge d’excel.lència a D.Esteban Barrachina Benages per la Vila de Sitges-.

Un cognom per a la cultura escolar:Les dues dècades de la democracia (1980-1990) han estat força significatius envers el nom “Barrachina”,com ara “CEIP Barrachina” (1979),“Biblioteca Barrachina”(1985) “Projecte Barrachina” (1990),”Biblioteca Barrachina” (1984) ”Associació Barrachina” (1998) , “Premis Barrachina” (2006) i “Any Barrachina” (2006) i a sobre Jutge de Pau Barrachina (1920)-.Per llogar-hi cadires!-.Ara bé,els destacats motivadors del nom “Barrachina”,no ens hi enganyem,han estat persones que d’una o altra manera fan la Memòria Històrica d’un mestre públic,excepcional com a immigrat i integrat a l’entorn vivent sitgetà-.Personatges animadors i estudiosos de Sitges com ara el Professor i Ploma d’Or –1990, en Ventura Sella i Barrachina,,l’historiador en Josep Maria Duart i Montoliu,l’esportista-campió sitgetà en Jordi Ballesteros,el mestre teraupeuta i Alcalde en Jordi Baijet i Vidal i la Ploma d’Or-1995,Mestre de Català i Pedagog,qui subscriu-.Sí que es pot assegurar-ne,que són personatges que més que estimar Sitges,l’han estudiat en profunditat,tot convençuts i amarats d’ aquell pricipi filosòfic “Res no és estimat si abans no és conegut”-.

L'Escola Inclusiva versus la Cohesió Social a Sitges

Al llarg dels darrers anys, s’han produït una gran quantitat de canvis profunds i ràpids tant en l’Esfera econòmicoproductiva com en l’Àmbit sociodemogràfic i cultural que han modificat estructuralment la societat sitgetana.

Aquests canvis han comportat un augment de les desigualtats socials i, paral•lelament, han desembocat en una generalització dels riscos de vulnerabilitat i exclusió que se sumen a les ja tradicionals situacions d’exclusió social.

És en aquest context que l’actual Govern de l’Ajuntament de Sitges fa explícit el seu compromís en la lluita contra l’exclusió social i a favor d’una societat més cohesionada i més justa mitjançant el Moviment inclusor per una Escola Inclusiva i per l’empresa inclusiva.

Un pla que pretén donar un significatiu impuls a la Política Social sitgetana i ésser-ne un Punt d’inflexió en la manera d’abordar, plantejar i actuar sobre les problemàtiques socials a la nostra Vila.Amb aquesta excel.lent voluntat, doncs, el Pla contempla línies estratègiques d’actuació corresponents als factors d’exclusió social de diversa naturalesa.

És a dir,que des de l’Ajuntament es creen “Sinergies amb tots els agents” que a Sitges, treballen per a la Inclusió social,com ara l’empresa inclusiva i l’escola inclusiva.Així, el “Pla per a la inclusió i escola inclusiva i la cohesió social a Sitges” és ben bé un instrument que impulsa tant la Transversalitat com el Treball en xarxa,dues diferents mesures que per la seva dimensió social i també política, reclamen el Compromís de la Corporació Municipal en Ple,tot i vertebrant-s’hi des d’una actuació transversal i coordinació, amb cooperación-participació dels sitgetans com a ciutadans-.

La creació dels necessaris instruments en permetran el coneixement del fenomen de l’exclusió social i la millora dels actuals Programes socials de resposta. És per això, que la creació d’eines que puguin acabar esdevenint un referent en matèria de lluita contra l’exclusió social i a favor de la inclusió social a Sitges ,és el gran repte des de la Corporació Muncipal sitgetana.

Val a dir,que el “Pla per a l’Escola Inclusiva i la cohesió social a Sitges” és el camí traçat per la Unió Europea en matèria de “Lluita contra l’Exclusió Social”.Enhorabona! i és que,a més la Generalitat de Catalunya,fa seves les aquestes línies europees d’actuació i els objectius marcats pel Consell Europeu en els darrers anys assumint la responsabilitat i el repte de liderar el procés de construcció d’una Nació Catalana, socialment molt més inclusiva i i força més cohesionada.Meravellós!

Clar i sitgetà,a cavall entre les darreres dècades del segle XX (1980-2000) i la primera década del segle XXI (2000-2010),hi observem que han esdevingut tot un seguit de transformacions socials, econòmiques, culturals i tecnològiques tan profundes i prou accelerades que han modificat substancialment i esencial la societat sitgetana i la catalana-.I,en aquest context de “Canvis Socials” a la Vila de Sitges, que cal emmarcar la reconfiguració de les desigualtats socials i apostar,per unes “polítiques públiques explícitament dirigides a afrontar els Reptes socials emergents” i amb especialitat a reduir les desigualtats socials sitgetanes i a potenciar la inclusió social a través de l’Escola Inclusiva i l’Empresa inclusiva.

L’interès tant del nostre Ajuntament de Sitges,presidit pel Mestre Especialista en Terapeuta,en Jordi Baijet i Vidal així com de la Generalitat de Catalunya és,el d’adaptar correctament i planera les seves polítiques de l’actual Moviment Inclusor als nous reptes socials que es plantegen en iniciar la Segona década del segle XXI tant a Sitges com a Catalunya.

Totes les viscudes transformacions que hem anat desenvolupant a finals del segle XX i a principis del XXI,va de debò,que estan “intrínsecament relacionades entre elles” (sic i resic) i, per tant, no es poden entendre les unes sense les altres i en el marc de les quals cal considerar-ne “l’emergència de nous espais de risc social” entre la societat sitgetana del coneixement (l’escola) i la societat sitgetana industrial i productiva (l’empresa).

En aquest sentit, i mentre per una banda s’ha deixat enrera el model de Plena Ocupació, per l’altra han anat creixent les zones grises entre l’atur registrat o no registrat (mestresses de casa, joves, jubilats anticipats) així com entre l’ocupació i la infraocupació-.

N’hi ha encara més riscos : “Les transformacions de la família tradicional”, l’augment de l’esperança de vida, la presència creixent a la nostra societat de persones provinents d’altres zones del Planeta Terra,han desembocat en altres tipus de canvis sociodemogràfics i culturals dins la societat sitgetana.Per llogar-hi cadires!

Jordi Baijet i Vidal:mestre i polític a Sitges (1985-2011)

Nascut l’any 1958 a Barcelona.Present a Sitges al Col.legi la Vila,on el vaig conèixer com a Mestre Especialista en Terapeuta i defensor nat de l’alumne amb Necessitats Educatives Especials (NEE) i per una altra banda sempre força entusiasta de la Cultura i de la Política a Sitges,fins arribar a formar part “com a independent” de l’equip del seu gra amic , l’exalcalde socialista Jordi Serra, me’l recordo molt a l’hora de presidir una de les comissions d’aquell famós “Pla Estratègic de Sitges” (1990)

Any 1991, va ser Regidor Municipal de Cultura i com a Tinent d´Alcalde de les Àrees d´Esports i Cultura de l nostre Ajuntament de la Vila.
Any 1995,a través de la Comissió de Govern integrada per l’Antonieta Montserrat i Robert,el regidor de governació i l’Alcalde en Jordi Serra i Villalbí,concedeix la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes al Club Amics de l’Eco,un Taller d’Escriptura en català,organitzat pel mestre-bibliotecari de l’Escola Esteve Barrachina-.Una experiència pedagògica única,que fins i tot El Periòdico de Catalunya,crea per als als alumnes dels IES de Catalunya.
Any 1999,si la memòria no em falla, és el Cap de l’Oposició a l’Ajuntament i tanmateix president del PSC de Sitges.M’agrada,precisament en aquests moments d’acomiadaments municipals,com a company seu a l’Escola Esteve Barrachina i com a persona més que agraïda per dues raons:la Ploma d’Or pel Club Amics de l’Eco el 28 abril 1995 i la publicació de la Història de l’Escola Esteve Barrachina,ja anunciada oficialment i no ens oblidarem mai del Tema “Escola Neta i Bonica (1986)” i aquelles excel.lents Colònies Escolars ,fruit del Premi de la Direcció General d’Acció Cívica.
Any 2003

La Vila de Sitges,en les Eleccions municipals del 25-M,democràticament l’elegeix Alcalde,que governarà la nostra Vila fins l’any 2011.Durant aquest temps,a més d’ésser nomenat president de la Comissió de Comerç i Turisme de la Federació de Municipis de Catalunya,també presidirà el Consorci de Turisme del Garraf,tot i essent membre del Consell Comarcal del Garraf,creador del Consorci Clínic de l’Hospital Els Camils,una Institució que depèn dels 6 Alcaldes de la Comarca del Garraf.

Any 2007

De nou la Vila de Sitges torna a elegir en Jordi Baijet i Vidal com a nou Alcalde de la Vila,bo i quedant a un regidor per a la majoria absoluta;amb el suport dels 10 regidors socialistes i en Gabi Serrano,ecosocialista iniciaria les obres de vianalització del centre històric, de la platja Sant Sebastià i del Passeig de la Ribera,un dels projectes que van transformar la Vila de Sitges. Amb la crisi econòmica, a Sitges, ens ha passat com en el Conte de “Pere i el Llop”. Vam estar tant de temps anunciant-la, dient que venia però que el Govern de Rodríguez Zapatero no la volia reconèixer que, quan es va instal•lar entre nosaltres, ni ens en vàrem adonar. Ara, quan ja ens ensenya les orelles i els ullals, comencem a constatar que es ralentitzen o s’aturen les obres; que les inversions s’han reduït dràsticament i ja no hi ha tants ni tan variats actes culturals com en anys de vaques grasses i que les persones desafavorides i amb necessitat d’ajuda han augmentat en el municipi de manera exponencial.

Any 2009

La crisi económica es veurà un Ajuntament amb menys capacitat d’inversió amb dificultarts per a mantener els Serveis en el nivel de qualitat;però es nota que és socialista en què s’atén més a les necessitats reals de les persones.Va apostar en ajudar molt més a aquells que tenen necessitats i en incrementar les partides econòmiques socials-.I així va fer convenis amb la Fundació Ave Maria i també amb Càritas, el repte va ser ajudar,també, les diferents Entitats que treballen amb persones discapacitades o desafavorides,tot i reponent davant dels indigents, els discapacitats i els desafavorits.

En Jordi Baijet i Vidal,educador,pedagog i polític socialista,personatge d’excel.lència com a reador de projectes tant escolars com a polítics,un any sí i un altre també me’n fa memoria del també Alcalde de Sitges en Pau Barrabeith i Bertran,protagonista tant a Madrid com a Barcelona,no només per l’ensenyament a Sitges sinó també per la millora dev la Vila de Sitges.Dos alcaldes bessons (sic i resic) ideològicament per un Sitges d’excel.lència en cultura i metodología escolar montessori i per un Sitges modernista a través de la revista “L’Amic de les Arts (1926)”,un repte per a la construcción definitiva del primer Grup Escolar Estatal a Sitges.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995 (Moltes mercès,amic Jordi)

A Sitges i a Catalunya,menys fracàs escolar i més excel,.lència

El President de la Generalitat,l’Artur Mas ha dibuixat fins ara dos grans objectius:S’imposen dues exigències democràtiques que no tenen espera: reduir l’abandonament escolar i prematur i incrementar l’èxit escolar fins a assolir, com a mínim els estàndards europeus i de l’OCDE”.

L’any 2000, Brussel•les es va marcar com a repte que en 10 anys l’índex de fracàs escolar europeu no superés el 10% dels alumnes. La fita no s’ha assolit. A Catalunya, l’índex d’abandonament escolar prematur (els alumnes d’entre 18 i 24 anys que no completen estudis postobligatoris)continua sent molt alt: un 31,5%.
En el futur tres de cada deu ciutadans catalans no estaran formats per accedir a una ocupació qualificada. Només països com Malta o Turquia presenten indicadors pitjors. A l’altre extrem, les coses tampoc són gaire millors. Segons el PISA 2006, només un 3,1% dels alumnes catalans se situa als nivells alts en l’escala de competència científica. La mitjana de l’OCDE és del 8,6%. La situació és semblant a la resta de matèries.
Reforçar el paper del mestre

És imprescindible recuperar socialment el valor d’educació i el prestigi del mestre. En ser preguntat sobre si el professor ha perdut l’autoritat, el mestre i psicòleg Gregorio Luri, autor de L’escola contra el món (La Campana), afirma: “El mestre que té autoritat és la persona que emana autoritat en el que diu i en l’estima del que fa. Hi ha un element decisiu en l’ensenyança. L’entusiasme. És contagiós i no programable. Es poden fer totes les programacions que vulguis, però l’entusiasme no es pot programar, i aquesta és l’equivocació de tots els buròcrates. Crec que els mestres han perdut confiança en ells mateixos i això és molt greu”. Recuperar aquesta confiança ha de ser un dels principals reptes de la Consellersa. Tots a la una...!

Totes les veus consultades coincideixen que és clau recuperar la unitat aquesta legislatura. Serà el primer deure del nou titular d’Educació: acostar posicions i evitar els recels històrics entre els diferents agents de la comunitat educativa. Sovint el món docent ha estat marcat per les capelletes. Per primera vegada, el govern tripartit deixa en herència un instrument útil per afrontar els reptes educatius: la llei d’educació de Catalunya (LEC).
Des del 2008 hi ha hagut fins a sis vagues de mestres i professors. L’Anuari de l’Educació a Catalunya de la Fundació Bofill diu: “Sembla estendre’s la percepció que el professorat és més receptor de canvis de tota mena que actors rellevants. Això implica, doncs, una pèrdua important d’iniciativa d’aquells que s’han de constituir els agents de canvi més importants per a la millora de l’educació”.
No a la segregació

Catalunya és líder de l’OCDE en fracàs escolar dels immigrants. Segons un estudi recent de la Fundació Bofill basat també en les dades del PISA, l’escola catalana “fa un tractament erroni de la diversitat escolar”. El Síndic de Greuges, Rafael Ribó, va més enllà i ha assegurat en diverses ocasions que la segregació dels fills immigrants a les escoles és “el problema més greu” amb què es troba la societat catalana. Segons el Síndic, en alguns centres, la proporció d’immigrants supera el 97%.

Millorar l’aula digital

El programa eduCAT 1×1 ha estat un dels grans projectes educatius de la legislatura. Un ordinador per a cada alumne. El pla s’aplica a uns sis-cents centres i ha significat el naixement del llibre de text digital. Els continguts encara són molt millorables.

Trenta anys del "Manifiesto" dels 2.300 (1981-2011)

El Moviment “Impulso Ciudadano” ha celebrat l'Acte d'Homenatge i Record als signants del Manifiesto de los 2.300,el dia que es compleixen 30 anys des de la seva publicació. Finalment, la Sala d'Actes del Centre Cívic "Fort Pienc" ha acollit l'acte després que l'Ateneu de Barcelona i el CEU donessin carbasses als activistes castellans. En total, hi han assistit unes 200 persones, segons els organitzadors.

Entre els assistents no hi ha faltat el candidat a l’Alcaldia de Barcelona l’Alberto Fernández, i el candidat a l'Alcaldia per Ciutadans, en Jordi Cañas. A més de Representants de l'Associació per la Tolerància i membres del Partit polític UPyD.
Hom diu que a qui no s’ha vist, ha estat el Federico Jiménez Los Santos, un dels primers signants del famós Manifest dels 2.300 professors
El Moviment “Impulso ciudadano”, l'Entitat catalana dirigida per l'exdiputat de Ciutadans, José Domingo, ha anunciat la Celebració del 30è Aniversari del”Manifest per la Igualtat dels Drets Lingüístics a Catalunya”, que va ser conegut com el Manifiesto de los 2.300. Pels qui no coneguin l’organització, s’identifiquen amb el lema "es pot ser català, viure arrelat i estimar Catalunya, bo i parlant castellà".
Han intervingut a l’acte l’Amando de Miguel, Catedràtic Emèrit de Sociologia de la Universitat Complutense i primer signant del Manifiesto de los 2.300; Santiago Tarancón, Professor de Literatura, signant i redactor del Manifiesto, José Sánchez Carralero, catedràtic de Pintura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Complutense i signant del Manifiesto, José María Fernández, catedràtic de Llengua Espanyola de la Universitat Rovira i Virgil de Tarragona i firmant del Manifiesto, Pedro Penalva, professor de Dret Romà i signant del Manifiesto; José García Domínguez, periodista; Alejandro Tercer, periodista.

Entites Cíviques i Educatives en defensa del Model Educatiu d'Escola Catalana

Representants d’entitats cíviques i educatives s’han reunit al Palau de la Generalitat amb el President de la Generalitat, l'Artur Mas, la Consellera d’Ensenyament, la Irene Rigau, i el Conseller de Cultura, en Ferran Mascarell, per traslladar al Govern l’ampli suport del món social i educatiu al model d’Immersió Lingüística, així com la necessitat de treballar conjuntament per un model d’Escola Catalana propi, eina clau per a la cohesió social.

En representació de les entitats adherides a la plataforma han assistit a la trobada Imma Fuyà, presidenta de FAPAC, Raül Manzano, president de la Federació dels Moviments de Renovació Pedagògica, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, Carme Arenas, del PEN Català, Teresa Casals, responsable de temes educatius de Plataforma per la Llengua, Miquel Àngel Essomba, director d’Unescocat, i Josep M. Cervelló, en representació del sindicat USTEC.
Aquestes entitats, i la resta (vegeu llista) que integren la plataforma, van signar el 22 de desembre un manifest de rebuig a les sentències del Tribunal Suprem. Les recent sentència del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística a l’escola posava en qüestió un model d’escola àmpliament reconegut i aplaudit, tant aquí com a Europa. Per aquest motiu, diverses entitats cíviques i educatives, entre les quals Òmnium, van iniciar una acció ‘conjunta i coordinada’ que permetés reaccionar davant d’aquests fets d’una forma, ‘serena i ferma’ tal com apuntava Muriel Casals.
Els representants de la plataforma han demanat al Govern que detalli les accions de prevenció que portarà a terme la Generalitat per a la preservació, sense fissures, del model d’immersió lingüística vigent. Tal com va exposar Miquel Àngel Essomba, en nom de totes les entitats, ‘veníem a expressar la nostra preocupació i a buscar complicitats’, deixant clar que ‘a l’escola no hi ha cap conflicte’ i que es defensarà el model de l'escola catalana.
Tal com ha expressat la Presidenta d'Òmnium Cultural,la Muriel Casals, des del dia 22 de desembre cal fer força i seguir des de la unitat: ‘s’està generant un conflicte per motiu de llengua on realment no existeix’.
Cal afegir-hi que la gran majoria de la societat catalana, i experts i organismes internacionals unànimement, "Avalen un model d'Escola Catalana que demostra que funciona des de fa tres dècades".

Xarxa Escoles Unesco-.UGT de Catalunya-.Plataforma per la llengua-.USTEC- STES-.FAPAES-.Plataforma dret decidir (PDD).Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya-.Agrupació Escola Catalana AEC Institució Escola CIC-.Òmnium Cultural-.Centre Unesco Catalunya-.PEN Català Fundació Escola Cristiana de Catalunya-.Federació Moviments Renovació Pedagògica de Catalunya-.Rosa Sensat-.Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans Federació d'Organitzacions per la Llengua. FAPAC-.Intersindical – CSC.Federació Ensenyament USOC-.CCOO de Catalunya

La Igualtat de Gènere versus La Identitat de Gènere

La identitat i no pas la igualtat sempre ha marcat l'existència humana i al segle XXI, més que mai cada persona necessita no sols saber com és i qui és ella mateixa sinó també qui i com és l'altra i les altres persones amb les quals s’hi relaciona-

Aflorant diferents maneres d'estar en el món i de relacionar-s'hi tant amb els i les altres com amb un o amb una mateixa.Per a complicar encara més aquest “marc de relacions”, els subjectes se senten “envaïts pels seus cossos” de manera que es perceben vertebrats entorn d'una sèrie de percepcions, valors, comportaments, actituds i aptituds diferents de les que la societat ha projectat, a través de l'Educació, per a ell o per a ella atenent les seves característiques sexuals biològiques.

És a dir, que mentre que la societat espera que un ésser humà nascut home tingui comportaments associats a la masculinitat o que, si neix dona, es comporti de manera femenina, hi ha éssers humans que se senten radicalment estranys a aquestes demandes contra les quals es rebel•len,ai las! i es posicionen en contra fins al punt de necessitar canviar la seva condició sexual biològica per a sentir-se éssers humans íntegres, persones amb una Identitat ajustada al seu ésser, al seu sentir, al seu estar en el món.

Entre aquesta bipolarització produïda entre els qui es pleguen sense donar cap resposta al paper que els ha estat assignat a partir de la seva condició sexual i els qui s'hi rebel•len absolutament, hi ha força matisos que afecten totes les persones, perquè cap home és estrictament masculí ni hi ha cap dona que respongui, una per una, a totes les característiques associades a la feminitat (sic): es fa el que coneixem com “subjectivitat”,una subjectivitat que la societat obvia”, perquè s'organitza en funció d'una suposada “objectivitat” sostinguda per estereotips a partir dels quals es regula què és “ésser normal” i què no n’és, quines són les “relacions normals” i quines no, amb la qual cosa s'obrin enormes bretxes que distancien unes persones d'altres, que les discriminen, que les posen en risc d'exclusió o que les sotmeten a insofribles graus d'infelicitat-.

La incursió de la Tecnologia i de la Societat del Coneixement provoquen transformacions en l'imaginari col•lectiu i generen nous codis comunicatius que modifiquen els models no sols de relació personal, sinó també social, cultural, econòmica i científica, que afecta fins i tot al transcórrer de la història i configuren noves dimensions en les mesures de “temps i espai”.Altrament, l'entrada massiva de les dones en l'escena pública està produint impactes que estan provocant substantives i sensibles transformacions que transcendeixen les tradicionals “Relacions de Gènere”, afectades per la divisió sexual del treball.

I en l'àmbit del coneixement, l'impacte de les Teories Crítiques Feministes està revolucionant la idea unicista de raó, saber i veritat, i està incorporant, dinàmiques, didàctiques i epistemologies més plurals i participatives.

L'amplitud de la normativa en matèria d'Igualtat de Gènere,s’ està facilitant l'entrada de subjectes diversos en els espais de presa de decisions, que tindran repercussions tan imprevisibles com positives sobre la forma d'exercir el poder que tindrà en compte l'existència de diversos models de persones i les diferències de les seues necessitats i desitjos-.S'està desenvolupant en un context social i econòmic en què es confonen els conceptes “tenir” i “ésser”, de manera que sembla que som el que tenim o, al contrari, que tenim el que som, amb la qual cosa es genera més desigualtat, més vulnerabilitat i més dolor-.

Ens hi cal obrir-ne un espai de reflexió sobre com la “Creació de la Construcció de la Identitat personal” des d'un únic model afecta cada persona, la Identitat col•lectiva i, per tant, el conjunt de la societat-.Un espai des d'on facilitar la trobada de les diferents alternatives que s'articulen amb la finalitat de superar els obstacles, d'identificar els aspectes positius de la diversitat i de donar rang de “normal” a qualsevol conducta i/o comportament humà, marcant com a únic límit el respecte de la voluntat de l'altre-.

Des de la perspectiva dels drets humans, mantenint els principis que els alimenten, perquè una societat rica en drets és una societat més lliure, justa, respectuosa i democràtica, perquè els drets no obliguen a ser allò que no es desitja ser, ni a relacionar-se des de valors aliens a cada ideologia; al contrari, els drets garanteixen la diversitat, el respecte a la diferència i al desenvolupament integral de les indivídues i els individus.

Sitgetaneïtat versus Sitgetanisme (2011)

Hom s’inventa adversaris a mida,per poder-los rebatre amb major eficàcia-.Diuen,per exemple,que des del sitgetanisme s’ha posat en dubte la sitgetaneïtat d’alguns sitgetans i,s’escandalitzen pel que consideren una ruptura amb el projecte del sitgetanisme més sitgetà-.Els seus arguments,en aquest contraatac són sòlids i solvents-.Llàstima que s’inventin l’atac-.Jo no he vist ni he llegit enlloc que cap sitgetanista hagi dubtat de la sitgetaneïtat dels altres-.Certament,en molts llocs s’ha discutit sobre el sitgetanisme reduccionista-.Sobre la intensitat o fins i tot l’existència del sitgetanisme d’alguns-.

Però sitgetaneïtat i sitgetanisme són coses prou diferents-.I,cal mala fe per confondre-les-.És perfectament possible ésser sitgetà i no ser sitgetanista-.I això,a més,no té res a veure amb el lloc de naixença-.Dubtar de la sitgetaneïtat d’aguns estadants és promoure un debat sobre els seus orígens-.Dubtar del sitgetanisme d’alguns és participar en un debat sobre la seves ideologies-.Si hom nega la sitgetaneïtat a alguns sitgetans per haver nascut fora de Catalunya,m’hi barallaré (sic)-.M’hi barallaré a fons-.Però,és perfectament legítim dubtar del sitgeranisme d’alguns sitgetans-.I no pas perquè hagi nascut fora de Catalunya-.

També es pot dubtar del sitgetanisme,per exemple d’en Vidal Quadres,queés nascut a Catalunya-.El sitgetanisme és un pensament polític sitgetà,que comporta una actitud i un programa polític sitgetà (sic)I,en les campanyes sitgetanes allò que es discuteix són precisament els pensaments polítics,no pas culturals-.

Discutir sobre el sitgetanisme d’alguns sitgetans no és estar discutint sobre si té un lloc sota el sol o si se l’ha de llançar a les tenebres exteriors-.Ésser sitgetanista no és obligatori,naturalment-.Per alguns,ésser sitgetanista és un actiu polític i res més-.Per d’altres,justa la fusta,és uninconvenient-.Pensar que alguns sitgetans no són uns sitgetanistes no és dir que és un mal sitgetà ni dir que no pot ésser un personatge important a la Vila-.És avaluar les seves posicions polítiques-.Que és precisament allò que es fa en les campanyes sitgetanes-.

Ésser socialista és un actiu per alguns sitgetans i un inconvenient per d’altres,o ser liberal o ser ecologista-.

El debat sobre el sitgetanisme d’alguns sitgetans és oportú i és pertinent,no té relació amb els seus origens i no inclou cap dubte sobre la seva sitgetaneïtat-.Personalment,jo sóc dels qui creuen que a la Vila de Sitges li convé tenir poders sitgetanistes,i,al meu parer,alguns sitgetans nascuts fora de Catalunya no en són-.És una posició político-cultural-.Entenc i respecto que alguns sitgetans pensin exactament al contrari,que a Sitges li convé tenir poders no sitgetanistes,i per tant que defensin els nascuts fora de Catalunya-.

Discutirem,però,per a això són les campanyes pel poder sitgetà,per discutir de política-cultural-.També em discutiré,però el respectaré plenament,amb qui em digui que estic equivocat i que alguns sitgetans són veritables sitgetaneistes-.La definició de sitgetaneisme és prou ambigua i prou elàstica per encabir-hi moltes coses-.Si sitgetanisme és apreciar la Vila de Sitges,estic convençut que alguns sitgetans l’aprecien-.Però,si parlem de sitgetanisme polític-cultural i sitgetanisme,és sinònim –com ha estat tradicionalment a la nostra Vila- de sitgetanisme sitgetà,jo crec que alguns sitgetans nascuts fora de Catalunya són fora d’aquesta tradició,i,ells mateixos l’han dit-.Però,el repeteixo,aquest és un debat polític-cultural legítim,en el qual totes les posicions sitgetans es poden defensar-.

Abans deia que si algú cridés que no hem d’estar pels que han nascut fora de Catalunya perquè són espanyols,jo m’hi barallaria-.No hi discutiria,m’hi barallaria,que és un grau més enllà-.Crec que hem d’estar o deixar d’estar pels sitgetans nascuts fora de Catalunya pel que pensen i pel que fan,no pel lloc on han nascut (sic)Però,precisament per això,també em barallaria amb alguns sitgetanistes que em digués que d’estar pels nascuts fora de Catalunya,precisament perquè són nascuts fora de Catalunya-.Perquè,en direcció contrària,se’ns estaria dient el mateix: “que l’origen importa i força”-.

I,darrere d’algunes confusions interessades entre sitgetaneïtat i sitgetanisme,amb algunes crides a nar contra els nascuts fora de Catalunya perquè són espanyols,presentant-los com un Valor Afegit,s’hi transparenta una Crida a l’Etnicisme,a estar o no estar amb els sitgetans segons els seus origens,cosa que no està en la Tradició del Sitgetanisme-.Per tant no hem de discutir sobre la sitgetaneïtat-.La Vila de Sitges no ha de donar diplomes de sitgetaneïtat,ni de negar-los,perquè la sitgetaneïtat no és un pensament,no és una ideologia-.Però sí que podem discutir de sitgetanisme-.Només faltaria-.

Bells Oficis i Belles Arts:els Ensenyaments Artístics

L'Escola Nova Unificada,àlies el CENU,representava l'assoliment del desig popular de crear una Escola Publica que respongués als criteris dels nous temps.En aquest sentit,el Preàmbul del Decret de creació,forçaimbuït d'un sentiment eufòric i bel.licós,diu el següent: "La voluntat revolucionària del poble ha suprimit l'Escola Confessional.És l'hora dùna nova escola pública,inspirada en el Racionalisme i els principis racionalistes del Treball i de la Fraternitat humana".

Però,el Projecte d'Ensenyament del CENU no explica res en concret dels Ensenyaments Artístics:Bells Oficis i Belles Arts,tot i que constitueixen una important branca.I molt curiós ue ni en Francesc Galí,no és prou explícit en el seu tractament.Ara bé en Francesc Galí sí que interrelaciona els dos vessants dels Ensenyaments Artistics,quan diu: "...vaig plantejar la constitució d'un Institut de les Arts Plàstiques,dividit en dues Seccions concretes:les Belles Arts sobre l'ensenyament de la música,el teatre i la dansa i els Bells Oficis sobre l'ensenyament de les manufactures tipus,les arts gràfiques,les arts publicitàries.la formació i la conservació d'un museu d'art sumptuari i popular i la formació d'experts.

Aquestes dues Seccions tenien d'alguna manera un terreny de mútua col.laboració,que comprenia l'Ensenyament de la Pintura,l'Escultura,el Cinema i l'Eurítmia tant de les formes com de la llum.

Sota la direcció del CENU hi eren impartides dins l'Escola d'Oficis d'Art les Arts de la Fusta,les Arts del Metall,les Arts del Foc,les Arts de la Jardineria,les Arts del Cuir,les Arts del Tèxtil,els Brodats i les Puntes,les Ars Gràfiques i les Arts Publicitàries,cada una subdividida en un ampli ventall d'ocupacins.

L'excel.lent tasca del CENU va ésser interrompuda,com la Generalitat Republicana i altres Organismes que en depenien,pel Decret del 28 gener de l'any 1939 del govern central de la Dictadura.A en Francesc Galí li va costar l'exili l'any 1939,primer cap a França i després a Anglaterra.Hi va viure fins l'any 1950,any en què va retornar a Barcelona,on va morir l'any 1960.

Clar i sitgetà,el que resulta molt clar,és la gosadia amb què d'El Pla d'Ensenyaments Artístics del CENU,i mai millor dit si pensem que va sortir de les mans d'un Artista,avançat al seu temps com a Pedagog.

El Sistema Educatiu Català ha de canviar,a tots els nivells.

El Sistema Educatiu ha de canviar necessàriament i a tots els nivells:Primària,Secundària,Formació Professional i Ensenyament Superior.I ha de canviar perquè el món ha canviat,perquè Catalunya està immersa en una profunda Revolució Cultural i Social,i especialment ha de canviar perquè les Dades que coneixem sobre l'Avaluació de Diagnòstic del curs de 2n d'ESO arreu de l'Estat espanyol,en què Catalunya apareix molt lluny de les primeres posicions,ens assenyalen que el Sistema Educatiu Català necessita millorar.

El món canvia i Catalunya l'ha de fer,perquè el fet de no veure'l i mirar cap a una altra banda és molt més que perjudicial per al futur de Catalunya.

INTERNET està fent que les Institucions Educatives i l'Acadèmia perdin el monopoli del Coneixement..L'actual moment a Catalunya se sembla al de la Invenció de la Imprenta (sic),és a dir,quan el Coneixement va fugir dels Monestirs i es va obrir a la societat en general.

En aquell moment hi havia dues Opcions:A) O se seguia l'Estratègia dels Monjos d'El Nom de la Rosa i es posava verí al llom dels llibres per defensar el Monopoli o B)Les Institucions que fins llavors n'havien gaudit es transformaven i s'adaptaven a la nova Situació,que,com la Història ha demostrat sobradament,no va ser negativa per a la Societat catalana en general.

El segle XXI és un moment semblant,malgrat que les Institucions Educatives,que han pres el relleu a l'Església en termes de control del Coneixement,no s'hi posi verí als teclats dels joves catalans,però,en canvi,sí que la societat catalana es nega a canviar els models educatius i fins i tot de relació entre els que integrem la societat.

Els catalans eviten col.laborar més i s'entosudessin a competir entre els mateixos catalans,mentre van creixent al voltant de Catalunya Institucions,segurament no de tanta qualitat ni tan serioses com les catalanes,però potser més eficients,que arriben per la Xarxa d'Internet,o fins i tot presencialment,des dels EEUU hores d'ara i des de l'îndia,Corea o Austràlia demà.

Música Digital i Llibre de Text Digital

Les noves tecnologies “han desencadenat més que mai un tsunami” i així la concepció de fer-ne ús en xarxa per a crear un espai comú d’intercanvi tant de coneixements com d’experiències ja és imparable a Catalunya.

El jovent és la generació més preparada a l’hora d’accedir a aquest nou món del segle XXI,perquè intuïtivament ja saben fer anar o un Ordinador o un aparell electrònic de manera natural,encara que sigui el primer cop que el toquen.

Ara bé,falta complementar amb l’Educació i l’Ensenyament a les aules catalanes aquest innat Coneixement de la nova Societat de la Informació i la Comunicació (TIC),i molt sovint manquen fins i tot els Criteris de Selecció per a destriar la Informació d’una acurada i correcta manera.Naturalment i lògica,aquest és un evident risc de la Tecnologia de la Informació i la Comunicació (TIC),aplicada al Món Educatiu català.

En penso que el principal Repte que l’Educació i l’Ensenyament al segle XXI,és trobar la manera d’Articular el constant canvi envers un Sistema Pedagògic Peronalitzat i Participatiu,a més de flexible,accessible i innovador,que presti atenció,força atenció a l’Aprenentatge d’habilitats en l’accés i l’ús de la Informació.Passa que la del segle XXI és la “Societat de la Conversa” i l’Ensenyament i l’Educació a Catalunya no li poden girar l’esquena.

“Dígits” explica, com l’electrònica ha revolucionat el món del llibre,de la música, amb l’aparició de nous sons, i especialmente amb unes noves maneres de manipular-los i nous estils musicals i nous llibres de text-.En Música,el “Theremin” va ser un dels primers instruments musicals electrònics. El va inventar, els anys 20, el físic i alhora músic rus Lev Termen. Consta de dues antenes a través de les quals s’emeten dos camps electromagnètics. L’aproximació de les mans produeix variacions d’aquests camps i, com a resultat, uns sons audibles.

Durant la dècada de l’any 1940,el magnetòfon permetia enregistrar sons i reutilitzar-los. Combinada amb la creativitat musical, la cinta magnètica va donar lloc a un nou concepte: la música electrònica.Alguns dels seus pioners van ser el nord-americà John Cage o el francès Pierre Schaeffer, que componia amb tota mena de sons: naturals, industrials.Max Mathews, un enginyer nord-americà, va crear el primer programa d’Ordinador per generar sons i textos.El Moog va ser el primer sintetitzador que es tocava com un orgue, però podia produir sons molt diversos. El Moog va contribuir a popularitzar la música electrònica.

Durant els anys 1970 , els sintetitzadors van passar de ser analògics a digitals. L’electrònica va eixamplar la paleta de sons i de textos i la digitalització, la gamma d’estils i d’instruments.La digitalització comporta, en primer lloc, la fragmentació del senyal sonor. Després, cada fragment es quantifica i es codifica en forma de bits.Amb el Codi Digital, els sons i els textos es poden manipular, barrejar i fer que qualsevol cosa pugui sonar.

Aquesta capacitat ha donat lloc a nous gèneres musicals, com ara la “música algorítmica” o la “música interactiva”.

Està condemnat irremissiblement,el Català...?

No crec que hi hagi cap literatura arreu del món conegut que dediqui tants i tants esforços a parlar de la seva pròpia extinció com la catalana.Ès que està condemnat, el català…?.

Com a observador imparcial hi constato que les constants agressions que rep la llengua catalana,hi van de debò i que no són imaginàries.Un exemple,la Catalunya Nord,als inicis del segle XX només el 10% de la població no parlava el català i a principis del segle XXI no crec que el parli ni el 10%-.Quan la meva esposa i jo mateix hi hem estat enllà,no se sentia parlar-ne i ens hi deien: “Per favor parleu-me en espanyol que m’agrada més que el català.En penso que,en el fons del fons n’hi ha un procés destructiu, que no va ser planificat, dirigit i consumat per cap dictadura, sinó per una democracia francesa.

Qualsevol persona jove o adulta, mínimament racional, mínimament objectiva, pot veure el nucli de la qüestió: “que Catalunya s'ubica entre dos intolerants colossos , França i Espanya, que han dedicat i dedicaran tots els posibles esforços a destruir qualsevol “Tret Cultural Aliè (TCA)”. Com ja sabem pel cas de la Catalunya Nord, el

Règim que mani a Madrid o París no altera l'objectiu final, només les formes i els mitjans. Clar i català ,la democràcia no salvarà el català; ben al contrari: legitimarà el seu assassinat. O més ben dit: el català només el salvarà la democràcia catalana.

Però si la disparitat de forces és tan aberrant i la llengua catalana no implica cap lucre directament constatable, ens podríem fer una pregunta ben bé alternativa: per què s'estimen tant el català, els catalans? .Per què s'aboquen tants esforços a una causa sense un aparent futur ...?

D’els Pigmeus centreafricans n’hi ha una dada ben bé etnogràfica que ens pot deixar bocabadats:”Els mbuti (Pigmeus),sembla ser que no tenen idioma propi.Els estudiosos i especialistes encara -al segle XXI- discuteixen i debaten si els pigmeus van perdre el seu idioma en temps remots o si mai no han tingut una llengua propia”.Passa que allà a l’Àfrica Central, on siguin els Pigmeus parlen la Llengua dels seus veïns d’una altra ètnia. Per tant me’n faig una pregunta inmediata:”Com pot ser que un poble sencer abdiqui d'un element cultural tan íntim, tan estructurador, tan vehicular com és idioma propi? La resposta, naturalment, és que aquesta pregunta em la faig per un motiu i només un: que els Països Catalans són i serán sempre catalans.

Els pigmeus africans no atorguen cap importància al idioma perquè no el necessiten per a res,ni per a les necessitats comunicatives, sinó només d'identitat.Passa que els Pigmeus són nòmades, caçadors-recol•lectors, de religió animista, políticament acèfals i d'un individualisme exacerbat.Els seus veïns,els Bantus, en canvi, són agrícoles, sedentaris, cristians i amb una societat gerontocràtica. Ara bé,és impossible confondre un Bantu amb un Pigmeu.

Fixem-nos en el cas dels Països Catalans.Dos funcionaris,un de Madrid i un altre de Barcelona,dos pagesos un del Garraf i un altre del Bierzo,la meva terra, un Arquitecte de Sitges i un altre de Ponferrada: tenen els mateixos problemes. Les mateixes hipoteques, els mateixos horaris laborals i, si fa o no fa, els mateixos ingressos; estiuejaran a les mateixes destinacions i en cas de divorci pagaran pensions semblants. La modernitat és una fàbrica uniformitzadora.

Ara bé,la tendència més humana no és la d'assemblar-se, sinó la de diferenciar-se. Constantment busquem elements que permetin als col•lectius, com als individus, tenir una Personalitat pròpia. I al segle XXI l'única cosa que diferencia un Català de soca-rel d'un castellà de soca-rel, un sitgetà d'un bercià,només és l'idioma (sic i resic). Per això que els catalans als Païsoa Catalans esmercen tants esforços a conservar la Llengua i Literatura catalanes, perquè “Sense un idioma propi l'homogeneïtzació seria total”.

Però,com a bercià de Ponferrada,torno al principi:”Ès que s'està morint, el català als Països Catalans…?.La supremacia mediàtica i audiovisual de l'Espanyol és irresistible i inaguantable. Però justa la fusta perquè hi ha aquesta “Voluntat de supervivència, el Futurible més probable no serà el de la reserva índia, amb els últims catalanoparlants rere quatre tanques; no moriran els últims individus que parlin català, sinó que el català morirà lentament a dins de cada individu.

Al segle XXI ja es pot constatar que un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït (sic i resic). És a dir, un registre lingüístic pobríssim, que no inclou cap construcció sintàctica o gramatical pròpia, i que bàsicament consisteix a dir "camió" en lloc de " camión ", i llestos. Qualsevol pot entendre que aquests procés d'agonia lenta, però inexorable, només té una solució: més poder polític autòcton. Però això no és possible perquè els catalans no estan disposats a fer sacrificis per obtenir-lo.

L'any 2011, ja no es tracta de saber qui salvarà Catalunya d'Espanya, sinó qui salvarà Catalunya dels catalans.Déu n'hi dó!!

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

A favor del Bilingüisme als Països Catalans

A favor del bilingüísme als Països Catalans Clar i sitgetà,sempre he pensat que el bilingüisme als Països Catalans seria la perdició de la llengua catalana, i és per això que només el defensen els polítics que advoquen per l’hegemonia de l’espanyol arreu dels Països Catalans. De fet, el que els en cal als catalans,que integren els Països Catalans, és la Independència amb tots els ets i els uts i, la creació d'un nou Estat Català per a la Unió Europea, però, mentre això no sigui una realitat potser ens caldria a tots plegats revisitar les nostres posicions.

En la realitat,pura i dura, les institucions catalanes ja són totes bilingües, a excepció (teòricament) de l’ensenyament públic i privat-concertat. I dic "teòricament" perquè, si el català és la Llengua Vehicular a l’Escola Pública i Privada-concertada (qui subscriu,només va ensenyar a Sitges en llengua catalana ,durant 16 cursos,i m'hi feien el castellà,una Mestra del costat de l'Aula), no s’explica i,personalment el confirmo "que hi hagi tants joves a Sitges i a Catalunya que no sàpiguen dir ni Bon Dia quan algú els interpel•la en aquesta llengua.

O potser l’explicació és ideològia,també pura i dura i llavors ja fa de més mal parlar. Quanta gent hi ha a Sitges i a Catalunya que havent estudiat en català mai no hi diu ni una paraula, comparat amb els qui parlen en català, sempre, arreu,als Països Catalans?-.Sí,les comparacions són odioses, diuen, però potser ens cal analitzar detingudament aquesta qüestió abans no revisin la política lingüística.

Potser l’educació exclusivament en català (tot garantint-ne el coneixement de l’espanyol) crea més anticossos que no pas defensors de la causa?. Seria descabellat, o anar enrere, introduir l’espanyol al 50 per cent amb el català si a canvi tota la resta fos veritablement en català-espanyol a parts iguals?-.

Us imagineu uns Països Catalans,on poguéssim triar sempre la nostra llengua en qualsevol activitat, ja sigui comprar un producte etiquetat en català i espanyol en igualtat de condicions (i no només en la lletra petita), tenir tots els catàlegs, prospectes i serveis en català, també amb el Sistema Judicial, els serveis que depenen de l’Estat espanyol i la UE, el cinema, els videojocs o qualsevol altre producte o servei, incloses les televisions i ràdios espanyoles, públiques i privades, tot al 50 per cent en català i en espanyol?

Davant de la impossibilitat d’aconseguir aquest Estatus Paritari de la llengua catalana als Països Catalans ,de jure i de facto, potser ja fem bé defensant el Model Lingüístic escolar, que no és d’Immersió lingüística, com no sigui que donem per fet que tots els nens i nenes a Catalunya tenen com a llengua familiar l’espanyol, o una altra llengua estrangera.

Llavors, en el terreny lingüístic,això és el què sà de fer:que cal tenir present que mentre formem part d’aquest Estat espanyol, que no en tolera, la consecució d’un Estatus Lingüístic per al català molt similar al que tenen a Bèlgica o a Suïssa amb les seves respectives llengües, és somiar-hi truites, ja que Espanya no és un país ben bé normal.

Potser seria molt més fàcil, "Acordar un Model Paritari", on tot als Països Catalans és al 50 per cent en català i al 50 per cent en espanyol...? Això que també sembla més que impossible, només ens deixa amb una única solució, la solució per a tots els grans mals que assoten els Països Catalans: La independència.I és que tots els camins menen a Roma...!!

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges N. de R. Gracies Froilan, per la teva docta explicació en favor de la nostra llengua , que es la base principal del nostre poble i de la nostra cultura i que sembla que, ara i abans, entre uns i els altres i àdhuc nosaltres mateixos volem anorrear...!!!

En Jaume Clotet:el Bilingüisme és la gran Farsa.

Periodista per la UAB i historiador per la UB. És col•laborador de diversos mitjans, entre els quals els diaris AVUI, Público, Ara i TV3. Anteriorment ha estat cap de Política del diari AVUI, subdirector de l'Agència Catalana de Notícies (ACN), cap de premsa del departament de Governació i corresponsal al País Basc durant tres anys.

"Aquí els únics bilingües som nosaltres i a sobre ens volen fer creure que tenim un gran tresor" Una de les herències més cíniques del procés polític conegut amb el nom de Transició ha estat el bilingüisme. El pitjor d'aquest afer sòrdid és que molts catalans ens hem acabat empassant ben cofois tota aquesta llista de fantàstiques raons per les quals resulta que som uns privilegiats. Quina sort poder parlar dos idiomes! Quina gran riquesa! Quina inversió de futur! Quina convivència tan exemplar! Si tan fantàstic és, per què posen tantes pegues a l'ensenyament del valencià? O per què Espanya no impulsa un pla massiu per convertir-se en un Estat bilingüe, per exemple amb el castellà i l'alemany. O amb el català? No serà que tot plegat és una aixecada de camisa?

Tot això del bilingüisme i les seves virtuts és una gran farsa amb l'únic objectiu de mantenir i consolidar la llengua espanyola a casa nostra. Siguem sincers: a Catalunya hi ha dos tipus de persones; els que només parlen castellà i els que, a més de parlar castellà, també parlen català. Aquí els únics bilingües som nosaltres i a sobre ens volen fer creure que tenim un gran tresor. Estic segur que vostè coneix moltes persones a qui no ha sentit parlar mai en català i poquíssimes a qui no ha sentit parlar mai en castellà. M'equivoco?

A banda dels catalans, sovint els grans mitjans de comunicació lloen els habitants de Montreal, que suposadament són cosmopolites i bilingües, en contraposició als habitants de la ciutat de Quebec, a qui es presenta com a provincians i radicals francòfons. Doncs bé, convé saber que, des de fa molts anys, Montreal viu una permanent migració interna el resultat de la qual és que anglòfons i francòfons viuen separats a banda i banda del Boulevard Saint Laurent, que els fa de frontera lingüística. Que tots els seus ciutadans parlin dos idiomes no vol dir que siguin bilingües en la seva vida diària: només vol dir que saben dos idiomes, de la mateixa manera que hi ha gent que en sap tres o quatre.

Al Quebec, doncs, com a qualsevol lloc del món, la gent vol viure dins la seva comunitat. Ells, com que ho tenen molt clar, ja fa temps que van decretar per llei que el francès seria l'única llengua oficial del Quebec. Bilingüisme amb l'anglès? En dos generacions serien morts gràcies a la diglòssia, un concepte del qual no parlen mai ni l'Albert Rivera ni l'Alicia Sánchez Camacho. No existeix cap societat del planeta on la gent sigui bilingüe de manera voluntària i natural. El bilingüisme és, per lògica, una realitat artificial perquè els pobles i les nacions només tenen un idioma. No cal, doncs, que els catalans siguem més temps els grans pioners d'aquesta farsa.

Nou Curs Acadèmic a Sitges en Barracons

El mig segle (1960-2010) de la presència del primer establiment escolar propi a Sitges ben val la pena de fer-li un homenatge d’excel•lència,encara que sigui modest amb actes austers per la progressiva trajectòria de decantament sitgetanista i socialment avançada. *No hi ha cap dubte que la personalitat de la primera Directora la Montserrat Ossó i Massip,nomenada a dit,la del director Salvador Fontdevila i Carból,directors de cada secció de nois i noies,respectivament, han deixat una petjada històrica notable,com el demostra l’alt nivell de representació institucional.Proclamar una Escola Pública amb tots els ets i els uts,pactar i esdevenir populars entre la comunitat educativa,ja demostra l’actitud si no èpica,sí molt pragmàtica dels seus carismes-.

Evidentment no descobrirem la figura d’aquestes dos mestres-directors en paral.lel,al llarg dels seus mandats que han organitzat molts i excel.lents actes escolars i extraescolars que han ajudat a apropar la figura de l’establiment escolar als sitgetans i les sitgetanes

La commemoració de les Noces d’Or del CEIP Esteve Barrachina i els seus cinquanta cursos acadèmics,n’esperem una altra celebració ha mig tapada en l’àmbit sitgetà una altra celebració com és la construcció de CEIP Agnès de Sitges definitivament i la celebració de la seva Inauguració Oficial al nucli sitgetà Quint Mar,víctima injusta d’uns barracons des de l'any 2005,que l’aculleixin,més aviat no favorables amb el perfil d’elegància del sitgetaneïtat escolar i del sitgetanisme educatiu-.

Si la significació dels cinquanta cursos d’escola pública en edifici propi és prou important per poder-la considerar com una precursora del que després s’anomenarà l’Escola model a la Comarca del Garraf sota el lema Escola Neta i Bonica,els protagonistes de la qual hi eren la Vinyet Rosés i en Jordi Baijet i Vidal,ex-alcalde de Sitges-.

Cinquanta anys més tard estaria bé que la ciutat de Sitges,que sempre ha estat per les causes justes i fidel a les seves conviccions,que fes memòria,encara que sigui modesta,en primer lloc del Grup Escolar estatal en règim graduat,que amb totes les seves possibles contradiccions també va ser un lluitador pels altres edificis escolars que n’arribarien com per exemple la quarta Escola Pública Agnès de Sitges,ubicada en barracons des de l'any 2005 i li sigui reconeguda la seva dignitat de construir l'edifici escolar promès i iniciar el curs fora dels barracons,la vergonya escolar sitgetana.

Va de debò,que ja van passar dos màxims responsables de la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i hores d'ara,a punt de començar el nou curs 2011-2012 sota la presidència d'una nova i 3a Consellera,la Irene Rigau i Oliver,que ja va dir "Prioritzem els mestres",tot i informant que tant l'Escola Pasifae de Vilanova com l'Escola Agnès de Sitges,no és clara encara la seva construcció als terrenys ja concedits pels respectius Ajuntaments.

A destacar l'interès i l'esforç de l'AMPA del CEIP Agnès de Sitges per una quarta escola pública arquitectònicament ben construïda al lloc ja predeterminat de l'Aquàtic i no pas aquests barracons a la Plana del Vinyet (2005-2011)

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Any 1985,titular del primer Grup Escolar Estatal:l'Escola Esteve Barrachina

"Agrupació Escolar Mixta (1960).Col.legi la Vila (1960-1965).Col.legi Públic Mixt (1966-1975).Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morlius (1976-1978).Col.legi Públic Sitges (1979-1984) i Escola Pública Esteve Barrachina (1985-2010...)".L’Esteve Barrachina i Benages,Mestre d’Ensenyament Primari (1905-1914),Regidor Municipal d’Ensenyament (1915-1920) i Fundador de l’Agrupació Tradicionalista a la Vila de Sitges-.

El seu Lema:“Educar non Scholae, sed vitae”

Va néixer l’any 1853 a Rubiols de Mora (Terol)i va morir l’any 1939 a Sitges-.Sent el primer enterrament catòlic a la Vila,després del 1936-.El seu taüt era envoltat per la bandera espanyola i la senyera del Requeté i damunt una boina vermella del Requeté,propietat d’en Marià Camps,forner al C/ Major,totalment foradada de metralla,ja que sent soldat del Terç de Requetés del Pilar,en l’ofensiva de l’Aragó,amb altres compsanys va prendre un polvorí,i,poc després hi queia un obús;en Marià Camps es va salvar,però tot el seu cos va ser un cribell de forats-.Sobre aquesta boina vermella,un Oficial de l’Exèrcit d’en Yagüe va posar les insignies de Tinent,conforme Decret de 1938:tots els excombatents de la tercera guerra carlina,de la de Cuba i Filipines,van ésser anomenats Tinents Honoraris de l’Exèrcit-.El vehicle funerari va ésser escoltat per quatre soldats amb armes,el canó del fusell cap avall vers el Cementiri-. Volem celebrar-ne amb dignitat i devoció el Primer Centenari –1906 / 2006- de la seva arribada a Sitges com a Mestre-director de l’Escola Pública de nois-..L’any 1906,va ser un any emblemàtic per la coincidència d’uns fets culturals,polítics i socials a Catalunya,viscuts pel mestre públic l’Esteve Barrachina i Benages-.En arribar a Sitges s’hi troba al bell mig d’un moviment unitari entre els grups polítics catalans,que va desembocar en l’anomenada Solidaritat Catalana,integrada per la Lliga Regionalista,els republicans nacionalistes i federals,la Unió Catalanista i els Carlins:el grup ideològic del senyor Barrachina-.També,l’any 1906,dins l’Espanya gran,ja s’afirmava que Catalunya era una nació, tant se val el signe polític que la governi,per damunt d’ideologies o creences-.I,mireu per on,cent anys després,l’any 2006,Catalunya és de nou proclamada nació dins l’Espanya gran-.I,així, l’Esteve Barrachina,que el va viure,encara és un punt de referència cívic i escolar per als que no han jubilat la memòria històrica-. La temàtica educativa,sortosament,més que mai és força d’actualitat a Sitges-.Si l’any 2005 vam celebrar el Centenari del naixement de la mestra reüsenca Maria Montserrat Massó i Massip i la inauguració del CEIP Maria Ossó,també l’any 2006 n’és un any escolar,bo i celebrant l’Any Barrachina així com els quatre nous centres escolars a la vista: la 4ª escola pública,el 2n IES,l’Escola les Botigues,la 2ª Llar d’Infants als Plans d’Aiguadolç i,singularment,tot s’ha de dir,la gran il.lusió i l’embranzida educativa de la nostra Regidora Municipal d’Educació i Cultura, l’Àngels Parés i Corretgé,una professional de l’Educació, addicta al modern Moviment Inclusor Educatiu o Escola inclusiva com a innovació educativa progressista als establiments escolars de Sitges-. Val a dir,i,torno a repetir,si encara no hem jubilat la Memòria històrica,que les institucions sitgetanes, l’any 1906,commemoraven una data clau per a la cultura catalana,com ara la Institució de les Lletres Catalanes i el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana,l’organitzador del qual era el mossèn Antoni Alcover-.S’iniciava,llavors, la normalització de la llengua catalana,i,mireu de quina manera,també l’any 1906: un pioner de la nova pedagogia catalana , en Joan Bardina,un pedagog protegit per l’Enric Prat de la Riba i conegut per l’Esteve Barrachina a Batea (Alt Camp),va organitzar els primers anys del segle XX una Campanya des de les pàgines de La Veu de Catalunya (Periòdic de la Lliga Regionalista),destinada a remoure les conciències vers el baix nivell cultural existent,bo i pregonant que l’única solució per a les futures generacions catalanes residia en l’Educació i l’Educació-. I,precisament,l’any 1906,en Joan Bardina ,conscient de la necessària formació dels mestres públics i privats va crear una Escola Normal de Magisteri,conforme als principis i metodologia de l’Escola Nova Europea que només va durar quatre anys per dificultats econòmiques-.L’Esteve Barrachina ,que no vivia d’esquena a la Revolució Educativa,que es descabellava arreu d’Europa, com a bon pedagog, molt ben integrat a la Catalunya acollidora,introduïa a Sitges la metodologia de l’Escola Nova Europea,o la total diferència dels plantejaments educatius aleshores vigents.Aquesta Escola Nova Europea,un regal didàctic del Sr Barrachina a Sitges, contempla els infants com una etapa pròpia de la vida amb un significat propi,que col.locava els nois,en lloc dels mestres com a protagonistes del procés educatiu-.El mestre Esteve Barrachina basava l’aprenentatge en l’activitat de l’alumne,com ara els treballs manuals,la gimnàstica,l’esport i el joc,les visites i sortides didàctiques,la música,la supressió de premis i càstigs,la disciplina basada en la responsabilitat i confraternitat humana-. De la seva saviesa i forma d’ensenyar,en resten múltiples escrits al setmanari “La Fita”,la Geografia Local de Sitges i la “Invenció de la Mare de Dèu del Vinyet”,en la redacció dels quals va ser un avançat en el recull de dades sobre Sitges-. L’any 1908,a la Sala de Juntes de l’Ajuntament de Sitges,en el discurs d’entrega dels Premis Municipals Escolars el 25 d’agost , davant La Junta Local d’Instrucció Pública i famílies dels alumnes més avantatjats,citava el pedagog en Joan Palau Vera, el fundador del Col.legi Mont d’Or,per confirmar-hi que,també, a la seva Escola Pública de Nois,formava homes d’iniciativa,d’inventiva,de salut,de força,en una paraula de sitgetans que trionfin en la vida,bo i seguint una metodologia europea,basada en l’educació viril, estimulant de la llibertat,d’hàbits sòlids de moral i sincers sentiments religiosos a través de la Història Sagrada i el Catecisme,en definitiva que hi formava els homes que Sitges necessitava,és a dir,uns homes d’acció-. Els cursos portats a terme com a treballador de l’Ensenyament Primari a l’Escola Pública de Nois com a l’Escola Nocturna d’Adults a la Casa d’en Rafael Llopart,66,llogada per l’Ajuntament,s’hi manifestava en una línia pedagògica d’Educació humanista com a element essencial per un canvi social progressista-.No li agradava l’educació popular,aquella que generava els Ateneus,entitats que no seguien cap ideologia,i que no desenvolupaven una tasca pedagògica concreta-. I,per descomptat,evita la metodologia de l’Escola Moderna,creada i divulgada per la “Confederació anticlerical de la Lliga de Lliurepensadors”,ja instal.lada a Vilanova i la Geltrú per obra del pedagog català universal,en Francesc Ferrer i Guàrdia-.L’Escola Moderna,ben bé oposada a l’Escola Nova Europea,era l’expressió dels ideals de l’anarquisme esquerrà,bo i prenent,també,com a important mitjà,l’Educació-.A l’Escola Moderna la metodologia era racional,contrari a la Religió a la Fe i als privilegis-.Segons en Ferrer i Guàrdia de l’Escola deu desapàreixer el prejudici religiós,perquè els prejudicis impideixen l’emancipació de l’individu,és a dir, s’ha d’inculcar als alumnes,sense distinció de classe ni sexe,la necessitat de conèixer l’origen de les injustícies socials,racionalment, per poder lluitar contra elles-. El Mestre de mestres l'Esteve Barrachina i Benages,d’ ideologia carlina,és a dir,addicte a la Tradició,la Religió i la Pàtria no accepta gens ni mica per a Sitges un programa pedagògic,el fonament del qual,fos que l’alumne pogués arribar a les coses per només la raó sense la Fe,que l’obligui a ésser racional en els seus actes,pel laïcisme i la coeducació de les classes socials-. La seva Escola Pública de Nois era unitària,amb un nombre d’alumnes molt alt,atesa només per ell i un Auxiliar,el primer any en una casa al C/ Sant Bartomeu,2 i ben aviat a la Casa d’en Rafael Llopart al C/ Jesús,66,de planta baixa i dos pisos,llogada per l’Ajuntament,on cohabitaven les dues escoles de nois i de noies més les habitacions dels mestres en les tres plantes de la Casa.Va ser tant gran el seu prestigi acadèmic i social,sempre en augment no només a la Vila,sinó fins i tot a la comarca,singularment entre els mestres més compromesos amb l’escola pública-.I,així,en aquest any 1908 és elegit pels mestres de la Comarca, President de l’Associació de Mestres Nacionals del Garraf-. Una Associació amb orígens a les comarques de Girona quan l’any 1901 un grup de mestres públics intercanviaven parers i experiències escolars en reunions que aviat van ser batejades i conegudes amb el nom de “Converses Pedagògiques”-.Es van estendre arreu de Catalunya ràpidament i a Barcelona es van convertir en la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya,és a dir,una Federació que neixia de la fusió de les Associacions de les provincies de Girona,Lleida i Tarragona,on el Sr Barrachina,mestre de Batea (Alt Camp) va conéixer com un embrió d’un Sindicat Professional,que intervenia a favor dels mestres públics-.La Federació de Mestres Nacionals,va col.laborar força amb la Mancomunitat de Catalunya i amb els ajuntaments catalans en l’organització de les Escoles d’Estiu-. L’Any 1911 edita la Geografia Local de Sitges,on manifesta una intuició didàctica de primer ordre i excel.lent línia pedagogica-.La forta pressió de la Història de Sitges envers la Geografia Local,que va escriure amb la col.laboració dels seus alumnes i famílies,era molt palesa a l’escola obligatòria regentada pel mestre Esteve Barrachina i com que aquella pressió era encara més palesa en la seva decisió de crear una Geografia local amb les dades que tant els seus deixebles com les famílies d’arreu del terme municipal,bescanviaven,sabia com a professional de l’Educació que la Geografia escolar adquiria una funcionalitat contextualitzadora-. En sabia,perfectament,el senyor Barrachina que la Geografia és un element natural,un model físic que influeix sobre la vida humana-. i,aqui,cal fer un record molt humà i geogràfic del fundador de l’Eco de Sitges,en Josep Soler i Cartró i la seva Geografia i Guia de la vila de Sitges i són terme municipal,potser llegida pel mestre Barrachina;és un vertader estudi dels “escenaris geogràfics-històrics” que pretenia transmetre a la societat sitgetana una idea de conjunt-. Clar i sitgetà,quan l’Esteve Barrachina bescanviava coneixements geogràfics amb els seus deixebles,tenia aquests objectius escolars:a)l’adquisició d’una cultura escolar d’establiment de correlacions entre les herències de la història,l’estat del medi ambient i l’eficàcia de les estructures així com el descobrir “allò que era local”,tot i fent-los-en capaços de comprendre que si en un barri sitgetà canvia la societat,posteriorment hi canvia tota la geografia local-. I,entesa així la geografia local pel Mestre,en retrobava el sentit ideològic que posseix,perquè la Geografia -com a saber ideològic- li serviria per força,com a educador de sitgetans,a crear una societat sitgetana molt més tolerant i molt més democràtica,ja que desenvoluparia en els infants una actitud natural i social,és a dir,l’esforç del mestre senyor Barrachina i els seus deixebles,en conèixer pam a pam el terme municipal de Sitges,va ser comportar el desenvolupament d’actituds,conforme al pensament educatiu:que “L’Educació és per la vida i per a la vida”-. El Mestre de mestres,fa recerca sobre la Història de Sitges (Monografia de 22 pàgines)un recull de dades i sucosos apunts que al segle XXI els joves sitgetans hi estudien a l'Assignatura Sitges.

Història de Sitges (Cicle Superior de l'EGB),d'en Froilan Franco

Trenta-dos quadernets de la Geografia i Història de Sitges. El mestre en Froilan Franco,Mestre Especialista en Ciències Socials i Humanisme,l'any 1991 elabora les Ciències Socials per a la 2ª Etapa d’EGB,que explicarà en paral.lel a les classes de Ciències Socials de 6è,7è i 8è d’Egb,amb l'entrega d'un respectiu quadernet a cada alumne.

Promotor d’una “Geografia i Història de Sitges”,paral.lela a la Geografia i Història de Catalunya,per a 6è,7è i 8è d’EGB (1991).Heus ací els Títols de la “Meva” Geografia i Història de Sitges”(1991)explicada paral.lelament en Ciències Socials per a promocionar,socialment,la llengua catalana i la Història de Catalunya.

SISÈ D’EGB:

Geografia de Sitges: Hidrosfera de la Vila de Sitges-. Recursos Naturals a Sitges-. Economia de Sitges-. Edificis Notables a Sitges

Història de Sitges: Prehistòria de Sitges-. 80.000 anys i les coves prehistòrques-. Fem Història-. Els ibers-cossetanys i Sitges-. Els romans-.A la recerca de la Subur perduda-. El Feudalisme a Sitges-Bernat de Fonollar-.

SETÈ d’EGB:

Geografia de Sitges: Gènesi del Relleu a Sitges-. Sitges a la Cartografia-. Mapa topogràfic de Sitges-. Tipologia climàtica de Sitges-. Estructura de la Població de Sitges La vinya i la fil.loxera a Sitges-. Eixample del terme municipal-.Miralpeix

Història de Sitges Sitges al S.XV-.Canvi de Dinastia-. Sitges al S.XVI-.Esmorteïment-. Sitges al S.XVII-.L’EMPENYADA-. Sitges al S.XVIII-.Entre nacions europees-. L’Edat Moderna a Sitges-.Resum-.

VUITÈ d’EGB: Geografia de Sitges: Les migracions sitgetanes-. Parc Natural del Garraf-. Camí Costes del garraf-. Sitges,alta notorietat

Història de Sitges: La Pia Almoina Sitges i el S.XX El Modernisme a Sitges Guerra del Francès-. Escola Lluminista de Sitges

Ep! Les fonts documentals per tal d’elaborar aquests títols són:

Premsa a la Biblioteca Santiago Rusiñol

L’Eco de Sitges,el Baluart de Sitges,La Fita, Revista Suburense,La Voz de Sitges,la Gaseta de Sitges,així com dels diversos Llibres publicats sobre la Història de la Vila,destacant-se entre d’altres:en Josep Soler i Cartró,en Jose Soler i Tasis,en Josep Carbonelli Gener,l’Esteve Barrachina i Benages,en Ramon Planas,i d’altres publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans (GES) del que sóc conSoci amb el nª 264,de fa vint anys.

En puc afirmar que a moltes cases de la Vila de Sitges encara n’hi ha dels Quadernets sobre la Geografia i Història de Sitges,feta a base d’estudi i dedicació,en Llengua Catalana,en moments en què el català per a un nou immigrat encara “pagava la matrícula” a la Universitat per fer el reciclatge.

Aquests 32 quadernets sobre la Geografia i Història de Sitges,elaborats abans de l'Assignatura "Sitges" a les escoles de la Vila,el vaig presentar als Premis Eugeni Valero del Consell Comarcal de la Comarca El Garraf i va quedar finalista.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Alexandre Galí,una aposta per a l'Educació a Catalunya (1886-2011)

La tasca pedagògica d’Alexandre Galí a la postguerra, no es va reprendre fins cap l’any 1955.Havia tornat de l’exili el 1943, com molts d’altres-.I de l’any 1955 fins al 1963, els dilluns al vespre, feia cursos de pedagogia oberts a tothom-.Eren els anys foscos del franquisme, però ja havia començat una certa renovació educativa-.L’any 1954 s’havia reiniciat a la Universitat de Barcelona l’especialitat de Pedagogia-.Ell mateix havia contribuït a la creació i organització de bon nombre d’escoles i havia ajudat a configurar la nova institució Rosa Sensat-.

Alexandre Galí era un home d’aspecte auster, de veu insinuant, les mans una mica tremoloses, que ja passava dels setanta-. Alguns dels que van assistir als seus cursos no teníem prou consciència, segurament, de la personalitat que teníem al davant, i de tot el que havia representat i representava-.Preparava les seves conferències pedagògiques amb una cura especial-.A finals de desembre de 1962 havia donat dues conferències sobre les Escoles Normals no estatals que s’havien produït a Catalunya des de primers del segle XX-.l’Alexandre Galí s’hi va expressar amb molta llibertat-.”Dels canvis que les matemàtiques modernes poden imposar a l’ensenyament primari”va fer una xerrada el 17 de maig de 1965,on evocava el treball que trenta anys abans havia emprès en el camp del llenguatge-. Se’n sentia i s’hi manifestava pioner-.Ara en Galí intentava contribuir a la reforma de l’ensenyament de les matemàtiques a l’Escola Pública d’Ensenyament Primari-. Va relatar el procés històric de les matemàtiques, i hi deia: “De tot això l’ensenyament públic apenes se n’ha enterat”-.
Havia estat un actor privilegiat d’aquell primer terç del segle XX, quan tot estava per fer-.I,hores d’ara era un pedagog sense escola,semblantment a com va fer l’altre pedagog català,l’Artur Martorell,i així encara provaria d’influir-.N’hi ha,però, un tret que cal destacar i ressaltar: els estudis oficials no temptarien mai l’Alexandre Galí. Era,

i es va voler mantenir-ne,un autodidacta,semblantment a en Pau Vila, l’ Eladi Homs i en Manuel Ainaud,els grans pedagogs universals catalans-.Sí que creia que, en aquella etapa de revifament col.lectiu,que “ens afavoria la preparació que s’havíen fet els catalans,tots sols”, i arribava a parlar amb tots els i els uts del “gran Moviment Autodidacte de tot Catalunya” (sic).

Ara bé,no en dubta gens ni mica ,catalogar d’”intrusos” aquell primer grup d’autodidactes, en el qual s’inclou, de gent aliena al Magisteri que es posa a ensenyar,per exemple en Pau Vila, teixidor de Sabadell, tenia vint anys quan, sense cap preparació pedagògica, va iniciar l’ ”Horaciana”,una escola racionalista l’any 1905-.L’Eladi Homs, comerciant, amb una gran vocació pedagògica-. I en Manuel Ainaud era dibuixant i caricaturista-.Però,justament a l’origen d’aquelles vocacions pedagògiques s’hi podia endevinar una certa mística social, un descontentament de l’ordre existent, una consciència del retard en totes les esferes; però, per sobre de tot, hi havia “la protesta més aguda i concreta contra l’escola pública d’aleshores”-.Altrament, a ell no el movia fer únicament una escola que poguéssim dir catalana només perquè s’hi parlava en català, sinó perquè “en ella hi bateguessin tots els problemes susceptibles de donar a Catalunya categoria de poble en el pla de la vida d’aleshores”-.
Quan en Galí diu:“en posar-nos a ensenyar”,el que volia dir era: en obrir l’escola Vallparadís,l’any 1910 a Sabadell-.Aleshores ja s’havia afermat en molts principis, que més endavant retrobarem en la posició adoptada davant de l’Escola Única i el clam per una pedagogia catalana que trobem en “Per la llengua i per l’escola” o en la seva visió del problema de la llibertat en l’escola activa,és a dir,la metologia Escola Nova, tema central de Els fonaments racionals de l’escola activa-. Havia après molt, en un any, a l’Escola de Mestres de Joan Bardina-.
Deia el senyor Galí que l’origen d’aquell moviment de renovació pedagògica l’havíem de cercar en el desastre colonial de 1898, i en el sentiment general de desencís que comportà-. Hi havia, en això, una connexió amb l’anomenada “generació del 98”-.

“Era una escola apartada de la mentalitat dels nois,

amb llibres fets sense pensar en els nois”-.

Les fonts de la nostra renovació pedagògica són tres:a) Les propostes que procedeixen de la Institución Libre de Enseñanza.b)Les propostes pròpiament catalanes i c)Els diversos corrents pedagògics europeus que força mestres havien conegut gràcies a viatges d’estudi.La trobada amb la Institución ja s’havia fet amb Maragall-.
Un estudi de les relacions entre Maragall i Francisco Giner de los Ríos podria constituir un capítol de les que el nostre poeta va sostenir amb les figures del 98 espanyol-.Eugeni d’Ors es demanava en certa ocasió com era que Maragall tingués al seu despatx un retrat de Giner, i ho atribuïa al krausisme de Maragall. Per a d’Ors , Maragall “a la seva manera, a la seva poètica i piadosa manera, fou un krausista” (El krausismo de Maragall). Josep Pijoan, que havia escrit un El meu Don Joan Maragall y un Mi Don Francisco Giner, parlava de “les

cares austeres dels amics de la Institución”, i el mateix Maragall escrivia a Pijoan,parlant d’uns versos de Díaz Canedo: “tot això d’aquesta joventut castellana, ho trobo ...trist”. Però la trobada amb Giner va suscitar dos magnífics articles de Maragall sobre educació, de primers de 1906, El maestro y el padre (el maestro era Giner) i la levadura. En aquest darrer es dirigia directament a Giner, per bé que a l’article parlés de “maestro desconocido”, i amb tota confiança l’interrogava sobre la mena de criticisme que li semblava veure en tot el seu sistema, per al final demanar-li: “ ... y quiero saber cuando lleguemos a ser un país civilizado, qué levadura le vamos a poner para que fermente, de qué color vamos a vestir nuestra serenidad”, i com que, tot amb tot, se’n refiava, afegia: “vós, maestro, poned la levadura”

A Maragall li semblava –ho escrivia a Pijoan- veure en la Institución un “ambient intel.lectual, de grup”, més que un moviment. Altrament, ja el 1896, a l’article Sobre educación, un article que segurament no es podria subscriure en la seva totalitat, acabava dient que “l’educació és en realitat un producte social, que un poble no prospera ni es fa fort i gran perquè tingui l’encert d’adoptar un bon sistema d’educació que li sigui suggerit; sinó que l’educació ben entesa és un fruit espontani de la seva fortalesa, un senyal de la força i la grandesa de la seva civilització: un efecte de la seva superioritat, no pas una causa”. M’atreveixo a dir que el senyor Galí deuria estar d’acord amb aquesta afirmació, amb aquesta visió d’un dels dos termes de l’antinomia de l’educació, entre l’infant d’una banda i la societat d’una altra-.
L’Alexandre Galí creia que “els pedagogs i mestres catalans no se sentien atrets pel misticisme laic de la Institución Libre de Enseñanza”, si més no fins a l’adveniment de la República-.Qui s’havien sentit atrets la Institución havien estat en Joan Palau Vera i també hi havia estat en contacte Rosa Sensat-.I mentre en Maragall,l’any 1906, interpel.lava públicament Francisco Giner de los Ríos, en Pau Vila, un any abans, ja havia creat l’Horaciana-.
I ja existien el Col.legi Sant Jordi, del mestre en Francesc Flos i Calcat i l’Acadèmia Pedagògica Catalana-.En Francesc Flos i Calcat havia tingut l’encert de promoure l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC) o La Protectora-.Però,la Institució que queia fora de les realitzacions d’aquell “moment singular”, seria la “Escuela Moderna” de Francesc Ferrer i Guàrdia-.L’Alexandre Galí s’expressa amb una gran duresa envers l’obra d’en Francesc Ferrer i Guàrdia: “escola dissolvent”, “escola tràgica”, “Hi ha un aspecte obscur en aquesta època: la figura d’en Ferrer i Guàrdia, home de mala mena, negociant amb tot,fins amb l’ensenyament”-.
L’Horaciana va ser la primera escola nova (no es parlarà d’escola activa fins el 1917)-.Sense cap preparació pedagògica, el Geògraf en Pau Vila es va fer mestre a si mateix “tenint per mestre el noi”, deia ell. Amb tot i que ell qualificà l’Horaciana d’improvisació, l’agost de l’any 1905,bo i enunciant uns principis que, sense saber-ho, venien a coincidir amb els de les “Escoles Noves” que van anar apareixent aleshores a tot Europa i Amèrica-.
L’Horaciana duraria sis anys-. Ara bé,en Pau Vila va saber establir un fort lligam entre la família i l’escola, que li permetia, per exemple, de fer entendre als pares la conveniència de les excursions, o que no posessin a treballar els seus fills abans de temps, i que escoltessin un consell a l’hora d’escollir un ofici-.Va intentar agermanar dins la mateixa escola infants de diverses classes socials; i creia que educant la infantesa treballava per a l’assoliment d’una organització social sense classes-.
L’Alexandre Galí manifestava una gran predilecció per l’Horaciana, i ens explica amb tot detall la seva creació i evolució, des de l’apartament de Pau Vila del ferrerisme, fins als plantejaments sobre l’educació moral i la tècnica pedagògica-. L’any 1905 naixia el Col.legi Mont d’Or de Joan Palau,un altre autodidacte com a pedagog-. Coneixia la Institución Libre de Enseñanza; estava al corrent dels últims avaenços de la pedagogia i de la psicologia que n’era el suport i s’havia engrescat amb John Dewey ,va fer El credo pedagògic de Dewey-.
Però cal referir-se, encara, i potser sobretot, a l’Escola de Mestres de Joan Bardina, la realització que més va influir en l’Alexandre Galí-.La preparació de l’Escola de Mestres es va fer en poc temps, l’any 1906,Escola de Mestres quev tancaria les portes l’any 1910-. Amb Bardina comença a perfilar-se la figura del mestre com un autèntic professional-.

Acabava de deixar l’Escola de Mestres-. Un grup d’intel.lectuals i pares de família de Terrassa li demana que organitzi una escola “de tipus modern”-.Les preocupacions morals o socials d’en Galí,eren diferents de les de Pau Vila o Joan Palau Vera: els seus problemes –hi insisteix sempre- eren estrictament pedagògics. I el seu concepte doctrinal o filosòfic de l’educació era francament dualista-.

El problema del senyor Galí era el d’una escola viva. “L’obra educadora no tenia sentit si ens limitàvem a considerar l’infant i no vèiem l’home”; “és la col.lectivitat adulta la que pesa d’una manera decisiva en la formació de les generacions”-.Tot amb tot, la seva trajectòria pedagògica a penes es va moure de la direcció presa aleshores-.El trobarem al Blanquerna.-.L’Enric Prat de la Riba cridaria l’Alexandre Galí a la Mancomunitat-.Hom creu que va influir decisivament en la seva formació com a pedagog-.En Prat de la Riba, aprofitant una visita de compliment a Terrassa, va voler veure l’Escola Vallparadís-. Es va assabentar del treball de Galí i “li va fer preguntes sobre els seus mètodes i el seu concepte d’educació”-. Al cap de mig any va ser cridat per l’Enric Prat de la Riba, el qual li va proposar d’entrar com a Oficial de Secretaria al que aleshores s’anomenava Consell d’Investigació Pedagògica (a partir de 1916 Consell de Pedagogia)-.
La feina li ocuparia els matins i tindria les tardes lliures per a obtenir el títol de mestre, cosa que en definitiva no va fer mai-.La intuició d’en Prat de la Riba havia encertat una vegada més-.L’Alexandre Galí continuaria al Vallparadís fins a l’acabament del curs 1914-1915.,i el juliol de 1915 ja es va responsabilitzar de la segona Escola d’Estiu -. Ja és prou sabut que la idea de l’Escola d’Estiu l’havia portada Eladi Homs dels Estats Units; ell mateix havia organitzat la primera-. En el Llibre de Deliberacions de la Mancomunitat, de 1913 al 1915, hi ha l’informe d’Eladi Homs sobre la proposta de la segona Escola d’Estiu-.En Pompeu Fabra, Manuel de Montoliu, Joaquim Folch i Torres, Adrià Gual, Joan Llongueres, un joveníssim Carles Riba que en aquells moments estava escrivint les seves Estances; s’hi féu un Curs Montessori.-.L’Alexandre Galí serà el Secretari del Consell de Pedagogia durant vuit anys, fins a la Dictadura primoriverenca, i acumularà les feines de director de les Escoles d’Estiu, la direcció delegada dels Estudis Normals de la Mancomunitat, la secretaria del Patronat de l’Escola Industrial, i la direcció de l’Escola Montessori de la Mancomunitat, després anomenada Escola Graduada de la Mancomunitat-.Al programa de l’Escola d’Estiu de 1923 hi ha un davantal no firmat, segur que del senyor Galí-.
Diu: “ ... però nosaltres creiem que en aquesta acció [la de l’Escola d’Estiu], en aparença modesta, podria tancar-s’hi la llavor del que hagi d’ésser en el futur una escola catalana, amb ciència i doctrina pròpia, amb personalita característica, alternant amb els altres valors pedagògics que pel món circulen” (el

subratllat és meu)

El moviment de renovació pedagògica va coincidir, primer, amb el Modernisme, el qual havia girat apassionadament els ulls a l’estranger. Si es mira un catàleg de “L’Avenç” hi trobarem molts autors alemanys i anglo-saxons, i els nòrdics. La tendència modernista cap al món germànic i anglo-saxó, després aprofitada pel Noucentisme, era evident, per exemple, en Maragall, que en certa ocasió escrivia a Pijoan: “No li sembla que la mediocritat d’esperit és una cosa essencialment francesa,almenys en art i literatura?” La simpatia pel món germànic tan evident en Maragall, era compartida per Prat de la Riba, el qual, en instituir des de la Diputació beques i bosses de viatge que permetessin d’anar a l’estranger, manifestava una clara preferència per Alemanya-.En un mateix any, el 1926, morien Joan Alcover i Rainer Maria Rilke,però aquest darrer era un perfecte desconegut entre nosaltres.
Maragall, que havia traduït Goethe i Novalis, no sabia res d’un Hölderlin, que va tardar molt a “esclatar” en els països de llengua romànica. Riba el trobà el 1920. I tornant a la pedagogia, serà després un Roura-Parella el que incorporarà Spranger. I, curiosament, tant Spranger com Roure-Parella van escriure assaigs pedagògics partint de Hölderlin, el qual va ser,també, a la seva manera, un Educador.

La Creu de Sant Jordi-2011 al Setmanari L'ECO de SITGES

El Govern de Catalunya distingeix amb la “Creu de Sant Jordi”, 29 Personalitats i 15 Entitats,entre aquestes el Setmanari L’Eco de Sitges,que l’1 de març fa 125 anys (1876-2011)

La Creu de Sant Jordi és un dels màxims Reconeixements que pot rebre una Persona o una Entitat per part de la Generalitat de Catalunya. L'acte de lliurament dels guardons tindrà lloc el dia 27 d'abril al Palau de la Generalitat. El Govern va acordir concedir la Creu de Sant Jordi a 29 personalitats i 15 entitats que s’han destacat pels serveis prestats a Catalunya en la defensa de la seva identitat o, més generalment, en el pla cívic i cultural. L’acte de lliurament va ser el dia 27 d’abril, a les 18 hores, al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

//L’Eco de Sitges: Publicació setmanal amb Cent vint-i-cinc anys de Trajectòria que constitueix, des de la vila del Garraf, un referent de la vitalitat de la Premsa Local i Comarcal. La seva presència, a través de “Cinc generacions d’una Nissaga de Periodistes, representa un Testimoni d’excepció del paper de Sitges en la cultura catalana i en la seva projecció.El Mestre de l’Escola Pública Esteve Barrachina,en Froilan Franco,part activa en aquesta concessió,celebra també els seus 32 anys com a col.laborador sense Secció Fixa.És Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes-1995,atorgada per l’Ajuntament de la Vila de Sitges,pel seu Club Amics de l'ECO,un Taller d'Escriptura per a l'aprentatge de la llengua i literatura catalana(1989-1997)//.

A)Primer: Personalitats

Les 29 personalitats que rebran la distinció en l’edició de l’any 2011 són:
Salvador Alemany i Mas (Barcelona, 1944):Economista i professor mercantil i jurat de comptes. Per la seva destacada aportació a l’economia i a la societat catalanes. President d’Abertis, del Cercle d’Economia i del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica, ha estat vicepresident del Futbol Club Barcelona i n’ha presidit la secció de basquetbol. També ha estat president de la Creu Roja de Barcelona.
Maria Dolors Bassols i Teixidor (Banyoles, 1935):Mestra. En reconeixement a la seva valuosa trajectòria, posada al servei de la formació i del creixement personal de la infància i de la joventut, i dedicada també a la Formació de les Persones Educadores. Cal destacar la tasca que ha dut a terme com a Presidenta de l’Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya (APSEC).
Alessandro Benuzzi (Vilanova i la Geltrú, 1930): Empresari. En reconeixement a la seva valuosa contribució, durant més de mig segle, per intensificar les relacions empresarials i culturals entre Catalunya i Itàlia. Entre d’altres activitats, ha estat vicepresident executiu d’Italtel, vicepresident de Grijalbo Mondadori i membre del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra i del Consell de la Fira Internacional de Milà.
Miquel Bruguera i Cortada (Barcelona, 1942): Metge, especialista en hepatologia. Per la seva competència professional, que ha excel•lit en l’àmbit acadèmic i també en l’assistencial, clínic i corporatiu. Autor de diversos llibres i nombrosos treballs, és reconegut com un dels experts mundials en hepatitis víriques. Ha estat president del Col•legi de Metges de Barcelona i del Consell de Col•legis de Metges de Catalunya.
Josep Maria Casasús i Guri (Barcelona, 1944): Periodista i Catedràtic Universitari. Per la trajectòria als Mitjans de comunicació i la seva prestigiosa activitat acadèmica. Pioner en la recerca, divulgació i projecció del nostre periodisme, té una extensa obra assagística. Ha estat Fundador i President de la Societat Catalana de Comunicació i de la Sociedad Española de Periodística, des de la qual ha treballat per la cultura catalana.
Montserrat Colomer i Salmons (Barcelona, 1922): Treballadora social. En reconeixement a la qualitat de la seva atenció, des de la ciutat de Barcelona, a les persones i els entorns que pateixen majors necessitats. I també per una tasca investigadora i docent que ha contribuït al desenvolupament social del nostre país a partir de l’aplicació de noves tècniques professionals.
Jordi Cots i Moner (Barcelona, 1927): Escriptor, advocat i pedagog. Per la seva producció literària i una trajectòria pionera al nostre país a favor de la infància i de les famílies. Publicista, referent de Renovació Pedagògica i Director de destacats Centres d’ensenyament, ha estat adjunt per als Drets de la Infància del Síndic de Greuges de Catalunya i directiu de l’Oficina Internacional Catòlica de la Infància.
Ramon Cuello i Riera (Barcelona, 1939): Escultor. Per la seva obra, d’estil realista, centrada en els retrats en marbres i bronzes i la producció monumental en espais oberts de diverses poblacions, a més del Monestir de Montserrat. També és autor de les Escultures de la Mare de Déu i de Sant Josep de l’Altar Major del Temple Expiatori de la Sagrada Família.
Lluís Duch Álvarez (Barcelona, 1936): Antropòleg i expert en fenomenologia de la religió. Monjo del monestir de Montserrat, ha excel•lit singularment en l’estudi dels llenguatges dels universos simbòlics i mítics i la seva concreció en la vida quotidiana del nostre temps. Professor de teologia i d’antropologia, la seva obra es posa encara més en valor a mesura que n’augmenta la projecció internacional.
Montserrat Figueras i Garcia (Barcelona, 1942): Soprano. Per la seva valuosa contribució a la recuperació de la música antiga, amb una trajectòria estretament vinculada a Jordi Savall, amb el qual ha fundat grups com Hespèrion XX, la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, a més del segell discogràfic Alia Vox. La seva exigència, sensibilitat i talent artístic han merescut reconeixement internacional.
Stefano Grondona (Gènova, Itàlia, 1958): Guitarrista. Per haver contribuït destacadament a enfortir les relacions culturals entre Itàlia i Catalunya. La seva activitat concertística i també la docent l’han consagrat en el panorama internacional. Vinculat amb el nostre país des de finals dels anys 70, s’hi ha implicat en la recerca històrica sobre la guitarra i ha difós arreu les obres per a aquest instrument dels compositors catalans.
Sebastià Millans i Rosich (Barcelona, 1927): Empresari i directiu del món de l’esport. En reconeixement a la valuosa gestió que ha dut a terme des de la presidència del Club Natació Barcelona. El seu mandat ha contribuït amb eficàcia a la consolidació i a la renovació de l’entitat degana al nostre país en el seu àmbit, i també ha afavorit la cohesió i projecció de l’esport català.
Antoni Negre Villavecchia (Barcelona, 1931): Advocat, empresari i financer. Pel conjunt de la seva trajectòria econòmica, social i cultural. Entre els diversos càrrecs que ha ocupat figuren la presidència de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, la Fira de Barcelona i l’associació Eurochambres. Destaquen també la seva vinculació a la música i la tasca de mecenatge contra el càncer infantil.
Ramon Pascual de Sans (Barcelona, 1942): Físic. Per haver esdevingut un dels referents de l’activitat científica a Catalunya, mitjançant la seva tasca acadèmica, la recerca d’alt nivell i el servei públic des de diversos càrrecs. El seu camp de treball abasta, especialment, la mecànica quàntica i la teoria de partícules elementals. Impulsor del Sincrotró de Font de Llum Alba (ISFLA), presideix la comissió executiva del seu Consorci.
Jaume Pla i Pladevall (Vilassar de Mar, 1928): Actor de teatre i televisió. Pel més de mig segle de trajectòria dins del sector, en la qual, més enllà de la qualitat interpretativa, destaquen el seu compromís amb el teatre i la fidelitat a la nostra cultura des dels anys més difícils. Cal destacar-ne la implicació en diverses iniciatives que han contribuït al prestigi i a la renovació de l’escena catalana.
Antoni Prat Seuba (Òdena, 1934): Empresari i artista floral. Pel prestigi assolit dins del sector, com a membre d’una nissaga de floristes que ja compta amb quatre generacions. El seu sentit innovador ha permès la incorporació de nous materials i formes a l’art de l’ornamentació floral, com a expressió creativa emergent que reflecteix la sensibilitat i el bon gust i aporta benestar a les persones.
Francesc Puchal i Mas (Barcelona, 1933): Veterinari. En reconeixement a la tasca duta a terme durant més de cinquanta anys en el sector de la veterinària i en l’àmbit acadèmic. Ha investigat les connexions del càncer amb la nutrició i ha contribuït a garantir una bona qualitat alimentària. Autor de nombrosos treballs, la seva activitat ha procurat apropar els coneixements de la ciència a les necessitats de la Ramaderia.
Simon Schwartz Riera (Palafrugell, 1940): Metge, especialista en bioquímica clínica. Per la seva tasca pionera al nostre país en molts aspectes de la recerca en biomedicina. Ha estat, entre d’altres dedicacions sanitàries i acadèmiques, director mèdic de l’Hospital General Universitari Vall d’Hebron, sempre amb el repte de trobar nous camins per a l’avenç de la ciència, la salut de les persones i el benestar social.
Josep Ribas i González (Barcelona, 1929): Arquitecte. Per una reconeguda trajectòria professional, estesa a la docència universitària. El seu estil constructiu respon a les necessitats pràctiques, sense renunciar a la innovació. Autor d’obres en els diversos sectors de l’arquitectura i també vinculat a Eivissa, ha col•laborat amb referents internacionals com Josep Lluís Sert –a la Fundació Joan Miró- o Jean Nouvel.
Francesc Riera i Cuberes (Bellcaire d’Urgell, 1935): Empresari. En reconeixement al seu esperit emprenedor, fruit del qual són diversos projectes de dinamització social i cultural. Cal destacar-ne la direcció del Casal de l’Espluga de Francolí o l’impuls, a les Borges Blanques i a Juneda, del Parc Temàtic de l’Oli per a la difusió de la cultura d’aquest producte tan genuí de la dieta mediterrània.

B)Segon Primers Diputats Catalans al Parlament Europeu

Entre els 29 guardonats, el Govern de la Generalitat de Catalunya reconeix la tasca dels “primers Diputats Catalans” al Parlament Europeu:
Joan Colom i Naval (Barcelona, 1945): Polític i doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials. Per la seva trajectòria i especialment per haver estat un dels primers diputats catalans al Parlament Europeu, del qual ha estat vicepresident. Síndic major de la Sindicatura de Comptes de Catalunya, és directiu de l’Organització Europea de les Institucions Regionals de Control Extern del Sector Públic.
Josep Antoni Duran i Lleida (el Campell, Osca, 1952): Advocat i polític. Pel conjunt de la seva trajectòria i especialment per haver estat un dels primers diputats catalans al Parlament Europeu. També ha estat diputat al Parlament de Catalunya i a Madrid, conseller de Governació i Relacions Institucionals del Govern català i dirigent democratacristià en l’àmbit internacional. Actualment presideix el grup de CiU al Congrés dels Diputats.
Concepció Ferrer i Casals (Ripoll, 1938):Política. Per la seva trajectòria dins del catalanisme i de l’europeisme i especialment per haver estat una de les primeres diputades catalanes al Parlament Europeu. En l’àmbit internacional ha estat, entre d’altres càrrecs, vicepresidenta de la Unió Mundial de Dones Demòcrata Cristianes. És autora de llibres de temàtica europeista.
Carles Alfred Gasòliba i Böhm (Barcelona, 1945): Economista i polític. En reconeixement a la seva tasca en aquests dos àmbits i especialment per haver estat un dels primers diputats catalans al Parlament Europeu. També ha estat diputat al Congrés, vicepresident de la Internacional Liberal i secretari general del Patronat Català Pro Europa. És autor de diversos llibres de temàtica europeista.
Eduard Punset Casals (Barcelona, 1936): Economista, polític i divulgador científic. Per la seva trajectòria i especialment per haver estat un dels primers diputats catalans al Parlament Europeu. Fou conseller d’Economia i Finances de la Generalitat provisional i ministre per a les relacions amb la CEE. La seva tasca de divulgació es caracteritza per la connexió amb els corrents intel•lectuals més avançats i la voluntat de reflexió sobre la realitat contemporània.
Juan de Dios Ramírez-Heredia (Puerto Real, Cadis, 1942): Advocat i polític. En reconeixement a la seva trajectòria i especialment per haver estat un dels primers diputats catalans al Parlament Europeu. S’ha destacat per la defensa dels drets de la comunitat gitana i de les minories i en la lluita contra el racisme i la xenofòbia. És president de la Unión Romaní de España i fundador i dirigent de la Unió Romaní Internacional.
Maria Dolors Renau i Manén (Barcelona, 1936): Psicòloga, pedagoga i política. Per la seva tasca en aquests àmbits i especialment per haver estat una de les primeres diputades catalanes al Parlament Europeu. Dirigí l’àrea de Relacions Internacionals de la Diputació de Barcelona i l’escola d’educadors especialitzats Flor de Maig. També ha estat diputada al Congrés i ha presidit la Internacional Socialista de les Dones.
Domènec Romera i Alcázar (Barcelona, 1936): Empresari, capità de la marina mercant i polític. Per la seva trajectòria i especialment per haver estat un dels primers diputats catalans al Parlament Europeu. També ha estat diputat al Parlament de Catalunya i senador, director general de la Fira Oficial i Internacional de Mostres de Barcelona i president de Marítima del Mediterráneo.
Josep Verde i Aldea (Granollers, 1928): Advocat i polític. En reconeixement a la seva trajectòria, iniciada dins del cristianisme progressista, i especialment per haver estat un dels primers diputats catalans al Parlament Europeu, cambra de la qual va ser vicepresident. El seu europeisme li valgué la presidència del Consell Català del Moviment Europeu.

C)Tercer Entitats Catalanes

Les 15 entitats guardonades amb la Creu de Sant Jordi són:

Agrupació Coral La Llàntia: Entitat cultural que és la degana de la ciutat d’Igualada. Per la valuosa tasca que, des de l’any 1876, du a terme en l’àmbit del cant coral i en el món de la música. És una de les agrupacions més destacades dins la Federació de Cors de Clavé. Les successives generacions de cantaires han anat adaptant el seu repertori a les tendències de cada època.
Associació d’Amics de l’Escola Normal de la Generalitat: Per l’impuls als valors de renovació pedagògica, catalanitat i democràcia que van caracteritzar la trajectòria de la prestigiosa institució del període republicà. I també per la tasca de difusió de la seva significació històrica, en el marc de la qual s’inscriu la convocatòria del premi Escola Normal de la Generalitat per tal de distingir i estimular propostes docents innovadores.
Associació d’Aviadors de la República (A.D.A.R.): En reconeixement a la coratjosa lluita d’aquests militars en defensa de les llibertats democràtiques. I per la contribució de l’entitat a la memòria històrica, amb la recopilació i difusió de materials sobre un col•lectiu que patí la repressió franquista, col•laborà amb les forces antifeixistes durant la Segona Guerra Mundial i suportà les conseqüències de l’exili.
Casa Amèrica Catalunya: Fundació que commemora el seu centenari, com a hereva de la Casa de América de Barcelona i també de l’Institut Català de Cooperació Iberoamericana. Per haver enfortit els vincles culturals, socials i econòmics entre el nostre país i l’Amèrica Llatina, mitjançant les seves múltiples activitats, la gestió de beques i l’ajut a projectes de col•laboració per al desenvolupament.
Centre Excursionista de Terrassa: Per la dilatada trajectòria d’una entitat que ha arribat ja al seu primer segle des del foment de l’excursionisme, amb l’impuls esportiu, la implicació cultural, la divulgació científica i la presència cívica que es deriven de la pràctica d’aquesta activitat. Les seves expedicions arreu dels continents i serralades alpines del planeta han contribuït destacadament al prestigi de l’excursionisme català.
Club Eeportiu Terrassa Hockey: En reconeixement a un club centenari que és el degà que l’hoquei sobre herba català i estatal, i un dels primers al continent europeu en la pràctica d’aquest esport. En el seu palmarès figura la destacada participació de diversos jugadors i jugadores en els Jocs Olímpics, que han contribuït notòriament a la projecció de Terrassa com a ciutat esportiva.
Col•lectiu de Dones en l’Església: En el vint-i-cinquè aniversari d’un grup de reflexió i d’acció que treballa per aconseguir una major presència de les dones en els òrgans de direcció de l’Església Catòlica. Per la importància que aquest objectiu té per a la comunitat cristiana, d’acord amb uns valors d’igualtat, fraternitat i justícia que, en la nostra època, són àmpliament compartits.Hi sobresurt el Col.lectiu de Dones de Sitges
Confederació Ecom Catalunya: Per la valuosa aportació d’aquest moviment cívic, que enguany commemora el seu quarantè aniversari, en la defensa dels drets de les persones amb discapacitat física i de la millora de la seva qualitat de vida. La tasca de les associacions federades contribueix a la vertebració social des de la integració d’aquest col•lectiu.
Confraria de Sant Sebastià: En reconeixement a un col•lectiu fundat el segle XVI i vinculat a una de les tradicions més arrelades al Pont de Suert. En el marc de les festes de Sant Sebastià, els seus confrares celebren cada mes de gener una trobada de tres dies que relliga el sentiment religiós amb la cultura tradicional i el gust per la bona taula, com a referents de cohesió social i estímuls per a la convivència.
Congregació de Germanes Carmelites de la Caritat–Vedruna: Per la destacada tasca que, des de fa cent vuitanta-cinc anys, realitzen a Catalunya, singularment en el sector educatiu. En tot aquest temps, diverses generacions s’han beneficiat de la línia pedagògica de la institució -continuadora de l’obra de la religiosa Joaquima de Vedruna- i del seu compromís amb les persones.
Esbart Teatral de Castellar del Vallès: En reconeixement a la contribució d’aquesta entitat centenària en la preservació i promoció de l’activitat escènica al municipi vallesà, a més de l’impuls de diverses manifestacions de la cultura popular i tradicional. El conjunt de la seva trajectòria constitueix una aportació remarcable a la dinamització de la vida castellarenca.

"L’Eco de Sitges: Publicació setmanal amb Cent vint-i-cinc anys de Trajectòria que constitueix, des de la vila del Garraf, un referent de la vitalitat de la Premsa Local i Comarcal. La seva presència, a través de “Cinc generacions d’una Nissaga de Periodistes, representa un Testimoni d’excepció del paper de Sitges en la cultura catalana i en la seva projecció.El Mestre de l’Escola Pública Esteve Barrachina,en Froilan Franco,part activa en aquesta concessió,celebra els seus 30 anys com a col.laborador sense Secció Fixa.És Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes-1995,atorgada per l’Ajuntament de la Vila de Sitges".

Orquestra Melodia: Formació de ball creada l’any 1931 al Vendrell, inicialment com a orquestra de jazz. És l’única que queda en actiu de les quatre orquestres que hi havia el segle passat a la vila. Per la seva presència continuada en el món de l’espectacle, amb la interpretació de molts dels temes que configuren la tradició musical i la memòria popular del nostre temps.
Pessebre Vivent de Castell d’Aro: Per la continuïtat de més de cinquanta anys d’una manifestació molt arrelada al Baix Empordà i ben representativa d’aquesta tradició nadalenca. Els diversos quadres del Pessebre, mitjançant el seu caire participatiu, contribueixen a la promoció del nucli antic de Castell d’Aro i del barri de la Coma, n’impulsen el coneixement de les tradicions i afavoreixen el turisme cultural.

Societat Coral Aroma Vallenca: Entitat degana de la capital de l’Alt Camp que commemora el segle i mig de presència en la vida cultural. És un dels primers cors sorgits a Catalunya a partir de l’obra musical i l’esperit cívic de Josep Anselm Clavé. Pel conjunt de la seva trajectòria, també vinculada amb el fet casteller

Comunicat de Premsa de l'AMPA de l'Escola Pública Agnès de Sitges

El comunicat de premsa que ha recollit la pràctica totalitat de premsa escrita en les seves edicions on line, així com en informatius de TV3 i Telecinco, i portals de notícies d’internet és el següent:

La construcció de l’edifici definitiu de l’Escola AGNÈS DE SITGES (nascut com a CEIP SITGES 2) NO POT PATIR MÉS DEMORES.

Són ja SET CURSOS els que aquests alumnes estan fent classes en barracons, amb totes les mancances que això suposa, la sensació de provisionalitat perpetua, i donada la data possible (mai segura!!!) d’inauguració, hi haurà alumnes que tota la seva educació infantil i primària l’hauran fet en barracons.

El projecte de construcció de l’Escola està aprovat i adjudicat des del passat 21 d’octubre de 2.010, fins i tot es va fer una presentació oficial del mateix el passat mes de gener. Des de les hores, cap notícia ni informació per part del Departament d’Ensenyament/Educació.

Des del mateix ex - Conseller d’Educació, Sr. Maragall, se’ns van donar com a dates d’entrada al nou edifici: l’any 2.008, el curs 2011-2012, … i ara ens trobem en que, des de Parlament de Catalunya s’aprova una moció per tal de que entrem a la nova edificació el curs 2013-2014.

És a dir: des del curs 2005-2006 fins al curs 2013-2014 els nens i nenes de l’Agnès de Sitges estudiaran en barracons, tindran uns patis de ridícules dimensions per acollir-los, diran “gimnàs” a una aula buida, la biblioteca desapareixerà, el nombre de lavabos és ja absolutament insuficient …. I és que nou anys en barracons donen per a moltes decepcions i desil·lusions!!

Simplement NO ÉS JUST.

Els nens i nenes de l’Agnès de Sitges tenen dret a gaudir d’un edifici definitiu, amb totes les instal·lacions que li corresponen, a la seva ubicació definitiva i amb totes les condicions de seguretat que ha de tenir una escola pública, sense més excuses, demores ni retards.

És per això que exigim que la construcció es dugui a terme de manera immediata: els nostres nens i nenes es mereixen unes instal·lacions adequades per gaudir-ne, encara que sigui només uns quants mesos per a alguns.

Junta AMPA Agnès de Sitges

Immersió Lingüística...massa tremendistes ?

De vegades em pregunto si sóc superdotat: tinc el català com a segona llengua, vaig ser educat en plena immersió lingüística, el meu entorn és catalanoparlant i tot i això domino perfectament el castellà. Vaig polir-me en un no-res Cien años de soledad en versió original sense recórrer a cap diccionari; un llibre fantàstic, l’aconsello. Quan veig pel·lícules espanyoles no em calen subtítols doncs les entenc perfectament a la primera. Quan parlo castellà se’m nota cert accent català de la mateixa manera que a un andalús se li nota l’accent o a algú que intenta imitar a un andalús -i no ho és- se li nota que fot pena.

Intento imaginar com seria una escola catalana a Catalunya amb la incorporació de la llengua vehicular en castellà i no m’entra al cap. Per quines raons caldria canviar un Sistema Educatiu que ja permet la coneixença del castellà i que per tant compleix l’article 3.1 de la Constitució? Llegint la Sentència aquesta, aquest despropòsit absurd, entenc que a la meva escola caldria fer classe mig en català i mig en castellà. Les escoles on hi ha normalització, on el català gaudeix de bona salut, haurien d’aplicar aquest nou Sistema d’aquesta manera.

Però, i als barris on pràcticament no hi ha ningú que parli català i l’únic contacte amb el català és l’escola? Es veu que en aquestes escoles, en menor proporció, també caldria fer que el castellà fos llengua vehicular. Quina absurditat, oi? Entorns totalment castellanoparlants i més castellà a l’escola. Com s’ho han de fer aquests alumnes per tenir un domini raonable del català i tenir així la possibilitat d’engrandir el ventall laboral en un futur? Sense immersió aquests alumnes estan condemnats a tenir un català pobre, molt limitat i poc útil perquè fora de les reixes de l’escola no l’usarien ja que amb el castellà a Catalunya tothom t’entén. Amb una immersió ben feta les possibilitats de domini de la llengua catalana augmenten i aquest domini fa que aquests joves s’atreveixin a parlar-lo -i a gaudir-lo- fora de l’escola. Aquesta Sentència del TSJC condemna a aquests joves a un monolingüisme trist, llastimós.

Sovint observo els avis que vénen a buscar a la canalla a l’escola. N’hi ha molts que no parlen català perquè quan van arribar a Catalunya amb una maleta de fusta lligada amb un cordill el que menys els importava era aprendre una llengua clandestina, desprestigiada i tocada (però mai enfonsada). No van gaudir de l’escola i amb prou feines saben escriure però el progrés ha fet que la seva descendència tingui l’oportunitat de dominar almenys dos idiomes sense problemes i escollir amb quin educaran els seus fills a casa, les possibilitats s’han multiplicat i aquí ningú ha perdut les arrels, les arrels les perd qui no té ni memòria ni dignitat.

La immersió lingüística és i ha estat sempre cohesió social, convivència i cultura. Per això lluitarem per mantenir-la i ho farem per la igualtat d’oportunitats dels catalans -sense importar l’origen que tinguin- i pel manteniment d’una llengua que ha estat massa anys maltractada per la intolerància i l’imperialisme més fastigós.

Som massa tremendistes per pensar que és un cop massa fort a la llengua catalana? Què en penseu vosaltres? Val la pena lluitar o no n’hi ha per tant?

Novament,torna la Batalla per la Història de Catalunya

N’hi ha hagut Alcaldes que han retirat l'adjectiu "nacional" de la Diada de l'Onze de Setembre.Redueixen el setge i la caiguda de Barcelona de l’any 1714 a una batalla d'una Guerra Dinàstica, sense cap contingut nacional.Tot plegat té un objectiu: “amagar que entre 1707 i 1715 el País Valencià, Catalunya i les Illes van ser annexionades al Regne de Castella per la força de les armes, tot i apel•lant al Dret de Conquesta; un Dret amb el què es va destruir el Règim parlamentari i l'Autonomia municipal i s'hi va implantar un Règim d'Ocupació militar en el què el Capità General acaparava tots els poders militars i civils, judicials i fiscals.

N’hi ha Alcaldes catalans que volen substituir la Memòria Històrica Catalana pel “Relat històric borbònic i franquista de la "Unidad de España".Aquesta Mitologia situa l'origen d'Espanya en temps immemorials, amb Viriato, la Hispània Romana, els Reis Gots, Don Pelayo i la "reconquista", els Reis Catòlics, les "Cortes de Càdiz".I culmina amb un Salt mortal en la dimensió temporal, en la Constitució espanyola de 1978.

L'Escriptor de la Catalunya Nord,en Joan Lluís Lluís mostra com la República Francesa també té la seva ficció històrica imposada en els programes unificats i obligatoris. Al llibre "Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos" explica que com l'Imperi Francès va imposar la Història de França a totes les seves colònies,per exemple els escolars algerins i vietnamites, els senegalesos i els de la Martinica, els de Tahití i els de Madagascar havien de repetir "els nostres avantpassats, els gals".

Tant la llegenda històrica espanyola com la francesa són insostenibles des del rigor històric.Però,mireu per on,que són recolzades per la Literatura com ara els còmics Astèrix, el Gal o sèries televisives pseudohistòriques com Hispania situada a l'antiguitat i d'altres com "Cuéntame" una visió edulcorada de la Transició Espanyola. El combat per la Història de Catalunya és decisiu.

La Unió Catalanista (UC) va encertar el pinyol de ple en instaurar l'Onze de Setembre com a Diada Nacional de Catalunya.I,l va encertar perquè sintetitza les grans tendències que han caracteritzat Catalunya en els seus mil anys d'història, "l'esperit de Catalunya" com el va anomenar el Doctor Trueta després de la II Guerra Mundial. Precisament la "Guerra de Successió" no va ser un conflicte dinàstic sinó el primer enfrontament bèl•lic entre un Règim absolutista, la Monarquia Borbònica Francesa, i els Països Parlamentaris europeus encapçalats per Anglaterra. Un conflicte que es reproduirà fins a la II Guerra Mundial.Catalunya és la nació democràtica més antiga d'Europa. En canvi, el Regne de Castella i el d'Espanya han estat Autoritaris des de l'expulsió dels jueus del territori espanyol-.

L'any 1688 a Anglaterra va triomfar la "Gloriosa Revolució" contra l'Absolutisme Reial i contra el Fanatisme religiós de Cronwell. Es va instaurar el primer règim basat en les teories del filòsof Locke, la separació de poders i la tolerància religiosa. Pel mateix temps Lluís XIV va revocar l'Edicte de Nantes que reconeixia la Llibertat de Culte als protestants francesos.I,així 200.000 hugonots van haver d'exiliar-se de França. Per aquesta raó la Guerra de Successió tenia una dimensió religiosa i ideològica a Escala Europea: l'Absolutisme basat en l'origen diví del poder contra la divisió i l'equilibri de poder dels règims parlamentaris.

Calia impedir que la Dinastia Borbònica es reforcés amb les Colònies Americanes del Regne de Castella. Catalunya estava al costat dels països parlamentaris, dels països de la prosperitat econòmica, de les nacions més avançades d'Europa. Les que van impulsar les ciències experimentals, amb Isaac Newton com a figura senyera, i van arraconar l'escolàstica. Les que van portar a terme la Revolució Industrial al llarg del segle XVIII.

En canvi el Regne de Castella estava al costat de la Monarquia absoluta i reaccionària. Era l'opció congruent amb el model autocràtic del seu Estat. Des des de la Victòria de la Monarquia sobre els Comuneros, els Nobles i la Cort Reial no tenien cap límit; les Corts de Castella no es reunien; s'havien eliminat les llibertats municipals; s'havia expulsat els jueus i els moriscs; els "conquistadores" que massacraven els indígenes a Amèrica; la Inquisició havia instaurat un règim de terror que havia eliminat qualsevol dissidència intel•lectual.

Catalunya no té els recursos per fer,per exemple, Sèries Televisives que enalteixin el seu passat.D’ací que els Mestres i els Professors han d'ensenyar a les noves generacions el que va explicar en Pau Casals a les Nacions Unides:”Catalunya és la Nació Democràtica més antiga d'Europa. En canvi el Regne de Castella i el d'Espanya han estat autoritaris des de l'expulsió dels jueus fins a la dictadura franquista.

Puntualitzacions des del S.E.D.E.C. (Servei d'Ensenyament del Català)

A part de les negociacions i pactes parlamentaris, l'obra de govern des de la Generalitat provisional, 1978, i de l'estatutària, 1980, sempre en mans de Convergència Democràtica fins al 2003, va ser assumir i difondre el model d'escola catalana en llengua, continguts i actituds per a tots els alumnes independentment de la seva llengua familiar, respectant el dret dels pares castellanoparlants que ho volguessin a escollir l'ensenyament en castellà en els primers ensenyaments.

La Llei de Normalització Lingüística (1983) va oferir una base legislativa que va permetre un nou impuls en l'ensenyament en català segons el model esmentat. Va ser quan, des de l'administració educativa, es va formular el Programa d'Immersió, per fer possible la incorporació eficient i accelerada dels nens de família de parla castellana a l'escola catalana en llengua i continguts. La pedagoga Marta Mata, de reconeguda solvència a favor de la llengua pròpia a l'escola i a la societat, havia treballat i orientat en un altre model, el de bilingüisme escolar, consistent en la docència a cada nen en la seva llengua habitual i en la mateixa classe. Ella mateixa, en una visita al Servei d'Ensenyament del Català el mateix any de la llei de N.L., va manifestar el seu desacord amb la immersió lingüística amb aquesta frase referida al model d'escola catalana que la Generalitat, regida pel president Pujol, havia assumit. “Aquesta escola que us heu inventat...”, va dir. També es va interessar per les dificultats que hi devien posar els pares dels alumnes que no parlaven català quan, de fet, les dificultats provenien dels sectors dels ensenyants funcionaris que desconeixien el català.

La pedagoga en qüestió va fer i dirigir una feina extraordinària conscienciant mestres i escoles perquè els alumnes de parla habitual catalana poguessin rebre l'ensenyament en català i, des de l'escola de mestres Rosa Sensat, va propiciar la creació de materials didàctics de gran qualitat en aquest sentit. En la formulació i la introducció de la immersió lingüística a l'escola catalana en llengua i continguts mai no hi va tenir part. No era el seu projecte.

La immersió lingüística va ser possible perquè l'administració educativa, presidida pel conseller Joan Guitart, va posar-hi els mitjans tant d'informació pedagògica com tècnica i de recursos humans. També és cert que, sense la resposta positiva de molts mestres, aquesta obra gegantina no hauria estat possible. En aquells anys, jo mateixa era cap del Servei d'Ensenyament del Català, en el qual vaig succeir la senyora Sara Blasi, i posteriorment n'assumí la responsabilitat en Joaquim Arenas. Tots vàrem ser testimonis d'aquests fets i col·laboradors d'una política educativa a favor d'una escola catalana i en català per a tots el nens i nenes liderada per l'administració educativa, aplicada amb entusiasme pels mestres i secundada per molts municipis.

REFLEXIONS SOBRE l'APRENENTATGE INVISIBLE (2011)

Deu reflexions sobre l'aprenentatge invisible

En general s'accepta el discurs pro tecnologia, pro innovació. Però a l'hora d'establir les estratègies per a fer servir la tecnologia, els resultats no són sempre positius. Sembla que la tecnologia en ella mateixa, només fent-la servir, ha de resoldre sola els problemes de l'educació, però no és així.Hom considera que calen veus crítiques sobre l'ús de les tecnologies.

És arriscat i poc fiable aplicar solucions ràpides per a millorar l'Educació. Si s'introdueixen canvis tecnològics en Educació (són solucions ràpides) però no hi ha també un canvi cultural (que no s'assoleix d'una manera ràpida), els resultats no seran els desitjats. Per exemple, es tendeix a imitar els països nòrdics, que aconsegueixen tan bons resultats educatius; però és un error voler aplicar les seves solucions en contextos socials i culturals diferents dels seus.

Hi ha necessitat de diversificar les instàncies de formació, que hi hagi maneres més flexibles d'aprendre. Es demostra que el món laboral premia les persones que es formen constantment amb una Educació no formal. Un exemple de formació més flexible és la Universitat d'igual a igual (peer-to-peer), en què tothom aporta coneixements, en línia. En aquesta universitat, empreses relacionades amb l'àmbit que s'estudia són les que donen els certificats.

Es continua donant molta importància a l'acumulació de coneixement, en un moment en què es demostra que és més important la flexibilitat. Les universitats es continuen entenent com a hotels que t'ho serveixen tot i no com a laboratoris on s'experimenta, es comparteixen experiències i hi ha tolerància amb l'equivocació perquè és una manera d'aprendre.

El Currículum ja no és la Clau mestra, perquè no reflecteix tot l'aprenentatge no formal que fa l'individu ni el mapa de competències i habilitats, les anomenades competències toves (creativitat, innovació, flexibilitat, per exemple).

Cal crear mecanismes per a Avaluar les Competències toves. Ja hi ha algunes iniciatives. L'OCDE fa l'estudi PIAAC, en què avalua les competències dels adults, i una de les qüestions que analitza és la capacitat de fer servir la tecnologia per a resoldre problemes complexos (el que és important no és fer servir l'aparell tecnològic sinó saber aplicar les seves potencialitats en qüestions complexes). Un altre exemple són els Sistemes Educatius que consideren les Pràctiques en empreses necessàries per al currículum bàsic (fins i tot en l’Educació Secundària). Les pràctiques professionals obliguen a trobar-se amb casos reals, a treballar en grup, a desenvolupar les competències toves.

Cal implantar institucionalment instruments per a reconèixer els coneixements i habilitats assolits per via no formal. No s'ha de pensar que l'Educació formal ha de desaparèixer, però és cert que la formació es produeix d'una manera voluntària i també involuntària, en contextos formals i en contextos no formals. Per exemple, es poden adquirir coneixements fent servir les xarxes socials, o viatjant o debatent algun tema informalment tot prenent un cafè. El món laboral ja valora tota aquesta experiència no formal.

Calen subjectes híbrids digitals-analògics que siguin capaços de traduir coneixement d'un àmbit a un altre i que siguin capaços de connectar coneixements.

La tecnologia s'introdueix amb molt d'èmfasi en el món educatiu, però no es persevera, per a assolir resultats, a ensenyar a domesticar la tecnologia. Abans la divisòria digital es produïa per tenir accés a la tecnologia o no. Ara hi ha una segona divisòria, que es produeix entre els que saben treure partit de les tecnologies i els que no. I aquesta divisòria té molt a veure amb diferències socioculturals i econòmiques.

Cal redefinir les Estratègies d'Introducció de la Tecnologia. Ja no és tan important la connectivitat electrònica (e-connectivity) com la maduresa electrònica (e-maturity). La tecnologia semblava el cavall de Troia que havia de revolucionar l'educació i no ha estat així. La tecnologia ha d'anar acompanyada d'un paraigua de competències: habilitats tecnològiques, capacitat de renovació, capacitat de destriar la informació valuosa.

Escola Comuna? Escola Catalana els anys 80 del segle XX

L'escola comuna a Catalunya els anys 80 Escola comuna? Escola catalana

La Marta Mata ,pedagoga universal catalana va parlar-ne a fons amb en Jordi Pujol i Soley-.Va obtenir el suport de CiU a l' “Escola Comuna” a Catalunya Els socialistes i el PSUC van ser els que, a primers dels any Vuitanta, van donar la batalla per l' “Escola Comuna”El van fer per tres raons:

1. Perquè el principi d'igualtat d'oportunitats exigia que tots els infants adquirissin una plena competència lingüística tant en català com en castellà.

2. Perquè evitar la separació escolar dels infants per raó de llengua era fonamental per garantir la unitat civil del nostre poble.

3. Perquè només així el català podia intentar refer-se de com l'havia deixat el franquisme i mirar d'accedir a una certa normalitat.

No tothom hi estava d'acord. Manuel Fraga reivindicava el manteniment d'una xarxa d'escoles castellanes. Com també ho feia Jiménez Losantos, l'impulsor d'El Manifiesto dels 300 (1981), al qual va respondre amb especial contundència el poeta Jaime Gil de Biedma. També es mostrava inclinat en aquesta direcció un cert Nacionalisme cofoi, entestat a fer “escoles catalanes” immaculades, sense el llast del castellà i dels castellanoparlants. Hi confluïa, d'altra banda, la sacralització que els democratacristians feien del “dret d'opció dels pares” referit a la religió, difícilment separable dels altres elements del model escolar com ara la llengua.

CiU va estar atrapada en aquests paràmetres fins que Marta Mata va parlar-ne a fons amb Jordi Pujol i va obtenir, de la coneguda preocupació d'aquest pel fet immigratori, el suport de CiU a l' “Escola Comuna”. Així va ser com, l'any 1983, un amplíssim consens parlamentari aprovava la llei que refusava la doble xarxa escolar i establia l'Escola comuna. Es preservaria, això sí, l'atenció personalitzada en castellà, dins de l'aula comuna, als fills dels pares que ho demanessin. Serien molt pocs. Gairebé tots els “nous catalans” coincidien: “Quiero que mis hijos dominen el catalán. Nosotros nacimos en Andalucía, pero nuestros hijos nacieron aquí y son catalanes.” El sentit comú de vegades és definitiu.

El 1982, un any abans, ja s'havia lliurat una primera batalla al Congrés dels Diputats: la UCD havia proposat al PSOE consensuar una norma sobre “banderes i llengües”, amb “el dret d'opció dels pares” com a principi rector. Hauria desbaratat, abans de néixer, el model lingüístic que els catalans ens anàvem a donar.

La Marta Mata, diputada a Corts, ja va ser decisiva. Feia un gran respecte a la cambra: tothom coneixia el vast moviment pedagògic que havia encapçalat. I ho va jugar: va redactar, a cop calent i a mà, els seus “Catorce puntos en favor de un no”, on defensava l'Educació en la Pluralitat lingüística i afirmava que “el dret d'opció lingüística dels pares” s'exercia a casa i que fer-lo extensiu a l'escola era no respectar la llibertat d'opció futura de l'infant. Tot el socialisme espanyol va girar en la direcció que assenyalava Marta Mata i, malgrat l'ambigüitat en què es movia encara CiU, va aturar-se el projecte.

Després vindria la “immersió lingüística”. Era el mètode que els pedagogs a peu d'escola van formular per poder aconseguir que tots els infants assolissin el ple domini també del català, desproveït dels factors estructurals en què recolza el castellà (l'hegemonia mediàtica, la concentració de la població castellanoparlant, les inèrcies empresarials i de l'oferta d'oci...).

El balanç d'aquest mètode, passats els anys, ha resultat un èxit social i lingüístic, avalat pels entesos de la Unió Europea. Els canvis que avui reclama la dreta espanyolista no tenen mòbils pedagògics sinó ideològics: només tracten de dividir el poble amb finalitats electorals i recuperar terreny cap a la doble xarxa escolar.

Puntualitzacions de la Margarida Muset i Adel,ex-Cap del S.E.D.E.C. (2011)

En voldria fer algunes Puntualitzacions a l'escrit del senyor Jordi Font, publicat en aquest diari El Punt AVUI el dia 17 de setembre.

En primer lloc ,a part de les Negociacions i Pactes Parlamentaris, l'Obra de Govern des de la Generalitat Provisional,(1978), i de la Generalitat Estatuària (1980), sempre en mans de Convergència Democràtica (CIU) fins al 2003, va ser “assumir i difondre el model d'escola catalana en llengua, continguts i actituds per a tots els alumnes independentment de la seva llengua familiar”,tot i respectant el Dret dels pares castellanoparlants que ho volguessin a escollir l'Ensenyament en castellà en els primers ensenyaments.

La Llei de Normalització Lingüística (1983),va oferir una Base Legislativa que va permetre un nou impuls en l'Ensenyament en català segons el model esmentat. Va ser quan, des de l'Administració Educativa, es va formular el “Programa d'Immersió”, per fer possible la incorporació eficient i accelerada dels nens i nenes de família de parla castellana a l'escola catalana en llengua i continguts.

La pedagoga catalana Marta Mata, de reconeguda solvència a favor de la Llengua pròpia a l'escola i a la societat, havia treballat i orientat en un altre model, el de Bilingüisme escolar, consistent en la docència a cada nen en la seva llengua habitual i en la mateixa classe.

Ella mateixa, en una visita al “Servei d'Ensenyament del Català”,presidit per la Margarida Muset i Adel el mateix any de la Llei de Normalització Lingüística,va manifestar el seu “desacord amb la immersió lingüística”amb aquesta frase referida al model d'Escola Catalana que la Generalitat, regida pel President Pujol, havia assumit. “Aquesta escola que us heu inventat...”, va dir.

També es va interessar per les dificultats que hi devien posar els pares dels alumnes que no parlaven català quan, de fet, les dificultats provenien dels Sectors d e la Comunitat Educativa, dels docents –ensenyants- funcionaris, que desconeixien la llengua i literatura catalanes.

La Marta Mata,pedagoga en qüestió va fer i dirigir una feina extraordinària conscienciant mestres i escoles perquè els alumnes de parla habitual catalana poguessin rebre l'ensenyament en català i, des de l'Associació de Mestres Rosa Sensat, va propiciar la creació de materials didàctics de gran qualitat en aquest sentit. En la Formulació i la Introducció de la Immersió Lingüística a l'Escola Catalana en Llengua i Continguts mai no hi va tenir part la nostra pedagoga catalana. No era el seu projecte.

Ep!!.

La Immersió Lingüística va ser possible perquè l'Administració Educativa, presidida pel Conseller en Joan Guitart, va posar-hi els mitjans tant d'Informació pedagògica com tècnica i de Recursos humans. També és cert que, sense la resposta positiva de molts mestres, aquesta obra gegantina no hauria estat possible. En aquells anys, jo mateixa era la Cap del Servei d'Ensenyament del Català (SEDEC), en el qual vaig succeir la senyora Sara Blasi, i posteriorment n'assumí la responsabilitat un altra , en Joaquim Arenas.

Tots vàrem ser autèntics Testimonis d'aquests fets i Col•laboradors d'una política educativa a favor d'una “Escola Catalana i en Català” per a tots el nens i nenes liderada per l'Administració Educativa, Aplicada amb entusiasme pels mestres i Secundada per molts municipis de Catalunya.

Sobre l'Aprenentatge Invisible (2011)

Síntesi d'idees

Dos punts de partida:

• Què passa amb els sistemes educatius i amb l'aprenentatge quan passen de la infraestructura estable del segle XX a la infraestructura líquida/abstracta del segle XXI marcada per la tecnologia?

• Com es produeix l'aprenentatge en el nostre temps? S'han desdibuixat els límits de l'aprenentatge i, a més de l'aprenentatge formal, n'hi ha un de constant, que s'adquireix en diferents contextos de la vida i que transcendeix el formal. Aquest aprenentatge informal o no formal és molt important, però és difícil de quantificar, valorar o plasmar en un currículum. És l'aprenentatge invisible.

Deu reflexions sobre l'aprenentatge invisible

1. En general s'accepta el discurs pro tecnologia, pro innovació. Però a l'hora d'establir les estratègies per a fer servir la tecnologia, els resultats no són sempre positius. Sembla que la tecnologia en ella mateixa, només fent-la servir, ha de resoldre sola els problemes de l'educació, però no és així. Cobo considera que calen veus crítiques sobre l'ús de les tecnologies.

2. És arriscat i poc fiable aplicar solucions ràpides per a millorar l'educació. Si s'introdueixen canvis tecnològics en educació (són solucions ràpides) però no hi ha també un canvi cultural (que no s'assoleix d'una manera ràpida), els resultats no seran els desitjats. Per exemple, es tendeix a imitar els països nòrdics, que aconsegueixen tan bons resultats educatius; però és un error voler aplicar les seves solucions en contextos socials i culturals diferents dels seus.

3. Hi ha necessitat de diversificar les instàncies de formació, que hi hagi maneres més flexibles d'aprendre. Es demostra que el món laboral premia les persones que es formen constantment amb una educació no formal. Un exemple de formació més flexible és la universitat d'igual a igual (peer-to-peer), en què tothom aporta coneixements, en línia. En aquesta universitat, empreses relacionades amb l'àmbit que s'estudia són les que donen els certificats.

4. Es continua donant molta importància a l'acumulació de coneixement, en un moment en què es demostra que és més important la flexibilitat. Les universitats es continuen entenent com a hotels que t'ho serveixen tot i no com a laboratoris on s'experimenta, es comparteixen experiències i hi ha tolerància amb l'equivocació perquè és una manera d'aprendre.

5. El currículum ja no és la clau mestra, perquè no reflecteix tot l'aprenentatge no formal que fa l'individu ni el mapa de competències i habilitats, les anomenades competències toves (creativitat, innovació, flexibilitat, per exemple).

6. Cal crear mecanismes per a avaluar les competències toves. Ja hi ha algunes iniciatives. L'OCDE fa l'estudi PIAAC, en què avalua les competències dels adults, i una de les qüestions que analitza és la capacitat de fer servir la tecnologia per a resoldre problemes complexos (el que és important no és fer servir l'aparell tecnològic sinó saber aplicar les seves potencialitats en qüestions complexes). Un altre exemple són els sistemes educatius que consideren les pràctiques en empreses necessàries per al currículum bàsic (fins i tot en la secundària). Les pràctiques professionals obliguen a trobar-se amb casos reals, a treballar en grup, a desenvolupar les competències toves.

7. Cal implantar institucionalment instruments per a reconèixer els coneixements i habilitats assolits per via no formal. No s'ha de pensar que l'educació formal ha de desaparèixer, però és cert que la formació es produeix d'una manera voluntària i també involuntària, en contextos formals i en contextos no formals. Per exemple, es poden adquirir coneixements fent servir les xarxes socials, o viatjant o debatent algun tema informalment tot prenent un cafè. El món laboral ja valora tota aquesta experiència no formal.

8. Calen subjectes híbrids digitals-analògics que siguin capaços de traduir coneixement d'un àmbit a un altre i que siguin capaços de connectar coneixements.

9. La tecnologia s'introdueix amb molt d'èmfasi en el món educatiu, però no es persevera, per a assolir resultats, a ensenyar a domesticar la tecnologia. Abans la divisòria digital es produïa per tenir accés a la tecnologia o no. Ara hi ha una segona divisòria, que es produeix entre els que saben treure partit de les tecnologies i els que no. I aquesta divisòria té molt a veure amb diferències socioculturals i econòmiques.

10. Cal redefinir les estratègies d'introducció de la tecnologia. Ja no és tan important la connectivitat electrònica (e-connectivity) com la maduresa electrònica (e-maturity). La tecnologia semblava el cavall de Troia que havia de revolucionar l'educació i no ha estat així. La tecnologia ha d'anar acompanyada d'un paraigua de competències: habilitats tecnològiques, capacitat de renovació, capacitat de destriar la informació valuosa.

Catalunya,un Estat plural

Cal tenir present una idea original, que sense perjudici del treball en profunditat que s’hi està elaborant, del discurs sobiranista, un cop abandonada “la ficció de Pacte amb Espanya”

La idea és, que -demostrada la històrica incapacitat d’Espanya per estructurar-se de forma plural- (un Pluralisme que es troba a l’arbitri de les majories parlamentàries), que pot ser bandejat amb un canvi de govern- l’única possibilitat que en resta és “elevar la pluralitat real que ja existeix a la societat catalana al segle XXI”, a una Dimensió institucional,això és, l’Estat Català. Tornar a assistir, a l’enèsim intent de convertir l’Estat espanyol en un estat plural, en el qual les diverses nacions: Castella, Catalunya, Galícia, País Basc,que componen aquest Estat espanyol hi trobin un reconeixement polític, cultural, econòmic equiparable.

Passarà que se’n tornaran a mobilitzar les energies catalanes, les esperances democràtiques, perquè Catalunya de bona fe amb la millor disposició i, finalment,després de les més altes elucubracions que mai no duran a la pràctica.el projecte tornarà a fracassar-. No cal insistir en els arguments que justifiquen aquest vaticini, com el de l’absència de sentit de repensar un “Pacte Federal” amb una Espanya impermeable a aquesta sensibilitat -en un context, d’altra banda, de “Federalització de la Unió Europea”- o com el de les dubtoses possibilitats d’èxit d’un projecte -el de l’Espanya plural- que parteix més de la resignació (sic) que de la il.lusió (resic) i que es troba formulat exclusivament com a “Cortina de Fum” per tal de no enfrontar-se al problema real-.

Fins l’any 2011 -ja en el segle XXI- l’Estat espanyol ha fracassat en termes de Pluralisme-. Potser a Catalunya,els catalans seran capaços de concebre una Entitat política,que col.loqui aquesta faceta en el “Nucli dels Valors”, però aquest gest només és possible no amb un Autogovern raquític amb fragmentàries competències depenent d’un Estat, la majories de les quals neguen periòdicament aquesta pluralitat,sinó assolint els catalans la plena decisió-.

Catalunya no pot seguir els models de “Construcció política mononacional” que des del segle XVII porten assajant els espanyols; optar per aquesta Via, malgrat que de vegades sembli temptador, especialment quan les agressions nacionals semblen intolerants, és “Ferir de mort el procés Sobiranista”-. La proposta passa al segle XXI per aconseguir l’“Adhesió Majoritària en favor del projecte Sobiranista”, més des de la força dels arguments que des de l’Essencialisme, impedir que l’adveniment d’un Estat plural es transformi en un conflicte entre Comunitats Nacionals Històriques-.

Això significa que -en el procés de secessió d’Espanya -, és evitar que un ampli sector de la població catalana, que viu en la identitat escindida o que viu la qüestió nacional en “latència” es blindi en una espanyolitat visceral. La sortida del “Bucle del Xoc Nacional”, passa per crear diversos fronts de treball: a) Per convéncer aquest sector dels beneficis socials i econòmics d’un Estat Català-. b) Oferir les plenes garanties del respecte i la promoció dels sentiments d’Identitat Cultural-. Fer veure que se senten tan espanyols vivint a Catalunya com a fills d’una dualitat que només funciona a Catalunya-.

Davant la imminència d’un divorci de Catalunya amb Espanya -molts se sentirien espanyols, però es tractaria de deixar enrere l’Emotivitat per la Serenitat d’entendre que la seva forma de viure l’espanyolitat ve tenyida del carácter de viure a Catalunya, que tenen més coses que els separen que no pas que els uneixen amb els espanyols de la resta de l’Estat espanyol-. Els catalans,al cap i a la fi, parlen català, parlen castellà, parlen la llengua dels berbers, parlen xinés, doncs sabrien que bé es viu en una societat plural com Catalunya-. Opino que la Independència de Catalunya ha d’aparèixer sempre com la “sanció” a l’incompliment del “Pacte Plural per part d’Espanya”-. Altrament dit, no hi haurà Espanya plural fins que els espanyols no vegin que la Sobirania de Catalunya és ben bé imminent.

Froilan Franco, àlies El Mestre. Sitges

Les Reformes Educatives a l'Estat espanyol i la lluita contra aquestes

L’any 1975 moria a l’Estat espanyol el Cap d’Estat El Generalíssim, després de casi quatre dècades de Règim Polític Dictatorial, donant pas a l’anomenada Transició Democràtica, que suposaria l’inici d’una nova etapa política, sense haver solucionat però, els grans problemes que arrossegava l’Estat des de feia temps.

Des de llavors, l'Educació a l’Estat espanyol ha estat un tema pendent i sempre complicat, tot encadenant-se diferents Reformes Educatives que no han aconseguit encara resoldre les diferents problemàtiques existents; LODE (1985), LOGSE (1990), LOPEG, LOU (2001), LOCE (2002), LOE (2006)i LEC (2008).

A l’actuació d’aquestes Lleis s’hi haurien d’afegir les diferents Lleis que estableixen els diferents Governs Autonòmics al seus àmbits d’actuació, que en el cas català depenen de les comunitats autònomes de Catalunya (LEC, LUC), València i les Illes Balears (la Catalunya-Nord resta sotmesa a la legislació francesa).

De la mateixa manera que passa a la resta d’Europa, l’Estat espanyol ha hagut d’aplicar les diferents directrius relacionades amb l’anomenat Espai Europeu d’Educació Superior, sorgit de les declaracions de la Sorbona (1998) i la de Bolonya (1999). En aquest aspecte, les Lleis sorgides a partir de la LOU de 2001 són únicament adaptacions a nivell estatal del model europeu, que alhora han de ser adaptades per les administracions autonòmiques competents. Per tant, als diferents països dins l’Estat espanyol tenim tres nivells d’aplicació legal; l’europeu, l’estatal i el de les comunitats autònomes.

Aquesta situació ha fet molt complicada la unió entre les lluites per l’ensenyament fora dels nivells de cada poble, i la lluita contra l’aplicació de l’EEES portada a terme l’any passat n’és un exemple. Un altre dels problemes que el canvi de règim no va solucionar fou el conflicte originat per les diferències nacionals a dins de l’Estat espanyol, que possiblement no són visibilitzades des de fora, però que encara són molt vives a dins del mateix. Això ha fet també que moltes de les lluites, tant a nivell estudiantil com socials, han agafat una estructuració a nivell nacional en comptes d’estatal.

En el cas català, el Sindicat Estudiantil Majoritari, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), està estructurat d’aquesta manera, cosa que ha influenciat molt a tot el Moviment Assembleari i al traspàs d’informació entre les diferents Assemblees, motivat també per la facilitat d’expressió en una mateixa llengua i el fet de compartir unes mateixes legislacions autonòmiques.

El moviment estudiantil a l’Estat espanyol ha tingut sempre el problema de la falta de continuïtat, degut al ritme de vida dels i les propis estudiants. Sumat a això, el paper d’algunes organitzacions sindicals ha fet caure els moviments de protesta en moments crítics on es podien haver aconseguit canvis (com ara el paper del SE durant les mobilitzacions de 1986 contra la selectivitat).

Així i tot, la darrera lluita contra la LOU el 2001, va aconseguir una paralització parcial de la reforma, que estava realitzant el govern del PP (centre-dreta). Tot i haver fet una promesa electoral en contra, el PSOE (centre-esquerra), continuarà amb les reformes iniciades amb la LOU, amb la LOE de 2006. Aquesta nova reforma va agafar per sorpresa un moviment estudiantil que no havia agafat el relleu de l’anterior etapa i que trigaria en adonar-se de les veritables implicacions del procés d’implantació de l’EEES. També s’ha de tenir en compte que durant els governs socialdemòcrates les mobilitzacions socials a l’Estat espanyol són molt més complicades, ja que els sindicats amb més capacitat de mobilització (CCOO, UGT, SE) depenen directament del PSOE i no solen mobilitzar-se en contra de la seva política.

En aquest aspecte, el Moviment contra l’EEES dels últims anys, es va anar gestant poc a poc, però va arribar una mica tard pel que fa a la situació política i mediàtica que es viure l’any passat. D’altra banda, aquest era un moviment conformat majoritàriament per gent nova que no havia tingut cap mena de contacte amb altres lluites, però que es va saber organitzar ràpidament de manera assembleària i horitzontal, rebutjant la presència dels sindicats socialdemòcrates que sempre havien intentat ficar pals a les rodes per aturar les mobilitzacions o intentar suavitzar-les. Als Països Catalans, el moviment d’ocupacions de facultats va agafar ràpidament una forta empenta per tot el territori, convocats pel SEPC a les zones més petites i per assemblees autònomes a les ciutats com Barcelona, València i Castelló. Malgrat això, la repressió al moviment estudiantil català, amb més de 100 persones imputades en judicis i les contínues càrregues policials (Barcelona, Palma, Bellaterra…) varen afeblir un moviment que depenia molt de les temporades d’exàmens i vacances.

Pel que fa a la situació política actual, existeix un sentiment de pessimisme generalitzat entre la major part de la gent que va participar a les mobilitzacions de l’any passat. Així i tot, a nivell legal es van aconseguir petites reformes i es va demostrar que un altre tipus de lluita era possible. S’aconseguí evidenciar l’autoritarisme de les universitats i de l’Estat espanyol amb la imposició d’aquesta reforma, així com el paper d’alguns sindicats estudiantils col·laboracionistes amb l’actual govern. Un altre punt important va ser la crítica a les institucions educatives i a l’ensenyament en general, que va generar el sorgiment de diferents alternatives pedagògiques que encara continuent avui dia, com ara la Universitat Lliure La Rimaia.

Tot i que el moviment d’assemblees s’hagi aturat per diferents raons, el seu exemple organitzatiu ha quedat.També les organitzacions estudiantils més radicals (SEPC, FEL) n’han sortit enfortides d’aquesta lluita.La situació de crisi econòmica a l’Estat espanyol, comparada freqüentment amb el cas de Grècia, que afecta de manera preocupant al jovent, sumada a una imposició de l’EEES que està portant molts problemes i que encara ha de donar-los més (Estratègia Universitat 2015), fan preveure una pròxima arrencada de les mobilitzacions en un temps no gaire distant.

Així i tot, s’haurà de seguir treballant per conscienciar a la resta d’estudiants, especialment als i les que tot just comencen les seves carreres, sobre la importància que tindran aquestes reformes neoliberals sobre el Sistema Educatiu Català i Europeu.

El Halloween o la Nit de Bruixes a Sitges

Halloween o Nit de Bruixes ,celebrat al capvespre de la Diada dels Sants,té els seus orìgens en la cultura celta i per tant,també a la Galícia-celta.

Una festa que se celebra el dia 31 d’octubre als països anglo-saxons, com ara a Estats Units,Canadà,Irlanda i el Regne Unit.Una festa exportada pels emigrants irlandesos envers els Estats Units d’Amèrica al segle XIX.I,com que la cultura nord-americana ha estat força expansiva,ben aviat es va popularitzar Halloween arreu d’altres països europeus i per tant l’any 2011 ja se celebra en molts països Occidentals i no faltaría més,amb més o menys presencia a Catalunya i Espanya-.

A Sitges el dia de Halloween,l’hem presenciat el dia 31 d’octubre i clar i sitgetà l’hem considerat com una festa nord-americana no pas irlandesa, en què els nois i les noies es disfressen i passegen per alguns carrers sitgetans,si no demanant dolços de porta en porta com fan als EUA,sí exhibint les seves disfresses,tot un plaer per als vianants -vilatans.

Hom diu que quan truquen a les portes pronuncien l’expressió "dolç o truc" o "dolç o entremaliadura"-.Ara bé si les persones adultes els donen caramels, diners o qualsevol altre tipus de recompensa, s'interpreta que han acceptat el tracte-.

Al contrari,si se’ls hi neguen, els nois i les noies els gasten una broma,com per exemple llençar escuma d’afaitar contra les portes.Déu n’hi dó…la rebequeria-.

A Santa Marta d’Ortigueira (A Coruña),d’origen celta,hi vaig sentir que la història del Halloween és molt antiga i que es remonta a més de dos mils anys, quan l'Any Cèltic finalitzava en acabat l’estiu,concretament el 31 d'octubre del Calendari cristià-.Els gallecs-cèltics,un tant supersticiosos,portaven el bestiar dels Prats on pasturaven als estables per a passar l'hivern-.

El dia 31 d’octubre,el darrer dia,hom suposava que els esperits sortirien dels cementiris i prendre’s els cossos dels vius per ressuscitar,i així, per evitar-lo,els poblats celtes (Galicia és un poble celta) embrutaven les cases i les "decoraven" amb ossos i altres coses desagradables, de manera que els morts es guiessin per mitjà d'aquests fins arribar a un lloc millor.

Encara l'any 2011 hi ha la tradició de decorar amb motius sinistres les cases en el capvespre de la Diada de Tots els Sants i disfressar-se-.Ara bé,el recorregut dels nois i les noies a la recerca de llaminadures,hom diu que prové de la tradició neerlandesa de la Festa de Sant Martí,l’11 de noviembre-.A Catalunya i Sitges el Halloween està reemplaçant cada cop més la Diada de Tots els Sants-.

En realitat El que predomina és el model americà a l’Estat espanyol entre les generacions més joves-.Sembla ser que se celebra en aquesta data en diversos pobles de la Península Ibèrica, encara que amb un origen diferent-.

A Sitges,se celebra la castanyada i el foc a finals d’octubre i així la castanya recupera la importància que el blat de moro i la patata li van arrabassar en els darrers segles a causa del descobriment d'Amèrica-.Sembla que la ingestió d’aquests aliments prové del fet que durant la nit de Tots Sants,la vigília de la Diada dels Difunts, es tocava a morts sense aturar-se fins al matí, amics i parents ajudaven els campaners a fer aquesta dura tasca i consumien aquests aliments per no defallir-.

La imatge més representativa és la Castanyera: una dona vella, vestida amb roba molt pobre d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un espai al carrer per rostir castanyes-.A Sitges i a Catalunya n’hi ha una variant: que no només es degusten castanyes torrades sinó que s'acompanyen de panellets, moniatos i fruita confitada-.La beguda típica de la castanyada és el moscatel a Sitges com a Tenerife  la Malvasia-.A la meva terra berciana el Magosto com a Galícia-.

El Nom de Catalunya i dels Catalans

Encara que el nom,potser sigui un aspecte una mica secundari ,quan es tracta d'escatir la naturalesa d'una Nació, perquè per mitjà d'una anàlisi dels seus elements constitutius aquella naturalesa ja es pot determinar,independentment de si “Catalunya i català tenen origen d’un dels 7 "Barons de la Fama",de l’Otger Català en la reconquesta catalana al Ripollès”.

No deixa de ser molt interessant tal aspecte,el del Nom amb què aquesta Nació apareix en frases conegudes,sigui en la Documentació històrica,sigui a les planes de la Historiografia General.L'expressió “de Catalunya” té un sentit territorial i polític en contraposició a d’altres, un sentit comprensiu dels països de parla catalana, emprat en l’accepció de territori peninsular pertanyent al Rei.

Hom diu que en el cas de la Història de Catalunya ha estat,juxta la fusta, la qüestió del Nom, allò que ha ocasionat l'embull mitjançant el qual, a través d’ operacions, de capgiraments de sentit o les variacions semàntiques, que s'ha pervingut no només a desallotjar Catalunya del seu lloc llegítim i de la seva glòria, sinó que s'ha pretès assolir la seva destrucció històrica, tot negant-li ,tanmateix la seva existència.Ai las!.

Per aquesta raó i per propòsits encara vigents,me'n sembla força oportú de fer una "breu repassada aI cas del Nom de Catalunya i de l'Apel•latiu de Català en diferents moments històrics de la seva existència com a Nació catalana o Estat català.El tema,rellegint llibres i textos d’Història coneguts a la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges ,ens hi trobem aquells Noms de Catalunya i Nom de català ,on hi surten contínuament.

Frases en llatí com aquestes no podem pas perdre-les de vista,com a "Història de Catalunya": "Fuisse ad iter veniendi partes Catalonie pro complimento tractatus pacis inter nos et vos habiti"."Dix que la Cort no li havia volgut donar diners per fer l'Armada de Catalunya".“E per acabament de la dita Pau van ser a Catalunya lo Rey Karles e el Cardenal de Marsella e Madona Blanca, filla del rey Karles".

"Deliveraverunt accipere publice guerram contra cathalanos"."Domino Frederico el vel e iurs filius quod propter propinquitatem quam habent cum Cathalonia",(és a dir, que el rei de Sicília,fill de Pere el Gran tenien proximitat amb Catalunya no pas amb Aragó)."Cum ipsi sub spe ad securitate nostra de partibus Cathalonie et partibus Romanie"-." Et dico vobis quod Januuenses íntrinseci et rex et Papa qui nunc est cognoscunt quod destructi essent si Catalani haberent Sardineam". 0 sigui que eren els catalans i no pas els aragonesos els qui conquerien Sardenya-.”E encontinent de tornarmen en Catalunya nostre senyor Deu ajudant”-. "Quod intendit armare in Provincia et Cathalonia et partem in Venettis"-.

I encara n’hi ha més.Un escrit del Rei Jaume II al rei de Tunis : "...encara, senyor, que tot crestià fos català o altre qui en la terra del Soudan volgués portar Ilenya ni ferre que el rey no li ho degués vedar"-. "Senyor" infant don Alfonso per tot lo present mes de març entén ésser partit de Catalunya”-."Quia pro certo ipsi requirent vestram regiam magestatem in Cathalonie"-.”De gente nostra terre Catalonie ad servicia Romane sancte matris ecclesiae vestra”. "Totes les donzelles e tota l’altra companya qui de Catalunya era asi ab nos"-.

Els exemples es podrien multiplicar, però amb les frases llatines estudiades ja n'hi ha prou per veure que quan els Reis o els Ambaixadors parlen d’un territori concret de la Península Ibèrica, fan servir sempre el Nom de Catalunya i dels Catalans per designar-lo.Una lliçó que hauria d’aprendre,durant el segle XXI,la Diplomàcia tant catalana com espanyola.Seria força colpidor per a la Nació Catalana que hi volem a la Unió Europea.

I,parlant-ne “colpidor “,nofa gaire he llegit aquell famós Missatge del Rei Eduard III d'Anglaterra en favor dels "mercatores fideles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricarum",on podem veure com tres dels Estats de la Península Ibèrica són anomenats, respectivament, a)Ispaniae o sigui Castella, b) Catalonie,c)Catalunya amb Aragó i els restants Estats, i el tercer Mallorques,que l’any 1340 estava separat de Catalunya a causa de la divisió de Jaume I.

És a dir,al conglomerat d'Estats, en el camp internacional, on regnava un sobirà ,també l'anomenava Catalunya.O aquell altre dels Consellers de la Ciutat de Barcelona a l'Emperador de Constantinoble de 1437, en què li parlen de "toam nationem cathalanorum"

Per llogar-hi cadires...!!

Espanya és a Catalunya,el que Grècia és a la Unió Europea (2011)

El problema grec porta pel Pedregar a tota la Zona Euro i ha Desballestat les previsions que Merkel i Sarkozy havien filat amb no poques dificultats. Malgrat la condonació de la meitat del deute grec i de les injeccions de diners, el govern hel•lènic ha donat un exemple d'irresponsabilitat gairebé suïcida responent a aquestes mesures prou generoses amb la rebequeria de convocar un referèndum.Això és d'una gravetat que sols s'explica si ho veiem com a conseqüència d'un sistema de valors fonamentat en la cultura del subsidi i de que ja pagaran el compte els altres.

És el mateix que ens passa a Catalunya i als catalans amb Espanya. Ens surt molt cara. Tant, que si Catalunya fos un Estat lliure ja hauríem sortit de la crisi i creixeríem prou per a generar llocs de treball. Les empreses catalanes creixen en exportacions un 18 per cent, és a dir, exporten cada cop més arreu del món - això ho haurien de saber aquells que diuen que com ens en sortiríem sense el mercat espanyol, quan fa anys que no pinta res - , la capacitat de generar innovadors i riquesa és enorme i sols té el topall d'una burocràcia sovietitzant, hereva dels governs tripartits però també d'exigències absurdes reconegudes pel propi President Pujol, que deia l'altre dilluns que ell volia simplificar l'administració i va trobar-se amb l'oposició de molts sectors.

El fracàs grec por ensorrar Europa i l'Euro, a més d'economies febles com l'espanyola; el fracàs espanyol pot ensorrar-nos als catalans per a sempre més. No són pas economies productives, ho són de serveis en uns moments en que turisme i sol ja no venen prou. És més important que mai, doncs, deslliurar-nos d'aquesta baluerna anomenada Espanya, si més no per pur instint de supervivència econòmica. No és pas una qüestió de llengua, d'indentitat, de cultura - que també -, sinó que ara ens hi juguem el futur del país, dels nostres fills, de les nostres jubilacions, del teixit social, àdhuc econòmic, català.

Catalunya no és ni Grècia ni Espanya.

Aquí defugim folclorismes barats com el de Zorba el grec ballant el sirtaki o Carmen Sevilla fent el mateix, però per sevillanes. Ho defugim encara que ens diguin eixuts, secs, malajes, però són aquests malajes qui paguen el gasto dels qui en els bars beuen i no treballen, perquè el subsidi agrari i quatre cosetes fetes en negre ja els permeten viure. I viuen bé. Ordinadors gratis pels seus fills a les escoles, autovies fantàstiques que no els costen un cèntim, equipaments de luxe en pobles sense habitants com aquell qui diu. Espanya és així, diuen, i és queden tan amples.

Diuen els experts que, o Europa és desempallega de Grècia, o aquesta acabarà amb Europa. Compte, que a Catalunya por passar-li el mateix amb Espanya. Per això no volen ni sentir parlar de que marxem. Ens volen per pagar-lis la festa. Això si, som uns malajes. Déu n'hi do...!!

L'Eurocambra declara "inadmissible" l'Oficialitat de la Llengua Catalana

Els Serveis Jurídics del Parlament Europeu eviten que el Txt presentat pels Eurdiputats catalans Srs Tremosa, Junqueras i Romeva es voti. Tremosa assegura que la maniobra és "jurídicament feble" i que "crea un precedent molt greu".

L'Esmena a favor de l'Oficialitat de la Llengua Catalana a la Unió Europea (UE) finalment no es podrà votar aquest dijous 18 Novembre 2011, a la Comissió d'Exteriors del Parlament Europeu. Els Serveis Jurídics de l'Eurocambra han declarat a última hora “inadmissible” l'esmena presentada pel Convergent català en Ramon Tremosa, l'Ecosocialista en Raül Romeva i el Republicà l'Oriol Junqueras. El text pretenia mostrar el suport dels diversos partits a l'oficialitat de la llengua catalana a la U.E.,bo i aprofitant l'ingrés de Croàcia. De fet, els Eurodiputats Liberals i Verds pensaven votar-hi a favor i en Tremosa,en Romeva i en Junqueras havien demanat als Socialistes catalans que pressionessin el PSOE perquè també ho fes.

En Ramon Tremosa ha anunciat que, de tota manera,hi assistirà dijous dia 18 noevembre 2011 a la Comissió d'Exteriors a defensar l'Oficialitat del Català, tot i que els Serveis Jurídics hagin impedit la votació.L'Eurodiputat ha alertat que la decisió "crea un precedent molt greu" i que "jurídicament és feble".

Segons ha pogut saber l'A.C.N., els Serveis Jurídics del Parlament Europeu justifiquen la decisió perquè l'esmena aborda un tema que “no està relacionat” amb el debat que es farà demà dijous a la comissió d'Afers Exteriors, en el qual els eurodiputats votaran un informe sobre l'entrada a la UE de Cròacia.

L'esmena presentada per en

Tremosa, en Romeva i en Junqueras –coneguda com a 111– proposa aprofitar que l'ingrés de Cròacia “requerirà un canvi en el T ractat

per incloure la llengua croata com a llengua oficial de la UE” perquè els diversos estats membres opinin sobre la idoneïtat d'incloure-hi també el català, que és la tretzena llengua més parlada a nivell europeu –amb més de 10 milions de parlants.Finalment, i després que aquest dimecres els tres eurodiputats pressionessin el partit socialista perquè votés a favor de l'esmena, el text ha caigut de l'agenda de la reunió.

De totes maneres, sense el suport d'almenys un dels dos grups majoritaris de l'Eurocambra, populars o socialistes, la comissió d'Exteriors hauria rebutjat l'esmena.

Els populars europeus tenen 27 dels 72 eurodiputats de la comissió, i els socialistes sumen 19 escons, mentre que els liberals i els verds, a favor de l'esmena, en tenen vuit i sis, respectivament.Tremosa, Junqueras i Romeva havien aconseguit el suport d'alguns eurodiputats d'altres grups, però finalment no es visualitzarà amb vots el suport europeu a l'oficialitat del català.

Sitges vol la quarta Escola pública,àlies l'Escola Agnès l'any 2012

L'AMPA de l'Escola Agnès de Sitges va denunciar el dia 27 de novembre (Dia del Mestre arreu) amb una ocupació simbòlica el retard de l'obra Els alumnes de l'escola sitgetana ahir ocupant l'espai on s'ha de fer el centre a la urbanització de Quint Mar. La quarta Escola públic a Sitges,àlies l'Escola L'Escola Agnès de Sitges va néixer l'any 2005 en barracons i es va situar a la zona de Can Pei de Sitges amb el compromís del govern local ( PSC i ICV) de cedir uns espais a la urbanització Quint Mar, a l'altre extrem de Sitges, per ubicar-hi el centre definitiu. El govern va tardar dos anys a cedir els terrenys i després de fer diverses rectificacions que li exigia la Generalitat va cedir-los el 2009. El 2010 es va licitar el projecte constructiu que preveu la construcció d'una escola que la Generalitat ja ha valorat en 5,5 milions d'euros, i el Parlament es va comprometre aquest mandat a tenir el centre per al curs 2013/2014. La comunitat educativa va reivindicar ahir la construcció “urgent” del centre amb una botifarrada i una ocupació simbòlica dels terrenys on s'ha de fer. “El que passarà aquí és inaudit. Hi haurà escolars que hauran començat P3 i acabaran sisè de primària en barracons. Diuen que no hi ha diners però liciten la construcció d'altres centres que fa menys anys que estan en barracons. No hi ha dret”, deia Marian Anton, presidenta de l'AMPA. La comunitat educativa ha anunciat que enfortirà en els pròxims dies la seva queixa, també en el Ple Municipal.

Aprendre a estimar les Matemàtiques

Estimar les matemàtiques no ha de ser el resultat de conèixer aquesta ciència, sinó el pas previ per entrar-hi. Per això aquest article reclama una atenció més gran envers les dinàmiques que afavoreixin l’aprenentatge de les matemàtiques. S’hi fa veure que això és possible i necessari i s’hi donen recomanacions sobre com cal fer-ho.

Un objectiu no sempre explícit de l’ensenyament infantil i de primària ha de ser aprendre a “estimar” les matemàtiques. Els nens i les nenes estan oberts, sense prejudicis, a descobrir i gaudir de tot allò que els sembla atraient i divertit. En conseqüència, semblaria raonable esperar que la seva aproximació al món de les matemàtiques fos engrescadora. L’experiència, però, demostra que, malauradament, molt aviat en massa infants l’encanteri matemàtic inicial aviat dóna pas a una actitud més avorrida que no pas motivada. On fallem? La tesi que volem defensar en aquest article és que el primer objectiu matemàtic que ens hem de plantejar a l’escola és facilitar l’estimació, l’interès, la curiositat, la intriga i el goig per fer matemàtiques, i que sols des d’aquesta “afició” podrem aconseguir vèncer el desencant generalitzat vers una disciplina indispensable per a la formació i per a la vida.

Ara ja fa vint-i-cinc anys, el nostre gran matemàtic Lluís A. Santaló deia, referint-se a primària:L’ensenyament formatiu es dóna la mà amb l’ensenyament actiu. L’alumne ha de participar en l’aprenentatge, ha de mostrar-se motivat pels problemes […] Els coneixements no han de ser embotits a pressió, sinó adquirits a través de la curiositat de l’infant, el qual, afortunadament, té sempre curiositat per qualsevol cosa que li sigui presentada adequadament.

Aquest procés clau de “curiositat versus coneixements” segueix essent avui el repte que cal assolir, i fer-ho és possible.

Uns exemples que colpeixen

En els dos darrers anys he tingut el plaer de veure com en molts llocs estan fent experiències interessantíssimes en aquest camp de la motivació matemàtica a l’escola.

Al Matemagnum de Barcelona de 1999 vàrem veure propostes brillants sobre com es poden barrejar matemàtiques amb anglès (Escola Vila Olímpica de Barcelona) o fer màgia i càlcul mental (D. Barba i Ll. Segarra) o aprofitar colònies per fer matemàtiques…

Al CEM 2000 Mataró es presentaren experiències de contes i matemàtiques (Tana Serra), exposicions d’atractius materials, el bonic treball de Carme Alemany (CEIP Roure Gros, de Santa Eulàlia de Riuprimer) amb gegantines caixes on, des de dintre, els nens i les nenes poden veure l’efecte fotogràfic, treballs d’art i geometria de P-3 a sisè (Escola Bellaterra), propostes sobre geometria i artistes (Teresa Claramunt), etc.

A la Fira Matemàtica d’Igualada fou emocionant veure molts nens i nenes ensenyant a uns altres els seus tallers de figures, de botigues, d’euros, de laberints… I a les Jornades de Vic i de Girona vam poder apreciar el bon treball del Grup Perímetre i les exposicions de materials inventats per centres i les fires fetes al carrer…

Fins i tot a ICME-9, al Japó, es presentaven taules plenes de nens i nenes fent jocs de papiroflèxia (origami), usant materials interactius, aprenent nombres i al mateix temps l’escriptura del japonès… (el que l’Associació AMI japonesa en diu “claus divertides” i que es basen en la idea que, pedagògicament, l’aspecte emocional i actitudinal de les classes és el primer parany que cal resoldre…).

Quan et mous per aquest món de jornades, fires i congressos visualitzes en clau de realitat possible tot el que es pot arribar a fer i experimentar per tal de seduir els infants cap a les matemàtiques. Però queda sempre l’angoixa de fins a quin punt els milers de mestres i centres “no participants” en aquests esdeveniments es faran ressò del que s’està realitzant.

Una lectura més que recomanable

A la darrera escola d’estiu en què vaig assistir vaig participar en la presentació del nou llibre de M. Antònia Canals: Viure les matemàtiques de 3 a 6 anys (Rosa Sensat. Barcelona, 2000). La meva admiració per la trajectòria pedagògica de la M. Antònia Canals treu imparcialitat al que ara comentaré, però crec, objectivament, que en aquest llibre l’autora ha encertat, com mai, a oferir un camí clar i precís als mestres i a les mestres que treballen en aquest nivell.

La M. Antònia Canals ens convida a “acompanyar els nens i nenes en el creixement del seu saber matemàtic” i ens anima a fer-ho fent “viure la matemàtica”, aprenent “a mirar matemàticament”, convertint els parvularis en observatoris de mestres i infants… “el repte d’anar-nos fent el nostre propi mètode, no d’ensenyar sinó de fer possible que els nens i nenes aprenguin de veritat”. I fer això mirant l’entorn, jugant, tocant, cantant, fent contes, dramatitzacions, descobrint l’espai, els nombres, les mesures…

Una recepta màgica Si hem vist que tanta gent fa tantes coses, és hora que ens proposem, entre tots i totes, estendre aquestes idees de renovació i canvi a molts centres i a moltes aules. M’atreviria, doncs, a donar una recepta per millorar la nostra manera de fer estimar les matemàtiques. La recepta sols té dos ingredients: Primer ingredient (si escau): Que l’ensenyant estimi les matemàtiques. Per començar, cal que les mestres i els mestres deixin de banda els seus possibles records negatius sobre la reina de les ciències i procurin, si és el cas, sentir-se segurs sobre el que s’ha d’ensenyar i com cal fer-ho. El que fa patir dels trapezistes no és l’altura del trapezi, sinó que es comportin de manera nerviosa abans de fer el salt. No sempre la formació inicial en didàctica de les matemàtiques pot haver assegurat aquesta confiança personal sobre la disciplina i, per tant, caldrà moure’s i cercar remeis. Hi ha molt bons llibres on es puguin trobar orientacions precises i consells pragmàtics…, i avui dia també hi ha una bona oferta d’activitats formatives i jornades que ajudaran a compartir idees. Suposem, doncs, que ja tenim unes mestres i uns mestres engrescats amb les matemàtiques. Aleshores poden passar a considerar el: Segon ingredient: La manera “com” cal fer matemàtiques és tan important o més que “què” fem. Ben senzill. Ens preocuparem “a la vegada” dels temes, els conceptes, els procediments, etc. que volem que aprenguin els nens i nenes i del propi procés per fer-ho possible, tot posant-hi, això sí, imaginació i creativitat. En particular, això ens farà despreciar “el treball amb fitxes” d’editorials al parvulari i ens motivarà per buscar dinàmiques amb músiques, contes, danses, etc.

Un darrer consell sobre la recepta

L’estimació vers les matemàtiques és fàcil de descobrir en els nens i nenes. Si la recepta d’engrescament ha funcionat, ho notarem de seguida: en voldran més i més. I també convindrà dir-ho a les famílies. Els infants que estimen les matemàtiques perquè hi juguen, en fan i s’hi diverteixen, també en podran fer més a casa, i als caps de setmana i a les vacances i arreu. És possible que els fills i les filles no s’avorreixin tant a l’escola com ho varen fer els seus pares i mares… I els diferents ritmes de les criatures no han de neguitejar en aquestes etapes. Si algú s’atreveix a dir allò que “altres veïnets ja resten portant o divideixen”, caldrà que preguntem immediatament: “I badallen mentre ho fan?”.

Nosaltres no preparem pobres calculadores manuals inferiors a una màquina de dos euros. Nosaltres preparem nens i nenes que aprendran coses que estimen.Arribats en aquest punt, la ràdio emet una cançó clàssica de soul afroamericà. El cantant va enumerant una sèrie de mancances personals “no en sé gaire de geografia, no en sé gaire de trigonometria, no en sé gaire del llibre de ciències…”, però finalment aclarareix: “el que sé és que t’estimo i si tu m’estimessis una mica… aquest món seria meravellós”. Per al soul del segle xxi seria desitjable que “saber” i “estimar” anessin sempre de la mà.

El Primer català escrit apareix en l'ambit eclesiàstic (segle XII)

Apareix concretament en la predicació des de la trona Es tracta d'unes Homilies en llengua vulgar,traduccions de la llengua llatina. Segons l'estudiós Josep Moran, a la seva obra:"L'ús de la llengua vulgar per a fins religiosos i catequètics en els orígens”, Miscel·lània Germà Colom, I., fins abans del s.XII només es coneix un esborrany de sermó escrit en una barreja de francés i llatí en un manuscrit del s.X i també possiblement Las Glosas Emilianenses (s.XI).

Aquests sermons de l'anomenada Reforma Gregoriana segueixen la tradició del llatí.

Als Països Catalans es conserven les anomenades Homilies d'Organyà i les Homilies de Tortosa.Les Homilies d'Organyà (català), provenen de la parròquia d'Organyà, a l'alt Urgell, que als ss. XI-XII era un priorat canolical augustinià ( de frares augustinians). Es conserva actualment de forma incompleta (6 sermons complets i 2 incomplets). També és discutible el valor estètic (si és el primer text escrit en català) perquè són sermons escrits i tenen un caràcter molt elemental (no literari). El Priorat d'Organyà era una canònica regular augustiniana, igual que a Tortosa. És a dir, segons el model de la canònica que hem vist s'anaven distribuint als sermonaris, a les diferents seus canòniques a Catalunya. A Tortosa no es va traduir i a Organyà sí (traducció d'una homilia en occità)

Les Homilies de Tortosa (en llengua Occitana). Estan en un manuscrit de finals del s. XI-XII, es conserven a la catedral de Tortosa, escrits en occità però presenta alguns catalanismes atribuïts al copista. Com s'explica que a Tortosa hi haja sermons en occità? La finalitat era millorar el nivell pastoral dels clergues. Com hem dit la reforma gregoriana prové de la Gàl·lia francesa.

Una Canònica és una comunitat de clergues que es regeixen per una regla (clergat regular). La canònica regular augustiniana de Sant Ruf d'Avinyó, aquests són els que varen aplicar a Catalunya la reforma canonical gregoriana. És a dir, aquests homes varen fer aplecs de sermons en occità i els anaren distribuint per Catalunya (finals del XII i principis del XIII). Així, un va arribar a Tortosa i l'altre a Organyà.

Queda descartada l'opinió d'alguns estudiosos que diuen que aquests textos no tenen un heterodox sinó ortodox, situats dins la tradició augustiniana.

Hi havia més Homilies, però al no ser uns sermons cultes i literaris com els llatins, sinó més bé vulgars, no en tenim perquè els seus manuscrits caigueren en desús. En aquella època els parlants ja tenien la consciència que català i occità eren llengües diferents.

El prímer estudi se consagra a «Loriginalitat i el suposat origen augustià de les Homilies d'Organyá» ; Es tracta d'un conjunt de sermons escrits en català, amb occitanismes, molt semblant a les de les homilies de Tortosa, conservadat al ms. 106 d'aquesta catedral. D'aquestes Homilies no se conservan més que vuit folis, que fan referència a un homiliari més ampli, amb sis de completes i amb les línees d'altres dos és suficient per a connectar aquesta col·lecció amb elHomiliario de Angers, tant pel recorregut com pel tema i l'estructura de les prediques que inclouen.

Mitjançant un ampli estructura textual, es demostra l'existència de programes de predicació, definits com a canònics regulars, que varen servir-se de materials aliens als que procuraren donar un nou ús, la qual cosa no significa que aquestes homilies llatines arribessin a ser eficaces per a complir la seua funció de propaganda religiosa, sobretot en allò que respecta a les necessitats espirituals del poble. Es tracta de col·leccions de textos, en qualsevol cas, que tenen un caràcter plural i obert, per la qual cosa podrien ser utilitzades per diferents ordes religioses que compartissin un ideal ascètic.

L'AIRE RACISTA QUE BUFA...!!

Els partits polítics racistes i xenòfobs estan proliferant arreu de tota Europa, i en alguns països, coneguts per la seva modernitat i pel seu benestar econòmic, de manera gairebé imparable.

Aquesta és una constatació veritablement lamentable, però tanmateix una realitat política que costa d'assimilar, atès que la lluita per la Democràcia i per la Dignitat de l'Èsser humà ha estat una vertitable constant al llarg dels segles, tot i que darrerament sembla que s'hagi posat la marxa enrere en alguns països europeus.

Si a França "el fenomen Le Pen" va esclatar i espantar a finals dels 1980,al segle XXI Àustria o Holanda, dos països desenvolupats, viuen immersos en aquest terratrèmol polític que busca l'odi contra l'estranger com a únic Ideari. De fet, un dels eslògans d'un dels líders Racistes catalans és: ell no és racista, sinó realista. No fa gaire un alumne meu de 15 anys,em va repetir aquest eslogan, i he de dir que em va preocupar d'allò més sentir-lo en boca d'un jovenet.

El missatge racista està penetrant entre el jovent.

És molt fàcil, és la demagògica barata i crua, que entra entre els més joves que s'arriben a creure que tot el mal prové dels immigants. I és molt preocupant pel problema social que pot crear, però també per l'ideari que els nostres joves van conreant. Estem vivint en una societat multicultural, on cal aquest esforç d'integració i de convivència de tots plegats. Aquest ideari racista implica tota mena de valors negatius, amb els quals han de conviure els més joves: la societat del futur.

A la Vila de Sitges tots els immigrants parlen català i conviuen sense problema amb la resta.Això no és la norma, i no vull ser utòpic en aquest tema. Hi ha indrets on hi ha molta delinqüència, on alguns nouvinguts no accepten les normes de convivència i provoquen un daltabaix social. No plantejo en cap moment un Ideari Idíl·lic, perquè la convivència mai no n'és. Fa uns mesos en una reunió un membre d'un grup alternatiu criticava qe es parlès dels deures dels immigrants, com si aquests no n'haguessin de tenir. Això tampoc no és xafar de peus a terra. Com tampoc no n'és alguns comportaments que tenim a les escoles, ni la idea de viure de la subvenció, tot i que molts em negarien aquest fet, és una trista realitat. De fet, cada cop que escric sobre aquest tema vaig repetint els mateixos conceptes...

Tot això no treu, però, que haguem de seguir lluitant per una societat on imperin els valors humans i humanitzants, on es deixen de costat totalment idearis aliens a la decència humana, on els joves cresquin sabent que tots hem de saber conviure. Els crits racistes al camp de futbol són una lacra contra la dignitat humana, i pensem que els més joves són proclius a aquestes actituds, les veues i les senten, els alliçonen.

Sembla evident que a les properes eleccions els grups racistes tindran una forta participació a la vida política i entraran en molts ajuntaments, també a les Terres de l'Ebre. Primer els de casa... és un missatge realment d'espant, perquè se'l creuen i perquè pot captar gent. No és gaire diferent al que està passant a la resta d'Europa, però ens posa en estat d'alerta. Al Parlament de Catalunya ja hi ha un partit amb un ideari únic: antillengua catalana. Aquest racisme lingüístic és recolzat per més de cent mil ciutadans d'aquesta terra. Racisme lingüístic i racisme genètic o racial forma part d'un mateix tot.

Esperem que els partits polítics puguin plantar cara al racisme i no permetin que es difongui un ideari tan degradant contra l'èsser humà ni contra la nostra cultura. Fa por, el seu missatge. Fa por pensar que atrauen tants joves. I fa por la simple idea que el seu Ideari pot tenir una aplicació futura...als Països Catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

La grandesa del Barça (2011)

Ja fa molts dies que no tenim paraules ni adjectius per descriure la grandesa del Barça

Ens anirem repetint i repetint amb la joia que ens suposa veure "L'enorme treball de pedrera" que s'està realitzant, que permet ser "Campió del Món" amb nou de la Masia del Barça!. Amb l'elegància d'en Pep Guardiola,sempre filòsof i allissonador... amb la "Pinya" que formen uns jugadors de nivell estratosfèric,encapçalats pel Rei de Reis de tots els temps,en Lionel Messi, i aquell "Rei de Rei" de tots els jugadors de la Història Futbolística Catalana (HFC),que és el Xavi Hernández.

Futbol en majúscula,en entusiasme, l'orgull de Club, l'orgull dels colors,l'orgull de la Terra on hi juguen i hi meravellen.Justa la fusta,no va haver-hi partit, com no va haver-n'hi tampoc a la darrera Final de Champions contra l'United.I pensem que Santos i Man.United són "Història Viva del Futbol", que, senzillament, no poden, i semblen retratats com a Equips mediocres o de Segona fila. No en són; passa que hi ha només un "Equip" que és quelcom més que gran.

Hi escric amb entusiasme,i crec que ens el podem permetre lany 2011.

Anar "enllaçant frase rere frase amb un únic fil conductor", l'actual entusiasme i l'orgull de ser barcelonista. Ens el podem permetre en Diades així...!.No cal estar sempre parlant de crisi, d'obstruccions espanyolistes, de persecucions lingüístiques, d'aquesta realitat tan trista que ens acompanya als catalans i a les catalanes, a la catalanitat.

L'any 2011 és any de "tirar la casa per la finestra",és any de pensar en positiu, de gaudir, d'animar-nos amb la joia d'un imparable i insubstituible Equip,que deixa més d'un amb un pam de nas.Hi ha molta ceba a rosegar...!

Ens hi donaven enterrats,un canvi de Cicle,no i no,fixem-nos en com ha anat tot.Una autèntica i magistral Lliçó catalana.Vam acabar la darrera temporada amb apoteosi màxima.Tot i eliminant un "Equip més que brut de la Champions" (quina vergonya de joc i de comportament, imatge impròpia d'algú mínimament gran), guanyant la lliga a plaer, i amb una Final de Champions per al record, mai abans s'havia patit tan poc!!!.

L'estiu ens donava un títol més que dolç contra l'adversari de sempre, amb gol estel·lar de Messi al moment ideal per tocar on més mal fa (sempre futbolísticament parlant...). Quin plaer...!! Després "Supercampions d'Europa", contra el Porto al simpàtic Principat Monaguesc. Ens esperava l'heroica "Victòria de San Siro", on, per si n'hi havia algun dubte, quedava més que clar qui era el king.

I què hem de dir del Bernabéu...?, casa estranya...!, el Camp deFutbol més hostil dels que es fan i es desfan,doncs una pallissa en majúscula. I quedava la Corona, el Tercer Títol, Campions del món, World Champions, Campione dal mondo, Campeões mundiais, Champions du monde...!!!

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

El nom "Catalunya",segons un capellà occità (1886)

He descobert una veritable meravella, però no sé si és una meravella d'intel·ligència, de subtilesa i d'humor o d'imbecil·litat, d'estafa intel·lectual i d'arrogància.L'any 1886 (segle XIX), un capellà occità, dels Banhs de Rènnas (al vessant nord de les Corberes), va publicar a Carcassona un llibre titulat "La vraie langue celtique".

El capellà,mossèn Henri Boudet es va dedicar a demostrar que llengües tan diverses com l'hebreu, el púnic, el basc, el berber, l'iber, el germànic i l'occità tenen un origen comú i únic: l'anglès modern....Costa d'entendre aquest plantejament i, doncs, és prudent d'anar a pams.

Aquest assaig –si puc anomenar-lo així– és una obra "Mestra d'Erudició". El mossèn

Enri Boudet hi cita dades històriques,citacions d'autors antics, i demostra una gran capacitat d'anàlisi. Tot això amb una base de raonament absolutament estrafolària. Quan parla, en el títol de llibre i tot al llarg del text, de «Llengua Cèltica» es refereix estrictament,a l'anglès.

Aquesta afirmació és ja, en si, una gran fantasia.Ara bé,el més remarcable,és la manera que té de demostrar aquesta font única de tantes llengües, a través d'un ús malabarístic de les etimologies.Actua de dues maneres diferents:a)La primera, reservada a l'Occità.Ha reunit un Glossari de paraules angleses que vénen del llatí i les compara a paraules Occitanes que els són properes i n'extreu la conclusió que, en lloc que aquesta semblança demostri un mateix origen, prova que l'Occità ve del «cèltic».

La segona és encara més fascinant i s'apropa dels jocs verbals, de l'enigmística i dels exercicis d'estil. Aquest bon capellà pren qualsevol paraula de qualsevol llengua i intenta trobar-li un avantpassat en anglès/cèltic.Així, el Sinaí demostra que l'Hebreu deriva de l'anglès, ja que la manera en què Déu va proporcionar la seva Llei al Poble hebreu en aquesta muntanya va ser espectacularment brillant, i així ajunta to shine (brillar) i eye (ull) i construeix un Sinaí aproximatiu...!

Com demostrar que el Púnic també deriva de l'anglès?.Desmuntant el nom del pare d'Hanníbal, Amílcar Barca, un nom que palesa l'Energia d'aquest Rei a dirigir el seu poble: to aim (dirigir), weal (prosperitat), to care (tenir cura). Aim-weal-care dóna un Amílcar molt coix però suficient, segons Boudet, per revolucionar la lingüística...!

L'exercici és molt enginyós, però no gaire difícil si veiem que, de fet,el mossèn Enric Boudet treballa al revés del que diu. És a dir, que primer intenta desmuntar els noms, propis o comuns, per trobar-hi correspondències amb l'anglès i després s'espavila per explicar que aquestes paraules angleses corresponen a característiques dels noms en qüestió.

I ara cal provar el català també deriva directament de l'anglès.Diu que a l'Alta Edat Mitjana els catalans "eren famosos per conrear una ceba amb la qual alimentaven el bestiar" i tot seguit afirma que el "Nom Catalunya",ve de cattle (bestiar), onion (ceba) dóna un Catlle-Onion gairebé convincent, no? Que els habitants dels Pallars no eren tots, antigament, negociants de ruc? To pay (pagar) ass (ruc): pay-ass...Que la gent d'Osona no és coneguda per la seva obsessió a tenir una llar ben construïda i segura? House (casa) on (damunt): House-on... Es pot fer amb gràcia o amb matusseria, amb exactitud lingüística o amb aproximacions barroeres... Qui vulgui provar, que s'hi posi...!!

Diada dels Reis Mags i l'Escola Agnès de Sitges (2012)

Els nois i les noies de 4t i 5è d’Educació Primària escriuen una Carta as Reis Mags

Som els alumnes de la quarta Escola pública de Sitges,és a dir, l’Escola Agnès de Sitges, us hi volem demanar una cosa molt especial,especialíssima, que fa temps que en necessitem per arribar a ésser encara molt més feliços.

La nostra Escola Agnès de Sitges,no és una Escola pública com la que tenen els altres nens i nenes de Sitges i la Comarca Garraf, ja que no té ni un pati gran on jugar tots junts i fins i tot hem de fer-ne torns. El nostre “Camp de Futbol” és ple a rebossar de pedres i totalment pendent i inclinat.Com que aquest és de sorra ,els nens i les nenes rellisquem i ens fem mal molt sovint. I,a sobre les xarxes de les nostres Porteries de futbol han estat sempre i per sempre trencades i abandonades.Què hi juguem a bàsquet...?, i ens hi preguntem,clar i sitgetà,què és això del joc de bàsquet...ni en tenim niidea?. Nosaltres,els escolars de la quarta escola pública de Sitges,encara no hem tingut la sort de conèixer aquest joc de bàsquet ni altres esports, ja que no disposem de dues cistelles i altres accessoris per practicar-los-hi.N’estem força angoixats...!

Les nostres Aules de l’Escola Agnès de Sitges són massa petites,massa,i a l’hivern ens morim de fred i a l’estiu ens desfem de calor.N’hi ha una manca de penjadors a les aules.També que no tenim gaire espai per penjar els nostres Treballs de classe per a admirar-los, les parets tenen alguns forats per on veiem i sentim als nostres companys d’altres classes i també per on entra el ferd d’hivern.Ens agradaria i el direm, amb el cor a la mà ,tenir un Aula de Música amb alguns instruments musicals com ara un piano,etc, també ens agradaria i molt una Sala d’Informàtica on no haguéssim de “Compartir un Ordinador cada 2 nens”, ni partir el grup perquè no hi cabem.

També necessitem un espaiós Gimnàs, amb molt més materials i Vestuaris, sense oblidar-nos-en d’un Aula de Plàstica,també un Aula d’Idiomes com les altres tres escoles públiques de Sitges, una Zona de Jocs Infantils, un Aula per fer Jocs Simbòlics,volem que hi hagi una Sala de Mestres força més gran, un gran Despatx de Direcció,on puguin tant la Directora com els nostres Mestres ,rebre als nostres pares i mares,és a dir,les nostres famílies,més lavabos i banys,volem un Hortet per a aprendre agricultura i el conreu de fruits-.

No ens n’oblidarem d’ una Aula d’Audiovisuals, un Menjador Escolar on hi capiguem tots alhora i no ens calgui fer tres Torns, nosaltres els Grans de l’Escola Agnès de Sitges, sempre dinem a les dues de la tarda,i hi volem un menjador amb cuina pròpia on es pugui fer el nostre menjar, una Sala Polivalent on puguem celebrar i compartir amb les nostres famílies les festes escolars i les assemblees de l’AMPA de l’escola.

I sobretot una cosa que l’any 2012 que ve ens la trauran: “la nostra Biblioteca Escolar”,i és que sabeu una cosa estimats Reis Mags...?

Ja portem 7 anys esperant...!!

Hi som ubicats en uns Barracons a la Plana del Vinyet,uns vells barracons per on passat els alumnes de la tercera escola pública de Sitges,el CEIP Maria Ossó i també el segon IES Vinyet,és a dir,que Sitges porta uns barracons escolars i al mateix lloc massa anys.

És que nosaltres no som nens com els altres...? És què no ens mereixem una escola digna...? És què nosaltres no mereixem ésser-ne feliços com els altres nois i noies del Cicle Mitjà...?

Amics Reis Mags d’Orient,els alumnes del Cicle Mitjà de la quarta Escola pública,l’Escola Agnès de Sitges,volem que aquest Any 2012 demanar de tot cor, volem demanar “un desig molt especial”,volem i definitivament canviar les joguines que ens les mereixem per una nova Escola,a Quint Mar,on ja hi ha els terrenys cedits al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.!

Tot i desitjant que n’arribi la “Nit de Reis”,que el nostre desig s’hi faci realitat i ja per darrera vegada.Ens acomiadem,amics Reis Mags d’Orient, amb molta esperança i il.lusió.A veure si la festa dels Reis 2013 ja hi serem a Quint Mar...!!

L'Hort de l'Escola Esteve Barrachina (2012)

En una societat com ara la sitgetana, cada cop més urbanitzada, en una Catalunya on la Cultura Vegetal és tan rica, on és un luxe gaudir d’un jardí privat…!,fer l’oferiment d’ hortet a l’Escola Esteve Barrachina (a la cantonada de l’edifici escolar,que toca amb la cruïlla de carrers i el pont dels ocells),aportar elements de la Natura a les aules i tanmateix oferir Activitats relacionades amb el Món Vegetal, no és pas un accessori opcional, sinó un deure educatiu i escolar prou urgent.

M’hi consta que més escoles de Sitges,de la Comarca Garraf i de Catalunya, o bé han començant enjardinant els seus patis o moltes han començat amb un cridaner hort.L’Escola Barrachina fa dos cursos ha inciat un Hortet, força petitó però agradable als ulls,en que cada planta els escolars van posar el nom de la planteta.Són petites iniciatives que les valoren molt, però que ens deixen a la cua de moltes Escoles Europees, on de debò tracten amb la mateixa importància l’Espai interior de l’escola com l’Espai exterior.

Tant els llibres de text com d’altres, que n’hi ha força, ens hi parlen del Medi Natural com a Font educativa ,ens hi fan evidents la urgent necessitat d’introduir la Natura a les Escoles amb sòlids arguments, fruits de l’observació i l’experiència.Ens hi diuen,clar i sitgetà,que:”Un hort representa potencialment una Mina Educativa, un Taller de la Intel•ligència, o, més ben dit de les Intel•ligències,és a dir, de la Intel•ligència perceptiva,la intuïtiva, l’emotiva,la social, l’estètica, la cognitiva, la creativa,la pràctica, la corporal i la motriu, etc.

Un hort escolar,qualsevol hort elaborat pels escolars ens demana que ens hi aturem un moment.S’hi imposa una reflexió a les persones adultes-.Els nois i les noies de l’Escola Esteve Barrachina, tot i treballant a l’Aire Lliure…es fan prou forts.Són arrossegats per la màgia de les plantes que reneixen, creixen i es transformen. En els escolars barratxiners,seguríssim l’efecte del seu Joc d’un Hort és terapèutic. Mentre el jardí floreix, ells també floreixen. A l’hortet els nois i les noies de l’Educació Infantil i l’Educació Primària projecten, decideixen, acorden i realitzen, seguint una lògica pròpia.

Tot Hort escolar,encara que sigui pobre i petit com el de l’Escola Esteve Barrachina,n’ofereix innombrables estímuls entorn dels quals cristal•litzen els Projectes o els Microprojectes, dels nois i les noies barratxiners. Els estímuls,justa la fusta, poden éssser-ne casuals, o bé preparats pels mestres o pares/mares de l’AMPA del centre escolar.

Si ben bé, hi observem els nostres escolars barratxiners,n’hi gaudeixen força de les coses petites i poc vistoses, busquen elements per enfilar-se, per apilar i construir, busquen intimitat per observar, fan ús del Joc Simbòlic, tenen l’afany de recol•lectar, de collir flors, de treure’s les sabates i embrutar-se per gaudir d’un munt de plaers i sensacions…!!

A diferència de les persones adultes,els nostres escolars sitgetans miren les parts i els adults miren el tot.Els nois i les noies van a poc a poc i nosaltres,les persones adultes, molt de pressa.Ells saben millor que ningú trobar les Obres d’Art més exquisides de la Natura, les Miniatures, tal com el sap tot el qui ha mirat un floc de neu,per exemple.

Clar i sitgetà,el repte d’un hort escolar es assumir la Direcció educativa i escolar dels espais exteriors del centre escolar.En el fons,es tracta de crear espais exteriors acollidors i bells, espais que afavoreixen no tan sols els moviments plens de vitalitat, sinó també l’intimitat i la tranquil•litat.

Sembla ser que no només l’Escola Barrachina, sinó també d’altres escoles de Sitges i del Garraf comencen a interessar-se o ja fa temps que estan interessats amb l’Hort Escolar,és quelcom d’agrair-ne.ja que Mestres enamorats del Medi Natural,motiven els seus alumnes amb Activitats i Tallers al mateix Hort escolar, i amb un munt d’idees per introduir elements naturals a les aules i a l’exterior del centre com ara espais lliures als patis d’esbargiment.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Principis destacats de la Constitució de 1812.àlies La Pepa

Hi celebrem el Bicentenari de la Constitució Espanyola 1812 recull molts dels Principis Fonamentals, que encara hi són vigents al segle XXI.

Alguns els hi tenim tan assumits que sembla increïble que en un altre temps les coses no en fossin iguals.Però allò vertader és que, en el moment de la seva Proclamació,van significar una autèntica Ruptura amb el que existía amb anterioritat.

És quelcom tan important mostrar als ciutadans que “Principis que per a ells són tan habituals com ara la Llibertat individual, la Llibertat de premsa, o la inviolabilitat del propi domicili són Drets que encara hi disfrutem l’any 2012, però que s’hi plantejaven com a absolutament moderns i innovadors en La Pepa.

Heus ací un extracte dels Principis Fonamentals de la Constitució de l’any 1812,àlies La Pepa, explicats en un senzill llenguatge i també enllaçant amb el Text integre.

Soberanía Nacional:La Constitució de 1812 defensa que la Sobirania hi resideix, essencialment en la Nació,la Nació espanyola entesa com la reunió de tots els espanyolss d’ambdós Hemisferis.Per tant hi pertany a aquesta exclusivament el Dret d’establir les seves Lleis Fonamentals.Tanmateix hi estableix que la Nació española és lliure i independent,i no és ni pot ésser-ne Patrimoni de cap Família ni persona. Separació de Poders La Constitució de 1812 intenta diferenciar, clarament,qui fa les Lleis,qui les executa i qui les aplica:

Poder Legislatiu: “la Potestat de fer les Lleis hi resideix en la Corts amb el Rei”;
Poder executiu: “la Potestat fer executar la Llei,resideix en el Rei”;
Poder Judicial: "la Potestat d’aplicar les Lleis en les Causes Civils i criminals resideix en els Tribunals establerts per la Llei”.

Dret de Representació: La nació estarà representada per les Corts,els Diputats de les quals són elegits en base a la población i de forma igual en ambdós hemisferis: "Les Corts són la reunió de tots els Diputats que representen la Nació, nomenats per els Ciutadans en la forma que es dirà ". "La base per a la representació nacional és la mateixa en ambdós hemisferis."

Llibertat d’Expresión / Llibertat de Premsa i imprenta: “Tots els espanyols tenen llibertat d’escriure, imprimir i publicar les seves idees polítiques sense necessitat de llicència, revisió o aprobació alguna, anterior a la publicació,sota les restriccions i responsabilidat que estableixin les Lleis

Dret a la integritat física:“No s’usarà mai del torment ni dels apremis”, referit a les persones i individus en general. Per tant estem parlant d’un dret de la persona i no simplement dels qui tinguin la condició de ciutadans.

Llibertat Personal "No es pot privar a cap individu de la seva llibertat ni imposar-li pena alguna,llevat per motius de la Seguretat de l’Estat".

Inviolabilitat del domicili “No podrà ser allanada la casa de cap espanyol, sinó en els casos que determini la Llei per al bon ordre i Seguridat de l’Estat”.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Vuitanta Aniversari de l'Institut-Escola a Catalunya (1932-2012)

diumenge 5 de febrer de 2012Vuitanta Aniversari de L'Institut-Escola (1932-2012) L'Institut-Escola de la Generalitat Republicana era un Centre escolar fundat a Barcelona durant el Govern de la Generalitat Estatutària (1932-1933), el dia 3 de febrer de 1932, impulsat pel Conseller de Cultura en Ventura Gassol, i segons el Model de l'Instituto Escuela de Madrid, per tal de reestructurar l'Fnsenyament Secundari a Catalunya.

La seu era al Palau del Governador del Parc de la Ciutadella i el Director en va ésser em Josep Estalella i Graells.El seu funcionament es regia per unes Normes elaborades pel Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que fixava l'edat mínima d'ingrés al centre -11 anys-, l'admissió d'alumnes d'ambdós sexes i el seu nombre, el Pla d'Ensenyament, l'organització, etc.

A més,un Reglament Intern definia els Trets pedagògics i organitzatius:la coeducació de sexes, l'ús del català com a llengua bàsica, el laïcisme en la teoria i els costums i la continuïtat coordinada de l'ensenyament primari a l'Ensenyament Secundari.Era fortament influït pel Krausisme i la Institución Libre de Enseñanza.

Entre els seus professors hi va figurar en Ramon Sugranyes-.Durant la Guerra Civil Espanyola, la Seu es va traslladar al barri de Sants, i això en va limitar molt l'expansió. El 1939 fou clausurat.Encara l'any 2012,n'hi ha exalumnes que el continuen celebrant,perquè aquella Educació Renovadora els va marcar per a tota la vida com a bons ciutadans.

L'Institut-Escola va esdevenir "el primer model autòcton de batxillerat públic",però a Catalunya, fet i pensat en català, amb continguts propis i universals.L'Associació d'Amics de l'Institut-Escola, legalment des del 1979, ha complert la tasca de difondre uns valors, uns principis pedagògics i una metodologia activa humanista que excel•liren durant el breu període republicà.

A finals de l'any 1980,de manera oficial,l'A d'Amics de l'Institut-Escola va deixar d'existir, si bé exalumnes i amics de l'Institut-Escola es continuen trobant a casa de la vídua del Doctor Solé i Sabarís, i també en la que fins ara havia estat la seva darrera Seu,l'Associació de Mestres Rosa Sensat.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

90 anys de l'Escola del Mar -Història- 2012

L'Escola del Mar va ser una institució pedagògica nascuda a iniciativa l'Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, dirigida per Manuel Ainaud Sánchez, partint de la positiva experiència obtinguda amb l'Escola del Bosc. Actualment continua en actiu i, si bé han canviat els objectius de la seva creació, és una escola coneguda per la seva tasca pedagògica i per la seva història.

Inaugurada el 26 de gener de 1922 al barri de la Barceloneta, com a Escola de Primer Ensenyament amb destinació a nois i noies que, sense estar malalts, tenien una Salut precària i es feia aconsellable una Educació a l'Aire lliure i a prop del mar.El seu primer director va ser en Pere Vergés, que hi adaptà les normes de l'Escola Nova amb participació dels nens en les activitats, com la biblioteca, el teatre de titelles i el servei meteorològic.

L'Ajuntament de Barcelona la va ubicar a una platja,just al final del Carrer Almirant Aixada, al costat dels Banys Orientals i mirant al mar.Destruïda l'any 1938 per un bombardeig durant la Guerra Civil espanyola, va ser traslladada temporalment a Montjuïc, molt a prop de la Font del Gat, a l'edifici que l'any 2012 alberga el Museu Etnològic de Barcelona.

En novembre de 1948 es va inaugurar el tercer emplaçament, ara al barri del Guinardó, on continua en aquest any 2012.Ocupa l'edifici d'una antiga Residència particular que va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona, ocupant tota una illa de cases i envoltat de jardins.

L'Escola Agnès de Sitges en barracons al C/ Josep Irla: un paral.lelisme (2012)

L’honorable President de la Generalitat Josep Irla a l'exili mexicà. El CEIP Agnès de Sitges,en barracons,durant 10 anys al C/ Josep Irla. El C/ Josep Irla és el viu testimoni de la presència dels barracons de l’Escola Pública Agnès de Sitges i com no...la Memòria Històrica a la Plana del Vinyet,àlies Can Pei del que va ser President de la Generalitat de Catalunya a l’Exili,l’Honorable Josep Irla o la lluita per un ideal català.

El dia que puguis em faràs portar allà baix...!!

Aquestes són les paraules que en Josep Irla va adreçar a la seva fillala Cions, un dia quan contemplava,des de la terrassa de casa seva de Sant Rafèu,els pins,les roques,el mar Mediterrani...que tant li recordaven el Paisatge de Sant Feliu de Guíxols.La Cion,la seva filla,li va contestar simplement:Sí.No necessitava més explicacions,va copsar de seguida el seu desig de descansar,un cop mort,al seu país,entre els seus.

Ep!

“Mutatis Mutandis”,davant aquesta expressió tan sentimental i plena de tendresa en vull aplicar-la ,utòpicament,al CEIP Agnès de Sitges,amb gairebé 10 anys “engabiada” en barracons,àlies “Mòduls” més finament.Tot una Paràbola en la que el Centre escolar és en Josep Irla en un espai sitgetà,però engabiat,a l’espera del nou edifici a Quint Mar,La filla Cion seria la Generalitat de Catalunya,responsable,a més de la Regidoria d’Ensenyament de Sitges en col.laboració.

Aquestes serien les paraules que el CEIP Agnès de Sitges,àlies la Quarta Escola pública sitgetana,amb la il.lusió de la seva Comunitat Educativa,hi adreçaria al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya: “L’any que pugueu em fareu portar allà baix,a Quint Mar”.

L’Honorable Josep Irla,el 24 d’Octubre de l’any 1981 era enterrat definitivament a Sant Feliu de Guíxols amb el Reconeixement públic de la seva tasca de President de la Generalitat a l’Exili,de l’any 1940 a l’any 1954.Des de l’any 1958,any de la seva mort a l’Exili,havien transcorregut un grapat d’anys,però,finalment,després de la mort d'en Franco l’any 1975,s’havia complert el seu desig.

Havia estat possible amb l’Adveniment de nou de la Democràcia i l’aprovació d’un nou Estatut d’Autonomia per a Catalunya,però sobretot com a fruit de l’esforç de la “Comissió d’Homenatge” que es va crear a Sant Feliu de Guíxols,on també es va donar el seu nom a un Passeig.

A la Vila de Sitges un carrer a la Plana del Vinyet,on és ubicada l’Escola Pública Agnès de Sitges. “La quarta Escola pública sitgetana és proclamada l’any 2005 amb tots els ets i els uts a Can Pei,àlies La Plana del Vinyet” amb el reconeixement public tant del President de la Generalitat com de l’Ajuntament de Sitges com a una necessària quarta escola pública per tal d’acollir els infants d’Aiguadolç,Quint Mar i les cases dels voltants,però,de moment ubicada en barracons en una Vila emblemàtica internacionalment.

De l’any 2005,i,amb especialitat,any de l’oficialitat del centre escolar,han transcorregut un grapat de cursos escolars i anys,sempre sota la lluita de tots els sectors que integren la comunitat escolar,especialment per l’AMPA del centre escolar,però finalment,després de gairebé 10 anys de lluita i mesquinesa,sota el mandat de la nova Consellera d’Ensenyament la Irene Rigau i Oliver ,el Dia 15 de febrer de 2012,sembla ser que l’Acord suscrit entre els Nacionalistes i els conservadors espanyols, per treure endavant Els Pressupostos de la Generalitat de Cataluya en permetrà, entre d’altres coses, asegurar la financiació necessària per a la Construcció de la nova Escola Agnès de Sitges,l’inici de la qual portava anys endarrerint-se per la manca de fons,encara que no s’ha anunciat, de moment, el Calendari previst de les Obres i de la possible Obertura de l’edifici,per al Curs 2012-2013.

Addenda:

Hi faig constar,com a fruit de l’esforç i les campanyes de l’Associació de Pares/Mares,àlies l’AMPA del centre escolae,que es va crear des del primer moment al C/ Josep Irla,un nom que va fer la Història de la quarta escola pública de Sitges i encara més el record d’aquest carrer Josep Irla,testimoni de la tercera escola Maria Ossó i el 2n IES Vinyet,també en aquests vells barracons,a punt de desaparèixer l’any 2012-2013.

El 7 de maig de l’any1954,en Josep Irla,amb un estat de salut precari,va dimitir com a President de la Generalitat de Catalunya.Tenia 78 anys tot i sent conscient de les seves limitacions que l’impedien exercir el càrrec com calia i com durant tants anys havia fet amb fermesa i convicció.Al cap de pocs mesos,els Diputats del Parlament de Catalunya,reunits a l’Ambaixada de la República espanyola a Mèxic,van elegir Josep Tarradelles com a nou President de la Generalitat Republicana.

Els barracons a la Plana del Vinyet i al C/ Josep Irla són ja molt vells després de 10 anys,cosa que crea força limitacions que l’impedeixen gaudir els escolars dels avantatges escolars com ara un gimnàs i les aules ben preparades. Heus ací la Història d'una demanda que ja fa 6è d'Educació Primària 2005- 2006- Primer curs de l'escola Agnès de Sitges. La Generalitat preveu el projecte. Es perd el projecte de pressupost perquè no estaven cedits els terrenys. 2007- L'AMPA es reuneix amb l'Ajuntament qui assegura que no hi ha problemes amb el terreny, però en realitat s'havia fet una cessió deficitària. Febrer 2009- Finalment es fa correctament la cessió dels terrenys per part de l'Ajuntament. Juny 2009 – L'Ajuntament exigeix a la Generalitat un compromís escrit que ratifiqués els terminis fixats en el procés de construcció del centre. Novembre 2009- El departament d'Ensenyament de la Generalitat notifica a l'Ajuntament l'inici de la redacció del projecte que havia de permetre iniciar les obres a finals de 2010 i l'entrada en funcionament del centre el curs 2011-2012. Març 2010- La Generalitat acorda una inversió de més de 4'8 milions d'euros per a la construcció del nou equipament, però l'inici de les obres del nou centre no es desencalla. Novembre 2010- El govern tripartit aprova l'adjudicació del projecte però no existeix partida pressupostària. Gener 2011- La Regidoria d'Ensenyament anuncia que l'escola podria estar acabada l'octubre de 2011. 30 gener 2011- Els Serveis Territorials del Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya convoquen representants municipals i a l'AMPA de l'escola per aclarir com seria el centre. En aquell moment, el govern de la Generalitat manté els terminis fixats que havien de permetre que els alumnes disposessin del centre el curs 2011-2012. El compromís no es compleix. Serà veritat que a partir de març-2012 iniciaran la construcció del CEIP Agnès de Sitges,àlies la quarta escola pública a l'emblemàtic Sitges...!!

Pere Jou i Francisco,un sitgetà per la Reivindicació de l'Escultura (2012)

Pere Jou i Francisco, la reivindicació de l'escultura L'Ajuntament de Sitges i el Consorci del Patrimoni organitzen una Exposició dedicada a l'Escultor Noucentista. La mostra s'inaugurarà dissabte i estarà oberta fins al 12 de juny Un bust de Pere Jou, a la dreta, i un dels seus fills, formen part de la mostra.L'home gran que, enfilat en una bastida, davant d'El Prado, provocava la curiositat dels nens es va guanyar les primeres garrofes com a ebenista. Al cap de poc, seria alumne de les classes de Pau Gargallo a Gràcia; després, demostraria el seu immens talent com a creador, es convertiria en mestre de futurs artistes, i en l'escultor que més obra pública té a Sitges. Gairebé un segle després que arribés a la vila per esculpir els capitells de Maricel per encàrrec de Miquel Utrillo, la seva obra s'exposarà a l'Edifici Miramar. Pere Jou, escultor és el títol de la mostra –produïda per l'Ajuntament amb el suport del Consorci del Patrimoni–, que exhibirà 118 peces, 90 de les quals són escultures. L'exposició obrirà dissabte i es podrà visitar fins al 12 de juny. En Pere Jou i Francisco (Barcelona, 1891- Sitges, 1964) és un dels representants més prolífics i originals de la segona generació de l'escultura noucentista catalana; la representació de la figura humana amb volums rotunds i rabassuts és un dels trets més significatius de la seva obra, fet al qual s'afegeix l'ús de materials senzills com ara la pedra i la fusta. La mostra del Miramar està dividida en cinc apartats: els orígens de l'activitat artística, la imatgeria religiosa, l'espai públic i l'entorn domèstic, la dona, i finalment, el retrat. Simó pescador, Dona asseguda, Enigma i Dansaire donen nom a algunes de les escultures que es podran veure en l'exposició, entre les quals també es mostraran bustos del mateix creador i els seus quatre fills. Sitges no organitzava una exposició dedicada a Pere Jou des de l'any 1973. En aquesta ocasió, l'Ajuntament ha editat un catàleg amb tota la seva obra. “Hem anat investigant i fent aflorar una sèrie de peces que no sabíem on eren”, va explicar el comissari de la mostra, Ignasi Domènech, ahir, durant la presentació. Entre l'obra recuperada hi ha una sèrie d'escultures que l'artista va crear amb motiu del concurs que es va fer per decorar la plaça Catalunya de Barcelona. En total, han estat dos anys de feina per aconseguir mostrar “les millors peces de cadascun dels gèneres que toca l'artista”, segons el comissari. L'exposició s'inaugurarà dissabte que ve a les set de la tarda. En Lluís Jou i Mirabent,notari i nét de l'Escultor, va destacar que el seu avi “no era un autor estrictament local”, i va fer memòria sobre “tota una Escola molt bona d'Escultors catalans de la primera meitat del segle XX que van quedar arraconats”. Segons aquest nét del creador, la mostra, a la vegada que “donarà una nova vida a l'obra de l'avi”, ha de servir per reivindicar “els artistes de primera línia que van treballar a Sitges durant la postguerra”, que també es mereixen “noves exposicions”.

La llengua catalana sense Estat,és la més parlada a Europa (2012)

Especialment arrelada entre els seus parlants, se la considera l'essència de la catalanitat: el tret distintiu de tot un país, els Països Catalans. Andorra, l'Alguer, Catalunya Nord, el Carxe, País Valencià, Franja de Ponent, Principat de Catalunya, i illes Balears i Pitiüses la conreen, i se'n senten orgullosos/es. El gran Ramon Llull,e Savi enciclopedic mallorquí, la va dotar d'un ampli corpus literari a partir del segle XIII.Els Reis Medievals hi redactaren les seves històriques Cròniques sobre les Conquestes de la Corona. Ausiàs March, un dels més grans poetes de tots els temps, la impregnà de càntics a l'amor que s'extengueren per tota la Mediterrània. Joanot Martorell la convertí en la llengua més moderna de les que es fan i es desfan, amb el galant Cavaller Tirant lo Blanc i els seus amors amb la princesa Carmesina. Despuig, cavaller tortosí, hi narrà la història de la ciutat de manera col•loquiada, com a excusa per parlar de les coses de Catalunya. I el rector de Vallfogona, poeta igualment ebrenc i d'alta volada, en tenia prou amb la llanesa catalana. Dissortadament,a cop de “Decret made in borbó” la volgueren liquidar, fins que Aribau en Llemosí sonà el seu primer bagit, quan del mugró matern la dolça llet bevia, en llemosí al senyor pregava cada dia i càntics llemosins somniava cada nit. Verdaguer i Guimerà la renaixeren de les cendres, també el Gayter del Llobregat, i revisqueren la dolça Catalunya, pàtria del meu cor, que de quan tu s'allunya, d'enyorança es mor. El poeta Maragall aixecava una senyera per damunt dels nostres cants. Arbó incorporava la terra de l'Ebre a l'ideari literari nostrat. I la gran Rodoreda havia d'escriure les pàgines més belles de la nostra narrativa amb immensa veu de dona. I el vallesà Pere Quart a Catalunya deixí mitja vida condormida, l'altra meitat se n'anà amb ell per no deixar-lo sens vida, quan partia cap a l'exili amb una esperança desfeta, una recança infinita, i una pàtria tan petita, que la somiava completa. Els càntics d'Espriu, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, ens transportaven a l'Alguer. I Corominas, Fabra, Solà l'estudiaven amb delit. Joan Fuster, des de Sueca estant, ideava els Països Catalans, perquè la llengua del País València no és que sigui semblant a la catalana, és la mateixa, el mateix per la senyera. Estellés ens deia que s'havien parit pocs amants com nosaltres en tota València, mentre Gerard Vergés, vora l'Ebre, deixava sentir dolça remor de l'aigua en el record. De l'Alguer ens arribava la veu fidel de Rafel Garia, a Mequinensa es consagrava l'immens Moncada, Villangómez cantava l'Eivissa blava, i Martí i Pol versava el seu poble vora el Ter. Ara i adès, Salvadó ens transporta a la història des dels turons andorrans, ressona el crit rossellonenc de Joan-Lluís Lluís, Torrent tenyeix la parla d'afers negres valencians, Cabré i Pinyol es tradueixen arreu del planeta. I se sent el seu so des de la montanya de Caro, el gran port ilercavó des d'on es pot veure en dia clar del Pirineu a Mallorca. I s'ensenya amb caliu a la Pasqual Scanu algueresa i a la Bressola rossellonenca, i es dignifica amb tons èpic amb l'escola valenciana, i s'arrela vora el Matarranya o a Formentera. I la parla el pagès, el ferrer, el fuster, el profe, el mestre, l'alumne, el nascut a Campredó i el que ve de Moldàvia. I'm a Catalan difongué mestre Casals, a la ciutat de l'estàtua de la llibertat: quina paraula!!! Mentre arreu on hi havia un català s'editava una revista, en època fosca a la terra nostrada, fos a Nova Zelanda o a la Terra del foc, l'únic indret on es prohibia era ací, a la terra catalana. I els bastards del suprem de les Espanyes no podran trepitjar tot aquest bagatge, ni expulsar la llengua del món educatiu. De ponent ens arriben sentències i tisores. Odi pur a la xamosa melodia, que brolla la llengua mia, la llengua del Maestrat, Garcia Girona dixit (i del Conflent, i de la Ribagorça, i de Menorca, i del Vinalopó). I els cavernícoles no poden tallar la veu catalana a la televisió des de València estant. I un poeta de Tortosa del segle XIX ho deixava més clar aigua: vull cantar-te santa meua, en la llengua catalana, perquè les coses que es diuen, en la llengua de la pàtria, són més tendres i més dolces, i surten de dins de l'ànima, que de la pàtria la llengua, és la llengua que el cor parla.

"Escoles Tàndem",l'Especialització Educativa (2012)

Escoles Tàndem",l'Especialització Educativa (2012)

Les Escoles Tàndem,són aquelles escoles públiques o privades-concertades, que s'especialitzen en una Àrea determinada amb l'objectiu de Vehicular tot "El Currículum Escolar".

L'Escola fa un "Projecte Tàndem",per exemple, centrat en la Música.S'hi introdueix la Música a totes les Assignatures.

El Projecte "Escola Tàndem",és l'innovador projecte que s'ha impulsat aquest any 2012en dues escoles en col·laboració amb l'Esmuc i el Conservatori Municipal de Barcelona i sota els auspicis i amb el finançament de l'Obra Social de Catalunya Caixa.L'Escola Tàndem,com a "especialització educativa", en té l'origen en les "Magnet Schools dels EUA".

L'objectiu d'aquest nou "Model Educatiu", que l'any 2012,aposta pel coneixement específic d'una àrea –com ara la música–, és fomentar l'Èxit escolar i educatiu, donar més prestigi al centre escolar i potenciar al màxim la Cohesió Social de la comunitat educativa.

L'Escola Tàndem participant,precisament el fa amb la finalitat de situar "la Música com a Eix Transversal de totes les Matèries",tot i introduint-ne una hora més de Música cada dia i en cada curs durant tota l'Educació Primària".

La Música no deixa de ser una Àrea instrumental, que permet l'aprenentatge de Llengües,de Geografia i fins i tot de Matemàtques,mercès al Ritme o al Compàs, a banda de potenciar les capacitats cognitives,com la Concentració.

La iniciativa de Les Escoles Tàndem,té una durada de tres cursos,bo i posant les bases perquè el Programa no s'aturi quan s'acabi el finançament i pugui convertir-se en un dels Trets identitaris de l'Escola concreta.

Ara bé,el que cal és la formació i preparació dels Mestres per tal d'introduir la Música en el dia a dia amb l'ajut dels Músics de l'Esmuc,per exemple.El resultat és que en comptes del Timbre que marca l'hora d'inici o de sortida del centre i de les classes, sonaria una cançó o una composició melòdica.

Hom espera que el "Programa Escola Tàndem", que justament no fa gaire s'hi ha engegat en sigui un revulsiu innovador:"Del projecte n'esperem millorar la imatge de l'Escola pública,és a dir,que sigui atractiva,perquè l'any 2012 està estigmatitzada, les famílies catalanes la veuen antiga i apunten els fills en altres centres més nous".

Bo i aprofitant l'avinentesa de l'Escola Tàndem,hom podria portar a terme una idea que els ronda als mestres i a les AMPA pel cap des de fa anys:"Crear una orquestra de barri".La intenció podria ser que els alumnes del Cicle Superior i final d'Educació Primària, "Aprenguin a tocar els instruments de corda que els han facilitat com a activitat extraescolar" i que altres escoles fomentin el coneixement d'instruments de vent i de percussió. El "Projecte Escola Tàndem duraria tres anys, però haurà de tenir continuïtat.

Elaborar a l'escola un "Projecte transversal amb la música" (sic)com a Eix conductor al Cicle Superior,i que s'estendria a tots els cursos i en què es veuran implicades totes les assignatures,Les primeres sensacions són positives: "Els alumnes en tenen moltes ganes, s'estan familiaritzant amb els instruments perquè en un parell de mesos "els que vulguin aprendre a tocar el violí s'hi inscriguin".

L'equip docent s'hi il.lusiona:Passa que "És una gran oportunitat,on tothom n'espera que el "Projecte hi ajudi a aconseguir que cada alumne arribi al seu punt d'excel·lència i que alhora es fomenti la cohesió social".

"Escoles Tàndem",podrien estar especialitzades en Ciències i unes altres en Música,tot i col.laborant amb l'Escola de Música del poble i alguna Fundació musical amb una escola de primària del barri.

També n'hi ha la idea de crear una Xarxa d'Escoles Tàndem com a mínim dues cada any.Incidir en l'àmbit educatiu tenint en compte la realitat catalana,convencerà a tothom que el Programa serviria perquè "aquestes escoles siguin un referent dins del territori català i alhora augmenti el rendiment global de l'alumnat".

En penso que la motivació en acollir la iniciativa serà a parer meu,el millor indicador que el programa funcionarà.La meva experiència va ser a l'Escola Pública Esteve Barrachina de Sitges,com a Tutor i Mestre de Català en un Curs de 5è d'EGB -pilot en català- on cada setmana hi feien Classe de Música,ens hi va servir per participar en la Campanya "El País a l'Escola" amb cançons sitgetanes i catalanes,a més de participar amb les Joventuts Musicals de Sitges en la Diada de la Música a Catalunya.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

LibDup per la Llengua catalana a la Catalunya Nord (2012)

LibDup per la llengua catalana a Perpinyà (2012) Convocatòria de la "Federació d'Entitats pel Català i la Cultura catalana. Dia 31 de Març de lany 2012,a Perpinyà.A les 2 de la tarda fins a les 5.

El 31 de març del 2012, els alsacians, bascos, bretons, corsos, occitans i catalans sortiran al carrer amb un objectiu comú : demanar a França una Llei que garanteixi la vivència i la transmissió de les nostres llengües.

Nosaltres, nord-catalans, organitzem a Perpinyà un LipDub.

Per exemple, a Tolosa de Llenguadoc tindrà lloc la 4a manifestació «Anem òc, per la lenga occitana». El País Basc Nord, Alsàcia, Bretanya i Còrsega també es mobilitzaran.

A Perpinyà organitzem un lip dub (doblatge labial) per la llengua catalana. Un lip dub és un vídeo musical que defensa una causa.L`objectiu és d`establir un nou rècord mundial a Perpinyà.

El lip dub amb més participació (5.770 persones) es va assolir a Vic (Osona, Catalunya Sud).Arribarem a batre aquest rècord, tot manifestant la nostra voluntat d`una llei de promoció del català?

Convideu els vostres amics i apunteu la data del 31 de març a la vostra agenda!

Bloc del lip dub per la llengua catalana: http://lipdubcatnord.wordpress.com/

Presentació a Sitges del Programa LECXIT (2012)

La Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau i Oliver, anima els més joves a llegir durant la presentació del programa LECXIT.El programa, promogut pel Departament d'Ensenyament, la Fundació La Caixa i la Fundació Jaume Bofill, vol mobilitzar la ciutadania per a millorar la comprensió lectora dels infants.

El Programa LECXIT, "lectura per a l’èxit educatiu", és un Projecte pioner a Catalunya que té com a objectiu millorar la Comprensió lectora d’infants amb dificultats en aquesta matèria, a través del suport individualitzat i continuat de persones voluntàries. “A Catalunya volem que els nois i noies tinguin èxit escolar, i hem fet una ofensiva de país perquè pugueu aprendre a llegir”, ha declarat la Consellera Irene Rigau.

La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha animat els més joves a llegir com a porta del coneixement. Ho fa fet durant la presentació del programa LECXIT. Aquest programa el promou el Departament d'Ensenyament, la Fundació La Caixa i la Fundació Jaume Bofill amb l’objectiu de mobilitzar la ciutadania per a la millora de la comprensió lectora de l’alumnat.

La consellera Rigau ha afirmat que “llegir és com respirar, és com parlar. Hem de perdre la mandra inicial a llegir per tal de seguir llegint. A Catalunya volem que els nois i noies tinguin èxit escolar, i hem fet una ofensiva de país perquè pugueu aprendre a llegir”.

El programa adopta un enfocament multidimensional, i implica les escoles, les famílies i els alumnes, de manera que mobilitza la ciutadania en la promoció de les competències lectores dels infants. LECXIT parteix de la premissa que, amb la pràctica de la lectura i la comprensió lectora, els infants poden entendre millor el que llegeixen i, d’aquesta forma, progressar en totes les matèries. A través del diàleg sobre allò que s’ha llegit, l’infant desenvolupa les seves estratègies de comprensió.

Amb aquesta iniciativa es vol acompanyar l’alumnat que necessita millorar les seves competències de lectura des de 4t de primària fins a la finalització de la primària. Les sessions de lectura es duen a terme en horari extraescolar de dilluns a divendres a l’escola de l’alumne. Cadascun té una o dues sessions de lectura a la setmana.

El primer any el programa arriba a deu centres a Catalunya, amb la participació de més de 200 voluntaris, que acompanyen 200 infants de quart de primària, i la implicació de més de 500 famílies.

Les activitats que s’implementen en el marc del programa són molt diverses. El programa es desenvolupa a través de mentories individuals, en què el voluntari treballa amb l’infant; activitats grupals, a partir de diversos centres d’interès l’element clau dels quals és la lectura; activitats amb l’escola per crear ponts pedagògics i valorar l’aprenentatge escolar; activitats amb les famílies, que inclouen tallers sobre com incentivar la lectura des de les llars, sessions de lectura en veu alta i materials de suport; vinculació amb l’entorn social i ciutadà, amb la implicació de ciutadans com a voluntaris i la col·laboració amb entitats socials —públiques i privades— del territori en l’impuls de noves activitats vinculades a la lectura.

La titular d’Ensenyament ha destacat que “els voluntaris us regalen el seu temps. Us han fet un regal, una cosa que no es pot comprar i que per tant té el seu valor. Ens interessa que sapigueu llegir bé perquè llegir és com viatjar. Us acompanyen persones que en saben molt, per això trobareu gust en la lectura”. Finalment, Rigau els ha emplaçat a “aprofitar bé aquesta oportunitat que se us regala perquè de grans, en un futur, de ben segur que us en recordareu”.

III Congrés Internacional de la Llengua Catalana (2014)

Una 'nova ofensiva' a favor del català Els Països Catalans des dels seus confins hi somnien fer realitat un nou Congrés Internacional l'any 2014,un cop celebrats amb tota excelència el primer l'any 1906 i el segon l'any 1986 Hores d'ara, l'Honorable Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya hi vol iniciar un nou procés per al III Congrés Internacional de la Llengua Catalana,a celebrar l'any 2014, una data força històrica per als Països Catalans,especialment

El Conseller de Cultura, en un col·loqui, hi va va anunciar una nova ofensiva a favor de la llengua catalana: el Sr Mascarell veu molt viable aquest "III Congrés de la Llengua Catalana per al 2014", que personalment admiro i readmiro, ja que en tinc feta la recerca i estudi del primer i segon Congrés, a través de la "Trajectòria de l'Escola Pública a Sitges, vista des d'una Perspectiva Local (1775-2012)". Mil enhorabones Honorable Sr Mascarell !

El Conseller de Cultura, Ferran Mascarell, anuncia que, a principi de l'any 2013, el seu Departament de Cultura iniciarà “una nova ofensiva” a favor del català, que vol situar en el mateix nivell que el debat sobre el "Pacte Fiscal", tot i demanant per a la Llengua Catalana el suport d'un “eficient Estat català”.

Durant un col·loqui organitzat pel diari El Periódico, el Conseller va considerar que la Llengua catalana en té “notables fortaleses, algunes debilitats i oportunitats” però també “importants amenaces” en el camp tecnològic i en els àmbits de l'empresa i la comunicació.

És per aquest motiu que va desgranar una quinzena de propostes, que vol posar en marxa a partir del 2012 i amb la vista posada en el 2014, quan veu viable organitzar el " III Congrés Internacional de la Llengua Catalana", després dels celebrats els anys 1906 i 1986 (sic i resic).

En primer lloc, l'Honorable Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya en considera molt important el “compromís de l'Estat espanyol” amb el català, a la vegada que s'ha mostrat convençut que és necessària “una Agenda Internacional” pel bé de la Llengua Catalana tant als Països Catalans com a escala europea.

Com altres vegades, l'Honorable Conseller de Cultura, Sr Mascarell entén que les polítiques de l'Estat espanyol sempre “han estat profundament contràries als interessos del català”, de manera que aquest punt ha de canviar en el futur. D'altra banda, en aquestes Agendes per als propers mesos el Departament de Cultura de la Generalitat, vol millorar relacions amb altres comunitats dels Països Catalans la Parla catalana i que la Llengua catalana hi acabi sent de tothom i “no només Patrimoni d'aquells que porten Noms catalans o valencians”.

Froilan Franco, àlies El Mestre. Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995

Prospecció sobre les Necessitats de l'Escoles 3-12 anys

Hem de recordar que un dels objectius d'aquestes Jornades, és fer sentir la veu dels centres educatius, qüestió complexa i novedosa.

És evident que els Mestres i les AMPAS representen socialment l'Escola 2-12 i que és interessant intentar concretar que pensen i que proposen als centres educatius, com a institucions en les quals el conjunt de sectors de la comunitat educativa havia de posar-se d'acord.

L'Enquesta constava de 50 preguntes en cinc Blocs de Treball:Currículum,Organització,Mestres, Relacions amb la Comunitat escolar i Sistema Educatiu. De cadascun d'aquests apartats es van triar aquells temes que, a judici de la comissió organitzadora, enteníem més problemàtics, sobre els que hi havia menys consens i que representaven tots ells aspectes que incidien directament amb la qualitat de l'Escola Pública. Currículum Aquesta pregunta oberta,representa un ventall molt ampli que correspon a les diferents perspectives que des dels centres es té d'allò que sembla ser essencial. Tanmateix deixa palès la necessitat d'una relectura dels objectius marcats pel currículum per aquests centres, en la perspectiva de prioritzar i triar aquells que són essencials d'aconseguir als 12 anys.

Organització Respecte la gestió dels centres i el paper dels equips directius, es considera que la gestió no ha de ser exclusiva de l'equip directiu. Mentre que en la configuració dels equips de mestres, amb la incorporació dels especialistes comporta la necessitat d'aclarir les seves funcions en els equips docents.Vers el Personal no-docent, les propostes es centren majoritàriament en una reivindicació clàssica: el personal administratiu.

Mestres

Pel que fa a l'horari i condicions de treball, es demana una disminució de l'horari lectiu amb alumnes (20 h o menys), i s'introdueix com a tasca important no lectiva les tutories amb alumnes. Les propostes demanen millores que tenen relació més amb el treball col.leciu, el funcionament dels centres, la qualitat de l'ensenyament que amb les condicions personals i individuals.

Relacions amb la comunitat

Pel que fa a les relacions amb l'entorn, s'opina majoritàriament que l'escola ha d'arrelar-se, ha d'implicar-se i ha de conèixer l'entorn. Tothom manifesta també que l'escola ha de tenir relació amb el seu entorn comercial / industrial.Les activitats extraescolars es consideren un element educatiu molt important, que s'hauria d'agrupar en tres grans àrees: esportives, culturals i lúdico recreatives.

Sistema Educatiu

Quant a l'educació infantil, tothom coincideix en que l'escolarització dels nens i nenes de 0 a 3 anys, s'ha de fer amb totals garanties de qualitat.Tothom es decanta també pels intineraris entre primària i secundària. De forma majoritària es pensa que la inscripció hauria de ser automàtica a la secundària i que per tant caldria suavitzar el pas entre les dues etapes de l'ensenyament obligatori. Si més no a nivell administratiu.

L'escola respecte l'exclusió social.Mesures.

Recursos, de personal, econòmics...
Mesures externes per a fer front a les causes externes d'aquesta exclusió.
Treballar per augmentar la qualitat de l'oferta educativa.
Només en algun cas es planteja la necessitat de repartir l'alumnat entre el conjunt de centres sostinguts per fons públics.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Els catalans,entre "Neoconservadors" i "Neomoderns" al segle XXI

Un estudi d’ESADE i la Fundació Carulla,a partir de l’ "Enquesta Europa de Valors" –que es fa cada deu anys, i aquest any 2011,que és el tercer cop que es fa a Catalunya–, divideix els catalans en Cinc Tipologies Bàsiques,tot i tenint en compte dos eixos bàsics:a)La preminència entre els Valors de la Tradició o de la Modernitat, per una banda, i,b) Entre la societat i l’individu, per l’altra.I conclou que el Grup Majoritari és el que anomena “neoconservador”, però que, en total, els catalans es decanten més pels "valors que representen la modernitat". I que en són més aviat individualistes.

Segons l’estudi,“Valors tous en temps durs”,que s’ha fet públic el dia 23 de febrer de 2011,el grup més nombrós dels cinc que proposa és el dels “neoconservadors”, amb un 28,4% dels enquestats.Són individus amb una mitjana d’edat més elevada que la resta, amb menys població nascuda a Catalunya, i clarament conservadors en qüestions morals –rebutgen més que altres grups l’avortament, l’eutanàsia i l’homosexualitat– a la vegada que tenen més confiança en les institucions i les manifestacions tradicionals del poder –Església, Política, Forces Armades i Policia.

Ara bé,això no vol dir que els catalans siguin majoritàriament conservadors. La suma dels grups que anomena “individualistes cívics” (24,4%), “neomoderns” (20%) –els més joves, interessats en política i amb confiança en el Govern, però no en els mecanismes de control social– i “individualistes egocèntrics” –el grup menys interessat en el conjunt de la societat i que més justifica els comportaments indeguts que portin al profit personal (10,8%)–, que sumen un 55,2% dels enquestats, tenen valors que es consideren més propis de la Modernitat que no pas de la tradició.

Una societat la catalana més aviat individualista.Si la divisió es fa en l’eix societat-individu, la societat catalana resulta ser més aviat individualista, sumant-hi als individualistes ‘moderns’ (“cívics” i “egocèntrics”) el grup dels “individualistes pragmàtics”, que es correspon bàsicament amb els valors del liberalisme econòmic.

Amb el matís que els “individualistes cívics” –amb poca confiança en el Govern, l’Administració i els Partits polítics, però amb una alta exigència cívica en el comportament públic– estan en certs aspectes a cavall d’aquest eix.

Més neomoderns que postmoderns. L’estudi també fa una altra subdivisió, segons la seva visió de la Tradició i la Modernitat, que dóna tres grans grups:a) Els que aposten per la “neomodernitat” (44,4%),b) Els enquadrats en els valors més purs de la tradició (28,4%) i c) Els que s’identifiquen amb els valors –nétament individualistes– de la post-modernitat (27,2%).

El treball i la religió, a la baixa.L’estudi també demostra que, respecte al 1990, el primer cop que es va fer l’enquesta a Catalunya, la consideració de la feina ha caigut en picat. L'any 1990, el 70% dels catalans considerava com a central la seva vida laboral. Ara, aquesta xifra se situa en el 57,3%. Paralel•lament, si el 1990 només un 6% dels catalans es declarava ateu, ara aquest percentatge ha pujat fins al 16%.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Pacte per a la Infància a Catalunya (2012)

Amb l'objectiu de donar compliment a una de les prioritats del Govern de la Generalitat de Catalunya en les polítiques d'infància i adolescència, el Departament de Benestar Social i Família, com a departament amb competències en aquesta matèria, entén fonamental l'impuls i l'assoliment del Pacte per a la Infància a Catalunya.

La proposta d'aquest pacte duu implícita la necessitat d'un compromís de tota la societat de fer passes endavant en favor de la infància per fer que guanyi centralitat i sigui més visible a la nostra societat. Cal, doncs, un gran acord en el qual participin tots els agents socials, civils, institucionals i polítics per treballar conjuntament en la seva elaboració a partir de l'experiència i del treball realitzat fins ara i d'un diagnòstic de la situació acurat i consensuat per tal de poder planificar, implementar i avaluar les diferents iniciatives. Objectius El Pacte per a la Infància a Catalunya ha d'estar orientat a impulsar polítiques integrals que tinguin en compte la perspectiva dels nens i les nenes, que permetin prioritzar les polítiques adreçades a aquests petits ciutadans i ciutadanes i facilitin nous espais per a la construcció del seu futur. Ha de significar un salt qualitatiu en les polítiques d'infància, un projecte ambiciós que no només ha de donar eines per a protegir i atendre a aquest col·lectiu en situació de risc o desemparament sinó també, ha de incloure mesures de prevenció, fomentar la participació i promocionar els drets, deures i oportunitats dels infants i adolescents. Document de bases Com a punt de partida d'aquest Pacte, el Govern ha promogut un document de bases, a partir del qual treballar i que ha d'ajudar a vertebrar el futur Pacte. Aquest document recull idees clau sobre les quals posar-se a treballar en propostes concretes d'actuació. Entre les qüestions que aborda aquest document, es troben l'augment de la pobresa infantil, les dificultats d'inserció laboral dels joves, la integració de les persones immigrades, la discriminació per raons de gènere, la infància tutelada, la necessitat de potenciar l'adopció i l'acollida, el suport als infants amb discapacitat, les malalties mentals, els trastorns alimentaris, les addiccions i les drogodependències, el foment del consum i d'hàbits saludables, i altres qüestions com el tractament que reben els infants als mitjans de comunicació o a través de la publicitat, el foment de l'esport i l'educació en el lleure i la conciliació de la vida laboral i familiar.

La República dels Mestres a Catalunya

El nou Règim polític ,nascut el dia 14/V/1931,també dita República dels Mestres per la gran quantitat d’intel.lectuals que van ser Diputats Constituents. N’arriba amb la ferma intenció de modernitzar el país,però sobretot per tal de proseguir la labor iniciada els anys 1920,període en què va parlar de propòsits de Reforma Escolar,quan va arribar a implantar nombrosos centres escolars d’Ensenyament Primari. L'Alcalde de Sitges,en proclamar-se,avui,la 2ª República espanyola,era en Josep Planas i Robert,que dimiteix del seu càrrec,malgrat haver gunyat les eleccions municipals del dia 12 d’abril. La proclamació de la Segona República facilitava la materialització dels Postulats educatius de la Instución Libre de Enseñanza (ILE).Però,els condicionaments econòmics,socials van impedir la reforma republicana. El Règim Polític que va nèixer el dia 14 d’abril de 1931 és el de la II República espanyola-.Va dir-se la “República dels Mestres”-.Indubtablement la república va arribar,-amb el ferm propòsit de modernitzar el país-,tot proseguint la labor que,com sabem,ja s’hi havia endegat als anys 1920-. Va parlar molt de cultura,ve generar bells propòsits de Reforma Escolar,va dissenyar alguns valuosos Moviments i va arribar a la implantació de nombrosos centres escolars d’Ensenyament Primari-. A Sitges va a dir que només es va comprar un terreny-solar per al primer Grup escolar pel preu de 60.000 pts al mecenes de Sitges,en Rafael Llopart i Ferret pel batlle Sr Josep Costa,però com que no va encertar a sumar les forces socials,sinó que les va enfrontar durament,va quedar lluny de les metes proposades-.La gestió democràtica amb la participació de mestres,alumnes i pares val la pena assenyalar-lo-. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Vida i mort de l'Escola Republicana de Puigmoltó del Garraf (1983)

Com a observador privilegiat dels esdeveniments escolars,no pas des del bàndol republicà,però sí des de la recerca i l’estudi del perìode republicà als Arxius Històrics de Ribes i de Sitges,vaig fer una anàlisi objectiva d’aquella Escola Pública Unitària i Mixta del poble de Puigmoltó,que en l’actualitat celebra els seus 25 anys de la seva supressió,tot pletat i en paquet amb les escoles unitàries d’Olivella i de Garraf,per raons econòmiques-.

Aquella “plaça major de l’ensenyament primari” com l’anomenaven els ciutadans i ciutadanes de la petita “vila”,quelcom més que un nucli de Ribes del Penedès,com a darrer mestre públic d’aquell centre escolar,a punt de convertir-se en un Casal de Cultura per obra i gràcia del socialisme ribetà,hi celebro els 25 anys d’una memòria històrica entranyablement penedesenca,en un moment que el Gran Penedès fa un recull en el projecte “Tots els Noms” i “L’Escola Republicana”-.

La Generalitat Republicana ,creadora de l’Escola Unitària i Mixta,va seguir,en el camp de l’ensenyament,els passes iniciats per la Mancomunitat-.Resulta interessant constatar que els catalans que potenciaven la renovació educativa anteriorment,són els que reemprenen el camí dins la Generalitat ,que a més de crear escoles republicanes,formava els mestres catalans en profunditat-.Dotada,però, de més embranzida que la Mancomunitat,ràpidament preparava les eines tant per catalanitzar l’ensenyament com per dotar a Puigmoltó i a Catalunya de mestres ben capacitats,de visió àmplia i humana i que responguin a les exigències dels municipis catalans-.

La Generalitat Republicana va revitalitzar Ribes del Penedès tan reanudant les Escoles d’Estiu de la Mancomunitat com l’Escola Nova com a metodologia,és a dir,els escolars de Puigmoltó eren el centre i les mestres les coordinadores practicant l’escola activa-.L’any 1931,any del naixement de l’Escola republicana a Puigmoltó,la Generalitat creava el Consell de Cultura,el secretari del qual era l’Alexandre Galí i,aviat l’Escola Normal amb l’objectiu de preparar el personal per a l’escola pública-.

En iniciar-se la guerra,els religiosos ribetans són obligats a plegar-.El 27 juliol 1936 va nèixer el CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada),una delegació del qual era a Sitges,integrat per tots els sectors que representaven els corrents de l’hora,es va intensificar el laïcisme i es acrecentar la unificació docent,es va implantar la coeducació i l’Escola Nova o règim d’escola activa-.La Generalitat va intervenir directament en la bona marxa de l’ensenyament al municipi de Ribes,adaptant el col.legi religió i creant l’escola unitària de Puigmoltó amb la finalitat d’acollir en règim graduat tots els infants dels voltants fins a 60 alumnes-.

En inciar-se el període de la postguerra l’escola unitària de Puigmoltó es transforma amb les bases de la reforma educativa franquista de l’any 1938,transformacions que fan el cim amb la Llei General d’Educació de l’any 1970 (EGB)-.El nou Estat espanyol és autoritari de partit únic ,-Falange Espanyola Tradicionalista i de les JONS-,L’Escola Pública Unitària segueix sent d’educació mixta i a l’espera de la nova reforma educativa de l’any 1945-.El control ideològic a Puigmoltó és asfixiant,a través de depuracions que afecta a alguna mestra-.

L’Estat deixa la inculcació ideològica en mans de la Falange i de l’Església,a vegades amb tensions entre l’Església i sectors falangistes-.L’Escola de Puigmoltó portarà la confessionalitat catòlica amb pràctiques religioses obligatòries i una orientació religiosa en els programes escolars-.S’ataca tota reminiscència de signe republicà com ara el laïcisme i tota mena de rastres de la Institución Libre de Enseñanza,bo i retornant a la formació religiosa,clàssica i humanístic,segons les lleis de 1938 i 1945-.En general,les mestres de Puigmoltó no tenen un nivell baix de formació,com passava arreu de Catalunya-.El centralisme de l’Estat franquista es fa sentir a Catalunya amb més intensitat-.

A l’Escola Unitària de Puigmoltó,com arreu de Catalunya,s’elimina l’ensenyament amb referència específica a Catalunya i es va prohibir tant l’ensenyament com l’ús de la llengua catalana com a vehicle escolar-.I,així fins a l’entrada de Ruiz Jiménez al Ministeri d’Educació Nacional l’any 1951,que són els primers intents de reforma de l’aparell escolar,bo i coincidint amb l’inici d’un procés d’integració de l’Estat espanyol al capitalisme internacional-.

L’any 1956 es concreta el primer Pla Nacional de Construccions Escolars per a l’Educació Primària-.L’Ajuntament de Ribes segueix amb el mateix edifici a Puigmoltó,una antiga vivenda comprada per govern municipal republicà-.-.Els progressistes defensen la democratització de l’ensenyament públic,bo i entenent per tal la possibilitat per a tots els infants d’accedir a la instrucció-.En aquest any el Ruiz Giménez és destituït i passa a formar part de la denominada “Oposició democràtica”-.

No seguiré endavant en aquesta anàlisi,fruit de la meva recerca i estudi d’una escola unitària “plaça major de l’ensenyament a Puigmoltó” durant 52 anys,sinó només insisistir en la Memòria Històrica d’una petita Vila,que alguns (no s’hi val) la cataloguen com el C/ Puigmoltó de Ribes del Penedès-.

Les escoles de l’Opus Dei marquen la pauta a tot l’Estat espanyol,però a Catalunya un sector de la burgesia inicia pel propi compte el canvi en l’aparell escolar-.Les institucions Rosa Sensat i la Coordinació Escolar,consoliden tant la formació dels mestres com l’extensió del moviment educatiu-.Sant Pere de Ribes no va quedar gens ni mica endarrerit,que afavorirà l’Escola Unitària Mixta de Puigmoltó durant anys-.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Les habilitats socials com a nova Forma d'Hipocresia (2012)

Com a professionals de l’educació defensem que la formació dels nostres alumnes no és només l’ensenyament dels diferents conceptes de les diverses matèries i els procediments associats a aquestes. Incorporem al nostre discurs les diferents terminologies dels valors, actituds i normes i per fer-les més efectives les arrodonim amb conceptes com les competències i les habilitats socials. I amb aquest embolcall ens diem a nosaltres mateixos que estem formant persones i, a més a més, els hi diem als nostres alumnes i als seus pares, amb total convenciment, que l’important en aquest món és ser persona per sobre fins i tot de ser un bon estudiant.

I moltes vegades les contradiccions comencen tot just entrar en la sala de professors.

Segurament a la pregunta de ¿què t’estimes més, una persona que domini molt bé les diferents habilitats socials però no faci prou bé la seva feina o que sigui sincera, es comporti com és realment i sigui un bon professional?. La majoria de vegades la resposta serà dir que s’escolliria la persona genuïna, és a dir a aquell que es comporta com realment és doncs el que realment importa en el món laboral és tenir bons professionals i saber respectar les característiques individuals de cadascú. I molts, mentre contesten, menteixen.

En les nostres organitzacions educatives a Catalunya prima molt més tenir unes bones habilitats socials que no pas ser un bon professional. En les reunions s’entén molt malament que hi hagi qui defensi una postura contrària a l’oficial, que hi hagi qui posi en dubte un company o tingui un punt de vista contrari a la de la direcció del centre.

Per contra, la persona que intervé per ressaltar les virtuts i l’encert de l’opinió oficial serà ben vista i considerada. I fins i tot, es destacaran els seus aspectes positius com les seves habilitats socials per treballar en grup.En totes les organitzacions hi ha veritables especialistes en el tema de les habilitats socials, són aquells que mai contradiran al seu superior diguin el que diguin fins i tot si l’exposició final d’aquest contradiu la inicial.

El superior sempre té la raó i aquest, evidentment, se sent molt més a gust amb aquests que li fan la pilota que no pas amb el que li porta la contrària malgrat pugui tenir millors arguments professionals.Les organitzacions acostumen a ser molt endogàmiques i poc receptives a les crítiques, malgrat el crit de guerra de qualsevol grup de treball de que “dins del grup ens ho podem dir tot a la cara però quan sortim per la porta l’acord final el defensarem tots”. La majoria de vegades a qui té la gosadia de portar la contrària en una reunió l’acabem crucificant malgrat de portes en fora defensi l’acord pactat.

Les habilitats socials s’utilitzen molt sovint com la nova forma d’hipocresia de la nostra societat: “és que noi ets poc hàbil”, “necessites ser més receptiu”, “no es poden dir les coses tan cruament”, “has de saber trobar la forma de dir-ho sense que ningú s’ho prengui malament”, “has de saber triar el moment adequat” ... i molts consells més.

I mentrestant el trepa, l’hipòcrita, l’hàbil socialment, el que no es mulla mai malgrat estigui caient el diluvi universal, anirà pujant els esglaons que porten a dalt de tot. I el professional, el que dóna el seu parer basat en l’experiència i la formació, el que es mulla encara que només caiguin quatre gotes, a aquest el mirem malament i l’arraconem allà on no ens pugui molestar més. Això sí, públicament direm el que hàbilment i socialment sabem que s’espera de nosaltres.

El mateix ens passa amb els nostres alumnes, el nostre discurs va per una banda i la nostra realitat per una altra. Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges

Els Països Catalans,una Nació d'Europa

A la Història de Catalunya hi trobem infinitat d’importants dates que ens confirmen com a poble i poble europeu. L'actual manca de Sobirania de la Nació Catalana prové precisament d'una claríssima data,la d'una Derrota històrica que va començar l'esquarterament dels Països Catalans. "El dia 25 d'abril de l'any 1707 es va perdre una batalla al terme d'Almansa, i a conseqüència d'aquella derrota van entrar al País Valencià i van continuar pels Països Catalans una Quadrilla de Lladres que des d'aleshores manen ací i encara no se n'han anat".

Així comença el disc del Grup musical valencià "Al Tall" titulat "Quan el mal ve d'Almansa" i així comença la Història de la Divisió nacional catalana.La Derrota Catalana d'Almansa, la Resistència històrica d'aquells nobles Lluitadors catalans anomenats Maulets que defensaren la terra, concretament a Xàtiva i a València, que va d esembocar en la invasió de Catalunya per Tortosa i Cambrils, ciutats durament castigades, i que va acabar amb la darrera Derrota de l'11 de setembre de 1714 i un any després la definitiva caiguda de Mallorca, formen part dels Països Catalans com a Nació, de Salses a Oriola i del Cinca a l'Alguer.

Què sabem de la batalla d'Almansa?. És com una cosa oblidada fins i tot en molts Llibres d'Història regionalista de Catalunya. Una Batalla on van perdre els valencians, si el volem dir així, aquests Valencians dominats pels Blavers, tendències negatives cap a la catalanitat, com ens fan saber moltes vegades els catalunyesos. Doncs no, la derrota d'Almansa suposà el començament d'infinitat de coses negatives. La primera, la persecució política de la llengua catalana amb la promulgació del decret de Nova Planta, un regal del primer Rei de Borbó a tot el poble català, el de dalt i el de baix, sense distinció. Continuà amb la pèrdua dels nostres drets forals i la fragmentació total de l'antic regne d'Aragó, una divisió de la qual encara no ens hem recuperat. El regne d'Aragó havia conservat les llibertats, que provenien de l'Edat mitjana, i conservava la tradició comercial vinculada estretament al comerç mediterrani. Catalunya ja va veure fragmentada la terra quan Espanya va r egalar a França la Catalunya Nord per mitjà del Tractat dels Pirineus,signat el 7 de novembre de 1659, que ocasionarà una profunda decadència cultural, econòmica i política.El Regne de València havia perdut l'esplendor cultural dels segles XIV i XV i estava derrotat políticament després de la derrota a la revolta de les Germanies. En realitat, era tot un Regne en decadència que fou absorbit pel poderós veí castellà centralista, que no tingué pietat a l'hora d'enfonsar la nsotra terra, que va estar traïda per l'aliat anglès. Malgrat que un segle després atalunya visqué una recuperació cultural i lingüística i uns tímids intents d'autogovern, el nostre país encara no s'ha recuperat dels desastres armats d'ara fa gairebé tres segles. La nostra situació actual és conseqüència d'una invasió, fruit de la qual ha aparegut el blaverisme a València, que ha desnacionalitzat la terra pel lloc més feble, el sud. Tampoc a Catalunya se li ha retornat la Llibertat militarment perduda o el tros de terra regalat a França. I encar més, la nostra nació, fragmentada territorialment, ha perdut en part la consciència de pertànyer a un país que va des de les Corberes al Segura. Aquesta, fins al moment, és una victòria del veí castellà, de l'espanyolisme, que els autonomistes corroboren. La implantació de Fronteres regionals al Pirineu, al riu Sénia o el Cinca i Matarranya, és l'arma que han utilitzat per destruir la consciència nacioal catalana i absorbir-nos com a poble dins d'un estat que viu d'espatlles a la nació catalana, amb el qual mai no ens entendrem. Ara més que mai cal reivindicar la unitat del país català, superar els regionalismes valencians i principatins i conscienciar-nos que els Països Catalans sencers recuperin la seva Unitat i Sobiranisme, com haurien volgut els Maulets, en Rafel de Casanoves i tots aquells que sofriren la derrota en pròpia carn.

Els Països Catalans configuren la Nació Catalana

Els Països Catalans:Són els territoris que configuren la Nació Catalana a l'Est de la Península Ibèrica i les Illes Balears, la Plana del Rosselló i la Ciutat de l'Alguer. El català n'és la llengua pròpia. La Bandera Catalana, també anomenada Senyera, és la tradicional formada per quatre barres vermelles sobre fons groc. Els Països Catalans actualment estan dividits en quatre Estats: Andorra, Espanya, França i Itàlia. Andorra és l'únic que té Sobirania catalana malgrat la forta influència que hi exerceixen els Estats veïns, molts més extensos i poblats. A la resta d'Estats, el Poble Català rep un estatus diferent segons qui l'administra. Tot i això, la pèrdua d'oportunitats i de dignitat respecte les nacions que tenen un estat propi és una característica comuna arreu dels Països Catalans. Espanya hi destaca perquè és l'Estat que administra la major part del país. Espanya es caracteritza per haver exercit la seva autoritat des de la pèrdua dels Drets Catalans en la Guerra contra els Borbons (1707-1714) de forma violenta.Espanya ha fragmentat la Nació Catalana a tots els nivells (territorial, lingüístic, cultural i econòmic) i ha criminalitzat la Identitat catalana.Com Espanya, França és corresponsable de la Desarticulació de l'Estructura nacional del Poble Català. A nivell cultural, els Països Catalans han estat el “Bressol de grans artistes que han revolucionat el món en diferents àmbits”. Musicalment la llista és extensa i representa una gran varietat d'estils: Pau Casals, Ovidi Montllor, Pascal Comelade i Antònia Font en són bons exemples.En l'àmbit pictòric destaquen Joan Miró, Miquel Barceló, Joan Brossa o Antoni Tàpies. Grans pensadors des d’en Ramon Llull fins a en Joan Fuster han estructurat una Identitat desenvolupada i moderna. Científics, arquitectes, pedagogs i escriptors catalans també han tingut noms il•lustres arreu del món. Tots ells, juntament amb les societats que els han acollit, han convertit la cultura catalana en l'eix vertebrador d'un país.El Poble Català ha sabut integrar els elements de la cultura popular (alguns declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO) i les accions culturals contemporànies.Tots aquests trets han generat l'orgull de ser i l'anhel de continuar sent del Poble Català, mantenint les arrels, les tradicions i la llengua com qualsevol altre poble lliure i democràtic.

O que teño por diante:papeis e cousas que falan de tot (2012)

A carón do meu ordenador, un milleiro de papeis e cousas que falan de todo o que teño por diante. O ciclo de literatura galega do Tortoni que, este ano, vai de Ferrín. O disco de Graciela Pereira que ten moi boa pinta. A lista dos libros que o neno maior vai usar este ano no colexio. Detrás, a lista dos teléfonos aos que teño que chamar para facer varias entrevistas.

As nubes brancas no ceo verde é un tríptico dun faro precioso de Marie-Anne Foucart que, algunha vez, quen sabe cando, vai ser un cadriño fermoso. A palabra serviettes me lembra os deberiños que teño sen facer para a clase de francés dos xoves. E, ainda que non se ven, teño as instruccións para escribir no milagre ese que é Praza e cousiñas que facer para a AIEG. Darei feito? Tecido por torredebabel en 10:43 2 nós no fío

Antes de ter fillos, non me preguntaba moito polos nomes das persoas. Tiña unha historia familiar sobre a maneira na que cada quen rematou sendo José, Grisel ou Marilín e gustábame pensar que, máis ou menos, a cousa sería así en todas as familias.

O caso é que, cando tiven que escoller eu un nome -daquela para o meu primeiro fillo- din en cavilar sobre os motivos, as pulsións que operan neses momentos. E apunto o de motivos e o de pulsións porque, se cadra, nin todo é tan conciente, nin tan irreflexivo como semella.

Coñezo xente que escolle o nome de moda, o de algún persoeiro ou celebridade e mesmo o das personaxes das teleseries. Aquí na Arxentina, na década dos ´90 pasaron unha telenovela protagonizada por un neno que era criado polos indios: Catriel. O éxito da historia e a novidade do horario no que a daban (ás 21) fixo que o que daquela era un nome descoñecido de todo pasase a ser levado por centos e centos de nenos.

Dende entón, a xente semella que descubriu os nomes vencellados aos poboadores orixinarios do país e hai unha chea de Ailén, Eilén, Tayel, Sami, Newén, Kalén, ou Wayra. O casó é que adoitan ser Ailén Fernández, Tayel Goldstein ou Newén Abbruzzesi.

Outro tanto pasa cos filmes de Hollywood: cheíño está dos Kevin, Brian ou Jennifer que, de novo, son Brian Rodríguez, Kevin Steinschneider ou Jennifer Levecchi.

As mesturas, en si mesmas, no teñen nada de malo. Digo eu. Mesmo falan da escencia deste país: o coñecido crisol de razas. O malo, dende o meu punto de vista, é levar un nome que non é quen de decir algo de nós e da nosa historia.

Nisto, dende logo, hai cores para todos os gustos. E por iso, precisamente, chegado o momento de nomear aos nosos fillos, o meu home e mais eu buscamos que fosen o mesmo eles, a súa historia, a súa orixe e o seu nome.

Os motivos polos que Santiago é Santiago xa os contei aquí. E Manuel, que naceu hai sete meses, é Manuel Gonzalo porque Manuel é Belgrano, tamén o fillo de Osvaldo Soriano (que o é por Belgrano) e Manuel tamén é Rivas. Mesmo Manolo Escobar! E todos estes Manolos falan de nós.

Pola súa banda, Gonzalo é o nome do meu pai e, deste xeito, cada un deles é unha mensaxe cara ao futuro do que os seus avós sementaron neste país que, sen ser o de eles, lles deu moito do que eles son. Para que non os esquezan. E para que sempre saiban de onde é que eles veñen.

L'Educació en el Lleure o Educació no formal

L’Educació en el Lleure, anomenada Educació no-formal, és aquella que té com a objectiu principal la formació de l’individu com a persona, en la seva vessant espiritual i social. L’Educació en el Lleure és un complement a l’Educació Acadèmica que els nois i les noies reben a l’escola perquè es desenvolupin com a persones compromeses i crítiques amb el seu entorn.N’hi ha força entitats que treballen a partir de l’Educació en el Lleure.

L’Educació no-formal aporta moltes coses en la formació dels nois i de les noies.Un dels principis d’aquesta Educació n-formal és que els nois i noies siguin els vertaders Protagonistes del seu creixement, és a dir, que no rebin “Solucions prefabricades” ni antídots miraculosos, sinó que descobreixin el món per ell mateix, l’avaluï i tingui capacitat crítica davant de les situacions que viu en el dia a dia.LEducació en el lleure ofereix als nois i les noies la possibilitat de reflexionar, de descobrir i d’aprendre jugant.

L’eina principal de l’Educació en el Lleure,com a proposta educativa és el “Joc Democràtic”, a partir del qual s’intenten treballar uns concrets valors.L’Educació n-formal també compta amb xerrades,tallers i activitats de naturalesa variada. Totes aquestes activitats s’engloben en els “Eixos d’animació”, que són històries basades en la realitat o ficció que ofereixen un marc de relat i un fil conductor de les aventures que hi vivim.

Una de les activitats més importants de l’Educació en el Lleure és el “Compromís”. Es tracta d’una gran activitat de reflexió, individual i col•lectiva, que serveix per revisar quines són les mancances i virtuts del grup. Els caps (monitors) plantegen una dinàmica i tan sols exerceixen de guies en l’activitat, de manera que són els nanos els responsables de la reflexió i la crítica. Solen ser moments molt bonics, molt autèntics, ja que conviden els nens i les nenes a expressar allò que senten i a realitzar crítiques constructives .

N’hi ha cinc grups de nois inoies dividits per edat que contemplen tres generacions, de manera que, cada tres anys, els nanos fan el salt a la següent unitat. En referència als caps, l’estructura és totalment horitzontal. Més enllà de ser caps d’unitat, és a dir, d’un grup concret de nens, els educadors assumim un càrrec de funcionament com pot ser l’economista, el secretari l’encarregat de material, el responsable pedagògic, etc. D’aquesta manera, realitzem la feina entre tots.

La principal diferència entre els caus i els esplais és l’estructura a què pertanyen. Els caus de Catalunya formen part del Moviment escolta, d’una Entitat centenària que té una gran organització i que cuida molt la proposta educativa i la metodologia pedagògica als agrupaments. Així doncs, els esplais van més per lliure i els objectius que persegueixen solen ser més inestables, mentre que els caus tenen un treball més constant, més metòdic i amb una càrrega pedagògica més elevada.

La proposta educativa del cau és totalment laica, la Parròquia n’és conscient i els pares i mares que duen els seus fills al cau també. És possible que alguns valors del cristianisme es corresponguin amb alguns principis de l’escoltisme, però en les nostres pràctiques quotidianes no hi ha cap influència directa de l’església ni de la religió. El cau et brinda la possibilitat de descobrir que un altre món és possible, et proposa una manera de viure, d’entendre les coses, que cadascú digereix i canalitza en funció de la seva manera de ser.

El cau els ofereix als nens i nenes molts beneficis en la seva formació, amb un model que et convida a confiar en els altres i que t’obliga a merèixer la seva confiança. El cau ofereix llibertats als nanos que no tenen ni a casa ni a l’escola, et porta a viure situacions en què l’única sortida és el treball en equip i la solidaritat, et convida a mirar dins teu per descobrir el perquè del teu comportament, et cedeix una responsabilitat que et fa fort i et brinda unes amistats que difícilment deixaran de ser-ho.

La Llengua,el Poder i la Justícia (2012)

Cada llengua és una part indispensable de la llengua de la humanitat. Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl•labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica. Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat. No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col•lectivitats.

La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble. No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel•lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país. Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions. No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble. La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il•legal, il•legítim, fraudulent. Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.

L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar. És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

Mestres de primera i Mestres de segona a Catalunya (2012)

Segueixen arribant més males notícies que poden afectar la qualitat educativa dels Països Catalans.

A partir del curs que ve 2012-2013 hi haurà Mestres de primera i Mestres de segona a l’Escola Pública: els de primera són els que tenen les oposicions aprovades (funcionaris) i els de segona són els que tot i ser treballadors públics no tenen aquesta sort i s’han de dedicar a cobrir baixes o vacants.

Si amb les noves mesures ens trobarem amb una vergonyant reducció de recursos humans a les escoles per culpa del programat augment de les ràtios i de les hores lectives, ara cal afegir un nou atemptat contra la dignitat dels interins i substituts que patiran una reducció de sou propera al 20%* respecte els seus companys funcionaris.

Com s’entén que una persona que treballa en una escola pública i fa la mateixa feina que una altra hagi de cobrar menys? No és això una discriminació? El Departament d’Educació, que m’imagino que ja no sap com fer-s’ho per reduir les despeses que li deuen imposar, s’inventa ara que els no funcionaris no han de cobrar les hores de vigilància de pati ni les hores de reunions, només han de cobrar les hores pròpiament dites lectives (amb alumnes).

Llegint entre línies podríem concloure que aquestes hores no són importants o potser que l’aportació que podrien fer aquests mestres no és prou vàlida, tela marinera...!. Què pot passar, posem pel cas, si un mestre que té una vacant i és nomenat Tutor d’un curs es nega a vigilar el pati o a assistir a reunions perquè no cobra per fer-ho? No portarà tot aquest tema més tensions i conflictes dins de les escoles? Ja tenim una altra patata calenta per les direccions dels centres, com si no anessin prou atabalats amb tot plegat.

D’altra banda, per acabar-ho d’adobar i analitzant el perfil de molts interins i substituts podem dir que sovint són persones que vénen de lluny i han de fer molts quilòmetres i òbviament gastar molts diners en combustible per anar a treballar. Ens podem trobar amb casos de gent que una vegada fets els números els resulti molt més quedar-se a casa o intentar canviar de feina que no pas seguir treballant amb aquestes condicions tan desfavorables.

Però és clar, qui s’arrisca avui en dia a canviar de feina? O, qui vol canviar de feina quan fa la feina que li agrada i que a sobre la fa per vocació i amb sentit d’ajudar a un canvi social des de baix? S’estan tallant les ales a molt talent emergent, és una llàstima, una irresponsabilitat i una bomba de rellotgeria contra l’escola.

Projestes Educatius a la Vila de Sitges (2012)

Projectes educatius a la Vila de Sitges Aula Gaia. Reforç escolar per CEIP. És un projecte finançat per Creu Roja. Consisteix a fer repàs escolar per a nens i nenes dels cursos següents: primer, segon, quart i cinquè. Es va iniciar el desembre passat . Està dirigit per una tècnica especialitzada i voluntaris seleccionats. Actualment son 30 alumnes i 5 voluntaris. Els alumnes són derivats per les escoles i pels Serveis Socials Municipals. El seguiment del programa particular per cada persona el realitza la tècnica coordinada amb l’escola .

Ajudes a les Famílies per a nadons fins els 18 mesos.

Consisteix a oferir lots de diversos estils (alimentació, higiene i altres) segons necessitats familiars. El finançament és a través de subvencions de l’Ajuntament, donatius de particulars i activitats recaptatòries.

Cursos de Socorrisme (ASI) per a nois i noies a partir de 16 anys.Primers Auxilis. Cursos de quatre hores als Instituts .Formació del Voluntariat. Nois i noies entre 16 i 18 anys atesos per una persona tècnica especialitzada. En aquets moments són deu persones que ajuden segons els seus interessos i capacitats en els programes que desenvolupa la Creu Roja de Sitges.

Càritas a Sitges.

Programa de suport educatiu per a nois i noies dels Instituts de segona ensenyança. Consisteix a reforçar els coneixements en matemàtiques, anglès i català a nois i noies nou vinguts i de famílies sense recursos . Es coordinen amb Serveis Socials i amb els Instituts públics. Actualment tenen 12 alumnes. El professorat està format per persones adultes especialistes en la matèria que imparteixen, ajudades per voluntariat jove que cursi el batxillerat. Sitges Solidari:

El seu objectiu és difondre la cultura de la pau, la solidaritat i la justícia dins l’àmbit de la població sitgetana . Varen iniciar les activitats l’any 2000. Cada any celebren les Jornades Solidàries amb conferències, cines fòrum, participació de les escoles, exposició dels dibuixos dels nens i nenes sobre el tema de la pau i solidaritat. També Jornada del comerç just, i participació a la fira del llibre amb llibres infantils i per a joves i adults. AMIS.

Entitat que defensa l’exercici dels drets de les persones amb discapacitat física i treballa per a la millora de la seva qualitat de vida.Associació que pertany a la Federació Entitats socioculturals a Sitges

Casino Prado Suburense:Capoira, Ioga, Penya Escacs, Escola Ballet i Dansa, Classes de cant, Espai de Salut Prado Verd, Escola de Pintura, Manualitats, Teatre,Cinema, Carnaval.
Societat Recreativa El Retiro.Caixa escènica, Laboratori de Creació Teatral, dos cursos de Teatre. Escola de música, Suburband , Classes de Swing , Classes de Tango.

Grup d’Estudis Sitgetans.Premi anual de treballs de recerca de Batxillerat i Secció de Fotografia
Amics de la Sardana.Cursos de sardanes i Colles sardanístiques
Grups de Balls de Festa Major, La Jove de Sitges, La S.A.C.A., Pessebristes i Grup d’Esplai.

Agrupament Escolta Nostra Senyor del Vinyet

És una entitat sense ànim de lucre dedicada a l’educació en el lleure, on es viu l’aventura de créixer i aprendre mitjançant el mètode escolta i guia. Es tracta d’una proposta educativa que, a través d’activitats en petits grups, potencia la maduració i el creixement de cada nen i nena, tot transmetent els valors de la pau, la tolerància, la democràcia, el compromís amb la societat i el respecte a l’entorn.

Aquesta entitat pertany a Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya (MEGSJC),
Consell Municipal d’Infants: òrgan de participació debatre-les i fer arribar els temes consensuats a l’Alcalde.

El Consell Municipal d’Infants: Objectius Atendre les opinions, necessitats i desitjos dels infants-.Adaptar el poble als nens i nenes-.Fer els infants subjectes actius de la vila, ciutadans d’avui i no del futur.Afavorir l’adquisició de valors democràtics.Potenciar aptituds per al diàleg, l’escolta i la col•laboració. Contribuir a una convivència més fàcil i cómoda-.Estrènyer els lligams entre les Escoles i l’Ajuntament

El VI Consell d'Infants ha estat treballant durant el darrer curs escolar, el projecte Casal per a Infants = Diversió assegurada. Segons els consellers i les conselleres van triar aquest tema per estudiar-lo perquè consideren necessari disposar d'un espai municipal adequat als infants i joves entre 10 i 16 anys per gaudir del temps de lleure.

Amb l'objectiu de concretar propostes, el consell d'infants s'ha reunit cada mes. Primer va analitzar la realitat d'aquest tipus d'equipaments a Sitges i després van estudiar i definir com voldrien que fos l'espai.

Entre altres les demandes que han fet durant aquest curs han estat:Paret per grafits. Skate park per als més petits. Arreglar el skate park. Que il•luminin el skate park. Un ambulatori més gran. Recollir més bé les escombraries de les platges. Més vigilància al Parc de Can Robert. Menys zones blaves. Espai municipal per jugar a tenis. Una gossera. Un parc aquàtic nou. Més contenidors de reciclatge. Més carrils bici. Més zones verdes. Fer un pont per accedir a la platja de les Botigues i Garraf. Arreglar les carreteres. Treure les punxes de la Plaça Catalunya. Fer una deixalleria per a coses petites. Etc.

Desmentir, rotundament,el tòpic dels nens que no saben castellà.

Perquè és una mentida repetida moltes vegades que ha acabat fent forat.

Des que un conegut polític va dir que els nens d'Olot, i em sap greu perquè últimament tot passa a Olot, no sabien castellà, es va utilitzar com a excusa per justificar la introducció de la tercera hora de castellà i, ara, per justificar la sentència que imposa el castellà a les escoles de Catalunya.

Si hom va a les escoles catalanes comprovarà que no hi ha cap alumne que no sàpiga castellà, però en trobarà molts que no saben català. Aquest fet ni preocupa ni ha preocupat mai al Govern espanyol, però que un sol nen no pugui aprendre en castellà preocupa tant l'Estat que el Tribunal Suprem ha imposat la llengua castellana a l’ensenyament.

L'escola, arreu del món, reflecteix la societat en la qual es troba i a la nostra societat hi ha dues llengües que conviuen en desigualtat de condicions. Hi ha una llengua dominant i una dominada, una llengua necessària i una innecessària. En aquest país es pot viure perfectament, de fet hi ha molta gent que hi viu, sense saber català ni conèixer-ne l’existència, malgrat ser la llengua pròpia del país i, en canvi, no es pot viure sense saber castellà...

A l'Escola també hi ha una llengua dominant, el castellà, i una llengua que, malgrat ser la llengua d'ensenyament, no és prou coneguda ni parlada per tots el alumnes quan acaben l’educació obligatòria. L'objectiu de l'escola catalana és que tots els alumnes en acabar l'escolaritat siguin capaços d'entendre, expressar-se i escriure en les dues llengües en igualtat de condicions.

Això es pot entendre fàcilment a no ser que es tinguin altres propòsits més enllà del coneixement i ús de la llengua. . La immersió lingüística és un mètode per aprendre segones llengües que s'ha utilitzat amb èxit en diversos països. A Catalunya, malauradament, hi ha molts alumnes que no saben català perquè el model no s'ha aplicat rigorosament. Malgrat l’ensenyament del català i en català hi ha molts alumnes que acaben l’escolaritat sense saber-ne, si deixa de ser llengua preferent a l'educació el seu coneixement i, com a conseqüència, l'ús social disminuirà notòriament i em temo que aquest és l’objectiu que persegueix la sentència...

Els alumnes i els ciutadans han de poder decidir en quina llengua volen expressar-se, però per poder decidir han de conèixer-les totes dues i això és el que fa l'escola catalana. Si no es fa així els ciutadans d'aquest país seran ciutadans que s'expressaran només en una sola llengua. És això el que volen, però que ho diguin sense embuts.

Catalunya va tenir un Exèrcit Regular Professional al segle XVIII

Els Miquelets en general i l'exèrcit regular de 1713, 1714, hi eren per tot Catalunya.

Els Miquelets, també anomenats Regiment de Fusellers Voluntaris o Fusellers de Muntanya i batejats després com a Regiments de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren eren membres de la Milícia paramilitar catalana de caràcter o mercenari o voluntari, reclutada per les Diputacions Provincials i per les Juntes de la Corona d’Aragó,amb una doble finalitat o per a les accions especials o com a reforç de les Forces Regulars.

El miquelet, com a tal, és el nom que va rebre un Mercenari català durant la Guerra dels Segadors (sic), en aquell conflicte armat que enfrontaria la Generalitat de Catalunya amb el Rei castellà Felip IV durant el conflictiu Programa Centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes).D'aquí en deriva la denominació de Miquelets per referir-se a un Cos Armat que, paradoxalment,hi va sobreviure a aquesta guerra i es popularitzaria a Catalunya entre els segles XVII-XIX.

Clar i català,hem de tenir en compte que aquest Cos Armat Català no té cap relació amb famosos “migueletes” forals navarresos, guipuscoans i biscaïns ,suprimits l’any 1846 del segle XIX. Els Miquelets de Catalunya és un dels grups de recreació històrica que hi ha a Catalunya, que en aquest cas se centra a recuperar la Història de les tropes que al segle XVIII van lluitar a la Guerra de Successió a favor del Rei borbó Carles III.El grup ha anat creixent a partir de les actuacions que fa arreu del Principat.

L’interès per recuperar aquesta Figura Històrica és saber sobre la Guerra de Successió a Catalunya-.Conèixer la història d'aquells militars catalans que van defensar les seves idees i les llibertats de Catalunya al segle XXI és una idea molt romàntica de poble català armat, vestit amb barretina,és a dir que Catalunya i els catalans teníem realment un exèrcit regular ben entrenat,ben pagat,ben professional i ben armat-.

Allistar-se al segle XXI als Miquelets és un excel.lent interès per la Cultura catalana i especialment per la Història de Catalunya així com també un cert sentiment patriòtic català.En l’actualitat n’hi ha una Associació en honor dels Miquelets,que recrea el Regiment de la Diputació del General –el que era la Generalitat–, que es va crear per lluitar a favor del rei Carles III.S’abillen d’armes i vestits que els mateixos consocis cedeixen als nous socis, però una part important de la despesa, una mica més de la meitat, l'ha d'assumir cadascú-.El fusell, per qüestions legals, se l'ha d'aconseguir cadascú-.Són fusells d'avantcàrrega i rèplica d'època. A Anglaterra hi ha un parell de proveïdors que els proporcionen.

Fer-los servir,suposa tenir llicència d'armes i tramitar tota la paperassa. El cost d'un vestit i un fusell d'atrezzo, que no dispara, és en l’actualitat de 1.100 euros, i amb el fusell de debò,que si dispara ja puja als 1.500 euros-.Tanmateix hi ha també una Ruta Geogràfica Catalana associada a la recreació-.La guarnició segueix a força llocs de Catalunya: a Barcelona, a Cardona, a Girona,a Solsona i a Berga...! amb dones també tot i recordant-ne que hi havia dones que realment combatien,vestides de soldat o com a combatents catalanes.

La seva divisa era: “Un turó,un corn”,que vol dir el símbol de l’entitat,un Turó que vol cobrir tot el territori català i afavorir més colles de recreació històrica i utopia-.I un Corn és perquè els regiments de Miquelets, en comptes de fer servir timbals i trompetes per transmetre ordres,en feien servir Corns marins o bovins. El so dels Corns atemoria les tropes borbòniques quan anaven pels camins-.

Ara bé,repassant la Història de Catalunya,els Miquelets,globalment no van arribar a tenir herois.Sí,s’ha mitificat molt el General Moragues,però en realitat una mica tebi-.N’him ha uns altres com ara l’Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, que hom el considera un dels grans herois de la Guerra de Successió a Catalunya, que va vertebrar tota la resistència de l'exèrcit català a l'exterior de Barcelona-.

En Josep Moragues,citat més amunt ,era un General català,humiliat per la repressió borbònica posterior al final de la Guerra de Successió-.Detingut i torturat i,un cop executat, el seu cap va ser col•locat dins d'una gàbia penjada al Portal de Mar a la capital de Catalunya,on restaría engabiat durant una llarga dotzena d'anys-.Enmig del silenci català i fins i tot del total oblit pels catalans,hom informava que "Es tracta d'un indomable Heroi,del primer General català que va assolir el Grau de General de Batalla en la Guerra de Successió, a més d'un lluitador que no va aturar-se mai fins que els enemics borbònics li van prendre la vida de la manera més humiliant i aberrant posible, "per a escarment de patriotes.

El General Moragues va ser un dels principals Caps Militars del Bàndol Austriacista,el personatge militar i català que molt millor va personificar la duresa de la repressió dels vencedors borbònics,després d'aquell horribilis i nefast any 1714-. En Moragues va néixer al poble català de Sant Hilari Sacalm,tot un pagès que les circumstàncies a Catalunya el van convertir en un dels símbols de la Guerra de Successió-.

Als combatents austriacistes se'ls anomenava pels seus enemics “Miquelets",un nom pejoratiu i menyspreador que utilitzaven els defensors de la terra catalana,com ara els “Maulets”,és a dir,éls austriacistes "maulaven" durant les tortures,per això els filipistes en deien "maulets"-.Els Maulets",anomenats així al País Valencià-.Una "Maula" és un "artifici enganyós"és a dir,una "gata maula",que a causa dels crits o miols,quels filipistes provocaven en els presoners a base de tortures-."Miolar" del català occidental és "Maular",d'on ve "Maulet"-. “Els Miquelets",nom posat des del bàndol enemic,que va sorgir a la Guerra dels Segadors l'any 1640,és a dir,una mena de continuadors dels Almogàvers per la forma de lluitar,-basada en la Guerrilla i que apareixen als segles XVIII-.

Salvador Fontdevila i Carbó versus Maria Montserrat Ossó i Massip

L’Agrupació Escolar Mixta,àlies el Col.legi la Vila,primer Grup Escolar Estatal construït a la Vila de Sitges i inaugurat oficialment el 24 d’octubre de 1960 i hores d'ara celebrant el seu Cinquantenari amb il.lusió el 24 d’octubre de 2010,àlies les seves Noces d’Or i mig segle educant escolars sitgetans, mai no pot oblidar-ne i per tant ha de fer la memòria histórica dels dos Director i Directora, en paral.lel i amb diferent despatx, segons la Llei del nou règim dictatorial (1938),en Salvador Fontdevila i Carbó de la Secció de nois amb Despatx a l’espai que avui és la Consergeria i la Maria Montserrat Ossó i Massip de la Secció de noies amb Despatx a l’espai ocupat avui per la Junta de l’AMPA.

Amb el constant vist-i-plau de l’Inspector de Zona,en Virgili Pérez i Hernàndez,qui segons la Reforma Escolar 1938 i 1945 ,presideix la Junta de Mestres (no claustre de professors) mensualment amb tots el ets i els uts de l’Educació establerta pel franquisme.A destacar,en primer lloc,al Grup Escolar en règim graduat,el Mestre i la Mestra que per excel.lència fan de l’escola pública a Sitges,un taller no d’esterilització de les ments sinó de normalització intel.lectual.

De debò que a Sitges les dues Direccions escolars hi han estat uns tècnics de la docència,uns artistas de la formació,uns treballadors de l’ensenyament,uns missioners,uns intel.lectuals,uns professionals de l’educació pública i no pas uns ambigus semiprofessionals.Exalumnes,testimonis ja adults al segle XXI el confirmen. Ara bé,el Mestre-director (1958-1964) i la Mestra-directora (1934-1965) són d’un diferent i autèntic tarannà segons el temps i les visions ideològiques i educatives.El col.lectiu de mestres sitgetans de l’ensenyament primari,dissortadament ha estat ben bé poc estudiat i per tant valorat.

No hi ha recerques globals i sistemàtiques que ens hi permetin conèixer i valorar força l’evolució histórica dels mestres sitgetans integrats a la Vila de Sitges,que en destaquin el grau d’homogeneïtat i d’heterogeneïtat,i també els seus atributs comuns i diferents en relació als mestres de la Comarca del Garraf i als mestres de Catalunya.

En tractaré de definir i caracteritzar els perfils dels dos mestres-directors que posen en marxa el primer Grup Escolar Estatal a Sitges,la seva identitat profesional,els models de la seva professionalització docent,les tendències com a mestres ben formats i el trajecte de les seves carreres docents,globalment.“El mestre i la mestra no es fan,sinó que neixen”-.Per tant haig de confirmar-ne que els nostres director i directora de l’Agrupació Escolar Mixta de Sitges van assimilar els Objectius Educatius als morals i fins i tot als religiosos.En aquest context,és molt fácil entendre i comprendre l’escassa atenció dels Plans d’Estudi per a la qualificació profesional dels dos mestres que programen amb sentit pràctic i motivador els inicis acadèmics del primer Grup Escolar Estatal a Sitges,àlies l’actual Escola Pública Esteve Barrachina,ubicada al C/ Rafael Llopart,S/n.

Sempre ha costat molt modernitzar el Magisteri.

De tota manera,l’assaig experimental més reexit i,del que que en Salvador Fontdevila i Carbó i la Maria Montserrat Ossó i Massip hi participen,és el de l’Escola Normal de la Generalitat Republicana de Catalunya,que segueix les orientacions del Pla Professional de l’any 1931.Per primer cop s’observa un reconeixement social del mestre i la mestra,que es converteixen en paraules del Ministre d’Instrucció Pública de la República - en el “Primer Ciutadà de la República”- i d’ací que el director i la directora del Primer Grup Escolar Estatal -d’ideolgia republicana- a Sitges s’han valorat “suàviter,però fòrtiter”.

Aquesta dosi d’idealisme i de confiança en els nostres mestres sitgetans,com a agents de regeneració i de canvi moral,cultural i social,influïts per la metodología Escola Nova i per l’Ideari d’en Giner de los Rios i altres educadors de la Institució Libre de Ensenñanza (ILE). Instaurada la dictadura franquista,l’Agrupació Escolar Mixta de Sitges inaugurada l’any 1960,sí que tindrà efectes traumàtics per al magisteri sitgetà i per tant per als mestres sitgetans amb la demanda dels Informes de bona Conducta a les Autoritats civil,eclesiástica i militar,breus cursets de perfeccionament profesional i orientació escolar en la línia pedagògica de la Falange espanyola.

Hi acabem de celebrar a Sitges el Cinquantenari i Noces d’Or de l’Escola Pública Esteve Barrachina (1960-2010)-.La Vila de Sitges va honorar i homenatjar el Cinquantenari virtual i el mig segle d’aquella Inauguració Oficial el 24 d’octubre de 1960,representada tant per Don Salvador Fontdevila i Carbó com per Dña Maria Montserrat Ossó i Massip,els millors representants socials i escolars davant la societat sitgetana i el Magisteri sitgetà.

Hi celebrem,també el 24 octubre de 2010 el,virtual Cinquantenari de l’Inspector de Zona d’Ensenyament Primasri,en Virgili Pérez i Hernàndez,entranyable amic dels dos directors i alhora President de la Junta de Mestres del centre escolar fins l’any 1964,un Excel.lent profesional que aviat será nomenat Inspector Central en Cap al Ministeri d’Educació Nacional.Un Inspector d’Ensenyament Primari força valorat com a cavaller,profesional i artista de la paraula.Enhorabona,Sitges!!

Radiografia dels confins dels Països Catalans (2012)

Publicats fins el 14 març 2012,segons en Froilan el Mestre 1-La Catalunya Nord.2-Illa de Formentera (Pitiüsa). publicats 3-La Cerdanya.4-Fraga,capital de la Franja de Ponent.5-El País Valencià. publics 6-L’Illa de Menorca.7-La Cerdanya.8-Andorra la Vella. publicats 9-El Pallars Jussà i Sobirà.10-Tortosa.11-La Vall d’Aran. publicats 12-La Capital de Perpinyà.13-La Vila de Llívia.14-La Ciutat d’Alguer. publicats 15-La Vila Font-Romeu.16-La Vall d’Àger.17-La Vila El Soleràs. publicats 18-La Vila de Batea. 19-La Ciutat d’Ampúries. 20-Les Cases d’Alcanar.publicats 21-Olot,Vila dels quatre Volcans. 22-La Senyoria de Montgrony. publicats 23-La Vila de Montblanc.24-El Matarranya. publicats. 25-Càldegues d’Ix.26- La Baronia de Flix. publicats 27-L’Oasi d’Oriola. 28- La Vila d’Aramunt. Publicats 29-El Riu Ebre,frontera catalana. 30-La Vila de Portvendres. Publicats 31-La Regió del Llenguadoc. 32- Occitània a la Vall d’Aran .Publicats 33-Occitània i Catalunya.34-El Municipi de Barruera.Publicats. 35- Comarca de La Safor. 36-Regió d’Ilercavona. Publicats. 37-Vila de Salses “le Chàteau”.38-Municipi de Sueca. Publicats 39- Sant Hilari Sacalm. Publicat

La persecució contra la llengua catalana per part dels governs de les Administracions Autonòmiques del País Valencià i de les illes Balears són el retrat d'un tarannà. Resulta paradoxal i inaudit que un Estat consideri enemiga una llengua, i l'espanyol l'ha considerada històricament. No importa que el català sigui la llengua sense Estat més parlada d'Europa, prova inequívoca d'una fidelitat ciutadana arreu de les Comarques i Ciutats dels Països Catalanas, fins i tot en aquelles on té una situació més complicada. Tampoc que la literatura catalana compti amb Noms d'Ors des d'Època Medieval, que la situa molt per damunt de la majoria de literatures europees i d'idiomes amb més parlants, ni que a Internet es trobi entre les deu més usades. La literatura catalana és, justament, el reflectiment dels Països Catalans, amb les seues grandeses i les seues contradicions. Comptem amb molts bons novel·listes i poetes, així com amb grans lingüistes que converteixen el català en una de les llengües més cohesionades del món. L'animadversió contra el català per part de l'Estat espanyol és perpeta, i l'arriben a considerar com un perill d'Estat. El trossejament del nom de la parla és fruit directament proporcional d'aquest odi implacable contra la llengua que enraonen diàriament 8 milions de parlants. La ridiculesa que suposa anomenar aragonès oriental a la parla de la Franja de ponent no és un fet casual,és la continuació d'una paranoia incessant que s'adoba des de l'espanyolisme i de la qual el pepé s'engreixa.

El govern espanyol vol blindar per llei els concerts a les escoles sexistes de l'Opus.

Aquesta és una nova prioritat! Malauradament a la LEC s'incloïa aquest concert. Aprovada pel tripartit i per CiU, comptava amb aquest apartat incongrüent. ICV se'n va desmarcar i la va criticar fortament i molt encertadament. ERC va fer molt malament d'aprovar-la sota aquestes condicions i no desmarcar-se dels psoecialistes. Justament CiU va ser qui va presionar perquè s'aprovessin aquesta mena de concerts amb les escoles d'elit, made in Duran i Lleida. El cinisme actual del govern català al respecte és impressionant, és amagar el cap sota l'ala cosa ja massa habitual en els seus quefers polítics. L'escola pública està tocada, mentre que el català va fent-se camí com pot. Compta amb un suport inconmensurable del professorat, que aconsegueixen dia a dia el menut miracle de difondre el català entre l'alumnat en comarques on la nostra llengua està en una situació molt delicada. La seua fermesa ve contrastada per l'odi de la política espanyolista. El govern balear no n'ha tingut prou en deixar el català en una situació residual en l'àmbit escolar i del funcionariat, sinó que fins i tot pretén prohibir els llaços escolars que formen part del paisatge dels instituts i les escoles d'arreu de les illes en protesta contra aquesta nova persecució contra la llengua de la terra. Faran de nou una llei prohibitiva on imperarà la censura per motius identitaris. És el nacionalisme més excloent i barroer... l'espanyol.

És el Nacionalisme més excloent i barroer... l'Espanyol...?

La persecució contra el català per part dels governs peperos de les administracions autonòmiques del País Valencià i de les illes Balears són el retrat d'un tarannà. Resulta paradoxal i inaudit que un estat consideri enemiga una llengua, i l'espanyol l'ha considerada històricament. No importa que el català sigui la llengua sense estat més parlada d'Europa, prova inequívoca d'una fidelitat ciutadana arreu de les comarques i ciutats, fins i tot en aquelles on té una situació més complicada; tampoc que la literatura catalana compti amb noms d'ors des d'època medieval, que la situa molt per damunt de la majoria de literatures europees i d'idiomes amb més parlants, ni que a internet es trobi entre les deu més usades. La literatura catalana és, justament, el reflex del país, amb les seues grandeses i les seues contradicions. Comptem amb molts bons novel·listes i poetes, així com amb grans lingüistes que converteixen el català en una de les llengües més cohesionades del món. L'animadversió contra el català per part d'Espanya és perpetu, i l'arriben a considerar com un perill d'estat. El trossejament del nom de la parla és fruit directament proporcional d'aquest odi implacable contra la llengua que enraonen diàriament 8 milions de parlants. La ridiculesa que suposa anomenar aragonès oriental a la parla de la Franja de ponent no és un fet casual,és la continuació d'una paranoia incessant que s'adoba des de l'espanyolisme i de la qual el pepé s'engreixa.

El govern espanyol vol blindar per llei els concerts a les escoles sexistes de l'Opus.

Aquesta és una nova prioritat! Malauradament a la LEC (Llei Catalana d'Educació) s'incloïa aquest Concert de l'escola privada. Aprovada pel tripartit i per CiU, comptava amb aquest apartat incongrüent. ICV se'n va desmarcar i la va criticar fortament i molt encertadament. ERC va fer molt malament d'aprovar-la sota aquestes condicions i no desmarcar-se dels psoecialistes. Justament CiU va ser qui va presionar perquè s'aprovessin aquesta mena de concerts amb les escoles d'elit, made in Duran i Lleida. El cinisme actual del govern català al respecte és impressionant, és amagar el cap sota l'ala cosa ja massa habitual en els seus quefers polítics. L'escola pública està tocada, mentre que el català va fent-se camí com pot. Compta amb un suport inconmensurable del professorat, que aconsegueixen dia a dia el menut miracle de difondre el català entre l'alumnat en comarques on la nostra llengua està en una situació molt delicada. La seua fermesa ve contrastada per l'odi de la política espanyolista. El govern balear no n'ha tingut prou en deixar el català en una situació residual en l'àmbit escolar i del funcionariat, sinó que fins i tot pretén prohibir els llaços escolars que formen part del paisatge dels instituts i les escoles d'arreu de les illes en protesta contra aquesta nova persecució contra la llengua de la terra. Faran de nou una llei prohibitiva on imperarà la censura per motius identitaris.

Tantes Històries d'Espanya com Projectes de País

                Deliri romàntic borbònic al Congrés sobre la Guerra de Successió

1707 - 2014

                 (Tercer Centenari de la Pèrdua de les Llibertats Nacionals)

L’11 de Setembre recordem la Derrota Militar dels Catalans a mans del Despotisme francés i castellà.Catalunya és l’ùnica Nació d’Europa assimilada militarment,com el demostra el maltractament colonial que encara reben els catalans al segle XXI,per a vergonya d’Europa,no de Madrid,que no té vergonya,amb l’Estatut retallat,amb els impostos catalans robats i amb les autopistes de peatge.

Es compliran 300 anys de la derrota de Barcelona després dels 14 mesos de setge de l'exèrcit de Felip V.Són les commemoracions:que tindran lloc el 2014: la de la Diada Nacional i el Centenari de la Mancomunitat.Activitats per commemorar de nou la Caiguda de Barcelona en la fatídica data de l'11 de setembre de 1714, de la qual ja s'apropa el 300 aniversari l’any 2014.

Pinzellades i curiositats dels catalans que han fet història.Josep Oliver de Boteller, nomenat Comte per part de l'Arxiduc Carles d'Àustria, va morir en la Capitulació de Barcelona la nit de l'11 de setembre de 1714.Enguany un recital de poesia que retrata períodes bèl•lics diversos, durant el qual s'interpretarà Els Segadors antic, el Romanç del cec, Les corrandes d'exili i un poema de Salvador Espriu, en què s'explicita que els homes no podem ser si no som lliures.

Hom fa un homenatge a l'Escola en Català,s’escoltaran himnes com ara La Balanguera, La Moixaranga i Els Segadors. Tot sota l'anhel de Visca la Terra!!!

Aquest és un dels actes centrals de l'Assemblea Nacional Catalana emmarcats en el actes de Marxa cap a la Independència, però al meu parer, no és un acte més: té una especial importància política perquè posa sobre el tauler el tema de la divisió de la nostra nació i la imposició d'una frontera que ens divideix als catalans i, per tant, la necessitat de plantejar-nos la reunificació com una qüestió política irrenunciable dins d'un procés d'independència.Estem en un moment decisió de la política nacional i en un moment en què, molt probablement, veurem com es reorganitzaran les fronteres interiors d'Europa, i el plet dels catalans -del nord i del sud- no pot quedar arraconat i deixat per a un altra ocasió.

Tenim clar que la divisió de la nostra nació no ha de ser objecte de les actuacions de cap lobby transfronterer ni de cap aliança entre l'Estat Francès i l'Estat Espanyol: els catalans ja l'hem patida fa més de 350 anys aquesta aliança amb guerres i tractats indignes i sabem que per a tots els catalans ha estat una política nefasta de colonització, menyspreu i submissió; i ha creat aquesta frontera, i ha fet que molts catalans en creuar-la ena sentíssim com uns contrabandistes, uns intrusos davant del nostre pare Canigó.

No es tracta de negociar la frontera: es tracta que volem esborrar-la. És un frontera mental i tan interioritzada que ni ens adonem dels seus efectes; és una frontera física i visible que la patim cada dia; és una frontera política; ben al contrari: volem retrobar-nos, volem la reunificació, volem desmantellar un a un tots el mecanismes que ens mantenen separats per interessos que no són catalans: En aquest sentit l'ANC és una eina important d'aquest desmantellament, una eina positiva, que continuarà la feina de redreçament de tots els que han precedit, la feina de mantenir la catalanitat comuna de restauració dels llaços que el Tractat del Pirineus va trencar.

Tots sabem que aquesta restauració no és ni serà fàcil perquè la nació catalana porta més de 350 anys sota els efectes del Tractat i hem viscut esdeveniments històrics que ens han marcat de manera diferent:

Els catalans del nord sem fills de la revolució francesa, de les guerres mundials i del famós GOL (Escola gratuïta, obligatòria i laica en estricte francès que ha marcat tots els nin i nines); els catalans del sud som fills de les Noves plantes, de guerres civils i de dictadures i de la imposició de l'espanyol com a eina de desnacionalització; però també tots sabem que a un cantó i a l'altra no ha desaparegut i ara està en procés de redreçament; els catalans del nord sem ña prova que es pot ser català sense ser espanyol i els catalans del sud som la prova que es pot sre català sense ser francès.

L'acció de l'ANC ha de ser una eina de retrobament i d'impulsió per salvar aquestes històries diferents, per no quedar-nos bloquejats en la queixa i el desànim, per avançar junts en una mateixa direcció: la construcció dels Països Catalans com a nou estat del món.

I encara que les grans conquestes exigeixen molt més que un dia de manifestació nacional, aquest 11 de setembre del 2012 i els dies que seguiran serà decisiu i marcarà un punt d'inflexió; la de presencia dels catalans del nord ens és imprescindible com ens ho serà el pròxim, 7 de novembre la presència dels catalans del sud per reclamar un cop més esborrar el Tractat dels Pirineus.

Aquesta frontera no la va crear la natura, ni la voluntat de la gent catalana; la va crear en el passat la política, i els exèrcits i els interessos i ambicions d'unes monarquies absolutes i ara la mantenen els interessos i les ambicions de dos estats caducs i obsolets. La va crear la política i els exèrcits i l'esborrarà la política i els interessos populars dels catalans del nord i del sud.

Catalunya tenia un Exèrcit Regular Professional al segle XVIII (Els Miquelets)

Els Miquelets en general i l'exèrcit regular de 1713, 1714, hi eren per tot Catalunya-.Els Miquelets, també anomenats Regiment de Fusellers Voluntaris o Fusellers de Muntanya i batejats després com a Regiments de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort", eren eren membres de la Milícia paramilitar catalana de caràcter o mercenari o voluntari, reclutada per les Diputacions Provincials i per les Juntes de la Corona d’Aragó,amb una doble finalitat o per a les accions especials o com a reforç de les Forces Regulars-.

El miquelet, com a tal, és el nom que va rebre un Mercenari català durant la Guerra dels Segadors (sic), en aquell conflicte armat que enfrontaria la Generalitat de Catalunya amb el Rei castellà Felip IV durant el conflictiu Programa.Centralitzador encetat pel comte-duc d'Olivares (la Unió d'Armes)-.D'aquí en deriva la denominació de Miquelets per referir-se a un Cos Armat que, paradoxalment,hi va sobreviure a aquesta guerra i es popularitzaria a Catalunya entre els segles XVII-XIX-.Clar i català,hem de tenir en compte que aquest Cos Armat Català no té cap relació amb famosos “migueletes” forals navarresos, guipuscoans i biscaïns ,suprimits l’any 1846 del segle XIX-. Els Miquelets de Catalunya és un dels grups de recreació històrica que hi ha a Catalunya, que en aquest cas se centra a recuperar la Història de les tropes que al segle XVIII van lluitar a la Guerra de Successió a favor del Rei borbó Carles III.El grup ha anat creixent a partir de les actuacions que fa arreu del Principat-.L’interès per recuperar aquesta Figura Històrica és saber sobre la Guerra de Successió a Catalunya-.

Conèixer la història d'aquells militars catalans que van defensar les seves idees i les llibertats de Catalunya al segle XXI és una idea molt romàntica de poble català armat, vestit amb barretina,és a dir que Catalunya i els catalans teníem realment un exèrcit regular ben entrenat,ben pagat,ben professional i ben armat-.

Allistar-se al segle XXI als Miquelets és un excel.lent interès per la Cultura catalana i especialment per la Història de Catalunya així com també un cert sentiment patriòtic català.En l’actualitat n’hi ha una Associació en honor dels Miquelets,que recrea el Regiment de la Diputació del General –el que era la Generalitat–, que es va crear per lluitar a favor del rei Carles III.S’abillen d’armes i vestits que els mateixos consocis cedeixen als nous socis, però una part important de la despesa, una mica més de la meitat, l'ha d'assumir cadascú-.

El fusell, per qüestions legals, se l'ha d'aconseguir cadascú-.Són fusells d'avantcàrrega i rèplica d'època. A Anglaterra hi ha un parell de proveïdors que els proporcionen-.Fer-los servir,suposa tenir llicència d'armes i tramitar tota la paperassa.El cost d'un vestit i un fusell d'atrezzo, que no dispara, és en l’actualitat de 1.100 euros, i amb el fusell de debò,que si dispara ja puja als 1.500 euros-.

Tanmateix hi ha també una Ruta Geogràfica Catalana associada a la recreació-.La guarnició segueix a força llocs de Catalunya: a Barcelona, a Cardona, a Girona,a Solsona i a Berga...! amb dones també tot i recordant-ne que hi havia dones que realment combatien,vestides de soldat o com a combatents catalanes-.La seva divisa era: “Un turó,un corn”,que vol dir el símbol de l’entitat,un Turó que vol cobrir tot el territori català i afavorir més colles de recreació històrica i utopia-.I un Corn és perquè els regiments de Miquelets, en comptes de fer servir timbals i trompetes per transmetre ordres,en feien servir Corns marins o bovins. El so dels Corns atemoria les tropes borbòniques quan anaven pels camins-.

Ara bé,repassant la Història de Catalunya,els Miquelets,globalment no van arribar a tenir herois.Sí,s’ha mitificat molt el General Moragues,però en realitat una mica tebi-.N’him ha uns altres com ara l’Antoni Desvalls i de Vergós, Marquès del Poal, que hom el considera un dels grans herois de la Guerra de Successió a Catalunya, que va vertebrar tota la resistència de l'exèrcit català a l'exterior de Barcelona-.

En Josep Moragues,citat més amunt ,era un General català,humiliat per la repressió borbònica posterior al final de la Guerra de Successió-.Detingut i torturat i,un cop executat, el seu cap va ser col•locat dins d'una gàbia penjada al Portal de Mar a la capital de Catalunya,on restaría engabiat durant una llarga dotzena d'anys-.

Enmig del silenci català i fins i tot del total oblit pels catalans,hom informava que "Es tracta d'un indomable Heroi,del primer General català que va assolir el Grau de General de Batalla en la Guerra de Successió, a més d'un lluitador que no va aturar-se mai fins que els enemics borbònics li van prendre la vida de la manera més humiliant i aberrant posible, "per a escarment de patriotes.

El General Moragues va ser un dels principals Caps Militars del Bàndol Austriacista,el personatge militar i català que molt millor va personificar la duresa de la repressió dels vencedors borbònics,després d'aquell horribilis i nefast any 1714-. En Moragues va néixer al poble català de Sant Hilari Sacalm,tot un pagès que les circumstàncies a Catalunya el van convertir en un dels símbols de la Guerra de Successió-.

Als combatents austriacistes se'ls anomenava pels seus enemics “Miquelets",un nom pejoratiu i menyspreador que utilitzaven els defensors de la terra catalana,com ara els “Maulets”,és a dir,éls austriacistes "maulaven" durant les tortures,per això els filipistes en deien "maulets"-.Els Maulets",anomenats així al País Valencià-.Una "Maula" és un "artifici enganyós"és a dir,una "gata maula",que a causa dels crits o miols,quels filipistes provocaven en els presoners a base de tortures-."Miolar" del català occidental és "Maular",d'on ve "Maulet"-.

“Els Miquelets",nom posat des del bàndol enemic,que va sorgir a la Guerra dels Segadors l'any 1640,és a dir,una mena de continuadors dels Almogàvers per la forma de lluitar,-basada en la Guerrilla i que apareixen als segles XVIII-.

La llengua catalana,el poder i la justícia

Una llengua, qualsevol llengua, no solament conté vocals i consonants, síl·labes i paraules, no solament és un repertori específic de sons, de ritmes i de melodies, no solament és una percepció, una forma i una lògica. Una llengua, qualsevol llengua, conté, manté i transporta la substància humana que cadascuna de les persones que formen una comunitat lingüística, un poble, hi ha dipositat.

No hi ha llengües individuals. Només hi ha llengües dels pobles, de les col·lectivitats. La llengua és una substància principal, essencial, en la vida de cada poble.No hi ha raons per imposar una llengua damunt la pròpia d’un país o territori. Una imposició d’aquesta mena comporta la destrucció conscient del passat, del present i del futur d’un poble i l’eliminació del patrimoni intel·lectual i espiritual de les persones que el conformen. Un acte així és un acte de menyspreu de la realitat humana.

Només les persones del país tenen el dret de legislar sobre la llengua d’aquest país. Cap poder exterior no té legitimitat per emetre lleis sobre la llengua d’un país. En tot cas, les seves lleis no són sinó imposicions, abusos, extorsions.No hi ha raons que justifiquin de marginar una llengua al seu territori ni d’extirpar-la’n. Només hi ha l’abús, la injustícia, el menyspreu i el dany contra la humanitat.

Els drets justos que no són reconeguts —i una llengua és un dret que pertany a totes les persones d’un poble—, encara que siguin coaccionats, no desapareixen. Actuen efectivament contra el poder que els suprimeix i sempre el fan més coercitiu i menys humà. En violar aquests drets, el violador es viola. En violar el tu, l’altre, els altres, l’altra llengua, l’altre poble, el violador es viola.

Les lleis injustes sempre causen sofriment i, si són aplicades a la llengua d’un poble, causen sofriment i disminució del poder de ser de les persones d’aquest poble.La llengua pròpia d’un país té el dret intrínsec de poder desenvolupar-se en plenitud, sense restriccions de cap mena, amb el mateix respecte i amb les mateixes atribucions de què gaudeixen les llengües que no pateixen cap restricció o coacció.

Un poder que durant segles s’ha proposat d’exterminar una llengua i que imposa sistemàticament el bilingüisme per continuar marginant-la és un poder il·legal, il·legítim, fraudulent.Imposar el bilingüisme, sota l’aparença de justícia i d’igualtat, després de segles de marginació i de persecució d’una llengua al seu territori propi és el mètode de marginar definitivament aquesta llengua.

Fins ara la llengua catalana ha estat confinada a una cooficialitat restringida. Hem passat de l’etapa de prohibició absoluta a l’etapa de tolerància de la llengua. En cap cas i de cap manera no hi ha hagut la voluntat estatal de restituir la llengua pròpia a tots els àmbits, sense restriccions, sense obstacles. I així, la llengua pròpia del nostre país, a la pràctica, continua essent bandejada dels àmbits que li pertanyen per dret i per deure.

Un pensament i una acció que es proposen trencar els lligams humans, culturals i lingüístics entre els diversos territoris d’una llengua són un pensament i una acció abjectes, criminals. El que es proposen és un genocidi cultural.L’Estat que margina i menysté una o més llengües no solament malmet aquestes llengües sinó que corromp i deshumanitza també la llengua que vol imposar. És un signe decisiu de la justícia i de la llibertat de què gaudeix un poble la situació d’acompliment ple de la llengua pròpia, de la seva cultura i de la seva personalitat en el món segons la pròpia voluntat.

La llengua i la poesia

El llenguatge i la poesia són consubstancials amb la humanitat. I tant l’un com l’altra es materialitzen i es manifesten per mitjà de llengües concretes.Les llengües no són pas abstraccions ni tampoc mers repertoris de mots i de regles morfològiques i sintàctiques.Les llengües són construccions culturals col·lectives, forjades en el transcurs de la història per uns grups humans determinats, es diguin pobles o nacions, que s’han hagut d’enfrontar a unes condicions particulars de l’existència humana.

Les llengües són mitjans de comunicació, però també de creació, d’acumulació i de transmissió cultural. I és a causa del profund valor pràctic que els atorguen aquestes funcions, que les llengües adquireixen un eminent valor simbòlic per als pobles que les hereten, se’n serveixen, les transformen i les projecten cap al futur.La poesia, si més no fins ara, no ha estat feta per a ser traduïda. És bo que traduïm poesia, però la poesia és composta en una llengua determinada i per a una llengua determinada, que és tant com dir per a un conjunt d’instruments musicals únic, imprescindible, precís, altament complex, una de les músiques verbals del món. La poesia és feta en una llengua per a la comunitat i per a les persones d’aquesta comunitat que tenen aquesta llengua com a llengua, com la seva substància verbal, musical, intel·lectual, comunicativa. És en el medi de la substància lingüística col·lectiva que la poesia vol desplegar totes les potencialitats de la paraula.

Una llengua és un fet col·lectiu. L’individu la rep en comunitat i l’usa en comunitat. La llengua d’un poble, heretada per l’individu, és un patrimoni ambivalent: l’equipa per a la vida social, però alhora li imposa unes certes convencions en l’expressió verbal.La paraula de cada individu esdevé possible, però alhora limitada, per la llengua col·lectiva o, més ben dit, per les fórmules i les convencions en què tendeix a cristal·litzar la llengua tal com és usada en els diversos àmbits de l’activitat social.

La poesia, entesa en el sentit més ampli, sovint és causa i efecte de la lluita de la paraula individual contra les convencions que s’han anat incrustant damunt el pinyol viu de la llengua col·lectiva.La llengua ha nascut de la paraula, fa possible la paraula i s’alimenta de la paraula. La paraula de la poesia és un aliat incòmode però necessari de la llengua. Amb severa lleialtat l’estreba o la contrau, l’eleva al cim de l’exuberància o l’empeny just al cingle del silenci. La fa senyora dels amplis espais que encerclen els seus límits incerts.

La paraula de la poesia fins i tot pot aconseguir que una col·lectivitat esdevingui conscient dels enormes potencials de futur que enclou i anuncia la tradició històrica encarnada i expressada en la llengua pròpia.No és pas gens casual que la renaixença del valor simbòlic de la llengua, revifat per l’esclat d’algunes obres poètiques genials, hagi precedit la renaixença política dels pobles.

Llengua i poesia no es poden deslligar. En la salut i en la malaltia van plegades, cosa que no vol pas dir que necessàriament hagin d’experimentar els mateixos estats de salut o de malaltia en els mateixos moments.La universalitat del llenguatge, la diversitat de les llengües i la singularitat de les obres poètiques són una prova de la unitat fonamental de la condició humana, de la seva capacitat de donar respostes culturals adequades a entorns diferents. I també, una prova de la personalitat irreductible de cadascun dels individus que compartim aquesta condició.

Les llengües no són prescindibles ni intercanviables. Les llengües tenen branques i tenen arrels. Necessiten aire i necessiten terra. Una llengua no pot viure ni evolucionar en llibertat si no posseeix un espai segur, uns àmbits territorials, socials, culturals, digitals, mediàtics, escolars, científics, socioeconòmics, lúdics, en què la seva presència i el seu ús siguin habituals i preferents, no pas exclusius, però sí nítidament hegemònics.

És en aquest espai segur, en aquests àmbits de comunicació funcional, on una llengua té la possibilitat d’esdevenir paraula plural, paraula lliure, creació col·lectiva. Aquest ús social de la llengua genera el terreny on creix l’ús literari i l’ús poètic de la llengua.Una llengua no pot ser descalçada. El seu ús públic no pot ser retallat, la seva transmissió social no pot ser dificultada. Una llengua necessita i mereix el ple reconeixement legal que en garanteixi el dret a la continuïtat en els seus dominis seculars, el dret al futur, el dret a persistir en veu viva en el lloc i en el temps.

Una llengua no pot ser escapçada. El seu patrimoni literari no pot ser ocultat al món ni escatimat a les persones nouvingudes que s’incorporen per naixença o per immigració a la comunitat lingüística.La creació poètica no pot ser desconnectada de la veu i de l’orella del poble que la nodreix. Les institucions responsables de la política educativa, la política cultural i la política universitària no l’han d’ignorar ni marginar. L’extensió de l’ús social de la llengua cal que vagi acompanyada de la difusió, el coneixement i l’estudi del seu patrimoni literari. La reivindicació d’una llengua per part d’una col·lectivitat perd força, fins i tot sentit, si no recolza en la pràctica de la llengua, en l’ús més ampli i divers de la llengua, sense restriccions ni concessions. La poesia es forja a l’arrel de la llengua. La poesia és la flor delicada i aïrada de la paraula.

Diada de les Llengües:26 Setembre 2012

Els atacs rebuts darrerament pel català a la Franja d'Aragó, a les Illes Balears i Pitiüses, al País Valencià I Principat de Catalunya; atacs precisos com son la eliminació del requisit de saber català per treballar a l'administració pública, el canvi de topònims al castellà, el tancament de Ràdio Televisió de Mallorca, la marginació de Canal9, la impossibilitat de veure TV3, IB3 i Canal9 a tots els territoris tal i com recomana la Carta de Llengües, els decrets que marginen el català com a llengua preferent en l'educació, les decisions polítiques i sentències jurídiques contra les Lleis d'immersió lingüística, així com les "detencions irregulars i indiscriminades" de manifestants contraris a les polítiques del PP, justifiquen una acció contundent d'afirmació de la llengua comuna que ens faci visibles dins i fora dels Països Catalans.

Cal reivindicar "la unitat territorial, és a dir, que s'entengui que el que es fa a una part del territori, s'està fent a tot el domini lingüístic. En aquest sentit, no oblidem les denúncies sobre la situació lingüística a la Franja, amb la recent invenció de l'aragonès oriental que nega el català; al País Valencià amb la imposició del castellà a més de 125.000 alumnes; o les dificultats de la Bressola i el català en general a la Catalunya Nord.

Reconeixem que la llengua que compartim és la llengua pròpia d'un extens territori, la part principal del qual es troba a Espanya, però també a Andorra, França i Itàlia (illa de Sardenya). També reconeixem com a pròpia de la Valh d’Aran, l’Aranès, variant de l’Occità, llengua germana que ha seguit el mateix procés d’extermini que el català de la Catalunya Nord per part de l’estat francès.

El territori on es parla la llengua catalana té una extensió de 68.000 km2, distribuïts en quatre estats:Andorra,Estat espanyol:Illes Balears,Principat de Catalunya,País Valencià (llevat de les comarques occidentals),Franja de Ponent ( a Osca, Saragossa i Terol),El Carxe (Múrcia) Itàlia: l’Alguer (Sardenya)i França: Catalunya Nord (comarques del Rosselló, el Vallespir, la Cerdanya, el Capcir i el Conflent)

De Salses a Guadamar i de Fraga a l’Alguer. Aquests són els extrems geogràfics del català i segons les darreres dades sobre el grau de coneixements lingüístics, devers 9 milions de persones saben parlar català i 11 milions són capaces d’entendre’l; pel que fa a la demografia, és la llengua número 88 al món.

Coincidim en anomenar a la llengua pròpia d'aquests territoris, la qual pertany al grup Occidental de les llengües romàniques, Llengua Catalana, d'acord amb les definicions de l'Institut d'Estudis Catalans, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Real Academia de la Lengua Española, entre altres. Coincidim també en què totes les parles de la Llengua Catalana són genuïnes en la seva denominació de català, i així existeix com a expressió quotidiana tant el català parlat al País Valencià o valencià com el tortosí o les variants illenques, les variants del Principat i Andorra, els parlars de La Franja i de les comarques de la Catalunya Nord, així com de la ciutat d'Alguer a Sardenya.

Conscients de la responsabilitat que tenen els actes o les omissions i de l'autoodi que sovint ens fa canviar de llengua, demanem a la ciutadania dels territoris de parla catalana, el respecte que mereix la parla pròpia, ni més ni menys que qualsevol altra. Animem a tothom a defensar-la amb il·lusió i perseverància, fent-la servir com a primera opció per a dirigir-nos tant a les administracions com a la resta de població tot exigint-ne el respecte i els drets que la protegeixen, regulats a la Declaració Universal dels Drets Humans, la dels Drets Lingüístics i les Lleis de Normalització Lingüística.

També exigim a les administracions locals, territorials, estatals i europees, que apliquin i facin complir amb decisió la legislació que defensa aquesta llengua en tots els territoris on és parlada de fa segles i que preparin les normatives necessàries per tal de garantir-ne no només la supervivència sinó la plenitud.

Per últim, afirmem que els drets lingüístics de la nostra llengua no poden determinats ni legislats des d'administracions ni tribunals forasters. Per tant, no reconeixem les sentències ni els decrets que ataquen el català i fem una crida a tots els territoris perquè, ENLLAÇATS, NO ACATEM les lleis que ens emmordassen.

Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per unes altres, i ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la menystenen i l'ofeguen en lluites induïdes, impedint per tots el mitjans que el català, en tota la riquesa de variants dialectals, sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als territoris on n'és la única llengua pròpia.És el nostre dret expressar la nostra visió del món en la nostra llengua.

Diada Mundial del Docent el 5 d'Octubre

divendres 5 d’octubre de 2012 És senzill, només 2 paraules: GRÀCIES DOCENTS,àlies Mestres i Professors!

El 1993 la Internacional de l'Educació (IE) i la UNESCO van declarar el 5 d'octubre Dia Mundial dels Docents, com homenatge al paper central que el professorat té en l'educació de les noves generacions i en el desenvolupament dels països.

Educar (Gabriel Celaya ) Educar es lo mismo que poner un motor o una barca ...; hay que medir, pensar, equilibrar ...; y poner todo en marcha. Pero para eso, uno tiene que llevar en el alma un poco de marino, ... un poco de pirata, ... un poco de poeta, ... y un kilo y medio de paciencia concentrada.

Pero es consolador soñar

mientras uno trabaja, que ese barco, ese niño, irá muy lejos por el agua. Soñar que ese navío llevará nuestra carga de palabras hacia puertos distantes, hacia islas lejanas. Soñar que cuando un día esté durmiendo nuestra propia barca, en barcos nuevos seguirá nuestra bandera enarbolada.

Els pares i mares tenim el dret de demanar a l'equip docent a qui confiem els nostres fills i filles que siguin bons i bones professionals; però també tenim el deure d'ensenyar  als nostres infants a respectar als seus mestres i a les seves mestres i, com a pares i mares, donar-los suport en la seva tasca.

L'Art Barroc a Catalunya

Durant el desenvolupament de l’Art Barroc l’Harmonia Renaixentista va quedar substituïda per un notable recarregament Lèxic i Sintàctic,també per uns conceptes foscos i una ferotge Sàtira que pretenia desacreditar la Idea de la Bellesa i la Perfecció del món i de les Arts.

La principal característica de l’Art Barroc és els forts contrats en les Idees tan trascendents com són:la vida sana, i la mort cruel,la crua realitat iles il.lusions,la llum i les ombres,la delicadesa i la grolleria..Els poetes fan una crua repassada a tot allò que provocava el Desengany del món.S’arriba a mostrar el Cos Humà i,fins i tot,el Cos de la dona,en totes les funcions més desgradables.

Els dos màxims Representants de la Literatura barroca escrita en llengua catalana durant aquesta anomenada Decadència van ser els tortosins Cristòfol Despuig i el Rector de Vallfogona,Francesc Vicent Garcia,alhora que el monjo dominic Francesc Mulet,que va assolir una gran fama al País Valencià,molt semblant a la que va tenir el Rector de Vallfogona al Principat de Catalunya,era fill de Sant Mateu del Maestrat.

L’Historiador literari l’Enric Querol,en la seva magnífica obra “Tortosa,República literària”,ens aporta l’any 1999 una molt diferent anàlisi de l’Art Barroc a Catalunya en negar,taxativament, la qualificació de Decadència literària per tal de definir la Vida Cultural del segle XVII.De fet,durant aquests anys es va redactar la primera Història de la ciutat per part del Rector de la Catedral mossèn Francesc Martorell,i va haver-hi altres destacats Autors com ara en Jeroni d’Herèdia i el canonge mossèn Miquel Macip.No s’està d’afirmar que aquesta atribució bé donada,exclusivament per una qüestió de tria de llengua.

Un català tortosí,de gran vàlua literària com va ser el poeta Francesc de la Torre i Sevil,de noble ascendència,va passar tota la seva vida entre les poblacions de Tortosa,Morella i Saragossa.No va fer mai ús literari de la llengua catalana.Tanmateix,és autor de Biografies sobre la vida de diversos sants,com ara Santa Bàrbara,Sant Francesc d’Asís i alhora va editar el Recull poètic “El Entretenimiento de las Musas.També va traduir “Las Agudezas”,de Juan Owen.Sobretot,el que s’ha de destacar és el seu paper com a Autor de Teatre amb les Comèdies: Azuzena de Etiopia,Batalla de los dos,El Descendimiento de la Cruz i Triunfar antes de nacer.

L’Enric Querol el considera el màxim exponent de l’Art Barroc Català i un dels millors poetes de l’àmbit del segle en esta nova Baraxa de Versos d’Or de les Lletres Castellanes,que va tenir una gran influència dins de la Corona d’Aragó. En els ambients literaris de Saragossa i en els anys finals de la seva vida a València.Ens apropa una mica més a la Biografia i a l’Obra de “De la Torre” en un detallat Article al recull “Llengua i Literatura de l’Església tortosina l’any 2003.Algunes de les seves Poesies es troben en Antologies poètiques com ara L’Enciclopèdica Antologia de Poetes Catalans,a cura de Giuseppe Grill,i Poesia Española del Siglo d’Or,a cura del Novel.lista barceloní en Lluís Rosales.

Els Reptes de Futur de l'Educació Ambiental

Què passa en el món de l’educació ambiental? Quins són els reptes de futur que s’hi plantegen? Com i qui els planteja? Acabem de cloure un procés de participació en què professionals de l’educació ambiental (EA) hem consensuat les directrius del que per a nosaltres ha de significar l’inici del nou mil•lenni (Fòrum 2000 d’EA), i aquest passat mes de desembre s’han començat a reunir diferents sectors socials rellevants per a l’educació i la comunicació ambiental dins del marc de l’Estratègia catalana d’educació i comunicació ambiental. Aquest article vol presentar els reptes de futur que marquen aquests dos processos en el sistema educatiu formal.

En aquests darrers anys està de moda, o és “políticament correcte”, considerar que l’educació ambiental està prou ben instaurada en el que entenem per ensenyament formal i que, per tant, cal destinar esforços i recursos a uns altres àmbits d’actuació amb necessitats molt més urgents. Aquesta consideració es basa en la constatació que el currículum escolar ja inclou com a eix transversal la temàtica ambiental i que, en conseqüència, el món escolar formal disposa de tot allò que necessita en aquest sentit. Tot sembla correcte, el camí està endegat des de fa temps i, com a mínim, es van fent coses gràcies a la bona voluntat del professorat i a la bona voluntat dels educadors i les educadores ambientals, que disposen de centres i/o equipaments on majoritàriament es realitzen activitats dirigides al públic escolar.

Aquesta idea és, però, com a mínim opinable i crec que, en aquests moments, errònia. El fet que es facin “més coses” en el món de l’EA formal que en els altres àmbits i que l’espai escolar no sigui, per sort, l’únic espai educatiu, no vol dir que les activitats ni els programes que es realitzen estiguin ben fets, que els esforços i els recursos que s’hi destinen siguin suficients, que la nostra formació professional sigui l’adequada o que el concepte d’EA hagi evolucionat gaire en els darrers trenta anys i que els materials dels quals ara disposem plantegin temàtiques i tipologies d’activitats sovint repetitives.

Si el lector o la lectora ha arribat fins ací, pot pensar que aquest article pretén oferir una visió pessimista i negativa de la realitat de l’EA en el món escolar. No és aquesta la meva intenció. Aprendre dels errors que hem comès, vol dir que hem fet un camí que ara ens permet redissenyar objectius, conceptes i metodologies. Cal utilitzar noves estratègies i arxivar aquelles que, d’una manera rutinària, s’han anat perpetuant i no faciliten els objectius previstos.

I per què ara el professorat, les educadores i els educadors ambientals hem de tornar, o potser alguns començar, a plantejar-nos com hauríem de desenvolupar l’EA en els nostres centres educatius? Ara, amb l’excusa o no de l’inici d’un nou mil•lenni, disposem d’uns processos d’autoreflexió col•lectiva que cal conèixer i que, sens dubte, ens permetran avançar en els nous reptes que se’ns plantegen.

Els catalans encomanats a l'Esperit de Resistència de l'any 1714

CiU es va encomanar ahir a l'esperit de la resistència del 1714 per erigir-se com a “constructora de la llibertat” del país. Artur Mas està decidit a passar a la història com el primer president de la Generalitat que –en els últims tres segles– permetrà que els catalans decideixin el futur de Catalunya. Però abans necessita, assegura, una majoria incontestable a les urnes. Amb aquesta càrrega èpica, el candidat nacionalista va demanar el vot des del Palau Sant Jordi, on es va exhibir davant de mitjans de comunicació d'arreu del món, i també des del Mercat del Born, on es va fotografiar al migdia amb les restes de la Barcelona nacionalment derrotada però eternament resistent.

Si Jordi Pujol serà recordat com el constructor de la Catalunya autonòmica, Mas aspira a ser-ho com el constructor de l'estat català. Davant dels 18.000 congregats al Sant Jordi, el candidat de CiU va proclamar que així com els catalans d'avui veuen en Villarroel o Casanova els “lluitadors de la llibertat”, les pròximes generacions haurien de veure “la gent d'ara” com “els constructors de la llibertat de Catalunya”. Dels “herois de la resistència”, als constructors de la llibertat.

“Entre el Born i el Sant Jordi hi ha tot un fil roig de la historia del nostre país”, va defensar Mas. El candidat de CiU no ha amagat la il·lusió perquè la convocatòria de la consulta es faci el 2014 però, davant les dificultats que s'albiren per celebrar-la, tan sols ha garantit que es farà en els pròxims quatre anys si, com es preveu, és revalidat diumenge a les urnes. Per a aquesta empresa, la federació juga la carta de l'expressió democràtica. Tant Mas com Josep Antoni Duran i Lleida van parlar en anglès per fer arribar el missatge més enllà de les fronteres de l'Estat. CiU creu que la celebració de la consulta és un comodí invencible en una Unió Europea que fa gala del seu caràcter eminentment pacífic i demolidor de fronteres. Mas va insistir que és “impossible” que l'Estat espanyol recorri a l'exèrcit per aturar el procés català.

Però per aconseguir-ho avisa que necessita una majoria indiscutible i, per tant, el vot prestat d'una part dels sobiranistes. Lloll Bertran, Miquel Calçada i Salvador Cardús van expressar públicament el seu suport com a representants del nou electorat que busca CiU.

Mas es va mostrar convençut que la “força” de la democràcia passarà per sobre de la Constitució i les calúmnies que intenten alterar les eleccions. “Que no es pensin que per practicar aquest tipus de joc es trobaran una Catalunya amb el cap cot”, va advertir el cap de cartell nacionalista. Mas va remarcar que el català no és un poble “mesell” ni “vassall”. “Planta cara quan ha de plantar cara”, va advertir.

CiU espera que el primer gest de dignitat nacional es produeixi aquest diumenge a les urnes com a colofó d'una de les campanyes més heterodoxes des del restabliment de la democràcia. “L'Estat és una claveguera”, va sentenciar des del faristol Duran. Com en tots els mítings que ha compartit amb Mas, el secretari general de CiU va ser rebut amb crits d'“independència”. Duran va demanar “explicacions” i “dimissions” al govern espanyol pel cas d'El Mundo, i va apuntar cap al ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz.

En un míting com el d'ahir, que dirigents de CiU qualificaven des de feia dies com a “històric”, Duran també va recórrer a l'èpica quan va citar el discurs de Pau Casals a l'assemblea de l'ONU. Pujol, símbol de la Catalunya autonòmica, va remarcar que “no estava escrit a la història que arribéssim tan lluny”. Convençut que el procedir de Madrid condemna els catalans a la “residualitat”, va fer una crida a l'autoconfiança: “Estigueu segurs que som forts i que tenim potència.”

L'altre escenari del tancament de la campanya va ser el mercat del Born, amb les restes de la Barcelona del 1714. Al migdia, mentre els arqueòlegs feinejaven, s'hi passejava Mas. Considera que és la imatge més gràfica de la “resistència heroica del poble català”. L'escenari que més entronca amb el futur que s'entreveu.

El Sobiranisme català i la Imatge d'Espanya durant dècades

N'hi ha certs paral·lelismes entre el procés d'independència de Catalunya i el que es va donar, fa ja cinc segles, a Holanda.

El conflicte amb Holanda i Espanya va començar,amb “diferències culturals i impositives”.El principal desacord va ser entre “els valors i la manera d'entendre la vida per part dels ciutadans, que no eren respectats”.Les similituds continuen amb Portugal, “que igual que Holanda es va revelar enfront la governança invasiva per part de Madrid”

Les posicions s'estan extremant cada cop més, per les dues bandes Catalunya-Espanya.El conflicte sembla inevitable.La reacció espanyola envers les aspiracions catalanes reclamant més Autonomia, s'assembla força a la reacció de Felip II quan va voler doblegar als ciutadans holandesos.

En comptes de negociar i dur a terme “discussions il·lustrades”, la part espanyola ha optat per dur a terme una campanya de desinformacións, fent referència a les amenaces de les autoritats espanyoles sobre la sortida de la Unió Europea (UE),i l'enorme deute que s'enduria Catalunya.

Finalment conclou que qualsevol “reacció desproporcionada” en front del referèndum sobre la independència de Catalunya, té el perill “d'embrutar la imatge d'Espanya durant dècades”, i de retruc també afectar a la imatge de la UE, just quan acaba de guanyar el Premi Nobel de la Pau.

Història Militar de Catalunya

Un historiador català,en Xavier Fernàndez i Cardona,nat a la Barceloneta,s'ha especialitzat en l'estudi de la -Història Militar de Catalunya-. És llicenciat en Filosofia i Lletres, Secció d’Història Moderna i Contemporània per la Universitat de Barcelona el 1978 i llegeix la Tesi de Llicenciatura: el “ M.L.E (Moviment Llibertari Espanyol) i el seu desenvolupament a Catalunya 1939-1945”. Es va Doctorar l’any 1993 amb la Tesi: “La Història de Catalunya a l’Ensenyament Primari i Secundari, 1975-1990”.

S’especialitza en el camp de la “Didàctica de les Ciències Socials, Didàctica de la Història, Didàctica del Patrimoni, museografia, iconografia històrica i història militar”. Va ser Director General de Recerca de la Generalitat de Catalunya 2003-2006, essent Carles Solà conseller del Departament d’Universitats Recerca i Societat de la Informació. Inicia les activitats en museografia a partir del 1992, en el Projecte de restitució parcial de la -Ciutadella Ibèrica de Calafell-. Gairebé en paral•lel va coordinar el projecte executiu històric i museogràfic del “Museu d’Història de Catalunya” i,que va ser un dels primers Models d’Europa de Museografia Didàctica i Interactiva en el camp de la Història Contemporània.

És membre del Consell de Direcció de la Revista Guix i va ser fundador i co-director de la revista:-Didàctica de las Ciencias Sociales, Geografia e Historia-. Va desenvolupar activitats de recerca i innovació en l'entorn dels llibres de text, ha generat models per a l’Educació Primària i l’Educació Secundària basats en la -interacció entre imatge i text-, que han estat àmpliament replicats des de finals del segle XX fins a l’actualitat. Entre les Col•leccions més reeixides destaquen les de BARCANOVA per al Cicle Inicial, i les de Teide per al Cicle Superior i 12-16.

Es autor de nombrosos articles i llibres de reflexió teòrica sobre la Didàctica de la Història i les Ciències Socials: Didàctica de las Ciencias Sociales i Ensenyar Història de Catalunya. Especialitzat en Història Militar, desenvolupa treballs i investigacions diverses en aquest camp. La seva obra més general són els 4 volums de la Història Militar de Catalunya i els dos complementaris sobre els Uniformes dels Exèrcits Catalans durant la Guerra de Successió.

A destacar la seva interpretació de les Batalles d’Empúries (195 aC) i de Muret (1213); així com les hipòtesis sobre la Geografia Emporitana durant l’Antiguitat i l’Edat Mitjana, a partir de l’ús de fonts primàries, simulació, teoria de jocs, treball de camp i fotografia aérea. Impulsa activament la recuperació dels espais històrics de la batalla de l’Ebre, amb treballs de recerca o de divulgació: “Ebro 1938; La Batalla de l’Ebre, Història, paisatge i patrimoni”. Ha desenvolupat activitats de camp per identificar els espais del camp de batalla i participat activament en les campanyes cíviques en defensa de la integritat de les Serres de Pàndols i Cavalls.

Ha estudiat, i estudia, juntament amb Francesc Riart i Xavier Rubio la problemàtica de “Creació de l’Exèrcit Català del 1713-1714”, Ha intervingut en la Museïtzació de grans conjunts poliorcètics: Dalt Vila (Eivissa); Muralles de Ceuta; Muralles de Melilla. Ha coordinat o participat en les primeres excavacions arqueològiques de camps de batalla a Catalunya.

Nova Gramàtica Catalana:què ens cal per seduir...?

La nova gramàtica haurà d'incloure fenòmens sintàctics que són molt vius entre els parlants, però també haurà de mostrar les normes en els seus diversos contextos o gèneres estilístics.

És en les distàncies curtes quan un se la juga, com ara en una relació de parella. Però ¿i si això es dóna entre la normativa i l'estàndard? ¿Qui se la juga i per què? El Col·legi de Doctors i Llicenciats va organitzar una taula rodona sobre estàndard i correcció en el català actual. Alguns dels ponents consideraven que la distància entre la normativa i l'estàndard s'hauria de reduir perquè l'IEC, diuen, hauria de ser més propera a les “necessitats” reals o lingüístiques en el dia a dia.

La Secció Filològica –amb uns pressupostos irrisoris comparats amb els de la Real Academia, que també paguem els catalans– ha acabat d'enllestir la redacció de la sintaxi normativa, i probablement l'any que ve la publicarà en xarxa. Sembla que aquesta sintaxi escurça les distàncies amb els models de llengua a l'ensenyament i als mitjans de comunicació, i aquest escurçament es podrà veure en la incorporació de qüestions no reconegudes fins ara.

Però,què és la normativa?, i què és l'estàndard?. Si que sabem que Sergi Pàmies i Quim Monzó- fan servir combinacions pronominals no reconegudes de moment per la normativa: n'és un exemple l'hi diré en lloc de li ho diré. Si som conscients del que diu la norma, i també sabem què és col·loquial genuí, aleshores la distància es redueix considerablement. Vull dir que la reducció pronominal, per exemple, és una adaptació de la norma a un registre proper a l'estàndard, i per tant la solució presa és adequada al registre literari d'aquests dos autors.

En un debat, però, es va insistir en la distància entre la varietat estàndard (que és la varietat comuna a tots els dialectes, que comparteix de cadascun les formes més generals) i la normativa. Per exemple, el ponent Joan Badia ens deia que els manuals són massa restrictius i que s'ha de treballar molt més la competència comunicativa. Hi estic plenament d'acord. Ara bé, per poder organitzar un discurs argumentat, i amb un estil propi, el primer que cal és tenir coneixements de les normes gramaticals i dels usos de l'estàndard i de les varietats no estàndards. Sense aquests coneixements previs, no podem gaudir d'un aprenentatge comunicatiu, d'un aprenentatge basat sobretot en la diversitat textual.

Un altre dels ponents, l'Albert Pla, comentava que hi ha d'haver una ampliació de la normativa, fruit de la necessitat dels mitjans de comunicació. Es dóna, a vegades, en els llibres d'estil una transgressió de la normativa com a reflex entre la norma i l'ús. Exemples: n'hi donaré o li'n donaré, per + infinitiu, hi ha o hi han...

Però la pregunta que ens fem és: realment un mitjà de comunicació transgredeix la normativa, o simplement l'està reinterpretant o adequant estilísticament? (llevat que l'adequació es basi en criteris de dubtosa genuïnitat, és clar). És cert que la nova gramàtica haurà d'incloure certs fenòmens sintàctics que tenen també molta vitalitat entre els parlants, ni que sigui d'un sol dialecte, però també és cert que la nova gramàtica ha de mostrar les normes en els seus diversos contextos o gèneres estilístics.

Si tothom està d'acord que cal reduir més les distàncies entre normativa i estàndard, aleshores cal que hi hagi un joc de seducció permanent entre la institució acadèmica i el món d'ensenyament i dels mèdia; un joc que ens permetrà concloure que la paraula viva és la que neix del cor, és també la que estudia l'acadèmia i és finalment la que es reinventa permanentment perquè la societat la gaudeixi en la seva màxima plenitud.

La llengua castellana a la República Catalana

Durant els darrers dies s'ha incentivat el debat sobre l'oficialitat del castellà en el marc de la Catalunya independent, la qual ja està tocant a les portes. A partir d'un article del president d'ERC, Oriol Junqueras, publicat a un rotatiu barceloní ara editat en dos idiomes (tot i que la versió original és amb la llengua de Rajoy i González), en què es mostrava partidari de la cooficialitat del castellà, han anat sortint veus de tots colors, molt especialment a la premsa digital.

N'agafarem dos en particular, perquè estaven força ben argumentades i donaven una visió molt diferent.El director de Vilaweb, Vicent Partal, fill de Bètera (Camp del Túria), s'hi mostrava radicalment contrari. Feia esment al fet que no volia una Catalunya a la ucraïniana, com pregona el psoecialista José Zaragoza, que des de Madrid estant ja assumeix la independència nacional amb la boca menuda, però aigualida, afirmant que serà una Catalunya espanyolitzada seguint el model de la Ucraïna prorussa.

En Vicent Partal es mostra aguerrit en la defensa d'un model català que va des del lingüístic a l'estil laboral, i es mostra contrari a una independència que no canviï res i que ens deixi ancorats en l'espanyolització permanent. A més, afirma que el bilingüisme és la millor eina per a acabar amb la llengua minoritzada. Ha d'haver-hi un model català d'educació, com l'ha d'haver d'organització administrativa o esportiva.

D'altra banda, Salvador Cot, des de Nació digital, defensa la postura de Junqueras afirmant que és un debat necessari, entre altres coses perquè són molts els i les castellanoparlants que donaran suport al procés d'independència. A les manifestacions independentistes se sent parlar castellà abastament. També perquè s'ha de poder parlar de tots els temes en la construcció d'aquest futur estat català, la formació del qual s'està accelerant dia a dia.

Aquestes dues anàlisis m'han anat reflexionant força al respecte. Jo no sóc partidari, en absolut, de l'oficialitat de la llengua espanyola. Senzillament, perquè crec que cal seguir el model andorrà on hi ha la protecció de la llengua febre, afeblida, que curiosament és la de la terra. Això no vol dir cap tipus de discriminació o postergació dels ciutadans que parlaran castellà en la futura República catalana. No hem d'actuar, ni molt menys, tal com han fet i fan els espanyols que promouen el genocidi cultural i lingüístic en molts indrets dels Països Catalans.

A la Vall d'Aran, crec que el català no hauria de ser oficial tampoc. L'aranès-occità és la llengua pròpia del territori. El català tindrà el seu ús al carrer, serà conreat per molta gent, però la llengua natural d'Aran és la nadiva de la seua gent, no cap altra. El coneixement del castellà està garantit completament al país. Tota l'escombraria que llencen el pepé i el partit racista antillengua catalana (fet totalment inversemblant que pugui existir un partit d'aquesta mena), adobada amb la premsa cavernícola espanyola que escriu diàriament tota mena de falàcies, no té cap fonament.

Els xiquets i les xiquetes catalans i catalanes aprenen l'espanyol per moltes vies. L'oficialitat seria el suïcidi lingüístic de nou. La llengua única del país és el català, com l'és l'aranès-occità a Aran. En cap moment defensaria una persecució lingüística anticastellà a l'estil que fan els espanyols contra el català, per suposat. El castellà és llengua de molts ciutadans del país, però no és la llengua del país.

Canvis en l'Organització dels Centres escolars

L'actual organització dels centres públics és molt semblant encara a la d'altres contextos educatius. Els càrrecs que oficialment es reconeixen responen a una estructura piramidal, jeràrquica, que ja no s'adapta a les circumstàncies actuals. Quan es tracta de personalitzar l'ensenyament, el tractament de la disciplina i l'avaluació, la quantitat de decisions que cal prendre augmenta enormement. La via jeràrquica només escanya i impossibilita els processos, no té capacitat per fer-hi front de forma àgil. L'alternativa per gestionar una realitat molt més complexa és una organització en xarxa, que estableixi uns òrgans de coordinació amb funcions ben especificades, que puguin operar de forma autònoma però coordinada. Aquest tipus d'organització estimula una implicació molt més profunda de tot el professorat i afavoreix l'aprofitament més racional dels esforços. Aquesta millor coordinació acaba establint unes pautes pràctiques d'actuació de forma paral•lela a uns criteris o principis generals que els inspiren. Es construeix, doncs, una línia pedagògica de centre pròpia i adaptada a la realitat del context. La implicació de tots els estaments del centre, però sobretot del professorat, és fonamental perquè aquesta línia pugui construir-se, ser operativa i eficaç. En canvi, l'adjudicació de places de professor en els centres públics no té per res en compte el grau d'implicació amb el projecte del centre i es realitza encara amb criteris únicament burocràtics,com si res no hagués canviat. La consolidació de línies de centre diferenciades hauria de permetre tant a les famílies com als professors accedir als centres amb els quals sintonitzen millor. Així, doncs, l'Administració hauria d'adonar-se del potencial de qualitat que hi ha darrera d'equips de centre ben consolidats a l'entorn d'una línia pedagògica adaptada al context, i dotar-los amb uns recursos organitzatius i econòmics prou generosos per poder-la dur endavant de forma efectiva. En definitiva, fa falta proporcionar més suport social i econòmic a l'escola, reduir, seleccionar i adaptar els continguts pensant en la formació del ciutadà, donant prioritat als continguts d'alt nivell (sobretot els necessaris per continuar aprenent), apostar per formes integradores –no segregadores– de convivència i treball a l'aula, organitzar opcions educatives especials per als casos necessaris, evitar els itineraris per al fracàs, avaluar per estimular l'esforç i la implicació, substituir els automatismes per anàlisis cas a cas quan es tracta de persones, i facilitar la formació d'equips educatius estables i amb prou autonomia i recursos per realitzar una tasca de qualitat. Hem de remarcar que cada vegada és més urgent trobar una solució a la injusta selecció econòmica i social que significa l'actual doble xarxa escolar pública i privada: sostenir centres amb fons públics només té sentit si realment formen part d'un únic sistema escolar integrador. Ja és impossible fer marxa enrera. Cal resoldre les disfuncions actuals, però l'escola que alguns enyoren ja no existirà mai més i no ens pot servir de model. Seria un greu error buscar solucions simplistes en el passat. L'única via posible és assumir els reptes de la nova situació i fer-hi front de forma racional, creativa i generosa. I en aquesta aposta no ens podem equivocar: ens hi juguem massa.

Sobre la darrera Enquesta en Política Catalana (2013)

Un rotatiu barceloní, que ja fa uns anys que és editat en versió catalana igualment, ha fet pública la primera enquesta després de les eleccions de novembre de 2012, les quals van tenir un regust constituent.

Evidentment és només això, una enquesta. Sabem que habitualment només se sol donar credibilitat quan els resultats són favorables a allò que personalment pensem. Tot i això, hi ha unes dades que m'interessa comentar, perquè es nota socialment un cert canvi quant a les possibilitats polítiques dels partits actuals.Marca una tendència veritablement a l'alça d'ERC, fet que ja succeix repetitivament.
En altres sondeigs se situa els independentistes com a segona força fins i tot a la ciutat de Barcelona, on el PSC-PSOE sofreix una davallada fortíssima. Són resultats virtuals, ara bé, tot indica que el missatge de Junqueras està calant ben fort entre moltes capes de la població, i s'està guanyant un espai polític força ampli. Té un estil molt propi, allunyat de la imatge tradicional dels aparells de partit, sempre corrossius.

Transmet confiança i, al meu entendre, està cridat a ser el futur gran líder de la política catalana. Malgrat l'habitual partidisme dels principals rotatius barcelonins, tothora al servei de CiU uns i del PSC-PSOE els altres, i amb bona part de les influents tertúlies radiofòniques igualment al servei de les dos formacions majoritàries durant els darrers trenta anys, ERC va pujant com l'escuma.

A can CiU no sembla que tot siguin flors i violes precisament. Les tensions internes debiliten la seva credibilitat. Els tentacles de Duran mouen tants fils que arriben a col•lapsar el camí a seguir. Malgrat corrupcions absolutes, segueix al peu del canó per esdevenir la veritable llaga al cul de la coalició. També sembla que l'oposició interna vol fer el llit al president Mas, el qual ha de sofrir el mateix camí del lehendakari Ibarretxe.
El president que més ens ha fet avançar en la conscienciació nacional, rep una greu pressió interna, al costat dels poderosos cercles econòmics als quals ben poc els ha importat històricament Catalunya com a país.La CUP és una altra formació de moda. Compta amb un misstge coherent i contundent, que els converteix en emblema de l'antisistema, però amb arrel catalanista-independentista.
Els greus casos de corrupció que afronten els partits majoritaris fan necessària una veu com la de la CUP, que ha fet passos molt positius per a la regeneració política. El fet de no acceptar duplicitat de càrrecs o la reducció forta del sou dels parlamentaris és un pas endavant considerable. El qüestionament del marc jurídic europeu i la defensa dels Països Catalans són uns debats molt necessaris en política catalana.
ICV-EuiA no surt beneficiada en aquesta enquesta. Els ecosocialistes han vist com l'increment majestuós d'ERC a les darreres eleccions els ha tret molt de protagonisme públic. Els dubtes d'Herrera quant a la qüestió nacional també els pot passar factura, malgrat la fermesa d'altres dirigents com Raül Romeva. El sondeig de la ciutat de Barcelona els és francament positiu, però.

Les dos forces majoritàries de l'unionisme s'estavellen.

A despit de la mobilització del vot espanyolista als comicis autonòmics, el PSC-PSOE va rebre una clatellada monumental amb els pitjors resultats de la seua història amb diferència. S'ha allunyat totalment de la catalanitat i s'ha situat al costat mateix de PP i Cs, i amb una gravíssima crisi interna. Cal felicitar, però, les veus dissidents (algunes ben significatives a les Terres de l’Ebre) que es neguen a seguir aquest camí d’abraçament de l’espanyolisme més dur que lidera Navarro. Al sondeig de la capital catalana, la seua batacada és més que dolorosa.
Les perspectives que tenen al davant són veritablement nefastes. Tampoc el pepé mobilitza gaire, ben al contrari. Ja es va veure quina força tenien a les transcendents eleccions esmentades. No reconeixen el president català, i el poble de Catalunya no els reconeix a ells!.Només el partit que aposta per la descatalanització s'aprofita de la debacle socialista. El racisme envers la llengua i la cultura catalanes els enlaira! És el populisme dur, que enganxa suposats intel•lectuals de l'odi permanent i gent desencantada dels partits tradicionals, els quals necessiten una transformació total.
Sembla que els vents bufen de cara a ERC i la CUP, de cara a la catalanitat sense embuts, amb "esperança i rebel•lia".

Cultura ilercabona i literatts de l'Art del Barroc (2013)

En anteriors apunts de recerca i estudi, ja vam fer cinc cèntims de la -Trajectòria de literats del Barroc- originaris de les Comarques Centrals dels Països Catalans: el Rector de Vallfogona-,àlies mossèn Francesc Vicent Garcia,en Francesc de la Torre i Sevil i el frare dominic Pare Francesc Mulet.I un altre molt significatiu era Jeroni d’Herèdia,qui va publicar el Llibre de Poemes -Guirnalda de Venus Casta-.

Va traduir de l’italià de la novel.la “L’amor enamorat” de l’Antoni Manturno,i va viure envoltat en tot moment d’un fecund entorn literari a la ciutat de Tortosa. És a dir, que bona part dels treballs literaris eren realitzats per l’Església i els eclasiàstics.Mossèn Miquel Massip,natural de Gandesa i canonge de la Catedral de Tortosa va ser l’autor de l’Índex de la Documentació Històrica de la ciutat de Tortosa,basat tant en els Acords Capitulars de la Catedral d’un Episcopologi de la mateixa ciutat.

Seguint amb la Hitoriografia,l’any 1625 (segle XVII) en Francesc Martorell va ser l’autor de la “Història de l’Antigua Ibera”.Una obra que va tenir un segon volum,anomenat “Història de la Santa Cinta”,com que la Mare de Déu honorava de ple tant la Catedral com la Ciutat de Tortosa.Del lloc,el nom,l’antiguitat,el Bisbat hi descrivia la Nació Catalana i la seva fidelitat a la ciutat de Tortosa.

Altrament, en Francesc Martorell, en fa una dissertació sobre els diferents noms que va disposar la ciutat de Tortosa,així com de la relació de Tortosa amb els Reis,la Corona d’Aragó les Batalles altres Fets Històrics.A més s’explicita el seu Terme municipal,el Bisbat i les seves Muntanyes:s’anomena la seva relació amb els Reis i s’enquadra laciutat de Tortosa dins la Tradició Catalana dels Països Catalans.

Un altre literat va ser el mossèn Narcís d’Aranyó i Oñate,sacerdot,natural de Sant Mateu del Mestrat.Va ser Rector de Vilalba dels Arcs (Terra Alta) per posteriorment ésser-ne traslladat a la ciutat de València.Va ser Traductor i així la seva gran obra de Traducció a la llengua castellana de l’Obra d’Ausiàs March.Les obres del profund i elegant Poeta Ausiàs March-novament corregides i sense cap abreviatura,desenterrades de la seva Llengua Lemosina en -vuitenes rimes castellanes-,la qual i sense cap abreviatura en roman inèdita.

L’any 1867,ja al segle XIX,els Epigrames i els sonets –relacionats amb la Conquesta de Buda, serà una gran obra de Teatre escrita per un autor anònim,possiblement vinculat a la Domus Sapientae,és a dir, la Casa és la Sabiduria en la ciutat de Tortosa,en realitat el Convent dels Carmelites Descalços.El Manuscrit hi va ser trobat a la Biblioteca del mossèn Manel Vinya,qui el va publicar a l’Editorial Dertosa l’any 1980 ja el segle XIX.És una obra literària que seguirà els conceptes estilístics de l’Art del Barroc.,amb rotundes  exageracions i una exigent recerca de l’excitació popular.

En aquells epigrames i els sonets –relacionats amb la Conquesta de Buda,capital d’Hongria,té lloc en un marc històric,en el qual el Visir Turc,el Kara Mustafà va atacar de valent lació d’Àustria,tot i provocant-ne una gran Aliança de diverses forces europees.

Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995

“Trajectòria de l'Escola Pública a Sitges,vista des d'una Perspectiva local (1775-2010)

Em dic,en Froilan Franco i Franco, DNI 10.098 374 V,nascut en un poblet de Lleó,a la ribera-pàramo del Riu Òrbigo,Bustillo del Pàramo,però vaig viure molt de temps a Ponferrada-.Mestre d’Educació Primària al Bierzo,la Cabrera i Munguia (Biscaia),Sant Pere de Ribes i Sitges.

En vinc a Sitges (Catalunya) des de Munguia (Biscaia),on sempre hi he viscut com a Mestre d’Educació Primària al CEIP Miquel Utrillo i Instructor Elemental de Gimnàstica,com a Mestre de Català,Pedagog i Diplomat en Música al CEIP Esteve Barrachina-.”Especialista per Oposicions de Ciències Socials i Humanisme i de Filologia Catalana.Domiciliat al C/ Pompeu Fabra,2,2n-2ª ,a la Vila de Sitges,on visc des de l’any 1975,l’únic domicili a Catalunya un cop n’arribo de Munguia (Euskadi).

A Catalunya,a on arribo gairebé per esport,sóc nomenat Propietari Provisional al CEIP Miquel Utrillo de Sitges,tot seguit del CEIP “El Pi” de Ribes,de l’Escola Unitària Mixta Puigmoltó de Ribes,del CEIP les Roquetes de Ribes,i finalment per “escola suprimida Puigmoltó i com a Mestre de Català,l’estiu 1983 sóc nomenat Propietari Definitiu del CEIP Esteve Barrachina de la Vila de Sitges,on exerciré de docent fins l’any 1999.

Tenint-ne plaça definitiva com a Mestre-Director de l’Escola Unitària “Puigmoltó” de Ribes /Garraf),l’any 1980,la Generalitat de Catalunya la converteix en “Escola Catalana Total”,amb la meva titulació de “Mestre de Català”,sota la Direcció General de la Margarida Muset i Adell,Directora General del SEDEC de la Generalitat de Catalunya-.

Un cop a Sitges, sóc *Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes-1995”,atorgada per la Comissió Permanent de l’Ajuntament de Sitges, per la creació del Taller d’Escriptura el “Club Amics de l’Eco” en favor de la llengua i cultura catalanes ( ressò del setmanari l’Eco de Sitges i els Clubs de Parla de l'intelectual Josep Maria Espinàs),entre els escolars de la Segona Etapa d’EGB i el jovent de la Vila,sobre temes “Sitges” durant uns nys (1991-1998)

Va ser l’entrega de la Ploma d’Or, el mateix dia del meu seixantè Aniversari -28 Abril 1995- (per casualitat),però en la realitat va ser un homenatge de Sitges a la Sala d’Or del Palau Maricel,plena de gent, tant a mi com a Mestre de Català com a la meva muller,la Isabel Álvarez Vispo,Cap Comarcal a Vilanova de la Seguretat Social,on gaudia de força prestigi social a la Comarca Garraf.

Des del CEIP Esteve Barrachina col.laboro en la Campanya “El País a l’Escola” amb cançons populars catalanes durant 4 cursos amb alumnes de l’Aula-pilot en català 5è “A” (1983 -1987),portada per mi mateix com a especialista en Filologia Catalana-.

Membre de la Comissió Executiva del primer Centenari del naixement d’en Josep Carbonell i Gener,escriptor i intel.lectual de Sitges,promotor de l’Amistat Catalunya-Occitània.

Vaig participar en 10 Escoles d'Estiu de l'1 al 15 juliol a la Facultat de Geografia (Pedralbes),al Patronat Ribes i a la Facultat de Blanquerna per al Reciclatge de català.

Col.laborador dels tres setmanaris de la Comarca Garraf,amb temes sobre l’Ensenyament públic des de l’any 1981:

L’Eco de Sitges.(Any 1981-2005...) El Diari de Vilanova.(Any 1994-2005...) L’Hora del Garraf.(Any 1995-2003...)

Investigador i Estudiós de la trajectòria de l’Escola pública de l’any 1775 a l’any 2010 amb el suport teòric(sic) del Consell Comarcal del Garraf,a més de l’Equip Directiu del CEIP Esteve Barrachina,presidit per en Jordi Baijet i Vidal-.

Participo en la Diada de la Música a Sitges durant quatre cursos,sota la direcció de Juventuts Musicals de Sitges amb cançons de Catalunya al Cap de la Vila (Sitges)-.

Consoci de les següents Entitats:

Grup d’Estudis Sitgetans (GES) (1983-2009)
Institut d’Estudis Penedesencs (1995-2011...)
Òmnium Cultural (1982-2003)
Associació de Mestres “Rosa Sensat” (1983-1995)
Congrés de Cultura Catalana (1978-1980)

Subscriptor en català

Setmanari “L’Eco de Sitges” (1980-2013)
Setmanari “L’Hora del Garraf” (1994-2003)
Setmanari “Diari de Vilanova” (1999-2004...)
Revista municipal “La Xermada”-.Cultura popular de Sitges (1997-2003...)
Canigó (de la Isabel-Clara Simó).(1979-82)
Diari A V U I-.1981-2005...)
Escola Catalana (1982-2004)
GUIX (1985-1998)
Sapiens (2004-2008)
Diari El PuntAvui (2011...)

Escoles d’Estiu 12 Escoles d’Estiu:

Dues a l’Escola Blanquerna de Barcelona-.
Onze a l’edifici de la Facultat d’Història (Pedralbes-Barcelona)

Col.laboracions didàctiques en català

“L’Escola al País”.4 cursos amb cançons populars catalanes a Barna-.
Joventuts Musicals”.3 cursos a Sitges amb cançons catalanes,al carrer.
Classe de Música:(Solfeig) 4 Cursos de 5è “A”,pilots en català-.

Escola Pilot en català-.4 cursos amb el cinquè “A”,”Paral.lelament al castellà dels tres 5ens restants(1983-1988) Biblioteca Escolar de l’Alumne (BEA) “Esteve Barrachina”

9 cursos com a mestre-bibliotecari-.Un curs d’Arxivologia-.
6 Concursos “Biblioteca Escolar” sobre temes : “Sitges”.
6 Tallers de Biblioteca com a alternativa a la Religió a l’escola.
El 79% de llibres en català per a la Biblioteca Escolar-.

Comissió Municipal de Lectura “Representant l’Escola Barrachina” (totes les biblioteques escolars i populars unides) (1993-1997)

Televisió de Catalunya-TV3

5 cops amb els alumnes de sè d’Egb-.
“Fil-i-prim i un Ordinador.”
“Matraca,no”-.
“Cinc i Acció”-.
- Visita per veure “gravar i mesclar imatge i so” com a Taller de TV.
- Visita General de l’Edifici-.

Ràdio Municipal Maricel de Sitges-. 10 cops sota la direcció de dos Directors-.

Amb els gitanos pel català”
Amb el Dr Roca-Pons sobre les Lleis del Català.
A causa de la meva concessió de la Ploma d’Or-1995-.
Sobre el “Taller d’Escriptura” a l’Escola:”Club Amics ECO.
Concurs Escolar sobre en Josep Carbonell i Gener-.
40è Aniversari “Escola pública,Esteve Barrachina”
50è Aniversari i Noces d'Or de l'Escola Esteve Barrachina
25è Aniversari CEIP Miquel Utrillo-la meva primera escola a Catalunya (1976)
Centenari de l’arribada de l’Esteve Barrachina a Sitges (1906-2006)

CONFERÈNCIES

Pregó al Palau Maricel en la inauguració 40è Aniversari Escola Barrachina-.
Conferència a la Biblioteca Santiago Rusiñol en les seves Noces d'Or.
Discurs sobre els “Orígens de la Miquel Utrillo” en el 25è Aniversari.
Xerrada sobre l’Escola Unitària de Puigmoltó a Ràdiò Ribes.
Separata sobre l'Escola Unitària Puigmoltó al Programa de Festa Major Sant Jaume
Xerrada sobre Esteve Barrachina mestre i regidor d’educació en el Centenari de la seva arribada a Sitges (1906-2006)
Televisió Ribes
Xerrada amb Víctor Alba i amb Joan Duran a la TV Ribes sobre la Diada del Llibre.
Ràdio Municipal de Ribes,sobre l’Escola de Puigmoltó amb la mestra Teresa Puig-.

Televisió Maricel de Sitges-.

Recentment sobre els tres fets:Any 2000 sobre l’Escola-.

Inauguració de la 3ª Escola pública,el CEIP “Maria Ossó”.
25è Aniversari CEIP “Miquel Utrillo”.
40è Aniversari CEIP “Esteve Barrachina”-.

50è Aniversari de l'Escola Esteve Barrachina.

Amb en Xavier Miret i Mestre sobre el CEIP Maria Ossó En ocasió del Centenari Esteve Barrachina-. En ocasió dels “Papers de Salamanca” i Papers de Sitges

Creador de símbols escolars “Figuera de les Tres Branques”per al Taller d’Escriptura “Club Amics de l’Eco”. i per a l’AMPA del CEIP Barrachina

Celebració,durant quatre,dels Pastorets (curs 1984,etc )

Creador de la “Diada de les Lletres Sitgetanes” a la Segona Etapa d’EGB per Santa Llúcia (1989-1997),amb la presència de Poeteses sitgetanes a l’Aula.

Colònies escolars,curs rere curs1984-1998 en català, amb motivacions de Catalunya,cada curs (1986-1998).

Promotor de les sortides en Carnaval,durant dos cursos, amb els alumnes disfresats el dilluns de Carnaval (1984,1986)seguint les Orientacions d’en Marcer,Regidor municipal-.

Creador de la “Premsa a l’Escola”a travès del Setmanari “L’Eco de Sitges” (1980-1995).

Promotor de les “Justes Literàries” a la classe de Literatura Catalana a l’EGB (1976) al CEIP Miquel Utrillo

Relaxació dels Alumnes de 6è d’EGB amb música i paraula-.
Col.laboració en la Revista escolar “El Estudiante” en castellano

Promotor del "Club Amics de l’Eco" amb Secció pròpia al Setmanari i al CEIP Esteve Barrachina

=

Autor de 32 quadernets de la Geografia i Història de Sitges per a la 2ª Etapa d’EGB,en paral.lel a les classes de Ciències Socials de 6è,7è i 8è d’Egb-.

Promotor d’una “Geografia i Història de Sitges”,paral.lela a la Geografia i Història de Catalunya,per a 6è,7è i 8è d’EGB (1991).Heus ací els Títols de la “Meva” Geografia i Història de Sitges”(1991)explicada paral.lelament en Ciències Socials per a promocionar,socialment,la llengua catalana-.

SISÈ D’EGB: Geografia de Sitges: Hidrosfera de la Vila de Sitges-. Recursos Naturals a Sitges-. Economia de Sitges-. Edificis Notables a Sitges

Història de Sitges: Prehistòria de Sitges-. 80.000 anys i les coves prehistòrques-. Fem Història-. Els ibers-cossetanys i Sitges-. Els romans-.A la recerca de la Subur perduda-. El Feudalisme a Sitges-Bernat de Fonollar-.

SETÈ d’EGB: Geografia de Sitges: Gènesi del Relleu a Sitges-. Sitges a la Cartografia-. Mapa topogràfic de Sitges-. Tipologia climàtica de Sitges-. Estructura de la Població de Sitges La vinya i la fil.loxera a Sitges-. Eixample del terme municipal-.Miralpeix

Història de Sitges Sitges al S.XV-.Canvi de Dinastia-. Sitges al S.XVI-.Esmorteïment-. Sitges al S.XVII-.L’EMPENYADA-. Sitges al S.XVIII-.Entre nacions europees-. L’Edat Moderna a Sitges-.Resum-.

VUITÈ d’EGB: Geografia de Sitges: Les migracions sitgetanes-. Parc Natural del Garraf-. Camí Costes del garraf-. Sitges,alta notorietat

Història de Sitges: La Pia Almoina Sitges i el S.XX El Modernisme a Sitges Guerra del Francès-. Escola Lluminista de Sitges

Les fonts documentals per tal d’elaborar aquests títols són: L’Eco de Sitges,el Baluart de Sitges,La Fita, Revista Suburense,La Voz de Sitges,la Gaseta de Sitges,així com dels diversos Llibres publicats sobre la Història de la Vila,destacant-se entre d’altres:en Josep Soler i Cartró,en Joseo Soler i Tasis,en Josep Carbonelli Gener,l’Esteve Barrachina i Benages,en Ramon Planas,i d’altres publicacions del Grup d’Estudis Sitgetans (GES) del que sóc Soci amb el nª 264,de fa vint anys-. En puc afirmar que a moltes cases de la Vila de Sitges encara n’hi ha dels quadernets sobre la Geografia i Història de Sitges,feta a base d’estudi i dedicació,en Llengua Catalana,en moments en què el català per a un nou immigrat encara “pagava la matrícula” a la Universitat per fer el reciclatge-.

=

Amb els meus deixebles sitgetans

- - Presentació,durant quatre cursos,de treballs d’alumnes als Premis Baldiri Reixach,que premia l’ensenyament en català-.

Guanyador amb els alumnes de 6è d’EGB d’una “lanxa de rems” al Port

d’Aiguadolç-.

Escenificació catalana,durant tres cursos,de la Diada de l’Arbre-.

Col.laborador en Premsa Catalana” a l’Escola-

Un cop jubilat (Any 1999)...com a profesional de l’ensenyament

- - Participació,durant 4 anys amb tres treballs als Jocs Florals de Barcelona al Consell de Cent,per a la 3ª edat: A.C.A. de Barcelona-.
  - Animador cultural en ocasió d’ “El 40è Aniversari del CEIP “Esteve Barrachina” primer edifici escolar o Grup Escolar sitgetà somniat durant molts anys (1880-1960),celebrat el 24/Octubre/2000-.I el 50 aniversari i Noces d'Or.

Proposat pel Departament de Premsa de l’Ajuntament de Sitges per a una Edició-llibre sobre “Història de l’Escola Barrachina” (1-Febrer-2001),però a causa de les Tres Regidories de Cultura,una darrera de l’altra en poc temps (2000-2003),no es fa l’Edició,amb l’excusa que cada Regidoria “té els seus Objectius” (sic).

Deu 10 Articles d’Opinió sobre l’Escola Pública a Sitges a la revista municipal “La Xermada” sobre els diversos centres escolars i els seus origens.

- - Proposat per l’Alcalde en Jordi Baijet i Baijet,com a únic mestre públic de la vila per l’Ajuntament de Sitges per a un Llibre de Fotografies de 125 personatges populars,titulat

“Retrats i Entorns de Sitges” És elaborat pel prestigiós fotògraf en Joan Iriarte i textos de la Dra Isabel Coll,catedràtica de la UB,com a estudiós de l’ensenyament públic a Sitges-.

- - Ecriptor sobre l’Escola Pública
Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges 1775-1975 (Primera part)
Un volum inèdit sobre l’Escola Unitària Mixta de Puigmoltó de Sant Pere de Ribes (1931-1983),entregat a l’Ajuntament ribetà per a la seva publicació l’any 2004-.
Trajectòria de l’Escola P`´ublica a Sitges 1976-2000 (Segona part)
- - El millor que va passar-me a Sitges l’any 2006

1r-.Conferència dia 25 Abril a la Biblioteca sobre l’Esteve Barrachina. 2n-.El dia 10 Juliol entrega en la Regidoria d’Educació del Volum “Trajectòria de l’Escola Pública de Sitges,vista des d’una perspectiva local (1775-1975)” per a la seva Edició-. (És la 1ª part)

(Formo part de l’Equip:Àngels Parés,regidora,l’Antoni Tintoré,empresari,en Ricard Conesa i l’Anna Milà i d’altres)-.Es treballa la Història Enciclopèdica de Sitges 3r-.Avís de preparar la 2ª part 1975-2000 per a l’Any 2007?

Llibres inèdits sobre l’Escola pública de la vila de Sitges

VOLUMS PER A CONSULTA SOBRE l’ESCOLA PÚBLICA de la vila de Sitges 1r VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública “Esteve Barrachina” Curs,1800-31 / Curs,1878-89 2n VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública “Esteve Barrachina” Curs 1900-01 / Curs 1934-35 3r VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública “Esteve Barrachina” Curs,1935-36-Curs,1974-7 4t VOLUM Trajectòria de l’escola Pública “Esteve Barrachina” Curs,1975-76-Curs,1986-87-. 5è VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública “Esteve Barrachina” Curs,1987-88,Curs,1998-99 6è VOLUM Trajectòria de l’escola Pública “Esteve Barrachina” Curs,1998-99 / Curs 1999-2000 7è VOLUM L’Educació Especial a l’Escola Pública “Esteve Barrachina 1960-2000-. 8è VOLUM La Normalització de la Llengua Catalana a l’Escola Pública 1883-2000-. 9è VOLUM El Mestre públic a través de l’escola pública 1875-2000-. 10è VOLUM Llistat de Mestres públics a Sitges-. Fons Documentals-. Escola d’Adults-. 11è VOLUM Formació Permanent dels Mestres públics (1960-2000 ) 12è VOLUM La Llengua Catalana a l’Escola Pública “Esteve Barrachina” Curs,1977-2000-. Club Amics de l’Eco Taller d’Escriptura 1988-1998) 13è VOLUM Història de l’Associació de Pares/mares d’Alumnes (AMPA) Curs,1960-2000 14è VOLUM El Patronat Municipal d’Esports-. Escola Municipal Esportiva-Sitges- L’Any,2000-trajectòria en l’Educació pública-. 15è VOLUM Fer Escola Pública des de la Biblioteca Escolar “Esteve Barrachina” (1976 / 2000) 16è VOLUM Història del CEIP “Esteve Barrachina” (1960 / 2000) 1r Edifici estatal a Sitges-. 17 VOLUM El mestre D.Esteban Barrachina Benages mestre i regidor d’ensenyament (1906-39) 18 VOLUM El “CEIP Maria Ossó”, i la mestra al Carrer Josep Irla S/n a Sitges (1934-2004)(primer volum) 19 VOLUM El “CEIP Maria Ossó” al carrer Ramon Dalmases,marquès de Mura S/n a Sitges (2004-2006)(segon volum) 20 VOLUM El “CEIP Maria Ossó” en el Primer Centenari de la mestra Maria Ossó i Massip (1905-2005) (tercer volum) 21 VOLUM L’Escola sitgetana a examen

Aniversaris escolars celebrats a Sitges (1970-2004) 22 VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges vista des d’una perspectiva local (1775-1975) Primera Part 23 VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges vista des d’una perspectiva local (1975-1999) Segona Part 24 VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges vista des d’una perspectiva local (2000-2010) Tercera part

RESUMS DE LA PREMSA DIÀRIA SOBRE: “ESCOLA, SITGES, CATALUNYA, ESTAT, FÒRUM 2004 (dia a dia...)!

1 VOLUM L’Ensenyament públic, i els seus problemes a la premsa (2000) 2 VOLUM Coneixement de Catalunya al segle XXI i la co-sobirania catalana demanada (2000) 3 VOLUM Com va l’any 2000-2002 en general,amb temes molt més significatius i destacats durant els tres anys. 4 VOLUM Fets significatius i destacats durant l’any: l’Any de la Convenció Europea (2003) 5 VOLUM Esbós de la Història local de Sitges amb temes de la Vila molt significatius (2003) 6 VOLUM Vell i nou coneixement de Sitges a través de la premsa local i comarcal (2003) 7 VOLUM El pensament escolar i la renovació pedagògica durant l’any 2002 -2003 8 VOLUM Recerca sobre la Monarquia catalana a l’Edat Mitjana-.Retalls d’Història (2003) 9 VOLUM Llengües arreu d’ Europa,Història de Catalunya i la llengua catalana (2003) 10 VOLUM Catalunya i els seus aspectes a la Premsa durant tot l’any 2003 11 VOLUM L’educació pública a Sitges i a Catalunya -globalment- de l’any 1830 al 2004. 12 VOLUM Fets més recents i destacats durant tot l’any 2004-. 13 VOLUM Sitges,activitats,fets més significatius durant l’any 2004 14 VOLUM Catalunya: idees,referències,durant tot l’any 2004 15 VOLUM L’Escola Pública a Sitges i a Catalunya (primer volum) (2004) 16 VOLUM L’Escola Pública a Sitges i a Catalunya (segon volum) (2004) 17 VOLUM El Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona (primer volum) (2004) 18 VOLUM El Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona (segon volum) (2004) 19 VOLUM Catalunya:referències al llarg de l’any 2005 20 VOLUM Sitges,referències al llarg de l’any 2005 21 VOLUM L’Escola Pública a Sitges i Catalunya durant l’any 2005 22 VOLUM Fets força més destacats al llsarg de l’any 2005 Any 2006

A partir d’aquest Any 2006,només em dedico a escriure sobre aquests temes,però força relaxat-.

Escola i Ensenyament (Sitges i Catalunya)
Memòria Històrica (Sitges i Catalunya)
República (Sitges i Catalunya)

- - ÍNDEX GENERAL

del nombre de Volums Memòria explicativa d’un Projecte escolar...........................................3 Setmanaris sitgetans consultats .........................................................................3 Metodolgia feta servir..............................................................................4

PRIMER VOLUM

Trajectòria de l’Escola Pública -Esteve Barrachina-

1850-2000 SEGON VOLUM (Són tres volums I,II,III,ordenats )

ORÍGENS DEL CEIP ESTEVE BARRACHINA A LA VILA DE SITGES

1857 – 2000 TERCER VOLUM

VINT-I-SET ANYS i TRES PROJECTES A LA VILA DE SITGES

PER AL “CEIP ESTEVE BARRACHINA” 1933 - 1960 QUART VOLUM

QUARANTA ANYS D’ESCOLA PÚBLICA “ESTEVE BARRACHINA”

Primer edifici estatal a Sitges 1960-2000 CINQUÈ VOLUM

UN SOMNI SITGETÀ:

DEL CATALÀ A L’ESCOLA A L’ESCOLA CATALANA 1960-2000 SISÈ VOLUM

ESTRATÈGIES I RESPOSTES AL FFRACÀS ESCOLAR

(1960-2000) SETÈ VOLUM

FER ESCOLA PÚBLICA DESDE LA BIBLIOTECA ESCOLAR

1978-2000 VUITÈ VOLUM

L’Ensenyament primari durant la Guerra Civil a Sitges

1936-1939 NOVÈ VOLUM

COLÒNIES D’INFANTS REFUGIATS A SITGES

(1936-1939) DESÈ VOLUM

L’Endemà del dia 22 de Gener de 1939

Depurats,exiliats,deportats i fugitius ONZÈ VOLUM

L’Ensenyament primari a la primera dècada del Franquisme a Sitges

1939-1950 DOTZÈ VOLUM

L’Escola Pública a Sitges

Durant la Segona Dècada del nou Estat Franquista 1950 - 1960 TRETZÈ VOLUM

L’Escola Pública a Sitges

durant la Tercera Dècada del nou Estat Franquista 1960 - 1970 CATORZÈ VOLUM L’Escola Pública a Sitges durant la Quarta Dècada del nou Estat Franquista. 1970-1980 QUINZÈ VOLUM L’Escola Pública a Sitges durant la Cinquena Dècada del nou Estat Franquista 1980-1990 SETZÈ VOLUM L’Escola Pública a Sitges durant la Sisena Dècada de l’Agònic Estat franquista 1990-2000 DISSETÈ VOLUM HISTÒRIA DE l’AMPA AL CEIP ESTEVE BARRACHINA 1960 - 2000 DIVUITÈ VOLUM Associació Protectora d’Ensenyança Catalana a Sitges i l’Illa de Cuba 1899-1936 DINOVÈ VOLUM EL MESTRE PÚBLIC, l’ESTEVE BARRACHINA 1906-1939 VINTÈ VOLUM EL CEIP MARIA OSSÓ,EL TERCER GRUP ESCOLAR 1966-2000 VINT-I-UNÈ VOLUM Maria Montserrat Ossó i Massip,mestra de Sitges 1934 - 1972 VINT-I-DOSÈ VOLUM PRIMER CENTENARI DEL NAIXEMENT DE MARIA OSSÓ i MASIP DE l’ESCOLA A LA VIDA ACTIVA Inauguració Oficial del CEIP Maria Ossó (2005) 1905-2005 VINT-i-TRESÈ VOLUM MEMÒRIA REPUBLICANA COL.LECTIVA A CATALUNYA VINT-I-QUATRÈ VOLUM E L P E R Í O D E R E P U B L I C À 1931-1939 VINT-I-CINQUÈ VOLUM

Recuperació de la Memòria Històrica

Víctimes de la Guerra Civil I la Postguerra Franquista VINT-I-SISÈ VOLUM L’Escola Pública Unitària i Mixta del Poble de Puigmoltó Entre la utopia i la realitat 1931-1983 VINT-I-SET VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública de Sitges.vista des d’una perspectiva local 1775-1975 (Primera part) VINT-I-VUITÈ VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges,Vista des d’una perspectiva local 1975-1996) (Segona part)

VINT-I-NOVÈ VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges-.Vista des d’una perspectiva local 1997 – 2007 (Tercera part) TRENTA VOLUM Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges,Vista des d’una perspectiva local (2008 – 2010) (Quarta part)

TRENTA-UN VOLUM INDEX GENERAL DELS VOLUMS

SITGES,8 Desembre 2007

De collita pròpia a la premsa local i comarcal 1 VOLUM Catalunya Viscuda (I) (1980-1990)-.Articles d’Opinió d’en Froilan Franco -. Són articles publicats a l’Eco de Sitges i l’AVUI (Bústia) 2 VOLUM Catalunya Viscuda (II) (1990-1998)-.Articles a la premsa local-comarcal-provincial-. Són articles publicats sobre l’Ensenyament i l’Escola pública a l’Eco de Sitges i Diari de Barcelona-. 3 VOLUM Catalunya Viscuda (III) (1998-2000)-.Articles d’opinió als Setmanaris i Diaris-. Són articles sobre l’educació pública publicats al Diari de Barcelona,l’Eco de Sitges. 4 VOLUM Catalunya Viscuda (IV) (2000-2002)-.Articles d’Opinió als setmanaris:L’Eco de Sit- ges,Diari de Vilanova,l’Hora del Garraf,Diari de Barcelona i l’AVUI (Bústia)-. 5 VOLUM Catalunya Viscuda (V) (2002-2003)-.Articles d’Opinió als setmanaris:L’Eco de Sit- ges,Diari de Vilanova,El Punt del Garraf,i l’AVUI (Bústia)-. 6 VOLUM Catalunya Viscuda (VI) (2004)-.Articles d’opinió a l’Eco de Sitges,El Punt del Penedès, Diari de Vilanova i l’AVUI (Bústia)-. 7 VOLUM Catalunya Viscuda (VII) (2005).,Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges,Diari de Vi- lanova i l’AVUI (Bústia)-. 8 VOLUM Catalunya Viscuda (VIII) (2006)-.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges,Diari de Vi- lanova i l’AVUI (Bústia) 9 VOLUM Catalunya Viscuda (IX)-.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges,Diari de Vilanova-. 10 VOLUM Catalunya Viscuda (X)-.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges,Diari de Vilanova-. 11 VOLUM Catalunya Viscuda (XI)-.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges,Bústia AVUI-. Articles d’Internet,per primer cop-. 12 VOLUM Catalunya Viscuda (XII)-.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges,Bústia AVUI-. Articles trets d’Internet,relatius a l’ensenyament-. 13 VOLUM Catalunya Viscuda (XIII)-.Articles trets d’Internet relatius a l’Ensenyament públic.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges,Bústia de l’AVUI. 14 VOLUM Catalunya Viscuda (XIV)-.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges-.Escrits trets d’Internet sobre el CEIP Esteve Barrachina (per primer cop). 15 VOLUM Catalunya Viscuda (XV)-.Articles d’Opinió a l’Eco de Sitges-.Escrits trets d’Internet sobre l’Ensenyament Públic a Catalunya.

(Molts Carpesans plens a vessar de “Materials Didàctics” tant de l’AHMS com de la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol,de dues anelles i folrats)

Remarca !

Val a dir que, per primer cop ,a Sitges n’hi ha un recull de recerca i estudi sobre l’Escola

d’Educació Primària oficial de l’Estat espanyol i la Generalitat a la vila de Sitges-

No hi consten en aquest volums de treball de recerca i estudi, ni les Escoles particulars,ni les Privades o Privades-religioses de la vila de Sitges,com tampoc no hi figuren els mestres tant d’escoles particulars com privades-religioses-.
Només mestres públics que durant dos segles hi han exercit-.
Si no n’hi ha cap Edició publicada fins l’any 2006,Centenari de l’arribada de l’Esteve Barrachina i 2010,any de les Noces d’Or del CEIP Esteve Barrachina,el meu compromís és l’entrega del material escolar tant a l’AHMS com a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol o les Entitats catalanes de les que sóc consoci:G.E.S., I.E.P., Òmnium Cultural i CEHS Guillem Oliver del Camp de Tarragona-.

................................................................. Sóc citat en Llibres publicats a Sitges

Roland Sierra Farreras al Diccionari de Sitgetans,sobre el Bisbe sitgetà i Jacint Picas.
Vinyet Panyella al Llibre sobre el Dr Robert.sobe l’ensenyament domèstic.
Rafael Mateos al llibre Història de Garraf sobre l’Escola de Garraf..
L’Àngel Linar al llibre Vallcarca.Sobre l’Escola particular.

Entregues dels meus treballs Han estat beneficiats d’algun treball d’aquests Volums inèdits

Regidoria de Cultura,amb l’obra “Trajectòria de l’Escola Pública 1775-1975 a Sitges” (primera part)
El Grup d’Estudis Sitgetans,un article per al seu Butlletí,però no el van publicar-.
L’Àngel Aguilera i Alonso,mestre i psicòleg,professor universitari un Volum sobre l’Educació Especial al CEIP Barrachina (1960-2000)
En Jordi Baijet i Vidal,mestre terapeuta,director escola i Alcalde de Sitges,un Volum sobre l’Educació Especial al CEIP Barrachina.
La Núria Amigó,bibliotecària a Santiago Rusiñol,un Volum sobre la Biblioteca Escolar Barrachina.
La Maria Cruz Mediavilla,mestra,un Volum sobre la Biblioteca Escolar Barrachina-.
Daniel Nebot,universitari, sobre l’Esteve Barrachina
Un volum sobre Biblioteca Escolar al Concurs Eugeni Molero-.
Associació Mestres Rosa Sensat,sobre l’Educació Especial-.
Un volum sobre el català a l’escola Concurs Eugeni Molero-.
Blai Fontanals el Contracte de l’edifici La Palma-.
David Jou i Andreu sobre els “Premis Via”,premis escolars d’en Bartomeu Via i Via-.
L’AMPA del CEIP Barrachina el llistat dels pares/mares i presidents durant 40 anys-.
Diputació Provincial de Barcelona sobre “L’estructura arquitectònica” del CEIP Barrachina

demanat per en Jordi Baijet (60 pàgines)-.

CEIP Miquel Utrillo,entrega de la “Gènesi del centre” en els 25 anys d’existència-.
CEIP Barrachina entrega del llistat dels mestres priopietaris i interins en Direcció-.
Visitación Fernández i Menéndez,ex-directora del CEIP Miquel Utrillo,un resum de la seva

activitat escolar en aquest centre-.

Un extracte del CEIP Maria Ossó per a la seva neboda,religiosa a les Carmelites Descalces

a Tarragona-.

Un volum sobre l’APEC a Sitges i l’Illa de Cuba per a en Josep-Manel Soler i Soler-.
Gènesi de la Formació Professional de Primer Grau a Sitges,per a l’Àngels Parés,Regidora de

Cultura i Educació-.

Llegat-testament d’una Fundació per a l’escola pública (1840) a en David Jou Andreu-.
Llistat-diccionari d’alcaldes per l’Escola pública (1880-2005) al Grup d’Estudis Sitgetans
Dos Volums del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona-2004 a l’Arxiver en Xavier Miret i Mestre-.
Trajectòria de l’Escola Pública a Sittges,vista des de’una perspectiva local (1775-1975) a la Regidora Municipal d’Educació,l’Àngels Parés i Corretgé (un Volum).
Extracte del Primer Centenari de l’Arribada a Sitges de l’Esteve Barrachina i Benaprès (1906-2006) al seu net en Samuel Barrachina i Esquiu-.
Extracte del Primer Centenari de l’Arribada a Sitges del mestre Esteve Barrachina i Benages (1906-2006) a la Srta Vinyet Carreró-.
Un INDEX fins l’any 2000 a la Directora del CEIP Esteve Barrachina,Neus Canyella i Daurell.

Extracte de l’Escola Republicana a Puigmoltó a “Tots els noms” de l’IEP Vilafranca,per penjarv

en Internet (Memòria Històrica) (1931-1939) i un Volum sobre l’Escola Unitària Mixta de Puigmoltó per a la seva publicació-.

Extracte de l’Associació Protectora d’Ensenyança Catalana (APEC) a “Tots els noms” de l’IEP per penjar a en Internet b(Memòria Històrica (1932-1936)
Extracte de l’Escola Pública postfranquista (1940 – 1948) per penjar-lo a Internet en Tots els Noms,a través del seu President en Ramon Arnabat-.

EP! Entrega de 6 Treballs a l’IEP per a la publicació a la Base de Dades,penjada a Internet amb el nom “Tots els Noms”,sobre l’escola republicana a Sitges i Puigmoltó-. A-Alcaldes i Regidors Republicans a Sitges (1931-1939) B-L’Associació Protectora d’Ensenyança Catalana (APEC) a Sitges (1935) C-Escola Republicana al Garraf:a Sitges i Puigmoltó. D-Infants perduts durant la Guerra Civil a Sitges. E-L’Escola franquista pura i dura a Sitges. F-Lluita per la Democràcia (1939-1978):Maria Montserrat Ossó i Massip,una mestra per la Democràcia

En finalitzar l’any 2005 Al meu Arxiu Particular hi són el següent nombre de llibres inèdits $ Volums publicables...............................22 exemplars & Volums de Consulta escolar.................24 exemplars % Volums-recull de la Premsa diària........22 exemplars @ Volums de Collita pròpia a la Premsa...14 exemplars

Del 20 de Setembre 1997 fins l’any 2006...!!! Primer 22 Carpesans,plens a vessar,d’Apunts sobre l’escola pública i l’ensenyament no-universitari. (premsa sitgetana,Extractes Actes Municipals,Paperam dels Arxius del CEIP Barrachina i de l’AMPA) Segon Sis Volums.un per a cada Dècada,unificant totes les dades de recerca: de 1939 a l’any 2000 (1939-1950), 1950-1960), (1960-1970), (1970-1980), (1980-1990) i (1990-2000) Tercer Tres perìodes diferenciats a-Segona República b-Perìode Franquista c- Perìode postfranquista Un Treball sobre la trajectòria de l’escola pública durant els dos segles XIX i XX a la Vila de Sitges,especificant “Temes concrets sobre l’ensenyament públic a Sitges:la Primera República, La Protectora a l’Escola pública,la Mancomunitat,la Dictadura primoriverenca,la Segona República,la Guerra Civil,el Franquisme (AMPA,Educació Especial,Biblioteca Escolar,Escola Taller,Esports,Consell Municipal d’Ensenyament,etc,etc) Projectes arquitectònics per a un Primer Grup Escolar a Sitges (1879-1981) a- Projecte Buhigas (1983 i 1989) b- Projecte d’en Josep Maria Martino i Arroyo (1932 i 1935) c- Projecte GATCPAC Col.legi Arquitectes Barcelona amb titular:(Santiago Rusiñol) c- Projecte d’en Josep-Antoni Coderch i de Sentmenat (1945) d- Projecte d’en Joan-Anton Martino i Carreras (1957) e-Projecte de l’Arquitecta del nou Pabelló (1981) Any 2008 Deixo d’anar a l’AHMS el darrer trimestre I la raó és: que a Internet hi són les Actes Municipals tant de la Junta Local de Govern de Sitges com les Actes dels Plens Municipals-. Aixín com també “Elements tant de l’AMPA com del Consell Escolar del CEIP Esteve Barrachina-.

Any 2009 Pòrtic Escolar de les Noces d’Or del CEIP Esteve Barrachina (1960-2010) Tant l’AMPA com l’Equip Directiu,sembla ser que es preparen la Comissió Municipal-escolar per a l’Esdeveniment-.

Any 2010 Any d’excel.lència i de desgreuge escolar a la Vila de Sitges

Any 2011 Adéu a l’escriure a la premsa en català (2006....???)

Any 2003 Durant el setembre-2003 Dues dades molt interessants: L’Alcalde de Sitges,en Jordi Baijet i Vidal em truca per telèfon-.Que l’any 2004,amb ocasió de la festa de Sant Jordi es publica un Llibre de Fotografies de persones destacades a la Vila,populars i representatives: “Entre els mestres públics de Sitges has estat triat tu,el Froilan” i “Entre els mestres privats,la Sra Pulido d’Ibáñez”-.El fotògraf serà en Joan Iriarte,que t’avisarà per tal que passis al CEIP Esteve Barrachina perr fer-la-.És una fotografia especial-. Així va ser tot-.En una aula de pàrvuls,assegut en un antic pupitre,davant la pissarra de classe,on apareixia dibuixada la Figuera de Tres Branques,demanada per mi,un Mapamundi,tres fulles de figuera i el retrat del mestre Esteve Barrachina-. Per una altra banda,la presentació davant el Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Ribes del projecte d’una edició sobre la Història de l’Escola Pública de Puigmoltó-.Hem quedat que a mitjans del desembre-2003 l’entregaré a l’Alcaldia de Ribes-.

Durant l’Octubre fins al Desembre 2003 A l’alcaldia de Sant Pere de Ribes,a través de la Regidora Municipal de Benestar Social,la Vinyet Carreras,entrego un Volum de 160 pàgines amb aquest títol: “L’Escola Pùblica Unitària i Mixta de Puigmoltó:entre la Utopia i la Realitat” per si volen publicar-lo com a fons històric ribetà-.També vaig entregar un altre Volum a la mestra Teresa Puig i Bisbal de Puigmoltó,com a col.laboradora,a més de Presidenta de l’AMPA així com ex-alumna meva per fer les Oposicions de Magisteri-. Més endavant,si l’Ajuntament publica o no lo publica aquest volum,entregaré un altre Volum i la Carpeta d’Apunts a l’Arxiu Històric de Ribes,a més d’un altre Volum enquadernat i il.lustrat al Centre Històric Ribetà amb seu a la Biblioteca Popular Manuel de Pedrolo de Sant Pere de Ribes-. Any 2004 Dia 20 de febrer de 2004,precisament en la Diada Internacional de la Llengua Materna,celebrada pel Fórum de les Cultures de Barcelona defensant la Diversitat a través de les 5.000 llengües maternes existents,per la meva banda entrego: Un Sumàrium de tota la recerca i estudi sobre la Trajectòria de l’Escola pública a Sitges 1800-2000 aixì com els reculls sobre:Sitges,Catalunya,Escola Pública any rere any 2000-2004,etc,etc a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges,on treballo de l’any 1998 fins l’any 2004-.Un altre Sumàrium al Grup d’Estudis Sitgetans,del que sóc Consoci durant 21 anys (1983-2004),per tal que profundeixen com estan acrtuant amb un consoci immigrat durant 21 anys-.N’espero que totes dues entitats,coordinades per en Xavier Miret i Mestre i per la Lluïsa Marsal repectivament els hi estudiïn no pas encistellant-los a la paperera,perquè és “Història pura i dura de Sitges”-. Que què és el que espero ?-.De l’Arxiu un detall a l’Eco de Sitges sobre el Sumari i del GES l’edició d’algun volum,perquè durant 25 anys d’existència ni un sol llibre van publicar ni sobre l’Escola pública ni sobre l’Ensenyament públic,perquè porta una ideologia d’escola privada i de dretes i no pas d’escola pública i d’esquerres (Paraules del sotspresident del GES en David Jou i Andreu a la meva persona dins l’AHMS)-. El mes d’octubre de 2004,bo i aprofitant la concessió del títol de Cavaller del Ví a l’alcalde Jordi Baijet i Vidal per la Confraderia Torres,felicito l’alcalde per la nova distinció a més de l’organització de l’Equip Municipal Directiu pel tractament dels temes municipals,enviant-li un Dossier adjunt de diverses pàgines sobre “La Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges” i un altre semblant a la Regidora Municipal d’Educació,l’Àngels Parés i Corretgè-. La Regidora va cridar-me per parlar-ne sobre la creació d’un Consell Municipal de Cultura i sobre la futura Edició d’una mena d’Enciclopèdia de la Vila de Sitges,que trataria tots els temes,inclusivament el de l’Escola Pública treballat per mi-.L’Alcalde va contestar-me agraint la felicitació,a més de valorar i animar la meva recerca i estudi exposats al Dossier-. Finalitza l’any 2004 amb dos Volums sobre el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona,una mena de Diari de l’esdeveniment-. Any 2005 Amb bon peu inicio el mes de gener 2005-.Els tres periòdics:l’Eco de Sitges,Diari de Vilanova,AVUI,tots plegats en publiquen articles d’opinió-.L’AVUI dues cartes a la Bústia en 8 dies-.Són 12 cartes a la Bústia el dia 1 de juliol-2005-

Segueixo a l’AHMS treballant el tema de les Colònies Infantils de refugiats durant la Guerra Civil a Sitges (1936-1939),dimarts,dimeres i divendres-.
Una nova subscripció a la revista d’ història “Sàpiens” crea en mi una esperança de trobar més temes d’estudi escolars-.Perquè en acabat el de les Colònies infantils,seguiré a l’AHMS amb el Tema: “L’Escola Pública de Sitges en la segona dècada del Franquisme (1950-1970)” a través de les Actes Municipals de l’Ajuntament i Correspondència Municipal-.Per contra em dono de baixa d’Òmnium Cultura i la revista Escola Catalana-.”No comten amb mestres jubilats”,segons el President en Joan Porta-.

La meva relació amb el Grup d’Estudis Sitgetans -després de 24 anys de consoci- segueix en baixa forma-.Tant en baixa forma,que ja he enviat dos articles per al Butlletí,però no es publiquen-.És un centre controladíssim per sitgetanistes-nacionalistes catalans “que no deixen ficar cullerada” als altres de fora-.L’any 2005 la Presidenta és la Lluïsa Marsal,una dona,cosina germana de la mestra companya meva la Vinyet Rosés i Àlvarez,que no és capaç de concedir-me una entrevista,malgrat les dues vegades que la demano-.El sots-president és “el Frontera” l’Ignasi Maria Muntaner,ex-capellà-.Antic professor meu de reciclatge de català,durant dos cursos-. Qui són generosos són L’Institut d’Estudis Penedesencs-.Són tres escrits a la revista Del Penedès en poc temps,signats per mi-.També recullo Llibres que editen i regalen als consocis,cosa que no feia l’anterio Directiva de l’IEP-.En Francesc Xavier Virella,secretari “va insultar-me per telèfon i encara no sé el perquè”-.Però per correu li vaig fer aquesta observació: “Sou Vós el primer català de soca-rel que m’insulta a Catalunya”-.Digueu el perquè...!-. En aquest any 2005 vaig entregar el Dossier del treball al Departament de Prensa de l’Ajuntament de Sitges,un altre a l’Alcalde i un altre a la Regidora Àngels Parés-.Cap ni un ha reaccionat encara,si més no “amb un senyal de rebuda...”-.En iniciar el mes de juliol entrego una secció del Dossier a ERC,concretament allò de la Segona República a Sitges-.Sóc un agraït a ERC de Sitges pel recolzament que van fer-me públicament sobre un C/ Bisbe d’Astorga i el CEIP Maria Ossó,el nom de la mestra com a titular del 3r Grup Escolar-. I,així són dos honors aconseguits per en Froilan a Sitges:el C/ Bisbe Briva Mirabent als Plans d’Aiguadolç i el CEIP Maria Ossó a la Plana del Vinyet-. Escrit a en JIM SITGES 6 Desembre 2005 Sr Joan Yll i Martínez Ebanista i Escriptor C/ Pau Benazet,8 08870 Sitges Benvolgut amic JYM Durant tot el novembre i fins ara tinc al cap dues obsessions: a) el Primer Centenari del Naixement de Maria Montserrat Ossó i Massip,de que m’hi sento un “Fans” i més ara amb un CEIP Maria Ossó a la Plana del Vinyet al C/ Marquès de Mura,1 i b) un Homentage selectiu dels col.laboradors setmanals,quinzenals i mensuals de l’Eco de Sitges,molt semblant al de “Maig -1989”,que vau organitzar en Ventura Sella i Barrachina,L’Enric Hill i Martorell i tu mateix JYM-.Conservo l’ecrit d’invitació-.Vaig assistir-hi amb la Isabel-.Ens va agradar força-.Èrem pocs i ben compenetrats-. Precisament,va ser un any després,en què jo mateix fundés,-amb partida de naixement de l’esdeveniment-,el Club Amics de l’Eco com a Taller d’Escriptura i Club de Parla a la Biblioteca Escolar del CEIP Esteve Barrachina (1988-1998),primer internament com a “practicants de la literatura catalana” i després públicament amb una Junta Directiva,el president de la qual va ser en Joan Ill i Barra,el vostre estimat fill ,genial professional i bellíssima persona amb escrits al Setmanari,que encara hi ha famílies que els conserven (sic)-. “Sento cada cop més uns sentiments vers en Josep Manuel Soler i els seus familiars,excepcionals”-.”A causa de i per culpa de” d’unes portes massa obertes tant de la Direcció com de l’Eco de Sitges (mercès al meu entranyable en Jacint Picas i Cardó),fixeu-vos-en el que en va passar i encara dura...!

Defenso a capa i espasa l’Escola Unitària “Puigmoltó” de Sant Pere de Ribes (L’AVUI i l’Eco)
Faig propaganda tant de la Biblioteca Escolar,catalanitzada per mi amb el gairebé 90% de llibres en català com dels Premis “Biblioteca Escolar” durant 6 anys (L’Eco de Sitges publica tot)
”La Figuera de les Tres Branques”,l’emblema del CEIP Barrachina,que fins i tot l’AMPA l’accepta com un signe d’identitat (L’Eco de Sitges)
C/ Antoni Briva,Bisbe d’Astorga als Plans d’Aiguadolç,recolzat per ERC de Sitges (L’Eco de Sittges)
CEIP Maria Ossó,on sota aquest nom “Maria Ossó” contra vent hi és el meu nom (L’Eco de Sitges)

I,d’altres temes que ,hores d’ara,potser no me’n recordo-.Tant aquest Director en Josep Soler com l’Eco de Sitges dels 120 anys el proper 1 de març 2006,en penso i en repenso que “tots els col.laboradors hem de posar-nos-en d’acord per un agraïment general per allò que “La memòria és l’agraïment del cor”-. Amic de debò com ets tu,per favor,el penses,el consultes i a veure si entre uns quants (jo m’hi apunto amb tots els ets i els uts per justícia i gratitud),iniciem “generosament i económica” a fer ,un magnífic i excel.lent gest envers els 120 anys de l’Eco de Sitges i els 50 anys del seu Director al peu del canó-.No fer-ne res de res,a més ,per a mi,a més d’una mesquinesa és pobresa d’esperit en els estrictes col.laboradors-.Uns amb llibres publicats amb base a l’Eco i d’altres amb una nova imatge com jo mateix que mai no me l’esperava ni des de Ponferrada ni des del País Basc on hi vaig ésser abans de Sitges-.Tens tots els facilitats per si vol fer-lo,enviar fotocòpies d’aquest escrit meu als més amics de l’Eco-.Que en sàpiguen que jo m’apunto amb tot:escrits,actuacions i diners-.Una abraçada,JYM-. En JYM no respon! No fa senyals de vida davant el meu escrit-.

Any 2006 10 de Gener 2006 Un pas més com a Escriptor en català a la Vila de Sitges

L’Eco de Sitges em publica seguidament durant tres setmanes
El Diari de Vilanova fa la meva primera publicació
L’Alcalde de Ribes m’informa personalment que sí haurà una Edició sobre Puigmoltó escolar amb la inauguració del Casal de Cultura a l’edifici escolar-.
TV Maricel en fa la 2a Entrevista sobre l’Escola Barrachina.

I,una 3a entrevista sobre els Papers de Sitges a Salamanca-.En Jordi Castañeda és el responsable-.

Ràdio Maricel sobre l’Any Barrachina...ben aviat-.
Sóc convidat per l’Àngels Parès al Joan Maragall per al dia 13 de febrer a les 8 tarda

amb bons resultats-.

Sóc convidat per la Regidora deCultura per entregar el dia 10 Juliol 2006 del Treball sobre “Trajectòria de l’Escola Pública de Sitges 1775-1975 (primera part)-.

Però l’Any 2006 i,ja hi sóc als inicis de Febrer, “pinten Ors” i “Bastons” en la meva trajectòria.

Ors...l’Alcalde de Ribes em truca a casa,el dia dia 27 de gener, per una entrevista a l’Ajuntament: “Que hi haurà una Edició sobre l’Escola Unitària de Puigmoltó a l’hora de la Inauguració del Casal de Cultura a l’emblemàtic edifici de l’Escola,que pot durar un any llarg-.Que la Diputació Provincial prendria part”-.
Ors... que la Regidora d’Educació de Sitges em truca a casa perquè el dia 13 de Febrer a les 8 de la tarda em presenti a la reunió d’Història per parlar-ne-.No sé si sobre l’Any Barrachina,pel que en demano ésser Fill Adoptiu o Amic Predilecte de Sitges o també per fer la Història de l’Escola Barrachina-.
Bastons...que el 21 i 28 de Febrer,serè operat de Cataractes dels dos ulls a Barcelona per la Lleonesa Dra Idquierdo,Antonina-.Precisament el dia 8 d’Abril 2006 fa tres anys vaig ésser operat del Maluc dret-.I,així són tres operacions durant 72 anys: Amigdales,Maluc,Ulls-.I,pendent la sordesa de l’oïda esquerre a més del “caoi” del peu dret...!-.

Dia 17 Juliol 2006 A les 7 de la tarda entrego al Centre Cultural “Joan Maragall” el Volum “Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges vista des d’una Perspectiva Local (1775-1975)” Primera Part-. En la reunió hi som la Regidora d’Educació l’Àngels Parés i Corretgé,l’Estudiós Antoni Tintorer,l’Estudiant universitari en Ricard Conesa i la meva alumna,l’Anna Milà amb el tema “Art i Cultura” (1995),croquis en el meu poder-. Dels quatre historiadors,només en Froilan Franco entrega un Disquet i un Volum de 220 fulls-.La Regidora va insinuarme dues coses:primer treure les dades importants per al nou Llibre d’Història de Sitges,que es publicarà el 23 Abril 2007 o també que “potser es publiqui algun dia”,ja que és un Llibre nou de trinca-.Acusa,per un altre costat,que el Grup d’Estudis Sitgetans deuria ésser més generós amb els seus consocis i editar més treballs-.

La meva alumna,l’Anna Milà,funcionària a l’Ajuntament de Sitges i presentada per mi a la Regidora Municipal,presenta en aquesta reunió el tema “Art i Cultura a Sitges del S.XIX a l’Any 1975”,que presenta en forma d’esquema en 16 fulls-.Probablement li sortirà un Volum més atapeït que el meu-.

Mentrestant segueixo escrivint sobre l’Any Barrachina i l’Any Rusiñol mes rere mes tant a l’Eco de Sitges com al Diari de Vilanova-.

- Els meus esforços vers l’Any Barrachina és: creació dels Premis Escolars Barrachina per als estudiants del Moviment Inclusor i Escola Inclusiva,per un codstat i per l’altre que el Mestre de mestres l’Esteve Barrachina Benages sigui nomenat o Fill Adoptiu de Sitges a tìtol pòstum o Amic Predilecte de Sitges-.
De moment,arriba el 25 d’Agost i els “Premis Barrachina” no s’han creat !-.I,ni tan sols l’Ajuntament s’ha manifestat ni a favo ni en contra,malgrat que tots els Mitjans de Comunicació de la Vila han estat molt generosos en col.laborar-hi-.
També vaig enviar a la Regidora els Alcaldes republicans de Sitges per a la Revista La Xermada-.Els publicarà ?-.

Nova reunió Dia 13 Setembre 2006 a l’Excorxador a les 7 tarda-. Encara no presenten els altres companys:l’Antoni Tintorer,el Ricard,l’Anna Milà els seus treballsi a sobre en Ricard (màster d’Història Contemporània) té molts dubtes sobre el seu treball,cosa que obliga a manifestar-se l’Àngels Parés en aquests termes: “Si voleu podem reduir la quantitat de dates...”-. I,davant la meva queixa que “el tema escolar no es pot barrejar amb els temes industrials i polítics al Libre,l’Àngels diu: “D’acord,seran Articles independents”-. El final de la reunió és com abans...sense més concrets-.

- Mentrestant...segueixo treballant la Cinqueda Dècada (1980-1990) a l’AHMS-.
- També hi participo al Congrés celebrat a l’edifici Miramar sobre Bernat de Fonollar en el seu 700 anys de la seva presència a Sitges,durant l’Octubre,que serà un fracàs per l’absència de públic-.Fins i tot fallava un Ponent-.Gairebé tres dies de Congrés,organitzat per l’Àngels Parés i Corretgé-.
- Eleccions Autonòmiques a Catalunya -.Vaig votar ERC,que serà la 2a vegada que el faig-.

2 Novembre 2006 Escrit d’agraïment a ERC al seu nou local de Sitges-. Sitges (Garraf) 3 Novembre 2006

Sr Josep Ferret i Castañosa President ERC Casal Salvador Mirabent Distingit i benvolgut Sr Com que “l’agraïment és la memòria del cor” i qui subscriu només pot tenir els millors sentiments envers l’Esquerra Republicana de Catalunya a la Vila de Sitges,és la raó d’aquest escrit a vós-. Agraeixo molt el seu escrit convidant-me a la inauguració del Casal Salvador Mirabent a l’Oasis,però ja vaig advertir en Josep Roig que abans de tot “sóc Mestre” i com a tal no accepto manifestacions polítiques,perquè “el dia rere dia i en silenci” també s’hi fa molt bona feina-. A Sitges,un cop arribat d’Euskalerria,vaig votar dues vegades ERC i sempre per agraïment al partit sitgetà:l’any 1996 pel públic recolzament d’ERC a la meva campanya per un carrer al Bisbe d’Astorga-Ponferrada Dr Briva Mirabent i l’any 2006 davant el fet (no paraules) dels Regidors d’ERC per l’Escola pública a Sitges,de la que sóc un estudiós de la seva trajectòria (1775-2002)-.En aquest moment és històric en la Regidora Àngels Parés i Corretgé aquest nombre de centres escolars:CEIP Maria Ossó,CEIP (Ramon Planas ?),Llar d’Infants (sense nom),IES (Salvador Soler Forment ?),Escola de Música Montserrat Almirall i possiblement Escola de l’Art de la Forja Santiago Rusiñol ??-. I el Sr Torres,les millores ecològiques al CEIP Miquel Utrillo,el CEIP Maria Ossó i l’IES J.R.Baneprès-.I no m’oblidaré gens quan hi vaig ésser convidat a la seu del C/ Sant Fulgenci per parlar-ne fins i tot de compromisos amb ERC-. Sí,en vull felicitar ERC de Sitges per la pujada d’adhesions a prop de les noves eleccions municipals del Maig-2007 i especialment per la nova Seu a l’Oasi de la Vila-.M’agrada força que al seu escrit s’hi confirmi la disponibilitat d’ERC els dijous de 5 a 8 de la tarda-.De debò,que camí de les Eleccions Municipals a Sitges,l’ètica i l’èstètica faci arribar a un bon port republicà-sitgetà-.

Nova reunió 11 Desembre 2006 A l’Excorxador a les 7 tarda

- - Final d’Etapa com a escriptor (per a l’ECO,quan toqui)

Adéu a l’escriure a la premsa en català

Tot en aquest món té el seu final,i hi ha poques coses més fugisseres que esciure a la premsa-.L’actualitat és canviant per naturalesa,i les persones que no s’dapten a aquesta llei estan vondenades a la més trist de les desaparicions,la de la irrellevància i l’oblit-.Tot s’acaba i la vida continua-.L’escriure,ecara que sigui a la Bústia,també-.
Cal,doncs,dir adèu a l’escriure a la premsa,però en cap cas a la vida,que continuarà amb les seves joies i els seus drames,els seus goigs i les seves ombres,fins que nosaltres i les notres vanitats no siguin res més que records a la memòria dels qui ens van estimar-.
- - Privilegi !

Aquesta és la sensació que predomina quan en penso en el que ha significat per a en Froilan Franco l’oportunitat d’haver escrit a la premsa local i comarcal fins i tot a l’AVUI,el Diari de Barcelona,ja extingit-.Un privilegi,no només perquè perquè n’he pogut escriure en la meva segona llengua més pròpia,sinó perquè l’he pogut fer amb total llibertat i sense cap condicionament de cap mena,una cosa que haig d’agrair a la confiança i la generositat de la direcció dels setmanris i diaris i,així el vull creure,a la no menys generosa acollida dels lectors i les lectores-. Ep !.Quan vaig començar,el març de l’any 1981,amb escrits a la Bústia de l’AVUI per defensar l’Escola Unitària Mixta “Puigmoltó” de Sant Pere de Ribes perquè la volien suprimir d’un plomàs,tenia els meus dubte que això d’escriure al Director del Diari AVUI,a més de l’Eco de Sitges,pogués donar per a més de tres o quatre escrits,i aquest era el meu objectiu inicial-. El fet d’arribar a gairebé 8 volums de collita pròpia, és una mesura de la meva satisfacció,com també n’és d’haver dominat l’ús de la llengua catalana així com l’haver obtingut la Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes el dia 28 d’abril de 1995,providencialment el dia del meu aniversari,en l`àmbit de la meva dedicació com a Mestre de Català a la creació del Club Amics de l’Eco entre la població escolar sitgetana sobre temes “a Sitges,de Sitges i per Sitges” sota el segell de la “Figuera de les Tres Branques” del CEIP Esteve Barrachina,potser el gran plaer professional més gran de la meva vida a la Vila de Sitges-. Al llarg de tants anys,puntejats per la recerca i l’estudi de la trajectòria de l’escola pública i l’ensenyament primari públic i per les felicitacions dels meus lectors/es,he tingut ocasió de contemplar junts,coses,fets,personatges i detalls dels temes escolars i d’altres que potser no eren tant de l’escola pública,però que sempre es poden mirar que són escrits d’un mestre públic de la Vila-. Mai no he confòs,que jo en sàpiga (1981-2006...) la professionalitat amb l’hedonisme enfebrat,i he procurat sempre no caure en el parany de mesurar la devoció per l’escola pública sitgetana per la seva exclusivitat,només a l’abast d’uns pocs escollits per la Pedagogia-.Al contrari l’he dit molt sovint,-potser massa-,i el repetiré un cop més i per darrera vegada,amb més força que mai: la recerca i l’estudi de l’escola pública primària de Sitges és molt senzilla,aquella que tothom pot gaudir recolzats com van fer amb mi des de l’Equip Directiu del CEIP Esteve Barrachina fins l’Arxiu Històric de Sitges,on els seus Directors van ser la meva motivació per seguir endavant-. Sí voldria acomiadar-me de la premsa:l’AVUI,L’Eco de Sitges,Diari de Vilanova i L’Hora del Garraf,El Punt del Penedès i el Diari de Barcelona (+) amb uns versos d’en Salvat Papasseit,traballat a les meves classes,que en semblen molt adients a l’ocasió: “Res no és mesquí /perquè els dies no passen / no arrriba la mort / ni si l’heu demanada / I si l’heu demanada / us dissimula un clot / perquè per tornar a néixer / necessitem morir”

Any 2007 Bon inici a l’Eco de Sitges amb 4 articles d’opinió publicats durant les quatre setmanes-.Anuncio els 40 anys del Dr Briva Mirabent,primer bisbe de Sitges (1967-2007)-.Deu ésser que a hores d’ara en tinc insta-lat Internet a l’Ordinador-.I així,potser els hi dono menys feina e la Imprenta de l’Eco de Sitges,però no així al Diari de Vilanova,del que vaig donar-me de baixa-.Durant l’any 2006 només va publicar-me 3 articles,és a dir,que segueixo no sent Sant de la Devoció del Diari de Vilanova-. Ei ! I el millor de tot és que durant l’Any 2007 celebro els 25 anys d’escriure en llengua catalana (1982-2007) i tot a causa de la supressió de l’Escola Unitària de Puigmoltó del Garraf,la plaça de la qual era de la meva propietat per Concurs de Trasllats-.Tres cursos allà i ni una sola fotografia i els tres cursos sense telèfon per la mesquinesa de l’Ajuntament-. Dels 25 anys com a escriptor van fer-se ressò el Diari AVUI, i l’Eco de Sitges i el Diari de Vilanova ,malgrat deixar la subscripció-.També La Xermada fa la publicació dels Premis Barrachina i l’Eco de Sitges segueix publicant-me coses-. Però,especialment l’IEP de Vilafranca,que el Sots.president en Ramon Arnabat obre a Internet,en la Memòria Històrica del Gran Penedès,va penjar-me a “Tots els Noms” l’Escola Republicana al Garraf,on hi parlo de l’Escola Republicana de Sitges i de l’Escola Republicana de Puigmoltó-. També de l’APEC o La Protectora a Sitges durant la República (1932-1935) a Sitges-.

Vag fer de Jurat i així com presidir al Ciunema El Retiro els Jocs Florals del CEIP Esteve Barrachina-.
Adreces electròniques:de la Isabel i les meves

www.plomador09@yahoo.es www.peritmercantil@hotmail.com i a més el “Blog froirecerc.blogspot.com” i el “Blog Froilan” amb treballs escolars. El febrer deu ser una altra reunió amb la Regidoria d’Educació per al Llibre d’Història Moderna de Sitges on apareixerà algun Article Escolar-. Segueixo preparant la Segona Part de la “Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges vista des d’una perspectiva local (1976-2010),però en més d’un volum:

La Primera Part (1775- 1975)........................................................................................SABELA
La Segona Part,ja preparada-.1976 – 1978................................................................SABELETA
La Tercera Part,ja preparada-.1979 – 2007.....................................................................ISA 2000
I la Quarta Part,en preparació: 2008-2010...................................................................FROI 2000

El Primer Volum,ja és en mans de la Regidoria Municipal,presidida per l’Àngels Parés i Corretgé,de la qui espero que en les properes Eleccions Municipals torni a sortir positivament-.

- Primer Congrés de Cultura Popular a Sitges el 2 Juny 2007,on faig tres intervencions en el Debat:

a) Sitges vulgaritza però no popularitza....?...a l’hora de parlar dels 10 anys de La Xermada-. b) Editorials,perquè allò que “L’Escola ni ven ni fa vendre” a l’hora de publicar ?...4 Editorials c) “Premis Escolars” el 25 Agost-.Potser no són populars ?-.Parlant de la Festa Major..

Vaig votar ERC i el resultat va ser:Montilla,president i l’Àngels Parés perd un regidor i ella mateixa perd la Regidoria d’Educació:dos fracassos-.

- Nou Regidor de Cultura,el Gabino Serrano
- Nou Regidor d’Educació l’Alcalde en Jordi Baijet i Vidal

I el llibre Història Moderna de Sitges,l’Àngels Parés en l’Oposició-.Sembla que s’encarregarà el Gabino-. L’Internet m’ha caigut com una pera madura-.Vaig regalar a la Isabel un Portàtil i tanmateix canvio de CDU a l’Ordinador-. Pendent d’enquadernar la Setena Dècada de l’Escola i 12 de Catalunya Viscuda-.

Creació a la Pàgina WEB “Vilaweb Sitges”,a la secció Fòrum,el “Fòrum Escolar envers l’Any Escolar 2010”,en ocasió de celebrar dos Aniversaris: “50 anys del CEIP Esteve Barrachina i 25 Anys de l’Escola Municipal de les Persones Adultes”-.

20 Setembre 2007 Primera Reunió amb el Regidor de Cultura,en Gabriel Serrano-. Una reunió,on el Gabi diu no tenir ni idea i que seguirà el projecte de l’Àngels Parés-.L’assistència va ser de tres persones i jo mateix:David Jou Mirabent,Ignasi Muntaner i en Jacint Sastre,qui no va dir ni una sola paraula-.La veu cantant la va portar el Muntaner demanant una Comissió i una Coordinació-. Solució: Que hi haurà una Comissió General i dues Subcomissions-.La Història Moderna de Sitges (1812-1939) i la Història Contemporània de Sitges (segles 19 i 20)-.Que hi haurà informació al rescpecte-. De moment no hi ha cap cita de noves reunions-.Per un altre costat vaig entregar al nou Regidor de Cultura dos escrits,demanats per l’Àngels Parés: L’Escola Pública (1813-1939) i un altre sobre La Protectora-.La seva finalitat és dos Articles o dos Capítols a la Història Moderna de Sitges-. A)Un resum sobre l’Escola Pública a Sitges (1812 – 1939) B)Un extracte sobre La Protectora o l’APEC a Sitges (1932 – 1936) Dos escrits que me’ls recull en Gabino Serrano-. I,a partir del 20 Setembre 2007,saber esperar a veure que passa....

10 Gener 2008 Inicio el 26 any escrivint a l’Eco de Sitges i com sempre Temes o d’Ensenyament o d’Història de Catalunya.

Espero que per a Sant Jordi-2008 hi hagi alguna edició dels meus escrits escolars segons les promeses,però ja m’imagino que no hi haurà res,a la vista de la manca de reunions-.
Novetat és “Tots els Noms” a Internet,on l’Institut d’Estudis Penedesencs i l’amic en Ramon Arnabat i Mata m’hi penja escrits sobre la República,Guerra Civil i primer anys del Franquisme respecte a l’Escola Pública-.De moment 5 treballs-.Un sisè serà sobre la mestra republicana Maria Montserrat Ossó i Massip,la del CEIP Maria Ossó,encara que dubto l’hi pengi-.

Sobre l’Edició sobre l’Escola Unitària de Puigmoltó,de moment res de res-.Sí vanconvidar-me a la inauguració a l’antic edifici de l’Escola,d’un Centre Social,però no vaig acceptar-hi-.Esperava un gest de l’Alcalde,però com si no...!-.

S’apropa la Festa Major de Puigmoltó el 25 Juliol 2008,però aquelles promeses tant de l’Alcalde Josep Blanco de Ribes i les d’en Ramon Arnabat,ara President de l’IEP de nou tornen al meu pensament “que no faran res”-.

El Diari de Vilanova,talla en sec amb mi i no em publica cap Article d’Opinió-.Després de 42 Escrits-.Vaig donar-me de baixa perquè me n’arribava al meu domicili el dimecres de la següent setmana-.
Però el Diari de Vilanova en demana que a primers de Juliol-2008 enviï un tema “estrictament sitgetà i que no l’hagi publicat a l’Eco de Sitges”-.

Sitges (Garraf), Juliol 2008 En Xavier Miret i Mestre,activista de teatre i von actor actuant a El Prado Sr Xavier Miret i Mestre Director Arxiu Històric de Sitges 08870 VILA Benvolgut Sr Director i amic Coneixes el meu afany per investigar i conèixer la Història de l’Escola Pública per a poder entendre i participar en l’actual polèmica d’educació-.Saps que hi ha un augment de l’interès per la història de l’enenyament-.En aquest context,amic Director de l’AHMS,amb l’ingrés a l’Arxiu Històric de Sitges de diferents fons documentals,relacionats amb el CEIP Esteve Barrachina en un Conveni signat entre el Conseller de Cultura en Jordi Baijet i tu mateix com a Director de l’Arxiu Històric,cosa que tant a tu va convertir-te en responsable d’uns documents de l’ensenyament i a mi humil persona com Mestre Especialista de Ciències Socials i Humanisme en un estudiós de la “Història de l’Escola Pública de Sitges,vista des d’una perspectiva local (1775-2010)”. Són 10 cursos-sempre com a Mestre amb vacances i descansos-(Octubre 1998 / Juny 2008) ,que els hi celebro amb satisfacció professional i moderació,però amb l’orgull escolar i educatiu d`ésser el primer Docent i el primer recercador d’un tema sitgetà,que hom toca de puntetes i casos puntuals tant des de la premsa sitgetana com des dels llibres editats per les entitats vilatanes-. Passats aquests 10 cursos,com a Director de l’AHMS vas fer-me una promesa que va marcar-me una mica (sic) i és perquè és el primer cop que me’l mdius: “Durant aquest estiu-2008 i per quan tornis en iniciar-se el Curs 2008-2009, et tindré un nou material sobre escoles”-.Precisament davant dues circunstàncies: a)Primera Dècada de recerca i estudi per la meva banda tant a l’Arxiu com la Biblioteca Rusiñol-.b) Les Noces d’Or del CEIP Esteve Barrachina (1960-2010) i les Noces d’Argent de l’Escola Municipal de les Persones Adultes (1985-2010) (0ficial...perquè el naixement real és l’any 1983 al CEIP Esteve Barrachina,sent Directora la Vinyet Rosés)-. Amic Xavier:tu que ets un professional de dalt a baix i una persona més que responsable –durant l’estiu-2008 i tot el curs 2009-2010- sí que actuaries “perfectament” si hi aconseguís aquestes tres coses: A) Aconseguir Arxius Escolars,si més no del CEIP Barrachina,a partir de l’any 2003-.B)De l’Escola d’Adults (justificant que ja conservo un volum “municipal” de 150 pàgines),escola municipal.C) De l’Area d’Educació de l’Ajuntament o Consell Municipal d’Ensenyament,que durant 10 anys no han dipositat res a l’AHS.

Clar i sitgetà,va de debò que durant aquests 10 cursos,de la nostra feinada-sí,teva i meva-vaig cedir graciosament alguns treballs escolars,però conservo “ja” un Arxiu Escolar i Educatiu al meu domicili que Déu n’hi dó... i del que “al seu temps en parlarem,Xavier com a Arxiver Històric que ets a la Vila de Sitges i dels arxius escolars dels centres públics,atès que n’hi ha per llogar-hi cadires-.

Com organitzaran les Forces Vives el Cicle de Tardor – 2010 sobre l’Educació i l’Ensenyament Públic...no en tinc ni idea,però la meva Proposta és aquesta: “Mutatis mutandis” no ésser menys que ningú a l’hora del Festival Pedagògic i Escolar a Sitges-.Primer un Setembre i Octubre amb xerrades de Pedagogs catalans que n’hi ha amb Moderadors d’emprenta-.I l’Homenatge a la mestra-primera Directora escolar i protagonista de soca-rel per una Escola pública a Sitges,la Pràxedes Villalonga i Morro,de 82 anys-. Sense oblidar-me del gran actor i Artista ribetà en Xavier Miret i Mestre creant (sic) una Mostra sobre els Cinc Projectes Arquitectònics (1883-1980) per a la consecució de l’actual CEIP Esteve Barrachina-.Seria una Mostra inimaginable a Sitges-.I si vols...no cal que “fiqui els nassos” el Consorci del Patrimoni,ja que l’AHMS té en dipòsit els Plànols,els Plecs de Condicionss,les Memòries i els Pressupostos,menys els del GATCPAC-.Entre aquest material i explicacions que fins i tot jo mateix t’hi deixaria-.Conservo un Volum sobre “Patrimoni Escolar de terrenys-solar” que podria ajudar-t’hi-. I després de l’any 2010...qué passarà,Xavier ?-.Providencialment tu seguiràs com a Director de l’Arxiu Històric de Sitges,potser a la nova seu i El Mestre,és a dir,en Froilan ja disposat a fer la donació de la meva feinada de recerca i estudiada durant 12 cursos o més..perquè ja en tinc un Arxiu Escolar i Educatiu al meu domicili.qué et sembla ?-. Bé-.Permeteu-me que hi celebri els 10 Cursos d’Investigador-.És que la Recerca HistòricoEducativa i el constant buidatge de documents i de capses durant aquests anys 1998-2008,a més dels meus escrits a la premsa comarcal i prensa local sobre temes escolars i d’història de Catalunya (1978-2008),davant el repte de la supressió extemporània de les Escoles Públiques Unitàries d’Olivella,de Garraf i de Puigmoltó,va ser l’agulló que va crear en la meva idealització de l’Escola Pública una “Autodefensa de l’Escola Unitària i Mixta,a més d’Escola Rural de Puigmoltó”-.A partir d’aquesta injusta i ridícula supressió (sic) en Froilan no va tenir més remei “que lanzarse al ruedo d’afecció a escriptor,com a homenatge al meu alumne de 1r d’EGB ,provinent del Centre Médic Els Camils,amb paràlisi cerebral durant tot el Curs 1980-1981,què vaig atendre i ensenyar en la Diversitat,cosa que no hi van comprendre ni Els Camils ni l’Ajuntament de Ribes,només el Conseller d’Ensenyament,mestre a Roquetes en Felip Uña-. Acabo,amic Sr Director de l’Arxiu Històric de Sitges,més agraït que mai a en Xavier Miret i Mestre,que vetlla i vetllarà pels interessos de l’Escola Pública,la que jo celebro amb il.lusió utòpica: els 30 anys a la premsa (1978-2008) i els 10 anys creant un dipòsit escolar (1998-2008). Ja veurem la manera de celebrar els 30 anys d’escriptor i els 10 d’investigador,sempre “idealitzant” l’escola pública i l’ensenyament públic,mercès a la generositat,el compromís i la solidaritat del millor Arxiver de la Comarca del Garraf ,tant com a persona i com a professional-.Enhorabona.

Setembre-2008 Tornada de vacances estivals:Espasante,Corunya,Ponferrada i Lleó-.I,aviat a iniciar els treballs com ara: a l’AHMS,els Fòrums de Vilanova i Sitges,a més del News Sitges-. I celebrar els 50 anys de la meva arribada a Valdecañada da del Bierzo:Setembre 1958-2008 i pensant en les Bobes d’Oro del matrimoni Gregòria Franco i José Arias (1959-2009). Sense oblidar-me que la germana Leonides Franco és a punt d’emmudir per prblemes de les cordes vocals-. 15 Setembre 2008 Indecisió per tornar a l’AHMS,un cop descobreixo les Actes Municipals en Internet-.I,una de dues o segueixo a l’Arxiu amb un altre Tema o el deixo-.És una cruïlla....després de 10 cursos d’estudios i recercador del tema escolar-.

Fins ara... Sobre la Trajectòria de l’Escola Pública a Sitges, vista des d’una Perspectiva Local (1775-2010)

- INDEX………………………………….un Volum: amb els Indexs de cada volum.
- SUMARI…......................................................un Volum : amb el llistat de volums.

A/ 0 (Zero) cent anys + 8 Volums: el pas a pas de cada etapa escolar.

0 Cent anys…1775-1900
Primera Dècada…………………………………………………………..1940-1950
Segona Dècada……………………………………………………………1950-1960
Tercera Dècada……………………………………………………………1960-1970
Quarta Dècada…………………………………………………………….1970-1980
Cinqueda Dècada………………………………………………………….1980-1990
Sisena Dècada…………………………………………….........................1990-2000
Setena Dècada…………………………………………………………….2000-2007
Vuitena Dècada……………………………………………………………2000-2007
Novena Dècada……………………………………………………………2008-2009
Desena Dècada…………………………………………………………….2009-2010
Onzena Dècada……..(Noces d’OR del CEIP Esteve Barrachina…..………..2010

B/ Quatre Volums Generals de l’Any 1775 a l’Any 2010

Sabela……………………………………………………………………..1775-1975
Sabeleta…………………………………………………………………...1976-1978
Isa 2000……………………………………………………………………1979-2007
Froi 2000………………………………………………………………….2008-2010
Froi 2000bis………………………………………………........................2008-2010

A més….

L’Escola Municipal de les Persones Adultes (1984-2008) (1r Volum)

Centre de Formació Permanent-.La Xarxa (2009-2010) (2n Volum)

Centres públics sitgetans de Formació :2000- 2007

L’Ensenyament Públic a Sitges: 2008- 2009

Bodes d’Or del CEIP Esteve Barrachina: 2010

Signat-. Froilan Franco i Franco Mestre de Català-Pedagog Ploma d’Or de les Lletres sitgetanes-1995. C/ Pompeu Fabra,2,2n-2ª 08870,SITGES (Garraf)

Publicat per Froilan Franco a 2.44 Envia per correu electrònicBlogThis!Comparteix a TwitterComparteix a FacebookCap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entrada més recent Entrada més antiga Pàgina d'inici Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom) Seguidors

Arxiu del bloc

► 2013 (18) ► gener (18) ► 2012 (249) ► desembre (23) ► novembre (16) ► octubre (16) ► setembre (23) ► agost (25) ► juliol (23) ► juny (25) ► maig (22) ► abril (24) ► març (19) ► febrer (19) ► gener (14) ▼ 2011 (84) ► desembre (19) ► novembre (13) ► octubre (8) ► setembre (21) ▼ agost (23) L'Escola Públicaja sembla la Universitat (curs 201... "PREMIS BARRACHINA" a l'Escola Inclusiva Denuncien la situació de l'Escola Pública Agnés de... L'AMPA de l'Escola Pública Agnès de Sitges (2011) Occitània,nació bessona de Catalunya (2011) Aconseguir la Vegueria del Penedès,tot un deure Nou Curs Acadèmic a Sitges en Barracons (2011-2012... L'Orde Militar Lleonesa de Sant Julià de Pereiro (... Fundació del Regne de Lleó (segle X) Els bons Mestres i els grans Alumnes L'ODA A LA PÀTRIA (1833-2011) A favor del Monolingüisme,sempre i per sempre Montserrat Roig i Transitorra Perquè Sitges no ens digui "Adèu " (2011) Fernando Tarrida i del Màrmol,sitgetà i anarquist... La Recerca Arxivística a la Vila de Sitges (segle ... El nom "Corona d'Aragó" és ben bé bàrbara. Després de la Independència de Catalunya,..què? Geografia i Història de Sitges d'en Froilan Franco... Antoni Canals i Porta,un mestre a la Vila de Sitge... Currículum Vitae d’en Froilan Franco autor del t... L'Estatut de Catalunya 2006: cinc anys més de cinc... La Fi de la Història...!!

Dades personals
Froilan Franco Mestre de Català i Pedagog Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes 1995-. Estudio la trajectòria de l'Escola pública de Sitges vista des d'una perspectva local (1775-2010)

Froilan Franco.àlies El Mestre.Sitges Mestre de Català i Pedagog. Mestre Especialista en Ciències Socials i Humanisme Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995 Estudiós de la "Trajectòria de l'Escola Pública a Sitges,vistades dpuna PerspectivaLocal (1775-2012) Autor del volum inèdit "L'Escola Unitària Mixta de Puigmoltó,entre la Utopia i la Realitat (1931-1983)

Testimoni Històric d'un Mestre a Sitges,l'Oriol Canals

Temps era temps en un petit poble de la costa, vivia un home amb tots els seus que no eren pas pocs: dona i nou fills. Provenia d’una família benestant anada a mal borràs. Superant els avatars de la vida i acomodant-s'hi, havia aconseguit una plaça de mestre a la colònia industrial del poble veí. Era una persona profundament creient i pietosa amb un gran esperit de servei, d’aquella gent que necessita comprometre’s fins al moll de l'os. Estimava sobre manera la seva família, la seva terra amb els seus costums. Estava integrat de ple a la vida parroquial i era membre de la Junta d’Obres que devia ser, poc més o menys, el que ara són els Consells Pastorals parroquials. Políticament militava en un partit que en aquells dies era mal vist per la situació del moment. A més, ocupava un lloc destacat a l’Ajuntament de la vila. I per si no en tingués prou, encara dirigia un grup teatral en una institució benèfico-social dependent de la parròquia. Quan per les festes de Nadal feien “Els Pastorets” mobilitzava tota la fillada. Un grapat d'angelets, pastors i pastoretes i fins i tot algun que n’enviava a ajudar la tramoia, portaven els mateixos cognoms. I aquest esperit l'encomanà a tota la família. Però un estiu esclatà una guerra estranya i començà una persecució despietada. Algú, discretament, l’advertí que fóra prudent que es fes fonedís una temporada fins que les aigües tornessin a mare. Però ell deia que tenia dona i nou fills i que no era qüestió de deixar-los sols enmig d'aquella disbauxa. I a les petites d’una nit d’agost, gent armada trucà a la porta de casa seva amb el pretext que havia d’anar a prestar declaració a les milícies locals. La mare despertà els dos nois grans de disset i vint anys. El pare els va recomanar que tinguessin cura de la mare i dels germans i s’acomiadà de la seva dona, l’abraçà molt fort i li va dir que no es tornarien a veure mai més. “Fins al cel”, li digué. Al matí següent, amb els primers raigs del sol, aparegué mort en un tombant de carretera a pocs quilòmetres de la vila.

La renúncia del Papa Benet XVI

En la setmana de la renúncia del Papa i de les iniciatives legislatives populars sobre la dació en pagament i els toros, llegeixo a la premsa que el Pontífex està molt cansat -lògic- i que duia un marcapassos des de feia 10 anys. El problema no és que el Papa Benet XVI vagi amb marcapassos des de feia 10 anys. El problema és que hi vagi l'Església Catòlica, malgrat els esforços que li reconeixen a qui deixa la Cadira de Sant Pere per a purgar-la dels pecats no sempre confessables. L'Església Catòlica amb marcapassos i la política.... amb respiració força assistida. Potser serà millor acabar amb un mea culpa d'Obama: "No hauriem de fer promeses que no podem complir, però hem de complir les promeses que ja hem fet".

Molts articles i prou llibres per definir i entendre l’adolescència

El Doctor en biologia David Bueno, professor del Departament de Genètica de la Universitat de Barcelona la descriu així: “L’adolescència és una etapa crucial en la vida de les persones, en què s’acaba d’establir la personalitat individual. És un procés complex, a vegades turbulent, amb profundes arrels biològiques, culturals i socials. Des del punt de vista psicològic es caracteritza per la cerca de nous referents, descoberta de la sexualitat, adquisició del pensament abstracte, inestabilitat emocional, desafiament dels límits establerts i radicalització ideològica, la qual cosa es tradueix sovint en, o és causat per, un significatiu increment de la impulsivitat.”

De l’adolescència m’interessa la seva radicalitat, la metamorfosi que conté, la metàfora del canvi que comporta. Una etapa vital transformadora com cap, capaç d’alterar l’ordre de prioritats de les relacions humanes i amb un poder definidor sobre les futures etapes que han d’arribar. Però què passa quan es viu dins l’entorn familiar o dins dels centres educatius? En aquests llocs, en els quals les normes, el rol de l’autoritat i la responsabilitat personal tenen una presència significativa, són les que entren més en crisi . És d’ells que m’agradaria reflexionar. Primer a casa, després a l’Institut.

Habitualment la seva arribada agafa desprevinguts als pares; el que ahir era aquella criatura encantadora avui és una persona desconcertant que planta cara a la normalitat de la casa. Sòl aparèixer quan els progenitors es troben en la maduresa vital, aquella que es mou a cavall de la voràgine del món laboral (si hi ha feina!), alguna molèstia persistent de salut, i el gust pel benestar agradable i tranquil. Enmig d’aquest context irromp potent la força adolescent. Auto-considerades persones obertes i modernes, els pares ens veiem interpel.lats per les demandes noves dels hereus, demandes que volen molt d’acord i entesa i que sovint ens confronten amb els nostres propis límits. Com responem davant les primeres sortides nocturnes? I com reaccionem davant a les primeres relacions amoroses i sexuals dels nostres fills? I al possible consum de substàncies tòxiques? Fa de mal receptar la resposta correcta. No hi ha la píndola curativa que ens estalvïi haver-ho de fer , però hi ha qüestions de la naturalesa humana que ens igualen especialment i als adolescents la recompensa immediata preval davant la de llarg termini. La nostra resposta ha de tenir present aquesta premissa.

Als pares i mares no ens serveix de massa imaginar que els nostres fills i filles restaran al marge de les temptacions que la descoberta de nous límits comporta. Hi haurà un dia en què ho faran. Està bé que puguem tenir respostes previstes per quan arribin amb més alcohol del previst a casa, o per quan els veiem arribar amb els ulls vermells d’haver fumat alguna substància tòxica, o per quan puguem intuir que s’han iniciat relacions sexuals amb el noviet de torn . Mirar aquests reptes de cara i no defugir -los és una bona estratègia per afrontar-los.

Se sap que les expectatives que com a mares i pares tenim envers els nostres fills són determinants per a configurar-se un bon autoconcepte i de retruc una bona autoestima. Encara que els adolescents ja no ens vegin igual que abans, aquesta perspectiva no la podem perdre mai de vista. Seguim essent fonamentals per a ells i per al seu desenvolupament com a persones. Està bé que els reforcem les seves fortaleses, que les aprofitem per enfortir la seva voluntat . També val la pena que busquem amb assiduïtat, excuses per a fer activitats amb ells. Sempre les podem aprofitar per a despertar nous o vells interessos que poden haver-se adormit en aquesta etapa. Sempre seran estructures de suport que ajudaran a resisistir els embats d’altres desafiaments menys profitosos a llarg termini.

Els pares de quaranta i tants, amb fills adolescents, estem poc acostumats a compartir segons quines casuístiques pròpies de l’etapa. Per vergonya? per por a fracassar? Per posar-nos en evidència? A vegades ho vivim massa des de la solitud. Quan vam ser pares primerencs vam tenir una legió de possibilitats per a trobar-nos i compartir els temes lligats a la criança dels nostres fills. Penso que fomentar de nou la possibilitat de compartir situacions i respostes ajuda a sentir-nos acompanyats i més tranquils. El que passa a casa nostra passa a moltes cases.

El suís Kurt Wittlin,un excel.lent estudiós de la Literatura Catalana (2013)

Kurt Wittlin, un estudiós de la literatura catalana I és que ens hem de felicitar per l`important paper que ha jugat Curt Wittlin quant a la realització d'estudis de notable interès sobre la Literatura Catalana Medieval. Aquest filòleg suís, resident al municipi de Roquetes des de fa uns quants anys, al peu del Mont Caro, va estudiar Filologia romànica a Basilea de la mà del Professor Castellonenc Germà Colom, un altre gran estudiós i gran difussor de la catalanitat.

Va ampliar els seus estudis universitaris i va doctorar-se amb la traducció catalana del Tresor de Brunetto Latini, feta per Guillem de Copons. Ha estat durant gairebé quaranta anys catedràtic de filologia romànica i lingüística històrica de la Universitat de Saskatchevan, a Saskatoon (Canadà). Amb el pas del temps s'ha convertit en tot un Especialista en l'edició de Traduccions Medievals de Texts d'autors tan importants com Ciceró o Sant Agustí. S'ha interessat per les biblioteques medievals catalanes

També ha dedicat alguns estudis a la figura d’en Ramon Llull, a qui considera com un dels grans savis de tots els temps. Tanmateix, són de gran prestigi els seus estudis dedicats a una altra figura clau de les lletres catalanes del segle d'or, Francesc Eiximenis. De fet, ha tingut cura de les edicions modernes d'aquest important autor medieval, sobre el qual li encanta dissertar.

Membre de l'Institut d'Estudis Catalans, va presidir durant uns anys la Societat Catalana de Nord-amèrica. Ha rebut a Catalunya el màxim Reconeixement Nacional,  la Creu de Sant Jordi.

Un dels guardons literaris de pes que ha rebut va ser el premi Nicolau d'Olwer de 1989 amb Repertori d'expressions multinominals i de grups de sinònims en traduccions catalanes antigues Wittlin va enraonar amb gran entusiasme sobre els grans Autors Medievals catalans i sobre la Història de la Corona d'Aragó, que incloïa els Comtats Catalans. Va fer asseveracions de pes com el fet que una literatura per nodrir-se necessita calma i progrés econòmic. Va situar les lletres catalanes en el context de les més importants del món. Va mostrar entusiasme per un futur català en llibertat.

Ens trobem davant d'un savi, d'un autor polifacètic que coneix en detall la literatura catalana i la difon al més alt nivell. Usa ja algunes expressions catalanistes, es mostra un català militant, està fermament integrat al país i a la cultura dels Països Catalans. Com a gran afeccionat a l'excursionisme, ha dedicat llibres a l'espai vital que acompanyà Mossèn Cinto Verdaguer, a la vegada que és un enamorat del Port, del Maestrat, de la vila de Sant Mateu, d'aquest territori cruïlla que separa el riu Sènia, que uneix una llengua de prestigi tant a l'Edat Mitjana com al segle XXI.

Una llengua i una literatura que Curt Wittlin sent com a seva i estudia intensament.

El M.W.C. 2013 a Montjuïc espera 70.000 assistents

El Mobile World Congress (MWC) 2013, que tindrà lloc a Barcelona des d'aquest dilluns al 28 de febrer, preveu batre aquest any tots els seus rècords, començant per superar els 70.000 assistents en la qual serà la seva primera edició al recinte Gran Via de Fira de Barcelona, que ocuparà al complet, incloent alguns espais exteriors. L'esdeveniment tindrà més espai --amb de 94.000 metres quadrats, respecte dels 70.500 del recinte Montjuïc--, més de 3.000 ponents, representants governamentals de 140 delegacions --que tractaran temes com els problemes d'espectre--, més presentacions de nous productes, i fins i tot més oferta de restauració, amb 49 punts de venda fixos i mòbils. El nombre d'expositors serà semblant, sobre 1.500, tot i que tindran instal·lacions més grans, com per exemple l'empresa xinesa Huawei, que tindrà un estand de 3.000 metres quadrats. La previsió era omplir el recinte Gran Via en unes tres edicions, però aquest primer any ja s'ha penjat el cartell de complet i s'han acabat les limitacions d'espai de les últimes cites del congrés, al qual se li havien quedat petites les instal·lacions de la plaça Espanya. Entre les novetats figuren espais per a contactes de negocis entre diversos dels vuit pavellons de Gran Via i a l'aire lliure, així com millores per als assistents en les comunicacions mòbils de veu i dades i a l'accés wifi, amb 270 punts de connexió.

El MWC 2013 comptarà també amb la novetat d'una reproducció de 'La ciutat connectada', un espai en el qual es podran veure les últimes novetats tecnològiques mòbils aplicades a comerços, transport i serveis urbans, entre d'altres.

Els professionals que acudeixin al congrés també podran experimentar a la fira amb la tecnologia NFC, que permet pagar amb el mòbil i descarregar ràpidament grans volums d'informació, i podran fer-la servir a l'Aeroport de Barcelona, alguns taxis, hotels, restaurants i comerços de Barcelona.

Seguiran els espais d'aplicacions i innovació, i entre els ponents de les conferències figuren 300 alts directius, com presidents i consellers delegats de multinacionals com AT&T, Vodafone, Nokia, Ericsson, Mozilla, Telefónica, Dropbox i General Motors.

El 2012, el congrés va tenir un impacte de 301 milions d'euros en l'economia local i va permetre crear 6.485 llocs de treball, xifres que l'organització ha confiat a augmentar aquest any donats els nous rècords esperats.

Des de la primera edició a Barcelona el 2006, el nombre d'assistents s'ha multiplicat per quatre, i els últims cinc anys els expositors s'han duplicat. 15 TONES DE MENJAR El Mobile World Congress servirà 15 tones de menjar durant la seva celebració en els seus 49 punts de gastronomia, la meitat d'ells gestionats per Gastrofira.

En aquests establiments se serviran menjars típics de diferents països del món, com Itàlia, la Xina, Japó i l'Índia, i també serà possible trobar cuina especialitzada, entre les quals hi ha Halal, Kosher i vegetariana.

Per fer-ho possible, dins del recinte treballaran 715 cambrers i 285 cuiners i, com a novetat, circularan bicicletes amb remolc que repartiran sushi i hamburgueses.

El perquè dels perquès

En català tenim tres perquès diferents:Perquè, per què i per a què. Què els diferencia?

La forma -perquè- s’utilitza per expressar la causa d’una acció: “L'hem fet perquè n’estàvem convençuts.” En aquest cas, -perquè- equival a -ja que- i la frase introduïda porta el verb en indicatiu. També es fa servir per indicar una finalitat: “Li regalarem una agenda perquè no es despisti.” Llavors, perquè equival a a fi que, amb la finalitat que, i l’oració que en resulta du el verb en subjuntiu. També s’escriu junt quan fa la funció de substantiu i, per tant, l’introduïm amb l’article. Un exemple seria la novel·la de Quim Monzó El perquè de tot plegat o la frase “No et sabria dir el perquè”. Com qualsevol altre nom, també es pot fer servir en plural: “Vull saber els perquès de la decisió.”

-Per què- separat s’usa en frases interrogatives, tant si són directes (“Per què el dius?”) o indirectes (“No sap per què el diu”). En aquests exemples, -per què- equival a -per quina raó-. També s’escriu separat quan fa de pronom relatiu, és a dir, quan el podem substituir per pel qual, per la qual, pels quals o per les quals. Seria el cas de la frase “no vol explicar els motius per què (o ‘pels quals’) l’han acomiadat”.

Finalment, la forma -per a què- és sinònima de -per a quina finalitat- o -per a quina cosa-. Es tracta de la suma de la preposició per a més l’interrogatiu què. Un exemple seria la pregunta “per a què vols el cotxe aquest cap de setmana?” o la frase “no sabem per a què volen fer servir aquelles cadires”.

I per acabar cal recordar que les expressions: com, perquè i com per, són incorrectes en català i s’han de construir sense l’adverbi -com-. Per tant, haurem d,e dir: “És massa important perquè (i no ‘com perquè’) se’l menystingui” i “Estic massa cansat per (i no ‘com per’) venir a jugar amb vosaltres”.

Sabíeu que… La locució “degut a” és incorrecta en català quan significa “a causa de”. Cal substituir-la per altres fórmules com ara “perquè”, “per culpa de”, “a causa de” i “gràcies a”. Per exemple, la frase “Va arribar tard *degut al mal temps” la podríem corregir per “Va arribar tard per culpa del mal temps”. La paraula degut, però, sí que és correcta com a participi del verb deure.

Dia de la Dona:Com eren les Dones Modernistes...?

Com eren les dones modernistes? Com expressaven les seves inquietuds culturals? Quin paper van desenvolupar en el panorama cultural del tombant de segle? Museus de Sitges rescata les creadores catalanes de finals del segle XIX i les hi aporta projecció coincidint amb la commemoració del Dia de la Dona, el proper 8 de març.

Amb aquest motiu, Museus de Sitges ha programat un concert amb peces de compositores catalanes de l’època i ha adaptat la sessió de la Peça del Mes de març a una obra de la filla de Santiago Rusiñol, Maria. El petit programa elaborat per a l’ocasió permet ressaltar el paper de diferents dones en la Catalunya cultural de fa cent anys.

El concert Generació modernista se celebrarà diumenge 10 de març al Saló d’Or del Palau Maricel, dins els actes del Dia de la Dona a Sitges. Es tracta d’un recital en el qual la soprano Maria Teresa Garrigosa i la pianista Heidrun Bergander interpretaran obres de cinc compositores de finals del segle XIX i començament del XX: Narcisa Freixas, Matilde Escalas, Carme Karr, Isabel Güell i Lluïsa Casagemas.

Les dues intèrprets tocaran entre quatre i cinc peces de cada compositora, algunes de les quals són adaptacions de textos de Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Apel•les Mestres, Miquel Costa i Llobera, entre d’altres escriptors de la Renaixença i el Modernisme.

Per altra part, divendres 22, se celebrarà al Museu Romàntic la Peça del Mes de març, que estarà dedicada a l’obra Quatre figures femenines, de Maria Rusiñol i Denís, filla del senyor del Cau. Es tracta d’una peça que barreja dibuix, aquarel•la i guaix sobre paper que forma part de la col•lecció de Santiago Rusiñol dels museus de Sitges. La presentació anirà a càrrec d’Aitor Quiney.

Precisament, el proper divendres 1 de març, el mateix Romàntic celebra la sessió de la Peça del mes de febrer, que correspon a la pintura sobre taula L’Ascensió de Crist, data del tercer quart del segle XV i forma part de la Col•lecció Pérez Rosales.

Estem de celebracions poetiques:l'any 2013 és l'Any Estellés

Enguany es commemora el centenari del naixement de Salvador Espriu, Bartomeu Roselló-Pòrcel, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez.

I, per què no:Decidits a recordar els nostres escriptors i poetes, també hem volgut homenatjar l'Estellés en el vintè aniversari de la seva mort (1993-2013).

Tothom està d’acord a qualificar Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 - València, 1993) com el més gran poeta en la nostra llengua que ha donat el País Valencià des de l’època clàssica fins als nostres dies. Caldria retrocedir fins al segle XV, amb Ausiàs March, Jaume Roig i Roís de Corella, per a trobar un Llegat de tanta solidesa.

Presentacions de llibres, recitals, exposicions i obres de teatre omplen un ampli conjunt d’activitats programades amb motiu de l’Any Estellés. La seva figura fa temps que es reivindica des del País Valencià, i també serveix com a unió d’aquelles persones que estimen el seu país i defensen la llengua i la cultura catalanes. Tampoc no fa gaire de les Festes Estellés, promogudes anualment per l’escriptor valencià Josep Lozano, les quals s’escampen pels Països Catalans combinant gastronomia (un plat típic i un bon vi de la terra) amb la lectura dels seus poemes.

Gemma Pasqual i Escrivà (Almoines, 1967) també ha volgut participar de l’homenatge i ha convertit Estellés en un dels personatges que apareixen en la seva darrera novel·la, Quan deixàvem de ser infants. Vicent Andrés Estellés en el fons de la memòria. Tot i que l’obra està inscrita en la ficció, pàgina rere pàgina ens demostra tenir bon coneixement de la seva biografia.

El relat ens endinsa en el temps en què el de Burjassot escrivia les primeres obres de teatre «només per a jugar», a la vegada que retrata la quotidianitat de dos infants:el Vicent Andrés Estellés, que de ben jove ja es va fixar en la poesia i el teatre, com en les faldilles de les xicones, i en Miquel Pons, que més aviat es mirava els xicons com podria mirar un formiguer.

Ambdós amics sovint es confonen amb la remor de l’aigua de la sèquia o l’intens aroma a tarongina que regava les hortes valencianes, tot per distreure’s de no sentir les bombes que cada vegada esclataven més a prop.

La por corria pels carrers i es colava per sota la porta de les cases. Ben mirat, aquell parell de xiquets preferien l’aventura de pujar als arbres, anar a furtar al bancal més proper o berenar pa amb oli i sal (o amb sucre, si hi havia sort). En qualsevol cas, el seu esperit fort els marca la fugida cap endavant. Campanades a mort són les que precipiten aquesta història amarada d’innocència.

Diuen, de qui les sabia escoltar, que fins i tot podia saber l’edat i el sexe del difunt depenent dels tocs de campana. Ancorades en la guerra i la postguerra, era difícil deslliurar-se del pes de la mort.

L’època que ha tocat viure als nostres protagonistes els imposa un seguit de secrets, injustícies, xantatges i vivències que no podran esborrar de la seua memòria. Al llarg de la narració, Miquel anirà agafant un major pes en la història i el personatge de Vicent es desdibuixarà.

L’homosexualitat de Miquel i la manera com és concebuda tant per ell com per una part de la societat, també marcada per les directrius polítiques i eclesiàstiques del moment, determina la part final del llibre. Afortunadament, els temps no són els mateixos. Alguna cosa ha canviat.

Tornant a Estellés, i encara en relació amb el llibre de Gemma Pasqual, no ens podem estar de destacar el seu llenguatge planer i irònic, que el van convertir en el poeta del poble. En tant que ens parla de les seues circumstàncies i els esdeveniments que condicionen el seu dia a dia, fa de cronista del seu temps.

“El més gran poeta en la nostra llengua que ha donat el País Valencià des de l’època clàssica fins als nostres dies”Com bé ha deixat escrit el crític musical i literari Josep Vicent Frechina, «la seua poesia sembla gaudir d’una qualitat líquida que li permet adaptar-se a qualsevol partitura: composicions de música contemporània, cant coral, cançó d’autor o músiques populars..».

També ens arriba Estellés en format concentrat. Ens el porta Edicions del Bullent com a novetat. 7 d’Estellés no és solament un llibre que conté una selecta collita dels seus poemes, sinó que també és un disc amb molta personalitat. Atenent a la tria que ha fet el músic Albert Ortega «Bertomeu», és evident que conforma un disc de qualitat, el qual comença amb Assumiràs la veu d’un poble. Aquesta cançó era un repte personal, ja que l’extensió del text feia més complicat donar-li un interès musical. De les lletres més llargues a les més curtes i intenses, amb suaus melodies que pugen de ritme sense perdre ni un bri de tendresa:

Només un mot que t’ho diria tot: vida. Només. Amb això, bastaria...No hi ha dubte que qualsevol ocasió és bona per a recuperar la seua obra. La mort, l’exaltació d’un amor tendre i enjogassat, com la fam, trenen la seua obra, però en realitat està parlant de moltes més coses. No hi havia a València dos amants com nosaltres, ni poeta a l’abast de tothom com és Vicent Andrés Estellés

Nacionalista valencià ,un excel.lent activista periodístic a més de poeta i escriptor.

Sobre les obres principals,Llibre de meravelles.Va ser Premi d'Honor de les Lletres Catalanes-1978,a més de Premi d'Honor de les Lletres Valencianes-1990 i Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura -a títol pòstum-I no m'oblidaré gens ni mica que en Vicent va morir el 27 de març de 1993 als 68 anys a València.ACS.

Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges Ploma d'Or de les Lletres Sitgetanes-1995 Mestre de Català i Pedagog Autor de la "Trajectòria de l'Escola Pública a Sitges,vista des d'una Perspectiva Local (1775-2012)"

Un Exili és quelcom més que perdut

Un llarg exili pot arribar a provocar un veritable daltabaix personal i esdevenir una experiència inhumana per a la majoria d’individus que l’han de sofrir.El trauma que es crea es veu reflectit -de manera individual- en una mena d’espill tràgic de la derrota, sinònim de la humiliació i de la involuntària constatació d’un valuós sentiment que els manca perquè els n’han arrabassat violentament: la pròpia identitat.

Una gran quantitat de catalans exiliats varen haver de lluitar amb tots els mitjans que van tenir al seu abast per la preservació de la seva Identitat existencial (sic), en adonar-se amb una rapidesa del que havia significat -la implantació per la força del Règim Franquista quant al lliure desenvolupament de la seva estimada autòctona Cultura.

Un dels alliçonadors exemples d’aquest fet,hom diu que va tenir lloc al Pavelló Català, instal•lat en el marc de l’Exposició Internacional del Llibre l’any 1944 que es va celebrar a Ciutat de Mèxic,els seus organitzadors, de la qual hi van escriure un rètol amb majúscules que denunciava: -L’únic país del Món,on és prohibida la publicació de Periòdics catalans és als Països Catalans.

Mèxic,per un altre costat, es va convertir en l’Estat-emblema que havia d’acollir un gran nombre de catalans,qui en van trobar un propici ambient per tal de poder exercir,lliurement, la seva professió ,i,per tant,es van posar a treballar amb totes les seves forces de cara a la potenciació de la Cultura Autòctona, presonera al seu territori. Mèsic era una mena de Paradís- replet d’Intel•lectuals d’arreu, que va permetre que la Vida Cultural i Literària dels catalans exiliats fos quelcom més valuosa que en cap altre Estat, fins i tot superant-ne la gran tasca que es va realitzar-s’hi a l’Estat francès,veí de Catalunya.

Aquell vertader i tràgic “Sentiment de Desterrats” en reforçaria encara més, si cap, els Ideals Identitaris,tot i facilitant el desenvolupament d’una prolífica Literatura Catalana al País Asteca, la qual sense cap mena de dubte havia d’esdevenir un dels fonaments més sòlids i imprescindibles per tal de recuperar culturalment els Països Catalans.A més,un bon nombre de ciutadans catalans, no només els literats, consideraven un fet cabdal l’ús de la Llengua Catalana com a mitjà d’expressió de la seva personalitat.

Hem de reconèixer,per tant, que els catalans Escriptors hi formaven un Grup Especial a l’hora de manifestar la seva catalanitat,atès que cultivaven la Llengua catalana en els diferents Camps de les Lletres Catalanes. El conreu de la literatura en la llengua nativa era tan important per a ells que van arribar a crear un àmbit de cultura escrita que fins i tot va afavorir l’inici del camí en el món de les lletres d’alguns Joves Escriptors a Mèxic.

Per suposat -que va ser aquest mateix ideal- el que va empènyer des de la distància l’Antoni Rovira i Virgili –totalment desorientat i força afectat per la Desbandada Republicana- a escriure les següents constatacions pocs mesos després d’haver d’abandonar forçosament Mèxic i tot seguit establir-se a la Vila Occitana de Montpeller: “L’orgull de ser català culmina, per a un escriptor, en l’orgull d’escriure en català.

Tanmateix, un aspecte molt important a considerar era el fet que entre els catalans hi havia la voluntat de distingir-se d’altres grups d’exiliats republicans d’arreu de l’Estat espanyol.En els Esdeveniments socials de Tarannà republicà, els homes i dones catalans -que es retrobaven, malgrat les diferències ideològiques, entorn de la reivindicació de la seva pròpia identitat- solien manifestar-se i mostrar-se específicament com a Catalans, no com a Exiliats espanyols.

Excursió radial,tot i coincidint Gelida - Sitges

El track comença a l’Estació de Gelida.Els escolars pugen al poble,bo i prenent cap al Castell i Can Oller de la Muntanya fins la carena i el Coll de Portell,seguint molt a prop del Coll de l’Ordal.Entren a l’Urbanització dels Lledoners i busquen una pista que els portarà fins Olessa de Bonesvalls,on visitaran l’Hosital Medieval de Cervelló.Busquen la pista que els portarà a l’Avenç de l’Esquerrà, el més important del Garraf, ja que és el més profund de tot el Sassís Garraf; la seva boca d’entrada té 7 metres d’amplada i consta de quatre diferents vies a Can Grau.

A Can Grau prenen la pista asfaltada cap a Olivella que deixarem per un trencant a l’esquerra cap a Can Bargalló i els Quatre Camins. Segueixen recte cap a La Fassina, giren a la dreta i fan l’última remuntada abans del coll i la pista clàssica de baixada a Sitges. La Radial Gelida – Manresa té el mateix punt de sortida. A la carena del Coll de Portell coincidim amb la Radial, Barcelona – Sant Sadurní, per Cobera i el Coll de Portell. El final a Sitges coincideix amb una etapa de la Mediterrània.

L’Hospital de Cervelló

Antic hospital del muncipi d’Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès) per a l’acolliment de vianants i de pelegrins,a l’antic Camí de Barcelona a Vilafranca del penedès per Sant Boi.És un dels pocs Hospitals Medievals que s’estan conservant gairebé integrament.Va ser fundat al segle XIII per Guillem de Cervelló.Tot el conjunt està fortificat i conserva una Torre Mestra de Planta Cuadrada,conjuntament amb la capella de Santa Maria de l’Hospital,anomenada Santa Maria de l’Anunciació de l’Hospital.Arquitectònicament és una obra de transició del Romànic al Gòtic del segle XIII.Va ser reformat durant els segles XVI i XVII.

El nom de Sitges ve de “sitja” de procedència preromana que vol dir “clot fondo, dipòsit de grans”. Una sitja és un recipient excavat a terra, aproximadament d’un metre i mig de diàmetre i dos de profunditat, que s’utilitzava antigament per emmagatzemar blat, ordi i civada. Es pensa que aquest podria ser l’origen del topònim de la vila. Els primers sitgetans habitaven, ja abans del neolític, el lloc conegut com la punta de les coves -passat el Golf Terramar- i el turó de la Punta, on avui es troba l’Església i l’Ajuntament. Les restes arqueològiques trobades darrerament demostren l’existència d’un Assentament ibèric ja al S. IV-III ac.

Unida a l’Olèrdola romana, el port sitgetà serví d’intercanvi entre els productes del Penedès i d’altres indrets de la Mediterrània romana.Diuen que el secret està en el microclima que sembla instal•lat a Sitges. Les muntanyes del Garraf i els corrents del vent del mar s’encarreguen de mantenir el cel net de núvols al voltant de tres-cents dies a l’any. D’altres afegeixen les nits, les platges, unes bones comunicacions amb Barcelona, la tranquil.litat i, per suposat, la seva gent.

El cert és que quan s’obre la porta de Sitges s’entra en un estil de vida diferent, mediterrani, atractiu per a joves, adults i jubilats, cadascú al seu gust. Sitges podria ser la ciutat que apareix referida en textos clàssics romans i grecs situada entre les antigues Tarraco i Barcino, la Blanca Subur. Sitges és blanca, i és blava també.

60.000 professors menys per les retallades en Educació

El sindicat CCOO ha buscat la manera de fer un càlcul objectiu per determinar com han afectat les retallades en l'àmbit educatiu. A falta de l'estadística oficial d'aquest curs, el sindicat ha calculat que el pressupost de despeses de personal de les Administracions educatives s'ha reduït des de 2009 l'equivalent al sou de 61.782 professors de l'escola pública.

Els càlculs han sortit de dividir aquesta retallada de despesa de personal entre 2009 i 2013 (més de 2.600 milions d'euros dins una baixada de tota la despesa educativa superior a 6.000 milions d'euros) per el sou mitjà d'un docent (tenint en compte les diferents reduccions salarials, la diferència per etapa educativa, la mitja de complements, antiguitat...).

Amb aquests càlculs, que no són oficials, es mostra una baixada del 12% en la plantilla de professors de tot Espanya mentre que els alumnes d'escoles i instituts públics ha augmentat des de 2009 en un 7%, és a dir, uns 400.000 alumnes més.

Tal i com publica aquest dijous el diari 'El País', entre el curs 2009-2010 i el 2010-2011, el nombre de docents encara augmentava, però el curs passat va ser el primer en 20 anys que va disminuir. Aquest curs 2012-2013 és el que compta amb el major descens, després que a l'abril de 2012 el Govern aprovés un reial decret de retallades que permetia augmentar el nombre màxim permès d'alumnes per aula, el mínim d'hores de classe setmanals que han d'impartir els docents i no permet cobrir les baixes fins passades dues setmanes.

Fonts del Ministeri d'Educació, consultades per 'El País' asseguren que “és una estimació feta per un sindicat amb poc rigor” tot i que han admès no tenir encara les xifres d'aquest curs. Els professors no estan d'acord amb el Ministeri. Les retallades en plantilla, la lentitud en cobrir baixes i l'augment d'alumnes per aula, que segons els professors afecta al rendiment dels alumnes. Els docents alerten de les retallades en plantilla però també de com està afectant això al sistema educatiu. El fet de que es perdin desdoblaments, reforços i recolzament als repetidors, activitats extraescolars, hores de biblioteca i tutories, propiciarà la pèrdua d'igualtat dins el sistema educatiu.

Als Països Catalans algun tipus de reconeixement en Educació i Ensenyament

És cert que als Països Catalans algun tipus de reconeixement s'ha aconseguit en l'Educació i Ensenyament, en els Mitjans de Comunicació i la Vida pública segons la tolerància o la bona voluntat mostrada per les diferents autoritats i les relacions locals de poder. Aquests avenços es deuen a l'àrdua tasca de les nostres associacions, en la presa de consciència de les nostres col•lectivitats i d’alguns dels nostres elegits i també a les capacitats que ofereix l'obertura de la descentralització democràtica.

Al segle XXI,en tot el món, les Persones anhelen la Democràcia.Volen viure les seves llengües i cultures lliurement com a elements essencials de la seva identitat i el seu desenvolupament. La igualtat no és uniformitat, sinó el reconeixement de la diversitat amb els mateixos drets, en conformitat amb el principi democràtic del Dret dels pobles a la Lliure determinació.Modificar la Constitució per declarar que juntament amb el castellà i el francès, reconeix, protegeix i promou la diversitat de les llengües dels seus territoris i els drets dels seus usuaris.

Ratificar la Carta de les Llengües Regionals o Minoritàries del Consell d'Europa, que és la Referència democràtica comuna per a tots els països europeus,tot i establint una Llei Marc per adoptar per a cada llengua regional, per tant el català, el marc jurídic, regulatori i contractual, fins al cooficial, en consulta amb les autoritats locals i organitzacions de la societat civil, per garantir la sostenibilitat i el desenvolupament de les llengües regionals o territorials.

La Federació és membre del Col•lectiu 31 de març de 2012. El Col•lectiu 31 de març de 2012 va organitzar, a través dels seus membres -Kevre Breizh, Euskal Konfederazioa, la Federació, Corsu Parlemu, Col•lectiu d'Alsàcia-Mosela, Col•lectius d’Occitània, ...” en totes les regions amb una llengua "regional", manifestacions agrupant desenes de milers de persones.

La Federació agrupa els actors de la societat civil que treballen per al desenvolupament del català a Catalunya Nord.El 31 de març de 2012 érem 7153 catalans al peu del Castellet (Perpinyà).Aquest dia transformàvem el centre ciutat de Perpinyà en l'escenari d'un rècord mundial a favor de la llengua catalana

75 A niversari (1923-2013) de Carrasco i Formiguera

El 75è aniversari de la seva mort ens dóna l'oportunitat de recordar un home lliure que volia un poble lliure.El dimarts 23 d'octubre de 1923, en el seu diari, el dia en què va ingressar a la presó de Burgos per primer cop per unes il•lustracions publicades al setmanari L'Estevet que van merèixer un consell de guerra, es pot llegir: “De tot cor demano a Déu que accepti el sacrifici d'aquest dia i d'aquesta nit, els més pesarosos, sens dubte, del meu captiveri, i vulgui permetre que siguin profitosos per a la independència de Catalunya, el meu suprem ideal d'aquest món.” Gairebé 15 anys després, a Burgos altra vegada, el 9 d'abril de 1938, a les set del matí, abans de la descàrrega de l'escamot d'afusellament, amb veu clara i serena, es va sentir: “Visca Catalunya lliure!” i “Jesús, Jesús, Jesús”. Quina era aquesta Catalunya lliure per la qual Carrasco i Formiguera va morir cridant? Hem plorat tant la seva mort que gairebé estem a punt d'oblidar la seva vida i els ideals que es va marcar i perseguir. I ara, als 75 anys del seu assassinat, potser més que mai convé revisar el seu pensament polític. Què va defensar? Per què lluitava? Quins ideals va perseguir? Carrasco mateix, en una sèrie d'articles que va publicar a la revista El Temps, d'UDC, l'any 1934, després dels fets del Sis d'Octubre, va fixar la seva doctrina. Primer, l'ideal nacional, que implicava l'obtenció de la plena i absoluta reintegració dels drets de Catalunya, el principi d'autodeterminació i la independència com a meta final. En segon lloc, el principi cristià, entès com que tot moviment de reivindicacions nacionals ha de tenir un fons d'idealisme espiritual. En tercer lloc, el sistema democràtic, és a dir, donar al poble una cultura moral i política, i deixar-lo actuar lliurement, amb imparcialitat. I, finalment, el principi de justícia social, que, al seu entendre, significava compartir el bé propi amb el bé de tots. En un moment en què l'opció de la independència de Catalunya no era ni de bon tros tan majoritària com ara, Carrasco n'és inequívocament i fermament partidari. Aquest és el seu “suprem ideal” d'aquest món, al qual tornarà un cop i un altre: “[El record del 14 d'abril de 1931] ha de servir per desitjar amb més resolució que mai la proclamació d'una nova i permanent República Catalana”; “Catalunya ha de lluitar fins a assolir constituir-se políticament, com a nació que és, en estat independent que amb tota llibertat pugui portar les aliances i confederacions que cregui convenients”, “Yo soy partidario de la libertad y la independencia de los pueblos históricos [pronunciat al Congrés dels Diputats a Madrid]”; “No ha d'espantar ningú ni la nació catalana, ni l'estat català. Nosaltres volem la nació catalana i l'estat català per a ésser lliures”, etc. Optimista, persistent, íntegre, apassionat, amb la bandera dels ideals Carrasco afrontà el seu destí. El 75è aniversari de la seva mort ens dóna l'oportunitat de recordar un home lliure que volia un poble lliure i que va morir cridant per la seva llibertat. És a dir, per la seva independència –perquè no hi ha cap altra possibilitat perquè un poble sigui lliure–. No és avui el seu missatge (independència + justícia social + democràcia) més vigent que mai? Recordar Carrasco i Formiguera és recordar la llibertat anhelada de Catalunya, i això és precisament el que Òmnium es proposa fer en l'acte d'homenatge que se celebrarà diumenge vinent, dia 7 d'abril, a les 13 h, davant la presó de Burgos, al qual tothom és convidat i benvingut.

Cronologia dels atacs a la Llengua catalana i la Immmersió lingüística

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el català.

-Any 2006-,Any de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Denegació: La Conselleria d'Ensenyament desestima la Sol.licitud del pare que en nom dels seus fills -alehorres un estudiant de Segon de l'ESO i una de Tercer Curs d'Educació Primària- demanen que la llengua castellana sigui Llengua Vehicular en tots els Cursos d'Educació Obligatòria.Li estima la petició que les Circulars se li comuniquin en castellà.Aquest cas va continuar present als Tribunals de Justícia fins a l'Estiu 2012. -Any 2010- El Tribunal Suprem estima el Recurs de la família amb l'Argumet de la Sentència del Tribunal Constitucional dictada a l'estiu-2012,que retalla competències a l'Estatut d'Autonomia. -Any 2011- Decret.El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) dóna deu dies perquè s'apliqui el que diu el Tribunal Suprem.El Govern de Catalunya respon que ha dit al Centre escolar afectat que atengui els infants en llengua castellana. -Any 2011-(hi insisteix) El pare reclama del TSJC que obligui la Generalitat de Catalunya a aplicar la Sentència.Al mes de juliol donen dos mesos al Govern de Català perquè apliqui el que diu el Tribunal Constitucional. -Any 2012- Aval sense fisures.Els 22 Magistrats de la Sala del Contenciós Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya coincideixen de manera unànime i sense fissures a l'hora de dir que la llengua catalana és l'Eina adequada per Vehicular l'aprenentatge dels escolars a Catalunya,però també coincideixen,en aquest cas amb un Vot particular discrepant,en la necessitat de donar Atenció individualitzada a aquelles famílies que demanin que l'Escolarització dels Fills es faci en llengua castellana. -Any 2012-(insistint) El Tribunal Suprem de Justícia de Catalunya (TSJC) reitera en una Segona Resolució que la llengua castelllana ha de ser també Llengua Vehicular i qualifica de Discriminatori fer-lo individualment. -Any 2013- Cop Judicial contra el Model d'Immersió Lingüística.Va ser una resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC),que va estimar la Petició de Sis Famílies que havien demanat l'Escolarització en llengua castellana.

Addenda Un jutge que és investigat en la trama de les ITV El mateix jutge que va escriure la interlocutòria contra la immersió lingüística és investigat per la trama de les ITV. El Tribunal Suprem està intentant esbrinar la presumpta vinculació entre el jutge Joaquín Ortiz Blasco i la trama de concessions irregulars de llicències d'ITV, en la qual està imputat Oriol Pujol. Tot i ser investigat, Ortiz Blasco continua sent president de la secció cinquena de la sala contenciosa administrativa del TSJC i pot exercir la seva feina amb normalitat. Únicament va ser apartat del cas de les ITV perquè, presumptament, hauria assessorat els empresaris imputats sobre recursos que ell mateix havia de resoldre i hi hauria negociat.

El President de la Generalita sesent més recolzat per la Unió Europea que per Espanya

El President de la Generalitat, Artur Mas ha posat de relleu la capacitat de relació de la Generalitat amb Europa, sense la necessitat de ser un Estat Català. L'ha dit a Brussel·les on aquest dilluns -dia 22 de juny- ha viatjat per entrevistar-se amb tres comissaris europeus. Segons Mas, han estat unes reunions inscrites en el marc de la "normalitat, la regularitat i la continuitat en el temps".

El President Mas en roda de premsa ha detallat els temes dels que ha parlat amb cada comissari, dels quals n'ha destacat l'entrevista amb el comissari d'Educació. En aquest sentit el president de la Generalitat ha assegurat que han parlat sobre el model d'immersió língüística de l'escola catalana i ha afirmat que "trobem més comprensió a Europa que no als tribunals o certes esferes polítiques espanyoles". Segons Mas, els europeus saben perfectament que el model funciona i "no va en detriment del coneixement de totes dues llengües".

Cap referència a l'Estat Propi

Malgrat que la política del govern català va encarada majoritàriament a la internacionalització del procés català, en aquest viatge el procés cap a l'Estat Català no és a l'Agenda del president Mas, tot i que ha indicat que tampoc li han preguntat sobre el tema: "No he tingut ocasió d'aprofundir-hi perquè no se m'ha preguntat a fons", ha afegit.

D'altra banda Mas no ha descartat mantenir reunions pròximament amb líder europeus: "De la mateixa manera que a Madrid he fet trobades discretes, no descarto haver de fer el mateix a Europa en el futur". Mas no ha concretat amb qui, però ha parlat de diversos líders europeus de diferents institucions.

Isabel-Clara Simó,Medalla d'Or d'Alcoi

Alcoi sí que redreça el rumb catalanista. L'Ajuntament vol tornar a convertir el municipi en un referent de la Cultura Catalana com ja ho és Isabel-Clara Simó, que dissabte 22 d'abril va rebre la Medalla d'Or

Les noves generacions han tallat amb les pors i els prejudicis de la Transició “(...) Un poble d'història d'homes que han volgut llibertat; poble tossut i obert, carrancs, clavillat. Com un gall matiner canta i alça la cresta, com si el seu horitzó fóra fora finestra. Hi ha també un raconet, que només el sé jo, ple de flors a l'estiu, ple de flors a l'hivern.

El meu poble Alcoi (...).” És l'estima en estat pur, transformada en cançó per l'Ovidi Montllor envers la seva ciutat. Alcoi sempre va estar present en la trajectòria del cantant i actor. Tanmateix, aquesta abnegada dedicació no va voler ser reconeguda per l'Ajuntament de la capital de l'Alcoià mentre el PP va estar al capdavant durant més d'una dècada.

Un deute cívic que l'actual equip de govern (PSPV i EU) han començat a saldar amb diverses iniciatives que sorprenentment han tingut el suport dels populars. Així, el passeig del Viaducte va rebre fa unes mesos el nom d'Ovidi Montllor i, molt a prop de la seua casa natalícia, l'amic Antoni Miró ha alçat el monument Faré vacances, inspirat en una de les fotografies més conegudes de l'actor.

Els homenatges a l'Ovidi van ser el primer símptoma del canvi radical que s'ha operat en la política cultural d'Alcoi i que dissabte va tindre una nova expressió amb el lliurament de la Medalla d'Or i la distinció de filla predilecta a una altra de les seves il·lustres veïnes: Isabel-Clara Simó.

“Som conscients de l'oblit que la màxima institució de la ciutat ha practicat envers algunes qüestions, ja que s'ha negat el suport a qualsevol iniciativa relacionada amb enaltir la nostra cultura pròpia”, expressa l'alcalde, el socialista Toni Francés. És per això que ara tracten de redreçar el rumb amb l'objectiu de tornar a fer d'Alcoi una referència en l'àmbit de la cultura catalana.

“Alcoi és una ciutat capdavantera en molts aspectes culturals, ja que per molts factors té una producció artística, teatral, musical o literària inusualment alta i de qualitat i el que hem de fer és promoure-la, incentivar-la i projectar-la”, apunta Francés.

En el mateix sentit s'expressa Jordi Tormo, regidor de Política Lingüística per Esquerra Unida. “Volem situar-nos al capdavant del redreçament cultural del País Valencià, ser un punt neuràlgic i, sobretot, que el valencià torne a tots els àmbits, ja que és la llengua majoritària de la població”, emfatitza.

Els homenatges a Montllor i Simó –el pare de la qual també té un carrer amb el seu nom– no són les úniques iniciatives en aquest sentit. L'any passat, el municipi va acollir la flama per la llengua; s'ha incorporat al Correllengua del 9 d'Octubre; s'estan fent els tràmits necessaris per formar part de la Xarxa Ramon Llull; es farà per primera vegada el sopar Estellés, per al qual també es busca un espai públic que porte el seu nom; el teatre Calderón acull tots els mesos algun espectacle de grups que utilitzen el valencià (els últims, Obrint Pas i al maig, Al Tall), i el nou pont de la ciutat portarà el nom del supervivent alcoià de Mauthausen Paco Aura.

Relleu generacional

En la recuperació d'aquesta línia ha sigut cabdal el treball de “resistència cultural” de les nombroses entitats cíviques de la ciutat.“Elles han mantingut tot el substrat cultural que tenim. Hi havia una necessitat social de recuperar tot plegat, per això no hi hagut cap polèmica amb els homenatges, ja que el llegat d'Ovidi i el treball de Simó estan per damunt de la seua ideologia”, indica.

A aquesta necessitat social se suma un altre argument de pes apuntat pel vicerector de Cultura de la Universitat d'Alacant: el relleu generacional. “Els actuals governants són joves que han crescut lluny de les pors i els prejudicis de la Transició i són fills de l'escola en valencià. Estic segur que fa vint anys, amb un govern d'esquerres un homenatge a una independentista no s'hauria fet”, subratllat Carles Cortes.

Tomo hi coincideix plenament. “Som joves que hem militat en associacions de base, que hem tallat tabús, que tenim sensibilitat per estos temes i que des de diferents ideologies volem caminar cap a la normalització”, conclou.

Fa Tres-cents anys que suportem persecució lingüística sense precedents

Quan semblava que la democràcia i la incorporació espanyola a la UE construirien ponts de diàleg i nous camins per explorar, passa exactament tot el contrari. A Espanya està emergint una mena de creacionisme lingüístic institucionalitzat que, contravenint els dictats del coneixement, la ciència i la història, nega la llengua catalana a tots els territoris catalanoparlants i la persegueix en tots els àmbits imaginables.

Al món civilitzat la llibertat dels pobles i les persones s'accepta com un magnífic principi universal. A Espanya evidentment que també, però a condició que els catalans no el posem en pràctica. Ho corroboren les interlocutòries del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya perquè el castellà sigui llengua vehicular en el sistema educatiu, les reiterades sentències del Tribunal Suprem contra el model d'immersió lingüística de l'escola catalana, les impugnacions dels reglaments d'ús del català i l'occità a les diputacions catalanes, la croada contra el català al País Valencià i les Illes i la famosa llei Wert. Accions totes elles encaminades a imposar la supremacia de la llengua espanyola i el trencament de la unitat lingüística, històrica i cultural dels Països Catalans.

La persecució del català practicada per tots els governs espanyols democràtics -en major o menor grau, però tots!- és una agressió a la convivència que atempta contra els drets dels ciutadans que tenen el català com a llengua pròpia, va contra la realitat social del país i busca la confrontació permanent per desestabilitzar Catalunya i esborrar el que tothom sap i és profecia: que de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer s'hi estén un mateix poble amb una mateixa llengua i cultura.

Amb la imminent aprovació del projecte de llei d'ús, protecció i promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l'Aragó i l'esperpèntica decisió del govern aragonès de convertir el català en LAPAO i l'aragonès en LAPAPYP (per cert, acrònims que causen la mofa general, des de la comunitat científica i acadèmica internacional fins a la quitxalla de P-3), hem arribat a una tensió tal que Catalunya haurà de recórrer als estaments internacionals per denunciar i aturar aquest despropòsit que l'estat espanyol aplica per sistema i des de tots els àmbits contra una llengua romànica parlada per deu milions de persones i amb mil anys d'antiguitat.

A aquestes altures de segle XXI és inconcebible, reprovable i intolerable el grau de persecució al qual està arribant una llengua minoritzada com la nostra en una Europa que es presenta com a paradigma de la defensa dels drets de les persones i dels pobles, i que l'any 1992 va crear la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries precisament per evitar el que està passant amb tanta alegria a Espanya amb el català, l'occità, el basc, el bable i el gallec. Europa no pot mirar cap a un altre costat mentre un dels seus estats membres ataca impunement i des de posicionaments histriònics un patrimoni universal com és una llengua i una cultura que no deixen de ser, què hi farem, llengua i cultura europees.

Crec que és hora que algú li digui al govern aragonès que es preocupi d'allò que realment interessa als seus ciutadans (frase de moda entre els contraris al dret a decidir), en lloc de difondre mites i dogmes lingüístics basats en l'absurditat del no-res, i que protegeixi el ric i variat patrimoni lingüístic de la seva comunitat autònoma. Altrament, s'estan creant problemes on no n'hi ha i on la pervivència de la llengua catalana és un fet natural i una constant que es perd en els segles.

Seria exigible, també, que Espanya s'acostumés a complir els seus compromisos internacionals sense els artificis i tripijocs consuetudinaris, com ara la Carta Europea de Llengües Regionals i Minoritàries que l'estat espanyol signà l'any 2001, justament per salvaguardar les llengües minoritzades. I caldria que els catalans despleguéssim tots els mecanismes nacionals i internacionals disponibles per aturar els atacs reiterats de l'estat espanyol contra la nostra llengua.

Si convé, sol·licitant la intervenció del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides, perquè els drets lingüístics són una part indissociable dels drets humans. Pel que fa a la Diputació de Lleida, la fundació Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI) continuarà col·laborant com sempre amb les entitats culturals de la Franja de Ponent i, si fos possible, intensificarem les nostres relacions i línies d'actuació a favor de la llengua i la cultura que ens són pròpies i comunes.

Òmnium Cultual informa.

Òmnium considera que una consulta té "més força a l'exterior" que una declaració unilateral del Parlament Muriel Casals afirma en una entrevista al 3/24 que no és partidària de reclamar la cooficialitat del castellà

Muriel Casals durant una entrevista a l'ACN La presidenta d'Òmnium, Muriel Casals, ha defensat aquest diumenge que una consulta sobre la independència té "més força" que una declaració unilateral del Parlament. "De cara al món, i a la comunitat internacional, un referèndum o una consulta té una força molt gran i una declaració unilateral per part d'un Parlament en té una mica menys", ha reflexionat Casals a l'entrevista del 3/24. "Que en tingui una mica menys no vol dir que no en tingui perquè no oblidem que el Parlament és l'expressió de la voluntat dels ciutadans. I una declaració seria legítima", ha matisat Casals, que també ha defensat que el català hauria de ser l'única llengua oficial en una Catalunya independent.

La presidenta d'Òmnium Cultural ha assenyalat que no creu que el castellà hagués de compartir l'oficialitat amb el català en un futur estat català. "Dos idiomes oficials en un mateix país és una mica estrany. Jo no reclamaria la cooficialitat del castellà", ha comentat Casals, que no obstant això ha reconegut que la llengua castellana forma part del "patrimoni cultural i lingüístic" de Catalunya. Paral·lelament, la dirigent d'Òmnium Cultural ha denunciat el que considera una estratègia orquestrada per part del govern espanyol en contra del català a "dins i fora de les fronteres lingüístiques". I un exemple seria la nova llei de llengües a l'Aragó, amb la substitució del català pel LAPAO.

Resposta "ferma i contundent"

Igualment, Casals ha qualificat "d'absurda" la suspensió de la declaració de sobirania del Parlament per part del Tribunal Constitucional. La presidenta d'Òmnium Cultural ha reclamat una resposta catalana "ferma i contundent". "La suspensió de la declaració de sobirania del Parlament ultrapassa el límit de l'absurd", ha considerat Casals. "És com dir-nos: suspenem la vostra capacitat de pensar", ha puntualitzat la líder d'Òmnium amb estupefacció en un moment de l'entrevista del 3/24. Segons Casals, això són mostres que posen en evidència que després d'un llarg període de govern de la Generalitat dins d'una Espanya democràtica "no hem arribat a donar satisfacció a les necessitats del poble de Catalunya".

"Per tant, l'única manera és disposar d'un propi estat. Dins de l'estat espanyol no hi cabem malgrat que faci anys que és un estat democràtic", ha finalitzat la presidenta d'Òmnium Cultural.

El Papa Francesc d'Assís I,al Vaticà (2013)

Un Papa de l'Amèrica Llatina representa una revolució dintre la tancada Cùria Romana.

Amb l'arribada del segle XXI es van fent evidents canvis substancials en l'equilibri de poders mundial. Ja en els anys vuitanta del segle XX, es consolidava el que coneixem com a globalització o mundialització, que es caracteritzava per un increment, ara ja consolidat, d'interrelacions econòmiques i per l'aparició de grans empreses multinacionals que, al segle XXI, tenen més pressupost i poder efectiu que molts governs.

Així, el poder econòmic guanyava terreny al polític i, a més,hi assistíem a un progressiu desplaçament del Centre de decisions d'Europa cap als països del Pacífic, amb els EUA al bell mig d'aquest escenari, però amb evident increment de poder econòmic de la Xina o l'Índia i amb la consolidació de grans multinacionals al Japó.

I, pel que fa al Pla polític, qui es podia imaginar, només fa, -posem per cas-, quinze o vint anys, que els EUA tindrien un president,el Barak Obama, que no és de raça blanca, la qual cosa havia dominat i dirigit el país des de la seva fundació fa dos-cents anys. Doncs així va ser i, a més, ha renovat mandat.

I més encara: podria donar-se el cas que, en un futur no gaire llunyà, el President del país més poderós del món fos un Hispà (sic).Tot això està molt bé, és un fruit de la democràcia, però denota que hi ha uns canvis substancials en la demografia i també en l'ascensió social de les classes menys afavorides.

Aquest fet també és perfectament visible en els Estats Llatinoamericans, que durant llargues dècades varen ser governats per poderosos, sense pràcticament classe mitjana, i tenint condemnada a la misèria pura i dura bona part de la població.

Al segle XXI, alguns d'aquest països estan intentant capgirar la situació en què estaven, amb Líders que han aconseguit connectar amb les capes populars, tot sigui dit, amb una particular utilització de la democràcia.

I, recentment, també l'Església Catòlica s'ha apuntat a aquest Canvi de Poder, nomenant un nou Papa en la persona de l'Arquebisbe de Buenos Aires, que, tal com va dir ell mateix, és a l'altra part de món –evidentment, mirant-ne des de Roma-, des d'Occident.

Si tenim en compte que l'Església Catòlica és una Organització Religiosa amb 2.000 anys d'Història eclesiàstica i que la Majoria dels més de 250 Papes havien estat Italians, o com a molt Europeus, el nomenament d'un Papa Llatinoamericà representa una autèntica revolució dintre de la tancada cúria romana i més encara si la Persona elegida és un Jesuïta i pren el nom de Francesc d'Assís,un símbol de l'austeritat i la pobresa.

Veurem com evoluciona el Mestratge del nou Papa Francesc d'Assís I, però el seu nomenament, per tot el que representa, és un total canvi, un canvi de Poder en l'Àmbit religiós, comparable, si no encara més gran, que els descrits canvis de Poder econòmic i polític.

Així, -tot plegat condueix a un món més global-, més multilateral, amb molts canvis a la vista, -amb menys Poder per als Estats europeus i amb més capacitat d'influir d'extenses Comunitats que havien estat marginades durant anys i panys. Veurem on s'estableix

Keep calm and speak LAPAO a la Franja de Ponent

La Franja de Ponent és el territori amb més nivell de catalanoparlants de tots els Països Catalans.

Malgrat que el català mai no ha estat oficial a la comunitat autònoma d'Aragó, per motius ideològics i de franca xenofòbia cultural, la llengua catalana és ben viva arreu d'aquesta estreta Franja de Ponent que baixa dels Pirineus per enllaçar amb el Maestrat.
A la població se li ha amagat per Decret la llengua que parla, se li ha dit que parla xapurriat, xapurreau i altres designacions minoritzadores, les quals vénen a ser sinònimes d'allò que a l'Estat Francès s'anomena -patois-.
La fidelitat a una llengua no recau en l'oficialitat sinó en els seus parlants. I les poblacions de les comarques del Matarranya, la Llitera, el Baix Cinca i la Baixa Ribagorça han demostrat una fidelitat gran a la llengua de la terra, malgrat entrebancs polítics i discriminacions històriques.
A més, podem parlar d'una literatura molt viva (sic i resic), cada cop amb més escriptors que conreen el català habitualment i a un gran nivell. La catalanitat està arrelada a partir de la parla arreu, amb la qual cosa malgrat l'escolarització en espanyol bona part dels escriptors opten per la llengua que han aprés en el primer bagit.
"Camí de Sirga", del gran Jesús Moncada, fill de Mequinensa, és tot un Clàssic de la Literatura catalana. Totes les terminologies que es pugui inventar un govern retrògrad aragonès no poden amagar que els fills i les filles de la Franja de Ponent fan literatura de nivell en català i poden esdevenir clàssic.

O és que Moncada parlava i escrivia en Lapao...?

Un altre gran escriptor, Desideri Lombarte, de Pena-roja de Tastavins, va escriure centenars de poesies per honorar la terra que l'havia vist néixer i la parla d'aquesta terra. Va ser un gran recuperador de mots, de legendes, amb una capacitat descriptiva molt gran i amb una poètica que retrata una terra eixuta i de parla catalana.
Avui dia el nombre d'escriptors que conrea el català és molt gran, alguns d'ells amb gran èxit: Carles Terès, Mercè Ibarz, Héctor Moret, Lluís Rajadell, Juli Micolau, etc. El filòleg Artur Quintana, resident a La Codonyera, és tota una institució quant als estudis lingüístics i literaris de la Franja de Ponent.
Hom va descobrir la Literatura de la Franja de Ponent a partir de la lectura de "L'home de França", de JA Chauvell, actual alcalde d'Alcampell,poble natiu del Diputat Duran Lleida, primer municipi que ha demostrat la seva contrarietat a l'aberració lingüística que proposen el govern del PP i del PRA.
Cap d'ells conrea el Lapao, malgrat oficialismes estèrils. La llengua no s'imposa, es neix amb ella, forma part de la nostra intimitat cultural.Aquests senyors que volen liquidar el català no poden liquidar l'ànima de la població. Faran el ridícul més gran culturalment parlant dels que es fan i es desfan, però literalment la gent continuarà parlant el català i els escriptors continuaran usant la llengua de Moncada, de Torrent, de Beszonoff, de Porcel, de Vergés i de Garia... el català.
Els versos del cantautor de la Codonyera Tomàs Bosque, de l'escola del gran Labordeta, retraten qui som:Lluït i blanc és lo meu idioma,/ fet de mújsica i combats,/ en centúries passades de paraules./ De lluny ens ve la veu a gola/ i anomenem les plantes i animals/ en encertades lletres heretades./ Escriure, no escrivim encara prou:/ ens van furtar les plomes fa vuit segles./ Diuen els que no ho sabent tot/ i els que hi saben ben poc,/ que esta llengua és basta./ Oh! per favor, savis de cagalló,/ opineu si voleu,/ arremangueu-tos i descobrirem vostres misèries./ Vols dir, amic cantor,/ que el vostre Chapurreau de l'Aragó,/ és clara llengua, és català del bo?/ Així mateix, respectable senyor,/ veniu només al Guadalop,/ i els camperols d'allí,/ sens cap esforç,/ us donaran una lliçó.

Esperem que no haguem de repetir el famós crit de Labordeta al Congrés de Diputats davant de tanta intolerància: - A la mierda- !

Marta Mata,Pedagoga Catalana Universal ens uneix a Saifores (Baix Penedès)

La persona de Marta Mata.com a Pedagoga Universal catalana, ens uneix al voltant de projectes pedagògics i socials que tenen seu a la seva casa de Saifores, la “Fundació Àngels Garriga de Mata” Què és la Fundació Àngels Garriga de Mata?

L’any 1984 la mestra i pedagoga Marta Mata va convertir la casa familiar del Baix Penedès en "Fundació Àngels Garriga de Mata" amb la finalitat de desenvolupar-hi una concepció dinàmica de l’escola i d’establir relacions entre el món de la cultura, del treball, de l’esplai i del civisme.

Les seves dependències i equipaments preparats per hostatjar un centenar de persones, i la Biblioteca, amb més de 20.000 volums, van passar a ser el capital fundacional de la Fundació, gestionada per un Patronat que està format per set persones, i un Consell de trenta sis persones, que vetlla pel compliment dels fins fundacionals.

Amics de Marta Mata!

L’entitat "Amics de Marta Mata" vol mantenir la memòria, el llegat i el pensament de la pedagoga universalcatalana des de la Seu de la Fundació. Per dur a terme aquest objectiu considera necessària la participació de persones i institucions que se sentin vinculades amb la Marta i amb les idees i principis que ella defensava."L'Escola Catalana en llengua i continguts"

Marta Mata,és la Pedagoga universal a Catalunya.

Nascuda a Barcelona l’any 1926, va fer el Parvulari i l’Educació Primària als -Grups Escolars Baixeras i Pere Vila,respectivament i el Batxillerat a l’Institut-Escola del Parc de la Ciutadella.

L’any 1944 inicia la seva excel.lent Tasca Pedagògica, com a Mestra, a Saifores (Baix Penedès),és a dir, a la Casa Pairal dels Mata.

Club Amics de l'Eco.Un Taller per a la llengua catalana (1990-1997)

C L U B A M I C S D E L’ E C O Taller per la Llengua

Si volem ajudar a fer que el català sigui una llengua normalitzada, autodeterminem-nos com a parlants-.Si volem que el català tingui una presència majoritària en tots els espais socials a la nostra Vila, tot i exercint les funcions que li corresponen com a llengua pròpia del nostre territori, ens cal accedir a la “independència Lingüistica”. Només així n’aconseguirem la plena normalitat, com el demostren els incomptables casos de Llengües, antigament minorades d’Europa que han reeixit en aquest procés.

No n’hi ha prou amb disposar d’una estructura d’Estat,cal, també, que els ciutadans sitgetans facin el pas d’utilitzar la Llengua pròpia en tots els contextos. I no parlo només d’aquelles persones que no tenen el català com a llengua inicial sinó, sobretot, dels Catalanoparlants de soca-rel o d’origen, pels quals parlar català hauria de ser el “Gest Habitual”, uns catalanoparlants que necessiten accedir, també, al que podem anomenar la independència lingüística.

Entre un catalanoparlant de soca-rel o d’origen i un parlant originari de qualsevol llengua normalitzada hi ha una subtil diferència: el grau de dependència lingüística a l’hora d’interactuar amb les persones de l’entorn. Un parlant d’una llengua normalitzada, com són l’anglès, el francès o l’espanyol, emprarà la seva llengua en tot moment –en el seu país, vull dir– sense ni tan sols plantejar-se’l; la seva llengua serà, per a ell, el vehicle lògic i únic de comunicació. En quina llengua parlen a un immigrant que acaba d’arribar a Tarifa? I a una persona que fa trenta anys que s’hi va instal•lar? En espanyol, lògicament, encara que l’interlocutor no en sàpiga ni una paraula.

En canvi, un parlant d’una llengua minorada, com ara la llengua catalana, té condicionada la tria lingüística –faig servir la llengua minorada o la dominant...?– per una sèrie d’elements de caire psicològic, de prejudicis, que són fruit de la situació política de la seva comunitat. Aquests prejudicis fan que el nombre d’ocasions en què utilitzem el català sigui molt inferior al total de situacions en què seria factible usar-lo.

Sense voler ésser exhaustiu, en podem trobar una pila, de situacions d’aquesta mena. Quan ens adrecem a una persona desconeguda, el color de la pell i l’aparença ens condicionen la llengua que fem servir...?.Si li parlem en espanyol, no l’estem deixant al marge de la nostra Comunitat Lingüística, negant-li l’oportunitat d’integrar-s’hi plenament...? Quan algú se’ns adreça en espanyol, ens deixem endur per la creença que és d’Educació parlar-li en la mateixa llengua...?

No estem infravalorant la seva capacitat d’entendre el català...? Qui ens ha fet creure que parlar català és provincià, que és de mala educació utilitzar-lo amb qui no el parla, que és una manera d’instaurar una barrera amb l’interlocutor i amb la humanitat?.

Paradoxalment, el Nacionalisme Lingüístic Espanyol, aquell que, en les mateixes situacions, troba perfectament lògic i necessari utilitzar sempre l’espanyol, no satisfet amb aquest gest de normalitat, vol que nosaltres, parlants d’una altra llengua, trobem igual de lògic i necessari usar, no la nostra, sinó la seva llengua. I és que ells són independents, també lingüísticament, i nosaltres no. Nosaltres depenem dels prejudicis que ens han transmès.

Per tant, a banda de la “independència política, tan necessària”, n’hi ha una altra que també és bàsica per a la nostra llengua i per la qual podem treballar en paral•lel: la independència lingüística. Si volem ajudar a fer que el català sigui una llengua normalitzada, autodeterminem-nos com a parlants i fem-nos aquesta pregunta: “Volem que els Països Catalans esdevinguin un país amb una llengua normal, present en tots els àmbits i utilitzada a bastament per tota la població...?”.

Si la resposta és afirmativa, comencem per aprendre a deslliurar-nos dels prejudicis, qüestionem en tot moment què ens impedeix fer servir el català i de ben segur que, dia rere dia, usarem més la llengua i el farem, alhora, amb més naturalitat. Serà un primer pas cap a la normalitat lingüística. Sols mancarà, aleshores, la “independència política”.

La Viquipèdia en català assoleix els 400.000 articles (2013)

Aquesta notícia arriba un mes després dels 12 anys del naixement de la Viquipèdia en català.En Froilan Franco,àlies El Mestre.Sitges,envia mil enhorabones,ja que la llengua i la Literatura catales hi són a l'ordre del dia.Moltíssimes gràcies !!

El 16 de març del 2001 començava l'aventura de la Viquipèdia en català. Va ser la primera en tenir articles després de l'anglesa. La comunitat va assumir amb ganes el repte de fer un projecte on tothom tingués accés a tot el coneixement de la humanitat en català.

No ha estat fàcil fer créixer el nostre projecte, en situació de desavantatge al costat de llengües amb molts més parlants com ara el castellà (amb més de 975.000 articles) o el francès (1.350.000).

La Viquipèdia en català té bona salut pel que fa a participació de la societat. Però encara té molt potencial per millorar si les persones i les entitats que de fa molts anys treballen activament per crear i difondre coneixement en català s'adonen que han d'implicar-s'hi.

L'any 2013 ja podem veure que l'esforç està donant un fruit: la Viquipèdia i els seus projectes germans que la complementen (Viccionari, Viquitexts, Viquillibres, Viquinotícies i Viquidites) s'estan convertint en obres de gran qualitat que es van millorant constantment.

Actualment, la Viquipèdia en català és la quinzena versió idiomàtica en nombre d'articles, una proporció altíssima en comparació del nombre de parlants. Es manté en el primer lloc d'un índex que mesura la qualitat dels 1000 articles més importants, d'un total de 275 llengües. Conté 655 articles destacats, com ara «Jaume Huguet», «Història del metro de Barcelona», «Pla Cerdà», «Alfred Hitchcock», «Hidrogen» o «Beluga». De fet, és la desena viquipèdia amb més articles de qualitat.

Una de les coses que fan gran aquest projecte és que tota aquesta feina l'han duta a terme Internautes de forma altruista. Hi ha una frase que diu que «el problema de la Viquipèdia és que només funciona a la pràctica, en teoria no pot funcionar mai».

Si volem que la Viquipèdia en català segueixi prosperant i estigui entre les millors, si volem que la suma de tot el coneixement humà sigui lliurement disponible, també en català, l'important és la pràctica, cal que la societat s'hi impliqui i la gent hi col·labori des de casa seva. Tothom pot ajudar-hi!

Rècord d'usuaris actius

Presentació de la Viquipèdia a 125 professors al Centre de Recursos Pedagògics de la Comarca el Garraf.Gent de tota mena -estudiants, empresaris, oficinistes, tècnics de taller,mestres i professors- i de totes les edats col·laboren a la Viquipèdia..

A la premsa internacional La Viquipèdia és un projecte global, per això molts mitjans internacionals hi paren atenció. El darrer ha estat The Economist, que en un article d'aquest mes de març titulat «The keenest Wikipedians» reflexiona sobre l'activisme dels parlants de llengües sense Estat a la Viquipèdia. El setmanari anglès afirma que «la gent d'aquestes regions, encara que puguin llegir en castellà, sovint prefereixen la seva pròpia llengua de totes maneres»

El desembre de 2012 l'investigador de la Universitat d'Oxford Mark Graham va destacar, en referència al català a la Viquipèdia, que «enlloc en el món podem veure una visibilitat tan alta d'una llengua relativament petita» en un estudi sobre les llengües dominants a cada estat del món basant-se en els articles geolocalitzats.

La BBC també li'n va dedicar un reportatge: «La Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure d'internet, s'ha convertit en l'última dècada en una important eina de difusió tant de l'idioma com dels punts de vista propis de les cultures minoritàries», començava dient.

Personalment n'estic força agraït,com a persona i com a docent a tanta generositat amb mi per part de la direcció de Viquipèdia en català.140 articles en català mereixen un Visca Catalunya!

La Guerra de Successió (1700-1714) també va afectar Sitges

La guerra de Successió (1700-1714) també va afectar a la població de Sitges.

Passava que continuament havia de patir els Soldats d’ambdos bàndols,que o els robaven o els exigien aliments i aixopluc...!
També fou una època de pirates i bandolers -assaltaven als viatgers en les costes del Garraf-... però Sitges va saber sobreposar-se a tot i seguir creixent. Un anècdota d’aquests atacs pirates fou que es van haver de fortificar les Masies i Torres de Vigilància -veure exemples de Masies fortificades en les Rutes pel Garraf- i es va construir una Fragata per defensar-se dels pirates , que com es guardava sota de la Punta -Església Parroquial-, aquest lloc encara es coneix avui en dia com “La Fragata”.
El Canó del Baluard, recorda com amb els 6 canons que hi havia en aquest lloc, van aconseguir impedir que en l’any 1797 unes Fragates angleses capturessin un vaixell fondejat davant de La Punta.
El camí que va portar a l’Onze de Setembre-1714

1701-1704

La llarga estada de Felip V a Catalunya que, recordem, va tenir dos moments en els quals semblava que el monarca volia dissipar els recels que la gent que manava a Madrid havien creat als polítics catalans: la reunió de les Corts i el casament reial. De les Corts, val la pena de remarcar la Constitució que permetia, per primera vegada, el permís de poder comerciar amb Amèrica: dos vaixells catalans podrien anar cada any a les Indies Occidentals, passant per Sevilla i unint-se a la flota espanyola.
Ara bé, mentre en terres catalanes hi havia aquest primer contacte positiu amb el rei, en el mateix moment, a Europa, passaven uns al-tres fets directament relligats amb el nou regnat d’un Borbó a les Espanyes.
El dia 7 de setembre d’aquest mateix any 1701, el Sacre Imperi, Anglaterra i Holanda constitueixen la Gran Aliança de la Haia, con-tra Lluís XIV de França i Felip V de les Espanyes, el nou rei que es-tava a Catalunya, legislant i jurant les seves Constitucions.
Entre aquest any i el següent de 1702, les notícies que arriben d’Europa són àvidament seguides pels catalans: el pas endavant de l’emperador Leopold del Sacre Imperi, presentant un memorial al Sant Pare, reivindicant pel seu fill Carles, l’herència espanyola. (un memorial que, com senyala Feliu de la Penya “corregué, a Barcelona, de mà en mà...”).
Tot seguit la proclamació de l’arxiduc, a Viena i pels aliats (Àustrica, Anglaterra i Holanda) com a rei de les Espa-nyes, amb el nom de Carles III.
Ja entrats al 1702, el 14 de maig, la Gran Aliança de la Haia, fa un pas endavant: ja acceptat per part del nou Carles III el dret a la sobi-rania de les terres espanyoles, declara la guerra a França, fet que dó-na pas a la Guerra de Successió d’Espanya.
El pas primer guerrer serà en terres italianes, sense dubte per la proximitat dels exèrcits austríacs i que a Catalunya en tenim cons-tància: el rei Felip que havia estat manat des de Paris per tal que passés a Itàlia a defensar el territori espanyol, va demanar la col•laboració d’un tercio, que Barcelona va haver d’ allistar i que el seu coronel fou Blai de Trinxeria. Però no en va tenir prou: més tard per fer front a les despeses de la guerra, el rei Felip va decidir vendre les rendes reials de la ciutat de Tortosa. També una altra manera especial de fer diners –necessaris per enfrontar la guerra- va ser la d’anomenar ciutats a Mataró i Cervera i que segons les cròniques castellanes “por cuyos títulos dieron sumas respetables”.
Mossèn Mateu Bruguera, és un historiador català que tracta a fons tots els esdeveniments de la Guerra de Successió i al qual ens agrada referir-nos ja que la seva documentació és important i moltes vega-des. inèdita.
Per exemple, el fet de la declaració de guerra per part de la Gran Aliança de la Haya no només es mira de contestar, a Itàlia, per les primeres escomeses dels “aliats”, sinó que indicat des de Paris per Lluís XVI el seu net Felip, aquest fa confegir un document que serà enviat a “todos los estados de la nación y para que la pongais con la copia de las cláusulas del testamento del Rey mi tio (que haya gloria), que se os remitió el 3 de noviembre de 1701. Dado en Madrid a 31 de octubre de 1703.

Yo el Rey.” El document, de redacció barroca, intenta desmuntar un fet histò-ric, el que s’havia establert temps enrere, pel qual es volia assegurar que, fruits dels casaments de princeses de la Casa d’Àustrica, amb prínceps de la casa de Borbón francesa, “en cap moment, pel sol fet d’aquests matrimonis, els seus descendents podien optar al Regne de les Espanyes.”

Felip V diu que “evacuada la sucesión de la Serenísima Reina de Francia, Doña Maria Teresa, mi abuela, están llamados los suceso-res de la Serenísima Reina de Francia, mi bisabuela, y después, las demás lineas explicadas por el Rey mi tio, por ser conforme a su voluntad y a las leyes de estos Reinos para cuya observación he querido hacer esta declaracion “.

Mn. Bruguera diu que és una “real orden, amb la declaració més arbitrària e injusta, barrejant la raríssima voluntat del pobre rei Carles i respecte a la successió històrica de la Casa de França a la Co-rona de les Espanyes, que era absolutament prohibida .” L’any 1704 es un any de grans turbulències: tenim l’entrada de Portugal dins la Gran Aliança e immediatament, el 7 de maig del ma-teix any, l’arribada de l’Arxiduc Carles a Lisboa, difonent-se un ma-nifest adreçat a tots els pobles de la península, com també el desem-barcament dels aliat a les costes d’Andalusia. Ferran Soldevila, explica el moment en que es viu a tot el país. “En va notícies contradictòries eren escampades; la discòrdia ja era encesa, la malfiança creixia, i amb ella les mesures del virrei de Catalunya contra els més significats austròfils: les lleis són ara a cada pas vulnerades, comencen els empresonaments, les expulsions i els exilis, és violada la correspondència, el virrei pretén tancar l’Escola Militar de Barcelona.”

Cronologia de la plantada de la Consellera Rigau al Ministre Wert

La Consellera d’Ensenyament de la Generalitat la Irene Rigau, va explicar com va anar la reunió de la Conferència Sectorial d’Educació amb el Ministre José Ignacio Wert i la resta de consellers d’Ensenyament. La consellera va abandonar la reunió disconforme amb l’esborrany de la nova "Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMCE).

Arrenca la conferència sectorial d’educació, amb la presència dels consellers del ram de les dissets Comunitats Autònomes.

Irene Rigau, per protocol, s’asseu davant del ministre. Els periodistes gràfics els demanen de fer-los fotos, i són els últims de seure.

S’aprova l’acta de la reunió anterior.

Irene Rigau demana la paraula i fa constar que l’esborrany s’ha rebut amb menys dies d’antel·lació del que estableix el reglament –almenys, 10 dies– i adverteix que els acords que es prenguin a la reunió seran nuls. Lliura l’informe jurídic de la Generalitat. El País Basc i Andalusia se sumen a la petició.

El ministre Wert diu que és interpretable, però demana assessorament dels serveis jurídics del ministeri.

Els serveis jurídics de l’Estat recomanen tornar a convocar la conferència sectorial el dia 19 de desembre, segons ha explicat Irene Rigau,de la Generalitat de Catalunya.

La Secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, explica als consellers els aspectes centrals de l’esborrany.
El ministre Wert se centra en la disposició relativa al que anomena, segons Rigau, “problemàtica de les llengües”.

Irene Rigau demana que retiri la disposició que menysté el català a Catalunya.

Wert li diu que té un altre text alternatiu que la satisfarà. El reparteix.

Rigau diu que continua sent “inacceptable” i que si no el retira, marxa de la reunió.

Com que el ministre el manté, la consellera d’Ensenyament abandona la sala.

Irene Rigau surt de la sala i atén la premsa als passadissos del ministeri. “No vull que quedi la sensació que he participat en la negociació d’aquest text”, diu. La consellera evita fer les declaracions davant el cartell del ministeri d’Educació. Com que tampoc li deixen fer-ho a la sala de premsa, acaba fent les declaracions al passadís, en tres parts.

What is more.I am a Catalan !!

-What is more, I am a Catalan-

Diferents personalitats de Catalunya llegeixen fragments de l'històric discurs de Pau Casals a l'ONU, en un vídeo promogut per Help Catalonia

Anna Simó, Ferran Mascarell, Muriel Casals i Núria Feliu són, entre d'altres, les personalitats escollides per llegir l'històric i ja mític discurs que el músic Pau Casals va llegir a l'ONU el 24 d'octubre de 1971. Aquests noms, i altres com Irene Rigau i Oriol Amorós, han respost així a la invitació feta des de Help Catalonia, l'entitat que promou la iniciativa.

Help Catalonia busca aconseguir que el món sàpiga què passa a Catalunya i què vol una part del país. En el marc de l'estratègia per tal d'internacionalitzar la lluita pel dret a decidir l'entitat ha decidit reviure el que probablement ha sigut l'espot més impactant de la lluita pel reconeixement internacional de Catalunya: el discurs que Pau Casals va pronunciar davant els membres de les Nacions Unides ara fa 43 anys.

La iniciativa de Help Catalonia ha consistit a convidar diferents personalitats del món de la política, la societat i la cultura a llegir cadascuna un fragment del discurs, en anglès, i subtitulat en cinc idiomes.

Víctor Balaguer i Cirera,sempre anb la Vila de Sitges

Sent alcalde de Sitges en Josep Vidal i Martí,exalumne del mestre públic sitgetà,docent que va exercir el ministeri durant 44 anys, en Joan Tarrida i Tardà,,a més de la transformació urbanística que va fer amb l’enrunament del Castell medieval per tal de construir la Casa Consistorial de la Vila,en l’àmbit cultural passa a la Història Local com a el promotor d’una Biblioteca municipal l’any 1886.

President de la Junta Local d’Instrucció Pública,formada per eminents personalitats de la població, informa els membres-vocals sobre el Reial Decret sobre Llibertat d’Ensenyament,de 5/II/1886 pel qual es declara en vigor els Decrets de 27/VII/1875 i el de 29/IX/1874,bo i derogant la legislació de 1885,doncs,que allò que molt contribueix al millorament i engrandiment de la Cultura a Sitges és una Biblioteca municipal-.

Ara bé,el que n’estic resolent és l’exploració de les intencions del Diputat en Corts pel Districte de Vilanova i la Geltrú,en Víctor Balaguer i Cirera,per tal de saber si el nostre Diputat encara persisteix en la seva idea de donar a la Vila de Sitges els volums per duplicat (sic),ja existents a la Biblioteca-Museu de la seva titularitat a Vianova-.Només insinuar-lo a en Víctor Balaguer, la idea de l’Ajuntament de crear una Biblioteca municipal,de sobte es va apressurar,no només a reiterar l’oferta de la tramesa ,sinó que,a hores d’ara,ja n’està disposat a remetre’s-hi algunes capses de llibres,tot podent assegurar-ne que ja és un fet l’existència d’una Biblioteca popular municipal i no pas sense cap fonament,sinó amb la base d’alguns centenars (sic) de volums,com poques poblacions de la importància de Sitges els hi hagin tingut en el seu inici-.

Davant aquesta explicació del President de la Junta Local d’Instrucció Pública,tots els membres-vocals presents,per unanimitat acorden que consti en Acta la “nostra més cordial aprovació” al procediment de l’Ajuntament de Sitges en crear la Biblioteca popular municipal,sota l’excel.lent protecció i els ajuts de l’eminent literat,en Víctor Balaguer i Cirera,tanmateix Diputat en Corts pel Districte de Vilanova i la Geltrú-.

I,un cop publicat l’Eco de Sitges l’1 de març de 1886 per l’il.lustre patrici sitgetà,en Josep Soler i Cartró,amb el recolzament de l’Inspector municipal de Sanitat,en Gaietà Benaprès i Mestre,d’en Bonaventura Julià i Massó i del mateix alcalde,en Josep Vidal i Martí,amb data de 28/Abril/1886,la Junta Local d’Instrucció Pública,presidida per en Josep Vidal expressa l’agraïment envers en Víctor Balaguer,qui des del Ministeri de Foment a Madrid ja hi havia enviat una magnífica col.lecció de làmines de Calcografia nacional per al guarniment de la Biblioteca popular municipal,a més de l’aprenentatge del veïnat que els hi examinarà detingudament-.

Finalment,el maig-1886,un cop més reunida la Junta Local d’Instrucció Pública a la Casa Consistorial,en Josep Vidal anuncia,solemnement,que un cop iniciada la Biblioteca popular municipal,ara ja comptem amb la generosa oferta d’un bon nombre de volums donats per diversos personatges importants de Sitges-.Tot i destacant-ne que el Consistori municipal ja en té aprovat el Reglament de Règim Intern per tal de regir aquesta important Institució de la Vila,així com,també,el nomenament de Bibliotecari en favor del Tinent d’Alcalde-1,en Gaietà Benaprès i Mestre,membre de la Junta Local d’I.P.-.Que la inauguració oficial serà durant el mes d’agost-1886-.
Clar i sitgetà que en Víctor Balaguer i Cirera,mercès al seu agraïment com a Diputat en Corts per Vilanova i la Geltrú,sempre hi era a punt per un Sitges cultural-.A la Sala de Juntes de l’Ajuntament de la Vila,hi consta públicament com a Fill adoptiu de Sitges-La solució la dóna la celebració del Centenari de la seva mort a Vilanova i la Geltrú..Estudiosos vilanovins així com sitgetans ens en fan una crida a la generositat-.L’agraïment és la memòria del cor,sitgetans!-.

El President de la Generalitat de Catalunya a Sao Paul (Brazil)

El President de la Generalitat Mas diu que el finançament "castiga" els que s'esforcen.

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha reprotxat des de Sao Paulo (el Brasil) que el Finançament Autonòmic no té en compte la capacitat econòmica dels territoris autonòmics de l'Estat espanyol i que aquells Ens que "més s'esforcen, després són castigats, i això no té sentit".

En declaracions als mitjans durant la seva visita a ACC1O a Sao Paulo, ha qualificat el sistema de finançament autonòmic de l'Estat espanyol d'"absolutament discriminatori, injust i arbitrari". N'ha dit després que s'hi hagi conegut la liquidació dels Sistemes de finançament autonòmic de 2011 i que situa a Catalunya com la tercera comunitat que més aporta i la dècima per quantitat rebuda, per sota de la mitjana.

El President Artur Mas ha criticat el repartiment arbitrari de recursos i ha reprotxat "el 'statu quo' instal•lat des de fa anys, que no es mou ni un mil•límetre i que està perjudicant clarament els territoris més productius com és el cas de Catalunya".

En aquest sentit, Mas ha recordat que els dos territoris més perjudicats de l'Estat espanyol són Catalunya i les Illes Balears, ja que malgrat que Madrid apareix com la comunitat que més aporta, "les xifres són enganyoses perquè es concentren les grans empreses que paguen impostos a Madrid però que treballen a tot l'Estat espanyol".

En el seu cinquè dia de viatge oficial al Brasil,el President Artur Mas s'ha reunit amb responsables del Banc d'Inversions més important del país, -BTG Pactual-, i amb els responsables de l'Associació de Companyies Aèries Brasilera i de la Latam.

I,parlant del Bibe català Monsenyor Casaldàliga,ja jubilat,hom va dir que és "un símbol" que transcendeix Catalunya

La llengua francesa desfia la globalització

En un món globalitzat, on l'anglès s'ha convertit en la llengua de tothom i de ningú, els francesos malden per mantenir l'hegemonia del seu idioma.

I el fan amb orgull, sense amagar-se'n, conscients que en el combat de David contra Goliat, del francès contra l'anglès, la unió fa la força. És per això que el 1970 es va institucionalitzar l' -Organització Internacional de la Francofonia-, un ens sui generis que aplega els països on es parla o es promou la llengua francesa, països amics i sensibles a la lluita aferrissada contra la globalització anglòfona.

Sota el paraigua de la Francofonia s'hi apleguen 57 països com a membres de ple dret que, sobre el mapa i més enllà de l'espectre europeu -que inclou França, Suïssa, Bèlgica i Andorra-, hi ha estats africans amb un passat colonial lligat a l'Europa francòfona així com el Canadà, a l'Amèrica del Nord, i Cambodja i Vietnam, al continent asiàtic.

A més dels estats plenament reconeguts hi figuren vint estats més com a observadors, la majoria països de l'est europeu, de la República Txeca a Ucraïna i d'Estònia a Montenegro. Tots ells s'uneixen "per promoure la llengua francesa i la diversitat cultural i lingüística" i "la pau, la democràcia i els drets humans". És aquest doble pes cultural però també polític el que dóna interès a les cimeres bianuals de l'organització.

El francès, una de les sis llengües oficials de l'ONU, és la dissetena llengua més parlada del món amb 220 milions de persones que la fan servir com a primera o segona llengua. Això segons dades de la Francofonia, tot i que l'organització Ethnologue rebaixa aquesta xifra fins als 120 milions de persones.

L'any 2005, l'aleshores president de la Generalitat de Catalunya, en Pasqual Maragall i Mira, va llançar la idea, durant un viatge a París, d'integrar Catalunya a la Francofonia. La iniciativa no va prosperar, però va obrir el debat sobre el desconeixement cada cop més gran del francès entre els catalans.

El mestre de Sitges,en Froilan Franco,Pregoner Festa Major a Puigmoltó

Dia 25 de Juliol de 2013,Festa Major de Sant Jaume a la petita Vila de Puigmoltó del Garraf.

El mestre públic i català en Froilan Franco és qui fa el Pregó de la Festa Major de Puigmoltó.En Froilan Franco va exercir a l’Escola Unitària i Mixta d’aquest poble de la Comarca Garraf, però també a la Vila de Sitges i a Sant Pere de Ribes -molts el recorden aquest docent repartint “punts positius” en les precàries aules de les piscines municipals.TAmbé aprofitarà el Pregó de Festa Major de Sant Jaume per a presentar el seu Llibre "L’Escola pública Unitària i Mixta,entre la Utopia i la Realitat (1931-1983).

L'escola pública de la petita Vila de Puigmoltó del Garraf,va ser suprimida amb altres dues més de la Comarca -Garraf i Olivella- sota el concepte de força despeses i especialment sota el concepte de "Concentració" l'any 1983,tot i essent-ne la primera víctima de la Comarca del Garraf,la Vila de Sitges,inaugurant-hi l' "Escola Concentrada Miquel Utrillo i Morius",integrada per alumnes de Segona Etapa d'Egb del Col.legi la Vila,la Segona Etapa d'Egb de Canyelles,60 alumnes de Vallcarca,més dos cursos de pàrvuls,Concentració que finalitzarà el Curs 1978-1979.

També va ser presentat el seu llibre "L'Escola Pública Unitària i Mixta de Puigmoltó del Garraf,entre la Utopia i la Realitat (1931-1983).I,a partir d'ara només en resta que l'Ajuntament de Sitges publiqui el seu altre Llibre "Història de l'Escola Esteve Barrachina (1960-2010)"...!!

Les obres del Cau Ferrat de Sitges s'exposen al Miramar (2013)

La Exposición ‘ L’Art modern: Obres mestres del Cau Ferrat’ que desde el 30 de Marzo y hasta el 25 de Noviembre puede visitarse en el edificio Miramar de Sitges, reúne cerca de 150 obras del museo actualmente en reforma. Se trata de obras del modernismo de fines del XIX de la pintura catalana, entre las que hay veintiocho óleos de Santiago Rusiñol y veintidós obras de Ramon Casas. La exposición está estructurada en tres ámbitos: ‘Santiago Rusiñol, señor del Cau Ferrat’, ‘El coleccionismo como una de las bellas artes’ y ‘El arte moderno’. El itinerario de la muestra recorre los fondos que han hecho del Cau Ferrat uno de los espacios más significativos y relevantes del Modernismo y de la Edad de Oro de la pintura catalana.

Además de las obras de Santiago Rusiñol y Ramon Casas, la exposición exhibe pinturas de Pablo Picasso, Isidre Nonell, Carlos Casagemes, Ignacio Zuloaga, Miguel Utrillo y Anglada-Camarasa, entre otros, así como los dos Grecos que adquirió Rusiñol y que llegaron al Cau en 1894. La muestra también expone esculturas de Manolo Hugué, Enric Clarasó y Pablo Gargallo, así como fotografías (algunas de ellas inéditas) y objetos de vidrio y hierro.

La exposición tendrá una duración de más de ocho meses. Cuando se cierre, a finales de Noviembre, la reforma de los museos, adaptada a los criterios revisados que han establecido los nuevos gobiernos del Ayuntamiento de Sitges y de la Diputación de Barcelona, se encontrará en su fase final y, en poco tiempo, los tesoros del Cau Ferrat podrán contemplarse en su entorno natural.

Qui porta el Lideratge educatiu a Catalunya ?

Qui porta el Lideratge educatiu...? En el lideratge educatiu és fonamental el pas del jo al nosaltres ...!!

El lideratge no és una medalla, ni una posició, ni una jerarquia, sinó que és un procés dinàmic que posa en marxa persones que assumeixen responsabilitats, membres d'un grup que són interpel•lats i mobilitzats, i causes que valen la pena. Pel que fa als centres educatius, el lideratge ha d'incloure projecte -cap on anar-, programa -com anar-hi- i emoció -ganes per fer-ho.

Quins models de lideratge poden ser vàlids per a l'àmbit educatiu? En volem destacar quatre Models de lidratge 1.El lideratge transformacional Orientat més enllà del propi interès. Enlaira el nivell de consciència i de propòsit de tot l'equip en relació amb un objectiu compartit. Hi incloem tasques fonamentals del lideratge pedagògic: articular una visió educativa (el projecte de centre), mobilitzar el personal desenvolupant la missió educativa i els objectius, implicar els pares i els alumnes, fer rendició de comptes, interpretar i articular les tendències socials per relacionar-les amb les necessitats i les pràctiques escolars. No cal dir que en un centre escolar el lideratge pedagògic n'és la seva ànima, el que dóna sentit últim a la dimensió de compromís i fins i tot de vocació de la tasca docent. 2.El Lideratge servidor.

Aquest posa en joc un nou principi moral: l'única autoritat que mereix el nostre recolzament és la que és lliurement i conscientment donada al líder pels col•laboradors, com a resposta a la talla del líder com a servidor. És una forma de lideratge basat en el desig de servir els altres i un propòsit més enllà de l'interès personal. Fa que els conceptes de poder i d'autoritat siguin reexaminats des d'un punt de vista crític. La millor prova rau en avaluar l'efecte d'aquesta tasca sobre els membres menys privilegiats de l'organització i la comunitat, des dels educadors fins els alumnes: Se'n beneficiaran? Seran més lliures, més independents? Creixeran com a professionals i persones? Servir i guiar acaben per esdevenir, doncs, dues funcions dels “constructors positius” d'un centre millor.

3.El lideratge responsable Que té cura dels valors comuns, de la comunitat en la que actua. Ofereix inspiració i perspectiva sobre el futur desitjat. Crea sentit i significat. Ignacio Ellacuría distingia entre “Fer-se càrrec de la realitat”, “carregar amb la realitat” i “encarregar-se de la realitat”. Les tres expressions guarden relació amb el lideratge responsable. Fer-se càrrec de la realitat vol dir entendre implicadament les situacions. Carregar amb la realitat implica servir en les situacions i no servir-nos-en. I encarregar-se de la realitat vol dir actuar-hi amb involucració, construint la realitat. Totes tres versions formen part d'una mena d'intel•ligència pràctica i intel•ligència ètica que hi hauria en el lideratge responsable. 4.El lideratge distribuït.

El lideratge no és quelcom que fem a altres persones, sinó quelcom que fem amb elles. En el lideratge educatiu és fonamental el pas del jo al nosaltres. En els centres, necessitem un projecte conjunt, no un conjunt de projectes. Perquè el lideratge no és una qüestió d'elits, sinó d'escales. El lideratge educatiu permet fer el pas del model de líder centralitzador -ordenar i controlar- al de líder distribuïdor (coordinar i conrear). Del model autoritari al model facilitador, de manar a saber crear compromís i d'imposar una fita a crear objectius comuns. Allò que necessita és promoure al seu entorn l'aparició de persones disposades a agafar responsabilitats sobre iniciatives, projectes i encàrrecs.

La vida real John Dewey ha estat un dels pedagogs més influents del segle XX (alguna vegada ens haurem de preguntar com és que cap dels grans pedagogs ha estat llicenciat en pedagogia). A Catalunya el seu famós Credo pedagògic va ser publicat a Quaderns d'Estudi entre 1917 i 1918, i Eladi Homs, un dels impulsors de l'Escola d'Estiu de Barcelona, el va tractar directament.Entenia l'educació com un procés de participació de l'individu en l'elaboració d'una nova consciència social de la humanitat. "El mestre -deia- és sempre el profeta del Déu vertader i l'introductor al veritable regne de Déu". El Déu vertader era el progrés, i el vertader regne de Déu era l'ordre social que als anys 20 veia néixer a l'URSS. Didàcticament, el seu principal repte era trobar el learning by doing , és a dir, la manera de lligar l'activitat espontània del nen amb el seu aprenentatge i socialització. Tots els manuals d'història de l'educació lloen la seva famosa Escola de Chicago, que va fundar el 1896, i subratllen que el nucli de la seva jornada escolar no era la classe, sinó l'ocupació, l'activitat implicada en un projecte. Però no acostumen a dir que la majoria dels pares eren professors de la Universitat de Chicago, que els nens arribaven a l'escola amb un ampli bagatge de coneixements previs i que tenien un professor per cada quatre alumnes. No he trobat cap manual que parli del final d'aquesta escola. Es pot resumir així: un grup nombrós de professors van criticar una de les seves companyes, l'Alice, que era la dona de Dewey, i fins i tot en van proposar l'expulsió. La resposta de Dewey va ser presentar la seva dimissió, abandonar Chicago i traslladar-se a la Universitat de Colúmbia. Complexitat Des de fa tres anys he estat implicat en el disseny pedagògic d'un centre escolar, en una important ciutat espanyola, que es basa en el foment de les competències empresarials en els alumnes. Va obrir les portes amb un indubtable èxit… però potser les tancarà aviat, ja que els socis fundadors estan enfrontats entre ells i donen uns missatges que són absolutament contraris a les virtuts que diuen que fomenten al centre. Conclusions: qui no coneix les dinàmiques dels claustres de professors, no té ni idea de com funciona una escola, i qui no entén que la vida real és sempre més complexa que les nostres teories, tampoc.

La Vila de Sitges tindrà Universitat l'any 2013

Paraules del Sr Alcalde,en Miquel Forns i Fusté:vaig tenir el plaer i la satisfacció de signar amb el president de l’Institute of the Arts Barcelona, Mark Lethem, l’acord que porta a Sitges el Centre d’Estudis Superior d’Arts Escèniques. Es tracta d’una excel·lent notícia que, per una banda, avala la projecció i les possibilitats que, tot i les grans dificultats actuals, té la nostra vila i, per una altra, consolida un projecte en el qual hi hem treballat de valent i amb la discreció necessària des del Govern municipal.

L’arribada del Centre d’Estudis Superior d’Arts Escèniques és el resultat d’una aposta decidida, ferma i estratègica per dotar la vila d’uns estudis universitaris. L’escola s’instal·larà al Sitges Centre de Disseny, tindrà rang universitari i impartirà estudis d’interpretació, dansa, teatre musical, música pop, escenografia, creació i administració d’empreses artístiques i producció cinematogràfica. La Norwich University of the Arts certificarà els estudis.

Es tracta del primer centre d’aquestes característiques que s’obre a l’Europa continental, és a dir, fora del Regne Unit, d’on procedeix l’escola. El curs 2013-20-14, d’aquí pocs mesos, començaran les classes i arribaran els primers alumnes.
Amb la implantació d’aquest centre Sitges recupera la condició de vila universitària. No és la primera vegada que Sitges té estudis universitaris, però sí que es tracta d’un projecte que mira a mig i llarg termini. A mitjans dels noranta, Sitges va ser l’escenari de l’Escola d’Hoteleria, fins que es va fusionar amb el CETT, fet que la va obligar a abandonar la vila. Sitges també va acollir estudis universitaris d’estiu, als anys vuitanta, de la mà de la Universitat Menéndez y Pelayo, i a finals dels noranta, amb uns cursos de cinematografia realitzats conjuntament amb l’ESCAC.
Molts municipis aspiren a guanyar l’etiqueta de “vila o ciutat universitària”. És una condició que aporta prestigi. Ens satisfà, òbviament, que aquest nou centre universitari contribueixi a reforçar el prestigi institucional de Sitges.
Amb tot, la principal aspiració que ens ha mogut a treballar per aconseguir que aquesta iniciativa aterrés a Sitges ha estat d’ordre socioeconòmic i cultural. L’estímul per atreure empreses, inversions i iniciatives que generin moviment econòmic; la creació de noves oportunitats per a amplis sectors de la població, i la condició de plataforma cultural que exercim com a localitat es reforcen clarament amb l’obertura d’aquest centre universitari.

Es tracta d’una excel·lent notícia que confirma que la feina pot donar resultats si es realitza amb el rigor i les formes adequades. Aquest projecte ha estat fruit d’un treball al qual ens vam dedicar tot just iniciada la legislatura, l’estiu del 2011. I durant aquest temps no hem volgut anunciar ni fer públiques les taules de treball ni les negociacions desenvolupades perquè no ens agrada fer volar coloms. No era el moment d’anunciar res que no estigués tancat, com va fer l’anterior Govern municipal, que mai no va arrribar a tancar cap acord amb els inversors que perseguia. La nostra línia, precisament, ha estat radicalment diferent: treballar amb discreció i amb rigor i anunciar els acords un cop han estat tancats.
L'any 2013 podem mostrar-nos satisfets que l’acord signat amb l’Institute of the Arts Barcelona i la feina realitzada avalen que Sitges disposarà d’un centre universitari de vocació internacional i d’expressió cultural el proper curs.

Petit Manual de Pedagogia i d'Història Local (2013)

"La Història de l'Escola Pública Unitària i Mixta del poble de Puigmoltó, entre la utopia i la realitat (1931-1983)"

Es una obra d'Història Local fruit de la compilació de dades i de la investigació del Mestre de Català i Pedagog Froilan Franco i Franco,amb la col.laboració de la Teresa Puig i Bisbal,també mestra.

En Froilan Franco va ser el darrer Mestre d'aquesta Escola Unitària,i la Teresa Puig va ser-ne alumna,mare de quatre alumnes i Presidenta de l'AMPA,d'aquí la implicació de tots dos amb el que va representar l'Escola de Puigmoltó,i especialment el seu tancament l'any 1983,i que tant es reflecteix en les pàgines dpaquest Llibre.

La que va ser Escuela Nacional i Escola Catalana Total (1981-1983) va tenir una vida de 52 anys plena d'esdeveniments (noms,anècdotes,opinions i fets) que queden contextualitzats localment en el mateix Puigmoltó,però també a Sant Pere de Ribes i finalment a nivell de país.Una escola dins d'un poble,un poble dins un poble,i uns pobles dins un país,Catalunya,que va viure canvis pedagògics,polítics,socials i de valors,que el Froilan Franco repassa detalladament,des de l'any 1931-època republicana,passant per la dictadura i arribant a la democràcia que encara l'any 2013 ens regeix.

Aixi,doncs,mestres,alumnes,historiadors,habitants de Puigmoltó i de Sant Pere de Ribes,teniu a les vostres mans un petit Manual de Pedagogia i d'Història Local,que a més ens aporta uns valors de defensa de la Llengua Catalana i de l'Escola Pública que l'any 2013 són més vigents que mai.

Puigmoltó:Agrupació Social i Cultural (ASC),2013. 177 p

Singularment grotesc,és el cas de Sitges (2013)

Però on l'absurd arriba al límit és en la suposada falta de respecte pels sentiments catalans, la cultura catalana i la llengua catalana.

On està la falta de respecte...?

Precisament als noms a)Espanya.b) El Rei Juan Carlos i c)La Constitució, han estat suprimits almenys en 10 municipis catalans per iniciativa o amb el suport del seu partit.

Ara bé,singularment grotesc és el "Cas de Sitges", on, per iniciativa de la CUP, es va decidir canviar el nom:a)Plaça d'Espanya per Plaça del Pou de Vedre i b)Carrer Espanya per carrer Bassa Rodona.

Aquest canvi de nom va ser sotmès a consulta popular de tots els veïns:

Va participar el 3,44% d'un Cens de 18.100 habitants, és a dir, 622 ciutadans.

Van votar a favor del canvi 373 (60%) i en contra, 249 (40%). 17.478 veïns es van abstenir.

Què gran clam independentista...!

Però el canvi va ser aprovat el 29 de juliol al Ple Municipal amb els vots dels regidors de CiU i la CUP.

Quin respecte als sentiments...!

Tant a la lògica com a la democràcia...!

Mestres Públics premiats a Sitges: 1800 al 2000

Un mestre públic és: un artesà de la infància,un tècnic de la docència,un artista de la formació,un treballador de l’ensenyament,un missioiner,un intel.lectual,un professional de l’educació pública,un pedagog,però mai no un professional ambigu-.

La resposta és clara -durant dos segles- per part de l’Administració és la iniciativa singular i històrica de reconèixer la funció social dels seus mestres,si més no a Sitges:escadusserament poquets durant 200 anys,però amb seguretat-.No en pensava així en Santiago Rusiñol,quan diu: “El senyor Guní era un mestre més,és a dir un altre desgraciat”,sentència que figura als llibres de Pedagogia-.Heus ací la veritat del municipi sitgetá:

En Joan Tarrida i Tardà-.Quaranta-quatre de Titular de mestre a Sitges (1818 / 1862)-.El Consistori municipal presidit per per en Josep Jacas li rendeix un homenatge “en atenció a la seva generosa entrega a la instrucció dels nois de la vila tant a l’escola municipal com a casa seva”-.

En Vicens Fornells i Estevanell-.Mestre públic de 1888 a 1904-.Més de 16 anys de mestre a l’Escola pública de nois-.L’Ajuntament de Sitges,presidit per en Miquel Ribas i Llopis,li concedeix ,previ un rigorós expedient,conforme la vigent Legislació,la “Distinció” de constar com a Mestre públic de l’Ensenyament provincial de Primària de Barcelona-.

L’Esteve Barrachina i Benages-.Mestre públic de 1905 a 1917-.Més de tretze anys d’ensenyant a l’Escola pública de noies,fins la seva jubilació-.Menció especial del Ministeri d’Instrucció Pública de Madrid per l’edició de la Geografia Local de Sitges,presidint l’Ajuntament de la Vila,en Pere Carbonell i Mestre,a proposta d’en Bartomeu Misas i Rosés-.

L’any 1985,sent Alcalde en Josep Cots i Puigdollers,el seu nom serà la titularitat del primer Grup escolar de la vila al C/ Jesús,l’actual CEIP “Esteve Barrachina”,proposat pel seu nét,en Ventura Sella,en honor a la seva metodologia i la seva Geografia Local de Sitges,ara part de l’Assignatura “Sitges”-.

Francesca Pons i Grau-.Mestra pública de 1917 a 1927-.Deu anys a l’Escola pública de noies-.L’Ajuntament,presidit per en Pau Barrabeitg i Bertran, demana a la Direcció General d’Instrucció Pública a Madrid li fos concedida una Distinció honorífica per la seva nova metodologia montessori,a més pells seus escrits tant a l’Eco de Sitges com al Baluart de Sitges sobre la necessitat d’una “Escola del Mar” a la vila,semblant a l’Escola de Mar de la Barceloneta,i l’Escola de Bosch a Montjuïc-.

L’Emili Picó i Bonmatí-.Mestre públic de l’any 1934 a 1955-.L’Ajuntament li dóna el nom d’un carrer,el que s’obre al costat del solar on construiran el Grup escolar,l’actual CEIP “Esteve Barrachina”-.Un mestre poeta i literat-.Molt espiritual-.Creà l’Assegurança escolar entre els seus deixebles amb notable resultat-.

La Maria-Montserrat Ossó i Massip-.Mestra pública de 1934 a 1972-.Trenta-vuit anys a l’Escola pública de noies-.Premiada per la seva labor pedagògica,el seu catalanisme-.Medalla de Plata al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Sitges,presidit per en Vicenç Ibáñez i Olivella-.A més d’un Diploma del Govern Civil de Barcelona-.Feia servir una pedagogia esquerrana i activa-.

Presidint l’Alcaldia,l’any 2000,en Pere Junyent i Dolcet,és nomenada titular de la tercera Escola pública de Sitges,l’actual CEIP “Maria Ossó” a la Plana del Vinyet,com a homenatge a les dones-mestres que van passar per Sitges com a treballadores de l’ensenyament públic-.

En Froilan Franco i Franco-.Mestre públic a Sitges de l’any 1976-78 i de l’any 1984 al 1998-.17 anys exercint a l’Escola Pública “Esteve Barrachina”-.Escriptor-col.laborador a l’Eco de Sitges,l’Hora del Garraf i Diari de Vilanova sobre temes d’Ensenyament-.Presidint l’Ajuntament de Sitges per en Jordi Serra i Villalbí és premiat amb la “Ploma d’Or de les Lletres Sitgetanes-1995 a causa de la creació del Taller d’Escriptura “Club Amics de l’Eco” (1988-1998) per tal de socialitzar la normalització de la llengua catalana-.L’Ajuntament,així com la Generalitat valoren el seu “dia rere dia” per la llengua catalana al centre escolar-.

L’any 1994 presidint l’Ajuntament de Sitges,en Pere Junyent i Dolcet el nomena,-per la seva trajectòria catalana-,membre de la Comissió Executiva del primer Centenari de la mort d’en Josep Carbonell i Gener,representant el CEIP “Esteve Barrachina”-.L’any 2001 l’Ajuntament de la vila,a través del Departament de Premsa li demanen un Projecte de l’escola pública a Sitges,que investiga durant tres anys a l’Arxiu Històric Municipal de Sitges-.El Projecte d’edició ,que hom editarà títol:”Orígens de l’Escola Pública-Esteve Barrachina-1857-2000”-.

Clar i sitgetà,que hom sap que els orígens de l’ofici de mestre públic han estat estretament relacionats amb la noció cristiana de pare i director moral que encarna la figura del sacerdot-.Una influència espritualista que no desapareix fins després de la creació dels sistemes d’educació estatal laics,dels quals la Segona República espanyola (1931-1937) és un exemple paradigmàtic-.De fet,la moderna concepció social dels mestres públics neix amb l’obligatorietat i la institucionalització de l’ensenyament primari públic-.L’any 1901,amb la creació del Ministeri d’Instrucció Pública es dóna un pas en la configuració social i legal dels mestres públics-.

La Zona Zero de Catalunya i dels catalans

Un mes abans que s’inauguri el Born Centre Cultural,us hem preparat un tràiler històric per saber com era i qui vivia a la Ribera, un dels barris que Felip V va fer arrasar després del 1714 i que es va quedar sense edificar fins que, en el segle XIX, Josep Fontserè hi va construir la carcassa metàl·lica sense fonaments que aixoplugaria el Mercat del Born.

El febrer del 2002, quan s’hi feien les obres per instal·lar-hi la Biblioteca Provincial de Barcelona, van emergir les ruïnes de la Ciutat Moderna i es va desencadenar una llarga polèmica, que alguns van anomenar pedres contra llibres, entre els partidaris de salvar l’immens —i simbòlic— parò arqueològic i els detractors.

El fet que les ruïnes desenterrades coincidissin amb els carrers on va tenir lloc l’última càrrega de la Cavalleria Catalana comandada per Villarroel el 1714 representava reforçar el discurs nacionalista. I això incomodava alguns sectors de la societat que van pressionar les Institucions -perquè es tapés bona part del jaciment-, esgrimint els arguments més dispars: des de dir que les restes no eren gaire antigues fins a al·legar que Barcelona es mereixia tenir una gran Biblioteca Pública.

Aquest estira-i-arronsa va tenir el moment decisiu l’1 de juliol, quan una Delegació formada per alguns dels Historiadors Catalans de més prestigi -Joaquim Albareda, Joan B. Culla, Josep Fontana, Albert Garcia Espuche, Jordi Nadal i Borja de Riquer- van entrevistar-se amb l’aleshores President de la Generalitat, Jordi Pujol, i l’Alcalde de Barcelona, Joan Clos, per convèncer-los de la impossibilitat, avalada amb tot d’informes tècnics, que cohabitessin en un mateix espai els dos grans Equipaments culturals. Que bastir una Biblioteca al Born —llevat que levités— faria malbé unes restes Arqueològiques de primer ordre i que una Biblioteca que hagués de respectar el Jaciment ja naixeria mutilada en el desenvolupament dels seus serveis.

Aquesta també era l’opinió d’un bon nombre d’arquitectes -des d’Oriol Bohigas fins a Beth Galí, passant per Carles Llop, Josep M. Montaner o Alfred Pastor- que signaren un Manifest per salvar el Born.

Finalment, les principals Institucions catalanes acordaren salvar les restes en la seva totalitat i traslladar la Biblioteca entorn de l’antiga Estació de França. “Volem les pedres i volem els llibres” va ser el colofó d’una polèmica que va acabar bé.

I gràcies a això, a partir del pròxim 11 de setembre podrem passejar per la Zona Zero de Catalunya i dels catalans i escoltar com el Director del Born, Quim Torra, aconsegueix que les ruïnes d’aquesta Ciutat Petrificada que Albert Garcia Espuche va fer parlar, ens interpel·lin sobre el passat, el present i el futur de Catalunya i els catalans.

Repte a una Escola Rural: Puigmoltó del Garraf

                   Repte a una Escola rural:Puigmoltó del Garraf

El Bisbe Torres i Bages,l'expressió de la Catalunya Rural,ens en dirà... Donarà la Fesomia espiritual al Catalanisme:l'austeritat,l'esperit de justícia,la pietat,l'amor i l'estimació de la terra i el sentiment estètic.La petita vila de Puigmoltó del Garraf,per tanyent a l'Ajuntament de Sant Pere de Ribes,tenia una Escola Unitària i Mixta (1931-1983),considerada la Plaça Major de l'Ensenyament,que canalitzava els intercanvis d'idees,els coneixements i les persones. *Era -durant 52 anys- la Capsa de Ressonància del Moviment renovador del poble garrafenc i el seu contorn.Era un constant servei a la Comunitat puigmoltonenca com a poble rural,on els vailets rebien el seu Patrimoni cultural i a la vegada el conreaven.

Puigmoltó,com altres petits pobles i rurals,encara no disposava de Centres culturals,els vulgo dicto "Cap i Casals de Cultura catalana";tampoc d'instal.lacions per a atendre la constant i permanent formació dels seus membres,amb la qual cosa aquests poblets es quedaven també en permanent i notable desavantatge en relació amb els veïns de viles i ciutats i fins i tot del contorn de la Comarca del Garraf.

Els nens i les nenes de Puigmoltó,a hores d'ara,són els instruments eficaços i vius que pretenen posar-se al servei de la vida comunitària,cada dia,del petit poble,tot i col.laborant en el coneixement de l'entorn i moltes vegades tot aportant solucions. L'abùlia de la vida rural amb aquestes estampes típiques:bar-cartes-parats a la plaça.Jocs a pedrades de la canalla,-"assegudes" monòtones...es canviï amb la presència activa i ben bé moguda de l'Escola Unitària i Mixta.

Per tot això l'anul.lació i supressió d'aquesta Escola pública i unitària tot plegat amb les escoles unitàries d'Olivella i de Garraf,l'any 1983 va ser sempre un repte moltgreu i força dissortat tant a mestres il.lusionats com a tant i tants pobles petits que gens no resisteixen a una vida força gris i benbé abùlica.

Clar i català, menysprear una Escola Unitària i Mixta que portava 52 anys (1931-1983) i fins i tot arrencar-ne la segona etapa d'Egb -sense transport-cap a un altre centre escolar -només (no sé quina va ser la raó) va ser una miqueta de tornada a un imperialisme i a l'avorriment dels petits pobles (sic).

M'agradaria que encara se sentissin veus catalanes o catalanitzades,encara que jo estic en aquest darrer procés,però també sóc lleonès i bable.Ja han passat 30 anys de la supressió de les tres escoles unitàries de la Comarca del Garraf (Olivella,Puigmoltó i Garraf).Olivella la va recuerar,Puigmoltó va crear un Casal de Cultura al mateix centre escolar i Garraf,res de res,malgrat ésser-ne dependent de Sitges.

Assemblea Groga a l'Educació Pública (2013)

Són ja vuit dies els que porten caminant desenes de persones a Catalunya en defensa de l'educació pública. Es tracta de professors, estudiants, mares i pares, gent de lluites diverses... que reivindiquen, com diu el seu principal eslògan, "una educació pública, sense retallades, en català, inclusiva, democràtica, laica i per al poble". I ho exigeixen per a totes les etapes educatives, des de l'escola bressol fins a la universitat. No podem permetre que la educació esdevingui, com ja està succeint, un privilegi només accessible a qui s'ho pugui pagar.

Des del Prepirineu català, a Ribes de Freser, municipi en què va començar la marxa a l'albergar la segona residència de la consellera d'ensenyament Irene Rigau, fins a Barcelona, on arriba avui, centenars de persones han participat en una caminada de 135km que ha permès teixir xarxes de solidaritat i suport mutu en el territori. Escoles a punt de ser desmantellades, altres que lluitaven en solitari... han sentit la força de ser molts a l'acollir els caminants, i aquests últims han rebut el suport dels que s'han anat sumant al recorregut, fent tangible aquesta, tan certa, consigna del 15-M de: "Juntes podem". La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca els va rebre a Granollers al crit de "Sí que es pot" i històries similars s'han donat al llarg de la marxa, que ha transitat per municipis com Ripoll, Vic, Cerdanyola, Badalona, entre d'altres.

Artur Mas,Àngela Merkel i José Ignacio Wert

El govern de CiU ha demostrat ser el millor alumne de la Sra. Angela Merkel i estar al capdavant de les retallades a l'Estat espanyol. Tot i que el ministre José Ignacio Wert no s'ha quedat curt. L'educació, juntament amb la sanitat, són les principals víctimes d'una crisi que està donant sucosos beneficis al capital privat.

La LEC -Llei d'Educació de Catalunya-, la LOMCE -Ley Orgánica de Mejora de la Calidad Educativa- i el -Reial decret llei 14/2012-, del 20 d'abril, són les bèsties negres, i amb raó, dels marxants. Unes mesures que es tradueixen en privatització del 1r cicle d'educació infantil, massificació de les aules amb un augment del 20% dels seus alumnes a primària i a secundària, més precarietat i acomiadaments, desaparició d'organismes de govern col•legiat, augment de les taxes en els cicles formatius, graus i màsters, enduriment dels requisits per obtenir beques, etc.

L'èxit del sector privat resideix en desmantellar el públic. Si l'educació pública no funciona, no queden aules o estan massificades... el negoci de la privada és clar. Encara que no tothom s'ho pot permetre: quants nadons requereixen d'una plaça a les escoles bressol i no n'hi han? Quants nens i nenes necessiten de beques menjador i aquest curs els seran denegades? Quants joves voldrien anar a la universitat i no poden pagar-se els estudis?

I mentre retallen amb una mà, amb l'altra, com fa el Sr. Artur Mas, es financen escoles d'Èlit, que segreguen els seus alumnes per sexe. Es calcula que un total de 22 milions d'euros són els que han rebut aquests centres via subvenció, mentre el govern de CiU ens diu que no hi ha diners per l'escola pública. Ni més ni menys que la doble moral d'una classe política que no té escrúpols.

Assemblea Groga

Al capdavant de la mobilització, l'Assemblea Groga, punt de trobada dels qui lluiten per l'educació pública a Catalunya, des de la més tendra infància fins a l'edat adulta. Com diuen en el manifest de la marxa: "Per construir una nova societat, l'educació és el principal camí". Que no ens la prenguin.

La Catalunya de l'Any 2014

Les prediccions fetes en política tenen un risc massa alt de ser errònies.

L’exemple de les enquestes prèvies a les darreres eleccions catalanes podria confirmar aquesta afirmació, però no és l’única. Ni de bon tros. Quan algú s’esforça a asseverar què passarà en el futur de la política d’un país el fa, o bé perquè defensa uns interessos d’algun dels actors en joc, o bé perquè és un irresponsable.

El faig, conscientment, sense cap fonament científic, ni voluntat de pontificar una certesa inqüestionable, només interpel·lat pels fets que es succeiran en el futur. El faig atenent, només, a l’estricta aplicació del sentit comú. Del que hem après en el passat, si és que aquest ha estat capaç de fer-nos aprendre res. Ja ens avisava, des de l’exili, Max Aub, ”ens tocarà aprendre allò que els nostres avis ja sabien”.

La Catalunya que vindrà, a efectes de governabilitat, no serà una Catalunya plàcida.

Les mesures econòmiques que ens anticipen, si ningú no hi posa remei, seran dures, restrictives, regressives i profundament injustes. Aquestes mesures econòmiques vindran agreujades per la nul·la sensibilitat que ens professa un Estat espanyol al que ja hem advertit -com a mínim una majoria clara de catalans i catalanes- que volen marxar tan aviat com sigui possible. Un Estat espanyol que és a punt de fer la seva quinzena suspensió de pagaments de la seva història.

Un Estat espanyol que s’entesta a mantenir un sistema d’infraestructures ineficient, irracional i pervers. Que defensa l’AVE a Galícia, però que nega el corredor mediterrani, territori per on circula el 50% de les exportacions totals de l’Estat espanyol que entren a Europa. Un Estat espanyol que nega l’extremada i insostenible “solidaritat” fiscal a la qual està sotmesa Catalunya –segons la majoria de càlculs entre un 8 i un 9% de tota la riquesa que es genera a Catalunya-. Un Estat espanyol, en definitiva, que només entén la Catalunya com una part de la Nació espanyola a qui reduir sigui com sigui, perquè deixi de reivindicar, perquè pari de parlar -en català- tal com exhorta la LONCE de l’inefable Ministre d'Educació Wert i perquè, en definitiva, produeixi -encara que sigui deute- a l’espanyola.

La Catalunya de l'Any 2014,que vindrà no serà fàcil de dirigir pel Govern de Catalunya , però tampoc de digerir pel Govern Central espanyol. Ens trobem en una cruïlla històrica molt similar a la de finals del segle XIX, quan Espanya perd Cuba i Filipines i Joan Maragall pensa en la famosa Oda, que serà el resultat d’un rebuig frontal i una negació a l’Espanya oligàrquica, endarrerida, centralista i monàrquica.

Catalunya i els catalans es troben en un punt molt similar, en el qual podem assolir la plena llibertat com a opció possible, però en cap cas com a procés inevitable sobre el que ja no ens haguem de preocupar. Un cop passat aquest punt marcat pels capricis de la Història, valorarem si van optar per la Sobirania o el van fer per altres propostes polítiques, com en el seu moment el federalisme de Pi i Margall o, fins i tot, l’iberisme que propugnava la unió política de Portugal, Espanya i Andorra.

Sigui com sigui, el camí triat ja ha estat escrit en el passat. Especular sobre una Espanya millor és ignorar 500 anys d’història. Espanya és el que és. I Catalunya, també! No serem tan maniqueu de pensar que Catalunya és -que en molts aspectes crec que n'és- més europea, més liberal i més progressista que les Castelles.

La Catalunya de l'Any 2014 en pot deparar una Catalunya ibèrica, una Espanya reformada però amb el mateix perfil de pell de brau o, per què no, un nou estat d’Europa. El passat ens ensenya, o ens avisa, que no hi ha procés fàcil per a Catalunya.

Que l’aparell de l’Estat espanyol i la seva Constitució Espanyola han estat pensats i dissenyats per cosir políticament una Nació, encara que aquesta sigui la suma d’altres nacions. I que no hi haurà una Transició sense cost, ni esforç, ni tampoc, la perseverança inesgotable d’un poble que no vol abaratir cap somni perquè veu al seu abast allò que tan cruelment va perdre fa 300 anys.

La Nació catalana s'ha anat formant a través dels segles a partir de poblacions del Neolític

La nació catalana s’ha anat formant a través dels segles a partir de poblacions no gaire ben determinades del Neolític,modificades amb la ocupació romana i més tard amb la gòtica i la islàmica.

Amb la contraofensiva dels francs la Nació catalana va quedar,durant segles atrapat entre el Regne franc i la Invasió d’Islam. Durant aquest període es va anar conformant la Nacionalitat catalana: llengua,pagesia i gremis, viles i masies, esglésies i camins, art, literatura,costums, creences.

Al mateix temps es va anar expandint cap al Sud,cap a les Illes i cap a la Mediterrània. Aquesta expansió va anar topant amb diferents dificultats i va haver de retrocedir , quedant-se a les

balears i a València.

La Nació castellana, acabada l’expulsió de l’Islam de la Península, va voler empassar-se els Països Catalans i Portugal. D’aquest darrer no se’n va sortir, però del primer sí: fa tres

segles. Des de llavors els Països Catalans són una colònia de l'Estat espanyol.

La metròpoli imposa les seves Lleis, la seva Administració, Recapta els impostos catalans, i a més en vol anorrear com a nació. Només cal veure les lleis i reglaments que ens forcen a fer-ho tan malament com ells, que van a la cua d’Europa. I encara van reblonar el seu domini amb els quaranta anys de franquisme, que han torçat una generació sencera.

En volen esborrar del món com a Nació,que amb tants esforços van forjar els avantpassats. Entre d’altres coses ens falsegen la Història i en forcen la seva llengua i els seus valors i maneres de fer.

A l’aeroport de Barcelona no poden aterrar els nous Airbus 380 perquè les pistes, incloent la nova, són massa curtes, mentre que a Madrid tenen diverses pistes més que capaces. I amb la connexió ferroviària amb Europa,no volen connectar-se amb Europa si això vol dir que han de passar per Catalunya?

Totes les competències exclusives de Catalunya estan supeditades a manaments d’ordre superior i a “coordinacions” que impedeixen la seva implementació.Per altra banda tenim l’espoli. Vés a saber quines se’n maneguen per a fer-se càrrec de la direcció de les empreses més importants.

Fins i tot s’estimen més que se’n facin càrrec els alemanys que els catalans. Amb la caiguda de Catalunya empreses senceres van ser eradicades i portades a territori més fidel. I per a més inri, diuen que Madrid contribueix més a l’erari públic que Catalunya. Naturalment, s’han quedat tots els impostos de les empreses, nacionals i internacionals que tenen la seu oficial a Madrid. Les balances fiscals són un escàndol.

El que passa és que la gent ja porta massa anys en aquesta situació i la pren per normal; si la gent fós conscient de la nostra situació hi hauria una reacció per a alliberar-nos d’aquest jou i per a dir tots plegats que ja en tenim prou de ser colònia, que ara volem ser nació sobirana. I a més retornaria la il•lusió i l’orgull de ser catalans i de lluitar per l’alliberament de Catalunya.

L'Any 2013 podia haver estat l'Any del Papa Joan XXIII

N’hi ha tres efemèrides seguides que ens el recorden, però ja han passat. És l’any 2013 -l'Any de la Fe.

L'Any de la Fe, per a mi, va ser com rebre un pal de cec. Vaig aprendre d’en Joan Fuster a fer-me aquesta pregunta: “Quan dius no, a què dius sí?”. “No” al Concili -i amb ell, a Joan XXIII- va dir el Papa Benet XVI i va acabar dient “Si” als lefebvristes, amb els quals va mantenir sempre bones relacions.

Les tres Efemèrides

11 d'abril del 1963, publicació de l'Encíclica Pacem in terris.
13 de maig de 1963, presentació de l'Encíclica a la Seu de les Nacions Unides.
3 de juny de 1963,la mort del Papa bo Joan XXIII,tota una emoció mundial.
L’Any 2013 celebrem el Cinquantè Aniversari de la seva mort...!

Eren les 19.49 quan es va saber que havia tancat els ulls. Les campanes començaren a tocar a mort. L'última llum del capvespre es va anar apagant, mentre els que éren a la Plaça de Sant Pere -més de cent mil persones- ens posàren a plorar i, un rere l'altre, s’hi agenollaven .

De manera que només va quedar dempeus l'obelisc.

Clar i sitgetà,vista de lluny, la Plaça de Sant Pere del Vaticà devia semblar la Meca. I mai millor dit, perquè la submissió –islam- vol dir “Submissió a Déu” no tardaria a presentar-s’hi. Abans, però, faria acte de presència una cosa que jo no sabia ni que pogués existir:

L'odi teològic,que la Cúria romana havia anat covant contra el Papa bo Joan XXIII. Raó de més per pensar que era bo de debò. Bo en el sentit evangèlic de la paraula, que és l'única accepció del mot capaç de despertar odi.

La FAPAC - Federació d'Associacions de Mares i Pares de Catalunya-informa.

La Federació d'Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC), però, no ho veu tan clar i ahir va advertir que l'increment quedarà curt per atendre totes les sol•licituds. La FAPAC xifra en 10.000 el nombre d'alumnes que es poden quedar sense la beca menjador i avisa que la quantitat pot augmentar.

La FAPAC recorda que van ser les AMPAs les qui van avançat bona part dels diners de les beques menjador del curs passat que van arribar amb retard. “Les famílies són qui garanteixen el funcionament dels menjadors escolars en un moment en el qual la Generalitat té bloquejat l'accés al crèdit”, va recordar ahir la FAPAC en un comunicat en què va demanar al govern que se'ls tingui més en compte. L'entitat que aplega les AMPA va criticar que el govern no hagi ampliat la plantilla de docents per fer front a l'augment d'alumnes i va acusar Ensenyament de fer trampa amb les dades de reducció de les ràtios, ja que s'ha aconseguit “a còpia de treure personal a projectes d'escola inclusiva, d'atenció a la diversitat i a projectes pilot d'innovació pedagògica”.

El curs 2013-2014 es presenta força calent.

Els Sindicats ja han anunciat que hi haurà mobilitzacions, tot i que no han concretat encara de quin tipus, i els ajustats pressupostos de la Generalitat no auguren alegries materials, si més no, a curt termini. Amb tot, ahir es van veure menys samarretes grogues amb la inscripció de SOS ensenyament públic de qualitat que l'any anterior, possiblement perquè els mestres se les havien posat la vigília per lluir-les en la Via Catalana.

Malgrat les dificultats, la directora d'El Sagrer assegura que els mestres conserven intacta la il•lusió per la seva feina. “Aquest serà un curs difícil, però estem molt il•lusionats, tenim moltes ganes de rebre els nens”, assegura Capellades.

Llibres de Text pirates a la xarxa...!

Pirates de Catalunya, Pirates de Galícia i Pirates de Madrid han obert un portal amb enllaços p2p que permet a les famílies descarregar llibres de text i altres materials didàctics de forma gratuïta. El portal pirata ha posat a disposició dels usuaris diferents enllaços a material de primària, secundària i batxillerat i cada dia s'hi afegeixen nous continguts. Les organitzacions promotores de la iniciativa pretenen contribuir, d'aquesta manera, a alleujar les penúries econòmiques de molts pares i mares que no poden fer front al cost de la tornada a l'escola. Segons la Fundació d'Usuaris i Consumidors Independents (FUCI), d'àmbit estatal, el començament del curs costa a cada família uns 820 euros de mitjana.

Mobilitzacions i reivindicacions Vaga estatal

La Plataforma Estatal per l'Escola Pública, integrada per organitzacions de pares, alumnes i sindicats d'ensenyament, vaga general en l'educació pública d'aquest curs escolar en totes les etapes del sistema educatiu per al 24 d'octubre per protestar contra les retallades, la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE) i el decret de beques. El Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE) de Catalunya no ha dit encara si s'hi afegeix. Deute del govern

L'Associació Catalana d'Empreses del Lleure, l'Educació i la Cultura (Acellec) va denunciar ahir que la Generalitat encara deu 12 milions d'euros en beques menjador del curs 2012-13, ha informat l'entitat en un comunicat. Acellec demana al govern que es comprometi a pagar “amb puntualitat”. Beques menjador

L'ONG Educo.org ha engegat una campanya de beques solidàries a tot l'Estat per garantir almenys un àpat adequat a 20.000 nens dels centres escolars públics i concertats. Les beques estan destinades a nens que no tinguin accés a ajuts públics de menjador o que no poden cobrir la part de l'import que han d'abonar les famílies. Les beques es distribuiran directament als centres educatius a través de les comunitats autònomes.

Una vuitantena de pares i mares de la Vall de Boí i del Pont de Suert van tallar ahir la carretera N-230 com a senyal de protesta per l'eliminació de les ajudes per pagar el transport i el menjador escolar als alumnes dels nuclis agregats, que en el cas de la Vall de Boí, són tots els pobles excepte Barruera. La protesta s'allargarà fins avui.

La Llei de José Ignacio Wert,LLai de la Ignorància (2013)

Primer de tot cal felicitar el ministre d'Educació espanyol, José Ignacio Wert, perquè és un dels pocs governants que han aconseguit el rebuig de gairebé tota la comunitat educativa, i no només de la de Catalunya, sinó també de la d'Espanya.

Aquest rebuig s'explica no només perquè li ha tocat administrar la misèria, sinó perquè la llei que presumptament ha de millorar la qualitat de l'educació s'ha fet sense dialogar –gran concepte– amb aquells que l'han d'aplicar, és a dir, els mestres i els professors, i en canvi sí que s'ha escoltat el que bramen alguns tertulians. O això sembla.

El perill d'escoltar massa determinades mentides és que al final un acaba creient-se-les. I així, José Ignacio Wert ha impulsat una llei recentralitzadora i invasiva de les competències alienes amb la gens dissimulada intenció d'adoctrinar els infants catalans, ja que, segons l'opinió fabricada a Madrid, això és justament el que fa l'escola catalana: adoctrinar en contra d'Espanya. A més, és una acusació injuriosa per als nostres professionals.

Wert també s'ha cregut que a Catalunya es persegueix l'espanyol i que els infants surten de les aules sense conèixer-lo. Doncs bé: el coneixen, com a mínim, igual del bé que el coneixen els infants que surten de les aules de les escoles d'Espanya.

Però la realitat no el farà desviar-se del seu objectiu, que és destruir el marc de convivència de Catalunya. Per això fa la proposta, inaplicable, que sigui el govern català qui pagui l'escolaritat privada dels que vulguin més ensenyament en espanyol si no la reben als centres públics. I el pitjor de tot és que disfressa una tronada ideologia amb el pretext de la qualitat.

Catalunya promociona l'independentisme en la seva Programació Infantil

A TV3,el canal Super 3, en el seu informatiu diari destinat als nens, dedica un reportatge especial a la cadena humana independentista de la Diada, on els menors entrevistats mostren el seu entusiasme per la secessió de Catalunya. S'ha decidit anar un pas més enllà en la seva tasca d'adoctrinament de l'independentisme català i s'ha marcat un nou objectiu: els nens. El passat 12 de setembre, el Super 3 -el canal infantil de la televisió de la Generalitat- va dedicar la meitat del seu informatiu diari a un reportatge sobre la participació dels nens en la Via Catalana cap a la Independència, la cadena humana independentista que va tenir lloc el dia anterior. El programa recull l'experiència d'una família que es desplaça fins a un punt de la cadena a la província de Tarragona, i entrevista a diversos nens que expliquen per què participen en la mobilització secessionista. "Estic aquí per reclamar que som un país [per Catalunya]", diu un dels menors. "Perquè vull la independència de Catalunya", apunta un altre. "Venim a fer la cadena per a la independència i a reclamar que ens deixin ser independents", afegeix Sergi, de 14 anys.

"Vinc a lluitar per tenir la independència de Catalunya"

Clara, de 12 anys, assenyala: "Sóc independentista i vull que Catalunya sigui un país lliure". Estel, de 13 anys, és més contundent: "Vinc a lluitar per tenir la independència de Catalunya. Si ho volen tants catalans, al final Espanya potser s'haurà de rendir i podrem tenir la independència".

En el reportatge no falten els grups de nens abillats amb estelades entonant càntics independentistes ("volem la independència, volem Països Catalans") i una veu en off que subratlla que "gairebé tothom coincideix que ahir [per l'11S] va ser un dia històric", i afegeix: "Segur que tots els que hi vau ser ho recordareu durant molt temps". El programa acaba amb un resum d'imatges de nens a la Via Catalana.

El nacionalisme a les escoles

La utilització dels nens per part del nacionalisme català no és cap novetat. Fa un any va saltar la polèmica en conèixer-se un programa realitzat per una televisió local de Deltebre (Tarragona) en un col·legi. Durant 24 minuts, els nens eren animats per la locutora a parlar amablement sobre la independència de Catalunya.

Una anàlisi detallada dels llibres de text utilitzats a l'escoles catalanes confirma que aquest és un dels àmbits en el qual el nacionalisme ha posat més interès des d'un principi.

En els últims mesos també s'ha generat una altra important polèmica en constatar que els responsables de diversos centres públics permetien penjar símbols independentistes a les façanes dels col·legis, cosa que també és habitual a l'interior de les aules.

L'Institut de les Arts de Sitges inicia el Curs 2013-2014 amb 57 alumnes.

Durant un any, rebran classes de la mà de prestigiosos professionals internacionals

L’Institute of the Arts – Barcelona ja és una realitat i, avui mateix, 57 alumnes han començat el curs escolar al Sitges Centre de Disseny. Durant aquest curs, l’IAB impartirà exclusivament els estudis de Foundation Diploma i BA Hons, procedents del sistema educatiu britànic. A partir del 2014, els alumnes podran redirigir la seva carrera professional en Arts Escèniques, amb els diferents graus, i amb professorat del més alt nivell. Els docents de l'IAB són professionals en actiu amb carreres brillants que es coordinaran sota la direcció artística de Jennifer Blake, procedent del LIPA (Liverpol Institute of Performing Arts).

La presentació del nou curs davant els primers alumnes ha comptat amb la presència d’una parella de Mossos d’Esquadra que han explicat normes de seguretat bàsiques i el servei del 112, principalment per als nous estudiants internacionals. Seguidament, l’Alcalde de Sitges, Miquel Forns, ha donat la benvinguda als estudiants i ha destacat que “és un gran dia per a nosaltres, per a la vostra formació personal i professional i també per a Sitges. Hem lluitat durant anys per a que això sigui una realitat”. Finalment, el director de l’IAB, Giles Auckland-Lewis, ha repassat alguns dels objectius del curs escolar.

La xifra d’alumnes inscrits supera les expectatives en molt, ja que l’IAB havia previst començar a funcionar amb 25 alumnes. Els alumnes admesos en aquest primer curs han hagut de superar una audició que s’ha realitzat a diverses ciutats com Barcelona, Madrid, Amsterdam, Berlín, Edimburg, Leeds, Londres o Tel Aviv i per la que han passat més de 300 aspirants. Finalment, l’IAB compta amb estudiants catalans, espanyols, anglesos, irlandesos, russos i suecs, entre altres nacionalitats. A l’IAB aposten per la internacionalitat. L’anglès és l’idioma vehicular de les classes que inclouen, més enllà de la formació pròpia en arts escèniques, estudis empresarials.

L'IAB ja treballa en la campanya de captació d’estudiants per al proper curs acadèmic a Europa, Rússia, EE. UU., Austràlia i Llatinoamèrica. Es tracta d'una gran aposta que ha estat possible gràcies a inversió privada provinent d'Anglaterra que ha vist la recessió del mercat Espanyol com una oportunitat de negoci, i el món de les arts escèniques com una fortalesa a potenciar al nostre país. A més de generar nous llocs de treball, a mida que es desenvolupi el programa de l’IAB que preveu més de 300 alumnes el proper curs, la nova iniciativa revertirà també econòmicament a Sitges. El passat mes de juliol, l’IAB va oferir cursos intensius i seminaris d’interpretació, dansa i teatre musical a 112 estudiants. Tot i tractar-se d'una universitat privada, l'IAB ja treballa en la creació de la Fundació Stelar, amb l’objectiu d’aconseguir i dotar d’esponsoritzacions i beques als alumnes amb talent però sense recursos.

5 d'Octubre 2013 :Diada Mundial de la i del Docent

Dia Mundial dels Docents:el 5 octubre 2013 és la Diada Internacional de l’Educació.

Els seus organitzadors i les seves organitzacions afiliades es mobilitzen arreu perquè la veu dels mestres i dels professors sigui escoltada arreu del món sencer-.
La UNESCO va instaurar el 5 d’octubre de cada any com a Diada Mundial de les i dels Docents l’any 1994 amb la finalitat de conmemorar la signatura del Conveni de la “Recomendación OIT/UNESCO” relativa a la situació del Personal docent de l’any 1966-.

La Diada Mundial de les i dels Docents també posa de relleu aquesta “Recomendación” sobre la condició del personal docent de l’Ensenyament Superior de l’any 1997. Segons la UNESCO, el Día Mundial de les i els Docents representa un señal força significatiu tant de la concienciació com de la comprensió i l’estimació desplegats davant la vital contribució dels mestres i dels professors envers l’Educació i el Desenvolupament-.

La Diada Internacional de la Educació creu afermadament que la Diada Mundial dels Docents n’hauria d’ésser internacionalmene reconegut i celebrat a escala mundial-.La Internacional de l’Educació (IE) tambié considera que, en aquesta data del 5 d’octubre d’aniversari,tots els principis “Recomendaciones OIT/UNESCO de 1966 y 1997 deurien ésser-ne considerades amb l’objectiu d’aplicar-les en tots els països dels cinc continents.De bell antuvi,són ja més 100 països que hi celebren el La Diada Mundial dels Docents-. Ens hi consta que els esforços de la Internacional de l’Educació i dels seus 348 organizacions-membres hi han col.laborat en aquest ampli recononeixement-.

Any rere any la Internacional de l’Educació porta a efecte una Excel.lent Campanya de conscienciació per tal de destacar les aportacions de la professió docent.

Ep! Mestre, ningú no t'estima!!

Sí, sí, aquest article està dedicat a tu, mestre i professor que vas triar la professió per vocació, perquè per anar només a guanyar-se la vida ja hi ha professors. I un mestre no és un professor perquè no ensenya sinó que educa. ¿Recordes el teu primer dia en una aula, oi? ¿Recordes el sentiment que tenies? I ara, anys després, mira’t al mirall. Què hi veus? Possiblement una persona cremada, escèptica, desenganyada i que se sent sola i desemparada. Quantes hores i quants dies has passat donant el millor que tenies? I com t’ho han agraït? Quant fa que ningú et dóna un copet d’ànim a l’espatlla? Quant fa que no perceps que la teva feina és valorada? Passen consellers i governs i passen lleis i relleis i modificacions de les relleis i tu sents que ningú et té en compte, que t’ho trobes tot fet i que només fas que patir-ne les conseqüències. I qui diu que defensa els teus interessos són uns sindicats dirigits per gent que fa anys i anys que no trepitja una aula i que només es mouen per interessos polítics i mai educatius. *¿Recordes el dia que vas dir que prou de sindicats i que et dedicaries a fer la teva feina tan dignament com poguessis (o et deixessin)?

T’han pres l’autoritat i t’han llençat als lleons. Hem passat de l’autoritarisme del franquisme impartit per psicòpates a l’autoritarisme happy flower de nens (i nenes) i de pares (i mares) que es pensen que l’escola és un aparcament d’inútils consentits que no coneixen la paraula no.

I un dia t’arriba la còpia d’un article. I estàs tan cremat que hi llegeixes el que no diu. On tu llegeixes mestres realment hi ha escrit sindicats. I saps per què? Perquè aquí i a la Xina (Popular) els sindicats són el subjecte del verb i del predicat que ve després. Llegeix-ho bé i te n’adonaràs. No t’equivoquis d’enemic. No, no són els periodistes, sinó qui diu que et representa i, tu el saps millor que ningú, no és cert...?

La Generalitat deu 24 milions d'Euros a vuit-centes escoles

La Generalitat de Catalunya acumula un deute de 24.284.328 euros a les 800 Escoles privades-concertades catalanes en concepte de despeses de funcionament:llum, aigua, telèfon i manteniment, entre d'altres, segons ha detallat la Consellera d'Ensenyament, la Irene Rigau, en una resposta parlamentària publicada pel -Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC)-.

Concretament, falten per abonar 8,1 milions corresponents al Desembre-2012; uns altres 8 milions de l'Abril, i 8,1 milions més del Maig, mentre que la resta de pagaments estan "al dia", fins i tot els del Juny, Juliol i l'Agost d'aquest any 2013, segons han explicat fonts de la Conselleria d'Ensenyament i les diferents Patronals de l'Escola privada-concertada.

La -Secretària General d'Agrupació Escolar Catalana (Aec)-, que aglutina un Centenar de Centres

escolars-concertats,l'Eva Salvà, ha ressaltat que desconeixen com els afectarà la reducció de 1.700 milions del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) per al 2013.

Estem preocupats perquè s'havia establert un compromís segons el qual Hisenda ens pagaria els tres mesos de retard:Desembre, Abril i Maig-- i que ens anirien pagant, ha alertat l'Eva Salvà, que ha concretat que les -Escoles privades-concertades es van acollir al Sistema extraordinari de pagaments- a Proveïdors del Ministeri d'Hisenda per afrontar les factures pendents.

Precisament,el Minsteri d'Hisenda ha comunicat a la Conselleria d'Economia de la Generalitat que -El Pla de Proveïdors- i -El FLA no són complementaris-, per la qual cosa les quantitats destinades a pagar Proveïdors es descomptaran de l'Adhesió al FLA, -el que obligarà la Generalitat a posposar alguns pagaments-, com ha anunciat el Conseller de la Presidència, Francesc Homs.

El Secretari General Adjunt de la -Fundació Escola Cristiana de Catalunya- Carles Armengol,que representa 400 Centres escolars,ha sostingut que el fet que l'Estat espanyol pagués el Deute de la Generalitat va calmar el Sector perquè "es podrien actualitzar els pagaments amb aquests recursos", però ha admès que ara hi ha inquietud, ja que desconeixen com els afectarà el nou escenari.

El President Carles Camí, de l' "Associació de Centres Autònoms d'Ensenyament (Acae)", ha expressat que a l'octubre havien de rebre el pagament dels 24 milions de deute que, si finalment s'anul·lés i es reproduïssin les demores en curs de la Generalitat, moltes escoles estarien en una "situació crítica", com també ha sostingut Salvà.

Segons les Patronals, l'Estat espanyol havia d'abonar, a més de les despeses de funcionament, les Subvencions que la Generalitat deu a les escoles des del curs 2011-12 de cuidadors i ajudes per a alumnes amb Necessitats Educatives Especials (NEE).

Jo i l'Escola pública a Sitges (1775-2012)

Aquest és el meu primer Blog i en crec que serà una bona oportunitat per deixar anar tot allò que em passa pel cap. Intentaré centrar una mica els meus continguts i buscar en la crítica constructiva de les escoles públiques sitgetanes un essencial fonament per a la realització d'aquest treball escolar (1775-2012) Però no vull de cap de les maneres fer una “crítica escolar convencional”. Jo sóc un Mestre i Pedagog,historiador de la -Trajectòria de l'Escola Pública a Sitges (1775-2012)-,i he basat la recerca i els meus estudis en el coneixement de l’Escola Catalana i moderna, principalment en l’arquitectura escolar del segle XX. Des de fa uns anys tinc una “greu” obsessió per saber i informar de tots aquells actes -ja siguin urbanístics,o de simple oblit sobre l'escola pública sitgetana i els seus propis edificis.

La sortida diària al carrer sempre tenia una doble funció: la d’airejar-me i a la vegada fotografiar aquests exemples arquitectònics escolars de la nostra Vila sitgetana.Ja diuen que els Mestres i els Professors imiten als seus consellers i representants i jo no vaig ser cap excepció: tot el dia mirava cap amunt, ja anés sol o amb qualsevol altre acompanyant.

Van ser molts els que es van pensar que tenia un problema,tanta obsessió per l'escola pública i l'educació rimària, però és aquí on va començar la meva il.lusió per observar i apreciar l’arquitectura escolar dels centres escolars d'Educació Primària de Sitges:l'Esteve Barrachina.el Miquel Utrillo,la Maria Ossó i l'Agnès de Sitges, encara en barracons durant 10 anys a Can Pei,tot i esperant la seva construcció a Quint Mar. Aixi doncs, vull que aquest Blog hi serveixi com a mitjà de recerca i d'estudi dels quatre centres escolars d'Educació Infantil i Primària i els casos sobre patrimonial que tingueu més propers. L’experiència em demostra que podem lluitar, però que ben poc aconseguirem, però potser junts tindrem més força, o si més no, ens animarem els uns als altres.Dos testimonis:en Santiago Rusiñol,mecenes de Sitges, menysprea que els infants hi siguin al carrer i fins i tot quan l'Ajuntament republicà de Sitges intenta crear el Grup Escolar Santiago Rusiñol,no l'accepta.Del seu mestre Sr Guní en deia "és un desgraciat més". En Miquel Utrillo i Morlius,tot veient els infants al carrer de la Vila diu "Canviaria la Festa Major i el seu Ramell de Focs" per un Grup Escolar en règim graduat a Sitges.Des de l'any 1975 és titular del segon centre d'Educacoó Primàriaàlies Col.legi Públic Miquel Utrillo.

Malgrat que les meves dates predilectes sobre la recerca i l'estudi són de l'any 1775 fins l'any 2012,la Vila de Sitges no en tindrà un edifici escolar propi fins l'any 1960 com a Col.legi la Vila i no pas com a Grup Escolar en régim graduat,com va ser el somni de sempre.

Projecte Aula Gaia de la Creu Roja Sitges

L'Ajuntament de Sitges se suma al projecte Aula Gaia de Creu Roja Sitges-.Des de fa dos anys, l’Aula Gaia ofereix una aula de reforç escolar per a infants de primària d'escoles públiques de la vila de famílies en risc d’exclusió.

L'Alcalde de Sitges, Miquel Forns, ha signat dilluns un conveni de col•laboració amb Lídia Lanuza Orduna, representant de Creu Roja de Sitges, per donar suport al desenvolupament del projecte Aula Gaia, el programa de lluita contra la pobresa i de Suport a famílies en risc d’exclusió per la crisi.

Aquest programa constitueix una aula de reforç escolar per a infants de primària d'escoles públiques de la vila, un servei que intenta garantir la cobertura d'algunes de les necessitats bàsiques de les famílies ateses. Actualment té 14 infants, que treballen els hàbits i les habilitats personals.

El conveni donarà suport, a més, a projectes com el Banc d’Ajudes, amb la distribució de roba, aliments i mobiliari; les campanyes de reis; o les beques menjador.

Aquest marc de col•laboració arriba en un moment en que la Regidoria de Benestar i Família està orientant els seus recursos a prevenir la marginació i promoure la integració d'aquelles persones o famílies que, per raó de dificultats econòmiques, de manca d'autonomia personal, de disminucions o de marginació social, necessiten l'ajut i la protecció social.

Per al regidor de Benestar i Família, Marc Martínez, la iniciativa “és absolutament indispensable per actuar en els casos de màxima necessitat. Les accions de protecció social cobren un major sentit quan es tracta d’evitar la marginació i l’exclusió, en el cas de les famílies en situació econòmica greu”.

Suport a Cáritas - Ajuda fraterna

En la mateixa línia de suport a famílies en risc d’exclusió social, l'Ajuntament de Sitges ha signat un conveni amb Josep Pausàs Mas, Rector de la Parròquia i responsable Cáritas Ajuda Fraterna, amb la intenció de gestionar les ajudes en aliments.

D'aquest marc de col•laboració se'n deriva que Cáritas atendrà a totes les persones que derivin els professionals de serveis socials per a poder accedir a un ajut d’aliments, així com destina els aliments i materials que facilita l’Ajuntament a tots els usuaris i usuàries que derivi la Regidoria de Benestar i Família, a més de donar de compte de la gestió, de compliment amb la normativa actual del Pla d’Aliments de la Unió Europea.

Llei WertSol com un mussol però tossut com un ruc.

Aquest qualificatius s’avenen perfectament a la posició del Ministre Wert en el procés d’aprovació de la LOMQE al Congrés de Diputats 0 Sol,perquè no va aconseguir cap més suport que el del seu grup. Tenen majoria absoluta i per tant cap problema perquè la Llei tiri endavant però la Soledat Parlamentària va més enllà de la majoria que puguis tenir. Es tracta no sols de vèncer sinó de convèncer i tossut perquè el Ministre Wert no ha escoltat cap de les advertències que des del mateix Consell d’Estat fins a les AMPAs li han fet sobre els inconvenients de la LOMQUE que ha portat la disconformitat patents en tots els actors que participen en el món educatiu.

La LOMQE és la setena Llei Estatal que s’ha promogut d’ençà que la Democràcia es va establir a l’Estat espanyol. Set Lleis, set Models, set Canvis d’estructura curricular i set Vegades que els i les Professionals s’han hagut d’adequar a les noves Normes. Les Lleis Educatives han durat poc a diferència de la Resta del món en què una Llei d’Educació té un recorregut llarg i només s’efectuen canvis quan la Societat el demanda massivament o quan alguns aspectes concrets han quedat superats pels canvis socials i reclamen modificacions per adequar la Llei a la realitat i a la dinàmica social.

La LOMQE té tres dubtosos honors,a)El primer, és la primera vegada que una la Llei d’Educació només ha rebut el suport del grup que la proposava. b)El segon el Govern Central només ha acceptat una esmena -la de UpyD que tractava encara de manera més restrictiva el tema de la llengua- i n’ha rebutjat més de tres-centes i c)El tercer ,és la primera vegada que aprovada una Llei la totalitat de l’oposició s’ha conjurat perquè si arribessin a governar derogarien la llei.

El rebuig és doncs total i la seva aplicació més que dubtosa ja que de moment ja hi ha tres Comunitats Autònomes que tenen clar que no la portaran a la pràctica i segurament en faran Recurs de Constitucionalitat. Per tant pot ser que la LOMQE,desprès de tot l’enrenou acabi tenint un recorregut més aviat breu.

El rebuig a la LOMQE ve per dues causes fonamentals.La primera i potser menys important -sense menystenir-la- les formes. El Ministre Wert ha tingut una actitud, uniformitzadora, prepotent, i superba. No ha escoltat a ningú que no fos favorable a les seves tesis, ha anorreat la discrepància i la visió diversa. La seva actitud d’ignorar les recomanacions del Consell d’Estat que veu elements de possible inconstitucionalitat per invasió del marc competencial, o l’afirmació que la llei que portava a aprovació resolia el problema del fracàs escolar fruit de les polítiques dels socialites, no l’ha ajudat a fer “amics” parlamentaris sinó que li ha fet perdre al poca credibilitat que li restava.

La LOMCE no és una llei que cerqui una certa Neutralitat política en favor del Consens educatiu, és una Llei Educativa clarament polititzada i amb una voluntat clara i manifesta de recuperar bona part de les Competències per part de l’Estat espanyol. La pèrdua competencial en la decisió de currículums de matèries i de l’avaluació i el finançament bàsicament autonòmica és una clara voluntat d’uniformització de l’Estat i tallant de soca rel qualsevol respecte a la diversitat i a la pluralitat.

Això afecta de manera negativa arreu, però a Catalunya especialment, per una banda la LOMCE lamina en bona part la LEC (LLei Catalana d'Educació) pel que fa a temes sensibles com la Programació Curricular i els Nivells d’Avaluació i com a conseqüència esdevé, un cop mes,un perill pel Sistema d’Immersió a Catalunya, que tants èxits ha aconseguit ja que el Govern Central de l’Estat espanyol és qui determinarà les hores i la llengua en cada matèria.

El que no han pogut fer fins ara, que és dinamitar l’estructura educativa a Catalunya pel que fa a la Immersió Lingüística, la LOMCE el vol tornar a fer des de l’àmbit de recuperació de Competències que Catalunya té en exclusivitat.

Amb la LOMCE la Religió torna a tenir un pes important com matèria avaluable o la potenciació de recursos a les escoles privades fins i tot a aquelles que segreguen en funció del gènere o amb la possibilitat de construir escoles privades en terrenys públics. O aspectes més de fons com la pèrdua de capacitat de participació de les famílies i la pèrdua de pes dels Consells Escolars. En fi una regressió clarament ideològica.

Rebutjar la LOMCE, es tractar de seguir la batalla per preservar alguns principis bàsics del que ha estat històricament a Catalunya els fonaments de l’escola: La garantia de la universalitat i de les oportunitat per a tothom.La garantia de la continuïtat de la Immersió Lingüística no sols com una eina pedagògica sinó també de cohesió social al nostre país.La garantia de que el treball dels professionals es pugui seguir exercint amb les garanties de poder treballar amb plenitud de possibilitats i amb una formació cada cop millor i amb els recursos que calguin.

La garantia de que l’educació esdevé una instrument cabdal per la cohesió de la nostra societat i de sortida de la crisi de manera potencialment millor.S’ha quedat sol com un mussol però tossut com un ruc,el Ministre Wert passarà a la Història com el Ministre que va tenir la possibilitat de Millorar l’Educació i va acabar fent una LOMCE que segurament no s’acabarà portant a la pràctica.

D'Escola Unitària (1931-1983) a Casal de Cultura (2010)

L’Escola Pública Unitària, Mixta i rural (1931-1983),suprimida amb la de Garraf i Olivella per massa pressupost ,el seu edifici torna a revifar culturalment i com a tal la meva enhorabona en la Festa Major de Sant Jaume-. L’Escola Rural de Puigmoltó era una Escola pública amb uns trets específics diferents respecte les escoles urbanes de Ribes i de Roquetes,és a dir,ordinàries,que la feien ser un Model d’Escola Diferent a la Comarca del Garraf-. Aquests trets diferencials,com a mestre-director que vaig ésser durant els tres darrers curs os,es podrien resumir en: interacció entre alumnes de diferents nivells,cursos i edats i entre mestre i alumnes-.Agrupaments flexibles i enriquiment en una doble vessant ja que es feia a l’Escola per la diferència de nivells i la Z.E.R.(Zona Escola Rural) amb la trobada amb companys del mateix cicle (sic)

Atenció individual:,méstodes de treball propers i “a la mida” de infants i Atenció a la Diversitat que permet respectar els ritmes vde treball,de maduració i d’aprentatge de cada alumne-.Principi de la Reforma Educativa que és una intrinseca propietat a l’Escola Rural,doncs s’hi duen a terme actuacions que fora de l’àmbit de l’Escola Rural semblarien innovadores però que en l’Escola Rural ens la trobem al davant,les potencien i constatem que milloren la qualitat de l’ensenyament primari
Flexibilitat:Una manera de treballar lliure dins una organització general més pautada,és a dir,flexibilitat d’horaris,de currículum,de materials didàctics,de recursos escolars,d’agrupaments,de tasques escolars,d’activitats d’espai...;els infants de diferents edats,interessos i necessitats conviuen i aprenen en un espai organitzat de manera heterogènia i flexible,de manera que permeti arribar a tots i cadascun dels nois i noies-.

Metodologia:que potencia l’autonomia,la responsabilitat i els hàbits de treball com ara Plans de treball,projectes,assemblees,conferències,desdoblaments de grups,treball individual,per parelles,en petit grup,en gran grup... i la globalització dels continguts curriculars i la seva adequació plena a l’entorn i realitat propera-.

Habilitats i capacitats bàsiques: treballades i desenvolupades en el propi fer de l’Escola Rural,en la pròpia metologia intrínseca i constant,prova d’això són els bons resultats que els alumnes de l’Escola Unitària Mixta de Puigmoltó ha obtingut en les proves de capacitats bàsiques que el Departament d’Educació havia dut a terme-.
L’Escola Rural de la petita vila de Puigmoltó del Garraf-1931-1983-,amiga de lesc tres “P” :petita,de poble i pública,és una Escola Públlica molt arrelada al territori,que dóna vida al municipi,que a vegades n’és el pal de paller i/o dinamitzadora d’una part de la vida que el poble general,que aglutina activitats,persones i que és motiu de trobada-.

Un poble sense escola,com li va passar a Puigmoltó des de la seva supressió d’un plomàs per mesquinesa municipal,és un poble solitari que desemboca,a la majoria de vegades,al seu abandonament per part dels seus habitants,encara que no sempre-.Aquest Model d’Escola Rural,com va ser l’Escola Unitària i Mixta de Puigmoltó,ajudava i contribuïa a l’equilibri territorial de la Comarca del Garraf i fins i tot de Catalunya,encara tant llunyana-al segle XXI- del Model Òptim –com a factor social és vàlid el seu paper,pperò sense una decidida política territorial de reequilibri ni l’Escola ni el poble en swí,hi té massa a dir,ai las !! Aquest model d’Escola Rural que cal mantenir,cuidar,potenciar i mimar,com va fer Olivella del Garraf,amb un reconeixement i un criteri generós per tot el que representa i el que suposa pel manteniment demogràfic d’aquestes Zones catalanes determinades a la Comarca del Garraf i per tot el que representa com a model pedagògic,model que lluny de desaparèixer –pel tancament com les Escoles Unitàries d’Olivella,del Garraf i de Puigmoltó o per conversió d’Escola Rural en Escola Urbana,cosa que Ribes del Penedès no va acceptar per a Puigmoltó,hauria de ser Model a Exportar pels avantatges contrastats i demostrats en Pro de la Qualitat de l’Ensenyament Primari-.Hom sap que les grans pedagogs van sortir de les petites escoles com ara la Dra Montessori,en Pestalozi,etc. Un dels motors de l’Escola Rural i la zona escolar rural de la Comarca del Garraf,que a l’hora de la supressió no coordinava les escoles,però que hores d’ara sí,és la coordinació amb uns criteris organitzatius i educatius encarats a optimitzar i rendibilitzar al màxim els recursos humans i materials que se’n disposen-. Al segle XXI,la Zona Escola Rural (ZER),qque fa entitat al Claustre d’Escoles i al Consell Escolar de tota una zona com va ser Olivella,Garraf i Puigmoltó dins la Comarca del Garraf,respectant la identitat de les seves escoletes unitàries,públiques i mixtes,si s’hagués respectat la identitat de les escoles de cada poble bo i intentant trobar aquest equilibri per una bona entesa,no s’harien esborrat del Mapa Escolar de la Comarca del Garraf el Curs 1983-1984.La ZER del Garraf augmentaria la capacitat de treball dels seus membres en ésser un col.lectiu de tres centres escolars que el l’Escola Rural de Puigmoltó,un col.lectiu de tres escoles públiques,unitàries i mixtes,format per tots els mestres-directors-tutors i algun mestre itinerant-especialista-. També faria entitat al Grup de pares i de mares de les tres escoles amb la possibilitat d’organitzar-se com a AMPA de ZER i així sumar esforços en diferents tasques escolars,sense deixar de banda l’alta,eficaç i compromesa participació que no tenien els pares i les mares a la seva Escola Rural de Puigmoltó,Olivella i el Garraf-. El nostre paper,com a mestres de l’Escola Rural,un altre important motor,sinó vital de l’Escola Rural dels trespobles de la Comarca del Garraf-. Ésser Mestre-tutor-director de l’Escola Ruralés una manera de fer molt complexa-.Ara bé no importava el “gran” que s’havia fet l’Escola Rural,l’essència d’aquell “savoir faire” i la seva pedagogia que encara perdura en nosaltres-. Nosaltres en iniciar-se el Curs1983-1984,suprimides les tres escoles,érem el Mestre de referència,el Mestre de capçalera,el Mestre tutor,el Mestre guia,el Mestre acompanyant i el Mestre Director del centre escolar amb tots els ets i els uts...l’estreta relació que es feia amb els alumnes,el grau de coneixement que ens teníem un dels altres...com a mestre de l’Escola Rural a la Comarca del Garraf,era el per tots els mestres el Mestre Generalista amb una àmplia varietat de funcions més enllà de l’Ensenyament –Aprenentatge. Les tres Escoles rurals:Olivella (de nou recuperada),Puigmoltó (al seu lloc un Cassal de Cultura) i Garraf (ni rastres...),no eren pas l’Escola de pocs recursos i aïllada,sinó tres escolers dinàmiques,flexibles,complexes amb pocs alumnes,heterogènies i de qualitat,models en la immersió lingüística que podien servir encara al segle XXI per imaginar-nos-en una Escola Catalana,Dinàmica i Flexible-.

Inhumació del Noucentisme i Exhumació del Deucentisme

La inhumació del Noucentisme i l'exhumació del Deucentisme

Va alegrar-me molt ja que fa gairebé un any hi publicava al respecte un article d'opinió."A Catalunya amb les plataformes democràtiques pel Sobiranisme i no pas per la independència, s'hi està infantant des de la societat civil, no pas des de la política la inhumació del Noucentisme i l'exhumació del Deucentisme".

Un món global exigeix una ética global i una política que hi transcendeixi.Els problemas que assetgen Catalunya ja no es resolen des de les formes de sobirania del Noucentisme,sinó que exigeixen un canvi de mentalitat,és a dir,un nou paradigma.Tots els indicadors apunten envers la necessitat de canviar d’un Noucentisme a un Deucentisme,que ja s’està articulant en la cerca de solucions als problemas col.lectius,tot considerant Catalunys con un Tot i no pas un conjunt de comarques inconnexes-.

Cal bastir una ética total catalana,capaç d’afrontar els urgents problemas que assetgen Catalunya:la desigualtat entre el Nord i el Sud,els fluxos migratoris,l’augment demogràfic i l’esgotament de recursos naturals que no són qüestions que afectin només a una veguería o comarca,sinó que,directament o indirecta,més tard o més d’hora,incidirán en tots els nivells de la realitat i,de retruc en la vida quotidiana dels ciutadans catalans-.

Per tant el trànsit d’una consciencia local a la consciencia global,és oblidar el Noucentisme i trovar el Deucentisme o nova actuació de la societat catalana tot i prenent consciencia que formem part d’una nova societat,tot i adonant-se que hi vivim en una societat interdependent des del punt de vista social,ecològic,econòmic i no gaire a remolc d’una política sobiranista que va a remolc dels fluxos econòmics i cada cop més reduïda-.

Clar i català,en aquest context el Noucentisme ja és una rèmora del passat,com una mena de provincianisme romàntic incapaç d’adaptar-se als nous temps del segle XXI i a sobre com una mena de miopía ética.Passa que la consciencia global no ha de significar mai un despit contra el Noucentisme,ni l’oblit de les seves singularitats aportades a Catalunya-.La ja claríssima transició de la societat envers el Deucentisme exigeix amb tot el sets i els uts un nou nacionalisme,que no es miri el melic,ni ubiqui la patria catalana en un raconet,sinó que sabedors de la interdependencia,aconseguir un carácter propi i identitari-.

La historiadora vilanovina Montserrat Guibernau en parla d’un nou nacionalisme més obert,cosmoplita,que no es construeix sobre el Noucentisme,ni sobre els complexos,sinó que miri d’aportar el bo i millor de la propia identitat catalana a travé del Deucentisme per a la solució dels problemas catalans i contribuir així a què la mateixa societat catalana per a contribuir activament com a societat global a millorar la marxa de Catalunya.Les identitats minoritàries com ara el nou nacionalisme o Deucentisme a Catalunya,en tenen la gran oprtunitat d’una nova situación histórica catalana: la societat a Catalunya aportaría-hi el seu talent,la seva creativitat,molt més enllà de les barreres i dels obstacles que tradicionalment van posat els Estats a travé del nou nacionalisme a través del Deucentisme.

La nau catalana del Noucentisme fa aigües pertot arreu.No s’hi val a mirar al Noucentisme i conservar la seva petita esfera de confort.Cal extirpar del Noucentisme l’objecció que pesa sobre ell,segons la qual és “una forma d’egocentrisme tribal que vetlla pels interessos del clan” i res més.El millor capital que Catalunya i els catalans poden oferir a les futures generacions és el Deucentisme,que la societat catalana creï una altra identitat,un cop inhumat el Noucentisme.L’Ètica social i política del segle XXI es projecta com una política global de tota la societat en la línea que el gran filòsof il.lustrat,el Kant va imaginar fa més de dos segles.

Froilan Franco, àlies El Mestre. Sitges

La Diada de la Catalunya Nord .9 Novembre 2013

La Diada Nordcatalana, s'encercla les Institucions.És a dir,que la commemoració del “Tractat dels Pirineus” del dia 9 de novembre a la ciutat de Perpinyà, comptarà amb una -Cadena Humana- que envoltarà tant les Institucions locals i les regionals, com les de l'Estat francès i les de la Generalitat de la Catalunya Sud.

El dia 9 de novembre de l’any 2013,en el marc de la Commemoració del Tractat dels Pirineus s'organitzarà l'Anomenada -Via del Nord-.L’objectiu dels organitzadors és reivindicar «el dret a ser reconeguts i respectats com a poble» mitjançant una cadena humana que encerclarà les quatre principals administracions situades en el centre-ciutat de Perpinyà:A) La representació de l'Estat francès,B) La Prefectura,C) L'administració local amb el Consell general, D) L'ajuntament de Perpinyà i també -la Representació de la Catalunya Sud amb la Casa de la Generalitat de Catalunya-La Federació,reivindica que «els catalans tenim una història, una llengua, una cultura.

Uns elements essencials de la nostra identitat que nos han estat robats a conseqüència del Tractat dels Pirineus» i fan una crida a la participació popular per exigir als elegits que compleixin les seves promeses sobre la llengua i la cultura catalanes.

L’acte popular de la Commemoració de la Diada de la Catalunya Nord serà doncs enguany la construcció d'una «Via del Nord» en el centre ciutat de Perpinyà que encerclarà el perímetre de les seus de les administracions. A partir de 16h amb sortida del Castellet, es constituïra la Via que encerclarà a precisament 16h59 -en referència a la data del Tractat- aquestes institucions.

Després del parlaments al peu del Castellet a 18h, una marxa amb torxes a 19h30 conduïra a la Casa Musical per un triple concert a 20h30 amb La Faille Cobla (Catalunya Nord), Orxata Sound System (País Valencià) i Taverners (Illes Balears), Concert que coïncideix també amb el final del Correlengua,organitzat per Catalunya Sud que acaba a Perpinyà el seu recorregut a través 105les viles, barris i pobles de Catalunya Sud.

Tant la Carme Forcadell,Presidenta de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC) com la Muriel Casals,residenta d’Òmnium Cultural de Barcelona,i les entitats representatives de la Federació,presents en una Sala Aragó -plena a vessar-van expressar els seus Greuges pel que fa les actuacions d’aquestes Institucions.

Envestida recentralitzadora ja té nom:la LOMQE

L’educació: eix i base del nou Estat català.

L’envestida recentralitzadora en Educació a l'Estat espanyol ja té nom: la LOMCE.

Mai abans havia quedat tan clar –negre sobre blanc– la intenció de laminar les competències dels territoris històrics (objectiu d’aquesta contrareforma).

Colonitzar més el currículum amb l’increment corresponent de la part que determina l’estat, i completar-ho amb un seguit de proves estatals d’aquests continguts per part del govern central, enfonsa la LEC i la converteix en paper mullat. La resta de disposicions que regula aquest projecte de llei van en el mateix sentit i obligarien a Catalunya a reescriure l’estructura del sistema educatiu en organització, direcció, continguts, avaluació i acreditació… i en totes les etapes del sistema, inclosa la universitària.

Aquesta invasió s’anuncia deu dies després d’haver-se produït la manifestació més multitudinària –inequívoca en el missatge– de tota la història de Catalunya. Una multitud sortí al carrer, no específicament per dir prou d’agressions d’aquesta mena (això ja es va fer el juliol del 2010), sinó ara per expressar clarament que Catalunya vol fer el seu propi camí i que el vol emprendre sense més dilacions.

El Sistema Educatiu d’un país ha d’estar al servei d’aquest país, dels seus ciutadans, de la seva lliure expressió i de la seva representació política democràtica. Per això, en els temps de transició que ja hem emprès, el nostre govern, l’administració educativa, però sobretot cada centre, cada comunitat escolar (famílies, equips docents, alumnat…)

I cada mestre o professor a l’aula, haurà de fer una aposta per a fomentar la serenor, l’estabilitat, la racionalitat… en temps que potser seran convulsos, però a l’ensems ho podrà compaginar amb la il•lusió, l’anhel i l’esperança que solen acompanyar les grans empreses col•lectives. D’aquesta manera la comunitat educativa podrà contribuir de forma activa a bastir aquest gran projecte de futur; un projecte per a la millora del país, de totes les seves institucions i, per tant, també del seu sistema educatiu.

Si volem un estat –i si el volem ara– és per confegir-lo amb el màxim de qualitat i exigència ètica. I això passa per a situar l’educació com la principal aposta estratègica, com l’eix fonamental d’aquest nou estat. Si el somni el convertim en projecte concret és per assolir en el present –i com aposta de futur –una millor qualitat de vida per als nostres conciutadans. Com ho va fer Finlàndia al seu dia.

I per això volem decidir nosaltres com governar-nos, perquè tenim dret a voler millorar, perquè volem sentir-nos dignes i coresponsables de les nostres decisions, perquè volem disposar d’una educació que ens garanteixi continuar sent el que som però, sobretot, que ens possibiliti albirar l’horitzó al qual, tots junts i de forma digna, decidim dirigir-nos com a poble lliure.

La Franja de Ponent,amb més nivell de catalans dels Països Catalans (2013)

Malgrat que el català mai no ha estat oficial a la comunitat autònoma d'Aragó, per motius ideològics i de franca xenofòbia cultural, la llengua catalana és ben viva arreu d'aquesta estreta franja que baixa dels Pirineus per enllaçar amb el Maestrat.A la població se li ha amagat per decret la llengua que parla, se li ha dit que parla xapurriat, xapurreau i altres designacions minoritzadores, les quals vénen a ser sinònimes d'allò que a l'Estat francès s'anomena patois.

La fidelitat a una llengua no recau en l'Oficialitat sinó en els seus Parlants. I les poblacions de les comarques del Matarranya, la Llitera, el Baix Cinca i la Baixa Ribagorça han demostrat una excel.lent fidelitat a la llengua de la terra, malgrat entrebancs polítics i discriminacions històriques. A més, podem parlar d'una literatura molt viva, cada cop amb més escriptors que conreen el català habitualment i a un gran nivell. La catalanitat està arrelada a partir de la parla arreu, amb la qual cosa malgrat l'escolarització en espanyol bona part dels escriptors opten per la llengua que han aprés en el primer bagit.

“Camí de Sirga”, d’en Jesús Moncada, fill de Mequinensa, és tot un clàssic de la literatura catalana. Totes les terminologies que es pugui inventar un govern retrògrad aragonès no poden amagar que els fills i les filles de la Franja de ponent fan literatura de nivell en català i poden esdevenir clàssic. O és que Moncada parlava i escrivia en lapao?

Un altre gran escriptor, Desideri Lombarte, de Pena-roja de Tastavins, va escriure centenars de poesies per honorar la terra que l'havia vist néixer i la parla d'aquesta terra. Va ser un gran recuperador de mots, de legendes, amb una capacitat descriptiva molt gran i amb una poètica que retrata una terra eixuta i de parla catalana.

Avui dia el nombre d'escriptors que conrea el català és molt gran, alguns d'ells amb gran èxit: Carles Terès, Mercè Ibarz, Héctor Moret, Lluís Rajadell, Juli Micolau, etc.El filòleg Artur Quintana, resident a La Codonyera, és tota una institució quant als estudis lingüístics i literaris de la Franja de Ponent.Vaig descobrir la literatura de la Franja a partir de la lectura de -L'home de França-, de JA Chauvell, actual alcalde d'Alcampell,poble del diputat Duran Lleida, primer municipi que ha demostrat la seua contrarietat a l'aberració lingüística que proposen el govern del PP i del PRA. He llegit moltes pàgines, he comprès els seus anhels, he gaudit del seu bon savoir faire literari.

Cap d'ells conrea el lapao, malgrat oficialismes estèrils. La llengua no s'imposa, es neix amb ella, forma part de la nostra intimitat cultural.Aquests senyors que volen liquidar el català no poden liquidar l'ànima de la població. Faran el ridícul més gran culturalment parlant dels que es fan i es desfan, però literalment la gent continuarà parlant el català i els escriptors continuaran usant la llengua de Moncada, de Torrent, de Beszonoff, de Porcel, de Vergés i de Garia... el català.

Els versos del cantautor de la Codonyera Tomàs Bosque, de l'escola del gran Labordeta, retraten qui som:Lluït i blanc és lo meu idioma,/ fet de mújsica i combats,/ en centúries passades de paraules./ De lluny ens ve la veu a gola/ i anomenem les plantes i animals/ en encertades lletres heretades./ Escriure, no escrivim encara prou:/ ens van furtar les plomes fa vuit segles./ Diuen els que no ho sabent tot/ i els que hi saben ben poc,/ que esta llengua és basta./ Oh! per favor, savis de cagalló,/ opineu si voleu,/ arremangueu-tos i descobrirem vostres misèries./ Vols dir, amic cantor,/ que el vostre Chapurreau de l'Aragó,/ és clara llengua, és català del bo?/ Així mateix, respectable senyor,/ veniu només al Guadalop,/ i els camperols d'allí,/ sens cap esforç,/ us donaran una lliçó. Esperem que no haguem de repetir el famós crit de Labordeta al congrés de diputats davant de tanta intolerància: A la mierda!

Primera Edició dels Premis Josep Lluís Palacios

Òmnium Cultural organitza la primera edició

dels premis Josep Lluís Palacios

La sala d’actes del GER es va omplir d’alumnes, docents i familiars que van voler assistir a l’entrega de premis dedicada a l’historiador i polític ribetà

El passat dimecres 13 de novembre es va celebrar la primera edició dels premis Josep Lluís Palacios de treballs d’investigació i creació organitzats per Òmnium Cultural Garraf. L’esdeveniment va tenir lloc a la sala d’actes de l’entitat GER de Sant Pere de Ribes i va aplegar una pila de joves estudiants, docents i també familiars de l’historiador i polític Josep Lluís Palacios que malauradament ens va deixar el passat gener de 2012.

Després d’una cerimònia molt emotiva on es va recordar la trajectòria de l’historiador a través d’un vídeo commemoratiu i on es van escoltar les paraules de la seva dona, Maria Mercè Giralt, es va fer l’entrega de premis.

Dividits en dues categories corresponents a primer i segon cicle de secundària, es va premiar un treball de primer d’ESO, Guia Turística del Garraf per Núria Catena, Irene Garrido, Eva Sánchez, Pau Solsona i Adrià Sistané, i dos de segon cicle, Recuperació de la flora del Garraf després d’un incendi per Zoa Glasmeyer, Adrià Arnau i Anaïs Llop i Alberg domòtic a Jafre per Arnau Mestre, Àlex Resa, Oriol Gràcia i Marc Garcia. Els guanyadors podran veure publicats els seus treballs i a més rebran una dotació econòmica destinada a l’ajut del pagament d’activitats educatives o de material escolar.

El concurs pretén impulsar als alumnes de secundària a treballar en grup per realitzar investigacions o creacions que siguin d’interès per la comarca del Garraf. Són els propis joves els que trien el tema del treball, la seva planificació i els que en fan una autoavaluació per tal que siguin ells mateixos els protagonistes del seu propi procés educatiu. Es tracta, en definitiva, de potenciar una manera de treballar on la innovació, el treball en equip i els interessos dels alumnes siguin els punts claus de l’èxit. Una visió de l’educació en la qual, sense dubte, Josep Lluís Palacios va desenvolupar un paper molt important. Josep Riera, coordinador dels premis

Es va mostrar satisfet tant amb la participació d’aquesta primera edició com amb la qualitat dels treballs presentats. I malgrat que assegura que enguany la majoria de treballs presentats eren del nucli de Ribes, s’espera que de cara l’any vinent es presentin treballs provinents de totes les poblacions de la comarca.

La llengua d` Òc,oficial a la Vall d'Aran i Catalunya.

Occitània està políticament dividida entre els Estats espanyol, italià i francès, on s’ubica la major part del seu territori i població. No és encara reconeguda internacionalment com a entitat política, però la llengua occitana és oficial a Catalunya i a la Vall d’Aran, d’on és la llengua pròpia.

S’estén de l’Atlàntic al Mediterrani i del Massís d’Alvèrnia fins a la Península Ibèrica. Engloba, doncs, la part Sud-oest de l’Arc alpí.Comprèn, així mateix, Aquitània, el Llemosí, el Llenguadoc, Alvèrnia i Provença.
La Llengua occitana,llengua pròpia de la Vall d’Aran,on popularment s’anomena –Aranès- és Llengua oficial a Catalunya.Aprovat pel Parlament català el 30 setembre de lany 2005,és a dir,que tant els ciutadans de Catalunya com les Institucions catalanes reconeixen la Vall d’Aran com una realitat nacional occitana,dotada tant d’identitat cultural com geogràfica,històrica i lingüística.
La Cultura occitana és vehiculada a travès de la llengua pròpia de la Vall d’Aran.A Catalunya es garanteix el futur de la Llengua occitana a la Vall d’Aran.Per als aranesos,clar i sitgetà,és un motiu de dignitat i d’orgull.Per als Països Catalans el coneixement d’aquesta llengua bessona del català dins la Romania -Josep Carbonell i Gener- la converteix en vehicle de la memòria històrica d’Occitània i Catalunya.
La garantia tant a la Vall d’Aran com a Catalunya n’és el treball –colze amb colze- del Conselh Generau de la Vall d’Aran amb la Generalitat de Catalunya.

La Vall d’Aran,lligada a Occitània geogràficament,lingüística i cultural,políticament en territori dels Països Catalans,va formar partdel Comtat de Comenge i es va integrar al Principat de Catalunya mitjançant el Tractat d’Emparança al segle XII,però al segle XIII va canviar de titularitat,fins que al segle XIV va obtenir Era Querimònia,és a dir,una Compilació Legal que l’atorgava la Corona Catalano-aragonesa,que en reconexia Drets i Usatges del territori.

Al segle XV,la Vall d’Aran,definitivament es va integrar –de manera pactada- al Principat de Catalunya.Va conservar les seves Institucions fins al Règim General espanyol de l’any 1834 (segle XIX) i més tard l’Estatut de Catalunya de Sau de l’any 1979 (segle XX) les va confirmar.L’Estatut de Catalunya de l’any 2006 (segle XXI) va oficialitzar la Llengua i cultura occitana a tota l’Autonomia de Catalunya,tot i reconeixent-les com a pròpies de la Vall d’Aran,on són emprades administrativament i singular en l’Aprenentatge per a tots els Centres Educatius.
La Llengua d'Òc o occità pertany al grup de llengües romàniques o neollatines i està constituït per sis dialectes: l'alpí, el llemosí, l'alvernyès, el llengadocià, el provençal, i el gascó. L'aranès és una variant del Dialecte gascó. L’Àrea lingüística de l’Occità amb els seus dialectes que el constitueixen ocupa una extensió de 190.000 Km2.El terç sud de l'Estat Francès.L’Occitanisme va viure durant l’any 2012 un impuls tan important amb una gran manifestació a Tolosa de Llenguadoc.

"Era Lei d´Aran". Aprovada peth Parlament de Catalonha eth 13 de junhsèga de 1990 qu' arreconeish era identitat aranesa laguens dera Autonomia de Catalunya. Damb aguesta Lei d’Aran recupère era sua identitat istorica de pòble e es esturments legaus entath sòn desvolopament."Orde de 3 d´agost de 1990".- Desvolope er apartat dera lei d´Aran en çò que hè referéncia ara normalizacion dera lengua d´Aran enes curriculums des centres educatius aranesi. Auviatge artistic Er art romanic ei un element mès dera identitat aranesa. Subergessen es glèises romaniques de Bossòst, Arties, Salardú, Vielha, Unha.Era riquesa artistica la trapam tanben ena escultura e pintures muraus. Cau remercar eth Crist de Salardú e eth Crist de Mijaran.

El Camí de Sant Jaume a Catalunya una realitat pura i dura

Existeix la sensació que Catalunya s’ha mantingut al marge del moviment jacobeu i de la pelegrinació a Santiago de Compostel•la, però la realitat és ben diferent. Històricament, el nostre és un país que, des del primer moment, connecta amb el fet jacobeu. El culte a Sant Jaume a Catalunya era molt freqüent desde l’inici de les pelegrinacions. Una tradició molt estesa afirma que l’Apòstol va predicar a Barcelona, Lleida i Saragossa. En alguns d’aquests llocs encara es celebra el seu pas amb festes i tradicions populars específiques. A més, alguns dels primers pelegrins documentats eren catalans, com ara l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat. Catalunya, per la seva situació geogràfica, sempre ha estat porta d’entrada privilegiada de tots els corrents militars, ideològics i culturals provinents de més enllà del Pirineu. Si es mira des d’una lògica purament geogràfica, per Catalunya devia haver passat una de les branques europees més importants del Camí de Sant Jaume; en canvi, amb el pas del temps va quedar limitada a ser una ruta menor entre els camins que conduïen a Santiago de Compostel•la i, encara, fragmentada, ja que per terres catalanes passaren diversos itineraris que eren freqüentats de manera desigual pels pelegrins. O sia, que no es pot dir que hi hagués una única ruta a Catalunya sinó moltes, malgrat que algunes foren més transitades que d’altres.

Durant el segle XI els reis de Navarra, d’Aragó i de Castella i Lleó iniciaren una política de construcció d’infraestructures per atendre els pelegrins que passaven per les seves terres. Aquesta política no es desenvolupà a Catalunya i per això no disposem d’una ruta semblant al Camí Francès. A més, fins a la segona meitat del segle XII Catalunya no completa la reconquesta del seu territori, de manera que durant els tres primers segles de pelegrinatge a Santiago els caminants s’havien d’adaptar a les repetides oscil•lacions de la zona fronterera entre els musulmans i els franco-catalans.

Aquesta dificultat convidava la majoria de pelegrins de l’època a desplaçar-se cap a la banda occidental del Pirineu per accedir a la Península. El pas pel Pirineu oriental era menys dificultós però més insegur de cara a enllaçar amb la via principal que conduïa a Compostel•la. Hi havia pelegrins, sí, però eren molt pocs els que s’aventuraven a travessar les nostres terres. També va influir-hi la menor quantitat de llocs sagrats amb relíquies importants que va fer desviar els corrents de pelegrins cap als llocs on hi havia un nombre més gran de relíquies. Així, podem concloure que el Camí de Sant Jaume a Catalunya va existir, encara que no va poder competir amb els que ja estaven fixats durant el segle XI i plenament consolidats en el segle XII.

Mentrestant, el culte a Sant Jaume s’estenia per la geografi a del Principat tal com ho demostren les abundants esglésies i poblacions que hi estan dedicades. Tampoc no s’ha d’oblidar que els únics reis anomenats Jaume de les monarquies hispàniques són els sorgits de la dinastia barcelonina, si bé la influència ens va venir des d’Occitània, ja que va ser Maria de Montpeller la que va donar al seu fill el nom de Jaume, amb la qual cosa es va iniciar un costum familiar a la família reial d’Aragó i comtal de Barcelona.

Els Països Catalans a l'Època romana (2013)

En època romana la totalitat dels Països Catalans "Salses a Guardamar i de Fraga a Maó,més la ciutatd'Alguer"formaven part d'Hispània Citerior o Tarraconense,és a dir,la més propera a Roma.

Amb l'Emperador August (27 aC - 14 dC),la Península Ibèrica es va dividir en Tres Províncies:Bètica,Lusitània i Citerior o Tarraconense.Amb Dioclecià,nomenat Emperador el 284,l'Hispània Citerior es va subdividir en Gallaècia,Carthaginiensis i Tarraconensis,és a dir,que els Països Catalans sempre van quedar inclosos a la Hispània Citerior i a la Tarraconensis,amb Tarraco com a Capital.

Només no eren dins d'aquestes estructuracions territorials la Vall d'Aran,que,com a vessant nord dels Pirineus,pertanyia a la Gàl.lia Aquitana o Aquitània,i la Catalunya Nord,que corresponia a la Gàl.lia Narbonesa.De tota manera,les Províncies eren divisions amb Finalitats Territorials i fiscals;Ruscino al Rosselló i Emporiae a l'Empordà presenten Fases Culturals pràcticament idèntiques.

Els Romans petgen Catalunya l'any 218 aC,en la Segona Guerra Púnica,després de l'atac cartaginès Sagunt,aliada de Roma.Gneu i Publi Corneli Escipió desembarquen a Empúries,que,com a Colònia de Massàlia (Marsella),era ciutat amiga.L'objectiu era tallar la Rereguarda d'Anníbal,que es dirigia imparable vers Itàlia.

Des d'aquesta Primera Plataforma,els Romans van ràpidament vers Tarragona,on,amb l'ajut dels Ibers de Kesse,construeixen pontents muralles amb Base Ciclòpia.En canvi, a Lleida,Roma es va trobar uns forts oponents:els Ilergetes,capitanejats per Indíbil i Mandoni,queeren pro-cartaginesos.

Roma va iniciar així la seva Primera Experiència fora d'Itàlia,sense cap idea preconcebuda de Conquesta,sinó amb la voluntat de derrotar l'enemic púnic.Podem dir que va ser en terres catalanes on va començar la Grandesa de Roma i aquella Primera Unitat Mediterrània que va ser el Mare Nostrum (sic).

El segle II aC està marcat per Fets Històrics de divers signe.El 195 aC en Cató,el Censor,setia l'encarregat d'ofegar la Revolta dels Ibers,que va suposar la fi de ciutats com l'Hel.lenística Rhode (Roses) i la Indiketa Ullastret,però,d'altra banda es van potenciar els Nuclis Ibero-romans amb el recolzament de les êlits Locals,com Saitabis (Xàtiva),Lucentum (Tossal de Manises,Alacant) o Arse-Saguntum al País Valencià.

Va ser,també,aquest segle de noves Fundacions,intensificades d'ençà de la Destrucció el 146 aC de la gran rival,Cartago.El 138baC neix,amb el rang de Colònia,Valentia (València),i el 123 aC Cecili Metel conquereix les Illes Balears i funda Palma i Pollentia.

La fi del segle II i el començament del segle I aC,és una Fase d'estructuració-a gran escala-dels Països Catalans,el territori català,tant pel que fa a Ciutats com a traçat de Vies i Establiments rurals.I,per primer cop,al segle I aC el territori català va ser Escenari dels Enfrontaments de Romans cintra romans.Primer,Sertori Pompeu el Gran,que va tornar a Roma el 71 aC deixant com a tedstimoni del seu Triomf els Trofeus arquitectònics a Panissars.Més tard la Guerra Civil entre Cèsar i Pompeu,amb la victòria cesariana del 40 aC a Ilerda (Lleida).

El gran canvi va suposar el Regnat d'August 27 aC - 14 dC.Amb ell tota la Península Ibèrica va ésser ROMANA i als Països Catalans es va impulsar reformes i unes sòlides infraestructures.No debades l'Emperador August va residir a la Capital Tarraco,el 20-25 aC i el 16-15 aC,per dirigir de més a prop la Reorganització d'Hispània un cop acabades les Guerres Càntabres.Visca els Països Catalans...!

Froilan Franoo,àlies El Mestre.

Institute of Arts of Barcelona a la Vila de Sitges,curs 2013-2014

Els Mossos d’Esquadra donen Consells de Seguretat als 57 alumnes de l' “Institut d'Arts de Sitges”.Aquests consells van explicar principalment els diferents Cossos de Seguretat presents a la ciutat sitgetanai les funcions que li són pròpies Mossos d'Esquadra. Els Mossos d’Esquadra imparteixen Consells de Seguretat als alumnes en l’Acte d’Inauguració de l’Institut d’Arts de Barcelona

Els Mossos d’Esquadra de la Comissaria del Garraf van impartir el dimarts 24 de setembre de 2013Consells de Seguretat en l’acte d’inauguració del Primer Curs de l’Institute of Arts of Barcelona (IAB), ubicat a l’antic -Centre de disseny SEAT- de la Vila de Sitges a la Plana del Vinyet o Can Pei.

A l’Acte van assistir els 60 alumnes amb que compta aquest primer any el Centre Docent especialitzat en Arts Escèniques, uns alumnes que en la seva majoria són Estrangers i Procedents de tot el món, fet que va fer valorar positivament la tasca preventiva de fer difusió activa dels consells de seguretat als alumnes, tot seguint la línia ja oberta fa anys a Barcelona amb els alumnes d’Erasmus l’inici del Curs Escolar a Centres Universitaris, com és el cas de la Universitat Pompeu Fabra.

Aquests consells van explicar principalment els diferents Cossos de Seguretat presents a la ciutat i les funcions que li són pròpies, un petit marc legal i normatiu del nostre país català i quines són les conductes de seguretat que els poden ajudar a evitar ser víctimes principalment d’un furt, com a fet delictiu dels quals poden ser potencialment víctimes durant la seva estada a la ciutat de Sitges.

A l’acabament de l’acte, que va comptar amb la presència de l’Alcalde de Sitges, es van repartir entre els assistents -Tríptics amb els consells de seguretat per a estrangers i visitants a la ciutat”, editats per l’Ajuntament de Sitges amb l’Assessorament del Cos de Mossos d’Esquadra i la Policia Local de Sitges.

Confederació del Regne d'Aragó i el Comtat de Barecelona

Sobre la qüestió de si amb l’adscripció del Regne d’Aragó al Comtat de Barcelona es creà una confederació, la posició aragonesa moderna, no sols es mostra reticent, sinó fins i tot contrària.

Així, Lacarra (CHCA-1962-1), tot al•ludint una literatura produïda sobre la qüestió, escriu que des d’Antoni de Bofarull fins arribar als professors Schramm i Ramos Loscertales, aquella literatura -tot afegint-hi que era més política que històrica- tendeix a explicar allò que amb graciós anacronisme era anomenat Confederació catalano-aragonesa.
Doncs bé, parlem-ne, car el punt és important. Partim nosaltres del supòsit que Lacarra i els seus seguidors defugen la qualificació de confederació, per tal com deuen creure que amb aquesta figura política es menysvalora el caràcter sobirà d’Aragó i se li lleva així el superiorat i la generalitat. És a dir que no admeten ni la igualtat dels components inicials de la unió.
En contra d’aquesta tesi, completament errònia, nosaltres defensem no sols el caràcter confederatiu de la unió primera i dels ulteriors additaments, sinó que propugnem i assentem el superiorat absolut de Catalunya -enterbolit només per la passió política-, de tal faisó que, si per una banda Aragó fou el primer regne dels que anirien formant el corpus polític català, per l’altra banda Catalunya va ésser I’Estat general, seu d’una monarquia que tot i posseir i emprar el seu titular, entre d’altres títols, el de rei d’Aragó, no era pas aragonesa, sinó que era de tot en tot una monarquia catalana.
En tal manera que, i en això estem d’acord amb la doctrina aragonesa, l’Estat conjunt no era una veritable confederació, en quant el poder sobirà gaudia d’una unitat que pugnava contra l’existència de poders sobirans als Estats particulars, sigui això entès, però, amb la mantinença dels poders inferiors múltiples propis de la nostra constitució antiga, i no cal dir-ho amb l’existència dels regnes.
Tot amb tot, en l’aspecte de la independència de cadascun dels estats particulars envers els altres, també és evident que aquell conjunt d’Estats es pot qualificar o definir com una confederació. No fer-ho perquè, com han dit, és un graciós anacronisme, és valdre’s d’un recurs fàcil per rebutjar quelcom que no interessa per tal com malmena una determinada teoria. Però no hi ha dubte que en tenia molts aspectes i característiques, nades precisament de la tradició política catalana. I és per això que ja des de Víctor Balaguer, els Bofarull, Pella i Forgas i Josep Coroleu, passant per l’alemany Klüpfel fins els professors Josep M. Font i Rius i Frederic Udina, aquest caràcter de l’obra política catalana ha estat posat en relleu. És a dir que aquest punt ja és ben establert, en tanta de mesura que sobta que sigui combatut.
Si ara ens transferim a alguns autors estrangers contemporanis, veurem com Percy Schramm escriu a “Ramon Berenguer IV” (els primers comtes-reis): “Adrià, l’anglès que ocupava la càtedra de Sant Pere, fou qui posà fi definitivament a les antigues qüestions i regulà amb tres breus apostòlics les relacions legals del nou doble Estat amb Roma”. I Camillo Giardina (CHCA-1976-1 p.56): “Els reis d’Aragó consideraren sempre llurs regnes i comtats com a entitats distintes unides sols amb vincles personals a la corona d’Aragó”. Cap dels Estats, compresos els regnes de Sicília i Nàpols, perderen mai la seva pròpia autonomia nacional i jurídica, I’ús del propi dret i mai no concediren cap valor jurídic a les lleis dels Estats dominants, Catalunya i Aragó, als quals no estaven annexats, sinó simplement units”.
Amb aquesta soma repassada, hem volgut demostrar quant és errònia la pretensió actual aragonesa de negar caràcter federatiu a la unió que estem analitzant. La creació “ab initio” d’aquest tipus d’organització política per part de Ramon Berenguer IV -mogut probablement per factors com és ara la tradició de la pròpia casa comtal de Barcelona, les condicions de respecte als furs aragonesos posades per Ramir II i la mateixa influència romana-, i la seva perduració en el temps, són tant evidents que costa de creure que hom consideri possible la seva impugnació.
El fet, però, que s’hagi intentat i justament per historiadors eminents com ara Lacarra i González Anton, indica quant gran és la transcendència d’aquesta dualitat inicial perllongada després secularment amb una pluralitat de nous Estats. Perquè és indubtable que la dualitat d’Estats, Aragó i Catalunya, sota un mateix sobirà comporta la destrucció total del mite de “Aragón", amb totes les seves conseqüències i la instauració d’un reialme català com a entitat política verament existent. I això és així,és a dir, que la dualitat comporta la reconeixença de la catalanitat, és quelcom tan obvi, que és per aquesta raó que hom la vol desar. Si totes les manifestacions d’aquella monarquia, àdhuc les més importants eren catalanes, i I’Estat governat per aquella monarquia és un Estat doble, quin és l’Estat dels dos que el componen, que hi mana?
És l’Estat que no hi té els seus prínceps ni hi té la llengua, ni les armes, ni la seva administració, o és I’Estat que té tot això i més al capdamunt? La resposta és inequívoca, només n’hi ha una: és l’Estat que té totes les seves característiques nacionals encimbellades en totes les manifestacions i organismes governants.
I volem afegir al que precedeix alguns comentaris sobre el terme de graciós “anacronisme” que els citats professors han aplicat al terme confederació. Perquè sembla realment impertinent parlar d’anacronismes en casos com el present. I és potser que la doctrina aragonesa no té cap raó seriosa per combatre aquesta definició i per això es val d’estirabots. Ja que Confederació, unió real o unió personal, s’anomeni com s’anomeni, el cert és que hi hagué un ajust d’Estats independents que visqueren governats per la mateixa monarquia.
I aquesta monarquia era una monarquia totalment catalana, malgrat que ostentés el títol de rei d’Aragó perquè també era el sobirà d’aquest regne. I el fet que acabem d’assenyalar d’haver-hi una reialesa catalana en aquell Estat confederal, indica quin era l’Estat metropolità i quina era la nació dominant i, en conseqüència, quin és el nom que pertoca aplicar a aquell Estat, el qual nom no és altre que Catalunya .
I repetim-ho, és per tot això que acabem d’exposar que els autors aragonesos citats rebutgen la categoria d’Estat confederal d’unió personal per qualificar aquell ens polític que designen amb la bàrbara locució de corona d’Aragó. Perquè l’Estat confederal, amb la natura catalana que l’informa, és la negació mateixa no sols del “Reino de Aragón” que presenten, ans també de la mateixa Corona.
I hem de fer constar que ací hem estat fent grans concessions polítiques al regne d’Aragó en situar-lo al nivell de Catalunya com a membre confederal o d’Estat unit en unió personal, car la posició de Catalunya, el comtat de Barcelona, com a membre d’aquella construcció política, era d’avantatge destacat, per tal com era el d’Estat adquirent en el supòsit d’unió personal, i en tots dos supòsits era I’Estat subsistent amb la seva pròpia sobirania.

27 Novembre 2013:Diada del Mestre a Catalunya

27 Novembre 2013 Diada del Mestre i Sant Josep Calasanç.

Avui,dia 27 Novembre 2013 és el dia que tradicionalment a l’Estat espanyol es dedica al Mestre i a la Mestra. Un dia que passa per a molta gent totalment desapercebut, fins i tot per als Mestres,força vegades.

Pensem però que és una Diada que hauriem de celebrar tots els qui creiem en l' Escola Pública,ara més que mai ! La comunicació virtual és tant fàcil i accedir a la informació també que no es fa necessari explicar les raons històriques d'aquesta Diada... gairebé tothom ho tenim a l'abast i en molts casos a la butxaca...

Volem fer només un petit record a un fet molt important i que és el que realment hem de festejar: La Fundació de la Primera Escola Gratuïta a Europa !!! de la mà de Sant Josep de Calassanç (1557-1648) .A les acaballes del segle XVI es produí a Roma un desbordament del riu Tiber que provocà una gran catàstrofe.

Josep de Calassanç entre d'altres accions, decidí fundar una escola per als nens que no tenien recursos, els més dèbils i més necessitats... un sentiment que s'anà contagiant a d'altres mestres joves i que acabà amb la fundació de l' Escola Pia: la primera escola gratuïta dedicada als infants més necessitats!!!

València denuncia el -robatori- de la Televisió Valenciana "TV El 9"

Una multitudinària manifestació ha recorregut aquest dissabte el centre de València per denunciar el "robatori" de Ràdio Televisió Valenciana (RTVV) i per exigir la dimissió del president de la Generalitat, Alberto Fabra, després del cessament de les emissions de la cadena.

La marxa ha partit puntual, a les 18.00 hores, des de la plaça de San Agustín, amb el crit unitari 'Fabra dimissió' i nombroses Pancartes en les quals podia llegir-se 'robatori!' o 'prou!', mentre els assistents corejaven consignes com 'Açò és un Colp d'Estat' i 'No teniu vergonya'.

A Alacant, la manifestació ha començat mitja hora més tard, tal com estava previst, des del Centre de Producció de Programes de RTVV i, a més dels crits demanant la dimissió d'Alberto Fabra, els centenars d'assistents han corejat consignes com 'Fabra a Picassent, Babalà president', en al·lusió a l'històric programa infantil de la televisió pública valenciana.

El President del Comitè d'empresa de RTVV, Vicent Mifsud, ha indicat en declaracions als mitjans en la marxa de València que "el que es va perpetrar ahir ha estat una autèntica barbaritat i la reacció del poble així l'està demostrant".

Alhora, ha criticat que mentre el Consell "addueix causes econòmiques per acomiadar els treballadors, els manté en permisos retribuïts i pagant les nòmines com a mínim fins a finals de gener o principis de febrer", i alhora el tall del senyal comportarà unes pèrdues de tres milions d'euros a l'Empresa pels compromisos d'emissió de publicitat que tenia.

Després,a la Plaça de la Verge, on ha acabat la manifestació, ha insistit que els treballadors de RTVV seguiran "lluitant per la dignitat del poble valencià".

Després de la pancarta amb el lema 'RTVV no és tanca, és la teva', s'han situat els treballadors de la casa com Frederic Ferri i altres representants del Comitè d'Empresa com la seva Vicepresidenta, Salut Alcover.

Uns metres per davant, una altra pancarta obria la marxa amb el lema 'Eleccions anticipades ja', després de la que s'han situat representants dels partits de l'oposició com Ximo Puig (PSPV), Enric Morera (Compromís) i Ignacio Blanco (EU), a més de la portaveu del PSOE al Congrés, Soraya Rodríguez.

També s'han situat al front de la mateixa representants del món de la cultura com l'actor Ferran Gadea, el portaveu d'Acció Cultural del País Valencià, Toni Gisbert, i el president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno, a més del secretari general de CCOO-PV, Paco Molina.

Per la seva banda, el portaveu de Compromís a les Corts, Enric Morera, ha assenyalat que avui "és el dia un de la nova RTVV pública, en valencià i de qualitat," i, per tant, "un dia d'esperança i de saber que els valencians ens refarem com poble i reconstruirem tot el que el s'ha destrossat, la decència i l'autonomia".

El castellà a Catalunya "no només llengua docent" (2013)

El Tribunal Suprem torna a donar la raó a un pare que exigeix a la Generalitat que compleixi les sentències judicials en matèria lingüística. L'Alt Tribunal requereix a la Conselleria d'Ensenyament, una vegada més, que apliqui la conjunció lingüística a les escoles de Catalunya, amb castellà i català com a llengües vehiculars.

En aquest cas es refereix a l'Educació Infantil. La decisió de l'Alt Tribunal, coneguda aquest dimecres, ratifica una setencia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del 29 de maig del 2012 que va anul·lar "per no ser conforme a dret", la resolució d'11 de maig del 2009, del Director General d'Educació Bàsica i el Batxillerat de la Conselleria d'Ensenyament, que imposava el català com a única llengua vehicular; i, a més, rebutjava la possibilitat d'elecció de llengua als pares.
D'aquesta manera, el Suprem declara, una vegada més -com també ho han fet en diferents ocasions el TSJC i el Tribunal Constitucional-: El Tribunal Suprem adverteix la Generalitat que "efectua una interpretació clarament errònia de la doctrina del Tribunal Constitucional i no només de l'exposada en la sentència 31/2010 [la de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya], sinó també en les anteriors recaigudes sobre aquesta qüestió".
D'aquesta manera, els magistrats de l'Alt Tribunal es refereixen a l'argument utilitzat per Irene Rigau, en tant que Consellera d'Ensenyament i responsable del recurs de cassació de la Generalitat, quan defensa que "el caràcter normal de la utilització del català com a llengua vehicular està limitat només pel reconeixement del castellà com a llengua docent amb l'extensió que sigui requerida perquè es garanteixi el seu coneixement i el seu ús".
Quan el Tribunal Constitucional utilitza la paraula vehicular en relació amb el castellà a Catalunya és conscient que la llengua pròpia de Catalunya és el català, però també que ambdues llengües són cooficials en aquesta Comunitat Autònoma, i que segons l'article 3 de la Constitució tots els espanyols tenen el deure conèixer-la i el dret a usar-la. I per a això cal que en l'ensenyament a Catalunya el castellà sigui llengua vehicular juntament amb el català i no només llengua docent".
El Suprem recorda a la Conselleria d'Ensenyament que: "Segons el Diccionari de la Real Acadèmia de la Llengua, és llengua vehicular la que serveix de comunicació entre grups de persones de llengua materna diferent, supòsit que concorre en la societat catalana de manera que és clar que en ella i en el seu ensenyament ambdues llengües han de ser vehiculars, amb la cautela quant a la dimensió de l'ocupació de cadascuna, que vam establir en sentències anteriors.
I el castellà no pot quedar reduït a la condició de llengua docent i equiparada quant al seu estudi al mateix nombre d'hores que la primera llengua d'estudi estrangera". El règim lingüístic del sistema educatiu de Catalunya el que ha de garantir és que en l'ensenyament siguin vehiculars tant el castellà com el català, amb les cauteles que quant a la dimensió de l'ocupació de cadascuna hem acceptat, però sense que en cap cas hàgim establert la possibilitat de la utilització exclusiva d'una d'elles o la seva relegació a una mera condició de llengua docent, la qual cosa exclou, per tant, la discriminació denunciada en el motiu.
La decisió de la sentència de la Secció 4ª de la Sala Tercera del Tribunal Suprem, després d'un doble recurs de la família afectada -que volia poder escollir la llengua d'escolarització de la seva filla- i la Conselleria d'Ensenyament -que volia imposar el català com a única llengua d'escolarització-, obliga la Generalitat a pagar les costes.

El creador de la Senyera Estelada té una plaça a Barcelona (Gener-2014)

La inauguració de l'espai públic comptarà amb la presència de l'Alcalde de la ciutat de Barcelona, en Xavier Trias.

L'any 2008, sota mandat del que era Alcalde Sr Hereu, l'Ajuntament ja va fer un primr pas perquè la Capital de Catalunya:Barcelona,honorés el creador de la bandera Independentista, en Vicenç-Albert Ballester Camps, que a principis del segle XX signava els seus escrits sota un Pseudònim que significava "Visca la independència de Catalunya i mori Espanya".
La Plaça a Vicenç-Albert Ballester Camps, creador de la Bandera Independentista,àlies l'Etelada,al gener 2014 té una plaça dedicada a Barcelona.El proper 18 de gener, a partir de les 13:00 hores, Barcelona comptarà oficialment amb un espai públic dedicat al creador de la bandera independentista.
Aquesta decisió votada pels nacionalistes catalans,es va aprovar el passat 4 de juliol de l'any 2013 i aquest dissabte s'ha conegut la data de la inauguració de la plaça que portarà el nom del creador en Vicenç Albert Ballester Camps.
El Ple Municipal del Districte de Ciutat Vella,és el que va aprovar assignar una Plaça al creador de la Bandera Independentista,àlies l'Estelada i el va fer amb els vots sempre a favor de CiU, ICV-EUiA i ERC i l'Oposició del PSC i el PP.
Ara bé,no obstant això, el primer pas per a honorar en Vicenç-Albert Ballester Camps es va donar el 2008 -sota mandat de Jordi Hereu- i llavors sí va comptar amb el vot favorable del PSC, igual que va succeir també a la ciutat de Vic,província de Barcelona, també aquest any 2013i amb el Vist-i-plau dels socialistes catalans.

Signava amb un "mori Espanya"

A la polèmica sorgida arran d'aquest fet, que suposa honorar una persona catalana, que va crear un "Símbol que divideix els catalans",hores d'ara cal sumar la -polèmica figura- que Ballester Camps va ser en vida.
Nascut al segle XIX,l'any 1872 a Barcelona i mort el 1938 (segle XX)al Masnou (Barcelona), va ser un bon marí,també un Editor i polític antiespanyol que va destacar com a -Activista Independentista durant el segle XX.

Ballester Camps va ser un dels independentistes més radicals de principis de segle XX. Així, a més de ser president de la Unió Catalanista, va utilitzar com a pseudònim per als seus escrits l'acrònim VICIME, una paraula que significava: "Visca la independència de Catalunya i mori Espanya".

El 9 de Novembre de l'any 2014,una dada històrica,també a Catalunya

Els altres 9-N: Cau el mur, vola el pont

El 9 de novembre de l'any que ve se celebrarà el 25è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i farà 21 anys de la destrucció del pont de Mostar.

És també la data de la Nit dels Vidres Trencats, l'inici de l'Holocaust jueu, una fita que ha donat lloc a la commemoració del Dia Internacional Contra el Feixisme i l'Antisemitisme

Cau el mur de Berlín. Comença la reunificació alemanya

L'infaust record de la Nit dels Vidres Trencats ha convertit el 9 de novembre en el Dia Internacional Contra el Racisme, el Feixisme i l'Antisemitisme. I és que precisament aquella nit de l'any 1938 es considera el punt de partida de l'Holocaust jueu. En un atac orquestrat per la SS alemanya contra els jueus, a qui consideraven la causa de tots els problemes dels alemanys, es van incendiar sinagogues, es van destruir indústries i comerços i es van profanar cementiris. Durant una sola nit es van arribar a detenir entre 25.000 i 30.000 persones i se'n van assassinar més de 90, moltes de les quals jueves i d'altres només perquè ho semblaven.

El dia 9 de novembre ha deixat per a la història altres efemèrides de record més grat com ara la caiguda del mur de Berlín, que l'any que ve celebrarà el 25è aniversari, i que va permetre l'obertura de les fronteres de la RDA i la posterior reunificació alemanya. Quatre anys després de la caiguda del mur, unes altres pedres van volar: les del pont de Mostar. Van caure fruit dels intensos bombardejos de la guerra de Bòsnia, que van fer desaparèixer el pont Vell o Stari Most, que unia les dues ribes del riu Neretva. Aixecat per enginyers otomans el 1566, el pont es va reconstruir el 2003 i es va convertir en patrimoni de la humanitat i símbol de la reconciliació nacional de Bòsnia i Hercegovina.

Remuntant-nos en el temps i acostant-nos en l'espai, l'any que ve farà 302 anys que John Campbell, segon duc d'Argyll, va prendre possessió de l'illa de Menorca en nom de la reina Anna de la Gran Bretanya, d'acord amb les clàusules secretes del Tractat d'Utrecht, que posava fi a la participació d'Anglaterra en la guerra de Successió. És també el dia de la independència per a Cambodja, que l'any 1953 es va separar de França i va començar la seva trajectòria com a estat sobirà.

Es tracta, doncs, d'una data de record amarg i d'esperança. La voluntat dels pobles és capaç de fer caure murs de divisió i també d'aixecar ponts quan convé

La L.E.C.,en el Punt de mira (Any 2013)

Sota el seu punt de vista, aquest augment en la participació dels professors d'Escoles privades-concertades en una vaga es deu al rebuig general a la LOMQE, que segons la Consellera Irene Rigau "representa una ofensiva al model d'escola catalana". "Això demostra la preocupació que hi ha per un model que vol anul•lar la immersió lingüística i el model d'escola catalana", ha afegit.

La Consellera es referia d'aquesta forma als apartats de la LOMQE que restableixen l'obligatorietat d'utilitzar com a vehiculars totes les llengües oficials a les CCAA que en tinguin més d'una, tal com recullen diferents Sentències del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem.
Malgrat les declaracions de Rigau, els organitzadors i participants en la vaga d'aquest dijous a Catalunya han volgut deixar clar des del principi que també han sortit al carrer per rebutjar les retallades de la Generalitat en el sector i alguns aspectes de la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) que, segons l'opinió dels sindicats, no disten massa dels plantejaments de la LOMQE.
Així, el Sindicat d'Estudiants de secundària afegeix a la sèrie de protestes el rebuig a la projectada revàlida per als alumnes d'ESO, a l'augment de les taxes universitàries (un 67% el curs passat) i a l'enduriment dels requisits per accedir a una beca.
La Secretaria d'Universitats de la Generalitat ha assegurat que les facultats catalanes funcionen amb "gran normalitat", malgrat que també s'havien unit a la convocatòria de vaga general.
Aquí el pes de la protesta ha recaigut gairebé exclusivament en l'alumnat, ja que el sindicat de treballadors universitaris ha optat per no sumar-se a la convocatòria davant l'escàs suport que preveien.

El Papa Francesc d'Assís ha demanat que no prevalgui ni l'orgull ni la mentida.

El Papa Francesc d’Assís ha connvidat el dia de Nadal-2013 a caminar en la llum i ha demanat que no prevalguin " ni l'orgull,ni la mentida ni la recerca del propi interès".

L’ha fet durant l'Homilia que ha estat la seva Primera Missa del Gall com a Pontífex, celebrada aquest dimarts -dia 25 desembre a la Basílica Vaticana."També en la nostra història personal s'alternen moments lluminosos i foscos, llums i ombres.

Si estimem Déu i els germans, caminem en la llum, però si el nostre cor es tanca, si prevalen l'orgull, la mentida, la recerca del propi interès, llavors les tenebres ens envolten per dins i per fora", ha advertit el Pontífex.

Així s'ha referit a la Profecia de Isaías: “El poble que caminava en tenebres va veure una llum gran que "no deixa de commoure"--, doncs no es tracta sol d'alguna cosa emotiva o sentimental, sinó que explica la realitat d'un poble que camina i té al seu voltant i dins d'ell tenebres i llums.

En aquest Nadal 2013, quan l'esperit de les tenebres cobreix el món, es renova l'Esdeveniment que sempre ens sorprèn i en sorprèn: el poble en camí veu una gran llum. Una llum que ens invita a reflexionar en aquest Misteri: misteri de caminar i de veure, ha subratllat.

Concretament, s'ha centrat en el verb 'caminar' que fa pensar en el Curs de la història, en el llarg camí de la Història de la Salvació, començant per Abraham, a qui Déu va cridar un dia a sortir del seu poble per anar a la terra que Ell li indicaria: "Des d'aleshores, la nostra identitat com a creients és la de pelegrins cap a la terra promesa".

Per part del poble, en canvi, ha precisat que "s'alternen moments de llum i de tenebra, de fidelitat i d'infidelitat, d'obediència i de rebel•lió, moments de poble pelegrí i de poble errant".
Però en aquesta nit, segons ha recordat, apareix Jesús, que posa la seva botiga entre tots, per lliurar als homes i dones de les tenebres i donar-los la llum: "No és només un Mestre de Saviesa, no és un ideal al qual estenem i del qual ens sabem per força distants, és el sentit de la vida i de la història que ha posat la seva botiga entre nosaltres", ha puntualitzat.

A més,el Papa Francesc ha assenyalat que els Pastors han estat els primers que van veure aquesta botiga, que van rebre l'anunci del Naixement de Jesús, precisament "perquè eren dels últims, dels marginats" i també perquè eren en vetlla aquella nit, guardant el seu ramat. Amb ells, el Papa Francesc d’Assís ha invitat a quedar-se en silenci davant del Nen Jesús.

Alhora, ha exhortat a compartir en aquesta Nit l'alegria de l'Evangeli, quan Déu dóna el seu fill, i ha repetit les paraules del Senyor: "No temeu. El nostre Pare té paciència amb nosaltres, ens estima, ens dóna a Jesús com guia al camí a la Terra Promesa. Ell és la llum que dissipa les tenebres. Ell és la nostra pau", ha conclòs.Al final de la cerimònia, el papa s'ha dirigit en processó a portar al Nen Jesús al Pessebre, ubicat a l'interior de la Basílica Vaticana.

Vuitè Centenari del Compromís de Casp (1412-2014)

La Nació catalana del Quatre-cents ”segle XVè", va haver de fer front a tota mena de convulsions socials, a les lluites de bàndols i a la inestabilitat política.Previ l’entorn a la mort del Rei de Catalunya en Martí l’Humà i algunes de les conseqüències de llarga durada, va comportar el canvi de Dinastia,no pas a una República catalana.N’hi ha qui sosté que alguns dels mals que pateixen Catalunya i els catalans del segle XXI hi tenen els seus orígens fa, ni més ni menys –i exactament!—, sis-cents anys enrere (1412-2012).

El Rei Pere III el Cerimoniós,molt ben recordat a la ciutat de Manresa, perquè va impulsar i afavorir la construcció de la Sèquia, va tenir dos fills i tots dos van tenir la gran oportunitat de portar la Corona catalana. L’un,en Joan I, conegut com el Caçador, va començar el seu Regnat després de la mort del pare, l’any 1387, però va morir en circumstàncies no gaire clares, sense descendència masculina, l’any 1396, i va ser succeït pel seu germà en Martí I, l’Humà. El cas, però, és que en Martí l’Humà també va deixar aquest món l’any 1410 sense haver fet Testament i sense aclarir qui havia de succeir-lo,ja que en Martí el Jove, el seu únic fill, havia perdut la vida a Sardenya, poc abans.

Desfermament durant un llarg perìode de discòrdies entre els catalans

El Comte Jaume d’Urgell era el candidat més clar a la Successió, perquè era l’únic descendent legítim -per via masculina del casal de Barcelona i perquè ja exercia de Lloctinent i Governador general- càrrecs que tradicionalment ostentava l’hereu de la Corona.Ara bé,poc s’imaginava en un primer moment, al costat dels seus partidaris, que els Esdeveniments acabarien prenent un caire tan advers als seus propòsits i per això va decidir esperar pacíficament que els Parlaments el reconeguessin.

No va comptar amb la Campanya de Desprestigi que li estaven preparant: a) L’Infant castellà Ferran d’Antequera (un altre candidat) s’havia anat perfilant cada cop més com un rival a tenir present i els seus adeptes, en un principi en aparença inexistents, van començar a aflorar.b)Al darrere de la Trama antiurgellista hi havia el Papa Luna, Benet XIII,ja octogenari, qui, desesperat, movia els fils des de Penyíscola perquè la situació l’afavorís personalment en la resolució de l’existent Cisma de l’Església.

Es resistia a renunciar al Papat,malgrat l’edat.S’havia mantingut molt ferm quan, “l’any 1395, França, Castella i Anglaterra havien proposat la dimissió dels dos papes, el de Roma i el d’Avinyó, per posar fi a la divisió”. Durant un temps, tan sols va rebre el suport polític del Rei Martí l’Humà. Des de Penyiscola, va destinar esforços a conservar l’Adhesió d’Aragó i Castella, que va mantenir mercès a l’hàbil mediació en el procés successori de Martí I, que acabaria amb l’Entronització final de l’Infant i Regent castellà Ferran de Trastàmara, l’Heroi d’Antequera.

Aquest Compromís de Casp, del qual enguany se’n commemora el Sisè Centenari, (1412-2012), malgrat haver estat presentat com un judici equànime sobre quin dels candidats mereixia per justícia la Corona,va ser, al capdavall, un simple tràmit per acabar proclamant rei l’infant castellà. La majoria dels nou compromissaris eren homes vinculats al Papa Luna.La reacció del comte d’Urgell va arribar tard. Es va queixar de fraus, maquinacions i arbitrarietats en contra d’ell, però tothom se li va girar d’esquena. La seva rebel•lió va acabar amb la desfeta del Castell Formós, a Balaguer, i l’empresonament del Comte fins a la fi dels seus dies.

El Compromís de Casp, que va ser més una conseqüència que no pas una causa de res, va acabar amb la pròpia Dinastia Catalana en un moment de decadència social, econòmica i política dels catalans. El nét de Ferran d’Antequera, Ferran II, estava destinat a unir el seu regne definitivament amb el de Castella en casar-se amb la infanta Isabel i integrar aquella unió desequilibrada coneguda com els Reis Catòlics.

Ep...! Hom no pot oblidar que va ser Sant Vicent Ferrer,qui va influir marcadament a la Cort del Papa Benet XIII d’Avinyó i en l’elecció castellana dels Trastàmara.Déu n’hi dó...!!

Primer Centenari de la Mancomunitat de Catalunya (1914-2014)

Els quatres presidents de les diputacions catalanes, Salvador Esteve (Barcelona), Joan Reñé (Lleida), Josep Poblet (Tarragona) i Joan Giraut (Girona) acudiran a l'UCE per explicar els actes de commemoració dels cent anys de la Mancomunitat de Catalunya, una cita en la qual també hi haurà el conseller de Justícia, Germà Gordó. i les quatre Diputacions faran memòria.

Amb un Programa d'actes, el paper cabdal que van jugar en la creació de la Mancomunitat, la federació de les quatre diputacions catalanes que va constituir el primer gran èxit del catalanisme polític des de la desfeta del 1714.
El seu primer president i ànima del nou organisme, Enric Prat de la Riba, va plantejar la Mancomunitat com “l'embrió d'un futur Estat català autònom dins d'Espanya”, segons assegura l'historiador Jordi Llorens a La Mancomunitat de Catalunya 1914-1925.“Era, en definitiva, la voluntat de construcció d'un país”, afirma Llorens.
La iniciativa va rebre el suport entusiasta de molts intel•lectuals del país, que van col•laborar amb Prat de la Riba tot i les diferents ideologies, i de molts ciutadans, que van col•laborar a través dels emprèstits a finançar un organisme que vivia de les transferències de l'Estat a les diputacions.
La seva història va ser curta, de només nou anys, però en a penes una dècada va haver-hi temps d'aprofundir en la normativització de la llengua catalana, d'abordar infraestructures bàsiques per a la connexió dels diferents territoris i de modernitzar l'educació i la cultura amb la creació d'escoles d'oficis, museus i biblioteques.
El projecte de Prat de la Riba, continuat per Josep Puig i Cadafalch quan aquest primer va morir, va concloure amb la dictadura de Primo de Rivera, que la va veure com una amenaça i va obligar la Mancomunitat a abandonar el catalanisme i adoptar l'ideari espanyolista de la dictadura fins que el 1925 va ser abolida.
Prat de la Riba, un dels fundadors de la Lliga Regionalista, va arribar a la presidència de la Diputació el 1907, on ja va impulsar la creació de l'Institut d'Estudis Catalans, l'aprovació de les normes ortogràfiques i la reorganització de la Universitat Industrial, tasques que continuaria amb la Mancomunitat.
Paral•lelament, se seguia gestant la creació d'una federació de les quatre demarcacions catalanes, una idea que es remuntava al 1877, quan el catalanista Josep Narcís Roca i Farreras va proposar la constitució d'una Diputació General de Catalunya.
El projecte no va quallar fins al 1911, quan la Diputació de Barcelona, secundada posteriorment per les de Girona, Tarragona i Lleida, va aprovar una iniciativa en què es demanava la constitució d'una Diputació única per a tot Catalunya.
El llavors president espanyol, el liberal José Canalejas, va rebre favorablement l'avantprojecte que li va presentar Prat de la Riba, segons relata l'historiador Jordi Llorens a La Mancomunitat de Catalunya 1917-1925.
El procés a les Corts Espanyoles es va complicar per l'assassinat de Canalejas, i les Diputacions provincials van organitzar un Plebiscit entre els Ajuntaments catalans per veure si s'adherien al Projecte. El resultat va ser contundent, ja que el 95% van votar a favor. El govern d'Eduardo Dato va agilitzar els tràmits i el rei Alfons XIII va signar el Decret de Mancomunitats Provincials.

"Cops de l'Estat" per suavitzar "Cop d'Estat" 2014

Any 2014 El tancament de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) ha coincidit en el temps amb dues altres demostracions de força –“cops de l'Estat”, per suavitzar l'expressió “cop d'estat”– com han estat l'aprovació de la LOMQE i de l'avantprojecte de Llei de Seguretat ciutadana, que –ja ha dit el ministre Fernández Díaz– evitarà manifestacions “amb pancartes o consignes vexatòries en relació amb Espanya i les seves comunitats autònomes”. *Paraules d'un ministre, el mateix moment que el seu president sortia a defensar 13TV i Intereconomía –que no són precisament comparables a la BBC–, que havien estat acusades de promoure l'odi a Catalunya -comparant el procés de Transició Nacional amb el Nazisme.

De fet, des d'alguns entorns jurídics ja han sortit veus que critiquen fermament aquest avantprojecte i l'acusen d'inconstitucional.
Les dues lleis esmentades i el tancament de RTVV esdevenen puntals del paquet de mesures uniformitzadores del gabinet de Rajoy, en pro d'una Espanya més monocolor que diu “no ser nacionalista” quan s'embolica permanentment amb la rojigualda.
Tuf de franquisme sociològic a les Seus Ministerials i molt poca voluntat de diàleg com s'ha vist en l'aprovació de la nova Llei d'Educació (LOMQE) promoguda pel ministre Wert.
La coneguda LOMQE o Llei Wert és un torpede contra la línia de flotació del model d'immersió lingüística de Catalunya i l'autonomia de la Generalitat per adaptar una part dels continguts curriculars a la realitat catalana. La clausura de RTVV, encara que tampoc era un exemple de militància lingüística ni d'independència política, permet desgastar encara més la realitat cultural valenciana a favor d'una realitat blavera artificial construïda per oposició a la catalana.
Fins i tot, com deia algun editorial permet incrementar els rumors que posen la CCMA en el punt de mira d'aquells qui creuen que, també fent la mateixa operació a Catalunya, s'hauria de retallar menys en escoles i hospitals.
Però la realitat és que el tancament d'una Emissora pública és un cop molt dur per a la nostra qualitat democràtica. S'ha orquestrat des d'un tacticisme polític deshonest amb la realitat social del País Valencià, amb la voluntat de clausurar una altra finestra per on el català podia tenir una mínima presència.
És un tancament per harmonitzar,àlies espanyolitzar encara més la realitat valenciana i allunyar-la dels qui creuen amb els lligams històrics entre la gent que viu a banda i banda de l'Ebre. Si bé és cert que ràdios i televisions públiques i privades –totes, pel fet d'usar espectre radioelèctric– han de tenir un compromís de servei públic -de cohesió social, vertebració territorial i expressió del patrimoni col•lectiu)-, encara és més cert que en un mercat altament liberalitzat com l'actual només els organismes públics ho poden garantir.
Final d'any negre per a l'Espanya plural, aquella que un dia van teoritzar alguns líders socialistes i ara gairebé ja ningú recorda; constatació definitiva que en la democràcia espanyola s'ha perdut la capacitat de diàleg i que, a Catalunya, s'han consolidat "Dues cosmovisions totalment irreconciliables, totalment distants".

Un any de -Jornalet- primer dirari digital en llengua occitana.

Un any de Jornalet:Enviat per Editor el 11 abr 2013 dins Destacats Inici, Entitats occitanes, Premsa

Ara fa un any, en ocasió de la gran manifestació per la llengua occitana que va tenir lloc el 31 de març de 2012 a Tolosa, va aparèixer Jornalet, el primer diari estrictament digital en occità.

Va ser una iniciativa dels periodistes Ferriol Macip i Jaume Clotet els quals van crear Jornalet amb la intenció de que Occitània tingués per primera vegada un diari nacional vertebrador, un diari per explicar les coses en occità i amb normalitat.

Per garantir el seu funcionament, Jornalet té una gran xarxa de col·laboradors repartits per tota Occitània. El diari té diverses seccions: actualitat, reportatges, enquestes, articles d’opinió, la blogosfera occitana, el mapa del temps o enllaços a altres mitjans en occità entre d’altres.

A nivell de continguts no es vol limitar al món occitanista, sinó que vol informar sobre tot allò referent a Occitània i en occità, i per fer-ho, la variant de la llengua que utilitza normalment és la referencial.

Després d’aquest primer any de vida els seus autors han palesat que l’occità a les xarxes és una llengua molt viva i amb força, han superat les seves expectatives pel que fa al nombre de lectors i afirmen que Jornalet continua creixent.

Processos de Socialització dels Infants i els Adolescents

Serveis diaris que funcionen fora de l'Horari escolar.

La FEDAIA,a través d'activitats d'oci i de reforç escolar, s'intenta combatre la desigualtat i, al mateix temps, donar suport a la tasca que fan les famílies, els col·legis i instituts i els serveis socials.
Els Centres oberts ofereixen serveis que juguen un rol crucial en la prevenció i que en l'actual context de crisi, on la infància està sofrint importants dificultats, adquireixen més rellevància per a lluitar contra les conseqüències de la pobresa i la falta d'oportunitats. Els centres oberts volen així amb aquesta jornada sensibilitzar la societat i les autoritats polítiques sobre la importància de reforçar i potenciar aquests serveis preventius i inclusius.
Les entitats de la FEDAIA han detectat en els últims tres anys una important deterioració de la situació de la infància catalana que a més de patir restriccions en qüestions de primera necessitat, com l'alimentació i el vestuari, tampoc no disposen d'oportunitats per a accedir a activitats de reforç educatiu, lúdiques i culturals que són indispensables per al seu desenvolupament i un estímul per a sortir endavant enmig de la dificultats que travessen les seves famílies.
La FEDAIA és la Plataforma que agrupa a Catalunya el conjunt d’entitats d’infància, joves i famílies en situació de risc social o desemparament. Nascuda l’any 1996, està formada per 89 entitats que atenen a més de 100.000 infants i 35.000 famílies a través de serveis en l’àmbit de l’acció social, l’educació, la formació pre-laboral i l’atenció a les famílies, com per exemple centres d’acollida residencial i familiar, adopció, pisos assistits, punts de trobada, residències maternals, centres oberts, serveis de teràpia, UECs, PQPI, entre d’altres.

La Consellera d'Ensenyament de la Generalitat ,no renovarà els Llibres de Text.

La Irene Rigau,Consellera de la Generalitat anuncia que no renovarà els llibres de text i els seus continguts per al proper curs 2014-2015, cosa que farà impossible aplicar la LOMQE a Catalunya

La consellera d'Ensenyament fa un pas més en la insubmissió enfront de la LOMQUE,llei que ordena restablir el bilingüisme a les escoles de Catalunya, tot i que ho justifica dient que és perquè les famílies no hagin d'afrontar "despeses innecessàries". La Generalitat fa mesos que ve anunciant que no pensa acatar la nova llei d'educació.

La Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya no renovarà els continguts de Llibres de Text per al Curs 2014-2015 que ve, per la qual cosa no s'adaptaran al que estableix la Llei Orgànica per a la Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE) recentment aprovada.

Així l'ha anunciat aquest dijous dia 23 de gener de 2014 la pròpia Consellera d'Ensenyament, Irene Rigau,nacionalista catalana, que ha avançat que la setmana vinent informarà els Representants del Sector Editorial que "no és necessari modificar els llibres de text", amb l'argument que es tracta d'una mesura contra la crisi perquè les famílies catalanes no hagin d'afrontar "despeses innecessàries". Unes despeses que, segons la Conselleria, poden ascendir a més de 300 euros per alumne.

És per aquest motiu que el Departament d'Ensenyament vol que aquestes famílies puguin reciclar i continuar utilitzant els llibres de text actuals", explica la Conselleria en una nota de premsa, en la qual destaca que "la normativa que regula la LOMQE encara no s'ha aprovat, i segons els esborranys que ha fet públics el Ministeri, la principal modificació radica en la matèria de Ciències Socials, que també és un dels elements de principal discrepància". "Es considera que els llibres de text actualment vigents garanteixen la implantació de les competències bàsiques", conclou.

Crònica d'un desacatament anunciat

Malgrat els motius al·legats per la Consellera Irene Rigau, tot apunta que la no renovació dels llibres de text respon a l'estratègia anunciada per la pròpia Conselleria en repetides ocasions durant els últims mesos, en el sentit que no pensava acatar la LOMQE.

La Generalitat de Catalunya sempre ha mantingut que no pensa aplicar la LOMQE a Catalunya, entre d'altres coses -perquè aquesta ordena restablir el bilingüisme a totes les escoles catalanes, tal com han dictaminat els tribunals en diverses sentències-. El Govern autonòmic pretén seguir mantenint "el Sistema d'Immersió Lingüística escolar obligatori Exclusivament en Català".

El setmanari sitgetà,L'Eco de Sitges fa 128 anys (1886-2014)

El centenari L'Eco de Sitges renova la seva publicació. Antoni Sella i Montserrat,periodista,és el nou director de la capçalera que compta amb un consell d’administració presidit per en Santi Terraza,periodista.

L’Eco renovat arribarà l'1 de març. Serà un setmanari que inclourà més pàgines en color, noves seccions i incorporarà una vintena de nous col•laboradors, entre periodistes, escriptors, fotògrafs i il•lustradors. Aquestes noves col•laboracions se sumaran a les aportacions de part de les firmes que, fins a dia d’avui, han participat en la redacció del setmanari local, un dels més antics de la premsa catalana.

La renovació de L’Eco de Sitges, impulsada per la nova empresa editora Premsa de Sitges S.L., suposarà també un nou disseny amb la voluntat de fer-ho més atractiu als lectors, presentarà les informacions amb una nova distribució, i reforçarà també els apartats gràfics. L’Eco de sempre es renova amb la voluntat de continuar fidel a un model que ha fet de la pluralitat la seva màxima i ha possibilitat recollir totes les opinions sobre la vida sitgetana.

També canvia la impressió, que amb el nou format es farà en rotativa i deixarà, per tant, d’imprimir-se a l’històric taller del carrer Bonaire. L’Eco de Sitges va ser l’últim diari en abandonar la linotípia que, va tenir en funcionament fins l’any 1994.

L’Eco de Sitges va néixer l’1 de març de 1886, sota la direcció de Josep Soler i Cartró, que inicialment publicava el setmanari de forma quinzenal. 128 anys després que L’Eco hagi passat per tres directors, el fundador, el seu fill Josep Soler i Tasis, i el seu nét, Josep Manuel Soler i Soler, aquesta nova etapa també dona la benvinguda al nou director del Setmanari, Antoni Sella. Josep i Ramon Soler,germans i fills del que va ser Director durant 55 anys en Josep-Manuel Soler i Soler continuaran com a editors. El nou Consell d’Administració, presidit per Santi Terraza, està format per Daniel Farrerons, Lluís Jou, Josep Mª Matas i Josep Soler. Part d’aquests membre formen part també del nou Consell Editorial.

Un dels aspectes més rellevants del nou Eco de Sitges és la seva plantilla de col•laboradors. En l’àmbit periodístic i literari Toni Aira, Núria Escalona, Jaume Freixes, Xavier Gimeno, Anna Grimau, Lluís Jou, Ferran Martínez Sancho, Rita Marzoa, Xavier Nin, Albert Sáez, Joan Sella, Marçal Sintes i Edwin Winkels són alguns dels noms que publicaran en el setmanari local. També hi haurà un pes importants de la mà dels col•laboradors gràfics amb noms com Agustí Albors, Flori Coll, Horacio Elena, Lambert Gràcia, Andreu Noguero, Jordi Piqué, Carles Roig i Francesc Rovira

El castellà a la Republica catalana (2014)

Durant els darrers dies s'ha incentivat el debat sobre l'oficialitat del castellà en el marc de la Catalunya independent,Els republicans es mostren partidaris de la cooficialitat del castellà,ara bé han anat sortint veus de tots colors, molt especialment a la premsa digital.

El director de Vilaweb s'hi mostrava radicalment contrari,fent-ne esment al fet que no volia una Catalunya a la ucraïniana, com pregonen els socialistes, que des de Madrid estant ja assumeixen una Catalunya espanyolitzada seguint el model de la Ucraïna prorussa.
El director de Vilaweb es mostra aguerrit en la defensa d'un model català que va des del lingüístic a l'estil laboral, i es mostra contrari a una independència que no canviï res i que en deixi ancorats els catalans en una permanent espanyolització.
D'altra banda hom defensa la postura dels republicans tot i afirmant que és un necessari debat, entre altres coses perquè són molts els i les castellanoparlants que donaran suport al procés d'independència dels Països Catalans. A les manifestacions independentistes se sent parlar castellà abastament. També perquè s'ha de poder parlar de tots els temes en la construcció d'aquest futur Estat Català.
Força catalans creuen que cal seguir el model d’Andorra on hi ha la protecció de la llengua feble, afeblida, que curiosament és la de la terra. Això no vol dir cap tipus de discriminació o postergació dels ciutadans que parlaran castellà en una futura República catalana. No hem d'actuar, ni molt menys, tal com han fet i fan els espanyols que promouen el genocidi cultural i lingüístic en molts indrets dels Països Catalans.
A la Vall d'Aran,creuen que el català no hauria de ser oficial,ja que l'aranès-occità és la llengua pròpia del territori.El català tindrà el seu ús al carrer, serà conreat per molta gent, però la llengua natural d'Aran és la nadiva de la seva gent, no cap altra.
El coneixement del castellà està garantit completament a Catalunya.
Els nois i les noies catalans i catalanes aprenen l'espanyol per moltes vies. *L'oficialitat seria el suïcidi lingüístic de nou.
La llengua pròpia i única de Catalunya com n’ és l'aranès-occità a la Vall Aran.En cap moment defensaria una persecució lingüística anticastellà a l'estil que fan els espanyols contra el català, per suposat.
El castellà és llengua de molts ciutadans dels Països Catalans, però no és la Llengua dels Països Catalans des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó.

Si us plau,deixeu l'Escola Pública en Pau a Catalunya (2014)

Encara no recuperats de la sotragada que representarà la Llei Wert per l’escola pública, a banda d'estar immersos des de fa temps en una precarietat generalitzada per les retallades del govern Mas, ara ens arriba la patacada a través dels jutges

Sembla tot plegat un esperpent. Un/una alumne demana que se li faci l’educació en castellà i els seus 24 companys hauran de fer ara el 25 % de les matèries en castellà. Qui discrimina a qui?. Els 24 companys/companyes de l’alumne en qüestió no veuen malmesos i disminuïts els seus drets?. Si és que es vol situar en el pla dels drets individuals de les persones. Perquè és evident que l’alumne que ho demana (ho demanen els pares, clar) rep ja ara l’educació individualitzada que li permet seguir, amb absoluta normalitat, els cursos escolars i acabar la seva educació bàsica amb els coneixements de català i castellà fixats en el currículum, com així ho demostren els estudis existents respecte al tema en qüestió.

Fa temps que el tema de la llengua és un camp de batalla polititzat per determinats sectors -molt minoritaris- de la nostra societat, sectors que tenen poc coneixement de la realitat de les nostres escoles i que semblen viure en una realitat diferent a la de la majoria del país. La llengua no ha esta mai un problema a l’escola. Els criteris professionals que s’han aplicat, en el marc d’un sistema d’èxit reconegut internacionalment com és el de la immersió, sempre han garantit que l’alumnat aprengués el que cal, tant sobre la mateixa llengua com en les altres matèries.

Però sempre hi ha hagut una insistència que va lligada a la voluntat uniformitzadora i centralitzadora de burxar en els aspectes lingüístics que són aspectes sensibles i que formen part dels referents de la nostra societat. La llengua tal i com s’està treballant avui a les escoles no és cap impediment per la realització de la personalitat de ningú, la llengua i els percentatges de la seva utilització a l’escola sempre s’han aplicat amb criteris pedagògics, d’entorn, d’oportunitat i de necessitat. Ara els jutges es creuen amb capacitat de fixar percentatges.

Bé, doncs estaria bé que els consells escolars amb justa correspondència, es dediquessin també a mesurar el grau d’aplicació d’algunes sentències, o a dirimir percentatges de culpabilitat. I tot plegat és realment sorprenent. Perquè el 25% i no el 18, o el 32 o el 76%?. Qui garanteix que aquest percentatge sigui el criteri pedagògic i curricular més adequat ? Un mestre? No. Un expert? No. Qui doncs? Un jutge. Ah! i es dóna la paradoxa que en un del sectors professionals on el català encara està en condicions de precarietat és precisament en el món judicial. Hi té alguna cosa a veure?.

Catalunya va saber dotar-se d’un Sistema Educatiu que no separés per raons lingüístiques i al llarg dels anys amb les modificacions i correccions corresponents ha fet que el model sigui un model que ha resultat de notable èxit per l’alumnat i que ha estat valorat positivament no només pels propis alumes sinó també pels experts a nivell internacional. Un sistema flexible, adaptable, ajustable a les circumstàncies, acomodable a la diversitat, capaç d’integrar i cohesionar i que, a més, genera aspectes inclusius en l’alumnat que ha arribat d’altres països.

Però a banda que el model funciona, cal fer esment al fet que l’aplicació s’ha portat a terme, precisament, amb els mestres i professors sota una òptica clarament professional i que han estat capaços d’adaptar el sistema d’immersió a la realitat de l’entorn de l’escola. Reforçant una o altra llengua en funció del marc en que es situa tot el procés educatiu.

És evident que existeix avui un atac sistemàtic i ben orquestrat sobre la llengua catalana. Només cal que ens fixem en el País Valencià o en les Illes: mentre l’escola valenciana no pot oferir classes en llengua valenciana per manca de recursos, a les Illes, sota la suposada voluntat de incloure més llengües en l’educació, es van disminuint les hores lectives de llengua catalana. No cal ja ni parlar de les proclames forassenyades sobre la no unitat de la llengua parlada als Països Catalans o la deriva autoritària del govern Bauza. Si a això hi sumem la llei de llengües d’Aragó, podem arribar a concloure que estem retornant a l’època del franquisme en la persecució lingüística als territoris de parla catalana.

I això es dona en un marc en que el català és encara la llegua minoritzada en molts dels àmbits socials. Fixem-nos en els mitjans de comunicació o en els audiovisuals i hi veurem que la quota lingüística és encara favorable a la llengua castellana. O sectors com les relacions socials entre els joves en els seus moments d’oci on, fins i tot avui, el català està minoritzat com a llengua de relació en els patis de les escoles, o quin ús se’n fa en les relacions laborals i ja hem esmentat el cas de la justícia.

En definitiva és imprescindible per la salvaguarda de la llengua preservar el procés d’immersió lingüística tal i com el coneixem i amb les millores que permanentment s’hi van aportant i deixar que l’escola faci la seva feina i que la faci sense intromissions espúries, ja siguin per voler-la instrumentalitzar políticament, o per, des de determinades instàncies judicials, implementar un currículum que no correspon ni a la realitat ni a la professionalitat.

S’està banalitzant la feina dels educadors i les educadores que són els que realment saben el que convé a cada alumne, a cada aula, a cada escola. Que a mig curs s’hagi de perdre el temps reestructurant i refent currículums a les escoles que estan obligades a fer ara el 25% de classes en castellà és realment un despropòsit i una situació que pot perjudicar a tot l’alumnat que també tenen el dret de rebre un ensenyament de qualitat.

Aquest país es va dotar d’una Llei d’Educació (LEC) amb un alt nivell d’acceptació, una llei que segueix garantint com fins avui, el sistema d’immersió lingüística i ho fa perquè s’ha demostrat que és un sistema que ha obtingut èxit al llarg del anys de la seva aplicació, que és un sistema garantista en la diversitat i que aconsegueix que la llengua no sigui un instrument d’inútils enfrontaments, així com també es blinda el sistema educatiu perquè la preservació i potenciació del català com a llengua minoritzada cal que se segueixi garantint a l’escola que és l’instrument més vàlid per garantir la continuïtat del català.

Ara el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En lloc de fer complir la llei que emana del Parlament, en fa una interpretació esbiaixada amb una interlocutòria que posa en joc la mateixa base de la llei i ens obliga a anar-hi en contra. Sembla que els jutges d’aquest tribunal volen ara formar part dels Consells Escolars i convertir-se en experts redactors dels currículums escolars. A la pràctica però, el fet és que els directors de cinc escoles on s’ha d’aplicar de moment aquest criteri judicial, són les reals víctimes d’un sistema que pretén ofegar el procés de normalització lingüística del que ens hem dotat en aquest país i del qual s’ha contrastat la seva eficàcia.

Ara en són cinc, si ho acceptem i els deixem sols i no fem res, demà en seran molts més fins a la pèrdua del sistema educatiu propi de Catalunya. Això de la interpretació de la llei comença a ser com un esperpent. El millor que podrien fer és deixar treballar, la professionalitat del professorat està més que contrastada i, per descomptat, en matèria educativa els mestres són molt més de fiar i amb molta més competència educativa que els jutges.

La Transició va promoure crear Robots polítics

Aquest ha estat un dels drames de la Transició, que ha portat al disseny d'uns polítics molt ben situats dintre de -l'establishment-, que s'han enriquit força i s'han convertit en els amos i senyors de la seva parcel•la de Poder, els seus Grups concretament.

Alguns, ala Països Catalans, hi viuen en una mena de "cortijo" dissenyat a mesura.Ara ja porten anys i panys governant el seus partits com si fossin la seva finqueta. Mai no han demostrat la seva capacitat d'atracció ciutadana, senzillament es van pujar a un carro en marxa, durant molts anys guanyadors, i hi han continuat, fent més ombra que no pas sol, però sempre al capdavant.
Al segle XXI hem pogut comprovar unes altres lamentables actuacions d'uns polítics que naveguen -amb el vent que bufa-, i el que omplin la butxaca. Sabedors de l'enrenou mediàtic que causarien, passa que ells han viscut sempre dels mitjans de comunicació i dels minuts de glòria que els concedeixen.La mediocritat i l'imbobilisme al Poder, aquest sí que és l'eslogan oficiós.
Òbviament, cadascú pot tenir la seva ideologia i defensar-la com pugui i sàpiga. Tanmateix,són el viu espill de la mediocritat i del menfotisme, el treball dels quals s'ha visualitzat nul. D’ Europa sembla que necessitin a algú que també remi cap a Ponent, que faci d'Ambaixador d'aquest unionisme a la catalana, al qual s'apunten i es desapunten d'acord amb els seus interessos.

Als Països Catalans,hores d’ara, estan preocupats “Pel xoc de Trens”.perquè no se n'havien adonat que estaven els ferrocarrils en marxa. -Els Ponts Aeris- els han fet respirar aires d'espanyolitat, s'hi han sentit molt còmodes per la vila madrilenya.També es creuen amb força d'anar a Brussel•les, perquè la política els encanta. També els encanta fer l’ombra al Poder, mostrant-se omnipresents des de les ombres i fer-ne “Negocis sui generis”. No en sembla que pleguin.Encara en tenen molta corda per remar cap a Ponent impulsats per l'implacable Ego.S'han montat molt bé la seva finqueta, treure-l'hi serà una feixuga tasca.Clar i català,una corda per promoure l'ombra als governs n'hi queda. El perill és ben bé dintre dels mateixos Països Catalans o no…!

La Memòria és un gran Cementiri

El títol pot tenir doble interpretació:a)Mirar enrere sempre acaba essent un exercici protagonitzat pels coneguts que ja no hi són.b)És cert que mirar es endinsar-se per una vasta teranyina en la qual els delicats fils són els records i els espais que els separen, les àmplies llacunes de l’oblit.

El mateix que passa amb la Memòria, passa amb el Paisatge i, més cruelment encara, el nostre paisatge català, amb el tangible i intangible Patrimoni que hem heretat i ens ha vist créixer. I és pertinent recordar-ho, ara que entrem en una nova etapa de desenvolupament dels instruments d’aquell Pla General que tant va costar d’aprovar per consens: l’elaboració del Catàleg de Patrimoni de la Vila- o Pla Especial-, Catàleg que, per cert, substituirà -el redactat el 1991 i que no va acabar d’encaixar ni agradar pràcticament a ningú, -ni als partidaris de la Preservació estricta ni als professionals de la Demolició més radical-.
Potser per fer honor al Patró de la parròquia Sant Bartomeu, el Paisatge sitgetà ha perdut -moltes tires de pell en els darrers vint anys-, una època en la qual ja no es pot parlar de falta de Sensibilitat Social vers el Patrimoni Urbà.
I, malgrat tot, estem de sort. Diu el refrany castellà que “quien tuvo i retuvo, guardó para la vejez”. És el que ha passat i, probablement, ha salvat Sitges de la crema absoluta.
Vist des de l’actual Perspectiva ,la sort de la Vila fou l’embranzida de finals del segle XIX i el dinamisme de les primeres dècades del segle XX, -a part de comptar amb l’Església Parroquial més ben situada de la Costa daurada-catalana.
La reconversió de bona part de l’antic Barri Medieval en el conjunt de Maricel, seguint l’esperit iniciat amb el Cau Ferrat; la iniciativa de plantar el generós Passeig Marítim – antiga avinguda del Turisme- i el disseny harmoniós de la urbanització de Terramar van suposar un antídot poderós contra la barbàrie edificadora que planà per les Costes catalanes, - a partir de la dècada de 1960, en ple desarrollismo franquista i havent descobert el país les bondats econòmiques del turisme de massa.
De la mateixa manera que -la netedat és un gran senyal de civilització-, “saber conservar és un testimoni viu del sentit estètic d’una col•lectivitat”. Certament, -la sort en la historia- juga un paper gens menyspreable en el resultat final de la conservació. Les guerres o les calamitats poden endur-se per endavant els més alts sentiments estètics, però al marge de la sort, -el grau de civilitat continua manifestant-se en la capacitat de preservar el passat-.
La Ciutat de Praga és un clar exemple d’aquesta barreja d’història, sort i civilitat. Assegut en algun dels seus preciosos cafès modernistes- el cafè Europa o Plzenská,-, resulta fàcil sentir-se imbuït de l’esperit, si es vol eteri, -d’aquella Europa culta, creativa, dinàmica i rica- que forma part de les millors imatges que es puguin tenir de l’anomenat vell Continent. Una imatge, potser no del tot real, però sí veritable i confortabilíssima.
La ciutat de Sitges ni ha estat ni és Praga, evidentment. I no només perquè la Capital txeca es troba al cor de l’Europa freda i donada a la cervesa i Sitges no és Capital i s’enclava en el més pur i dur Paisatge mediterrani, cultivat amb la cultura del vi. Sitges ha perdut -massa tires de pell en el viatge del temps-. No es tracta d’una excepció en el seu entorn.
En general, tot Catalunya ha passat pel mateix calvari, la qual cosa no permet sentir-se massa orgullós de la pròpia identitat. Ara, però, hi ha una nova oportunitat per salvar, si més no, les relíquies i posar una mica d’ordre en els criteris que cal seguir perquè la memòria del nostre paisatge no sigui un complert cementiri.

Institute of Arts of Barcelona s'instal.la a l'antic -Centre de Disseny SEAT- de Sitges (Can Pei)

Els Mossos d’Esquadra donen Consells de Seguretat als 57 alumnes de l' “Institut d'Arts de Sitges”.Aquests consells van explicar principalment els diferents Cossos de Seguretat presents a la ciutat sitgetanai les funcions que li són pròpies

Els Mossos d’Esquadra imparteixen Consells de Seguretat als alumnes en l’Acte d’Inauguració de l’Institut d’Arts de Barcelona.Els Mossos d’Esquadra de la Comissaria del Garraf van impartir el dimarts 24 de setembre de 2013 Consells de Seguretat en l’acte d’inauguració del Primer Curs de l’Institute of Arts of Barcelona (IAB), ubicat a l’antic -Centre de disseny SEAT- de la Vila de Sitges a la Plana del Vinyet o Can Pei.
A l’Acte van assistir els 60 alumnes amb que compta aquest primer any el Centre Docent especialitzat en Arts Escèniques, uns alumnes que en la seva majoria són Estrangers i Procedents de tot el món, fet que va fer valorar positivament la tasca preventiva de fer difusió activa dels consells de seguretat als alumnes, tot seguint la línia ja oberta fa anys a Barcelona amb els alumnes d’Erasmus l’inici del Curs Escolar a Centres Universitaris, com és el cas de la Universitat Pompeu Fabra.
Aquests consells van explicar principalment els diferents Cossos de Seguretat presents a la ciutat i les funcions que li són pròpies, un petit marc legal i normatiu del nostre país català i quines són les conductes de seguretat que els poden ajudar a evitar ser víctimes principalment d’un furt, com a fet delictiu dels quals poden ser potencialment víctimes durant la seva estada a la ciutat de Sitges.
A l’acabament de l’acte, que va comptar amb la presència de l’Alcalde de Sitges,en Miquel Forns i Fusté, es van repartir entre els assistents -Tríptics amb els consells de seguretat per a estrangers i visitants a la ciutat”, editats per l’Ajuntament de Sitges amb l’Assessorament del Cos de Mossos d’Esquadra i la Policia Local de Sitges.

Sense la Mancomunitat de Catalunya del 1914 no hi hauria hagut la Generalitat.

El 6 d'abril farà cent anys de la reunió de l'assemblea de constitució de la Mancomunitat de Catalunya, que elegí president Enric Prat de la Riba. L'estructura d'aquesta Federació de les quatre Diputacions catalanes, es va definir amb una Mesa i un Consell Permanent, i va optar -molt ràpidament- per atorgar al nou Ens Mancomunat la capacitat integradora de l'antiga estructura provincial.

Ens cal recordar ara que els qui acompanyaren l’Enric Prat de la Riba en la materialització del projecte van ser l’Agustí Riera i Pau, com a President de la Diputació de Girona; Josep M. Espanya, de la de Lleida, i Josep Mestres, de la de Tarragona.
Culminava, així, una vella aspiració que, des de la primeria de segle XX, havia covat en els Rengles del Regionalisme català i que es mostraria amb tota la seva ambició a partir de la Solidaritat Catalana de 1906. Les aspiracions catalanes, conduïdes per Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó, coincidien amb la voluntat d'Antoni Maura de propiciar una reforma de l'administració local.
Però les mateixes limitacions de la política espanyola, la crisi del Sistema de la Restauració i el Torn de partits polítics, i els incidents de recorregut van anar posposant els intents de caràcter legislatiu per atorgar carta de naturalesa a la possibilitat de -mancomunar províncies-.

En Borja de Riquer, en el seu llibre sobre Alfonso XIII y Cambó, La monarquía y el catalanismo político (Barcelona, 2013), ha explicat les dificultats de comprensió de les aspiracions catalanes en el marc de la política espanyola i, també, una anècdota molt significativa ocorreguda l'octubre de 1913, en una reunió fins ara poc coneguda entre el Rei Alfons XIII i Cambó, patrocinada per Damià Mateu Bisa, durant la qual el rei va dir al polític català: “Lo comprendo, lo comprendo perfectamente; pero para calmar los recelos que existen ¿por qué no hacen ustedes una cosa? Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca.” Aquest era el grau de comprensió de la dimensió política que s'atorgava des de Catalunya al projecte. El Borja Riquer explica que Cambó va dir al Rei que el que proposava era una –bajanada-.El camí per arribar a la Mancomunitat va esquivar la via del projecte de llei, reiteradament avortat, i s'hi va arribar per un decret publicat el 19 de desembre de 1913. En molt pocs dies, els delegats de les quatre diputacions catalanes, el mateix any 1913, van enllestir el projecte d'estatut de la Mancomunitat, que va donar peu a la ja esmentada assemblea constituent. Albert Balcells ha explicat tota la dimensió i l'acció del projecte interprovincial, amb Enric Pujol i Jordi Sabater, a La Mancomunitat de Catalunya i l'autonomia (Barcelona, 1996) i ha abordat un aspecte més monogràfic a Puig i Cadafalch, president de Catalunya, i la seva època (Barcelona, 2013). Balcells ha remarcat en la introducció del llibre dedicat a Puig que “Si la Mancomunitat no hagués preparat la futura autonomia, probablement mai no hauria arribat. Com que sense la Mancomunitat del 1914 no hi hauria hagut la Generalitat del 1931 ni la del 1977, l'actual té el seu origen en la Mancomunitat, encara que la denominació Generalitat faci referència a la institució abolida per l'absolutisme borbònic el 1714”. Justament un cop acabada la I Guerra Mundial el 1918 es van desvelar totes les expectatives autonomistes a Catalunya, es va endegar una consulta municipal promoguda per l'Escola d'Administració i es va avançar en l'elaboració d'un Estatut que va embarrancar en l'obstrucció política a Espanya i en les divisions internes a Catalunya, que es van agreujar i precipitar arran de la vaga de la Canadenca (1919). Balcells també ha dedicat una monografia a aquest moment: El projecte d`’Autonomia de la Mancomunitat del 1919 i el seu context històric (Barcelona, 2010). Però les bases materials d'una obra de govern, i d'un projecte de modernització del país, romangueren com el testimoni tangible de totes les possibilitats d'un govern conjunt dels interessos de Catalunya amb un Programa fet d'Ambició Nacional i de Racionalitat i Pragmatisme.

8 Març .Diada de la Dona treballadora:La F.P.de les dones,la ventafocs del Sistema Educatiu

La F.P. de les dones: La Ventafocs del Sistema Educatiu (1950)La categorització de les tasques en masculines i femenines és la perfecta fòrmula patriarcal per a excloure les dones de la pròpia acció de distribució del treball,sense cap relació amb les causes biològiques com el sexe-.Si bé l’actual realitat mostrac una tendència a què la segregació professional desaparegui,l’avenç és lent i fins i tot després de 70 anys fa passos enrere.Augmenta,sí, el nombre de dones en llocs superiors,però encara és major el que es produeix al sector terciari.Clar i sitgetà els llocs de presa de decisions,comandament i supervisió són ocupats molt lentament per dones.Passa que la interacció entre el Capitalisme i el Patriarcat,feia a l’hora de l’ocupació una segregació de les dones: l’Estat espanyol valorava el treball de les dones de diferent manera segons les situacions socials i econòmiques,cosa que condicionava el desenvolupament de la política educativa de la Dictadura envers la Formació Professional.El capitalisme i el patriarcat no són models paral.lels s’opressió sinó força discordants i plens de contradiccions.
El complex i contradictori caràcter de les relacions socials de xexe fa aflorar una dinàmica que testimoniava la seva capacitat de recomposició i de reconstrucció de cara a les transformacions socials.Es transformen en consonància amb els canvis socials,són obertes als agents socials i a les institucions, que les defineixen i redefineixen sense aturar-se-.Per tant,si volem analitzar l’evolució de la F.P. de les dones als anys 50 del segle XX,en els quals es produeixen aquestes interrelacions entre capitalisme i patriarcat,clar i català hem de tenir en compte tant les tensions entre tots dos com les transformacions i els canvis socials que es desenvoluparien al seu si.
Aquestes tensions es mostraven,en un primer moment,als anys quaranta,quan el règim franquista encara pur i dur es manifestava com un obert defensir de l’exclusió de les dones del món productiu i de la seva dedicació exclusiva a la tasca de mare-mestressa,bo i seguint les pautes més discriminatòries del Patriarcat,però aquest ideal entra tot seguit en contradició amb la necessitat de treballar,en part per supervivència i en part per suplir la mà d’obra masculina desapareguda durant la guerra civil,en l’exili o en les presons.
El règim franquista va optar perquè les instàncies educatives les socialitzessin en una estricta separació de funcions segons el sexe,tot i reforçant els continguts que les ubicaven dins de l’àmbit domèstic i abandonant els nivells educatius mitjans i superiors i,especialment,de la Formació Professional,tot i considerats innecessaris per a unes dones que no haurien d’integrar-se a l’àmbit de la producció,que per a elles,es considerava,com a molt,força transitori,mentre que no arriba el matrimoni,la seva autèntica meta i per a la qual s’havien de preparar.
Lògicament,seguint aquesta premisa per una banda,no calia invertir en recursos formatius perquè eren malbaratats a l’abandonar precipitadament el mercat laboral i,per altra banda,les faria sentir-se intruses dins d’un àmbit,el laboral,que hom diu pertànyer al món masculí,als homes.Les dones seran educades els anys 50 del segle XX,per tal de considerar-se una “força de treball eventual i intrusa,amb escassos drets,que podrà ésser despatxada o contractada sense majors problemes perquè -les que serien hores d’ara,al segle XXI, les nostres mares i àvies- no creaven conflictes,ja que sempreb els quedava l’alternativa,quan no tenen ofici remunerat,d’encarregar-se de les tasques domèstiques-.
Tot plegat,quan les dones arribaven al món laboral,es produïa una triple segregació respecte al treball: de tipus horitzontal,de vertical i transversal,que condicionarava l’educació i la formació d’aquelles dones,avui les nostres mares i àvies de 70 anys.M’explico:la segregació de tipus horitzontal era que dones i homes ocupaven diferents professions i sectors d’activitats,és a dir,quan les dones accedien al món laboral no podrien ocupar qualsevol ocupació,sinó que l’havien de fer en professions femenines,quedant excloses les masculines i obligades a exercir-ne altrres escassament atraients..Són les professions relacionades amb les tasques domèstiques,que requereixen valors femenins: servei,paciència...i que alhora eren les menys valorades,les més devaluades i les pitjor pagades.El franquisme,que encara dura als 70 anys seguirà com a norma fonamental la de no apatar les dones de la llar,ideal de mare-mestressa que presideix les ideologies totalitàries i encaminades a l’àmbit domèstic.Qui educava i adoctrinava les dones així eren la Secció Femenina ll’Església Catòlica.
Aquesta discriminació era molt més notòria a partir dels 14 anys.La classe social i el sexe influeixen amb força decisió i si són escassos els mitjans econòmics,el nois fan la Formació Professional i les noies al carrer i ajudar la casa i el seu treball i a les classes mitjanes i altes,les noies eren orientades cap a crrereres feminitzades,concebudes com “d’adornament”,mentre que els nois se’ls orientava cap a professions tècniques superiors-.Així,les dones són majoria en carreres de lletres “femenines”,tals com Assistència Social,Auxiliars i Intperprets,etc.
Dins la F.P. a les especialitats d’Administració,Tall i Confecció,Perruqueria,Ajudant de Laboratori...totes del sector terciari-.Tanta importància té la dona com a mare-mestressa que la legislació franquista afavoria les professions femenines,susceptibles d’ésser executades a la pròpia llar.Tot el que era apartar a la dona de la família,a més d’oposar-se a la seva natural disposició i fins assignats per la Divina Providència en la societat,equivalia a destruir el més afermat baluart de la civilització i de la Fe: la llar cristiana.
Altrament,la segregació vertical comportava que dones i homes s’insereixen en diferents nivells qualificats i concentra les dones en els ocupadors menys remunerats de cada sector d’activitat,professió o nivell de qualificació –empreses més menudes,sectors menys rendibles,en els quals paguen menys sous-.Cosa que comportava la desespecialització,tot i quedant condemnades als més baixos graons de l’escala productiva,sent molt major la matriculació en els nivells inferiors,cosa que les allunyava dels llocs de direcció i la condemna a no abandonar els menys rendibles.

El Desvetllament poètic de la Llengua Catalana.

Les primeres manifestacions literàries que varen publicar-se en llengua catalana a Catalunya varen tenir lloc durant la segona meitat del segle XIX.

Es tractava d’una sèrie de Poemes que varen tenir una molt escassa repercussió pública, alhora que gairebé en la seva totalitat eren d’una qualitat molt pobra.Aquests pioners Poetes demostraven tenir -un ben evident desconeixement de l’estructura, la riquesa i les possibilitats de l’idioma català-.
Tanmateix, també es van editar alguns articles i algunes peces dramàtiques costumistes en català a partir de finals de la dècada de 1860, tot i que per la seva dispersió i pel fet que estaven carregats de barbarismes hom no els podria considerar -com un pas significatiu envers la recuperació lingüística de l’idioma català-. Ens hi trobem davant d’un exercici de voluntat més que de virtuosisme literari.
Una primera data d'interès pot ser considerada la de l’any 1877, en què va celebrar-se a la ciutat de Lleida un històric “Certamen poétic” dedicat a la Mare de Déu de la Cinta, que va tenir una nodrida participació de Poetes catalans, que podem considerar com a veritable preludi de l’ "Esclat Poètic en anys vinents".
L’Àngel Lluís i Rubió ,que es va llicenciar en Medicina per la Universitat de Barcelona, i va tenir un paper molt important en la lluita contra l’Epidèmia de Còlera el 1854 a la seva ciutat natal.Va estar vinculat al món de la premsa des d’una edat molt jove, en ser fundador del primer periòdic català El Ebro (1844) i del primer diari El Dertosense (1848).
A més d’unes altres col•laboracions, i, ja amb una edat avançada, feu palès el seu prestigi social amb la seva participació en els rotatius més conscients del paper decisiu dels fenòmens culturals en la societat. La seva col•laboració periodística no va acabar-se a la ciutat, ja que també va participar en la redacció de diaris i revistes com: Diario de Barcelona, El Siglo Médico i El Genio Médico Quirúrgico. Va ser un bon Poeta, que va conrear de forma casual la llengua catalana tant a nivell escrit com de recitació oral, i que era convidat a prendre part en els Actes Literaris de més prestigi a Nivell local.
El primer Poema en Llengua catalana que se li coneix va ser -Lo Guay català- que va ser escrit l’any 1962, que ha estat reproduïda en diverses ocasions en algunes publicacions catalanes de principis de segle XX. El seu traspàs va esdevenir el 31 de març de 1882.
En Climent Escardó, fill d’una família de militars que tenien moltes propietats catalanes, era Advocat de professió, i va estar estretament vinculat a la Companyia Beneficiària de la Construcció del Canal de la Dreta de l’Ebre (CBCCDE), per la qual cosa es va veure involucrat en tota la problemàtica que aquest controvertit projecte va comportar a la ciutat i comarca, amb defensors a ultrança i ferotges detractors.
Se li coneixen alguns poemes d’un acceptable nivell escrits en el dialecte tortosí, com mostren els següents versos que formen part d’un llarg poema anomenat “Història dels Canals”, el qual va ser llegit el 20 de juliol de 1857 en motiu de la celebració de les festes d’inauguració de la citada Obra Hidràulica: Farà set o buit Nadals Que ningú pensava en res.
L’Anton Añon era l’Apotecari de Xerta, feina que va compaginar amb el seu paper de poeta, músic i assagista, que el va convertir en un dels amants de les Lletres Catalanes més destacats de la seva època a Catalunya. Posseïa una enorme biblioteca, que malauradament va ser destruïda durant esclatà la Revolució l’any 1936. Va tenir un estret lligam amb nombrosos Moviments Culturals catalans, que el va portar a ser Fundador amb el músic Enric Camó d’una -Societat Coral Musical- durant la dècada de 1860. Tanmateix, va tenir una gran amistat amb el musicòleg català en Felip Pedrell, amb el qual va composar algunes peces conjuntament.
Va ser l’autor d’uns extensos Cants, els quals va musicar,que glossaven el desastre de la gran riuada de 1787, durant la qual a Xerta s’ensorraren un centenar de cases i moriren 30 persones. *Posteriorment va entrar en ple contacte amb el Catalanisme polític i va participar en els Debats que portarien a la Redacció de les -Bases de Manresa-, així com va ser un entusiasta redactor del primer Rotatiu escrit en català a la capital del Baix Ebre i en el seu paper de “Proselitista Catalanista”, va escriure nombrosos articles que reflectien els seus anhels de recuperació de la dignitat catalana.Seva és la frase: “ El Catalanisme és la reivindicació del molt que ens van anar robant amb la insídia, el perjuri i la infamia”.L’any 1905 va ser nomenat Fill Predilecte de la ciutat de Xerta. Va morir solter a l’edat de 104 anys.

Sant Cugat del Vallès:un Pla de 150 accions contra la pobresa.

L'Ajuntament de Sant Cugat del Vallès (Barcelona) ha presentat aquest dimecres el Pla d'Inclusió Social 2014-2015, que preveu una inversió de 8,29 milions d'euros --el 9% del pressupost municipal-- i 150 mesures per "garantir la igualtat d'oportunitats i combatre possibles situacions d'exclusió social".

En un comunicat, el consistori ha explicat que el 52% de les accions incloses són noves i que el 48% restant reforça actuacions que ja estaven portant a terme per lluitar contra aquest tipus de situacions.

El document està estructurat en vuit eixos --salut, habitatge, educació, ocupació, economia, relacional i pobresa infantil-- i té la implicació de "totes les àrees de l'ajuntament, de diverses entitats del tercer sector i dels partits polítics locals".

Segons ha assegurat el consistori, el pla neix per facilitar la cobertura de necessitats bàsiques i per actuar de manera preventiva en la classe mitjana, "cada vegada més sotmesa a la destrucció d'ocupació", com també prestar atenció a la infància i a les seves famílies.

Entre les propostes plantejades s'inclou la creació d'uns horts urbans d'agricultura ecològica per a aturats de llarga durada i la implantació d'una targeta solidària per comprar als supermercats de la ciutat.

També preveu la posada en marxa d'un servei solidari d'odontologia i oftalmologia, d'un banc de medicaments i de recursos mèdics, el manteniment del percentatge del parc d'habitatge social i l'obertura d'una línia d'ajudes per a material escolar i excursions obligatòries, entre d'altres

L'Observatori de la Cultura de la Fundació Contemporània.

Sis institucions culturals catalanes, entre les 32 millors d'Espanya segons un estudi de l'Observatori Cultura

Sis institucions culturals de Catalunya se situen entre les 32 millor valorades d'Espanya segons els resultats de la novena consulta semestral de l'Observatori de la Cultura que realitza la Fundació Contemporània, corresponent al segon semestre del 2013.

Aquest estudi, que té en compte la qualitat i la innovació de les institucions, col·loca en el vuitè lloc de les millors institucions al CaixaForum de la Fundació "la Caixa".

*Li segueixen en el desè lloc el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), el Primavera Sound al lloc 15, el Sónar al 16, El Temporada Alta de Girona al 23 i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) al 24.

El rànquing ho encapçalen el Museu Nacional d'Art Reina Sofia, el Museu del Prado i l'Escorxador, els tres situats a Madrid, seguits pel Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i el Museu Thyssen-Bornemisza.

Per comunitats, Madrid encapçala el rànquing amb 17 institucions i activitats entre les més destacades, seguida de Catalunya (sis), El País Basc (tres), Andalusia (tres), Galícia, Castella i Lleó, Astúries i Castella-la Manxa.

L'Observatori de la Cultura realitza aquesta consulta semestral entre professionals de la cultura espanyola com escriptors, artistes, directors, actors, músics, arquitectes, responsables de fundacions i museus, editors, productors, promotors i galeristes.

N'hi ha ciutadans catalans que van ser colonitzats,però la immensa majoria,no !

El diu el flamant Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'estimat valencià en Raimon: “Fa molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells.” Paraules profètiques. I més en aquesta -orgia d'acusacions- sense trellat. Vet aquí fets històrics:

Any 1659 (s.XVII), Tractat dels Pirineus, en què la Catalunya del Nord és annexionada a França;
Any 1707 (s XVIII), Ocupació del País Valencià per les Tropes Francesa i Espanyola; cremem la ciutat de Xàtiva;
Any 1714 (s.XVIII),Setge de Barcelona i Capitulació.
Any 1716 (s.XVIII) Decret de Nova Planta, en el qual Catalunya perd la seva Sobirania,ja que se suprimeixen les seves Institucions i els seus Drets; el Sistema Administratiu és regulat per l'estrangera Real Audiencia presidida pel Capitán General -de l'Exèrcit estranger. Es prohibeix la pròpia Moneda, s'imposa l'Ús Obligatori de la Llengua Castellana,a la Catalunya del Nord es fa el mateix amb el francès. S'elimina el Sometent, els Cossos Armats de Catalunya i l'Acadèmia Militar catalana.

Poc després, el mateix 1716 (s.XVIII) -es destrueixen tots els Documents de la Resistència catalana- i -s'aboleixen les Universitats públiques de Barcelona, Lleida, Vic, Girona i Tarragona. S'estableix el Real Catastro per recollir els impostos catalans. S'enderroquen les Torres dels Castells catalans. Els ganivets han d'estar lligats a taula per una cadena; les Portes de Barcelona es tanquen des de fora, com en les presons, es destrueix el barri de la Ribera i al seu lloc s'aixeca la Ciutadella. Any 1718 (s.XVIII), S'esborren tots els símbols de la lluita de la ciutat, com ara la Campana –Honorata-, a la Torre de les Hores, com també els Escons del Democràtic Consell de Cent, i la Bandera, els Escuts i tot el que sigui -Signe d'Identitat catalana. Doncs bé, després de tot això, aquí estem al segle XXI. a)Després d'un Pla d'Usurpació de la Identitat,b)D'esborrar la llengua,c)d'imposar els símbols castellans, d)D'adoctrinar-nos en la seva Història,e)Aquí estem als 300 anys de menyspreus. Justa la fusta hi ha ciutadans catalans que sí que van ser colonitzats, però la immensa majoria de catalans, no. Què no se'l creuen...votem-ne !

N'hi ha ciutadans catalans que van ser colonitzats,però la immensa majoria,no !

El diu el flamant Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, l'estimat valencià en Raimon: “Fa molts anys que ens amaguen la història, i ens diuen que no en tenim, que la nostra és la d'ells.” Paraules profètiques. I més en aquesta -orgia d'acusacions- sense trellat. Vet aquí fets històrics:

Any 1659 (s.XVII), Tractat dels Pirineus, en què la Catalunya del Nord és annexionada a França;
Any 1707 (s XVIII), Ocupació del País Valencià per les Tropes Francesa i Espanyola; cremem la ciutat de Xàtiva;
Any 1714 (s.XVIII),Setge de Barcelona i Capitulació.
Any 1716 (s.XVIII) Decret de Nova Planta, en el qual Catalunya perd la seva Sobirania,ja que se suprimeixen les seves Institucions i els seus Drets; el Sistema Administratiu és regulat per l'estrangera Real Audiencia presidida pel Capitán General -de l'Exèrcit estranger. Es prohibeix la pròpia Moneda, s'imposa l'Ús Obligatori de la Llengua Castellana,a la Catalunya del Nord es fa el mateix amb el francès. S'elimina el Sometent, els Cossos Armats de Catalunya i l'Acadèmia Militar catalana.

Poc després, el mateix 1716 (s.XVIII) -es destrueixen tots els Documents de la Resistència catalana- i -s'aboleixen les Universitats públiques de Barcelona, Lleida, Vic, Girona i Tarragona. S'estableix el Real Catastro per recollir els impostos catalans. S'enderroquen les Torres dels Castells catalans. Els ganivets han d'estar lligats a taula per una cadena; les Portes de Barcelona es tanquen des de fora, com en les presons, es destrueix el barri de la Ribera i al seu lloc s'aixeca la Ciutadella. Any 1718 (s.XVIII), S'esborren tots els símbols de la lluita de la ciutat, com ara la Campana –Honorata-, a la Torre de les Hores, com també els Escons del Democràtic Consell de Cent, i la Bandera, els Escuts i tot el que sigui -Signe d'Identitat catalana. Doncs bé, després de tot això, aquí estem al segle XXI. a)Després d'un Pla d'Usurpació de la Identitat,b)D'esborrar la llengua,c)d'imposar els símbols castellans, d)D'adoctrinar-nos en la seva Història,e)Aquí estem als 300 anys de menyspreus. Justa la fusta hi ha ciutadans catalans que sí que van ser colonitzats, però la immensa majoria de catalans, no. Què no se'l creuen...votem-ne !

El terrible i horrible Auge de la Pobresa l'any 2014

Un Informe de "Càritas Europa",una organització gens sospitosa de demagògia i dedicada a ajudar els més desafavorits, alerta que l'Estat espanyol és, després de Romania, el territori de la Unió Europea, on n'hi ha més Pobresa Infantil i on aquest fenomen ha crescut més.

És una conseqüència més de la Política d'Austeritat i de l'Obsessió del Govern Central per reduir el Dèficit Públic. Altres damnificats per aquesta Política –també una demostració que la Sobirania no resideix en el Poble espanyol, sinó a Brussel·les– són l'Educació, la Sanitat i les Pensions, els grans Plars de l'Estat del Benestar arreu.

Aquest fenomen s'uneix a un altre de no menys preocupant, i és que les diferències socials s'estan eixamplant per causa de la crisi econòmica. Hi ha desenes de milers de persones que veuen com la seva renda i la seva capacitat de consum s'estan reduint. La crisi està creant una societat més desigual i més injusta.

Es dibuixa un futur perillós en el qual, a més, hi ha el risc que l'Educació perdi la seva Funció d'Ascensor social. Al capdavall, l'Austeritat està causant una Exasperació social. És aquesta desastrosa Política, i no la Petició del Dret a Decidir de Catalunya i dels catalans, la que pot acabar Provocant una greu Fractura.

El Govern Central espanyol confia en la -Recuperació econòmica- per solucionar aquests problemes i aparèixer com a Triomfador. S'equivoca greument, perquè la desigualtat social no se soluciona amb un bon creixement del PIB, sinó amb unes polítiques que s'han deixat de banda.

I que fan que cada cop hi hagi més gent que es pregunti com és que no hi ha diners per a les beques escolars –ni d'Estudis ni de Menjador– i en canvi -sí per rescatar les Autopistes- molt malament planificades pertot arreu.

Una cosa...

Darrer comentari: fa 10 anyscomentari1 persona a la discussió

Hola, no vull ser insolent, ni res d'aixè... però t'has plantejat fer alguna edició fora de la teva discussió? Les discussions personals serveixen perquè els usuaris es comuniquin, no per escriure altres coses. Si vols començar a escriure articles, estarem encantats a rebre't! Si em vols respondre, pots fer-ho a la meva plana de discussió.--Unapersona (discussió) 21:21, 31 març 2014 (CEST)Respon

Oriol Junqueres insisteix que l'espanyol serà oficial en Estat Català

El president d'ERC, Oriol Junqueras, ha tornat a defensar -en poques setmanes-que l'espanyol sigui llengua oficial en un estat català.

N'ha parlat en un article publicat a El Periódico i que titula 'La llengua de la meva gent, dels meus amics'. Junqueras explica que, a Sant Vicenç dels Horts, el municipi d'on és batlle, 'el castellà és la llengua habitual de la majoria dels meus veïns, de molts dels meus amics, de la gent que m'estimo, nascuts aquí o allí.' Diu que 'en aquest nou país anem a guanyar drets, no pas a perdre'n.

I aquest és un dels motius que exigeixen que el castellà tingui caràcter oficial a Catalunya, així com l'aranès.' Junqueras afegeix que el català ha de continuar essent la llengua vehicular a l'escola, 'la comuna, la preferent en l'administració i ha de tenir l'estatus oficial que ara no té. Perquè serà llengua oficial de l'Estat, no pas com ara.' Opina que 'al costat del català, com més llengües sapiguem, millor.

Començant pel castellà, perquè és just i imprescindible, tal com garanteix l'Escola Catalana. En tot cas, en allò que ens haurem d'esforçar és a millorar el coneixement d'una tercera llengua. I aquesta és una tasca que correspon a la comunitat educativa i a les institucions.' Des de fa un any i escaig, Junqueras ha defensat qui-sap-les vegades la cooficialitat de totes dues llengües.

La primera vegada va ser en un article publicat a El Periódico, arran d'unes declaracions del president del Grup Planeta, que esgrimí raons lingüístiques per marxar del país en cas de proclamar-se l'estat català. 'A la Catalunya independent, el català serà la llengua pròpia i oficial del país, la llengua comuna de tots. Però el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte', escrivia Junqueras.

Poc després, en una entrevista de VilaWeb, explicava la seva proposta de cooficialitat lingüística, una iniciativa que considera que eixampla la base social que hauria de permetre guanyar un referèndum sobre la independència: 'El català serà llengua pròpia; el català ha de ser llengua oficial, òbviament; ha de ser llengua vehicular de l'ensenyament, òbviament; ha de ser llengua de l'administració, inclosa la de la justícia, només faltaria....

I això és perfectament compatible amb el fet que el castellà també sigui oficial.' I fa ben poques setmanes, en va tornar a parlar en una entrevista a TVE.

El Funcionament Democràtic a les Escoles variarà...!

Darrer comentari: fa 10 anyscomentari1 persona a la discussió

Les noves Lleis d’Educació, la de l’Estat espanyol, coneguda per la LOMQE o Llei Wert,i també en part la de Catalunya ,la L.E.C. treuen capacitat de decisió en aquells temes transcendents sobre l’Escola als Consells Escolars del Centres Educatius.

Els Consells Escolars de Centre, cal dir-ne eren una “rara avis” en el conglomerat de l’Administració educativa, un òrgan participat per tots el sectors implicats en els processos educatius, des de l’Administració fins el Personal no Docent, inclosos els alumnes, si bé aquests, amb alguna restricció. Algú s’imagina un Consell Escolar de Centre,decisori participat pels integrants del sector en temes de Sanitat?, hi entenc que no fos sobre les Prescripcions facultatives –en Educació també n’ès en els línies generals- però sí sobre l’Organització per exemple.

Fins ara el Consell Escolar de cada Escola decidia, i decidia en aspectes tants estructurants com en l’Aprovació del Projecte Educatiu de Centre (PEC),és a dir, la Carta d’Identitat de l’Escola; a partir d’ara el només serà un òrgan consultiu, que ja és important, però -perd la capacitat clau en qualsevol funcionament democràtic-, el “decidir” que tant bé coneixen i reclamen i reivindiquen els catalans.

La nova Legislació –LOMQE i LEC- deixa només capacitat decisòria en el tema del Pressupost, però ni en el PEC (projecte educatiu de centre) que passa ser responsabilitat dels Directors i per tant trenca la línia de que el PEC era un element participat i decidit per tots els estaments, com així mateix impedeix la Moció de censura i Revocació sobre l’Equip Directiu que fins ara era possible i en el cas de l’Escola Privada Concertada s’elimina el Representant Municipal, per tant l’Administració Pública perd la possibilitat de conèixer com es gestionen els diners públics.

A Catalunya,clar i sitgetà, ja és va treure -la capacitat de decisió d’elecció del Director- que ara passa per altres paràmetres més vinculats a l’Administració catalana que no pas a la Voluntat Col•lectiva de l’Escola. Aquesta decisió ja ha estat contestada des de diversos Sectors Educatius per tal d’evitar que es pugui caure en l’amiguisme i en no fer prevaldre altres mèrits davant altres factors.

La mesura vol garantir -a priori- els equips sòlids i consolidats i també una certa cohesió en l’aplicació del Projecte Educatiu de Centre (PEC). Serà això així...?. No n’hi ha encara ni experiència ni prou casuística per avaluar-ne, però d’aquí uns anys en parlarem, d’això n’estic més que segur.Els Consells Escolars tal i com han vingut funcionant han estat raonablement positius ja que han permès per una banda estimular la participació de les famílies en la construcció del PEC a on els seus fills es formen i per altra banda aquesta participació creiem que ha trencar l‘històric corporativisme que el professorat seguia mantenint en algunes escoles.

Al principi costava activar la participació de les famílies però, ara per ara, ja són moltes les famílies que ja hi participen com a representants del seus sector en la presa de decisions a nivell d’escola i això ha esdevingut molt important.

I per altra banda -la participació dels Representants dels Ajuntaments ha portat a l’Administració de proximitat com són els ajuntaments a saber de primera mà quin són els problemes que les afecten i poden actuar i també el funcionament, voluntats i realitat de l’escola de la ciutat i com poden actuar encara més en l’entorn social.Les decisions preses col•lectivament tenien un major legitimitat i aconseguien que l’activitat de els famílies fos molt més reconegudes en tant que la implicació del centre era molta.

Clar i català,deixar als Consells Escolars amb la funció “d’avalar la programació general del centre, sense perjudici de les competències del Claustre de Professors, i conèixer les Candidatures a la Direcció escolar, dels projectes de direcció presentats pels candidats...” és ,creiem-ne “Un retrocés que debilitarà l’escola i difuminarà el paper que fins ara han tingut en els gran decisions de les escoles que per ser col•lectives tenien una legitimitat inqüestionable” (sic).
Acabarà aquesta crisi escolar – si és que algun dia s’acaba- n’hi hauran deixat l‘escola als nivells que tenia als anys setanta. Entre les Retallades Econòmiques que afecten els Serveis Educatius de manera ja constatable ,hores d’ara ens decapiten els -Òrgans de Decisió que fins ara han funcionat correctament- però,clar i català es tracta de -Jerarquitzar el Sistema. i de treure-li la capacitat transformadora, simplement sembla que vulguin que sigui corretja transmissora del sistema més que una escola qüestionadora i per tant que avanci i que formi l’alumnat com a veritables ciutadans, amb els canvis i les retallades altre cop volen súbdits.Fem passos enrere.Sembla que tornem als temps de la Transició.
La lluita doncs per recuperar el que es tenia serà llarga un altre cop. —el comentari anterior sense signarés fet per 'El Mestre (discussió • contribucions) 18:22, 21 maig 2014 (CEST).Respon

I tornem-hi

Darrer comentari: fa 10 anyscomentari1 persona a la discussió

Hola de nou. T'ho repeteixo: aquesta pàgina no és un bloc ni una pàgina web personal. Per això t'aconsello el blogger. Allà podràs penjar-hi tantes reflexions com vulgis, però aquí no. Com et vaig dir en el meu anterior missatge, si tens ganes de col·laborar de manera correcte, estaré encantat d'ajudar-te. Si us plau, no continuïs. Gràcies.--Unapersona (discussió) 18:33, 21 maig 2014 (CEST)Respon

Les bones qualitats de l'Oreneta a la Comarca Garraf

Les bones qualitats de l'Oreneta Al món no hi ha pas ocell més eixerit que l'oreneta. És tan bona per al pagès, i fa tant profit i dóna tanta alegria, que l'oreneta és l'ocell més estimat, i tothom el respecta i tothom en diu bé. S'ha de tenir molt mal cor, per matar o fer patir una oreneta!

L'oreneta sembla que pensi i tingui més cap que moltes persones. I, com a graciosa i plena de qualitats, és la reina de totes les bestioles de ploma. L'oreneta és àgil, atrevida, alegre, treballadora. Sempre va neta; sempre queda elegant. El cant de l'oreneta és un xisclet fresc que no s'acaba mai i que sembla que digui: -Vit, vit, xirrivit!". Els pagesos diuen que l'oreneta, quan canta, diu: "Lleva't de matí, lleva't de matí!".

A la Comarca Garraf li fan dir una pila de coses. La gent del camp explica el xisclar de l'oreneta d'aquesta manera:"-M'he llevat,m'he rentat,he esmorzat,he anat a Montserrat,i tu encara ets al llit:lleva't, lleva't de matí!".Perquè, això sí, l'oreneta, de matinera, n'és molt. Aquells bons dies de primavera, quan encara és ben fosc i tot just comença a clarejar a la ratlla de l'horitzó, i es veu primer una franja de color de perla, que es va emblavint i després es va enrosant, les orenetes es desperten i comencen a xisclar.

Els altres ocells encara dormen; tot és silenci i tranquil•litat; les eines del camp es veuen amb prou feines; dels estables surt un baf de repòs; i les orenetes deixen el niu, i comencen a deixar-se anar amb aquella gràcia, i ara es freguen pel rec i es renten la cara i les ales, i s'espolsen més fresques i més contentes encara, i vinga volar i despertar tothom.

I, al cap d'un quartet, veureu que els altres ocells es desvetllen, el pit-roig comença a cantar delicadament, i els pardals, rondinaires i mig endormiscats, s'esbraven amb llur xerradissa continuada, i al colomar es comença a sentir el parrupeig dels coloms. Les orenetes fan com aquelles dones de casa que, quan els altres es desperten, elles ja han tornat de missa, i ja han encès el foc, i ja s'han pentinat i han donat menjar a les gallines.

Les orenetes són una de les menes d'ocells més entenimentats que corren. Se saben conformar a les circumstàncies de la vida, distingeixen el que els és bo del que els és dolent, els amics i els enemics. Amb els enemics les orenetes tenen un gran atreviment: amb els que no li han de fer mal l'oreneta viu pacífica i satisfeta. Quan veu un altre animalet que està en perill, vola de seguida a ajudar-lo. És a dir, les orenetes són d'un bon cor i d'una gràcia tan extremada, que ja es tenen ben guanyades totes les atencions i delicadeses.

Disculpes i...

Darrer comentari: fa 10 anyscomentari1 persona a la discussió

Hola, primer de tot, disculpa'm si a l'últim (o els dos últims) comentaris que et vaig fer vaig ser una mica grosser. No era la meva intenció.

Dit això, em sap greu haver-t'ho de repetir, però les pàgines de discussió no serveixen per fer-hi reflexions personals o per posar-hi missatges sobre temes no relacionats amb Viquillibres o Wikimedia (Més informació a Viquillibres:Pàgines de discussió). Vaig estar fent una mica de recerca i vaig veure que el Xavier Dengra t'animava a fer un llibre amb els textos que penjaves en aquesta pàgina (concretament amb La Inquisició al Regne de València al segle XV). Bé, doncs, tens dues opcions correctes:

Traslladar tots aquests textos a un llibre dins de l'espai principal

o

Traslladar-ho tot a Usuari:El Mestre/proves per poder anar desenvolupant-lo.

Els dos casos estan bé, en això tu tens l'elecció. El que si que et demano és que retiris tots els textos, gràcies. A la teva disposició per qualsevol dubte/comentari/suggerència, Unapersona (discussió) 21:22, 10 juny 2014 (CEST)Respon

El fundador de Wikipèdia lloa l'Edició en Llengua Catalana

Darrer comentari: fa 10 anyscomentari1 persona a la discussió

Com a Mestre de Català a l'Escola ública Esteve Barrachina a la Vila de Sitges i Ploma d'Or de les LLetres Sitgetanes-1995,atorgat pel Taller d'Escriptura i Club de Parla,haig de felicitar a la Wikipedia i la meva Enhorabona a VIQUILLIBRES.Gràcies !

L'edició catalana d'aquesta enciclopèdia a Internet compta amb 430.000 articles, i és la 17a del món en quant a nombre d'entrades.
El fundador de la Wikipedia, Jimmy Wales, ha tingut aquest divendres -dia 27 juny- paraules de suport per a la comunitat en català d'aquesta enciclopèdia col·laborativa a la xarxa, destacant que es tracta d'una comunitat "enorme" en relació al pes demogràfic de la llengua.

Wales, en una intervenció en la clausura del Fòrum Impulsa, organitzat per la Fundació Príncep de Girona, ha destacat que el català és "un idioma petit amb una comunitat enorme" dins de la Wikipedia. Una afirmació que ha recolzat amb dades, recordant que l'edició catalana d'aquesta enciclopèdia compta amb 430.000 articles, i és, doncs, la 17a en quant a nombre d'entrades.

En aquest sentit, el català, amb una base de parlants de només 7,2 milions de persones en tot el món -segons la pròpia Wikipedia, en la seva edició en anglès-, té una vitalitat destacable en aquesta comunitat. Com a comparació, les llengües de l'entorn més proper del català, castellà, francès i italià, tenen una ràtio d'articles per parlant molt inferior.

Així, l'edició en castellà -410 milions de parlants nadius- compta amb 1,1 milió d'articles; l'italiana -64 milions de parlants-, també amb 1,1 milió, i la francesa -75 milions de parlants-, amb 1,5 milions.

Una comunitat reduïda i molt activa

Aquesta 'productivitat' de la comunitat catalana en la Wikipedia impressiona més tenint en compte el nombre de 'wikipedistes' -usuaris que n'aporten contingut-, que la pròpia Wikipedia situa en 172.000, dels quals només 1.578 es poden considerar actualment com a "actius".

En contrast, l'edició castellana de la Wikipedia compta amb 3,1 milions de contribuïdors -dels quals, 15.752 actius-; la italiana, amb un milió -8.164 d'actius-, i la francesa, amb 1,8 milions -15.446 d'actius-.

No obstant això, la vitalitat de la comunitat catalana a la Wikipedia empal·lideix comparada amb la d'altres llengües de mida mitjana d'Europa Occidental. Així, l'edició en català té una gens menyspreable ràtio d'un article per cada 17,4 parlants, i se situa en el lloc 21 d'aquest rànquing particular. —el comentari anterior sense signarés fet per 'El Mestre (discussió • contribucions) 22:45, 27 juny 2014 (CEST).Respon

Afegeix un tema